Quatre pilars per cuidar la teva autoestima

Walter Riso. Em dic Walter Riso. Soc doctor en Psicologia, he fet una especialització en teràpia cognitiva conductual, que és una línia de treball en clínica. Soc formador de terapeutes, soc acadèmic i, sobretot, un psicòleg clínic que està dia a dia enfrontat amb el sofriment humà. Vaig voler, en un moment donat de la meva vida, no solament treballar a l’acadèmia, sinó arribar a la gent amb la informació per crear prevenció i promoció perquè la gent tingui, a temps, informació psicològica perquè puguin tenir un estil de vida saludable i organitzat en el benestar. Dos dels meus llibres que més han estat traduïts i llegits, i encara es llegeixen, un és ‘Estimar o dependre’, que és sobre la dependència emocional i sobre l’amor, que és un dels meus temes, i l’altra meitat dels meus temes, que és el creixement personal a través de la teràpia cognitiva, que és ‘Pensar bé, sentir-se bé’. El que faig és aplicar la psicologia a la vida quotidiana i tractar que la psicologia sigui una forma de vida, que se sigui coherent amb el que es diu. Els motius de consulta fluctuen molt, però jo diria que el cinquanta per cent tenen a veure amb temes relacionats amb l’amor. Una pregunta típica és: “Per què m’equivoco tant, doctor, en l’amor?”. És a dir, “Jo no sabia que ell o ella era així”. És a dir, amb això que està passant avui dia del confinament, etcètera, les parelles es veuen obligades a estar juntes en un estil de vida que eren parella de cap de setmana, no és cert?

És a dir, moltes persones em truquen i em diuen: “És que no suporto els meus fills”, i després els dona la culpa, òbviament sí que els estimen, però no estan acostumats a exercir aquest paper o aquest rol. Llavors, això ha portat al fet que les persones comencin a dubtar de si realment el que senten per l’altra persona és amor o no. Per què patim tant per amor, llavors? Vegin, patim bàsicament per amor perquè anem a una relació amb molts mites, amb moltes creences irracionals sobre el que és l’amor. Això és gairebé un problema de salut pública, l’amor, sí? Si el cinquanta per cent de la gent consulta, llavors és que hi ha molt patiment. Per què? Perquè pensem que l’amor és per a tota la vida, i jurem que l’amor és per a tota la vida. Jo t’estimaré tota la vida, però és que jo no puc jurar sobre una emoció, no tinc tant control d’estimar-te per a tota la vida. Puc jurar i comprometre’m en què et respectaré. Puc comprometre’m a que no et faré mal intencionadament. Llavors, anem amb el mite que l’amor tot ho pot. Llavors triem malament. Aquesta és la principal causa. Aquestes són les investigacions. Trien malament, per què? Perquè saben que la persona no és compatible. La gent ha de tenir un acord sobre el fonamental per estar amb algú. Tu no li has d’explicar l’acudit a una parella, sí? De fet si li expliquen l’acudit, de vegades dic, mig en broma mig seriosament: “Busquin-se un advocat urgent”, i… explicar l’acudit, que t’indignin les mateixes coses, ser amic de la persona, però al mateix temps desitjar-la com unes postres, i al mateix temps tenir un àpat, que és tenir cura, tenir cura l’altre i tenir cura d’un mateix. Si el teu dolor no em fa mal i la teva alegria no m’alegra, doncs llavors estic lluny, molt lluny de tu.

La gent va amb la idea que l’amor és felicitat, i va amb la idea que l’amor tot ho pot, que l’amor és incondicional, doncs jo on més desertors he vist és en el camp de l’amor. Quan és l’amor cap als fills, hi ha un component biològic, hi ha un component de “attachment” que arriba de la filogènesi, i llavors l’amor cap als fills sí que és incondicional. Llavors, què passa? “Com faig perquè el meu fill aprengui a estimar?”, em pregunten algunes persones. Doncs no es pot ensenyar directament als fills com estimar, el que és pot fer és crear preparació, i crear certes condicions, perquè quan el noiet o la noieta creixi i es relacioni amb algú tingui aquest suport per relacionar-se. Per exemple, un és entendre el concepte de dignitat personal. L’amor sa és digne, és a dir, que té límits. I té límits quan ja no t’estimen, per exemple, quan la teva autorealització no es pot dur a terme, i els teus principis. Llavors, si li ensenyes als nens que la dignitat és que ells no són un mitjà, que no són un objecte, que són un fi en si mateix, com deia Kant, implica que ells tindran uns valors i uns principis que no són negociables, ni tan sols per amor i per sobre de l’amor. És que l’amor no és de cap manera el valor més important.

A vegades la justícia és més important que l’amor. A vegades l’honestedat és més important que l’amor. Llavors, educar els nens amb la idea que la dignitat és molt important. Llavors, dir-li que les relacions, siguin quines siguin, han de ser democràtiques, democràtiques en el sentit que són horitzontals, sí? Que l’altre és un subjecte vàlid, i jo també soc un subjecte vàlid. Què vol dir un subjecte vàlid? Vol dir que val la pena escoltar-me perquè el que jo he de dir és important, sí? El que més s’oposa a l’amor no és l’odi, és la indiferència, sí?, és cosificar l’altre. Als nens se’ls ha d’ensenyar a expressar afecte, tenir contacte físic. Bé, ara tothom diu: “Com? El contacte físic amb la mascareta i tot això”, però tampoc ens traumatitzem per tres mesos que no expressem afecte, quan el cinquanta per cent de la gent que va a consulta té problemes d’expressió d’afecte. Jo crec que no és així. El recuperarem perquè és una necessitat bàsica. Llavors, quan uns pares estan davant d’uns fills, que aquest és el problema, ara que estan en el confinament, els nens observen més del que observaven abans. I els nens fan més el que veuen fer, que el que se’ls diu que facin. És a dir, la imitació hi és com un factor d’aprenentatge. Llavors, dius: “Bé, però entre nosaltres, doctor, no hi ha violència. Nosaltres ens respectem”, però la pregunta és: es respecten, perfecte, però s’estimen en termes d’expressió d’afecte?

Per a un nen no hi ha res millor que veure el papa i la mama riure junts, sí?, que són amics, que s’abracen de sobte, o que ballen un bolero endarrerit aquí, i diu: “Aquests vells xarucs ballant un bolero”, però per als nens és genial veure que els pares s’expressen afecte. I una altra condició molt important perquè els nostres fills després, quan creixin, puguin estimar bé és el tipus de pares i de mares que tenen, i la relació amb ells, sí? Què és el que s’ha vist i què és el que sabem? Els pares i les mares que són poc consistents en l’amor, sí?, resulta que el pare ve estressat i aquest dia és antipàtic, un altre dia que ve content perquè li ha anat bé i és amable. Igual que la mare. Llavors, quan els pares no són consistents i canvien la seva expressió d’afecte, o el seu amor, d’acord al seu estat d’ànim, el nen comença a generar el que es coneix com un “attachment”, o sigui un aferrament insegur, ansiós, i això s’ha vist que quan creixen tindran problemes. S’ha de ser consistent amb els fills, és a dir, deixar el problema fora. No vol dir que tu no has de ser absolutament afectuós, estimat, suau, amable… no, les 24 hores, no. No es tracta d’això. Sinó que tu, que l’amor mai està en joc. Que el nen entengui que està en una base segura.

Per què patim per amor? Bé, patim per tots aquests mites que hi ha i per la idea que sense tu no soc res, em realitzo a través teu. Si tu em valides, jo em valido. Per la dependència. Per a la gent que està escoltant, mai he vist una persona que tingui problemes en l’amor, que no els resolgui ja sigui anant-se i creant una nova vida, o estant aquí resolent. No és el mateix un error que un fracàs. T’equivoques en l’amor, però no fracasses en l’amor. Hi ha una cosa que sempre s’ha de tenir clara i que depèn de l’autoestima. Tu no pots negociar una relació afectiva quan passen dues coses que afectaran la teva autoestima. Una, el que s’oposa a l’amor, el que s’oposa a l’amor és la indiferència. És a dir, són aquestes personalitats distants, sí?, on tu et sents com un fantasma, d’acord?, això no és negociable, per això que he dit que un és un subjecte vàlid. I dos, la confiança bàsica. L’única certesa que pots tenir en l’amor és que no et facin mal intencionadament, d’acord? Aquesta és la confiança bàsica. Quan jo començo a pensar que tu em pots fer mal intencionadament, llavors jo he de fer les maletes i anar-me’n, no puc estar allà, perquè va en contra de la meva essència, del meu ésser, de la meva individualitat. No parlo de l’individualisme, parlo de la individualitat. I l’autoestima a vegades s’associa a l’egoisme, no té res a veure.

L’ego és egolatria: que m’estimo; egocentrisme: que tot gira al meu voltant; i egoisme: que tot ho vull per a mi. No, l’autoestima no és això. Llavors hi ha quatre pilars, hi ha quatre pilars bàsics de l’autoestima que es poden desenvolupar i es poden ensenyar. És a dir, jo sé que hi ha matèries en algunes escoles que ensenyen el benestar, viure amb benestar, però jo posaria “aprendre a perdre” com una matèria i l’altra seria “amor propi”. Amor propi u, dos, tres i quatre, fins a la universitat. L’autoconcepte, què és l’autoconcepte? L’autoconcepte és si tu t’acceptes com a persona o no. És que tu no et facis mal a tu mateix. I que tu et tractis bé a tu mateix. Això sembla una bajanada, però no ho és, perquè quan les investigacions comencen a mostrar que en els depressius, és clar, hi ha molt autocàstig interior, però en la gent normal també. “Que estúpid que vaig ser!”, “Ho hauria d’haver fet millor”, “Per què em vaig equivocar?”. I llavors sempre tenim una estructura d’autocàstig, d’autoexigència, que va més enllà del que és acceptable. Quan tens una autoexigència molt alta generes els sentiments d’inseguretat, perquè el teu jo ideal estarà per allà dalt, i el teu jo real està per aquí, i aquesta diferència no la podràs manejar. Llavors, no tractar-se malament és no posar-se rètols, és no autocriticar-se despietadament, és tenir el benefici del dubte, és el que els budistes parlen d’autocompassió, però no de llàstima, sinó que, així com hi ha una empatia i compassió externa, també t’has de cuidar.

La cura d’un mateix i la cura de si, no solament és rentar-se les dents i menjar bé, és no fer-te mal. Això és fonamental perquè els nens aprenguin. Vostès no han de deixar passar que si veuen el seu fill o la seva filla dient: “Soc un estúpid”, i ratllen perquè no els surt bé un compte en una tasca escolar o un dibuixet, aquí els pares no s’hi fiquen perquè no els sembla important. Vostès no han de permetre ni han d’acceptar per principi l’autodestrucció del jo. Per què haurien d’acceptar això? És clar que hi ha pares que l’impulsen, no? El meu pare, jo era un noi que treia nou, vuit o nou, sempre el meu pare em deia: “I per què no deu?”. Imaginin-se en el reforç. El nen ha d’aprendre a autoelogiarse, a autoreforçar-se: “Ho vaig fer bé”. “Ah, no, que això és molta condescendència”. No, això és el normal. L’autoconcepte, això és un pilar, sí?, i això es forma. El nen no s’educa a l’escola. El col·legi et dona informació, però la formació veritable… o et pot donar part de la formació interpersonal, però la formació personal, els valors, el que val la pena, el que importa per a un, ho aprens de la casa.

Bé, el segon pilar, l’autoimatge, és quant t’agrades o no t’agrades. La bellesa és una actitud. Si tu et sents agradable, això és el que transmets. No em vinguin amb els experts en bellesa, em sembla la cosa més absurda que hi ha. De per sí els experts m’espanten. Què és això que hi hagi experts en bellesa? Llavors, t’han de dir com t’has de pintar, arreglar, vestir. Un home es veu… que està de moda depilar-se, no depilar-se, que això, allò altre. No, no, no, no, no. Tu inventes la teva pròpia moda. Llavors, quan et mires al mirall i t’agrades tens una bona autoimatge. Quan no t’agrades, hi ha alguna cosa que està funcionant malament, ja sigui pels cànons que et posen fora, perquè en la mateixa família la bellesa pot ser un valor, i la bellesa no és un valor. No, és a dir, la bellesa no és salut. Llavors, si jo tinc un valor a casa meva que la bellesa és superimportant perquè la meva mare o el meu pare es passen tres hores al gimnàs i tenen bòtox fins als turmells, llavors això és una informació que està arribant i que a mi em demostrarà si jo soc un nen o una nena que compleix els cànons, d’acord? Llavors, estimar-se a un mateix és exaltar el que a tu t’agrada i entendre això: que a tu no et valida la gent, et valides tu mateix, perquè si tu creus que els que et donen valor són la gent i recordes el que et diu, estàs exposat, s’ajunten deu a parlar malament de tu i et destrueix. L’últim jutge de la teva pròpia conducta ets tu mateix.

Llavors, l’autoimatge… mai comparin, perquè l’autoimatge es veu afectada per la comparació. Llavors, és clar, aquest: “Fill, no, és que tu ets molt intel·ligent i tu ets molt bonic”. Llavors: “Tu no ets tan bonic i tu no ets tan intel·ligent”. Jo no sé per què pengem rètols, s’enganxen al cervell. Traiem això, autoimatge. Qualsevol persona és bella si se sent bella. I les investigacions mostren que els que se senten bells conquereixen més fàcil que els que no se senten bells, encara que siguin més bells. És un embolic de paraules, però s’entén. Bé, el tercer pilar és l’autoreforçament, és que jo em doni gustos. És que si estàs en una cultura de la gasiveria, penses que no s’ha de donar gust. Què és l’autoreforç, l’autoelogi? “M’agrado”, “Ho he fet bé”. L’autofelicitació, d’acord? Això no és alimentar l’ego ni el narcisisme. No es torna narcisista el que vol, sinó el que pot, i per poder has de tenir algunes variables molt complicades. Bé, l’últim pilar és l’autoeficàcia, que és molt important. L’autoeficàcia és quanta confiança tens en tu mateix. Si tens confiança en tu mateix, si creus en tu com a persona, si creus que tens l’habilitat i les competències necessàries per a poder enfrontar una situació i persistir en aquesta situació. Això s’ha d’ensenyar als nens, no és a no donar-se per vençuts, sinó a intentar-ho fins el final.

És que l’èxit no és guanyar, és intentar-ho. Ben intentat. L’èxit no és tenir diners, és gaudir del que fas. La persona amb autoeficàcia persevera una mica, a veure… el valent no és la persona que no té por a la por, això és un psicòpata, sí?, el valent és el que enfronta la por encara que li tremolin les cames, que li tremolin les ulleres i tot el que tingui, però ho enfronten. Hi havia un autor que no me’n recordo del nom… una frase d’aquestes cèlebres on deia: “La diferència entre el valent i l’altra persona és que el valent suporta la por cinc minuts més”. Llavors, s’ha d’ensenyar als nens a, sí, és clar, a tenir confiança en ells és posar-se a prova, no és posar-li espelmes al sofriment, sinó és la cultura de l’esforç. Llavors, que entenguis que les coses no arriben fàcilment. L’important no és les vegades que caiguis, això és el que s’hauria de dir a tots els nens. No és els cops que caiguis, que et tombin, és les vegades que t’aixequis. I aquí els vull dir una frase d’una poeta escocesa que em va encantar. Jo quan la vaig veure fa molt de temps, em va encantar. Es diu Alice Mackenzie. “La valentia no és el roure majestuós que veu venir la tempesta. La valentia és el petit rebrot fràgil d’una flor que s’obre a la neu”. I això és autoeficàcia.

Lluitaré pel que m’agrada, però també la capacitat de dir en un moment donat: “Lliuro les meves armes, aquesta lluita ja no és la meva”. Aquesta és la saviesa. Quan he lluitar i quan no. Això és el que s’ha d’ensenyar als nens. Això és autoeficàcia, quan lluitar i quan no. Quan et toquen els teus principis s’ha de lluitar, quan no et toquen els teus principis, es pot negociar. Hi ha gent que veu la vida com un llac. Un llac, sí? Plàcid. Al sud de la Patagònia hi ha llacs on no es veu l’altra riba. Jo he fet meditació en aquests llacs i són muntanyes de neus eternes, és una meravella. Tranquil. Hi ha gent que creu que la vida és així i això és com agafar el “Peace & Love” dels anys 60 i portar-lo a un estil de vida. Cau una pedreta, “tic”, i hi ha unes ones. Aquestes persones interpreten aquestes ones com un tsunami. Tenen una resistència a la frustració propera a la pobresa franciscana. No tenen fortalesa per a les coses difícils, no han tret durícies. Creuen que la vida és així i se sorprenen. “Com pot ser que hi hagi algú que robi a una altra persona?”. “Com pot ser que algú mati a un altre? Déu meu, això no pot ser”, aquesta és la realitat, on viuen? Però, és clar, això és el que passa, això és tots els dies.

El que fem en teràpia cognitiva és ensenyar-li a la gent que esbiaixar, ja sigui positivament com negativament, és dolent. Els negatius són depressius, pessimistes. Però l’optimisme extrem és dolentíssim. Per què? Perquè llavors jo crearé una fantasia i tindré una sobreestimació de les meves capacitats o de… no, s’ha de ser realista, com deia Buda: “Vine i mira”, mira les coses com són. La vida és fràgil, però no és covarda. Llavors, la vida és com un torrent, un riu desbordat, i aquí arribem. Molts filòsofs diuen que ens llencen aquí i llavors es camina en la vida pel riu i s’aprèn a sobreviure, però també aprèn l’art de saber viure en això que baixa amb troncs, amb pedres, que s’ha de nedar contra el corrent, agafar-se d’un tronc o surar, i es descobreix que es pot anar amb el riu i es poden descobrir moltes coses. Però la idea aquesta que tot és, entre cometes, fàcil i manejable, per exemple, en els llibres de divulgació o de creixement personal, a mi m’impressionen alguns d’aquests llibres, la imatge que volen donar que la vida… és que mai hi ha problemes polítics, els refugiats no existeixen… és com si la felicitat tingués a veure amb això, no, la felicitat té a veure amb veure la vida com és, lluitar, ser un guerrer. I aquesta és l’autoeficàcia, de la qual jo parlava ara.

Llavors, si nosaltres no aprenem a controlar l’estrès de la vida quotidiana, perquè sí que hi ha estrès, l’estrès què és? L’estrès és una relació. És transaccional. Hi ha un esdeveniment i jo avaluo si l’esdeveniment és amenaçant o demandant per a mi, i després em fixo i m’autoavaluo si jo tinc els recursos o no per poder enfrontar-ho i sortir ben parat. Quan en aquesta transacció jo veig que no tinc els recursos davant d’aquesta demanda, començo a sentir estrès, que és un canvi fisiològic de mil coses, però és la pressió, és la pressió. Llavors, què passa quan jo no sé enfrontar la vida perquè no estic preparat per a això perquè tinc una altra idea? Tot d’una estic davant d’un estrès incontrolable perquè no ho sé manejar. Doncs passa el que s’ha demostrat, la desesperança apresa, apareix aquesta famosa investigació d’en Seligman que s’ha reproduït en humans, però en condicions naturals, no?, davant de tsunamis, pandèmies, moltes coses. Posaven uns gossets en una caixa gran on el pis tenia una reixa que donava xocs elèctrics, se li donava xocs elèctrics, però el gosset podia predir el xoc elèctric perquè s’encenia una llum. Llavors, al gosset se li ensenyava que si feia determinades coses no arribava el xoc elèctric. Llavors, tots els gossets van aprendre a fer això, però llavors, després, que van fer els experimentadors? Van treure la llum. I ja el xoc elèctric es va tornar impredictible.

El donaven a l’atzar, llavors aquests gossets al principi feien el mateix i no els donava resultat. I què van fer? Desenvolupar una estratègia de supervivència que era quedar-se quiets i aguantar el xoc elèctric perquè no el podien predir. Això estava fet en un programa per l’atzar. No ho podien predir. Ells van desenvolupar, segons el que deia en Seligman, una percepció d’incontrolabilitat. Imaginin això portat als humans en una cultura on el control és una variable de creixement, sí?, que jo tot ho puc. No, tu no ho pots tot, d’acord?, tu no ho pots tot. Que els teus desitjos es faran realitat. Mentida. Hi ha molts desitjos que no es compleixen, han d’aprendre a perdre. I que si jo parlo amb l’univers, l’univers em retorna. Doncs l’univers en el meu cas deu estar molt, molt ocupat, perquè tot el que jo li demano, la meitat de les coses no em tornen. Res, que jo no li demano. Jo a l’únic a qui demano és a mi mateix, he de confiar en mi. Llavors, què van fer els gossets? Van entrar com en una resignació. Llavors, ja es va obrir la porta i ja no hi havia xoc elèctric. I els gossets no sortien per la porta. No veien ni tan sols la mínima possibilitat de sortir, això ja se’ls havia convertit com en un estigma, com en una resignació bàsica. Se’ls havia de treure. Llavors, tu treies un gosset i tornava i entrava. No era masoquisme, era que no creien que això tingués escapament.

Quan un estrès es torna incontrolable, imaginem en el confinament, en la pandèmia, imaginem… ara, perquè creiem que això ja s’ha acabat, però amb la desescalada portes tota la por a sobre, i comences a veure la gent, aquest tindrà o no tindrà, comença la desconfiança, comencen mil coses a fora, sí?, perquè la incertesa ens mata. Llavors aquests gossets, després de treure’ls cinquanta vegades, seixanta vegades, el gosset aprenia de nou a recuperar-se. Mirin, em pregunten a vegades: “Vostè què pensa sobre com s’ha de recuperar una persona quan surt d’un problema traumàtic, d’estrès, i això i allò altre?”. Jo tinc dues opcions i les dues són mig artístiques. Una és antiga, dels grecs, i és la de Plotí. Fins i tot tinc aquí una petita frase de Plotí. Plotí és un romà, grecoromà, del neoplatonisme del segle III, i el tipus parlava de fer la teva pròpia escultura, de fer la teva pròpia obra, de fer de la teva vida una obra d’art. Això després ho van prendre altres filòsofs com Foucault i van parlar de l’estètica de l’existència, i aquesta gent ja parlava fa gairebé dos mil i escaig anys d’estètica i d’existència. Potser no sigui aprendre, potser no sigui ficar més coses.

Plotí deia: treu, neteja, raspa… quan tu agafes un marbre, hi ha infinites figures en el marbre, tu pots treure la figura que vulguis. Però vull llegir-los aquesta petita frase perquè val la pena, a mi em va ajudar moltíssim: “torna a tu mateix i mira, si encara no et veus bell, fes com l’escultor d’una estàtua que ha d’arribar a ser bella: treu, raspa, poleix i neteja fins que facis aparèixer un bell rostre a l’estàtua. També retira tot el superflu, redreça tot el que sigui tortuós, neteja tot el que estigui fosc. Abrillanta-la i no deixis d’esculpir la teva pròpia estàtua fins que aparegui en tu… “, escoltin quina meravella, “… el diví esplendor de la virtut, fins que vegis la saviesa en peu sobre un sagrat pedestal”, i pregunta: “Has arribat a això?”. Extraordinari, és que això és el que hem d’ensenyar, a fer de la nostra vida una estètica, és a dir, una obra d’art. Com em recupero? Doncs començaràs a treure. Oblida’t d’aprendre. Començaràs a treure el que no et serveix, el que és perjudicial, el que és absurd, el que és perillós: desaprendre, sí que es pot desaprendre. Això és el que diem en teràpia cognitiu-conductual i ho hem demostrat a través de milers i milers d’investigacions, tu t’acondiciones i et pots desacondicionar. I això es pot aprendre. Però sempre la idea de fons és treure, treure, no tant posar, treure, i construir la teva pròpia estàtua.

I l’altra qüestió, que també és estètica, davant d’això que és el que es coneix com el “kintsukuroi”, “kintsukuroi”. Quan es diu “kintsugi”, això vol dir fusteria de l’or, i després se li afegeix “Kuroi”, “kintsukuroi”, que significa reparació de l’or. Què és això? Això va passar fa segles, no?, però es trenca una vaixella, nosaltres què fem quan es trenca un guarniment que tinguem bonic? Què fem? El llencem. Però és en una època… això és japonès, no?, i els japonesos van dir, potser fonamentats una mica en la cultura del samurai i en altres coses, que aquesta vaixella trencada es pot restaurar, però no només restaurar, no només l’enganxarem, el que farem és que on estigui enganxada hi afegirem plata, platí o or a aquestes cicatrius, i això farà que comenci a semblar una obra d’art. És a dir, que tu no amagues, ni llences, ni anul·les el trencament, l’exposes, l’ensenyes sense vergonya. Al contrari, el transformes en part de la teva pròpia història, sí? Cada cop que tinguin vostès una cosa dolenta en la vida, transformin-ho en un “kintsukuroi”. O sigui, és una ferida. Llavors, jo què faig amb aquesta ferida? L’embelleixo, i com l’embelleixo? En trec un aprenentatge. Aprenc d’això. Llavors: “Vostè va estudiar enginyeria?”. “Sí, però no vaig resistir. Em van fer fora de la universitat perquè no vaig aprendre res”.

Una persona que digui això, les altres se’n burlaran, però tu aquest trencament el mostres, forma part de la teva història, perquè gràcies a aquest fracàs, és el meu cas personal, i gràcies a aquest fracàs en pots trobar un altre. Avui et fan fora d’un treball i dius: “Que horrible, Déu meu, estic sense feina!”. I després de tres mesos et contracta una altra persona, i dieu: “Gràcies a Déu que em van fer fora perquè ara tinc una feina millor”. Aquestes són dues estètiques de l’existència que quan tu l’integres en la teva vida, pots transformar-te. Aquesta transformació no és estàtica, és canviant tot el temps perquè baixes pel flux. Avui estàs d’una manera i demà d’una altra. La teva parella, els teus fills, no són els mateixos, és a dir, cada dia canvien i et quedes amb la imatge inicial. A mi em va passar amb les meves filles, que jo creia que les meves filles seguien sent petites, un dia vaig portar un os gros a la més petitona, que tenia disset anys i em diu: “Papa, tinc disset anys”, perquè jo no m’havia adonat que ja havia canviat. La teva parella canvia, ja no és la mateixa. Per això en aquest confinament ara veus i descobreixes que de sobte la persona no és la que et pensaves. Tot d’una estàs enamorat de la persona que vas conèixer, i aquesta és una altra persona, no és aquesta, aquesta ha canviat. Llavors, en aquest canvi, que construeixis la teva pròpia vida, això et tornarà més immune, el teu sistema immunològic es multiplicarà. Bé, tant de bo els hagi servit tot això.