Valentí Fuster. Jo he treballat moltíssim en la malaltia, en el que els estic explicant, en com es forma un infart de miocardi, un infart cerebral, el problema de la degeneració, però vaig arribar a una conclusió quan vaig arribar a un lloc de treball més mundial, que va ser president de l’Organització Mundial del Cor, quan vaig començar a visitar països d’economia baixa. I allà em vaig adonar que, en realitat, allà podíem tenir molt més impacte en aspectes de salut, que escoltaven molt més que en països d’economia alta. Però l’aspecte que em va cridar més l’atenció va ser la importància de la gent jove, és a dir, jo m’he adonat viatjant que en països d’economia baixa, quan hi ha tan poques possibilitats, la gent jove de seguida s’ancora a coses que els puguis dir o els puguis motivar. I això a mi em va portar a canviar la meva vida completament. Això va ser l’any 2005, quan em vaig dedicar a emprar tota la tecnologia que utilitzava per conèixer la malaltia, en passar-la cap a la salut, que és el que estem parlant, i després dedicar-me a la gent jove. Llavors em van trucar per veure si jo podia dur a terme un centre a Espanya. I bé, doncs a Espanya jo vaig néixer, però vaig sortir d’aquí fa 45 anys. I vaig pensar que la meva experiència com a estudiant de medicina no va ser bona, no va ser bona, per què? Perquè anaven suplents a donar les classes, en fi. I llavors, això és el que em va fer a mi marxar d’aquest país. Però després, posteriorment, amb tota la meva experiència, dic: “Potser jo puc fer alguna cosa al país, i si puc fer alguna cosa és a la investigació i, sobretot, en motivar gent i després en gent jove”. I per això jo vaig venir al CNIC a Madrid, aquí. Per què? Perquè és un centre que l’hem tret des de baix. Hem anat al batxillerat, gent de 16 i 17 anys, els que tenen més interès per la creativitat, etcètera…, i així vam treure el CNIC. D’una banda, el CNIC és gent jove, i està funcionant, la veritat és aquesta, però per altra banda, quan un entra a investigació, has de tenir la tecnologia més avançada. I en aquest cas, a la vegada que pugem la gent jove, diem: “Hem de tenir el sistema, diguem, tecnològic, més avançat del món”. Però clar, aquí hi ha un problema. Anar a buscar gent jove no és difícil si t’ho proposes, però per a la tecnologia, primer necessites diners. Llavors jo vaig acudir… El CNIC és del govern, és el Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars, simplement és un centre públic del govern, però jo vaig anar a buscar diners privats, no de la indústria farmacèutica, perquè no volia relacionar-me amb la indústria, sinó de gent que estigués interessada socialment en treure a gent jove endavant i en la millor tecnologia, i hi va haver 14 indústries, i això és el Pro CNIC. I llavors vam començar amb gent jove i amb la tecnologia més moderna. I llavors ve el segon aspecte: “I amb tot això, què fas?”. Bé, doncs el que fas és investigació molecular genètica traslladada al pacient, comprèn vostè? És el que s’anomena translational research, una investigació aplicada. Llavors en el CNIC el que estem fent és una cosa que a Espanya, doncs no funcionava. Aquí a Espanya, els investigadors estaven dividits entre els que feien molta ciència bàsica i els que feien molta ciència aplicada al pacient, però sense unió. Llavors, en el CNIC, el que hem fet és, gent jove, motivar-los, tecnologia el més avançada possible, i en tot això el Pro CNIC ens ha ajudat, i després, des del punt de vista de diners estatals, de diners que venen del govern, unim als investigadors de nivell bàsic molecular amb aquells que estan més centrats en els pacients. Estem tots units. Per la qual cosa, el CNIC és una mica l’elaboració d’un somni, del que un pot fer en un país on, doncs jo, segons la meva experiència, tant en investigació com en tecnologia com en motivar gent jove, almenys quan jo vaig estudiar medicina, deixava molt a desitjar. I a hores d’ara, doncs jo vinc aquí un dia a la setmana. Avui he vingut, vinc de Nova York avui, i vinc molt motivat, perquè quan jo arribo al CNIC hi ha dues coses que són una paradoxa: a l’avió llegeixo el diari i em deprimeixo, absolutament deprimit. En el moment en què jo deixo el diari i arribo al CNIC, jo sóc una altra persona. Un ambient jove de gent motivada, de gent que vol anar endavant, comprèn vostè? És a dir, que és un altre exemple del que un se sent motivat. Un pot agafar un avió un dia a la setmana si és que realment està motivat. I això és un clar exemple, el del CNIC, la pregunta que vostè m’ha fet.