Com ensenyar empatia als nens

Boris Cyrulnik. Em dic Boris Cyrulnik. Soc neuròleg i psiquiatre. Soc docent a la Universitat de Toló, especialista en la teoria de l’aferrament: com aprèn un nen a estimar, és a dir, com aprèn a socialitzar. És la teoria més acceptada actualment a les facultats de psicologia i psiquiatria. He escrit 18 llibres per al públic general i 18 llibres professionals. El meu últim llibre es titula ‘Psychothérapie de Dieu’ i reflexiona sobre la necessitat de creure, els beneficis de la creença i també els seus maleficis.

Violeta Esteban. Hola, senyor Cyrulnik.

Boris Cyrulnik. Hola.

Violeta Esteban. Em dic Violeta.

Boris Cyrulnik. Hola, Violeta.

Violeta Esteban. Jo soc psicòloga. I estic molt contenta que estigui avui amb nosaltres per compartir una mica del que sap. Per començar, ens agradaria parlar del terme “resiliència”, pel qual vostè és una persona de referència a nivell mundial. Sembla que, últimament, el terme “resiliència” està de moda. Molta gent en parla. Podria explicar-nos una mica en què consisteix la resiliència?

Boris Cyrulnik. La definició de la resiliència no pot ser més senzilla: és iniciar un nou desenvolupament després d’un trauma. No hi pot haver una definició més simple. El més complicat és descobrir quines condicions la permeten, és a dir, la “segurització”, la recuperació, les relacions i la cultura. Cal unir tot això per respondre aquesta pregunta.

Violeta Esteban. Quines són les característiques d’una persona resilient?

Boris Cyrulnik. Depèn de la manera en què es construeix la personalitat. Si algú des del naixement, i fins i tot abans, ha rebut empremtes biològiques que l’enforteixin, es desenvoluparà i, si li passa una desgràcia, sabrà enfrontar-s’hi millor. Llavors parlaríem de resistència. Si algú està traumatitzat i, després de la desgràcia, és capaç d’iniciar un nou desenvolupament, aleshores parlem de resiliència. És a dir, depèn una mica de la persona i molt del seu entorn: del seu entorn abans del trauma i del seu entorn després del trauma.

Violeta Esteban. Com podem ajudar un nen perquè sigui més resilient? Tant a casa com a l’escola.

Boris Cyrulnik. Per tal que el nen pugui adquirir els factors que li permetran ser resilient, d’entrada, cal transmetre-li seguretat. En primer lloc cal donar seguretat a la mare. Estadísticament, són les dones les que s’encarreguen dels nens, per això s’ha de sentir segura, i ella, involuntàriament, transmet aquesta seguretat, que és el que dona seguretat al nen. També cal un entorn segur estructurat per la mare i per algú més, que pot ser el pare, l’àvia, la guarderia, la llar familiar… Si l’entorn segur protegeix el bebè, el nen, quan arriba a l’escola, ja ha adquirit el plaer d’aprendre, i l’escola serà per a ell una aventura, un estrès, una petita por que serà capaç de superar. Tornarà a la tarda a casa i estarà orgullós d’ell mateix. Explicarà a la seva mare com de valent ha sigut i el que ha passat a l’escola. Si ha estat “vulnerabilitzat” perquè la seva mare ha patit agressions, perquè ha sigut abandonada, perquè ha estat malalta, perquè la vida pot ser molt difícil… Però els dos grans factors que “vulnerabilitzen” el bebè són la violència conjugal i la precarietat social. És a dir, que si al voltant del nen hi ha violència conjugal, qui pateix és el bebè, encara que ningú el toqui. Si els pares viuen en la precarietat social, una cosa que cada vegada és més freqüent, són pares que no estan disponibles, no tenen ganes de jugar amb el nen, estan tristos, i l’entorn que embolcalla el nen no li aporta seguretat. I per això veiem grups de nens que no se senten segurs, que arriben a l’escola i els fa por, no els agrada gens. Aquests nens ho tenen difícil per ser bons estudiants. No és perquè tinguin un cervell pitjor, sinó perquè no han sentit seguretat des que va començar a construir-se la seva personalitat.

Violeta Esteban. Hem parlat uns quants cops de “seguritzar” els nens. Podria explicar-nos a què es refereix quan parla de “seguritzar” els nens?

Boris Cyrulnik. La definició de “segurització” és crear un aferrament familiar. I l’aferrament… L’amor és una cosa flamant, és febre, és fervor… Està separat de la realitat. Mentre que l‘aferrament, per contra, es teixeix en el dia a dia. Amb la manera de parlar, compartir l’esmorzar, la manera de somriure, la manera d’enfadar-se també. És a la vida quotidiana. Però es va teixint en el dia a dia, per la qual cosa aferrament no és amor. Però l’aferrament, un cop creat, es converteix en un vincle molt fort, i els nens se senten segurs per aquest fort vincle, perquè és un sentiment de familiaritat. Sé com parlar a la meva mare, sé com parlar al meu pare, sé que quan el meu pare fa això no me n’he de fiar, sé que aquest gest el conec… Estic tranquil, soc a casa, no tinc por. Conec els comportaments, sé el que s’ha de fer. Jo, nen, he après a fer això, estic tranquil, no angoixat. Tot i que hi hagi una adversitat, que sempre n’hi ha al dia a dia, sabré com gestionar-la: no m‘angoixa. El que crea aquesta seguretat en un nen és aquest vincle que es va teixint cada dia, paraula a paraula, esmorzar a esmorzar… Les coses quotidianes creen un vincle que dona seguretat al nen.

Violeta Esteban. Hi ha moltes llars en les quals el pare treballa, la mare treballa, tenen poc temps, tot va molt de pressa, els nens tenen moltes obligacions, activitats extraescolars… Podria donar-nos algun consell per a aquestes famílies, perquè els seus fills i el seu entorn se sentin més segurs?

Boris Cyrulnik. Perquè en aquestes famílies hi hagi seguretat, hi ha una paraula màgica: alentir. I que aprenguin a cantar o a fer esport amb els seus fills. Actualment, els occidentals vivim en la cultura de l’esprint. I ens surt caríssim. Els bebès estatunidencs tenen cada vegada més ansietat: els bebès. Perquè els Estats Units viuen en la cultura de l’esprint que ha arribat a Europa, excepte al nord d’Europa. Allà, per contra, aprenen a anar amb bicicleta, aprenen teatre, aprenen a utilitzar la paraula, aprenen la lentitud, aprenen a cuinar… Jo ho he vist a Hèlsinki, a l’escola hi ha classes de cuina on nens i nenes preparen plats i conviden la classe del costat. I t’asseguro que els nens ho fan bé. És a dir que, per tant, quan arriben a l’edat adulta, són excel·lents: a classe, a ciències, a art… Són excel·lents. Hi ha un 1% d’analfabetisme. A França, estem entre el 12% i el 15%. Un analfabet serà infeliç tota la seva vida. L’u per cent a Finlàndia, del 12% al 15% a França. Als països del nord d’Europa hi havia molts suïcidis probablement a causa de la falta de sol. Però han reduït en deu anys la taxa de suïcidis en un 40%. Canviant la cultura. És a dir, que tenim la possibilitat d’intervenir i, per descomptat, cal alentir i divertir-se per aprendre l’art de viure.

Violeta Esteban. Els professors, a l’escola, tenen la possibilitat d’ajudar els nens davant de situacions així?

Boris Cyrulnik. Els països del nord d’Europa responen la seva pregunta. És a dir, Noruega, Finlàndia, Suècia… Responen aquesta pregunta. Allà tenen una estratègia educativa molt diferent de la nostra i encara més dels països orientals com el Japó o la Xina. Als països orientals fan esprintar els nens, i l’escola és tan violenta que els japonesos m’han dit que és una forma de maltractament. Els països del nord d’Europa fan el contrari: alenteixen els nens i així els donen seguretat. Els nens aprenen a resoldre problemes amb facilitat per la qual cosa tenen bona autoestima. Per això, als quinze anys, quan fan les avaluacions escolars, les proves PISA, determinades per la UNESCO, els finlandesos són medalla d’or tot i que alenteixen tot el que poden el desenvolupament dels nens. Però alentint-los els donen confiança i els nens amb confiança aprenen a jugar a aprendre. S’ho passen bé aprenent. Recuperen el retard en pocs anys i, amb quinze anys, són medalla d’or a les avaluacions de la UNESCO.

Violeta Esteban. Si no hem adquirit la resiliència durant la infantesa, encara la podem aprendre en l’edat adulta?

Boris Cyrulnik. La resiliència està en marxa tota la vida, però els primers anys són molt importants. És com una partida d’escacs. Els primers moviments són molt importants, però mentre la partida no hagi acabat, segueixen quedant bons moviments. La resiliència no és la mateixa quan som nens, abans de parlar, quan som nens i sabem parlar, quan som adolescents o quan som persones adultes. Els casos que accionen la resiliència no seran els mateixos. La resiliència funciona molt pitjor després dels 120 anys. Llavors funciona pitjor.

Violeta Esteban. Podria donar algun consell específic per als adults que vulguin desenvolupar la resiliència?

Boris Cyrulnik. El primer consell és que no es quedin sols. Quan patim un trauma estem tan tristos que ens arraulim, serrem les dents i ens aïllem, i això només agreuja el problema, ja que el record de la ferida es reforça més i més… Només pensem en això i agreugem el patiment. Així que, el primer consell seria lluitar contra nosaltres mateixos si ens ve de gust aïllar-nos i, sobretot, cal parlar o quedar amb la gent amb qui tinguem confiança. Pot ser la dona, el marit, la mare, un amic, un capellà, un monitor d’esports… Algú amb qui tinguem confiança. I no cal que comencem a parlar de seguida, primer hem de sentir-nos segurs, com els nens, i després, quan ens sentim segurs, podem reflexionar i podem començar a parlar.

Violeta Esteban. Tot i que no haguem patit un trauma greu, hi ha coses quotidianes que poden influir-nos: un divorci, un acomiadament… Com poden superar-se aquestes coses?

Boris Cyrulnik. És impossible fer un barem de traumes. Si algú ha sigut “vulnerabilitzat” durant el seu desenvolupament, tot pot convertir-se en trauma, tot pot ser una ferida: un trasllat, una mala paraula… Perquè se l’ha “vulnerabilitzat” abans de l’esdeveniment. Si, abans de l’esdeveniment, ha sigut reforçat durant el desenvolupament, serà molt difícil que es traumatitzi. Hi ha gent que travessa adversitats terribles i pateixen, però no desenvolupen trastorn per estrès posttraumàtic. I, al contrari: hi ha gent que ha sigut “vulnerabilitzada”, debilitada, durant el seu desenvolupament per viure en la precarietat social, per la violència conjugal, per haver patit i no haver-ho pogut expressar, per haver amagat el patiment… En aquests casos, qualsevol esdeveniment pot danyar-te molt profundament. La diferència entre el patiment i el trauma és que… Ara podem veure el trauma mitjançant imatges cerebrals, podem veure com funciona el cervell. Durant un trauma, el cervell s’apaga. No funciona o funciona malament. Mentre que amb el patiment el cervell no s’apaga. Estàs afligit, ansiós, trist, enfadat… Però el cervell funciona, mentre que en un trauma s’alenteix, no funciona. Només mostra colors apagats: blau, verd, gris… Quan el cervell funciona bé perquè estem positivament estimulats o contents, el cervell treballa i consumeix energia, i es veu vermell, verd, groc i es desplaça per tot el cervell. Parlem de trauma si el cervell s’apaga, quan estem, com a la boxa: ‘KO’. No obstant això, parlem d’adversitat si patim però el cervell segueix funcionant bé. I funciona bé si ha sigut reforçat durant el desenvolupament en la primera infància i, al contrari, és fràgil si hem sigut debilitats durant la primera infància. No podem assenyalar una causa-efecte. No podem dir que un trauma causa molt dany. Dependrà de la manera en què ens haguem construït abans d’enfrontar-nos a la desgràcia o a la dificultat.

Violeta Esteban. També parla de la diferència entre el trauma i la representació del trauma.

Boris Cyrulnik. Exacte. En un trauma es pateix. El patiment forma part de la condició humana. Estem dolguts, tristos i patim. Però, després, quan representem el que ens ha passat, si estem ben envoltats, si tenim suport i tenim la possibilitat de reflexionar, de pensar, patim en el que és real, però de seguida deixem de patir en la representació del que és real. Però si ens quedem sols, només pensem en la desgràcia: per què m’ha fet això? Per què he respost així? Per què no em vaig defensar? Per què ningú em va defensar? Així, agreugem el patiment i ens dirigim de cap a la depressió. Així que depèn del suport que rebem després del trauma. És un suport afectiu. No cal que sigui un psicòleg. Pot ser un amic, un capellà, el marit, la dona, algú en qui confiem. Però ens cal tenir suport i, per això, no hem de quedar-nos sols.

Violeta Esteban. Hem parlat de resiliència. La seva història personal és una inspiració per a nosaltres perquè, malgrat haver passat una situació difícil, ho ha superat tot. Podria compartir amb nosaltres la seva història personal? I com ha influït en la seva carrera professional?

Boris Cyrulnik. El que motiva la psicologia és la necessitat de comprendre. Necessito comprendre el que m’ha passat. Molts psicòlegs tenen aquesta motivació, tenen la necessitat de comprendre alguna cosa que els ha passat. És una bona motivació. Però cal treballar: cal llegir, conèixer, reflexionar… És apassionant. És esgotador, però és apassionant. Vaig néixer abans de la Segona Guerra Mundial. Els meus pares eren jueus ucraïnesos i polonesos. El meu pare es va allistar a l’exèrcit francès per lluitar contra els nazis. El van ferir i va ser arrestat al llit de l’hospital per la policia del país pel qual lluitava, i va desaparèixer a Auschwitz. La meva mare i gran part de la meva família també van desaparèixer a Auschwitz. Jo vaig ser detingut per la Gestapo, la policia francesa associada a l’exèrcit alemany, quan tenia sis anys i mig. Vaig aconseguir escapar-me d’unes condicions surrealistes. Un cop alliberat, quan explicava el que havia viscut durant la guerra, la gent es partia de riure. Ho has sentit bé, la gent reia perquè els semblava increïble. I és que ho era.

Violeta Esteban. Es partien de riure?

Boris Cyrulnik. Sí. La gent creia que m’inventava les històries. Creien que eren coses que m’havia inventat. Després, l’any 1982 o 83, vaig escriure el meu primer llibre. Em van convidar a la televisió francesa, a Bordeus, on m’havien arrestat, i algú va trucar per telèfon a un periodista i va dir: “aquest no és el petit Boris a qui vaig ajudar a escapar-se?”. I va deixar el seu número de telèfon i la seva adreça. Vaig demanar un taxi i vaig anar a veure aquesta dona, que era infermera de la Creu Roja. Jo tenia sis anys quan em vaig escapar, no podia marxar gaire lluny. Em va fer senyals perquè m’amagués sota el cos d’una senyora moribunda, i el cotxe va marxar. De 1.700 persones arrestades hi va haver dos supervivents: aquesta senyora i jo, que m’havia amagat sota d’ella. Em vaig retrobar, gràcies a la televisió de Bordeus, amb tots els testimonis de la meva fuga. Ara tinc relació d’amistat amb ells i amb els seus fills, i els expliquem aquesta història somrient. Perquè una cosa que va ser una tragèdia durant la guerra i després de la guerra, amb el pas del temps i després d’haver treballat, d’haver fet per entendre per què els homes d’un país culte, perquè Alemanya era el país més culte d’Occident als anys 30, país de científics, de músics, hi havia un jazz a Alemanya molt alegre, preciós… Era el país més culte d’Occident, i va ser en aquell bonic país, en aquella bella cultura germànica on va tenir lloc una de les tragèdies més grans de la història humana: la Segona Guerra Mundial i el nazisme. Però ara en podem parlar somrient, podem intentar entendre-ho. Amb els fills d’aquesta senyora i amb els nets d’aquesta senyora sota la qual em vaig amagar perquè estava moribunda, parlem d’això somrient.

Violeta Esteban. Després d’haver escoltat la seva història, em pregunto… Perquè un nen sigui més resilient, els factors procedeixen del naixement, o sigui, són genètics, o tenen a veure amb l’entorn?

Boris Cyrulnik. El factor genètic té un paper molt petit. El sexe està determinat genèticament, el color dels ulls, el color dels cabells, hi ha 7.000 malalties genètiques… Tot això no diu pràcticament res de la condició humana. No he parlat del desenvolupament del bebè en l’interior de la mare durant les últimes setmanes de l’embaràs. Ara sabem que hi ha una comunicació intensa entre la mare i el bebè. No he parlat de l’entorn segur, no he parlat de l’escola, no he parlat de la cultura… El factor genètic existeix, però no diu gairebé res de la condició humana. Així que sí, la genètica afecta, però molt, molt poc. Tota la resta és afectiu i cultural.

Violeta Esteban. Viure un trauma o viure una situació d’aïllament afectiu, de carència, pot afectar el desenvolupament neurològic d’un nen?

Boris Cyrulnik. Aquesta qüestió és important. Sabem, des de la Segona Guerra Mundial, que els nens, els anglesos que van estar sota el bombardeig de l’exèrcit nazi, van quedar molt traumatitzats: van veure morir els seus pares i ells van quedar enterrats entre la runa. Van ser acollits per Anna Freud, la filla de Sigmund Freud. Estaven acollits a Hampstead, un barri de Londres. Tots aquests nens tenien un retard en el desenvolupament, i no se sabia explicar. Ara sí que ho sabem explicar, gràcies a la psicologia i a la neuroimatgeria. Es poden fer proves de desenvolupament i veure que aquests nens tenen un retard. No parlen, deixen de parlar, o parlen més tard. L’emoció els impedeix parlar. I en una anàlisi quantitativa, es veu que aquests nens no segreguen hormones del creixement ni hormones sexuals, cosa que explica per què les carències afectives tenen aquesta dimensió. Ara, amb les imatges cerebrals, veiem que, quan el nen està afectivament aïllat, presenta una atròfia dels lòbuls prefrontals i dels circuits de la memòria i les emocions i, per contra, presenten una hipertròfia d’una sèrie de neurones que tracten les emocions insuportables. Això fa que els nens que han estat aïllats o privats d’afecte de petits, més endavant i durant tota la vida, si els deixen sols, interpreten qualsevol informació com una agressió. Tenen por de tot, se senten agredits per tot. No s’ha de mirar en el context, sinó en la primera infància, quan van ser privats d’afecte. S’han de prendre decisions polítiques. Les dones embarassades han d’estar tranquil·les, s’ha de permetre que organitzin un entorn segur des del primer mes, amb la mare, és clar, i amb el pare, o amb l’àvia, i s’ha de canviar l’estructura educativa per donar seguretat als nens en comptes de fustigar-los per obtenir bons resultats escolars. A partir de llavors, hi haurà cada vegada més nens resilients. No s’acabaran les adversitats de la vida, però podran afrontar-les millor i no seran presoners de la desgràcia.

Violeta Esteban. Sabem que, entre les persones que han viscut situacions de vida difícils, hi ha molts pintors, cineastes, escriptors… El cervell té alguna manera de superar-les o de defensar-se quan vivim situacions difícils?

Boris Cyrulnik. a vida és apassionant i difícil. Suprimir la tragèdia de la condició humana… Si tanquem les biblioteques, suprimim el cinema, eliminem el teatre… Totes les produccions artístiques estan fetes per superar la tragèdia. Les pel·lícules expliquen tragèdies, expliquen històries emotives de gent, de nens que aconsegueixen superar la tragèdia. I, per a nosaltres, són maneres de comprendre però per als danyats, els traumatitzats, és també una manera de demanar a l’artista que sigui el seu portaveu. Si m’ha passat alguna cosa que no tinc força o valor d’explicar, perquè, si explico el que m’ha passat, per a mi serà dur i per a tu, difícil d’escoltar, i voldràs que calli. Això és el que va passar després de la guerra, la negació cultural francesa, i a Espanya pot ser que també n’hi hagués, igual que a Alemanya i a tots els països que han viscut tragèdies a la història. La negació és protectora perquè ens permet evitar afrontar el problema. Però aquesta negació que protegeix obstaculitza la resiliència perquè no afrontem el problema. No obstant això, quan donem la paraula als artistes, als poetes, als cantants, als escriptors, als cineastes, allà les emocions estan controlades. Perquè podem fer de l’actor… L’actor es converteix en el nostre portaveu i ell dirà el que jo no tinc força per dir. El desviament, l’allunyament de l’emoció, el control de l’emoció, la representació de la tragèdia de manera suportable ja sigui amb una pel·lícula, una novel·la… Així els altres poden intentar entendre-ho sense angoixar-se ni sentir-se incòmodes per la tragèdia. Si jo t’explico la tragèdia que m’ha passat, voldràs que calli perquè t’incomodarà. I em diràs: “bé, ja està”, però no, no està. Està gravat a la meva memòria. Puc callar. Si em demanes que calli, jo callo. Però no està. Al contrari, si callo, hi donaré voltes i ho reforçaré. Si et dic: “jo no tinc força per dir-ho, però ves al cinema a veure tal pel·lícula que explica una història d’una violació, explica com una dona aconsegueix forcejar, defensar-se, tornar a la vida… Ves al cinema a veure la història d’un exili, per veure com s’han adaptat a una nova cultura, que no sempre van ser ben rebuts… Ploraràs, t’emocionaràs i ho comprendràs i, a partir d’aquí, ens entendrem millor i podrem parlar, gràcies als artistes”. L’art té un paper molt important en el procés de resiliència. A més a més, tots els nens es beneficien d’això, tant si estan traumatitzats com si no. Es beneficien de la funció artística i hem d’informar-los, hem d’entrenar-los perquè es converteixin en petits artistes. Perquè, com que la mare és sempre allà, el nen no necessita res, és ella qui ho rep tot en lloc del nen. Però quan la mare se’n va a treballar o a ocupar-se d’ella mateixa, a comprar, el nen està sol. I ha d’aprendre a suportar la marxa de la seva mare fent dibuixos i pensant: “quan torni la mama, li donaré aquest dibuix i es posarà contenta, em farà una abraçada i serà una festa afectiva. Després, si la mama se’n va, si els meus amics se’n van, ho explicaré, escriuré un relat”. Ho comprendran. És veritat que necessitem una carència per tornar-nos creatius. La carència convida a la creativitat. En un nen totalment aïllat, el seu cervell estarà danyat i no podrà ser creatiu. Però un nen massa protegit, tampoc convida a la creativitat. Aleshores, la mare, el pare, han de ser-hi per donar-li seguretat i, de tant en tant, considerar-se a ells mateixos com persones per deixar un espai buit al nen perquè el nen dibuixi, s’inventi un conte, una petita novel·la, per esperar el retorn de la mare. És la carència el que convida a la creativitat.

Violeta Esteban. Aleshores, quan parla de resiliència, també parla d’altruisme. Hi ha una relació entre l’altruisme i la resiliència? Hem llegit que hi ha mecanismes de defensa psicològics positius. Pot parlar-nos una mica de l’altruisme i aquests mecanismes?

Boris Cyrulnik. Quan hem viscut una tragèdia estem a la defensiva. Necessitem defensar-nos. I quan reprenem la nostra vida i patim menys, sovint, a la gent li neix un desig altruista. Tenen ganes d’ajudar els altres perquè saben què és el patiment. Molts psicòlegs es fan altruistes perquè han tingut un problema, un patiment, en la infantesa, que els porta a… Els interessa el món dels altres. Quan vaig treballar al Congo amb els nens soldat, quan els preguntava què volien ser de grans, gairebé tots em contestaven que volien ser periodistes o metges. Per què periodistes? Perquè he d’explicar això, he de donar testimoni de què passa quan un nen es transforma en soldat. I per què metges? Perquè sé què és el dolor i vull aprendre a protegir altres nens del dolor. L’altruisme és un mecanisme de legítima defensa per combatre el dolor. Molts metges, psicòlegs, assistents socials coneixen aquest procés que és bo, és moral, perquè convida a entendre les coses i a compartir amb algú el que hem entès. Però, igual que les mares, que han de ser-hi, però no sempre, el terapeuta, el capellà, ha de ser-hi, però no sempre. És a dir, és necessari que el nen es vegi convidat a la creativitat i que el fem coautor del seu desenvolupament. Jo, adult, et dic que et comprenc, però tu, nen, pots dir el que penses. I així, el nen traumatitzat, o l’adult ferit, contribueix a la reconstrucció resilient. Però cal vigilar amb aquest mecanisme. Vam fer una enquesta a Toló, on visc, en la qual vam comprovar que el 50% dels infermers i el 50% dels psicòlegs tenen depressió per esgotament professional. Perquè quan et centres massa en l’altre, acabes descuidant-te a tu mateix. Per això, als meus estudiants els dic: “voleu ser metges i psicòlegs, bravo, però què més fareu?”. “Com que què més?”, pregunten. Clar, si ets psicòleg, apunta’t a un cor i aprèn a cantar, o a un equip de futbol… Fes alguna cosa més per preservar-te a tu, perquè tu ets una persona també. No has de sacrificar-te per un altre. Ajudes els altres perquè és la teva vocació, és la teva formació, i està molt bé que ajudis els altres, però tu també ets una persona i, si et despersonalitzes, acabaràs tenint una depressió i no seràs útil per als altres.

Violeta Esteban. Quan parla d’altruisme, entenc que parla també d’empatia. Hi ha diferència entre l’altruisme i l’empatia?

Boris Cyrulnik. Efectivament. L’empatia és la capacitat de descentralitzar-se a un mateix per representar el món de l’altre. Els nens privats d’afecte i els nens aïllats sensorialment, si no tenen a ningú, no poden aprendre empatia. Si només es tenen a ells mateixos, es balancegen, es tornen grisos, es fereixen, s’estiren els cabells, es mutilen durant l’adolescència… Si no hi ha alteritat, un mateix és la seva única alteritat. No hi ha altruisme perquè no hi ha empatia a causa de la carència afectiva precoç, molt precoç. Hi ha pedagogia de l’empatia: si creem un entorn segur per al nen, un cop se senti segur, aprendrà a descobrir a l’altre. Però només pot passar si se sent segur. Aleshores s’interessarà per l’altre i començarà un procés d’altruisme. Com m’explicaven els nens soldat: “com que sé què és el dolor i sé què s’ha de fer, seré altruista”. És un camí sistèmic. És un sistema, no una causa que explica un efecte. És tot un sistema que evoluciona i està constantment sotmès a les pressions de l’entorn. Així desenvolupem l’empatia i aprenem el plaer de descobrir el món mental dels altres, altres religions, altres cultures, i veure que són interessants. Però això obliga a viatjar, a llegir, a conèixer… És apassionant i esgotador.

Violeta Esteban. Podria explicar-nos per als nens, a les escoles, en la societat actual, encara que no hagin viscut traumes greus, com podem treballar amb ells l’empatia? Per part dels professors, del centre educatiu, dels pares…

Boris Cyrulnik. Això és el que ens va demanar Macron, el president de França. Li vam enviar, no fa gaire, un informe sobre llars d’infants que va ser molt ben rebut pel president, els mitjans, els periodistes i les famílies. S’ha d’introduir a l’escola, a les guarderies fins i tot… Nosaltres treballem amb músics, musicòlegs i neuròlegs associats. Sabem que un nen que toca un instrument estimula el lòbul temporal esquerre: gràcies a la neuroimatgeria, hem vist imatges i vídeos. La zona temporal esquerra és la que treballa el llenguatge. Els nens que toquen un instrument parlen millor i parlen abans que aquells que no toquen cap instrument musical. I els que no saben tocar cap instrument, els posem a cantar en un cor. Hem constatat que els nens que fan música socialitzen amb més facilitat perquè confien en els altres. La confiança és el veritable tranquil·litzant. Se senten familiaritzats amb els altres, parlen amb més facilitat, aprenen rituals d’interacció, per això socialitzen més fàcilment, els agrada l’escola i tenen un bon rendiment escolar, amb la música i l’esport a l’escola. Quan fem esport, estimulem el cervell i funciona millor. Mentre que ara, a Occident, què té tothom? Malalties derivades del sedentarisme. Perquè hem descuidat el nostre cos. També el dibuix, el teatre i el cinema són excel·lents per desenvolupar l’empatia. Creus que la teva és l’única religió vàlida i que els altres són infidels per creure en un altre déu? Doncs et poso una pel·lícula d’una hora d’un nen que creu en un déu diferent del teu i veuràs que són éssers humans com tu, només que creuen, per la seva cultura, en un altre déu. És entretingut, és interessant, a vegades és irritant, però és la condició humana. Per tant, les obres d’art, molt d’hora, des de la guarderia, els contes ensenyen als nens a expressar-se. I després parlem de la moralitat del conte. Per què li roben el formatge al corb? Perquè es deixa enganyar per la guineu. Podem treballar les moralitats amb contes infantils. Els expliquem una història bonica i els convidem a convertir-se en petits filòsofs. I aquests petits filòsofs són intel·ligentíssims des de ben d’hora. L’altre dia parlava amb una petita filòsofa de cinc o sis anys. Parlàvem de la mort, perquè quan els nens descobreixen la mort, és un problema metafísic, és important per a ells. Li pregunto a la meva petita filòsofa què és la mort per a ella. I em diu: “molt fàcil. Caus, quedes fred, et porten a l’hospital, t’escalfen i tornes”. Això ens va permetre parlar de la representació del temps en el pla filosòfic amb una petita filòsofa de cinc anys que ho entenia tot. Llavors, crec que l’art, introduït molt d’hora a l’escola, la música, l’esport… Perquè l’esport és una forma d’art. L’art, l’esport, el dibuix, el cinema, el teatre formen part de la condició educativa, desenvolupen l’empatia i permeten aprendre a conviure millor.

Violeta Esteban. Hi ha una frase que diu: “el dolor és inevitable, el patiment és opcional”. Què opina vostè d’aquesta frase?

Boris Cyrulnik. És magnífica. Perquè el dolor… Tots els mamífers senten el dolor igual. Per exemple, ens cremem la pell, hi ha un trajecte que la uneix amb la medul·la espinal, arriba a la base del cervell i arriba al còrtex. Tots els mamífers senten el dolor igual. Però no tots els mamífers senten el patiment igual. Si un mamífer, o un nadó humà, ha rebut seguretat durant el seu desenvolupament, per la seva mare, el seu pare, la família, l’escola, el veïnat, les paraules, el teatre… Tot això, quan rep un cop, li fa mal. Això és el dolor. El patiment és una altra cosa. Si ha tingut una infantesa segura, patirà molt menys que algú que no l’ha tinguda de petit i que percep la sensació del dolor de manera exacerbada, amplificada. El dolor sense sentit encara fa més mal. Els éssers humans vivim en un món de sentit. Necessitem tenir somnis i tenir records per donar una direcció a la nostra vida. Si la nostra direcció ve d’un dolor no superat, sense resiliència, quan rebem un cop, patim moltíssim i sense la possibilitat de modificar aquest patiment. Si hem crescut enfortits i amb seguretat, rebem el mateix cop, una tragèdia, però hem après a ser més forts que el patiment, que el dolor, i aleshores patim menys. Patim un sol cop, com els animals. I, a més a més, si fem alguna cosa amb aquest dolor, aquest patiment, haurem transformat el patiment en obra d’art. Entre els artistes, entre la gent del cinema, hi ha una xifra inusualment alta de nens privats d’afecte que es refugien en el cinema, que fan pel·lícules molt boniques i emotives perquè, com que han sigut ferits, han trobat un mitjà per transformar aquesta ferida i convertir-la en producció artística. La majoria de les obres d’art són confessions autobiogràfiques.

Violeta Esteban. M’agradaria que parléssim d’una qüestió d’actualitat. Ara mateix, en la nostra societat actual, hi ha guerres, hi ha conflictes polítics, diferents migracions… Hi ha gent que pateix. I hi ha dones embarassades que també pateixen. Això pot afectar el desenvolupament del nen que encara no ha nascut, igual que la gent que ha patit?

Boris Cyrulnik. Aquesta és una pregunta molt científica que s’investiga des de fa 10 o 15 anys. És objecte d’estudis israelians amb dones embarassades traumatitzades pels atemptats. Dones israelianes i palestines que van anar al metge per símptomes d’estrès posttraumàtic. Aquestes dones, 170 dones embarassades, van portar al món 170 nadons i tots presentaven ja una alteració cerebral. Tots tenien un mal funcionament cerebral. Si haguéssim deixat soles aquestes dones, els nadons haurien començat la seva vida amb una greu deficiència neurològica. Això no va passar. Les dones van estar emparades, els nadons també, i això va activar un procés de resiliència, més o menys senzill. Algunes de les dones i dels nadons van iniciar ràpidament el procés de resiliència, per a d’altres va ser més difícil, i altres no van poder. Aquest va ser el primer treball que es va dur a terme a Tel Aviv. Després van arribar els investigadors en biologia i van demostrar que, quan l‘estrès… L’estrès forma part de la vida. Tots vivim moments d’estrès: quan tens exàmens, pateixes estrès. Forma part de la vida. Però superes aquest estrès i te n’enorgulleixes. Forma part de la vida i no hem de privar els nens de l’estrès. Però si l’estrès és massa fort, intens, prolongat, i si deixem el nen sol, l’excés de cortisol i de catecolamines, és a dir, les substàncies de l’estrès, acaba danyant les cèl·lules cerebrals i el cervell queda alterat per haver deixat la dona i el nen sols. És a dir, hem deixat que les substàncies de l’estrès es converteixin en tòxiques per al cervell. Avui sabem que els extrems dels cromosomes reben uns fragments anomenats radicals metil. Són fragments que obstrueixen l’expressió del cromosoma. És a dir, el cromosoma no canvia però les obstruccions causades per aquest excés de substàncies tòxiques fan com taps que hem fotografiat; es veuen taques negres. Una cinta genètica sana amb obstruccions no s’expressa igual en absolut. Per això no podem assenyalar que el problema sigui innat o d’adquisició. Perquè la cinta de cromosoma no s’ha modificat. No és una mutació, és la mateixa cinta. L’expressió sí que canvia completament segons l’estructura del mig. Es va començar a fer en animals, i es va veure una mateixa cinta genètica de rata: si deixem que la rata es desenvolupi en un medi pacífic, es convertirà en una rata grossa, grassa, mansa, amb una esperança de vida llarga. Amb el mateix tipus de rata, si la posem en un medi d’estrès, d’alerta, d’agressió constant, es converteix en una rata petita, esquerpa i negativa, hipercinètica, és a dir, molt moguda, i amb una esperança de vida molt reduïda. És la mateixa cinta genètica que, experimentalment, hem fet que s’expressi de manera totalment diferent morfològicament, a nivell de comportament i de l’esperança de vida. Per la qual cosa el problema de si és innat o adquirit és totalment absurd. Això també vol dir que nosaltres, els éssers humans, els polítics, els filòsofs, els pares, en som responsables, perquè ara sabem que podem i hem d’intervenir en el medi que ens afecta. No som éssers passius. Tenim la possibilitat d’intervenir en el medi. Actualment, l’acció dels éssers humans sobre el medi és de degradació.

Violeta Esteban. Quin suggeriment podem fer a la societat per preveure aquest problema?

Boris Cyrulnik. Hem de fer com els països del nord d’Europa: alentir, desenvolupar les activitats esportives i artístiques per reforçar els vincles que desenvolupen la familiaritat. I s’ha de fer front a les adversitats reals: cal treballar, cal estressar-se per un examen… Aquests són problemes reals. Però cal estar preparat per afrontar aquestes adversitats. Si hem sigut abandonats, tenim por de tot. I si hem estat massa protegits, també en tenim, perquè no tenim confiança pròpia. Necessitem inventar una cultura que sigui com el mar, amb el seu flux i el seu reflux, com el dia i la nit, com els batecs del cor, una cultura amb ritmes. Els joves ja comencen a fer-ho, cada vegada es veu més gent jove que treballa i que, de tant en tant, respira. Pot ser que els joves inventin, probablement, una nova cultura per combatre els efectes de l’angoixa provocats per la cultura tecnològica. La cultura tecnològica va combatre la por de l’Edat Mitjana i la por que coneixíem fins els 50, això ha sigut gràcies a la tecnologia. Però ha tingut com a efecte secundari el desenvolupament de l’angoixa. Pot ser que la cultura que inventaran els joves permeti també controlar l’angoixa.

Violeta Esteban. És molt interessant el que ha compartit amb nosaltres. Li agraïm molt la seva presència i aquesta entrevista.

Boris Cyrulnik. No, ha sigut un plaer. Gràcies per convidar-me.