Quins són els reptes de leducació del segle XXI?

César Coll. Moltes vegades, més que el que s’aprèn, el que és important és pensar: “Jo com he après això? Com ho he après? Per què ho he après? Realment m’ha costat o no? M’ho he passat bé aprenent o no m’ho he passat bé?”.

Paula Mariscal. Hola, César. Soc la Paula. Soc mestra de música en una escola rural d’Extremadura i estic encantada de poder ser aquí amb tu parlant sobre educació. Ets per mi i per un munt de docents, tant d’aquí d’Espanya com de Llatinoamèrica, un referent. Hem estudiat al llarg de tota la nostra carrera les teves contribucions en la psicologia i en l’educació i estic molt emocionada de l’oportunitat que tinc de ser aquí parlant amb tu.

César Coll. Hola, Paula. Molt de gust de coneixe’t. De veritat que serà un plaer tenir aquest espai de conversa amb tu. M’interessa moltíssim escoltar les impressions, les emocions, els pensaments i les preocupacions d’una professora novella, a més, una professora de música. Serà tot un plaer ser aquí amb tu.

Paula Mariscal. La primera pregunta que m’encantaria fer-te és què és el que t’ha dut a dedicar tota la teva vida a l’educació.

César Coll. Jo soc mestre, vaig estudiar Magisteri al mateix temps que estudiava el que aleshores s’anomenava batxillerat superior o preuniversitari, però no vaig pensar mai dedicar-me a l’educació, sincerament. Vaig anar a estudiar Filosofia i Lletres, aleshores s’anomenava Filosofia i Lletres, i la meva idea inicial era estudiar Filosofia, però vaig dubtar entre Filosofia i Psicologia. Aleshores no existia Psicologia. Estudiava a València i, finalment, van posar en marxa Psicologia a la Universitat de Barcelona. Me’n vaig anar a Barcelona, vaig estudiar Psicologia i, just el penúltim any d’estudis de la llicenciatura, a la Universitat de Barcelona, van fer Piaget doctor honoris causa. Per aquest motiu, van venir Jean Piaget, Bärbel Inhelder i, en fi, altres col·laboradors de la Universitat de Ginebra. Aleshores, em van venir ganes d’anar-me’n a Suïssa. Vaig aconseguir una beca, vaig anar a Suïssa i allà es va produir el fet significatiu per mi per dedicar-me a l’educació. I és que a Ginebra… Parlo de l’any 73. Allà hi havia una institució que es deia Universitat Obrera de Ginebra, organitzada pels exiliats republicans amb els sindicats suïssos, on donaven classes a immigrants. Era una època, un moment, de molta immigració espanyola. De nit, jo hi anava a fer classe i feia classes a adults, a nens, de batxillerat, de llengua, de literatura, de llatí, en fi, el que hi hagués. Alhora que estudiava. Ve d’això, ve d’això. Jo situo, diguem-ne, el meu interès per… Vaig aprendre que ajudar els altres a aprendre és una de les coses, com tu saps molt bé, és una de les coses boniques que pots fer en aquesta vida.

Paula Mariscal. Parlant… Ara mencionaves Jean Piaget, que és un dels nostres grans referents en psicologia, igual que tu. En els teus inicis, vas col·laborar amb el seu equip. Què és el que has après d’aquesta etapa que més t’ha marcat? Què és el que vas aprendre?

César Coll. El que jo vaig aprendre a Ginebra amb Piaget, amb els seus col·laboradors, al Centre d’Epistemologia, és la meva formació. Diguem que, intel·lectualment, la meva formació ve de la meva estada a Ginebra. M’hi vaig quedar vuit anys, pràcticament. Per començar, com a estudiant, em vaig treure una llicenciatura. Després, vaig fer un mestratge. Avui en diríem de computació. Aleshores, que eren els inicis, s’anomenava “càlcul numèric”, “calcul numérique” en francès, d’acord? I vaig començar a treballar al Centre d’Epistemologia. A part de tot el que vaig aprendre sobre el desenvolupament de la canalla, sobre la importància de tenir-ho en compte en educació, sobre les etapes de desenvolupament… Bé, tot el que coneixes i saps perfectament, que s’ha convertit en un patrimoni de tots els psicòlegs i de tots els educadors. Per mi va ser fonamental aprendre a Ginebra. Allà vaig aprendre dues coses, crec, essencials: una, la conveniència, quan treballes en un camp, de ser obert, de realment escoltar altres veus a part d’aquelles en què tu estàs immers. Allà a Ginebra venien psicòlegs, lògics, físics d’arreu del món i cada any es reunien en un simposi. Els assistents, jo era assistent, participàvem en les discussions. És un espai de formació que va ser increïble. La segona cosa, no menys important, que jo vaig aprendre és que totes aquestes aportacions, perquè no es converteixin en un pur eclecticisme d’una cosa més una altra, s’han d’integrar en un marc teòric potent. La psicologia genètica i l’epistemologia genètica eren un marc teòric molt potent. Jo diria que aquestes dues coses, més enllà d’altres més concretes, són les que més van impactar en la meva formació intel·lectual.

Paula Mariscal. Fent menció a grans referents, abans mencionaves Jean Piaget. Tu per mi ets un referent… Vaja, ets part de… La meva plaça de mestra és, en part, teva. Aleshores, quina importància creus que tenen els referents en la vida de les persones?

César Coll. Retrospectivament… Perquè potser quan ens trobem en la situació no ho percebem tant, oi? Però quan jo ara penso en els meus professors de l’institut, quan jo anava a l’institut, n’identifico clarament dos o tres que per mi van ser referents i, encara avui dia, penso que ho van ser. Després, a la universitat, a València i, més tard, a Barcelona, et diria el mateix. I a Ginebra te’n podria citar… Això m’ha donat una mica la idea aquesta també que el coneixement es construeix, i es construeix sobre tot el que s’ha construït anteriorment. I en aquesta construcció anterior, hi ha persones molt significatives que, a banda que han fet grans aportacions… Perquè això és rellevant, però tant com que hagin fet grans aportacions és rellevant que tu, en aquests processos de reflexió, els hagis donat un sentit especial. En el meu cas, els referents han tingut un paper fonamental. Jo sempre dic… Sense haver passat per tots aquests professors mestres… Jo tinc tendència a dir que tots han sigut professors, però aquests, a més, han sigut mestres, en el sentit que realment tinc la impressió que jo no pensaria com penso si no hagués tingut la sort i l’oportunitat de tenir aquests referents. I n’hi ha molts. A més, el curiós, quan penso en això… T’ho agraeixo. No hi havia pensat gaire, però ara que m’ho preguntes, no els ubico només en una etapa de la meva vida, sinó que els ubico en diverses etapes. Tinc perfectament identificada una professora que vaig tenir quan tenia set anys, que per mi va ser… No li veig la cara, però la recordo. La recordo emocionalment. Tinc un record d’alguns professors de la universitat, de Filosofia, de qui no recordo el nom, però que per mi van ser… Em van obrir, diguem-ne, unes perspectives increïbles. Bé, a mi em satisfà molt el que dius i que jo… Però et puc assegurar una cosa, Paula: per molts dels teus alumnes, tu acabaràs sent un referent i aquesta és una de les coses més boniques que té la professió de docent, ajudar els altres a aprendre. No en tinc cap dubte. No per tots, perquè no tothom viu de la mateixa manera, però estic segur que molts dels teus i de les teves alumnes t’acabaran identificant, si no t’identifiquen ja, com un referent important.

Paula Mariscal. En el teu cas particular, què és el que ha donat sentit a dedicar tota la teva vida a l’educació?

César Coll. Uf, és una pregunta molt difícil, però jo crec que, amb el temps, cada vegada més, he trobat plaer al fet d’aprendre. Jo crec que aprendre una cosa nova és una… Ho veus amb la gent i tu ho veus amb l’alumnat. Oi que quan aprenen una cosa nova i són conscients que han après una cosa nova se senten feliços? Jo sempre recordo una vegada, en un acte on parlaven nois i noies de l’ESO i explicaven coses, una pregunta que els va plantejar algú: “I tu com saps quan aprens?”. I un noi, crec que va ser un noi, va dir… Es va posar a pensar i va dir: “Doncs jo sé que aprenc perquè m’emociono”. I ho va dir d’una manera que vaig pensar: “Doncs sí, és veritat”. Quan realment aprenem una cosa nova… Això per començar. Aquesta sensació de benestar, de satisfacció, d’emoció, jo crec que només s’ha vist superada, en el meu cas, quan he pogut constatar que era capaç d’ajudar els altres a aprendre. I aquesta capacitat no sempre s’aconsegueix… Jo, com a mínim, he de confessar que moltes vegades ho he intentat i, bé, de vegades no ho he aconseguit, no? Però quan ho aconsegueixes i veus una persona emocionada d’haver après una cosa nova, i a més és prou obvi i manifest que tu l’has ajudada, és una cosa tan satisfactòria, tan plaent i tan agradable! Després, hi ha un altre tema que jo crec que, com a mínim en el meu cas, no és menor, que és el tema de les desigualtats i l’equitat.

Jo pertanyo a una generació que estava absolutament convençuda que l’educació era la pedra angular per afrontar… Era l’instrument de polítiques d’equitat per antonomàsia. I encara ho penso. Crec que l’educació és la clau. El que passa és que les polítiques d’equitat, que abans eren únicament polítiques escolars d’equitat, avui dia jo entenc que les polítiques d’equitat ja no es poden fer únicament des del sistema educatiu, sinó que requereixen actuacions també en aquesta xarxa de contextos d’activitat. Per exemple, el que dèiem de la pandèmia i el que dèiem de l’accés a les noves tecnologies, de la connexió d’alta velocitat i del nivell mínim cultural. Hi ha una cosa que és… Per exemple, a l’escola és molt important. Per què els nens i nenes de famílies de nivell socioeconòmic i sociocultural alt, o mitjà, no necessàriament econòmic, però sol anar adjunt a la cultura, van a museus, van a exposicions, fan viatges…? El que aprenen és enorme. Els que no tenen la sort de pertànyer a famílies d’aquesta mena tots aquests aprenentatges, senzillament, no els poden fer. Perquè, a la nostra societat, la família és la porta d’entrada a una bona part d’aquests contextos d’activitat. En tant que aquests contextos prenen cada vegada més importància com a contextos que ofereixen oportunitats i eines per aprendre a les nenes i els nens, les desigualtats es fan més grans i el paper de l’escola per poder compensar aquestes desigualtats d’origen queda en dubte.

Solució? L’escola es pot convertir en aquesta via d’accés que per a moltes famílies és impossible en el sistema en què ens trobem, perquè l’escola, per exemple, podria organitzar activitats que facilitessin l’accés a aquests contextos d’activitat de tots els nens i nenes, però, sobretot, d’aquells que a través de la família segur que no podran. Però, és clar, això exigeix repensar i passar d’aquest model de l’aprenentatge entès com a escolarització a l’aprenentatge entès com una cosa distribuïda i interconnectada, amb un paper central de connexió per part de l’escola.

Paula Mariscal. Si una cosa he après ara, en aquests anys que porto de mestra, és que cada dia que entren els infants a l’escola venen carregats amb una motxilla d’experiències, tant socials com culturals, familiars… Cada nen i nena és únic i cal que tinguem en compte aquesta personalització de cadascun d’ells. Tu creus que l’educació és únicament de l’escola?

César Coll. Jo crec que l’educació no ha sigut mai només de l’escola. De fet, hi va haver temps en què l’escola no existia i l’educació continuava existint, perquè l’educació… És que l’educació és bàsica per a la humanitat. Jo sempre dic: “El paper que té l’herència en l’evolució biològica el té l’educació, aquest paper el té l’educació, en l’evolució sociogenètica, és a dir, en el desenvolupament de la humanitat”. Anem construint… Afortunadament i en oposició a altres espècies, nosaltres no ho hem de redescobrir tot a cada generació, sinó que es van construint sabers culturals que passen d’una generació a una altra. El mecanisme amb què es passen és l’educació. Durant molt de temps, això ho assumia la comunitat, sempre la família tenia un paper important, fins que, en un moment determinat, es va generalitzar l’educació tal com la coneixem per assegurar que hi ha una cosa compartida en els aprenentatges de tothom, que és el mateix. Aleshores, va aparèixer l’educació formal, que cada vegada pren més cos i que, de vegades, ens porta a oblidar, justament, el que no hauríem d’oblidar, que és el que tu dius, que això és una part de l’educació. Però hi ha molts contextos en què s’aprèn molt i que no tenen a veure amb les parets de l’escola o de la institució escolar, sinó que tenen a veure amb la família, amb la comunitat, amb els amics, amb els companys, amb activitats d’oci, amb… En fi, això que sempre ha existit, últimament, per una sèrie de factors, jo crec que s’ha incrementat moltíssim.

Paula Mariscal. César, què és el que tu diries a un mestre d’avui dia per acompanyar en tot el procés d’aprenentatge un nen o una nena a l’escola?

César Coll. Ui, aquesta pregunta és molt complicada. Estic segur que tu tens moltes respostes a aquesta pregunta perquè ho fas cada dia i, si ho fas cada dia, segur que tens moltes estratègies. Però, en general, jo et diria que hi ha algunes coses que segur que fas, és a dir, que… Jo no diria res a ningú perquè estic segur que la immensa majoria de professors i professores ja ho fan, no? Jo diria: “De primer, intenta no deixar d’ajudar perquè aprenguin el que és necessari que aprenguin en aquesta societat, i això ho marca el currículum, però escolta sempre, escolta sempre què els interessa i els seus objectius. Escolta’ls. La seva veu és molt important perquè, només si escoltes la seva veu i aconsegueixes vincular el que han d’aprendre amb el que els interessa, realment podran acabar de donar sentit a allò que aprenen. Perquè si això no s’aconsegueix… Després, acompanya’ls, i acompanya’ls vol dir que no els deixis sols al principi, no els deixis sols al principi, ni t’entestis a continuar amb ells tenint-los tenallats fins al final”. És fonamental, des del punt de vista de l’aprenentatge… Avui ho sabem, és fonamental que l’aprenent participi activament des de l’inici en allò que el porta a aprendre, però que hi participi d’una manera enquadrada, emmarcada, amb suports, amb ajudes i que aquestes ajudes es vagin ajustant i, a mesura que s’avança i que l’aprenent amplia els seus aprenentatges, qui l’acompanya ha de ser capaç d’anar-lo deixant, de deixar anar el llast, de deixar que l’aprenent aprengui, que aprenguin sols i que cada vegada siguin més autònoms.

És el vertader secret de l’aprenentatge, com partir… Al meu entendre. Com partir d’una situació en què el suport és, si no total, quasi, a una situació en què l’autonomia és quasi total. Moltes vegades pensem, quan parlem de pedagogies per descobriment, que, d’acord, els deixem fer i que els alumnes i les alumnes aprenguin i que, ja està, puguin escollir. No, no. És important que puguin escollir, però és important acompanyar-los, posar-los una bastida, en llenguatge més tècnic. Però, sobretot, la idea és aquesta: anar-los acompanyant, ajudant i anar ajustant les ajudes que necessiten per poder continuar aprenent, de manera que, finalment, puguin continuar aprenent sols, perquè aquest és, en definitiva, l’objectiu de l’educació escolar.

Paula Mariscal. César, tu creus que, en aquestes últimes dècades, ha canviat la manera que tenen els infants d’aprendre?

César Coll. Jo crec que el que no ha canviat és que un aprenentatge de debò és l’aprenentatge al qual puc donar un valor. Jo i qualsevol persona i, per tant, els infants i els adults. Quan aprenc alguna cosa, dic: “Vaja, això que aprenc m’ajuda, m’ajuda o m’ajuda a resoldre una qüestió que tinc entre mans o m’ajuda a entendre què em va passar que no entenia, una cosa que em va pertorbar o que no vaig acabar de…”. O dic: “Amb això, jo penso que al futur podré fer…”. Això no ha canviat. Aprendre és això. Aprendre, diem una vegada més de manera tècnica, però la idea és aquesta, donar un sentit a allò que aprenem. És clar, quan puc inscriure el que aprenc, li puc donar sentit i significats, puc saber què vol dir això en relació amb el món on soc i, a més, ho puc inscriure en la meva trajectòria personal, en la meva història, sigui passada, present o projectar-me cap al futur… Això no ha canviat. L’aprenentatge avui dia sabem que, bàsicament, diguem-ne, implica moltes coses, però l’essència és aquesta. Què ha canviat? Molta cosa. Però no com aprenen les nenes i els nens, com aprenem les persones. És a dir, ha canviat on aprenem, cada vegada més. Ho sabem els adults perfectament. Moltes de les coses noves que aprenem cada dia no les aprenem anant a una classe ni a una institució educativa formal, les aprenem amb el mòbil o l’ordinador, les aprenem parlant amb els uns i amb els altres. Aprenem buscant comunitats de gent que tenen els mateixos interessos. És a dir, cada vegada més, diguem-ne, hi ha espais on s’aprenen coses que abans era inimaginable que es poguessin aprendre.

De vegades, a l’escola, continuem raonant com si tot l’important s’hagués d’aprendre a l’escola. No, hi ha moltes coses importants que no s’aprenen a l’escola. Ha canviat el com, ha canviat el com, perquè tots sabem, i està estudiat i demostrat, que les imatges, tot el que és la imatge i, sobretot, la imatge en moviment, tenen un paper d’atractiu fonamental. Desgraciadament, se sol presentar la part negativa d’això i no la part positiva, però com a eina d’aprenentatge… El mateix podríem dir de les tecnologies digitals de la informació i la comunicació, que són instruments poderosíssims. El debat aquest dels riscos que impliquen les tecnologies, que els impliquen, l’hauríem d’acompanyar de com podem treure profit dels enormes avantatges i de tot el que potencialment ens poden aportar des del punt de vista de l’aprenentatge. Aleshores, ha canviat el com, ha canviat el què, ha canviat l’on i jo crec que també el quan. Perquè, si una cosa tenim clara avui dia, és que aquella idea que l’important s’aprèn en l’educació bàsica i després qui fa estudis universitaris i de formació professional a la formació inicial… “Després, bé, doncs ja ens actualitzarem”. Això ha passat a la història. Les generacions futures hauran de canviar no de feina moltes vegades al llarg de la seva vida, sinó que els especialistes i els que es dediquen a la prospectiva diuen amb arguments que, molt probablement, hauran de canviar no de feina, sinó de professió, i que cada vegada serà més freqüent que hi hagi noves necessitats bàsiques d’aprenentatge al llarg de la vida i no en la formació. És a dir, han canviat un munt les coses i això no treu importància a l’educació, però sí que ens obliga a ressituar-la en aquest context.

Paula Mariscal. Tu, personalment, has estat present en moltíssimes transformacions, evolució, de tota la innovació educativa de les últimes dècades. Quines creus que han sigut les millores més significatives que hem trobat als nostres sistemes educatius, tant aquí com a altres parts del món? Perquè em consta que has estat al voltant del món, precisament, tractant aquest tema.

César Coll. Hem avançat moltíssim, però moltíssim. Quan mirem els índexs d’escolaritat i com estaven vinculats els nivells d’estudi al nivell sociocultural de les famílies i al nivell econòmic fa 30 anys i el que succeeix avui, no hi té res a veure. Avui dia, tothom està escolaritzat a primària i, a la majoria dels països, o en molts, desafortunadament no a tots, també fins als 15, 16 i, en alguns casos, fins als 17 anys. És a dir, és espectacular. Si ens haguessin dit que, en 60 anys, s’aconseguiria això, no ens ho hauríem cregut. L’educació formal ha tingut, realment, el paper d’ascensor social, com es deia i com encara es diu a vegades. És a dir, ha tingut aquest paper, ha sigut fonamental. A la meva generació, per donar un exemple personal, a la meva generació, la gent que arribava a la universitat, les estudiants i els estudiants universitaris de primera generació d’estudis universitaris, érem una minoria. Érem una minoria. La major part dels companys de la universitat pertanyien a famílies amb pares que havien anat a la universitat, eren metges, eren advocats, eren enginyers… Avui dia, això ha canviat radicalment. És a dir, no només l’educació bàsica, sinó els percentatges d’estudiants universitaris que són primera generació, ara i des de fa ja, jo diria, un parell de dècades. I tot això és fruit de les transformacions que s’han produït i, ho dius molt bé, no només a Espanya i Portugal, sinó que a tota la regió iberoamericana, diguem-ne, ha passat el mateix. No a tots amb la mateixa intensitat, però el recorregut i el camí… La direcció és claríssima. La segona lectura és que som molt lluny, encara, d’aconseguir el que ens agradaria aconseguir. I és que, realment, aquesta educació sigui una educació, per començar, que arribi a tothom sense diferències d’origen social, ètnic o cultural. Que arribi a tothom. I que sigui de qualitat.

Paula Mariscal. Quins creus que són els reptes a què ens enfrontem, com a docents, en l’educació en aquestes pròximes dècades?

César Coll. Doncs jo crec que, com a docents i en el conjunt del sistema educatiu, hi ha dos reptes fonamentals que tenen a veure, en bona part, amb l’equitat i amb l’excel·lència o amb la qualitat. Jo sempre penso que la qualitat té dos vessants: l’excel·lència, en el sentit d’aprendre bé el que s’ha d’aprendre, i l’equitat, en el sentit de realment no deixar ningú fora d’això. Jo crec que en aquest sentit, avui dia, tenim dos reptes, no només per als professors, sinó per a tot el sistema també i, sobretot, per a les administracions educatives, les administracions públiques i també les privades. Un és el problema del sentit de l’aprenentatge que dèiem abans. És clar, què és el que passa? Com que cada vegada, dèiem, hi ha més contextos d’activitat més enllà de l’escola que han adquirit pes i rellevància, on s’aprenen coses importants, cada vegada més, no a primària, però sí a la fi de primària, cap a cinquè, sisè i, sobretot, els dos primers anys de l’ESO, de la secundària obligatòria, al nostre sistema, hi ha un sector molt important de l’alumnat, cada vegada més important, que no fracassa en el sentit tradicional del terme. No abandona l’escola, no repeteix curs i, inclús, pot arribar a treure bones notes. Però quan hi ha confiança i parlen en confiança i els dius: “Escolta, i l’escola què? Com et va?”. Diuen: “Ah, molt bé, l’institut, molt bé, molt bé. No tinc cap problema. Ho aprovo tot. Però quin avorriment!”. Això és un problema de sentit perquè què vol dir? És clar, cada vegada més, el que fan a l’escola, com ho fan, el que aprenen, per què ho aprenen, les eines que fan servir i el que aprenen fora, fan fora, les eines que fan servir, amb qui ho fan, està més separat.

Són com dos compartiments estancs. Aleshores, és clar, quan això es produeix, hi ha un problema de desdibuixament del sentit. Dius: “Com és possible? Però si sempre han anat bé”. I això, curiosament, sol passar a l’inici de la secundària. És clar, perquè és el moment en què aquests contextos d’activitat externa prenen aquesta rellevància, aquesta importància, a la preadolescència i a l’adolescència, tan important. Això és un problema important. Cal trencar les barreres que en aquest moment separen el que és l’aprenentatge, en el context espacial i temporal de l’escola, del que és l’aprenentatge fora, en altres contextos d’activitat. I això com s’aconsegueix? Aquí ve la segona qüestió. Per superar aquest problema del desdibuixament del sentit de l’aprenentatge escolar, no basta… Perquè el que dèiem tradicionalment, que dèiem als joves quan començaven: “No, ara no saps per a què et servirà, però ja veuràs que al futur et servirà molt”. Aquest missatge ja no serveix. Cal passar de model, cal canviar de model. Aleshores, l’escola continuarà sent la institució que té la responsabilitat fonamental d’assegurar que els aprenentatges fonamentals, sobretot, aquest de ser capaç de continuar aprenent quan deixen l’escola o l’institut, arribin a tot l’alumnat. Però per a això cal que canviï tot el sistema, no el professorat, tot el sistema. Perquè ara tenim un sistema educatiu muntat sobre el principi de l’educació entesa com a escolaritat.

Tu assisteixes a una discussió i sovint, no sempre, però molt sovint, als mitjans de comunicació i tot això, si es parla d’educació, es parla de l’escola, dels instituts, de l’educació formal, i tothom ho troba tan normal. Doncs no, aquest és el model d’escolarització que durant dos segles, el xix i el xx, i inicis del xxi i poc, ha donat molts fruits i ha sigut molt fructífer, com comentàvem abans. Però, avui dia, el món no és aquest, ha canviat i, per tant, cal passar d’aquest model d’escolarització a un model que tingui en compte que l’aprenentatge, avui dia, està distribuït i, desgraciadament, no sempre interconnectat. D’això ve, jo crec, un dels reptes fonamentals de les institucions, de les escoles i dels instituts. I és… Perquè són les úniques institucions que poden fer aquesta feina de realment convertir-se en nodes fonamentals d’aquesta xarxa de contextos d’activitat. Com passem d’un model d’escolarització basat en la idea que l’aprenentatge és escolarització a un model basat en la idea que l’aprenentatge està distribuït i que ha d’estar interconnectat? I com ens assegurem que els centres d’educació formal, que el sistema d’educació formal, garanteixin aquesta interconnexió. Perquè ja està distribuït, ho vulguem o no, ja està distribuït. Però com aconseguim que es converteixi en una cosa que realment connecti aquests diversos espais d’aprenentatge, on, realment, els nens i les nenes aprenen moltíssimes coses interessants?

Paula Mariscal. El primer any que jo vaig començar a treballar com a mestra va ser el curs 2019-2020. Aleshores, tot el que començava sent un curs normal, de sobte, va arribar març i ens en vam haver d’anar a casa, amb el que comporta traslladar el col·legi, l’escola, a una llar, a una llar diferent en cada infant, com bé deies: uns amb major nivell adquisitiu i uns altres només amb les necessitats bàsiques cobertes. Aleshores, bé, la pandèmia va ser un clar canvi en tots els àmbits, però crec que l’educació va ser una de les institucions que més s’hi va haver d’adaptar i que més canvis va haver de fer. Aleshores, tu què creus que nosaltres hem après d’aquesta tragèdia?

César Coll. Jo crec que hem après moltes coses. Del que no estic segur és que aquest aprenentatge l’hàgim aplicat encara i que realment ens hagi servit per modificar el que es derivaria d’aquest aprenentatge. Per exemple, els centres educatius que conec que van ser més capaços d’afrontar aquesta dificilíssima situació tenen unes característiques molt determinades. Per començar: eren centres que coneixien molt bé les nenes i els nens, és a dir, que coneixien les famílies de les nenes i dels nens, que tenien informació sobre les seves famílies, que sabien què feien fora, que hi tenien contacte i, per tant, els va resultar infinitament més fàcil saber on hi havia condicions, on no n’hi havia, quines condicions hi havia… No és només el nivell. El nivell socioeconòmic, com tu bé saps, impactava en quants ordinadors tenen a casa, i alguns tenien mòbils i prou. Tenen connexió d’alta velocitat o no en tenen? Perquè, és clar… Clarament, els centres que ho van afrontar i que van tenir una major capacitat de respondre a aquesta difícil situació van ser aquells que tenien un bon coneixement i que estaven en xarxa amb les famílies, per dir-ho així, i amb la comunitat, i que van poder utilitzar una gran varietat de recursos disponibles en l’entorn comunitari.

Segon punt: eren centres on ja s’havien introduït les tecnologies i el professorat tenia competències digitals, almenys mínimes, perquè el que podia ser no només connectar-se, que això en fi, sinó realment fer servir plataformes per crear activitats que tinguessin sentit i poder-les realitzar amb els nens i les nenes a casa seva, amb les famílies, i fugir del que en molts casos es va començar a fer, que era fer la classe per Zoom, per Skype o jo què sé. Es va veure de seguida que això no funcionava. És clar, perquè les activitats que poden tenir sentit en un context en un altre no en tenen. Això no vol dir que no es pugui aprendre, sinó que s’han de fer d’una altra manera. Jo crec que aquestes dues coses em semblen fonamentals. I són dues lliçons: una, que té a veure amb una cosa que comentàvem abans i que, probablement, comentarem després també… És a dir, l’escola s’insereix en la comunitat i, si no s’insereix en la comunitat i en la xarxa de contextos d’activitat on participen les nenes i els nens, a més de participar en les activitats escolars, cada vegada ho tindran més difícil, cada vegada més. Després: això de les competències digitals… En fi, si us plau. És a dir, vigilem els riscos, tinguem-los en compte, establim mesures, però treballem les competències digitals com a eines per aprendre tant el que té a veure amb el professorat com el que té a veure amb l’alumnat. No és menor. Al món on som, no és menor i cada vegada serà més important saber fer servir això per aprendre.

Paula Mariscal. I quina reflexió és la que hem de fer nosaltres, els docents, en la nostra pràctica diària a l’aula?

César Coll. De la mateixa manera que dèiem que l’important quan aprenem no és només el que aprenem, sinó què aprenem de nosaltres mateixos mentre aprenem el contingut, en el cas dels professors em sembla que encara és més evident, sobretot, perquè si ajudar algú a aprendre és ajustar les ajudes i ajustar les ajudes… Cada nena, cada nen, és diferent, té unes experiències prèvies, uns coneixements previs, unes emocions prèvies. No tindràs mai la solució d’entrada per encertar en tots els casos sempre. Hauràs d’ajustar les ajudes. Aleshores, vol dir això, que ensenyar bé és un procés d’aprendre cada vegada com procedir per poder ajustar les ajudes al context en què et trobes, amb els nens i les nenes que tens al davant. De la mateixa manera que diem que és important que els infants reflexionin no només sobre el que han après, sinó com ho han après, com ho han fet, per què els ha sortit bé de vegades i de vegades no els ha sortit bé. Doncs, en el cas dels professors, és exactament el mateix. I en el de les persones en general. És fonamental. Si em diguessin: “Quin és l’element fonamental de formació del professorat ja en actiu?”. Jo diria que crear situacions que permetin reflexionar sobre les pròpies pràctiques, però no així de qualsevol manera, sinó… Així com diem que cal acompanyar els infants, també cal acompanyar el professorat. Perquè una cosa és quan reflexionem… Quan ens demanen que reflexionem sobre què hem fet, cal que tinguem molt d’entrenament perquè aquesta reflexió sigui productiva i sigui enriquidora.

És el mateix que quan ens pregunten: “A tu què t’interessa?”. “A mi què m’interessa?”. I et quedes en blanc. És a dir, cal ajudar la gent a identificar els interessos, a construir els interessos. I la reflexió, el mateix. En la formació docent, jo crec que això és absolutament fonamental. De fet, hi ha tota una línia de pensament en la formació del professorat que té a veure amb Schön, amb el professional reflexiu i amb tot el que és el paper de la reflexió en la pràctica i sobre la pràctica que va, justament, en aquesta direcció. És a dir, jo diria que és fonamental vincular la formació en servei al desenvolupament de pràctiques per part dels professors i professores que es formaran i posar la formació sobre la base de la reflexió en aquests processos de pràctica. Crec que és absolutament fonamental.

Paula Mariscal. César, en educació tenim dos conceptes que són la individualització i la personalització. Què me’n pots dir en l’aprenentatge dels nens i les nenes?

César Coll. Mira, són dos conceptes molt relacionats i sobre els quals hi ha prou confusió perquè de vegades es fan servir com a sinònims i en realitat no ho són. A mi m’agrada posar-los una mica, com dèiem abans, quan parlàvem de la formació i dels referents, una miqueta en perspectiva. Crec que encara hi ha un tercer concepte que es troba per sota d’això, que és el d’atenció a la diversitat. El concepte clau és atenció a la diversitat. Ensenyar algú i ajudar realment algú a aprendre vol dir partir del principi que no hi ha dues persones iguals, no hi ha dos nens iguals, no hi ha dues nenes iguals. Som tots diversos, no únicament els que tenim necessitats específiques. Som tots diversos i, per tant, el que cal fer és ajustar l’ajuda en funció de les necessitats de cadascú, d’on es troba en funció amb el que ja sap, en relació amb el que l’interessa, en relació amb com ha viscut situacions d’aprenentatge prèviament. En fi, en relació amb… El concepte fonamental és el d’atenció a la diversitat. Què és el que passa? Que, tradicionalment, en dècades passades, es parlava d’individualització quan això s’entenia així: “És clar, tots aprenem d’una manera diferent i a ritmes diferents. Conseqüència, què hem de fer? Donarem més temps a qui va més lent o farem activitats diferents per a qui aprèn d’una altra manera”. Això té a veure més amb la individualització. De vegades, també s’anomena “diferenciació”. Van ser les propostes que eren a la base de… Perquè, és clar, tot això té a veure amb teories psicològiques i teories pedagògiques de referència que van ser molt populars, que han continuat i que s’han instal·lat molt en educació.

“Personalització” vol dir anar un pas més enllà. Quan jo individualitzo, quan jo, professor, tracto d’individualitzar, tracto d’individualitzar, el que faig és preocupar-me per què saben els meus alumnes, on són, què és el que no saben, què és el que han viscut, que ja està molt bé, però ho decideixo jo. Soc jo qui decideix què necessiten els meus alumnes. Quan jo personalitzo, faig un pas més enllà i el pas… Si jo no hagués fet els passos anteriors, no podria fer aquest, eh? No és que la individualització sigui dolenta, sinó que cal anar un pas més enllà i dir: “És cert. Jo penso que les meves alumnes i els meus alumnes tenen aquestes necessitats perquè venen d’aquí, perquè això altre, però ells què pensen, què diuen, què els interessa, quins objectius tenen?”. Perquè, si jo no enllaço el que faré i com ho faré amb això, no personalitzo. Molt probablement, a vegades, sí, però en moltes ocasions no aconseguiré que donin sentit a l’aprenentatge, perquè serà una cosa que aprendran i, vaja, ho aprendran, construiran un significat sobre això, però no ho inseriran en el seu projecte personal, com dèiem abans, no els servirà per revisar la seva història, la seva trajectòria, per abordar noves situacions o per projectar-se. Per això, que és el sentit, jo necessito articular el que són els seus objectius, les seves preocupacions, els seus interessos. És a dir, escoltar la veu. Cal escoltar.

No per seguir d’una manera beata aquesta veu i fer que això et dicti res, sinó per enllaçar coses a partir d’aquí, per estirar el fil a partir d’aquí. És la idea de la zona de desenvolupament pròxim. Jo he de fer aquest enllaç perquè m’asseguro que, quan a partir d’aquí pugui estirar el fil i fer allò que dèiem que cada vegada siguin més autònoms i autònomes i menys dependents, realment ho puguin fer. Jo els estiro. I que ho facin, diguem-ne, incorporant-hi el que han après. Aleshores, jo crec que l’atenció a la diversitat, la individualització i la personalització són graons en una evolució del pensament col·lectiu, que és que, afortunadament, encara que moltes vegades ho oblidem perquè som un camp molt avesat a les modes passatgeres, afortunadament, es va construint sobre les coses anteriors. El discurs aquest de: “No, és que ara no s’ha d’individualitzar, cal personalitzar”. Compte, per personalitzar cal individualitzar. Tant de bo individualitzem i personalitzem. Tot això té a veure amb el fet que abans hi ha hagut molt de temps de cercar estratègies d’atenció a la diversitat, algunes de les quals avui rebutgem, com la repetició i tot això, però que, històricament, han tingut la seva importància perquè és el que ha permès anar construint aquesta trajectòria, aquesta evolució i aquest enriquiment de coneixement en educació.

Paula Mariscal. César, quins creus que són els reptes a què s’enfronta la societat? Sobretot, des de l’escola, com ens hi podem enfrontar a través d’ella?

César Coll. Jo crec que, en aquest moment, a la societat tenim uns reptes enormes de tota mena. Crec que és evident que en tenim. El tema del canvi climàtic i tot el que és el tema de la sostenibilitat, que és un tema al qual donem voltes i més voltes, li donem voltes, però l’anem posposant. Fa pocs dies, hem tingut l’últim exemple. Això és fonamental i és cert que una bona part, però no tot, passa pel fet que les noves generacions siguin una mica més conscients de tots aquests temes i que no únicament els coneguin, sinó que realment comencin a instal·lar pràctiques de comportament social d’acord amb aquests reptes. Crec que és un repte. El repte de l’equitat, de les desigualtats. En parlem menys, per desgràcia, però jo crec que està relacionat amb l’anterior, molt relacionat amb l’anterior, perquè una bona part dels desastres mediambientals que fem els fem per un model econòmic que, alhora, és el que genera aquesta desigualtat. Per no parlar del que passa amb els països, diguem-ne, amb un grau menor de desenvolupament, que moltes vegades són els que acaben pagant la nostra neteja, entre cometes. Crec que el tema de la desigualtat és bàsic, crec que el tema… Després, el tema del consumisme, no? I un altre tema que jo crec que també és un repte enorme avui dia és el tema… Fixa’t que es parla molt del gènere i de la identitat de gènere, però jo diria que un dels problemes que tenim molt greus, que aquest ho és, però a la base d’això hi ha el sexisme que impregna avui dia el que són una bona part dels comportaments a la nostra societat, no?

Jo crec que tots aquests reptes són els que, realment, els nous currículums haurien de posar com a reptes. Perquè, és clar, per abordar un desafiament com, per exemple, el canvi climàtic, tu has de saber molta biologia, molta geografia, molta… Però has de ser conscient d’aquests problemes i has de tenir una postura ètica per abordar-los. Moltes vegades, el que falta, diguem-ne, és aquest èmfasi. No només és important que, des de l’educació, abordem els reptes del segle xxi. És necessari abordar-los prenent una posició, una posició ètica, una posició moral, en un sentit més ampli, una posició ideològica, no en sentit partidista, sinó de quina mena de societat volem, de quina mena… Tu no pots dir: “Abordar els temes relacionats amb el canvi climàtic”, sinó que has de dir per a què, com, de quina manera i amb quina perspectiva. O desenvolupar la competència digital. Doncs és un repte. Però desenvolupar la competència digital per a qualsevol cosa? Doncs no. Desenvolupar la competència digital per… Aquest posicionament ètic jo crec que és una de les coses que falten, que a les escoles, als instituts i a les universitats hauríem de treballar-les moltíssim més. I la societat també. Perquè, a la societat, el discurs hi és, però després aquests posicionaments moltes vegades no els veiem.

Paula Mariscal. César, ha sigut un regal ser aquí amb tu avui. Gràcies i espero que ens tornem a veure per continuar parlant sobre educació.

César Coll. Moltes gràcies. Ha sigut de debò un plaer tenir aquesta conversa amb tu i jo també espero que la puguem continuar en algun moment.