El cervell surt a escena

David Bueno. Benvingudes i benvinguts. Començo presentant-me: Jo soc en David Bueno, soc professor i investigador en la secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament, és un nom molt llarg que et quedes, gairebé, sense alè, de la Universitat de Barcelona. Fa un munt d’anys vaig fundar la càtedra de Neuroeducació, que és al que em dedico. Bàsicament a entendre des de la neurociència com aprenem, com canvia el nostre cervell, de quina manera tot el que aprenem altera la manera que tenim, fins i tot de percebre’ns a nosaltres mateixos, de percebre el nostre entorn amb un objectiu que és continuar optimitzant el sistema educatiu, la forma com aprenem, tenint present que aprenem tota la nostra vida. I jo us volia preguntar, per a començar, si esteu a gust. Esteu bé? Sí? Us trobeu bé? Sí? Em sentiu bé? La llum… Se’m veu bé? Jo us veig fantàsticament a totes. D’acord? Heu fet esport avui? No? Moveu-vos una mica. Estarem aquí més d’una hora. És a dir, us moveu ara o no us podreu moure després. Bé, no, això que sembla, bé, doncs d’acord, així comencem somrient, és molt important, perquè si esteu aquí, esteu aquí amb tots els vostres sentits posats en el que estem fent. Tots els sentits. Clar, m’esteu veient, ens estem veient, ens estem escoltant… Noteu si fa fred, si fa calor. Jo estic a gust. Però normalment qui parla està sempre a gust perquè no t’assabentes de la temperatura que fa. Noteu, i si en un moment obren la porta i passa una brisa d’aire la notareu sobre la vostra pell. Aprenem amb tots els sentits i tots són igualment importants. Però moltes vegades quan parlem de sentits ens oblidem d’alguns que són molt importants. La major part de llibres parlen de cinc sentits: vista, oïda, tacte, olfacte i gust. Això ja ho deia Aristòtil fa 2.400 anys. No, en tenim molts més. Jo mai em barallo amb ningú quants sentits tenim perquè és molt difícil posar unes barreres, unes fronteres a nivell fisiològic, a nivell molecular, a nivell cel·lular. Però n’hi ha com a mínim dos més. I a això ve la pregunta de: heu fet esport avui? Sinó, moveu-vos una mica. Tenim la propiocepció, que són les terminacions nervioses que ens indiquen la posició relativa d’una part del cos respecte a la resta i la interocepció, que és les que estan dins de les nostres vísceres, que ens indiquen com estem per dins, no? Avui em sento una mica més ple, avui em costa respirar, el refredat… Com ho notem? Però això és molt important perquè som nosaltres mateixos. Aprenem amb el cervell, però sempre en relació a nosaltres mateixos, al nostre cos. El cervell és part del nostre cos, integrar-ho tot és el que facilita uns millors aprenentatges. I sabeu què és el que relaciona tot això entre si?

David Bueno. El llenguatge, les paraules. Clar, sense paraules no podríem haver expressat ni una milionèsima part del que porto dient en aquesta estona. I un llenguatge tan complex com el nostre, com l’humà, molt complex, fem textos llarguíssims… Bé, sembla que ha de ser una cosa molt difícil d’aprendre. Milers de paraules, construccions sintàctiques… Doncs resulta que les nenes i els nens ho aprenen amb un anyet d’edat, sense col·legi, sense escoles, sense que ningú els ho ensenyi. I això és molt important perquè significa que és un simple instint biològic, l’instint de socialitzar a través de la paraula. Us explico una petita anècdota. A veure, les anècdotes personals no fan ciència, però ajuden a entendre la ciència. Jo tinc dos fills, dos nois, ja són joves, però recordo que el més gran, quan va aprendre a parlar, la primera paraula que va dir doncs tenia, no sé, deu mesos, onze mesos. Va ser una mica precoç, potser nou. Amb la seva mare, amb la meva esposa, doncs parlàvem de broma: “Què dirà primer, papa o mama?” El típic. Bé, no sé si és típic o no, jo crec que sí, no? Ell va posar pau ràpidament. Anàvem caminant per un bosc, per tant estaven tots els sentits implicats. Per això parlava abans dels sentits. Jo el portava en una motxilleta aquí davant, mirant cap a fora. Clar, aquí està la vista, està l’oïda, se sentien ocells, notes la temperatura, si fa fred, si fa calor i el moviment. Ell també es movia, encara que anés a la motxilla. I suposo que anàvem parlant dels arbres, tots dos som biòlegs, perquè en un moment donat va aixecar la seva mà i, assenyalant un arbre, va dir ‘arbre’, arbre en català, que és l’idioma que parlàvem nosaltres a casa. Clar, ell no va dir ‘arbre’, va dir ‘abba’. Que interpretem lògicament com a arbre. Ens havia escoltat. Va reproduir aquest so. I llavors aquí ve una part importantíssima dels aprenentatges i és: i què passa a continuació? Bé, doncs a continuació, per instint, què fem? Reconeixem la paraula. Arbre! Has dit arbre! I la valorem, perquè posem èmfasi. En el moment en què reconeixen el que tu has fet, allò que tu has dit i ho valoren, el cervell produeix una descàrrega de dopamina brutal. És un neurotransmissor que dona sensacions de benestar, de recompensa, de plaer. És tan intens que de seguida s’adonen que aprendre paraules genera benestar i busquen la següent, i la següent i la següent. I en poques setmanes estan aprenent una dotzena de paraules cada dia. I a més, què més fem? Complementem. “L’arbre és gran”. “L’arbre té fulles”. Pel que s’adonen que el llenguatge no són només paraules, són estructures molt més complexes. I aquí està la base de la nostra humanitat. El llenguatge marca un punt d’inflexió en la nostra història evolutiva. Doncs ara, si voleu, podem conversar, si teniu preguntes.

Dona 1. Hola David. Ens ha agradat molt la teva història sobre la primera paraula del teu fill i jo et volia preguntar quins són els beneficis del llenguatge i de la paraula per al cervell.

David Bueno. Mira, té moltíssims beneficis, bàsicament perquè estructurem els pensaments complexos sobre la base de paraules. A veure, podem pensar amb sensacions, amb emocions, amb imatges, amb sons. Però un pensament complex, les paraules són la seva base. Això ens ha passat a tots alguna vegada. Estem pensant una cosa complexa, difícil, i si passa algú per davant ens diu: “Què parles sol?” Perquè sense adonar-nos parlem amb nosaltres mateixos i movem els llavis. Això és una cosa que ja es coneix des de fa moltíssim temps. De fet, Charles Darwin, el pare de la teoria de l’evolució mitjançant selecció natural, en un dels seus llibres, ‘L’origen de l’home’, que jo fa temps que dic que quan es torni a traduir, potser hauríem de canviar-li el nom i posar ‘L’origen de les persones’, espero que sí. Hi ha una frase en aquest llibre que diu: “Una cadena de pensament llarga i complexa no pot ser duta a terme sense l’ajuda de les paraules, ja siguin pronunciades o silencioses per a tu mateix”. Això és molt important. Sense un llenguatge complex, els nostres pensaments serien molt bàsics, molt simples. No som l’única espècie que parla. Hi ha altres espècies biològiques que es comuniquen. Els ximpanzés, són els nostres germans evolutius, els més pròxims vius que tenim, tenen un llenguatge mixt, gutural, amb xiscles i gestual amb uns 200 significats. Alguns tan subtils com dolç o amarg per a referir-se a una fruita o perill serp, perill felí, perill ocell de presa, perquè la seva reacció ha de ser diferent per a protegir les seves cries d’aquests possibles perills. Diferències amb el nostre llenguatge? El seu és literal, literal, significa el que significa. En canvi, el llenguatge humà és metafòric. Utilitzem moltíssimes metàfores. Per exemple, si jo he de referir-me a algú que és insensible, que no mostra els seus sentiments, que potser és poc empàtic, puc estar enrotllant-me molta estona, però si us dic simplement “aquesta persona té el cor de pedra”, tots ho entenem molt més fàcilment. És una metàfora. El seu cor continua sent un múscul que batega. No és una pedra. El nostre llenguatge no és literal, la qual cosa permet incrementar els seus significats de manera exponencial. I a més, els ximpanzés no uneixen aquests significats per a fer frases. Són sempre individuals. Nosaltres els unim per a fer frases, paràgrafs, textos, llibres, enciclopèdies… I aquesta és la gran potència. El llenguatge, com el coneixem ara, va sorgir fa uns 80.000 anys. Abans parlaven també. Fa 80.000 anys és la frontera entre el que es diu l’Homo sapiens arcaic i l’Homo sapiens modern, que som tots nosaltres. D’acord? L’Homo sapiens arcaic, la forma que tenia la seva laringe respecte a la cavitat bucal, que és per on fem els sons, no li permetia fer tants sons com fem nosaltres. Per tant, el nostre llenguatge pot ser molt més complex perquè fem moltíssims més sons. I, en aquest moment, aquí va començar a canviar tot. Un llenguatge complex, per a utilitzar-lo necessites un cervell complex. Que segurament ja hi era, però el llenguatge complex és aprofitat pel cervell per a fer el llenguatge encara més complex, per a poder-lo utilitzar el cervell ha de ser més complex, i allí va començar una carrera accelerada de potenciació del nostre propi cervell. I aquí ve la gran importància del llenguatge, però sobretot que sigui complex. I ho dic perquè hi ha estudis que indiquen que cada vegada parlem menys amb els nens i amb les nenes. Quan comencen a parlar, els primers anys de vida, cal parlar-los molt, parlar-los i escoltar-los, perquè, si no els escoltes perquè parlaran ells?

David Bueno. Si no parlem tant amb ells, i s’ha estudiat en diversos llocs i en tots coincideixen, amb diferències, però que ha anat disminuint el nombre d’hores que parlem amb ells. Estem massa enfeinats o estem massa temps amb les pantalles… Si el seu llenguatge no és tan ric, el seu pensament no serà tan complex. I això a la llarga sí que pot ser un petit problema. Així que parlem.

Home 1. Hola, David. Encantat d’estar aquí amb tu. Jo també soc neurocientífic. He estat estudiant els efectes de l’estrès i m’he adonat que pintar és una de les grans eines que tenim per a alliberar-nos de l’estrès. I m’agradaria saber una mica què passa en el nostre cervell quan ho fem.

David Bueno. Mira, pintar, com practicar qualsevol activitat artística, hi ha dues maneres de fer-ho. Una és perquè t’esforcen a fer-ho i això no allibera de l’estrès, i una altra és per simple plaer. Podem pintar ràpid o podem pintar lent. Podem fer-ho d’una manera o d’una altra. Pintar o escoltar música, és igual. Podem escoltar una música clàssica relaxant o una peça de heavy metal molt més estrident. Sempre que ho fem amb gust s’està activant una part del nostre cervell que es diu estriat, que és la zona que ens dona sensacions de benestar, de recompensa… I això interactua amb l’amígdala, una altra zona del nostre cervell que és la que genera les emocions i fa que ens sentim a gust. Clar, el fet de sentir-nos a gust i recompensats el que fa és disminuir aquesta sensació d’estrès. Totes les arts poden aconseguir això. Dic “poden” perquè si les forcem llavors no. Però això depèn de cadascú. I cal entendre-ho bé. Jo, per exemple, m’agrada comparar dos pintors diferents amb dos estils diferents i que tots dos utilitzen l’art com a forma d’expressió i de relaxació pròpia. Un és un pintor abstracte, es diu Ferrán García Sevilla. És un pintor d’origen mallorquí que viu a Barcelona, que fa obres abstractes de gran format, enormes i que triga setmanes, setmanes, a acabar l’obra. Perquè comença, es tira enrere, la mira, la remira, la canvia. I és aquest anar i venir… Quan pinta ho fa amb molta energia, perquè l’he vist molt, hem fet algun treball junts i l’he vist treballant. Ho fa amb molta energia, però quan ho té fet això li produeix una sensació de desassossec, de descans, de relax. L’oposició, un oncle meu, es diu Joan Bueno, Bueno, com jo, clar, perquè és el meu oncle. Ell és pintor de carrer. Li agrada pintar el que veu pel carrer, edificis, persones amb un carbó que fabrica ell mateix i amb trossos de canya que ell mateix talla i no pot trigar més de tres minuts a fer un dibuix. És el límit que s’ha imposat. I no para de fer dibuixos. No para, no para, no para, no para. I això és el que el relaxa ell. Clar, no és anar ràpid o anar lent. És tu com vols fer-ho. I això és el que és realment important. És fem l’art que fem, gaudir fent-lo. I connectant això amb el llenguatge, que preguntàvem abans, amb les paraules van sorgir més o menys al mateix temps. Aquest canvi en la laringe va iniciar aquesta carrera del llenguatge. Però és que totes les arts van sorgir més o menys en aquesta època. És a dir, alguna cosa va canviar en aquesta època, en el nostre cervell i en el nostre cos, per a promoure tot això. Les pintures rupestres més antigues tenen uns 60.000 anys. Clar, de 60.000 a 80.000 falten 20.000. Ja ho sé. Però les pintures rupestres es fan mal bé amb el temps. I que no s’hagin trobat no significa que no n’hi hagués d’anteriors. Les coves s’esfondren, les pintures es van fent mal bé amb el pas dels mil·lennis. No només les arts plàstiques, les arts musicals. El primer instrument musical capaç de fer notes és una flauta d’os que es va trobar fa una mica més de 20 anys a Alemanya, feta amb l’os d’una cama d’un cigne, d’un ocell, que s’ha datat en 40.000 anys d’antiguitat.

David Bueno. Si fa 40.000 anys ja feien instruments capaços de fer notes, és que abans segur que feien tambors i tam tams amb pells i fusta, que per descomptat no s’ha conservat res. Algunes d’aquestes pintures rupestres tan antigues mostren escenes de dansa. És a dir que les arts escèniques estaven allí. També la tècnica, la ciència va canviar en aquesta època. El tipus d’eines que utilitzaven els Homo sapiens arcaics eren iguals que les dels neandertals. I fa 80.000 anys hi va haver una explosió d’eines que encara segueix actualment. Per tant, alguna cosa va canviar allí. I els primers inicis d’un pensament simbòlic clar, per exemple a través de les tombes que feien per als seus companys i companyes, també van començar aquí. Enterrar-los amb puntes de fletxa, amb els penjolls que portaven… És a dir, el pensament simbòlic, la filosofia va néixer en aquesta època. Clar, tot això alimenta el nostre cervell i ben utilitzat, i això m’agrada repetir-ho, ben utilitzat, és desestresant perquè permet reequilibrar tota aquesta part emocional amb la part de recompensa i amb la part més reflexiva del nostre cervell.

Home 2. Hola David. Com has parlat de les arts escèniques i, com bé has dit, estem constantment interpretant imatges, sons, paraules… Es podria dir que el nostre cervell és com un teatre?

David Bueno. És un teatre. És un teatre que pot ser de drama, de comèdia, segons com visquem. Això és una mica broma, però sí, sí, depèn com visquem ens anem construint el nostre propi cervell. Clar, què fa el cervell? Està constantment rebent informació de l’exterior a través dels òrgans, dels sentits, del que veiem, del que sentim i també del nostre interior, de com ens sentim per dins. Aquests sentits que no estan en la categoria dels cinc clàssics, però que estan aquí ben presents. I el que fa és combinar-los per a donar-nos una percepció única, coherent, del nostre entorn respecte a nosaltres mateixos i de nosaltres mateixos en relació amb el nostre entorn. Clar, això és molt important perquè naixem amb tots els sentits actius. Parlo de persones, ara les anomenem neurotípiques, que no sé molt bé què significa, perquè el que no té una cosa té una altra. Si hi ha alguna neurodivergència clara, per exemple, un dèficit visual, per descomptat hi haurà diferències. Però si no naixem amb tots els sentits actius, però no amb la capacitat d’integrar-los per a tenir aquesta percepció coherent del nostre entorn. Això va madurant amb l’edat, els primers anys de vida, però va madurant amb l’ús que se li dona. Utilitzar tants sentits com sigui possible és el que permet que s’integrin. Si jo només utilitzo la vista, no hi ha res a integrar. Clar, això és, en el cas dels nens i les nenes, és el joc. El joc clàssic que implica veure, implica escoltar, implica tocar. Quan són molt petits ho oloren tot, ho xuclen tot, són sentits. Els adults no fa falta que ho fem així però, es mouen, també descansen, es noten per dins. Això que és tan clar en nens i nenes dura tota la nostra vida. Els adolescents estan canviant, el seu cos està canviant. Necessiten també aquests espais de sentir-se, de notar-se, d’interactuar perquè el seu cervell continuï integrant-ho tot. I els adults exactament igual. Clar, no només és a través del joc. Les arts permeten pintar, tocar un instrument i el teatre és una eina jo crec que gairebé indispensable. Jo crec que hauria d’estar present en tots els centres educatius. A secundària, segur i a primària doncs també, no està malament, no? Però a secundària segur. Perquè és la manera d’aprendre sobre el teu propi cos, de viure personatges que segurament no hauràs viscut mai, la qual cosa et permet empatitzar amb altres maneres de ser, de veure, de viure i de pensar. I és una cosa que realment canvia el nostre cervell i canvia la nostra percepció de l’entorn perquè ens permet incorporar moltíssimes més dades que en una vida no viuríem. Jo això ho he vist, ho he experimentat amb alumnes meus. Jo abans d’estar a la universitat vaig estar uns anys treballant en un centre de l’antiga EGB. Jo era el tutor de 7è d’EGB, que ara seria primer de l’ESO. Per tant inici de l’adolescència. I en aquest centre educatiu, aquest curs, hi havia una assignatura, sense exàmens, és a dir de les fanfarrones que era teatre, durant tot el curs. I ho feien tot, des d’adaptar els textos, preparar els decorats, buscar la música, els personatges, assajar. Era tot un any, dues hores cada setmana, treballant en això. Jo participava sempre d’aquestes obres perquè volia estar prop dels alumnes que tutoritzava. Però participava en un paper no secundari, no, quaternari. Un any vaig fer d’arbre i movia les fulles quan feia vent.

David Bueno. Els meus alumnes van fer unes fulles amb paper. Un any vam representar la llegenda de Sant Jordi i jo era el cavall i portava a un alumne meu doncs a sobre, no? I jo percebia canvis importants. No dic en tots, perquè tampoc no pots estar pendent de tots, però en alguns d’ells sí. Per exemple, aquest que va fer de Sant Jordi va fer un canvi brutal. De ser una persona introvertida, tímida, però sobretot amb poca confiança en si mateixa, va passar a ser una persona amb una confiança brutal en si mateixa. Va ser el protagonista de l’obra i això li va donar una perspectiva radicalment diferent de si mateix. Es va percebre a través de la part física, del moviment, dels diàlegs, de tot el que vam fer allí, es va percebre com una persona diferent. I després em va buscar per xarxes. Hem anat diverses vegades a prendre’ns un cafè junts. Clar, a mi em fa molta gràcia perquè tenia 12 anys, ara en té més de 45. O sigui ja és un home ben plantat, per descomptat. Però allí va canviar. Una altra experiència. Fa un parell d’anys, també signant llibres el dia del llibre, de Sant Jordi, que coincideixen… És una gran festa a Catalunya, al costat vaig tenir a un noi amb un problema muscular. És una malaltia genètica que produeix falta de tonicitat muscular. Li costa caminar, no té força gairebé ni per a escriure, fins i tot li costa parlar, però el seu cervell està intacte. I ell em va fer un una reflexió que em va encantar. Va dir que, clar, ell sempre havia estat com al marge de la seva aula, anava a classe amb els seus companys, però no podia fer moltes de les coses, fins que un any van fer una obra de teatre per Nadal al seu centre educatiu. I diu que això li va canviar la vida. Ara és actor i actua en obres de teatre fent personatges, per descomptat, adequats a la seva condició física. Però viu. És actor d’obres de teatre i de sèries de televisió. Això és un canvi radical. És la potència del teatre en les nostres vides.

Sandra. Hola David, què tal? El meu nom és Sandra i, bé, volia agrair-te el que fas i sobretot com ho transmets. Abans hem parlat de la importància que té el llenguatge i a mi em venen al capdavant persones que poden patir ansietat o fins i tot depressió. M’agradaria saber com el llenguatge o com la manera en la qual es parlen ells mateixos pot determinar una millora o no.

David Bueno. Això és un tema importantíssim, no només en neurociència, en biologia, sinó també en psicologia, per descomptat, clar. Abans deia: “Cada vegada que recuperem un record l’estem alterant”. Si jo recupero un record amb un estat emocional que em sigui satisfactori, quan el torno a guardar, em queda una miqueta més satisfactori aquest record. Si jo ho recupero amb un estat emocional que sigui incòmode, quan el guardo de nou, queda barrejat amb una miqueta més d’incomoditat. Clar, això té unes conseqüències brutals per a les persones que pateixen ansietat o depressió. Van recordant coses, com tothom, i, quan les guarden, les guarden pitjor que les que tenien abans. Pitjor en el sentit que els causaran més mal. Clar, aquí és d’on ve la importància de ser conscients d’això, però sobretot que ens ajudin les persones pròximes. És recuperar-ho amb sensacions de més satisfacció, de curiositat, de motivació, per a guardar-ho d’una forma diferent. Deia, aquí ve la importància de les persones pròximes. Estar prop d’una persona a qui apreciem, a qui estimem, fa que el nostre cervell produeixi endorfines. Són uns opioides naturals que generen sensació de benestar i rebaixen el nivell de dolor físic o psicològic. Clar, quan a vegades una persona té depressió s’aïlla i el que hauria de fer, el que hem de fer les persones que estem al seu costat, és acostar-nos. Perquè això afavoreix que el propi cervell no cura, però ajuda a una recuperació millor. També produeix, el estar a prop, oxitocina, que és una neuroormona implicada en socialització. Per tant, li facilita fins i tot que després continuï socialitzant. I amb l’ansietat igual però combinat amb l’estrès. L’ansietat és això amb estrès. Llavors és rebaixar aquest estrès, moments per a descansar, per a no fer res, per a entotsolar-se, buscar moments de relax veient una posta de sol, anant a passejar, anant a fer esport o escoltant música. És igual, cadascú té les seves preferències. Per això deia, hem de conèixer-nos a nosaltres mateixos i valorar-nos per a utilitzar això que més ens satisfà i ens permet estar en equilibri amb nosaltres mateixos. A vegades dic que hauríem de ser una miqueta més egoistes. A veure, a vegades ho som massa d’egoistes, però en el sentit de preocupem-nos de nosaltres. És a dir, si jo vull que el meu entorn estigui bé, jo he d’estar bé. Si jo no estic bé, el meu entorn no estarà bé. Així que intentem estar bé nosaltres i el nostre entorn estarà millor. I si tots ho fem, tots estarem una miqueta millor.

Home 3. Hola, David. Bé, primer que tot volia agrair-te tot això que ens estàs explicant. I a mi m’agradaria preguntar-te: el nostre cervell està en constant evolució, és a dir, no se satura?

David Bueno. A veure, pot saturar-se si anem massa ràpids fent coses, sí. Té moltíssima capacitat però no és infinita. Però no se satura per anar aprenent coses noves a un ritme adequat. De fet, el nostre cervell biològicament està fent connexions neuronals noves tota la nostra vida. Aquestes connexions neuronals es diuen connexions sinàptiques, en terminologia científica. Dic la paraula perquè sembli que sé del que parlo. Aquestes connexions serveixen per a anar emmagatzemant tot el que aprenem i totes les experiències que vivim que mereixin ser recordades. Anem fent connexions sobre les quals ja teníem. I així és com anem construint els nostres aprenentatges i la nostra pròpia memòria biogràfica. A vegades confonem el que vam fer fa vuit anys amb fa nou anys, però no el que vam fer ahir respecte al que vam fer fa un mes. Perquè anem construint-ho d’aquesta manera. I té una capacitat enorme que cal entrenar. Cal entrenar-la. Perquè si no la utilitzem, disminueix. Per això és important voler aprendre sempre coses noves. Voler aprendre no significa que hàgim d’estar sempre estudiant. És estar pensant en allò que veiem, en el que llegim. És utilitzar les arts, no utilitzar-les totes simultàniament perquè llavors sí que ens estressaríem. Cadascú té les seves preferències. O escoltar música, o tocar un instrument musical, o pintar, o fer escultura, o anar a exposicions, anar a teatre, a dansa, llegir assajos científics o filosòfics. Tot això el que fa és potenciar el nostre cervell. I en aquest sentit doncs no té límit. Aprenem tota la nostra vida. Ja des d’abans de néixer comença a fer connexions en funció del que percep del seu entorn i ho mantenim durant tota la nostra vida, fins al final dels nostres dies. Hi ha l’excepció d’algunes malalties neurodegeneratives que acaben amb aquest procés de plasticitat neuronal, que és com s’anomena. Però sinó, ens dura tota la nostra vida. Aquí la situació de saturació pot venir quan fem massa coses simultàniament. No massa coses, perquè jo les puc organitzar i planificar bé. No, no, simultàniament. Perquè el nostre cervell té una capacitat limitada que ara ho anomenen el multitasking. Fer moltes coses, d’acord? L’atenció conscient és un recurs molt limitat per al nostre cervell, perquè consumeix molta energia metabòlica. O la poso tota en un lloc, o si la divideixo ja no és 50 i 50, potser és 40% i 40% perquè necessito un 20% per a mantenir-la dividida. M’invento els percentatges, però més o menys. I si són tres coses encara disminueix més. Fins que arriba un moment que tot és superficial. Però si jo segueixo aquí obstinat en tot això, el cervell se satura. Ja no pot donar més de si perquè esgota tota l’energia que té. I això el que fa és incrementar el nivell d’estrès. I l’estrès encara bloqueja més la capacitat de reflexionar del nostre cervell.

David Bueno. La capacitat de reflexionar sorgeix d’una zona, l’escorça prefrontal, la que tenim aquí davant, que és la que més energia consumeix de tot el nostre cos. Clar, quan no hi ha energia, no reflexionem. D’aquí la importància de saber planificar. Ara faig això, tinc deu coses a fer, bé doncs començo per aquí, després segueixo i segueixo i segueixo i segueixo. I això cada vegada passa més en nois i noies joves. Que estudien amb l’ordinador, que és molt útil, però també tenen el mòbil per si algú els envia un missatge o tenen el WhatsApp passat a la pantalla, que és exactament igual. I potser alguns apunts que han pres a classe i tot això dispersa, fa que costi més assimilar i a més que et puguis arribar a saturar. I aquí l’important doncs és això. És aquesta planificació i buscar moments per a no fer res. Cada dia hauríem de tenir tots una estona a l’agenda sense res programat per fer perquè això el que permet és que el teu cervell es resituï, es regeneri i baixi aquest nivell d’estrès que és el saturant. Jo sempre dic mínim 45 minuts, perquè entre que tanques el que estàs fent, penses i ara què faig, ja passa una estona. I això és molt important. És una estoneta sense res a fer després d’haver treballat. És a dir, tot el dia sense fer res no serveix. És treball, penso i després em relaxo. I això el que permet és desaturar el cervell perquè pugui seguir bé a continuació o l’endemà.

Dona 3. Hola David, molt bones. Jo et volia preguntar, quan estava embarassada de la meva primera filla li solia posar música per allò que nosaltres pensàvem que podia ser bo per al seu desenvolupament emocional. És un mite o està bé?

David Bueno. No, no és un mite. El que sí que és un mite és que cal posar-la molt a prop, perquè ja senten la música vingui d’on vingui. És que fins i tot fa un temps es comercialitzava, no sé si encara es comercialitza, un aparell intrauterí perquè poguessin escoltar música de més de prop. No, no té cap sentit. Científicament no té cap sentit, perquè precisament el seu cervell es construeix, el seu sistema auditiu es construeix ja en relació doncs a la paret abdominal i així és com ha de ser. Però sí que s’ha vist que escoltar música quan s’està embarassada fa que el cor, fins i tot el ritme cardíac del fetus, es compassi amb aquesta música. És a dir que perceben aquesta música. El que també és un mite és quina música és millor. Hi ha també alguns programes que diuen que la música d’un cert compositor ens fa més intel·ligents. És un reclam comercial. Tota la música activa el cervell. Per descomptat, hi ha músiques més complexes, harmònicament més complexes que unes altres. Però l’important és que la persona adulta que l’escolta se senti a gust amb aquesta música. Perquè això altera l’equilibri neurohormonal i el fetus nota aquesta sensació de plaer en escoltar música. Per tant, estem potenciant que després també vulgui continuar escoltant música, encara que serà una música suposo que diferent, perquè cada època té les seves músiques. Hi havia també com a anècdota com, repeteixo, les anècdotes no fan ciència, però ajuden a entendre-la. Quan van néixer els meus fills durant uns anys els portava jo al col·legi. La meva esposa entrava a treballar abans i jo podia portar-los. Quan estaven a casa vestint-se els posàvem música clàssica relaxant per a començar el dia tranquils. Quan la meva esposa se n’anava, era el moment ja de començar a posar els abrics, la motxilla… Llavors jo canviava la música i posava rock and roll. Ells no se’n recorden però riuen molt quan els ho expliquem. És igual que música, però has de viure-la tu com a adult amb plaer, amb gust i per descomptat doncs també anar variant. No té perquè ser sempre exactament la mateixa.

Adrián. Bones David, soc l’Adrián, delegat del Màster en Genètica i Biologia Cel·lular i en primer lloc volia agrair-li la seva ponència i segon, volia saber fins a quin punt influeix la genètica en què algú sigui més de lletres o de ciències, dit col·loquialment.

David Bueno. Influir influeix, clar que sí, perquè influeix en totes les nostres característiques. Clar, el genoma humà, que és el conjunt de tots els nostres gens, està format per uns 20.300 gens multiplicats per dos. 20.300 heretats de la nostra mare i els equivalents del nostre pare. Aquests programes genètics són els que fan que el nostre cos es construeixi i funcioni. Tots tenim tots els gens, però tenim diferents variants per a aquests gens. Els genetistes ho anomenem al·lels, variants, que introdueixen subtileses en el missatge. Per exemple, el fet de ser ros, bé, jo abans era ros, anava a assenyalar-me, ser rossos, bruns o pèl-rojos, això és genètic. El grup sanguini. Tenir el grup sanguini, l’A, el B, el 0 o l’AB és genètic. 100% genètic. D’aquests 20.300 gens hi ha uns 8.000 que en algun moment o un altre funcionen dins del nostre cervell, que també tenen variants. Per tant influeixen de forma lleugerament diferent en com es construeix i en com funciona. Clar, fins a quin punt pesa aquesta genètica? El grup sanguini és determinista. El que diuen els gens és el que hi ha. I si a algú no li agrada el seu grup sanguini, s’aguanta. No, no, és que no ho podem canviar. Ja està. Aquests gens d’actuació cerebral el que fan és donar predisposicions cap a unes certes característiques. Però no és determinisme, és una predisposició. Hi ha persones que genèticament estan més predisposades a ser creatives, al coeficient d’intel·ligència, a l’empatia, a la sociabilitat, a ser més propenses al fet que els agradin els números, les ciències o les lletres, les humanitats. I aquí hi ha un component genètic. Clar, fins a quin punt pesa la genètica? Això ho quantifiquem utilitzant un paràmetre estadístic que es diu heredabilitat, que és molt senzill d’entendre. És un percentatge, o un tant per un. Els científics preferim el tant per un perquè el multipliquem directament, al percentatge has de treure-li dos zeros abans de multiplicar-lo. És simple mandra científica. Moltes d’aquestes característiques s’han analitzat i la seva heredabilitat ronda entre el 30 i el 60-70%, segons cada característica. Algunes és del 30, altres més, fins al 70. Alguna una miqueta més fins i tot, d’acord? Clar, aquí una pregunta ara és: és molt o és poc? Clar, aquesta àrea de feblesa el que mesura és quina part de les diferències, respecte a una característica, la creativitat, la passió per les lletres o les ciències… Quina part de les diferències entre dues persones qualssevol són degudes a aquestes diferències genètiques. Dit més fàcil, no és molt rigorós, però dit més fàcil, és el pes de la genètica. Clar, pesa molt aquesta genètica? Un 50%, per a posar una mitjana. És una pregunta parany. És el que ens dona la nostra genètica, la nostra biologia i això és el que tenim. I això no ho podem canviar. Què és el que és important? Que mai arriba al 100%.

David Bueno. I en un percentatge, la suma de tots els factors implicats ha d’acabar sumant 100. I què és el que falta? Doncs falten els aprenentatges, falten les experiències vitals que hàgim viscut, falta fins i tot com pensem. Cada vegada que recuperem un record passat, abans parlàvem que si el cervell se satura o no perquè sempre està aprenent coses. Cada vegada que recuperem un record passat, quan el tornem a emmagatzemar l’emmagatzemem de manera diferent perquè ho barregem amb l’estat emocional d’aquest instant. Clar, el que pensem o com pensem influeix en com continua construint-se el nostre cervell. Influeix en aquest percentatge que no és genètic. A on vull anar a parar? Que si una persona, per exemple, neix amb molta predisposició genètica a la creativitat, però educativament la hi mutilem, acabarà tenint menys que una altra persona que neixi amb menys predisposició genètica, però que la hi estimulem. Com la genètica no la podem tocar, toquem l’ambient, dediquem-nos a la societat, a l’educació, a com vivim, a com pensem, perquè tots puguem continuar creixent, partim del nivell d’on partim. Partim de nivells diferents, d’acord, però tots podem continuar creixent i això, per a mi, és el que és realment important.

Dona 4. Hola, David. Has dit abans que les pantalles influïen en el llenguatge dels nens. I jo et volia preguntar que actualment que estem en aquesta era digital, que tot està darrere de les pantalles, tant per als més grans com per als més petits, com influeix això en l’art i en el cervell? Perquè això serien com a estímuls externs que ja no seria genètica.

David Bueno. Mira, el primer que diria és que influir influeix, per descomptat. Perquè una de les característiques del nostre cervell és que va fent aquestes connexions noves per a adaptar-se a l’entorn on vivim. És una de les seves funcions biològiques principals: connexions per a aprendre i adaptar-nos. Clar, s’adapta la tecnologia digital. Aquí la qüestió no és si s’adapta o no, ha d’adaptar-se. Això és bo. La distinció està entre l’ús i l’abús de tecnologia digital. Aquesta és la distinció. Un ús raonable és molt important. És que no podríem viure actualment sense tecnologia digital. La utilitzàvem per a tot i és enriquidora. La diferència està amb l’abús, d’acord? Clar, què entenem per ús o per abús? Bé, primer, què fa l’abús? L’abús el que fa és tornar-nos més impulsius, i per oposició, menys reflexius. Perquè en el món digital tot passa molt ràpid. Estem mirant una xarxa social i anem passant, passant, passant, passant, passant. No hi ha temps per a entretenir-se. O si estem xatejant amb un grup d’amics o respons ràpid, o si comences a pensar què vols respondre quan respondràs ja hi ha mitja dotzena de respostes per al mig i la teva ja no té cap sentit. Ens fa més impulsius, treu capacitat de reflexionar. Clar, on està la distinció, ara sí, entre ús i abús? I això depèn de cada edat. Els nens i nenes fins a cinc o sis anys no haurien d’utilitzar-la per a res. A veure, si la toquen un moment no passa res, res. Que si a l’aula hi ha una pissarra digital i el docent, de tant en tant, la connecta per a veure una imatge, no passa res. Però no ha de ser mai ni el motiu principal d’aprenentatge ni de diversió. En una aula, qui ha de cantar cançons és el docent. Millor un docent que desafini que una pissarra digital que canti com els àngels. Perquè hi ha tota la transmissió física, corporal, emocional, que la pantalla no té. Qui ha d’explicar contes són els pares, no una pantalla, perquè hi ha tota aquesta part de devoció, d’afecte, de respecte cap a aquesta persona que una pantalla no té. A més, són tan absorbents les pantalles que no et mous, utilitzant sentits, vista i oïda. I abans ja comentava que quants més sentits utilitzem, més coherent serà la nostra pròpia vida. I aquí és on estan aprenent a integrar els sentits. Entre els sis anys i la pubertat, els estudis que s’han fet, ja hi ha uns quants estudis fets, indiquen que fins a mitja hora és un ús raonable, que no passa res, raonable significa que no produeix alteracions greus al cervell. Entre mitja hora i una hora, depèn de cada persona. Això ja, aquesta genètica que ens fa diferents, i més d’una hora és un abús. Clar, aquí parlem de diversió ara. Si una nena o un nen, de nou-deu anys, ha de fer un treball i utilitza l’ordinador, això no compta. Però no pot estar tot el dia aprenent amb un ordinador.

David Bueno. És puntual. I en l’adolescència es considera que fins a una hora és un ús que no fa cap mal, entre una hora i dues hores depèn de cada persona i més de dues hores ja és un abús. Aquí és quan explico això tots els adolescents posen cara de dir: “Vaja, vaja, que m’estic passant”. Perquè fins i tot els adults ens passem d’aquest temps. Aquí no compto estones de treballar amb un ordinador per a fer un treball, però sempre que no sigui el motiu principal d’un aprenentatge. A això que ara sabem i que cal començar ja a aplicar-ho, ja s’està començant a aplicar en els centres educatius i en moltes famílies per a regular-ho, ja cal sumar-li ara la intel·ligència artificial. Clar, és potentíssima. A veure, qui no l’utilitza? Jo l’utilitzo, però cal saber utilitzar-la bé. Jo crec que l’error que hem comès de passar-nos de frenada amb la tecnologia digital semblava que o estàvem sempre en un sistema educatiu o estàvem, no en el paleolític no, sinó més enrere i tot, érem homo sapiens arcaics ja, no? I hem vist que no, que cal fer marxa enrere. Ara aquí som a temps de fer-ho bé des de bon inici. Clar, què significa per a mi fer-ho bé en intel·ligència artificial? Significa, primer, no hauríem d’utilitzar-la abans dels 16 anys, 15, m’és igual, és que tampoc no, no ho sé, però més o menys per aquí. Per què? Perquè per a utilitzar-la bé has de tenir coneixements previs sòlids sobre allò que tu li preguntaràs. I com els coneixements es van acumulant amb el temps, un nen de vuit anys no té tants coneixements com un de 16. Llavors, li preguntem, no la pregunta que m’ha fet el professor, sinó a través de la pregunta que m’ha fet jo refaig la pregunta en funció dels meus coneixements previs i això és el que li pregunto. I quan em respon ho llegeixo i reflexiono si això que m’ha contestat és el que jo volia preguntar-li. Moltes vegades no és això. I repregunto, ajusto millor la pregunta. I repeteixo aquest cicle tantes vegades com faci falta fins a aconseguir la resposta que jo estava buscant. I quan ho aconsegueixo, ho redacto de nou, no copio i pego. Ho redacto de nou combinant-ho amb els meus coneixements previs i amb tot el que he après pel camí de les respostes prèvies, parcials que m’ha anat donant. Això és el que estimula la reflexivitat. Utilitzada així és una eina potent que fins i tot pot fer que siguem més reflexius, perquè ho potencia. Si només copio i pego no. Hi ha un treball, ja es va publicar fa un temps en el MIT, que demostren que en estudiants universitaris que copien i peguen a través de la intel·ligència artificial baixa la capacitat de reflexió. I això hi ha fins i tot alguns artistes, i ho connecto de nou amb les arts, que han fet una crítica molt potent d’aquesta. Hi ha uns premis, es diuen els ‘Premis 1839’, que té dues categories: fotografies fetes per fotògrafs humans i fotografies creades a través d’intel·ligència artificial. Bé doncs, fa un temps, un dels guanyadors de la categoria d’intel·ligència artificial era una espècie de bola de color rosa amb uns pals que li sobresortien. Quan va anar a recollir el premi va dir: “Us he enganyat, no és intel·ligència artificial. És una foto real meva d’un flamenc feta des de dalt”. El van desqualificar perquè clar, no era intel·ligència artificial, però en retirar-li el premi el jurat va dir: “Això és realment la millor crítica que es pot fer, perquè on està el límit d’una cosa o una altra?” Fins a quin punt podem utilitzar-la o no podem utilitzar-la? Fins i tot hi ha un treball que es va fer en el que es va analitzar què és més creatiu: la intel·ligència artificial o la intel·ligència humana. Els resultats, és molt curiós. Van utilitzar tres sistemes diferents d’intel·ligència artificial i més de 200 voluntaris humans, amb intel·ligència humana. El que es va veure és que, en mitjana, la intel·ligència artificial és una miqueta més creativa que la humana. Però en mitjana. Quina diferència hi ha?

David Bueno. La intel·ligència artificial, la seva creativitat és molt homogènia i la humana és molt diversa, molt diversa. Des de persones molt creatives a persones que ho són menys però molt creatives en una cosa o en una altra o en una altra. Els autors d’aquest treball al final deien: “Si ens hem definit com a espècie biològica o com una espècie creativa, l’única espècie autènticament creativa que hi ha actualment a la Terra, tal vegada hauríem de redefinir-nos, perquè la intel·ligència artificial ja està al nostre nivell”. Clar, jo vaig fer un comentari, en els articles científics pots fer comentaris i vaig dir: “Bé, potser és que la resposta no és que som una espècie creativa, sinó que som una espècie diversa. I el que cal valorar és la diversitat, perquè això és el que ens fa humans”. La intel·ligència artificial és homogènia, com a mínim actualment, no sé en un futur com serà. I la intel·ligència humana és extremadament diversa, i això és el que ens dona potència com a societat.

Ana. Hola, David, em dic Ana, soc professora de música i bé, moltes gràcies pels teus estudis, pel teu recorregut, pel teu bagatge i jo crec que a mi em sorgeix una pregunta i al sistema educatiu ens sorgeix una pregunta i és que si hi ha tanta evidència científica, tants estudis, tants contrastos i tants casos d’èxit en educació, s’ha evidenciat que les arts són súper importants… Què passa amb la càrrega lectiva en el sistema educatiu? I com ho podríem portar a l’aula si ja està tot demostrat? ¿Què fem, David?

David Bueno. Mira, és una qüestió de tradició històrica. Des que va haver-hi la separació cartesiana entre ciències i humanitats, d’un filòsof, René Descartes, d’aquí això de cartesià, que s’han anat separant i culturalment s’ha valorat més unes activitats que unes altres. I això és l’origen de la situació que ens trobem actualment. Sembla que és més important la ciència i la llengua i les matemàtiques, que per descomptat són importants, i com si les arts fossin una cosa accessòria, que sí, que fa bonic, però quan no hi ha temps dediquem-nos al que és important. Per descomptat que és important. Jo com a científic valoro molt important la ciència. La qüestió és que no podem permetre’ns perdre la resta d’aspectes que ens fan humans. Les arts són patrimoni de la humanitat. És que és el que ens fa ser humans. Dins d’arts incloc ciència i filosofia. O sigui tot, va junt. Per què hem de separar-ho? Quan alguna prova d’educació indica que no anem prou bé en raonaments matemàtics o en comprensió lectora, el primer que pensem que és: “Bé, doncs farem més hores de matemàtiques i més hores de llengua”. A quin preu? Perquè el dia té les mateixes hores. En comptes de pensar: “És que hem de fer-ho d’una altra manera”. I segurament les arts ens poden ajudar. Segur. No perquè siguin més importants les ciències o les llengües, però és una interacció sinèrgica. Si jo vull potenciar comprensió lectora, doncs potser el que puc fer un dia és posar uns quadres abstractes i que m’expliquin què hi ha en aquest quadre. És un procés molt intens de reflexivitat, de comprensió, perquè no veiem el que hi ha perquè és abstracte. Això em servirà després per a entendre un text que sigui complex, i al revés. Jo puc tenir un text complex que parli d’alguna cosa, no sé, de filosofia i demanar-los quina música fa aquest text. No és un text. Bé, doncs imagina’t què et ressona. Si és un text alegre, si és un text que et genera una controvèrsia… No és que s’aprengui més, s’aprèn millor. Perquè estàs relacionant molts més conceptes diferents. I aquí una de les situacions és quan hem de començar a triar massa aviat entre ciències i humanitats. Perquè en aquest moment, a tercer de l’ESO, ja els fan triar a quart si prefereixen fer més assignatures de ciències o d’humanitats. I quan ja comencen per un camí, el més normal és seguir perquè ja han començat per aquí. Però molts per què trien? Alguns trien amb convenciment, perquè tenen molt clar el que volen fer en la seva vida. Molts d’altres no. Clar, què trien? Allò que menys mandra els fa, allò en què menys males notes treuen quan potser després, a posteriori, s’adonen que els motiva més una altra cosa. I per inèrcia: “Bé, doncs ja que ha començat amb el batxillerat científic o amb una formació professional de no sé què, doncs ja segueixo per aquí, perquè ara ui, quina mandra tornar enrere!”. No significa que no hàgim d’anar especialitzant-nos, per descomptat. A la dona i l’home del Renaixement, que sabien de tot, actualment és impossible.

David Bueno. La cultura ha incrementat tant que no podem saber de tot. Cal especialitzar-se, però no oblidant-se de la resta. En un batxillerat científic, per exemple, hauria d’haver-hi una assignatura d’arts que pots combinar plàstiques, musicals, escèniques a un nivell diferent que un batxillerat humanístic o artístic, però ha de ser aquí. I en un batxillerat humanístic o artístic hi ha d’haver una assignatura de ciències, perquè la ciència és important. Els colors són patrons d’ones electromagnètiques. El so sorgeix d’unes ones sonores. No sé, entendre-ho des de l’altra perspectiva el que fa és enriquir aquests coneixements. Clar, per a fer això, doncs una miqueta hauríem de buidar els currículums, no disminuir la dificultat. Que això és una cosa que a vegades hi ha gent que comenta, diu: “No, clar, ho farem fàcil”. No, no, un cert nivell de dificultat és important perquè és estimulant, però amb menys contingut per a poder gaudir d’aquesta dificultat i combinar-ho amb altres aspectes. Això és el que per a mi generaria una comprensió més profunda de la cultura però també de nosaltres mateixos, que a vegades ens oblidem de conèixer-nos a nosaltres mateixos.

Home 5. Què tal, David? Jo soc el delegat del grau de Neurociència a la Carlos III i en el teu últim llibre, ‘L’art d’ésser humà’, parles de la creativitat, d’aquesta creativitat i de bé, hem estat tota l’estona parlant de la creativitat, de les arts, i llavors: què és la creativitat per a tu?

David Bueno. Mira, hi ha moltes maneres de definir el que és la creativitat. A mi m’agrada definir-la d’una forma molt àmplia, molt general. Per a mi, la creativitat és la capacitat que tenim d’unir elements o pensaments que per si mateixos no estan connectats per a fer alguna cosa nova. Això és molt general. Potser per a mi un acte és creatiu perquè he unit pensaments que en mi no estaven units, però potser tots ho heu pensat ja mil vegades abans i per a vosaltres ja no és creatiu. Però clar, la potència per a mi és aquí. És a dir, la creativitat és individual i col·lectiva, però neix de cadascun de nosaltres. Aquesta capacitat d’analitzar, de pensar, de generar productes nous, és el que ens permet continuar avançant. També cal entendre-ho bé. I us explicaré dues petites coses: La primera, la creativitat no sorgeix del no-res. Sorgeix dels coneixements previs. Per a ser creatiu cal tenir coneixements previs. I dic això perquè a vegades en educació passem d’un extrem a un altre. Des de la meva època com a estudiant, que les coses s’havien d’aprendre de memòria i perquè sí i no toques ni una sola coma, i el pèndol va anar cap a l’altre costat de l’important és ser creatius”. I per descomptat és importantíssim ser creatius

David Bueno. La ciència el que vol és comunicar resultats. La filosofia, comunicar idees. Aquesta comunicació forma part, per a mi, del que són les arts enteses en el seu conjunt. Els nens juguen i aquí és on a vegades podem, sense adonar-nos moltes vegades, coartar, mutilar la seva creativitat. Quan estan jugant lliurement i estan jugant amb una caixa de cartó, els diem: “Què és un cotxe? Doncs mira, té un cotxe que és més bonic”. No, la caixa de cartó és més creativa que el cotxe. Si ja tenen el cotxe, doncs ja és el cotxe, per descomptat. No fa falta: “Et trec el cotxe i et poso la caixa de cartó”. No, però al revés. És no fer-ho al revés. Hi ha molts treballs fets sobre joc infantil. S’ha vist que les nenes i els nens que tenen més estones de joc lliure, quan després són adolescents i joves, tenen més capacitat de creativitat. Són molt més flexibles per a adaptar-se a l’entorn i per a intentar promoure canvis en l’entorn. Tenen més capacitat de gestionar les seves pròpies emocions. Això és importantíssim. I un altre aspecte és que quan ja comencen a raonar, quan ja es connecta aquest llenguatge complex que dona idees complexes, bé, moltes vegades tenen idees extravagants, en el sentit que no tenen cap sentit per a un adult, però per a ells sí. Clar, si et venen amb una idea extravagant, també és propi dels adolescents, i tu els dius: “Però quina ximpleria m’estàs explicant! No veus que això no serveix per a res?” Què li transmets? Que la seva creativitat no és útil i a més et faig sentir malament perquè t’ho dic amb menyspreu. I el cervell, que és plàstic i aprèn de l’entorn, aprèn a no ser creatiu. No és acceptar les idees extravagants perquè sí, és ajudar-los a reconduir-les. “Guaita, quina idea has tingut! I com ho faries? I quins problemes et trobaries?” Ajudar-los a reconduir aquesta creativitat cap a un camí que a poc a poc vagi fins i tot potenciant-la i fent-la més eficient, mai mutilant-la. I aquí torno a connectar-ho amb el que abans comentava que hauríem de tenir cada dia una estoneta sense res planejat a fer. Moltes vegades ens succeeix que estem intentant trobar la solució a una situació, a un repte, a un problema. Li anem donant voltes, li anem donant voltes i no se’ns ocorre res… Al final diem: “És igual, deixeu estar”. A vegades sí que se’ns ocorre la resposta, però moltes vegades no. Dic: “És igual, deixeu estar”. Faré un volt, a prendre’m un refresc a xerrar amb el veí del costat… I quan portem una estona així de sobte ens ve aquesta idea que estàvem buscant, gairebé com per art de màgia. No és màgia. El cervell és molt obedient i quan jo li dono una ordre busca solució a això, quan després deixo de forçar-ho continua donant-li voltes i si troba la solució m’activa el tàlem, és el centre de l’atenció que marca el llindar de consciència, i diu: “Ei, tinc la resposta”. Què succeeix quan no estem fent res?

David Bueno. Quan ho forcem, estem connectant les zones que creiem que tenen part de la solució que necessito per a aquest problema. Clar, si encerto trobo la solució, ja està. A vegades no. Quan no fem res es connecta a una xarxa neuronal. Es diu xarxa neuronal per defecte que el que fa és reconnectar tot el cervell per a aprofitar, per a reciclar-lo, regenerar-lo, implantar bé els aprenentatges fets anteriorment… Com ho connecta tot i continua donant-li voltes al repte que jo li he plantejat, és fàcil que trobi en algun racó aquell element que faltava per a completar la resposta. I és aquest moment ‘ajà’, ‘eureka’, que deien els grecs que dius: “Ja tinc la solució”. Això també és creativitat. I que la forcem en una certa forma, la generem també d’aquesta manera.

Dona 6. Hola, bones, David. Com ens has estat parlant de crear art, de la creativitat i de gaudir-la, volia preguntar-te: com funciona el cervell de la gent que crea art?

David Bueno. Mira, funciona com tots els cervells però per a crear art, un art que sigui significatiu per a qui el crea, molts artistes diuen que entren en estat de flux, de ‘flow’. En anglès no sé si sona millor o no, però molta gent diu estat de ‘flow’, és de flux. Què significa aquest estat de flux? Significa que tenim tants coneixements previs sobre això, hem practicat tant, hem après tant que podem deixar-ho fluir perquè amb unes poques instruccions que jo li dono al meu cervell vull generar una cosa nova. Ja sap exactament com dirigir els meus braços si estic pintant, com dirigir els meus dits si estic tocant un instrument musical. I aquest estat de ‘flow’ activa l’estriat, que és la zona del cervell que genera sensacions de recompensa. Fa que et sentis a gust i fins i tot altera la percepció del temps. Això ho hem vist tots. Quan estem fent qualsevol activitat que ens apassiona, és equivalent a un estat de ‘flow’, el temps passa volant. I quan ens avorrim sembla que no s’acaba mai el temps. Doncs és exactament això el que passa en els artistes. Estan tan ficats en el seu art, en la seva obra. Als científics ens passa igual. Ni t’imagines quantes vegades. A mi m’ha ocorregut moltes vegades i als meus companys també. T’adones que són les dotze de la nit, no has sopat, no has avisat a la teva parella que arribaries tard, perquè estaves aquí tan ficat observant el resultat del teu experiment o planificant alguna cosa que no t’has adonat. Estaves en ‘flow’, en el flux. I això és el que és realment important de les arts, és que et donen aquesta sensació desestresant. Abans parlàvem de per què la pintura pot rebaixar el nivell d’estrès. Qualsevol art pot fer-ho quan entres en aquest estat, perquè precisament estàs fluint per dins.

Andrés. Hola, David, em dic Andrés. Moltes gràcies per tota la informació que comparteixes. M’agradaria saber, aquí reflexionant sobre els sentits i el ‘flow’, existeix alguna relació en estar atents i amb aquesta sensació de creativitat i art?

David Bueno. Sí, per descomptat. L’atenció és un procés imprescindible per a aprendre, per a comprendre i per a aplicar. I aquest ‘flow’ és tot això. És aprenentatge, és comprensió i és aplicació. L’atenció conscient,hi ha dos tipus d’atenció. La inconscient, sentim un soroll fort de sobte i ens girem, això és inconscient. L’atenció conscient és m’interessa això i em fixo en això. Què succeeix amb l’atenció conscient? Que consumeix molta energia metabòlica. Es genera en l’escorça prefrontal, la mateixa zona que ens permet reflexionar, planificar i ajustar les nostres emocions, que és la part del nostre cos que més energia consumeix amb diferència. Per això, estar atent de manera voluntària és molt cansat. Igual que pensar cansa. Però hi ha una manera en què cansa menys que és estant motivats. La motivació energitza el nostre cervell. Quan estem motivats, els vasos sanguinis del cervell es dilaten, arriba més sang, amb la sang més glucosa, més sucre i més oxigen, que és l’única cosa que mengen les neurones per a tenir energia per a funcionar. Per tant, podem treballar més estona sense cansar-nos. Tot el que fem ho fem amb més eficiència, perquè tot el cervell funciona de forma globalment més eficient, hi ha més combustible. Pensar cansa, però quan estem motivats cansa menys. Focalitzar l’atenció cansa, però quan estem motivats cansa menys. I això també és aquest ‘flow’. Sense motivació no podem tenir ‘flow’. Què ens motiva? Què ens fa sentir en aquest estat de flux on el temps no ens adonem ni que està passant? És la motivació. Clar, aquest és el truc. No hi ha artistes sense motivació. I si algun no té motivació segur que no serà artista.

Home 7. Hola, David. A mi m’agradaria preguntar-te, de la importància que tenen les situacions que vivim i les experiències que tenim, com poden afectar la nostra visió del futur?

David Bueno. Doncs la relació entre les nostres experiències passades i la nostra vida present dins del nostre cervell té a veure amb la forma com construïm els records. El cervell va fent connexions noves en cada aprenentatge, en cada experiència que nosaltres vivim i també en funció de l’estat emocional amb el qual hem fet un aprenentatge o amb el qual hem viscut una experiència. I ho barreja. Al final, el que acaba inclinant la balança que una experiència ens sigui profitosa, profitosa en el sentit que ens permet continuar avançant, o ens sigui perjudicial, en el sentit que ens mantingui fixos i no ens permeti continuar avançant, la diferència està en l’estat emocional. Un estat emocional que sigui satisfactori, proactiu, com pot ser la motivació, la curiositat, la confiança. O un estat emocional que sigui fixador, com pot ser la por. La por ens té clavats. Clar, anem acumulant connexions noves sobre les quals ja teníem. El cervell té molta facilitat per a fer connexions noves, però molt difícil esborrar les connexions que ja ha fet. Una mica la idea intuïtiva és que si en algun moment donat un aprenentatge, unes connexions van ser necessàries, millor no ho esborro per si de cas em fa després falta en el futur. I això aplica tant als aprenentatges que després seran eficients, que ens permetran continuar avançant o fins i tot ens catapultaran cap al nostre futur, com aquells aprenentatges que ens resultaran incòmodes, tòxics, d’acord? Això és el que condiciona el nostre futur. Per això moltes vegades tenim reaccions que no ens esperem, ni nosaltres mateixos, perquè moltes d’aquestes experiències no són conscients. Quants som conscients de les vegades que algú ens va dir que no” a alguna cosa? Sabeu que diem deu vegades

David Bueno. Fins i tot el detall més insignificant, per petit que sigui, molt de temps acaba sent un pes. Clar, les arts, la sociabilitat, el xerrar que ens permet treure-ho perquè deixi de ser un pes. I per a mi això és un aspecte molt important que combina, de fet, tot el que hem estat parlant en aquesta estona. Moltíssimes gràcies a totes i a tots per haver compartit aquesta estona amb mi amb aquestes preguntes que a mi m’han fet pensar. M’heu fet pensar molt perquè sempre surten preguntes diferents. I jo només volia acabar dient que el més important per a ser creatius és no tenir por a la creativitat. El més important per a socialitzar és no tenir por a les altres persones. El més important per a viure és no tenir por d’experimentar. I tot això acaba dins del nostre cervell construint el nostre futur. Moltes gràcies.