“El canvi climàtic existeix i nosaltres ho amplifiquem”

Mario Picazo. Hola a tots. Soc el Mario Picazo, un meteoròleg, professor, i vull agrair-vos que estigueu tots aquí avui per parlar d’aquesta boja ciència de la meteorologia, que sé que a tots us apassiona tant com a mi perquè, al final, jo crec que tots som, o tots tenim, una petita passió per la meteorologia. Uns més que altres, però he de dir-vos una cosa també, dins de la meva professió que és una part mediàtica, una altra part educativa com a professor d’universitat. La part mediàtica és una part, us diria, que és molt desagraïda perquè, quantes vegades heu demanat una predicció del temps, potser si coneixeu un meteoròleg, sobre un esdeveniment que teniu un cap de setmana especial, un casament o una comunió, i el meteoròleg com jo us diu: “Bé, doncs farà aquest temps”. Quin temps farà? I arriba aquest esdeveniment, la predicció es compleix perfectament i nosaltres no rebem rebre cap tipus de comentari. Ara, com no es compleixi… quin desastre! És una professió molt desagraïda. Recordeu molt dels errors, però no dels encerts. I aquesta és una professió en la qual cada vegada, afortunadament, tenim més encerts. I la veritat és que molts us deveu preguntar: “Bé, doncs com vas arribar a això de la meteorologia?”. Perquè la veritat és que aquesta és una professió cada vegada més comú. Hi ha molta feina a fer. Tenim una tasca tremenda de fer en el que es refereix, sobretot, a la part climàtica del planeta i que té a veure amb la meteorologia, però en els vells temps, i ja tinc els meus anys aquí a la meteorologia, no hi havia tants meteoròlegs.

Em vaig trobar amb una professora a l’escola i jo estava llavors a segon de BUP, professora de Ciències Naturals, que per primera vegada em va exposar aquest tema de la meteorologia. I jo era un aficionat a la ciència, m’agradava la geologia, m’agradava la biologia, però no tenia aquesta passió per la meteorologia. I un dia aquesta professora es va creuar pel meu camí i em va dir: “Mira, doncs això són els núvols, així bufa el vent…”. Els ulls se’m van obrir i vaig dir: “Aquesta és la meva passió”, i a partir d’aquest moment, 12 anys, ja sabia el que volia fer. Em podia haver desviat pel camí, haver fet una altra cosa i alguna cosa ha fet fora de la meteorologia, però en general he seguit aquesta recta, perquè tinc una passió per aquesta ciència que crec que és comparable amb d’altres, però té unes coses molt especials. Als 12 anys em vaig construir la meva pròpia estació meteorològica. Llavors als meus pares els deia: “Jo vull ser meteoròleg”, ells deien: “Au, va”. Una estació meteorològica en aquells anys costava un dineral. Avui dia tenim estacions meteorològiques molt més assequibles, econòmicament parlant, sense que siguin molt, molt tècniques. Llavors, vaig dir: “construiré la meva pròpia estació meteorològica, què em cal? Un anemòmetre. Bé, doncs un anemòmetre com el faig? Doncs vaig veure que en un llibre de meteorologia americà hi havia un noi que s’havia fet un anemòmetre utilitzant un patinet i unes pilotes de ping-pong. Jo vaig fer el mateix, vaig agafar un patinet, li vaig treure les rodes, vaig posar unes pilotes de ping-pong, me’n vaig anar amb el Dyane 6 de la meva mare pel passeig marítim d’on vivia, el treia pel sostre a diferents velocitats, conduïa la meva mare, anava fent anotacions perquè cada vegada que donava la volta l’anemòmetre s’encenia una bombeta, i aquest va ser el meu primer anemòmetre.

Em calia un hidròmetre per mesurar la humitat relativa: “Com faig un hidròmetre?”. Bé, doncs vaig anar a la meva germana i li vaig arrencar tres o quatre pèls del cap i em vaig fer un hidròmetre, perquè el pèl s’estén i es contrau amb canvis d’humitat, i vaig fer un petit hidròmetre que no em donava la humitat relativa perfecta, però em deia si pujava o baixava. Jo estava emocionat i així vaig anar fent-me una estació meteorològica fins el dia que vaig dir: “Escolta, doncs això té el seu mèrit, el presentaré a un premi”. Llavors hi havia un premi de científics, joves científics i inventors es deia, que es deia el premi Holanda i la gent que el va veure va dir: “Això és una meravella. A les finals del premi Holanda”. No vaig guanyar el premi, però vaig estar aquí a Madrid emocionat amb l’estació meteorològica. O sigui que al final tot això m’ha portat per un camí de passió per una ciència que, després, a part de mediàtica, ha estat molt educativa. Porto anys vinculat a la universitat, avui dia més al tema del canvi climàtic, que és un tema que crec que ens preocupa molt i que segur que podrem parlar llargament sobre ell aquí avui, sobre alguns aspectes que són realment importants. Però al final, el més important de tot és que quan tens passió per una cosa, com jo l’he tingut des d’un principi, vas desenvolupant facetes que et van fent escalar cada vegada més en aquest món que, com us dic, per a mi és apassionant i jo sé que tots en general tenim aquesta petita espineta de meteoròlegs perquè tots ens preocupem per la meteorologia d’una forma o d’una altra. Crec que avui molt més i per això, el que en el passat semblava una professió una miqueta més estranya, avui s’ha convertit en una professió molt més habitual. Ja no només per ser meteoròlegs, sinó perquè hi ha gent que treballa en medi ambient, gent que es dedica a la predicció meteorològica, a la predicció del clima, i hi ha gent que treballa directament amb tot l’impacte que aquestes ciències tenen sobre el medi ambient en general. O sigui que aquesta és una ciència apassionant.

Aquest ha estat el meu camí, però jo no vull parlar… Em posaré dempeus com fan els homes del temps perquè estic acostumat a treballar de peu, però ho faré només per dir-vos que aquesta és una passió que he desenvolupat, però avui espero que aquí parlant amb vosaltres puguem intercanviar, em podeu preguntar coses tant de la faceta potser més coneguda mediàtica que tinc aquí a Espanya, com la faceta que crec que molts desconeixeu, que és la de professor. Avui segueixo treballant mediàticament en temes de meteorologia a través d'”eltiempo.es” i vinculat a la tele, però la meva faceta també ha estat… una altra vegada he anat més cap a l’acadèmic, per què? Perquè he vist que en aquests anys en què el canvi climàtic s’ha convertit en una cosa fonamental que necessita ser investigada i necessita ser solucionada, m’ha tornat aquesta passió acadèmica per la docència i la investigació, i per això, encara que ho he fet tota la meva vida, he tornat a ella i estic una altra vegada més vinculat a aquesta faceta. Però jo espero que tots vosaltres que esteu aquí ara pugueu llançar les vostres preguntes i puguem intercanviar informació, i segur que teniu dubtes que jo espero poder resoldre, i espero poder explicar-vos coses importants del que estem fent avui en meteorologia, que és al final el que realment crec que us interessa als qui esteu aquí. O sigui que obro aquesta roda de preguntes i espero poder donar-vos una resposta el més didàctica i educativa possible perquè és el que realment al final arriba a tothom.

Ana. Hola, Mario, soc l’Ana. Ens podries explicar una mica com ha canviat la forma de predir el temps al llarg…? Sé que ets professor i que ets meteoròleg també… al llarg de la història, i quins instruments s’utilitzaven per predir el temps?

Mario Picazo. Bé, doncs molt bona pregunta perquè la gent es creu que això de la meteorologia és una ciència molt recent, però bé, és que podem fer marxa enrere segles i segles, i la veritat és que podríem treure’ns el barret davant dels que feien prediccions del temps llavors. La meteorologia va començar molt abans que Crist, de fet, encara que es prenien dades, es començava a observar i a relacionar, per exemple, el Sol, la posició dels planetes, dels estels amb fenòmens meteorològics i cicles, fins que va començar l’escriptura fa milers d’anys, 3000 anys abans de Crist, imagina’t, no es va començar a recopilar tota aquesta informació. Llavors va ser quan va començar de debò la meteorologia, però els primers meteoròlegs realment eren sacerdots i xamans, era com una mica mitològic i tenien una funció que, avui dia, si fos un meteoròleg de llavors segurament no hauria agafat la feina, perquè aquí rodaven caps realment. O sigui, avui dia també roden caps. Llavors, els meteoròlegs, realment aquests sacerdots i aquests xamans, havien de pràcticament lluitar contra la fúria dels déus, perquè a l’hora de predir fenòmens meteorològics extrems com unes inundacions, unes riuades, una situació molt extrema, era gairebé com que havien d’anticipar perquè no es produís, invocar els déus, a Zeus, a Helios, el déu del sol, o Èol, el déu del vent… intentar que al final això no es produís. Així va començar la meteorologia.

Després ja, a poc a poc, van anar entrant els babilonis, que els babilonis observaven molt el sol, els planetes. I van anar fent prediccions molt més exactes de com canviava el temps amb estacions i altres coses. I així va anar evolucionant tot, fins que arribem a un temps en què comença a aparèixer més la instrumentació. Els primers instruments també eren complicats de dissenyar. Per exemple, tenim a Galileu Galilei que va inventar el primer termòmetre, o fins i tot a Torricelli que va inventar el baròmetre, però que va inventar un baròmetre més refinat perquè prèviament havia tingut un altre predecessor i va decidir utilitzar aigua, que era un líquid òbviament menys dens que el mercuri. Llavors, per fer un baròmetre va haver de fer un baròmetre de deu metres de longitud. Imagina’t tota la planta d’un edifici amb un baròmetre. Finalment va arribar Torricelli i li va dir: “Mira això està molt bé, però jo faré un baròmetre amb mercuri, de manera que sigui d’una mida més raonable”, el que a vegades hem vist a la paret de les cases, tot i que ara gairebé tots els baròmetres ja no són de mercuri, perquè són molt cars i són metàl·lics. O sigui que la meteorologia ha tingut molt recorregut i per això amb la poca tecnologia que hi havia, fer una predicció meteorològica era d’alt risc. Però bé, avui en dia tenim tecnologia molt més avançada: han aparegut els satèl·lits, ha aparegut instrumentació molt més precisa, i per tant sense buscar excuses, els meteoròlegs sempre diem: “Això és una ciència inexacta, no tenim tantes excuses perquè tenim tecnologia molt més precisa que ens permet fer prediccions molt millors que les que van fer els nostres avantpassats fa ja milers d’anys”.

Ana. Hola, Mario, soc l’Ana. Avui dia amb tots els avenços tecnològics que hi ha, podries explicar-nos com es prediu?

Mario Picazo. La predicció del temps requereix moltes hores d’investigació. O sigui perquè encara que vosaltres al final, tots vostès, tots vosaltres, veieu un mapa del temps amb uns símbols i dieu: “Ah, mira, han posat aquí uns sols i uns núvols”, darrere d’això hi ha moltíssim. Hi ha moltíssima investigació i hi ha moltíssim desenvolupament tecnològic. O sigui, perquè el fet que puguem fer una predicció meteorològica depèn, sobretot, de quant entenguem de la dinàmica de l’atmosfera i dels oceans. És a dir, del que governa això, i al final els científics el que fem és dissenyar equacions que representen aquesta dinàmica. Llavors, per arribar a generar aquestes equacions que alimenten uns models de càlcul numèrics, que són models numèrics amb moltes equacions, cal investigar. No saps què posar en l’equació si no saps exactament què està passant a l’atmosfera i als oceans. Llavors, al final, les nostres prediccions es basen en això: en moltes equacions, en molts números. La gent a vegades em diu: “Vull ser meteoròleg”, i dic: “T’agraden les matemàtiques, t’agrada la física?”. “No, no”. “Llavors canvia de professió”. O sigui, per ser meteoròleg cal bregar amb les matemàtiques, cal bregar amb la física, perquè al final tot acaba en equacions que, d’alguna manera, són les que prediuen el temps. Això per una banda, d’altra banda, la tecnologia és important per fer aquestes prediccions de models numèrics que cada vegada contenen més i més equacions, milers d’equacions en aquests models de càlcul, necessitem ordinadors molt potents. Com més potent és la informàtica, millors són les prediccions i això ha evolucionat moltíssim.

Fa anys els ordinadors eren molt lents, per calcular com evoluciona l’atmosfera havies d’esperar hores, i hores, i hores, avui ho podem fer molt més ràpidament i amb molta més precisió. I després, una altra cosa que també influeix és que nosaltres abans de posar en marxa un model d’aquests amb moltes equacions, necessitem fer, el que anomenem els meteoròlegs, una inicialització. És a dir, un punt de partida, i aquest punt de partida requereix que tinguem moltes observacions. La xarxa d’observacions fa un segle era molt escassa, teníem puntets per aquí i per allà. Imagineu observatoris meteorològics repartits per tot el món. Avui dia aquesta xarxa és molt, molt més densa. Llavors, què passa? Que a l’hora de començar un model de càlcul, és a dir, per poder calcular quin temps farà demà o d’aquí a set dies, ens cal començar amb el que hi ha ara mateix, en aquest moment, i a partir d’aquí calculem. Si el que tenim ara mateix no és precís, l’error s’amplia. Llavors, avui dia tenim una xarxa d’observacions molt més precisa que ens permet que els nostres models d’equacions sofisticades funcionin molt millor i així calculem el temps a grans trets, ho fem amb moltes matemàtiques, amb molta física, amb molta investigació, perquè hi ha gent que està estudiant com funciona un núvol i com puc parametritzar aquest núvol amb equacions. Això requereix hores d’investigació i això, avui dia, és gràcies al fet que molts governs del món estan apostant per aquesta investigació, encara que altres retallen, altres aporten, és com calculem i fem la predicció del temps dia a dia.

Arsenio. És la meteorologia una professió de futur? Si la resposta és sí, com es podria portar a l’àmbit dels més petits, a l’educació primària, per exemple?

Mario Picazo. Jo crec que la meteorologia ja és una professió de futur. Serà una disciplina dins del que anomenem “medi ambient”, de futur cada vegada més important. Crec que és fonamental començar per baix. No vol dir que els altres estigueu ja: “És igual el que feu”, no, ni molt menys. Tots comptem, però realment per construir el que cal construir en els pròxims 20 o 30 anys necessites que un xaval de set o vuit anys comenci a actuar i fer les coses que poden, realment, ajudar a que arribem a aquests compromisos que estem plantejant en molts llocs del món ara mateix. Llavors, comença per l’educació i comença per introduir, potser, disciplines que no estan potser tan desenvolupades a nivell educativa a les escoles. Temes de sostenibilitat, però temes d’hàbits, també, no només dir: “L’efecte hivernacle és que tenim…”, això és important que ho aprenguin, però, com pot evitar que arribem a aquesta situació? Quins hàbits puc fer o quins hàbits puc aplicar en el meu dia a dia i com puc en un futur jo contribuir a que això realment sigui d’una altra manera? Llavors, és un tema educatiu. No et dic que potser és difícil d’inculcar als nens molt petits, però com més aviat comencem, abans arribarem a un nivell més madur dins de l’educació on els xavals estiguin totalment preparats per això i ho vegin com una cosa totalment normal. I per això crec que és important començar per aquest escalafó del sistema educatiu.

Carolina. Sempre m’agrada quedar-me a veure el temps després de les notícies i ja que et tenim aquí m’agradaria fer-te una pregunta: al carrer se sent de vegades la frase que el temps ha canviat o que el temps ara és més sec. Ens podries explicar la relació entre el temps i el clima?

Mario Picazo . Aquesta és una bona observació perquè la gent confon aquestes terminologies. Jo sempre dic una cosa, perquè sigui fàcil d’entendre, el clima és com la teva personalitat, i el temps és com el teu estat anímic. És a dir el clima és una mitjana de tot el temps que ha passat, de totes les situacions meteorològiques que han influït en el període de temps que tu decideixis, però diguem que el clima és una cosa passada. El temps és el que està passant ara mateix. I és, precisament, un bon punt que treus, perquè avui en dia es parla molt de canvi climàtic i la gent de sobte, per exemple, escolta que hi ha una onada de fred tremenda i diu: “Si estan parlant que s’està escalfant el planeta, com poden estar parlant d’onada de fred i alhora parlar d’escalfament global?”. Bé, doncs és precisament això, perquè el que tu estàs experimentant no és el clima. Estàs experimentant el temps i quan fem una mitjana és quan veiem aquest canvi climàtic. És a dir, quan agafem una sèrie d’anys que poden ser 10, 20, o 30, normalment en meteorologia i en estudis de canvi climàtic s’utilitza un període de 30 anys. Aquí és on tenim un senyal clar del que ha passat perquè estem fent una mitjana de molts anys, de moltes situacions meteorològiques. No obstant això, el temps és aquest moment, aquest estat anímic que he comentat en el que està passant una situació concreta. Llavors, és molt important diferenciar temps i clima.

Raquel. Hola, Mario. He llegit alguna vegada que hi ha animals i plantes que ens donen previsions meteorològiques bastant precises. Ens podries parlar una miqueta d’això?

Mario Picazo. Doncs sí, els animals, jo crec que hauríem de contractar-los a tots en tots els centres meteorològics perquè són savis pronosticadors del temps. I jo crec que els que teniu animals a casa, fins i tot un gos o un gat, ja de per si tenen comportaments que tenen a veure amb canvis de meteorologia, però els que heu treballat a la intempèrie, heu viscut més en entorns rurals, teniu animals com vaques, cavalls, viviu a l’aire lliure, perquè en les ciutats al final ens quedem una mica al marge de tot això, aquí sí que es veu més el comportament dels animals i com reaccionen al clima i al temps, perquè és una cosa de llarg termini però amb situacions puntuals meteorològiques. Els animals són molt savis. Jo crec que tenen una millor manera, d’alguna forma, de notar aquests canvis. Per exemple les vaques, les vaques són uns animals molt curiosos que, a vegades, anem conduint pel camp i les veiem aquí en un prat. Algunes les veiem de peu menjant, però quan, per exemple, estan totes assegudes, tombades, i més en un racó de l’espai que acostumen a ocupar, és un presagi de que potser pugui ploure, que arribin pluges. Les aus, les veiem moltes vegades volant i on són aquests coneguts refranys populars que diuen: “Quan la graula vola baixa fa un fred terrible, quan el gaig vola a batzegades…”. Bé, canviem de tema.

El cas és que les aus, que són els animals que es mouen per l’entorn atmosfèric més lliurement, també canvien molt de comportament. Si les veiem volar més amunt o més avall en l’atmosfera és una indicació que hi pot haver un presagi de canvi de temps, de pluja, perquè l’atmosfera s’escalfa, hi ha corrents tèrmics, i aquests corrents tèrmics… si veus un ocell volant en cercles vol dir que hi ha un corrent tèrmic que, potser, pot provocar la formació d’una tempesta i que hi pugui haver pluja. I després fins i tot hi ha insectes, per exemple, les abelles, molts odiem les abelles perquè ens piquen i són molestes, però són fonamentals en la nostra vida i després, meteorològicament parlant, són molt sàvies. Quan acaba l’estiu i arriba la tardor comencem a veure molta activitat, les abelles comencen a ser molt actives. O comencem a veure que les seves bresques estan més amunt del que és habitual. Pot ser un indicatiu que l’hivern que arriba serà molt cru, i pot ser de neus, perquè com més amunt la bresca, depenent de la zona, potser hi ha més neu. I després hi ha els grills. A mi m’encanten els grills, ja sé que alguns direu: “Ostres, la serenata de grills no em deixa dormir”, però els grills són un termòmetre, els grills són insectes el metabolisme dels quals depèn de la temperatura: com més calor fa, més grinyols. Hi ha una forma de calcular la temperatura amb els grills, no sé si ho sabíeu, però uns científics, hi ha científics per a tot en aquest món, es van dedicar a estudiar concretament grills i a relacionar la temperatura de l’aire amb el grinyol de grill. Com més grinyol hi ha, més temperatura, això ja ho sabem, però, es pot calcular? Doncs sí, si tens la paciència i comptes quants grinyols emet un grill per minut pots saber la temperatura de l’aire.

Imagina’t que compto 200 grinyols, quina temperatura tindria l’aire? Doncs hi ha una fórmula que diu: divideix aquest nombre de grinyols per minut per cinc i li restes nou. La relació matemàtica és perquè és una fórmula en Fahrenheit per convertir-la en graus centígrads. Si jo tinc 200 grinyols dividit per cinc i en resto nou, vol dir que la temperatura de l’aire són 31 graus centígrads, més o menys, perquè cada grill tindrà el seu metabolisme. Però pots dir: “Doncs quina calor que fa”, o: “Quina temperatura més agradable”. I això és una curiositat dels animals, dels insectes, i de tot el que ens ensenyen i ens segueixen ensenyant tot i que, segurament, avui dia molts animals estan una mica despistats amb tot el que està passant amb el clima.

Loreto. Hola, Mario, jo et volia preguntar… perquè els avis jo recordo que miraven el cel i et deien el que faria i poques vegades s’equivocaven. Llavors, m’agradaria que em diguessis què hi ha de cert en la saviesa popular del temps.

Mario Picazo. Jo sempre he estat un fanàtic de la saviesa popular. I he après molt, perquè he tingut l’oportunitat de viatjar per entorns rurals d’Espanya i d’altres països del món, i sempre, sempre, he preguntat a la gent que està al camp, o està al mar, sobre la seva saviesa popular, perquè és la millor forma d’aprendre sobre una zona concreta. Òbviament, si agafes un senyor pagès d’Astúries i te l’emportes a Múrcia, doncs igual va una mica despistat, perquè ell ha observat molts anys, però la saviesa popular s’ha basat en això, en observacions, en estar moltes hores a l’aire lliure i veure què passa amb el temps i quins canvis ocorren i quins senyals pots utilitzar. D’aquí, per exemple, el clàssic i famós mètode de predicció meteorològica anomenat “el mètode de les cabanetes” que se segueix utilitzant avui en dia. Em sembla excitant i em sembla emocionant que gent que està al camp, gent que està a la mar, pugui fer una predicció que al final s’acaba complint tant i més que les que fem nosaltres amb la nostra sofisticada tecnologia, és així. És cert que també el refranyer popular en què es basa tota aquesta saviesa ha anat canviant. Hi ha coses que ja no es compleixen rigorosament perquè les estacions, ja ho sabreu, s’han anat estirant. Ara sembla que l’estiu arriba abans i després dura més. Els refranys que eren de setembre i de maig ja no encaixen perfectament perquè de cop i volta ja no plou quan ha de ploure i comença a fer calor abans. O sigui, que… Cert és que necessitem més observadors. Per desgràcia això s’ha reduït, per què? Perquè molta gent que estava a l’entorn rural se n’ha anat a les ciutats. Hem perdut observadors, hem perdut saviesa popular, però encara perduren refranys importantíssims que seguim utilitzant i mirant. I encara seguim, jo avui en dia, malgrat tota la tecnologia que tenim segueixo intentant accedir a informació de saviesa popular, dia a dia, mes a mes, any a any, perquè em segueix proporcionant molta informació que a vegades desconeixem.

Llavors, al final, la saviesa popular és precisament el que has comentat abans. Una mena de relació climàtica de tot el que està passant en una zona i, després, que si el vent gira en una direcció i en l’arbre es mouen les branques de dalt més baix, resulta que plourà a la tarda. Això no ho sabríem, a vegades, nosaltres amb tecnologia, avui dia en tenim més i podem saber com ha evolucionat l’atmosfera, però la saviesa popular segueix sent fonamental. Jo crec que tots els que estem en el gremi de la meteorologia la seguim consultant i la seguim utilitzant. Jo soc del refranyer popular, alguns ja no els faig servir perquè no encaixen, però segueixo traient els meus refranys populars sempre que puc.

Adolfo. Hola, Mario, a vegades ens quedem embadalits mirant el cel, les diferents formes dels núvols, i els meteoròlegs teniu noms específics de cada núvol. Llavors el que jo et volia preguntar és si ens pots explicar, una mica, les formes dels núvols i si tens alguna curiosa o especial que et cridi l’atenció.

Mario Picazo . Dins de la classificació dels núvols, la forma més fàcil de distingir uns dels altres és per un nom que és bàsic. Per exemple, el “cúmul” és un tipus de núvol. Hi ha cirrocúmuls, hi ha estratocúmuls, la terminació “cúmul” vol dir que té forma rodoneta. Vaja, que no és un núvol amorf. Després hi ha els núvols estratiformes i tot el que són cirrostrats, altostrats. Aquesta terminació “estrat” t’indica, simplement, que el núvol és més uniforme. O sigui, que això és el que ens diferencia una mica els núvols rodonets dels núvols més plans. I després ja dividim els núvols també per altitud, per exemple, tot el que són núvols “cirrus”, són núvols que són alts i estan sempre, o gairebé sempre, formats enterament per cristalls de gel, perquè estan a tanta alçada en l’atmosfera que sempre aquí les temperatures estan sota zero. O sigui que l’aigua que hi pot haver en aquests núvols sempre està en estat sòlid, són cristalls i per tant són els núvols que produeixen aquests fenòmens espectaculars que també ens embadaleixen a vegades, com els halos al voltant del Sol o de la Lluna. El tema dels núvols és un tema apassionant. Jo crec que hi ha gent que es dedica només a observar núvols. Jo ho he fet molts anys i crec que els meteoròlegs tots tenim el nostre núvol preferit. És com el que té un cotxe preferit. Nosaltres tenim el nostre núvol favorit. Per descomptat, jo crec que el núvol que més ens agrada a tots, en general, per posar-ne un de referència per als meteoròlegs, és el que més metereologia causa: el cumulonimbus, que és aquest núvol vertical de desenvolupament que veiem, sobre tot, en dies d’estiu que veiem cada vegada amb més freqüència perquè cada vegada hi ha meteorologia més extrema, aquest núvol que descarrega calamarsa, llamps… Els meteoròlegs volem com més activitat millor. Si genera tornados, llamps, trons, i altres coses millor encara, aquest és un núvol apassionant i, a més, fotogràficament parlant, és espectacular perquè ens proporciona unes imatges molt, molt especials al cel.

Però després hi ha núvols una miqueta menys habituals que a mi m’agraden particularment, per exemple, un núvol que es diu el núvol lenticular. No sé si l’heu vist al cel, però segurament si l’heu vist al cel la primera impressió que tindreu és que ens envaeixen d’un altre planeta, perquè semblen plats voladors i no són tan habituals. Ocorren quan, per exemple, el vent bufa amb molta intensitat en altura i es troben amb algun tipus d’obstacle. Per exemple, aquí a Espanya, com és un país molt orogràfic tenim molts núvols lenticulars, igual que en qualsevol altre país on hi ha orografia important perquè el vent bufa fort, ha de passar per sobre d’una muntanyeta i en passar just per sobre de la muntanya aquí es genera un núvol que és aquest núvol lenticular, com diu el nom, té forma de lent. Jo els anomeno plats voladors perquè em recorden més a una invasió d’un altre planeta. I després hi ha els núvols, uns que són més complexes, que es diuen els núvols Kelvin-Helmholtz, que són núvols que si els veus apareixen com petits pics, com onades de mar. Aquests són molt poc habituals perquè, a més, quan es formen, tot i que són espectaculars, i de cop i volta sembla que estàs veient un oceà dibuixat en el cel, són núvols que ràpidament es desfan. O sigui, que o els veus o ràpidament desapareixen i ja no els veus. O sigui que has de captar-los en el moment. I aquests núvols també es formen per una situació atmosfèrica molt concreta i molt poc habitual, que és quan hi ha en un entorn estable cisallament de vent en alçada. El cisallament de vent simplement vol dir, per no ser tan tècnic, que el vent bufa en diferents direccions a mesura que puges en l’atmosfera. Aquests núvols són espectaculars. O sigui, que per a mi aquests tres són a la meva llista del top ten. Després hi ha moltes altres, et tornaries boig si et digués tota la classificació de núvols que hi ha. Jo no me la sé.

Soc meteoròleg, fixa’t que porto anys amb això i hi ha núvols que dic: “Aquest com es diu?”. I comencen: “Doncs això és un cúmul fractus”. O sigui, dins de cada categoria de núvol que pots aprendre en un curs de meteorologia normal, hi ha una sèrie de subdivisions i, a vegades, hi ha com 300 tipus de núvols, és impossible saber cada nom exacte, però hi ha núvols apassionants. Jo crec que els núvols són l’espectacle del cel i una de les raons per les quals molts ens aficionem a això de la meteorologia perquè al final és espectacular.

Nuria. Hola, Mario. A vegades en alguns esports com la Fórmula 1 són capaços d’endevinar el minut exacte en què plourà. Llavors canvien pneumàtics, estratègies… Creus que els meteoròlegs estan a prop de predir una meteorologia sense errors?

És que a la Fórmula 1 hi ha molts diners, oi? Crec que tenen 10 meteoròlegs mirant un núvol. Els meteoròlegs som capaços de fer prediccions cada vegada més exactes. La Fórmula 1 depèn molt de la meteorologia, perquè saber quan plourà, en quin moment d’una carrera que dura un parell d’hores, és fonamental per a aquest canvi de pneumàtics que tu has comentat, i fins i tot per guanyar la cursa. I al final això es tradueix en molts diners. O sigui, que la inversió al final és rendible, però nosaltres els meteoròlegs que treballem diàriament en prediccions meteorològiques tenim els mitjans suficients per fer prediccions cada vegada més fiables. Hem parlat de la importància que té la predicció i els models numèrics, aquests models numèrics són cada vegada més exactes. Primer, per les seves observacions. Segon, perquè les equacions són cada vegada més representatives de la situació que està passant. I tercer, perquè tenim ordinadors cada vegada més precisos. O sigui que ja no tenim l’excusa que això és una ciència inexacta. Avui en dia les prediccions a 24 hores, si no s’acosten al cent per cent, s’hi acosten bastant. Cal puntualitzar una cosa, Espanya, per exemple, i altres països del món que són molt orogràfics, ho tenen més complicat perquè la meteorologia aquí és molt complicada i jo no vull dir: “Bé, com que jo treballo aquí tinc l’excusa que em puc equivocar”, però l’orografia d’un país condiciona molt la fiabilitat d’una predicció meteorològica. Hi ha gent que diu: “Bé, he anat a Londres i m’han dit que a les quatre plouria i a les quatre en punt ha començat a ploure”. Londres és una cosa plana. A Anglaterra no hi ha muntanyes, arriba un front de l’Atlàntic, creua i és com un cotxe que va a 40 per hora i travessa una zona, i saps exactament quan travessarà aquesta zona.

A Espanya la meteorologia es complica molt, però tot i així avui en dia podem fer prediccions a tres dies amb un alt grau de fiabilitat. Tenim la capacitat de donar un pronòstic de tres dies amb més d’un 85 per cent de probabilitat. Què passa amb prediccions a més termini? Es complica la cosa. A mesura que anem a 5, 6, 7 dies, què és el que tots voleu? Voleu saber què passarà la setmana que ve, pot haver-hi més grau d’incertesa, però tot i així hem millorat bastant. Encara estem per sobre del 60 per cent. I, avui dia, més que la predicció de la setmana, el que interessa és què passarà d’aquí a tres mesos. I no perquè anem a prendre el sol o ens n’anem de vacances a algun lloc, sinó perquè hi ha gent que depèn de l’agricultura, i del camp, i d’altres facetes a l’aire lliure. Llavors interessa molt saber si serà un estiu més plujós, més sec, més calorós, com arriba la primavera. Això és important. I cap aquí van les nostres prediccions del futur, a millorar la predicció a mitjà-llarg termini. Avui en dia ha millorat moltíssim. Tenim deures a fer. Ens continuareu renyant, però cada vegada tenim mètodes, tecnologia més precisa que ens permet donar prediccions molt més puntuals. Avui en dia quan consulteu el temps ja no mireu què farà el dijous, mireu què farà demà a les tres de la tarda perquè totes les vostres aplicacions… el que treballem, per exemple, a “eltiempo.es” és molt concret. Et diuen: demà a les quatre començarà a ploure i, segurament, direu: “Bé, doncs segurament no és a les quatre, però és entre les tres i les sis, em val”. I ja puc planificar: en lloc de portar el nen a bàsquet, com que plourà i no podrà jugar, doncs me’n vaig a fer una altra cosa i planifiquem la tarda d’una altra manera. Això passa en les nostres vides avui en dia, ja no és tant sols la gent del mar o del camp, sinó nosaltres mateixos que tenim una vida tan complicada, tan, tan, tan comprimida, depenem, cada vegada més, d’informació més precisa i més fiable.

Eva. Ets professor a la Universitat de Califòrnia, de canvi climàtic. Sé que molts països han abordat mesures per al canvi climàtic d’urgència, des d’un punt de vista científic quin és l’estat actual del canvi climàtic i què els diries a aquestes persones que encara dubten sobre el canvi climàtic?

Mario Picazo . Bé, jo entenc que el canvi climàtic, que avui en dia ja no s’utilitza tant, es comença a utilitzar una altra terminologia que és la crisi climàtica. Aquesta és una excel·lent pregunta perquè és un tema que està molt de moda i ho estarà molt més en un futur. Entenc que hem passat per uns canvis dins de la nostra vida, alguns més, perquè han viscut més dècades, altres menys, als quals ens anem adaptant. Els humans som molt bons per adaptar-nos al canvi climàtic, i al canvi climàtic natural, perquè cal tenir en compte una cosa: la Terra sempre ha tingut canvi climàtic. És el canvi climàtic natural que ha vist grans oscil·lacions en uns moments més que en altres, ja sigui per cicles solars, per la posició de la Terra respecte el Sol, o simplement per erupcions volcàniques, que és un fenomen natural. Avui en dia parlem d’un canvi climàtic antropogènic, és a dir, el que estem nosaltres amplificant amb la nostra activitat. D’una banda som molts, 7.500 milions d’habitants en aquest planeta, serem 9.000 dins de res, no demà, però en uns anys. Llavors, el canvi climàtic existeix, sempre ha existit, i en aquests últims 20 o 30 anys s’ha amplificat d’una forma tremenda i s’ha amplificat per l’activitat humana. Llavors és un tema que preocupa. No negaré que preocupa. És un tema que potser a unes persones els preocupa menys que altres perquè, potser, no els ha tocat tan de prop. Però jo crec que avui en dia fins i tot les generacions més antigues comencen a veure coses que ja no són com eren quan ells eren joves. Jo, per exemple, que soc de València, un lloc on avui en dia ja les nits a l’estiu són tropicals sempre, on quan era petit recordo perfectament que em llevava al matí i estava tot cobert de rosada, m’havia de posar una jaqueta perquè feia fred, això ja no existeix. I aquesta és la vivència que tenim alguns en el dia a dia que ens fa clarament veure que el clima ja no és el que era abans.

I ho sabem ja no només per experiències pròpies, sinó perquè tenim tanta tecnologia que no teníem abans per mesurar exactament què està passant, que tenim una bona forma de comparar com està evolucionant el clima de la Terra respecte anys passats. No ho hem pogut fer… Fa 20 anys, potser, no podíem parlar de canvi climàtic o com jo en dic, i molts ja comencem a anomenar-lo, de crisi climàtica, perquè no teníem una referència observacional prou llarga. Tingueu en compte que per fer una comparació climàtica que sigui realment, diguem, rigorosa, almenys cal tenir uns 30 anys de dades d’un determinat instrument. Hem tingut termòmetres molts anys, s’ha qüestionat molt el fet que les temperatures s’han mesurat de diferents formes perquè els observatoris han canviat de lloc, o perquè les ciutats han crescut i, per tant, l’efecte ciutat ha influït en aquestes temperatures, però fa 30 anys vam començar a llançar satèl·lits a l’atmosfera a mesurar coses amb més precisió. I aquestes dades, 30 anys després, perquè ja han passat 30 anys, ens permeten fer una comparació bastant, bastant, exhaustiva de com ha evolucionat el clima en aquests darrers 30 anys. Llavors, avui dia ja sabem que el canvi climàtic existeix, l’antropogènic.

A quina velocitat està canviant? També ho sabem. I comencem a saber amb bastant, bastant, certesa quins fenòmens meteorològics que estan passant que afecten i impacten sobre la població humana estan relacionats amb aquest senyal d’amplificació climàtica, perquè potser no puguem relacionar un huracà o un tornado amb aquest canvi climàtic antropogènic, però ja podem començar a relacionar amb força precisió, estic parlant d’una precisió i d’una probabilitat molt alta: sequeres, onades de calor, inundacions, forts episodis de pluja. Aquests senyals estan molt lligades al canvi climàtic, i ho sabem perquè tenim la tecnologia, i perquè darrere hi ha un rigor científic. O sigui, no es tracta d’entrar a Google i posar “canvi climàtic”. Estem parlant, i t’ho diu un professor d’universitat que treballa amb persones que estan al front de la recerca en aquest sector, que realment estan fent coses que demostren clarament que hi ha un senyal molt evident. Encara tenim molts interrogants i no es tracta de ficar tot en un sac que posa “canvi climàtic”: una onada de calor, un episodi de fred, una inundació, no podem dir això. Abans cal investigar, cal relacionar, i després podem dir: “Això ha estat a causa d’un senyal d’energia extra que té el planeta, ja sigui per temperatura de la mar, per temperatura de l’aire, o per un canvi en la circulació atmosfèrica”.

Carlos. Hola, Mario, soc el Carles. Tots som conscients que el canvi climàtic és un problema molt greu, però, què està a les nostres mans per frenar-lo? Quin tipus de canvi podem portar en el dia a dia per aconseguir un món més sostenible? Moltes gràcies.

Mario Picazo. Encara que molts pensem, quan pensem en com solucionar aquest problema de com està canviant el clima, com s’estan escalfant els oceans, o l’atmosfera. Pensem més en el fet que els polítics no fan el que han de fer. No, els polítics faran el que nosaltres hem decidit que facin perquè els hem triat. Després ja, els diners es mouen d’un lloc a un altre i al final diuen: “Bé, doncs el que anava a dedicar a intentar millorar i ser més sostenible, el dedicaré a una altra cosa”. Però això és a part. Al final, els que realment podem fer alguna cosa som els que estem aquí, som 7.500 milions d’habitants, i si cada un de nosaltres, o la majoria, fa una miqueta, segurament podrem aconseguir molt més que tots els governs combinats. És importantíssim que els governs remin en la direcció correcta, que comencin a apostar per energies més netes, això ho sabem tots, és potser el més obvi, el més evident. Però el simple fet que tots nosaltres, en el nostre dia a dia, penseu en tots els milers de milions que som, amb que fem una mica… no us diré que canvieu la vostra forma de vida, que molts potser hauríem de canviar-la més que altres, però amb que tots tinguem un petit gest diari com pot ser… jo als meus fills els porto bojos: “La llum s’ha quedat encesa”. Llavors, bé, doncs el simple gest d’apagar llums, el simple gest d’intentar dedicar part del nostre pressupost, que a vegades sé que és més limitat, a millorar energèticament el nostre entorn per no malbaratar: des de com està aïllada casa teva, des de quant faig servir l’aire condicionat, quant escalfo, quin tipus de cotxe condueixo, quant emet…

Totes aquestes coses que, a poc a poc, anem millorant necessiten estendre’s a tota la població mundial. I sé que és molt difícil perquè hi ha països on la gent té altres preocupacions molt més importants, com ha de ser el simple fet de menjar cada dia. Però tot i així, es tracta de fer el que estem fent aquí que és, al final, educar, i si eduques des d’unes generacions primerenques és molt més fàcil que aconseguim aquests reptes que, avui en dia, poden solucionar molts problemes que tindrem en un futur. Per tant, jo aposto per nosaltres i, per descomptat, que nosaltres també pressionem als que prenen les decisions importants perquè al final, avui dia el canvi climàtic no hauria de portar una etiqueta política, hauria de ser una gestió global i no individual, encara que al final hem de partir d’algun punt, però… Per tant, política a part, som nosaltres els que tenim més pes en aquesta decisió de com volem que sigui el clima del futur i com volem que sigui el clima dels que ens seguiran, els nostres fills, els nostres nets, etcètera, etcètera.

Laura. Existeix o existirà aquesta tecnologia enfocada a prevenir o evitar certs fenòmens?

Sí, sí, no hem parlat, per exemple, de la geoenginyeria, que és un tema que està molt de moda perquè hi ha gent que diu: “Bé, ja que no podrem aturar el canvi climàtic a força de reduir emissions…”, perquè podem aconseguir una reducció, però serà difícil que no segueixin emetent productes derivats del carboni, metà, etcètera. Llavors, una forma és dir: “Bé, doncs atenuem l’energia que ens arriba del sol i així ens escalfem menys. Hi ha molts experiments que s’estan fent avui en dia per fer que augmenti la nuvolositat, o per ficar en els núvols certs productes que d’alguna manera reflecteixin més radiació solar, o hi ha diferents tècniques que s’estan proposant. De fet s’estan fent experiments. És a dir, que una forma seria… L’ideal perquè hi hagués un refredament global seria que hi hagués una gran erupció volcànica com la de Pinatubo el 1991 i que aquest núvol tapés el sol i es refredés el planeta com va passar llavors. Això ho podríem fer artificialment, però no passarà perquè molts dirien: “a mi se m’ha refredat molt la zona i se m’han mort tots els plàtans”, no tots estarem contents amb això, llavors les solucions que tenim passen no tant per la geoenginyeria que tenen molta, molta…

És un tema molt sensible per a molts i no arribarà tan ràpidament, encara que, potser, al final hem de tirar d’ella perquè serà tan extrem el canvi que haurem de buscar una solució urgent, però sí que podem començar a pensar en tecnologies que ens permetin reduir el possible escalfament. Començant per les ciutats, que són els grans nuclis d’augment tèrmic. Ja estem veient moltes ciutats molt més sostenibles en els seus mètodes de construcció, en els seus mètodes d’utilització d’energia, edificis que tenen mètodes de refrigeració molt més eficients, o tenen més plaques solars, o tenen més zones verdes que evitin les illes de calor urbà que contribueixen també a l’escalfament global, o sigui que per aquí va la cosa una mica. Però des del punt de vista tecnològic també tenim solucions, doncs, per exemple, hem parlat dels incendis. Ara s’està plantejant ja començar a utilitzar drons per als incendis. Per què? Perquè mentre un hidroavió passa per una zona i llença aigua o qualsevol producte químic barrejat que t’apaga el foc, els drons ja es poden controlar amb molta més precisió i anar a llocs molt més crítics. Llavors comencem a introduir eines per buscar solucions als nostres problemes que ja estan passant com a conseqüència d’aquest escalfament o canvi climàtic. Però per descomptat la geoenginyeria… jo no diria que serà una cosa que aparegui immediatament, però t’asseguro que en 20 o 30 anys la començarem a utilitzar amb més freqüència, per desgràcia, perquè necessitem solucions molt més contundents per evitar que la temperatura pugi tant al planeta.

Arsenio. Hola, Mario. Quan parlem d’escalfament global, que està bastant de moda, en cap moment se’ns passa pel cap la relació que pot tenir amb els deserts. No obstant això, en algun moment he llegit que comentaves que estan en perill arran de l’escalfament global. A veure si ens pots compartir la teva opinió.

Mario Picazo. Sí, la veritat és que quan parlem de deserts ens sembla com un lloc que dius: “Bé, doncs per què et preocupes d’un desert si ja és desert i ja no hi ha res”. Els deserts tenen una vida tremenda. Jo no sé quants de vosaltres heu tingut l’oportunitat d’estar en el que realment és un desert. A part d’Almeria i altres zones de Canàries que són semidesèrtiques a Espanya, però els deserts tenen molta vida i tenen molta biodiversitat. Jo, per exemple, que visc ara a Califòrnia i Califòrnia, realment, gran part de la meitat sud de l’estat, que és un estat molt gran, podríem dir gairebé, tot i que és allargat, de la mida d’Espanya. És molt desèrtic i quan vas al desert doncs sí, veus molt, molt entorn pelat, molta terra, molt poca aigua, i dius: “Aquí no hi ha res, però realment hi ha molt. De fet el 30 per cent o gairebé el 35 per cent de les espècies animals, de les espècies de plantes de Califòrnia estan en els deserts, i els deserts encara que són com a llocs on realment, climàticament parlant, hi ha una situació molt diferent a la que normalment habitem perquè no tanta gent viu en els deserts, aquestes fronteres sabem que s’estan estenent a diferents punts del planeta a mesura que canvia el clima, a mesura que hi ha un clima més càlid, més àrid.

Llavors, Espanya per exemple és un dels països més vulnerables a aquesta desertització de la qual parlem de vegades. Per què? Perquè hi ha entorns de la península ibèrica que cada vegada s’estan convertint en entorns més desèrtics. I això també implica un canvi important pel que fa a biodiversitat de la zona, però també en altres pràctiques que hi ha en aquesta zona ara mateix, com és l’agricultura. Llavors els deserts preocupen molt no només perquè s’està perdent l’entorn en el desert en si: si són àrids estan fent-se més àrids, amb temperatures més extremes, el poc que hi ha està desapareixent. I, alhora, ens preocupa, al voltant del tema dels deserts que has tret tu, el fet que els deserts també s’estenen. Espanya és un cas, però hi ha països, per exemple, d’Àfrica, que estan en una situació molt més precària com és el Sahel africà. És una zona al sud del Sàhara, una banda que s’estén pràcticament des de l’Índic fins a l’Atlàntic. Països com Senegal, com Txad, com Burkina Faso, fins al Sudan, estan vivint una sequera tremenda on hi ha una devastació brutal, i on hi ha una epidèmia de gent que no té cap tipus d’aliment. En aquests països ja no preocupa tant el que puguin conrear per comercialitzar, preocupa el que puguin conrear per menjar dia a dia. Llavors, l’expansió desèrtica és un altre problema a tenir en compte en aquest entorn nou que ens està tocant viure. Com més comença a ser un entorn semiàrid més àrid, més comencem a veure aquesta invasió desèrtica en zones on abans hi havia molta més biodiversitat. Això és una realitat, és un fet avui dia. De la mateixa manera que hi ha altres zones que en lloc de ser desèrtiques estan vivint situacions de precipitació molt més intensa. Així és el canvi climàtic, és un canvi d’extrems. Molta més sequera, molt més calor a uns llocs, molta més pluja, molta més meteorologia extrema, en aquest sentit que en altres, i és el que estem veient.

Beatriz. Hola, Mario, soc la Beatriz, m’agradaria saber si podries explicar-nos quin és el fenomen meteorològic més extrem que has viscut.

Mario Picazo. Bona pregunta. Bé, jo crec que tots estem exposats avui dia a fenòmens meteorològics extrems, perquè si et digués: “Un passeig pel desert d’Atacama”, diries: “Doncs sí, perquè et mors de set”. Però realment per a mi el fenomen meteorològic més extrem que existeix és el fet d’estar al costat un tornado. Els tornados sabem que són els fenòmens més virulents que existeixen, nosaltres aquí a Espanya tenim alguns tornados. Cada vegada són més freqüents, o no, perquè també tenim més càmeres que els fotografien. Però els tornados són, potser, el fenomen meteorològic més extrem i és on jo, potser, he viscut l’atmosfera en el seu estat més pur. Perquè no només són extrems pel que fa a vents, calamarsa, fortes pluges, sinó que a més tenen un alt grau d’incertesa, i encara que tu creguis que és una situació controlada són molt erràtics en comportament. Tu pots estar al costat d’un tornado, l’has estat perseguint per Oklahoma, per Kansas, per Nebraska… més que el tornado, gairebé el fet de conduir per les carreteres a 120 per hora intentant buscar-lo. Però bé, al final el tornado s’amaga en el núvol, apareix i desapareix, tot d’una el tens davant, i després el tens darrere. I aquí és on més por he passat meteorològicament parlant, perquè realment era una situació de risc. L’adrenalina pels núvols, el moment indescriptible, i feliç de la vida també. Cada un es fica en els seus propis embolics, jo em vaig ficar en aquest. De la mateixa manera que també ho vaig passar bastant malament quan vaig estar a Sibèria, al poble més fred del món, perquè encara que jo soc una persona de fred, odio la calor i les altes temperatures, el fred de Sibèria és extrem, estar a 60 sota zero no és precisament la situació més idònia.

Mai saps com el cos et respondrà i arriben moments en què realment et preocupes perquè a part de que estàvem rodant un programa de televisió, i em vaig haver de llençar en un riu gelat a 60 sota zero a l’aire i altres coses… sempre penses: “Bé, em moriré aquí, se’m pararà el cor o sortiré d’aquest riu?”. Llavors, els extrems en aquest sentit han estat aquests: freds i tornados, però hi ha molts altres fenòmens meteorològics, que potser sense adonar-me’n, han estat extrems, preocupants i potser no els he vist tant. I sé que molts de vosaltres sense adonar-vos haureu viscut situacions meteorològiques extremes. Si comencéssim a parlar segur que més d’un sortiria amb la seva pròpia situació, un llamp que ha caigut aquí i se li han posat els pèls de punta, que a mi m’ha passat també. Tot això és extrem també, i al final cal intentar evitar-ho. No us fiqueu en cap fenomen meteorològic extrem si podeu.

Mariluz. Hola, Mario. Aprofundint en el que comentaves, precisament, del viatge al lloc més fred del món, de Sibèria, ja ens has comentat com ha estat l’experiència. Però, com vau calcular que, efectivament, era el lloc més fred del món? I si es manté de la mateixa manera perquè efectivament en aquest espai temporal sigui el més fred i depenent del moment del temps en què es trobi.

Mario Picazo. Bé, doncs a veure, nosaltres sabíem que era un lloc fred perquè és el lloc que té la temperatura oficial més baixa del planeta. És un poble que es diu Oimiakón, està perdut en la Sibèria russa que per arribar-hi has de fer tot tipus de caramboles entre dos vols, un altre vol local, després en una furgoneta 12 hores per una carretera congelada… Arribes a aquest poblet de 900 habitants que és encantador, a 60 sota zero. El rècord absolut és 71 sota zero, 71,2 no li pots treure les dues dècimes perquè s’enfaden, perquè aquest poble si no fos per això no estaria al mapa. Vaja, que es barallen ells amb un altre poble per dir: “Jo soc més fred”. Verjoiansk, que és un altre poble que està a prop de Oimiakón. O sigui que la temperatura estava mesurada, nosaltres vam anar allà, vam constatar que fa molt fred, això va ser ja fa deu anys i t’haig de dir una cosa, el que passava fa 10 anys ja no passa avui, i han passat només 10 anys des llavors. Sibèria ja no és el que era Sibèria, segueix sent un lloc fred i si viatges allà, doncs si no hi ha 60 sota zero tindreu 45 sota zero. Però jo quan ja hi era i parlava amb la gent local, parlant de la meteorologia popular amb els vilatans perquè encara que parlaven rus tenia un intèrpret i parlaven diversos idiomes locals. Però: “Escolta, com ha canviat el clima?”. M’interessava molt, llavors veure que ells ja deien: “No, això és un plaer perquè abans començava a haver-hi temperatures sobre zero al juny. Fins llavors estaven sota zero. Ara ja les tenim al maig i ja podem estendre les nostres activitats a l’aire lliure. Llavors aquí ja es notava un canvi climàtic relacionat amb l’escalfament global i estic parlant de l’any 2011 de 2010 – 2011.

Avui en dia, Sibèria cada vegada registra temperatures més altes. La neu ja no és tan freqüent durant mesos perifèrics de les estacions, per exemple, a partir de maig o juny, per descomptat ja no hi ha neu al terra, després no comença a nevar fins potser octubre, abans nevava ja al setembre. Llavors, tot això ha anat canviant i serà molt diferent. De fet, l’altre dia jo, precisament, vaig tenir l’ocasió d’escriure un article sobre Sibèria i el seu futur, perquè Sibèria a finals d’aquest segle serà un lloc molt atractiu per als viatgers. Avui dia excepte algun friqui com jo que ha anat allà o d’altres que han vist el programa que vam fer de Oimiakón i han dit: “Ai, jo vull anar-hi perquè m’encantaria anar al lloc més fred”, però en un futur la gent que avui en dia no hi va perquè el fred és extrem i molt, molt, incòmode, hi anirà perquè serà un entorn natural preciós, és un entorn salvatge, molt extens, i serà un lloc de vacances preciós on hi haurà menys fred, segurament et podràs prendre un vi siberià, i menjar verdures que no existeixen allà, quan jo hi vaig estar no hi havia verdures, o sigui que imagina’t totes les coses que podràs fer en una Sibèria del futur a causa, precisament, del clima canviant. Nosaltres ens queixem aquí que les temperatures passen de 40 graus i diem: “Quina calor!”. Els siberians estan encantats. És a dir, estan encantats amb el canvi climàtic, tindran un clima que no tindrà res a veure amb el que tenen actualment i serà un lloc molt més agradable de visitar i de viure en un futur.

Cecilia. Ens has dit que vius a Califòrnia, com meteoròleg que ets, què vas sentir en veure cremar milers d’hectàrees de bosc en els incendis de Califòrnia de 2018?

Mario Picazo. De la mateixa manera que Califòrnia, cada vegada més, experimenta incendis devastadors, això és molt transportable a països mediterranis com Espanya, com Portugal, com Grècia, com Itàlia, etcètera, etcètera. Fins i tot a altres zones del nord d’Europa on no teníem dins el guió que hi hagués tants incendis, però com tot ha augmentat tèrmicament tenim més episodis també en altres països com Alemanya, Escandinàvia… Ho vam veure l’any passat, el 2018, amb aquesta onada de calor. Llavors, és un tema que preocupa. És un tema que, per desgràcia, va lligat a aquest canvi climàtic del que hem parlat, a temperatures més altes, episodis de precipitació més intensos que afavoreixen que la vegetació creixi. I després sequeres prolongades i onades de calor. O sigui, l’ingredient perfecte per a un incendi com els que hem vist a Califòrnia, o en altres zones d’Espanya, o Portugal, és que tinguem una primavera molt plujosa amb un acumulat de precipitació important, que després produeix una explosió de vegetació. Que això vagi precedit per una onada de calor molt intensa, que pot arribar en un moment o altre de l’estiu, si és cap al final de l’estiu és pitjor encara, perquè després ja entres a la tardor i és quan si, encara, les temperatures són altes, en el cas de Califòrnia a part hi ha vents molt forts durant aquesta estació, l’incendi és molt més devastador. Precisament quan he estat seguint els incendis perquè és una de les coses que investiguem assíduament a la Universitat de Califòrnia, a UCLA, i estem molt per sobre, molt a sobre del tema de com les sequeres, les onades de calor cada vegada potencien més aquests incendis.

I parlant amb gent que es dedica, precisament, a sufocar-lo, la gent que treballa en els incendis, em comenten moltes persones que porten 40 anys fent això d’apagar incendis, em diuen: “Els incendis no tenen res a veure avui en dia amb com eren en el passat. No sabem com controlar-los. Són incontrolables, tenen una velocitat tal que no hem vist mai en el passat”. Per què? Perquè no hi havia aquesta combinació d’elements que tenim avui en dia molts dels quals sorgeixen arran del nostre comportament climàtic. Aquestes precipitacions intenses, aquestes onades de calor tan devastadores… Llavors, és un tema que preocupa, preocupa a Califòrnia com tu has dit, i preocupa molt en altres països. Espanya és un país on, per desgràcia, també el risc d’incendis és elevat. Afortunadament molts de nosaltres estem fent els deures, hem après què hem i què no hem de fer en dies en què hi ha un alt risc d’incendis, i això ajuda molt. Difondre aquesta informació perquè la gent sigui conscient que hi ha dies que cal deixar de fer i practicar certes activitats. I que després hem de ser molt més curosos quan anem a entorns on potencialment hi pugui haver incendis. O sigui que, de nou, l’educació, de la mateixa manera que estem educant en el canvi climàtic, l’educació sobre temes com incendis ajuda molt a prevenir. Malauradament, encara hi ha gent que per una raó o per una altra segueix provocant-los, o segueix, sense intenció, fent que apareguin. Però, per descomptat, és un problema important.

I precisament parlant d’això, com per tancar la nostra xerrada d’avui que m’ha semblat apassionant. Heu tingut unes preguntes estupendes, s’han quedat moltíssimes coses al tinter, però la meva reflexió, sobretot, és que la meteorologia és una ciència que té una importància tremenda perquè tots depenem d’ella. Avui dia molt més, perquè va molt lligada al tema que hem estat desenvolupant, aquí tractant, que és el del canvi climàtic. I per això jo animo molta gent. Ja sé que aquí no tinc xavals, però animo als que en teniu i als qui cregueu que puguin tenir una passió per aquesta ciència, que vagin en aquesta direcció. Jo sempre dic, i ho vaig dir fa deu anys: la professió del futur és aquesta, és intentar buscar solucions. Però no: “dramatitzem la situació del canvi climàtic i donem totes les notícies negatives”. Això cal fer-ho perquè la gent es conscienciï, no us cregueu que ho fem perquè ens agrada. Ja sé que vosaltres, molts, pensareu que en els mitjans de comunicació el que més ven són els successos i el sensacionalisme. No, ho fem per conscienciar. Jo sempre he estat, com a científic, sempre he estat partidari si he de dramatitzar alguna cosa o no dramatitzar, prefereixo dramatitzar, prefereixo ser rigorós en la meva informació, però si hagués de ser un costat o un altre i no tinc altra opció, prefereixo dramatitzar perquè és l’única manera que la gent percebi aquest senyal i que actuem en conseqüència. Avui dia, totes les futures generacions que arribin sabran molt més sobre aquest problema que els que hem passat ja per això, perquè no hem viscut tan intensament el canvi climàtic.

I per això crec que és important que els que tingueu aquestes futures generacions els hi inculqueu, que eduqueu des del vostre lloc, que els ensenyeu les coses importants que cal fer per intentar que, no podrem frenar ja el canvi climàtic antropogènic, però sí que tenim una oportunitat de desaccelerar-lo una mica, de buscar solucions, d’adaptar-nos a ell, perquè a part que comencem a apagar els llums i emetre menys gasos efecte hivernacle, a reduir la petjada de carboni, també hem de començar a pensar en com evitaré que la meva casa s’ompli d’aigua dins de 20 anys quan pugi el nivell del mar mig metre. O sigui, això també ho hem de fer. Lluitar, però més que lluitar, lluitem també contra que el canvi climàtic, que el senyal que estem ara mateix pronosticant sigui tan, tan intens com està contemplat. I, per desgràcia, encara no sabem quin serà el desencadenant d’alguns d’aquests senyals que estan començant a passar. Podria haver-hi un… així, que desencadenarà una acceleració més fins i tot del que estem pronosticant avui dia els científics. I, per tant, tot el que puguem fer a partir d’avui mateix va sumant. I és el que us demano, us ho demano de la manera que pugueu, però sobretot inculcant, jo crec que les noves generacions que arriben han de saber, realment, quins són els punts més importants en què hem de concentrar-nos i com arribar a ells. Moltíssimes gràcies a tots.