D’on ens ve la passió?

Teresa Gómez. Així comença aquesta història. ‘La mártir del Soldadito i ‘El reloj del cucu’. Des d’això estic cosida al piano. I molt feliç. La música m’ha portat a territoris, a reflexions, a la cerca de mi mateixa, a entendre moltes coses, a trobar en mi possibilitats en un viatge, al principi molt solitari, però després molt acompanyada de tants éssers que m’han donat la mà. Això m’emociona molt, perdonin. Jo soc com molt plorona. I llavors m’he sentit acompanyada i he passat els meus obstacles acompanyada, els meus patiments acompanyada. I em sento de veritat donant-li gràcies a la vida, perquè m’he pogut parar dels inconvenients que a vegades són difícils. Però per a mi la música va ser la meva columna vertebral. Va ser la que em va dir: “Pots, pots, pots viure sense desafinació, pots viure harmònicament.” Doncs això per mi és la música.

Home 1. Hola Teresita.

Teresa Gómez. Bones.

Home 1. Molt de gust de saludarte.

Teresa Gómez. El mateix per tu.

Home 1. Mestra Teresita, aquesta història d’aprendre a tocar el piano d’amagat és molt inspiradora. Quines lliçons sobre la passió i la perseverança et va generar aquesta experiència i com creus que va influir en la teva carrera?

Teresa Gómez. Bé, el primer és que al cap d’uns pocs dies de la meva adopció, vaig viure al Palau de Belles Arts perquè els meus pares eren els porters. Vaig tenir aquest privilegi de viure allí i de tenir un pare bondadós i una mare molt estimada que em van ajudar, òbviament. I el més important era que la meva mama m’arreglés tots els matins per a jo sortir al palau, entrar a les classes i sentir música, veure els pintors, acabava de sortir de mestre Fernando Botero i veure els declamadors amb Fausto Cabrera, és a dir Débora Arango, que va ser la primera que em va regalar un mètode de piano. Llavors jo vaig viure envoltada d’art, però el principal meu era la música, la passió, la devoció, el treball i alguna cosa que em sortia espontània. A mi ningú m’havia de dir que estudiés piano. Jo, com jo era a l’amagat, que això també va ser molt bo, pensant-ho bé, perquè llavors jo esperava que es fes fosc perquè el meu papa tanqués l’edifici i feia el recorregut i jo anava tocant els pianos. El que havia escoltat durant el dia a les nenes, no? I a mi això em semblava com a normal. La meva mama s’angoixava una mica perquè deia: “Bé, i si fan fora al teu pare d’aquí què faràs?” Però a mi res del que em deien com que m’importava. Jo seguia, seguia fins que un dia em van descobrir tocant aquestes dues peces que els acabo de mostrar. I aquí va començar ja que la gent em va enxampar que jo tocava. A la meva mama se li va treure l’esglai. A mi la Societat de Millora Pública em va donar una beca i em van dir que havia de treure cinc fins que em vaig graduar o que em treurien la beca o no sé si era per por o si és que jo estava destinada a això. Llavors la música em va ensenyar a tornar a un mateix, a una cerca interior o una cerca de per què soc aquí, de per què els meus pares són blancs i jo negra, de per què això de l’altre i jo mateixa em vaig anar contestant com aquestes preguntes i què són els meus pares.

Teresa Gómez. A la meva mare biològica no la vaig conèixer, era negra. Tinc aquests ancestres negres i aquesta força dels negres. I el pare biològic era un músic italià i la meva mare era la criada. Llavors tinc tot el que és l’òpera, la música clàssica i afortunadament doncs jo no em vaig preocupar, mai em vaig posar a indagar molt, però jo sí que vaig ser, amb els anys, tenint idea que la passió meva per l’òpera, pels clàssics, havia de venir d’una altra banda i venia d’aquest mestre italià que es deia Pietro Mascheroni, que va arribar a Medellín el 1938 i jo vaig néixer el 43. Soc molt sardina. I bé, llavors la vida m’ha estat, jo crec que molt bonica. Jo visc molt contenta, jo crec que quan em vagi a morir hauré de donar gràcies a la vida, de veritat. Perquè m’ha acompanyat. Començaré amb el segon moviment del concert italià de Bach. Perquè per a mi Bach és com Jesucrist: abans de Bach, després de Bach. Jesucrist abans de Jesucrist.

Dona 1. Hola Teresita. Molt de gust tenir-te aquí. Tu en algun moment havies dit que la música desperta el millor de l’ésser humà.

Teresa Gómez. Doncs la música surt del cor, crec jo, perquè sigui veritable, cor, el cap, perquè el cap és com la boja de la casa i és la que posa a un nerviós i li diu que no pot i que això i la resta. Però al cor hi ha com una serenitat, una entrega perquè aquest missatge arribi als altres hem d’afinar-nos. Per a mi és com oficiant perquè vostès puguin tenir una connexió amb la música, no amb mi, amb la música. Amb la música que és el més gran de l’art, perquè és com quan moren les paraules que queda la música. I penso que si la música arriba als nostres cors, perdura per sempre en nosaltres i ens dona alegria, ens treu tristeses o ens podem posar nostàlgics, que també és bonic i, per què no tristos? També és bonica la tristesa. Cal mirar-la, no? No tot el temps podem estar rient, no? Llavors tots aquests estats com de l’ànima o els nostres que ens acompanyen. Però la música és d’una companyia meravellosa. Jo he estat una enamorada de la música i ha estat la meva columna vertebral i ha estat una ajuda també per als meus fills, per a tot el que, per als meus alumnes, és a dir, és una passió molt forta. Quan un entra en aquesta, com en aquesta sintonia de la música, amb la ment, amb el cor, tu amb tota la columna vertebral, amb tot el cos, perquè aquí funciona tot, és com alinear-se a un amb un poder que un no pot descriure, però que és aquí. Aquesta és la passió de la música, alguna cosa que t’abrigalla.

Maria del Pilar. Hola Teresita, el meu nom és María del Pilar. Voldria preguntar-te si hi ha algun autor especial que hagi inspirat la teva carrera i que t’hagi inspirat a continuar treballant i a continuar inspirant-te en aquest talent que tu tens.

Teresa Gómez. Bach, que és com el pols de l’univers. És mantra, és matemàtic. Jo no sé res de ciència, però jo sento que això li canvia a un completament el cervell. Jo vaig patir una operació de mans i en aquest moment no tenia els recursos per a les teràpies i jo me la vaig fer amb Bach. I d’aquí parteix tot: Bach, Beethoven, Brahms, Chopin, Mozart, tots els clàssics. M’agraden molt els romàntics… No soc molt contemporània perquè crec que tinc molts anys. No vaig arribar a Schönberg… Doncs em sento molt inspirada pels clàssics i els romàntics i bé, i Hartmann i Tchaikovsky i Borgia… i tot, Shostakóvich… Però quan són massa moderns, jo com que no vaig arribar a posar-me al dia. Jo crec que els compositors l’ajuden a un moltíssim, Beethoven… Jo per exemple en aquest últim temps de la meva vida, les últimes sonates, on allí estava totalment sord, però tenia una oïda interior absoluta, que ho sentia tot dins de si, que jo crec que era un afortunat també que no tingués molt soroll fora i que només fora dins d’ell on naixia aquesta música tan extraordinària. I els últims són com a poemes per a mi, d’una solitud com acompanyada. Per què? No sé, però és un univers sonor molt gran. I bé, totes aquestes coses em fan que per a mi la música sigui com una trobada quan un l’estima amb una mica superior, que el supera a un. Un no és res realment quan s’enfronta a la música, no? Doncs jo crec que l’ego ha de desaparèixer. No pot haver-hi ni èxit ni totes aquestes coses que busquen, que es busquen a vegades, que no formen part de la música. Jo penso que bé, el que ho té, jo soc una persona de molt d’èxit, m’ha anat molt bé a la meva carrera. Jo quan era jove jo deia que jo tocava perquè la gent m’estimés, però ara que estic gran, jo toco perquè estimo a la gent. Això és.

Home 2. Durant la seva carrera ha estat una fera defensora de la música colombiana en ambients clàssics. Fins i tot quan pianistes clàssics tenien prohibit interpretar ‘bambucos’ i ‘pasillos’. M’agradaria saber quin missatge li transmetria a les noves generacions sobre el valor de les arrels.

Teresa Gómez. Bé, és que a mi em va tocar, quan jo vaig arribar al Conservatori de la Universitat Nacional al 59, que estava prohibit tocar música colombiana, fins i tot el mestre Oriol Rangel no va poder tocar la seva composició al seu repertori de grau. Llavors ell va dir que si no li deixaven tocar el seu ‘pasillo’, llavors ell no es graduava. I no es va graduar. Això ha canviat moltíssim. De les coses que m’alegren, del que he fet jo a la meva carrera és que va ser la primera vegada que a la Luis Ángel Arango jo vaig tocar música de Calvo, de Luis Antonio Escobar, d’Uribe Holguín, d’Antonio María València… bé, dels colombians. I des de nena jo vaig voler tocar música colombiana, tocava d’oïda, mal tocadeta, però allí estava, no? I el que no toca la seva música, les seves arrels, doncs tampoc pot tocar les d’una altra banda. O si les toca, les toca mecànicament. Doncs perquè el que no pot sentir un ‘pasillo’ o un ‘bambuco’, el ‘pasillo’ surt d’un vals europeu, un ‘bambuco’ té arrels africanes… És a dir, estem plens d’una riquesa increïble. La música colombiana és meravellosa. Quan jo la vaig tocar a Europa em va anar molt bé, tothom estava fascinat amb la música colombiana. I a la meva vida com a professora de piano, durant el seu pregrau, jo els poso música colombiana, un ‘vallenato’ dels clàssics. Tot això som nosaltres i tot és sensible. Si solament escoltem música d’altres bandes, que també cal fer-ho, cert. I jo penso que també hi ha… Bé, jo vaig arribar tard al ‘reguetón’. Doncs jo m’imagino que han d’haver-hi ‘reguetoneros’ bons, no sé. El que passa és que jo prefereixo com escoltar que tracto de Shubert i em fa pena amb… Tinc una filla que li ensenyo tècnica vocal i a Karol G. Llavors jo aquí, jo he de respectar. Sí, em sembla molt important i ja està passant molt després de… Perquè quan jo vaig començar amb aquests concerts, per aquí vaig sentir dir: “Ah, no, la Teresita, ja tocant ‘bambuquitos’ i això no, ja, ja no.” No, jo he après molt. Qui pot tocar un ‘intermezzo’ de Calvo, pot tocar una ‘mazurca’ de Chopin, això és folklore. I pot sentir-se molt feliç amb els nostres compositors que són grans, molt grans.

Teresa Gómez. Jo crec que la música colombiana hem de treballar-la, hem de sentir el que som, no? A mi, com soc com una negra blanca i també m’agrada la música d’interior, però sé ballar. Sé ballar salsa i sé… Tocaré alguna cosa del mestre Luis A. Calvo, que jo estimo molt, que es diu ‘Lejano azul’.