L’explorador que va navegar entre illes de plàstic

Antonio de la Rosa. L’aventura avui dia no és arribar als llocs, és com arribar a aquests llocs. Jo he decidit fer-ho d’una manera completament sostenible i ajudat simplement pels meus braços, el meu cos i les condicions que em trobo a la natura de vents i corrents.

Hola, el meu nom és Antonio de la Rosa Suárez. Soc esportista, aventurer i explorador. Soc fill d’una família humil. Els meus pares es van conèixer a Alemanya. Eren emigrants en aquella època, als anys 60. Jo vaig tenir la sort que van tornar a Espanya i vaig poder néixer a Espanya.
Des de petit sempre he estat una persona molt inquieta. Recordo que a la meva mare un dia la van cridar del col·legi i li van dir que era molt inquiet, que havia de fer alguna cosa, i em van posar a fer esport i fins avui no he parat. Crec que algunes vivències de la meva joventut m’han servit per arribar a ser la persona que soc avui dia. Recordo de petit que a casa tan sols hi havia una petita estufa a la sala d’estar i a les habitacions on dormíem feia moltíssim fred. I jo recordo a l’hivern llevar-me, veure les parets amb gel i haver de raspar el gel de les parets.
Amb tan sols 18 anys vaig venir a viure a Madrid i la veritat és que un any més tard vaig poder ser el bomber més jove de la comunitat de Madrid. Vaig aprovar l’oposició i a partir d’aquí em vaig dedicar al que realment m’agradava, que era l’esport i l’aventura. Poc més tard vaig començar a fer triatló. Jo havia fet molts anys de piragüisme de petit i sempre somiava ser olímpic. Però, al final, quan no vals per ser olímpic, doncs no vals. Vaig continuar fent esport. Triatló, quadratló o proves multiaventura, però on realment m’he sentit a gust com a esportista ha estat corrent raids d’aventura. Els raids d’aventura són proves d’aventura que es fan en equip, en equips de quatre, i he pogut recórrer el món sencer.

Durant 12 anys vaig ser capità d’un dels millors equips d’esport d’aventura del món. Vam recórrer els cinc continents i vam guanyar moltíssimes competicions i allà realment em vaig sentir important. Vaig sentir que era un bon esportista. Ja he arribat a l’edat dels 40 anys que ja… Sempre he estat molt competitiu i ja no aconseguia guanyar, i doncs em vaig decantar per fer expedicions en solitari. He fet un total de 12 expedicions en solitari en els últims 12 anys. Ηe estat als llocs més remots del planeta. He travessat l’oceà Atlàntic i Pacífic a rem i en solitari, he creuat Alaska amb esquís per la ruta Iditarod o he donat la volta a la península Ibèrica, i sempre en solitari. Calculo que he estat aproximadament, en aquests 12 últims anys, més de 400 dies en la més absoluta solitud i no he trobat a faltar res. En aquests 400 dies, m’he sentit tan a gust amb la natura, amb l’entorn i amb mi mateix que no he trobat res a faltar. Possiblement, moltes persones en un centre comercial, envoltades de moltíssima gent, se sentin més sols que jo al centre de l’oceà.

Andrei. Hola. Molt bones. Antonio, soc l’Andrei. M’agradaria saber quins han estat els teus referents o bé les teves inspiracions a l’hora de portar la vida d’explorador que portes i també m’agradaria saber què creus que és el que et diferencia respecte als altres grans exploradors polars.

Antonio de la Rosa. Hola, Andrei. Bé, la veritat és que he anat passant per diferents referents. De petit no vaig ser mai un bon estudiant, però si que amagava còmics dins dels llibres. Em llegia ‘El Capitán Trueno’, ‘El Jabato’, ‘El Corsario de Hierro’, uns còmics que em feien viatjar, possiblement, als llocs als quals per sort avui dia estic viatjant. Més tard les meves referències eren els esportistes olímpics. Volia ser olímpic i, possiblement, quan van ser les Olimpíades de Barcelona 92, em vaig empassar tots els esports des de la natació. Estava a les 4.00 si feia falta, veient els resums d’aquests esports olímpics. Jo volia ser olímpic i els meus referents eren qualsevol esportista olímpic i sobretot els guanyadors, els que s’emportaven la medalla d’or, sigui de l’esport que sigui. També, en aquella època, no em perdia un sol reportatge de Félix Rodríguez de la Fuente. Per a mi la natura, com te la mostrava, sense voler, lògicament tot això m’estava influint. Després m’han començat a apassionar realment el ciclisme i les grans gestes dels ciclistes espanyols com Perico Delgado o Miguel Induráin. I en aquesta època d’explorador, he començat a seguir i a conèixer, per sort, grans exploradors com Ramón Larramendi, un dels millors exploradors polars, o fins i tot Carlos Soria, que malgrat no ser el millor vuitmilista que hi ha al món, hi ha gent que ha fet els 14 vuitmils i ell encara no, però no obstant això és una persona que, malgrat tenir ja més de 80 anys, continua somiant cada dia ascendir un pic de 8.000 metres. I jo somio poder ser d’aquí a 30 anys un Carlos Soria que continuï creuant oceans amb més de 80 anys.

Juan. Hola, Antonio, em dic Juan i em preguntava què et passa pel cap per emprendre aquests viatges tu sol, com ho porta la teva família, què és el més difícil de fer-los i què penses quan ets allà.

Antonio de la Rosa. Hola, Juan. Bé, pel cap em passen possiblement les imatges que em trobaré quan arribi a aquests llocs en solitari. M’hi passa l’alegria i la il·lusió de cada dia per recórrer entorns en els quals no ha estat ningú. La família, lògicament, em dona suport per fer aquest tipus d’expedicions. Tant la família com els amics. Ells em coneixen com soc, i és el meu estil de vida i és la meva manera de sentir-me viu. Jo crec que no seria l’Antonio de la Rosa si no fes el que faig i com ho faig. He decidit fer les coses en solitari perquè crec que és un concepte de l’autèntica aventura. L’aventura autèntica és l’aventura en solitari, prendre les teves pròpies decisions, no haver d’influir… Que les teves decisions no influeixin en el resultat d’altres persones. Per a bé o per mal, les decisions teves són la consecució final dels resultats. I la veritat és que és el que més m’agrada fer. Fer expedicions en solitari.

Adaia. Hola, Antonio, em dic Adaia. Fa anys vas guanyar l’única competició que hi ha al món de rem creuant l’Atlàntic i volia saber com et vas preparar per fer aquesta expedició i com vas sobreviure dos mesos al mar.

Antonio de la Rosa. Hola, Adaia. El 2014 vaig participar a la Rames Guyane, l’única regata que hi ha que creua l’Atlàntic a rem i en solitari. Jo feia molts anys que havia sentit dir a un bon amic que es podia creuar un oceà a rem, una cosa que em semblava completament insòlita. Hi havia una competició, que era creuant l’oceà Atlàntic, però era en equips de dos o en equips de quatre. Vaig estar investigant i vaig descobrir que els francesos organitzaven el Rames Guyane, que és l’única competició que es fa en solitari. És una competició francesa. Jo no sé francès. Em vaig posar en contacte amb ells i finalment vaig acabar comprant una embarcació de travessia de l’Atlàntic a rem i vaig poder participar en aquesta competició. Aquestes embarcacions són embarcacions petites, de tot just vuit metres, però que porten tota la tecnologia que ha de portar un vaixell de travessia d’oceans. Porta uns dispositius de comunicació que es carreguen amb unes bateries i aquestes bateries, al seu torn, es carreguen amb unes plaques solars. És una embarcació que porta una dessalinitzadora per poder potabilitzar l’aigua de la mar. Porta uns sistemes de comunicació per posar-te en contacte amb altres embarcacions, perquè hi ha una altra navegació que hi ha als oceans i has d’intentar no xocar amb altres embarcacions.

En aquesta competició sortim de Dakar, sortim un total de 18 embarcacions i jo era, amb diferència, el que menys possibilitats tenia d’arribar a l’altra riba perquè jo sempre he estat molt bon esportista, però jo he estat piragüista de moment i aquesta embarcació és banc mòbil, és aquesta embarcació ‘scull’ de rem, que és una embarcació que vas remant d’esquena. Jo no havia practicat aquest esport, però estava ben entrenat, ben motivat, però tampoc tenia cap coneixement de navegació oceànica. Jo a penes havia remat al Pisuerga o al llac de la Casa de Campo. Entrenava als embassaments de la Sierra de Madrid amb la meva embarcació, però desconeixia completament la navegació. Vaig pensar que només seria remar, però, és clar, cal tenir coneixements de navegació, cal saber de corrents, de vents. I, bé, vam començar aquella regata a Dakar i calia arribar a la riba de davant, que és la Guaiana Francesa i és a gairebé 5.000 quilòmetres. Cal intentar seguir els vents alisis perquè lògicament moure una embarcació més de 800 quilòmetres a rem és molt complicat i has de buscar l’ajuda també de corrents i vents. Jo amb molta determinació i passió vaig anar fent la competició cometent molts errors de navegació i, aproximadament el dia 50 de travessia, van arribar uns corrents molt complicats i totes les embarcacions van derivar cap al sud més de 200 quilòmetres en aquests corrents. Jo el que vaig fer va ser, per desconeixement, possiblement, creuar aquests corrents, uns corrents que deien que era impossible creuar. Doncs jo vaig aconseguir creuar i vaig aconseguir guanyar la competició i arribar a la Guaiana Francesa en 64 dies, dos dies per davant del següent competidor.

En aquesta prova, em van passar moltíssimes coses. Lògicament, per aquesta falta d’experiència, vaig tenir una avaria de la dessalinitzadora. Imagineu que l’única eina que tens per poder beure aigua potable se’t trenca. I, com gairebé sempre a la meva vida, vaig tirar de recursos. Vaig trucar un amic que sabia que tenia un vaixell. Aquest amic coneixia un pastisser al qual una vegada se li havia avariat una dessalinitzadora, i entre el pastisser, el meu amic veterinari i jo per telèfon satel·litari, en 12 hores aconseguim reparar la dessalinitzadora. Malgrat això, tot el material que va en una embarcació d’aquest tipus i a la meva en concret, en aquesta de la travessia a rem de l’oceà, hi va el doble, menys, lògicament, l’embarcació i jo mateix. Però, per exemple, a més d’aquesta dessalinitzadora elèctrica porto una dessalinitzadora manual que simplement actives una palanca i aconsegueixes dessalinitzar aigua. El que passa és que, és clar, aquesta palanca té moltíssim esforç i necessites una hora per fer a penes un litre i mig d’aigua. Potser acabes suant més d’aquest litre i mig d’aigua. És millor que no se t’avariï. Però tota la resta… En aquesta embarcació porto dispositius de comunicació satel·litària, porto telèfon satel·litari també per poder parlar amb la família o amb els amics. El menjar és tot menjar deshidratat. Porto uns cartutxos de gas amb una petita cuineta i el que faig és escalfar aigua i afegir a aquests sobres que tots ja coneixem, aquests sobres que els obres, hi tires l’aigua calenta i en dos o tres minuts tens un àpat. Portava les racions de menjar distribuïdes. Portava aproximadament 4.000 calories diàries, però jo portava un càlcul de 50 dies de menjar.

L’expedició va acabar sent de 64 dies. Havia previst que tardaria menys, però les condicions van ser molt desfavorables i vaig tardar més. Llavors, vaig haver de pescar alguns dies per poder menjar i a més vaig haver d’allargar aquestes racions de menjar de 4.000 calories diàries a menjar moltíssim menys. L’únic problema de tot això és que vaig perdre bastant pes. Vaig perdre aproximadament deu quilos en aquests dos mesos. Aquesta expedició de travessia a rem de l’oceà Atlàntic es fa pràcticament per la línia de l’equador. Imagineu, són 40 graus, una humitat brutal. L’embarcació és molt baixeta. Porto unes plaques solars damunt que generen moltíssima temperatura a la cabina. Porto una cabina per poder dormir dins i poder menjar o, quan hi ha un temporal, poder-te ficar dins i tancar l’escotilla, i, és clar, les condicions aquí realment són pràcticament insalubres. El matalàs sobre el qual dormia va acabar agafant floridura. Dormia sempre humit i la veritat és que es feia realment dur, però la passió, la il·lusió i la determinació per intentar fer aquesta travessia que havia somiat podia amb aquesta humitat, amb aquestes calors i amb aquests vents i onatge.

Gonzalo. Hola, bones, Antonio, em dic Gonzalo. M’agradaria saber què significa per tu la por, ja que has fet moltes expedicions de risc, i si ens pots explicar alguna experiència teva amb la por.

Antonio de la Rosa. Hola, Gonzalo. Bé, la por existeix. Encara que pugui semblar que una persona com jo no té por, és clar que tinc por. De por en tenim tots. Aquesta por de suspendre l’examen de conduir o a suspendre aquest gran examen que tindràs per tenir la matrícula d’honor al col·legi. El que passa és que hi ha una gran diferència entre la por i el pànic. La por, als aventurers, que som aquestes persones que la gent pot arribar a pensar que no tenim por, ens manté alerta i ens ajuda sobretot a evitar moltes vegades situacions de risc. Cal estar pendent i cal saber portar aquesta por. Lògicament, jo amb la quantitat d’expedicions que he tingut, moltes vegades he tingut por. He tingut por de xocar amb un petrolier amb el qual m’he creuat en una travessia oceànica, ja que ha passat a tot just 200 metres de distància. Jo ho mirava al GPS, en un GPS petitó, i em semblava que anava a col·lidir amb mi. Col·lidir amb una gran embarcació. Jo, que soc una barqueta de tot just set metres, realment és molt perillós. A l’embarcació de travessies oceàniques que porto de rem, porto un sistema de detecció d’altres embarcacions. És un sistema que funciona amb la ràdio VHF. Es diu AIS i el que fa és detectar altres embarcacions i tu també les detectes. Fins i tot jo, en un petit GPS, veig la informació d’aquesta embarcació. Veig el rumb que porten, veig la grandària i veig fins i tot com es diu el capità d’aquest vaixell. A ell li passa el mateix. El que passa és que a ells, normalment, els resulta molt curiós veure en el seu sistema de navegació que el que s’estan trobant és una embarcació a rem de set metres de grandària que es diu ‘Ocean Defender’.

Aquest sistema et serveix perquè et detectin. Malgrat tot, pot resultar que la persona que va portant aquest vaixell, aquest veler o aquesta embarcació gran s’hagi quedat adormida. Llavors, jo porto un dispositiu acústic que m’avisa a cinc milles. Són aproximadament nou quilòmetres de distància. M’avisa que hi ha un vaixell i jo el que faig és agafar la ràdio VHF, parlar amb aquesta embarcació i confirmar que realment aquesta embarcació m’ha vist, perquè pot ser que s’hagi distret i no m’hagi vist. Jo a més l’aviso que soc una embarcació petita, que tinc poca maniobrabilitat i és molt difícil per mi evitar una col·lisió amb aquest vaixell, amb la qual cosa, si ell té un motor que l’empeny… El meu únic motor són els meus braços. Jo no puc moure l’embarcació a més de tres quilòmetres per hora perquè pesa 800 quilos. Llavors el que l’aviso és que ha de variar una mica el rumb per no col·lidir, i és la manera d’evitar aquests accidents. De fet, una vegada em vaig trobar amb un vaixell japonès i jo veia que el vaixell japonès venia en la meva mateixa trajectòria. Jo el trucava per ràdio i em deia: “Sí, sí, t’hem vist”, però jo continuava veient que el vaixell venia a la meva mateixa trajectòria.

El problema és que jo tinc un radar petitó i ells tenen una pantalla gran de televisió davant. Ells veuen perfectament que passaran prop de mi, però sense col·lidir, però jo, per molt que ampliï el zoom, em sembla que col·lidirà. Llavors jo vaig pensar que els japonesos estaven passant de mi i que no m’estaven fent cas. Per sort, realment tenien clar on era i ells el que volien era variar la menor trajectòria possible. Cal pensar que en una embarcació de 250 metres, un petrolier o un vaixell de càrrega, qualsevol petita variació del seu rumb té un cost elevadíssim en combustible. Potser, si ells varien deu graus, variaven un quilòmetre. Aquest quilòmetre suposa centenars d’euros. Lògicament, ells el que no volien era fer una despesa extra i anaven a passar el més a prop possible de mi. És clar, imagineu que a més això era de nit i aquest vaixell japonès va passar a penes a menys de 200 metres de mi, i et passa una muntanya de 250 metres de llarg per gairebé 100 metres d’alt amb les llums. Aquí passes por. T’agafes, però passes realment por.

Joven. Bones, Antonio, com que a totes les teves rutes has estat en contacte directe amb la natura i els perills que això comporta, mai has pensat a fer-te enrere i dir: “Torno”?

Antonio de la Rosa. Per descomptat que moltes vegades he pensat a tornar i he hagut de tornar. No han estat èxits totes… Gairebé que per sort, no han estat èxits totes les meves expedicions. La natura mana. Lògicament, la natura té tota la força del món i ella és la que ordena i mana. No pots anar contra natura. Quan les condicions de vents són huracanades o quan les circumstàncies es compliquen per la natura, aquí no hi ha més remei. Ja sabem, quan ha d’ascendir un muntanyista un pic de 8.000 metres, ha d’esperar aquesta finestra de bon temps. A mi em passa el mateix. Quan he fet travessies oceàniques, els dies de molt males condicions, per molt valent que sigui, no puc estar remant i haig d’estar amagat a l’escotilla i esperant que les condicions canviïn. O quan tinc vents en contra de 100 quilòmetres. Lògicament, aquestes condicions sempre són les que tenen les de guanyar. He hagut de girar cua en diverses ocasions. A les travessies oceàniques no. Per sort he pogut completar-les. A més, és molt difícil girar. Normalment, quan comences una travessia oceànica, la fas gràcies a aquests vents i a aquests corrents. Seria més fàcil arribar fins al final que girar. Però en expedicions polars he hagut de tornar i he hagut d’abandonar per diversos motius. Per sort, a les travessies oceàniques hi ha possibilitat de rescat. Jo porto un dispositiu satel·litari que marca la meva posició a cada moment. Des que faig expedicions, aquestes 12 expedicions que he fet tant a terra com a l’aigua, a terra porto un GPS que va marcant la meva posició per satèl·lit i a l’aigua igual. A l’aigua arribo a portar fins a tres sistemes diferents de posicionament i de seguretat.

Porto també una ràdio balisa, porto una petita barca d’autorescat i, sobretot en les travessies oceàniques tradicionals com és l’Atlàntic i el Pacífic, si tu necessites un rescat, necessites abandonar, hagis tingut un accident greu, com que vas sol, un trencament o fins i tot se t’ha pogut partir la barca, demanes un rescat amb aquesta ràdio VHF o amb qualsevol dels dispositius que porto de comunicació. Això sí, el rescat no és immediat. Lògicament, un rescat a l’oceà, depèn del lloc on siguis, pot trigar entre 12 i 72 hores. L’única cosa que has de fer aquest temps és mantenir-te viu i esperar aquest rescat. Quan fas aquestes travessies oceàniques, encara que la visibilitat la portes als dispositius de navegació satel·litaris, a la nit sempre qualsevol soroll et sorprèn més. Sobretot quan tens una tempesta. Quan tens una tempesta, per sort, gràcies als equips que porto de comunicació satel·litària, puc preveure aquestes condicions adverses que tindré i si els vents seran molt complicats, perquè hi ha moltes vegades que, fins i tot a la nit, haig de sortir fora i haig de remar perquè potser han canviat els vents, haig de variar el timó, la direcció de l’embarcació… Bé, per mi moltes vegades la nit és el més bonic, perquè estar a 2.500 quilòmetres del lloc il·luminat més pròxim… Imagineu aquestes nits d’estrelles, aquest panorama que sents, aquesta tranquil·litat i aquesta solitud de la qual abans us parlava, que és una solitud autèntica, és estar amb tu mateix i gaudir d’una altra manera.

Adrián. Bones, Antonio, em dic Adrián. Has practicat molts esports, entre ells esquí, piragüisme i bici, però les teves gestes més grans han vingut amb un sol rem. Ens podries explicar les teves experiències envoltant la península Ibèrica i creuant l’oceà Pacífic?

Antonio de la Rosa. Hola, Adrián, efectivament. Porto practicant el paddle surf o stand up paddle, aquest esport tan nou en el qual remes amb un sol rem dret a una taula semblant a la de surf, fa bastants anys que ho faig i sempre m’han agradat els reptes i practicar nous esports. Ja, de petit, no en tenia prou amb fer piragüisme i feia natació i feia rugbi i triatló. He fet sempre un munt d’esports i sempre m’han agradat els esports relacionats amb l’aigua. Vaig descobrir el ‘paddle surf’ i he pogut comprovar, en mi mateix, que és un esport que et permet arribar a llocs increïbles. I vaig donar la volta a la península Ibèrica: 3.600 quilòmetres sortint des de la frontera d’Espanya amb França, a Hondarribia, vaig recórrer tot el Cantàbric, tota la costa portuguesa i tot el Mediterrani. I després de 121 dies remant en una taula de paddle surf dret, vaig aconseguir arribar a Portbou, que és la frontera de Catalunya amb França.

També he fet la primera navegació al cercle polar àrtic, gairebé 800 quilòmetres remant per la costa oest de Groenlàndia. I el més recent ha estat el 2019, que he estat la primera persona que aconsegueix remar dreta en una embarcació tipus ‘paddle surf’. Lògicament, no és un ‘paddle surf’ tradicional. Ha estat un prototip, una embarcació gran, de set metres, amb tots els sistemes de navegació que necessites, però en realitat jo he anat des de San Francisco, la costa de Califòrnia, remant dret, en aquesta embarcació de paddle surf, els 4.700 quilòmetres que separen la costa de Califòrnia de les illes de Hawaii. Igualment, és una embarcació que es desplaça molt a poc a poquet. És molt semblant a l’embarcació amb la qual vaig fer l’oceà Atlàntic i porta tots els sistemes que portaria qualsevol gran vaixell o gran veler. Porta sistemes de posicionament, porta unes plaques solars, que carreguen unes bateries i aquestes bateries alimenten els equips electrònics de comunicació, alimenten una dessalinitzadora i tot el necessari per poder sobreviure els 76 dies, cinc hores i 22 minuts que vaig necessitar per ser la primera persona que creua l’oceà Pacífic a rem dreta.

Kevin. Hola, Antonio, com estàs? Em dic Kevin. A mi m’agradaria saber com afrontes el tema de les lesions i els accidents en els teus viatges. I si també creus que és més una qüestió de força mental o física.

Antonio de la Rosa. Hola, Kevin, la veritat és que tinc bastanta sort. No he tingut a penes lesions, algunes quan feia esports més ràpids, més de petit, però porto una època en la qual no he tingut lesions. Curiosament, malgrat haver estat fent expedicions en solitari més de 400 dies o corrent curses d’aventura, a penes he tingut accidents. No obstant això, en un curs d’iniciació de parapent, fa poc temps, en l’enlairament, vaig tenir un impacte amb una roca i em vaig trencar el peroné. Això també mostra moltes vegades que la capacitat de concentració i el valor que li donis tu a cada moment t’evita aquests accidents. Lògicament, quan jo faig una expedició, estic al 100 %. Estic concentrat i aquesta capacitat de concentració, possiblement, és la que evita que tingui més accidents fent aquestes expedicions. Jo sempre he funcionat molt bé amb els peus a terra o sobre l’oceà, i el parapent era un esport completament desconegut. Possiblement, no va ser la meva millor experiència i aquest accident de parapent em va obligar a estar parat bastant temps. També la capacitat de determinació. Jo tenia intenció de fer una expedició aviat, i això va fer que jo em recuperés aviat d’aquesta fractura de peroné. En principi, quan et trenques un os com el peroné, has d’estar mínim tres mesos parat per poder soldar bé aquest os, però jo vaig anar fent un treball de recuperació gairebé diari i als 40 dies estava dret a sobre d’una taula de paddle surf al pantà, provant com estava aquesta cama. I al cap de tres mesos ja estava anant sis hores amb bicicleta, amb la qual cosa moltes vegades les lesions, si tens motivació, il·lusió i ganes per curar-te al més aviat possible, ho aconsegueixes.

Sempre, lògicament, amb unes pautes mínimes. No pots l’endemà d’una fractura posar-te a córrer. Però, si el cos i els resultats mèdics et diuen que pots començar a fotre-li canya, doncs ho fas. Un altre accident important que gairebé em costa la vida, possiblement el més pròxim a la mort, va ser travessant el llac Baikal. Jo vaig creuar els 700 quilòmetres del llac Baikal a l’hivern estirant un trineu. Era una competició que consistia a travessar el llac Baikal, els 700 quilòmetres, en aquesta superfície completament congelada. És el llac més gran del planeta. El 10 % de l’aigua dolça d’aquest planeta és al llac Baikal i està molt a prop de l’Himalaia. Imagineu les temperatures a l’hivern. Les temperatures podien rondar els 30 o 40 graus sota zero. Doncs travessant aquest llac Baikal, anava estirant el meu trineu on portava el menjar, on portava tot el necessari per poder sobreviure els 12 o 14 dies que havia tardar a travessar aquest llac Baikal amb esquís. Era una nit molt freda. Hi havia més de 30 graus sota zero. Jo anava molt abrigat i en aquesta mena de superfícies gelades, a vegades es provoquen dilatacions i contraccions del gel, i a vegades et trobes petites fissures. Bé, doncs no vaig veure una fissura i no era petita, era una fissura de dos metres, i jo anava de nit, vaig caure a l’aigua. Imagineu-vos, vaig trencar una petita capa de gel que hi havia i vaig caure a l’aigua. Vaig intentar sortir de la vora de l’aigua i era impossible, portava moltíssima roba i, és clar, intentava sortir del rotllo “xulo piscina” i relliscava al gel. El gruix de gel és molt gran, és de gairebé mig metre. Al final, tirant de recursos i, per sort, portava els bastons a la mà. Vaig agafar les puntes d’aquests bastons, els vaig clavar a la vora del gel i arrossegant-me vaig poder sortir del llac, arrossegar el trineu, anar corrent fins a la riba i, ja a la riba, en aquest trineu portava roba de recanvi, vaig fer un foc i ja vaig poder escalfar-me. Va ser una situació que avui dia m’adono que, malgrat que vaig estar molt a prop de la mort, em va servir i va ser un gran aprenentatge per a mi, ja que, en les expedicions polars següents, he anat amb molt més de compte i, sobretot en els llocs freds com Noruega o Suècia, venen uns punyals que serveixen per clavar-los a la vora del gel i em vaig comprar dos jocs de punyals i els porto sempre penjats damunt meu quan faig expedicions hivernals.

Paola. Hola, Antonio, em dic Paola. Tu denuncies la situació mediambiental que has observat i fins i tot has remat entre illes de plàstic. Què ens diries sobre la contaminació que has observat als mars en els últims anys?

Antonio de la Rosa. Hola, Paola. Bé, possiblement, tots hem vist a la televisió que hi ha grans illes de plàstic i aquesta contaminació. Jo no ho he vist a la televisió, ho he vist a la realitat. Recordo, quan vaig creuar Groenlàndia, remant amb una embarcació de ‘paddle surf’ i cada dia parava en platges solitàries, plenes de blocs de gel, i em trobava ampolles i restes de pesca, en llocs que possiblement no havia trepitjat una persona. Quan he creuat l’oceà Pacífic, un dia era dins de la barca, descansant una mica a dins de la cabina, i de sobte vaig notar que l’embarcació se’m va quedar completament parada. L’embarcació porta una orsa, d’aproximadament mig metre, per mantenir l’estabilitat. Vaig sortir i m’havia travat contra una xarxa, contra una xarxa de pescadors, i al voltant estava tot ple de plàstic. He pogut viure realment la contaminació que ens trobem als oceans. Hi ha al planeta set grans concentracions de plàstic. Aquestes concentracions es generen perquè hi ha set grans corrents. Aquests corrents són corrents circulars i, lògicament, aquests corrents són els que han ajudat al fet que jo pugui creuar l’Atlàntic o el Pacífic, o al fet que Magallanes i Elcano fessin la volta al món, o Cristòfol Colom arribés des d’aquí fins a Amèrica.

Aquests corrents, el que fan és generar una acumulació de plàstics al centre d’aquest corrent molt gran. Fins i tot pot arribar el corrent del Pacífic, que és la que més acumulació de residus té, pot arribar a tenir la grandària de la península Ibèrica. El gran problema d’aquests plàstics, no és l’ampolla que tu veus. Aquesta ampolla que veus pràcticament està contaminant, però aquesta ampolla es va degradant i es va convertint en petits plàstics, en microplàstics. I aquests microplàstics, els veuen els peixos, com que són de coloraines, i se’ls mengen. Al final, aquests plàstics acaben a la cadena tròfica i, lògicament, les persones acabem menjant-nos els peixos que porten en el seu interior plàstics. I, malgrat que avui dia no s’ha demostrat si aquest plàstic és perjudicial o no per a la salut, no sé què en penseu vosaltres, però jo crec que no ha de ser gens bo. Perquè us en feu una idea, imagineu que us heu plantejat el viatge més gran de la vostra vida, hi anireu amb la vostra parella o amb amics i dieu: “Intentarem anar a una illa deserta i a una platja que no hagi trepitjat l’ésser humà”. Arribareu a aquesta platja i, en aquesta platja que no ha arribat a trepitjar l’ésser humà, el primer que veureu entre cocoters i una sorra preciosa seran restes de plàstic, us ho asseguro. Hi ha restes de plàstic a tots els llocs del planeta. Segur que no ens agradaria a ningú tenir aquesta experiència, oi? Evitem els plàstics d’un sol ús i intentem aconseguir i conscienciar a tots que el plàstic a l’oceà no és una bona eina.

Carlos. Hola, Antonio, com va? Soc en Carlos. A vegades has comentat que prefereixes expedicions hivernals, fins i tot navegar. Has creuat llocs com Alaska o Lapònia. Volia preguntar-te quins riscos té creuar aquest tipus de llocs i també què és el més extrem que t’has trobat en aquestes travessies.

Antonio de la Rosa. Hola, Carlos, efectivament, soc més conegut per les travessies oceàniques, ja que hi ha molta menys gent fent-les, però la veritat és que, des de sempre, des de petit que em trobava aquell gel a l’habitació de casa meva, he tingut molt bona tolerància al fred i m’han agradat moltíssim les muntanyes i el contacte amb les muntanyes. He fet diverses expedicions en solitari hivernals. El llac Baikal. He creuat Alaska en solitari. 1.700 quilòmetres seguint la ruta Iditarod, tant a peu un any com amb bicicleta de rodes gruixudes un altre, i la veritat és que han estat expedicions que m’han agradat moltíssim. Lògicament, els riscos del fred són molt diferents als riscos que tens a les travessies oceàniques, que normalment es fan a l’estiu i amb bones condicions. El fred és un enemic silenciós. És tan silenciós que pots arribar a tenir congelacions sense adonar-te’n. Jo, a Lapònia, vaig intentar fer una expedició de mil quilòmetres des de Rovaniemi. Era una expedició circular que m’havia plantejat pels parcs nacionals, i, després de diversos dies de travessia, va arribar l’onzè dia. Portava aproximadament 400 quilòmetres. Eren dies molt freds en els quals estava realment cansat, havia menjat poc i tots els dies en expedicions hivernals intento ser molt protocol·lari. Protocol·lari vol dir que, una vegada que pares, muntes primer la tenda, t’asseques bé perquè portes suor, oreges potser el sac perquè acumula humitat i porta excés de pes. Fons neu. Has de fondre neu per poder beure aigua, per poder hidratar el menjar deshidratat que portes i, sobretot, et treus la roba humida.

Aquest dia estava tan cansat que em vaig ficar al sac de dormir amb les botes posades d’esquí amb una mica de gel a les botes i em vaig quedar adormit. I vaig dormir com nou o deu hores seguides. Em vaig aixecar al matí amb els peus freds. Vaig dir: “Bé, no passa res, començaré a caminar i s’aniran escalfant i entraran en calor”. Doncs en tot el dia no van entrar en calor els peus. Va arribar la nit i vaig tenir la sort d’arribar a una cabanya d’uns reners, uns cuidadors de rens que hi ha a Finlàndia en alguns llocs, i els vaig demanar poder-me quedar amb ells a dormir. Em van deixar quedar-me a dormir i allà ja em vaig treure els mitjons, em vaig treure les botes i vaig veure que tenia tres dits blaus. Vaig pensar que no seria res més que una mica de fred i realment tenia tres congelacions importants als dits. Per sort, en aquell moment, vaig decidir que no havia de continuar per conservar els dits i vaig fer molt bé perquè, a poc més del mes, tenia els dits completament negres i vaig haver de fer diversos tractaments per aconseguir que no em tallessin aquests dits, amb la qual cosa imagineu la dificultat que té el fred i la dificultat que tenen les expedicions polars. La gran diferència amb les expedicions oceàniques és que a l’oceà no tens aquestes condicions climàtiques. Això sí, tant en les expedicions polars com en les expedicions oceàniques, has de portar sempre la màxima seguretat a cada moviment. A l’oceà has d’anar sempre lligat, perquè si caus a l’aigua, estàs mort, perquè la barca se te n’anirà i mai no et trobaran. Igual que a les expedicions polars, si caus a l’aigua i no aconsegueixes sortir, moriràs al cap de pocs minuts perquè et quedaràs congelat. Cada clima té la seva dificultat, però, sens dubte, el fred és una cosa que no veus venir.

Tu veus venir un temporal de 150 quilòmetres per hora i saps com resguardar-te d’aquest temporal i aquests vents huracanats. Però el fred és una cosa que només pots curar amb roba i vigilant molt. Del que me n’he adonat, sobretot als llocs freds, els llocs com Alaska o Lapònia, és que són llocs molt aïllats en els quals a penes hi ha població, gairebé no et trobes gent, però les poques persones que et trobes són realment properes, són molt socials, intenten ajudar-te en la mesura del possible, donar-te recer i realment és una gent molt, molt sana. Vaig tenir la sort, per ell, de trobar-me un dia creuant Alaska… Anava amb el meu trineu i estava aproximadament a 50 quilòmetres de la població més pròxima. Vaig arribar a un inuit que anava amb la seva moto. Els inuits són la gent que viu en aquestes zones polars. Lògicament, fa anys anaven amb trineus de gossos i amb pells, i avui dia van amb motos de neu i abrigats amb una altra mena d’indumentària, però continuen sent inuits. Me’l vaig trobar i havia tingut la mala sort d’avariar la moto de neu i no tenia res més que una ampolla d’alcohol sota el seient que anava a beure per entrar en calor. Possiblement, aquella nit s’hagués begut aquell alcohol i al matí següent potser estaria congelat i estaria mort allà al costat de la moto. Per sort, jo portava el meu telèfon satel·litari i vaig poder trucar perquè vinguessin a rescatar-lo. Lògicament, m’ho va agrair com ells ho fan. Al poble següent era on vivia ell i em van rebre quan vaig arribar-hi. La veritat és que em van convidar a menjar i va ser molt bonic. Em penso que li vaig salvar la vida, però, bé, no ho pots saber mai.

Lucía. Hola, Antonio, em dic Lucía. El teu pròxim repte és anar remant fins a l’Antàrtida i recórrer un camí que en el seu moment va fer Shackleton, però ell ho va fer en equip i tu ho faràs sol. Quina és la causa d’aquesta solitud?

Antonio de la Rosa. Hola, Lucía. Sí. Pròximament intentaré ser la primera persona que travessi el mar de Hoces, l’estret de Drake, des del sud de la Patagònia fins a l’Antàrtida, a rem i en solitari. És una travessia molt complicada, de gairebé mil quilòmetres, amb grans vents, amb corrents molt complicats i en condicions de moltíssim fred. Una vegada que arribi a l’Antàrtida, intentaré emular l’expedició que va fer Ernest Shackleton fa més de 100 anys. Ells, per salvar la seva vida, van haver de recórrer la distància de gairebé 2.000 quilòmetres que separa l’illa Elefant, que es troba a l’Antàrtida, de Geòrgia del Sud. Aquesta distància ells la van fer amb una embarcació de fusta, la James Caird. Hi anaven cinc persones, en aquesta embarcació. Van deixar la resta de la seva tripulació del vaixell Endurance a terra i van haver de fer-la amb les mateixes condicions que em trobaré jo. Amb vents molt forts. Jo, per aquest tram, intentaré utilitzar pràcticament els mateixos sistemes que ells van utilitzar. Ells, en aquella petita embarcació de rescat, van haver de posar una petita vela i van haver de tancar l’embarcació perquè no els entrés l’aigua. La gran diferència és que jo, 107 anys després, porto sistemes de rescat i porto una possibilitat que, si surten malament les coses, pugui venir una embarcació a rescatar-me. Ells en aquell moment ho feien per sobreviure i, fa més de cent anys, no hi havia forma de rescat. Ells, si no aconseguien arribar exactament a l’illa de Geòrgia del Sud, que és una illa que té una amplada de tot just 20 quilòmetres, haurien mort i ningú no hauria sabut res d’ells.

Jo, no obstant això, tinc aquesta possibilitat de poder demanar un rescat. Espero no necessitar-lo. Porto una embarcació construïda sencera de carboni. És un prototip fabricat a Espanya. És la mateixa embarcació amb la qual vaig fer l’oceà Pacífic a rem dret, però amb unes modificacions importants. Les modificacions, fonamentalment, són pel que fa a la seguretat i la resistència. Jo el que he hagut de fer és endurir la proa, la part davantera d’aquesta embarcació, perquè pot ser que, tant remant com navegant a vela en aquest tram des de l’illa Elefant fins a Geòrgia del Sud, puc impactar amb blocs de gel i aquests blocs de gel em podrien arribar a fer una via d’aigua. Això és que t’entri aigua a una temperatura molt baixa dins de l’embarcació i et podria arribar a enfonsar. Llavors, he enfortit aquestes parts, he creat una sèrie d’apartats estancs, de tal manera que, encara que tingui una via d’aigua a l’embarcació, la resta de l’embarcació estigui estanca i aconsegueixi que aquesta embarcació suri. Una sèrie de mesures que, ajudats lògicament per les noves tecnologies que són molt diferents les d’avui de les de fa més de cent anys, he aconseguit que l’embarcació tingui més probabilitats d’èxit de les que ells haguessin tingut, malgrat que ells van aconseguir fer aquesta expedició. I finalment, una vegada que toqui l’illa de Geòrgia del Sud, igual que van haver de fer ells… Van arribar a la costa oest. La costa oest de l’illa de Geòrgia del Sud està plena de penya-segats pràcticament inaccessibles. Ells van haver de creuar tota l’illa des de l’oest fins a l’est, amb… Imagineu-vos blocs de gel, muntanyes de més de mil metres. Per arribar fins a la costa est, es van haver de cargolar claus a les sabates i poder demanar auxili perquè havien deixat la resta de tripulació a una illa que era a més de 2.000 quilòmetres.

La costa est estava plena de bases baleneres i aquí era on hi havia tota la població. Jo, lògicament, vaig amb altres sistemes. Porto un dispositiu satel·litari a terra també per si necessito un rescat. Vaig amb uns esquís de muntanya amb pells de foca per poder-me desplaçar més ràpid. Vaig sol, però crec que tinc més probabilitats d’aconseguir una expedició així que les que van tenir ells, malgrat que ho van aconseguir fa més de 100 anys. La motivació d’intentar arribar a l’Antàrtida a rem i en solitari és, fonamentalment, que no ho ha fet ningú. Les meves motivacions normals, i, quan faig les expedicions, intento fer una expedició en un mitjà diferent. Avui dia l’aventura no és arribar a un lloc. Arribar a un lloc, s’hi pot arribar. Si tens diners, contractes un avió i te’n vas al Pol Sud. Et costa mig milió d’euros. El tema és que l’aventura avui dia no és arribar als llocs. És com arribar a aquests llocs. La manera de progressar i d’arribar a aquests llocs. Jo he decidit fer-ho d’una manera completament sostenible i ajudat simplement pels meus braços, el meu cos i les condicions que em trobo a la natura de vents i corrents. Aquest és el meu objectiu i és el que més m’il·lusiona en aquesta vida.

Ariel. Hola, Antonio, em dic Ariel i no he pogut evitar fixar-me en el disseny que té la teva barca amb la qual et dirigiràs a l’Antàrtida. I volia preguntar-te com s’aconsegueix un disseny així i per què has apostat per la sostenibilitat.

Antonio de la Rosa. Hola, Ariel. Bé, efectivament, aquesta embarcació és un disseny meu, encara que, lògicament, jo no sé com aconseguir que una embarcació suri. Llavors, quan jo vaig inventar al meu cap l’embarcació que volia utilitzar per anar a l’Antàrtida a rem i en solitari, vaig necessitar assessorament d’un constructor naval, d’un enginyer, etcètera. Ells són els que van posar la idea que jo tenia al cap a la realitat. Es va fabricar a Espanya, al sud, a Cartagena, per una empresa espanyola i la veritat és que va ser un procés d’elaboració molt bonic. Jo vaig poder estar a sobre d’aquesta fabricació, va ser més d’un any de fabricació per infusió i utilitzant alguns materials reciclables. També vam utilitzar fibra de carboni perquè l’embarcació fos molt lleugera i sempre vam pensar que l’embarcació lògicament havia de ser el més sostenible possible, perquè, primer, es maneja a rem, no hi ha cap sistema de motor que la desplaci, i segon, qualsevol energia elèctrica que porta l’embarcació és subministrada pel sol, per les plaques solars que porta l’embarcació per alimentar unes bateries que l’única cosa que fan és generar corrent per als equips electrònics, la dessalinitzadora o el GPS que porto per navegar. És una embarcació que pesa aproximadament 400 quilos, però aquest pes es duplicarà una vegada que jo surti del sud de la Patagònia, ja que haig de portar menjar per aproximadament dos mesos. Menjar deshidratat. Més o menys porto un quilo de menjar per dia.

Jo ja porto uns sobres preparats amb menjar i aproximadament 4.000 calories diàries. També en aquesta embarcació, a més dels sistemes per dessalinitzar aigua, puc tenir problemes amb el fred. Se’m poden arribar a congelar les canonades de captació de l’aigua, amb la qual cosa porto extra més de 150 litres d’aigua dolça per poder beure i també haig de portar moltíssims sistemes d’autorescat. Porto una petita barca i porto una cosa molt curiosa que es diu àncora de capa. Lògicament, jo per anar des del sud de la Patagònia fins a l’Antàrtida haig d’intentar tenir els vents favorables, però gairebé mai tindré vents favorables. Jo tindré alguns dies que bufi el vent del nord i que m’empenyin cap a l’Antàrtida, però hi haurà moltíssims dies que tingui vents de l’oest i em desplacin cap a un altre lloc diferent. Aquests dies en els quals… I potser aquests vents seran de 100 o 150 quilòmetres per hora i les onades poden superar els deu metres, imagineu, un tercer pis. Aquests dies en els quals mai podré avançar cap a on jo vull perquè les condicions meteorològiques no m’ho permeten i no podré estar remant en aquestes condicions, tiraré aquesta àncora de capa que el que fa és subjectar-me pràcticament en el lloc. És com un paraigua gegant, com un parapent que el que fa és bloquejar una mica la deriva de l’embarcació. En comptes que el vent m’arrossegui als cinc o sis quilòmetres per hora que em podria arrossegar, m’arrossegarà a un quilòmetre. Una vegada que passi el temporal i aquestes males condicions que les tindré pràcticament… Cada tres o quatre dies tindré mínim 24 hores de condicions molt dolentes i de moltíssims vents. Una vegada que passin aquestes males condicions, jo recullo la meva àncora de capa, la guardo i continuo remant.

Tot aquest tipus de coses van sumant quilos, però són quilos necessaris en aquesta embarcació. L’embarcació està dissenyada perquè sigui autoadritzant, que es diu en navegació. Això és, feu-vos a la idea d’un saltamartí. Aquests bolígrafs que els col·loques cap per avall, que a baix tenen moltíssim pes i per molt que tu el colpegis, ell sempre es quedarà de cap per amunt. L’embarcació està dissenyada igual. És pràcticament impossible que l’embarcació es quedi cap per avall. Porta a més una orsa. Porta un llast a la part de baix de l’embarcació de 50 quilos de plom que evita que, encara que jo tingui una bolcada, ràpidament es tornarà a posar dreta. Així i tot, haig de portar sempre l’escotilla guardada i hi ha una cosa molt important que en una expedició com a l’Antàrtida haig de portar, i és un vestit d’abandó posat durant les 24 hores del dia. Què és un vestit d’abandó? Com el seu propi nom indica, és un vestit que et serveix per si jo en algun moment tingués un accident important a l’embarcació i hagués d’abandonar aquesta embarcació. Aquest vestit d’abandó el que fa és que manté la meva temperatura corporal, a pesar que la temperatura de l’aigua estigui a zero graus, manté la meva temperatura corporal durant almenys 24 hores i em pot ajudar a sobreviure esperant aquest possible rescat que hauria de tenir. Aquest vestit no me’l trec mai, pràcticament. Només si les condicions són molt bones, però com que no seran bones gairebé mai hauré d’anar sempre amb aquest vestit de rescat o d’abandó.

Joven 2. Hola, bones, a mi m’agradaria saber de totes les experiències de vida que has viscut, amb quina et quedaries i quin ha estat el teu aprenentatge de vida.

Antonio de la Rosa. De totes n’he après alguna cosa i fins i tot he après molt més de les derrotes que de les victòries. De les derrotes se n’aprèn molt. S’aprèn primer a millorar, perquè, quan alguna cosa t’ha sortit malament, ha estat per algun motiu i aquest motiu t’ha ajudat a aconseguir millorar. Quan vaig creuar Lapònia i em vaig congelar tres dits, l’any següent vaig tornar a Lapònia amb millors botes, amb millor equip, amb millors coneixements i vaig aconseguir ser la primera persona que ha completat en solitari la Lapland Extreme Challenge, que són mil quilòmetres a Lapònia. Lògicament, aquests coneixements i aquestes derrotes t’ajuden a millorar en general en totes les experiències d’aventura. Aquesta resiliència, aquesta determinació per aconseguir els objectius, és el que necessitem tots cada dia, sigui per una expedició, per aconseguir tirar endavant, per ser campió olímpic, per ser un esportista o per ser un pare de família. Sempre necessites aquesta determinació, aquesta il·lusió, aquesta passió i aquesta fortalesa mental per tirar endavant. Sens dubte una paraula que jo utilitzo molt és paciència. Jo puc semblar una persona molt impacient, molt nerviosa, però crec que gràcies a tenir paciència he aconseguit moltes fites i moltes expedicions. Aquesta paciència a esperar que passi el mal temps, aquesta paciència que t’ajuda a mantenir-te dins d’una tenda en un temporal i no sortir-ne perquè vols avançar. Aquesta paciència és la que crec que m’ha ajudat moltes vegades a aconseguir les fites esportives. Sens dubte, la diferència entre el possible i l’impossible és a les nostres mans, a les mans de cadascú, dins lògicament d’uns paràmetres, però al cap de tots hi ha aconseguir els objectius i tirar-los endavant. Moltes gràcies a tots per haver vingut i espero que us hagi agradat estar amb mi. Gràcies.