“El canvi climàtic existeix i nosaltres ho amplifiquem”
Mario Picazo
“El canvi climàtic existeix i nosaltres ho amplifiquem”
Mario Picazo
Meteoròleg i professor
Creant oportunitats
L'educació és clau per salvar el planeta
Mario Picazo Meteoròleg i professor
Mario Picazo
Quin temps farà avui? Mario Picazo té la resposta. Durant més de dues dècades va informar, a través dels televisors dels espanyols, de si calia agafar el paraigua o la tovallola de platja. Avui, reconvertit en home del temps 2.0, ofereix pronòstics detallats en diverses plataformes digitals de prestigi com eltiempo.es o The Weather Channel.
Aquest meteoròleg descobrir la seva passió sent nen. Quan els nois de la seva edat rodaven en patinet, ell li va treure les rodes i va clavar unes pilotes de ping-pong per a construir un anemòmetre. Des de llavors ha perseguit tornados, caminat pel poble més sec del món o viatjat al lloc més fred del planeta. El seu amor pels fenòmens meteorològics i per la saviesa popular, han quedat patents en la sèrie de televisió 'Climes extrems' o en el seu llibre 'Els grills són un termòmetre: curs pràctic de meteorologia'.
Picazo assegura que la meteorologia requereix "bregar amb les matemàtiques i amb la física, perquè són les equacions les que prediuen el temps". Per això va estudiar Física a la Universitat de Barcelona, Matemàtiques i Geografia a la Universitat de Nou Mèxic i es va doctorar en Ciències de l'Atmosfera a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, on actualment és professor de Meteorologia i Canvi Climàtic. "Ja podem començar a relacionar amb força precisió sequeres, onades de calor, inundacions i forts episodis de pluja amb el canvi climàtic", afirma l'investigador.
Quin clima tindrem demà? Potser Mario Picazo també pugui donar-nos resposta. Ell prefereix parlar de crisi climàtica, encara que està convençut que "si eduquem a les noves generacions som a temps de desaccelerar el canvi climàtic". I sentencia: "La professió del futur és aquesta, és intentar buscar solucions".
Transcripción
Em vaig trobar amb una professora a l’escola i jo estava llavors a segon de BUP, professora de Ciències Naturals, que per primera vegada em va exposar aquest tema de la meteorologia. I jo era un aficionat a la ciència, m’agradava la geologia, m’agradava la biologia, però no tenia aquesta passió per la meteorologia. I un dia aquesta professora es va creuar pel meu camí i em va dir: “Mira, doncs això són els núvols, així bufa el vent…”. Els ulls se’m van obrir i vaig dir: “Aquesta és la meva passió”, i a partir d’aquest moment, 12 anys, ja sabia el que volia fer. Em podia haver desviat pel camí, haver fet una altra cosa i alguna cosa ha fet fora de la meteorologia, però en general he seguit aquesta recta, perquè tinc una passió per aquesta ciència que crec que és comparable amb d’altres, però té unes coses molt especials. Als 12 anys em vaig construir la meva pròpia estació meteorològica. Llavors als meus pares els deia: “Jo vull ser meteoròleg”, ells deien: “Au, va”. Una estació meteorològica en aquells anys costava un dineral. Avui dia tenim estacions meteorològiques molt més assequibles, econòmicament parlant, sense que siguin molt, molt tècniques. Llavors, vaig dir: “construiré la meva pròpia estació meteorològica, què em cal? Un anemòmetre. Bé, doncs un anemòmetre com el faig? Doncs vaig veure que en un llibre de meteorologia americà hi havia un noi que s’havia fet un anemòmetre utilitzant un patinet i unes pilotes de ping-pong. Jo vaig fer el mateix, vaig agafar un patinet, li vaig treure les rodes, vaig posar unes pilotes de ping-pong, me’n vaig anar amb el Dyane 6 de la meva mare pel passeig marítim d’on vivia, el treia pel sostre a diferents velocitats, conduïa la meva mare, anava fent anotacions perquè cada vegada que donava la volta l’anemòmetre s’encenia una bombeta, i aquest va ser el meu primer anemòmetre.
Em calia un hidròmetre per mesurar la humitat relativa: “Com faig un hidròmetre?”. Bé, doncs vaig anar a la meva germana i li vaig arrencar tres o quatre pèls del cap i em vaig fer un hidròmetre, perquè el pèl s’estén i es contrau amb canvis d’humitat, i vaig fer un petit hidròmetre que no em donava la humitat relativa perfecta, però em deia si pujava o baixava. Jo estava emocionat i així vaig anar fent-me una estació meteorològica fins el dia que vaig dir: “Escolta, doncs això té el seu mèrit, el presentaré a un premi”. Llavors hi havia un premi de científics, joves científics i inventors es deia, que es deia el premi Holanda i la gent que el va veure va dir: “Això és una meravella. A les finals del premi Holanda”. No vaig guanyar el premi, però vaig estar aquí a Madrid emocionat amb l’estació meteorològica. O sigui que al final tot això m’ha portat per un camí de passió per una ciència que, després, a part de mediàtica, ha estat molt educativa. Porto anys vinculat a la universitat, avui dia més al tema del canvi climàtic, que és un tema que crec que ens preocupa molt i que segur que podrem parlar llargament sobre ell aquí avui, sobre alguns aspectes que són realment importants. Però al final, el més important de tot és que quan tens passió per una cosa, com jo l’he tingut des d’un principi, vas desenvolupant facetes que et van fent escalar cada vegada més en aquest món que, com us dic, per a mi és apassionant i jo sé que tots en general tenim aquesta petita espineta de meteoròlegs perquè tots ens preocupem per la meteorologia d’una forma o d’una altra. Crec que avui molt més i per això, el que en el passat semblava una professió una miqueta més estranya, avui s’ha convertit en una professió molt més habitual. Ja no només per ser meteoròlegs, sinó perquè hi ha gent que treballa en medi ambient, gent que es dedica a la predicció meteorològica, a la predicció del clima, i hi ha gent que treballa directament amb tot l’impacte que aquestes ciències tenen sobre el medi ambient en general. O sigui que aquesta és una ciència apassionant.
Aquest ha estat el meu camí, però jo no vull parlar… Em posaré dempeus com fan els homes del temps perquè estic acostumat a treballar de peu, però ho faré només per dir-vos que aquesta és una passió que he desenvolupat, però avui espero que aquí parlant amb vosaltres puguem intercanviar, em podeu preguntar coses tant de la faceta potser més coneguda mediàtica que tinc aquí a Espanya, com la faceta que crec que molts desconeixeu, que és la de professor. Avui segueixo treballant mediàticament en temes de meteorologia a través d'”eltiempo.es” i vinculat a la tele, però la meva faceta també ha estat… una altra vegada he anat més cap a l’acadèmic, per què? Perquè he vist que en aquests anys en què el canvi climàtic s’ha convertit en una cosa fonamental que necessita ser investigada i necessita ser solucionada, m’ha tornat aquesta passió acadèmica per la docència i la investigació, i per això, encara que ho he fet tota la meva vida, he tornat a ella i estic una altra vegada més vinculat a aquesta faceta. Però jo espero que tots vosaltres que esteu aquí ara pugueu llançar les vostres preguntes i puguem intercanviar informació, i segur que teniu dubtes que jo espero poder resoldre, i espero poder explicar-vos coses importants del que estem fent avui en meteorologia, que és al final el que realment crec que us interessa als qui esteu aquí. O sigui que obro aquesta roda de preguntes i espero poder donar-vos una resposta el més didàctica i educativa possible perquè és el que realment al final arriba a tothom.
Després ja, a poc a poc, van anar entrant els babilonis, que els babilonis observaven molt el sol, els planetes. I van anar fent prediccions molt més exactes de com canviava el temps amb estacions i altres coses. I així va anar evolucionant tot, fins que arribem a un temps en què comença a aparèixer més la instrumentació. Els primers instruments també eren complicats de dissenyar. Per exemple, tenim a Galileu Galilei que va inventar el primer termòmetre, o fins i tot a Torricelli que va inventar el baròmetre, però que va inventar un baròmetre més refinat perquè prèviament havia tingut un altre predecessor i va decidir utilitzar aigua, que era un líquid òbviament menys dens que el mercuri. Llavors, per fer un baròmetre va haver de fer un baròmetre de deu metres de longitud. Imagina’t tota la planta d’un edifici amb un baròmetre. Finalment va arribar Torricelli i li va dir: “Mira això està molt bé, però jo faré un baròmetre amb mercuri, de manera que sigui d’una mida més raonable”, el que a vegades hem vist a la paret de les cases, tot i que ara gairebé tots els baròmetres ja no són de mercuri, perquè són molt cars i són metàl·lics. O sigui que la meteorologia ha tingut molt recorregut i per això amb la poca tecnologia que hi havia, fer una predicció meteorològica era d’alt risc. Però bé, avui en dia tenim tecnologia molt més avançada: han aparegut els satèl·lits, ha aparegut instrumentació molt més precisa, i per tant sense buscar excuses, els meteoròlegs sempre diem: “Això és una ciència inexacta, no tenim tantes excuses perquè tenim tecnologia molt més precisa que ens permet fer prediccions molt millors que les que van fer els nostres avantpassats fa ja milers d’anys”.
Fa anys els ordinadors eren molt lents, per calcular com evoluciona l’atmosfera havies d’esperar hores, i hores, i hores, avui ho podem fer molt més ràpidament i amb molta més precisió. I després, una altra cosa que també influeix és que nosaltres abans de posar en marxa un model d’aquests amb moltes equacions, necessitem fer, el que anomenem els meteoròlegs, una inicialització. És a dir, un punt de partida, i aquest punt de partida requereix que tinguem moltes observacions. La xarxa d’observacions fa un segle era molt escassa, teníem puntets per aquí i per allà. Imagineu observatoris meteorològics repartits per tot el món. Avui dia aquesta xarxa és molt, molt més densa. Llavors, què passa? Que a l’hora de començar un model de càlcul, és a dir, per poder calcular quin temps farà demà o d’aquí a set dies, ens cal començar amb el que hi ha ara mateix, en aquest moment, i a partir d’aquí calculem. Si el que tenim ara mateix no és precís, l’error s’amplia. Llavors, avui dia tenim una xarxa d’observacions molt més precisa que ens permet que els nostres models d’equacions sofisticades funcionin molt millor i així calculem el temps a grans trets, ho fem amb moltes matemàtiques, amb molta física, amb molta investigació, perquè hi ha gent que està estudiant com funciona un núvol i com puc parametritzar aquest núvol amb equacions. Això requereix hores d’investigació i això, avui dia, és gràcies al fet que molts governs del món estan apostant per aquesta investigació, encara que altres retallen, altres aporten, és com calculem i fem la predicció del temps dia a dia.
El cas és que les aus, que són els animals que es mouen per l’entorn atmosfèric més lliurement, també canvien molt de comportament. Si les veiem volar més amunt o més avall en l’atmosfera és una indicació que hi pot haver un presagi de canvi de temps, de pluja, perquè l’atmosfera s’escalfa, hi ha corrents tèrmics, i aquests corrents tèrmics… si veus un ocell volant en cercles vol dir que hi ha un corrent tèrmic que, potser, pot provocar la formació d’una tempesta i que hi pugui haver pluja. I després fins i tot hi ha insectes, per exemple, les abelles, molts odiem les abelles perquè ens piquen i són molestes, però són fonamentals en la nostra vida i després, meteorològicament parlant, són molt sàvies. Quan acaba l’estiu i arriba la tardor comencem a veure molta activitat, les abelles comencen a ser molt actives. O comencem a veure que les seves bresques estan més amunt del que és habitual. Pot ser un indicatiu que l’hivern que arriba serà molt cru, i pot ser de neus, perquè com més amunt la bresca, depenent de la zona, potser hi ha més neu. I després hi ha els grills. A mi m’encanten els grills, ja sé que alguns direu: “Ostres, la serenata de grills no em deixa dormir”, però els grills són un termòmetre, els grills són insectes el metabolisme dels quals depèn de la temperatura: com més calor fa, més grinyols. Hi ha una forma de calcular la temperatura amb els grills, no sé si ho sabíeu, però uns científics, hi ha científics per a tot en aquest món, es van dedicar a estudiar concretament grills i a relacionar la temperatura de l’aire amb el grinyol de grill. Com més grinyol hi ha, més temperatura, això ja ho sabem, però, es pot calcular? Doncs sí, si tens la paciència i comptes quants grinyols emet un grill per minut pots saber la temperatura de l’aire.
Imagina’t que compto 200 grinyols, quina temperatura tindria l’aire? Doncs hi ha una fórmula que diu: divideix aquest nombre de grinyols per minut per cinc i li restes nou. La relació matemàtica és perquè és una fórmula en Fahrenheit per convertir-la en graus centígrads. Si jo tinc 200 grinyols dividit per cinc i en resto nou, vol dir que la temperatura de l’aire són 31 graus centígrads, més o menys, perquè cada grill tindrà el seu metabolisme. Però pots dir: “Doncs quina calor que fa”, o: “Quina temperatura més agradable”. I això és una curiositat dels animals, dels insectes, i de tot el que ens ensenyen i ens segueixen ensenyant tot i que, segurament, avui dia molts animals estan una mica despistats amb tot el que està passant amb el clima.
Llavors, al final, la saviesa popular és precisament el que has comentat abans. Una mena de relació climàtica de tot el que està passant en una zona i, després, que si el vent gira en una direcció i en l’arbre es mouen les branques de dalt més baix, resulta que plourà a la tarda. Això no ho sabríem, a vegades, nosaltres amb tecnologia, avui dia en tenim més i podem saber com ha evolucionat l’atmosfera, però la saviesa popular segueix sent fonamental. Jo crec que tots els que estem en el gremi de la meteorologia la seguim consultant i la seguim utilitzant. Jo soc del refranyer popular, alguns ja no els faig servir perquè no encaixen, però segueixo traient els meus refranys populars sempre que puc.
La tecnologia fa que siguem capaços de fer prediccions cada vegada més exactes
Però després hi ha núvols una miqueta menys habituals que a mi m’agraden particularment, per exemple, un núvol que es diu el núvol lenticular. No sé si l’heu vist al cel, però segurament si l’heu vist al cel la primera impressió que tindreu és que ens envaeixen d’un altre planeta, perquè semblen plats voladors i no són tan habituals. Ocorren quan, per exemple, el vent bufa amb molta intensitat en altura i es troben amb algun tipus d’obstacle. Per exemple, aquí a Espanya, com és un país molt orogràfic tenim molts núvols lenticulars, igual que en qualsevol altre país on hi ha orografia important perquè el vent bufa fort, ha de passar per sobre d’una muntanyeta i en passar just per sobre de la muntanya aquí es genera un núvol que és aquest núvol lenticular, com diu el nom, té forma de lent. Jo els anomeno plats voladors perquè em recorden més a una invasió d’un altre planeta. I després hi ha els núvols, uns que són més complexes, que es diuen els núvols Kelvin-Helmholtz, que són núvols que si els veus apareixen com petits pics, com onades de mar. Aquests són molt poc habituals perquè, a més, quan es formen, tot i que són espectaculars, i de cop i volta sembla que estàs veient un oceà dibuixat en el cel, són núvols que ràpidament es desfan. O sigui, que o els veus o ràpidament desapareixen i ja no els veus. O sigui que has de captar-los en el moment. I aquests núvols també es formen per una situació atmosfèrica molt concreta i molt poc habitual, que és quan hi ha en un entorn estable cisallament de vent en alçada. El cisallament de vent simplement vol dir, per no ser tan tècnic, que el vent bufa en diferents direccions a mesura que puges en l’atmosfera. Aquests núvols són espectaculars. O sigui, que per a mi aquests tres són a la meva llista del top ten. Després hi ha moltes altres, et tornaries boig si et digués tota la classificació de núvols que hi ha. Jo no me la sé.
Soc meteoròleg, fixa’t que porto anys amb això i hi ha núvols que dic: “Aquest com es diu?”. I comencen: “Doncs això és un cúmul fractus”. O sigui, dins de cada categoria de núvol que pots aprendre en un curs de meteorologia normal, hi ha una sèrie de subdivisions i, a vegades, hi ha com 300 tipus de núvols, és impossible saber cada nom exacte, però hi ha núvols apassionants. Jo crec que els núvols són l’espectacle del cel i una de les raons per les quals molts ens aficionem a això de la meteorologia perquè al final és espectacular.
És que a la Fórmula 1 hi ha molts diners, oi? Crec que tenen 10 meteoròlegs mirant un núvol. Els meteoròlegs som capaços de fer prediccions cada vegada més exactes. La Fórmula 1 depèn molt de la meteorologia, perquè saber quan plourà, en quin moment d’una carrera que dura un parell d’hores, és fonamental per a aquest canvi de pneumàtics que tu has comentat, i fins i tot per guanyar la cursa. I al final això es tradueix en molts diners. O sigui, que la inversió al final és rendible, però nosaltres els meteoròlegs que treballem diàriament en prediccions meteorològiques tenim els mitjans suficients per fer prediccions cada vegada més fiables. Hem parlat de la importància que té la predicció i els models numèrics, aquests models numèrics són cada vegada més exactes. Primer, per les seves observacions. Segon, perquè les equacions són cada vegada més representatives de la situació que està passant. I tercer, perquè tenim ordinadors cada vegada més precisos. O sigui que ja no tenim l’excusa que això és una ciència inexacta. Avui en dia les prediccions a 24 hores, si no s’acosten al cent per cent, s’hi acosten bastant. Cal puntualitzar una cosa, Espanya, per exemple, i altres països del món que són molt orogràfics, ho tenen més complicat perquè la meteorologia aquí és molt complicada i jo no vull dir: “Bé, com que jo treballo aquí tinc l’excusa que em puc equivocar”, però l’orografia d’un país condiciona molt la fiabilitat d’una predicció meteorològica. Hi ha gent que diu: “Bé, he anat a Londres i m’han dit que a les quatre plouria i a les quatre en punt ha començat a ploure”. Londres és una cosa plana. A Anglaterra no hi ha muntanyes, arriba un front de l’Atlàntic, creua i és com un cotxe que va a 40 per hora i travessa una zona, i saps exactament quan travessarà aquesta zona.
A Espanya la meteorologia es complica molt, però tot i així avui en dia podem fer prediccions a tres dies amb un alt grau de fiabilitat. Tenim la capacitat de donar un pronòstic de tres dies amb més d’un 85 per cent de probabilitat. Què passa amb prediccions a més termini? Es complica la cosa. A mesura que anem a 5, 6, 7 dies, què és el que tots voleu? Voleu saber què passarà la setmana que ve, pot haver-hi més grau d’incertesa, però tot i així hem millorat bastant. Encara estem per sobre del 60 per cent. I, avui dia, més que la predicció de la setmana, el que interessa és què passarà d’aquí a tres mesos. I no perquè anem a prendre el sol o ens n’anem de vacances a algun lloc, sinó perquè hi ha gent que depèn de l’agricultura, i del camp, i d’altres facetes a l’aire lliure. Llavors interessa molt saber si serà un estiu més plujós, més sec, més calorós, com arriba la primavera. Això és important. I cap aquí van les nostres prediccions del futur, a millorar la predicció a mitjà-llarg termini. Avui en dia ha millorat moltíssim. Tenim deures a fer. Ens continuareu renyant, però cada vegada tenim mètodes, tecnologia més precisa que ens permet donar prediccions molt més puntuals. Avui en dia quan consulteu el temps ja no mireu què farà el dijous, mireu què farà demà a les tres de la tarda perquè totes les vostres aplicacions… el que treballem, per exemple, a “eltiempo.es” és molt concret. Et diuen: demà a les quatre començarà a ploure i, segurament, direu: “Bé, doncs segurament no és a les quatre, però és entre les tres i les sis, em val”. I ja puc planificar: en lloc de portar el nen a bàsquet, com que plourà i no podrà jugar, doncs me’n vaig a fer una altra cosa i planifiquem la tarda d’una altra manera. Això passa en les nostres vides avui en dia, ja no és tant sols la gent del mar o del camp, sinó nosaltres mateixos que tenim una vida tan complicada, tan, tan, tan comprimida, depenem, cada vegada més, d’informació més precisa i més fiable.
I ho sabem ja no només per experiències pròpies, sinó perquè tenim tanta tecnologia que no teníem abans per mesurar exactament què està passant, que tenim una bona forma de comparar com està evolucionant el clima de la Terra respecte anys passats. No ho hem pogut fer… Fa 20 anys, potser, no podíem parlar de canvi climàtic o com jo en dic, i molts ja comencem a anomenar-lo, de crisi climàtica, perquè no teníem una referència observacional prou llarga. Tingueu en compte que per fer una comparació climàtica que sigui realment, diguem, rigorosa, almenys cal tenir uns 30 anys de dades d’un determinat instrument. Hem tingut termòmetres molts anys, s’ha qüestionat molt el fet que les temperatures s’han mesurat de diferents formes perquè els observatoris han canviat de lloc, o perquè les ciutats han crescut i, per tant, l’efecte ciutat ha influït en aquestes temperatures, però fa 30 anys vam començar a llançar satèl·lits a l’atmosfera a mesurar coses amb més precisió. I aquestes dades, 30 anys després, perquè ja han passat 30 anys, ens permeten fer una comparació bastant, bastant, exhaustiva de com ha evolucionat el clima en aquests darrers 30 anys. Llavors, avui dia ja sabem que el canvi climàtic existeix, l’antropogènic.
A quina velocitat està canviant? També ho sabem. I comencem a saber amb bastant, bastant, certesa quins fenòmens meteorològics que estan passant que afecten i impacten sobre la població humana estan relacionats amb aquest senyal d’amplificació climàtica, perquè potser no puguem relacionar un huracà o un tornado amb aquest canvi climàtic antropogènic, però ja podem començar a relacionar amb força precisió, estic parlant d’una precisió i d’una probabilitat molt alta: sequeres, onades de calor, inundacions, forts episodis de pluja. Aquests senyals estan molt lligades al canvi climàtic, i ho sabem perquè tenim la tecnologia, i perquè darrere hi ha un rigor científic. O sigui, no es tracta d’entrar a Google i posar “canvi climàtic”. Estem parlant, i t’ho diu un professor d’universitat que treballa amb persones que estan al front de la recerca en aquest sector, que realment estan fent coses que demostren clarament que hi ha un senyal molt evident. Encara tenim molts interrogants i no es tracta de ficar tot en un sac que posa “canvi climàtic”: una onada de calor, un episodi de fred, una inundació, no podem dir això. Abans cal investigar, cal relacionar, i després podem dir: “Això ha estat a causa d’un senyal d’energia extra que té el planeta, ja sigui per temperatura de la mar, per temperatura de l’aire, o per un canvi en la circulació atmosfèrica”.
Totes aquestes coses que, a poc a poc, anem millorant necessiten estendre’s a tota la població mundial. I sé que és molt difícil perquè hi ha països on la gent té altres preocupacions molt més importants, com ha de ser el simple fet de menjar cada dia. Però tot i així, es tracta de fer el que estem fent aquí que és, al final, educar, i si eduques des d’unes generacions primerenques és molt més fàcil que aconseguim aquests reptes que, avui en dia, poden solucionar molts problemes que tindrem en un futur. Per tant, jo aposto per nosaltres i, per descomptat, que nosaltres també pressionem als que prenen les decisions importants perquè al final, avui dia el canvi climàtic no hauria de portar una etiqueta política, hauria de ser una gestió global i no individual, encara que al final hem de partir d’algun punt, però… Per tant, política a part, som nosaltres els que tenim més pes en aquesta decisió de com volem que sigui el clima del futur i com volem que sigui el clima dels que ens seguiran, els nostres fills, els nostres nets, etcètera, etcètera.
Sí, sí, no hem parlat, per exemple, de la geoenginyeria, que és un tema que està molt de moda perquè hi ha gent que diu: “Bé, ja que no podrem aturar el canvi climàtic a força de reduir emissions…”, perquè podem aconseguir una reducció, però serà difícil que no segueixin emetent productes derivats del carboni, metà, etcètera. Llavors, una forma és dir: “Bé, doncs atenuem l’energia que ens arriba del sol i així ens escalfem menys. Hi ha molts experiments que s’estan fent avui en dia per fer que augmenti la nuvolositat, o per ficar en els núvols certs productes que d’alguna manera reflecteixin més radiació solar, o hi ha diferents tècniques que s’estan proposant. De fet s’estan fent experiments. És a dir, que una forma seria… L’ideal perquè hi hagués un refredament global seria que hi hagués una gran erupció volcànica com la de Pinatubo el 1991 i que aquest núvol tapés el sol i es refredés el planeta com va passar llavors. Això ho podríem fer artificialment, però no passarà perquè molts dirien: “a mi se m’ha refredat molt la zona i se m’han mort tots els plàtans”, no tots estarem contents amb això, llavors les solucions que tenim passen no tant per la geoenginyeria que tenen molta, molta…
És un tema molt sensible per a molts i no arribarà tan ràpidament, encara que, potser, al final hem de tirar d’ella perquè serà tan extrem el canvi que haurem de buscar una solució urgent, però sí que podem començar a pensar en tecnologies que ens permetin reduir el possible escalfament. Començant per les ciutats, que són els grans nuclis d’augment tèrmic. Ja estem veient moltes ciutats molt més sostenibles en els seus mètodes de construcció, en els seus mètodes d’utilització d’energia, edificis que tenen mètodes de refrigeració molt més eficients, o tenen més plaques solars, o tenen més zones verdes que evitin les illes de calor urbà que contribueixen també a l’escalfament global, o sigui que per aquí va la cosa una mica. Però des del punt de vista tecnològic també tenim solucions, doncs, per exemple, hem parlat dels incendis. Ara s’està plantejant ja començar a utilitzar drons per als incendis. Per què? Perquè mentre un hidroavió passa per una zona i llença aigua o qualsevol producte químic barrejat que t’apaga el foc, els drons ja es poden controlar amb molta més precisió i anar a llocs molt més crítics. Llavors comencem a introduir eines per buscar solucions als nostres problemes que ja estan passant com a conseqüència d’aquest escalfament o canvi climàtic. Però per descomptat la geoenginyeria… jo no diria que serà una cosa que aparegui immediatament, però t’asseguro que en 20 o 30 anys la començarem a utilitzar amb més freqüència, per desgràcia, perquè necessitem solucions molt més contundents per evitar que la temperatura pugi tant al planeta.
Llavors, Espanya per exemple és un dels països més vulnerables a aquesta desertització de la qual parlem de vegades. Per què? Perquè hi ha entorns de la península ibèrica que cada vegada s’estan convertint en entorns més desèrtics. I això també implica un canvi important pel que fa a biodiversitat de la zona, però també en altres pràctiques que hi ha en aquesta zona ara mateix, com és l’agricultura. Llavors els deserts preocupen molt no només perquè s’està perdent l’entorn en el desert en si: si són àrids estan fent-se més àrids, amb temperatures més extremes, el poc que hi ha està desapareixent. I, alhora, ens preocupa, al voltant del tema dels deserts que has tret tu, el fet que els deserts també s’estenen. Espanya és un cas, però hi ha països, per exemple, d’Àfrica, que estan en una situació molt més precària com és el Sahel africà. És una zona al sud del Sàhara, una banda que s’estén pràcticament des de l’Índic fins a l’Atlàntic. Països com Senegal, com Txad, com Burkina Faso, fins al Sudan, estan vivint una sequera tremenda on hi ha una devastació brutal, i on hi ha una epidèmia de gent que no té cap tipus d’aliment. En aquests països ja no preocupa tant el que puguin conrear per comercialitzar, preocupa el que puguin conrear per menjar dia a dia. Llavors, l’expansió desèrtica és un altre problema a tenir en compte en aquest entorn nou que ens està tocant viure. Com més comença a ser un entorn semiàrid més àrid, més comencem a veure aquesta invasió desèrtica en zones on abans hi havia molta més biodiversitat. Això és una realitat, és un fet avui dia. De la mateixa manera que hi ha altres zones que en lloc de ser desèrtiques estan vivint situacions de precipitació molt més intensa. Així és el canvi climàtic, és un canvi d’extrems. Molta més sequera, molt més calor a uns llocs, molta més pluja, molta més meteorologia extrema, en aquest sentit que en altres, i és el que estem veient.
Mai saps com el cos et respondrà i arriben moments en què realment et preocupes perquè a part de que estàvem rodant un programa de televisió, i em vaig haver de llençar en un riu gelat a 60 sota zero a l’aire i altres coses… sempre penses: “Bé, em moriré aquí, se’m pararà el cor o sortiré d’aquest riu?”. Llavors, els extrems en aquest sentit han estat aquests: freds i tornados, però hi ha molts altres fenòmens meteorològics, que potser sense adonar-me’n, han estat extrems, preocupants i potser no els he vist tant. I sé que molts de vosaltres sense adonar-vos haureu viscut situacions meteorològiques extremes. Si comencéssim a parlar segur que més d’un sortiria amb la seva pròpia situació, un llamp que ha caigut aquí i se li han posat els pèls de punta, que a mi m’ha passat també. Tot això és extrem també, i al final cal intentar evitar-ho. No us fiqueu en cap fenomen meteorològic extrem si podeu.
Avui en dia, Sibèria cada vegada registra temperatures més altes. La neu ja no és tan freqüent durant mesos perifèrics de les estacions, per exemple, a partir de maig o juny, per descomptat ja no hi ha neu al terra, després no comença a nevar fins potser octubre, abans nevava ja al setembre. Llavors, tot això ha anat canviant i serà molt diferent. De fet, l’altre dia jo, precisament, vaig tenir l’ocasió d’escriure un article sobre Sibèria i el seu futur, perquè Sibèria a finals d’aquest segle serà un lloc molt atractiu per als viatgers. Avui dia excepte algun friqui com jo que ha anat allà o d’altres que han vist el programa que vam fer de Oimiakón i han dit: “Ai, jo vull anar-hi perquè m’encantaria anar al lloc més fred”, però en un futur la gent que avui en dia no hi va perquè el fred és extrem i molt, molt, incòmode, hi anirà perquè serà un entorn natural preciós, és un entorn salvatge, molt extens, i serà un lloc de vacances preciós on hi haurà menys fred, segurament et podràs prendre un vi siberià, i menjar verdures que no existeixen allà, quan jo hi vaig estar no hi havia verdures, o sigui que imagina’t totes les coses que podràs fer en una Sibèria del futur a causa, precisament, del clima canviant. Nosaltres ens queixem aquí que les temperatures passen de 40 graus i diem: “Quina calor!”. Els siberians estan encantats. És a dir, estan encantats amb el canvi climàtic, tindran un clima que no tindrà res a veure amb el que tenen actualment i serà un lloc molt més agradable de visitar i de viure en un futur.
I parlant amb gent que es dedica, precisament, a sufocar-lo, la gent que treballa en els incendis, em comenten moltes persones que porten 40 anys fent això d’apagar incendis, em diuen: “Els incendis no tenen res a veure avui en dia amb com eren en el passat. No sabem com controlar-los. Són incontrolables, tenen una velocitat tal que no hem vist mai en el passat”. Per què? Perquè no hi havia aquesta combinació d’elements que tenim avui en dia molts dels quals sorgeixen arran del nostre comportament climàtic. Aquestes precipitacions intenses, aquestes onades de calor tan devastadores… Llavors, és un tema que preocupa, preocupa a Califòrnia com tu has dit, i preocupa molt en altres països. Espanya és un país on, per desgràcia, també el risc d’incendis és elevat. Afortunadament molts de nosaltres estem fent els deures, hem après què hem i què no hem de fer en dies en què hi ha un alt risc d’incendis, i això ajuda molt. Difondre aquesta informació perquè la gent sigui conscient que hi ha dies que cal deixar de fer i practicar certes activitats. I que després hem de ser molt més curosos quan anem a entorns on potencialment hi pugui haver incendis. O sigui que, de nou, l’educació, de la mateixa manera que estem educant en el canvi climàtic, l’educació sobre temes com incendis ajuda molt a prevenir. Malauradament, encara hi ha gent que per una raó o per una altra segueix provocant-los, o segueix, sense intenció, fent que apareguin. Però, per descomptat, és un problema important.
I precisament parlant d’això, com per tancar la nostra xerrada d’avui que m’ha semblat apassionant. Heu tingut unes preguntes estupendes, s’han quedat moltíssimes coses al tinter, però la meva reflexió, sobretot, és que la meteorologia és una ciència que té una importància tremenda perquè tots depenem d’ella. Avui dia molt més, perquè va molt lligada al tema que hem estat desenvolupant, aquí tractant, que és el del canvi climàtic. I per això jo animo molta gent. Ja sé que aquí no tinc xavals, però animo als que en teniu i als qui cregueu que puguin tenir una passió per aquesta ciència, que vagin en aquesta direcció. Jo sempre dic, i ho vaig dir fa deu anys: la professió del futur és aquesta, és intentar buscar solucions. Però no: “dramatitzem la situació del canvi climàtic i donem totes les notícies negatives”. Això cal fer-ho perquè la gent es conscienciï, no us cregueu que ho fem perquè ens agrada. Ja sé que vosaltres, molts, pensareu que en els mitjans de comunicació el que més ven són els successos i el sensacionalisme. No, ho fem per conscienciar. Jo sempre he estat, com a científic, sempre he estat partidari si he de dramatitzar alguna cosa o no dramatitzar, prefereixo dramatitzar, prefereixo ser rigorós en la meva informació, però si hagués de ser un costat o un altre i no tinc altra opció, prefereixo dramatitzar perquè és l’única manera que la gent percebi aquest senyal i que actuem en conseqüència. Avui dia, totes les futures generacions que arribin sabran molt més sobre aquest problema que els que hem passat ja per això, perquè no hem viscut tan intensament el canvi climàtic.
I per això crec que és important que els que tingueu aquestes futures generacions els hi inculqueu, que eduqueu des del vostre lloc, que els ensenyeu les coses importants que cal fer per intentar que, no podrem frenar ja el canvi climàtic antropogènic, però sí que tenim una oportunitat de desaccelerar-lo una mica, de buscar solucions, d’adaptar-nos a ell, perquè a part que comencem a apagar els llums i emetre menys gasos efecte hivernacle, a reduir la petjada de carboni, també hem de començar a pensar en com evitaré que la meva casa s’ompli d’aigua dins de 20 anys quan pugi el nivell del mar mig metre. O sigui, això també ho hem de fer. Lluitar, però més que lluitar, lluitem també contra que el canvi climàtic, que el senyal que estem ara mateix pronosticant sigui tan, tan intens com està contemplat. I, per desgràcia, encara no sabem quin serà el desencadenant d’alguns d’aquests senyals que estan començant a passar. Podria haver-hi un… així, que desencadenarà una acceleració més fins i tot del que estem pronosticant avui dia els científics. I, per tant, tot el que puguem fer a partir d’avui mateix va sumant. I és el que us demano, us ho demano de la manera que pugueu, però sobretot inculcant, jo crec que les noves generacions que arriben han de saber, realment, quins són els punts més importants en què hem de concentrar-nos i com arribar a ells. Moltíssimes gràcies a tots.