De la ment infantil a la intel·ligència artificial

Zuberoa Marcos. Crec que has canviat radicalment la nostra manera de pensar sobre el cervell dels nadons. M’entusiasma el que compartiràs avui amb nosaltres. Però sempre començo les meves entrevistes de la mateixa manera, anant a l’origen de tot. La teva passió pels nadons i per intentar entendre’ls, per intentar entendre com van comprenent el món, l’origen de tot això és a la teva pròpia infància i educació, ja que ets la més gran de sis germans, així que eres la germana que s’havia d’ocupar dels seus germans i germanes petits. Aquesta tasca com a cuidadora et va portar a aquesta investigació. M’agradaria que ens expliquessis una mica aquesta història.

Alison Gopnik. Sí. És interessant. Soc la més gran de sis germans, i tenir cinc germans i germanes petits et converteix, inevitablement, en una mena de mare suplent. Érem sis nens en 11 anys, així que sempre he estat envoltada de nens i nadons. De fet, vaig tenir el meu primer nadó als 23 anys. L’altre dia em vaig adonar que, al llarg de la meva vida, gairebé sempre he estat involucrada en les cures d’algú. Gràcies a Déu, ara tinc nets. Però també, des que tinc memòria, m’han interessat sempre les grans preguntes filosòfiques. Preguntes com: quina és la natura del coneixement? Com podem aprendre tant quan l’únic que rebem del món són petites alteracions d’aire a les oïdes i fotons a la part posterior de la retina? Com és això possible? Com podem conèixer i entendre les coses que sabem del món? I una qüestió interessant és que la meva experiència amb nens, el fet que sempre m’hagin semblat increïblement fascinants, interessants i infravalorats en termes de profunditat i del que es pot aprendre d’ells i, d’altra banda, el meu interès en la filosofia, es trobaven en universos completament diferents quan vaig començar a estudiar. Era estudiant de Filosofia. Aquesta va ser la meva primera carrera i segueixo sent part del departament de Filosofia de Berkeley. En diversos sentits importants, sempre m’he considerat més filòsofa que psicòloga. Però, en els meus inicis, si feies Filosofia i deies: “Mireu, crec que, per respondre a aquestes preguntes, cal prestar atenció als nens”, et miraven com si fossis boja. “Nens? Els nens no tenen res a veure amb aquestes qüestions tan profundes i importants”. I a mi sempre m’ha semblat que, sobretot per respondre a preguntes com: “Per què podem saber tant sobre el món?”, observar els nens petits, que són qui ho estan fent, que estan resolent el problema tan profund sobre com aprendre sobre el món que ens envolta, doncs és just el que hauríem de fer. Aquestes són les persones que hauríem d’estudiar. Però si dones una ullada a la història de la filosofia… Vaig fer una breu anàlisi de l’“Enciclopèdia de filosofia” del 1967. Entre els seus milers i milers de pàgines, hi ha potser deu referències als nens en tot el volum. Podries llegir la història completa de la filosofia i pensar que els éssers humans es reproduïen per clonació asexual.

No sabries que els nens eren una part important i profunda de les nostres vides, tant en relació amb la nostra capacitat per aprendre com en el que fa referència a les nostres vides morals i polítiques. Han estat invisibles per raons òbvies, i és que se’ls relaciona amb les dones, i el que fan les dones sempre ha estat ignorat i infravalorat. Crec que això ha estat particularment cert en la filosofia, una disciplina acadèmica que encara, avui dia, segueix estant molt dominada pels homes. Així que, aviat, quan encara era estudiant universitària, vaig tenir la visió que podia agafar els nens, agafar el coneixement que hi havia sobre ells i aplicar-lo a les grans preguntes. Vaig tenir morta sort perquè, quan feia els meus primers passos, als anys 80, s’estava produint una enorme revolució en la psicologia del desenvolupament. Vam deixar de pensar que els nadons i els nens eren irracionals, amorals, egocèntrics…, i estaven restringits a l’aquí i a l’ara, i vam desenvolupar nous mètodes per estudiar els nadons i els nens petits que van canviar la nostra visió per complet. Vam descobrir que tant els nadons com els nens més petits saben més i aprenen més del que mai ens havíem imaginat. I això era, en part, perquè ara podíem començar a fer coses com gravar-los en vídeo, estudiar el que feien, en lloc de, simplement, fer-los preguntes i escoltar les seves respostes. I, en aquest procés, vam desenvolupar noves tècniques realment extraordinàries que van canviar el que pensàvem dels nens. Així que es va donar una combinació entre el meu interès filosòfic per l’aprenentatge i per com podien les persones aprendre tant, la meva convicció que els nens eren la clau per respondre a aquesta pregunta i tenir noves formes de comprendre el que succeïa a les ments dels nens. Sento que he estat molt afortunada a la meva carrera per haver pogut combinar aquests aspectes d’una manera que en el passat hauria estat més difícil. Hi havia una raó per la qual la gent no entenia ni pensava tant en els nens. En part, perquè no els posaven gaire atenció, però també perquè no teníem les eines científiques que necessitàvem per entendre què passava a les ments dels nens i, després, als seus cervells. Aquests 30 anys van ser una època molt emocionant en la comprensió de la infància d’una manera nova i més profunda.

Zuberoa Marcos. De fet, una idea que em va semblar realment fascinant, Alison, quan llegia sobre la teva investigació, és que avui fas referència als nens no com a adults en formació, sinó realment com dues formes diferents, nens, nadons i adults d’una mateixa espècie, “Homo sapiens”, oi?

Alison Gopnik. Sí. Una cosa que ha emergit d’això és pensar realment en els nens d’una manera diferent de com es feia abans. Durant molt de temps, pensàvem en els nens com si fossin adults defectuosos. Eren adults als quals els faltava una peça. O pensàvem en ells en termes de: “Què podem fer perquè siguin adults?”. I si ho penses des d’una perspectiva biològica, no té gaire sentit, oi? Si fos tan genial ser adults, podríem directament néixer sent-ho. I, de fet, hi ha altres espècies animals que neixen amb una forma gairebé idèntica a la que tenen d’adults. Un dels aspectes més distintius dels éssers humans és que tenim un període d’infància molt llarg, molt costós, el doble de llarg que el dels nostres parents primats més semblants. Quan un ximpanzé té set anys, ja produeix tant de menjar com el que consumeix. I inclús en societats de caçadors i recol·lectors, els humans no fem això fins als 15 anys. Inclús podem veure en els registres fòssils que aquest període d’indefensió i immaduresa s’ha anat estenent. A més, i crec que això és igual d’important, hem anat proporcionant més i més cures. Un dels resultats d’aquesta llarga infància és que necessitem que més gent s’ocupi d’aquests nens. No només tenim mares biològiques, sinó també pares i el que els biòlegs anomenen “al·loparents”, altres persones involucrades en la criança dels nens. I la meva figura preferida, les àvies, que molt poques altres espècies tenen. Tenim aquests 20 anys extra, entre els 50 i els 70 anys, després de la menopausa, en què les dones ja no són fèrtils. Però, de nou, en el curs de la història, hem anat arribant fins als 70 anys, per tant, tenim un període extra. I cada cop estic més convençuda que no hauríem d’entendre la vida humana pensant que existeix un moment àlgid com d’un baró filòsof de 35 anys reflexionant a la seva butaca que aquest és el cim de la racionalitat, pensament i cognició humana, i assumint que la resta és anar cap a això o caure des d’allà. En lloc d’això, hauríem de considerar els humans com a posseïdors de diferents intel·ligències que corresponen a diferents edats. La intel·ligència d’un nen és molt diferent de la d’un adult, que alhora és molt diferent de la intel·ligència que necessita una persona anciana. I, de fet, és l’equilibri, els intercanvis entre la manera en què pensem quan som nens, quan som adults, quan som ancians, és aquesta combinació de coses la que brinda a la humanitat la capacitat d’aprendre tant i entendre tant el món que ens envolta.

Zuberoa Marcos. Tinc una pregunta sobre una cosa que has dit, que tenim un període estès d’immaduresa. Té això algun avantatge evolutiu? Per què tenim, com has dit, un període de temps tan llarg en comparació amb la resta d’animals?

Alison Gopnik. Sí. Una idea que em sembla realment important a partir de la biologia evolutiva és la del cicle vital. Què és el cicle vital? El cicle vital és com la vida d’un animal es desenvolupa al llarg del temps. Quant dura la seva infància? Quan es comencen a reproduir? Quants nadons tenen? Quant de temps viuen? Aquest tipus de característiques dels animals són molt importants per a l’evolució. Sovint, l’evolució selecciona diferents tipus de cicles vitals. Si t’hi fixes, hi ha una regla general increïble, i és que, si examines una àmplia gamma d’animals, no només humans ni únicament primats, sinó aus i inclús insectes, el que veiem és una relació entre quant dura el període de la infància i la mida del cervell, com ets de flexible, quant aprens, quanta informació transmet una generació a la següent. Així que sembla haver-hi una relació biològica profunda entre tenir una infància i ser antropomòrfic, ser intel·ligent, però també flexible, ser capaç d’aprendre molt, d’adaptar-se a molts tipus d’entorns diferents. Ambdues coses semblen anar plegades en l’evolució. I ens podríem preguntar: per què és així? Per què veiem aquesta relació profunda i poderosa entre la infància, les cures i la intel·ligència? I, és clar, és encara més impressionant perquè la infància és costosa, costosa en termes que els nens no produeixen gran cosa, però també en el sentit que hem de dedicar molt d’esforç a cuidar d’ells i mantenir-los amb vida. I resulta que fins i tot els seus cervells són costosos. En el cas d’un adult, un ésser humà adult, al voltant d’un 20 % de les seves calories van al cervell, cosa que és impressionant. El cervell utilitza molta energia. Però, en els nens de quatre anys, el 66 % de les seves calories van al cervell, per tant, els seus cervells utilitzen moltíssima energia. Això ha d’ocórrer per alguna raó. Hi ha d’haver algun valor adaptatiu. I el que he estat pensant recentment és que hi ha certes idees del camp de la ciència computacional que podrien servir per explicar per què veiem aquesta relació entre una infància llarga, un cervell gran, gran intel·ligència i gran flexibilitat. I la idea és aquesta: hi ha una tensió bàsica entre dos tipus d’intel·ligència que en computació s’anomena “explorar en oposició a explotar”. Suposa que ets informàtica. No saps res de nens. Només intentes dissenyar un sistema que sigui intel·ligent, que pugui sortir al món i fer les coses que fem els éssers humans. El que passa és que hi ha dues coses molt diferents que aquest tipus de sistema ha de fer. D’una banda, allò en què solem pensar: ha de ser efectiu, sortir al món, explotar l’entorn, tenir objectius i complir-los. Solem associar això amb ser intel·ligent, però, per poder-ho fer, també ha de considerar moltes possibilitats diferents. Aquest sistema ha de dedicar temps a aprendre com és el món que l’envolta i pensar en tots els diferents problemes que pot resoldre, les diferents solucions possibles, les diferents maneres en què podria ser el món. I aquesta és la part de l’exploració.

I resulta que és tècnicament impossible desenvolupar un sistema que sigui realment bo per explorar i explotar alhora. I, si hi penses una mica, moltes de les coses que es consideren errors des del punt de vista de l’explotació, com fer coses aleatòries o de manera desconcentrada o prestant atenció a tot el que t’envolta alhora, aquestes coses no ajuden si el que vols és actuar de manera efectiva. Però són exactament el que necessites si el que vols és explorar. En informàtica, solen resoldre aquest problema començant per l’exploració, per un període en què no s’ha de fer gran cosa. Només has de mirar al voltant, anar entenent coses i considerant les possibilitats. I quan et dius: “D’acord, aquests són els grans paràmetres del meu món”, aleshores et pots centrar més i dir: “D’acord, què he de fer ara? Què he de fer en aquesta situació particular?”. Pots agafar tot aquest coneixement que has adquirit durant el temps d’exploració i posar-lo en pràctica per l’explotació. El meu lema és que la infància és la manera que té l’evolució per resoldre l’intercanvi exploració-explotació. Tenim un període inicial en què les nostres necessitats estan cobertes per aquells que ens cuiden. Això significa, per cert, que les cures, a les quals no solem posar gaire atenció, francament, no valorem gaire ni paguem gaire a aquells que les presten, són una part totalment crucial del que ens fa tan intel·ligents i capaços de prosperar. És tenir aquest període protegit durant el qual els cuidadors s’ocupen de nosaltres, i això ens dona temps per explorar. I, un altre cop, part del que m’agrada d’això és que moltes característiques dels nens que tots reconeixem, que tots veiem i que tradicionalment hem considerat dèficits o defectes, resulta que, en realitat, són virtuts si el que vols fer és explorar. Estar una mica bojos, per exemple, fa poc vaig tenir a casa els meus nets, que tenen cinc, set i nou anys, i rebre el de cinc anys és sempre meravellós. Quan parlo amb ell, parlem de tot, de tot el que està passant, i exterioritzem un monòleg interior meravellós i enormement ampli. I podries pensar: “Bé, no sembla gaire preparat per sortir al món”, però, definitivament, és algú que està explorant una àmplia gamma de possibilitats. I això es veu en els jocs simbòlics, en els jocs exploratoris que els fan posar pertot arreu. Dediquen molt de temps a fer coses que no semblen tenir un benefici immediat, però que són genials des del punt de vista de l’aprenentatge. El mateix s’aplica a coses com l’atenció o la funció executiva. Posar atenció a una cosa sola alhora és molt important si vols actuar de manera efectiva. Però, si vols aprendre, et convé més tenir una ment oberta per estar al món, reps un munt d’informació i els nens sembla que són més així. Inclús, si ens fixem en el cervell, el que veiem és que hi ha un període inicial en què es formen moltes connexions noves, en què tenim un cervell molt més plàstic, com diuen els neurocientífics, molt obert a aprendre. I després hi ha punts d’inflexió en aquests cervells: comencen sent molt bons connectant coses, però no tant fent-les, i hi ha un moment en què les connexions que s’han utilitzat molt es mantenen, es tornen fortes i eficaces, i aquelles que no, es tallen, desapareixen. Així que tenim un cervell inicial que és molt bo aprenent coses noves, però no tant per posar-se l’abric per anar a l’escola al matí. I després tenim un cervell posterior, una màquina lleugera, potent i molt bona per fer coses, però no tant a l’hora d’adaptar-se quan canvia l’entorn. I s’han anat fent cada cop més investigacions que demostren que això és empíricament cert, que, la majoria de vegades, els adults realitzen gairebé qualsevol tasca millor que els nens. Però si és una cosa que involucra una àmplia cerca creativa o coses equivalents, els nens ho solen fer millor.

Zuberoa Marcos. Parla’m d’això, perquè em va semblar fascinant quan vaig llegir sobre això el fet que, en certes circumstàncies, els nens poden superar els adults gràcies a aquesta flexibilitat, a una mentalitat exploradora. Explica’m algun exemple que hagis vist en la teva investigació.

Alison Gopnik. Sí. T’explico un dels primers casos que vam notar. Havíem fet molts experiments per intentar veure si els nens podien comprendre l’estructura causal del món. Una idea que vaig tenir i que s’ha tornat molt prominent en la psicologia del desenvolupament, a vegades anomenada la “teoria-teoria”, és concebre els nens com petits científics, com científics que van intentant donar sentit al món que els envolta. El meu primer llibre s’anomena “The Scientist in the Crib”, “El científic al bressol”. Intentàvem esbrinar com posar a prova si els nens eren o no científics. El que vam fer va ser fabricar unes petites màquines que funcionaven de diferents maneres. Després, vam donar a algunes persones informació sobre com funcionaven aquestes màquines per veure si podien descobrir la seva estructura causal. És gairebé exactament el que fan els científics. Agafen un munt de dades i intenten esbrinar què oculten, quina és la realitat subjacent a aquestes dades. I això vam fer en l’experiment. I va ser un d’aquests casos positius de serendipitat. Volíem veure si els nens podien comprendre grans conceptes abstractes sobre una certa classe de sistema, no només quin botó el posava en marxa, sinó: “Com funciona?”. “Funciona sobre la base del principi que només una cosa l’activa cada cop o a partir de la combinació de diverses accions?”. Així que els vam donar informació sobre la màquina i, en efecte, els nens van aconseguir esbrinar aquestes qüestions abstractes sobre el seu funcionament. I ens vam dir: “Provem-ho amb adults”. Doncs resulta que els adults no eren tan bons per resoldre aquest problema. I la raó és que parteixen de la suposició més òbvia i familiar sobre com funcionen les màquines, i segueixen la suposició que ja tenen d’abans, inclús quan les dades no encaixen amb aquesta suposició. Suposen, per exemple, que només un bloc activarà la màquina cada cop. I inclús, si els dones informació que demostra que això no és cert, se segueixen aferrant a aquesta suposició. I, de nou, si penses què és ser adult, a la majoria dels casos té sentit obeir al que ja saps. Té sentit no canviar gaire la teva manera de pensar sobre les coses, sobretot pel que fa a idees grans i àmplies. Però, quan ho fem amb nens, segueixen la informació. D’alguna manera, són millors científics que els adults. Si els dones informació que digui que la màquina funciona d’una certa manera, de la manera òbvia, doncs aquesta aplicaran. Però si els dones informació que digui que la màquina funciona de manera inusual, doncs aplicaran aquesta altra. Així que, quan els donem informació que diu que alguna cosa funciona d’una manera més aviat imprevista… Ho vam fer amb màquines i, en un altre experiment, ho vam fer amb persones, perquè intentessin esbrinar per què la gent fa el que fa. Bé, doncs als nens més petits els va millor davant del que és improbable que als més grans. I diversos científics i jo hem realitzat més experiments recentment que ofereixen un detall addicional.

El que fem és agafar idees provinents d’estudis molt, molt antics sobre l’aprenentatge per reforç. Què és l’aprenentatge per reforç? Vet aquí un exemple: el resultat més antic i canònic de la psicologia. Col·loques una rata en un laberint. La rata va per un camí i rep una descàrrega elèctrica. Va per l’altre camí i no passa res. Doncs no tornarà a anar pel camí que l’electrocuta. És un tipus d’aprenentatge bastant sensat, fundacional. Però, si ho penses bé, des del punt de vista de l’exploració, té un desavantatge, i el desavantatge és que, si no tornes mai per aquell camí, no sabràs amb certesa si es produeix una descàrrega el segon cop. Potser ja no hi ha descàrrega. Potser aquest cop hi ha una recompensa al final d’aquest camí.
20:25 I hi ha moltes proves que demostren que el que anomenem aprenentatge per evitació és el que explica coses com les fòbies o els trastorns d’ansietat. El que passa és que, per exemple, puges un cop a un avió i ho passes fatal i, aleshores, tens tanta por que mai tornes a pujar a un avió, per tant, no descobreixes mai que, de fet, la majoria de les vegades no passa res. Aquesta és la idea general. Bé, resulta que, si et fixes en les rates més joves, en les adolescents, l’equivalent de l’adolescència en ratolins i rates, aquestes sí que prefereixen anar pel camí que condueix a la descàrrega, però només ho faran si la mare hi és present. Què és això? És un senyal. La presència de la mare és un senyal que diu: “D’acord, t’estic cuidant. Encara ets un nen. Endavant, pots provar coses. M’asseguraré que no et passi res horrible”. I això permet als animals joves explorar més. Nim Tottenham, a Columbia, va demostrar això mateix recentment amb nens de tres i quatre anys. I al nostre laboratori hem fet experiments similars amb els quals demostrem que els nens estan disposats a córrer riscs. No s’electrocuten, però preparem alguna cosa amb la qual guanyen adhesius o els perden, depenent de com resolen una prova de blocs. Així que els donem una motivació per esbrinar com funcionen els blocs. Si ho resols bé, guanyes adhesius. Si comets un error, perds adhesius. El resultat és que els adults són molt conservadors. No volen perdre adhesius o el seu equivalent monetari, així que eviten intentar coses que podrien, a la llarga, apropar-los millor a entendre el que està passant, però que, a curt termini, són arriscades. Com les rates que es neguen a recórrer el camí del laberint que els pot portar a un resultat desagradable. Els nens estan sempre disposats a assumir més riscs en aquest tipus de circumstàncies. Estan disposats a sacrificar alguna cosa. “D’acord, potser la recompensa és menor, potser no guanyo tants adhesius, però aprendré alguna cosa. Obtindré més informació”. I a l’hora d’assumir el terme mitjà entre quanta informació pots obtenir, quants riscs corres, quanta recompensa obtens, els nens són més propensos a buscar la informació, tant al nostre laboratori com a d’altres, que els adults. I és interessant. Hi ha un article d’Emily Sumner, una estudiant de postdoctorat del meu laboratori, però que treballa a Irvine, que demostra, per exemple, que, sempre que tot sigui igual, és a dir, que sigui una situació en què tot és predictible, els adults ho faran millor. Però si és una situació en què les coses canvien a la meitat del camí… Per exemple, que potser comença que el bloc vermell et reporta més adhesius, però, a la meitat de la prova, canvia tot i és el bloc blau el que et dona més adhesius, els nens resolen millor aquesta situació. Com que exploren més i assumeixen més riscs, resolen millor les situacions en què les coses canvien de forma inesperada. Així que els adults estan molt estancats en el que ja saben, en les habilitats que ja tenen. I les seves solucions funcionen si tot es manté més o menys igual que quan ells eren nens. Però, quan canvien les coses, són els nens qui sembla que ho fan millor.

Zuberoa Marcos. És molt interessant tot el que expliques, perquè, de fet, estàs dient que els nens estan dissenyats biològicament.

Alison Gopnik. Una cosa interessant de nosaltres en termes biològics és que som el que els biòlegs, a vegades, anomenen “primats neotènics”, és a dir, que, inclús d’adults, som més infantils que els adults de moltes altres espècies. I crec que podem assenyalar un munt de pràctiques culturals i individuals que tenim, que realment estan dissenyades per tornar-nos a aquest estat d’exploradors. Si penses en certs tipus de meditació, per exemple, o certs tipus de trànsits místics en què podem entrar, o en el que passa quan vivim un retir espiritual o una experiència de comunió amb la natura, tots aquests casos són exemples en què la intel·ligència de la ment explotadora, la que diu: “He d’acabar això, he de fer aquesta cosa, això és el següent que he de fer”, s’apaga. Sempre m’ha semblat fascinant que, en la meditació, per exemple, només quedant-te asseguda en un lloc sense moure’t, t’adones de quant fas servir la teva intel·ligència simplement per dir-te: “D’acord, he de fer això, he d’arribar a aquest lloc”. I crec que hi ha pràctiques així, i hi ha proves neurocientífiques, que produeixen d’alguna manera l’efecte de reobrir la plasticitat, la capacitat d’obrir-se més al que està passant al món. Jo crec que també ho fem socialment. Així que tenim persones com els científics, els alquimistes o els artistes, als quals diem: “D’acord, tu pots sortir a explorar i et concedirem una subvenció, almenys”. És l’equivalent a donar als nens el seu entrepà preferit perquè els seus cervells puguin explorar a gust. Seleccionem un grup de gent de la nostra cultura i els diem: “D’acord, exploreu i ens ocuparem de vosaltres i de les vostres necessitats diàries”. Solc dir sovint que no és que els nens siguin petits científics, sinó que els científics estan sent nens, i crec que això encaixa amb el que pensen els mateixos científics. Però la veritat és que, inclús en el cas dels científics o artistes, o inclús quan estem en un retir de meditació, els adults necessitem sortir i tenir recursos i objectius i complir-los. El món no funcionaria gaire bé si la vida estigués regida pels nens de quatre anys.

Així que crec que, per als adults, el truc és descobrir com anar canviant entre un estat i un altre. Per a un científic, per exemple, crec que és una de les coses més difícils. De fet, no és tan difícil ser un científic brillant i pensar idees noves, el difícil és esbrinar com combinar això amb ser capaç de portar aquestes idees al món real. Crec que, en el cas dels adults, el que ens convé intentar fer és anar canviant, com a individus o com a societat, pensar en termes d’exploració i després ser capaços d’implementar les coses per poder explotar-les. Però crec que una manera molt infravalorada que permet als adults fer això és passar temps amb els nens. És un dels aspectes meravellosos de ser cuidadors. Simultàniament, implica molt de treball i esforç, i intentes fer coses, però també significa que pots expandir la ment veient què és estar amb un nen. Només anant a la botiga de la cantonada amb un nen de dos anys, de sobte dius: “No havia vist mai què passava en aquestes dues illes”. T’adones de cop que hi ha ocells, avions. Descobreixes que els camions de bombers són la cosa més emocionant i meravellosa del món. I una cosa genial de ser amb nens és que així podem experimentar el món des de la seva amplíssima perspectiva.

Zuberoa Marcos. A partir de tot el que estàs explicant sobre els nous coneixements que hem reunit observant com es comporten els nens i els seus cervells, quina és la millor resposta que tenim avui dia per aquesta pregunta?

Alison Gopnik . Bé, el cert és que descobrim coses noves cada dia. Fa 30 anys que treballo en això, i diria que, cada pocs mesos, sorgeix alguna cosa que em porta a dir: “No hauria pensat mai que els nens podien fer això”. Es realitzen descobriments sorprenents, tant en termes de com són de brillants els nens, com són de bons a l’hora d’aprendre, com també pel que fa als errors que cometen que un no s’esperaria. És genial que ara tenim tècniques, i s’han inclòs recentment les tècniques de la neurociència, per començar a respondre de debò a aquesta pregunta. Però crec que el missatge principal seria que els nens saben més i aprenen més del que no hauríem imaginat mai. Pràcticament, cada nou descobriment sobre els nens es resumeix en el fet que els seus cervells són més poderosos, aprenen més i entenen més. Te’n poso un exemple. Moltes investigacions demostren que inclús els nadons i els nens petits fan estadístiques. Observen probabilitats en el món. Estudien com és de probable que succeeixin les coses. I, de fet, poden realitzar càlculs inconscients i implícits sobre les probabilitats que succeeixi alguna cosa. Crec que és una cosa que ningú hauria predit fa 20 o 30 anys. El fet que els nens siguin molt sofisticats en relació amb la resta, que s’interessin molt per les ments de la resta. Un estudi recent i molt bonic demostra que ja comencen a pensar en els grups socials, en com un grup es relaciona amb un altre. En per què una persona maltracta una altra. O en què passa quan dues persones amb diferents tipus de poder interactuen l’una amb l’altra. Així que els nens ho intenten entendre tot i utilitzen els seus cervells i les seves ments d’unes maneres increïblement poderoses per poder portar això a terme. És interessant. Un dels grans temes en què hem treballat últimament és la col·laboració amb la gent que estudia la intel·ligència artificial. I una cosa amb què topem sovint és que, inclús els ordinadors més poderosos que coneixem, els nous sistemes d’una intel·ligència artificial impressionant, es troben a anys llum de qualsevol nen de dos anys a l’hora de resoldre problemes senzills. I és un bon exercici parlar amb la gent que treballa en intel·ligència artificial i dir-los: “D’acord, això és el que fa un nen de dos anys”, i ells es queden: “Les nostres màquines ni tan sols s’hi apropen”.

Zuberoa Marcos. Parla-me’n més, Alison. És una cosa que em sembla fascinant. Per què els costa tant a les màquines resoldre problemes que per als nens són fàcils?

Alison Gopnik . Hi ha una cosa que a vegades anomenen “la paradoxa de Moravec”. És una cosa fascinant que sorgeix a partir de la intel·ligència artificial, i consisteix en el fet que moltes coses que, com a adults, consideràvem que eren molt difícils, que necessitaven una gran intel·ligència com jugar al go o als escacs, resulten ser coses que no són fàcils, però que els ordinadors poden esbrinar com fer-les. Però coses com agafar un got d’aigua i portar-lo a l’altra banda de la taula sense vessar el seu contingut, que a nosaltres ens sembla una cosa molt senzilla, o, en cas que tinguis set, pensar que hi ha aigua a la nevera i anar fins allà a buscar-la. Aquest tipus de coses tan bàsiques que qualsevol nen de quatre anys pot fer resulten ser molt complicades per als sistemes d’intel·ligència artificial. I aquesta és una manera d’interpretar-ho: el que succeeix amb un sistema d’intel·ligència artificial és que li dones moltes dades, sovint milions i milions d’exemples, i està sota molta supervisió. Una cosa que sempre dic és que les pobres intel·ligències artificials tenen mares que volen mantenir el control sobre tot i que sempre estan a sobre dient cada cop: “D’acord, aquest cop, la teva puntuació ha millorat. No, aquest cop ha empitjorat”, o “Sí, això és un gat”, o “Això és un gos”. Així que, amb totes aquestes dades i tota aquesta supervisió, al final poden fer una bona feina. Però si canvies el problema lleugerament, si fas els gossos una mica diferents o canvies les regles del go o dels escacs, aleshores els costa bastant. S’enfonsen. Han de començar de zero. I si ho compares amb els nens, amb moltes menys dades, només amb les dades que els proporcionen les persones del seu cercle proper, i amb dades molt diferents d’aquells que subministrem a les intel·ligències artificials, no només poden aprendre, sinó que són molt bons generalitzant. Són molt eficaços per agafar el que han après i aplicar-ho en situacions molt diferents per a problemes diferents. I, de fet, part del que fa que sigui tan divertit estar amb nens és que no generalitzen igual que nosaltres. Te’n dono un exemple encantador. Recentment, una de les meves estudiants de postdoctorat ens va explicar que havia portat el seu fill de tres anys al campus de Berkeley, que té un campanar, un rellotge enorme. I el nen va mirar la torre del rellotge i va dir: “Hi ha un rellotge molt a dalt. Per què és tan a dalt?”. I va dir: “Deu ser perquè es volen assegurar que els estudiants no el trenquin. Així que el posen molt a dalt perquè els estudiants no hi arribin i no el puguin trencar”. No és l’associació que faria un adult. A nosaltres no se’ns acudiria aquesta explicació. És molt diferent, però té sentit. És una bona explicació.
33:17 Té sentit, sobretot si ets un nen i has vist que certes coses acaben a prestatgeries altes per impedir que altres les trenquin. Així que poses el rellotge sobre una torre per impedir que els estudiants el trenquin. I aquesta habilitat d’agafar unes poques dades i formular a partir d’elles una generalització realment creativa, que no és aleatòria, sinó una simplificació sensata, és el que tant li costa a la intel·ligència artificial. I comencem a pensar que part de la raó és que hi ha certs aspectes en la manera en què aprenen els nens que són molt diferents d’aquest altre aprenentatge fortament supervisat, que et porta sempre a la resposta correcta. I crec que també és important per a finalitats educatives. Aleshores, què és el que fan bé els nens? Bé, doncs una cosa que fan és sortir al món i provar coses.

I les pobres intel·ligències artificials estan atrapades als seus ordinadors i reben les dades que els donem. No poden sortir a explorar de debò. I un dels aspectes més emocionants de la nostra comprensió dels nens avui dia es dona simplement veient-los explorar, donant-los algunes joguines i deixant-los pel seu compte. Actuen d’unes maneres força sistemàtiques que els permeten obtenir el màxim d’informació. Hem fet experiments així al meu laboratori. D’altres han realitzat experiments que demostren que tenen fam d’informació. Són molt bons a l’hora d’escollir amb quina joguina aprendran més, i decideixen jugar amb aquesta. I, més enllà d’això, una altra cosa que fan els nens és jugar en general. Exploren, juguen amb objectes, però també fan jocs de rols, en què imaginen coses que ni tan sols són reals. I sempre ha estat intrigant: per què els nens dediquen tant de temps a aquestes realitats alternatives que no són de debò? Ahir vaig parlar d’això amb un dels meus col·legues informàtics. Fer això amb un sistema informàtic, deixar-lo jugar, deixar-lo, d’alguna manera, estar amb la seva pròpia imaginació, generar diferents tipus d’objectius, diferents propòsits, li permet en realitat ser més robust, el fa generalitzar millor.Així que, si penses en alguna cosa com intentar que un robot pugui, de fet, funcionar… I ho he de repetir per qui no coneix aquest àmbit. Que la gent que treballa en robòtica aconsegueixi que un robot faci el mateix amb un got que sigui un centímetre diferent d’aquell amb què van començar és molt, molt difícil. Així que no parlem de generalitzar en el sentit que tinguin grans idees sobre campanars, sinó simplement que generalitzin suficientment per desplaçar alguna cosa uns pocs centímetres o per resoldre un problema que ha canviat lleugerament. Això és molt difícil. I deixar els robots jugar, deixar-los explorar, sembla que és una de les coses que els podria ajudar a resoldre aquests problemes, a ser més robustos, més resistents, a generalitzar més. Així que explorar, jugar, inclús els jocs simbòlics. I també, és clar, els nens aprenen de la gent que els envolta. I això és molt important.

Fa anys, als anys 80, quan començàvem a treballar en teoria de la ment, ens vam començar a adonar que el més important i interessant per als nens són les persones que els envolten i aprenen molt d’elles. I, quan dius això, com que estem tan atrapats en el model escolar, el que els pares pensen és: “D’acord, això significa que haurien d’anar a l’escola”, o els pares i la societat pensen: “Hauríem de fer una cosa semblant a l’escola”. Però els nens aprenen de la resta de maneres molt més subtils del que suggereix el típic model escolar. Des del moment en què neixen, per exemple, els nadons comencen a imitar el que veuen fer a altres persones, però no imiten d’una manera mecànica. Ho fan de formes molt intel·ligents. Això ho hem demostrat amb una investigació al meu laboratori. Per exemple, quan imiten algú, tenen en compte el que la persona està intentant fer. I una de les majors tendències en la robòtica és intentar veure si un robot pot aprendre a fer coses observant persones expertes. Però resulta que, simplement, imitar el que fa una persona, i no és gaire difícil que un robot aconsegueixi fer això, no t’ofereix aquesta robustesa. La idea és aconseguir que un robot no només imiti, sinó que comprengui algunes de les coses que els nens sí que capten, com: “Aquesta persona està fent això a propòsit? Sap aquesta persona més que jo? Està fent això per ensenyar-me?”. Quan els nens tenen tres o quatre anys, reaccionen de manera diferent en funció del que creuen que està fent la persona que els està mostrant alguna cosa. Aquesta és una altra peça que diferencia molt els nens de les intel·ligències artificials. I, de nou, és una d’aquestes coses que ens porten a dir: “Sí que són bons amb això”, però no sabem què passa al seu cervell que els permet ser tan bons. Una de les conclusions que estan emergint d’aquest treball és que les cures, les atencions, l’ensenyament, l’aprenentatge, totes aquestes coses estan associades a ulls dels nens. Sovint solem distingir les habilitats toves de les cognitives o les habilitats cognitives de les no cognitives. I, sobretot, en el cas dels nens petits, això no té sentit. La seva comprensió social, la seva manera de relacionar-se amb la resta, les cures que reben, la manera en què entenen el món, tots aquests aspectes es barregen entre si. I si volem dissenyar entorns que permetin als nens aprendre, hem de tenir totes aquestes parts alhora. No les podem separar dient: “D’acord, aquí hi ha la part de l’aprenentatge, que és diferent de la part de cures”. Per descomptat, als Estats Units, però crec que en general, solem distingir entre l’etapa preescolar i la llar d’infants. I estem disposats a invertir en preescolar, però no tant en les cures infantils. Des de la perspectiva neurocientífica o psicològica, això no té cap sentit. És cuidant els nens com aprenen sobre el que els envolta. Aprenen perquè es troben en una relació de cures.

Zuberoa Marcos. Hi ha un debat sobre el fet que, en l’actualitat, els nens estan òbviament exposats a la tecnologia des del primer dia, des que neixen. És una cosa que forma realment part de les seves vides. I el debat és sobre si aquesta tecnologia ajuda en el seu aprenentatge i educació o els distreu. Com que ets una persona que ha estudiat els cervells dels nens en profunditat, m’agradaria conèixer la teva opinió sobre el tema.

Alison Gopnik. Sí. Un dels aspectes que distingeixen els éssers humans i la seva infància des que evolucionem és que som una espècie que utilitza coses. Un dels nostres grans avantatges és que inventem eines. És interessant que tendim a pensar que la tecnologia és tot el que apareix després dels nostres 20 anys, i que totes les coses anteriors eren simplement natura, coses que passaven i prou. El dia abans que naixéssim era l’Edèn, i l’endemà del naixement dels nostres fills és “Mad Max” per qualsevol generació. Sempre ens sembla que les coses del passat són naturals i les donem per fet, i que els canvis actuals fan por i ho canviaran tot. Però part de la funció de la infància és que ens permet afrontar un entorn canviant, incloent-hi els canvis a l’entorn que provoquem nosaltres mateixos. I això ha estat cert des que els humans van evolucionar. Crec que aquest argument que les coses es complicaran per als nens, que qualsevol cosa nova serà dolenta per a ells, es porta repetint des que som humans i, per descomptat, s’ha repetit durant els últims 200 anys. Tal com molts han assenyalat, es podria aplicar el mateix argument per a l’aparició del cinema, la televisió o les pantalles. “Això és nou i serà molt nociu i destrossarà els cervells dels nens d’aquesta o d’aquesta manera”. Ja ho hem sentit. La gent ha repetit aquest argument durant, almenys, centenars d’anys. Potser aquest cop sigui diferent. Potser aquest cop sigui diferent de tots els anteriors, però no ho crec. Crec que el que passa… I tampoc és cert que, d’alguna manera, tot s’arregli al final, perquè cada nova tecnologia té pros i contres, perills i beneficis. És la nostra responsabilitat com a humans, i és una tasca dura. Resoldre això no és una cosa que puguem donar per fet per cada invenció tecnològica que aparegui. De quina manera la fem efectiva? Com ho fem per aprofitar els seus beneficis? Com ens protegim dels seus perills? En poso un exemple que m’agrada utilitzar i que vaig descobrir fa poc. Pensa en l’electricitat. Tots donem per fet que tenim electricitat en aquest estudi o a les nostres llars. Premem un botó i s’encén el llum. Però l’electricitat era enormement perillosa. L’electricitat cremava cases senceres i va suposar una enorme quantitat d’esforç establir regulacions, burocràcia i codis avorrits que impliquen que ara, quan remodeles la teva casa, hi ha un llibre de 500 pàgines que explica exactament el que has de fer per instal·lar el cablejat elèctric. I crec que necessitarem el mateix per a les noves tecnologies.

Estem veient les conseqüències inesperades de coses com els algoritmes de les xarxes socials, i ens n’hem de fer càrrec com a societat. Crec que, en realitat, seran els nostres fills qui hauran d’esbrinar com obtenir els beneficis d’aquesta tecnologia en lloc dels seus aspectes negatius. Així que crec que aquesta imatge que associar tecnologia i nens acaba fatal no és realment precisa. El que hauríem de dir és que qualsevol novetat que sorgeixi al nostre món pot tenir avantatges i desavantatges. I, sovint, seran els nens i els adolescents de la següent generació qui millor identificaran quins són aquests beneficis i desavantatges. Ho repeteixo, això no significa que no hi hem de fer res, òbviament hi hem de fer alguna cosa. Ens hi hem de fer responsables. Però, principalment, crec que serà la següent generació la que podrà distingir els aspectes positius dels negatius d’aquesta tecnologia, perquè hi estan immersos des de la infància. Crec que ho podran fer amb més facilitat que les persones que han d’afrontar el canvi, l’impacte del que és nou, l’impacte que la tecnologia ha canviat. I, empíricament, hi ha hagut estudis que… Encara no hem resolt si la televisió és bona o no per als nens, però la relació amb la televisió tradicional està desapareixent, oi? Crec que la televisió desapareixerà com a mitjà abans d’haver pogut demostrar si és bona o no per als nens. Potser hi ha clarobscurs en el cas dels nens més vulnerables, però, en general, es diria que els nens es van adaptar bé a la televisió, encara que la gent pensés que tindria molts efectes negatius. I, de fet, en té alguns, però hem d’esbrinar com trobar un equilibri. Així que crec que, en general, els nens estan dissenyats per estar en primera línia, per ser l’avantguarda del canvi tecnològic i del canvi social. I això és, en part, el que les seves habilitats exploratòries els permeten fer.

Zuberoa Marcos. Sé que ja has abordat aquest tema. Has parlat de la criança dels nens i, de fet, has dit que es basa en la invenció, i et vull permetre que t’esplaïs sobre per què dius això.

Bé, és interessant, perquè inclús el terme “criança” no sorgeix als Estats Units fins a la fi del segle XX. Durant la major part de la història de la humanitat, es parlava de mares i pares i fills i pares. Però no de criar, de la “criança” com a verb. Per què és un verb? Perquè implica que hi ha alguna cosa que pots fer, que hi ha una feina per fer, un objectiu per portar a terme, que, si fas el que és correcte, acabaràs amb un fill que surti bé. I una metàfora que m’agrada és que és com ser fuster. Tens la fusta, si fas bé la teva feina, si la talles amb cura, obtindràs el producte que vols produir. I això és cert per a moltes activitats humanes. Però en els últims 10 o 15 anys, potser en els últims 20 anys, sobretot entre pares de classe mitjana, aquesta idea s’ha estès. En part, perquè l’educació ha resultat ser realment important per a l’èxit. Hi ha cada cop més pressió respecte al que la gent anomena una cosa així com “criança d’alta inversió”. La idea que ho pots fer, que ho has de fer perquè és la teva responsabilitat s’ha generalitzat cada cop més. I crec que, en part, és perquè els pares tenen els seus fills cada cop més tard, i sovint, han dedicat 20 anys a treballar o a estudiar, així que ara tenen un fill i pensen: “És com treballar o estudiar”. Crec que, en part, ho fan per les pressions socials que diuen: “No, si vols que el teu fill tingui èxit, has d’invertir molt de treball i esforç en la tasca, sobretot en la seva educació”. Però aquesta imatge és molt diferent de la idea de les cures que parteix de la biologia, de la neurociència o de la psicologia. I la metàfora que utilitzo és: no pensis tant en un fuster, sinó en un jardiner. Què fa un jardiner? Un jardiner, almenys si és com la majoria dels jardiners, sap que no pot garantir el que brotarà a l’altre extrem. El que pot fer és intentar crear un entorn fèrtil en què diferents tipus de plantes puguin prosperar i que sigui resistent. Hi ha un sentit més profund pel qual no només no tens el control, sinó que no el vols, no vols tenir tant de control sobre un jardí, perquè la mateixa idea del jardí es basa en la seva gran variabilitat. En un jardí, succeeixen tota classe de coses diferents. I això és el que el fa resistent. Si tens un munt de plantes diferents, algunes de les quals necessiten molta aigua i d’altres menys, quan arribi una secada, el jardí podrà sobreviure i prosperar. I, des del punt de vista biològic, la infància és exactament això. La infància és el període durant el qual cada nen és diferent. Els nens creixen de maneres totalment diferents. El que sorgeix és molt diferent. Reaccionen al seu entorn de maneres diferents. I l’objectiu de ser un cuidador és proporcionar un espai protegit per a aquesta classe d’exploració. I existeixen proves que els nens que pateixen molt d’estrès, per exemple, són menys propensos a realitzar aquesta classe d’exploració d’ampli abast. I crec que és un autèntic repte per als cuidadors actuals complir amb això sense sentir que el seu treball consisteix a mantenir el control i obtenir un resultat particular. I crec que aquesta perspectiva seria tant alliberadora com empoderadora per als cuidadors, perquè provoca molta ansietat pensar: “Estic fent el correcte? Això està bé?”. Crec que un altre aspecte molt important que podríem canviar és que, durant la major part de la nostra història, hem tingut moltes persones diferents ocupant-se dels nens. Com he dit, hem tingut mares, pares, tietes i tiets. I la majoria de la gent, quan tenien els seus propis fills, havien dedicat molt de temps a cuidar altres nens. La meva experiència, sent la més gran de sis germans, ara és bastant inusual, però era una cosa comuna durant la major part de la història de la humanitat.

La gent cuidava els seus germans, els seus cosins, i veies que gent diferent s’ocupava dels nens. I crec que bona part de la dificultat avui dia, inclús per als pares que tenen molts recursos, és que hi ha molt d’aïllament. Així que tens un pare o potser dos pares amb un fill únic. Ja no hi ha aquest sentit de tota una comunitat que s’hi involucra. I una cosa que crec que podríem fer és incorporar més les àvies, les persones grans, en la criança dels nens. És una cosa molt natural per a les persones grans, ho fan bé i ho volen fer. I crec que un dels desavantatges d’aquesta societat tan mòbil i fragmentada és que ja no tenim persones grans involucrades en les cures dels nens. Així que aquesta idea que els nens tinguin moltes persones diferents ocupant-se d’ells, amb diferents actituds, diferents idees, diferents formes de ser al món… Inclús els nens són molt diferents entre si, cadascun és diferent, es desenvolupen de manera diferent, i és aquesta classe de variabilitat, aquesta diferència, la que crea una societat sana, un ecosistema sa, en oposició a pensar que existeix un manual o recepta i que, si la segueixes al peu de la lletra, el nen es convertirà en l’adult que vols que sigui. I, no obstant això, el que ha passat és que, igual que es pressionen els pares, es pressiona l’educació infantil i els programes de primera infància perquè s’assemblin cada cop més a l’escola. Així que tenim un model escolar que dicta el que és aprendre i ensenyar. I exportem això cap als pares, així que els pares han de ser com els professors de l’escola, i després a l’educació infantil, als programes de primera infància, a les llars d’infants. S’han d’assemblar més a com funcionen les escoles. I jo crec que és al revés. El que hauríem de fer és que les escoles s’assemblin més a preescolar. Haurien de ser entorns que permetin un aprenentatge d’un abast més ampli. Així que és bastant frustrant, perquè tenim un exemple exacte de com fer que aquesta tasca de cures sigui bonica i efectiva, però, és clar, l’educació infantil no rep finançament, no es remunera el professorat adequadament. Són els que estan baix del tot a l’estructura jeràrquica. Així que ocorre la ironia que tenim a disposició models realment bons sobre com cuidar els nens de manera que puguin entendre i aprendre al màxim, però no els donem suport. No els donem el tipus de suport, com a pares o societat en general, que necessiten. Hi ha un estudi fascinant que aborda els efectes de l’educació infantil a la vida posterior, i crec que això és molt informatiu. El que dona aquesta experiència d’educació infantil és la capacitat de resistència. No és tant que t’ensenyi una habilitat particular que hagis d’utilitzar després, el que fa és ensenyar-te que hi ha adults protectors al voltant, que pots explorar, que pots córrer riscs, que, si corres riscs, hi ha més probabilitats que alguna cosa surti bé que surti malament. Aquest tipus d’experiències infantils t’ensenyen grans i amplis conceptes sobre com funciona el món, la idea que pots explorar, la idea que pots córrer riscs, i això és el que fa resistents els éssers humans. És el que et porta a l’èxit, i no tenir una fórmula particular ni un conjunt d’habilitats particulars ni un conjunt de coneixements particulars que hagis desenvolupat a la joventut.

Zuberoa Marcos. Podríem parlar extensament sobre l’impacte que té això de crear, com has dit, adults resistents, però també segurs d’ells mateixos, que es relacionin de manera sana. Podríem seguir i seguir, però he de finalitzar aquesta entrevista, Alison, i em sap molt de greu. Però et vull donar les gràcies pel teu temps, per ser aquí avui amb nosaltres i per aquest aclariment sobre què passa al cervell dels nens. Moltes gràcies.

Alison Gopnik. Moltes gràcies. Ha estat una conversa estupenda.