Com pots ajudar al teu fill a millorar la seva intel·ligència emocional

Zuberoa Marcos. Dan, abans de res, moltes gràcies per estar avui amb nosaltres.

Daniel J. Siegel . Gràcies a vosaltres per convidar-me.

Zuberoa Marcos. M’agradaria començar amb un dels temes que més preocupa els pares, que és com establir límits amb els seus fills. Per exemple, quan els nostres fills van a casa d’un amic i cal posar límits per establir l’hora de tornar a casa, com haurien d’actuar els pares?

Daniel J. Siegel . Una de les coses que cal que els pares entenguin és que són els primers professors dels nens, i una de les coses principals que un pare pot ensenyar al seu fill és a entendre que ell és qui guia les seves emocions, quins són els seus sentiments, quins són els seus pensaments, les seves esperances i els seus somnis. Tot això és part d’allò que anomenem “la ment”.

Així que un pare, en comptes de pensar que ha de controlar només el comportament, hauria d’adonar-se que la seva feina és ensenyar al seu fill l’habilitat que anomenem Mindsight, que és observar-se a un mateix. Els estudis mostren que quan els pares ensenyen això, els nens aprenen a regular el seu comportament. Els pares que no ho entenen acaben molt centrats a repetir als seus fills petits què han de fer i a controlar el seu comportament sense que el nen tingui l’habilitat per regular-se a si mateix.

Així que quan tenen vuit o deu anys i no han après aquestes habilitats, estem davant d’un altre problema perquè els nens estan a punt de convertir-se en adolescents i aquesta és una etapa en la qual es produeixen molts canvis. Si no han après aquestes habilitats per observar-se a ells mateixos, la preparació per a l’etapa adolescent serà molt diferent. Quan el nen sigui adolescent, se li ha d’explicar contínuament de quina manera està canviant la seva ment en funció del creixement del seu cos, basant-se en els canvis del seu cervell i en la manera de canviar de les seves relacions.

És part natural de ser pares. Quan els pares aprenen sobre aquesta habilitat com a manera d’educar els seus fills, és relativament fàcil veure’ls agafar els seus fills petits i ensenyar-los a regular el seu comportament de dins cap a fora. I contestant la teva pregunta, per exemple, amb un nen de vuit anys, estaries desenvolupant aquestes habilitats que li has ensenyat. Així que la pregunta seria: “què han estat fent els seus pares durant els últims vuit anys?” o “què li ofereix l’escola?”, “què afegeix a aquesta capacitat d’aprendre sobre la naturalesa de la nostra ment?”. És a dir, el Mindsight és la base de la intel·ligència social i emocional.

Zuberoa Marcos. Aprofundeixi més en el Mindsight, què és i com ho poden aprendre els pares?

Daniel J. Siegel . Diguem que un nen de tres o quatre anys té un germà petit, li pren una joguina i el nen petit es posa a plorar. Un enfocament seria que els pares diguessin: “no hauries d’haver fet això! Ha estat molt malament, ves a la teva habitació!”. I una altra manera diferent seria intentar comprendre la ment d’aquest nen de quatre anys que li ha pres la joguina al seu germà de, diguem, dos anys. Hi ha una sèrie de sentiments i de pensaments del que passaria quan li prengués la joguina.

Els pares podrien dir-li: “espera, què has sentit quan li has pres la joguina al teu germà?”. I el nen de quatre anys diria: “què?”. I els pares, en lloc de castigar-lo enviant-lo a la seva habitació, el conviden a utilitzar aquesta pregunta perquè aprengui el que està passant dins seu, per què la seva ment, en aquest cas, li estava dient que li prengués la joguina? A aquest tipus d’interaccions se les anomena “diàleg reflexiu”. Els pares miren el nen i el nen de quatre anys els mira a ells i els diu: “volia la joguina”.

I la mare li contesta: “sé que volies la joguina, però quin sentiment t’ha portat a voler la joguina?”. I finalment es descobreix que estava gelós perquè els pares prestaven més atenció al nen de dos anys, per això li vol prendre el que no té. Aleshores ell aprèn a dir: “em sentia molt malament perquè tu i el papa esteu prestant més atenció al Joey que a mi”. Aleshores els pares saben que el nen necessitava més atenció i que sentia que li faltava alguna cosa.

El nen plora, els pares l’abracen i amb la mateixa acció el nen ha aconseguit aprendre que la seva ment l’ha portat per un camí que no era l’adequat, que pot aprendre a comunicar com se sent a altres persones i també a conèixer-se a ell mateix. La tercera cosa que aprèn és que els seus pares són una font de coneixement i un refugi de connexió, en lloc de només una font de càstigs. Són dues maneres completament diferents d’enfrontar-se al mateix comportament, la segona manera ensenya l’habilitat que anomenem ‘Mindsight’ perquè el nen aprengui intel·ligència emocional, és a dir, perquè conegui els seus propis sentiments.

Ara sabrà que els seus sentiments són importants a l’hora de gestionar el seu comportament. Que ell té sentiments i la resta de persones també, això és la intel·ligència emocional. La intel·ligència social apareix quan el nen s’adona que el seu comportament té un impacte en altres persones i necessita entendre que les seves accions tenen importància. En això consisteix ensenyar habilitats de ‘Mindsight’, que, repeteixo: són la base de la intel·ligència emocional i social. D’altra banda, el càstig, a curt termini pot limitar el comportament, el que el nen aprèn és: “mai he de prendre-li la joguina davant dels pares, però ho faré d’amagat”.

Aleshores, quan creixi i tingui vuit anys en lloc de quatre, o quan tingui 15 anys, el nen serà un adolescent que, si té aquestes habilitats, es comportarà d’una manera molt diferent a la d’aquell nen que només actua basant-se en els seus sentiments i que ni tan sols n’és conscient. És una manera diferent de donar a tots els nens aquesta brúixola interior que necessiten per moure’s pel món i que serà una eina fonamental que els guiï a través d’un món molt complex, molt més enllà de la família i de la seva classe.

Zuberoa Marcos . Dan, què passa quan en una família, i això és una cosa força freqüent, un dels pares és més permissiu i l’altre és més propens al càstig? Quan tens pares amb maneres tan diferents d’actuar davant d’una mateixa situació, com ho haurien de resoldre?

Daniel J. Siegel . La paraula “disciplina” en realitat vol dir “ensenyar”. Però algunes persones, alguns pares i professors, creuen que “disciplina” vol dir “càstig”, quan en realitat vol dir “ensenyar”. El que diria a un pare que només castiga és que el càstig pot limitar el comportament, però no ensenya cap habilitat, això és el que volen fer amb els seus fills? Només castigar-los? Perquè els estudis ho diuen molt clar, quan els nens aprenen que tot el que fan és perquè han sentit un impuls, aconsegueixen entendre millor aquest impuls i controlar el seu comportament molt més profundament.

Fan tot tipus de coses en públic i en privat quan senten que tenen el dret de fer-ho, fins i tot quan els han castigat per aquest motiu. Quan aquest nen al qual han ensenyat aquestes habilitats s’endinsa al món, estableix connexions socials amb altres nens o quan accedeix al món laboral, té unes capacitats totalment diferents per a la resiliència i per a la col·laboració afectiva, mentre que algú que ha crescut a còpia de càstigs veu el món com una sèrie de transaccions empresarials. Tot va sobre mi i intentaré anar al marge de la llei, intentaré evitar les preguntes i mentre pugui seguir fent-ho tot anirà bé perquè aconsegueixo el que vull. Un món així és aterrador.

Quan construeixes el món amb les habilitats per comprendre el teu món interior, les habilitats del ‘Mindsight’, construeixes compassió, empatia i coneixement. I la capacitat de dir: “tu tens una perspectiva i jo una altra, col·laborem i respectem els nostres punts de vista i així arribarem a un acord que sigui bo per a tothom”. La perspectiva del càstig és la de: “com em surto amb la meva?”. Si aquest és el món que vols, endavant, cria el teu fill d’aquesta manera.

Zuberoa Marcos . Un dels problemes que ha mencionat sovint i que m’agradaria que expliqués és per què tenen lloc les rebequeries. Són un comportament molt dolent que tenen tots els nens en algun moment i és un situació molt incòmoda per a un pare quan té lloc en un lloc públic o quan estan en una reunió amb amics. Per què li interessa tant aquest tema?

Daniel J. Siegel . Les rebequeries són un moment molt important en la difícil vida dels pares, i també són un desafiament per als professors, ja que al final els pares són els primers professors. Un dels motius pels quals m’interessen és perquè són un moment clau que, com a pare o educador, et permet mostrar realment el que estàs intentant ensenyar. Permet-me donar-te un exemple: quan estava a l’escola de Medicina, els professors que m’ensenyaven eren extremament intel·ligents, però quan atenien un pacient amb una malaltia determinada li deien: “sento dir-te que tens aquesta malaltia, és molt greu, probablement només et queden tres mesos de vida. Adeu”.

Jo sentia això i els estirava la bata i els deia: “perdoni, no vol parlar amb aquesta persona sobre com se sent?”. I aquells professors tan intel·ligents contestaven: “per què? Els he explicat la realitat física del que està passant amb el seu cos, què més he de dir-los?”. Després de deixar la facultat de Medicina durant un temps per tornar-hi més tard, vaig aprendre que hi ha una cosa anomenada “ment” que inclou les nostres experiències subjectives. Si un metge et diu que t’estàs morint, això tindrà un significat per a tu, sentiràs alguna cosa, pensaràs alguna cosa, no és només que el teu cos sigui un contenidor de químics.

El motiu de deixar aquests estudis va ser perquè considerava que apartar la ment de la comunicació era una violació de la dignitat humana. Més endavant alguns estudis van mostrar que fins i tot si un metge dedicava uns minuts a dir-te: “em sap greu que tinguis un refredat, deu ser molest perquè estàs estudiant per als exàmens finals, així que vull que facis X, Y, Z”, això va ser amb un grup. Amb un altre grup va ser: “tens un refredat. Fes X, Y, Z”.

Els mateixos suggeriments, però un va introduir un moment d’empatia molt breu, que va mostrar que s’establia una connexió amb la part subjectiva, amb la ment, el significat, els sentiments o els pensaments d’aquell ésser humà. En aquell grup, als individus els va passar el constipat un dia abans i el seu sistema immunitari, el seu cos, estava preparat per lluitar contra el virus amb molta més força. Només per un mínim comentari empàtic. Aquesta capacitat de sentir empatia es basa en el ‘Mindsight’.

La capacitat de veure que només és un constipat, però que pot ser frustrant, fer por o el que sigui perquè aquella persona vol que l’examen li vagi bé. I quan mostrem aquestes habilitats connectem molt més amb les persones i els mostrem que la vida interior importa. Això té lloc a la facultat de Medicina, durant les interaccions amb pacients, així que pots portar-ho al nivell d’un nen que fa una rebequeria.

Si tu ets un pare que només té el que jo anomeno “visió física”, diràs: “el teu cos està fent això, la teva veu fa allò, para! Para, estàs fent que passi vergonya!”. Què li ensenya això a un nen? Que tot el que existeix és una acció física. Sí algú diu que estava enfadat perquè el seu germà obtenia tota l’atenció, com el nen del nostre primer exemple, això és ensenyar a un nen que el seu comportament durant una rebequeria quan roba una joguina es basava en un sentiment, en un desig i en una interacció que té un significat.

Que se sentia desplaçat pels seus pares perquè tenia un germà de dos anys a casa. Això és el més difícil de ser pare i d’educar, ensenyar sobre la importància de la ment. I quan tens una escola, una casa o una nació que ignora la ment, els records de la gent, el significat de les relacions, la moralitat, aleshores et trobaràs davant d’un món aterrador que es basarà només en la visió física i en l’adquisició d’objectes. Simplement voldran acumular coses. Qui en té més? No es basaran en el significat de les coses ni tindran una connexió més profunda.

Zuberoa Marcos . Estic pensant en els pares que veuran aquest vídeo. Hi ha alguna manera de poder prevenir aquestes rebequeries, limitar-ne l’impacte o controlar-les millor?

Daniel J. Siegel . És clar, quan et prens un temps per observar un nen que està sentint una sensació al seu cos, o se sent molt angoixat, ho expressa amb comportaments que anomenem rebequeries. Si només veus el comportament físic, no aconseguiràs ensenyar cap habilitat. Així que el primer és baixar fins al seu nivell de visió, literalment, a nivell físic, per mirar-los als ulls, perquè no sentin que ets un gegant amenaçador.

El següent pas és mirar-los i adonar-se que estan angoixats i tenir empatia, cosa que vol dir sentir l’estat interior de l’altre i entendre el seu punt de vista i fins i tot tenir un punt de vista cognitiu més gran de quin és el context més ampli, de per què està tenint lloc aquest comportament. La teva responsabilitat com a adult és tenir empatia. Des d’aquest moment, la preocupació empàtica obre una porta a la compassió.

Quan sents compassió davant d’una rebequeria, la teva visió d’aquell nen amb aquella rebequeria és totalment diferent que si penses: “he d’ensenyar-te disciplina”, “això em fa passar vergonya, para de comportar-te així!”. En realitat, això no ensenya res i mostra que tens bastantes limitacions com a pare. En comptes d’això, si t’adones que ets una font d’empatia i compassió, que pots tenir una visió de l’interior de la teva ment i de la dels altres, d’això tracta el Mindsight, els resultats són increïbles, són totalment diferents. Així que si intentes ensenyar un enfocament de rebequeries basat en el comportament, el que estàs ensenyant és a tenir control del comportament i això no fa que el nen aprengui les habilitats profundes que necessita per observar la ment, segons el Mindsight.

Zuberoa Marcos. Quan pensem en l’adolescència, el que ens ve a la ment és un estat o període molt difícil a la vida d’una persona. Tant per a l’adolescent, per al jove, com per als pares. És una visió encertada o l’hauríem de canviar?

Daniel J. Siegel . Bé, sens dubte l’adolescència treu a la llum un munt d’emocions, tant per als adults com per als adolescents. Durant les dècades que fa que ensenyo per tot el món, m’ha resultat molt interessant veure un punt de vista comú, compartit per tots, i que resulta que és erroni. Si tens davant un grup de científics que estudien el cervell, alguns d’ells diran algunes coses amb les quals uns altres no hi estaran d’acord. O sigui, que ni tan sols entre els científics hi ha un pensament comú. La visió més estesa que hi ha sobre els adolescents és quan tot el món diu: “oh, la meva filla té 11 anys, està a punt de convertir-se en adolescent. Em fa molta por!”. És una frase molt típica, tot i que si després preguntes: “però per què tens tanta por?”. Et solen contestar: “perquè l’adolescència és una etapa terrible de la vida”.

Això és un mite. L’adolescència és una etapa meravellosa de la vida, però si els adults la veiem com una cosa horrible, pot acabar sent-ho. Un segon mite és quan et diuen que és una etapa terrible i quan pregunto als pares per què creuen que és tan terrible, ells em responen: “perquè les hormones s’apoderaran del meu fill”. “El meu fill estarà ple d’hormones en ebullició”. Aleshores jo els contesto: “bé, el nivell d’hormones puja, però si preguntes als experts en endocrinologia, la ciència que estudia les hormones, no existeix res anomenat ‘hormones en ebullició’, això és mentida, és un mite estès per tot el món”.

Les hormones en ebullició que dominaran la vida d’un adolescent no existeixen. El tercer és que si ets un adolescent i sents que els adults diuen: “Déu meu, passarà una cosa terrible, aquestes petites molècules s’apoderaran del cervell del meu fill i no podré fer-hi res”. Apareix el tercer mite: que els adolescents estan indefensos.

Perquè si tenen aquestes petites hormones en ebullició que s’han apoderat del seu cos, què se suposa que poden fer? Extreure’s sang per treure-se-les? Estan completament indefensos… Els estudis són molt clars. Diguem que si tens alguns nens a classe i t’han dit que els de l’esquerra són molt llestos, però que els de la dreta no ho són tant i els fas un examen, els resultats reflectiran les teves creences.

Però si després algú et xiuxiueja “ai, ens havíem equivocat. Els de la dreta eren els intel·ligents i els de l’esquerra no ho són tant”, les puntuacions canviaran. La teva actitud com a professor o pare farà que el desenvolupament del nen s’adapti al nivell més baix de les teves expectatives. Així que el motiu pel qual vaig escriure el meu llibre Brainstorm va ser per fer caure aquests mites que s’apoderen de les creences que tenen els adults i els adolescents i que estan creant el pitjor dels malsons.

Quina és la veritat? Primer: no són hormones en ebullició, el que afecta el seu cervell és un augment del nivell d’hormones, afecta el seu cervell i també el seu cos, i sens dubte la seva maduració sexual. Segon: no és una etapa terrible que hagin de superar, en realitat és una etapa molt important. És una oportunitat increïble. I tercer: els adolescents no estan indefensos en absolut, perquè el que passa, pot ser que ja ho hagis sentit, és que el seu cervell s’està remodelant.

Està eliminant circuits i neurones, cèl·lules bàsiques del cervell que no necessita al principi de l’adolescència. Més endavant, en una etapa posterior de l’adolescència, es produiran una sèrie de connexions molt intenses anomenades mielinització. El procés final de la remodelació del cervell adolescent serà podar les àrees del cervell que estan tornant-se més especialitzades, i intensificar les connexions entre la resta dels circuits.

Aquest procés de diferenciació i de connexió es diu integració. La integració és l’objectiu final dels canvis del cervell adolescent i té lloc entre els 25 i els 30 anys. Un altre mite és que l’adolescència s’acaba quan en fas 20 i això no és cert. Per què hem de tenir tanta esperança en l’adolescència? Perquè l’adolescència té la seva pròpia essència, té el seu propi significat: és una espurna emocional, un moment de connexió social, una recerca d’allò nou i té una essència creativa. Quan mires totes les cultures, aquestes funcions de l’adolescència són universals. Això vol dir que hi ha passió, els adolescents tenen passió, un sentiment que totes les coses importen. Tenen una capacitat profunda de col·laboració entre ells. Tenen el valor de provar coses noves.

I tenen la imaginació suficient per aprendre, no com els nens petits que aprenen com és el món, també imaginen com podria ser el món i fins i tot com hauria de ser. I quan observes algunes de les contribucions més importants que s’han fet a la ciència, a la tecnologia, a l’art i a la música, moltes d’aquestes contribucions venen d’un cervell adolescent. Però si observes el que fan moltes escoles, bàsicament engabien totes aquestes funcions essencials de l’adolescència i les apaguen.

Per exemple, interpreten que la passió d’un adolescent és algun tipus de desordre. Interpreten que els adolescents haurien de competir entre ells, en comptes de col·laborar com un grup. Fan les coses igual als exàmens que donen als adolescents, en comptes de fer alguna cosa innovadora o d’utilitzar maneres noves de fer les coses. I en comptes d’aprofundir en la capacitat de resoldre problemes, fruit de la seva inspiració creativa, els maregen amb un sistema educatiu que sembla una fàbrica. Això fa que els adolescents es rendeixin, quan el futur del planeta depèn de la inventiva del cervell dels nostres adolescents.

Intenta mantenir l’essència de l’adolescència i seràs un adult molt més sa. Quan vaig estar ensenyant en un institut un adolescent em va dir: “crec que ja ho he entès”. Aleshores li vaig preguntar: “què has entès?”. I va dir: “la raó per la qual ens odien els adults és que estan gelosos de la nostra essència, perquè ells ja l’han perduda”. I tenia raó. Molts adults, per no dir la majoria, han perdut l’essència clau de l’adolescència i han de mantenir viu aquest esperit.

Zuberoa Marcos . L’adolescència és una etapa molt intensa emocionalment i es canvia d’un estat a un altre molt ràpidament. Se senten emocions molt extremes. Un dia poden estar superfeliços i el següent, estar enfonsats. Aleshores, els pares com poden ajudar els seus fills adolescents per gestionar millor aquestes emocions?

Daniel J. Siegel . Podem pensar en les emocions com si fossin onades a la platja. En un nen que està creixent les seves onades s’hauran fet grosses, però ningú li ha ensenyat com nedar per esquivar-les, motiu pel qual les onades no deixen d’enfonsar-lo. Per a molts adolescents les onades són enormes, els canvis en el seu humor poden ser molt grans i succeir molt més ràpidament, justament com ho has descrit. És necessari aprendre l’habilitat que anomenem “reflexió”. La capacitat d’aturar-te i ser conscient de quin és el teu estat emocional en cada moment. Això t’ensenya a nedar entre les onades.

Per a alguns adolescents que no han adquirit aquestes habilitats, és esgotador que les onades els colpegin contínuament, és estressant i l’estrès crea emocions més intenses, motiu pel qual no aprenen a regular-se a ells mateixos. Et posaré un exemple d’un noi de 16 anys que tenia uns canvis emocionals molt intensos i la gent estava molt preocupada pel que passaria amb ell perquè algunes vegades estava molt feliç i d’altres tan trist que no volia viure. Era una cosa molt seriosa.

Als seus pares els preocupava i també a ell. Així que li vaig ensenyar aquesta habilitat bàsica que és la reflexió, perquè així seria capaç de separar la sensació que li provocaven aquelles onades d’emocions de la seva consciència. Si t’imagines una roda, l’exterior és la llanta, allà pots ser conscient de les teves emocions, dels teus pensaments i dels teus records, que podrien ser punts sobre la llanta. Però la manera en què n’ets conscient és a través del seu eix central.

La consciència, en aquesta imatge visual de la roda, està situada en el seu eix central, i les coses de les quals ets conscient, com les teves emocions, són punts en la llanta. Aquest jove va practicar amb aquesta roda de la consciència sobre l’aparició de les emocions. Segons les seves paraules: “com que ara em puc asseure a l’eix, ja no em porten d’un costat a l’altre”. Et donaré un exemple: si s’enfadava molt amb els seus pares, abans els cridava i els insultava, s’inquietava molt.

I, sens dubte els seus pares li contestaven a crits també. Li deien: “això no és apropiat, noi. No pots actuar així”. I tot s’agreujava. Però ara, el que passa és que ell sent l’impuls de cridar i d’insultar, però ho veu com un punt de la seva llanta, des del seu eix ha aconseguit la llibertat de ser-ne conscient i de no convertir-ho en una acció.

Va canviar completament, perquè el cicle de cridar als seus pares i d’insultar-los i que ells li contestessin cridant, provocant així que les seves emocions s’intensifiquessin, era un malson per a tothom. Però ara, gràcies a aquesta habilitat interna de reflexió, pot no cridar-los i dir-los: “ara mateix estic molt trist”. I ells li contesten: “anem a fer un volt”. En aquell moment va notant com la tristesa disminueix. Et donaré un altre exemple de com utilitzar aquesta roda, no en una pràctica reflexiva com en el cas d’aquest jove, sinó en el cas d’un nen de cinc anys.

Va pegar a un nen a l’escola, a Infantil, el van expulsar d’aquella escola i el van enviar a una altra. En aquella altra escola, la senyoreta Smith, per exemple, ensenyava a tots els seus alumnes a dibuixar aquesta roda. Els deia que com que ja tenien cinc anys, tenien la capacitat de saber què posaven a l’eix de la roda, però no podien ser conscients del que hi havia a la llanta. Aleshores, aquest nen de cinc anys, en el seu segon dia de classe es va dirigir a ella durant l’esbarjo i li va dir: “senyoreta Smith, m’ha de donar un respir. Era al pati, el Joey ha agafat la meva capsa i estava a punt de pegar-li, m’he perdut per la meva llanta. Així que m’ha de donar un temps perquè torni al meu eix”.

I ella ho va fer. Ell va tornar a sortir sense pegar al Joey i mesos més tard ella va confirmar que el nen estava perfectament integrat a la classe. Fins i tot un nen molt petit amb unes emocions molt intenses i al qual mai havien donat l’habilitat de regular les seves emocions ni el seu comportament, ara, amb aquest simple dibuix i l’ajuda de la senyoreta Smith, va poder separar les coses intencionades de les coses conegudes, de la consciència, amb la simple imatge d’una roda que li va donar força per canviar el seu comportament. Així que tant si tens cinc anys com si en tens 15, o fins i tot 50, tenir aquesta habilitat ho canvia tot. Integrar la consciència, ho dic així, per controlar-te, perquè t’estàs donant l’oportunitat de ser conscient d’una cosa sense que això, aquest sentiment o aquest impuls, prengui el control.

Zuberoa Marcos . A part de la reflexió, hi ha altres habilitats que siguin rellevants per poder regular les emocions i el comportament?

Daniel J. Siegel . I tant. En anglès tenim les erres bàsiques de l’educació: repassar, redactar, i si traiem la a a la paraula “aritmètica” ens quedaria la “ritmètica”. Això ho anomenem les erres bàsiques que tots els nens han d’aprendre. Però hi ha altres erres que són les habilitats que van per sobre d’aquestes maneres d’aprendre, que són repassar, redactar i la “ritmètica”. D’aquestes altres erres, una és reflexionar, que es basa en sentir el pensament que hi ha darrere de cada acció.

És una habilitat que es pot ensenyar completament. Els estudis ho mostren clarament: quan l’ensenyes, canvia el comportament. La segona és relacionar-se. A l’escola no es fa èmfasi en com d’important és connectar amb persones. S’ensenya a Infantil i després ens n’oblidem. Som criatures molt socials i hem d’ensenyar l’art de la conversa i la col·laboració, especialment en aquesta època en què els nens i els adolescents no es desenganxen del mòbil i no tenen contacte visual. Les habilitats socials es poden ensenyar i són essencials, tot i que no s’estigui fent.

La tercera erra, d’aquestes tres noves, és la resiliència. Quan ensenyes a un nen o a un adolescent que té les capacitats per superar tot tipus d’interaccions, reparar o modificar com els agradaria que hagués sigut i dir: “ho sento, el que vaig fer no va estar bé”. Tots hem fet coses que no hauríem d’haver fet. Amb la resiliència aprens que la cosa més important que pots fer és mantenir les relacions amb altres, mantenir-te connectat, mantenir la meva capacitat d’entendre’m, encara que a vegades no ho faci.

I aquesta resiliència fa que aprengui que està bé adonar-se de quan he comès un error per reparar el que he fet i així superar-ho. Les persones perfectes no existeixen, la resiliència t’ajuda a aprendre que has de ser amable amb tu mateix i amb la resta de persones. Podem ensenyar aquestes habilitats: resiliència, relacionar-se i reflexionar. Però, normalment, la majoria de les escoles no fan res d’això, així que els nens es veuen enmig d’un món molt complicat sense aquestes habilitats que són aspectes essencials del que necessiten per desenvolupar-se bé a la vida.

Zuberoa Marcos . Per què no s’ensenyen aquestes habilitats a l’escola? Els professors no estan preparats per ensenyar-les o hi ha algun altre motiu?

Daniel J. Siegel . És una pregunta molt bona, si aquestes habilitats són tan importants, per què no s’ensenyen? Probablement hi ha moltes raons i no tinc la resposta definitiva, però puc donar-te algunes idees que em venen al cap. La primera, quan els professors eren nens ningú els ho va ensenyar, la majoria de nosaltres vam ser educats en el mil·lenni passat i en aquell mil·lenni, en l’últim segle, s’utilitzaven mètodes del segle XIX, tot i que ens estaven educant en el segle XX.

Ara tenim nens del segle XXI i estem utilitzant estratègies d’educació molt antigues. És com un vaixell molt gros que va en una direcció, és molt difícil canviar-la. El primer és que no ho van ensenyar als professors. El segon és que els professors se senten superats, senten que hi ha massa coses per ensenyar i el temps que ells creuen que tenen per ensenyar-ho és molt limitat. Als Estats Units creuen que els jutjaran per les notes que treguin els nens als exàmens.

Quan observes els exàmens veus que emfasitzen si l’estudiant sap la resposta. Poden aconseguir suficients respostes correctes? Aquesta mentalitat del sistema educatiu és un problema greu, perquè el que necessitem són nens i adolescents que puguin fer-se preguntes que els ajudin a obrir-se per explorar diferents aspectes a l’hora de respondre preguntes, sentint-se còmodes amb la idea que pot ser que no hi hagi una sola resposta correcta.

Pot ser que hi hagi moltes maneres de fer canvis en la societat o en la sanitat mundial, en moltes coses. Però venen de l’habilitat de mantenir-se curiós i de sentir-se còmode en la incertesa, i d’adonar-te que pots cooperar i fer prosperar les habilitats d’altres persones per poder treballar junts. En comptes d’això, el que fan les escoles és: “tu, tu ets l’estudiant”, “tu necessites saber la resposta correcta”, “tu ho aconseguiràs sol”.

I res d’això farà que el món vagi millor, ni tan sols ajudarà a aquesta persona perquè li vagi bé. Aquestes són algunes de les raons que penso, algunes de les habilitats més importants com reflexionar, pots dir: “sento molta curiositat per a això”, però no es cultiva. En les relacions: “vull col·laborar”. “No, no, no, ho has de resoldre tu sol”. O la resiliència, com et superaràs i sabràs que pots enfrontar els desafiaments i donar-los la benvinguda com a oportunitats per aprendre més, algunes persones ho anomenen “mentalitat de creixement”. En comptes d’això els diem: “no, has de fer-ho així o d’aquella manera”, i mantens una mentalitat tancada. Moltes d’aquestes coses són tot el contrari del que necessita un nen.

Zuberoa Marcos . Dan, una cosa que també passa durant l’adolescència és que floreix la individualitat de l’adolescent. Normalment, això passa amb la redefinició de rols entre els pares i els nens. I aquesta redefinició normalment implica una consolidació, és a dir, l’adolescent s’uneix més als seus amics i se separa una mica dels seus pares. No tots els pares fan front a aquest procés de la manera correcta, alguns senten que els eviten. Com si estiguessin perdent el seu fill. Què pensa sobre això? Vull dir, per què té lloc aquest procés i com poden enfrontar-s’hi els pares?

Daniel J. Siegel. Crec que tot l’enfocament sobre l’adolescència es podrà reformular completament quan els adults, també els adolescents, comprenguin que el període de canvi entre la infantesa i l’edat adulta no és una cosa que passi per accident. Molts mamífers passen l’adolescència. Els primats passen l’adolescència, i no hi ha dubte que en l’espècie humana aquest període és extremament important. Quan observes les diferents cultures, les persones interactuen i es comuniquen de manera diferent depenent de la cultura.

Però en totes trobem que en l’adolescència es comença una relació més forta entre iguals i s’allunyen dels adults de la seva vida. Això passa a tot el món i també es veu en altres mamífers. Per què passa això? La manera en què pensem en això és que quan un nen és a casa, idealment és una llar còmoda, és un lloc segur, està fora de perill, el nen sent que tot és familiar i còmode, predictible i segur. El nen creix i a mesura que s’apropa a l’adolescència el cervell es va remodelant, la natura necessita seguir el seu curs. Això ho dic als pares i als adolescents.

La natura necessita seguir el seu curs. Com ho fa la natura per aconseguir que aquest nen que està en una llar còmoda, segura, predictible i familiar, on tots el cuiden, es prepari per enfrontar-se al món exterior que serà desconegut, impredictible, que serà insegur i incert? Aleshores dic als pares: “si fóssiu la natura, què faríeu?”. Normalment els pares em miren atònits: “no ho sé”. I els dic: “heu de fer algunes cosa, perquè aquest nen no pot quedar-se a casa fins que tingueu 90 anys, ha d’abandonar la llar. Heu creat una llar fantàstica per a ell, per què se n’ha d’anar?”. Si observes l’estructura del cervell i observes com es remodela, podràs entendre que l’espurna emocional i la passió alimenten aquest nen, perquè l’emoció et condueix a l’acció. I volem que estiguin preparats per abandonar la llar.

La connexió social també sorgeix quan mirem altres espècies de mamífers. Si un antílop adolescent no es relaciona amb altres antílops adolescents, quan surti se’l menjaran. Existeix certa seguretat quan connectem amb els altres i els adolescents ho saben. I en el lloc més profund del seu ADN està programat que aquest cervell de mamífer canviï per associar-se amb els seus iguals per mantenir-se fora de perill, no amb els pares.

Aquesta és la col·laboració social, la connexió social. La novetat. Els adolescents canvien essencialment en dues coses: en el seu sistema de recompenses, que processa la dopamina, i tenen un canvi en el que s’anomena el circuit d’avaluació del cervell, encarregat del que anomenem “pensament hiperracional”. Això bàsicament vol dir que els adolescents només pensen en les parts emocionals d’una elecció, no en els perills. La combinació d’aquests dos factors permet que un adolescent faci coses que cap adult faria mai, ni tampoc cap nen.

Un bon exemple és tornar a pensar en l’antílop. Quan un antílop abandona el ramat, els antílops adolescents correran directes cap a un grup de lleons, els miraran a la cara, respiraran profundament, veuran quina olor fan mentre els lleons els miren pensant: “et menjarem”, i llavors l’antílop fuig. Pot ser que et preguntis: “per què la natura fa que un nadó d’antílop no faci això i que un antílop adult tampoc ho faci, però un adolescent sí?”. La raó és que ells han après a afrontar els perills de la vida i així és com en van aprendre. Així que la recerca de novetats està produïda per aquests canvis en el cervell que fan que un adolescent es prepari per als perills del món, en comptes d’estar sempre protegit.

I, finalment, l’exploració creativa. En algunes cultures, per exemple, on els adults teixeixen de dalt a baix, el repte més important de l’adolescència és teixir de baix cap a dalt. Pots preguntar-te quin és l’objectiu de fer-ho. Bé, per a l’individu l’objectiu és: “puc aprendre a fer les coses per mi mateix, no necessito estar en aquest entorn conegut”.

És molt important. Però en les espècies més grans, en la nostra espècie, els humans, per bé o per malament som l’espècie més adaptable de tot el planeta. Hem conquerit cada aspecte de la Terra i hem descobert com sobreviure. I una de les maneres de descobrir com sobreviure és perquè hem tingut adolescència. L’adolescència et diu: “d’acord, això era així a casa, però tinc una ment creativa que s’imagina com podria viure allà i començaré el meu viatge”.

Zuberoa Marcos . Quan parlaves de com els adolescents s’apropen als seus iguals perquè són qui els ajuda a explorar el que hi ha més enllà d’aquest entorn segur i controlat que són les seves llars… Avui dia més que mai, aquestes relacions es veuen molt influenciades per la tecnologia i molta gent es pregunta si aquestes relacions són reals, perquè la tecnologia té un paper molt important. Quina és la seva opinió respecte a això?

Daniel J. Siegel . Bé, és important respirar profundament i adonar-se que en la meva generació hi va haver una cosa anomenada “l’efecte Beatles”. Quan van aparèixer els Beatles quan jo era jove, els adults que estaven a càrrec de la nostra generació van pensar que ens podririen el cervell, que aquella música era un verí horrible. Sempre hem de respirar profundament i pensar que les coses canvien constantment: “és una cosa que han creat els adults o hi ha alguna cosa que sigui realment negativa?”.

Si observes alguns aspectes de les xarxes socials, els estudis diuen clarament que per a la majoria d’adolescents fins i tot ha augmentat el seu temps de relacionar-se en persona. Per exemple, quan el meu fill adolescent va estar viatjant per tot el món i anava a un país nou, posava a les xarxes socials: “arribaré a aquest país, coneixeu a algú allà?”. I llavors algú li contestava: “i tant, la Jane és allà”. I la Jane deia: “soc aquí, pots quedar-te a casa meva”. I ara és la meva jove. No, és mentida. Però podria haver passat.

Aquesta és la idea que mostren els estudis i que pot ser molt útil. No hem de dir: “les xarxes socials són terribles”. Necessitem entendre el context. Ara bé, també hi ha una part negativa. Com més utilitzen les xarxes socials els joves, apareixen més casos d’ansietat, de depressió… Davant de l’augment de l’ansietat, la depressió i els suïcidis t’has de preguntar: “què ens està portant fins a aquest punt?”. Així que com a terapeuta i com a pare, m’he adonat que les presentacions en xarxes socials són imatges visuals molt cuidades de moments molt feliços. Creen la falsa imatge de com és la vida d’aquella persona. Falsa, és artificial.

I si soc un jove que veu això i sé com em sento, no em sento bé. Em sento al marge, sento que no tinc una vida com aquella, així que intento ser conscient del que passa, veig aquestes imatges de vides falses on tot és felicitat en tot moment i em sento miserable. Tinc ansietat per no estar fent prou. Estic deprimit, no hi ha esperances per a mi, ningú em pot ajudar, em suïcidaré. Hem de fer-nos aquesta pregunta: “estadísticament, estan augmentant les experiències negatives durant l’adolescència relacionades amb aspectes que tenen lloc en el món digital?”. Una altra cosa que pots observar i a la qual ha donat suport la ciència, però que pots veure en tot moment, és que els adolescents estan perdent la capacitat de conversar, de connectar de veritat entre ells, d’asseure’s cara a cara com tu i jo ara mateix i mantenir el contacte visual, veure les teves expressions facials, la teva postura, el to de veu, els teus gests, els moments, la intensitat de les teves respostes… D’això se’n diu senyals no verbals.

El registre d’aquesta part del meu cervell està profundament connectat amb com se sent el meu cos, i per això sentim aquesta sensació d’unitat en les connexions directes. Quan enviem missatges, xategem o pugem fotos, patim el retard temporal de les xarxes socials. Pot ser que pensi que tinc mil amics, però no tinc cap connexió real. No m’involucro en activitats persona a persona de comunicació no verbal, en grup. La meva preocupació, i crec que és part de la teva pregunta, és la superficialitat del que la gent anomena “amics”.

Està tan buit de significat i si et sents angoixat es converteix en una combinació alarmant. Un dia la filla d’un amic va anar a una cita amb algú que havia conegut en línia, van anar a sopar, i després em va venir a explicar el que va passar. Durant el sopar el telèfon li va sonar. No volia utilitzar-lo, però com que ell estava mirant-lo ella també ho va fer. I va veure un missatge, però era un missatge del noi. Estaven asseguts a taula. Ella li va escriure: “per què m’envies missatges?”. I ell va respondre: “no em sento còmode parlant-te directament”.

Parlar directament, estar amb algú implica que en cinc o set segons has de contestar-li. Requereix que observis tots els meus senyals no verbals, implica que el teu cos sentirà coses que no podràs controlar perquè estàs en sintonia amb una altra persona i no pots controlar-les, així que no pots controlar-te. Estàs formant un “nosaltres” que per a algunes persones és aterrador perquè estan acostumats a estar sols.

A aquest jove escriure un missatge li permet controlar la situació. Es té a ell mateix, al seu cos, li dona l’esquena a ella, li escriu per telèfon el que vol dir-li… No ha ni de mirar-la. Tot el que està fent, en una part diferent del seu cervell és rebre símbols lingüístics, que són molt diferents dels senyals no verbals produïts pel cos.

I quan vius en el món dels símbols lingüístics, la vida és molt superficial. I aquesta és la preocupació més gran que tinc sobre les properes generacions, és que estan tan acostumats a experimentar la realitat d’una manera tan superficial, que fins i tot les maneres més profundes d’experimentar la teva vida interior, així com les d’altres persones, suposaran un gran problema. I aquest és un canvi molt preocupant.

Zuberoa Marcos . Vostè parla sobre com els adolescents gestionen les xarxes socials, és un tema que apareix constantment als seus llibres. Aquest estat mental borrós que és com una combinació de “nosaltres”, “jo” i “tu”, i m’agradaria que en parlés.

Daniel J. Siegel . Sí, crec que un desafiament que afrontem, que es discuteix molt rarament però que és increïblement important, és que la cultura moderna defensa que el teu ser està dins del teu cos. Des de l’època d’Hipòcrates, fa 2500 anys, i reforçat per molts científics, es pensa que la ment només ve del teu cervell i el teu ser només surt del teu cos, i això és un error greu segons la meva opinió, és fals. Quan tens la teva identitat únicament dins del teu cos, o definida a través de membres de la teva família o de gent propera a tu, això vol dir, a l’època moderna, que la gent se sent desconnectada del món en general, d’altres éssers humans o de la naturalesa en general. Senten que a la seva vida li manca propòsit perquè tot és “jo, jo, jo”.

Hi ha estudis que demostren que quan les persones utilitzen molt els termes “jo, mi i meu”, tenen una salut pitjor. No obstant això, es pot pensar en una manera col·lectiva de connectar-se. Com ens unim amb la natura o amb la resta de la humanitat dona una sensació de propòsit que es veu en estudis sobre la determinació, com els d’Angela Duckworth per exemple, observar els qui anomenem “altres” t’ensenya a ser persistent i a construir sobre les teves passions, sobre la teva determinació.

Però el que realment hem d’intentar atènyer com una família humana no és una visió col·lectiva de “tots nosaltres” i abandonar la importància del “jo”. Vull dir: “he de dormir bé”, “he de menjar bé”, “he de fer exercici”, “he de conèixer la història individual que construeix el meu cos”. Però cal combinar aquest “jo”, el sentit individual del que som, amb el sentit relacional del que som, la nostra connexió amb altres persones i amb el planeta. Quan he ensenyat això en diferents països la manera en anglès d’integrar “jo” i “nos”, integrant els dos, però alhora combinant-los, és a dir “me” més “we”, et surt una paraula de tres lletres, “mwe”. Parlant amb gent de parla hispana, es van inventar la paraula “yonos”. Tenim una dotzena de països que han inventat el seu propi terme. Però la importància del “mwe” o del “yonos” és que ens permet dir, si ens comparem amb una espelma: “jo puc ser la cera de l’espelma”. “Estic a càrrec d’aquest cos amb forma d’espelma i tinc uns cent anys per viure en aquesta espelma de cera”.

Però si penso que només soc cera, i veig que tu estàs encesa o que aquella està encesa, apagaré la vostra flama perquè vull ser l’espelma que més il·lumini. Si només som cera, i tot és “jo, jo, jo”, aquesta és la vida que portaré: competiré, em sentiré incompetent, tindré ansietat, depressió… Això és el que ens fa la cultura moderna. Però, si la cultura moderna digués: “no ets només el teu ‘jo’, ets la llum que va més enllà de la cera”. Aleshores, quan sortissis al món, diries: “d’acord, la meva metxa està encesa i t’encendré a tu i l’encendré a ell”.

Què és el que he perdut de la meva metxa, de la meva flama, per donar-te llum a tu? He perdut alguna cosa? No. Al revés, veiem que podem aportar llum al món quan ens adonem que som un “jo”, la cera, i un “nos” la llum. D’això va el “yonos”. Podem fer que els nens, els adolescents i els adults s’adonin que estan en aquest planeta per crear una visió més integrada de sentir el que són, aportant salut i benestar a altres humans, a tots els éssers vius de la Terra. Així és com podem donar més llum al món.

Zuberoa Marcos . M’agradaria que compartís un últim missatge amb nosaltres. Alguna idea de la qual ja haguem parlat, però que cregui que és important. O una de nova que li agradaria que a la gent li quedés gravada a la ment.

Daniel J. Siegel . Els pares i els professors tenen dues funcions bàsiques. Som un refugi per als nens i també la seva llançadora. Com a adults, hem d’adonar-nos que el refugi és ensenyar als nens i als adolescents les habilitats de Mindsight, a observar-se a un mateix, això els permetrà estar tranquils i fora de perill. Els permetrà sentir aquesta manera bàsica de contemplar-se a un mateix, perquè els estem donant un refugi. Però no només som un refugi, hem d’estar preparats per a llançar-los al món, i per fer-ho, necessiten les habilitats per reflexionar, relacionar-se i tenir resiliència per estar llestos i poder volar quan abandonin el niu.

Hem de pensar que el que hem estat fent durant els segles XIX i XX no és adequat per preparar els nens i els adolescents per al futur. El futur és ara, i ara hem de canviar la nostra aproximació cap a la criança dels fills i la manera d’apropar-nos a l’educació, per tenir nens que estiguin còmodes amb la incertesa, i que els entusiasmi la curiositat, la idea de saber fer les preguntes que cal fer al món. Per exemple, què és el ser, qui ets de veritat, si ets només la cera de la teva espelma o si també ets la flama. Si ho fem, aquesta manera integrada de viure emergirà naturalment i crearà un món més amable i compassiu. Això és una cosa que tots nosaltres podem crear.

Moltes gràcies, Dan.

Gràcies.