“L’amor justifica que estem vius”

Andrés Cepeda. Una flor dura un estiu. Un estiu són tres mesos. Dotze mesos té un any. Pot un any ser tan breu? Com és breu el diccionari per definir qui ets. Sortir al món és com caminar enmig d’una guerra, però al teu costat tot és més segur perquè trobo pau. Demano al cel que et protegeixi, que sempre estiguem igual, que m’estimis igual. Jo vull estar amb tu la resta de la meva vida, que puguem estar junts fins al final. Poder-me despertar amb el teu somriure és la meva alegria cada dia, és la meva alegria cada dia. Moltes gràcies.

Gràcies. Bé, doncs moltes gràcies per acompanyar-me avui. Soc l’Andrés Cepeda. Soc colombià, de Bogotà. Tinc 52 anys, em dedico a la música fa una mica més de 30. Vaig néixer en una família envoltat de música, envoltat d’amor per l’art en general. Soc el menor de cinc germans, un nen molt consentit. I vaig topar amb la música des de ben petit, hi havia aquest ambient a casa i em va permetre apropar-me a la música des de ben petit. El meu germà estudiava piano clàssic, el meu pare, violoncel, la meva mare tocava el guitarró, la guitarra, cantava. Els meus parents també feien música. Les reunions familiars sempre estaven plenes de música. De manera que, quan vaig tenir l’oportunitat, vaig començar amb el piano, als cinc anys, i em vaig anar apropant a la música a poc a poc. Quan vaig arribar a l’adolescència, vaig formar la meva primera banda amb companys de l’escola, una banda que es deia Poligamia. Teníem 14, 15, 16 anys, més o menys, i ens reuníem per fer música. Vam començar a escriure, a intentar sonar junts, i anàvem fent quan vam reunir uns diners per fer la nostra primera gravació. Entre els companys, vam reunir diners de la paga de l’escola, el que ens donaven per comprar l’esmorzar a l’esbarjo, i vam reunir uns diners que ens van servir per contractar dues hores d’estudi en un estudi d’una persona que ens van recomanar, que tenia un preu assequible, que era fàcil treballar allà. Vam arribar a l’estudi i, en aquell moment, jo, com que estava estudiant piano, era el pianista de la banda, i un altre dels meus companys, que també tocava el piano, era el cantant, i aquest noi havia escrit una cançó molt bonica que volíem gravar.

Vam arribar a l’estudi, cadascú va fer la seva part. Vam tocar la cançó, que era una balada, no tenia bateria, era només uns teclats i uns sons que l’acompanyaven i la veu. I el meu company que havia escrit la cançó i cantava a la banda estava malalt, tenia una laringitis i no podia cantar, però aquell era el moment que teníem. Ho havíem reservat, no teníem més diners, calia fer-ho allà i ara. I la persona que era al davant de la gravació a la part tècnica, l’enginyer, ens va dir: “Nois, ja no us queda gaire temps. Perquè sortiu amb alguna cosa d’aquí, algú de vosaltres sap la cançó? La pot cantar?”. “Jo la puc cantar, jo la puc cantar”. Bé, l’Andrés va a la cabina, es posa els audiòfons, canta la cançó i resulta que va sortir bé. Vam enviar la cançó a un concurs de música del qual vam resultar guanyadors, i pam, em vaig convertir en el cantant de la banda d’una manera absolutament casual i sorprenent, i ja em va tocar posar-me la samarreta de cantant des d’aleshores. En guanyar el concurs de ràdio, el premi era que aquella cançó la tocarien les emissores en l’àmbit nacional d’aquesta gran cadena que havia organitzat el concurs, i aleshores aquesta exposició ja em va ubicar com a cantant de la banda. No hi va haver marxa enrere. Al meu amic se li va passar la laringitis i res a fer, ja li tocava quedar-se com a teclista. I així vam començar. Aquesta va ser una gran casualitat. I la persona que era a l’estudi, que va suggerir que algú més cantés la cançó, que va acabar sent el nostre mentor, es va convertir en el mànager de la banda. Això va ser l’any 1992. Es va convertir en el mànager de la banda i va ser el mànager de la banda fins que la banda es va dissoldre. I, quan vaig iniciar la meva carrera de solista, va continuar sent el meu mànager, i continua sent el meu mànager fins ara, cosa que no és gaire comuna.

Normalment, els artistes no tenen relacions gaire llargues amb els seus mànagers, normalment són tempestuoses i difícils. Jo he estat molt afortunat. Vaig trobar una persona que creu molt en el que faig i que ha estat una gran ajuda i un gran amic en aquest camí. I ens coneixem i vam començar la nostra relació des del dia zero, i això és una cosa molt especial. I parla de les casualitats. De fet, n’hi ha una altra una mica més endavant, quan la banda es dissol. Jo miro de buscar un altre camí, que és la producció, la composició i l’enginyeria. Començo a treballar a diferents estudis, faig música per a televisió, anuncis, etcètera. I produeixo un disc que havia escrit perquè el cantés una altra persona, i aquesta altra persona finalment decideix signar un contracte amb una altra productora discogràfica. I em quedo amb el disc a la mà, pràcticament fet, i la persona que havia manat fer el disc, qui està pagant pel disc, em diu: “Andrés, no podem desaprofitar el treball, les cançons són boniques, per què no les cantes tu?”. “No, ja no m’interessa estar davant del micròfon, jo vull ser productor i compositor”. “Però, home, les cançons són teves, són boniques, et representen, canta’l. Fem una cosa, canta’l, jo te’l compro, jo te’l pago i el publiquem i jo faig la inversió i fem 50-50”. “Però sense posar diners?”. “No, no, fem 50-50, jo faig la inversió”. El mànager em diu: “Ep, aquest contracte no el veuràs cada dia, ves-hi i grava el disc”. I vaig entrar a l’estudi, vaig gravar el disc, un disc, a més, molt personal, totes les cançons meves, en un moment important de la meva vida en què estava tenint la meva primera gran… Com es diu? Havia tingut el meu primer gran amor i aquest amor havia marxat, i aleshores estava jo inspiradíssim, amb el cor molt trencat. I faig aquest disc, l’entrego, em donen diners, jo feliç vaig a casa. I ja en vaig sortir, segueixo el meu camí.

I dos o tres mesos més tard em truquen de la discogràfica i em diuen: “Volem que assisteixis a la convenció anual”. I quan vaig arribar a la convenció, em van entregar el meu primer disc d’or per vendes extraordinàries de l’àlbum. I jo: “I això?”. Em van dir: “Sí, l’àlbum va molt bé. Sonem a molts llocs. Volem que rebis el disc d’or i aquest xec, i a més volem que t’organitzis perquè hi ha moltes ofertes per sortir a fer els concerts”. No m’ho podia creure. El meu mànager em diu: “Som-hi de nou”. Ens vam organitzar, vaig preparar la meva banda, vam muntar una petita oficina. Això va ser l’any 2000, 2001. I per aquesta casualitat, aquest noi que no va gravar, que va signar amb una altra productora, finalment no va treure mai un disc, i aquesta, diguem-ne, aquesta reculada d’aquest artista em va donar l’oportunitat d’iniciar la meva carrera com a solista. És un àlbum que es diu “Sé morir”, que va ser el primer àlbum com a solista que vaig presentar. És un àlbum molt, com diem nosaltres, molt melancòlic. És un àlbum amb molta daga. I vaig començar aquest camí que m’ha portat fins aquí. Hem fet uns 15 àlbums d’estudi i uns altres en viu, i ha estat una carrera que he gaudit molt. Em sento molt agraït, molt orgullós de poder fer l’ofici que faig, i visc de, per i per a la música. Estic encantat de compartir amb vosaltres aquesta estona i, per descomptat, desitjo escoltar les inquietuds, preguntes i comentaris que vulgueu fer, així que benvinguts.

Cami. Hola, Andrés. Soc la Cami, de Bogotà. Per a mi, la música és un llenguatge que és místic, que és misteriós i que ens mou i ens commou. Jo volia saber què és el més extraordinari que la música ha fet per tu.

Andrés Cepeda. Bé, a part de permetre’m una manera de viure digna… Estic molt agraït amb la música per això. Però crec que el regal més gran, potser, que m’ha donat la música és la comunicació. La música, com les arts, és un mitjà de comunicació, una manera de connectar-se amb altres persones, i la música ho fa d’una manera summament personal i íntima. I a mi em resulta molt emocionant veure que una creació musical que es fa en la soledat, en la intimitat, en la introspecció, pugui arribar a reverberar en altres persones. Això que és tan místic i tan miraculós, com tu menciones, crec que és el gran assoliment que busquem com a artistes. Busquem comunicar, comunicar-nos, i, per a mi, això, des del principi, va ser molt important. Quan els meus pares em portaven de molt petit a veure els concerts a Bogotà, de clàssics de la simfònica o perquè visitava algun solista o hi havia algun esdeveniment per veure, a mi sempre em cridava molt l’atenció aquesta comunicació que s’establia entre l’intèrpret o el compositor i l’audiència. Això m’emocionava molt. Jo volia estar al lloc d’aquest intèrpret o d’aquest artista. I més encara si considerem que vaig ser un nen que va créixer amb problemes de comunicació, amb problemes de parla. Encara soc tartamut i, si em poses prou nerviós, ho notaràs. Per a mi, la música va arribar un moment en què es va convertir en la manera de comunicar-me quan verbalment no ho podia fer. I alhora que va ser una manera de poder aconseguir fer un contacte, una comunicació amb la resta, també es va convertir en una teràpia que em va ajudar a anar superant a poc a poc, pas a pas, el meu problema de la tartamudesa.

Aleshores, sí, per a mi, és un tema que té tot a veure amb la comunicació, i per a mi continua sent sorprenent i continua sent meravellós veure quan això succeeix. I, tornant al tema de la comunicació i de la màgia que té la comunicació mitjançant la música, hi ha un moment a la vida en què cobra un valor especial. Fa uns anys… Bé, la meva mare va morir fa més de 20 anys, una mica més, i em vaig quedar amb el meu pare. Ens vam quedar els dos i hi va començar a haver entre tots dos una relació, una gran proximitat. Al contrari del que la meva mare potser podia témer, no tindre una bona relació o que ens distanciéssim, va passar l’oposat, ens vam fer grans amics i ens vam apropar encara més. El meu pare sempre va ser un gran conseller. Amb ell jo discutia i planejava el repertori, la música que gravaria, sempre li mostrava el que estava fent, em donava la seva opinió, em donava les seves idees. I en algun moment vaig començar a percebre que començava a perdre la seva capacitat cognitiva. Va començar a patir Alzheimer, que és un procés gradual, tu ho vas notant. I, a poc a poc, aquest personatge, que era un tipus molt vital, molt inquiet, un gran conversador, un tipus genial, es comença a apagar, apagar, apagar, fins que arriba el punt en què ja no parla i, òbviament, oblida les relacions, oblida qui són els seus fills, com es diuen, tot el que té a veure amb els símptomes de l’Alzheimer. I vaig descobrir, per un llibre que vaig trobar, que la música obria unes finestres de comunicació amb el pacient d’Alzheimer, una cosa absolutament fantàstica. Inicialment, em van recomanar que el posés a escoltar la seva música preferida als audiòfons.

Ell seia, jo li posava la seva música preferida, tant els boleros com els tangos, el jazz o la música clàssica que més li agradava, i jo notava junt amb els meus germans que la seva reacció davant aquest estímul era molt impressionant. Era com si s’il·luminés un altre cop, com si es tornés a connectar durant uns minuts amb nosaltres, i la música feia que una part del seu cervell es tornés a encendre. Això era molt emocionant. I després vaig començar a tractar de no fer-ho amb els audiòfons, sinó amb la guitarra. Seia amb ell, tocava les seves cançons, la música que més li agradava, i començava a cantar i se sabia totes les lletres de memòria. I començava a conversar i explicava anècdotes, records que li arribaven. Era com si se li il·luminés el cervell, era molt emocionant, i per a nosaltres era una petita finestra a aquest ésser que ja no vèiem. Aquests moments de música per a nosaltres cobraven un valor enorme. I en aquest procés d’acompanyar-lo a escoltar la música que més li agradava, òbviament, vam començar amb els meus germans i jo a recordar i recopilar quines eren les cançons que havien estat importants per a ell. I venien des de la seva infància fins als anys més recents de la seva vida. Li cantàvem tangos, li cantàvem boleros, li cantàvem balades, li cantàvem música colombiana, li cantàvem vallenatos. I aquest home era feliç i tornava a ser la mateixa persona durant aquestes sessions de música. Molt emocionant per a nosaltres, molt commovedor. I ens va ajudar, crec que tant a ell com a nosaltres, a pal·liar una mica aquesta circumstància tan dura que és la pèrdua de la memòria i d’altres facultats mentals. Aquesta va ser una experiència molt especial que més endavant em va conduir a recollir aquestes cançons i fer-ne un àlbum que vaig titular “Me estás haciendo falta. Las canciones que cantaba mi papá”.

I eren totes les cançons que cantava el meu pare durant la seva vida, a les reunions familiars o amb els seus amics, com fos, i que vaig convertir en un disc que després vaig convertir en una gira. I va ser una experiència molt bonica i va ser molt emocionant poder sortir a recórrer el món perquè vam anar a molts llocs, vam cantar les cançons preferides del pare i teníem sempre present que aquestes cançons i aquest exercici que vam fer amb ell en els seus últims anys va ser un miracle, de nou, com et dic, de comunicació. Gràcies.

Paola. Hola, Andrés. Em dic Paola.

Andrés Cepeda. Hola, Paola.

Paola. Estic molt emocionada de debò de ser aquí amb tu, és un somni. Soc la teva fan des que tinc cinc anys, així que de debò és impressionant.

Andrés Cepeda. En tens 10 ara?

Paola. És cert, és cert. He anat a tots els teus concerts a Bogotà i, de debò, és un somni poder-te tenir aquí tan a prop des d’un lloc tan llunyà del nostre país. És molt bonic.

Andrés Cepeda. Gràcies.

Paola. Bé, et volia fer una pregunta. Tu, fa un temps, fa uns anys, vas perdre la veu per un accident que vas tenir.

Andrés Cepeda. Sí, sí, sí.

Paola. M’agradaria saber com… És a dir, què vas sentir? Com et va canviar la vida després d’això?

Andrés Cepeda. Doncs em va fer molta por, vaig sentir molt de temor. Primer, perquè no soc gaire útil per a res més. Aleshores, em preocupava molt com havia de seguir subsistint. Alguna cosa havia de trobar, però sí que vaig tenir molta por. Vaig tenir un accident perquè vaig abusar de la meva veu. Estava fent una gira molt intensa amb concerts molt molt llargs i amb celebracions molt llargues després dels concerts. I un bon dia em vaig despertar sense veu i va ser un procés de diversos mesos de teràpia, primer de teràpia clínica i després de teràpia d’exercicis vocals, fins a tornar-la a recuperar. I vaig ser molt afortunat perquè l’accident que vaig patir, que va ser un accident vascular en una de les cordes vocals, es va poder resoldre, es va poder drenar sense necessitat de fer una cirurgia. La cirurgia suposava, òbviament, una recuperació molt més lenta i incerta. Haver pogut drenar amb una sèrie de medicines i amb una dieta molt estricta de llenties i plàtan i molt de silenci… Vaig estar tres mesos en absolut silenci. Em vaig retirar a una casa de camp, sol, perquè, si portava la meva dona, òbviament discutiríem tot el dia i aleshores no milloraria mai. Vaig marxar sol i va ser molt interessant no només veure que havia valgut la pena aquell esforç, sinó que, quan tu estàs en silenci… Gairebé no estàs mai en silenci, sempre estàs parlant, amb altres persones o el que sigui. Quan estàs en silenci i et veus obligat a no parlar, comences a pensar molt, molt profundament. I comences a analitzar una quantitat de coses de la vida i de tu mateix i de com funciones i com estàs i per què estàs al món. I aquest accident, que no crec que fos tan casual, o va ser una gran casualitat, doncs millor, em va portar a una sèrie de reflexions molt interessants que crec que em van fer millor artista gràcies a aquesta experiència.

I després vaig començar a ser una mica més conscient de les cures i de la responsabilitat que tenia amb el meu propi instrument, amb la veu. Aleshores, vaig decidir, primer, que no faria concerts tan llargs. Tenia el bon costum o el mal costum de fer concerts de més de tres hores. Gaudeixo molt a l’escenari, em sembla el màxim, no en vull baixar mai. Però era una mica un abús. I l’abús era encara més gran quan, després del concert, continuaves amb la bohèmia fins a l’altre dia. No era una idea tan bona. Vaig canviar una mica aquests hàbits i em vaig fer una mica més conscient i més responsable amb la possibilitat de cantar. Però, sí, és clar, va ser un moment de molt de temor i de molta incertesa. “Bé, què faré? Escriuré cançons per a altres persones?”. Era una altra possibilitat. “Puc produir música per a altres artistes?”. És una cosa que m’encanta, era una altra possibilitat. La meva professió és l’enginyeria de so. “Bé, puc tornar a aquest ofici que vaig practicar molts anys quan era més jove?”. Però, és clar, veure que de sobte no podia tornar a cantar per a mi va ser una cosa que em feia molta por. Però, afortunadament, amb l’ajuda d’un gran doctor especialista, un otorrino especialista en gent que treballa amb la veu, vam aconseguir tirar endavant. I ja no m’excedeixo tant amb la veu com abans, ni amb la nit, i estic tranquil i funciono molt bé i ja soc una mica més conscient de les meves capacitats i dels meus límits.

Farid Camilo. Hola, Andrés. Soc en Farid Camilo.

Andrés Cepeda. Farid.

Farid Camilo. Primer, et vull donar les gràcies per ser inspiració per a milers de colombians i colombianes al voltant del món i, personalment, per ser còmplice en molts moments en què volia sorprendre l’amor de la meva vida.

Andrés Cepeda. D’acord, molt bé. Aquí em teniu.

Farid Camilo. Ara bé, amb milions de visualitzacions, 15 nominacions, quatre Latin Grammys guanyats, és clar que tens l’admiració tant del públic com de la indústria. Vull saber nosaltres, els teus fans, en quin moment t’hem inspirat.

Andrés Cepeda. Moltíssim, en moltes ocasions. Una de les coses que em fan tan feliç de ser en un escenari és, precisament, rebre la resposta a aquesta comunicació de què parlava al principi amb la Camila. És molt estimulant entregar les cançons, entregar la música i l’expressió. I és als concerts on reps de tornada o culls aquest treball. No només perquè et van comprar les entrades i tens un ingrés. Va molt més enllà d’això. Quan perceps que la gent està ansiosa per escoltar el repertori, per escoltar la teva història, per veure’t cantar-la, per cantar-la amb tu, quan els sents cantar o quan la gent se t’apropa i t’explica… Com el que tu fas. “Aquesta va ser inspiració perquè la Camila i jo…”. Alguna de les meves cançons potser us va acompanyar en algun moment. Això és molt emocionant. Però, quan sents la persona cantar la cançó al recinte on ets, tant si és al teatre o en un estadi, el que sigui, aquesta recompensa és gegant. I aquí diguem-ne que es tanca aquest cicle de comunicació. Hi ha una emissió i hi ha una recepció, i aquí t’adones que ha estat efectiu aquest exercici. I aquesta és la gran recompensa. Més enllà, com et dic, d’allò professional i de la part, diguem-ne, de l’èxit, del reconeixement, els premis que mencionaves, aquest tipus de coses, que també són boniques, aquest moment a l’escenari, quan reps del teu públic aquesta resposta, això és inspirador. I et comences a convertir… T’ha agradat i ho vols tornar a sentir. Primer, vols tornar a ser a l’escenari, però vols tornar a presentar més cançons. A aquestes primeres quatre o cinc que van agradar els en vols afegir unes altres i dir: “Bé, si els ha agradat això, farem alguna cosa que els emocioni encara més”.

Quan fas música, per dir alguna cosa, per fer un nou àlbum, una nova producció, tal qual, tens moltes cançons, n’escrius moltes, en reps moltes. Poden arribar a ser 20, 30 cançons, per treure’n 10. Comença aquest procés de selecció i, per a mi, en aquest procés de selecció, l’audiència és una gran inspiració perquè jo tracto de posar-me en la pell de l’audiència i tracto de deixar veure quant m’emociona el que estic fent. Quan percebo que una cançó que estic escrivint, que estic gravant, em genera una emoció forta, jo la sento a l’estómac i la sento a la gola. Quan estic cantant una cançó que m’emociona, que crec que pot emocionar algú més, se’m tanca una mica la gola i tinc aquesta emoció a flor de pell. M’imagino com ho podrà sentir la persona que ho escolta, i això per a mi és un gran indicador. Si jo aconsegueixo sentir aquesta sensació o aquesta sensibilitat sobre l’obra que estic fent, quan m’imagino que soc a l’altra banda de l’altaveu, a l’altra banda de la pantalla o a l’altra banda de l’escenari, sé que aquesta cançó és especial i ha de ser de les que es publiquen. I amb certa freqüència ho encerto. No sempre, però amb certa freqüència ho encerto i m’adono que aquesta cançó pot ressonar en algú més. I es converteix en un cercle viciós, en una cosa una mica addictiva. Tu vols tornar a generar una altra vegada aquesta sensació i tornar a repetir aquesta emoció de rebre la resposta del públic. I aquí aquest seguidor o aquest fan es converteix en inspiració i en guia per escollir el repertori, sobretot, més que per escriure les cançons o per escriure les lletres. És més com… Vull tornar a notar aquesta sensació i la busco imaginant-me que soc l’audiència.

Això per a mi és un exercici deliciós i, com et dic, es converteix en una cosa addictiva. Cada àlbum que començaràs a fer és l’oportunitat de tractar de tornar a aconseguir el mateix. I no sempre és fàcil, no totes les cançons estan inspirades, no tots els àlbums surten com voldries, però tractes que aquesta comunicació, aquesta sensació, torni a ocórrer. I, realment, ho sents… Avui dia, ho pots percebre més o menys a través de les xarxes socials. És un instrument que et permet molt bé sentir, entendre què rep la gent i si vibren amb tu o no. Però, realment, ho sentiràs quan siguis a l’escenari. Aquí és quan es posa a prova el treball. Vas sortir i vas cantar la cançó i, de sobte, van sortir al bany… Però, de sobte, pot ser una en què es connecten i diuen: “Ai, això ha estat ben fet”. Gràcies.

Leonardo Torné. Hola, Andrés, com estàs? Em dic Leonardo Torné.

Andrés Cepeda. Hola, Leonardo.

Leonardo Torné. Et vull agrair principalment per aportar musicalment a l’univers.

Andrés Cepeda. Gràcies.

Leonardo Torné. De debò que les teves lletres i els teus ritmes amb la melodia ens connecta bastant a qui t’escoltem, i potser a molta gent que encara no et coneix.

Andrés Cepeda. Gràcies.

Leonardo Torné. Veiem que apostes molt a l’amor…

Andrés Cepeda. Sí.

Leonardo Torné. I a les cançons sentimentals, i volíem saber per què.

Andrés Cepeda. Sí, podria pensar que avui dia no en som molts qui hi apostem. Crec que hi ha un grup d’artistes que, diguem-ne, som una mica la resistència en relació amb això. Em sembla important en un món on l’espectre musical es torna una mica homogeni i el paisatge tendeix a ser una mica pla i tot a assemblar-se molt per les tendències de la música. I noto també amb una mica de preocupació que expressions una mica més romàntiques es perden o es canvien per altres. Ho comentava l’altre dia amb una audiència en uns concerts que vaig fer la setmana passada. Vaig cantar un parell de cançons que són molt tradicionals de les serenates a Colòmbia. I, bé, de serenates, gairebé ningú en fa. Jo vaig créixer en una casa, en un ambient, on hi havia molta música, i el meu pare portava serenates a la meva mare, els meus germans a les xicotes i els cunyats a les meves germanes. I vaig créixer amb això i vaig aprendre a fer-ho. La gent ha canviat una mica la manera d’expressar el romanticisme. D’una manera potser una mica més procaç o potser una mica més vulgar, hem canviat les serenates per les fotos íntimes que s’envien per WhatsApp. És una altra manera potser d’expressar el desig o l’amor. Però crec que continua valent la pena aposar per això i fer música que es presti per a això. Els éssers humans, encara que no ens vulguem aferrar a allò romàntic, en algun moment de la vida hi caiem irremeiablement. En algun moment tenim aquesta necessitat d’expressar les emocions, els sentiments que ens genera una parella, una persona que estem coneixent. Si ens enamorem… Tard o d’hora ens enamorarem i tard o d’hora ens desenamorarem. Aquí hi ha d’haver música per acompanyar els moments.

No tota la música serveix per meditar, per estudiar, per ballar, per enamorar-se, per “perrear”, per al que vulguis. Hi ha d’haver música per als diferents moments de la vida. I hi ha d’haver algú que s’ocupi de la romàntica. I jo pensava que n’érem pocs, però m’adono que no en som tan pocs. I m’adono sobretot en aquests últims anys que, diguem-ne, ha estat tan predominant el gènere urbà a la indústria musical, per exemple, que és una mica més escarit i una mica més cru amb les seves lletres i amb les seves propostes, una mica més, diguem-ne, semblant, homogeni. Qui ens dediquem a una cosa diferent hem trobat que hi ha un públic molt gran i un univers molt gran per a la nostra música. Personatges com… No ho sé. Us puc posar un exemple d’un artista espanyol que admiro molt, que és el senyor Alejandro Sanz, per exemple, que es dedica al mateix, a cantar a l’amor. És un tipus que no para de treballar. O una persona, com el meu compare Fonseca, que també, dins del gènere que és una mica més tropical, canta a l’amor. I no parem de treballar. I us puc donar moltíssims exemples d’artistes que ens dediquem a això i trobem que hi ha un apetit i un desig per escoltar aquesta música. És una necessitat molt humana. I, com us dic, hi ha d’haver una varietat en la proposta musical que permeti a l’ésser humà escollir quina música vol per a quin moment, quina música necessita per a cada instant de la vida. Crec que és una cosa que cal continuar fent. Sobretot si és una cosa que, amb el que vas néixer, amb el que vas créixer i amb el que et vas formar, no tindria gaire sentit deixar de fer o canviar l’estil o el gènere perquè una cosa diferent està de moda. Això sempre passarà en la indústria musical i en l’art en general. És un pèndol que va i torna. Va estar de moda el rock i, de sobte, torna una mica. Va estar de moda la música electrònica i torna una mica. Van estar de moda les balades i tornen una mica.

Ara hi ha una quantitat de gent molt jove a Llatinoamèrica i a altres parts del món, sobretot de parla hispana, fent bolero. Em vaig imaginar que era un gènere que ja molt pocs cultivàvem, i resulta que hi ha una quantitat de gent que està interessada en el so. Crec que has de ser fidel a aquesta vocació i fidel a aquesta resposta que té el públic, que espera rebre del seu artista novament aquesta dosi de romanticisme, diguem-ne. Cal estar preparats per fer-ho, sobretot i és una cosa que realment et neix, realment t’agrada fer. A mi m’encanta fer aquesta mena de música, m’encanta cantar aquesta mena d’històries, i crec que val la pena seguir-ho fent, sobretot perquè és una cosa que a mi, com a artista i com a persona, m’omple molt i sé que trobaré una resposta positiva.

Paola. Andrés, què significa per a tu l’amor? Com el definiries?

Andrés Cepeda. Crec que, bé, a part de ser per a mi un material de treball, una temàtica constant, escriure cançons d’amor és un repte perquè les històries d’amor i desamor són potser les històries més velles i més explicades de la humanitat. El repte consisteix a trobar noves maneres d’explicar aquesta mateixa vella història. I aquesta vella història és vella i important i ha estat sempre allà perquè crec que l’amor és aquest combustible o aquesta gasolina, diguem-ne, de la vida dels éssers humans. Hi ha moltes maneres d’entendre l’amor. L’amor per la mateixa vida, l’amor pels fills, l’amor per la parella, l’amor per l’ofici, l’amor per la pàtria, l’amor per l’art, per la natura. L’amor pensaria que és l’excusa per justificar que estem vius. Us explicaré una història d’amor. Estava jo encara a la universitat. Encara hi havia la banda, s’estava acabant la banda. I em vaig enamorar de la xicota de qui havia de ser el cantant. Aquest amic que ara es dedicava al piano tenia una xicota que era una dona bellíssima, era una noia bellíssima i, és clar, ens trobàvem als assajos, ens trobàvem a les reunions. Aquest amic va decidir que era una bona idea que jo la recollís a la sortida de la universitat i la portés després que ens trobéssim tots. “Ai, si us plau, recull la meva xicota, ves per la meva xicota”. “Bé, hi vaig”.

Jo, secretament, estava fascinat amb la noia, i vam començar a conversar, van començar les mirades i va començar aquesta cosa. I, finalment, vam acabar tenint, entaulant una relació. Òbviament, ho vaig haver d’afrontar amb l’amic i dir-li: “Mira, està passant això. M’estic enamorant d’aquesta noia”. I aquest gran amic no només va ser generós entenent la situació, sinó que crec que també va arribar en un moment en què ell hi estava una mica desencantat, potser. Aleshores, hi va haver l’oportunitat i es va poder conversar i es va poder resoldre el tema. Però quan estàvem en aquest procés d’enamorament que encara estàvem d’amagat, diguem-ne, jo, parlant de les serenates… Ella vivia en un segon pis. Qui coneix Bogotà sabrà que em refereixo al parc del Virrey. En un edifici al parc del Virrey, en un segon pis. Així que hi havia més o menys un accés possible a la seva finestra, al seu balcó. I jo arribava a les nits, amb una certa freqüència, arribava amb la guitarra, em posava davant del jardí de l’edifici i cantava una o dues cançons, i ella m’ajudava a pujar-hi. I jo em ficava per la finestra, bàsicament. I, sí, allà teníem la nostra trobada, i en una d’aquestes, a la tercera o quarta vegada que se m’acudia fer-ho, el vigilant de l’edifici ens va enxampar i va trucar a la policia i va despertar a la mare. Tot malament. Aleshores, és clar, em van detenir. I em van portar amb tot i guitarra al CAI que queda per la quinze al parc. I no tenia on millor refugiar-me que al bany de l’estació de policia, que es diu el CAI.

I jo estava al CAI enamoradíssim i, a més, mig traumatitzat pel tema, i vaig escriure aquesta cançó. Avui vull ser la llum que es va colar per la seva finestra, per veure-la adormida. Vull creure les paraules que ens sostindran demà, ser feliç de mentides. I soc aquí, assegut davant de casa seva, pregant al cel que escolti la meva veu. I no marxaré fins que vingui el matí, guaitis per la finestra i em trenquis el cor, em trenquis el cor. Gràcies.

Andrea. Hola, Andrés. Soc l’Andrea, soc també de Bogotà i m’encanta la meva ciutat, l’adoro. Cada vegada que hi vaig, tinc molts llocs preferits, entre ells la casa dels meus pares. Sé que tu, des de la teva època, a Poligamia, sempre mantens la ciutat present, a les teves cançons, i ara tens l’àlbum “Bogotá”. M’agradaria saber quins són els teus llocs preferits de Bogotà. Quins són els llocs que t’inspiren?

Andrés Cepeda. D’acord. És clar, n’hi ha molts que tenen a veure amb la vida. Òbviament, hi ha la casa de la família, el lloc on vaig néixer, on vaig créixer. El lloc on he tornat. Recentment, he tingut l’oportunitat de comprar aquesta casa i tornar. I, precisament, quan vaig tornar a la casa, fa uns anys, uns pocs anys, va néixer la idea d’escriure, de fer el disc de Bogotá. Vaig arribar a la casa i ho vaig trobar tot igual. Vaig trobar el barri, el jardí, la casa molt semblant. Alguns dels mobles encara eren allà. Però vaig trobar, òbviament, l’absència de la família, principalment dels meus pares. I això em va posar a pensar que els llocs on creixes i l’entorn on vius es converteixen en part de la vida. I la primera cançó que vaig fer de l’àlbum va ser una que es diu “Bogotá”, que parla sobre aquella casa i com tornar a aquella casa. I després vaig dir: “Bé, si això em passa a l’entrada de la casa, a la porta de la casa, què passa si recorreré aquests llocs importants per a mi a la ciutat i començo a trobar quines històries hi pot haver guardades?”. I vaig fer exactament això, vaig anar a recórrer la ciutat i vaig anar… La meva localitat, el meu barri, que és a Usaquén, em porta moltíssims records de la infància, de l’adolescència. Després, vaig anar a La Candelaria, on vaig passar uns anys de la meva primera joventut, prop d’on estudiava. Després, vaig visitar llocs com el barri de La Soledad, el Park Way, llocs del centre de la ciutat, la universitat on vaig anar, l’escola, els llocs on acostumàvem a anar de festa quan anàvem a la universitat, a l’escola, els llocs on vivien les primeres xicotes, els amics, cafès, bars, restaurants, cinemes, teatres, hotels, una quantitat de llocs que estan lligats a les petites històries de la vida.

I allà vaig trobar la inspiració per fer l’àlbum. Te’n puc mencionar molts. Molts giren al voltant de l’eix nord-sud de la ciutat, que és la Carrera Séptima o l’Avenida Caracas, tots aquests llocs que freqüentava o que transitava per anar als llocs que eren importants per a la vida. I això es veu reflectit a l’àlbum “Bogotá”, que té moltes cançons. La majoria de les cançons parlen de llocs així, d’aquesta mena de llocs. De fet, ara hi ha un rellançament de l’àlbum que es diu “Bogotá Deluxe”, que porta altres tres cançons que no havíem publicat on també parlem dels turons de Bogotà, de les avingudes, dels llocs icònics, però no necessàriament icònics a la ciutat, sinó icònics personalment. És clar, jo parlo de Bogotà perquè és la meva ciutat, però tots tenim una relació amb l’entorn. L’entorn ens forma i ens condueix cap a ser qui som, i qui hem nascut en una ciutat, en una urbs com Bogotà, com Madrid, com Buenos Aires o com Mèxic, com milers de ciutats, tenim una relació particular amb una ciutat que odiem i estimem alhora. Sempre és una mica… Hi ha una contradicció sempre perquè són llocs que són difícils, que són durs, que són complexos, però en què… És el teló de fons de la vida, finalment, és el lloc on neixes. O, si has nascut en un poble, també tens un arrelament i una relació amb aquest lloc i amb la gent amb què has crescut. I a mi em va semblar interessant parlar de Bogotà, per això i perquè alguns dels meus compositors i autors preferits m’han permès conèixer les seves ciutats a través de les seves obres. Abans de visitar Buenos Aires o Madrid, jo ja tenia una idea fantàstica de les ciutats per llegir els contistes o els novel·listes o escoltar els autors.

A mi, el Madrid que em pinta un tipus com Joaquín Sabina és el seu Madrid. No sé si és el meu, però, quan vinc a la ciutat, finalment, i la conec, començo a reconèixer els llocs que anomena i els moments i les èpoques que anomena. I el mateix em passa, per exemple, amb Charly García o amb Fito Páez a Buenos Aires. Bé, així cada ciutat té el seu representant. I aconsegueixes veure a través dels ulls i de les lletres i de les emocions d’aquests autors com entenen i com presenten a la resta del món els seus llocs, les seves ciutats. I jo, d’alguna manera, volia fer una cosa similar amb Bogotà, i em vaig adonar que pocs havíem cantat a Bogotà. Ara hi ha molta gent que s’està adonant que això és interessant. Hi ha una generació de gent jove que ve de Bogotà que escriu sobre la seva vivència a la ciutat. Em sembla importantíssim. Però jo volia una mica portar a altres orelles i a altres audiències quina és la meva experiència pel que fa al que és viure en una ciutat com on jo vaig néixer i créixer. Gràcies.

Tatiana. Hola, Andrés. Soc la Tatiana.

Andrés Cepeda. Com estàs?

Tatiana. Molt bé, gràcies. Jo crec que tu ets com el cosí que tenim sempre a la vida, amb qui no parlem mai, però que sempre es troba present a les nostres vides. És a dir, jo, a vegades, quan tinc les meves converses amb les meves amigues de l’escola a les nits i comencem a recordar com eren aquelles èpoques, sempre parlem de la teva música i coneixem tota la teva vida perquè hem crescut amb tu.

Andrés Cepeda. És clar.

Tatiana. I, quan expliquem a la gent qui és Andrés Cepeda, podem dir: “Recordeu que l’Andrés feia tal cosa”. Però ho expliquem com si de debò fossis algú de la nostra família.

Andrés Cepeda. Genial.

Tatiana. I tu has aconseguit crear cançons que sempre ens porten a viure moments i a recordar moments que han passat a la vida. Pots escoltar una cançó teva, tancar els ulls i et trasllades i recordes totes les coses que has fet a la vida.

Andrés Cepeda. Genial.

Tatiana. I crec que de tu podem dir que ets un músic, realment un músic dels que ja no n’hi ha gaires, i això és el que ha fet que hagis estat sempre aquí. Però que tu mai… La meva pregunta és si tu no has tingut mai el dubte de: “Hauria de continuar amb aquest camí i hauria de fer la música?”. No se t’ha acudit mai que podies canviar?

Andrés Cepeda. Quan es va acabar la banda, vaig tenir dubtes de seguir sent o no cantant, ser artista que s’atura a l’escenari, però no vaig tenir mai dubtes que el que faria era música. Podia haver fet música d’una altra manera, com us deia al principi, com a productor o com a compositor o a la part tècnica, però no vaig concebre mai una cosa diferent. Si per alguna raó no hagués pogut fer música, m’hauria agradat, per exemple, m’hauria agradat el cinema. Música per a cinema. Però, definitivament, sí. Des de ben aviat no vaig tenir una altra vocació o una altra idea. No. Sempre havia de… Des de ben aviat, vaig decidir que havia de trobar un camí que tingués a veure amb la música.

Andrea. Hola, Andrés. Em dic Andrea. Sento que les teves cançons i la teva música han estat presents a totes les etapes de la meva vida. Des de l’adolescència et segueixo, des que eres a Poligamia. Hi ha un èxit teu que es diu “Lo major que hay en mi vida”, i jo voldria saber en aquest moment què és el millor que hi ha a la teva vida.

Andrés Cepeda. Bé, hi ha dos elements que són molt importants per a mi, ara. Òbviament, la música. Per a mi, el meu ofici és una cosa que m’ocupa el 100%, al qual dedico tota la meva energia. El gaudeixo moltíssim, com us explicava abans. I l’altra cosa que em fa molt feliç o l’altre element que em fa molt feliç és que, després de tantes històries, de tantes cançons i de tantes anècdotes, vaig trobar l’amor que buscava. I el vaig trobar en l’Elisa, la meva dona, amb qui ja fa uns 14 anys que som junts i uns nou casats. I això em permet no només continuar tenint una inspiració o una musa, sinó també tenir una estabilitat emocional i una pau que m’ajuda a poder concentrar-me una mica més en la feina, que m’ajuda a ser més agraït amb la vida, amb les possibilitats que tinc. És una companya increïble que entén com vibro, com m’agrada viure, compartim la feina, compartim la vida en general, amb qui tenim una quantitat de metes en comú i maneres de veure la vida en comú i que sento que em complementa i em fa estar molt més ple del que he estat mai.

Per a mi, són dues coses… Les més importants a la meva vida avui és això, la relació amb la meva dona, amb tota la família que ens envolta i, òbviament, la relació amb l’ofici. Per a mi, són dos pilars importantíssims i m’omplen moltíssim. I, a pesar que no em fa patir, aleshores ja no escric tantes cançons de desamor, continua sent una musa en molts sentits. I, quan necessito escriure cançons de desamor, doncs res, reviso el passat una mica i me’n recordo. Però, per a mi, són dues coses que em fan molt feliç i que sumen al 100% el que gaudeixo i el que em fa feliç de la vida.

Noi 1. Hola, Andrés. Un plaer ser aquí amb tu. Aquells que hem seguit la teva música durant tants anys ens hem enganxat molt a certes cançons, a certes melodies que, quan les escoltàvem, ens transportaven a un moment o a una emoció específica. Et volia preguntar quina és la cançó que avui et continua emocionant.

Andrés Cepeda. Ostres. Del repertori, que ha estat extens, n’hi ha unes poques, tres o quatre, que no m’agraden, que no hauria d’haver gravat i que, bé, per alguna cosa no les coneix ningú. Però la majoria de les cançons continuen tenint un significat molt important per a mi. I procuro que, cada vegada que he de fer una gravació d’una cançó o de diverses cançons… Ara us parlava del procés de selecció que tracto de fer. Tracto d’escollir cançons que en aquest moment jo cregui que soc capaç de cantar-les tota la vida. He vist col·legues que graven o els indueixen o decideixen gravar alguna cosa de què no estan tan orgullosos o de què no se senten tan convençuts i se’ls enganxen les cançons. I els toca cantar tota la vida una cosa que no els agrada. Els he vist i els he vist patir amb això. Jo no sempre ho he fet, però he procurat fer cançons de què em sento molt orgullós i que podria cantar per sempre. Però, òbviament, n’hi ha unes que t’agraden més que d’altres. Hi ha gent que em pregunta: “I no estàs cansat de cantar…?”. No ho sé, “Tengo ganas”, per exemple, que la canto fàcilment quatre cops a la setmana. Continuo enamorat d’aquest bolero, em sembla bonic. I em sembla bonic veure el que genera a l’audiència, això em reconforta molt. “No estàs cansat de cantar ‘Embrujo’?”. Quan la vaig gravar, la cançó ja tenia 50 anys. No, m’emociona molt cantar cançons així. La majoria m’emociona molt, la majoria m’agrada molt cantar-les.

Però, òbviament, n’hi ha unes de preferides. Te’n mencionaré. “Tengo ganas” n’és una. “Besos usados” és una altra que estimo molt. “Lo mejor que hay en mi vida”, que tu deies, Andrea, és una de les meves preferides. I n’hi ha d’altres que no són tan conegudes també que em fan molt feliç. Però aquestes cançons que no m’agraden no les he tornat a cantar. Em vaig adonar que, afortunadament, no en són gaires, però no van ser encerts, no perquè no poguessin ser populars, sinó perquè no em representen tant. Però la majoria m’agrada cantar-les. Per això el problema que tenia de fer concerts tan llargs, perquè m’hi acostumava. Però, sí, crees una relació amb aquestes cançons. Formen part de tu. I la gent es deu preguntar: “Però de debò no et canses de cantar les mateixes, no ho sé, 20 cançons, 25 cançons cada dia?”. Sí que pot passar. Aquí és on jugues amb els formats. “Fem les simfòniques”. Ara acabo de fer una cosa… Estic gravant un àlbum per gravar amb “big band”. He fet quartet de jazz. He fet un disc de només guitarres i veu amb altres cançons. Tractes de trobar amb les eines musicals que hi ha a l’abast maneres diferents de presentar aquestes cançons o de gaudir d’aquestes cançons perquè el mateix artista i la gent que l’acompanya a l’escenari sentin una mica de frescor i de renovació, i també la gent que va a veure els espectacles. Crec que jugar una mica amb els formats i la manera de presentar-les ajuda a seguir enganxat a aquests temes, amb aquestes cançons. I passa una cosa. Quan la cançó realment t’agrada, et fa sentir i et vibra, quan tu la interpretes, sobretot en un escenari, quan tu la interpretes, et passa una mica el mateix que al públic. Revius el moment en què la vas fer, la vas cantar, la vas escriure o el que fos. I aquest tornar a viure aquestes emocions és genial. És com tornar a veure una pel·lícula que t’agrada molt.

És com trobar-se un diari vell de quan eres més jove i trobar alguna cosa que vas escriure o que vas dir. Connectes amb aquesta persona que vas ser o amb aquesta persona que has estat. I aquest refrescar de les emocions és una sensació molt bonica. I et tornes a sentir com si tinguessis els 25 anys de quan la vas escriure. Hi ha una connexió amb aquest moment que fa que tinguis una relació molt especial amb les cançons. Perquè les cançons… La gent pensa que… Jo crec que a tu també et deu passar. Aquesta cançó, sí, potser et recorda a tal persona. Però, realment, la cançó et parla des de tu, la fas des de tu i del que tu ets o eres i el que vas sentir o sents. I aquesta relació és que jo vaig dedicar la cançó a aquesta persona. Està bé, però realment és amb tu la cosa. I a l’intèrpret li passa el mateix. En aquella cançó que va fer per a tal persona o per a tal ocasió, resulta que parles de tu mateix. I és una cançó que et parla de tu i explica com et vas sentir o com et sents. I jo crec que aquest és l’amor que estableixes amb aquestes obres.

Noi 2. Com estàs, Andrés? En primer lloc, un plaer ser davant de tu. Grandíssim artista, grandíssim inspirador. Soc equatorià. La teva música ha transcendit, òbviament, fronteres. La meva pregunta és la següent: quin missatge podries donar a les persones que intenten complir un somni? M’hi incloc perquè vaig començar la meva carrera artística fa cinc anys també i estic en la lluita. M’agradaria, si us plau, que ens donessis un consell a totes les persones que estem intentant complir un somni.

Andrés Cepeda. Bé, tinc moltes frases establertes per dir-te. Crec que les coneixes, no? “Lluita pels teus somnis”. “No et rendeixis”. “La passió…”. Tot això té alguna cosa de veritat. Però crec que el tema va una mica més endins. Té a veure amb les expectatives. Jo penso que, quan tens una vocació artística o un desig de destacar en algun art, has de pensar primer què significa això per a tu mateix, quines són les motivacions i quines són les expectatives. Tu pots voler la música… Conec molta gent que… Els meus companys d’estudi, molts d’ells són grans músics, grans guitarristes, pianistes o el que sigui i, de sobte, la seva vocació… Han estat els més estudiosos, els tipus, de vuit hores diàries, superconcentrats, superdisciplinats i, de sobte, s’adonen que el plaer de la música per a ells és estudiar, no necessàriament és ser a l’escenari. He vist molt això. El plaer d’estudiar, que després, més endavant, es converteix per a molts d’ells en el plaer d’ensenyar. Aquesta és una cosa que et pots contestar. L’altra és que, si de sobte trobes una resposta com la que he donat al principi de la nostra conversa amb la Camila, quant a que et vols comunicar, aquest és un altre camí. L’altra és el tipus que vol… No ho sé. Passar a la història com un gran lletrista, com un gran instrumentista, com un gran creador o un impulsor d’altres talents. Hi ha moltes maneres d’abordar la carrera en la música.

Penso que una de les coses primeres que t’has de preguntar és què et motiva, què vols i quines són les expectatives. I, normalment, aquesta persona que et contesta que vol ser reconegut i famós… A aquesta persona li costarà molt perquè sento que, quan aquesta és la meta i aquesta és l’expectativa, són postures que fan que s’allunyi de tu. No sé si m’explico bé. Quan la motivació és el reconeixement i la fama o l’èxit o com en vulguis dir, t’esquivarà una mica més. Quan la motivació i les expectatives són una mica més modestes i més de caràcter íntim i personal, crec que tens més oportunitat. “Jo vull fer això perquè vull omplir un estadi”. Ai, no estàs tocant la fibra del que realment és ser un artista. Si la toques i arribes com un procés personal de creació, d’expressió i de comunicació, potser això t’hi porta. Però, si l’expectativa i la meta és una cosa tan material i tan tangible, serà encara més difícil. La resta crec que són frases establertes. Jo penso que hi ha un diàleg que has de tenir amb tu mateix per entendre per què vols fer això. I, en la mesura en què siguis honest o transparent amb aquesta resposta, trobaràs els camins que et portaran a alguna cosa més. Com diuen, trobaràs altres coses que tenen a veure més amb allò material o amb el que anomenem l’èxit.

Però conec gent que no és famosa, però que són molt exitosos perquè han estat molt feliços fent música. I crec que aquesta ha de ser la principal meta, la plenitud de gaudir l’ofici. I, quan tu estàs ficat i submergit en aquesta plenitud i en aquesta felicitat de fer una cosa que t’agrada, apareixen aquestes altres coses. Quan busques aquestes altres coses primer, estavellar-se és molt fàcil. Ho he vist succeir i ho he vist succeir amb mi mateix. De fet, ho he vist en l’experiència que he tingut com a coach, entrenador i jurat de realities de música. He estat molts anys fent les temporades de “La Voz” i “La Voz Kids”. Un treball molt bonic. Aquesta és una de les fonts d’on concloc una mica això. Aquest noi o aquest concursant que arriba enamorat de la seva veu i enamorat de la seva possibilitat de cantar i no esperant el reconeixement o l’exposició, aquests nois arriben molt lluny. I no necessàriament són els que guanyen. A vegades, els que guanyen no s’adonen que la meta no era guanyar el concurs. A vegades, la meta és aprendre en el camí i utilitzar la plataforma o la visibilitat o aquest concurs perquè sigui un esglaó més en la carrera i en el procés. Veuràs que passa molt amb els realities de talent que la persona que guanya no… Qui han desqualificat a mig camí, que s’estava esforçant molt i que estava més interessat a gaudir que a brillar i sortir diví a les càmeres i cantar la millor cançó i donar la nota més alta, aquest noi que no té aquestes pretensions, de sobte, aconsegueix una carrera. I te’n posaré un exemple petitó. Espanyol. David Bisbal. Bisbal no va guanyar, però va guanyar a la vida perquè va fer una carrera tremenda, crec que perquè tenia, a més d’un gran talent, una relació molt bonica amb el seu art, amb el seu talent, amb la seva música.

I, bé, ja en veiem els resultats. I jo he vist passar això al programa en què he participat en diverses ocasions. Aquest noi que surt a la primera, segona, tercera ronda, no arriba a la final, de sobte ens dona unes sorpreses increïbles.

Janet Urdiales. Hola, Andrés. Soc la Janet Urdiales, del Perú. Moltes gràcies per les teves cançons i les teves històries. Per acabar, com veus la vida? I si et consideres una persona optimista.

Andrés Cepeda. Mira, utilitzo xampú normal, no em faig cap tractament als cabells i són naturals els rínxols. No, mentida. Sí, crec que em considero una persona optimista. M’agrada pensar que la vida val la pena. M’agrada creure, dins dels límits del possible, que la gent és bona, que val la pena, que mereix, que la vida cal assaborir-la, cal viure-la, que cal esperar el millor, que cal procurar donar el millor. I pot ser una mica ingènua o naïf aquesta posició, però crec que és una bona manera d’afrontar la vida, amb optimisme, amb alegria i amb esperança. A vegades, el món en què vivim és un món que ens convida a pensar que no hi ha esperança. I crec que sempre n’hi ha. I té a veure amb el fet que existeix l’amor. I l’amor, sense el concepte de l’esperança, no camina. L’amor és perquè s’espera… Creus en l’amor perquè esperes que hi hagi una resposta, esperes que hi hagi un rebot en aquesta pilota, que et torni l’amor que dones. I crec que sí, val la pena, en un món com el que vivim, que no és un món fàcil, que les persones tinguem esperança, tinguem fe i siguem optimistes. Crec que és important, val la pena. I crec que, si no és així… La vida és massa difícil per no guardar una mica d’esperança. Ens ajuda a caminar, no?

Alejandro. Hola, Andrés. Un plaer poder compartir aquest moment amb tu. Em dic Alejandro. Soc de Colòmbia, de Pasto, Nariño.

Andrés Cepeda. Ah, d’acord.

Alejandro. Abans que res, et volia donar les gràcies. He pogut usar la teva música com a ajuda, com a inspiració, com a suport en molts moments de la meva vida. També et voldria comentar que a la meva família, a casa meva, poques vegades coincidim en gustos musicals, però, amb tu, fem una pausa i t’escoltem junts.

Andrés Cepeda. Que genial.

Alejandro. La meva pregunta és què penses que té la teva música que aconsegueix connectar amb tantes generacions alhora. Inclús Colòmbia, que és un país, ja ho saps, amb aquesta història, a vegades inclús amb moltes contradiccions… I com aquest país ha influït o tu l’has arribat a influir en la manera en què ho fas?

Andrés Cepeda. Bé, gràcies, germà. Doncs, per contestar la primera part de la teva pregunta, és una cosa que jo mateix encara em pregunto. Quina és la raó perquè la música que fem tingui aquesta transversalitat? Jo mateix em sorprenc molt als esdeveniments, als concerts. Veig gent de moltes edats, de moltes condicions diferents. I m’agradaria conèixer, creu-me, m’encantaria tenir la resposta perquè seria interessant poder-ho analitzar. Jo, des de dins, no ho veig tan fàcil. Algú externament em pot ajudar a entendre-ho. Però jo pensaria que pot tenir a veure amb el que comentàvem potser al principi, que el romanç és una cosa universal i per la qual tots hem de passar en algun moment. Als teus 15, als teus 30 o als teus 60 anys, les cançons d’amor poden tenir alguna cosa a veure amb tu, cert? Sento que és una gran fortuna, que és una casualitat meravellosa que això hagi passat. Crec que, si ho haguéssim buscat des del principi, no ho trobaríem. És una cosa que passa i no tinc gaire clar per què. Hi estic molt agraït. I és una gran fortuna. A mi mateix m’agradaria entendre per què, però crec que és perquè l’amor és universal i ens toca a tots a totes les èpoques de la vida. I, quant a la visió del país, jo crec que és més el que la nacionalitat ha influït en mi que al revés. Crec que ser colombià i venir d’un lloc amb una diversitat cultural tan rica, amb tantes expressions culturals tan diverses, amb tanta música, amb tantes… Com es diu? Amb tantes idiosincràsies, amb tants accents… Som molts països en un. Colòmbia destaca, entre altres coses, per la seva gran diversitat en molts aspectes, però sobretot el cultural.

I això fa que, de sobte, els colombians siguem capaços d’entendre el món de moltes maneres. Tots tenim un amic “pastuso”, “costeño”, “caleño”, “paisa”, “bumangués”, “santandereano”, “rolo”, “llanero”, i tots són diferents. I venir d’un país així crec que ens fa veure el món d’una manera una mica més oberta i més pluralista. Crec que és una bonica manera d’entendre el món quan vens de Colòmbia i saps que hi pot haver tantes maneres d’entendre la vida i la forma de ser de les persones. Crec que en això ha influït la nacionalitat i el meu país en mi i, segurament, també en la meva obra. I és una cosa que em fa sentir orgullós perquè, avui dia, i fa poc més de 20 anys, la música colombiana és molt important al món. I crec que és per això, crec que té a veure amb això, perquè les expressions són múltiples. I hi ha gent fent urbà, hi ha gent fent rock, hi ha gent fent jazz, hi ha gent fent folklore, hi ha gent fent clàssica, hi ha gent fent de tot i destacant-se en tot. Si tinguéssim una sola manera d’expressar-nos, no tindríem l’abast que té la música colombiana avui. I això és una cosa de què em sento molt orgullós. Gràcies.

I, per concloure aquesta estona que m’heu regalat, us vull agrair molt la vostra presència, les vostres preguntes, la vostra disposició. És molt bonic que parlem de música. És molt bonic que parlem d’amor com hem parlat avui. És molt bonic que parlem de diversitat, d’expressió, d’arrelament, de pertinença. Ha estat un plaer compartir amb vosaltres i amb la producció aquesta estona. Ens podríem quedar una bona estona parlant i cantant, segurament aquí ens donen una mica més de benzina i ens podem quedar molt de temps. Però no, us agraeixo de debò l’espai. He sentit que hem passat un dia molt bonic. M’hauria agradat tenir més temps per conversar amb vosaltres, però bé. És el format i funciona increïblement. Gràcies per les vostres preguntes i pel vostre interès. I m’agradaria acomiadar-me de vosaltres amb un fragment d’una cançó. M’he trobat una flor. Va ser a la ruta cap a Islamorada, si no ho recordo malament. No tenia color, però encara no es pansien els seus pètals negres. Jo tota la nit la cuidava, amb estima la besava i, amb el temps, de mi es va enamorar. De colors ara brillava i la seva bellesa l’admirava tot el món que algun dia la va veure. Però les flors són així, jo a les males ho vaig aprendre, que no és suficient donar-li el cor. Perquè, en aquesta vida cruel, cada fidel té la seva infidel, i una abella per la seva mel me la va robar.