Quan el que s’aprèn a l’escola millora el teu barri

Juan de Vicente Abad. Em dic Juan de Vicente Abad. Sóc orientador en un institut públic i la meva feina consisteix en acompanyar gent. Acompanyar adolescents. La veritat és que em fascina l’adolescència. I crec que és una època fascinant en què els nois i les noies comencen a tenir un relat sobre si mateixos, a conèixer més els seus punts forts i febles, a tenir una identitat més forta. I aquesta identitat l’aconsegueixen en contacte amb altres persones. Comencen a conèixer amb profunditat més el món que els envolta, i és una època de la vida en què comences a projectar-te cap al futur. T’imagines com a persona i fins i tot, quan acabes l’època de l’institut, has de triar. Has de triar fer coses que t’ajudaran a definir un camí a la vida. De manera que és una època, per mi, meravellosa. I per mi és un luxe poder acompanyar.

No sóc molt futboler, però veient una final de la Copa d’Europa que jugava el Liverpool fa molts anys, em va encantar l’himne del Liverpool. L’himne del Liverpool deia “You will never walk alone”, que és com: “Mai caminaràs sol”. D’això va la meva feina i d’això va l’educació: que cap nen ni cap nena camini sol.

Avui parlarem de ciutats, parlarem d’innovació, parlarem d’aprenentatge, parlarem de valors, parlarem de problemes socials, parlarem d’inclusió. De molts elements, moltes paraules que tenen un denominador comú: el concepte d’aprenentatge-servei. Jo vaig conèixer l’aprenentatge-servei gràcies als meus i les meves alumnes, que en un moment donat estaven molt acostumats a l’institut a participar. És un alumnat que participa, per exemple, resolent conflictes. Quan hi ha un problema, tenim persones, que són nens, que són nenes, que tenen estratègies per resoldre conflictes. Participen també observant la qualitat de la convivència i tenen un paper molt important. Participen en moltes coses i estan molt acostumats a prendre la iniciativa. I ells són el centre de molts processos d’aprenentatge que fem aquí. De manera que arribaven al batxillerat i deien: “Bé, volem seguir participant”. I el primer que ens va venir al cap va ser oferir-los fer voluntariat. Que fessin voluntariat fora de l’horari escolar, a la tarda, de manera que si volien practicar aquests valors que havien après a l’institut, podien exercitar-los ficant-se en una associació, anant a l’hospital, per exemple, per passar per les habitacions, etcètera…

De manera que recordo, en aquesta visita a l’hospital acompanyant nens i nenes que havien començat a fer voluntariat, que parlant amb part de l’equip, algú ens explica, una persona de l’equip diu: “He llegit un article molt interessant d’un profe a Califòrnia que està treballant amb els seus alumnes la desertització. Han treballat molt a classe com les dunes van avançant i es mengen tota la vegetació, i han anat després al lloc a prop de la seva escola on hi ha una duna, i han col·locat unes estaques per evitar que la duna avanci. De manera que estaven vinculant tots els aprenentatges que havien fet a classe amb una acció que tindria un impacte en el medi ambient, que era subjectar una duna per evitar que això es produís”. I va ser com: “Vaja! Quin descobriment! Per què no fem això? Per què no ajuntem el que ja tenim de valors, de participació, amb l’aprenentatge de les matèries?”. Ja no havíem de triar entre treballar amb els nois valors i després l’excel·lència acadèmica. Ja podíem ajuntar-ho tot en una cosa única, que era un projecte d’aprenentatge-servei.

De manera que en aquest moment ens vam fascinar, però no teníem ni idea del que descobriríem i de com ens transformaria l’aprenentatge-servei a nosaltres, al nostre centre, i fins i tot al nostre municipi. Aquí, en aquest públic que avui ens acompanyeu, hi ha representants de tots els elements que participen en un projecte d’aquest tipus. Tenim alumnat, tenim la part més important, la gent que ha d’aprendre i que va a l’institut a aprendre. Tenim professorat, una part fonamental també del projecte. Tenim tècnics de l’Ajuntament. Tenim gent gran, perquè alguns dels projectes es realitzen amb persones grans de la localitat. Tenim també representants de la Universitat. Tenim mares i pares, també, els fills dels quals participen en els nostres projectes i ells també tindran coses a dir-nos. De manera que entre tots farem una xerrada participativa. Anirem plantejant cadascun preguntes, la seva experiència. Jo aniré també comptant diferents experiències. I anirem parlant d’aprenentatge-servei. Així que us animo i comencem.

Esther. Hola, Juan, jo em dic Esther, i sóc una alumna de segon de l’ESO d’un institut públic. I tot i que jo no tinc molta experiència en això de l’aprenentatge-servei, doncs m’interessa molt el que acabes d’explicar. I tenia un dubte sobre com l’escola pot ajudar a millorar els barris i ciutats, i si em podries posar un parell d’exemples.

Juan de Vicente Abad. Bé, potser no tinguis pràctica, però crec que has entès molt bé que aquesta manera de treballar serveix perquè tingui un impacte. Aquesta part l’has entès molt bé. L’aprenentatge-servei, fem servir aquesta expressió, és un mètode d’ensenyament-aprenentatge que uneix dins d’un mateix projecte dos elements: els aprenentatges que fem a l’aula en les diferents assignatures amb la realització d’un servei a la comunitat. Un servei que respon a necessitats socials o a conculcació de drets. Perquè a vegades no es compleixen aquests drets socials. I el que és interessant no és només que té aprenentatges i té un impacte, una acció sobre la comunitat, sinó que gràcies al fet que hi ha una acció sobre la comunitat, degut al fet que hi ha un servei, els aprenentatges es fan vius, es fan funcionals, serveixen per alguna cosa, surten del llibre, surten de la pantalla de l’ordinador i cobren sentit. Per què cobren sentit? Perquè serveixen per transformar una situació. I gràcies al fet que tenim aprenentatges, els serveis es fan amb un gran sentit i amb una gran reflexió. No és simplement acció. De manera que combinen aquestes dues coses: el que treballem a l’aula ho podem vincular i podem fer que serveixi per a alguna cosa, i nosaltres entendre quan estudiem que el que estem treballant té una utilitat pràctica. Però no perquè ens ho digui el profe, sinó perquè nosaltres impactarem sobre aquest ambient i farem alguna cosa. Et poso un exemple, Esther. Un típic aprenentatge-servei és una marató. Que unes nenes o uns nens de tercer de l’ESO organitzen una marató a la seva localitat. Una marató de donació de sang, no una marató de córrer. Una marató de donació de sang. Ells i elles, a les seves classes, estan treballant a Biologia, a tercer, l’any vinent et tocarà a tu, Esther, estudien els teixits. I un dels teixits és la sang. Hi ha diversos teixits, doncs la sang és un d’ells. Quan estudies la sang, si entens que aquest estudi de la sang servirà perquè la classe, la teva classe, organitzi una marató a la teva localitat, aconseguint que gent de la teva localitat més gran de 18 anys vagi un dia a donar sang a l’hospital més proper, entendràs molt millor per a què serveixen aquests continguts en l’assignatura.

Però no només a Biologia treballaràs sobre la sang. També treballaràs sobre donacions i altres elements que també són al currículum. I és més, no només treballaràs sobre l’assignatura de Biologia. La professora de Matemàtiques treballarà també, per exemple, la part d’estadística i farà que entenguis tots els conceptes que ella vol treballar sobre estadística aplicant-los a una base de dades on hi ha els donants. I a la classe podreu fer una gràfica on es vegi quants donants hi ha a la teva localitat, quants són homes, quants són dones, quins mesos es dona més, quina procedència tenen els donants, diferents característiques que tu vulguis treballar, que a classe vulgueu treballar. I entendràs molt millor l’estadística, perquè servirà per després difondre’l i per fer, per exemple, una exposició on es vegin aquestes dades de la teva localitat. Però és que potser el professor de Valors treballarà també, a l’assignatura de Valors o a Religió, temes com ara quin sentit té la donació. No sé si saps que en diferents països hi ha diferents legislacions. Per què a casa nostra, quan es fa una donació, no es dona res a canvi? És interessant? I el professor ajudarà a que a la classe es creï un debat per veure si les donacions han de ser gratuïtes o no. O, per exemple, per veure si té sentit que la donació no sigui dirigida. Si el teu pare, per exemple, té una operació, tu no pots donar sang al teu pare directament. El que sí es fa a Espanya és que aquesta donació va a un banc de sang, i des d’aquí es distribueix en funció de les necessitats. Cosa que canvia, per exemple, quan és una donació d’òrgans. Un òrgan sí que va dirigit, la sang no. Quin sentit té això? I a la classe podem donar-li sentit i veure quins valors hi ha darrera d’una legislació. Però també podríem dir, i crear un debat a la classe de Valors, per exemple, sobre si és interessant que es pagui una certa quantitat a persones que donen òrgans per evitar un comerç il·legal d’òrgans que hi ha al món. I parlarem que hi ha països on es comercia amb òrgans.

O si vols anem ja a una cosa que està molt de moda que és la donació de nadons. Una cosa que es diu la “gestació subrogada”. I podem parlar de moltíssimes coses i dels valors que hi ha al darrere. I això ho treballaràs a la classe de Valors. Perquè el profe de Valors vol que es treballi això. I tu ho entendràs molt millor, perquè tu estàs en un procés de fer una activitat que tindrà un impacte en la societat, i aconseguiràs que hi hagi més sang a la localitat. I aconseguiràs que molta gent de Coslada, en aquest cas, molta gent del teu municipi s’hi afegeixi i doni sang. Entens?

Però hi ha moltíssims projectes. Recordo un col·legi a Andalusia que van descobrir que la població tenia un problema d’obesitat. Els nens eren una mica obesos. I van plantejar a l’escola que havien de treballar sobre la salut. I van dir: “Com podem treballar la salut?”. I van veure que a prop del seu col·legi hi havia un espai que no estava urbanitzat, i van proposar al seu Ajuntament fer un circuit saludable en aquest espai. Van treballar a les assignatures de Matemàtiques, Llengua, Ciències… Tot relacionat amb la salut, i van construir els nens, amb l’ajuda del seu municipi, un espai biosaludable. Amb uns itineraris, amb una ruta per poder fer exercicis, van utilitzar codis QR perquè la gent sabés i pogués tenir més informació enfocant el seu mòbil a aquests codis… Això és un projecte d’aprenentatge-servei. És vincular el que jo faig a l’escola amb l’acció per millorar una situació. Perquè hem detectat una situació que considerem important millorar, perquè no es cobreix una necessitat social o perquè hi ha alguna cosa bàsica que no tenim. No tenim sang, o tenim un problema perquè tenim gossos abandonats i volem tenir cura dels animals. Doncs podem estudiar a les assignatures coses relacionades, que ja estan al currículum, no ens inventem aprenentatges nous. Els aprenentatges hi són, però anem a fer-los vius. I farem que aquests aprenentatges tinguin aquesta funcionalitat i que puguem fer una acció que transformarà. A vegades, l’aprenentatge-servei es coneix com “aprendre per transformar”. Perquè incideix i transforma situacions. Pot ser en el teu entorn més proper o pot ser en alguna cosa més llunyana. No té per què ser a la teva comunitat. Un projecte on treballis la solidaritat amb els refugiats o treballis per conèixer la diversitat o les injustícies que hi ha al món. Es pot treballar perfectament des de les aules, des de les diferents assignatures, i després hi haurà una acció que tindrà un impacte en un entorn més llunyà. Són exemples de projectes que s’estan fent, que funcionen de manera excepcional i que ens ajuden a aprendre millor i a ser ciutadans més conscients, més respectuosos i més transformadors del nostre entorn.

Juani. Hola, Juan, em dic Juani.

Juan de Vicente Abad. Com jo!

Juani. Sí. I pertanyo al programa de gent gran del meu municipi. He participat en alguns d’aquests programes d’aprenentatge-servei i m’agradaria saber com realitzes aquest programa.

Juan de Vicente Abad. El primer, Juana, és la idea. Com sorgeixen les idees per fer un projecte d’aprenentatge-servei? Doncs t’haig de dir que sorgeixen de maneres molt diverses. De vegades sorgeixen de professors que diuen: “Jo, a la meva assignatura, crec que podria aprofitar això que tinc en el currículum per treballar alguna cosa, perquè m’interessa treballar alguna cosa relacionada amb la ciència. I jo sóc profe de Física i crec que podria treballar això”. I li sorgeix una idea i ho planteja. De vegades són els propis alumnes. Al nostre municipi, tenim dos programes d’aprenentatge-servei amb animals perquè els alumnes, perquè les alumnes, ens van dir: “Volem treballar amb animals. Pensem quin projecte podríem fer, vinculant-lo amb les nostres matèries, però orientat cap els animals”. De manera que… A vegades sorgeix de les pròpies entitats, de la pròpia institució municipal, pot sorgir de diferents llocs. De manera que d’aquí sorgeixen les idees.

Abans de dir-vos què ve en segon lloc, farem un joc. Sí? Us proposo un joc? Us animeu? Molt bé. El joc consisteix en el següent. Espereu a que ho faci jo i després ja aneu fent. Us demanaré que estireu el vostre braç no dominant. Si sou destres, el braç esquerre. Però no del tot, sinó… I si voleu, espereu que jo acabi les instruccions per fer-ho. No així, sinó una miqueta menys. D’acord? Us demanaré que acluqueu un ull. Sí? I us demanaré que aneu amb aquest dit fins on creieu… En paral·lel per aquí, fins on creieu que arribeu a l’altura. Quan creieu que heu arribat… Manteniu l’ull així. No, així. Quan creieu que arribeu a l’alçada, gireu, i intenteu tocar-lo. Us repto a fer això. Endavant, tots junts.

Aneu en paral·lel des d’aquí, com llançant el dit des del teu pit. I quan creguis, toques. Bé. I ara ho intentarem una única vegada amb els dos ulls oberts. Anem. Perdó, amb els dos ulls oberts i toquem. Diferències? Surt millor amb els dos ulls oberts? Sabeu per què? Doncs surt millor amb els dos ulls oberts perquè nosaltres detectem profunditat perquè tenim visió binocular. Binocular significa “dos ulls”. La visió monocular no em permet detectar profunditat. Bé, tenim truquets, eh? Amb un sol ull tenim truquets. Per exemple, sabeu que la cadira està més lluny de vosaltres que jo perquè la tapo. Es diu “interposició”. És un truc. O sabem que alguna cosa és més lluny perquè és més fosc, i el de prop és més clar. Hi ha truquets. Però per detectar bé la profunditat necessitem els dos ulls. I això passa quan en els projectes treballem amb molta gent, molts agents. Els projectes d’aprenentatge-servei es conjuguen en primera persona del plural, en equip. No es fica cap professor o professora en un projecte sola, sol, sinó que t’hi fiques amb altres agents. Perquè així podem aprofundir més. Perquè així podem prendre molta més consciència del que volem treballar.

I amb qui treballem? El punt dos, Juani, és l’equip. Doncs cada projecte té un equip diferent. Perquè potser si organitzes la marató, necessites un centre de transfusió, un hospital, un col·legi, diversos instituts, als tècnics municipals… En tots necessitem als alumnes. Algú ha d’aprendre, no? En tots necessitem als profes, a les professores, perquè elles treballaran la part dels aprenentatges. En tots necessitem gent de l’Ajuntament que fa de connexió, de mediació entre els centres educatius i les entitats. Ells són els que millor coneixen les entitats. Jo mai recomanaria a ningú que es vulgui ficar en aprenentatge-servei a treballar sense la col·laboració d’una entitat local. Perquè si has de fer la teva feina com a docent, i a més buscar els contactes amb les entitats, coordinar els serveis i tal… No, per això ens distribuïm rols. L’ApS, el punt dos: es fa l’equip, es forma l’equip. Punt 3: es dissenya un projecte. Es pensa com ho farem. I això és molt interessant perquè no només dissenyem els projectes les persones adultes que som aquí, sinó que és un element clau perquè funcioni l’aprenentatge-servei la participació de l’alumnat. I volem que ells decideixin com es diu el projecte, i com aconseguirem aquest objectiu. Hi ha projectes que no funcionen perquè no compten amb els alumnes. Tenen els alumnes com a receptors passius dels projectes. No, no, els projectes es construeixen amb l’alumnat des del principi, perquè és un element que també motiva molt. Et donen moltes més ganes de participar si ho sents com a propi. La següent fase és: anem als aprenentatges. Què hem d’aprendre? M’he de preparar per fer bé les coses, he d’investigar sobre el tema que vull treballar. Aquesta part dels aprenentatges es fa a les assignatures, i de vegades a fora, amb altres persones que també ajuden els nois i noies a formar-se sobre això. Després tenim la part de servei. Farem aquest impacte sobre l’entorn. I aquí hi pot haver serveis que durin molt poquet, hi pot haver serveis que tinguin una durada. Hi ha projectes que exigeixen un compromís setmanal on els nois i les noies van de forma periòdica tots els dimarts a la tarda a tal associació… L’Associació de Familiars d’Alzheimer, per acompanyar-los i treballar amb ells. I s’estén al llarg de l’any. I hi ha altres projectes que tenen un compromís molt més petit i senzill.

Després què va? Doncs després de fer el servei, avaluem i també pensem com han anat les coses. I qui avalua? Doncs tot el món. Igual que dissenyen el projecte tots els que hi participen, avaluen totes les persones que participen en el projecte. Tenen molt a dir. I nosaltres aprenem molt de com els alumnes han viscut les coses. Ells escriuen uns informes i escriuen unes reflexions. I aporten en el seu portfoli quines evidències d’aprenentatge tenen, què pensen que els ha aportat… En fi, avaluem. I després, Juani, solem fer una difusió. Ens agrada… Pot ser ja des del principi. A vegades es creen equips de premsa entre els alumnes per difondre, per fer el making of de tot el procés, i de vegades és al final. Perquè ens interessa que se sàpiga que volem transformar una situació o l’estem transformant. Aprenentatge-servei no són projectes que es queden de cara a les persones que participem, volem que se sàpiga. I al final sabeu què fem? Una festa. Fem una festa perquè el que ens interessa és celebrar que hem après transformant. I això és motiu per celebrar. Així que, Juani, aquestes són les etapes amb les que desenvolupem el projecte.

Ángel. Hola, Juan. Em dic Ángel. Volia comentar-te que he participat en algun projecte en un institut. Sóc avi de nou néts. Actualment penso que en l’educació, els avis tenim més importància en l’educació dels néts que fa uns anys. I tu, com a professor, volia preguntar-te: quin paper exercim nosaltres actualment en l’educació dels nostres néts?

Juan de Vicente Abad. Doncs, Ángel, enhorabona per tenir nou néts, per sentir-te orgullós d’ells. I coincideixo plenament amb tu. Jo crec que la gent gran, els avis i àvies, teniu un paper imprescindible. El que transmeteu en la relació que teniu amb els vostres néts, amb les vostres nétes, el que transmeteu a l’alumnat amb el qual treballeu en aquest tipus de projectes, és una cosa que arriba molt. Sentim a dir moltíssim que els nois se senten feliços estant amb vosaltres. Jo crec que hi ha una connexió, que vosaltres feu alguna cosa aquí, perquè teniu una connexió màgica. A ells els encanta, els recordeu molt als seus propis avis quan treballeu en els projectes, els encanta estar amb vosaltres. I a vosaltres entenc que també us encanta estar amb ells. De manera que el primer que crec que transmeten és afecte. Per cert, fa poc vaig llegir una experiència als Estats Units on posaven en el mateix edifici una escola infantil i un centre de gent gran, i feien moltíssimes activitats junts. Perquè aportava benestar. Això que un avi s’assegui, sense presses, i pugui llegir-li un conte a una nena, a un nen, això no té preu.

Però també aporteu un altre tema. Aporteu fer comunitat, una cosa més social. En els projectes… Ens interessen moltíssim els projectes intergeneracionals, els anomenem, perquè teixeixen xarxes en la comunitat. Teixeixen vincles. Els joves es veuen amb joves. Van al parc amb joves, surten els caps de setmana amb joves. Però quan treballem junts, quan us veieu al carrer, moltes vegades ens han dit les noies i nois: “M’he trobat amb tal persona gran d’aquest projecte, i m’ha ensenyat fotos de la seva família, m’ha presentat la seva dona, i m’ha presentat els seus néts que anaven per aquí amb ells. I ens hem fet un grup de WhatsApp”. Això és teixir comunitat i això té un valor incalculable. I en tercer lloc, aporteu… Potser et soni malament, però sou un recurs pedagògic de primer ordre. Sona estrany? Et sona estrany, Ángel? Recurs pedagògic. Quina cosa, un avi “recurs pedagògic”. El que vull dir és que quan vosaltres veniu a explicar-nos la vostra vida, com vau viure la Transició espanyola, o com vau viure la postguerra, o què menjàveu quan éreu joves, podem tenir un recurs viu. El que més valoren els alumnes i les alumnes és tenir recursos vius. No hi ha ni punt de comparació amb qualsevol llibre que t’ho expliqui, amb qualsevol connexió que faci a Internet per connectar-me a qualsevol font documental. No hi ha color. El que més ens agrada a les escoles són els recursos vius, i sou recursos vius. I vosaltres podeu parlar-nos de coses que no hem conegut. I aquests nens i aquestes nenes aprendran com ningú amb el que vosaltres aporteu explicant el vostre testimoni. Com us relacionàveu entre vosaltres. Tenim quatre projectes actualment intergeneracionals. Hi ha un projecte de memòria històrica, que anomenem, on vosaltres ens expliqueu com vivíeu en un període històric. I cada any el centrem en un tema: quina música escoltàveu? I potser cada any ho centrem en un tema. Quina música escoltàveu?, si aquest any treballem la música. O com us alimentàveu. I llavors comparem l’alimentació d’abans i la d’ara. Utilitzem Biologia, l’assignatura també de Llengua, l’assignatura d’Història… I anem aprenent a través també de la vostra experiència.

Tenim un altre projecte on els nens acompanyen persones amb Alzheimer. Van a l’Associació de Familiars d’Alzheimer. Llavors, tenen contacte amb gent gran que han tingut o tenen un problema degeneratiu cerebral. Tenim un altre projecte d’hort intergeneracional, on ens ensenyeu tècniques que desconeixem absolutament. Com es planta, quan es planta, com es fa un semillero/planter, com es treballa la terra. I ens ensenyeu a utilitzar les eines. I per a nosaltres, això té un valor incalculable. És clar que hi ha videotutorials de com… Segur, jo no els he vist… de com utilitzar una aixada. Però això no té cap interès comparat amb el que vosaltres aporteu. A nosaltres ens serviu d’un valor incalculable.

Raúl. Hola, Juan, em dic Raúl. Sóc fonamentalment pare. I t’estic sentint a parlar sobre projectes socials relacionats amb l’educació. Quins beneficis creus que poden aportar pel que fa a l’aprenentatge i l’esdevenir dels nostres fills?

Juan de Vicente Abad. L’educació tenim el repte que totes les alumnes i tots els alumnes, no el 80%, el 70% que acostuma a obtenir els títols i promocionar, sinó que tothom aprengui. I aprengui el màxim possible. I que, a més, fixa’t si és difícil el repte per a l’educació, quan surti d’aquí, continuï tenint ganes d’aprendre. Per què l’aprenentatge-servei és una solució per a aquest repte? Insisteixo, no és l’única solució, però té elements molt importants. Primer, l’aprenentatge-servei ens planteja: treballem tots junts en projectes, en equip, en grups heterogenis, i treballarem de manera que uns tiraran d’altres. I podrem aconseguir que més nens s’incorporin. Però és que, a més, un element que fa que més nens s’incorporin no només és aquest treball en equip, sinó que comprendran molt millor per a què estudien, per a què estan treballant a la classe el que estan abordant. De manera que té un element motivacional que et dona més ganes d’incorporar-te. Nosaltres hem descobert que la motivació, quan treballes en aquests projectes, augmenta. I gent que a classe, fora d’aquests projectes, no té cap interès, s’enganxa i es motiva. En segon lloc, què aprenen? Hi ha un senyor que es diu Jacques Delors que va escriure un informe per a la UNESCO que es diu L’educació amaga un tresor. I ell deia: “què cal aprendre a les escoles?”. I diu: “cal aprendre a conèixer”. Hem de conèixer, hem de saber els coneixements, les coses que fem servir a les classes. Hem d’aprendre a fer, a fer coses. Hem d’aprendre a conviure i hem d’aprendre a ser. Els projectes d’aprenentatge-servei treballen les quatre coses. Si no treballes en projectes, és molt difícil que treballis l’aprendre a ser. Amb “aprendre a ser” em refereixo a aprendre a ser autònom, a aprendre a ser responsable amb un compromís que adquireixes amb un servei, amb una entitat, aprendre a autorregular-te, aprendre a saber cap a on vols, aprendràs a conviure, perquè treballaràs en equip, perquè resoldràs conflictes, problemes que sorgeixen en l’acció que portaràs. Si no hi ha acció, no tens aquesta oportunitat. I aprendràs a fer, perquè ens interessa molt l’acció reflexiva. Però l’acció en el sentit que pots demostrar que has après alguna cosa.

I quins són els resultats? Hi ha moltes investigacions. La nostra experiència ens diu que aprenen millor, que podem fer que més gent aprengui, i que podem fer que aprenguin moltes més coses. Aquesta és la nostra experiència. Però hi ha una àmplia bibliografia. A la Universitat de Kentucky, per exemple, un professor que es diu Warren va fer una metaanàlisi d’estudis. Va dir: “Agafaré tots els estudis sobre si l’aprenentatge-servei millora i faré un estudi d’aquests estudis”. I va concloure que els projectes d’aprenentatge-servei fan que els alumnes treguin millors notes. Bé, jo us he explicat el que ens aporteu la gent gran a la gent que estem en els centres educatius: als alumnes, a les alumnes, a tota la comunitat educativa. Però sí que m’agradaria saber què us aportem nosaltres. Què us aporta participar en projectes d’aprenentatge-servei? Què us aporta aquest contacte? Algú s’anima? Endavant.

Teresa. Hola. Em dic Teresa.

Juan de Vicente Abad. Hola, Teresa.

Teresa. Pertanyo al centre de gent gran del meu municipi. I allà, doncs estava en un taller de gèneres literaris. Van venir les coordinadores a preguntar si volíem participar en algun ApS. Jo dic: “què és això?”. Vaig participar primerament en memòria històrica, en història de la Transició, i en el del… A veure, el Museu Arqueològic també. Ara estic també en un altre d’aquest any, o sigui que ja…

Juan de Vicente Abad. No pares!

Teresa. A mi m’ha aportat molta experiència i molts coneixements que no tenia. Perquè en els meus temps no podia aprendre el que estan aprenent ells ara. Llavors, jo he après d’ells moltíssim. Molt, molt. També he après que els joves no són com molta gent pensa. Que si són tal, com… Són extraordinaris. Molt bé, jo he après moltíssim d’ells, la veritat. Molt, molt.

Juan de Vicente. T’ha servit per canviar la teva idea dels joves.

Teresa. No és que jo pensi malament d’ells però, en general, la gent creu que els joves no estan molt conscienciats amb les coses d’estudis i això. I és al contrari. És que jo m’admiro d’ells moltíssim. Molt, molt. I vull seguir participant.

Juan de Vicente Abad. Genial. Moltíssimes gràcies. Em semblen uns aprenentatges molt valuosos els que has fet.

Teresa. Gràcies.

Juan de Vicente. Una altra persona? Perfecte.

Carmen. Hola, sóc la Carmen. Igual que la Teresa, van venir a dir-nos que si ens apuntàvem a això dels ApS. En principi, ni idea de què era això. A mi m’ha resultat gratificant. He après, he refrescat alguns coneixements que tenia jo de fa mil anys, i d’altres han estat nous. Crec que és una manera preciosa que els xavals aprenguin i nosaltres aprenguem. Dels que vaig fer l’any passat, em va quedar gravat un de molt fort. El d’intergeneració sobre la violència de gènere.

Juan de Vicente Abad. En què consistia aquest projecte?

Carmen. Era veure com vivien les dones a la nostra joventut, amb relació a l’home. Després hi havia una segona generació, que és com si diguéssim els pares dels nens de l’institut. Que era totalment diferent. I després els nens, i sobretot les nenes de l’institut. Però la primera entrevista em va fer mal una mica. Perquè hi ha nenes que encara no… Dic “nenes” perquè van ser elles les que van dir: “És que a mi encara el meu noi em diu que no em posi, que no em…”. Em vaig emportar un disgust. Jo vaig creure que això ja estava superat.

Juan de Vicente Abad. Sí.

Carmen. I a mi això em va doldre molt.

Juan de Vicente Abad. I creus que aquest projecte els va ajudar a elles també a pensar i a canviar la seva manera de…?

Carmen. Sí. I tant que sí. Almenys les nenes que van participar ens van donar les gràcies, no per la nostra aportació, sinó per fer-los veure que no, que aquí no hi ha nois-noies, que hi ha persones, i que ningú ha d’estar per sobre de ningú.

Juan de Vicente Abad. Coincidiu les dues en què els projectes d’aprenentatge-servei són útils per a ambdues parts. I que ens ajuden a comprendre millor el món i a tenir un paper molt més actiu i molt més transformador perquè ens ajuda a detectar on són els problemes. Això és portar a l’acció les reflexions que fem. I això és del que estem parlant avui. Moltíssimes gràcies per la vostra aportació.

Juanjo. Hola, Juan. Jo sóc en Juanjo Carracedo, sóc professor en un institut de secundària. I porto diversos anys fent aprenentatge-servei, treballant en projectes. Però també veig un cert risc en això de la innovació, que al final acabem canviant per canviar les coses, no? Llavors, m’agradaria preguntar-te: tu creus que l’aprenentatge-servei concretament, aquest enfocament, té el suficient fonament, està consolidat com per ser una cosa que quedi en el sistema educatiu o és una moda passatgera més?

Juan de Vicente Abad. M’interessa molt la teva pregunta, Juanjo, perquè és veritat, crec que estem vivint moltes innovacions. I jo crec que la innovació ha d’estar al servei d’alguna cosa. No crec que innovar tingui sentit en si mateix. Innovem per tenir, per exemple, una escola més incloent, on hi càpiguen tots i totes. On cada nen pugui tenir la millor resposta per aprendre. I això és una innovació orientada cap a un objectiu. L’aprenentatge-servei és una cosa bastant experimentat i una cosa bastant sòlida. Us plantejaré que us imagineu l’aprenentatge-servei com un arbre. A les arrels, que són profundes, hi tenim pedagogs de finals del XIX, com en John Dewey, que diu: “La gent aprèn a través de l’acció. Els nens i les nenes aprenen actuant”. O a l’altre extrem del planeta, l’escola russa, que diu en Makarenko: “S’aprèn a través de l’experiència”. Més recentment, un altre rus que es deia Leontiev deia: “Els nens creixen i tenen una activitat, i en aquesta activitat relacionada amb el món és com aprenen”. De manera que a les arrels tenim uns pedagogs que ja han vist que com s’aprèn és en acció, a través de l’experiència, desenvolupant activitat. Aquestes són les arrels de l’aprenentatge-servei. Al tronc què hi ha? Al tronc hi ha, en primer lloc, una visió dels aprenentatges com funcionals. Els aprenentatges serveixen per a alguna cosa, i serveixen per actuar. Però fixeu-vos, l’aprenentatge-servei planteja que sigui una acció reflexiva. No caiguem en l’acció, no confonguem actuar sense més. En aquest tronc, si us imagineu els cercles, els anells concèntrics, en tenim un altre que són les competències. Com sabem que algú aprèn alguna cosa? Quan canvia la seva manera d’actuar sobre el món. Quan canvia la seva manera de pensar sobre el món o quan canvia la seva manera de sentir. Si aconseguim aquest canvi, sabem que la persona ha après alguna cosa. Les competències subjecten… L’aprenentatge per competències subjecta el desenvolupament dels projectes i subjecta l’aprenentatge-servei.

Més endins tenim una altra teoria de l’aprenentatge que dona fonament a això que fem, que en anglès es diu connected learning. Però és l'”aprenentatge connectat”, que diu que no només aprenem a l’escola, que aprenem en contacte amb els grans que no són a l’escola, que aprenem quan anem a un hospital perquè estem en contacte amb un entorn. Els aprenentatges no només es produeixen a l’escola. Es produeixen amb uns monitors que ens estan ajudant a treballar en teatre, es produeix amb qualsevol altra situació. De manera que aquí tenim una qüestió sòlida. Un altre petit anell més: una visió sociocrítica de la societat, on afinem l’ull per detectar on hi ha drets socials que no es compleixen, o on hi ha necessitats de les persones que no es compleixen, i ens interessa molt. I això subjecta aquest tronc. I al centre, en l’anell més central d’aquest tronc, tindríem l’alumnat. Perquè l’aprenentatge-servei és un aprenentatge centrat en l’alumnat. Han de ser protagonistes. De manera que aquí tenim el tronc. Què tenim a les branques? Les branques tenen les seves flors i els seus fruits, i són experiències per tot el planeta d’aprenentatge-servei.

Cinc mil escoles a Argentina treballen aprenentatge-servei. Això suposa que com un 13% de les escoles argentines estan immerses en projectes d’aprenentatge-servei. Als Estats Units hi ha una llarga tradició de treball comunitari. Fins i tot l’antiga primera dama nord-americana, la Michelle Obama, treballava i col·laborava en un projecte de service learning, que diuen ells, d’aprenentatge-servei, on es vinculava el que treballaven les seves filles a les escoles amb l’alimentació orgànica i el desenvolupament d’horts urbans. A Espanya, la Roser Batllé és un referent. És una de les persones que més ha difós i més ha promogut l’aprenentatge-servei que es desenvolupa en moltíssimes escoles. De manera que jo crec, Juanjo, que l’aprenentatge-servei té una solidesa suficientment pedagògica i té unes pràctiques que demostren que és una innovació, per a nosaltres, perquè porta una miqueta de temps, però una innovació que té un sentit, que sap cap a on va i que aconsegueix uns èxits molt acceptables.

Janet. Hola, Juan, sóc la Janet Morales. Sóc professora de Matemàtiques en un institut també públic, i he participat en diversos projectes d’aprenentatge-servei. M’he sentit molt còmoda. La veritat és que ha estat una experiència molt positiva tant per a mi com pels alumnes. No obstant això, quan explico això a altres companys o a altres professors, em trobo amb dos problemes o dues resistències normalment. Una és que si això resulta molt complicat, molt molest de portar a terme. I l’altra, la por de molts professors a que si aquest tipus de projectes ens impediran finalitzar tot el temari de la nostra assignatura. Què els diries tu a aquests professors?

Juan de Vicente Abad. Bé, moltes gràcies, Janet, per la pregunta. Perquè és veritat, quan parlem d’innovació, totes les innovacions generen adhesions però també generen resistències. És veritat que hi ha elements que ens facilita fer projectes d’aprenentatge-servei en els centres. Per exemple, si tens un equip directiu que facilita aquest tipus de projectes, tenim un lideratge que obre el camí perquè això es faci. Si no tenim això en el nostre centre, és més difícil. És veritat que si tenim un petit equip de professors i de professores que treballem junts, és més senzill perquè treballarem junts, ens animarem, i serem també persones en què es poden fixar altres companys i veuran com treballem. És veritat que si tenim relacions ja, el nostre centre, amb l’entorn, tot serà molt més fàcil. Hi ha elements facilitadors. Tanmateix, també és cert que hi ha professors que diuen: “Bé, tinc fins i tot això però em sembla difícil”. És veritat, no vull enganyar a ningú, que coordinar, tenir aquest paper concret de coordinació, és més… Exigeix més temps. Perquè, d’alguna manera, tu seràs la persona que lideri davant de la resta de companys el projecte davant del professorat. I això exigeix una coordinació amb l’Ajuntament, amb les entitats, i això porta una mica més de temps. Però per a un professor que comença no ha de ser molt complicat. És pensar quina part de la matèria podia fer-la fàcil o podia incorporar-la per sumar els seus aprenentatges, els que ja ha de donar, es poden sumar i poden enriquir el projecte. Temporalitzar-los, perquè sàpiga que en aquesta part, quan ens trobem amb la gent gran, farem una trobada, una festa, hi haurà unes entrevistes, la professora de Llengua, el professor de Llengua, ha de ja veure que aquí es farà… Els nens han d’haver après com es fan entrevistes. I després, una cosa que costa, potser, al principi una mica és avaluar. Estem molt acostumats a avaluar a través d’exàmens, i dius: “Bé, jo em fico en aquest projecte, però com avaluo els meus alumnes?”. L’examen, per descomptat, és una eina que ens pot ser molt útil també en aquests projectes, però ens interessen més maneres. Hi ha moltes més maneres d’avaluar i moltes més maneres de saber si s’ha après: observant, amb informes de les mateixes persones que han realitzat aquest aprenentatge, veient si aquests aprenentatges són capaços de posar-los en acció, observant com es fan el seu projecte, el seu teatre, les seves entrevistes o aquest tipus de coses. De manera que després no exigeix tant i no és tan complicat.

Pel que fa als temaris, jo crec que en tots els centres hauríem, l’equip de professors i professores, de plantejar-nos quines coses són importants perquè treballin, perquè aprenguin els alumnes. Seleccionar les coses que realment són importants. Les competències que volem que adquireixin. I volem que aquestes competències siguin indispensables, hi siguin i estiguin, i els nens les aprenguin. Si no les aprenen, estem posant en joc l’equitat i els estem posant en desavantatge. Hem de ser molt seriosos amb les coses que volem que aprenguin els nens i les nenes. Aquestes són les importants, sobre aquestes treballem, i les treballem d’una manera molt eficaç. Treballant sobre els coneixements, sobre els procediments, sobre la convivència, sobre el desenvolupament i el creixement personal. Aquestes quatre característiques de l’aprenentatge. De manera que sí que és cert, tenim projectes, currículums molt amplis, però és veritat que podríem… I molta gent està treballant en seleccionar les coses que volem que aprenguin, les competències. I això és un aprenentatge sòlid, profund, que els ajudarà a moure’s després cap a cursos posteriors amb l’experiència d’haver après les coses d’una manera eficaç i que són útils. Però tenim la sort també de tenir professorat entre el públic. De manera que sí que m’agradaria que algunes professores i professors que hi ha aquí també participin i ens diguin com ells viuen l’aprenentatge-servei. No necessàriament aquesta resistència, sinó quina és la seva experiència o per què segueixen fent, o fan, o s’han embarcat en projectes d’aprenentatge-servei. Si algú s’anima. Endavant.

Luisa. Hola, Juan, sóc la Luisa, directora del col·legi públic El Olivo de Coslada. En aquests últims anys, hem dut a terme diversos projectes d’aprenentatge-servei. I què m’aporta? Jo crec que ho diria en una paraula: satisfacció. Satisfacció en veure que estem en un projecte embarcats tota una comunitat educativa. Tant alumnes, pares, professors, l’Ajuntament, entitats que participen en aquest projecte… Satisfacció perquè és veritat que partint d’unes necessitats socials del teu entorn, com bé has dit tu, proper o no proper, els alumnes aprenen i a més donen un servei. Jo el que he viscut és que se senten útils, se senten protagonistes. Veiem que participen activament en la societat d’una manera positiva. Pel que fa al rendiment escolar, pel que fa als resultats, doncs milloren significativament. Les competències bàsiques es treballen i es milloren. És veritat que es fa més èmfasi en competència social, en competència ciutadana o autonomia personal. I després valors, penso que importants: valors prosocials, com el compromís social, la participació, l’esforç… I això es viu, es palpa i es veu. I després, en definitiva, jo crec que la satisfacció és tal que quan estàs ficat en un projecte d’aprenentatge-servei ja estàs ideant un altre projecte pel pròxim curs. És a dir, realment els ApS enganxen. És la meva…

Juan de Vicente Abad. Moltíssimes gràcies, Luisa, per la teva aportació.

Luisa. De res.

Juan de Vicente Abad. Hi havia una altra mà aixecada per aquí?

María Jesús. Jo. Em dic María Jesús. Hola, Juan. I sóc professora d’un centre educatiu també públic, i he participat en algun projecte d’aprenentatge-servei com a coordinadora. I l’aprenentatge-servei a mi m’ha permès donar resposta a aquesta pregunta eterna dels alumnes: “Això per a què serveix?”. Per fi he aconseguit la resposta. Perquè els aprenentatges tenen sentit perquè estan connectats a un servei, es poden aplicar amb una necessitat de la comunitat. També ha fet que jo sigui més reflexiva a l’hora d’avaluar. Perquè m’ha permès, a part de portar una avaluació purament qualificadora, de notes i tal, portar també una avaluació una mica més formal, més formativa, on l’alumne també participa. Porto un parell d’anys fent coavaluació, i això m’ha enriquit bastant. També he deduït que l’ApS és inclusiu. Perquè tenia molts alumnes que estaven apartats del sistema i no sabia… Estava buscant sempre, donant voltes al cap, de com tornar-los a enganxar i que tornessin al sistema. I això m’ha permès que alumnes que tenien altres competències diferents a les competències de continguts, els seus companys hagin descobert que en una persona no solament l’acadèmic és l’important. I en definitiva, i per no allargar-me més, crec que m’ha ajudat a ser millor persona també.

Juan de Vicente Abad. Molt bé, moltíssimes gràcies. Jo crec, fixa’t, Janet, que em preguntaves abans, potser la millor manera de superar les resistències és conèixer experiències fàcils, possibles, que funcionen. I la gent s’hi suma quan veu que si l’esforç és raonable, si no és una cosa que s’hagi de fer un grandíssim esforç, val la pena perquè els canvis es veuen.

María Jesús . Hola, Juan, em dic María Jesús. Sóc professora de Pedagogia Terapèutica i treballo en un centre de secundària TEA. És a dir, atenem a una gran diversitat de l’alumnat, i entre aquesta diversitat es troben nens amb trastorns de l’espectre autista. M’agradaria preguntar-te si en el teu centre la metodologia és inclusiva.

Juan de Vicente Abad. La inclusió té molt a veure amb l’aprenentatge-servei. M’ha interessat molt el que deies dels nens amb trastorn d’espectre autista, perquè gràcies a la presència de nens amb necessitats especials hem ideat respostes educatives que no només són útils per a ells, sinó per a tothom. De manera que tenim la sort de comptar a la nostra escola, a les escoles, amb una diversitat d’alumnat que ens enriqueix. De manera que hem, per exemple, ideat sistemes en convivència, perquè sabíem que els nens amb necessitats educatives especials eren potencialment molt més vulnerables davant de problemes com l’assetjament. I per això hem dit: “Com ha de ser l’entorn de l’escola perquè ells i elles se sentin segures? Com?”. I hem ideat sistemes de resolució de conflictes, de prevenció, que els beneficien a ells perquè eren les persones més vulnerables, però que beneficien a tots perquè les necessitats són compartides. L’aprenentatge-servei també és una bona resposta per atendre aquesta diversitat. Crec que a les escoles, o tinc a vegades la percepció, que en el model que moltes vegades treballem, que es treballa des dels suports educatius, ens hem centrat tant en les necessitats especials que diem: “Aquests nens que treballin amb la seva professora especial les necessitats especials al seu lloc especial”. I a la classe es queden els que no tenien necessitats especials, amb altres professors, fent altres coses. Però m’ha agradat molt, has dit: “Jo treballo en un centre TEA”. Un centre amb trastorn d’espectre autista. No has dit que treballes en una aula especial TEA amb nens TEA, sinó que treballes amb tots els nens i treballes en el seu entorn. De manera que potser el model aquest d’atenció a la diversitat podem superar-lo una miqueta dient: “Té de bo que ens centrarem en les seves necessitats, però aquestes necessitats les completarem fent-los protagonistes també a ells, juntament amb la resta de nens, de les coses que es fan a l’escola”. I l’estratègia que utilitzem per aconseguir que tots els nens i les nenes tinguin aprenentatges valuosos es diu “personalització”. Sé que és una paraula que sona una mica estranya. No té a veure amb una atenció personalitzada a la persona. Té a veure amb posar els nens i les nenes en el centre de les decisions que es prenen a l’escola sobre com s’aprèn. I que els nens i les nenes prenguin decisions sobre com organitzaran el seu treball, quin tema triaran dels que podríem fer per organitzar aquesta campanya, de quina manera ens organitzarem i com treballarem junts i juntes tots els nens a la classe, independentment del seu origen, de la seva capacitat, de les seves dificultats. Els nens TEA és veritat que tenen deficiències o necessitats especials en el tema de les competències socioemocionals. Però aquestes les posaran en joc tots i totes, perquè treballaran en resolució de problemes. Hauran d’enfrontar-se a situacions actuant sobre l’entorn, organitzant una campanya per prevenir la violència de gènere, i treballaran junts. I llavors tindrem persones com tu, que treballen colze a colze amb la professora de la matèria, i tots junts, treballaran els nens i el professorat d’una manera més inclusiva. És una bona estratègia de personalització de l’aprenentatge-servei, i és una bona estratègia d’inclusió.

Carmen. Hola, Joan. Em dic Carmen i sóc mare de dos fills. I jo recordo que quan van entrar a l’institut el que a mi em preocupava molt era com se sentirien ells allà, si se sabrien relacionar, si algú es ficaria amb ells. I sobretot, més que això, si ells sabrien bregar amb aquestes situacions. Llavors, m’agradaria preguntar-te com gestioneu vosaltres, com porteu vosaltres el tema dels conflictes i el tema de la convivència, i si té això alguna cosa a veure amb aquests projectes dels que estàs parlant.

Juan de Vicente Abad. Moltes gràcies, Carmen, per la teva pregunta. Nosaltres vam començar treballant sobre convivència. I vam començar a treballar amb una idea que després hem exportat als projectes d’aprenentatge-servei. I és la idea que podem treballar la convivència d’una manera molt més eficaç si donem protagonisme a l’alumnat. Us poso un exemple. En l’assetjament escolar, per comprendre-ho, hem de mirar a tres llocs. Hem de mirar a les persones que se senten incòmodes, atacades i que pateixen situacions vexatòries. Hem de mirar a les persones que fan sentir malament a altres persones. I hem de mirar a un tercer element, que són els espectadors. Els espectadors són aquelles persones que veuen que es produeix assetjament escolar. En una situació, en un centre normal on no es treballen aquestes coses, els espectadors tindran un paper passiu. Perquè la psicologia social va estudiar fa moltíssim temps que si presenciem una situació de violència en un context que no sentim que és el nostre context, per exemple al metro, en una ciutat o en qualsevol municipi, en qualsevol carrer que no sentim especialment com el nostre espai, el més probable és que el 99% de les persones no féssim res. Perquè tindríem por, no volem ficar-nos en embolics… Per la raó que sigui. En els centres escolars, exactament igual. La clau està en aconseguir tenir espectadors actius. I que puguin fer un pas endavant i dir: “Nosaltres no permetrem que es produeixin aquestes situacions”.

Això és un dels principals èxits dels centres educatius que treballem la convivència d’una manera participativa. De manera que entenc aquesta por, però en els centres tenim tota una xarxa de suport social formada per persones que observen, i que saben que si no actuen són còmplices d’una injustícia. I saben que si actuen evitaran que es produeixi un patiment. Mai els veuran com acusetes, com a persones que delaten d’una situació, perquè ells entenen molt bé, fruit de la feina que es fa en convivència, que la passivitat et fa còmplice i l’acció et fa part de la solució. Però aquesta participació l’hem estès a tot. Els nens aprenen a resoldre conflictes, que després els serveix de manera especial en la seva vida. Els nens i les nenes aprenen a gestionar la participació en una aula, aprenen a reflexionar sobre les normes, aprenen les competències socioemocionals, que són aquestes competències que t’ensenyen a ser conscient de les teves emocions, a saber expressar-les. Es diu que la persona madura és la persona que sent intensament, que sap el que sent i que diu el que sap.

Posar nom a les nostres emocions. Poder expressar-les d’una manera eficaç. La capacitat per posar-te al lloc de l’altre. Per conèixer o per interessar-te per un altre punt de vista diferent al teu. O la capacitat per tenir habilitats socials que em permeten tenir una relació amb els altres, que jo atenc, jo escolto… No sempre participo, escolto i compartim aquesta participació. O la capacitat per prendre decisions de forma eficaç, perquè tots prenem decisions. Això ho entrenem en els centres. Hem aconseguit millorar les condicions dels centres, que es pugui aprendre millor perquè la convivència és millor.

Carmen. També es podrien aplicar a casa?

Juan de Vicente Abad. Doncs sens dubte. Sens dubte. Això que aprenen els nens, ens diuen: “Això ho estem aplicant amb les nostres amigues”. I ens diuen: “Jo crec que això també em servirà pel futur”. Una cosa que entenen els nens i les nenes des del principi quan treballem és: els conflictes són inherents a les relacions humanes. Una bona relació humana no és aquella que no té conflictes, és aquella que sap què fer amb els conflictes que té. De manera que si s’aprèn des de jove, des de ben petits, a fer servir claus de resolució de conflictes, et valdran per sempre, i et poso dos exemples. Només que totes les persones que aprenen a treballar d’aquesta manera, després, quan hagin d’expressar alguna cosa, parlessin en primera persona… “Primera persona” significa dir “em fa mal que em facis això, em fastigueja, em fa ràbia”, en comptes de dir “ets un imbècil” o “tu ets no sé què” o “tu ets no sé quants”, només amb parlar en primera persona aconseguiríem no agreujar els conflictes. Perquè parlar en segona persona, parlar de l’altre, escala els conflictes, i parlar de tu no amenaça als altres: “Jo sento això. Tu ho hauràs fet amb una altra intenció, però jo sento això”. I un segon aprenentatge que és valuós per a qualsevol relació humana: si aconseguim aprendre a escoltar de forma activa. Escoltar és entendre com se sent l’altre. Això millorarà les relacions familiars i qualsevol altra situació de conflicte d’una manera significativa. Això ho aprenen a l’escola. Això val per a tots els contextos, per a totes les coses que facis en la teva vida, per exemple, aquests dos aprenentatges són absolutament valuosos. De tota manera, aquí hi ha mares també.

Cristina. Sí. Hola, em dic Cristina, i efectivament, tinc una nena participant en aquest tipus de projectes en un institut públic. Des de la meva experiència de mare, sí puc confirmar que cap a fora també es nota, que els nois van més a gust a classe. Els nois no presenten problemes. I aprenen a saber triar què volen, què és el que necessiten en cada moment. A vegades els volem imposar una sèrie de coneixements o normes, en les que com que no hi participen, es rebel·len contra elles en aquesta etapa tan problemàtica de l’adolescència. No obstant això, amb aquesta participació, amb aquesta observança, amb aquesta reflexió que els inculca l’ApS, es torna tot molt més suportable, i com a persones creixen i maduren molt més.

Juan de Vicente Abad. Molt bé, moltíssimes gràcies per la teva aportació. Més participació.

Karina. Hola, Juan, sóc la Karina, alumna de quart d’ESO. Aquests projectes influeixen en les assignatures de l’institut o et treuen temps per estudiar?

Juan de Vicente Abad. Fem aquests projectes per aprendre el que volem aprendre en les diferents assignatures. No és una cosa que em treu temps per aprendre, és que aquesta és la proposta per aprendre. Quan un profe, una professora s’enfronta a la seva classe, diu: “De quina manera vull jo que els meus alumnes i les meves alumnes aprenguin el màxim possible? I he de buscar un mètode”. No és que fem el tradicional i fem un projecte al final que sigui la cirereta del pastís. Aquesta és la manera d’aprendre. No cal, per tant, la idea de: “Perdo temps d’una altra part de l’assignatura”. No, no. “Aquesta és la meva proposta com a professor i faré que aprenguem d’aquesta manera. I us dic: aprendre’m el que hem d’aprendre, i a més sabrem fer-ho, i a millorar la convivència, i us fareu persones més autònomes”. De manera que és una cosa que no resta temps, sinó que fa que aprenguis molt més. De tota manera, aquí també hi ha alumnes. Potser elles, que tenen experiència en projectes d’aprenentatge-servei, ens poden explicar això que dic com es viu des de l’altre costat, des de l’alumnat. Si us animeu alguna alumna a explicar la vostra experiència. Endavant.

Ana. Hola, Juan, jo sóc l’Ana, alumna de quart d’ESO. I he estat fent tota la secundària projectes d’ApS. I dir-te que per a res es perd temps. És més, el guanyes. Perquè no només es tracta d’estar de la biblioteca a l’institut i a casa, t’aprens el temari… Sinó que també es tracta de saber fer-ho, interioritzar-ho i posar-ho en pràctica. I gràcies a l’ApS que fèiem al meu institut, ha estat un ensenyament increïble. Des del primer projecte que vam fer amb unes joguines, fins al d’enguany de memòria històrica i un museu científic, intentant apropar la ciència a la nostra localitat.

Juan de Vicente Abad. O sigui, que heu après ciència a la classe, entenc, de Física i Química, de Biologia, de les assignatures que siguin, i heu fet que la ciència sigui accessible per a altres.

Ana. És clar. Des de la gent gran fins a nens del col·legi i els nostres familiars.

Juan de Vicente Abad. És clar. Pensar quant es pot aprendre no només memoritzant alguna cosa, o a canvi de memoritzar alguna cosa, sinó posant-ho en marxa, i sent monitora, i sent propagadora de ciència entre altres persones, l’aprenentatge no té color.

Ana. No, perquè, què té a veure aprendre, per exemple, les lleis de Newton, a posar-les en pràctica i poder ensenyar-les? Això s’interioritza i són coneixements que mai podràs oblidar.

Juan de Vicente Abad. Crec que entens perfectament i vius el que volem transmetre en aquesta trobada sobre aprenentatge-servei. Moltes gràcies, Ana.

Ana. A tu.

Ana. Hola, Juan. Jo sóc l’Ana, de primer de batxillerat. Jo m’imaginava l’institut com un lloc al qual anaves a estudiar, tornaves a casa, t’aprenies la lliçó i tornaves a l’institut a fer els exàmens. Però va ser una gran sorpresa per a mi trobar-me amb tot això i adonar-me que no només aprens més, sinó que et diverteixes aprenent. Gaudeixes fent el que fas, i jo personalment he après a expressar-me davant de la gent, al fet que un tema que aparentment em resultava increïblement avorrit, em resultés divertit i de veritat passar-ho molt bé amb ell. No solament aprens coses relacionades amb l’assignatura, sinó que aprens coses que et valen per a la vida pròpia, i que utilitzaràs tota la teva vida.

Juan de Vicente Abad. Ana, acabes de definir i resumir d’una manera immillorable tot el que hem treballat en aquesta xerrada, tot el que estem parlant. El fet que tu gaudeixis aprenent i hagis entès per a què serveix el que fas, saps el que aconseguirà? Que vulguis continuar aprenent. I aquest és el nostre objectiu. Això buscàvem a l’escola: que s’aprengui el màxim i que et quedi fam d’aprendre. Sí?

Fernando. Hola, Juan. Sóc el Fernando Amigo, sóc tècnic de Joventut d’un municipi. Aquí he estat escoltant que l’escola i l’aprenentatge-servei poden servir d’eina de canvi i transformació en un barri o en una ciutat. M’agradaria que profunditzessis una miqueta més en com es pot aconseguir aquest canvi des del punt de vista social. No l’urbanístic, sinó el social, que és el que ens interessa a nosaltres.

Juan de Vicente Abad. En el municipi en el qual treballo vam fer un projecte que consistia que nens i nenes de 14 anys, 13 anys o 14, feien una auditoria a l’Ajuntament. Una auditoria econòmica? No. Era un estudi amb el qual volíem aconseguir que comprenguessin bé l’organització d’un municipi. I que poguessin detectar necessitats socials, i que poguessin incidir en la millora d’aquestes necessitats. Van anar a entrevistar-se amb els tècnics municipals de cada àrea. Ells van aprendre a fer entrevistes, a registrar informació, a organitzar la informació… Però es van assabentar de com funcionava, quines eren les polítiques i accions que des de cada àrea municipal es feien al voltant d’aquest tema. I van dissenyar una enquesta amb la professora de Matemàtiques per analitzar què pensava la gent del municipi sobre aquestes polítiques. Van dissenyar la seva enquesta, van entrevistar a homes i dones, nens, joves, de totes les edats, al municipi, i van buidar les dades de l’enquesta. Van aprendre a utilitzar algunes claus de l’estadística descriptiva i vam obtenir uns resultats. Van elaborar posteriorment un informe sobre els punts forts, els punts febles i propostes de millora de cada àrea municipal. I en l’ApS hi ha una cosa molt important que és la difusió. Qui havia d’escoltar això? Les persones que prenen les decisions.

Vam demanar a la corporació municipal, a tots els grups polítics, que vinguessin al nostre centre, que s’asseguessin davant dels nens, i que els nens els expliquessin grup per grup la seva anàlisi de la situació, la seva anàlisi del municipi. Com unes nenes de 13 anys, com uns nens de 12 o 14 anys veuen el municipi, i què opinen els ciutadans i les ciutadanes del municipi sobre el que s’està fent. Realment, les polítiques del municipi han tingut en compte aquestes propostes. I ens consta, i sabem, perquè seguim en contacte amb aquestes persones, que hi ha coses del nostre municipi que estan canviant. I jo crec que l’aprenentatge-servei transforma realment l’entorn. Quina idea o quina vivència creus que treuen els nens quan han fet un estudi, quan saben que el que han fet té una utilitat i quan canvien les coses que hi ha allà fora? Per tant, l’aprenentatge-servei és transformar. És aprendre per transformar, perquè tenim aquesta consciència social. De tota manera, aquí també hi ha persones que treballen des del municipi. I també ens agradaria que tècnics municipals ens donessin la seva opinió sobre com es viu des d’aquest costat, des d’aquest agent que participa en tots els projectes, l’aprenentatge-servei.

Mar. Hola, Juan, em dic Mar. Treballo com a tècnica de Joventut en un Ajuntament. Per a mi, l’aprenentatge-servei ha estat un descobriment increïble. Ha fet que torni a apassionar-me per la meva feina. Sempre he treballat amb joves, però portava ja molts anys fent exactament el mateix. I aquesta nova metodologia ha permès que puguem començar a treballar d’una altra manera. A l’equip hem enfocat les coses d’una altra manera. El nostre objectiu, des de les àrees de Joventut, és potenciar la participació dels joves. És el nostre objectiu fonamental. Portàvem molts anys tenint dificultats per aconseguir captar l’interès dels joves i la motivació per participar, i gràcies a aquests projectes que des de l’escola fomenten la participació, estem aconseguint i estem veient resultats. Podem dir que l’escola per fi s’ha obert a l’entorn i que l’entorn pot entrar de forma activa a l’escola. També hem aconseguit amb aquests projectes que els companys d’altres àrees municipals que normalment no tenen molt en compte al col·lectiu adolescent perquè el consideren un col·lectiu de difícil accés, i no els tenen massa en compte en les seves polítiques o en les seves activitats, a partir d’ara, gràcies a aquests projectes en què els anem involucrant, estan tenint molt més present la participació dels adolescents i li estan donant un altre enfocament i una altra visió a la possibilitat que els joves formin part de les seves polítiques.

Juan de Vicente Abad. D’alguna altra àrea municipal? Algú vol aportar alguna cosa?

Cristina. Hola, jo sóc la Cristina Moreno. Treballo com a animadora sociocultural en un centre municipal de la meva localitat. Nosaltres hem complert diversos objectius com a àrea de gent gran, que era trobar un espai de convivència on es poguessin trobar grans i joves. I gràcies a l’obertura dels aprenentatges i serveis en els centres educatius, ho hem aconseguit. Però no només és que la nostra gent gran vagi a l’escola o l’institut, sinó que hem aconseguit que els joves també entrin en els centres municipals de gent gran. Amb això també, què hem aconseguit? Doncs enderrocar mites i estereotips. També hem aconseguit visibilitzar la gent gran en espais en què no estàvem acostumats a veure’ls. Això ha estat molt positiu. Ha tingut un impacte social realment important. I bé, doncs jo personalment m’he tornat una mica boja, perquè m’he posat les ulleres d’aprenentatge-servei, i quan acabo un projecte estic ja pensant en quin serà el següent. Així que ha estat realment motivador.

Juan de Vicente Abad. Els projectes teixeixen comunitat, transformen comunitat, i fan que vegem també les coses des de les possibilitats de col·laborar entre col·lectius, entre persones. Gràcies per les vostres intervencions. M’ha agradat molt aquesta conversa, poder estar junts. Crec que els que estem aquí representem una comunitat treballant en projectes d’aprenentatge-servei on hi ha mares, pares, nens, nenes, grans, avis, àvies… On tenim tècnics, on tenim la institució educativa, on tenim un altre tipus d’institucions. Això és l’aprenentatge-servei. La participació és l’aprenentatge-servei. Em sento profundíssimament agraït perquè heu fet una cosa que és el que més m’agrada fer a mi, que és acompanyar. M’he sentit molt acompanyat. I us agraeixo de cor a totes les persones que sou aquí que m’hagueu acompanyat i m’hagueu facilitat poder fer aquesta trobada. Moltíssimes gràcies.