Cultura i educació, dues claus per entendre el que importa

Antonio Muñoz Molina. Soc l’Antonio Muñoz Molina, soc escriptor i la meva feina, el que faig a la meva feina, té molt a veure amb la meva actitud envers la vida, és a dir, fixar-me en les coses, explicar-les tan bé com puc i viure amb el màxim de dignitat, amb llibertat d’esperit i, si és possible, sense fer mal. A Espanya ha tingut molt prestigi, i jo lamento dir-ho, perquè quedes com una mena de persona insulsa o tètrica, però la frivolitat ha tingut molt prestigi. És a dir, qualsevol sospita de seriositat, en qualsevol àmbit era vista com una cosa feixuga. Quantes persones que sabessin alguna cosa es veien? Quantes persones s’entrevistaven a la televisió? Quants programes hi havia a la televisió, o hi ha a la televisió, de divulgació científica? El saber és molt important i cal aprendre. I per saber una cosa fa falta molt esforç i fa falta una actitud i fa falta una disciplina, i això, vulguem o no, és necessari. No s’improvisa un bon metge, no s’improvisa un bon epidemiòleg, ni una bona infermera, ni s’improvisa una persona que netegi, que netegi un hospital amb perfectes garanties. Ni s’improvisa un professor. I també hi havia aquesta cosa que deia que no calia transmetre coneixement perquè el coneixement està disponible a tot arreu. No, el coneixement no està disponible. El coneixement cal saber buscar-lo i el coneixement es transmet, i el transmeten persones que en saben, persones formades, professors, professores. Són gent que en saben i que el transmeten a persones que en volen aprendre, i que tenen vocació d’aprendre.

Hi ha una cosa que és molt important per a mi, que és la qüestió del lloc que ocupa el mestre o el professor en la consideració social. Ahir hi havia una carta al diari d’un professor que deia: “Si us plau, doneu crèdit al que fem nosaltres”. El mestre, el professor, l’educador, és una persona, ara, sota sospita. I tu veus com el professor, en la societat espanyola, és una persona a qui manca qualsevol mena de consideració social. És clar, dius: una societat que dona tan poc crèdit a qui es dedica a ensenyar, dius… És una tradició espanyola, això no és nou. És una tradició molt antiga. A Espanya, per desgràcia, el valor de la cultura, el valor de l’educació i el valor de la possibilitat d’una educació que serveixi perquè la gent millori, la gent de qualsevol classe social, aquest valor ha estat menyspreat sempre. La cultura serveix per ser al món, serveix per conèixer, per conèixer el món. A través de la literatura, per exemple, hom coneix l’experiència atresorada per les generacions humanes des de fa milers d’anys. La cultura també ens serveix per desenvolupar les nostres millors capacitats, per desenvolupar la imaginació, desenvolupar la capacitat d’empatitzar o d’imaginar-nos les vides dels altres. Hi ha un estudi molt interessant, una teoria, que parla de com el desenvolupament de l’ampliació dels drets humans a partir de segle XVIII és paral·lel al desenvolupament de la novel·la. El cas clàssic seria ‘La cabana de l’oncle Tom’ i la sensibilitat envers l’esclavitud. Però pensem en la quantitat de causes i de sabers que hem adquirit gràcies a la cultura, gràcies a l’art.

És que els llibres el que et fan és que t’amplien el món. És a dir, nosaltres vivim cada un en el nostre… Ara estem reclosos, però quan som fora, quan això s’acabi, també estarem reclosos: en la nostra biografia, a casa nostra, en la nostra família… I, després, en la bombolla informativa de les xarxes socials i tot això. Llavors, el llibre et fa dues coses. Una és que et trenca aquesta muralla, et trenca la muralla de l’espai i del temps. Nosaltres som presoners a la nostra vida i al nostre present. I, de sobte, gràcies a un llibre… És un miracle de què un no acaba de sorprendre’s mai. Tu obres la ‘Ilíada’ i pots saber què sentia una persona de mil anys abans de Crist que va viure en un altre món, en una llengua que t’és desconeguda. I, llavors, tu veus que aquestes persones, d’una banda, veus que són molt diferents de tu i, d’altra banda, veus que tenen sentiments, emocions, que pateixen exactament igual que tu. Llavors, és una expansió de la ment extraordinària. I, després, també, el llibre també el que fa, et fa veure’t a tu mateix, reflexionar sobre tu mateix. Tu veus els personatges dels llibres, reconeixes coses que tu també tens, però que potser no sabies. I, després, també hi ha una altra cosa, que és l’evasió. El que passa és que la paraula “evasió” té mala premsa, perquè sembla, i més en un moment com aquest, que tots hem d’estar concentrats en la gravetat del que passa. Però l’evasió és necessària. Els éssers humans necessitem evadir-nos, necessitem sortir, de manera transitòria, de la realitat immediata en què ens trobem.

Per això la ficció és tan terapèutica. A més, un llibre és una cosa tan simple. És a dir, és una tecnologia capdavantera, tan barata, tan elemental. És una tecnologia que és tecnologia punta des de fa cinc segles, des que es va inventar el llibre imprès. Així que és un regal, és una benedicció, per a qualsevol. A més el llibre et permet una cosa meravellosa, que és la sobirania de la teva pròpia solitud. És a dir, tu estàs amb el llibre i només hi ets tu, i és la teva imaginació la que treballa aquí. Tu estàs creant… A més, el lector inventa molt més del que… El lector hi posa de la seva part molt més del que es pensa. Tu estàs llegint un llibre, estàs llegint ‘Guerra i pau’, no?, i tu estàs fent una adaptació tremenda d’aquest material. Tu estàs creant l’exèrcit de Napoleó que envaeix Rússia. Estàs creant l’incendi de Moscou. Tot això ho estàs fent tu. El lector no és l’oient que està assegut escoltant una música. El lector és l’intèrpret que l’està tocant. També la cultura sola, per descomptat, necessita… sola, no, si no té uns valors ètics i polítics adequats… El cas clàssic el tenim en règims brutals que es coneixen en la història, en què persones molt cultes s’han deixat portar per la barbàrie.

Penseu que la idea que tenim, per exemple, del nazisme, és la dels nazis com a gent bàrbara, brutal. Però el nazisme, en un dels llocs on va tenir més èxit a Alemanya va ser a la universitat, va ser entre els professors universitaris. És a dir, necessitem la cultura, però ni tan sols amb la cultura en tenim prou. També necessitem una educació en els valors elementals del respecte als altres i dels drets de les persones. La idea que totes les persones tenen els mateixos drets. La idea que tothom té dret, en un país democràtic, té dret a la salut, a la vida, a un mínim de benestar. Això és una cosa que havia quedat completament com perduda. I ara ens adonem que això és crucial. És crucial. És fonamental que hi hagi una bona sanitat i, a més, una sanitat que sigui preventiva, que tingui a veure amb el benestar social. És fonamental que hi hagi una bona educació. No ens hem preocupat de crear un sistema educatiu públic de gaire qualitat, de gaire exigència i que serveixi de veritat perquè qualsevol persona, tingui l’origen social que tingui, desenvolupi les seves capacitats. Això és un dret de les persones, desenvolupar les seves pròpies capacitats, però és quelcom que la societat necessita, perquè la societat necessita les millors capacitats de les persones, en qualsevol àmbit.

És a dir, ara comprovem que necessitem el sistema públic. Necessitem la solidaritat. No podem sobreviure cadascú pel seu compte. Llavors, és clar, els valors que hem de defensar són els valors democràtics i els valors humanistes. És a dir, la idea, per una part, de la llibertat i la sobirania i la igualtat entre les persones, entre totes les persones. La igualtat política. D’altra banda, la igualtat, o un grau d’igualtat i de justícia social, perquè aquestes persones tinguin les condicions materials en què puguin viure amb dignitat. El que fa un escriptor és el que fa tothom. Només que d’una manera, diguem-ne, professionalitzada o especialitzada. I què és el que fa tothom? Doncs mirar, mirar el món, intentar comprendre’l i, moltes vegades, intentar explicar-se’l a un mateix i explicar-lo als altres. És el que fa tothom. La meva última novel·la, ‘Tus pasos en la escalera’, se’m va ocórrer i la vaig escriure l’estiu i la tardor del 2018. I és una novel·la que va anar naixent al voltant de la idea d’algú que es retira, que es retira, que està esperant, però que, sobretot, té una actitud. És una actitud de replegament. De replegament, no per tancar-se de manera, diguem, esquerpa, sinó per viure ja amb recursos més limitats. Algú que decideix que no necessita gaires coses. Algú que decideix que no necessita més llibres dels que ja té, no necessita gastar, tampoc necessita gaire més roba. És a dir, pot viure amb comoditat i refinadament amb recursos limitats. Vol fer un hortet a la terrassa.

I la novel·la va néixer, i, a més, ell diu des del principi que ell, efectivament, que s’ha instal·lat en aquesta ciutat, a Lisboa, per esperar la fi del món. Perquè la novel·la també va néixer en un moment en què contínuament sortien notícies tremendes relacionades amb el canvi climàtic, que és un assumpte que a mi, des de fa molts anys, m’ha importat molt i sobre el qual he procurat aprendre i escriure. Llavors, davant la proliferació, doncs, sobretot d’aquells incendis terribles que hi havia a Califòrnia i a Austràlia i coses així, l’onada de calor i tal, hi havia una sensació una mica com d’imminència d’alguna cosa. Jo recordo que aquest estiu, i durant molt de temps abans i després, a casa meva, a Lisboa, que es troba a la ruta dels avions, que arriben a l’aeroport, al cel sempre hi ha un avió. Sempre hi havia un avió. Jo, de vegades comptava cosa d’un avió cada deu segons. I deies: això com es pot sostenir? Llavors, la novel·la va néixer d’un estat com d’inquietud, d’inquietud envers el món. I d’una actitud com de retir, de reserva, de contenció, perquè vivim en un món en el qual hi ha quelcom en la publicitat, per exemple, si us hi fixeu, que es repeteix molt, que és la promesa de les coses sense límits. Des de les empreses de telefonia que et donen gigues sense límits, fins que tu pots aconseguir-ho tot sense límits, pots viatjar sense límits, pots… Però la realitat és que el món té límits. La nostra vida té límits, les nostres capacitats en tenen. L’aigua que hi ha al planeta Terra, l’aigua potable, té límits.

Llavors, a la novel·la hi ha, a part d’una història de ficció… però hi ha com una inquietud per la necessitat de la mesura, de la contenció. Per mi, el més important ara mateix és intentar fixar-me tant com pugui en el que passa. Ara hi ha molta gent amb… i a mi em sembla bé. Molta gent amb moltes ganes d’intervenir, amb moltes ganes, doncs d’això, doncs de sortir cantant, de participar en debats. Jo, la meva actitud, la meva vocació, ara mateix, és d’observar, sobretot, és de fixar-me al màxim en el que jo veig amb els meus ulls, en el que llegeixo, és clar, però, sobretot, en el que veig amb els meus ulls, en allò que només pot explicar qui ho ha vist. Per això crec que és molt important, per mi, més que teoritzar o més que reflexionar, el que ara vull és observar. Jo, aquests dies, el que veig, sobretot, és la disponibilitat de la gent per acceptar el que passa i per ajudar en el que pugui, i per no interferir en… Per una banda, estem veient, per descomptat, una cosa admirable, que és l’actitud exemplar dels metges i del personal sanitari. Això és una cosa que els que som usuaris de la sanitat pública ja la sabíem, però ara ho veiem d’una manera admirable. Una manera esgarrifosa.

Jo veig ara, per exemple, els veïns de davant de casa meva, de l’altra banda del carrer, ja que ens veiem cada tarda. Llavors, són com vinyetes en un còmic. Veus gent gran, veus gent jove. I, de sobte, sortim i ens saludem i aplaudim. És a dir, veus que les persones corrents són bastant adultes i bastant solidàries en general. Tu veus, per exemple, la cua… Jo vaig al supermercat i veig la cua que fem al carrer amb les màscares posades. I veig una disciplina social admirable. Així que… que jo, el que veig, és una ciutadania molt seriosa, molt formal, molt responsable. Les coses poden anar en una direcció o poden anar en una altra. No hi ha determinisme, no hi ha un determinisme històric, i les persones, els éssers humans, som capaços de moltes coses diferents. Som capaços d’actuar civilitzadament i som capaços d’actuar amb barbàrie. Jo posava l’exemple de dues maneres de sortir de dues crisis tremendes, que són la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial, i els resultats d’això, és a dir, a la fi de la Primera Guerra Mundial, Estats Units es van retirar d’Europa, no van participar en la Societat de Nacions i la Societat de Nacions va ser una institució inútil que no va saber, no va ser capaç d’ajudar a prevenir l’horror que va venir després. En vam sortir així i les conseqüències van ser apocalíptiques.

Després de la Segona Guerra Mundial, en vam sortir, almenys a Occident, en vam sortir d’una altra manera. Els Estats Units es van involucrar en la reconstrucció d’Europa, es van crear institucions supranacionals, Alemanya i França van començar a col·laborar, primer en una cosa tan, en aparença, tan pedestre com l’Aliança del Carbó i de l’Acer. Crec que va ser l’any 50. El 1950, Alemanya i França van decidir coordinar el seu carbó i el seu acer, i d’aquí va arribar la Unió Europea. I això va donar lloc a una prosperitat i a un nivell de sistemes democràtics que ha estat únic al món. Llavors, hem de saber que les coses poden anar en una direcció o poden anar en una altra. Aquests valors, és a dir, valors com són la llibertat, la solidaritat, l’esperit crític, la voluntat d’acord… Són valors comuns, no són un descobriment. Jo, els meus principis, jo crec que els valors fonamentals pels quals podem regir-nos caben en un foli. La nostra societat té molts valors, però és una societat una mica aspra, és una societat en la qual les formes i tot això no es cuiden gaire, perquè sembla que les formes o la bona educació són com coses antigues. Però també estem veient aquests dies que podem ser considerats i respectuosos. Jo crec que cal fer el modest esforç de fer el mínim de mal que es pugui.