El meu propòsit és que cada nen sigui capaç de dir “jo puc”

Kiran Bir Sethi. Quan la gent em pregunta: “A què et dediques?”, a mi m’agrada dir que cada dia toco el futur perquè treballo amb nens. Però l’única cosa que he après en tots aquests anys com a professora és que hem mentit a tots els nens. Els hem dit que són el futur, que un dia es faran grans i faran del món un lloc millor. I el que he après és que no són el futur. Són el present, l’ara.

Hola. Molt bé, gràcies per haver vingut a escoltar aquesta història. Em dic Kiran Bir Sethi (Kíran Bir Séti). Soc de l’Índia. Vaig estudiar per ser dissenyadora. M’ho passava d’allò més bé dissenyant restaurants, identitats corporatives i parcs temàtics. Llavors, fa vint-i-sis anys, vaig ser mare. La primera vegada que vaig tenir el meu fill als braços, em vaig enamorar. Vaig mirar el meu fill als ulls i recordo que li vaig dir: “Et prometo una cosa. Et prometo que seràs estimat, que tothom coneixerà el teu nom i que tothom sabrà com n’ets, de meravellós”. I, després, va entrar a l’escola.

Només tenia cinc anyets quan va entrar a l’escola. I jo pensava: “Que bé, tothom l’adorarà tant com jo. Els professors l’adoraran, els amics l’adoraran, tot anirà bé”. I un dia vaig anar a l’escola i li vaig dir a la professora: “Parli’m del meu fill. Què li agrada fer a classe? Qui són els seus amiguets?”. I ella em va mirar amb cara d’avorriment i em va preguntar: “Quin número té a la llista?”. I jo vaig pensar: “Mare meva, el meu fill ni tan sols té un nom! S’ha convertit en un número. Una estadística més de la quantitat de nens indis escolaritzats”. I, llavors, me’n vaig adonar: “No hi ha manera que ningú entengui qui és el meu fill”. I què hi podria fer jo?

Moltes mares dirien: “El trauré d’aquesta escola, em queixaré i el portaré a una altra escola”. Però jo no parava de donar-hi voltes. I, veient-ho com una dissenyadora, em vaig dir: “He après que, quan no tens elecció, l’elecció ets tu”. I aquell mateix dia el vaig treure de l’escola. El meu marit em deia: “Mare de Déu! I ara què? On estudiarà?”. I li vaig dir: “Jo obriré una escola!”. Així que vaig obrir una escola a casa i em vaig proposar això: “Cada nen serà capaç de dir ‘jo puc’, cada nen tindrà una història, cada nen tindrà un nom”. I, fa setze anys… un bonic matí d’estiu, vaig obrir casa meva per convertir-la en una escola. Amb vint-i-cinc nens.

Això vaig fer. I quan em poso a pensar-hi, fa setze anys, encara recordo els noms i les històries de cada nen. De mica en mica, amb el temps, l’escola Riverside (Ríversaid) va créixer i es va convertir en una escola capaç d’atorgar el superpoder del “jo puc” a tots els nens. I això és el que he après. Gairebé tots els nens, quan són petits, aprenen a dir “no puc”. Quan van a l’escola, l’escola els diu que no poden. Jo sempre dic als professors i a les mares que, els dos primers anys, què fan els nens? Gatejar, seure, aixecar-se i córrer. En els dos primers anys, en els dos primers, ens diuen: “Mira, mama! Soc un superheroi!”. En dos anys. En els dos primers anys, quan els dius: “Digues ‘mama'”, i el nen diu “mama”. O els assenyales un corb i diuen: “Un ocell!”. I tot just quan responen, corren, juguen i pensen, els enviem a l’escola.

I l’escola els diu: “Que pots córrer i jugar? Doncs no, tu ben assegudet. Que pots pensar? Em sap greu, això no està permès. Ens has d’escoltar a nosaltres. Que tens idees? Molt malament, no tens elecció”. I no els hi fem un dia, ni un mes, ni un any. Ens passem quinze anys dient als nens: “No tens altre remei que escoltar el que nosaltres diem”. I després ens sorprenem: “Apa! Per què els nostres fills no són creatius, empàtics ni responsables?”. Perquè s’han passat quinze anys aprenent a dir “no puc”. L’objectiu de l’escola Riverside, que jo vaig fundar, i després Design for Change (Disàin for txéindj), era prometre a cada nen: “Sí que pots. I ho pots fer avui, no quan tinguis divuit anys, ni quan siguis gran, ni quan siguis fort, ni quan siguis ric. Avui pots fer del món un lloc millor”.

I això és tot. Actualment, Design for Change i el superpoder estan presents en seixanta-sis països. També aquí, a Espanya. Aquests joves superherois han fet un camp de golf a l’escola. Oi que heu fet un camp de golf? Oi que sí? Sí! I quants anys teniu? Sis! Vuit! Set! Renoi! Aquí els teniu. Mireu quina diferència entre aquesta energia i aquesta altra.

Aquests estan com… (MORMOLA). I aquests: “Sis! Set! Vuit! Nou!”. Però, mare meva, on és la vostra energia? Per cert, al final us faré ballar un número bollywoodenc (bolibudenc). Voleu? Sí? Molt be! És clar que podeu!

Si això passés en una altra escola, els professors dirien: “Han d’estar en silenci, s’han de portar bé”. No, jo no crec que portar-se bé sigui estar en silenci. No crec que siguem bons quan estem en silenci. Penso que la veu es un do que tots tenim. Som l’única espècie del planeta capaç de pensar i que pot ser creativa. Som l’única espècie del planeta amb capacitat d’empatia. I això és el que fa única la nostra espècie. Però és una cosa que hem d’entrenar. Algú va al gimnàs per fer exercici? Ningú fa exercici? No? Sembla que tu sí. No? Ets així per naturalesa? Molt bé, entesos…

Igual que entrenem els músculs del cos, hem d’entrenar el múscul de l’empatia. Hem d’entrenar el múscul del superpoder del “jo puc”. I això és el que Design for Change porta a tots els vostres cors. Jo sempre dic que naixem humans i prou. Com un cuc de terra o un gat. Però adquirim la humanitat mitjançant les decisions que prenem. I aquest món necessita més ciutadans amb humanitat en lloc d’humans i prou. Si no, l’única cosa que fem és ocupar espai. Així que la nostra humanitat ve de les decisions que prenem. Puc ser empàtica? Puc estimar més? Puc compartir més? Puc aprendre més? Puc ser més creativa? Aquest és el do que hem d’atorgar a cada nen. Hem de fer aquesta promesa a cada nen. Cap nen hi arriba per casualitat. És una cosa intencionada. Es poden convertir les escoles en un brou de cultiu per aconseguir-ho? Podem implementar una cultura del “jo puc” a cada escola? Perquè cada nen rebi aquesta promesa, perquè cada nen es graduï com un ciutadà del món.

Perquè puguem deixar d’arreglar el món. Fixeu-vos en com està el món. Ho hem d’arreglar tot. Hi ha deixalles, abusos a menors, pobresa, escalfament global… Déu meu! Quina classe de món tenim? I si nosaltres, com a educadors, o vosaltres, com a ciutadans del món, creguéssim que no cal arreglar el món? Aquest superpoder del “jo puc”, com llavors a les seves ments, es converteix en aquesta promesa. Per això tots aquests nens creuen que poden fer un món millor, avui.

Ens costa tant somriure i dir a algú: “Ets meravellós”. Creem que si li diem això a algú, nosaltres no som tan bons i és millor criticar-lo. Aquestes són les petites lliçons que he après. Quan veig els ulls dels nens, recordo quan tenia disset anys i vaig arribar per primera vegada a l’escola de disseny. Vaig sentir per primera vegada què era estar viva. El meu professor em mirava als ulls i m’escoltava. No havia experimentat mai una cosa així. No sabia com era que m’escoltessin. No com: “Ets una nena, t’escolto”, sinó: “Em sembla meravellós. És una idea estupenda”. Llavors vaig pensar: “És que soc algú? Soc important? Què ha passat aquí?”. I vaig pensar: “Això és el que se sent”. Era contagiosa, la idea que ets humà, que t’escolten, que et valoren, que tens una cara, uns ulls, una història. I vaig pensar: “Mare meva, he trigat disset anys a experimentar-ho!”. I, quan vaig obrir l’escola, em vaig proposar que als set anys cada nen havia d’experimentar la màgia de ser escoltat.

Als profes els encanta parlar: “Jo sé què et convé. Has de fer això”. Això és el que Design for Change dona als nens: “T’escolto. Què t’amoïna? Com et puc ajudar? Com pots canviar el món? Vull creure en tu”. I la idea del “jo puc” es contagia i es converteix en “tu pots”. La idea de compartir. Insisteixo, a les escoles no s’ensenya a compartir. Almenys al meu país, la gent posa la mà així quan escriu. Us heu fixat que els nens no comparteixen? On ho han après? En quin moment un nen de sis anys diu: “No he de compartir”? Ho aprenen de nosaltres, dels adults. I la idea d’obrir-se, de compartir en cos i ànima…? “I posar-ho fàcil?”.

I aquesta postura? Hem de compartir! El cos ha d’explicar una història. Quan arriba a un lloc, la gent s’hauria d’alegrar i somriure simplement per existir. A mesura que ens fem grans, els nostres cossos fan així. I ens anem encongint. “No em parlis”. Els nostres cossos es van encongint i encongint… Oi que sí? I mirem cap avall. Ens tanquem. Hem d’obrir el cor, obrir la ment, obrir-nos completament… i enfrontar-nos al món cada dia amb un gran: “sí que puc!”. Això mateix! No? Sí!

Bé, em sembla que ja he parlat prou. Ara m’encantaria respondre a les vostres preguntes. I després farem un exercici i acabarem amb un bon ball bollywoodenc. Què us sembla? És clar! No puc venir de l’Índia i no fer-vos ballar. Sí, sí, sí. Entesos? Teniu alguna pregunta?

Alejandra. Hola, Kiran, estic encantada de conèixe’t. És tot un plaer. M’agradaria fer-te la primera pregunta. Què és exactament Design for Change? Com funciona? I, sobretot, de quina manera creus que ajuda a canviar o, fins i tot, a transformar l’educació a qualsevol país i sistema?

Kiran Bir Sethi. Design For Change és com una recepta. Com una fórmula o un marc. Design for Change consisteix en quatre passos senzills: sent, imagina, actua i comparteix. Ho anomenem FIDS for KIDS (fids for kids). Aquestes són les sigles en anglès. Cada pas equival a alguna cosa, és com una fórmula. Allò d'”A” més “B” és igual a el que sigui. Aquí és “F” més “I” més “D” més “S” és igual a “jo puc”. Quan sembres als nens les llavors del “sent, imagina, actua i comparteix”, arreu del món -perquè som a més de seixanta països-, veiem que els nens es posen drets i són més capaços de creure, perquè ells han decidit què els preocupa. Aquest és el primer pas: sent. Els preguntem: “Què et preocupa? Què t’inquieta?”. I els escoltem, que es el primer pas per mostrar respecte cap a un nen.

Amb “imagina”, demanem als nens que ens expliquin quin seria l’èxit, quin seria el millor dels casos. Amb “actua”, ho porten a la pràctica. I el quart pas, per mi, és el millor: comparteix. Explica la teva història, comparteix-la. Perquè algú altre pugui dir: “Jo també ho puc fer!”. I en això consisteix Design for Change.

I la raó per la qual us explico tot això és que ja tenim vint mil històries de canvi d’arreu del món. I veiem, tendències, un patró. Sabeu què és el que més preocupa els nens d’arreu del món? L’assetjament escolar. Els nens tenen por. Tenen por d’anar al lavabo de les escoles. Els quatre llocs són els lavabos, els passadissos, el transport escolar i els patis. Ens expliquen que tots aquests llocs els espanten. I nosaltres els diem: “Aprèn a fer equacions”.

No escoltem el nen. Imagineu-vos quina por deu passar sense saber quan li faran la guitza, sense saber què passarà als passadissos quan surti de classe o quan vagi al lavabo, que de vegades és en un lloc recòndit, amb una il·luminació escassa, i no hi ha ningú. Un nen no hi vol anar. No els acompanya ningú durant els àpats. Els nens tenen por. I no hi fem res. Penso que Design for Change té ja tantes dades que sabem que hem de canviar fins i tot el disseny dels edificis.

A Riverside no hi ha sala de professors, no hi ha despatx del director. No hi ha parets. Hem tret totes les parets entre nens i adults. No som “nosaltres” i “ells”, tots compartim el mateix espai. Quan preguntem a un nen: “Què et preocupa?”, no ens diu que l’escalfament global. Ens diu: “Ningú seu amb mi, la motxilla em pesa massa, no tenim pati per jugar, fa molta calor quan sec aquí”. Ens expliquen històries molt personals. I, com a adulta, seria ridícul que jo digués: “No, això tant és. El que importa és l’escalfament global”. Nosaltres els diem: “Si a tu et preocupa, és important per nosaltres”. Així que em sembla que la major aportació de Design for Change a l’educació, per respondre a la teva pregunta, és el fet d’escoltar el nen. I quan escoltes un nen, sorgeix la màgia. De sobte, es posen drets i et diuen: “Ostres! M’escoltes? No em diràs que és una ximpleria sense importància?”. I se senten importants. Això és el que volem, per això existeix l’educació i a això aspira. Això és el que ha aconseguit Design for Change. I, quan conec els nens, tant és quin idioma parlen, tant és de quina escola venen, tant és on viuen, tant és si van a una escola privada o a una escola rural. Algunes de les millors històries ens arriben de poblets de l’Índia i de les muntanyes del Bhutan i de les platges del Brasil. Històries increïbles!

I quan celebrem amb els nens… Acabem de tenir una celebració a Espanya fa dos dies, a la conferencia Be the change (Bi de txéindj). Renoi! Hi havia nens de l’Amazònia, de Bolívia, hi havia nens… de Singapur. I a l’escenari tots deien: “He fet del món un lloc millor”. Cadascun parlava en la seva llengua, però era igual. Tant era que es poguessin entendre o no. Aquesta és la clau. Si un adult diu a un nen: “tu pots”, llavors el nen pot. Design for Change els torna… aquesta promesa. Compleix la promesa que se li fa al nen. Oli en un llum. Rodrigo.

Rodrigo. Jo et volia preguntar… què signifiquen per tu aquestes paraules: “I can”

Kiran Bir Sethi. Et diré per què “I can” és important: perquè jo sé què fa el “no puc”. Ja us he explicat que quan el meu fill tenia sis anys i va començar a anar a l’escola, va aprendre a dir “no puc”. Sense ni tan sols haver-li ensenyat a dir les paraules “no puc”. Era un nen en una classe de seixanta. La professora no li feia ni cas. Així que aconseguir l’atenció de la professora era un problema. La professora havia decidit que alguns nens no eren importants. Els nens aprenen molt fàcilment el comportament d’una professora. “Si em quedo callat, la profe no em renyarà”. És impressionant. Ningú els hi ensenya, però els nens ho aprenen. És un hàbit, com rentar-nos les dents o veure com es posa l’abric el pare i voler posar-nos-el igual. Ningú ens ho ensenya. Però els nens ho aprenen molt de pressa.

Recordo que una vegada va tornar a casa i havia escrit una redacció titulada “La vaca”. Ni tan sols l’havia escrit ell! L’havia escrit la professora a la pissarra. “La vaca és una animal. La vaca té quatre potes. La vaca dona llet”. Quan el meu fill va arribar a casa, vaig veure que el paper tenia una ratlla vermella enorme. Li vaig preguntar: “Què ha passat? Per què te l’ha ratllat?”. I em va dir: “No ho sé, mare”. I només era perquè havia posat que el punt dos era el tres. Ni tan sols era creatiu, es limitava a copiar. I en aquell moment vaig pensar: “Com em frustra aquesta professora!”. I ell em va veure la cara, així. Jo no li podia posar aquella cara a la professora i l’hi posava al meu fill. I ell es va quedar així. Mare meva… Els nostres fills sempre aprenen a dir “no puc”. I, com a pares, els infonem encara més el “no puc”. “Per què no has tret un deu?”. I si el nen diu: “Però, mare, he tret un cinc amb vuit”. “Qui ha tret més nota? Per què tu no?”. I així contínuament. I què hi poden fer ells?

Ara mateix he recordat un altre incident. Aquest va ser la gota que va fer vessar el vas. Vam anar pel butlletí de notes. Imagineu-vos el butlletí d’un nen de cinc anys. Ens vam posar a la cua. Jo era la tercera, portava el meu fill de la mà. Hi havia dues mares davant de mi i la professora: “Com et dius?” i et donava el butlletí de notes. I la segona mare es va posar així per veure quines notes havia tret el primer nen. Imagineu-vos-ho! Nens de cinc anys! Llavors li va tocar a ella i va agafar el butlletí. No sé què hi devia posar, però es va girar cap al fill i li va fer una bufetada allà mateix. I el meu fill, agafat de la meva mà, va fer un salt. Vaig notar que se li estremia la mà i em vaig quedar… Quanta por fem passar als nens. Quantes vegades els diem que els estimarem només si treuen bones notes, només si es porten bé; que els estimarem si diuen “gràcies”, “si us plau”, “hola” i “bon dia” i no només per existir.

Aquest és el “no puc” que vaig veure al meu fill. I per això creure en el “jo puc” em sembla tan important. Perquè d’aquí surten l’empatia, l’ètica, l’excel·lència i la noblesa. És un superpoder. Per això és tan important. Entesos? Sí. Gràcies, Rodrigo.

Molt bé, en aquesta part de l’experiència anem a veure l’esperit del “jo puc” en acció. Hem preparat un petit exercici. Us ensenyaré la mateixa activitat. Serà la mateixa tant pels grans com pels nens. Les regles i instruccions són les mateixes. Veureu com sorgeix la màgia. A veure, nens superherois, esteu llestos? Si us plau, veniu aquí. Moltes gràcies, un fort aplaudiment. Fixeu-vos que tots són d’edats diferents. Quants anys tens, Ismael?

 

Ismael: Sis.

 

Kiran: ¡Hala, seis! Muy bien. Molt bé. I qui és el més gran? Ets tu, Mohammed? Quants anys tens?

 

Mohammed: Dotze.

 

Kiran: ¡Dotze! Hi ha algú més gran? No, oi? Senyores i senyors, sis anys té el més petit i ell en té dotze. I ara, qui s’atreveix a competir amb els meus superherois? Adults, si us plau, sortiu a l’escenari. ¿Les pregunto a ellos la edad? (ríe) No os la voy a preguntar. Els pregunto l’edat a ells? No us la preguntaré. Bé, en tenim un, dos, tres, quatre, cinc i sis. No us cal ningú més a l’equip? Segur? Ja hi sou tots?. Molt bé, les regles són les mateixes. Teniu globus, entesos? Cada equip té corda i cada equip té cinta adhesiva. Només hi ha tres coses. Si voleu, també podeu fer servir tisores. El que heu de fer quan comenci la música, que sonarà dos cops, és construir la torre de globus més gran, més alta, i que se sostingui sola. Ho veieu fàcil? Quan va ser l’última vegada que vas jugar amb globus? Per molts anys a tu també. Esteu llestos? Mohammed?

 

Mohammed: Sí.

 

Kiran: Capità, comencem? Senyores i senyors que comenci la música. Vosaltres podeu ballar i baixar aquí per veure com sorgeix la màgia. El temps comença… ja! Endavant. Els vostres són aquests. Vinga, heu de construir aquí la torre, Mohammed.

Kiran Bir Sethi. Queden tres minuts!

Kiran Bir Sethi. Alto! S’ha acabat el temps! Prou, pareu, pareu. Ara mateix teniu dues torres al davant, oi? Quina estratègia…? Mohammed, ens pots explicar quina estratègia heu seguit?

 

Mohammed: Doncs alguns inflaven i altres feien els nusos.

 

Kiran: Qui ha decidit el paper de cadascú per implementar l’estratègia al vostre equip? Tots junts? Fantàstic. S’ha barallat algú?

 

Niño: No.

 

Kiran: Hi ha hagut algú que no escoltés?

 

Niños: No.

 

Kiran: Algú ha dit: “Jo no ho vull fer, me’n vaig a casa, vull la meva mare”?

 

Niño: No.

 

Kiran: No? Sí, home! Ni tan sols l’Ismael? Ismael, que has fet tu?
 

Ismael: He inflat globus.

 

Kiran: Has inflat globus. La feina més importat la feia l’Ismael. Inflar globus. Quin era el teu paper en aquest exercici?

 

Niña: Doncs jo he inflat i he ajudat a construir.

 

Kiran: Algú t’ha hagut de demanar que l’ajudessis?
 

Niña: No, ho he decidit jo.

 

Kiran: Tu tota sola? No pot ser. Això és absurd. Fas coses per tu mateixa per ajudar algú? Però què t’has pensat? I quina ha sigut la vostra estratègia?

 

Chica: Provar coses. Pensar idees i… provar de fer-les

 

Kiran: No parlem necessàriament de la qualitat del resultat final. Parlem d’habilitat. Us volia demostrar amb una cosa senzilla que, ja sigui Ismael o Mohammed, o tots vosaltres, l’habilitat resideix en cadascun de vosaltres. Recull-lo. Perfecte. I també té sentit de l’humor. Perfecte. L’habilitat. Com a adults, com a professors, jutgem els nens per la seva mida. No jutgem els nens ni les persones per la seva habilitat. Jutgem els nens per la mida, el gènere i la raça. No ens fixem mai en l’habilitat dels nens.
 

Kiran: El que us volia mostrar és que, amb el mateix temps, amb les mateixes eines i sense que cap adult els donés cap instrucció, malgrat tot, els nens han sigut capaços de fer-ho. Només cal creure’ls, donar-los suport i donar-los el marc adequat. En això consisteix l’esperit del “jo puc”. Mohammed, ara que heu acabat, què et sembla això que heu fet? Què canviaries? Si ho haguessis de tornar a fer, què faries de manera diferent?

 

Mohammed: Res, perquè cadascú ha volgut fer allò que ha volgut. I, llavors, jo no li he negat a ningú allò que ha volgut fer.

 

Kiran: Ja em puc morir i anar al cel. Exactament. Si, en lloc d’escoltar els nens, els diem: “No, així no! No has d’enganxar això! No es fa així! Fes-ho així!”, obstaculitzem el seu creixement natural. Mohammed, has sigut un líder fantàstic. Moltes gràcies. I has tingut un equip fantàstic. Tornareu a nomenar líder el Mohammed o la pròxima vegada triareu l’Ismael? Ismael, tu què en dius? A la pròxima seràs tu el líder?
 

Ismael: No.

 

Kiran: “Massa feina. Jo vull posar els globus i prou”. Moltes gràcies, ha sigut fantàstic. Ara hem de netejar tot això. Vinga, va.

María José. Quines capacitats es potencien als nens que fan Design For Change? I en què creus tu que milloren?

 

Kiran Bir Sethi. A cada pas -“sent, imagina, actua i comparteix”- hi ha habilitats molt clares. Al primer pas, “sent”, es tracta de fomentar l’empatia. La idea de l’observació, de veure, no amb els ulls, sinó amb el cor. Aquest és el primer pas. “Imagina” és el pensament creatiu i la resolució de problemes. D’això tracta “imagina”. “Actua” es l’acció, la voluntat creativa. La gestió del temps, els rols i les responsabilitats, la determinació i la resistència. I l’últim pas, “comparteix”, és explicar històries. Ara, fer servir un ordinador és una cosa corrent. Els nens fan vídeos de YouTube (iutúb), PowerPoints (pàuer pòints) i ens expliquen històries. Però a cada pas estan integrades les habilitats del segle vint-i-ú: la comunicació i la creativitat. Per això estem convençuts que aquests quatre passos engloben tot allò que els professors, l’educació, es proposen ensenyar. És una autèntica fórmula màgica.

Lucía. Hola, soc la Lucía i soc estudiant de batxillerat. La meva pregunta es si recordes alguna història del teu projecte que sigui especial per tu.

 

Kiran Bir Sethi. Quan vaig fundar Design for Change el dos mil nou, només era a l’Índia. Vam enviar el material a trenta mil escoles de l’Índia. I dos mesos després… Al nord oest de l’Índia hi ha un petit estat no gaire conegut: Nagaland (Nàgaland). La nostra primera història va venir d’allà. Em va fer plorar. No era una gran història, només era una història sobre nens que diuen al món que ells el poden convertir en un lloc millor. La història era senzilla. A Nagaland hi ha molta violència, així que molts nens són orfes. Hi havia una escola per orfes i una escola privada. Els nens de l’escola privada, quan passaven pel carrer, veien els nens de l’escola per orfes. I un dia se’n van adonar… Era estiu i aquests nens tenien ventiladors i aire condicionat. Quan passaven pel carrer, van veure que els orfes havien de seure a fora. Eren a la intempèrie perquè feia tanta calor que no es podien quedar a dins, perquè no hi havia ventiladors. I van decidir que aquest seria el seu projecte, així que van recaptar diners. No el van demanar als pares, el van recaptar organitzant una activitat. Van recaptar els diners i van comprar un ventilador per l’escola. I, quan van conèixer els nens, van veure que molts estaven malalts. El pare d’un dels nens de l’escola privada era metge. El fill li va dir: “Pare, sisplau, ofereix els teus serveis de franc”. I això va posar en marxa una cosa que encara continua avui dia. Sempre recordaré la primera història. Encara que després en van arribar moltes altres de fantàstiques.

Javi. Hola, Kiran, soc el Javi, estudiant de batxillerat. Sobre el projecte que porta a terme perquè els nens i nenes siguin protagonistes de les ciutats. En què consistia? Ja es porta a terme a Espanya?
 

Kiran Bir Sethi. A Espanya no, però aquest ha sigut un projecte meravellós. Quan els meus alumnes van començar a l’escola… Vaig obrir l’escola el dos mil u. El dos mil set, aquesta primera tanda d’alumnes era al setè curs. Devien tenir uns dotze anys. I, un dia, quan parlava amb ells, els vaig preguntar: “Què feu quan aneu a casa?”. Ells em van dir: “Mirem la tele”. “Com que mireu la tele? No sortiu a jugar?”. I em van dir: “No, els pares no ens deixen perquè no és segur”. “Com que no és segur?”. “No, no podem jugar al carrer”. I recordo que jo, amb dotze o tretze anys, sempre jugava al carrer, a l’Índia. Així que vaig pensar: “Mare de Déu, quin horror. Com pot una ciutat no dir als seus nens que la ciutat els cuida?”. Les ciutats han de cuidar dels seus nens perquè, quan els nens creixin, cuiden de les ciutats. I els nens van dir: “Entesos, canviem-ho, doncs”. I què vam fer? Ens nens van anar a l’ajuntament, a les comissaries, van parlar amb els policies, amb el comissari, i els van dir: “Com és que la ciutat no ens cuida? Volem tallar el trànsit del carrer més concorregut i convertir-lo en un espai perquè els nens juguin”.

 

El comissari va dir: “No pot ser, aneu a un parc”. I ells: “No, volem aquest carrer”. Els nens es van convertir en els herois de les seves vides. Això és una cosa que es va fer gràcies a nosaltres. Es diu “aProCh” (aprótx), les sigles d'”un protagonista en cada nen”. Com es fa una ciutat pels nens? Els nens anaven tots els dies a parlar amb el comissari de policia, a parlar amb l’ajuntament, amb les institucions, per dir-los que una ciutat ha de cuidar dels seus nens. Una ciutat ha de cuidar dels infants. I després de tornar-hi una vegada i una altra, fins i tot el comissari es va adonar que aquests nens no dirien: “D’acord, ens rendim”. De vegades ens donem per vençuts massa aviat quan volem alguna cosa. Pensem: “Hi he anat dues vegades, el comissari ha dit que no, ja no ho vull fer”. Això pensem. Però els nens van decidir que no es donarien per vençuts. Es van asseure allà. Es van reunir amb el comissari, li van explicar per què era tan importat, van involucrar l’ajuntament, els emparaven les millors institucions de disseny. I el quinze d’agost de dos mil set, vam tallar el trànsit al carrer més concorregut i es va convertir en una zona de jocs. Va ser fantàstic. Tot el carrer era un pati per tots els nens. Pels nens que enllustraven sabates, pels que eren cartoners, pels nens de les escoles… La zona de jocs va fer que la comunitat es conegués. És una història meravellosa. N’hem celebrat el desè aniversari aquest any, el dos mil disset. I aProCh s’ha estès a vuit ciutats més i ha tocat les vides de milions de nens. I tot perquè uns nens van decidir que no es donarien per vençuts. Això és el que cal, que els nens ho desitgin amb molta força. L’esperit del “jo puc”.

Alba. Hola, Kiran, soc l’Alba. Soc estudiant de segon de batxillerat. M’agradaria saber, segons la teva opinió, quines són les diferències més grans que trobes en l’educació de nens i nenes dels diferents països on s’ha portat a terme aquest projecte.

 

Kiran Bir Sethi. La crisi és la mateixa. Jo penso que hi ha una crisi global. Sempre dic que l’intel·lecte… El meu amic Howard Gardner ho va dir molt bé. Va dir que els ministeris d’educació estan tan obsessionats amb les matemàtiques, les ciències i la tecnologia, que oblidem que si, al final, no hi ha gent amb un bon caràcter, l’intel·lecte no salvarà el món, sinó que el destruirà. I penso que aquest és el fons dels nostres problemes. Fixeu-vos en el món actual, en qualsevol país en crisi. Hi ha crisis enormes: hi ha guerres, pobresa, fam, inundacions, abusos a menors… Per tot el món. Per què seguim arreglant el món? Per què? Després de tants anys educant els nens, per què seguim arreglant el món? Per què no ens fa enfadar això? Hi ha atacs terroristes per tot arreu, crisis per tot arreu. Farem millors polítiques d’immigració i això i allò… Per què no hi ha crisi a l’educació? Fracassen molts nens. Per què no ens enfadem més? Per què hem d’arreglar el món? No ens ho preguntem!

 

Però si no preparem els nens perquè entenguin i siguin capaços de curar i arreglar el món, estarem sempre arreglant-lo. No n’hi ha prou amb això, no podem anar per aquest camí. Per què no ens enfadem? Ens enfadem quan hi ha un atac terrorista, quan hi ha inundacions i fam. Però no ens enfadem perquè l’educació no prepari els nens perquè creïn un món millor. Ens hem d’enfadar més. Aquesta és la meva cara d’enfadada.

Nora. Hola. Kiran, em dic Nora. I et vull fer una pregunta. Quin era el teu somni quan eres petita? L’has complit ja?

 

Kiran Bir Sethi. No! Quan tenia deu anys volia ser la reina del món. I encara ho vull ser! Del país que sigui, però jo vull ser reina! No… Amb deu anys? A aquella edat no era tan llesta com tu, no sabia què volia ser. Perquè vaig créixer en un sistema que sempre em deia que no podia. Però vaig aconseguir alliberar-me. Em vaig adonar de què era la llibertat quan vaig anar a l’escola de disseny, però ja tenia disset anys. Vaig tenir sort. Molts nens no tenen la sort d’esbrinar qui són i què els motiva i els preocupa cada dia. Quan tenia deu anys… només volia ser reina. Això és una feina? Gràcies per la pregunta.

Marta. Hola, em dic Marta. Soc estudiant d’Educació Primària i m’agradaria preguntar-te quin és el teu últim projecte.

 

Kiran Bir Sethi. Per què dius “últim”? En vull fer molts més! Però el projecte en què treballo actualment és molt emocionant. Consisteix a ajudar a qualsevol escola a convertir-se al “jo puc”. No és l’I can challenge (ai can txàlenj) ni el Design for Change. Aquest projecte tan emocionant consisteix a ajudar a inspirar joves líders perquè creïn una escola “jo puc”, a la qual tots els nens es graduïn en passió i compassió. Són dos cursos: passió i compassió. Aquest és el meu projecte actualment. Espero no tenir mai un últim projecte.

Natalia. Hola, Kiran. Estic molt feliç de ser aquí, de poder-te escoltar i una cosa que sempre he volgut saber de les persones que ens motiven tant és que, quan sents que no pots, que tot es torna una mica difícil, diuen “sí que es pot”. Tu també. Què et motiva a dir “jo puc”?

 

Kiran Bir Sethi.Vull que miris les persones que tens al costat. Mira l’Ismael, el Mohammed, tots aquests nens. Jo soc d’un país amb tres-cents milions de nens que van a l’escola. Només dinou milions arriben a la universitat. I d’aquests dinou milions, l’últim estudi diu que el setanta per cent no té habilitats pel mercat laboral. La crisi nacional de no fer el que jo faig és molt pitjor… que fer només una mica. Penso que, segurament, vaig néixer al país adequat per sentir tant de descontentament i tanta inspiració. També visc a l’estat en què va néixer Mahatma Gandhi

 

Com podria no sentir-me així? Quan em sento cansada, el miro als ulls. Hi ha dibuixos de Mahatma Gandhi per tota l’escola. I, quan estic cansada, el miro. El miro als ulls. Si abaixés la mirada pel cansament, no faria el que és correcte. Penso que, de Gandhi, vaig aprendre a aguantar. Quan va començar el moviment per la llibertat tenia quaranta-sis anys. Gairebé tenia edat de jubilar-se. I va perseguir la seva idea durant trenta anys. Va patir cinc intents d’assassinat i no es va donar per vençut. De què m’he de queixar jo? Crec que tots necessitem fars… que ens guiïn, perquè hi ha mala mar. Ens portarà d’un costat a un altre, però, si no apartem la vista del far, acabarem arribant a port. I tinc la gran fortuna d’estar envoltada de gent fabulosa. Els meus companys, la meva família, els meus amics… Sí, mai estàs sola.

Katheryn. Has parlat de com els alumnes de Design for Change aprenen habilitats i altres coses i has dit que es tornen bons estudiants i persones. La meva pregunta és: Creus que quan acabin l’escola seran millors ciutadans? I quines diferències hi ha en el desenvolupament de la comunitat en comparació amb estudiants que no són a una escola Design for Change?

 

Kiran Bir Sethi. Et posaré un petit exemple del que jo he vist als nens que ja han sortit al món. I t’explicaré un parell d’històries. Una molt cridanera és la d’una nena que es va graduar. Recordo un correu que va enviar: “Saps què? M’ho passo molt bé, però sembla que a la universitats tothom fuma i beu per ser més guai. I si no ets al grup guai, no ets important”. I em va dir: “Saps què és el millor del meu pas per Riverside? Que sé dir que no”. Hem d’ensenyar els éssers humans a saber dir “no”, igual que a saber dir “sí”. Els hem d’ensenyar aquest poder. Perquè gairebé totes les noies sentirien que han d’encaixar. Perquè no senten que són prou bones. Ser capaç de dir “no” és una cosa molt poderosa. T’explicaré una altra història.

 

Un dels meus nens va anar a la típica universitat d’enginyeria. Era una universitat molt important. I em va escriure: “Saps què? Els meus amics es riuen de mi quan dono les gràcies al noi de la cafeteria per posar-me el menjar”. I, per mi, aquesta és la clau. Ell va ser el primer alumne que va publicar un treball d’investigació. Acadèmicament, són excel·lents. Però també mostren aquestes traces d’humanitat. Per què s’hauria de riure algú si dono les gràcies al de la cafeteria? És menys que jo? Quan equipes les persones perquè vegin els altres com persones i que no es fixin en la seva edat, estatus, cotxe o el que sigui, aquesta és la base de l’educació. Espero veure moltes més històries quan els nostres nens es graduïn de Design for Change. Ja ho veurem, serà interessant veure què passa.

Katheryn. Pel que fa a les habilitats i destreses, és a dir, al coneixement, penses que estan millor preparats?

 

Kiran Bir Sethi. I tant! Penso que el fet que… Et posaré un petit exemple sobre això que has vist amb els globus. No hi havia un professor per dir-los quines eren les regles del joc. Han sigut ells els qui han decidit quines regles seguirien. Han decidit qui faria què. Han decidit que hi hagués un líder perquè, quan el temps s’acabés, els digués: “Vinga, a la feina!”. Això està en el codi genètic de l’aprenentatge de tot ésser humà. Quan tot el cos s’involucra en l’aprenentatge en lloc de només una part, retenim molt millor la informació. Què fa Design for Change? Fa que el cos s’involucri. Quan un nen ve i diu: “Jo he fet això” en lloc de: “La profe m’ha dit que faci això”, sorgeix la màgia.

Alejandra. Has arribat a moltes escoles amb Design for Change i l’I can challenge, però dius que el teu projecte actual és crear escoles “jo puc”. Això implica molts canvis. Uns canvis enormes. I, normalment, soc tan somiadora com tu.

Així que cada vegada que em donen la típica resposta de: “És que són massa canvis i hi ha les normes, les lleis, el govern…”, quina resposta donaries a aquesta gent? Com podrien sobreposar-se a aquestes limitacions perquè puguem portar a terme aquest gran canvi?

 

Kiran Bir Sethi. Jo penso que hem de diferenciar entre millorar una cosa i transformar-la. Entre millorar i transformar hi ha una gran distància. El principi és aquí. Penso que a cada lloc hi ha una cosa que sabem que podem canviar. I he vist com de contagiosa és l’eficàcia. Sentim que hem pogut canviar alguna cosa, per petita que sigui, i després en volem més. Les escoles “jo puc” no consisteixen en enderrocar-ho tot i reconstruir-ho, en absolut. El que oferim són sis maneres d’ingressar. Les escoles “jo puc” no són l’edifici, són el que es fa a dins. Es pot escollir. Només vols que l’escola treballi amb els pares? Comença per aquí. Prefereixes centrar-te en el desenvolupament professional? Comença per aquí. Vols limitar-te a introduir-ho una mica al temari? Comença per aquí. No cal implementar-ho tot. S’ha de començar per on més ens convingui per aconseguir la inspiració. Ho hem provat a l’Índia i, si una cosa funciona a l’Índia, pot funcionar a qualsevol lloc. Ho hem provat a l’Índia i, tant les escoles que existeixes des de fa vint-i-cinc anys com les escoles noves que tot just comencen, agafen allò que més els convé. I després hi afegeixen més coses. Estic emocionada. La presentació oficial serà el març de l’any que ve. Potser, quan torni, te’n pugui dir alguna cosa més.

Kiran Bir Sethi. Vinga. Qui de vosaltres sap ballar? Sí, jo també. Aixequeu les mans! A qui li agrada ballar? Si ho pregunto així, millor. Molt bé, baixa aquí. Vinga. Va, va. Va. Mohammed! I qui no en té ni idea, de ballar? Qui creu que no en sap? Hi ha algú? No? Vosaltres sou els ballarins? Els passos són molt fàcils. La lletra és fantàstica, fa així: “Tu vas arribar. I quan vas entrar al meu cor, el cor em feia: ‘ding, ding, ding'”. És molt fàcil! I només hi ha dos passos. Aquest és el primer pas, el segon és… Això és tot. Ho teniu clar? És molt fàcil. Fem-ho tots junts. Aquest és el primer i el segon és…

Kiran Bir Sethi. Entesos? I mentrestant, feu el que vulgueu, entesos? Que comenci la música! Això no és res. Vinga, vinga! Mohammed!Ara moveu-vos com vulgueu. Prepareu-vos. Espereu. Ja ve. Una altra vegada. I ara…

 

I ara una altra vegada.

 

Veieu! Vosaltres podeu! A la de tres, digueu tots:”Jo puc!”. Un, dos i tres: Jo puc! Gràcies!