El cirurgià que va voler guarir el món

Diego González Rivas. Hola, em dic Diego González Rivas. Soc cirurgià toràcic, de la Corunya, especialitzat en cirurgia mínimament invasiva, sobretot toràcica, i creador també d’unes tècniques mínimament invasives per operar a través d’una sola incisió. Es diuen Uniportal VATS i Uniportal RATS, amb cirurgia robòtica. Però us explicaré una història perquè entengueu una mica més com ha estat la meva vida i com he enfocat la meva vida a la medicina en els últims anys. Una història que comença en la infància. Ja, des de petit, era un nen molt inquiet que volia canviar les coses, que el món fos millor, que volia fer riure a la gent. Això m’ho deia la meva mare sempre des de petit. De fet, gravava cintes amb acudits i explicava anècdotes i reia. Inclús en alguna cinta o alguna vegada, de fet, ha sortit crec que en algun documental, deia al final: “Us desitjo un bon any i que no se us mori cap familiar”. Perquè una de les coses que em preocupava era la mort, era veure com la gent patia. De fet, a la meva mare, que era infermera, l’acompanyava sempre a l’hospital i em semblava fascinant el fet que una persona entrés a l’hospital malament i en sortís bé. Això em semblava màgia, la màgia de la medicina.

Així que, des de ben petit, vaig tenir molta inquietud per aprendre l’ofici de la medicina i vaig començar a tenir interès a estudiar medicina, basat una mica en el que jo veia en la meva mare, que era per a mi com un superheroi, la veia com una superheroïna i com una persona que podia fer màgia. Jo volia ser com ella. Aleshores, vaig començar la carrera de Medicina a Santiago. Tenia Santiago de Compostel·la prop de casa. Un dels motius era perquè jo podia fer surf a la Corunya, i a Santiago, inclús. La meva passió des de petit era fer surf, era el mar, era la llibertat de la natura… I tenia Santiago ben prop i vaig dir: “Què millor que estudiar la carrera prop de casa?”. Tenia molt clar quan vaig acabar la carrera que volia ser cirurgià, no sabia ben bé quina especialitat, però sí que m’agradava la cirurgia toràcica, la cirurgia cardíaca, inclús la plàstica, una cosa que tingués creativitat. Vaig decidir fer cirurgia toràcica a la Corunya, a l’Hospital Universitari de la Corunya. Durant la residència, vaig fer una residència normal, com qualsevol cirurgià. Sí que és cert que jo notava que tenia una certa habilitat per a la cirurgia, però, bé, no crec que fos res extraordinari, una cosa d’una persona que té inquietud per millorar en la cirurgia. Bé, quan vaig acabar l’especialitat, vaig començar a treballar ja d’adjunt, d’autònom, i aquí va ser quan vaig trobar la meva veritable passió.

La tècnica que fèiem els cirurgians toràcics era molt agressiva, el que és la toracotomia, que és cirurgia oberta, molt dolorosa, i sabia que això s’havia de millorar. Aleshores, vaig començar a investigar i vaig veure que als Estats Units es feia videocirurgia amb diverses incisions, sense obrir el tòrax, amb incisions molt petites, i vaig decidir visitar el cirurgià estrella, que era el doctor McKenna en aquells temps, i vaig ser a Los Angeles amb ell aprenent la videocirurgia, amb quatre incisions petites, incisions de dos centímetres. Vaig tornar a Espanya i ho vam començar a posar en pràctica. Pràcticament, a Europa s’havia fet molt poc, i aquí a Espanya pràcticament gens, només a Sevilla es feia una mica de videocirurgia, i vam començar a fer cirurgia major per tres i quatre incisions. Però em vaig adonar que això podia millorar, així que la meva inquietud, el nen inquiet que era jo, aflorava de nou per aprendre alguna cosa menys invasiva. I vaig marxar de nou als Estats Units l’any 2008, a Nova York, a aprendre d’altres. I quan era allà vaig conèixer una persona, que era una cirurgiana que procedia d’un altre lloc, de Duke, de Carolina del Nord, i em va dir que allà només feien dues incisions, cosa que per a mi va ser un xoc. Com és possible?

Aleshores, vaig intentar contactar… Vaig dir: “Això ho he de veure”. No necessitava cap estudi que em digués que dos talls n’eren menys que tres i que era millor per al pacient. Sabia que això era menys invasiu. Aleshores, vaig anar als Estats Units, a Duke, a Carolina del Nord, a conèixer aquest cirurgià, que era el doctor D’Amico, i vaig aprendre la tècnica amb dues incisions. La vaig posar en pràctica a Espanya i vam començar a fer, per primera vegada a Europa, dues incisions des de la Corunya, i vaig veure que es podia fer tot. És a dir, vaig veure que no calia fer-ne tres ni quatre, que amb dues era menys invasiu. I, quan estava fent aquesta tècnica, amb el temps em vaig adonar de forma intuïtiva que, quan ficava la càmera per la incisió principal i els instruments alhora, tenia una visió més directa, era una cosa més anatòmica, més ergonòmica. I, sense adonar-me’n, vam desenvolupar i vam crear la tècnica Uniportal VATS. El juny del 2010 vam fer el primer cas del món, la primera cirurgia major per un tumor amb una sola incisió. Això, com podeu imaginar, és clar, va ser una revolució, però també va estar carregat de crítiques i de moltes persones que no entenien que això tingués sentit i que una persona molt jove hagués fet una cosa que… Bé, tampoc hi havia gaire diferència, deien, de dues a tres a una…

Però sí que és cert que estàvem creant una cosa que canviaria el rumb de la cirurgia en l’àmbit mundial i crearia una forma de pensar de la menor invasió. El cirurgià sempre busca operar de la forma menys invasiva. Aleshores, al principi, hi va haver molts obstacles en el meu hospital. Us ho podeu imaginar: el meu propi cap, gent que no entenia que això pogués tenir repercussió… I, bé, a poc a poc nosaltres continuem endavant. Evidentment, això va ser un treball en equip perquè em vaig envoltar d’unes persones que van creure en mi i entre tots vam tirar endavant la tècnica. La meva idea era, des del principi, compartir el coneixement, no quedar-me’l jo. El que volia era demostrar al món que aquesta tècnica funcionava, i potser, potser, aquestes restriccions i aquests obstacles que vaig tenir des del principi van generar en mi aquestes ganes d’ensenyar-ho al món. Crec que això va ser un motor per a mi. Crec que, com sempre dic, un mariner no es fa en aigües tranquil·les, és a dir, un mariner expert es fa quan fa front a les tempestats, i jo el que vaig afrontar va ser una tempestat. Però no em vaig rendir, sabia que això funcionaria. Aleshores, em vaig dedicar en cos i ànima a desenvolupar la tècnica, a perfeccionar-la, a estudiar-la molt, a operar molt, i vaig començar a viatjar pel món seguint les invitacions que tenia per aprendre la tècnica.

I, a poc a poc, la vam anar implantant al món. Hi va haver un moment clau, crec, que va ser quan em van convidar a un congrés a Hong Kong l’any 2012 per parlar d’aquesta tècnica i van venir cirurgians de tota Àsia. Es deia el Single Port Asian Meeting. I un d’ells, que era el cap del Shanghai Pulmonary Hospital, es va quedar impressionat amb la tècnica i em van convidar al seu hospital. Quan vaig anar a Shanghai uns mesos més tard, em vaig adonar que era l’hospital més gran del món i que estaven interessats en la meva tècnica. Jo no havia sentit a parlar d’aquest hospital. I aquí sempre dic que va ser el moment adequat amb la gent adequada i el lloc adequat, és a dir, quan conflueixen aquests factors, sorgeix la màgia i, de fet, va sorgir la màgia. Per què? Perquè des d’aquest hospital vaig veure que era el lloc per poder expandir la tècnica, per poder crear un equip amb molt de volum, poder fer un desenvolupament com el que he fet fins ara a l’hospital més gran del món, i vam crear l’Uniportal VATS Program, és a dir, el programa d’entrenament Uniportal a l’hospital més gran del món. Durant els últims anys, durant els últims deu anys, des del 2012 fins ara, hem anat implementant i millorant aquesta tècnica en aquest hospital perquè cirurgians de tot el món poden assistir a moltíssimes intervencions i aprendre amb nosaltres en un centre d’altíssim volum. I això ha estat clau, és a dir, compartir el coneixement va ser clau en tot aquest viatge.

Aleshores, el que he anat fent al llarg de la meva vida és sempre aprendre dels millors, sempre envoltar-me de gent que destaqui en alguna cosa i aprendre d’ells, i fer evolucionar la cirurgia a allò més modern, que és la cirurgia robòtica, combinada en aquest moment amb la intel·ligència artificial. I crec que aquest és el camí que he escollit seguint les inquietuds d’un nen que volia canviar el món. I, a poc a poc, ho fem, almenys, en la nostra especialitat. El que sí que explico sempre i el que sí que recomano sempre a tota la gent jove és que a la vida has de trobar aquesta motivació perquè t’arribi una passió que et permeti continuar endavant en cada moment i no desistir. Imagineu-vos quin va ser el meu camí al principi, quan una persona jove, des d’un racó d’Espanya, desenvolupa una cosa que canvia les normes, que canvia el que està establert. Va ser una cursa d’obstacles i va ser una lluita, i va ser dur, perquè, com us imagineu, ara, quan ja veiem els resultats, tot és molt bonic, però en el camí es va haver de lluitar molt i es va haver de treballar de valent, perquè jo sempre dic que les coses, l’èxit, no és qüestió d’un talent, és qüestió d’un talent, però, sobretot, d’una dedicació i d’un esforç.

L’èxit s’aconsegueix a força de treball, de dedicació, de passar moltes hores enfocat en el teu objectiu. I això va ser el que vaig fer perquè vaig trobar aquesta passió. Vaig trobar aquesta passió d’una cosa que em va fer trobar el camí que omplia la meva vida, és a dir, la medicina, la cirurgia, una cosa nova que estàvem desenvolupant. Veia els meus propis èxits, els meus propis fracassos, i aprenia d’ells. I dels obstacles i dels fracassos que he tingut a la meva vida he après. Jo ara veig els obstacles com una cosa beneficiosa. En el moment, quan ho estàs patint, és dur perquè el que vols és tenir una vida còmoda, confortable. Però si tu vols aconseguir alguna cosa, si vols arribar lluny, has de superar aquests obstacles. Aquests obstacles són motors, és un motor per superar-te, és un motor per millorar. Si no tenim obstacles, caiem a la zona de confort, caiem en les coses fàcils i, al final, no trobem la motivació per continuar endavant i per continuar millorant. Jo, el que he fet sempre, i com sempre dic a les meves xerrades, és complicar-me la vida. Crec que quan et compliques la vida és quan realment trobes com millorar, perquè si nosaltres ens conformem amb el que tenim… És a dir, ser conformista, al final, et fa estar sempre a la teva zona de confort, viure una vida confortable, tranquil·la, però no evoluciones.

I crec que la vida és una evolució. Els grans pensadors, les persones que han canviat el món, han estat les persones que han estat, com deia Steve Jobs al seu esquetx d’Apple: “Només la gent que és prou boja per pensar que pot canviar el món és la gent que el canvia”. Totes les persones que han canviat el món, estic segur que, quan van començar, ni podien somiar que canviarien el món. I aquesta és la meva filosofia. Crec que cal canviar el món i tots tenim la possibilitat de fer-ho, tots, absolutament tots, des del nostre món i des de la nostra perspectiva, des de la nostra vida. Així que us animo a intentar canviar el món en la mesura que us sigui possible.

Juan. Hola, Diego, soc en Juan. A mi em crida molt l’atenció que hàgiu dissenyat un robot que és capaç de curar com els antics inventors d’objectes. M’agradaria preguntar-te per la invenció, què t’ha suposat i la creativitat que heu necessitat per poder-lo dissenyar.

Diego González Rivas. Bé, la creativitat és una cosa que crec que ha estat una de les característiques que em defineixen des de sempre. És a dir, crec que has de ser creatiu per poder desenvolupar tècniques i per poder millorar a la teva vida. I crec que la creativitat sorgeix en els moments més inesperats. Quan no t’ho esperes, arribes a ser creatiu, i les adversitats que he trobat a la vida han estat moments que han exaltat la meva creativitat i que han fet que jo sigui més creatiu. A la pandèmia, quan vaig veure que el món s’enfonsava, com tots vosaltres, perquè, fixeu-vos-hi, adoneu-vos de la meva situació: jo viatjava pel món, era molt poc a Espanya i, de sobte, arriba la pandèmia, quan la meva vida es basava a anar a operar a moltíssims països. I, de sobte, s’atura tot. Aleshores, la pandèmia per a mi va ser un motor. Perquè jo, durant la pandèmia, em vaig quedar confinat, com tots vosaltres, a Espanya. Jo venia d’Àfrica, d’operar a Àfrica, i havia de marxar a Shanghai, on tenia el centre d’alt volum i, de sobte, vaig arribar a Espanya i va ser el confinament. Aleshores, ho vaig començar a veure tot molt negre perquè veia que això duraria molt, però el que vaig fer a la pandèmia va ser dedicar-me a investigar un robot que teníem a l’hospital i que mai m’havia cridat l’atenció, perquè era un robot de quatre braços, i la meva tècnica es basava en una sola incisió. És a dir, la tècnica que s’usava amb aquest robot necessitava quatre incisions, i per això jo mai, a l’hospital de la Corunya, a l’hospital San Rafael, que era l’hospital on teníem el robot en aquell moment, no m’interessava mai aquest robot.

Però què va ocórrer en la pandèmia? Que vaig tenir temps. Vaig tenir temps per pensar, temps per investigar. El temps que em va faltar durant els últims anys, perquè em dedicava plenament a operar, em dedicava a una vida de viatges, d’investigació, de moltíssims factors, que no em permetia estar tres setmanes relaxat, pensant i pensant en altres coses, vaig tenir tres setmanes per pensar tant que vaig dir: “Llegiré les instruccions del robot, experimentaré amb aquest robot”, perquè vaig tenir una intuïció, creia que es podia fer alguna cosa. I el setembre del 2021, després de pensar molt, de fer molts esquemes geomètrics, vaig veure que es podia fer la tècnica robòtica a través d’una sola incisió, i vaig adaptar tres braços del robot a través d’una sola incisió i vam crear una tècnica robòtica a través d’un sol braç. I, a partir d’aquí, va començar una nova era, que és el que estem fent ara i és el que estem ensenyant pel món, una nova tècnica, que és la robòtica a través d’una sola incisió, que hem perfeccionat en els últims dos anys amb el desenvolupament d’un nou robot, que estem desenvolupant a Shanghai i que encara no ha arribat a Europa, però amb què ja hem fet cirurgies. És a dir, un robot ja amb un sol braç, que desplega dins del tòrax tres i quatre braços i una càmera. Les adversitats que jo he anat trobant al llarg de la vida m’han fet més creatiu, m’han fet pensar d’una altra manera, m’han fet sobreviure. Al final, és supervivència. Quan estàs sol davant una situació en què no tens ningú, sinó que estàs tu, i la cirurgia toràcica és una cirurgia amb risc, és a dir, una cirurgia amb què manipulem el tòrax, el cor, els pulmons, estructures amb què no pots fallar…

Quan afrontes casos tan complexos i no tens ningú que t’ajudi, has de ser creatiu, has de desenvolupar maniobres que et permetin resoldre el que et falta. I això, per a mi, va ser una cosa molt important, perquè em va fer ser millor cirurgià. És cert que ho vaig passar malament durant moltes vegades, ho vaig passar molt malament. Us podeu imaginar operant sol pel món la quantitat de casos que he afrontat a països d’Àfrica, Àsia, Orient Mitjà… Penseu que he operat a 138 països. Imagineu-vos la quantitat de casos que he afrontat sol. I ara, en aquests moments, és cert que ja tinc una experiència i tinc un bagatge i ja opero d’una forma amb experiència i més tranquil, però quan jo començava havia de fer front a casos en què vaig patir molt. Però aquest patiment em va fer més fort i em va fer ser més creatiu, i la creativitat sempre té ulls de futur. Jo sempre dic que la creativitat és una cosa amb què mirem al futur.

Aleshores, crec que la creativitat és fonamental i és una de les parts més boniques de la medicina. I crec que una de les parts més boniques de la cirurgia és poder crear coses noves per millorar la qualitat de vida de les persones. Heu d’entendre que, quan salves una persona, quan dones vida a una persona, la sensació que pots arribar a tenir per haver passat vuit hores al quiròfan val la pena, perquè aquest patiment que pots tenir o aquesta fatiga que pots tenir en acabar una intervenció d’aquestes característiques, quan veus la persona marxar a casa sense el tumor i li dones vida, això et dona a tu ales per seguir i et dona passió i et dona motius i estímuls. Aleshores, la creativitat és fonamental per poder millorar aquestes tècniques i que els pacients que abans no eren operables, fa anys, perquè no hi havia prou tecnologia o perquè no hi havia prous instruments en aquells moments per poder millorar aquelles cirurgies, que avui dia es puguin fer, i això, al final, és gràcies a tots els cirurgians que innoven, totes les empreses que col·laboren, que també són creatives, que també faciliten. Darrere d’un robot, nosaltres podem crear un robot, podem donar la idea, però darrere d’un robot o darrere d’una tècnica nova sempre hi ha un equip, hi ha un equip d’enginyers, un equip de personal que es dedica cada dia a revisar que tot estigui perfecte. Així que, bé, la creativitat és part de la meva vida i fonamental.

Evelyn. Hola, Diego, soc l’Evelyn. Diuen els pessimistes que el món no es pot canviar perquè, simplement, és com és, però crec que tu ens demostres el contrari. Ens podries explicar una mica com va començar el teu projecte que està canviant el món i transformant vides?

Diego González Rivas. Jo crec que el món es pot canviar cada dia, i cada persona pot canviar el seu món. Jo crec que hem de començar per canviar el nostre món i, després, a partir d’aquí, canviar el món de la resta perquè, a vegades, petits gestos, petits actes, poden influir tant en la vida de les persones que aquí és on hem de veure que aquests petits actes que nosaltres fem poden ajudar altres persones. I jo animo a tothom a intentar canviar el seu món. El meu món va anar canviant en els últims anys en dos aspectes, diria. Jo destacaria dues parts: la primera, dedicar-me plenament a la cirurgia mínimament invasiva, a viatjar pel món, a crear escola. Crec que aquesta és una de les coses que jo destacaria: més que haver desenvolupat una tècnica que pugui ser més pionera o no, haver creat escola, haver compartit el coneixement. Jo crec que el coneixement és molt bonic quan es té, i fixeu-vos que el concepte clàssic de la cirurgia era completament diferent abans. Abans, els cirurgians, fa molts anys, hi havia un concepte de ser exclusiu, no agradava mostrar les cartes, no agradava donar l’opció que altres fossin millors que tu. I aquest és un concepte molt clàssic de fa molts anys. En els últims anys, aquest concepte ha canviat, i ara, almenys per la meva part, el que jo vull és que la meva tècnica no mori amb mi, sinó que sigui universal. I per això jo crec que compartint coneixement amb altres ajudo altres col·legues a ser millors cirurgians, i aquests col·legues ajuden altres pacients a tenir millor postoperatori, per tant, al final, indirectament, encara que jo no operi aquests pacients, s’estan beneficiant amb la meva tècnica. Aleshores, aquesta gratificació ja em val per canviar el món, per estar tranquil que estic fent alguna cosa pel món. I això és, d’una banda, el que és la tècnica mínimament invasiva, que l’hem exportat, l’hem implementat a tants països i, avui dia, la continuen aprenent moltíssimes persones, i moltíssims pacients tenen una qualitat de vida molt millor.

I, d’altra banda, l’altre projecte que destacaria a la meva vida és la creació d’una cosa, d’una fundació, com ha estat la Fundació Diego González Rivas, que ens ha permès ajudar les persones desfavorides als països en vies de desenvolupament. I això neix també per una inquietud, per una inquietud de veure’m en situacions… Durant molts anys, jo he anat a operar a Àfrica i he operat a tants països d’Àfrica… Però, és clar, en unes circumstàncies molt adverses, perquè operar de manera mínimament invasiva amb tecnologia a països que no tenen recursos és tremendament complex, com us podeu imaginar. No és el mateix anar a Àfrica a fer cirurgia oberta, que necessites poc material i on es pot anar en qualsevol moment, que operar cirurgia toràcica, que és de complexitat alta, de forma mínimament invasiva, perquè necessitem molt d’instrumental, molta tecnologia, càmeres d’alta definició… Necessitem personal expert, un anestesista que et pugui entubar el pulmó, col·lapsar-lo per poder-lo operar… És a dir, molts recursos que no tenia. Però, des de fa molts anys, vaig tenir una mica la idea d’aconseguir això amb molt d’esforç i amb molta dedicació, anant a Àfrica a operar, aconseguint donacions, demanant favors, que una empresa em doni el material, les grapadores, que són tremendament costoses, per operar a Uganda, finançant-me jo el viatge… Aleshores, era tremendament difícil aconseguir tots aquests recursos per a mi. I, a pesar d’això, jo hi anava i, durant mesos, ho aconseguia tot i operava. Però, és clar, m’enfrontava amb milers de coses.

A Burundi, arribàvem allà i no teníem un sistema de drenatge. Aleshores, jo, de sobte, havia de construir un sistema de drenatge amb un pot de gel hidroalcohòlic. I jo, unint una goma amb una altra: “Doncs, vinga, solucionem-ho”. O havia d’entubar jo el pacient, m’enduia jo un broncoscopi a la maleta per poder col·locar el tub i que el pacient pogués estar dormint… O, per exemple, a Togo, operant un pulmó destruït, de sobte, la càmera va començar a fallar, i jo, enmig de l’operació, amb la càmera completament a ratlles, un cas molt complex, imagineu-vos-ho… Allà teníem la idea de: “Què fem? Seguim?”. És clar, una cirurgia de molt de risc, treure un pulmó sencer d’una pacient que té una tuberculosi i que està tot enganxat i que no veig amb nitidesa… Doncs aquí tens el dubte de si hem d’obrir el pacient, que era una cirurgia agressiva, que era el que no volíem fer, o seguir per vídeo. Afortunadament, a Togo vam seguir per vídeo i ho vam poder fer. Però, per exemple, a Sierra Leone em va ocórrer que portàvem unes càmeres nosaltres, que havíem comprat amb la fundació, unes càmeres portàtils, que després els vam donar, perquè era la primera vegada que es feien cirurgies mínimament invasives a Sierra Leone. No s’havia fet mai res, ni tan sols una vesícula, res senzill. I nosaltres ens vam posar a operar pulmó allà, imagineu-vos-ho. Doncs vam portar tot el material, ho vam comprar tot amb la fundació i, quan pensàvem que ho teníem tot controlat, sorgeix un imprevist que no teníem controlat, que era que, quan vam connectar la càmera, la presa de terra de l’hospital no funcionava.

Imagineu-vos-ho: portem la càmera, donem tot el material, diem: “Ara operarem amb les condicions ideals” i, de sobte, la presa de terra no funciona. I, enmig de la cirurgia, després de lluitar, hem d’obrir el pacient, amb tot el meu pesar, perquè no vam poder acabar la cirurgia de forma mínimament invasiva. Aleshores, tots aquests problemes… O, bé, un altre exemple que us puc posar és operant a Mali, operant a Burkina Faso, operant a Gaza, enmig de la pandèmia, enmig del conflicte, i que se’n va la llum. Imagineu-vos què és quedar-te a les fosques, quan el teu control és, simplement, una incisió de tres centímetres. És clar, això és tremendament perillós, i se’n va la llum durant cinc minuts. I això ocorre molt sovint a l’Àfrica. Aleshores, per poder evitar tot això, sorgeix una idea: “I per què no creem una fundació? Per què no creem una fundació?”. I, en aquest punt, vam decidir crear, gràcies a una persona que es diu Carla Salgado, que és la directora de la fundació, i que ella m’impulsa i em dona tota la motivació per poder-ho portar a terme. Així que vam crear una fundació per poder tenir tots els recursos, aconseguir fons i que jo pugui anar als països en vies de desenvolupament a operar amb garanties.

I la idea principal de la fundació és: “I per què no creem una unitat mòbil? Per què no creem un hospital dotat amb tota la tecnologia i que ho puguem posar a Àfrica, en aquest cas, perquè és la zona més desfavorida del món, i puguem operar els pacients allà d’una forma mínimament invasiva, amb la meva anestesista, amb les meves infermeres, amb el meu equip, càmeres d’alta definició, instruments…? No haver de dependre de res i que els pacients que hem operat tinguin les mateixes condicions que tindrien si fossin operats en un país del Primer Món, a Europa, a Amèrica, a Àsia…”. I, aleshores, sorgeix la idea i creem la primera unitat mòbil del món per fer cirurgia mínimament invasiva. I aquest somni, que va ser un somni que vaig tenir durant anys, va ser una realitat l’any passat, quan, finalment, després de molt de treball, de tota la gent que treballa a la fundació, vam aconseguir posar la unitat mòbil a Àfrica, a Ghana, i vam fer les primeres cirurgies mínimament invasives de la història a la unitat mòbil, i vam salvar la vida, literalment, a dos pacients. De fet, no hi ha mes que els dos pacients no m’escriguin per donar-me les gràcies, perquè un d’ells era un pacient que tenia un sagnat molt sever i s’estava morint i, gràcies a la nostra visita, vam salvar una vida.

A vegades, els metges diem, els cirurgians, perquè fixeu-vos que, per als pacients, som déus els metges moltes vegades. Jo també considero, quan un cirurgià m’opera, que és un déu per a mi, és a dir, em salva la vida. Però, realment, no salvem vides, com a tal, gairebé mai, sinó que ajudem a millorar la qualitat de vida dels pacients, perquè, al final, el pacient és un cúmul de coses, i, si no l’operes tu, potser l’opera un altre, per tant, realment, no és que aquest pacient morirà si no l’operes tu. Però, a Àfrica, si tu no els operes, aquests pacients moren. Si jo no hi arribo a anar a operar aquest pacient, s’hauria mort, perquè ningú l’hauria operat. Aleshores, aquí és quan sents que realment salves vides, literalment. I aquí és quan sorgeix la gran gratificació que tens que has fet alguna cosa, que has canviat el món, el món d’aquestes persones a Àfrica. I per això sorgeix la idea de la fundació.

Karen. Hola, Diego, em dic Karen. M’agradaria que compartissis amb nosaltres alguna història d’algun pacient que t’hagi marcat i que recordis especialment.

Diego González Rivas. Doncs hi ha molts pacients, molts pacients amb històries dramàtiques que us podria explicar, però en destacaria tres. Crec que hi ha tres casos que són molt interessants i que crec que us emocionarà la història. Un d’ells va succeir a Kinsasa, al Congo, en una de les meves visites, fent una master class allà. Era la primera vegada que es feia cirurgia mínimament invasiva al Congo, toràcica, hi havia molta expectació. Eren dos dies de master class. El primer dia vam fer cirurgia mínimament invasiva, casos molt complexos, i vam sortir als mitjans de comunicació allà. I què va ocórrer? Que una pacient que era a casa seva va veure els mitjans i va veure que érem allà. I la seva mare, que sabia que la seva filla tenia un problema molt seriós, no va dubtar a venir l’endemà a primera hora a l’hospital per explicar-me el cas de la seva filla. Va venir amb la seva filla i em va explicar el que havia passat. Em va dir: “Doctor, la meva filla té una clau dins del pulmó des de fa dos anys. Es va tragar una clau jugant amb les seves amigues. No vam arribar a saber ben bé què havia passat, si era un joc, si era una cosa viral entre joves, si tenia la clau a la boca i se la va tragar accidentalment… No ho vam arribar a saber perquè no ens ho va explicar”. El que sí que sabíem és que la nena era una supervivent perquè, quan et tragues una clau, i parlem d’una clau gran, de casa, el primer que passa és que mors per asfíxia, perquè era una nena de deu anys que es tragava una clau, i la tràquea d’una nena de deu anys és molt petita. Però va tenir la sort aquesta nena que la clau… És a dir, encara que al principi sí que gairebé mor, en aquestes maniobres de la gent que tenia al voltant, de moure-la, de donar-li cops al pit o el que sigui, la clau va caure, va desobstruir la tràquea i es va ficar al bronqui principal dret, al pulmó dret.

És clar, aquesta nena va anar a l’hospital i allà ningú sabia treure-la perquè no tenien els recursos necessaris. Van intentar fer una broncoscòpia, a veure si la podien… Van dir que no es podia, que tornés en un mes, que ja l’hi traurien. Però, és clar, la nena, un mes més tard, imagineu-vos el mes d’infern que va passar, quan la clau li estava bloquejant el bronqui. Tenia el pulmó completament tancat, sense poder respirar. No em vull imaginar el que va patir la nena. Però, un mes més tard, va tornar, l’hi van intentar treure i van dir que no es podia, així que el que li van dir a la nena és que havia de viure així, amb la possibilitat de morir qualsevol dia. Perquè això és un element, un objecte, que bloqueja el pulmó i que, en ser afilat, perquè una clau sí que té el metall, el que fa l’organisme quan té un cos estrany dins del pulmó és que, amb el temps, va buscant sortida, i aquesta clau el que intentava era perforar el bronqui i sortir, i això produiria una mediastinitis i moriria en poc de temps. Aleshores, aquesta nena, per sorpresa i per miracle, va viure durant dos anys. És una cosa inaudita, és una cosa que no veuríem aquí a Espanya. És una cosa difícil de creure, com pots viure amb una clau travessant-te el pulmó durant dos anys.

Però va tenir la sort que va sobreviure. Us podeu imaginar la vida d’aquesta noia, sense sortir de casa, amb infeccions de repetició, etcètera. Però va tenir la sort que érem allà i, en venir a l’hospital i plantejar-me el cas, el primer que vaig dir va ser: “Això s’ha de solucionar, aquesta nena té tota la vida per davant”. Aleshores, vaig dir als meus col·legues d’allà: “Operarem aquesta nena avui”. Em van dir: “Però no té recursos, no té diners”. I vaig dir: “Cap problema, ho solucionarem, l’operarem avui”. I el que vam fer va ser operar-la. I gràcies a la meva experiència, gràcies a l’experiència que tinc en cirurgia mínimament invasiva, des de fa molts anys, en aquesta mena de tumors, que són tumors centrals, que he de reconstruir el bronqui i després tancar-lo, vaig poder abordar aquest cas de forma mínimament invasiva, amb una incisió de dos o tres centímetres, obrir el bronqui, treure la clau que estava a punt de sortir, ja traient el cap, és a dir, aquesta nena, potser, en un mes, hauria mort, treure-la i reconstruir el bronqui. I sense treure res de pulmó, donar l’alta tres dies més tard a la nena amb tot el seu pulmó i amb una nova vida per davant. I aquest crec que és un dels casos més exagerats dins de la cirurgia toràcica en l’àmbit mundial, que una nena amb la clau al pulmó dos anys pugui sobreviure i pugui continuar endavant amb el pulmó sencer i amb una vida normal. I, actualment, alguna vegada que parlo amb els col·legues d’allà, em diuen que és feliç, fent una vida ja normal, la vida que li correspon a una nena de 12 anys. Aquest va ser un dels casos, jo crec, més cridaners a Àfrica.

Us explicaré un altre cas molt bonic d’una pacient del Perú, de Lima, que havia estat operada d’un tumor carcinoide, que és un tumor maligne de baix grau, i que el tenia al lòbul superior esquerre del pulmó esquerre, però va ser operada per un cirurgià que no tenia prou experiència, que li va treure el lòbul, és a dir, li va treure la meitat del pulmó esquerre i li va deixar el tumor. Però això és perquè era un tumor dins del bronqui, i cal tenir molta experiència per detectar-lo. Aleshores, aquest cirurgià la va obrir, li va treure la meitat del pulmó i el tumor seguia allà. Aleshores, el tumor va continuar creixent. És clar, després les notícies de la pacient van ser: “No tens tumor”, perquè, quan van analitzar el lòbul, no hi havia tumor. Aleshores, la noia es va quedar contenta: “Bé, no hi ha tumor, que bé”. Però, és clar, va passar un any, el tumor va continuar creixent i li va començar a donar símptomes severs. I aquesta pacient, un any i escaig més tard, quan li van repetir un TAC, el tumor s’havia triplicat ja, ja ocupava el lòbul inferior i el centre, i es va ficar cap al pericardi, en una zona molt complexa. Va ser reoperada per un altre cirurgià d’allà, reoperada, li van tornar a fer una cirurgia oberta, que és una incisió així. Si veieu la pacient, té una incisió a dalt i una altra a baix així. Una noia de poc més de 20 anys. La van tornar a operar i el cirurgià no el va poder treure. Li va dir que no es podia treure, que era impossible perquè estava molt complex i envaïa no sé què, quan són tumors de baix grau, que són difícils de treure, però s’operen i es curen. Així és que li van fer radioteràpia i quimioteràpia, un tractament que no està indicat per a aquests tumors, però era una opció a la desesperada. I, és clar, el tumor va continuar creixent i la noia ja no podia més, s’estava morint. En algun moment, aquesta noia s’hauria mort.

Casualitats de la vida, vaig anar a Grècia a operar una noia jove, una influencer, una noia molt guapa, però que tenia un tumor en una mala localització, un tumor semblant al d’ella. I allà li havien proposat treure-li el pulmó sencer. Els cirurgians de Grècia, col·legues meus, em van trucar: “Pots operar aquesta noia i salvar-li el pulmó amb el robot, amb una incisió?”. I jo vaig dir: “Sí, són els tumors amb què tinc experiència”. Aleshores, vaig anar a Grècia, vaig anar a Atenes, la vaig operar, li vaig fer una reconstrucció bronquial, no li vaig treure res de pulmó i li vam treure el tumor, i la noia va anar a casa en tres dies, feliç, amb el seu pulmó sencer i sense tumor. I, casualitats de la vida, la pacient del Perú era seguidora d’aquesta noia per Instagram. I, aleshores, li va preguntar… Li va dir: “Com ho has fet? Jo tinc el mateix problema, necessito algú que em salvi”. Li va explicar tota la història i li va dir: “Contacta amb en Diego”, perquè ella va veure una foto amb mi a Instagram, allà, que havia posat la influencer, i li va dir que contactés amb mi. Aquesta noia va contactar amb mi per Facebook i, és clar, no esperava que jo li respongués, però jo responc sempre als meus pacients. I li vaig dir: “Doncs valorem el teu cas, no et preocupis, et podrem operar. Et puc operar a Espanya, si vols, perquè jo no puc anar al Perú… No sé quan tornaré al Perú, encara que hi vaig a vegades”. I em va dir: “Ja, doctor, però jo no tinc recursos per anar-hi, no tinc diners”. Aleshores, li vaig dir: “Bé, et puc operar de franc. T’has de pagar l’hotel. T’has de pagar el viatge, les despeses… Intentaré que l’hospital et cobri menys”. Em va dir: “Ja, però no en tinc ni tan sols per a això”.

I aquí és quan, just en aquell moment, acabàvem de crear la fundació. I és quan vaig dir: “Aquesta serà la primera pacient de la fundació”. El primer cas. Era perfecte. I va ser molt emotiu, la veritat, perquè la vam portar, l’hi vam pagar tot, la vam operar per incisió de tres centímetres i li vam treure el tumor. Va venir embarassada, que va serà una cosa que ens… Això va ser una cosa que ens… Va ser molt emotiu. Va ser molt emotiu perquè la noia va venir embarassada i no sabíem si es podria salvar. I no sabíem ni tan sols si salvaríem el seu fill. Imagineu-vos-ho. I, bé, al final, vam fer la cirurgia, li vam treure el tumor, una cirurgia molt complexa, la vam operar amb vídeo, amb una incisió de dos centímetres, i la vam curar. I la noia, una setmana més tard, va tornar al Perú, va tenir el nen i, actualment, m’envia fotos amb el nen, que ja deu tenir dos anys, i està feliç. Curada per sempre. Bé, és un cas molt emotiu i ho vaig viure molt, perquè després vaig ser al Perú amb ella, i veure que he salvat dues vides… Aquesta noia no tenia cap mena de solució, no tenia cap mena de recurs.

I ho vam aconseguir, i gràcies a la fundació, aquesta noia està viva. I el tercer cas, que ja és una cosa diferent, però que és un cas molt curiós, va ser un cas d’un pacient operat a la Xina, al nord de la Xina. Estava operant en una d’aquestes maratons que faig els caps de setmana, al nord de la Xina, en un hospital on col·laboro, molt prop de Rússia, i operant una quantitat de pacients enorme, de sobte, em truquen, que acaba d’arribar un pacient que s’acabava d’intentar suïcidar i s’havia clavat un punxó al pit. I era un pres que no volia continuar vivint, tenia una condemna a cadena perpètua i no volia continuar vivint. Aleshores, va decidir llevar-se la vida i es va clavar un punxó enmig del cor. La sort que va tenir va ser que no li va perforar el cor, sinó que li va perforar l’aorta i només li va perforar un centímetre. I va tenir la sort que no es va dessagnar al moment. Així que va arribar a l’hospital amb el punxó clavat. No l’oblidaré mai perquè va arribar emmanillat, imagineu-vos-ho. I, aleshores, aquí és quan entres en el dilema de què has de fer. El pacient no volia viure i tu li salvaràs la vida, aquest és el dilema. Què fas? Però nosaltres, com a cirurgians, com a metges, hem de preservar la vida, sempre, davant de qualsevol circumstància. No importen les conviccions de cada persona, és el nostre deure. I jo no vaig dubtar a salvar aquesta persona.

Perquè no saps mai si una persona pot estar deprimida, pot tenir un mal moment o el que sigui, però cal salvar la vida sempre, cal preservar la vida. Hi va arribar, em van fer venir altres cirurgians, que no s’atrevien a operar-lo perquè era molt complex. Va canviar de quiròfan, vaig al quiròfan, l’obrim. És una cirurgia oberta, evidentment. Li vam obrir l’estern i el vaig reparar, li vaig treure el pulmó i vam salvar la vida d’aquesta persona. I després, l’endemà, quan vam anar a l’UCI a parlar en ell, em va donar les gràcies. I és curiós, una persona que es vol llevar la vida, però que, potser, en aquell moment, després, quan veu que està viu, o quan veus la mort de prop, t’adones que vols viure, encara que sigui la resta de la teva vida en una presó, o en les circumstàncies que siguin, però que la vida és meravellosa, i que la vida jo crec que val la pena viure-la. I aquesta va ser la història i és un cas curiós, molt estrany i que, bé, crec que és interessant d’explicar.

René. Hola, Diego, em dic René. En alguna ocasió t’he sentit explicar que al Pakistan vas haver d’operar una noia escoltada per 100 militats. Ens podries explicar una mica sobre aquesta història i com va anar l’operació?

Diego González Rivas. És una història molt bonica, és una història molt interessant. Jo, abans d’anar-hi, havia parlat amb un dels meus col·legues, que era el doctor Aamir Bilal. Feia molts mesos que insistia d’anar a operar al Pakistan, però a mi sempre em feia una mica de… Perquè jo llegia sobre Peshawar i deia: “Peshawar és la ciutat on més ferits de bala hi ha al món”. Ell em deia: “No, no, aquesta setmana tinc quatre ferits de bala per operar. No, cinc”. I, aleshores, jo deia: “Bé, ja buscaré un moment per anar-hi”. Però va arribar el moment i hem d’organitzar la master class a Peshawar, hi hem d’anar a visitar els meus col·legues. Es va crear molta expectació, van venir cirurgians de tot el Pakistan i, en arribar a Peshawar, una de les meves pacients era una noia que tenia un problema de cansament per una malaltia que es denomina “miastènia gravis”, que és un problema als receptors d’acetilcolina. És un problema als receptors musculars, perquè ho entengueu així més fàcilment, i que, en fer moviments, no recupera com nosaltres, que quan fem un moviment tornem a recuperar la força, sinó que ella, a mesura que anava fent moviments i a mesura que passava el dia, anava perdent la força. Això és el que es diu “miastènia gravis”. És una malaltia que afecta, sobretot, gent jove i que és força incapacitant, perquè inclús a vegades hi ha gent que té caiguda de parpelles perquè tenen l’afectació ocular o hi ha persones que tenen afectació molt severa i que no tenen força per fer res.

Aleshores, ella, quan em van presentar el cas, quan una persona té miastènia gravis, el que fem els cirurgians toràcics és extirpar-li el tim, la glàndula tímica, que és aquí, darrere l’estern. I, aleshores, ella va ser un cas que em van plantejar per a la master class i vaig dir: “Vinga, ho fem”. Jo feia una tècnica subxifoidal molt innovadora per a la timectomia, radicalment, i ho feia d’una manera mínimament invasiva, aleshores, tenia molta experiència i li vaig dir: “És un cas perfecte”. Però, quan vaig començar a conèixer la pacient i vaig veure com era la seva història, em va cridar molt l’atenció. El primer, perquè era una noia que els seus pares s’havien casat i eren cosins. Aleshores, ella, quan va començar a tenir la malaltia, a l’entorn ho van veure com una cosa… Com un malefici, com un càstig de Déu per aquesta circumstància. Així que ella sempre va estar molt estigmatitzada per aquesta malaltia, perquè, quan no entens de medicina, ningú podia entendre que aquest cansament que ella tenia no era perquè fos vaga o perquè fos una persona mandrosa, sinó perquè la malaltia li impedia fer una vida normal. Aleshores, aquesta persona, quan vaig revisar la seva història, i el doctor Aamir Bilal m’ho va explicar, vaig veure que era d’una zona de Peshawar que es trobava a uns 40 quilòmetres que es deia el “Khyber Pass”.

I vaig començar a investigar què era el Khyber Pass. El Khyber Pass era una zona superperillosa, una de les més perilloses del món, i el primer que vaig fer va ser fer a Google una cerca i vaig veure: “Aquest lloc és superperillós. No es recomana anar-hi”. És la zona on els talibans estaven lluitant amb els membres de l’Estat Islàmic en aquell moment. Jo hi vaig anar en ple apogeu de l’Estat Islàmic. Aleshores, vaig començar a llegir una mica més i vaig veure que allà es descrivien certes coses. Era un lloc molt tribal on no es podia anar, no hi pots anar. Una persona estrangera no hi pot anar. Hi ha d’anar amb un permís molt especial. I vaig començar a llegir que allà havien ocorregut coses molt dramàtiques, que tenien una zona que era com un túnel i que al Khyber Pass, que és just a la frontera amb l’Afganistan, i enmig de les muntanyes, allà llançaven els presoners, que era també com una presó, i els llançaven des de dalt, des d’una torre, a través d’un túnel ple de ganivets i arribaven a baix trossejats. I com això hi havia mil històries del Khyber Pass. A mi, com que sempre havia estat un nen inquiet que m’agradava explorar, vaig dir: “He de visitar aquest lloc”. I, a pesar que ja estava escortat a Peshawar per una persona, un militar, que era amb mi 24 hores al dia, a la porta de l’hotel, a la porta de l’habitació, a la porta del quiròfan… Perquè el cirurgià amb qui vaig organitzar la master class era el fill del major general de l’exèrcit, que era la mà dreta del president del país. Així que em van posar protecció, perquè sí que és cert que era una zona molt perillosa.

Així que, al final, vaig convèncer el general, que va parlar amb el president del país, i em van posar 100 soldats, 100 soldats per poder visitar aquest lloc i per poder entendre una mica què ocorria en aquell país. I, bé, crec que no m’havia sentit mai tan protegit com aquella vegada. Perquè va ser un viatge que va començar al matí, un diumenge, i jo anava escortat amb dos cotxes davant i darrere, amb metralladores mirant per tot arreu. Passàvem per la zona de les muntanyes i cada 200 metres hi havia un militar, perquè allà era on estaven lluitant l’Estat Islàmic i els talibans. I era com si anés mirant una pel·lícula. Anava fascinat veient aquesta situació en què em sentia més protegit que mai, en una situació en què sentia aquest perill. Però, bé, va ser arribar allà, vaig entendre moltes coses, vaig visitar aquell lloc i vaig entendre una mica on vivia aquella noia. Vaig poder experimentar el que s’havia viscut fa tants anys, com se sentien, com tractaven la gent allà, perquè m’ho van ensenyar tot i va ser una visita que no oblidaré mai. I l’endemà vaig tornar, vaig operar la noia i vaig tenir una conversa amb ella i amb la família, els vaig explicar que havia estat al Khyber Pass gràcies a ella i que havia visitat aquella zona, que havia estat fascinant per a mi entendre la cultura i, alhora, experimentar aquesta situació en què vius de prop com és un conflicte que estava passant al món en aquell moment i que era la lluita entre dues bandes armades en un país molt inestable, però que alhora estava protegit. És a dir, que va ser una experiència única i que no oblidaré mai.

Pablo. Hola, Diego, com estàs? Soc en Pablo. Et volia preguntar sobre la teva experiència al país més feliç del món, el Regne de Bhutan, si ens pots explicar aquesta experiència, la idiosincràsia de la gent i la manera de viure tan particular que tenen. Gràcies.

Diego González Rivas. La meva experiència a Bhutan la veritat és que va ser… Jo diria que màgica. Primer, perquè és un país molt tancat, un país que no és fàcil de visitar, i segon, perquè vaig anar en el moment més difícil del país, que va ser la pandèmia. Enmig de la pandèmia, quan el país estava tancat al turisme, no hi havia ningú, érem els únics. Jo… Érem un cirurgià de l’Índia, un cirurgià col·lega de Bucarest, que opera amb mi robòtica, i jo. Érem els tres els únics estrangers al país durant la pandèmia, imagineu-vos què era això. El país estava tancat i, a part, amb unes mesures superestrictes, però el ministre de Sanitat era cirurgià i feia molt de temps que m’hi volia convidar, i just en aquell moment hi havia un espai a la meva agenda i hi vaig poder anar. Aleshores, vam arribar a l’aeroport sols. Era la primera vegada a la meva vida que arribo a un aeroport i estic sol, la primera. Jo deia: “On és la cua? No hi ha ningú aquí que hi entri”. I vaig començar una mica a investigar sobre la cultura del país, que és el país de la felicitat. Jo preguntava a la gent: “Però realment aquí sou tan feliços?”. I em deien: “Bé, realment la nostra preocupació és gaudir cada dia amb el que tenim. No ens preocupem de tenir més, ens conformem amb una vida sana, ens conformem amb el que tenim. No esperem de la vida coses materials, sinó que esperem moments i vivències, que és el que realment ens dona la felicitat”. I és quan vaig entendre que, amb aquesta filosofia, es podia ser el país més feliç del món, el que sempre diem de “no és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita”. I jo sempre dic que a la vida has de col·leccionar moments i no coses, i aquesta és una de les coses que he après al llarg de la meva vida.

Des que viatjo pel món, veig molt menys valor a les coses materials, perquè realment visc experiències cada dia i, al final, el temps passa i el que ens enduem a l’altre món són les vivències i les emocions i les experiències. La meva casa, el meu cotxe, el meu rellotge, realment no m’ho enduré, aleshores, crec que cal gaudir més els moments, i aquesta va ser la filosofia que vaig trobar a Bhutan. Eren feliços, vivien una vida de tranquil·litat, resant, connectant-se amb els déus, sense grans luxes. I després, a l’hospital, em van cridar també l’atenció les històries d’alguns pacients, com ells mateixos renten la seva roba, l’estenen, sempre amb una harmonia cromàtica, és a dir, que tota la roba ha de tenir certs colors, que ha de tenir certa harmonia, perquè això dona pau, dona tranquil·litat. I després la filosofia dels doctors, dels metges que treballen a l’hospital, d’intentar ajudar la resta i, si no tenen res, donar-los el que pots, perquè hi havia molts pacients que no tenien la manera de pagar-se les operacions, i allà intentaven aconseguir que aquests pacients s’operessin de la manera que fos, sense buscar el benefici econòmic que pot tenir un metge en alguns hospitals. Aleshores, una altra de les coses que recordo és que allà vaig operar un dels casos que he afrontat a la meva vida, en què, en algun moment, durant la cirurgia, vaig pensar que no seria capaç d’acabar.

I era una pacient d’uns 40 o 50 anys, no ho recordo exactament, que havia estat ja operada d’un quist hidatídic. El quist hidatídic és una malaltia molt poc freqüent en el nostre medi, perquè ocorre, sobretot, en persones que viuen al camp, i és més endèmic del Perú o de l’Orient Mitjà, i persones que són amb animals i que reben una infecció per un paràsit que per dins els menja el pulmó, el fetge… És una malaltia que no és maligna, però que és tremendament greu. Aquesta noia havia estat ja operada a Calcuta per un cirurgià indi feia anys, amb una cirurgia molt agressiva, i es va tornar a reproduir. I, és clar, el que em plantejaven era fer una cirurgia, que jo en faig molt poques, perquè, és clar, jo, quists hidatídics… Un cirurgià a Europa o un cirurgià a la resta del món n’opera un o dos en tota la vida. Jo n’havia operat algun, però de primera intervenció en algun país, però m’estaven oferint un pacient per reoperar després d’una cirurgia prèvia amb un quist hidatídic que s’havia reproduït i era molt complex. Aleshores, vaig afrontar el cas com sempre, confiant en la meva experiència, i, quan m’hi vaig ficar, de forma mínimament invasiva, vaig veure que era tremendament complex. I, a pesar de la meva experiència, perquè això va ser a la pandèmia, que tenia experiència d’anys pel món, vaig patir. Vaig patir i jo crec que ningú a la sala es podia imaginar que poguéssim acabar la cirurgia.

De fet, durant molts moments, es va dir: “L’hem d’obrir, l’hem d’obrir”. I jo ho vaig arribar a pensar en algun moment: “L’hem d’obrir”, però no volia tornar a fer passar pel patiment aquesta persona d’una cirurgia oberta, agressiva. Però sí que és cert que aquell dia vaig tenir la sensació que no podia acabar la cirurgia com jo volia. Però no em vaig rendir mai, aquest és una mica un dels motors de la meva vida: “never give up”, no et rendeixis mai, sempre intenta-ho fins al final. I, tenint la situació controlada, vaig decidir donar-li una mica més de “chance”, una mica més d’oportunitat, fins que, al final, després de diverses hores, vam aconseguir acabar la cirurgia de forma mínimament invasiva. I aquesta pacient es va recuperar i va anar bé. És un dels casos que recordo, perquè és dels pocs casos a la meva vida últimament que en algun moment, durant, el quiròfan, vaig pensar: “No ho aconseguiré”. Però, com sempre, al final, és un aprenentatge, perquè hi ha moments en què et bloqueges, que creus que no continuaràs endavant, que creus que fracassaràs i, per algun motiu, aconsegueixes superar aquest obstacle, que és l’obstacle que et fa passar a la següent fase, en què ja tot surt brodat. Aquest cas el recordo a Bhutan, i crec que és un país molt bonic.

Després, vam tenir l’oportunitat de visitar l’endemà el monestir, que es diu del Tiger Nest, del Niu del Tigre, que és un monestir que es troba a més de 3.000 metres. I va ser una ascensió per una muntanya, sols, fins a arribar a un lloc on hi havia els monjos budistes. I, quan ets allà, quan veus com viuen aquelles persones en un monestir a 3.000 metres, aïllats de la resta del món, resant tot el dia, això em va cridar molt l’atenció. Interactuant amb un d’ells, em va dir: “Doctor, vostè també és budista, oi?”. I vaig dir: “No, no, jo no soc budista. Jo no soc budista”. “Sí, vostè és budista perquè comparteix els conceptes del budisme, que són la reducció del patiment i l’expansió de la saviesa. Així que vostè té alguna cosa de budista en el fons”. I aleshores va ser quan em va fer reflexionar. I vaig dir: “Bé, alguna cosa de budista he de tenir”.

Oliver. Hola, Diego, soc l’Oliver. Tu ensenyes a metges de tot el món a salvar vides, però a vegades es perd la partida. Com s’afronta això?

Diego González Rivas. Aquesta és la creu de la moneda, diguem-ne. Aquesta és la part amarga dels cirurgians, dels metges, quan un pacient no va bé. No tot és bonic, no tot surt com sempre esperem. I la medicina no és una ciència exacta. És a dir, tu pots fer una operació molt bé, sortir tot perfecte, i el pacient es pot complicar, perquè l’ésser humà, el cos humà és molt complex i els pacients tenen patologies, tenen malalties associades i, a vegades, un pacient pot tenir una diabetis o pot tenir una infecció en el postoperatori, que pot fer que aquesta infecció condicioni un postoperatori amb complicacions. Així que aquesta és una de les parts amb què hem de conviure els metges, els cirurgians, que també ens fan aprendre. Aprenem molt de la vida i aprenem molt de les persones que tractem quan algú es complica. Jo sempre dic que un cirurgià dedicat s’endú els pacients a casa. Un cirurgià dedicat no pot estar mai desconnectat, almenys en el meu cas. Jo opero un pacient, no ho sé, aquests dies, i el cap de setmana penso en ell i estic en contacte amb ell. I recordo què va passar amb el pacient la setmana anterior i, si un pacient va malament, em preocupo, pateixo. I, com podeu entendre, és una cosa que et pot condicionar el caràcter. Així que és una cosa que sabem que pot ocórrer, però que afrontem, i que afrontem com un repte.

Quan va bé, som molt feliços, però quan va malament és un aprenentatge per a nosaltres, i és una cosa que hem d’assumir. I al llarg de la meva vida he operat moltíssims pacients, més de 10.000 pacients amb càncer a tot el món, i no tots han anat bé. És cert que gairebé tots han anat bé, però n’hi ha hagut alguns que recordo que són pacients que no oblides mai, sobretot quan són casos en què has pogut aportar una mica de la teva experiència i que, per un motiu aliè a la teva actuació, s’han complicat. I un d’ells va ser un cas que vam operar a Kiev. Jo vaig anar a Ucraïna just quan… Bé, hi he anat dos cops, el primer cop vaig anar a Lviv, fa anys ja, i el segon cop em van convidar per operar a Kiev perquè tenien un cas d’un pacient que tenia un tumor a la carina. Són tumors que no tots els cirurgians operen, molt pocs, i sempre amb cirurgia oberta, i molt pocs cirurgians al món, molt molt pocs, els operen de forma mínimament invasiva. Però aquesta era la meva especialitat, fer-ho no només de forma mínimament invasiva, sinó amb una sola incisió de tres centímetres.

Aleshores, quan els meus col·legues de Kiev m’ho van plantejar, “tenim aquest cas, volem fer una master class, aprofitem que vens”, vaig dir: “Bé, hi vaig encantat”. Però uns dies abans d’anar-hi comença el problema de la guerra. Comença el problema que hi haurà una invasió. I aquí és quan he de decidir què faig, hi vaig o no? Els meus col·legues em deien: “És la teva decisió, Diego”, però, com que soc un nen inquiet, soc una persona que des de sempre m’han agradat els reptes i els desafiaments, vaig decidir anar-hi. I, quan hi vaig arribar, no ho oblidaré mai, perquè estava tota la ciutat plena de militars per tot arreu, hi havia avisos que en qualsevol moment hi hauria una invasió. Però vaig decidir anar-hi. I, de fet, va ser just tres o quatre setmanes abans de la invasió. Vaig tenir la sort de no ser allà quan va ocórrer. Però em vaig centrar que havia de salvar aquesta persona, havia d’operar aquesta persona. Així que hi vam anar, vaig parlar amb el pacient, un pacient de 58 anys que feia mesos que m’esperava, i el tumor es trobava a la pitjor localització possible, a la carina. La carina és la bifurcació dels dos bronquis, on acaba la tràquea i es bifurca en bronqui dret i bronqui esquerre, al mig, un lloc supercomplex per operar.

Però jo sabia que hi tenia experiència, havia fet molts casos, havia publicat els primers casos del món de forma mínimament invasiva de carina, i vaig decidir que hi havia d’anar, que era la meva missió anar-hi. Aleshores, hi vaig anar i vam operar el pacient. Es va fer en directe, a més, es va retransmetre en un auditori on hi havia cirurgians que havien vingut des d’altres punts i tot va anar bé. El vam operar i el pacient em va explicar que estava molt feliç que hi hagués anat. Vaig parlar amb ell l’endemà a l’UCI, estava molt feliç. La dona no parava d’abraçar-me. Jo havia de tornar, vaig tornar, vaig continuar en contacte amb la dona i es va tenir la mala sort que el pacient va desenvolupar una infecció. Quan ja parlo amb la dona l’endemà, em diu: “No, es troba malament, té una infecció”. Aleshores, és clar, nosaltres li havíem tret un pulmó i li havíem reconstruït la carina a l’altra banda, tenia només un pulmó. Aleshores, és clar, no sé què va passar, però el pacient va desenvolupar una infecció. No sé si és que hi van haver unes cures no adequades al postoperatori, però va ocórrer. Va ocórrer el cinquè dia. I es va començar a infectar. Es va començar a infectar el pulmó que tenia, va començar a empitjorar cada cop més, imagineu-vos la meva sensació, des de, no sé on era en aquell moment, a quin país, però jo parlava amb ella cada dia, parlava amb els cirurgians. Em deien: “No, està amb antibiòtics, segur que va bé”. Però la infecció va anar a més, la infecció va anar a més, no era res que jo pogués solucionar, perquè havia pensat anar-hi si era una cosa quirúrgica de reparar, però era una infecció del pulmó que li quedava, una complicació tremendament greu, que ocorre molt poques vegades, però que li havia tocat a ell.

Així que, res, van passar els dies, van passar els dies, es va posar molt malalt, el van portar a l’UCI, el van intubar i en qüestió de 24 hores va morir. Va morir i la dona… És clar, jo recordo perfectament que estava molt malalt a l’UCI, vaig anar a dormir i l’endemà, quan em vaig aixecar, vaig veure un missatge de la dona: “Ha mort”. Va ser per a mi molt dur també això. Però, bé, ho vaig assumir com una cosa més a la meva vida, en els meus pacients. Quan operes pacients de molt de risc pot ocórrer això. I la dona em va escriure durant un temps molt agraïda, em va escriure un text molt bonic, molt bonic, donant-me les gràcies, dient que havia donat esperança al seu marit durant tot aquest temps, que va viure amb esperança. A vegades, aquestes paraules són curatives. Bé, doncs va ser el que vam poder aportar en aquest cas. Finalment, no va poder ser, però això és la nostra vida, la vida del metge. I, bé, va ocórrer allà, va ocórrer en una zona on poc després va començar la guerra. Diversos dels meus col·legues ho van perdre tot, ho van perdre tot, van perdre la vida, van perdre les cases, inclús familiars d’aquest pacient que vaig operar van morir. És a dir, hi va haver una cosa com si estigués gairebé escrit, que al final, no ho sé, la guerra va arribar i tot el que vam intentar solucionar es va esfondrar, inclús la vida del pacient. Però és la vida i cal assumir-ho.

Javier. Diego, un plaer saludar-te. Em dic Javier. Des de fa algun temps, et segueixo en tota la teva experiència. Sé, com ens has reflectit aquí, que has tingut situacions molt complexes, molt difícils, i m’agradaria que ens diguessis quines conclusions n’has tret i, per fer-ne un balanç, quina és la teva experiència vital en l’àmbit professional i personal. Gràcies.

Diego González Rivas. Doncs jo crec que, per concloure, us explicaré una mica el que jo opino d’aquest viatge, o de la vida, o el que ha estat la meva vida. Una reflexió sobre el que jo he viscut en els últims anys. Jo crec que la clau de l’èxit, la clau que aconsegueixis fer coses a la vida, és la dedicació, l’esforç i la passió que hi posis. Jo sempre dic que has de seguir el teu instint, has de seguir les teves idees, lluitar per elles. Perquè la vida, al final, és una cursa d’obstacles. La vida és una muntanya russa. Avui ets a dalt, demà ets a baix. I no t’has de confiar mai que tot anirà bé. No et pots confiar quan estàs a dalt, sinó que has d’estar sempre alerta perquè pots caure de cop, i l’important quan caus, que forma part de la vida, és saber aixecar-te. L’important és recuperar de nou l’impuls per seguir endavant. Perquè ningú a la vida, cap triomfador a la vida, ha tingut un camí planer. Els grans inventors, les persones que han creat grans coses, gent com Steve Jobs o gent que ha canviat el rumb de la història de la humanitat, tots han estat a dalt i han estat a baix, s’han arruïnat i han tornat a créixer. Per què? Perquè han apostat, perquè han arriscat.

I jo crec que a la vida t’has d’arriscar, has de sortir de la zona de confort per poder créixer, per poder millorar. El pitjor que hi ha és… Hi ha una frase molt interessant que vaig sentir moltes vegades quan vaig començar a operar, quan vaig començar amb la cirurgia, que és: “El més perillós del llenguatge és pensar ‘sempre ho hem fet així i funciona, per què canviar?’”. És molt perillós pensar això. Fer una cosa i dir: “Bé, això funciona, per què he de canviar?” és molt perillós perquè aquesta forma de pensar fa que no canviïs mai, que no evolucionis mai, que et quedis amb el que tens, que et quedis amb l’statu quo, amb allò establert. I això és tremendament perillós en medicina perquè aleshores no tindríem avenços. Continuaríem operant de forma oberta. Si no hi hagués gent que es va atrevir, si no hi hagués gent que va canviar les normes del joc, gent que es va atrevir a anar contra corrent, si no hi hagués gent així, no hi hauria evolució. Quan fas una cosa per primera vegada, no tens una història darrere que et digui: “Això funciona”. T’has d’arriscar a fer-ho, has d’experimentar coses noves, hi has de treballar, sabent que pot anar bé o pot anar malament, però la història de la medicina està plena de fracassos i d’èxits. Per tant, crec que és fonamental, i això depèn de l’actitud de les persones.

Crec que el que defineix una persona és la seva actitud davant la vida, com afronta la vida aquesta persona i com viu les històries, com té cada vivència cada dia. En el meu llibre “Curando el mundo” s’expliquen històries de superació i hi ha històries realment emotives, així que us recomano que el llegiu perquè entengueu una mica quin ha estat el meu viatge. No pots pensar que ja has arribat al límit, que ja ho has fet tot, que ja ho fas perfecte. Jo em preocupo d’aprendre cada dia de cada persona, i sabeu on aprenc més? Als països més desfavorits. Allà és on rebo l’aprenentatge més gran. És curiós, oi? Com a cirurgians que arribem a un nivell d’excel·lència, amb una experiència enorme, i vaig a Àfrica i aprenc molt més que si estigués operant aquí amb col·legues a hospitals de primer nivell. Perquè la medicina bona no depèn d’hospitals de gran tecnologia, la gran medicina depèn de les persones, de la creativitat de les persones, i cada persona és un món. I quan vaig a Àfrica i veig cirurgians, com desenvolupen actituds i desenvolupen maniobres de vida, que no tenen tecnologia per poder-se’n sortir, és quan jo aprenc més. Perquè això ho absorbeixo, perquè, quan vagi a un altre lloc, ho posi en pràctica. I ho agafo d’aquí, ho agafo d’allà i ho agafo de diferents cultures i ho barrejo tot i faig la meva anàlisi.

I per això he anat evolucionant la tècnica. Vaig començar fent vídeocirurgia, vaig arribar a l’Uniportal VATS, incisió única, opero el càncer, el trec amb una incisió de tres centímetres. La redueixo una mica, d’acord, 2,5. Ja he arribat al final, què més puc fer? No puc treure un pulmó sense incisió. No obstant això, he arribat al límit, he arribat a l’excel·lència, opero ja amb rapidesa perquè opero molts casos, però dic: “Em vull complicar la vida”. Per què? Perquè la robòtica és aquí i vull adaptar la robòtica a la tècnica Uniportal, per tant, torno a patir una nova corba d’aprenentatge perquè he d’aprendre una cosa nova. I és quan surto de la meva zona de confort i m’hi endinso, que, és clar, és un sacrifici, he d’aprendre una cosa nova, una tècnica, però sé que serà bona. I aquesta és la mentalitat que us comentava abans dels guanyadors, de la gent que vol apostar per la innovació, per la millora. Aquest és un dels punts que jo destacaria: no us deixeu de conformar. “Estigueu famolencs”, com deia Steve Jobs, “Stay foolish”, sempre amb aquesta mica de bogeria que et permeti sortir de les coses establertes i anar més enllà d’on ningú ha arribat.

A la vida no saps mai on arribaràs. Ningú et pot dir com t’has de comportar, igual que ningú et pot dir com has de ser feliç. Ningú et pot qüestionar la teva felicitat ni el que facis perquè la felicitat es troba en tu mateix, i tu decideixes com ser feliç, a la teva manera. I ningú et pot dir si treballes molt, si treballes poc, si no fas això, si no fas allò, perquè és una elecció personal de cadascú. I us explicaré, per exemple, quina va ser la meva transformació, que és molt curiosa. Des de petit m’agradava el surf. M’agradava el surf. I jo de petit, ja, abans inclús de començar a fer surf, era una persona molt inquieta a l’escola, era rebel, era el típic nen dolent de classe, que em feien fora, que em renyaven, que obtenia coeficients d’intel·ligència molt bons, però que les notes eren normals. Obtenia deus en Física i en Matemàtiques, però la resta malament. Fins que, de sobte, em vaig adonar que, el que he comentat abans, havia d’estudiar molt per entrar en Medicina. Però, quan vaig entrar en Medicina, m’agradava la medicina. És clar! Perquè m’encantava la medicina. Però jo arribava al cap de setmana i què volia fer? Surf. Era la meva passió. Aleshores, entenia la medicina com… És meravellós poder tenir una professió com la medicina, que et permeti curar altres persones, ajudar altres persones i, alhora, que sigui la teva manera de viure.

Aleshores, jo ho veia meravellós, però pensava: “Realment, la meva vida és una altra cosa. Arriba el cap de setmana i vull fer surf, em vull divertir i després continuo treballant durant la setmana”. I arribaven les vacances i deia: “Les tres setmanes de vacances marxo a Indonèsia”. Marxava a Indonèsia a fer surf amb els amics en un vaixell i desconnectava tres setmanes de la medicina. No volia saber res de la medicina. Vaig ser el metge de la selecció espanyola de surf, durant molts anys, i feia surf per tot el món, aquestes eren les meves vacances, llocs de surf, sempre, el meu passatemps, la meva passió. Aleshores, veia la meva vida en aquell moment així i era feliç. Però ara penso: “Soc més feliç ara o abans?”. Què va passar? Que vaig trobar una cosa que em va canviar la vida. Vaig trobar una motivació. Perquè jo operava, feia la meva vida, era feliç, però realment no tenia la passió que tinc ara, perquè no havia trobat la motivació, el camí, la llum. I això ho vaig trobar quan vaig anar als Estats Units, quan vaig descobrir la videocirurgia i quan vaig evolucionar i vaig crear una cosa, que va ser la tècnica que vaig inventar. Bé, el meu equip, entre tots. Jo sempre parlo en equip. Però que va ser una mica una tècnica que vaig anar creant en el meu cap.

I, quan vam inventar la tècnica, l’Uniportal VATS, va ser per a mi tanta quantitat de motivació i d’adrenalina, tanta injecció, que em va fer mantenir la passió contínuament, i això ja va començar a canviar la meva vida perquè va fer que em comencés a dedicar a això. Vaig veure una cosa que era meravellosa, que m’omplia la vida. Aleshores, m’hi vaig començar a dedicar més i més i més, i després va ser la connexió amb Shanghai, muntar el centre més gran del món, començar a créixer, començar a expandir la tècnica a la Xina, que la tècnica es convertís en la més popular de tota la Xina, que jo cada vegada anés creixent més, més, més, més… És a dir, em va anar envoltant sense jo adonar-me’n i el meu temps es va començar a dedicar a això. I vaig començar a dedicar les meves hores, els meus caps de setmana i el meu temps lliure a la cirurgia, una cosa impensable si veig el meu jo de 20 anys. Encara més, sempre ho explico. Si el meu jo de 20 anys, si en Diego González Rivas de 20 anys, veu qui soc avui dia, diria: “Aquest és un desgraciat. Però quina vida, només es dedica a això. No, no, no, jo no vull aquesta vida. Jo vull fer surf. Aquest home només treballa”. Perquè no entendria el que hi ha aquí dins. I això és el que us vull transmetre, que vaig arribar a trobar una cosa que em va enganxar de tal manera que no m’ho havia imaginat mai i que va fer que la meva vida es dediqués a això al cent per cent, és a dir, de forma total.

I jo ara treballo cada dia de la meva vida. Però la meva feina no és una feina. No la veig com una feina, la considero com un hobby, com una passió. Aleshores, quan la gent diu… La gent em veu a les xarxes i diu: “En Diego és una bogeria, només treballa, només opera”. I opero el cap de setmana, dissabte i diumenge, 20 pacients i marxo i volo… I molta gent diu: “En Diego no gaudeix de la vida”, i jo penso: “Què és gaudir de la vida? Fer el que t’agrada? Quin és el concepte de la felicitat?”. Quan algú em diu: “El cap de setmana vas estar tot el dia operant”. És clar, però jo aquest cap de setmana he operat diversos pacients i ha estat una pujada tan gran d’adrenalina poder fer aquestes cirurgies… Simplement, algun missatge d’aquests pacients que em van enviar, que eren casos que ningú es va atrevir a operar i que ja són a casa d’alta. Aquesta pujada d’adrenalina em dona tanta felicitat que ja em compensa. Per això dic que ningú condicioni la vostra felicitat, que ningú us digui com heu de ser feliços. La felicitat es troba en un mateix. I jo quan penso: “Què prefereixo fer un dissabte? Ser al sofà de casa mirant una sèrie i després sortir a sopar tranquil·lament i descansar tot el cap de setmana? O operar amb el meu equip i donant vida a la gent?”.

Per això crec que és important aquest missatge, que no us doneu mai per vençuts, que no qüestioneu mai la felicitat d’altres persones i que, quan una persona fa una cosa i veieu que té aquesta passió o que té aquesta dedicació, és perquè ho fa voluntàriament, probablement. Ningú ens obliga a treballar. Ningú m’obliga a treballar un dissabte i un diumenge. Ningú m’obliga a anar al Perú a operar una pacient. Ningú m’obliga a marxar a Roma el cap de setmana a operar. Ho faig perquè m’encanta, em diverteix, em fa feliç i, al final, aquesta és la motivació que cal tenir. I, sobretot, que també has de tenir la consciència tranquil·la amb el que fas. Quan fas una cosa que millora la qualitat de vida de les persones, ja val la pena. I el teu temps lliure al final el pots dedicar d’aquesta manera i gaudir tu amb aquesta acció. Jo crec que aquest és un missatge que tot el món ha de pensar i analitzar, i el fet de no rendir-se mai, sempre lluitar, lluitar fins al final.