“Hem d’educar els nens per defensar la natura”

Miguel Delibes de Castro. Soc Miguel Delibes de Castro, professor ad honorem del Consell Superior d’Investigacions Científiques a l’Estació Biològica de Doñana, de Sevilla i Huelva. He dedicat gairebé tota la meva vida a l’estudi de l’ecologia i la conservació dels mamífers carnívors, en concret, i de la natura en general.

Maite Navarro. Hola, Miguel, em dic Maite, soc professora de Biologia i és un plaer seure aquí per parlar de medi ambient i natura, dos temes molt presents a la teva família i també a la meva.

Miguel Delibes de Castro. Me n’alegro molt, Maite, encantat de ser amb tu i el plaer és meu també.

Maite Navarro. M’agradaria començar mirant enrere i que ens expliquessis una mica d’on sorgeix aquesta passió de conservació i aquest amor per la natura. El teu pare hi va tenir molt a veure, oi?

Miguel Delibes de Castro. Hi va tenir moltíssim a veure. Com tu dius, la família em sembla molt important, sobretot en la passió per la natura i en la curiositat per conèixer. La conservació va venir després. Jo he de confessar que, quan era un nen, no teníem la sensació que la natura s’estigués deteriorant. Ara sabem que sí, que ho feia, però jo, fins als 14 o 15 anys, que no vaig llegir algun llibre… Un que es titulava ‘El Serengueti ha de viure’, doncs fins que no vaig llegir aquests llibres, no vaig ser conscient que estaven desapareixent espècies, perquè per mi, el camp, la natura, era enorme, il·limitada, infinita, i la passió que el meu pare tenia per l’aire lliure… Ell deia, ja de gran: “He passat la meitat de la meva vida a l’aire lliure, i si hi ha una cosa que lamento és no haver-hi passat l’altra meitat”. És a dir, li hauria agradat estar sempre a l’aire lliure. La vam heretar els seus fills, en gran manera. Amb ell, de nens, sortíem al camp, a sentir els grills a la primavera, també a capturar grills, teníem unes grilleres petitones a casa. Els grills cantaven a la nit, ara ens queixaríem que no ens deixaven dormir. I, realment, això ens feia viure la natura apassionadament. I quan et dic viure era no només gaudir-la, sinó també un element que em sembla fonamental, que és la curiositat. Saber per què és així, què menja aquella cuca, què fa l’altra, com es diuen. És a dir, no ens conformàvem a veure els ocells. Volíem saber el seu nom, encara que molts cops fos un nom equivocat.

El meu pare anomenava les coses del camp amb el nom que els donaven als pobles, el que ell sentia, i a vegades no era el correcte d’acord amb els experts. A la puput, per exemple, l’anomenava “cucut”, perquè el seu pare l’anomenava “cucut” també. La puput fa…, que s’assembla una mica al “cucut” i, aleshores, creien que era el cucut. Però saber quins ocells eren, quins peixos eren els que hi havia al riu, on s’amagaven els crancs que volíem pescar, era la nostra passió. I així jo vaig arribar al batxillerat, on tu fas classe, volent ser naturalista, però en aquella època, inclús sense saber que existia la professió de biòleg, una cosa que sembla ben estranya avui, vaig trigar a saber que existia aquesta carrera. Soc la 13 promoció de biòlegs d’Espanya, és a dir, que no n’hi havia gaires, i m’ho va dir un professor de Biologia ja el primer any de carrera.

Maite Navarro. Tinc entès que la seva vida va passar entre Valladolid i Sedana, que és un petit poble…

Miguel Delibes de Castro. Sedano.

Maite Navarro. Sedano, perdó, Sedano, que es troba entre la ciutat i el camp. I tinc entès també que el que diu és que, veritablement, viure, vivia durant aquests tres mesos al camp, envoltat de plantes, d’arbres, d’animals. Com d’important és per a la infància viure a la natura?

Miguel Delibes de Castro. A mi em sembla fonamental per als nois, per a les noies, des de petits, familiaritzar-se amb el camp. I a mi em sembla també, però potser és un biaix que jo tinc per la meva infància, fonamental familiaritzar-s’hi de prop. Tocar els arbres, tocar els animals, poder agafar un cranc amb la mà amb el risc que t’agafi amb les pinces. Però sento persones de la meva edat i més joves que diuen: “Que bonica la natura, si no fos per les cuques”. Bé, a mi em sembla que conèixer les cuques, familiaritzar-se amb elles, és molt important. Com tu dius, de petits passàvem els tres mesos d’estiu, eren tres mesos reals, de finals de juny a finals de setembre, a Sedano, i la percepció que teníem nosaltres aleshores… Sedano és una petita vall al nord de Burgos, al Páramo de Masa. La vida real era allà els nou mesos de curs, i perdona’m, que ets professora, que t’ho digui, era com un interregne, una mena d’espera que arribés Sedano un altre cop, perquè era on vivíem intensament: a sortir en bicicleta, a batre les eres, a pujar en ase a recollir blat a l’ermot. Ens pujaven en ase els agricultors i, per baixar, l’ase baixava carregat de blat i nosaltres caminant, però això ja era costa avall, que era més fàcil. Buscàvem nius, agafàvem crancs, ja una mica de més grans pescàvem. Això era el que ens semblava viure.

I quan arribava el dia de les Mercès, que és el 24 de setembre, que era el comiat de Sedano, perquè allà hi havia uns familiars nostres amb moltes Mercès a la família i es feia un berenar important, i després de les Mercès tornàvem a Valladolid, miràvem el perfil de les muntanyes, tractant de memoritzar-lo per recordar-lo durant l’hivern quan el trobéssim a faltar. Però, efectivament, jo crec que la meva afició a la natura i la de molts dels meus germans, som quatre biòlegs de set, es va generar amb l’afició a la natura del meu pare i amb Sedano.

Maite Navarro. Parlant també d’aquest món, d’aquest camp, del món del camp, m’agradaria saber quina és la seva visió sobre l’Espanya buidada.

Miguel Delibes de Castro. A mi em fa mal percebre-ho com una pèrdua d’un llenguatge, d’uns hàbits, d’uns costums, d’una solidaritat entre la gent, que s’ajudava per a les tasques comunes, als pobles, de crits de nens, als pobles on ara gairebé no hi ha nens. Em fa llàstima, des d’aquest punt de vista, i ho sento com una pèrdua social, una pèrdua que experimentem tots. Des d’altres punts de vista, en conservació de la natura, realment a Espanya s’està recuperant el bosc, i en part és perquè la gent ja no talla llenya i no viu als pobles. Això fa que els riscs d’incendi siguin més grans, cosa que és negativa, però també que el bosc es faci més gran, cosa que ocorre a Europa, en general, i això és positiu. Espècies que pràcticament s’havien eradicat, com el cérvol, el senglar o el cabirol, ara són massa abundants i creen problemes de trànsit, per exemple, o de salut. Aleshores, té molts punts de vista, i potser un dels que més mal em fa és que hem deixat de consumir el que produïm. És a dir, abans, als pobles, gairebé tot el que consumien es produïa a la proximitat, i això em sembla molt positiu. I es produïen poques escombraries. A Sedano, d’on hem parlat, no hi va haver escombraire fins als anys 70, aproximadament, del segle passat, perquè gairebé no es produïen escombraries, no llençàvem res, tot s’aprofitava. I, bé, ara ha de passar el camió de les escombraries, com a tots els llocs, i es generen molts residus. Bé, això també s’ha exacerbat en traslladar-nos a viure a les ciutats.

Maite Navarro. Sí, com a professora, m’agradaria tenir una escola compromesa amb el medi ambient i amb la protecció de la natura. Com ho podríem fer? Com podríem fer que el jovent sigui crític i entri en acció, en acció de protegir aquest medi ambient?

Miguel Delibes de Castro. Penso que la millor manera és ensenyant. És a dir, el coneixement. Durant molts anys, en la conservació de la natura, hem postulat encoratjar la sensibilitat, que se sentissin concernits, enamorats de la natura. I jo crec que això ja ha quedat enrere, que ara cal ensenyar que depenem d’ella. És a dir, que som part de la natura, que si la destruïm, ens destruïm a nosaltres mateixos. Que, ja, problemes que estem tenint al món actual, de clima, de manca de subministraments, estan relacionats amb els problemes ambientals. És a dir, fent-los veure que cal conservar la natura per poder viure com hem viscut, com han viscut els seus pares, com han viscut els seus avis, que hem arribat a un moment de parar, perquè ens trobem al caire de l’abisme. Ens ha anat molt bé com a espècie explotant els recursos, llençant tot el que ens sobrava, generant molts residus, contaminant… Hem crescut molt, sobretot els dos últims segles. I podríem dir: “Bé, quin gran èxit. Hem passat de 500 milions o de 1.000 milions de persones a 8.000 milions en molt poc de temps. Això vol dir que ens ha anat bé”. Sí, però ho hem fet a costa de carregar-nos el sistema del qual depenem, que és la natura. Jo crec que als nois i noies no cal dir-los ja tant que la natura pateix, no cal parlar-los de protecció com es parla de protegir els ancians o els nens, cal parlar-los de conservar la natura, perquè depenem d’ella, perquè ens fa falta.

Maite Navarro. Potser una de les maneres és apropar aquesta natura als nois i les noies de les nostres escoles i instituts, perquè molts cops n’estem molt allunyats.

Miguel Delibes de Castro. És clar, si ells no saben que per menjar una taronja fan falta insectes que pol·linitzin les flors, o per menjar una poma, o no saben que, per beure llet, la vaca ha de menjar herba, que necessita els microbis del sòl, i si aquests microbis del sòl desapareixen, el sòl deixarà de ser fèrtil. Si ells no saben que per curar malalties calen boscos on estan creixent les plantes que ens donen els antibiòtics o els alcaloides que necessitem per defensar-nos de bacteris. Si ells no saben tot això, no seran conscients que cal conservar-ho. Necessitem la resta de la biodiversitat, de la vida, i això ho han d’aprendre veient-ho, escoltant-ho i escoltant-vos als professors.

Maite Navarro. Doncs els portarem a l’acció. M’agradaria anar al dia en què vas acabar la llicenciatura de Biologia, l’últim dia en què estaves fent l’examen, l’últim examen, i et truca l’assistent de Félix Rodríguez de la Fuente. Em podries explicar una mica més com va ser aquell moment, aquella anècdota?

Miguel Delibes de Castro. Mira, va ser una enorme casualitat, tanta que jo no m’ho vaig creure. Efectivament, era un examen de Paleontologia, pràctic. Havíem de reconèixer fòssils, i jo havia estat tota la nit estudiant, perquè no ens sabíem gaire bé els fòssils. I arribo a l’examen, el faig, arribo al col·legi major on vivia a la una i em truquen per telèfon, i una veu femenina em diu: “Treballo amb el doctor Rodríguez de la Fuente, que el vol citar aquesta tarda a casa seva per oferir-li una feina”. És clar, ara és tot molt més difícil, però quan vaig acabar tampoc era tan senzill, un biòleg a què s’havia de dedicar, si a fer classes… Aleshores, jo pensava que era una broma i vaig dir a la noia: “Molt bé, però ara explica-me’n una de vaquers”, perquè no m’ho creia. “No, li estic parlant seriosament, si vol…”. I em va donar l’adreça: “En aquell carrer a les quatre de la tarda, l’esperem”. I, bé, em vaig preparar, hi vaig anar, vaig tocar el timbre, va obrir una noia també i li vaig dir: “Miri, no sé si m’han fet una broma o m’estan esperant”. I em va dir: “L’estan esperant, l’estan esperant”. Aleshores, em va oferir treballar amb l’‘Enciclopèdia de la Fauna’ després de passar una prova, em va fer escriure alguna cosa, a partir de l’1 d’octubre. I, bé, va ser la meva primera feina, durant tres anys: escriure l’‘Enciclopèdia Salvat de la Fauna’. I vaig aprendre moltíssim a explicar les coses de fauna i ecologia. Sempre he dit, no sé si exagerant una mica, que em va ensenyar a estimar la natura un literat, el meu pare, i em va ensenyar a explicar-la a un conservacionista, Rodríguez de la Fuente, és a dir, que ho vaig aprendre encreuat.

Maite Navarro. I com era treballar amb Félix Rodríguez de la Fuente?

Miguel Delibes de Castro. Doncs ens reuníem cada dia a un xalet a El Viso, a Madrid, als matins, i ell ens repartia les tasques que havíem de fer i deia: “A tu et toca fer un capítol sobre l’hipopòtam”. Aleshores, nosaltres havíem de buscar la informació, les fonts i escriure sobre l’hipopòtam. Potser en una setmana escriure 20 fulls o més de 20 fulls de l’hipopòtam, i ell després ho retocava tot. En alguns casos, ho canviava completament, amb molta més facilitat que nosaltres, però per mi va ser una gran experiència. És a dir, que jo tinc un record molt positiu de Rodríguez de la Fuente. Era un home amb petites febleses, com tothom, però per mi això el feia encara més humà.

Maite Navarro. Després de la teva etapa amb en Félix, vas anar a Doñana. Aleshores, Doñana era un lloc inhòspit, sense llum, sense electricitat. Com va ser la teva experiència allà?

Miguel Delibes de Castro. Efectivament, quan vam acabar l’enciclopèdia… A mi m’agradava investigar, havia fet una mica d’investigació, mentre fèiem l’enciclopèdia vaig fer la meva tesina, que et comentava abans. Aleshores, se’m va acudir plantejar demanar una beca per anar a Doñana. Passava a guanyar tres cops menys que amb l’enciclopèdia, i el director de Doñana, aleshores, que era Valverde, em va dir: “Bé, perfecte, jo et dono suport perquè et donin la beca, però has de viure al Palau de Doñana”, que era un lloc, no aïllat, perquè hi vivien guardes, masovers amb les seves famílies, una petita comunitat d’unes 20 persones, però sí incomunicat, sense electricitat, sense telèfon. Un any més tard, em vaig casar i els meus sogres no es van prendre bé que la seva filla, que era val·lisoletana, anés a viure a un lloc on no la podien trucar per telèfon ni contactar-hi de cap manera. Però tenim un record molt bonic d’aquells anys i un lligam sentimental amb la gent, molts s’han mort ja, perquè jo era dels joves que vam compartir aquells cinc anys que vam ser allà, fantàstic. Després, ja, vam tenir un nen. El vam voler criar a Doñana i no s’assecava la roba, no volia mamar, havíem de donar-li biberó, calia escalfar el biberó en una fogona de butà, llegir amb un llum de butà també, com els miners, al front. I vam decidir anar a Sevilla una temporada, i això es va convertir en el fet d’anar a Sevilla per sempre.

Maite Navarro. I què era exactament el que vas investigar a Doñana?

Miguel Delibes de Castro. Doncs hi vaig anar a investigar, a fer una tesi doctoral sobre l’ecologia de la geneta, que sembla un gat, i l’icnèumon, que és l’única mangosta que hi ha a Espanya. Però, estant allà, em va semblar molt més fàcil estudiar el comportament tròfic, el que menjava, el linx ibèric, perquè a les genetes i als icnèumons no se’ls veia mai, i en canvi, els altres es veien i es recollien. I vaig acabar fent la tesi sobre el comportament alimentari del linx ibèric a Doñana.

Maite Navarro. Un cop et van preguntar per a què servia Doñana, i crec que vas contestar que per a què serveix el Museu del Prado. Creus que s’ha entès aquesta resposta?

Miguel Delibes de Castro. Bé, això va ser, efectivament, en un llibre. Vaig escriure un llibre sobre Doñana l’any 1980, i acabava així. I deia: “Malgrat tot el que he argumentat a favor de Doñana, hi haurà qui digui que no serveix per a res. Si algú em preguntés: ‘Per a què serveix Doñana?’, li contestaria: ‘Per a res, igual que el Museu del Prado’”. Aquesta idea ha canviat molt des del 1980 fins ara. La natura ens serveix moltíssim. No n’érem conscients fa 40 anys, més de 40 anys. És a dir, que ara dius: “Per a què serveix Doñana?”. Caldria dir que reté les avingudes, que frena l’impuls del mar per entrar i salinitzar els arrossars, que conserva espècies que no hi ha a cap altre lloc i que poden ser bones pol·linitzadores, o fecundar el sòl d’alguna manera… Aleshores, ara mateix diríem que serveix per a molt. Però reconec que això de: “Per a res, igual que el Museu del Prado” sona literari i més rotund.

Maite Navarro. Miguel, han canviat molt els perills que assetgen o assetjaven als anys 70 a Doñana? I com ha canviat Doñana des d’aleshores?

Miguel Delibes de Castro. Sí, a Doñana han canviat molt per una raó important i de fons, i és que, als anys 70, la societat no havia acceptat que Doñana es conservés, i aleshores es programaven carreteres a través de Doñana, es programaven urbanitzacions turístiques al costat de Doñana, es programava la dessecació de milers d’hectàrees per cultivar… Aleshores, tot això, que eren amenaces directes, ho hem vençut, diguem-ne. Aleshores, jo he dit sovint que Doñana és com un condemnat a mort que s’ha deslliurat del patíbul. Totes aquelles coses: si haguessin fet una carretera pel mig de Doñana, si haguessin fet urbanitzacions a tota la costa, haurien acabat amb Doñana, però tot això s’ha acabat. Però no comptàvem que vinguessin altres problemes que cada cop més depenen de fora, és a dir, no de la mateixa Doñana, no de com es gestiona Doñana, sinó de fora. Un problema important, i potser el que més ens preocupa ara, és la gestió de l’aigua dolça, que és subterrània. Als voltants de Doñana hi ha un negoci molt florent de cultiu de fruites vermelles: maduixes, nabius, gerds, i aquests ho reguen tot amb aigua del subsol que rebaixa, disminueix el nivell freàtic de l’aigua de Doñana. Aleshores, això tendeix a assecar llacunes i a canviar la vegetació. Cal conviure amb aquests cultius, perquè són molt importants, i ensenyar-los a utilitzar menys aigua i, sobretot, el més difícil, que és utilitzar menys aigua els anys que plou poc. Perquè els anys que plou poc, l’aqüífer baixa i si, a més, treuen molta aigua perquè ha plogut poc, doncs baixa encara més.

Després, a Doñana, està canviant el clima també: fa més calor. La mitjana és d’aproximadament un grau o un grau i mig més que quan hi vaig arribar, que és molt, és moltíssim, i plou menys. Des del 2011 o 2012, cada any ha plogut menys de la mitjana dels anys anteriors. Aleshores, plou menys, probablement perquè el clima canvia també, però això perjudica Doñana. Tendeix a fer-la més africana i menys del nord, diguem-ne, quan a Doñana, per tenir aigua molt prop de la superfície del sòl, hi ha bruguerars com els gallecs. Aleshores, això forma part de la riquesa de Doñana, que els hàbitats són molt variables, molt heterogenis. Després, també estan arribant moltíssimes espècies de fora, les espècies forasteres. I aquestes espècies entren als ecosistemes de Doñana i els alteren. El que més va alterar va ser el cranc vermell, als anys 80 o 70. El cranc vermell ara està mig controlat, però hi ha espècies que s’han fet molt rares, i d’altres, en canvi, les que mengen crancs, s’han fet comunes. Aleshores, van canviant. Aquests són, en realitat, els problemes principals de Doñana. Però el problema és que no depenen tant de qui gestiona Doñana com del que ocorre fora. És a dir, Doñana és també una víctima de la globalització.

Maite Navarro. Parlant una mica de les espècies, hi ha espècies que s’han extingit, crec que l’esturió, i algunes que estaven a punt d’extingir-se, com el linx ibèric. Ens podries parlar una mica de quines mesures es van prendre de conservació del linx i com es troba la població ara mateix?

Miguel Delibes de Castro. Sí, és molt bonica la teva pregunta, perquè, efectivament, són dons bons exemples. L’esturió es pescava per tones al Guadalquivir fa dos segles, o un segle i mig. Es menjava, no se n’aprofitaven els ous. El caviar no tenia fama, després van arribar al segle XIX experts centreeuropeus que sabien processar el caviar i van posar una fàbrica de caviar, i després, sobretot, la rematada va ser que van fer una presa a Alcalá del Río, que impedia els esturions remuntar als seus fresos, als llocs on ponien. Aleshores, no podien pondre, els pescaven molt, quan s’encallaven a la presa, se’ls veia allà, els agafaven amb xarxes, amb ganxos, de totes les maneres, i van acabar amb els esturions en poc de temps. Aquest últim esturió que jo he explicat el van agafar allà i el van portar a Doñana amb l’esperança que pogués viure per fer un programa de cria en captivitat. Però va morir. Aleshores, d’esturions ara no n’hi ha, al Guadalquivir, i s’han extingit. Els linxs, en canvi, que era amb el que jo treballava, doncs jo estic orgullós que vam ser capaços de donar avís d’alarma. Vam dir que a Espanya quedaven menys de 1.000 linxs, o 1.000 linxs, en un estudi científic limitat, com tots, però ben fet. El vam enviar a Brussel·les, a l’UICN, al govern d’Espanya, el vam enviar al rei, el vam enviar al cap de govern de Portugal i vam dir que hi havien de fer alguna cosa, i va tenir èxit, sobretot, per les organitzacions conservacionistes internacionals.

Van començar a dir que seria una vergonya que el primer felí, el primer gat que s’extingia al món els últims 5.000 anys, s’extingís a Espanya i Portugal, que eren països rics. Si s’extingeixen a Malawi, doncs probablement es pot fer poca cosa, no es coneix bé, però aquí ho sabíem molt bé. I la Unió Europea, el govern d’Espanya, el govern d’Andalusia i, sobretot, la Unió Europea, hi han donat molts diners. Es va fer un centre de cria en captivitat, temíem que els linxs serien mals criadors en captivitat i són boníssims. Crien molt bé. I aquests linxs també temíem que no servissin per alliberar-los al camp, però s’han alliberat i s’hi adapten bé, s’hi aclimaten bé. Aleshores, ara mateix hi ha uns 1.000 linxs ja al camp, de pocs més de 100 que n’hi va arribar a haver. I n’estem molt orgullosos. No vol dir que el perill hagi passat, però sí que les coses s’han fet bé i que el linx s’ha recuperat.

Maite Navarro. Moltes gràcies per recuperar el linx. Estàs treballant ara per recuperar un altre…? Estàs lluitant per alguna altra…?

Miguel Delibes de Castro. La recuperació no l’he feta jo, estava a punt d’acceptar les flors alienes que m’assignaves, donant-me les gràcies. Els investigadors aportem coneixement, i la gestió per recuperar la fan els tècnics de medi ambient, és a dir, que ho fan els funcionaris del medi ambient, en aquest cas, al Ministeri, a Madrid i a Sevilla, a Andalusia a la Conselleria, a Extremadura, que hi ha un centre de cria, i a Castella-la Manxa també s’alliberen linxs. Aleshores, la recuperació se’ls ha de reconèixer a ells i se’ls han d’atorgar els agraïments, que ho han sabut fer. I jo he seguit investigant, per exemple, amb les llúdries. Però les llúdries, afortunadament, s’han recuperat soles molt bé, i hi ha moltes més llúdries de les que hi havia fa 30 anys. Hem fet quatre estudis a la Societat de Mamífers, de la qual soc el president. Hi havia llúdries, als 70, al 30 % dels punts que mostrejàvem, i ara mateix, al 90 %. És a dir, que hi ha moltes llúdries, que s’han conservat, en part, perquè hi ha menys gent al camp que les caça, en part, perquè ja no se’n venen pells, en part, perquè les directives europees obliguen a tenir l’aigua dels rius més neta. Aleshores, es contamina menys. Però la llúdria va bé, i els últims articles que he publicat eren sobre la llúdria.

Maite Navarro. M’agradaria anar a un altre esdeveniment familiar, l’entrada del teu pare, Miguel Delibes, a la Reial Acadèmia Espanyola, on es va fer un discurs en què es va fer una crida a la protecció ambiental i a l’ecologisme. Tu vas alguna cosa a veure amb l’escrit del teu pare…?

Miguel Delibes de Castro. Sí, quan al meu pare el van escollir per formar part de la Reial Acadèmia, que va poder ser al 73, potser, el 1973, jo havia estat reballant amb Rodríguez de la Fuente, fent fascicles, i ja era becari a Doñana. I el meu pare estava molt amoïnat per la pèrdua de natura, la deterioració de natura, que ell percebia quan sortia al camp i quan sortia a caçar i a pescar. És a dir, no havia llegit res, però sabia que hi havia menys ocells cantadors, que els rius on anava a pescar truites s’assecaven o es contaminaven i no hi havia truites, que els crancs s’estaven morint per un fong. Tot això l’amoïnava molt. Quan el van escollir, em va trucar i em va dir: “Mira, jo vull fer un discurs de defensa de la natura, però això és molt estrany en una acadèmia de la llengua. Aleshores, buscarem una manera per lligar-ho amb la literatura”. I aquest va ser el títol del discurs, que és: ‘El sentit del progrés des de la meva obra’. I jo el vaig ajudar, el vaig fer més intel·lectual, diguem-ne. Li vaig donar per llegir l’estudi d’‘Els límits del creixement’, que s’havia publicat l’any 1972, em sembla, el llibre ‘La primavera silenciosa’. Totes aquestes coses li les vaig donar per llegir i el van preocupar moltíssim més. És a dir, la inquietud que ell tenia, local, va passar a ser una inquietud global. Es va adonar que era un problema per totes bandes, i això el va inquietar moltíssim més. Aleshores, ell anomenava, mig de broma, el seu discurs “la tesina”, perquè, aleshores, els fills fèiem tesines, que era el treball de fi de llicenciatura d’ara. I deia: “Aquesta és la meva tesina i me l’estàs dirigint tu”. És a dir, que un fill dirigeix el seu pare, deia de broma.

Maite Navarro. I aquest discurs com es va rebre per part dels acadèmics aleshores?

Miguel Delibes de Castro. Doncs nosaltres no ho vam percebre gaire. Jo vivia a Doñana, bastant aïllat, i la meva mare havia mort l’any 1974, molt jove, i el meu pare, quan el va llegir, el 75, el va llegir el dia de l’aniversari de la meva mare, i l’hi va dedicar. En part, per això tenia molts amics i coneguts, i el van aplaudir durant molta estona. Tot el món dret, aplaudint-lo molta estona, i ens va semblar que s’havia rebut molt bé. Però després hem llegit, o jo he llegit algunes reaccions i va ser més aviat de desconcert. No arribaven a entendre aquest qüestionament del progrés en uns anys, els 70, en què Espanya aspirava a atreure més turistes, a fer més urbanitzacions, fer més carreteres i assolir el ple desenvolupament, aquella aspiració que es deia abans, equiparar-nos amb Europa en benestar, en desenvolupament… I quan el meu pare deia que això estava refredant el cor de l’home, que dèiem abans, doncs es van quedar una mica desconcertats. Però després es va començar a parlar d’ell com el primer ecologista, i realment no ho era, però era el primer intel·lectual que havia fet alguna cosa ecològica i, realment, amb el temps, ha quedat com una fita en la seva literatura i en la història de l’ecologisme.

Maite Navarro. També has escrit un llibre amb el teu pare, ‘La terra ferida’. I el subtítol era més o menys: ‘Quin món deixarem als nostres fills?’.

Miguel Delibes de Castro. Heretaran els nostres fills.

Maite Navarro. Heretaran els nostres fills. I avui dia, ets més positiu o negatiu? Com està l’assumpte?

Miguel Delibes de Castro. Al meu pare li van insistir molts cops, 25 anys més tard, 30 anys després del discurs a l’Acadèmia, que fes un altre text actualitzat: què havia passat durant aquests 30 anys? I ell sempre deia: “Jo no en sé, d’això, qui en sap és el meu fill, pregunteu-ho a ell”. A mi no m’ho preguntava ningú, però aleshores, al meu pare se li va acudir que ho féssim junts, que ell em preguntava i jo contestava, i així vam fer ‘La terra ferida’. I, certament, ‘La terra ferida’ revela que les coses havien anat a pitjor, amb un aspecte positiu, que és que ho coneixíem molt millor. És a dir, que teníem molta més informació científica. En el discurs del meu pare a l’Acadèmia no es parlava del canvi climàtic, gens, ni una paraula. I el 2004, quan vam fer el llibre, sí. I la conclusió era que el món que deixaríem als nostres fills no era gaire positiu, però ara mateix gairebé les coses van pitjor. És a dir, des del punt de vista de la pèrdua de vida silvestre, de la contaminació, del CO2 a l’atmosfera, del canvi climàtic, tots els indicadors són negatius. Només n’hi ha un de positiu, i és que professores com tu s’interessin per això i que joves com el teu alumnat s’interessi per això també. Hi ha més consciència entre els joves que la que existia abans i, a més, una consciència més global, és pertot arreu. Això és l’únic que jo percebo com a molt positiu.

Maite Navarro. Ens trobem en un món en què augmenten els incendis, les riuades, els tsunamis… Quines són les mesures prioritàries que hauríem de prendre? En temes de canvi climàtic.

Miguel Delibes de Castro. Mira, jo defenso molt que només hi ha un problema ambiental amb moltes cares. És com un prisma d’aquests, d’una làmpada que té moltes cares. Si tu ho veus des del canvi climàtic i hi dediques tot l’esforç, perjudiques, probablement, una altra cosa. De fet, ara hi ha molta polèmica amb els horts solars que es posen a llocs on hi ha una alta biodiversitat, on hi ha avitardes, hi ha sisons o hi ha gangues, que són espècies que estan escassejant. Aleshores, aquesta baralla entre experts per dir: “El canvi climàtic és el més greu”, d’altres: “La biodiversitat és el més greu”, em disgusta. Em disgusta perquè es tradueix en guerra entre nosaltres. I, per descomptat, si tota l’energia que consumim fos bioclimàtica: solar, de vent, de turbines, etcètera, però continuem fent el mateix que hem fet fins ara, seguirà sent molt greu per a la Terra. Per això parlo en general del canvi global, un canvi global que afecta els escenaris, i és el clima que està canviant, la contaminació per nitrogen, que s’ha més que duplicat a tota la Terra en els últims 50 anys, altres contaminacions, els microplàstics al mar, etcètera. I un canvi global en els actors, que són les espècies que es perden i les espècies que es guanyen perquè ens envaeixen. Aleshores, caldria atacar tot això alhora, i és molt difícil. A mi, l’únic que se m’acudeix és un canvi en la manera de viure, un canvi radical, que podríem haver aprofitat la pandèmia per dir: “Aturem-nos una mica”, però no ho hem fet, perquè abans que hagi acabat la pandèmia, ja hem dit: “Tornar a això d’abans”.

I la gent segueix tornant de vacances a les Maldives o a saber on. Aleshores, acostumar-se a viure amb menys. El que abans hem anomenat benestar, que el benestar sigui tenir el que és suficient per viure, veure sortir el sol, veure pondre’s el sol, passejar amb els nets de la mà. Si tot això ho aconseguíssim, frenaríem aquesta carrera cap a l’autodestrucció en què estem immersos.

Maite Navarro. I, ja, per finalitzar, et volia preguntar sobre la sisena extinció. Quin és el futur que l’espècie humana tenim? Què podem fer per posar remei a tot això?

Miguel Delibes de Castro. Està molt relacionat amb el que acabem de dir, efectivament, estan desapareixent moltes espècies, milers d’espècies cada any i milions de poblacions. És a dir, no desapareix el linx, però el linx ha desaparegut de la Comunitat Autònoma de Madrid, per exemple, això seria una població. Bé, si segueix al ritme que està ocorrent ara, els geòlegs experts han considerat que entre l’any, crec que era, 890 i 2150, és a dir, que falta encara bastant, s’hauran extingit el 75 % de les espècies. I això és la definició d’extinció massiva. És a dir, el nostre camí és el de la sisena extinció massiva, però encara no hi hem arribat. Aleshores, el que cal fer, evidentment, és conservar la natura i donar-li una importància que a vegades els apòstols del canvi climàtic menyspreen.

Maite Navarro. Moltes gràcies.

Miguel Delibes de Castro. Moltes gràcies a tu. Ha estat un plaer.