Quatre passos per aconseguir la agilitat emocional

Zuberoa Marcos. Susan, benvinguda.

Susan David. Gràcies.

Zuberoa Marcos. Moltes gràcies per ser avui amb nosaltres.

Susan David. És un plaer ser aquí.

Zuberoa Marcos. Susan, t’has convertit… Jo diria que en una de les persones més conegudes i en una experta internacional per la teva feina sobre les emocions i sobre com utilitzar les nostres emocions per extreure el millor de nosaltres. I abans d’entrar en detall a la teva feina i la teva investigació… M’agradaria posar-hi una mica de context i que ens expliquessis com va començar el teu interès per aquest tema.

Susan David. La meva feina se centra totalment en allò que jo anomeno “agilitat emocional”. Es tracta de com podem mantenir una relació sana amb les nostres emocions per poder treure el millor de nosaltres. Aquest tema va començar a interessar-me pel fet de criar-me com a sud-africana blanca a la Sud-àfrica de l’apartheid. Vaig créixer en un país i en una comunitat en un estat profund de negació, perquè no hi ha cap altra explicació per estar 50 anys amb lleis racistes i gent convençuda que no feia res dolent. Però quan vaig aprendre realment sobre la negació i aquest tipus d’emocions va ser quan jo tenia 15 anys i al meu pare li van diagnosticar un càncer terminal.

Recordo que la meva mare em va dir que m’acomiadés d’ell. I va ser aquella experiència, la d’acomiadar-me d’algú que era completament essencial a la meva vida. I després la vida a l’escola seguia i la gent em preguntava com estava. El punt clau és adonar-se del fet que vivim en un món en el qual, en molts aspectes, ens costa molt parlar de la mort, i, en el dia a dia de la nostra experiència emocional, tot ens indica que siguem positius, que traguem el millor de cada situació i que, si tens càncer, bé, està bé, tot passa per algun motiu. I així va començar a interessar-me la idea que vivim en un món que no ens prepara eficientment per desenvolupar les capacitats més essencials que necessitaríem com a éssers humans, o sigui, com cuidar-nos a nosaltres mateixos, perquè, si no ens podem cuidar bé a nosaltres mateixos, tindrem problemes en tots els aspectes de la vida: la nostra salut, la nostra carrera professional, l’educació dels nostres fills, les nostres relacions de parella, tot.

Zuberoa Marcos. Susan, fa uns anys vas proposar el concepte d’agilitat emocional i es va fer viral molt ràpidament. Com descriuries què és l’agilitat emocional i quin és el seu propòsit fonamental?

Susan David. L’agilitat emocional és la nostra capacitat de connectar amb el nostre món interior. Poden ser pensaments, com “no soc prou bona”. O emocions, com sentir tristesa o estrès. O fins i tot poden ser records, coses que ens expliquen a la infantesa. Alguns d’aquests records ens queden gravats als cinc anys a la nostra pissarra mental, sobre qui som, si som prou bons, si tenim facilitat per a les ciències, les matemàtiques o l’art. I, sovint, ens quedem bloquejats per aquests records, fins al punt que poden convertir-se en factors que ens portin a patir depressió, ansietat o, simplement, a quedar-nos estancats. L’agilitat emocional és la capacitat de conviure amb els nostres pensaments, emocions i records d’una manera saludable, de manera que això ens ajudi a viure sent coherents amb els nostres valors. El propòsit de l’agilitat emocional no és “vull ser feliç”, en podem parlar més endavant. Té alguna cosa a veure amb quan veiem que una persona floreix i està connectada amb ella mateixa i amb el món que l’envolta d’una manera saludable. I ens preguntem: quines són les habilitats psicològiques que tenen aquestes persones? I l’agilitat emocional aglutina una cosa que trobem en diferents cultures, tant en estudis psicològics com en tot el món, com una cosa que ens ajuda moltíssim a la vida. Té alguna cosa a veure amb connectar amb nosaltres mateixos per poder avançar en la nostra vida fins la persona que volem ser.

Zuberoa Marcos. Parla’m una mica més sobre això, perquè justament et volia preguntar com és ser “àgil emocionalment”. Què tenen en comú les persones que tenen l’habilitat de ser emocionalment àgils?

Susan David. És clar. Diria que una bona manera d’entendre l’agilitat emocional és pensar en el contrari: la rigidesa emocional. La rigidesa emocional és quan ens quedem encallats en els nostres pensaments, emocions i records i no podem avançar amb els nostres valors. Per exemple, podem donar importància a estar presents i connectats amb els nostres fills, però quan tornem de la feina estem estressats i enganxats al telèfon. Passem un temps sagrat amb ells, però el nostre estrès és el que mana i no els nostres valors, que són l’altra cara del que som com a éssers humans. O pot ser que estiguem en una reunió i ens sentim desautoritzats o menyspreats per algú i, com a reacció, desconnectem, ens tornem sarcàstics o fem alguna cosa que no ens beneficiï a nosaltres ni a la nostra carrera, que vagi en contra del que volem ser. Sovint, el que passa és que entrem en dinàmiques personals en les quals seguim certs models, gairebé en pilot automàtic. Són reaccions que no ens ajuden. Un altre exemple seria quan una conversa amb la teva parella es converteix sempre en una discussió.

Zuberoa Marcos. Aham.

Susan David. I pot ser que no sigui un reflex del que vols d’aquella relació, però es converteix en un model d’actuació en pilot automàtic. La rigidesa emocional és quan els nostres pensaments, emocions i records ens dirigeixen i ens condueixen a actuar d’una manera que no es correspon amb la nostra saviesa interior.

I dic això perquè… No intento dir que els nostres pensaments, emocions i records siguin poc saludables. Parlarem més tard de com d’importants són. Però, com a éssers humans, tots tenim saviesa. Tenim altres parts de nosaltres mateixos a les quals podem recórrer. Aquesta sensació que tenim quan ens sentim centrats, quan respirem fons, quan estem connectats, quan veiem les coses amb perspectiva. I el que intentem trobar, en diferents cultures, és: donades unes circumstàncies similars entre individus, quins indicadors són els que ajuden a la gent a fer front a les seves circumstàncies d’una manera saludable i útil? I quins indicadors hi ha perquè la gent es quedi encallada i tendeixi a caure en un pou sense fons? L’agilitat emocional, fonamentalment, és… Bé, jo, al llibre, descric quatre pràctiques molt específiques que són centrals a l’agilitat emocional, i que són fonamentals en tothom a l’hora d’interioritzar aquest nivell de benestar que és essencial per a nosaltres.

Zuberoa Marcos. Parlarem d’aquests quatre passos, però, abans, perquè estic segura que molta gent s’ho està preguntant ara mateix: quina és la diferència entre agilitat emocional i intel·ligència emocional?

Susan David. La intel·ligència emocional… Hi ha diversos models d’intel·ligència emocional, però la intel·ligència emocional es va pensar originalment pels creadors del concepte, Jack Mayer i Peter Salovey, com un tipus d’intel·ligència. De la mateixa manera que es poden solucionar problemes matemàticament o espacialment, també podem solucionar problemes mitjançant les emocions. Mai es va pensar en la intel·ligència emocional com a concepte moral. La idea és que algú pot ser increïblement intel·ligent emocionalment, entenent molt bé les seves pròpies emocions i les de la resta de la gent, i pot utilitzar aquesta capacitat per fer el bé, o pot fer-ho per liderar una secta, per ser un manipulador o un dictador.

Aleshores, la idea de darrere la intel·ligència emocional era que és el tipus d’intel·ligència que es pot aplicar a les emocions. No es va plantejar com un concepte que tingués res a veure amb valors ni amb qui volem ser al món. És una diferència primordial. La intel·ligència emocional, per definició, no va de valors, mentre que l’agilitat emocional diu, per definició: si pensem què volem ser al món, quin és el nostre nivell d’intenció, com podem apropar-nos a aquests valors? Així que els valors estan completament integrats en el concepte d’agilitat emocional. Una altra diferència primordial és en el fet que, amb la popularització de la intel·ligència emocional, molta gent creu que la intel·ligència emocional consisteix a controlar les seves emocions. La idea que patim una mena de segrest emocional que ens porta per un camí negatiu i volem ser capaços de controlar les nostres emocions.

El que la meva feina i les meves investigacions mostren és que controlar les emocions sol ser contraproduent. Quan algú comença a dir-se: “no soc feliç a la meva feina, però com a mínim tinc una feina, així que no hauria de sentir-me així”, el que comença a passar és el que els psicòlegs anomenen “amplificació”. L’exemple que solc utilitzar per explicar l’amplificació és el d’un deliciós tros de pastís de xocolata a la nevera. Com més intentes no pensar-hi, més se’t fica al cap, més hi penses. Quan intentem controlar les nostres emocions, apartar-les, acaben per tornar. I tornen enfortides, i acabem per actuar de maneres en les quals no volíem actuar. Per contra, l’agilitat emocional va d’estar oberts a les nostres emocions, d’acceptar les nostres emocions i de ser compassius amb nosaltres mateixos. Precisament perquè no solem sentir gaires emocions per les coses que no ens importen. Si podem aprendre de les nostres emocions i podem entendre el que les nostres emocions intenten dir-nos, podrem utilitzar aquesta informació de maneres increïblement útils.

Zuberoa Marcos. És una idea fascinant. Mencionaves que quan intentem ocultar les nostres emocions o no expressar-les sol ser contraproduent.

Susan David. Sí.

Zuberoa Marcos. Que, en realitat, això amplifica el que volem ocultar. Al teu llibre menciones dues maneres principals per fer front a les emocions, que són contenir-les o incubar-les. M’agradaria que ens expliquessis aquestes dues estratègies i quina influència tenen en el nostre comportament.

Susan David. Per descomptat. El que ja he estat mencionant ha sigut la idea de contenir les emocions. És el que passa quan la gent, a vegades perquè la societat li diu que sigui positiva, que tingui només vibracions positives, o per no tenir prou desenvolupades les habilitats d’agilitat emocional, potser per haver crescut en una família que ensenyava que la ràbia és dolenta o que la tristesa és dolenta, i no té aquestes emocions gaire desenvolupades… El que passa llavors és que la gent s’encara amb dificultats a la seva vida, com ens passa a tots i, en lloc de reaccionar de manera saludable a aquestes emocions, les aparta. I què passa quan la gent conté les seves emocions? I el que he trobat en les meves investigacions és que un terç de la gent conté les seves emocions. I què tendeix a passar? El que tendeix a passar és que aquesta gent es jutja a ella mateixa per tenir aquestes emocions: “no les hauria de tenir. És problema meu”. O les aparten perquè consideren, d’alguna manera, que no són legítimes. Intenten racionalitzar les seves emocions. Una cosa interessant és que, si fas això molt de tant en tant, no passa res. Si tens una entrevista de feina i abans de l’entrevista has tingut una baralla amb la teva parella i apartes les teves emocions, no passa res. Però el que sol passar és que la gent desenvolupa tendències al voltant de les seves emocions del tipus de: “si estic trist, aparto aquesta emoció”. O: “fa cinc anys que soc infeliç a la meva feina, però no hi penso i ja està”. El que passa quan contenim les nostres emocions d’aquesta manera és que sol estar associat a alts nivells de depressió i d’ansietat i que, d’una manera molt interessant, això afecta la nostra capacitat de solucionar problemes eficaçment.

El que creiem que passa és que fem servir recursos cognitius per apartar aquestes emocions, i aquests recursos cognitius ens deixen sense eines suficients per poder resoldre les situacions problemàtiques. La persona que diu: “soc infeliç, però no hi pensaré” cinc anys després segueix sent infeliç a la seva feina o en la situació que sigui, perquè no hi ha pensat. I, a més de perdre aquests cinc anys, en aquests cinc anys no ha resolt les situacions problemàtiques. Això ens afecta en el nostre benestar psicològic. I, curiosament, la gent que sol contenir les seves emocions també veu afectades les seves relacions d’una manera negativa. Si estàs en una relació i quan sents una cosa intentes evitar-la, no vols compartir-la, acabes per desenvolupar una mena de carència de vulnerabilitat i de carència de proximitat. Fins i tot en situacions en les quals un cap… Imagina que tens un cap que diu: “estic molt descontent amb el meu equip, però no diré res”. Aquest cap va a una reunió, fingeix que tot va bé i segueix amb la reunió com si res. La tensió arterial de l’equip puja. Ells no saben que el cap està contenint les seves emocions, però tenen una resposta fisiològica. Així que quan estem frustrats com a pares o quan, com a professors, educadors o en les nostres relacions, estem retenint les nostres emocions d’una manera que no ens ajuda, això ens afecta en tots els aspectes de la nostra vida. És una cosa molt comuna i no és gens saludable.

Zuberoa Marcos. Quina és la diferència amb “incubar” les emocions?

Susan David. Incubar sembla molt diferent. Quan contens les teves emocions, t’hi asseus a sobre. Quan les incubes, les tractes com si fossin fets: “estic trista o estic enfadada i, per tant, tinc un motiu per estar enfadada. I, per tant, la resta del món està equivocat”. El que tendim a fer és, en lloc d’asseure’ns sobre les nostres emocions, solem asseure’ns dins les nostres emocions. És gairebé com nedar-hi. No prenem una distància saludable entre nosaltres i el que sentim. El que és fascinant és que contenir sembla molt diferent d’incubar, ja que en la primera neguem les nostres emocions i en la segona les tractem com el centre de l’univers. Però incubar té uns efectes psicològics molt semblants a contenir. La gent que incuba les seves emocions té més tendència a l’ansietat i a la depressió. Segons alguns estudis, pot augmentar fins i tot la durada d’una depressió. Afecta les nostres relacions, perquè estàs tan preocupat per com et sents que no veus la persona que tens davant. I afecta la teva habilitat per solucionar problemes. El més fascinant és que les dues estratègies típiques que utilitzem per fer front a les nostres emocions, contenir i incubar, semblen molt diferents, però totes dues afecten molt negativament la nostra salut, el nostre benestar i tots els aspectes de la nostra vida.

Zuberoa Marcos. Com es pot trencar aquest cicle? És una cosa que sembla més fàcil de dir que de fer?

Susan David. Un dels primers aspectes de l’agilitat emocional és que, en realitat, el que fem quan contenim o incubem les nostres emocions no ho fem per voler ser poc saludables, sinó perquè, d’alguna manera, és el que ens han ensenyat, el que ens han dit, el que hem après. I una part molt important de l’agilitat emocional és exterioritzar les nostres emocions, i acceptar les nostres emocions, en la seva essència, és expandir el nostre cor, i estar disposats a reconèixer que, com a éssers humans, tenim tota una gamma d’emocions, i que quan estem massa concentrats, d’una manera poc saludable, a intentar eliminar aquestes emocions, és gairebé com dir: “tinc una mà, però no la faré servir. Vindré a treballar, però no faré servir la mà”. Com a éssers humans, les nostres emocions han evolucionat per ajudar-nos a adaptar-nos, a desenvolupar-nos, a sobreviure. I, quan apartem les nostres emocions o ens hi quedem encallats, estem deixant d’utilitzar una cosa fantàstica que tenim dins, que pot ser complexa i incòmoda, però que és important per nosaltres, que és el sistema de senyalització que hem desenvolupat com a espècie. Si t’han d’atacar i no tens en compte la por, no sobreviuràs. Aquests mecanismes han evolucionat per ajudar-nos a adaptar-nos al llarg de l’evolució.

Així que la primera part de l’agilitat emocional és que, sovint, tenim problemes amb les nostres emocions. I el concepte del qual parlo és “deixar anar la corda”. Deixem anar la corda. I amb això no em refereixo a la resignació passiva. No em refereixo a: “estic trist, això és terrible, només he d’acceptar que estic trist”. Estic parlant de ser compassius amb nosaltres mateixos. La compassió és un concepte del qual rarament parlem a la societat. Sovint sentim que vivim la vida com si fos una competició eterna d’”Ironman” o “Ironwoman”, en la qual hem de tenir èxit i salut, arribar a temps a treballar, ser els millors pares, mantenir-nos guapos, etcètera. I, a vegades, crec que oblidem que tots nosaltres, tots i cada un de nosaltres, fem el que podem. Fem tot el que podem comptant amb qui som, l’educació que hem rebut, les circumstàncies vitals a les quals ens enfrontem i els recursos que tenim. I atorgar-nos cert nivell de compassió a nosaltres mateixos és un dels primers passos per poder generar en nosaltres mateixos un cert nivell d’autoacceptació, perquè no estem en combat, i per això som capaços de dir: “aquí és on soc”. “Si ets autocompassiu, no vol dir que estàs en fase de negació? Que has sigut dèbil o gandul…

Zuberoa Marcos. Sí.

Susan David. …o que has estat fingint?”. Doncs el que mostren les investigacions és justament el contrari, que quan algú diu: “aquí és on soc” i és amable amb ell mateix, això l’ajuda a ser més honest, menys gandul i a estar més motivat,
20:40 perquè el que està fent és obrir el seu cor a la realitat de l’experiència d’una manera amable. I això l’ajuda a sentir-se prou segur com per córrer riscos i intentar coses noves, una cosa que no passa quan la gent és massa exigent. Així que el primer pas per escapar d’aquesta dinàmica, la de contenir o incubar, és ser una mica compassius amb nosaltres mateixos.

Zuberoa Marcos. Et volia preguntar per la compassió… perquè és una de les tècniques que menciones al teu llibre.

Susan David. Sí.

Zuberoa Marcos. Però hi ha una altra estratègia que, de fet, i corregeix-me si m’equivoco, és la que vas utilitzar quan estaves fent front a la malaltia del teu pare. I és que vas escriure, vas començar a escriure un diari amb les teves emocions, i expliques al llibre com et va ajudar això. M’agradaria que ens en parlessis una mica.

Susan David. Sí. Va ser una cosa molt potent. Ho vaig descriure una mica a la meva xerrada TED. Quan el meu pare es va morir, l’experiència per la qual vaig passar va ser la de continuar endavant i somriure, i la gent em preguntava com estava, i jo deia: “estic bé”. Em vaig convertir en l’especialista en estar bé. Però en realitat, a casa, com a família, ho estàvem passant malament. El meu pare no havia pogut mantenir el seu negoci en marxa durant la seva malaltia, la meva mare acabava de perdre l’amor de la seva vida i estava criant tres fills, i els creditors trucaven a la porta. Com a família, estàvem patint. Jo tenia 15 anys i no coneixia cap mecanisme per suportar-ho.

I jo, com moltes altres noies d’aquella edat, vaig començar a recórrer al menjar. M’afartava i vomitava per intentar calmar el meu dolor. I em negava a acceptar la profunditat del meu dolor. I ningú ho sabia. I tenia una professora que era una dona meravellosa, segueixo en contacte amb ella avui dia, i recordo que ens va donar llibretes en blanc a classe. Era la professora d’anglès, i va dir: “escriviu. Digueu la veritat. Escriviu com si no ho hagués de llegir ningú”. I una cosa simple com aquella em va convidar a exterioritzar el meu dolor. Vaig començar a escriure al diari i, al final de cada dia, li entregava el diari a la professora, i ella hi escrivia alguna cosa per a mi. I així vaig començar a tenir una mena de correspondència secreta i silenciosa amb aquella dona. Però també una correspondència secreta i silenciosa amb mi mateixa. Vaig començar a sentir que em veia a mi mateixa per dins, veia la meva culpa, el meu penediment i el meu dolor, i era una acció molt senzilla, però, per mi, era una revolució. Va ser la revolució que va despertar el meu interès per la psicologia i que va donar forma a tota la meva vida i a la meva carrera. Per què? Perquè em vaig adonar que el que estava passant en aquelles pàgines no tenia res a veure amb paraules. Hi havia alguna cosa curativa, a un nivell molt fonamental, que només vaig reconèixer retrospectivament, però que va ser molt important. Així que vaig començar a investigar aquella idea, intentant esbrinar per què allò havia sigut tan poderós.

Vaig començar a investigar aquella idea, comuna en la societat, que quan algú sent ràbia pega un coixí per desfogar-se. I, en el costat oposat, se li diu: “no, segueix endavant amb la teva vida i ignora aquesta ràbia”. Ja hi ha allò de contenir i incubar. I vaig començar a buscar investigacions científiques sobre això. Una cosa molt interessant és observar individus amb dificultats, que poden ser dificultats del passat, una violació, la pèrdua d’una feina, fins i tot una dificultat futura, potser un probable divorci, o només el fet de qüestionar-se si una relació val la pena, o alguna cosa com: “m’han ascendit i estic ansiosa i nerviosa per l’ascens, perquè vull donar el millor de mi”… Hi ha molta gent que està passant per experiències emocionalment destacades. Imagina que tens tota aquesta gent que està passant per aquestes experiències emocionals i els inclous a tots en un experiment. Els divideixes per la meitat i dius a una meitat: “volem que escriviu 20 minuts al dia, durant tres dies, però no volem que escriviu sobre les vostres emocions. Volem que escriviu sobre alguna cosa arbitrària, com els cotxes que passen pel carrer o les vostres sabates”. A l’altra meitat li diem: “volem que escriviu 20 minuts al dia, durant tres dies, sobre els vostres problemes”. Una cosa absolutament fascinant és que tota aquesta gent escriu 20 minuts al dia, durant tres dies, res més. Sis mesos després, la gent que va estar escrivint té taxes superiors de felicitat, més benestar, menys depressió i menys ansietat. I el que crida l’atenció és que la gent que va estar escrivint sobre els seus problemes emocionals no es va quedar encallada en aquella experiència.

Hi ha un cert aprenentatge que prové de l’escriptura i ajuda a la gent a proposar-se objectius i a avançar. En un estudi hi ha un grup de gent que ha perdut la feina. La meitat del grup escriu sobre temes arbitraris i l’altra meitat, sobre la humiliació, el penediment i la ràbia que senten per haver perdut la seva feina. Sis mesos més tard, vas a veure quants d’ells han sigut contractats novament. I el que obtens és que, entre la gent que va escriure sobre temes arbitraris, ningú ha aconseguit una nova feina. Entre el grup de gent que va escriure sobre les seves dificultats, una gran majoria ha trobat feina. Sembla que el procés de reviure emocions, categoritzar emocions, entendre emocions, comença a activar allò que els científics anomenen el “potencial de disposició” del nostre cervell. És la part del cervell que diu: “què estic sentint i què hauria de fer-hi?”, i comença a moure’ns des del nostre interior fins a l’acció. Així que això va més enllà de la salut emocional. És sobre com canviem la nostra experiència vital des de la base. I l’escriptura n’és un exemple. Si parles amb un psicòleg o amb un amic, però de manera que t’ajudi a desenvolupar una certa percepció d’allò que t’està passant, és una cosa molt potent, és una de les experiències més potents que es poden tenir.

Zuberoa Marcos. Aleshores, Susan, es tracta de trobar el sentit de les emocions, no?

Susan David. Es tracta de trobar el sentit de les emocions i també de… El que descobrim en aquests estudis és que, quan la gent intenta ser extremament càndida sobre les emocions, acaba dient coses com: “tot passa per algun motiu, ja s’arreglarà”. Només es comencen a veure resultats quan la gent és capaç d’exterioritzar i acceptar la realitat de les emocions complicades. El que descobrim en aquests experiments d’escriptura és que la percepció de les emocions, associada a l’ús de paraules negatives o positives, és el que realment prediu l’èxit d’aquests resultats.

Zuberoa Marcos. És una idea molt potent, que has mencionat moltes vegades. Hi ha molts llibres i molta investigació sobre el pensament positiu i com pot afectar el nostre comportament. Vivim en una societat en la qual sembla que hem de ser feliços tota l’estona. Tens una idea molt interessant que és que, si algú vol tenir una vida que realment estigui plena de sentit, ha de ser feliç també amb el malestar, ha d’acceptar el malestar.

Susan David. Sí.

Zuberoa Marcos. Ha d’incorporar i fins i tot tractar d’entendre les emocions negatives. M’agradaria que ens parlessis sobre això.

Susan David. Sí. D’acord. Deixa’m dir, per començar, que no estic en contra de la felicitat.

Zuberoa Marcos. (RIU)

Susan David. De fet, he sigut l’editora d’un manual de 90 capítols titulat ‘The Oxford Handbook of Happiness’. M’interessa moltíssim arribar a conèixer el que ajuda de veritat al fet que la gent aconsegueixi ser feliç. Quan estem en un context en el qual intentem forçar la felicitat costi el que costi, el que passa és que no desenvolupem les habilitats necessàries per fer front al món tal com és. No com ens agradaria que fos, sinó com és. I el món és fràgil. El món, tal com és, implica que envellim, que els nostres fills marxen de casa, cosa que ens pot entristir, que podem perdre la feina, que ens enfrontem a malalties… El món és fràgil. I bonic. I part de la intimitat de la vida és aquest ball entre la bellesa i la fragilitat de la vida. Gran part de la bellesa prové de la pèrdua i l’enyorança. Gran part del nostre dol prové del fet que hem estimat abans. Així que tenim aquest ball íntim en la nostra experiència, i no podem escollir viure només bones experiències. I crec que, com a societat i com a individus, hem de fer-nos algunes preguntes. La vida em portarà dificultats. I no puc fingir que aquestes dificultats no existeixen. Així que quines són les habilitats que necessito per viure al món sent realment feliç, al món tal com és, no com m’agradaria que fos?

I resulta que la gent que persegueix la idea de ser feliç, que es posa la felicitat com a meta, acaba sent menys feliç. Hi ha molts estudis que mostren que quan la gent té altes expectatives constantment del tipus: “vull ser feliç, vull ser feliç”, amb el temps acaba sent més infeliç. Per què? Per culpa de la fragilitat. Perquè la realitat de la nostra experiència és que viurem amb tristesa. I també per una cosa més bonica i més profunda que tot això. I és que, sota les emocions que més ens costen, hi ha senyals de les coses que més ens importen. Posem que et sents sola, d’acord? Aquesta soledat és un senyal del fet que dones valor a la connexió i que no en tens prou. O culpa. Pot ser un senyal del fet que dono valor a estar present amb els meus fills, però ara mateix no ho estic prou. Avorriment a la feina. Dono valor al creixement professional i no en tinc prou. Fins i tot si parlem de depressió i ansietat. Mai he conegut algú que estigui deprimit i que no es pregunti: “com podria estar millor al món?”. O algú amb ansietat social que no es pregunti: “com puc connectar millor amb la gent?”. I el que passa quan apartem les emocions difícils és que també apartem aquesta altra perla de valuosíssim aprenentatge que ve amb aquestes emocions, que és que cada emoció difícil té un valor que porta empaquetat a sota. Per exemple, no ens solem enfadar per les coses que no ens importen.

Això no vol dir que cada emoció sigui necessària o que totes portin sempre un missatge important, però quan apartem emocions difícils en favor d’una positivitat forçada, també estem apartant l’aprenentatge sobre els nostres valors, i són aquests valors els que ens serveixen per adaptar-nos i ser àgils, perquè, com a éssers humans, canviarem, i necessitem aprendre sobre coses que abans ens funcionaven, però que potser ara ens molesten o ens frustren. Així que aquesta possibilitat de guanyar consciència i de connectar amb les nostres emocions difícils és un do essencial. No és agradable, provoca malestar, però és una cosa molt útil per a nosaltres com a éssers humans. La gent sol dir coses com: “no em vull desil·lusionar”. O: “m’encantaria proposar-me per a aquesta feina, però no vull acabar desil·lusionada”. O: “no vull estar estressada. No vull tornar a estressar-me, no vull”. I jo els dic: “ho entenc. Ho entenc. Però tens els objectius d’una persona morta”. Els morts són els únics que mai s’estressen, són els únics que no pateixen la desil·lusió que acompanya el fracàs. Són els únics als quals no se’ls trenca el cor. No pots tenir una carrera significativa o millorar el món on vius, o criar una família sense estrès ni malestar.

El malestar és el preu que s’ha de pagar per poder tenir una vida plena. I només quan ens obrim a preguntar-nos: “què m’està dient aquesta emoció que pot ser important per mi?” comencem a trobar el camí per començar a fer els canvis que hem de fer a la nostra vida.

Zuberoa Marcos. M’agradaria canviar una mica de tema, però no gaire.

Susan David. Molt bé.

Zuberoa Marcos. Perquè, en realitat, el que t’he sentit dir, tant a tu com a altres psicòlegs, és que els mecanismes que fem servir com a adults per fer front al món i a la gent, sovint són coses que vam aprendre de nens. I, de fet, hi ha un capítol del teu llibre que està dedicat als nens. Què et va provocar la necessitat d’incloure un apartat específic per a nens?

Susan David. Bé, diversos motius. Soc mare. I com a psicòloga, em sorprenen i em trenquen el cor les estadístiques que mostren que… Avui dia, no només sabem que, entre adults, la depressió és la primera causa mundial de discapacitat, superant el càncer i les malalties cardiovasculars. També hem vist pujar significativament les taxes de depressió i suïcidi en nens, alguns amb tan sols sis anys. Els nostres nens estan creixent en una societat en la qual els trencaran el cor, perdran les seves feines i en la qual, probablement més que mai, tindran la necessitat de ser adaptables i àgils.

I el que és fascinant és que no importa quant en sàpigues de geografia o de matemàtiques. La manera en què fem front al nostre món interior acaba per determinar-ho tot. Fa que puguem complir o no els nostres objectius, com en la nostra carrera, influeix en les nostres relacions, la nostra salut mental, la nostra salut en general, en tots els aspectes de la nostra vida. I, no obstant això, no hi ha gairebé res a l’escola, a la societat ni a l’educació que ajudi els nens a desenvolupar aquestes habilitats tan importants. Per això volia escriure un capítol al meu llibre ‘Emotional Agility’ dedicat a mostrar el procés d’educar els nostres fills en agilitat emocional, perquè puguin ser flexibles en un món fràgil i canviant. Crec que és una cosa fonamental.

Zuberoa Marcos. Què recomanaries als mestres a l’escola…

Susan David. Sí.

Zuberoa Marcos. …i als pares, a casa, perquè els nens aprenguessin a ser emocionalment àgils?

Susan David. Tornaré a dir-ho, com faig sempre que dono consells per a pares: els pares intentem fer-ho tan bé com podem. Comencem per aquí. Però en psicologia sabem algunes coses. Sabem, per exemple, que quan els nens tornen a casa de l’escola i diuen alguna cosa així com: “mama, ningú vol jugar amb mi”, nosaltres, sovint amb la millor intenció, els pares solem recórrer a la falsa positivitat.

Els diem: “no et preocupis, jo jugaré amb tu”. O: “parlaré amb els pares d’aquestes nenes dolentes i quedareu per jugar”. Intentem solucionar els problemes dels nostres fills, amb la millor intenció. Però què els estem transmetent? Els transmetem que hi ha emocions bones, com la felicitat, i emocions dolentes, com la tristesa o la ràbia. Que hem de tenir por de les emocions dolentes. Que hauríem d’apartar-les. Com podem educar els nens perquè siguin emocionalment àgils? Podem entrenar les seves habilitats mitjançant la pràctica. Amb pràctica. I el nen que sent tristesa, a qui deixem estar trist, és un nen que reconeix: “aquesta emoció és la tristesa”. Els nens estaran més còmodes amb l’experiència de la tristesa, a la qual no s’ha de tenir por. Desenvoluparan habilitats al voltant de la tristesa: “jo he fet tal cosa, i així la tristesa ha passat”. També desenvolupen una de les habilitats més preuades que podem tenir com a éssers humans: l’habilitat de reconèixer que totes les nostres emocions són efímeres, passatgeres. Quan algú està deprimit, sol quedar atrapat en aquesta emoció. És una emoció difícil, no passarà mai, és dura i no es veu cap sortida. Però totes les nostres emocions són passatgeres, i com ho aprenem? Ho aprenem sentint tristesa primer i després fent alguna cosa i reconeixent que ja no estem tristos. D’això se’n diu ser capaç de tenir una “metavista” de les emocions.

Tots hem tingut una experiència en la qual estàs molt enfadada amb algú, truques a atenció al client, perquè s’han tornat a equivocar amb la teva factura telefònica, finalment es posa algú al telèfon i et prepares per dir a aquella persona com et sents. Aleshores sents aquella veueta al teu interior que et diu: “si crides molt a aquesta persona, probablement perdrà el teu expedient a propòsit i tu tornaràs al punt de partida”. Així que segueixes sentint la ràbia, però gairebé ets capaç d’esquivar-la i dir: “em sento enfadada, però quina és la manera més eficaç de treure partit d’aquesta situació?”. Això és una cosa molt important, perquè si, per exemple, un nen se sent temptat per les drogues, per exemple… O sent la temptació de ser popular fent gamberrades al despatx del director. Aquest mecanisme permet que hi hagi una veueta al seu interior que li digui: “sento això, però no ho he de fer. Les emocions són dades, i contenen informació important, però no marquen què he de fer”. Així que ser capaç d’esquivar certes situacions és una habilitat molt important. I quan deixem que els nens experimentin les emocions, comencen a desenvolupar l’habilitat de reconèixer com se sent una emoció, aprenen que és passatgera i que poden formular eleccions eficaces. I com podem ajudar-los? Com?

Les habilitats d’agilitat emocional que ja he mencionat són aquestes: per començar, exterioritzar les emocions. Fer que els nostres fills mostrin les seves emocions no es tracta de dir-los: “no estàs enfadat de veritat”. Ni: “dius que estàs enfadat, però crec que en realitat tens gana”.

Zuberoa Marcos. (RIU)

Susan David. O: “sé que t’espanta fer tal cosa, però no et preocupis per estar espantat, perquè tot sortirà bé”. No! El teu fill se sent trist o enfadat, i és possible que no entenguis per què, però és necessari que aprenguem a acceptar com se sent. Gràcies a la investigació sabem que quan un professor o un pare permet que el nen mostri les seves emocions, bàsicament està dient: “soc aquí, et veig. No intento deixar de banda el que sents. Veig què et passa”, immediatament té lloc una disminució de la intensitat d’aquestes emocions. Això és “mostrar o exterioritzar”. Segon: allunyar-se. Ja hem parlat d’això per als adults. És quan prens una mica de distància, quan escrius, o quan veus d’una manera més objectiva les teves pròpies emocions. També podem ajudar els nostres fills a fer-ho. Un exemple: sovint, els adults fem servir etiquetes com “estressat”. “Estic estressat”. Aquesta és l’etiqueta més comuna que fem servir. Però hi ha tot un món de diferències entre l’estrès i la desil·lusió. O entre l’estrès i “soc a la feina equivocada”. Sabem que, com a éssers humans, etiquetar o anomenar les nostres emocions amb més precisió ens ajuda a activar el nostre potencial de disposició. I això ens permet entendre per què sentim el que sentim i decidir què podem fer-hi.

Passa el mateix amb els nens. Als dos anys, els nens que són capaços d’etiquetar millor les seves emocions tenen una salut mental millor, es desenvolupen més i millor. Ajudar els nostres fills a dir: “és tristesa o estàs frustrat?”. “Et fa ràbia que el Jack no jugui amb tu o et sents rebutjat?”. Quina és exactament l’emoció? I, per descomptat, dependrà de l’edat, les etiquetes d’un nen de dos anys seran més senzilles que les d’un adolescent de 16, però és una cosa molt potent. Els ajuda a entendre quines són les causes reals. La tercera part de l’agilitat emocional que explico als adults és la que jo anomeno “preguntar-te els teus perquès”. Es tracta de dir: “quins són els meus valors? Qui vull ser en aquesta situació?”. Així que, si estic frustrada a la feina perquè m’importa molt el creixement professional, és un senyal dels meus valors, i això em permet preguntar-me: “com puc créixer més a la meva feina?”. “Què podria fer? Amb qui podria interactuar? En quins projectes hauria de participar? Com podria canviar les coses per aconseguir un creixement més gran en l’àmbit laboral?”. Això és “preguntar-te els teus perquès”. Aquesta importància dels valors i d’entendre que són essencials per nosaltres. El mateix amb els nens. Com comencem a desenvolupar el seu sentit del caràcter, el seu esquema de valors o la idea que, quan tothom els diu que facin una cosa, són ells els que tenen prou criteri per dir: “escullo fer això perquè sento que és el més adequat”?

Com ho fem llavors amb els nens? Que exterioritzin les seves emocions, després els ajudem a prendre una mica de distància, a posar nom al que senten, i comencem a fer-los preguntes clau: “vas dir que el Jack no volia jugar amb tu i que et vas sentir rebutjat. Això és perquè l’amistat és una cosa important per tu”. Aquest és el valor del nen. “Què és l’amistat per tu? Quin tipus d’amic vols ser demà, quan arribis a l’escola? Com actuaràs en aquesta situació?”. Quan un nen no és emocionalment àgil, normalment contesta: “el Jack no vol jugar amb mi. Jo tampoc jugaré amb ell”. I punt. El que estàs fent és ensenyar al teu fill a posar nom a les seves emocions i a fer eleccions conscients sobre com vol actuar en aquesta situació. Què és l’amistat per ell? Com puc fer-me amic d’altres persones a les quals el Jack tracta igual?, per exemple. És una cosa molt important. És la pedra angular perquè els nostres fills desenvolupin el seu sentit de la determinació, de connexió, la seva resiliència i el seu caràcter. I la quarta part de l’agilitat emocional, que també hem comentat al parlar dels adults, és avançar. Són quatre parts: exterioritzar, allunyar-se, preguntar-te els teus perquès i avançar.

Avançar és: com faràs canvis profunds, en cada situació i en els teus hàbits? I el mateix amb els nens. Amb ells, avançar seria alguna cosa així com: “quina idea tens de com serà avui per a tu i de com serà demà per a tu? Què faràs quan arribis a l’escola demà?”. Pot fer alguna cosa diferent, i ajudar-lo a aprendre a solucionar situacions problemàtiques. Crec que són habilitats importantíssimes, i el mateix model d’agilitat emocional, els mateixos processos, funcionen tant en adults com en nens. I em va semblar fonamental perquè ens enfrontem a una crisi global de salut mental, i els nens han d’estar equipats per poder fer front a la seva pròpia ment, al seu benestar i a les seves emocions d’una manera que crec que és absolutament essencial per al seu futur, i també per al futur de la societat, per al seu futur laboral, i que els permetrà créixer com a persones que contribueixen, com a membres responsables de la societat, capaços de fer front a la complexitat i als canvis… Són habilitats fonamentals.

Zuberoa Marcos. Crec que la idea d’etiquetar les nostres emocions és especialment fascinant, perquè sovint ens falten matisos. Com deies, solem categoritzar les nostres emocions d’una manera molt genèrica: “estic estressada, o trista, o contenta”. És un ús molt senzill de les paraules i… Quan t’atures i penses a fons és quan dius, com tu comentaves: “en realitat, no estic estressada, sinó frustrada, perquè no tinc la feina que voldria”, i…

Susan David. Sí, sí.

Zuberoa Marcos. És una mica com trobar les tonalitats d’allò que sentim.

Susan David. Puc donar-te un exemple preciós de com pot ser l’etiquetatge d’emocions en un aspecte molt pràctic. I tinc el permís per compartir aquest exemple. Fa un parell d’anys estava treballant amb una persona, un home de gairebé dos metres, molt corpulent. I ell venia a les nostres reunions, és un consultor, venia i sempre comentava com de rabiós estava el seu equip. “L’equip està rabiós”. I amb el temps ens vam acabar fent amics, i ell solia utilitzar molt la paraula “ràbia”. “Estic rabiós, el meu equip està rabiós, la meva dona està rabiosa”. Ens vam fer amics i vaig començar a pressionar-lo una mica en aquest aspecte: “què més pot estar sentint la teva dona, a més de ràbia?”. D’acord? I vam començar a parlar-ne. Sis mesos més tard, la seva dona i jo vam quedar per prendre un cafè, i ella va dir: “aquesta estratègia ha canviat completament la nostra relació”. Perquè ella a vegades estava cansada, o molesta, o desil·lusionada, i quan ell arribava i deia: “estic rabiós i tu estàs rabiosa”, sempre aconseguia provocar una baralla.

Quan ell va començar a ser capaç de dir alguna cosa com: “em sento ignorat”, a la qual cosa ella responia: “em sento desil·lusionada”, això va canviar completament la dinàmica de la relació, les converses, la manera en què interactuaven. I em sembla molt important, perquè ajudar-nos a nosaltres mateixos a etiquetar les nostres emocions és una cosa clau, però també donem coses per fetes sobre les emocions d’altres persones amb les mateixes etiquetes genèriques: “l’equip està rabiós”. “L’equip està estressat”. I potser no és això. I, a vegades, traient a la llum el que passa realment, no d’una manera obsessiva o incubadora, però sí que ens ajudi a dir: “què està passant aquí? Ah, l’equip se sent inquiet per tots els canvis. D’acord? I necessiten més estabilitat. Jo, com a líder, no els puc oferir aquesta estabilitat, però sí que puc facilitar una xerrada en la qual parlem dels canvis que patim i de com podem mantenir-nos estables com a equip. Com ens podem mantenir junts? Quins valors volem portar a la feina cada dia?”. Això proporciona una pega que ens manté junts. I es tracta d’etiquetar les nostres pròpies emocions, però també d’ajudar els nostres fills o els nostres col·legues a entendre també per què estan passant. És una experiència extraordinària. I molt subtil. És passar de: “soc això, ho dono per fet” a: “no és això, és una altra cosa”. És increïble.

Zuberoa Marcos. Susan, per acabar l’entrevista, m’agradaria demanar-te que resumissis una mica les idees que hem estat debatent durant gairebé una hora. Si algú ens ha estat escoltant i vol començar avui mateix a fer canvis a la seva vida, a exercitar la seva agilitat emocional, quins camins pràctics ha d’agafar?

Molt bé. Per resumir, l’agilitat emocional no va de ser positius tota l’estona, això ha quedat clar. Va de poder connectar amb les nostres emocions, els nostres pensaments i els nostres records. No apartar-les, sinó aprendre’n i fer passos cap als nostres valors. L’agilitat emocional és això. Com és en la pràctica? En primer lloc, exterioritzar i acceptar: si avui et sents frustrat, avorrit o enfadat, no discuteixis amb tu mateix. No et quedis encallat pensant si has de sentir-te així o no. Només accepta com et sents. Sigues amable amb tu mateix. Això és mostrar o exterioritzar. En segon lloc, has de ser curiós amb les teves emocions, d’acord? Quin és el valor que hi ha sota aquesta emoció? Què m’intenta dir aquesta emoció sobre allò que és important per mi? Això és clau.

La segona estratègia que podem utilitzar quan comencem a prendre distància, és el que comentàvem abans, etiquetar les emocions. Ajuda moltíssim. Escriure sobre les nostres emocions també ajuda moltíssim. I la tercera cosa que afegiré és que si dius: “estic trist. Estic enfadat”, no hi ha distància entre tu i les teves emocions, fas que tot el teu ser es converteixi en les teves emocions. En lloc d’això, en lloc d’”estic trist”, intenta dir: “noto que em sento trist”. En lloc d’”estic enfadat”, “noto que em sento enfadat”. Per què? Perquè tu no ets les teves emocions. Tu no ets la tristesa, ets una persona amb molts aspectes alhora. I quan comences a notar el pensament, l’emoció, el record com allò que són, pensaments, emocions i records, no fets, crees un espai molt necessari. Això és allunyar-se, prendre distància. Següent: “preguntar-te els teus perquès”. Quins són els meus valors en aquesta situació? Què és el que més m’importa? Els valors solen semblar abstractes, però a diari portem a terme centenars d’eleccions, que ens apropen als nostres valors o ens n’allunyen. Imagina que el teu valor és la salut. Escullo la fruita, que m’apropa al meu valor, o el pastisset, que m’allunya del meu valor?

Si el meu valor és tenir presència i connexió amb els meus fills, m’enduc el mòbil a la taula, cosa que m’allunya del meu valor, o deixo el mòbil al calaix de les claus i passo una bona estona amb els meus fills, cosa que m’apropa al meu valor? Aquest tercer pas, el de “preguntar-te els teus perquès”, et porta a analitzar quins són els teus valors i quines són les teves eleccions, i quins aspectes clau podries canviar per sentir més benestar. I l’últim pas és identificar quan faràs tot això. Si el teu valor és mantenir una relació considerada i respectuosa amb la teva parella, si això és el que valores, però t’adones que quan tots dos torneu de la feina bescanvieu grunyits i us prostreu davant la tele, o entreu a les xarxes socials, pot ser que aquest minut del dia sigui quan decideixis que ho deixaràs tot de banda i que aniràs a abraçar aquella persona i li diràs “hola”. És el que anomeno un petit retoc. Un micromoment al teu dia que connecta amb els teus valors. Perquè, sovint, quan la gent intenta fer canvis, creu que necessita vendre-ho tot i anar-se’n a viure a una vinya a França, o fer alguna cosa completament diferent. Però el que sabem és que els petits canvis sobre el terreny, connectats amb valors, són els que compten.

Així que: exterioritza les teves emocions, no discuteixis amb tu mateix per tenir-les, sigues amable amb tu mateix, sigues curiós sobre allò que t’intenten dir les teves emocions, reconeix que les teves emocions són dades, però no són ordres: tu pots decidir les teves eleccions. Què et diuen els teus valors i, avançant, què necessites fer en aquell moment, aquell dia, potser en una reunió, potser en una conversa amb algú, pot ser a què dediques els primers cinc minuts del matí, que sentis que és més coherent amb els teus valors. I incorpora més moments d’aquest tipus a la teva vida.

Zuberoa Marcos. Susan, moltíssimes gràcies per compartir la teva saviesa amb nosaltres.

Susan David. Gràcies per convidar-me a venir.