L’enemic al mirall

Boris Becker. Em dic Boris Becker. Soc originari de l’oest d’Alemanya, d’un petit poble anomenat Leimen. Vaig néixer fa 58 anys: abans d’Internet, abans de les xarxes socials, abans dels telèfons intel·ligents. En aquella època solíem parlar entre nosaltres. Ara ens enviem missatges de text. Vaig tenir una carrera molt reeixida al tennis i em vaig convertir en el campió més jove de Wimbledon de tots els temps. Un rècord que encara mantinc. Tot i que que Carlos Alcaraz i Yannick Senna m’hagin trepitjat els talons. Tenia 17 anys. Vaig tornar a guanyar el torneig als 18 i em vaig convertir en el número 1 del món. Durant els meus 15 anys jugant al tennis vaig tenir molt d’èxit. Vaig ser aplicat i disciplinat en tot. Em vaig retirar quan tenia uns 32 o 33 anys i vaig entrar a la segona fase de la meva carrera professional. Aquí va ser quan em vaig ficar en problemes. Em vaig acomodar i vaig escoltar els consells equivocats. Em vaig ajuntar amb les persones equivocades. I 15 anys després, vaig acabar empresonat en una de les presons més dures de Gran Bretanya. Aquesta és una llarga història. Potser podem parlar d’això més endavant. El motiu va ser un delicte financer, un error que vaig cometre. Vaig estar 231 dies a la presó i va ser el pitjor període de la meva vida. Vaig pensar que ho havia perdut tot i, de fet, vaig perdre-ho tot. Vaig perdre la meva llibertat, vaig perdre els meus diners, vaig perdre a tots els amics, o als qui creia que eren els meus amics. Només un petit grup de persones es va quedar amb mi. Entre ells la meva esposa, que llavors era la meva parella. No sé per què es va quedar amb mi mentre vaig estar a la presó. Sens dubte, és una noia especial. Als únics als qui volia veure quan era allí dins era als meus fills i a un grapat de persones més. No volia compartir el meu dolor. Em van deportar a Alemanya fa tres anys, el 15 de desembre de 2022. I puc dir que ara mateix estic vivint el millor moment de la meva vida. Em vaig casar amb aquesta noia que va estar amb mi al setembre de 2024. Fa deu dies ens vam convertir en els orgullosos pares d’una nena: la petita Zoe Vittoria, que ja està a casa. I he vingut aquí per a estar amb vosaltres i amb altres persones perquè crec que parlar del meu llibre és molt important. Així és que… som-hi, comencem. Estic preparat per a les vostres preguntes. Espero que tingueu interès a escoltar-me. Soc un tipus obert. No m’importa del que parlem. Soc sincer i no tinc res a ocultar. Això és cosa del passat.

Yara. Hola, Boris.

Boris Becker. Hola.

Yara. Soc la Yara. Un plaer estar avui aquí amb tu. El teu llibre està dedicat a la teva mare. Quins valors et va inspirar i què va significar per a tu?

Boris Becker. La meva mare era una persona molt especial. Va néixer i es va criar a l’antiga Txecoslovàquia, al 1935, gairebé al començament de la Segona Guerra Mundial. Al 1945, com passa avui a Ucraïna, els russos van atacar Txecoslovàquia. Llavors es deia Txecoslovàquia, avui dia és la República Txeca i Eslovàquia. El seu pare va morir a la guerra i els russos la van obligar a fugir amb la seva mare i els seus tres germans en un carruatge tirat per cavalls fins a Alemanya, concretament a Heidelberg, on en realitat vaig néixer. Leimen està prop de Heidelberg. Ella era una refugiada en un camp de refugiats. Us sona d’alguna cosa, veritat? Per desgràcia, la història es repeteix. Ara no som més intel·ligents. Som més estúpids. Ella em va ensenyar a sobreviure i el que és important a la vida, que no és els diners. Em va ensenyar a lluitar passi el que passi. Tinc una germana més gran; es diu Sabina i els dos vam aprendre molt dels seus consells. Per descomptat, la meva mare es va casar. En aquella època només es tenia un marit. No com el seu fill. Va estar casada amb el meu pare durant 35 anys, fins que ell va morir al 1999. Els dos eren bastant estrictes amb nosaltres, però justos. Ens explicaven el que estava bé i el que estava malament i ens van inculcar molta fe i confiança. Per exemple, quan tenia 14 o 15 anys, em deixaven sortir a la nit amb la meva germana a Heidelberg. Si se m’hagués ocorregut provar una copa d’alcohol, el meu pare m’hagués matat. També si hagués arribat algun dia tard a sopar o els hagués donat una mala contestació. Vaig tenir una educació molt estricta, molt conservadora, que es va mantenir quan em vaig convertir en campió de Wimbledon als 17 anys. Encara era molt jove. La meva mare mai em va tractar com a un campió de Wimbledon o com qui era en aquest moment: probablement l’alemany més famós del món. Sempre vaig ser el seu nen. I això realment no va canviar fins que va morir, al novembre de l’any passat. Tenia 89 anys. I, curiosament, així és com funciona el karma a vegades: va morir l’1 de novembre de 2025 i la meva filla va néixer el 21 de novembre d’aquest mateix any. Així que, si creus en Déu, en el karma, o com vulguis anomenar-ho, això és el que em va succeir a mi.

Boris Becker. Sento que el cercle de la vida s’ha completat amb la defunció de la meva mare i l’arribada de la meva filla. Com a supervivent de la Segona Guerra Mundial i refugiada, la meva mare va començar sense res. Ara això em resulta familiar. I tenia uns valors fonamentals molt sòlids sobre el que està bé i el que està malament. En definitiva, tot el que soc avui dia li ho dec a ella. Vaig tenir molta sort de tenir-la, tant a ella com al meu pare.

Erika. Hola, Boris. Soc l’Erika. Ja ens has dit que als 17 anys vas guanyar Wimbledon i continues sent el més jove en haver-lo guanyat. Com gestiona una persona tan jove la pressió i l’èxit a aquesta edat i guanyant el torneig més important de tennis?

Boris Becker. Per a dir-ho en poques paraules… Per cert, perdoneu pel meu calçat, no he pogut posar-me unes sabates molt boniques que portava abans, però no passa res… S’anomena la innocència de la joventut. Als 17 anys no saps que ets massa jove per a fer el que estàs a punt de fer. Simplement actues per instint. Sempre vaig ser un adolescent bastant fort físicament i sempre em va agradar competir. Per a mi, la competició sempre va ser més important que guanyar o perdre. M’agradava estar enmig de la lluita. Per a bé o per a mal, és en aquestes situacions on em sento viu. És així com em sento còmode, com em tranquil·litzo. Sembla una bogeria, veritat? Però és part del meu caràcter. Als 14 anys ja era el millor jugador de tennis a Alemanya. Era un nen de 14 anys, però el millor jugador alemany en pista coberta. La pista coberta era una superfície bastant ràpida. Tenia un servei molt bo i molta potència. Així que la pista coberta o la pista d’herba s’adaptaven molt bé al meu joc. El meu primer torneig professional va ser Wimbledon, al 1984. Aquest va ser el primer torneig pel qual vaig demanar permís per a absentar-me de l’escola. Evidentment, vaig haver de convèncer a la meva mare. Perquè al meu pare li agradava la idea, però vaig haver de convèncer a la meva mare ja que ella sempre va voler que el seu fill fes alguna cosa seriosa com ser advocat, metge o alguna cosa similar. Voler convertir-se en esportista professional a mitjan anys 80 era una cosa poc comuna. No hi havia diners ni coneixements sobre el tema i no es pensava que es pogués aconseguir alguna cosa rellevant. Així que vaig haver de convèncer a la meva mare. Les úniques condicions que em va posar van ser que només podia perdre dos anys de classes i que havia de parlar amb el director del col·legi. Vaig parlar amb ell i em va dir: “D’acord, pren-te un descans. Si vols, pots tornar en un any o, com a màxim, en dos. Però estic segur que tornaràs”. Així que em vaig sentir pressionat per a aconseguir alguna cosa ràpidament. Vaig participar a Wimbledon. Vaig jugar la fase prèvia i em vaig classificar. Per cert, també vaig ser el jugador més jove a classificar-se. Vaig arribar a la tercera ronda i em vaig trencar el turmell; van haver de treure’m de la pista en llitera. Em van portar a l’hospital, em van operar i, per descomptat, vaig parlar amb la meva mare. I ella em va dir les típiques paraules de: “T’ho vaig dir. T’ho vaig dir, fill, que estudiessis alguna cosa, que tornessis a l’escola”. Jo li vaig respondre: “No, dona’m una mica més de temps…”. Sabia que estava sota pressió i que havia de rendir ràpidament, però vaig estar lesionat durant tres mesos. Vaig tornar a jugar a la tardor de 1984 i a poc a poc vaig anar millorant. Quan vaig estar preparat vaig arribar a quarts de final de l’Open d’Austràlia. No sé quant sabeu de tennis, però aquest és un dels quatre Grans, és un torneig important. Així que als 16 anys ja estava a quarts de final de l’Open d’Austràlia, que es va jugar el 10 de desembre. Va ser un gran assoliment i vaig aconseguir el lloc 50 del rànquing mundial. Després, a principis de 1985, vaig començar a millorar dia a dia. Jugava totes les setmanes als Estats Units, a Europa i en Déu sap quins altres llocs. També a Califòrnia… I als 17 anys, vaig aconseguir uns resultats molt consistents: quarts de final, semifinals… Quan va començar el torneig de Wimbledon, jo era el número 20 del món. Repeteixo, avui no es veu a ningú de 17 anys que sigui el número 20 del món. Dit això, la setmana abans de Wimbledon hi ha un torneig de preparació en pista d’herba a Londres.

Boris Becker. S’anomena Queen’s. Vaig participar en ell i em va encantar jugar en herba pel meu servei i la meva potència. Vaig guanyar el meu primer torneig de tennis masculí a Queen’s, on em vaig enfrontar a un tennista sud-africà anomenat Johan Kriek, qui va pronunciar aquestes famoses paraules: “Si aquest noi juga tan bé com ho ha fet avui guanyarà Wimbledon, i apostaré diners per això”. Tots a la sala de premsa van riure, van dir que era simplement un mal perdedor que no volia acceptar haver perdut contra un noi de 17 anys. Dues setmanes després, Johan Kriek va demostrar tenir raó. I jo li vaig fer guanyar molts diners amb aquesta aposta. I crec que el que m’ha marcat, per a bé o per a mal, és que no sento por. No li temo a res, la qual cosa no sempre és una qualitat. Témer-li a unes certes coses pot salvar-te de la destrucció o del desastre. Però com he dit abans, em sento més viu enmig d’una lluita. On hi ha un problema, em fico de ple. Alguns dels meus partits van ser a cinc sets i la gent pensava que ho feia a propòsit. Pensaven que perdia els dos primers sets per a veure fins a on podia arribar i després guanyava els altres tres. Creieu-me, no és cert. Però tampoc m’importava. Hi ha moltes estadístiques de tennis i hi ha una categoria que diu que el jugador amb més victòries després d’anar perdent els dos primers sets a la història del tennis soc jo. Wimbledon 1985 va ser per a mi una alegria. Era el meu somni. Vaig créixer jugant al tennis gràcies a Björn Borg, que va guanyar Wimbledon cinc vegades. Per això sempre vaig voler jugar a Wimbledon, a la pista on havien jugat els meus grans ídols. I em van posar a la pista central a la primera ronda sense ser cap de sèrie. No sols era el més jove, sinó que era també el primer no cap de sèrie en jugar allí. El meu primer partit va ser contra un estatunidenc anomenat Hank Pfister. Em van col·locar en el tercer partit, el dilluns. Vam jugar dos sets i va començar a fosquejar. En aquella època les pistes no estaven cobertes. Avui dia, totes les pistes centrals grans tenen un sostre perquè puguis jugar sense importar el temps que faci, tant si plou com si hi ha tempesta o es fa de nit. En aquells dies, a dos quarts de deu de la nit ja havia fosquejat, així que vam haver de reprendre el partit el dimarts. Va ser llavors quan li vaig dir al meu entrenador: “Ja porto dos dies jugant a la pista central de Wimbledon”. No creia que pogués arribar a guanyar Wimbledon aquell any. Però tampoc m’importava. Així que vaig anar passant eliminatòries, els quarts de final, les semifinals… I potser vaig tenir sort, perquè imagineu-vos com és avui dia, amb les xarxes socials i la pressió que exerceixen sobre els joves. La majoria d’ells es creuen tota aquesta faula, encara que tots sabem que és una realitat falsa.

Boris Becker. A la meva època no teníem xarxes socials i el meu nivell d’anglès era limitat, així que no podia llegir ni el periòdic. Ara és impensable, no? Estava a la meva bombolla. Jugava com si fos al jardí de casa meva. Em vaig enfrontar a Kevin Curren a la final. Ell havia vençut a McEnroe i a Connors, els dos millors jugadors del món. Vaig pensar que era millor jugar contra Curren que contra McEnroe. Perquè el tennis és l’únic esport en el qual es comparteix el mateix vestuari. Comparteixes les dutxes, comparteixes el bany, comparteixes tot i, a més, hi ha miralls al vestuari. I, com jo no tenia por, sempre el mirava fixament i ell no podia retornar-me la mirada. Sabia que ho tenia fet perquè ell tenia por de mirar-me. Tenia 17 anys, penseu-ho. Així que vam sortir a la pista i ell va començar bastant fluix. Jo vaig començar bé, vaig començar guanyant. La nit anterior havia tingut un somni, la qual cosa em va servir per a visualitzar el partit. És una estratègia comuna. Visualitzes alguna cosa, que passarà, i funciona. Vaig visualitzar que sostenia el trofeu de Wimbledon enlaire la nit abans de la final. Així que quan vaig guanyar el punt de partit, com al meu somni ja havia guanyat, no em vaig sorprendre. En l’esport existeix la por de guanyar. Algunes persones tenen por de perdre, però moltes persones tenen por de guanyar. Jo no tenia por de guanyar perquè, en la meva ment, ja havia guanyat. I així va ser: vaig guanyar i vaig aconseguir aquest rècord. I encara el mantinc. Però crec que el meu assoliment més gran va ser defensar-lo als 18 anys. Perquè als 18 continuava sent el més jove. I, entre Wimbledon 85 i Wimbledon 86, vaig jugar bé. Vaig guanyar un o dos tornejos, però no guanyava totes les setmanes. Per descomptat, tots els experts van sortir a dir que era flor d’un dia, un Andy Warhol que és famós perquè durant 15 minuts va tenir sort i li va tocar un quadre favorable. Així que vaig començar Wimbledon 86 i ni tan sols els meus entrenadors estaven segurs. Els vaig dir a Gunter i a Ion: “Si us plau, feu-me un favor. Durant les pròximes dues setmanes aconseguiu un conductor, reserveu la meva pista d’entrenament, porteu-me alguna cosa de menjar, però no em digueu com he de jugar. No em digueu com he de jugar”. Dues setmanes després van dir: “Gràcies, cap”.

Home 1. Un dels teus grans rivals va ser Andre Agassi. I, en el seu llibre de memòries, ell explica que va arribar un moment en la seva carrera que va arribar a odiar el tennis. T’ha passat una cosa semblant? Has arribat a odiar el tennis?

Boris Becker. Deixeu-me parlar-vos d’Andre Agassi. L’anomeno el meu germà d’una altra mare. Em vaig convertir en una superestrella del tennis a mitjan anys 80. M’anomenaven el nen prodigi. I així va ser fins que Andre Agassi va arribar a principis dels 90. L’odiava. Em va treure la corona, em va treure la llum, em va treure la pista central. Em va treure els fans. Érem rivals acèrrims. No existia cap mena d’afecte entre nosaltres. Avui dia, després d’un partit, fins i tot al futbol, però també al tennis, s’abracen i es diuen: “Genial, gran partit…”. No saps qui ha guanyat i qui ha perdut. Quan Agassi jugava contra Becker, se sabia qui havia guanyat i qui havia perdut. Vam tenir partits espectaculars. Un en particular, per descomptat, és el que millor recordo perquè el vaig guanyar. Va ser una semifinal de Wimbledon al 1995. Ell era millor que jo llavors. Jo ja era una mica més gran i ell m’estava avergonyint al meu propi terreny, a la pista central de Wimbledon. Agassi anava guanyant 6-1, 4-1, dos ‘breaks’… Jo sempre vaig ser molt bon estrateg. Se’m donava bé la tàctica. Intentava trobar la manera de ficar-me al cap de l’altre jugador; que pensés en mi, no en el tennis. Encara que llavors ell no estava casat amb la Brooke Shields, era clar que estava amb ella. Ella estava asseguda a la llotja dels jugadors al costat dels entrenadors i el mánager d’Agassi, just al costat de la meva llotja. Llavors em vaig posar a parlar amb Brooke Shields només per a cabrejar-lo. Imagina’t avui dia: Alcaraz està prop de la núvia de Sinner i comença una conversa amb ella. Això no passa, veritat? En aquella època sí que passava. Així que vaig conversar amb ella i Agassi es va posar en pla: “Què estàs fent? Estàs parlant amb la meva núvia”. I jo: “Bé, estic de bon rotllo”. M’havia ficat al seu cap. Li vaig donar la volta al segon set. Vaig acabar guanyant, vencent-lo en quatre sets. Va sortir furiós de la pista. Estava cabrejat, em va insultar i tot això. A més, en aquella època, no teníem micròfons a la pista. I parlant d’aprendre anglès, allò que vaig aprendre de John McEnroe i Jimmy Connors no és apte per a nens. Hi ha dos xavals per aquí. La veritable escola de l’anglès de carrer la vaig aprendre d’aquests dos tipus. I l’Agassi no era molt millor. Així que vaig sentir moltes coses però, òbviament, al públic li va encantar. Va ser el partit de l’any. Vaig jugar la final contra Pete Sampras i vaig perdre perquè ell va ser millor. Així que Agassi i jo mai vam estar a la mateixa ona.

Boris Becker. Però ara això ha canviat. No per mi, sinó perquè es va casar amb la reina alemanya, Steffi Graf. Aquí teniu al rei, veritat? A Alemanya tenim una reina i es diu Stephanie Maria Graff i és una superestrella. Ningú diu una mala paraula sobre ella. Doncs ell es va casar amb ella i jo em deia: “Maleïda sigui, com ha pogut casar-se amb la nostra reina? Això no hauria d’haver passat”. Però em va fer veure a l’Andre amb uns altres ulls. Pensava: “Si a ella li agrada, si ella potser l’estima, potser no és tan dolent després de tot”. Després va escriure un llibre titulat ‘Open’, que és un dels millors llibres sobre esport que s’han escrit mai. Si us avorriu amb el meu llibre, compreu el seu. És un llibre espectacular en el qual parla dels seus dimonis. Va tenir un problema amb les drogues, un problema greu amb les drogues. Tenia una relació d’amor-odi amb el seu pare. I en aquest llibre deia: “Durant un temps vaig odiar el tennis perquè el meu pare m’obligava a jugar, i jo no jugava per mi, sinó per ell”. Va ser molt sincer sobre aquest tema. I cal admirar a una superestrella que diu això perquè no té per què fer-ho, veritat? Podria comportar-se com les altres superestrelles dient que tot és perfecte, que tot està bé. Tots sabem que la vida no és així. La vida no és perfecta. Tothom té algun problema i l’Andre el va admetre. I vaig pensar: “Respecte a aquest tipus. És honest. Baixa del seu pedestal i parla amb la gent sobre les seves lluites, les seves dificultats i el seu patiment”. Més tard va deixar de jugar. Crec que gràcies a l’Steffi ens vam trobar i, sense pensar-ho, ens vam abraçar, potser amb algunes llàgrimes. I jo li vaig dir: “Hola, germà!”. L’any que ve estrenarà un gran documental sobre la seva vida, crec que a Netflix o a Amazon Prime. Crec que és a Netflix. I volia que jo fos una de les persones que participés en ell. Vaig parlar de totes aquestes històries i moltes més. Quan vens del mateix ambient del tennis i tu mateix passes per moments difícils i els superes, admires i respectes una remuntada com la seva. Per això és un dels tennistes als quals més respecto. Era complicat a la pista. Molt dur. Però fora és encantador, i és una autèntica icona del tennis. Un tipus meravellós.

Jennifer. Hola, Boris. Jo soc la Jennifer i un plaer estar aquí escoltant-te. El meu pare és un gran admirador de tota la teva carrera al tennis i m’ha dit que veure’t…

Boris Becker. I tu no? Només em coneixes pel teu pare?

Jennifer. És que jo no jugo al tennis i no… Però el meu pare sí. I m’ha dit que veure’t a…

Boris Becker. No has de jugar al tennis per a admirar-me.

Jennifer. Bé… però m’explicava el meu papa que veure’t jugar era tot un espectacle, que era increïble com el xou que feies a la pista… Però m’estava preguntant: potser totes les persones tenim punts febles, quin era el teu punt feble a l’hora de jugar i com vas fer per a enfortir-lo?

Boris Becker. Deixa’m fer-te una pregunta. Quants anys tens?

Jennifer. 30.

Boris Becker. En tens 30? D’acord. Sembles més jove. M’has preguntat pel meu punt feble, veritat? Ara, quants som? 50? 60 persones? Quin és el teu punt feble? Quin creus que és el teu punt feble?

Jennifer. D’acord, bé, no estava preparada per a la pregunta, però…

Boris Becker. El meu nom és Boris Becker. Prepara’t per a l’inesperat.

Jennifer. Perfecte. Perfecte.

Boris Becker. Només alguna cosa que puguis dir-me. Res que t’incomodi.

Jennifer. Sí. Una feblesa que tinc és que a vegades em costa molt confiar en mi mateixa. Dubto molt de mi.

Boris Becker. Aquesta és important. Sí, sí, sí. Saps què? És una pregunta molt sincera. I veig que, en la teva generació, hi ha molta falta de confiança en un mateix, molta falta de seguretat, una mentalitat que diu que no ho aconseguiràs, molta ansietat, molta pressió per una cosa en la qual probablement ets molt bo. En realitat, això és un altre tema però tinc fills de la teva edat i ells passen pel mateix, així que no és gens estrany. Crec que té molt a veure amb les xarxes socials i amb el que esperen que siguis. És una cosa relacionada amb Internet, perquè juga amb la teva ment. Tots hauríem de saber que el que veiem no és real. Però no tenim una altra vida més que Internet. I creiem que tot el que es veu és veritat. És un problema real. I els governs haurien de fer alguna cosa sobre aquest tema. No tot hauria d’estar permès a Internet. Però en fi… la meva feblesa és l’home que veig cada matí al mirall: jo mateix. Perquè, durant molt de temps, mantenir el rècord de ser el campió de Wimbledon amb 17 anys va ser un problema. Quan la gent em veia per primera vegada m’associaven amb aquest noi que per a llavors era “suposadament perfecte”. Però jo no soc perfecte. Així que em va costar molt superar això. Durant unes dues setmanes, l’estiu de 1985, vaig ser perfecte, però les altres 50 setmanes de l’any, no ho vaig ser. I, clar, aquest nivell d’expectativa és impossible de complir. Així que, fes el que fes, ja fos jugar un altre torneig o opinar sobre ves-te’n tu a saber què: economia, política, equips de futbol i altres temes, tot es jutjava en base a ser el campió més jove de Wimbledon. Així que havia de ser perfecte. I no se’m permetia equivocar-me. No se’m permetia titubejar. No em deixaven mirar cap al costat equivocat. Estem parlant de la percepció, de l’increïble poder que tenen els mitjans de comunicació. Vosaltres no em coneixeu. Heu començat a fer-ho ara i les vostres preguntes són genials, però només teniu una opinió de mi feta a través de les publicacions en els mitjans de comunicació. I és impossible que hagi conegut a tots aquests periodistes al llarg de la meva trajectòria. No obstant això, escriuen sobre mi amb total convenciment, com si fossin els meus germans o germanes. Això suposa pressió. Quan he arribat a l’aeroport de Madrid aquest matí, la gent reconeixia al jove de 17 anys. No reconeixen a l’home de 58 anys. L’ideal que s’han fet al cap els cau perquè ja no puc caminar tan ben a causa de les meves lesions i diuen: “No camines bé? Has engreixat uns quilos? Tens el pèl gris?”. I jo responc: “Sí…”. “Però no ets qui jo pensava que eres”. “Ja, és això un problema? Perquè a mi no em suposa cap problema”. I això era realment una feblesa que jo tenia.

Boris Becker. Us explicaré com la vaig superar. Tot va començar amb el ‘match point’ al juliol de 1985. I aquest home al mirall va morir el 29 d’abril de 2022, quan vaig ser empresonat, perquè el conte de fades va acabar. Hi ha poc més a dir. Durant aquests 231 dies a la presó perdent-ho tot, perdent la llibertat, els diners, els amics, sense veure als meus fills… l’única cosa que et queda és la teva personalitat i el teu caràcter. Així que vaig fer un profund examen de consciència per a tornar a trobar a aquest home. I, mirant-lo amb retrospectiva, potser necessitava aquests 231 dies per a trobar-me a mi mateix. Perquè quan m’he mirat al mirall aquest matí, no he tingut cap problema amb aquest home. Abans tenia un problema amb ell perquè no estava vivint la meva vida, estava vivint la vostra vida i de la manera en què volíeu que la visqués. El mateix ocorre amb tu. No pots complir les expectatives dels altres. Sigues tu mateixa, perquè ets perfecta.

Pablo. El meu nom és Pablo. Soc de Bogotà, Colòmbia. Boris, mirant cap enrere, quina diries tu que ha estat la teva major victòria i la teva major derrota a la vida?

Boris Becker. Colòmbia està en la meva llista de desitjos. M’agradaria anar a Medellín, a Cartagena, perquè crec que és un país fascinant i crec que ara mateix li va bé.

Pablo. Hauries d’anar a Bogotà.

Boris Becker. A Bogotà?

Pablo. Sí.

Boris Becker. Sí, he sentit moltes bones històries. He vist moltes pel·lícules sobre ella. Per això m’atreu Colòmbia. En fi, t’estic fent un compliment. Quina era la pregunta?

Pablo. Mirant cap enrere, quin diries que ha estat el teu major triomf, la teva major victòria, i la teva major derrota a la vida.

Boris Becker. A la vida? A la pista de tennis o et refereixes a tots els àmbits de la vida?

Pablo. També.

Boris Becker. Gràcies.

Pablo. Però principalment als esports. Al tennis.

Boris Becker. Gràcies. En cas contrari, hauria de… La policia està venint. La policia està venint i m’arrestarà, sí. L’esport té molts paral·lelismes amb la vida, i la vida amb l’esport. Per això, els partits més difícils que jugues no són les finals de Wimbledon. Són els de la primera ronda, quan ningú et veu. Quan jugues a la pista número 17, fa fred, fa vent i el rival és difícil. Aquí està el que realment importa. Quan arribes a la final de Wimbledon, ja has fet un bon torneig i jugues a la millor pista del món: a la pista central ja no hi ha dificultat. El més dur del tennis és sempre quan entrenes i ningú et veu, quan fa fred, quan et fan mal els genolls. És llavors quan et fa fort o et destrueix. Aquí has de trobar realment la motivació i la inspiració de per què jugues al tennis per primera vegada. Jo vaig provar els esports d’equip: se’m donava bastant bé el futbol, era bo en bàsquet, era bo en natació… Però sempre vaig pensar que, per exemple en el futbol, si soc davanter i marco dos gols però tenim un mal porter i perdem 3-2, perseguiria el porter fins fora de l’estadi. Així que seria responsable d’una derrota encara que marqués dos gols. Per això, la idea d’un esport d’equip em sembla molt romàntica i m’agrada veure-ho, però sempre se m’han donat millor els esports individuals. M’agrada assumir la responsabilitat. Si guanyo, bé. Però si perdo, també ho accepto. Tot està bé sempre que jo tingui el control. I cada vegada que em vaig ficar en problemes va ser quan vaig cedir el control a altres persones. Us he explicat la història de 1986, quan vaig defensar el títol de Wimbledon i els vaig donar als meus dos entrenadors el missatge de: “No em molesteu. Deixeu-me fer la meva feina”. Quan tens èxit al tennis la gent fa pràcticament el que tu vols. Pots dir quan vols jugar i quant vols jugar. És un veritable privilegi. I és la teva responsabilitat jugar bé. Mentre juguis bé, tothom et diu “sí”. La vida real no és així. Però quan tens tant èxit com jo o com molts altres, de sobte et trobes amb 35 anys i t’enfrontes a la vida real. I no estàs acostumat a la paraula “no”, perquè durant 15 o 20 anys sempre va ser “sí”. Així que optes per envoltar-te de gent que sempre et diu que “sí”.

Boris Becker. Gent a la qual pagues el bitllet, el sopar, el cotxe. Per descomptat, et diran que sí a tot. Aquí vaig tenir la culpa. Va ser un gran error. No va ser culpa seva, va ser culpa meva per deixar-los entrar a la meva vida. I per què els vaig deixar entrar? Perquè estava molt còmode… Estava a la meva zona de confort, era mandrós, estava bé, tenia entre 35 i 40 anys i pensava: “Soc el rei del món. Puc fer el que vulgui”. Ningú pot fer el que vulgui. Hi ha tanta gent que podria haver triomfat al món de l’esport, la música o el cinema… Quan t’han dit nen prodigi a la teva adolescència, és molt difícil no creure-t’ho. Penses que ets bo en tota la resta que fas. I per descomptat que no ho ets. He tingut mals consellers, mals amics, mals coneguts, però va ser la meva decisió deixar-los entrar a la meva vida. I he de deixar clar que va ser responsabilitat meva. No va ser culpa seva. Actualment estic millor, però vaig haver de pagar un preu molt alt per això. I en certa manera, m’alegro d’haver-lo pagat. Ara bé, hi ha una línia molt fina entre els diferents errors. Vivim en una societat on hem de complir la llei i l’ordre. I crec que això és important perquè, com a persones, és natural que cometem errors. Només cal esperar que no sigui un error greu. Que no sigui irreversible o que no sigui una cosa amb la qual facis mal a altres persones. Una vegada més, jo no soc jutge. No puc jutjar les accions d’altres persones. Només puc jutjar les meves. He tingut dies bons i dies dolents, però el nivell dels meus dies dolents mai ha estat més baix que el dels meus dies bons. En cas contrari, no estaria aquí assegut amb vosaltres. Però cometre errors és normal. Sigues sincer amb tu mateix, assumeix les teves responsabilitats, reconeix els teus errors i fes-ho millor la pròxima vegada. Tots cometem errors.

Jose Luis. Hola, Boris, el meu nom és Jose Luis. I primer voldria agrair tot el tennis que vas jugar a la teva joventut i que vaig poder admirar a la meva infantesa. I també voldria agrair la teva honestedat tant en aquesta xerrada com en el teu llibre ‘Inside’. I en aquesta direcció m’agradaria preguntar-te: com la resiliència i la teva disciplina que vas aprendre en el tennis la vas poder portar al teu temps que vas estar a la presó?

Boris Becker. Gràcies per la pregunta. Crec que tenim edats similars. Tens uns 50 anys? Sí?

Jose Luis. Sí, 50.

Boris Becker. Sí. O ets més jove?

Jose Luis. 49.

Boris Becker. Ah, d’acord, no m’he allunyat tant. No m’he passat tant. Mira, la vida no funciona sense disciplina. És un dels pilars que em va ensenyar la meva mare. I jo afegiria una altra paraula: consistència. Fes el que dius i digues el que fas. Crec que és molt important. Avui dia, en aquests temps que tot va tan ràpid, amb un simple missatge de WhatsApp pots canviar d’opinió 15 vegades en una hora, veritat? Abans ens dèiem: “Ens veiem el dissabte que ve a les set”. Hi havia set dies pel mig i estàvem allí el dissabte a les set. No necessitàvem enviar-nos missatges ni ‘whatsapps’. Crec que tots estem abusant d’aquesta eina. Sé que tot es basa en la disciplina, la constància i la repetició. El truc per a ser un bon tennista també consisteix en saber bregar amb la pressió. Es tracta de practicar tant que ni tan sols pensis en això. És com parlar. És com caminar. I tot es basa en la disciplina i l’assaig, la repetició. Per això, un bon entrenador sempre et dirà: “El dilluns ha de ser igual que el dimarts. Igual que el dimecres. Igual que el dijous. El diumenge a la tarda potser podem fer un descans”. Així que la clau està en la repetició i comença en la disciplina. Afortunadament, jo vaig rebre l’educació dels meus pares, en particular de la meva mare. I per sort, vaig tenir grans entrenadors que em van ensenyar igual de bé. I tot això va jugar al meu favor perquè quan vaig estar a la presó, quan vaig estar a la presó, literalment tots els dies obrien la porta de la cel·la i consistia en sobreviure. Per això la disciplina ho és tot per a controlar les emocions que s’aferren a les teves pròpies pors. Les que s’aferren a la teva ansietat, a qualsevol sentiment que tinguis. Gairebé et tornes insensible. És difícil, però es pot entrenar. Per això es diu rutina. La porta cada dia s’obre sobre les set del matí i comença la teva rutina. El primer que fas és començar a fer els teus primers passos, en els quals vas a la bugaderia o on toqui. Si ho repeteixes tots els dies, es torna una cosa fàcil. Ja no penses en això. També durant els caps de setmana en els quals la gent té més temps lliure i pots participar en diverses activitats. Ja he explicat abans que soc humà. Així que, per descomptat, vaig tenir moments de feblesa. Què va fer en Boris? Va començar a jugar al pòquer amb una parella de romanesos mafiosos. Que ximple vaig ser! Aquesta història la vaig compartir en el meu llibre perquè he volgut que fos autèntic.

Boris Becker. Va ser un moment en el qual vaig perdre la meva disciplina. Per descomptat, vaig jugar amb ells. Hi havia sis romanesos amb mi i tot i que se’m dona bastant bé el pòquer perdia totes les mans. Parlaven romanès entre ells i jo, òbviament, no els entenia. Així de simple. No jugàvem per diners. Jugàvem per uns escuradents que no tenien cap valor. Dèiem: “D’acord, aquest és un i aquest és dos”. Així que vam jugar un parell de setmanes. I de sobte, em diuen: “Escolta, has perdut 500 lliures”. I jo els vaig dir: “Què? Si jugàvem amb escuradents”. “No, no, ho havíem parlat. No vols pagar-nos?”. “Espereu, espereu. Us dic que ens jugàvem escuradents”. Llavors van entrar a la meva cel·la dos romanesos. Un d’ells estava boig i em van dir: “Si no ens pagues les 500 lliures la setmana que ve, et farem mal”. Així que vaig preguntar als meus companys de cel·la, quin tipus de persones eren. I em van dir: “Boris, has jugat al pòquer amb les persones equivocades”. Vaig haver de trucar a algú de fora, i em van haver de transferir les 500 lliures. Després de pagar em van deixar tranquil. La moralitat de la història és que vaig perdre la disciplina i vaig pagar un preu per això. Pot ocórrer qualsevol dia. Se suposa que no hem de beure i conduir i alguns de nosaltres continuem fent-ho. Sabem que les drogues són dolentes per a nosaltres i alguns de nosaltres continuem consumint-les. Sabem per lògica el que és bo per a nosaltres, però no tothom ho fa. Jo, per exemple. Jo cometo errors. La disciplina en tots els àmbits de la vida és la pedra angular d’una bona vida. Hauria de ser una cosa tan natural que ni tan sols hauríem de pensar en això. Per això es diu disciplina. I encara que abans hagi dit que tens la mateixa edat que jo, ets molt més jove, ho sento. Però als teus 49 anys saps el que és bo per a tu. I saps el que és dolent. Així que si alguna cosa surt malament, és culpa teva.

Rosa. Hola, Boris. Soc la Rosa. Estem parlant sobre tu. Com a professional de la vida i com a jugador de tennis, m’agradaria preguntar-te si la vida fos un ‘tie break’, en què hauríem de recolzar-nos per a guanyar-ho?

Boris Becker. Sí, sí… mare meva… La vida és una mica com un ‘tie break’. És com una caixa de bombons: mai saps què et tocarà. Se sol dir que normalment el ‘tie break’ el guanya qui té millor servei, però estadísticament no està demostrat. És només el que diu el sentit comú. Però sí, un ‘tie break’ és una mica com la vida. És un camp de joc, veritat? El que sempre he volgut fer en els meus partits de tennis, i a la meva vida després, i a la presó, és jugar fins al final. Quan la vida et llança una bola corba i t’enfrontes a problemes, no sols amb problemes generats pels teus errors, sinó perquè el teu marit t’enganya amb una altra dona, el teu fill es fica en les drogues, tens un accident de cotxe i algú surt greument ferit…, tot això és un problema, veritat? Però jo crec fermament que les coses succeeixen per una raó a la vida. Tots tenim reptes diferents. Cadascun de nosaltres té un repte diferent. Però cal ser prou sensible per a comprendre que es tracta d’això, un repte. Jo soc cristià. Crec en Déu. I per a mi, Déu tenia un pla. I tot el que estic fent aquí és part del seu pla. El bo, el lleig i el dolent. M’ha llançat alguns punts de desempat i n’he perdut un parell d’ells. Però la clau en tot el que fas és que has d’acabar el ‘tie break’, veure quin és el final. I quan acabi aquest desempat, et trobaràs amb un altre. Anem al col·legi, al nostre professor no li caiem bé, ens posa males notes, hem de repetir curs… Vas a la universitat, vols entrar en una en concret, no t’accepten. Bé, potser hi ha una raó per a això. Potser no estàs destinat a entrar en aquesta universitat, i potser estàs destinat a perdre el pròxim partit. Descobreix quin és el teu destí, continua jugant fins al final. Si et rendeixes, seràs un perdedor de totes maneres. No has de queixar-te pensant que el món està en contra teva i que tot és culpa dels altres. No, no. A partir d’una certa edat, tu ets responsable de la teva pròpia vida. A partir d’una certa edat. La meva filla té deu dies. Ara no és res sense la meva dona i sense mi. Però a una certa edat, una vegada que compleixes 18, 21, ets responsable de la teva pròpia vida. Del bo i del dolent.

Boris Becker. I és important assumir responsabilitats aviat perquè et fa madurar. Per exemple, comença per ser independent econòmicament dels teus pares. És horrible demanar diners als teus pares. És horrible demanar diners a qualsevol altra persona. Si et guanyes la vida pel teu compte, pots gastar-ho com vulguis. Una vegada més, això per a mi va ser un ‘tie break’. Però si gastes més del que guanyes, també tens un problema. Consisteix, per tant, en assumir la responsabilitat dels teus propis actes. Sabeu una cosa? Jo resava a la presó. Els caps de setmana, ho creguis o no, els presos ens vam tornar molt devots perquè l’única cosa que ens queda és la fe en què hi haurà alguna cosa millor després. Així que ens reuníem els diumenges al matí a l’església. Tots teníem una Bíblia; ens aixecàvem i llegíem la Bíblia, i era molt relaxant, una cosa veritablement poderosa i realment relaxant. Eren moments molt bonics en els quals perillosos reclusos compartien la paraula de Déu. I durant una hora, dues hores, ens abraçàvem i ens oblidàvem que havíem de tornar a les nostres cel·les. No és això una cosa molt poderosa? I una altra creença molt important per a mi és que Déu dona als seus millors soldats les lliçons més dures. És tot el que he de dir.

Mansour. Hola, Boris. Em dic Mansour. Soc del Pakistan i hem viatjat des de Barcelona solament per a escoltar-te. I la meva pregunta és: per a tu, qui és el millor tennista de tots els temps?

Boris Becker. Deixa’m fer-te una pregunta a tu també. És al que em dedico ara. Ara estàs sent molt sincer sobre la teva procedència.

Mansour. Sí.

Boris Becker. Del Pakistán. He estat al Pakistán.

Mansour. Ho sé.

Boris Becker. És un país preciós.

Mansour. Ho sé.

Boris Becker. Quantes persones et diuen, quan camines pels carrers de Barcelona, que no sembles espanyol?

Mansour. Molta gent.

Boris Becker. Ho veus? Aquest és el món en el qual vivim. Ara tinc cinc fills. Tots són mestissos. I una de les primeres lliçons que els ensenyo és que la societat és cruel.

Mansour. És veritat.

Boris Becker. Et jutgen pel color de la teva pell, com si això signifiqués alguna cosa. Com si signifiqués que ets bo o dolent. I, de fet, us diré una cosa nova. O això espero. Sabeu on es van trobar els ossos més antics d’una persona? Els ossos més antics i la civilització més antiga… ho sabeu o no? Coneixeu la història de la Lucy, veritat? Doncs bé, els ossos més antics, per descomptat, eren d’una dona, i la van anomenar, per anomenar-la d’alguna manera, Lucy. Va ser trobada a l’Àfrica subsahariana. Si és la persona més antiga, així ho diuen els ossos que van trobar, tots som africans. Només que alguns tenen la pell més clara i altres més fosca. Aquesta és la meva resposta a la pregunta d’on ets. La meva resposta sempre és del planeta Terra, no d’Alemanya, ni d’Europa, ni de ves a saber d’on. Soc del planeta Terra. Quant al tennis, vols que sigui sincer o no? Puc suavitzar la meva resposta. Quan estic a la televisió i he de parlar sobre qui és el millor jugador, doncs… depèn del programa que m’hagi convidat. No crec que es puguin comparar generacions. Però hi ha un jugador dels anys 60 anomenat Rod Laver que va guanyar dos Grand Slams. Què és el Grand Slam? El Grand Slam és guanyar els quatre Grans al mateix any. Djokovic no ho ha fet. Federer no ho ha fet. Rafa no ho ha fet. Els quatre Grans al mateix any. I ho va fer dues vegades. L’única cosa és que tres d’ells es van jugar sobre herba. Imagineu-vos en la meva època si hagués jugat tres grans tornejos sobre herba en lloc d’un. N’hauria guanyat més. Ara bé, el jugador més reeixit, i aquest és un argument que no es pot negar, és el que ha guanyat més Grans. És un noi procedent de Sèrbia que es diu Novak Djokovic. Vaig tenir l’oportunitat d’entrenar-lo durant un parell d’anys. N’ha guanyat 24, en Rafa n’ha guanyat 22 i en Roger n’ha guanyat 20. És Djokovic millor que Laver, que Sampras, que McEnroe, que Becker, que tots els grans? Ningú pot donar respondre sincerament sobre qui va ser millor. Qui va tenir més èxit? Novak Djokovic. Però deixeu-me fer una altra pregunta. Estaven Nadal, Djokovic i Federer. Els tres més grans. Cadascun en va guanyar 20 o més. Per què va ser així? Aquests tres jugadors eren tan bons o els altres no eren prou bons? Estic tocant un tema delicat. Ara, Sinner i Alcaraz avui dia.

Boris Becker. Són tan bons o la resta no són prou bons? Deixaré que ho jutgeu vosaltres, perquè vull continuar tenint feina demà. És molt difícil de dir. Ara us donaré un altre exemple i és sobre la velocitat del joc. Avui dia, tothom pensa que el joc és més ràpid i més físic. Llavors, quin va ser el servei més ràpid mai realitzat? El servei és una part molt important del joc perquè et permet guanyar el punt ràpidament. El servei més ràpid el va realitzar un australià. Va assolir els 257 km/h. L’australià sol havia de sacar. En la resta no era tan bo, però tenia un bon servei. Però el servei més ràpid en general era el d’Andy Roddick. El número 1 estatunidenc, campió de l’Open dels Estats Units: al voltant de 255 km/h. Aneu a Melbourne i comproveu el ràpid que saquen ara els nois. Molt més lent. El meu servei no era tan potent, però tot i així va assolir els 237 km/h. Reviseu els de Sinner o Alcaraz. Ni s’acosten al meu. Tenia un bon servei, però no era el millor de la meva època. La meva generació tenia un servei molt millor. L’objectiu de guanyar un partit de tennis és guanyar punts. Si saques bé, guanyaràs molts punts fàcils. Qui va ser el millor? No vull respondre a aquesta pregunta. És molt difícil dir-ho. Només es pot parlar amb números. Djokovic, clarament, 24. Però als anys 60 i 70 vam tenir molts grans jugadors. El que era diferent llavors respecte a ara és que crec que els tennistes d’avui són molt més simpàtics que nosaltres. Sincerament. Es feliciten mútuament. “Gran cop!”, i s’abracen. I estan per als aficionats… A la meva època, perdoneu nois, ens importava un rave. Era o tu o jo. No hi havia micròfons. No hi havia conversa abans. No hi havia conversa després. Si parlava de McEnroe, l’única cosa que deia és que volia guanyar-lo. I coses que no puc repetir perquè utilitzava un llenguatge molt groller per a dir el que volia fer amb McEnroe. I el mateix li passava a ell amb mi. Era completament normal. Mira com era el món al futbol. Fixa’t com era el món del bàsquet. Molt més brutal. Ara m’alegro que el món sigui millor. M’alegro que aquests nois siguin simpàtics i tot això. Però és una generació diferent. És una educació diferent, les xarxes socials influeixen, el patrocini influeix… Tots han de ser simpàtics i comportar-se com a sants. És el que són i no poden canviar. I crec que està bé així. Està bé així.

Boris Becker. Però als anys 80 i 90 era una guerra. Era una guerra.

Daniel. Hola, Boris. Jo soc el Daniel i estic encantat de poder estar en aquesta xerrada. En el teu llibre ens comparteixes algunes cartes que et van escriure de suport persones de tot el món. Què van significar per a tu?

Boris Becker. Mira, el teu major enemic a la presó és el temps. Perquè t’estàs enfrontant al temps. El rellotge no es deté, l’escoltes. I has de trobar una manera que aquest temps passi més ràpid. Hi ha moltes maneres de fer-ho. La meva va ser ficar-me dins del meu cap. Em vaig ficar dins dels meus somnis i vaig pensar en unes certes coses, en el que m’havia passat, en el que era bo, en el que era dolent. Perquè tens molt temps i estàs sol gran part d’ell. Moltes coses tornen a la teva ment. No hauria arribat fins aquí sense les cartes. Vaig llegir totes i cadascuna de les quals vaig rebre. La majoria eren molt encoratjadores. No sabia que tenia tants amics en tants llocs diferents. Vaig rebre cartes de l’Índia, Austràlia, Sud-amèrica, Alemanya, per descomptat, i Àfrica. I totes elles em van donar molts ànims. Tenien molta fe en mi. Tenien més fe en mi que jo mateix. Em deien: “Som grans admiradors teus i tiraràs endavant, això serà una lliçó que has d’aprendre. Sabem que en el més profund del teu cor ets prou fort com per a superar-ho”. Així que, perquè el temps passés més ràpid, llegia aquestes cartes molt a poc a poc. Perquè quan llegeixes a poc a poc, entens millor. Vaig rebre cartes de rivals esportius. Un dels millors tennistes alemanys, després de mi, és un tipus anomenat Michael Stich. Potser heu sentit parlar d’ell. Érem rivals acèrrims. No ens miràvem als ulls. I ell em va escriure una carta de tres pàgines sobre aquest fet: mai ens miràvem als ulls. Vaig guanyar una medalla d’or olímpica a Barcelona gràcies a ell, perquè vam jugar en dobles. I m’agrada pensar que ell la va guanyar gràcies a mi. Mai parlem abans dels partits, i tampoc ho hem fet després. Ni ens hem assegut a menjar junts. Però jo tinc una medalla d’or. Ell té una medalla d’or. I el seu nom està a la meva i el meu està a la seva. Ell va començar a reflexionar sobre aquest increïble vincle que teníem. I quan vaig estar al meu pitjor moment, va sentir llàstima per mi, es va sentir avergonyit, però d’altra banda volia donar-me forces amb una carta dient que el dia menys pensat sortiria de la presó i que havíem d’asseure’ns junts per a celebrar, com a mínim, que tenim una gran història junts. Així que, quan vaig sortir, vaig contactar ràpidament amb ell i li vaig explicar com m’anaven les coses. I la veritat és que no ens hem vist fins enguany.

Boris Becker. Teníem un entrenador comú anomenat Nicola Pillich que va morir, ja era molt gran, i ens vam trobar al seu funeral a Zagreb, a Croàcia, perquè ell era croat. I aquesta va ser la primera vegada que vam parlar cara a cara des de la carta. Llavors ens vam abraçar i va haver-hi molta química entre nosaltres. Però ell també es va adonar que la seva vida és molt diferent de la meva. Li agraden coses diferents. Es va convertir en pintor. Es va convertir en artista. Jo no. No soc pintor, tampoc soc artista. Potser soc un artista de la vida, però no soc un artista professional. Per això ens tenim tant de respecte l’un a l’altre, encara que no podria haver-hi dues persones més diferents. No obstant això, el fet que m’escrivís aquestes tres pàgines que mai oblidaré, durant la resta de la meva vida, significa que les paraules importen. Va haver-hi una filòsofa molt famosa anomenada Maya Angelou que deia: “L’única cosa que la gent recorda és com els fas sentir”. I les paraules importen. Les meves paraules d’avui són importants per a vosaltres. Les vostres preguntes han estat importants per a mi. L’únic vincle que tenim, oblideu-vos d’Internet, és la paraula parlada i com ens fa sentir. I aquestes cartes em van fer sentir viu.