“El cant és un raig de vida”

Susana Baca. Gràcies. Soc la Susana Baca, vinc des del Perú i vinc a estar aquí amb vostès, a explicar-los una mica de la meva vida, a mostrar-los el bo, el difícil i el bonic que ha estat viure. Tinc vuitanta anys i encara em falten coses per fer i he de continuar. Com diria aquest amic estimat, en Fito Páez, jo vinc a oferir el meu cor.

Pablo. Hola, Susana? Com estàs?

Susana Baca. Bé.

Pablo. Em dic Pablo, soc de Tucumán, de la terra de la Mercedes Insulsa, que va cantar amb vós. Soc d’Argentina i compartim el subcontinent. Jo voldria preguntar-te, abusant una mica de la teva memòria i dels teus records, si ens pots comentar sobre els afrodescendents al subcontinent, l’impacte en la cultura i què recordes de la teva infància, de les teves vivències, dels teus sentiments i com es relaciona això amb la teva música, amb la teva producció musical. Gràcies.

Jo vaig néixer en un espai on hi havia la música, on vaig poder escoltar des de molt petita la música. Jo vinc des d’aquest amor, des d’aquell amor que vaig veure i que recordo dels meus pares. El meu pare tocava la guitarra per enamorar la meva mare i a la meva mare li encantava sentir que el meu pare toqués la guitarra, perquè ella podia ballar i, així, també enamorar-lo. D’aquest amor en sorgeixo jo i també els meus germans i va ser molt bonic poder viure això i veure-ho i recordar-ho ara, perquè ha passat el temps i feliçment això mateix ha incentivat el meu esperit per cantar i per fer la música. I sobre el que tu em preguntes, Pablo, jo vaig créixer en aquest món, vaig créixer en aquest ambient de casa meva. I a les festes que organitzaven a la meva família, les ties preparaven el menjar, conversaven, xafardejaven i, de tant en tant, movien els malucs i, sobretot, parlaven en doble sentit perquè jo no entengués, perquè jo, petiteta, estava allà ficada amb elles.

Des d’aquí se sentien les guitarres, els calaixos i els cants. I, per exemple, hi ha un ball, al Perú, que és la zamacueca. Quan arribava aquella hora de la zamacueca, era gairebé al final de la nit i eren les ties velles, molt grans, les que la ballaven: es posaven la manta, se la terciaven i, aleshores, començava aquest ball. I les joves, entre elles la meva mare, per exemple, no podien ballar la zamacueca perquè només la ballaven les velles. Així, ningú no els faltava al respecte perquè era un ball molt sensual i també eròtic. Aleshores, no podien ballar-la les joves, la ballaven les velles. A nosaltres, els nens, ens ficaven al llit en un llitet com xocolatetes, així en fila i, llavors, jo baixava del llit quan escoltava la música i anava a mirar i a gaudir d’això i crec que des d’aquí neix la meva afició pel cant, la meva afició per la música.

I, és clar, la música que es donava en aquell moment al gueto familiar era la música afroperuana: les zamacuecas, els landós, els tonderos, les marineres, els festejos, l’alcatraz. I tots aquests ritmes que, bé… Han d’anar a un concert. Jo, a l’escola, era l’artista, la ballarina, la cantant, la teatrera… de tot feia jo. I les meves companyes d’estudi sempre em nomenaven a mi perquè les representés cantant i ballant. Aleshores, ve una senyora a formar el ballet de l’escola i jo vaig dir: «Bé, jo soc la ballarina, a mi m’escolliran». No em van escollir. Aleshores, amb molta pena, jo me’n vaig anar a casa meva i vaig plorar molt i l’únic que recordo és que la meva mare em va dir: «No saben què han fet. Estan equivocats, els has de perdonar, estan molt equivocats». I, és clar, em vaig adonar que no em van triar per ser negra. I no van triar cap nena indígena tampoc. Va ser el primer xoc que vaig tenir de saber sobre la discriminació i el racisme al meu país.

María Eugenia. Hola, Susana. Em dic María Eugenia, soc profe de Música i tinc alguns amics del Perú que també són músics. M’han explicat algunes històries, però sé que tu t’has recorregut el Perú i t’has preocupat per la cultura afroperuana. Ens podries explicar alguna cosa més sobre aquesta cultura i els seus signes d’identitat?

Susana Baca. Jo el que et puc explicar és que he recorregut el Perú i et puc dir que el meu país és un país multidivers, de moltes cultures i moltes presències culturals al país. Aquesta diversitat que tenim és precisament la nostra riquesa. Jo vaig recórrer el Perú, vaig treballar com a mestra a la Serra del Perú, vaig aprendre què és la cultura de la Serra, què és el sentiment de la gent. És un espai molt postergat, no atès pels polítics o pels que dirigeixen el país. Jo recordo el fet d’haver caminat per aquests llocs, també a la costa peruana, haver recorregut tota la costa buscant les expressions més fidels i dignes de la cultura afroperuana: el menjar, els costums, els versos. Jo vaig trobar poetes que no havien anat a l’escola, però aquests poetes sabien escriure. Sabien dir, més ben dit.

I un vellet que venia amb el seu ruc, es va acostar a nosaltres i ens va demanar un quitavergüenza, una mica de pisco. Es va prendre el pisco, que és com el rovell, i es va prendre el pisco i ens va cantar moltes coses, molts versos. Un d’aquests versos és: «Jo no conec la o. Em diuen que és rodoneta. La meva mare, tan pobreta, que a mi no me la va ensenyar. Jo no conec la o. Les lletres se’n van al diable. Per què escriure-les no ho sé, però jo quan els parlo totes es posen dretes, totes es posen dretes». Ser negre al Perú no és gens fàcil. I jo voldria llegir-los una cosa que vaig escriure, una cosa sobre la negritud.

«Ningú escull el color amb què es neix, però darrere de cadascú hi ha una important multitud de pares, avis, besavis i ancestres de més dilatada memòria que porten el seu color i la seva cultura i la seva experiència social de prestigi o desdeny, de lluita amb expectatives o de resistència tossuda i passió per sobreviure malgrat la dificultat de les circumstàncies i de la ferocitat dels qui les manegen. Hom descobreix la seva negritud des d’un mateix, però també des dels altres. En un context homogeni racialment, la negritud de saber-se igual als altres i de reconèixer la pròpia pell com a mirall dels altres aporta una confortable sensació de pertinença: “Aquesta gent entre la qual estic és la meva gent. Soc com ells. Soc com ells. ‘Ubuntu’, soc perquè som”. Experimentar la negritud en un context de diversitat racial pot ser una experiència dolorosa i complexa. Des d’un mateix, un arriba a la certesa que un s’assembla a uns més que als altres i, aleshores, busca criteris de valor que normalment comencen amb l’empatia.

“Els qui m’agraden més són els que es mostren més amables”, però, ràpidament, el judici passa de l’empatia a les qüestions de prestigi i poder. “M’assemblo als més apreciats o als menys apreciats, als que donen indicacions o als que les reben, als que fan el que volen o als que han de fer el que se’ls ordena”» Bé, això és d’un llibre que es diu ‘L’amarg camí de la canya dolça’. Hi ha molt més sobre això, però anem fins aquí només.

Rocío. Hola, Susana. Un gran gust i un honor saludar-te. Volia saber, des de tot el camí que has construït i tota l’experiència que tens en aquest camp, com creus que actualment podem fer servir la música com un canvi social, com un instrument per a un canvi social? I, des de tota aquesta experiència també, com creus tu que hem viscut i podem viure la resistència? Quin significat has donat a la paraula ‘resistència’ en tota aquesta experiència que tens al camí construït?

Susana Baca. Bé, en pensar que la música pot fer un canvi social, realment em sento amb el cor dividit, perquè jo crec que la música ve a formar part de tu quan la persona sap qui és, arriba a la profunditat de reconèixer-se i, després, sap què vol per al futur. Aleshores, allà la música l’acompanyarà, l’ajudarà per arribar a ser aquesta persona que pot discernir, que pot aprendre de la vida i que també pot protestar perquè no està d’acord amb el que està passant, que pot aixecar la veu, que pot marxar en aquestes marxes que de vegades són tan necessàries per fer veure el teu pensament i el que sent el teu cor. Bé, ara tenim el Facebook i totes aquestes coses per poder escriure i parlar, però el poble caminant pels carrers demanant els drets és la cançó més bonica que es pot fer.

La música pot acompanyar-ho, pot acompanyar aquest desig de canviar les coses. Jo estic en contacte amb els músics, amb les artistes i els artistes de tota Amèrica, i cadascú, als nostres països, tenim problemes molt seriosos i a mi em toca ser una líder, em toca ser estrictament el que canto, el que dic. Jo ho he de fer perquè m’estan mirant els joves que volen fer música, cantants que volen ser cantants, i el meu deure és mostrar-los el que sento i la coherència de les meves accions a través de la música. I crec que aquesta és la meva resistència. Jo ingreso a la universitat, vinc d’una llar molt catòlica, molt petita. La nostra comunitat era la família, tots els negres de tots els carrerons a tot Lima i a tot el Perú. Això érem nosaltres. Però era un món petit, petit, tancat. Aleshores, vaig a la universitat i s’obre un horitzó bellíssim.

Els meus mestres són poetes i aprenc de la vida, aprenc del Perú, perquè tenia companyes que venien de diferents parts del Perú. El Perú és un país, com els deia, multiètnic, multiracial, multicultural. Aleshores, tenia amigues que venien de la Serra, del centre, amigues que venien del nord del Perú, amigues que venien del sud. Aleshores, els meus companys d’estudis eren aquesta diversitat. I aquí vaig aprendre què és el Perú. I també vaig aprendre la rebel·lia: vaig aprendre a sortir als carrers, a protestar, a fer les marxes perquè ens van voler treure la gratuïtat de l’ensenyament i, aleshores, nosaltres vam sortir als carrers a protestar, caminant quilòmetres i quilòmetres. Era la lluita que havíem de lliurar. I, a més, en aquella època en què jo estudiava, podia veure les notícies a nivell mundial i passava, just, el Maig del 68. També passava la repercussió del Maig del 68 a Berlín. Venien també pel·lícules, obres de teatre, obres d’art, cantaires com Víctor Jara, que després va ser assassinat.

La universitat va ser un espai que em va obrir molts horitzons. Cada cançó que cantàvem tenia una raó, una raó. I les paraules dels poetes em van ajudar molt, molt. Hi ha un poeta al Perú, l’Alejandro Romualdo, que va escriure ‘Color de rosa’. Li va escriure al seu amic pintor: «Si pintessis el meu país color de rosa, series un gran pintor per a ells. Però no pintis amb un mateix color de rosa les nafres del meu poble. Que els teus pinzells passin sobre el meu país asprament com els vents de la serra, de la serra color de fúria. I que pintin els arbres i el cel color de ràbia. I la terra robada, color de plor. I casa meva i el meu cor, color de foc, color de combat, color d’esperança, color de combat, color d’esperança, d’esperança».

Juan. Hola, Susana. Soc en Juan. Has estat guanyadora de tres Grammy Llatins. Què suposa per a tu aquest reconeixement internacional al folklore, a la música del poble?

Susana Baca. És molt bonic guanyar uns Grammy. A mi em va agradar molt, és un reconeixement a la feina. I, bé, el primer que vaig guanyar va donar molta felicitat a la gent al meu país. La gent ho va celebrar. Desgraciadament, jo no era al Perú, però hauria arribat la gent a casa meva, hauríem hagut d’anar a buscar cervesa i celebrar. Però, bé, la gent va celebrar de totes maneres. Aquest va ser el primer Grammy. I, després, en vaig guanyar dos més i, també, un equivalent al Grammy a Anglaterra. O sigui, que la meva música és reconeguda al món sencer, cantant la música no folklòrica, però sí que l’origen de les meves cançons i de la meva música està per descomptat al folklore. Aleshores, saber que la nostra música guanyava premis fora, era reconeguda i agradava perquè la gent es comprava els discos i jo cada any venia a Europa, anava als Estats Units a continuar cantant, a continuar estant als escenaris importants del món cantant la nostra música.

Soc també un orgull per a molts peruans. El Grammy va ser molt celebrat al Perú, tant així que el president de la República em va condecorar, em va posar medalles i em van posar diverses medalles i tot al Palau de Govern. Jo ho vaig aprofitar, per descomptat, amb el suport d’en Ricardo, el meu company, i vam fer un discurs molt bonic demanant-li al president de la República que donés la llei de protecció als artistes. Quan va acabar aquesta festa que em van fer al Palau de Govern, em van trucar del sud del Perú, on hi ha els pobles de més presència afro, i em truca un alcalde, l’Antonio Quispe, negre, i em diu: «Germana, si els blancs t’han donat medalles i t’han posat medalles, nosaltres, els negres, també et posarem medalles».

I, llavors, em van convidar al sud. I va ser una festa bonica a la plaça pública del poble, amb la presència de totes les autoritats dels poblets del voltant, amb els nens marxant davant meu pel carrer… i les senyores sortien per les seves finestres i deien: «Per ella ens coneixen al món». I va ser tan emocionant i tan bonic que va ser inoblidable. Cada medalla que em posaven, un brindis. Cada medalla que em posaven, un brindis. Aleshores, jo vaig acabar molt emocionada i vaig prometre tornar i fundar un centre cultural de la memòria en aquest poble. Aleshores, allà és on vivim ara. Tenim un museu, tenim una escola per als nens, tenim un estudi d’enregistrament on venen joves músics de Lima a gravar, cantants joves. Estem molt orgullosos. Aquesta feina la comparteixo amb en Ricardo Pereira.

Paula. Hola, Susana. Em dic Paula. M’agradaria que m’expliqués la història d’alguna de les seves cançons populars, en concret la cançó de ‘Maria Landó’. Moltes gràcies.

Susana Baca. ‘María Landó’ és una cançó homenatge a la dona treballadora, a la dona treballadora del món. María Landó és la dona que surt gairebé a la matinada a vendre alguna cosa i amb això pot mantenir els fills. La Chabuca Granda, que vostès la recorden segurament, i jo, vam ser molt amigues. Jo arribo a viure, gairebé, a casa seva. Ella componia en aquella època un homenatge a en Javier Heraud, un poeta que és assassinat pels seus ideals. I la Chabuca em sent cantar poesia. En aquella època en què la vaig conèixer, jo cantava poesia. Aleshores ella diu: «Però hauries de cantar els poemes d’en Cèsar Calvo», un gran poeta peruà. Ella es compromet a aconseguir això, parla amb en César Calvo i en César Calvo li lliura un poema, Maria Landó, el poema Maria Landó, i ella li posa música. Ell va a casa meva i m’ho ensenya.

I m’ensenya el poema musicalitzat per la Chabuca. Aleshores, jo veig que a aquest poema li cal una part més intensa, perquè és el triomf d’una dona que surt als carrers a treballar, és el pilar de la llar, ella. Aleshores, l’homenatge a aquesta dona no podia ser un final una mica candorós, no, havia de ser un cor fort que digui «María Landó només treballa, María Landó…». I, llavors, vaig inventar aquest final. Al poeta sembla que no li va agradar. Ho vaig portar pel món, vaig portar aquesta cançó pel món i va ser molt aplaudida, molt escoltada, fins i tot s’han donat casos que aquesta cançó ha format part d’un documental, ha servit perquè un grup de dansa la balli… una cançó per la qual, per on vaig, em criden «María Landó!» i que la canti. A mi m’encanta com comença, perquè és una descripció molt poètica que diu: «La matinada esclata com una estàtua, com una estàtua d’ales que es dispersen per la ciutat. I el migdia canta campana d’aigua, campana d’aigua que ens prohibeix la solitud.

I la nit aixeca la seva copa llarga, la seva llarga copa llarga, la lluna primerenca per sobre el mar». Jo, després de parlar-los de ‘María Landó’, els voldria parlar també d’una cosa que a mi em va passar quan tot just començava a cantar. El que jo havia après era la música criolla, la música que es tocava a les cases, a les festes, i el que jo vaig escoltar de nena i el que vaig anar escoltant més gran i tot. Aleshores, sempre hi havia melodies molt boniques als valsos peruans, però algunes lletres eren molt lletges i molt humiliants per a la dona: lletres en què parlaven d’«Escurçó», d’«Ets una mala dona», una cosa així, d’un masclisme inaguantable. Per això, jo coneixia dones meravelloses com les meves tietes, la meva mare, la meva germaneta, un ésser dolç, bonic, i també les meves mestres, dones lluitadores de pensaments molt clars.

Aleshores, no puc cantar aquestes cançons. I vaig començar a buscar, a aprofitar-me dels poetes. I em vaig aprofitar dels poetes. Aleshores, vaig trobar un poeta, en Carlos Oquendo de Amat, poeta puneny, avantguardista, que és d’aquells éssers embogits, bonics. Va escriure cinc metres de poema, eren cinc metres de poema estesos així. I ell venia a Espanya, però el 36, en aquella època. Venia a donar suport als poetes espanyols aquí. Aleshores, ho va passar molt malament, va emmalaltir molt i va morir molt jove. Però va deixar aquest poema que a mi em va fascinar. El cantaré, no en queda cap altra. «Per tu tinc imprès un somriure en paper japó. Mira’m, que fas créixer l’herba dels prats. Dona, mapa de música, clar de riu, festa de fruita.

Deixa’m que besi la teva veu que canta a totes les branques del matí, que canta a totes les branques del matí, que canta a totes les branques del matí». Dir-li a una dona «Dona, mapa de música, clar de riu, festa de fruita», quina diferència!

Andrea. Hola, soc l’Andrea, vinc de Getafe, de l’IES Satafi. I volia preguntar-te, perquè sé que tens una cançó que es diu ‘Llatinoamèrica’, amb en René quan era a Calle 13, i et volia preguntar què significava per a tu aquesta cançó i què significa per a tu Llatinoamèrica.

Susana Baca. Llatinoamèrica i la cançó. Va ser una cosa que va passar a la meva vida i que va ser molt bonic. La meva neboda, una neboda molt estimada meva, em diu: «Tia, ve en René Pérez al Perú! Vull veure’l». I jo era jurat en aquell festival on ell venia. Aleshores, la neboda em diu: «Jo vull, jo vull». «I qui són?». Aleshores, ella em posa la música, em fa escoltar una cançó que ells tenien dels primers temps, ‘El tauró’. Per mi va ser un impacte molt fort. Aleshores, el vaig sentir cantar amb el seu germà tocant, amb la seva germana cantant i tot això i va ser molt impressionant per a mi. Quan jo estic de gira als Estats Units, a Los Angeles, després d’uns anys, en René puja a l’escenari i em convida a cantar al seu nou disc. Realment, em va emocionar perquè Calle 13 és un grup d’avantguarda, un grup fort del pensament dels joves. ‘Llatinoamèrica’ crec que va ser una cançó que em va connectar amb els joves de tot arreu.

És una cançó que és una identificació de tots els joves del món, crec. «Anem caminant, aquí s’hi respira lluita. Anem caminant, jo canto perquè se sent. No pots comprar la meva vida».

Norka. Hola, Susana. Com estàs? Un plaer saludar-te. Volia preguntar-te què significa per a tu el cant i com descriuries aquests sentiments que sents i expresses quan cantes.

Susana Baca. El cant, per a mi, és vida. Em fa establir una relació bonica amb la gent que m’està escoltant. Recordo que vaig cantar en una matinal d’una ràdio a Alemanya i vaig cantar un poema d’en César Vallejo, ‘Al meu germà Miguel’. I recordo que una dona va venir cap a mi quan va acabar el concert i em va abraçar i tenia llàgrimes als ulls. I, aleshores, em vaig adonar que ella no parlava espanyol, però havia rebut aquest sentiment que jo li vaig transmetre. Jo vaig aconseguir tocar-li el cor. No és el mateix cantar-los a vostès, que parlen espanyol, que cantar per a gent que no parla l’espanyol. Un jove, als Estats Units, es va comprar un disc meu on jo cantava un poema d’en César Vallejo. I ell em va sentir en viu cantar. I es va emocionar tant del que ell em va sentir que ell va dir: «No, he d’aprendre espanyol per veure què diu aquest poema. He d’aprendre espanyol». I es va posar a aprendre espanyol i va traduir el poema que jo vaig cantar.

I per a mi va ser una cosa molt bonica, molt bonica. Em va encantar. Jo recordo algunes anècdotes amb alguns músics. Per exemple, en Paco de Lucía. Amb en Paco de Lucía jo no he tingut… no he compartit una feina, però ell va ser a Lima i li vam regalar un calaix. I ell ho va introduir a la música flamenca i a molts dels flamencs clàssics no els va agradar el calaix en un primer moment. Però els joves sí que ho toquen i ho comparteixen en la música flamenca. I és bonic, és bonic. Però més bonica és aquesta barreja de palmells que vostès saben fer. Aleshores, ell va anar al Perú, va estar en una reunió que li van fer a la seva ambaixada amb la Chabuca Granda, amb en Caitro Soto, i el calaix d’en Caitro Soto va passar a les mans d’en Rubem Dantas, el percussionista que anava amb en Paco. I, després, ens vam reunir en una casa i ens va sentir cantar a mi i a un altre company també afroperuà, l’Andrés Soto, compositor, gran compositor, compositor de ‘Negra presumptuosa’.

Llavors li va agradar a ell i va parlar molt bé de nosaltres. Una altra persona amb qui he col·laborat i m’ha fet cantar en basc una cançó de bressol és en Kepa Junkera. Sé que en Kepa Junkera està malaltó i, bé, tant de bo i li arribi el nostre missatge d’amor per a ell. Aquest… en David Byrne. En David Byrne va ser un amor, així, a primera vista. Ens vam conèixer, ell va anar al Perú, va escoltar ‘María Landó’ i va incloure ‘María Landó’ al seu disc ‘L’ànima del Perú negre’ i va fer tota una recopilació de cançons afroperuanes. I en David va venir al Perú, va venir a visitar-nos i ens va dir que escollíssim un restaurant perquè ens convidava a dinar. I nosaltres vam dir: «Què restaurant ni què restaurant? La nostra casa». Vaig cuinar per a ell i la nostra amistat és fins avui, feliçment. Després hem fet concerts, hem presentat discos i vam venir aquí, a Madrid, vam presentar aquí el disc i ell va fer de punxadiscos.

Al final de la nostra presentació, ell feia de punxadiscos. I també ho vam fer a Anglaterra i també ho vam fer a França, a París. Un recorregut per les ràdios, per tot, conversant i ell explicant l’anècdota del meu gos, perquè va estar a casa meva i ell estava preparant-se per a un concert i sortia cada matí a córrer perquè, és clar, la feina d’un cantant de rock no és com la meva, que és… Bé, jo també ballo i tot, però és molt més esforçat. Aleshores, ell havia d’anar a fer atletisme. Cada matí corria. I, un dia, s’emporta el meu gos, en Bembó, que era un bòxer gros, bonic, molt maco. I ell, feliç, el gosset, no? Però, després, es va cansar i es va tirar al pis i venien les senyores i li deien: «L’ha de carregar, l’ha de carregar, es morirà el gosset». Aleshores, va haver de carregar-lo, a semblant gros, i el va portar fins a la casa carregat. Això va explicar en David a Radio France Internationale, on ens entrevistaven pel nostre disc ‘Eco d’ombres’. I, bé, va ser molt bonic.

A la Mar de Músiques, a Cartagena, em vaig presentar fa uns quants anys, em van lliurar un premi, a més, i vaig cantar amb la Martirio. Vaig cantar amb la Martirio i el seu fill, en Raúl Rodríguez, ens va acompanyar. Una experiència molt bonica, molt bonica. També hi ha coses pendents. Jo vaig presentar a Lima el llibre d’en Santiago Auserón, gran músic, gran pensador, un ésser molt bonic. I penso que tenim un compromís de fer un disc plegats. Tant de bo que ho puguem fer. Sí, per això he tornat, per fer això. També vull explicar-los que jo vaig estar molt malalta i, a l’època en què vaig estar malalta, unes precioses cantants com la Silvia Pérez Cruz i la Silvana Estrada van participar en un concert a Washington.

Van cantar les meves cançons elles en un homenatge i en un suport a mi, que estava en un hospital esperant recuperar-me. I sentir-les cantar va ser per a mi un raig de vida que elles em van lliurar. Una altra persona inoblidable és la Natalia Lafourcade. Amb la Natalia, hi ha un amor meravellós per la música i ens hem ajuntat a casa meva, allà a Cañete. Jo vaig preparar un menjar per a ella, van venir els músics i vam cantar juntes i va ser celebrar la vida. També tinc una cosa pendent amb un compositor meravellós de vostès, que és en Javier Ruibal. Ell ha promès compondre una cançó perquè jo la canti. Aleshores, hi ha coses pendents que queden encara en aquests llaços d’amor, d’afecte, de música, que són tan necessaris per no quedar-nos a la soledat.

Per exemple, soc aquí amb vostès, però fa uns mesos jo vaig estar internada a l’hospital uns quants mesos. Quan vaig sortir de l’hospital no caminava. No podia fer servir les mans. No podia fer servir els peus. Vaig haver de fer teràpia física i em vaig haver de recuperar. Va ser una experiència molt forta perquè jo vaig emmalaltir i vaig estar gairebé a prop de perdre la vida, molt a prop de perdre la vida. I allà vaig rebre l’ajuda i la comprensió del meu company. En Ricardo va patir moltíssim perquè li van dir: «Miri, aquesta senyora està molt gran. No crec que pugui continuar vivint. Vostè resi, perquè no hi ha cap altra forma i ja la ciència no pot fer res per ella». No obstant això, com diu el meu doctor estimat, en Romualdo, ell diu: «L’última cosa que perds en aquest trànsit… L’última cosa que perds és l’oïda».

Aleshores, ve en Ricardo amb aquella lluita i esperança que ell tenia i em col·loca el seu telèfon amb una cançó, una cançó que jo li cantava als concerts. I, llavors, jo obro els ulls, després que no els obria per a res. Aleshores, obro els ulls i escolto aquesta cançó. I, aleshores, ell va on el metge i li diu: «Miri, ha obert els ulls, ha tornat». D’aquí endavant el van deixar entrar amb el seu telèfon, perquè estava prohibit, i em posava música i jo em despertava i el veia, i així va anar com a poc a poc vaig tornar a la vida. I crec que això és un exemple que la música és molt poderosa. També he de reconèixer que la pregària és poderosa. Molta gent va resar per mi. I, aleshores, jo sento que em va salvar l’amor, la pregària i la ciència, és clar. Vaig tornar a la vida. Vaig tornar a la vida i ara soc aquí amb vostès, feliç d’estar amb vostès.

Izan. Hola, Susana. Em dic Izan i m’agradaria fer-te un parell de preguntes. La primera és quin missatge ens donaries als joves pel que fa a la música i la segona és quin consell ens donaries als joves músics que comencem a treballar a la música ara.

Susana Baca. Jo no sé si vostès han assistit a alguna d’aquelles batalles que hi ha entre els rapers. El que diuen aquests joves és ben important per a la vida actualment. Veure els joves volent fer música, volent compondre, escriure sobre el que viuen… sobretot, les lletres, perquè potser la música no és tan bona, però l’important és el que diuen. Jo canto ara amb ells. És clar, soc l’àvia dels rapers, però m’he entusiasmat molt de sentir aquests joves, el que estan dient, i m’ajunto i estic d’acord amb el que estan dient. Acabem de fer una feina, la cançó es diu ‘Molest’ i estem dient el que ha passat a l’Amazònia del Perú. S’ha incendiat l’Amazònia i les autoritats estaven mirant cap a una altra banda. I aquests joves diuen «Em fa pena veure la meva terra com es crema i estic molest».

Aleshores, és ben interessant sentir els rapers. Jo l’únic que els puc dir als joves és que han de llegir molt, veure el món, veure el que està passant als seus països, no pots ser aliè i estar ficat a la teva bombolla de món, has d’estar en contacte amb la gent, amb el que pateix la gent, amb el que passa als nostres països. Jo no em puc sostreure. Visc en un món potser feliç amb els meus gossets, amb una persona que és al meu costat, que em cuida, que m’estima i que fa coses molt boniques per a mi, però no em puc quedar, he de mirar què passa al meu país. I sobre això canto i sobre això busco i sobre això parlo, sobre això declaro, perquè no em puc quedar callada. És important estar a la realitat i alhora mantenir aquesta puresa i aquesta possibilitat de creació que tenen els joves i jo l’únic que els dic és que s’aferrin a la seva creació, que s’aferrin al que són.

Malauradament, vivim moments ben difícils, no és el món que nosaltres, els grans, hauríem volgut per a vostès, però han d’estar alerta, han de ser conseqüents i han de veure què està passant. És molt necessari comprometre’s. I facin les seves creacions sense por, sense por. Què és l’èxit? Hi ha cançons que passen, van tenir a la ràdio un munt de temps, però després ningú no se’n recorda, i no hi ha una fórmula per compondre. És el teu sentiment, és el que tu tens a dins, no hi ha fórmula que valgui, és el que tens al teu cor, és el teu pensament, la teva claredat. Això és el que jo demano als joves i que persegueixin els seus somnis fins al final. Fins al final, no importa si hi ha ensopegades, si hi ha pedres al camí, si hi ha baixades al camí. No importa, cal continuar, persistir i creure en un mateix.

Per acabar, la importància de la vida no és guanyar o perdre, la importància és viure la vida. «Déu m’ha alliberat del temps i del dolor. He pagat la meva vida amb sang i joventut i ara que soc lliure per oferir-me a tu sense demanar permís t’he fet aquesta cançó. A tu, amor, jo vull portar-te a un lloc que només conec jo. Amor, allà no hi ha destí ni arriba el lladruc de la societat. Ai, amor, allà soc la propietària, és l’única part on no mana Déu. Amor, allà no hi ha tristesa ni por ni enveja, aquest lloc soc jo. Amor, allà no hi ha tristesa ni por ni enveja, aquest lloc soc jo».