Cultura per vèncer la barbàrie

Alejandro Amenábar. Em dic Alejandro Amenábar. Nom complet: Alejandro Fernando Amenábar Cantos. I la raó d’això és que a Espanya no és tan comú, però a Llatinoamèrica sabeu que moltes vegades a la gent se li posa un nom compost. I jo vaig néixer a Xile. La raó va ser que la meva mare, que va néixer a Madrid, al barri de Malasaña, ella va viure la Guerra Civil amb sis, vuit anys i va decidir molt jove, tenia menys de 20 anys, va decidir anar-se’n a Xile. Anava acompanyant a una germana seva i de sobte es va quedar allí a viure. Jo li he preguntat recentment, dic: “Mama, i a tu per què et va agafar per quedar-te allí a viure?” I em va dir, diu: “Bé, doncs perquè el que jo estava vivint a Madrid amb la postguerra no tenia res a veure amb el que s’estava vivint a Xile en aquell moment”. En aquell moment ella va començar a més a veure cinema en sales a Santiago de Xile. Es va començar a guanyar la vida com a modista. I 20 anys, més de 20 anys després, va conèixer al meu pare. xilè. Es van casar. Van tenir dos nens, jo era el petit. I quan jo tenia any i mig, enmig del mandat de Salvador Allende, va ser un mandat amb moltes convulsions polítiques, i la meva mare tenia el pressentiment que allò que estava passant allí ja ho havia viscut ella en la Guerra Civil. Llavors ella va convèncer al meu pare perquè vinguessin a Espanya 15 dies abans del cop d’estat de Pinochet. I aquí ens vam quedar. Amb la qual cosa, jo vaig acabar estudiant a la Facultat de Ciències de la Informació i instal·lant-me precisament en un pis d’estudiants que estava al mateix barri de Malasaña. És a dir que vaig fer un viatge, el meu viatge ha estat literalment d’anada i tornada. I això res, per a dir-vos que soc Alejandro Amenábar i fins aquí puc llegir.

Cecilia. Hola, què tal? Soc la Cecilia, encantada. Jo per a començar volia preguntar-te per què Cervantes i per què els anys d’Alger.

Alejandro Amenábar. Cervantes és una figura que em va començar a cridar l’atenció fa vuit anys i precisament la seva estada a Alger. Jo de Cervantes sabia el que moltíssima gent, crec, al meu país, a Espanya sap. Bé, o a tot el món se sap de Cervantes. Hi ha com a diversos ‘highlights’ de la seva vida. Però desconeixia completament el període de la captivitat a Alger i em va semblar molt interessant, sobretot perquè semblava una novel·la d’aventures. El meu productor deia: “Sembla una novel·la d’Alejandro Dumas, amb aquests quatre intents de fugida, l’intent de penjament, com aconseguia sempre salvar la vida tot i ser capturat una vegada i una altra…” I m’ho vaig plantejar com a pel·lícula d’aventures, sempre tenint clar que quedaria cenyit a aquests cinc anys. No m’interessava tant explorar el personatge des que neix fins que mor, sobretot perquè no hi hauria hagut espai en una pel·lícula, sinó centrar-me en aquests cinc anys. Una altra de les coses que em crida l’atenció del personatge de Cervantes que això, bé, ho pots destil·lar llegint ‘El Quijote’, que és una de les coses que vaig haver de fer per a preparar aquesta pel·lícula, perquè en aquest país ja sabeu que tots hem llegit ‘El Quijote’, però cap hem llegit ‘El Quijote’. Llavors me’l vaig haver de llegir de principi a fi i el que veus és un joc d’empatia entre dos personatges. Dos personatges que s’enriqueixen, que es transformen, es van impregnant l’un de l’altre. Llavors això jo crec que estava en algú com Miguel de Cervantes. Algú que degué ser un ser molt, molt empàtic. Algú que era capaç de convèncer als seus companys de presó perquè s’embarquessin una vegada i una altra en aquests intents de fugida. Bé, no sé, jo me’l vaig imaginar com algú molt, molt carismàtic. I per descomptat amb sentit de l’humor, que és una cosa que també té un buit en la seva obra. I em va cridar molt l’atenció quan intentes buscar referències, en el meu cas referències cinematogràfiques, en què no hi ha pràcticament ni una pel·lícula, hi ha una pel·lícula de 1967, crec, de Sherman, una minisèrie de televisió d’Alfonso Ungría als anys 80 i no hi ha res més sobre el personatge més icònic de la literatura espanyola i un dels més importants de la literatura universal. Llavors això ho va fer per a mi el doble repte de fer una pel·lícula, diguem, o la pel·lícula que jo sentia que Cervantes es mereixia. Perquè Cervantes és aquest il·lustre desconegut, jo a més que visc davant de la seva estàtua, jo tinc, tots els matins veig, des de fa més de 20 anys, a Cervantes i a les seves criatures, a Sancho i Don Quijote i una desfilada de turistes japonesos fent-se les fotos. Però clar, és aquesta estàtua que veus tots els dies i no t’atures a mirar-li als ulls o a preguntar-te qui és. I jo amb aquesta pel·lícula sobretot, com us deia abans, no volia fer només els grans titulars de la seva vida, sinó jo volia entendre, dic: “Aquest home acabarà molts anys després, no en el moment que s’explica la pel·lícula, però molts anys després acabarà escrivint l’obra que es convertirà en probablement la novel·la, la primera novel·la moderna i una de les novel·les més importants i sembla que la més llegida de tots els temps”.

Alejandro Amenábar. Dic: “Qui és aquest individu?” Llavors jo volia intentar trobar a la persona, l’ànima del personatge. Després, quan vaig anar investigant més, me’n vaig anar adonant pel que et deien els propis biògrafs, els llibres d’història, que en aquesta època, aquesta època és crucial per a entendre al Cervantes ésser humà i al Cervantes artista, perquè molt probablement la seva vocació d’explicar històries va néixer en el presidi, quan ell va començar a explicar històries als seus companys de presó. I això és una cosa amb què ja connectava íntimament amb mi. I llavors ja es va convertir en un projecte molt personal. I de fet jo crec que d’alguna manera és el meu projecte més autobiogràfic.

Dona 2. Hola Alejandro, és un plaer. Al llarg de la teva carrera has explicat històries protagonitzades per Hipatia d’Alexandria, Unamuno, ara Cervantes. I volia preguntar-te si tu creus que el cinema és una bona manera d’ensenyar història.

Alejandro Amenábar. El cinema, m’atreviria a dir que és la perfecta manera d’ensenyar història però clar, estic tirant cap a casa. Però el cinema té una cosa molt important, i ja que parlem de divulgació, i és la connexió per la via de l’emoció. Jo sempre insisteixo de totes maneres quan fas pel·lícules i en aquest cas, a més perquè hi ha hagut, ja sabeu, o si no ho sabeu, ja us ho dic jo, una certa polèmica a Espanya per si la condició sexual del personatge, etcètera. Jo parteixo de la base que quan fas una pel·lícula o escrius una novel·la estàs ficcionant. Des del minut 1, la primera frase, tot t’ho has d’imaginar. Hi ha coses que estan més o menys demostrades, unes altres que formen part del probable, però finalment t’ho has d’imaginar. Aquesta imaginació és necessària precisament per a aconseguir el vincle emocional. Perquè el que és un paràgraf en un llibre de text, en un assaig que està perfectament posada, la data, lloc, etcètera, però el que allí passa una vegada que aquests dos personatges, poso un exemple, en aquest cas Cervantes i el seu captor que se sap que es van conèixer, però jo ara he d’entrar en què es va dir, en què es van dir. Llavors he d’imaginar. I això és el que em permet crear aquest vincle, perquè transporto al públic, en aquest cas a vosaltres, a vosaltres a aquest lloc, aquest moment i us faig viure o sentir el que els personatges sentien. És aquesta mescla, insisteixo, de divulgació i d’imaginació. I per a mi és perfecte perquè la via de la imaginació o de l’emoció és la que per a mi dona sentit al meu art. És a dir, que per a mi el cinema el que té de bell és que et fa somiar, et porta a altres llocs i a vegades, com diu el meu productor, a veure si se t’ocorre una més barateta, perquè evidentment fa uns anys vaig fer la pel·lícula ‘Ágora’, que quan analitzaves Alexandria, segle IV, doncs ja se’t posen els pèls de punta perquè has de recrear això. Però tota aquesta labor de recreació també depèn, entenc, d’amb la serietat amb què t’ho prenguis. Ara s’ha discutit precisament l’última pel·lícula, la de ‘Gladiador II’, de Ridley Scott, on se sap que hi ha claríssimament coses que formen part de l’impossible. A mi m’agrada, quan faig cinema basat en fets reals o basat en fets històrics, moure’m entre el nivell que va del probable al provat. M’agrada més això. Però sobretot t’ajuda a mi a aprendre. Aprenc moltíssim fent pel·lícules perquè moltes de les coses, en història, a mi m’agradava molt la història, l’assignatura, de nen, però aquesta assignatura o aquestes parts de l’assignatura que queden una mica relegades i no ens enganyem, en la meva època com a mínim, jo soc una miqueta postboomer, la Guerra Civil passàvem de puntetes per ella perquè vèiem tota la història d’Espanya i quan arribava la Guerra Civil, de sobte havies fet quatre salts i estaves ja en la transició. Fer una pel·lícula com ‘Mientras dure la guerra’ a mi em va obligar a posar-me les piles sobre com s’havia gestat el cop d’estat, etcètera. És molt interessant fer cinema històric perquè t’ajuda a aprendre.

Alejandro Amenábar. I després jo en part intento transmetre això al públic. També sense obsessionar-te. Crec que cal establir una barrera en què dius bé, això a partir d’aquest punt, si algú està, una persona està interessada, el que ha de fer és llegir o el llibre corresponent, l’assaig corresponent, però com a mínim sembrar la llavor de la curiositat en la gent.

Home 1. Bones Alejandro, jo volia preguntar-te que imagina’t que en 30 anys tinguessis la possibilitat de fer una pel·lícula sobre l’època que estem vivint ara. Em preguntaria que quin personatge triaries com a protagonista.

Alejandro Amenábar. Bé, jo no sé si un personatge, perquè a més el personatge tu saps que quan fas una pel·lícula, o és el meu cas com a mínim, intento identificar-me amb el personatge protagonista. Però aquí a mi se’m presenta, se’m fa molt difícil identificar-me amb ell, però hi ha un fet que no apareix reflectit ara mateix al cinema actual i molt particularment al cinema de Hollywood. I em sembla un fet summament cinematogràfic, perquè crec que és un dels esdeveniments més importants, i gairebé ho dic amb valoració negativa, que hem viscut al segle XXI, que és l’intent d’assalt al Congrés dels Estats Units. Crec que aquest grup de policies que van estar contenint les portes literalment a aquest exèrcit de gent que a mi em recordava, i ho dic perquè he vist algun reportatge, em recordava a una pel·lícula de zombis, contenint a la massa que entrava a apartar, això d’alguna manera ho havia descrit a la meva pel·lícula ‘Ágora’ en la invasió de la Biblioteca d’Alexandria, em sembla un fet molt, molt cinematogràfic. I a més tens el malvat perfecte que és Donald Trump. Però em sorprèn que, bé, no em sorprèn que no s’hi hagi, no s’estigui tocant aquest tema ara mateix al cinema estatunidenc, però crec que és una cosa que aquesta història cal explicar-la.

Dona 3. Hola Alejandro, encantada de conèixer-te. A mi m’agradaria preguntar-te, en pel·lícules com ‘Àgora’ o ‘Mentre duri la guerra’ apel·les a la cultura enfront de la violència.

Alejandro Amenábar. Llavors a mi m’agradaria saber si creus que en aquests temps tan convulsos la cultura és la millor eina contra la barbàrie. Bé, se sent gairebé que és com una obvietat, no? Més que, fixa’t, més que de la cultura, m’agradaria parlar de la raó o coneixement i raó, que en definitiva també això és cultura. Sí, m’interessen, a vegades he acabat en aquests personatges. Crec que no de manera deliberada, inconscient, probablement, però he acabat en el personatge de Hipatia, en la meva pel·lícula ‘Ágora’ o Miguel de Unamuno en ‘Mientras dure la guerra’. Són dos intel·lectuals que es veuen atrapats en temps convulsos. Jo, que precisament he viscut una de les etapes menys convulses, crec, després d’haver-me lliurat, la meva mare sistemàticament es va lliurar de la postguerra de Franco, jo em vaig lliurar de la dictadura de Pinochet. I els 80, ara com a mínim, a mi em semblen bastant plàcids. Una època bastant plàcida en què hi havia una voluntat d’enteniment en la societat espanyola. Segur que hi hauria polítics que et diran que no, que allò era una gossada, però la meva sensació és que era molt més plàcid que el que estem vivint, que els temps que estem vivint ara, no sols a Espanya, sinó a nivell global. Llavors moltes vegades ho has de fer quan escrius sobre personatges et poses en la seva situació. I una persona, un personatge com Hipatia no vaig arribar directament a ella. Jo estava interessat a fer una pel·lícula sobre l’astronomia i l’astronomia em va portar a anar buscant les grans ments que han anat desxifrant els secrets del cosmos, moltes vegades desdient-se els uns als altres que això em resulta apassionant. Com Einstein el que fa és refutar al seu ídol absolut que era Newton. Bé, i allò em va portar a Hipatia. Hipatia era un dels personatges que estava allí en aquesta llista d’intel·lectuals. I clar, quan analitzes les vivències d’Hipatia, les circumstàncies en què mor i allò que li toca viure, i el que li toca viure és, això que us deia abans, l’assalt al Congrés. Li toca viure l’assalt al símbol de la cultura, símbol màxim de la cultura que va ser, en aquest moment era la segona biblioteca d’Alexandria, la primera s’havia cremat prèviament, doncs ho feien molt, molt, molt interessant. I després comprovar com aquestes veus, que no deixen de ser veus moderades, en el cas d’Hipatia se sap que tenia, el seu millor amic era cristià però ella alhora es movia en cercles pagans… Llavors era una persona capaç de conviure amb el diferent. En definitiva, això ens està parlant de tolerància. En el cas de Miguel de Unamuno, doncs just en l’època en què la meva mare acabava de néixer feia uns anys, apareix aquest senyor que és un intel·lectual molt prestigiós, però que pràcticament ve del segle anterior, del segle XIX i que ha de posicionar-se.

Alejandro Amenábar. I no només es posiciona, sinó que es capgira la seva posició. Bé, perquè ara en aquests temps que estem vivint, que jo vull pensar que no viurem un enfrontament armat, com a mínim no a Espanya, però si que vius la fúria que es viu al Congrés i la passió i m’atreviria a dir, la falta d’educació que vius a vegades entre ses senyories, es transmet al carrer, es transmet al parc on estàs passejant al gos. Llavors a mi em passava, fa uns anys jo passejava el gos amb un grup de jubilats i allí es gestava una discussió que a vegades era molt, molt acalorada. I a mi se’m demanava opinió. A mi m’agrada moltes vegades observar i copiar veus, registrar, però no intervenir necessàriament. I en algun moment se’m demanava opinió i bé, en no intentar entrar al joc i sobretot no m’agrada enemistar a la gent, però sí que m’agrada manifestar el meu punt de vista. Bé, vaig sentir que una mica el que m’estava passant era el que li estava passant a Unamuno quan va haver de dir la seva opinió primer sobre el cop i després va haver de desdir-se. Llavors trobo aquesta connexió amb aquests personatges i m’agradaria pensar que la meva veu i la de tantes altres persones que pensem que cal fer una crida a la moderació en els temps que corren, doncs que no serem emportats per aquesta onada de sang que sembla que tristament de tant en tant ens envaeix.

Home 2. Hola Alejandro, moltes gràcies pel teu cinema en què ens has mostrat personatges dels quals no sabíem res o dels quals teníem un coneixement distorsionat. La meva pregunta va sobre el procés creatiu. T’ensopegues amb el personatge, és a dir, decideixes fer una pel·lícula sobre un personatge determinat o, com el cas d’Hipatia, estàs bussejant en un tema i de sobte et trobes amb un personatge i dius aquest és el meu personatge?

Alejandro Amenábar. Bé, tu ho has dit. En el cas d’‘Ágora’ va ser exactament així. Jo vaig voler investigar o llegir o estudiar la teoria de la relativitat. Jo vaig ser molt negat en ciències, matemàtiques ja ni t’explico, però la relativitat havíem passat de puntetes. I de sobte em cridava l’atenció algún reportatge que havia vist, la sèrie ‘Cosmos’ de Carl Sagan, i llavors vaig començar a bussejar en la relativitat. I clar, la relativitat em porta a Newton, Newton em porta a Copèrnic. I quan això ho has de materialitzar en una pel·lícula, acabes explicant la història d’Hipatia. Però aquesta història, a més es nota en la pel·lícula, està molt tenyida d’aquest interès cosmològic. Jo tenia en aquell moment, ara ja no el tinc tan despert, en aquell moment era autèntica obsessió pel tema de les galàxies, etcètera. I aquí acabes en aquest personatge. Altres vegades, com us explicava abans, traient al gos al parc i després estava en la secció de llibres i veig: ‘La Guerra Civil contada a los jóvenes’, per Arturo Pérez Reverte. I dic doncs mira, jo no soc jove, però sé molt poc de la Guerra Civil, així que m’ho compraré. I allí vaig trobar el discurs de: “Vencereu, però no convencereu”. Dic: “Cony, que això ho va dir Unamuno?” I al voltant d’això vaig pensar que es podia construir una gran pel·lícula sobre la nostra Guerra Civil. Ara, en aquest cas, en el procés en què estic immers, que és una pel·lícula completament inventada, diguem, no hi ha personatges reals, també és una pregunta que tu et fas com a guionista o amb els teus coguionistes: Qui és aquesta persona? De qui estem parlant? T’ho poses a la pissarra i veus què és el que persegueix, què és el que defineix el personatge, a vegades inclous elements de gent que coneixes i, sobretot, poses també molt de tu. Quan en algun punt he llegit pejorativament de la pel·lícula que jo en ‘El Cautivo’ me l’he emportat al meu terreny, a Cervantes, dic: “Per descomptat, és que jo he de crear els vincles amb aquest personatge”. És a dir que sempre poses alguna cosa de tu en tots els personatges de les pel·lícules.

María. Hola Alejandro, soc la María, fan. M’encanta el cinema, em sembla una manera d’aprendre espectacular. Aquí en aquesta casa Aprenemos Juntos ens han ensenyat que realment l’emoció és una de les formes d’aprenentatge millors. Llavors bé, m’encanta. I ara per a fer-te la pregunta, volia comentar que el personatge d’Hipatia vas destacar, reivindicaves el paper de la dona en la ciència i en l’art.

Alejandro Amenábar. Llavors volia saber què et sembla doncs l’auge de les directores espanyoles guanyant premis en els festivals i omplint les taquilles. Bé, jo estic encantat. No he vist ara ‘Los domingos’ de Alauda Ruiz de Azúa, però ella el que va fer en el seu treball anterior, ‘Cinco lobitos’ i ‘Querer’, de nou, ‘Querer’ és una sèrie amb què vaig aprendre molt d’un plantejament molt particular de la violència domèstica. A part que s’aprèn un munt de judicis i de judicis com se celebren aquí a Espanya. M’encanta Carla Simón. Bé, jo crec que és fonamental. O sigui és clar que la discriminació històrica ha existit en gèneres. Em sembla en aquest sentit molt interessant, molt important la discriminació positiva, intentant que vingui tota una nova generació de dones cineastes. I bé, em feia molta enveja perquè jo crec que ‘Los domingos’ se’n durà uns quants Goya enguany.

Inés. Alejandro, encantada. Soc la Inés, estudiant de cinema, i la veritat és que a mi, per exemple, em va impactar moltíssim aquesta escena de Gran Via en ‘Abre los ojos’ i que està totalment buida. I la veritat és que m’agradaria saber si tens alguna recomanació per a aquesta gent que està començant a fer pel·lícules o com a curts per a donar-li com aquest valor de producció que dona doncs una Gran Via buida amb menys costos de producció.

Alejandro Amenábar. Perquè clar, no és una superproducció com altres pel·lícules teves. Jo tinc una, per a això tinc una visió bastant responsable fins que arribi la IA i ens ho faci tot. Fer pel·lícules i fer curts costa molt diners. Llavors la meva recomanació és saber prioritzar. Per descomptat, dono per descomptat la capacitat de treball per a portar la lliçó apresa quan vas al set. Com deia abans, jo quan vaig al set no m’importa que un actor o una actriu em digui: “Escolta, per què no fem aquest canvi?” Sí, una labor important és saber caçar les bones idees al vol quan te les llancen. Però intento portar, és a dir, no anar a cegues al set. Per què? Perquè cada minut compta en el set. I després, i això ho vaig aprendre d’Steven Spielberg, rodant. Spielberg va tenir la generositat de convidar-me dues vegades a un rodatge seu. I recordo la primera vegada que el vaig veure rodar un pla. Va fer tres preses i jo vaig pensar, jo, il·lús, dic: “Està malament, està malament. Això anirà a repetir, tal”. No, no ho va repetir. Llavors, quan veus després la pel·lícula i veus el pla a la pel·lícula, entens que és el que ell ha prioritzat. I per a mi això és molt important. Quan hi ha una actriu que et dona una mirada meravellosa, que saps que és màgia, si t’embulles en les deu, 20 preses següents, perquè el problema amb aquesta mirada és que hi havia hagut un focus que estava mal col·locat i llavors ara intentaré reproduir la mirada més el focus, més el ‘travelling’ perfecte, l’has cagat. Has de saber prioritzar perquè realment optimitzes el rodatge i aconsegueixes molt més del que aconseguiries habitualment.

Home 3. Hola Alejandro. En la teva primera pel·lícula vas denunciar el sensacionalisme i la representació de la violència. Com es faria ‘Tesis’ en l’època actual de les ‘fake news’ i de les ‘influencers’?

Alejandro Amenábar. En realitat, per a això em considero, soc Unamuniano perquè soc una persona del segle passat. Jo soc encara analògic i estic molt poc ficat en xarxes. Soc conscient del poder de les xarxes. Però ‘Tesis’ sí, és una pel·lícula que des del punt de vista tecnològic ha quedat superada perquè el que es planteja allí és a través del món de la televisió i el món del vídeo. L’‘snuff’ no deixava de ser una metàfora, una llegenda urbana. No crec que hi hagués una xarxa organitzada per a matar gent, etcètera, i gravar imatges sagnants. Però també tinc la sensació que, efectivament, el plantejament de la pel·lícula, que era un plantejament moral, fins a quin punt nosaltres som esclaus de les imatges i molt particularment de les imatges morboses, això a mi em preocupava pel que vèiem a la televisió, que en aquell temps, el temps que vaig concebre aquesta pel·lícula jo crec que va ser el cas, el trist cas de les nenes d’Alcàsser. Llavors veies que a la televisió s’havia tocat fons a l’hora de dramatitzar i fer espectacle de la tragèdia. Però ara tinc la sensació que ha estat completament superat a través del món de les xarxes. I sí, m’atreviria dir que fins i tot de les plataformes. És a dir, avui qualsevol pot veure el que li vingui de gust. Per a mi és interessant, però no sé com es podria plantejar perquè mai m’he plantejat fer una actualització d’una pel·lícula com ‘Tesis’, però estem vivint l’arribada de la intel·ligència artificial. I com això afecti, ja de per si la societat està completament afectada per aquesta cerca d’estímul permanent a través de les històries d’Instagram, dic tot això pel que veig al meu voltant, perquè com us dic, jo no he aconseguit enganxar-me, però ho veig que això funciona així i em pregunto com serà quan amb la intel·ligència artificial tu siguis capaç de modificar el teu entorn, modificar-te tu i per descomptat generar imatges aparentment reals que siguin completament falses. Però no em veig ara amb forces de fer una pel·lícula sobre això.

Home 4. Hola Alejandro, molt de gust. Aquesta pregunta ve des del costat tècnic, des d’un director de fotografia en creixement. Com elegeixes tu al director de fotografia? Què és el que busques tu per a les teves pel·lícules i de quina manera treballes tu en això? Si t’involucres molt en la direcció de fotografia o treballes una mica més des de darrere amb els actors i tot això.

Alejandro Amenábar. A mi m’agrada pràcticament involucrar-me en tot el que té a veure amb l’audiovisual. Molt especialment la música, perquè m’ha agradat la música de cinema des que soc nen, però de fotografia no entenc res. Llavors, de fet, no he repetit amb un únic director de fotografia més de dos projectes. El tercer sempre ha canviat, en realitat, perquè em deixo assessorar pel meu productor, amb qui porto ja treballant la tira d’anys i busquem sempre a l’ànima idònia per a la pel·lícula. I en aquest cas crec que he complert ja tres projectes. He batut el meu rècord Guinness amb Álex Catalán perquè vaig començar amb ell ‘Mientras dure la guerra’, on em vaig entendre el justet amb ell. Després vam fer la sèrie ‘La Fortuna’, i allí realment vam congeniar i ens vam començar a enxampar el punt a l’un, a l’altre. I ara en ‘El Cautivo’, on la simbiosi i la química era perfecta. I és bàsicament, ell sap, com us he dit abans, jo m’agrada controlar molt el que és l’enquadrament i el llenguatge visual. És a dir: la càmera on es mourà i per què. També perquè tinc idees molt, molt clares quan vaig al set, que estic disposat a desfer-les completament si per exemple, com va passar aquella vegada amb Álex Catalán, em diu: “Escolta, això el seu és que ho plantegis en pla seqüència”. I literalment vaig haver de reescriure la seqüència per a poder encaixar-ho en un pla seqüència. Però generalment dono molt poques indicacions al director de fotografia. Confio en la seva sensibilitat i si són bons o bones, per descomptat entenen més que de llum. Entenen, quan llegeixen el guió et donen altres claus més profundes. I jo, d’altra banda, puc plantejar, doncs, que aquesta escena la veig més íntima, aquesta escena em semblaria que estaria millor amb menys llum, però crec que poques vegades he canviat o he fet canviar la il·luminació d’un set. Una vegada que ho he vist, jo deixo que facin això. Això sí, valoro la velocitat. Perquè com més temps consumeixi la col·locació de les llums, menys temps tindré jo per a repetir preses. Llavors valoro als encarregats de fotografia que van relativament ràpid. L’Álex no és dels més ràpids, he de dir. I Javier Aguirresarobe també que és un dels millors directors amb qui he treballat. Ell va fer la fotografia de ‘Los otros’ i de ‘Mar adentro’. A vegades entrar en el set per a parlar amb la Nicole havia d’obrir-me pas entre un bosc de suros perquè ho tenia tot allò que semblava un iglú rebotant les llums.

Dona 6. Hola. Mira, amb ‘Mar adentro’ et vas atrevir a explicar una història tan dura com la de Ramón Sampedro.

Alejandro Amenábar. Creus que el cinema pot ajudar al fet que aquesta societat avanci generant temes de debat tan delicats? Bé, a mi en general m’agrada parlar de qualsevol cosa. Els meus pares, la veritat que per a això han estat, com dir-ho?, prou inconscients, o tot el contrari, per a abordar qualsevol tema. I cinematogràficament m’agrada fer-ho. Llavors sí, clar. Quan una pel·lícula planteja temes polèmics, a mi em sembla doblement interessant. Jo crec que el cinema pot obrir els ulls d’alguna manera a molta gent i pot canviar la perspectiva. A mi una sèrie de què vaig aprendre molt, no és pel·lícula, és una sèrie, és ‘Veneno’. ‘Veneno’, jo com a homosexual, doncs jo d’alguna manera anava per la vida molt tranquil·lament, pensant que coneixia perfectament no només el meu entorn, sinó el món trans pel que he conegut, doncs travestís, etcètera. Tot un món que quan vaig veure aquesta sèrie em va ajudar a veure’l des d’una altra perspectiva, que és el de la normalització i la lluita per la inclusió, absolutament normal en la societat. Bé, aquest canvi meu de sentir que m’havia quedat absolutament obsolet, succeeix en aquest cas per un producte audiovisual. Dit això, no m’agrada anar donant lliçons morals. Ja he dit alguna vegada que prefereixo que el meu cinema sigui més de preguntes que de respostes. I fins i tot a vegades, quan intentes ser molt expeditiu amb algun missatge, a mi la por que em fa sempre és que la pel·lícula quedi ancorada en el seu temps i que quedi obsoleta. Perquè alguna cosa, diguem, transcendeixi i tingui una vigència almenys d’una dècada, doncs has de no ancorar-te per aquesta realitat i no ser tan bast en el missatge que potser és molt vàlid avui i no és tan vàlid demà. Pero me resulta muy interesante cómo a veces las películas incluso eligen su propio camino. Es decir, cuando yo planteé esta última película, ‘El Cautivo’, después de todo lo que había leído en los libros de historia, aparecía esta posible homosexualidad o esta relación homoerótica entre Miguel de Cervantes y su captor Hassán Bajá, bueno, ¿cómo coges ese toro? Entonces, en el meu cas, jo que mai havia fet pel·lícules amb tema homosexual, vaig sentir en algun moment que m’estava apartant, la meva pròpia condició sexual, m’estava fent obviar-ho. Fins que de sobte vaig dir: “A veure, si m’avergonyeixo d’això, si estic intentant ocultar això, és que m’avergonyeixo de mi mateix”. Perquè jo entenc que una relació homosexual al segle XVI podia ser motiu fins i tot de foguera.

Alejandro Amenábar. Però estem al segle XXI i concretament a Espanya. Llavors vaig dir: “No, no, això cal fer-ho, cal explicar-ho. Si jo crec que això és una possibilitat i molt probable l’exploraré”. Però independentment de la vehemència amb què jo em vaig expressar en la ficció, al final el públic és, bé, no sé quants d’aquí haureu vist la pel·lícula, però tinc la sensació que al final el públic és qui decideix què és el que li passa al cap al personatge. I hi ha gent que pensa que efectivament Cervantes es va enamorar del seu captor. I hi ha un altre grup de gent de públic que pensa que Cervantes el que està fent és sobreviure i s’està buscant l’afecte del Bajá. És a dir, és un exemple que encara que jo hagi intentat donar la resposta en la pel·lícula, al final es queda plantejada la pregunta. I en el cas de ‘Mar adentro’ no és tant que jo pretengués canviar consciències. Jo evidentment m’identificava plenament amb Ramón Sampedro. No vaig arribar a conèixer-lo. Però tots coneixeu, com a mínim els de la meva generació coneixeu aquell cas, tot el debat que va suscitar la gravació de la seva mort, que ell es va obstinar que es gravés per a crear un impacte en la societat espanyola. I bé, no ho he conegut però jo sí que empatitzava amb el que ell sentia. És a dir, jo si fos un C7, com era ell, jo crec que hauria lluitat per exercitar el més possible el moviment de les meves extremitats, no hauria desitjat la mort. Però sí que entenc casos extrems en què un cas, per exemple, que tu pateixis ELA, per descomptat, i ara cal donar suport i impulsar la nova llei per a cures pal·liatives per a malalts i malaltes d’ELA, però també la possibilitat d’una mort digna si tu així ho decideixes. No vaig voler tant insistir en, insisteixo, estic explicant la pel·lícula des del punt de vista de Ramón Sampedro, però el que volia era fer una reflexió sobre la nostra posició davant la mort, més que la defensa legal. Tota la part legal de la pel·lícula li vaig proposar a Mateo Gil, el meu coguionista, dic: “Ho deixarem a part, no insistirem en la batalla legal de Sampedro, perquè això se superarà”. Si no és ara, serà, i mira 20 anys després ja està aprovada la llei per a una mort digna. Però sí en com vivim la mort d’alguna manera i com ens enfrontem a ella, que és una cosa inevitable. No ja dels teus sers estimats, perquè tard o d’hora, per poc que transitis per la vida, et trobaràs amb un pal molt gros. Perquè si no ha estat el teu pare qui s’ha mort sent tu molt jove, doncs serà un amic o una amiga a qui estimaves molt, si no després amb la teva pròpia mort. I traslladar això a una pel·lícula a mi m’ajuda primer aprendre a fer-ho, a enfrontar-me a la mort. I ho volia transmetre, deixar-li-ho al públic com una espècie de bàlsam. Si vols bàlsam preparatori. Llavors sí que el cinema té aquest poder i el reivindico. Clar.

Toni. Hola Alejandro, em dic Toni. Soc actor i còmic i volia preguntar-te: has fet cinema de terror i d’aventures, entre altres gèneres, però t’atreviries amb una comèdia?

Alejandro Amenábar. Fa uns anys me’n recordo que em va telefonar Santiago Segura. Com no? I em va dir: “Amiguete, per què no fas una comèdia? I vista la recaptació que fa ell amb les seves comèdia potser hauria de llançar-m’hi. La veritat és que com a gènere ho gaudeixo molt veient-ho com a espectador, però no m’ha cridat com a creador. Però sí que és veritat que intento, l’humor és present a la meva vida i l’humor és present a les meves pel·lícules. Ja des de la meva primera pel·lícula, des de ‘Tesis’, sempre a través d’algun personatge que pot una mica alliberar la tensió a través de l’humor. M’agrada l’humor. I en el cas d’una pel·lícula sobre Cervantes, que no ens oblidem, Don Quijote és una paròdia de les novel·les de cavalleria. És alguna cosa així com el que vindria a ser ‘Atierra como puedas’ o ‘Agárralo como puedas’ en aquell moment. És una novel·la humorística. Doncs sí, em semblava que l’humor havia de tenir un buit en la pel·lícula, però hauria de ser el gènere adequat. És a dir, quan trobes una història com la de ‘Mar adentro’, crec que ni l’humor, ni el terror que havia estat fins llavors el gènere que més havia recorregut i el suspens, no era l’adequat. M’agrada que acabéssim això d’humor. Jo recordo quan vaig anar al cinema a veure ‘Cinema Paradiso’. És una pel·lícula en què jo reia i plorava alhora. Llavors això ho he intentat reproduir precisament en una pel·lícula com ‘Mar adentro’. M’agrada aquesta sensació, no? Estar rient i estar plorant, per què no.

Rosa. Hola Alejandro, soc la Rosa. M’agradaria preguntar-te: si haguessis de triar una pel·lícula, quina seria la pel·lícula que recomanaries i per què?

Alejandro Amenábar. Doncs fa poc vaig arribar a una conclusió, a veure, una de les meves pel·lícules preferides, perquè hi ha diverses, sempre és difícil dir una. Però n’hi ha una que tinc en un pòster retroil·luminat gegant a casa, pel que suposo que aquesta és la meva preferida. I és curiós perquè al meu cinema, com us he dit fa un moment, intento fer un cinema accessible que trobi als espectadors. No m’agrada fer pel·lícules críptiques on calgui intentar endevinar el que he intentat explicar. M’agrada ser entès. I per descomptat m’agrada, com us deia abans, que hi hagi personatges. I probablement la meva pel·lícula preferida de la història és una pel·lícula críptica i una pel·lícula sense personatges en absolut que es diu ‘2001’, on el personatge més interessant probablement és el robot. Bé, forma part de la contradicció. La meva pel·lícula preferida és una pel·lícula críptica que molta gent no entén i on no hi ha personatges.

Gustavo. Hola Alejandro, soc el Gustavo. Abans de res, molt agraït per tot el que ens has regalat amb el teu art fins ara. La meva pregunta és: tu que vas guanyar un Oscar sent tan jove, no et van entrar dubtes llavors dient: “Ara he de fer una pel·lícula igual de bona que aquesta o canviar de professió”?

Alejandro Amenábar. Moltes gràcies. Bé, canviar de professió m’ho he plantejat alguna vegada perquè amb les sales a vegades que hi ha anys que són molt dolents, dic em vindria millor muntar-me un bar. Però Amenábar, a més. Però gairebé m’atreviria a dir que va ser probablement després de ‘Los otros’, quan s’esperava que el meu següent pas fos una pel·lícula a Hollywood, en anglès. I la història que em cridava l’atenció era ‘Mar adentro’. És fantàstic guanyar un Oscar perquè és el somni i qui digui que no, menteix. Dels qui ens dediquem a això és com la icona. I és molt divertit veure com la gent es comporta amb un Oscar perquè tothom vol la foto amb l’Oscar, etcètera, encara que només sigui com a imatge. És molt divertit. Però després a mi el que em guia realment és aquesta passió. He tingut la sort de poder-me apassionar amb el meu treball. Llavors sentir que faig alguna cosa al dictat, ja des de nen ja no m’agradava. Quan em posaven tema de redacció, simplement que em posessin tema, ja em feia una mica de ràbia. Jo preferia tema lliure. I llavors el que va passar després de l’Oscar molt probablement és que va poder haver-hi, aquest era el moment en què jo podia haver fet el salt que han fet altres cineastes que s’han atrevit, han dit: “Jo bregaré en aquesta selva que no deixa de ser la meca del cinema”. I jo vaig decidir que el que havia de guiar la meva carrera era la meva següent història. I és el que em té obsessionat durant els anys següents. És a dir, em guio per la història que he d’explicar i tota la resta sobra. Mentiria si digués que no pesa, evidentment, la carrera que tens o els premis que has guanyat, els èxits que has tingut. Però al final t’has de desembarassar de tot això. Quan vaig fer ‘Mientras dure la guerra’, va llegir el guió un amic meu, una persona que es dedica al cinema i em va dir: “Ni se t’ocorri fer aquesta pel·lícula. Si us plau, no la facis. Serà el final de la teva carrera. Com se t’ocorre ficar-te en aquest vesper? El món militar i a sobre fiques a Franco, la faràs grossa”. En fi. Però és que quan vaig decidir explicar la història d’aquest jove Miguel de Cervantes, ‘El Cautivo’, un altre amic em va dir: “Si us plau, mira la teva carrera en retrospectiva, no pots fer això”. Doncs es pot.

Dona 8. Hola Alejandro. Bé, primer de tot moltes gràcies per no haver-te’n anat a Hollywood després d’haver guanyat l’Oscar i també per no haver canviat de professió i haver posat un bar. Llavors, bé, jo volia preguntar-te com afecta a la teva vida personal les crítiques al teu treball?

Alejandro Amenábar. Home, quan fas una obra t’exposes al fet que la gent opini sobre ella, perquè d’això es tracta. Llavors jo crec que, fixa’t, quan vaig fer un dels meus primers curts que va guanyar un munt de premis i de sobte va haver-hi un festival on ni tan sols l’havien seleccionat i jo vaig trucar indignat a la direcció del festival a protestar, perquè clar, com és possible que m’han donat el premi aquí, aquí i aquí, i aquí no està ni tan sols seleccionat. I em va dir alguna cosa així com: “Que et donguin”, o una cosa així. I va ser una manera molt interessant, una lliçó d’humilitat en què aprens que no pots agradar a tothom. Hi ha una pràctica que acostumo a fer que és que quan sé que la crítica és negativa i no tinc xarxes, però hi ha amics que em llegeixen coses i tal, quan sé que és negativa, no em molesto tampoc gaire a llegir-la. La llegeixo per sobre però no m’obsessiono. I després també per una, a mi sempre he dit que les pel·lícules les faig en una pantalla de cinema de cara als espectadors. Per a mi l’interessant és la reacció de la gent. El meu cinema és un cinema que busca als espectadors, que busca aquesta connexió. Llavors, és veritat que s’organitzen passis de premsa per a premsa especialitzada, crítics, crítiques, etcètera, però aquesta gent no paga per veure les meves pel·lícules. Jo el vincle que estableixo és amb la gent a qui estic demanant que literalment mogui el cul de casa seva i vagi del sofà del seu saló a la butaca del cinema. Llavors aquesta és la gent de qui m’interessa l’opinió fonamentalment.

Home 7. Hola Alejandro, què tal? Encantat. Tinc la sensació que ets un director ambiciós tècnicament parlant. Bé, que li hem pogut observar en pel·lícules com a ‘Ágora’ o ‘El Cautivo’. Volia saber quin paper juga la tecnologia en aquestes produccions o en les teves pel·lícules?

Alejandro Amenábar. Bé, seria interessant si fes ‘El Cautivo’ d’aquí a uns anys a veure com es podrien haver resolt uns plans. Perquè hi havia un pla d’una girafa que hi ha un moment en què Cervantes surt per primera vegada de la presó i veu els carrers d’Alger. Llavors als carrers d’Alger havia de trobar-se amb tota l’explosió de la cultura algeriana en aquest moment. I per descomptat, hi havia animals i entre altres, hi havia una girafa, un pla… La girafa tu saps que no la pots portar alegrement a un set, has d’anar a rodar-la al zoo, o en el seu hàbitat natural. I sobre això cal imprimir-ho o sobreimposar-ho en la imatge. Bé, això de la girafa va ser un autèntic deliri. Però després també havíem de rodar un pla amb un mico, perquè jo volia que es veiés un mico. I de sobte em van cridar a capítol el meu productor i el meu ajudant de direcció perquè està prohibit rodar amb primats a la Comunitat Valenciana, que és on es rodava la pel·lícula, però també a Madrid, també a Catalunya. En fi, calia anar a rodar el mico a Talavera de la Reina. És una mona. A Espanya es roda, tots els plans de micos es roden amb una mona i calia rodar allí i la gràcia ens costava doncs, jo què sé, 150.000 €. I llavors vam tenir la discussió i els meus productors van dir: “Bé, doncs no es roda la mona”. I vaig dir jo: “Perdona Fernando, en aquesta pel·lícula estic fent un munt d’esforç en pressupost…” I ja em deia el meu ajudant de direcció: “Alejandro, tens la girafa, tens dos camells, tens dos rucs…” Et dic: “I jo vull la meva mona”. I al final, bé, va caldre portar a la mona a Sevilla, que era on rodem el final de la pel·lícula i vam tenir la mona. Clar, ara amb intel·ligència artificial suposo que estaria solucionadíssim, inclosa la mona i el camell. En realitat he acabat abocat a explicar pel·lícules amb gran pressupost perquè, com us deia abans, a vegades en la meva cerca de bones històries acabo en la història amb majúscules i em toca explicar la realitat d’Alexandria, o en aquest cas, la realitat d’Alger al segle XVI. Però no és a priori que jo digui: “He de fer una pel·lícula gran”. Sinó que de sobte es converteix en pel·lícula gran. Per això el meu productor em diu que a veure quan se m’ocorre una barateta. Però en això vaig una mica, tampoc sento que estigui fent gens particular. És a dir, que el que intento és donar-me suport en un equip que quan estàs en una pel·lícula de 50 milions d’euros, per exemple com va ser ‘Ágora’ doncs sents que els teus tentacles són més llargs perquè hi ha un munt de, tu toques aquest botó i s’activa allò allí. Però intento no ser esclau de la tecnologia i sobretot defenso en la mesura que sigui possible l’analògic. Però l’analògic perquè et permet veure la interacció real dels actors, les actrius, amb els entorns. Per a mi el treball de càmera és fonamental. Per descomptat, el treball amb les actrius i els actors, que jo sempre dic: “Sou el meu millor efecte especial”. Però jo crec que la meva aproximació sempre és de respecte. Com us deia, en prémer en una superproducció un botó, això tindrà ramificacions, molta més gent encarregada d’aconseguir això que tu vols, però m’agrada això, que sigui el pla gran o sigui petit, els intèrprets se sentin protegits. Hi ha seqüències en què sents que has de donar més, o anomena-ho suar la samarreta o donar el do de pit.

Alejandro Amenábar. Jo, per exemple, soc poc amic dels plans seqüència perquè em sembla que d’alguna manera és un joc a vegades d’exhibicionisme. Llavors a vegades és divertit, però a vegades em treu de la pel·lícula. Dit això, em va encantar la sèrie ‘Adolescencia’, que per cert em va ensenyar també coses que de les quals jo ni em podia imaginar, del llenguatge que s’estableix entre les criatures i les toxicitats que s’estan incrustant a través dels mòbils. Però està plantejada en pla seqüència i funciona molt bé en pla seqüència. Jo soc poc amic i en aquesta pel·lícula en ‘El Cautivo’, el meu director de fotografia, que porta anys intentant que jo fes un pla seqüència, em deia: “Aquesta sí, aquesta has de…” I vaig pensar que sí que era pertinent perquè era la millor manera de submergir al públic en aquesta realitat, que era una venda d’esclaus blancs a Alger. Llavors aquest dia, van ser dia i mig de rodatge, a més, els meus rodatges solen ser bastant ràpids, doncs sí que sents que estàs suant la samarreta, però la meva aproximació, sempre com dic, és la mateixa. Intento estar, per cert, molt a prop dels actors. Hi ha gent que li agrada veure el que roda des del monitor. Jo soc dels pesats que estic al costat dels actors o estic al costat de l’operador donant instruccions. I em fa pensar com serà el meu plantejament de rodatge en el futur. Perquè suposo que d’aquí a uns anys si continuo fent pel·lícules no em podré estar movent constantment d’un costat cap a l’altre. Però bé, sí, m’agrada que l’equip senti la proximitat, tant si és una pel·lícula gran com petita.

Home 8. Hola Alejandro, tu ens has fet passar-ho malament amb les teves pel·lícules de terror i m’agradaria saber què és el que t’espanta a tu.

Alejandro Amenábar. Bé, de nen m’espantava absolutament tot. Des de la foscor, per descomptat, que és una por molt primària que hem de portar impresa en el nostre ADN, l’aigua, per a això també va contribuir Steven Spielberg i ‘Tiburón’. Vaig aprendre a ficar-me fins al fons en una piscina, jo que tindria ja 11 o 12 anys. Després, parlant de pors, òbviament les pel·lícules i els gèneres serveixen per a expressar unes certes coses i el gènere de terror, que moltes vegades és un gènere injuriat que es veu com un gènere superficial, però a vegades és un reflex del que està passant al món. Jo hi ha com a mínim tres pel·lícules que recomano. Perquè és difícil trobar-ne una de bona. Una cosa és que la pel·lícula et faci por, però una altra cosa és que la pel·lícula et transmeti un missatge interessant, un missatge profund. Hi ha una pel·lícula, que aquesta és més aviat per un tema personal, que s’ha estrenat aquest estiu que es diu ‘Weapons’. M’interessa quan vaig escoltar el director i guionista parlar, que és una mica una metàfora de l’alcoholisme del seu pare. No sé si heu vist la pel·lícula, però hi ha una espècie de familiars zombis i és, per a ell és l’expressió de quan ell arribava a casa i el seu pare havia begut i això sabia que per a ell era el malson. Llavors està molt bé com això ho bolca d’alguna manera en una pel·lícula. Però després hi ha dues pel·lícules que parlen molt concretament del racisme als Estats Units. Una ja té uns anys que és ‘Get out’, que em sembla que és la pel·lícula perfecta perquè és original, fa por i és molt barata. I això jo crec que cal valorar-ho avui dia molt en el món del cinema. I després d’enguany m’ha agradat també molt ‘Sinners’, que és una pel·lícula de vampirs on està, el joc metafòric és molt interessant per veure qui són els dolents, qui són els bons, qui són els vampirs. I sí, també és una pel·lícula que denuncia el racisme extrem als Estats Units. Jo, també, el que us deia abans que el cinema ajuda a entendre. El cinema ha creat estereotips. Hem viscut alimentant-nos de cinema on es veien algunes realitats i altres no. I per a mi la més interessant és com el moviment ‘Black Lives Matter’ ha penetrat al cinema. Ara que es parla tant dels elements ‘woke’, etcètera, a mi em sembla molt interessant introduir-ho en les pel·lícules, perquè a vegades no som conscients del racisme que nosaltres practiquem i, per descomptat, del racisme que existeix als Estats Units. I això, en aquest cas amb dues pel·lícules de terror, està molt, molt ben reflectit. I ara el que em fa por és una mica el que us he expressat abans, que és com una por difusa. Va començar sent difús i cada vegada es va concretant. I d’alguna manera al meu cinema sento que també s’ha anat concretant. La por difusa estava en ‘Ágora’ quan veies una dona atrapada en un canvi d’època en què el que és exaltada és la desraó, la força de les masses que aparten en una institució entrant i destrossant-ho tot i que finalment assassinen a la protagonista. Un canvi de cicle no necessàriament a millor. Això ha passat en altres èpoques, hem vist, diuen que la història no es repeteix, però que rima.

Alejandro Amenábar. Ho hem vist fins i tot en la Revolució Francesa que em va donar per llegir sobre la Revolució Francesa fa uns anys. És un període apassionant si el mires des de fora, des d’una altra època. És a dir, ho donaria tot per no haver de viure en la Revolució Francesa, a París, en aquell temps en què si eres jacobí, si…, era igual el que fossis, pràcticament tenies garantit que passaries per la guillotina. Són onades, com deia abans, de sang, que creen grans canvis. A vegades són canvis per a millor i de la Revolució Francesa van sortir coses molt bones. Però altres vegades venen coses molt dolentes. I jo crec que l’Edat Mitjana no va ser necessàriament bona, quan ho mires en l’evolució de la història. Crec que s’havien avançat, s’havien fet grans avanços culturals, cosmològics i que es va anar enrere amb aquest canvi de cicle al ‘dark catches’, de fet s’anomena. I pressentia ja al 2008 que estem una mica en aquest canvi de cicle. Estem en una societat adotzenada d’alguna manera. Bé, és la tempesta perfecta, no només per la climàtica, que ho estem vivint ja si bé encara hi ha il·lusos que es planten amb cartells dient que això del canvi climàtic és una mentida, és una ‘fake news’. Si ho estem veient tots els dies, si estem morts de calor, per Déu! Però està l’entrada de la intel·ligència artificial i amb el que això suposarà, per descomptat, moltíssims avantatges. Però veurem quin és el canvi social que imprimeix, que suposa. Ho tens amb la genètica i ho tens amb les xarxes i l’exaltació o la multiplicació d’aquest efecte Goebbels que succeïa ja al règim nazi en què deien: “Una mentida que és repetida moltes vegades es converteix en veritat”. Bé, això l’estem vivint també ja a les xarxes. És la tempesta perfecta per a pensar. I em fa ràbia semblar-vos tan cendrós, però que alguns segur que ho compartiu, fins i tot que estem en un canvi d’era. I això també, dic, ho vaig delimitar a la realitat espanyola al 1936, que jo crec que Espanya no havia viscut la Revolució Francesa, però la Segona Guerra Mundial la meva sensació és que el germen, el camp experimental, va ser Espanya, va ser la Guerra Civil. Aquesta és la meva por. D’altra banda, també crec que no cal viure-ho amb por, que cal no deixar que els matons de…, us en recordeu dels matons del col·legi que t’estaven de sobte…? A mi una vegada, me’n recordo, em van tirar en un toll, no sé què. Bé, doncs no cal deixar-se portar pels matons. I avui dia hi ha uns quants matons que desgraciadament estan validats per sufragi universal. És a dir, la gent els ha votat. Però no s’ha de permetre que aquests matons acabin amb les estructures bàsiques, els fonaments bàsics de la democràcia.

Alejandro Amenábar. Moltíssimes gràcies. Espero no haver-vos avorrit, perquè ja sabeu que el que més detesto és avorrir. Moltes gràcies i fins sempre.