“Quina és la dona que vull que el meu fill vegi cada dia?”

Greeicy Rendón. Gràcies per aquesta rebuda tan bonica. Gràcies per haver-vos pres el temps de venir a compartir aquesta estoneta amb mi. Jo em dic Greeicy Yeliana Rendón Ceballos. Avui realment amb orgull puc dir el meu nom complet. Abans només deia Greeicy Rendón Ceballos perquè odiava el meu segon nom. Era una cosa ben complexa per mi per nena, per immaduresa. Molts em coneixen com a actriu, com a cantant, com a ballarina. No soc ballarina, però m’apassiona moltíssim el ball. De petita, més que somiar a ser alguna cosa, jugava. Jugava a ser cantant, jugava a ser actriu. Era davant del mirall, em posava… Actuava i feia d’altres personatges, m’imaginava sent Shakira… Jo crec que d’això ve el ball, movia els malucs perquè m’imaginava sent com ella. Vinc d’una família molt i molt treballadora, molt humil. Sent realistes, en aquell moment, creia que era massa impossible ser artista. Sentia que només les persones que tenien una palanca o que coneixien algú de la televisió o de la ràdio ho podien aconseguir. Aleshores, deia: «Bé, m’agrada jugar a això, però seré veterinària», perquè estimo els animals. Volia ser dissenyadora de moda. Aquestes eren les coses sobre les quals, amb els peus a terra, en aquell moment, deia: «Això és el que crec que podré aconseguir. A l’altra cosa, hi seguiré jugant». Però crec que vaig dedicar tanta estona de la meva vida a ballar, cantar, actuar… A l’escola, jo era qui representava l’escola cantant, ballant, actuant.

I crec que l’univers em va veure tant de temps visualitzant-me en aquells escenaris que, un dia, va dir: «Estic cansat que m’ho demanis de manera imaginària. Ja està, té això». I crec per això completament que atraiem el que desitgem. De fet, tinc una història molt bonica. Quan jo vaig sortir de primària, a Colòmbia, vaig entrar en una altra escola i hi havia una prova que era amb un psicòleg. Jo no ho recordo, però aquell dia em van posar a fer un dibuix. Jo tenia, crec, deu o onze anys, no ho tinc tan clar. Vaig fer el dibuixet, van passar els anys, vaig sortir d’aquella escola perquè vaig tenir la fortuna de començar a construir el meu camí en allò que m’apassiona i, un dia, li va arribar un missatge a la meva mare que era del psicòleg de l’escola. I li diuen: «Lucy, tinc una cosa que et vull ensenyar molt bonica: el dibuix que la teva filla va fer quan va entrar a l’escola». I era jo amb un micròfon i amb llums. Mireu que bonic com un, des de petit, de debò pot visualitzar coses que… Jo, en aquell moment, no ho vaig dibuixar, segurament, pensant… Jo no recordo el moment exacte del dibuix, però sí que recordo que, quan jugava a l’art, és clar, sí que somiava a ser algun dia en un escenari, però més des de la imaginació i de jugar a ser aquella persona que m’encantaria ser. Però, al meu cap, jo deixa: «Això, realment, no és possible». Però mireu que sí que atraiem les coses. I vull que sapigueu que m’agrada explicar tota aquesta part de la meva història perquè, en general, la gent, quan ja et reconeix i no coneix tot el que hi ha darrera i tot el d’abans, veu ja el títol: Greeicy, l’artista, la que soc, la dels èxits, la de les metes, els discos, els escenaris, les catifes vermelles.

Però darrere hi ha una història d’una nena que, com he dit ara, ve d’una família supertreballadora. En cap moment vam tenir un contacte d’algú especial que ens digués: «Mira, et duré perquè siguis…». No. Vaig fer un ‘reality’ de molt petitona, ‘Factor Xs’, tenia 13 anys. No el vaig guanyar, però sempre l’he anomenat com el trampolí. Sento que, a partir d’aleshores, em van començar a passar coses molt boniques a la vida. Quan vaig acabar el ‘reality’, se’m va acostar un director. Ell és un actor i director de Colòmbia, es diu John Bolívar, i es va apropar a la meva mare, perquè en aquella època jo era petita i sempre havia d’estar amb la persona que s’encarregava de mi. I diu: «Mira, t’he vist al programa i sé que ja n’has sortit. Considero que els cantants tenen molt d’actors, perquè interpreten cançons. Hi ha un projecte l’any vinent que desenvoluparem i m’agradaria molt que la Greeicy fes el càsting per aquest projecte». La meva mare: «És clar!», superemocionada. «És clar que sí, és clar que sí». Vam tornar a Cali, va passar un any, jo vaig tornar a la meva vida normal i tenia quinze anyets, recordo, quan li va arribar un missatge a la meva mare: «Bona tarda, senyora Lucy. No sé si recorda que, fora de la cadena, John Bolívar es va acostar a vostès per dir-los que hi havia un projecte i que volia que la Greeicy es presentés a un càsting». La meva mare: «Sí, és clar que ho recordo». I jo deia: «Per què ma mare està…?». «Sí, recordo que se’ns va acostar John Bolívar». I jo tota emocionada, perquè ja havia passat un any, jo ja me n’havia oblidat, i dic: «Ah, no, que era veritat. Aquest senyor no ho va dir per il·lusionar-me». Aleshores, diu: «Bé, no, efectivament, ja estem fent el càsting i ens agradaria veure-la demà». Jo era a Cali. I la meva mare, òbviament, va respondre: «És clar que sí, demà hi serem». La meva mare, d’on va poder, ho va treure. Tenien el seu negoci, que era una papereria. Aleshores, va obrir la caixa i va treure els bitllets, les monedes, el que havia venut aquell dia i vam anar cap a Bogotà, vam viatjar tota la nit, deu hores.

Jo me’n vaig anar ja vestida i vam arribar al càsting. No em vaig banyar. Em vaig mig pentinar, en aquella època no em maquillava, i em vaig arranjar la robeta. Em van passar un guió per primera vegada a la vida. Havia actuat abans a l’escola, però eren obres de teatre en què el guió te’l memoritzaves i prou, no hi havia un text així… com a la televisió. Ens van entregar el guió. Aquesta història m’encanta perquè, als guions, per qui no hagi vist mai un guió, hi ha: quan hi posa «Greeicy» i dos punts, és el text de la Greeicy, després hi posa «Carolina» i dos punts perquè parla la Carolina. Això és obvi, això ho entenem tots. Però als guions hi ha una cosa que són les acotacions, que és el que explica la situació. Aleshores, l’acotació d’aquest moment: «Tots estan asseguts mirant l’artista i ella els comparteix la seva història». En aquell moment, el meu personatge era la Daniela. Aleshores, jo vaig dir: «Ah, d’acord, on posa ‘Daniela, dos punts’, soc jo, els altres personatges». Abans de la Daniela, hi havia l’acotació que deia: «Ella se sent trista, se sent sola, se sent malament, es mira al mirall». Semblava tant que ho pogués dir que vaig dir… Jo m’ho vaig aprendre tot. Jo, molt judiciosa, m’ho vaig aprendre tot. Aleshores, quan vam entrar al càsting, la persona que hi havia darrere de la càmera era la persona que em donava el text dels altres personatges. Això no era amb més actors, sinó que la persona de la càmera llegia els altres textos i jo deia els meus. Aleshores: «Acció», i jo vaig començar… És a dir, vaig llagrimejar. Jo era boníssima, em considero molt bona actriu. Vaig llagrimejar i tot, dient l’acotació.

I jo: «Ella es mira al mirall. Se sent sola. Se sent malament. Se sent lletja». Jo vaig llagrimejar, ho vaig fer divinament. Ho vaig fer divinament. El que jo no sabia és que estava dient una cosa que no tenia res a veure amb el que jo havia de dir. Vam acabar l’escena. Ben respectuós, segurament li vaig generar tanta tendresa amb 14 anys que ell no em va dir res. Quan vam acabar l’escena, em va dir: «Molt bé, molt bé. Vull que la repetim una vegada més. Aquesta part no l’has de dir». I jo… Jo vaig dir: «Ja, si no m’anaven a escollir, ara pitjor». La vam tornar a fer. Jo vaig sortir, òbviament, molt afligida, amb 14 anys. Vaig dir: «No, mami, ho he fet supermalament perquè, com una idiota, he dit això i no ho havia de dir». Van passar crec que… No ho recordo, jo crec que va ser menys d’un mes perquè ja estaven fent el càsting per començar a fer la preproducció i tot això. Quan li arriba un dia de nou una trucada: «Li volem dir que la seva filla ha guanyat el càsting». O sigui… Vaig guanyar aquell càsting i, aleshores, vaig començar a actuar. Em vaig enamorar plenament de l’actuació. Vaig fer un personatge molt bonic i exigent, perquè el personatge cantava, ballava, actuava… S’anomenava ‘Noia vampir’, aquest projecte, i era sobre els escenaris. Vam començar a fer una gira en què jo cantava les cançons del personatge. I el que jo sentia als escenaris, sent… A més, és clar, el personatge es deia Daisy, que sona… Greeicy, Daisy. Quan estàvem a punt de sortir a l’escenari… És a dir, eren escenaris de 4.000 o 5.000 persones a Itàlia, a França… Va ser una experiència preciosa.

I, abans dels xous, la gent feia: «Daisy, Daisy!». I jo sentia «Greeicy» i deia… Jo sabia que no deien el meu nom, jo sabia que… Però això em va fer somiar, de veritat. Això em… No des de l’ego, però sí des de… Jo deia: «M’imagino de debò fent el mateix, però sent la Greeicy, fent la meva música, les meves cançons», i crec que això i la presència de… En aquell moment, jo començava amb la meva parella actual, portem 11 o 12 anys, més o menys… Ell va arribar a la meva vida també amb aquest somni de la música. Va llançar la seva primera cançó, que va ser un èxit, i ell arribava a casa i em deia: «Greeicy, mira, m’ha passat això», m’ensenyava vídeos. La gent cantant, la gent emocionada amb la seva música. I jo deia: «Crec que a la vida em ve de gust…». Com quan preparen el menjar i comencem a sentir l’olor del dinar i diem: «Ui, vull que me’l serveixin ja». Era en Michael explicant-me les seves històries, jo fent la gira de ‘Noia vampir’, i jo deia: «Aquesta olor em té embogida, jo vull dinar ja, jo em vull dedicar a la música». Crec que va ser el moment en què vaig prendre la decisió. Vaig prendre aquesta decisió en un moment molt boig, perquè estava passant una cosa molt positiva en l’actuació. M’arribaven oportunitats molt grans, en aquell moment. És com si vas al cine i, al moment del clímax de la pel·lícula, en surts. Sento que així me’n vaig anar jo de l’actuació. Me’n vaig anar amb molta por. Els comentaris eren: «Està boja, és a dir, se’n va de l’actuació quan millor li comença a anar i se’n va cap a una cosa que desconeix, no s’hi ha dedicat mai, no sap si li funcionarà, no sap si estarà bé».

Però, vaja, ha valgut completament la pena. Després de tots aquests anys d’haver pres aquesta decisió, crec que vaig començar a viure un moment molt especial a la meva vida de molt d’aprenentatge, molt de creixement, de moltíssims reptes. A mi m’encanta parlar de les coses complexes, perquè les boniques són boniques, les boniques són les que ens fan somriure, i sento que, quan les coses van bé, somriure és genuí, com que un està així perquè està feliç. Però, quan les coses es posen complexes, és quan hi ha el vertader repte de la vida, com assumiràs aquestes coses. En el meu cas, jo soc de les que pensa que el propòsit més gran de la vida és anar-nos-en millor del que vam arribar, en tots els sentits: econòmic, laboral, però sobretot com a ésser humà. Me n’he d’anar millor. Jo crec que no hi ha ningú al món que sigui perfecte. Això tots ho sabem, això no és cap secret. Estem plens d’errors, de defectes, d’inseguretats, de pors. Però quin és el repte més bonic com a ésser humà? I és el millor, sentir que… Dins els propòsits superficials, laborals, econòmics i tot això que mostrem al món, que ens acompanya i és important, com jo vaig millorant com a persona. Jo tinc un munt de coses a la vida que no m’agraden tant de mi, però en soc conscient i dic: «He d’anar millorant això». I ho he anat millorant: jo avui em sento feliç del que soc, amb molts defectes més que em falten per millorar, però sento que la vida i els reptes ens ho permeten. Jo sé que vosaltres veniu a fer preguntes, però és que jo parlo massa. Pareu-me ja!

Noai 1. Hola, Greeicy. Soc fan teva des de fa molts anys. Abans has dit que el teu nom complet, quan el deies, t’avergonyia. Com que dir «Greeicy Yeliana», no. Què significa aquest nom ara per tu? Quin significat ha adquirit aquest Yeliana de què tant t’avergonyies?

Greeicy Rendón. Per què no m’agradava és una ximpleria. Realment, no m’agradava com sonava. Era com «Yeliana», no ho sé. Tothom em deia «Yeli, Yeli». Ho odiava. O sigui, era una cosa que… Gràcies a la meva àvia… Crec que un dia, passejant pel carrer, va veure una botigueta on venien moltíssimes coses. Va veure «Miscel·lània Greeicy» i va dir: «He vist un nom molt bonic en una botiga, poseu-lo a la nena. Greeicy, Greeicy…». I tothom: «No, li posarem Yeliana». Jo només m’anava a dir Yeliana. Imagineu-vos el trauma que hauria sigut per mi dir-me només Yeliana. Jo recordo quan érem a l’escola, on et cridaven pels cognoms i noms. «Rendón Ceballos, Greeicy…» i jo em tensava i deia: «Que no diguin el segon nom, que no el diguin». Bé, això em passava abans, però no era per res específic, era una cosa sonora. No ho sé, no ho sé, no m’encantava tant. Per sort, tinc el Greeicy, que sento que va ser el que em va donar pas a aquest nom artístic. De fet, molta gent em pregunta si el meu nom real és Greeicy. Sento que la meva àvia em va posar el primer nom perfecte per fer el meu camí. Avui dia, després de tants anys, que he après a estimar-me de totes les maneres, amb els meus defectes, amb els meus errors, amb aquest segon nom que avui estimo, perquè, a més, em va permetre fa molt poc construir un personatge molt bonic. Quan va arribar la maternitat a la meva vida i aquest univers tan espectacular, aquest oceà tan bell, vaig voler utilitzar aquest segon nom. Sento que aquest segon nom per mi sempre ha sigut com aquesta part més real de la Greeicy.

La Greeicy és aquesta, la que vosaltres veieu aquí, la que també soc jo, la que la gent coneix, la que és davant de les càmeres, la que surt i somriu. La Yeliana és la part més íntima, la Yeliana és la que és plena de… La Greeicy, també. A la fi, soc la mateixa. Però és com que, a la part més íntima, sento que soc la Yeliana i vaig aprofitar aquest segon nom per construir un personatge molt bonic a través d’històries d’altres dones. Quan em vaig quedar embarassada… Segurament, abans m’escrivien mares de família, segurament, i dones embarassades, moltes. Però, quan vaig entrar en aquest univers i em vaig posar les sabates de la maternitat, totes les dones que estaven vivint el tema de l’embaràs o que estaven vivint la maternitat em buscaven, segurament, buscant un munt de respostes, fent-me un munt de preguntes sobre les que jo no sabia què dir-los perquè estava descobrint aquest univers. Vaig fer com una anàlisi personal. No sé si això és una estadística del món, però responc segons el que m’arriba a mi. Hi havia un 20… per exemple, ho dic així, un 20 % de les dones que vivien una maternitat similar a la meva, des del privilegi, amb una família unida, amb una parella estable, amb un embaràs sa, amb una estabilitat econòmica, que sí que marca molt la diferència, però hi havia un 80 % d’històries que cada dia, quan jo les llegia, em feia el cor… O sigui, se’m torçava. Jo deia: «Ostres!». Les aplaudeixo, les aplaudeixo perquè, encara avui, enmig del privilegi, enmig de les grans possibilitats que tinc com a mare, dic: «Si per mi continua sent un repte tan gran i sento que la maternitat té els seus moments complexos per la dona de manera individual, no m’imagino com ha de ser per aquestes dones a qui els toca soles, que no tenen amb qui deixar el seu fill per seguir construint el seu camí». Això em sembla molt complex i la Yeliana, avui, per mi és això.

De fet, avui dia, després d’haver descobert i construït aquest personatge gràcies a les històries d’un munt de dones, cada vegada que jo tinc un moment complex a la vida… Com els que tinc sempre i com els que continuaré tenint, perquè és que és natural estar així a la vida. Quan em sento insegura, quan tinc pors, quan les inseguretats se’m posen al davant i no em deixen veure el bonic que té cadascun dels dies a la vida, torno a aquest moment d’aquesta construcció, torno a totes aquestes històries, torno a totes aquestes dones que, en el seu moment, deien que jo era la seva força, que jo era la seva inspiració. I jo deia: «Elles no entenen com elles, amb les seves històries, són força per mi i m’inspiren». I avui encara m’inspiren. Justament ahir. Ahir érem en una ‘van’, hi havia una senyora, que és colombiana, que treballa aquí a Colòmbia. Algú em va dir: «Mira, ella treballa amb mi, és superfan teva. Puc fer una videotrucada perquè et saludi?». La vaig saludar, ella es va emocionar molt i tot seguit m’expliquen que fa cinc anys que viu a Espanya. No, és que això és molt fort. Que la seva filla avui té quatre anyets. Bé, deu tenir sis o cinc anys, i li diu a les videotrucades: «Mare, et vull conèixer». «Mare, et vull conèixer». O sigui, m’enteneu? És molt fort. Segurament, ella no va deixar la seva filla perquè no vulgui estar amb ella. És aquí perquè necessita treballar, és aquí perquè, segurament, vol construir un futur millor per elles. Això d’ahir se’m va quedar… Així, mil històries vaig rebre. Aleshores, la Yeliana avui per mi és com… No soc només jo, sinó totes aquestes dones. I avui dia sento que… Avui dia, em continua demostrant, i en el seu moment per mi, enmig del meu repte personal, la Yeliana em va demostrar que som més capaços del que ens pensem. Tots, no només les mares de família, tots els éssers humans som més capaços del que ens pensem. M’ho continuo demostrant i, segurament, moltes dones, persones, homes i tots s’ho continuaran demostrant. Així que la Yeliana avui per mi és com… Amb orgull, dic: «Em dic Greeicy Yeliana Rendón Ceballos».

Juanita. Hola, Greeicy, soc la Juanita. Diuen que mantenir-se en una carrera musical ben amunt és molt difícil. Crec que és un gran repte. Ha de ser com un tren que va circulant i no t’esperarà. Potser, si en baixes, no hi podràs tornar a pujar. Jo sé que és una cosa que vas fer quan vas ser mare, vas deixar la teva carrera durant tres anys, vas sortir dels escenaris i, ara, has tornat més forta que mai. Jo et volia preguntar com va ser aquest procés per tu, si en algun moment vas sentir por de tornar a connectar amb la teva audiència, amb els teus fans. Com va ser aquest procés? Com ho vas viure i com vas aconseguir tornar on et trobes?

Greeicy Rendón. Quina bona pregunta. Sí, aquest és un tren que va cada dia més a mil per hora. Si abans la indústria anava a una velocitat alta, avui, molt més. Ja en el seu moment, sense ser mare, era complex anar al ritme de tothom i hi ha aquesta cosa que tots anem corrent, no sé què perseguim, però tots van corrent, jo també corro. Quan arriba la maternitat a la meva vida… Un ésser humà que és per primera vegada mare, naturalment, se submergeix en aquest univers. Per tant, tot el que t’envolta a la vida frena, s’atura, es posa en pausa. Jo recordo que vaig durar quatre mesos… Això és molt graciós, perquè jo em vaig adonar que la gent, en general, pensa que la maternitat dura quatre mesos. Perquè vosaltres sabeu que neix el nadó i hi ha aquests primers mesos que no et truquen ni t’escriuen. «Deixeu-la, que és el seu moment». Quan passen els quatre mesos, estàs igual. La maternitat comença i no acaba mai. Els fills són per tota la vida. És a dir, fins al dia que marxes no deixes de tenir aquesta tasca. Ho dic amb aquesta curta experiència, però tinc la meva mare al costat que, després de tants anys, jo independent, avui cuida en Kai i continua sent la meva mare, encara hi és present. En aquell moment, van passar quatre mesos i recordo que era dilluns, m’aixeco amb el nadó… Ja feia quatre mesos amb el bolquer, la rutina, descobrint aquest univers. Quasi no em banyava. Quan… Un dia, el WhatsApp, de l’oficina, del mànager: una llista de tasques pendents, no només coses personals meves i música per fer, sinó coses de contractes. Però no… Vosaltres no ho enteneu.

O sigui, si en una setmana s’acumulen coses, en quatre mesos ja enteneu què es pot acumular. Era una cosa… De cop, vaig fer… És a dir, se’m va fer un nus a la gola, volia vomitar, perquè vaig dir… Em vaig mirar al mirall i vaig dir: «Avui amb prou feines em banyo». És a dir, amb prou feines m’aconsegueixo dutxar, sortir de pressa… O sigui, a penes feia coses per mi. I vaig sentir molta por perquè em vaig adonar… No me n’havia adonat, però vaig dir: «Ostres, fa molt de temps superallunyada del que era el meu gran propòsit a la vida, del que eren els meus somnis, i m’adono que no sé si seré capaç de tornar a ser la mateixa. Potser, definitivament, la vida canvia quan una és mare i he de deixar la carrera i he de deixar els meus somnis». Vaig començar amb un caos mental, em vaig fer mil preguntes, se’m van activar les inseguretats al mil per cent, em vaig mirar el cos al mirall. Això no ho he fet mai gaire, però em vaig mirar, perquè havia de gravar vídeos, i vaig dir: «És que no soc la Greeicy. Encara soc jo, però no soc qui la gent espera veure. No soc la mateixa de tota la vida». Els vaig dir: «Doneu-me una setmana». No sé per què vaig demanar una setmana. Però era una miqueta per organitzar-me el cap, a veure com desenvoluparia tot el que tenia. Em vaig omplir de pors, em vaig omplir d’inseguretats. Avui, després de molt de temps, m’he adonat que, definitivament, la vida canvia. Definitivament, hi ha un desacord amb el temps i avui no soc la mateixa d’abans, sinó que soc millor. O sigui, avui, cada propòsit que aconsegueixo, cada meta que acompleixo, és com: «Ostres, sí que en soc capaç!». És que de totes aquestes coses que vaig pensar que no aconseguiria, estic aconseguint això i encara més.

Òbviament, he de ser honesta i dir-vos que tinc una sort enorme, que és la xarxa de suport que m’acompanya, que és la meva família, que és en Mike, que és tenir una relació estable, que això em permet que la part emocional estigui bé, cosa que vosaltres sabeu que és vital. Les hormones i… Naturalment, les dones… Ara, després d’un part, amb tota la part hormonal, això és una bogeria, però la meva família ha sigut un gran suport. Encara sento en molts moments que… No ho sé, per exemple, els dies que surto molt de casa i que no estic tan present amb en Kai, la culpabilitat és una cosa que sento que acompanya les mares. Potser hi ha mares aquí que tenen molta més experiència que la que jo tinc, però el tema de la culpabilitat no et deixa anar. Hi ha setmanes que dic: «Tinc un fill i no estic present», i hi torno i em pregunto: «I si ho estic fent malament i necessito estar més amb el meu fill i, potser, deixar anar una miqueta més els somnis i tot?». I és que no puc, torno a mi. Torno a mi i sempre m’arriba una pregunta superbonica que em salva. La repeteixo en moltes ocasions i, en aquell moment, quan vaig tenir el meu pitjor caos mental, va arribar i vaig dir… Perquè em vaig veure deixant de fer el que estimo, em vaig veure dient… Igualment, estava feliç, perquè és que aquí vull fer una separació. Una cosa és la meva relació amb el meu fill, que és preciosa i el més espectacular. Sento que els fills eleven la vida al mil per cent en tots els sentits, sento que donen un sentit a tot, sento que és un motor que arriba. Això és una cosa, però una altra cosa és la relació amb tu mateixa, amb els teus somnis, amb aquest ésser individual que ho vol fer tot per si sol. I hi va haver una pregunta que em va salvar en aquest moment, que cada vegada que la necessito me la faig i que és: «Quina és la mare que jo vull que en Kai vegi?». No la mare, quina és la dona que jo vull que ell vegi cada dia. Perquè un fill és tenir un observador les 24 hores del dia.

Ell em veu quan estic angoixada, em veu quan em llevo, em veu si alguna cosa… Ell m’observa i aquest és l’exemple que jo li dono. Jo vaig créixer en una família preciosa, en què els meus pares mai a la vida es van asseure a taula a dir-me: «Mira, avui et parlarem de valors. Avui, t’ensenyaré que no es pot robar». No m’ho van ensenyar mai. Avui jo soc el que soc i tinc els valors que tinc perquè ho vaig veure en ells, per l’exemple que em van donar. I aquesta pregunta ve d’això. Quina és la dona que jo vull que en Kai vegi cada dia? Amb això vaig aprendre que hi ha mil maneres d’arribar al mateix lloc. No hi ha un sol camí. Alguns són més lents, d’altres són rapidíssims. Hi ha mil camins, no només un. No és com que, si jo no ho faig d’aquesta manera, no ho faré. Jo avui ho faig d’una altra manera perquè no tinc la llibertat de temps com la que tenia abans, com anava abans, així, galopant com un cavall. Ara vaig caminant, vaig caminant però feliç, fent el que m’agrada, acompanyada de la meva família i sent el millor exemple que jo pugui ser per en Kai i per tots els que s’inspirin amb mi.

Salomé. Hola, Greeicy, em dic Salomé. M’encanta com balles i m’encanta com t’expresses en tots els sentits. M’agradaria algun dia aprendre a ballar com tu. M’ensenyes a ballar?

Greeicy Rendón. És clar! Bé, abans que fem algun pas del que vulguis, sento que el més important, i és el que m’agrada del ball, com a mínim és el que jo sento del ball, és que la gent, quan balla, és feliç. Jo crec que el ball et permet aquesta possibilitat de desconnectar-te del món. Jo sempre ho sento i sempre ho dic, i és que jo no veig mai algú que balli com… O sigui, algú ballant i… No, quan la gent balla, no ho sé, la seva energia és diferent, així que no importa si ho fas d’una manera espectacular, si t’apuntes a fer classes… Hi ha gent que es dedica a aquesta professió i és molt bonic, els admiro i els respecto, però ballar és per tothom. No importa si només balles així, però, si ho fas, és perquè estàs content, perquè estàs feliç. Així que això és el més important. Ballar és una delícia i és una cosa de tothom, no només dels que es dediquen al ball. Jo no em dedico al ball, no l’he estudiat mai, però m’encanta. Aleshores, a poc a poc, de tant practicar-lo, aconsegueixo fer cosetes interessants. Vine cap aquí. Què t’agradaria? Quin gènere és el que més t’agrada? T’agraden els ritmes llatins? T’agrada…? Vine, posa’t aquí perquè et vegin. Bé, aquí hi ha la Salomé. D’acord, si et digués jo aquí ja: «Balla alguna cosa. Quina t’agrada a tu? Quina?». Si et diuen en algun lloc: «Balla!», tu què ballaries?

Salomé. La teva cançó nova.

Greeicy Rendón. Quina? ‘A veces a besos’? I com la ballaries?

Salomé. Me la cantes?

Greeicy Rendón. És clar. «Pal món som amics, però…». Què?

Salomé. Ja està, ja està.

Greeicy Rendón. Aquesta és la coreografia. M’encanta, te la saps tota, gràcies! Sé que per aquí hi ha aquestes senyoretes boniques que també volien ballar, oi? Us podria ensenyar… Podríem intentar fer algun pas de… Què serà? O alguna que vosaltres m’ensenyeu a mi. Què voleu? Una salsa, un passet de salsa, un passet de bachata…? Un passet de què? Què creieu? Tu què en penses, què t’agradaria? O quin t’agrada? Digue-me’n tu un.

Nena. Bachata.

Greeicy Rendón. Bachata? Mira, jo em moro per la bachata. Vull dir que m’encanta. Bachata?

Salomé. Sí.

Greeicy Rendón. ¿Bachata?

Niña. Sí.

Greeicy Rendón. Elles són les que manen. Aleshores, fa així. Aleshores, la bachata… No sé si per molta gent és senzilla i no, però aleshores ho faré molt senzill. Poseu-vos aquí al davant perquè em vegeu i ho puguem fer juntes. Feu un, dos, tres, quatre i torneu. Un, dos, tres, quatre. I torneu. Això no para mai. Un… Mira, aleshores, quan arribis al quatre, comences cap a l’altra banda. Aleshores, un, dos, tres, quatre, tornes. Un, dos, tres, quatre, tornes. Un… I comenceu a moure els malucs. Els malucs són importants. Els peus sempre fan «un, dos, tres, quatre, un dos, tres, quatre, un, dos, tres, quatre». Comenceu a moure els malucs. Un consellet a la bachata: quan arribis al quatre, aixeques el culet, fas un, dos, tres, l’aixeques, un, dos, tres, culet. Dos, tres, aixeca’l. Un, dos, tres, culet. Ai! M’agrada! Bé. Doncs teniu molt de potencial i molta actitud, que és l’important en tot, en el ball, en la vida, en els somnis, en tot. Després, quan ens tornem a veure, us faig un examen. Quan us torni a veure, us faré una prova. D’acord?

Salomé. Sí.

Greeicy Rendón. M’ha encantat coneixe-us. Molt bon moviment de malucs.

Fernando. Em dic Fernando Labrador. Durant 26 anys he presentat un programa a Cadena Dial, l’emissora més important de música llatina. He posat molt les teves cançons.

Greeicy Rendón. Moltes gràcies

Fernando. Tu ets de Cali, salsera, bachatera… Hi ha una cançó de Rubén Blades que segur que coneixes, que és ‘El cantante’. «Jo soc el cantant, molt popular arreu…». Aquesta cançó diu que, quan un finalitza el xou, continua sent una persona en baixar de l’escenari. Com és aquesta Greeicy quan està amb el seu petit, amb el seu xicot, prenent un vi roig colombià i un ‘pandebono’, per exemple, i aquesta Greeicy que és sobre els escenaris? Quina diferència hi ha?

Greeicy Rendón. Jo tracto una mica… Encara que a l’escenari, evidentment, hi ha una postura diferent, encara que a l’escenari estem en performance, aleshores estem en aquesta postura i entreguem la nostra millor versió visual i personal… Encara que tracto de dur-hi la Greeicy real, la Yeliana, la de casa, sento que ser fora de l’escenari em fa sentir molt còmoda. Encara que sigui molt feliç a l’escenari, sento que la part més real d’un artista és al darrere, sobretot perquè, en general, un artista, o com a mínim jo ho penso així, abans de pujar a un escenari i en baixar-ne, hi ha un… Sento que, finalment, quan hi puges, hi ha una pressió. No ho dic des del costat negatiu, sinó des d’estar a l’expectativa. Tens al damunt els ulls… En aquest moment, jo soc en un escenari i cadascun de vosaltres té una expectativa sobre mi, espera alguna cosa de mi, tinc al damunt els ulls de cadascun de vosaltres, i això, a la fi, energèticament, és una pressió que sento que assumim els artistes i qualsevol persona que s’exposi a un públic. Sento que, una miqueta, t’obliga a voler entregar sempre el millor. I jo tracto, com t’he dit al principi, a l’escenari, mostrar que soc com tothom, mostrar que, abans de pujar-hi, estava nerviosa. De fet, em va tocar canviar en el transcurs de la meva carrera perquè quan… Com que m’agrada ser tan honesta amb el que sento i amb el que penso, a l’inici, quan vaig començar a fer xous, quan pujava a l’escenari, em passava molt que deia molt el que sentia. I de vegades… Recordo que la primera vegada que vaig pujar a un escenari no era un escenari gran, però sí que era un esdeveniment de la indústria.

Eren uns premis molt importants i em van donar l’oportunitat de fer una mena de ‘showcase’ on hi havia molta gent de la indústria, entre fans i gent de la indústria molt important. I jo el primer que vaig dir quan hi vaig pujar va ser: «Estic cagada de por». «Estic cagada de por». I vaig començar a dir… A més, parlava de pressa. Jo parlo naturalment de pressa, però en aquell moment no tenia experiència en un escenari. Aleshores, no… Avui, per exemple, estic parlant… Em toca pensar a parlar més pausadament, perquè quan jo m’emociono parlo rapidíssim i no se m’entén. Aleshores, em toca pensar. En aquell moment, només tenia nervis i vaig començar a parlar rapidíssim, ningú entenia res i deia un munt de bogeries. Avui encara les dic, però em controlo una miqueta. I això em passa. Igual que, encara que ho he madurat i ja tinc més experiència sobre l’escenari, també m’agrada… Encara que a baix sigui més humana, m’agrada pujar també com un ésser humà a l’escenari i fer-me veure d’aquesta manera. I als interludis, entre cançó i cançó, m’agrada que la gent em vegi com el que soc i com el que som, un ésser humà com qualsevol dels que és aquí. Jo també ho vaig fer, quan no complia els meus somnis, que veiem els artistes allà, com inabastables, com aquests déus amb vides perfectes. «És que ells són tan privilegiats perquè ells no tenen problemes».

Fernando. Sí, sou de carn i ossos. A mi, la Celia Cruz em va dir… Diu: «Mira, Fernando, jo, com qualsevol artista, vaig al bany cada dia».

Greeicy Rendón. Som de carn i ossos, som éssers humans, ens equivoquem, cometem errors, somiem, som capaços tots d’aconseguir el que vulguem si ens ho proposem i ho treballem. I això és el que som tots.

Noi 1. Hola, Greeicy. Molt de gust de coneixe’t. Per començar, felicitats per la preciosa veu que tens. Agafant una mica la teva vida des de petita, que t’ha tocat lluitar durament… Jo també ho estic fent. Estic començant. Soc DJ productor. Estic lluitant com tu ho has fet. Portant-ho al pla, una mica, de les pors, dels temors: la Greeicy, quan puja als escenaris, té aquesta por? En un moment determinat, Alejandro Sanz va dir: «Tinc por de pujar a l’escenari i prefereixo anar al camerino». Quines són les teves pors en pujar a l’escenari?

Greeicy Rendón. Bé, per començar, enhorabona per treballar per això que tant t’apassiona. Uf, jo soc molt nerviosa. No ho sembla perquè me’n surto molt bé a l’hora de parlar i sento que a mi els nervis el que em donen és això, com voler-me expressar, i aparentment sembla que estic relaxada, però quan he entrat aquí, abans de començar a parlar, estava… Això és normal en els artistes i, a la fi, sento que això forma part una mica del respecte que tenim al que fem. La gent té tanta expectativa… Jo et vull compartir una cosa que, per primer cop, he compartit aquesta setmana. Aquesta és la segona vegada que ho comparteixo. És molt estrany el que et diré. Òbviament, és un pensament que em ve que no és real. En el fons, somio a fer xous, però sempre que el tinc a prop, un dia abans o el dia del xou, moltes vegades, en repetides ocasions, penso: «I si passa alguna cosa i el cancel·len? I el posposem», demanant més temps no sé per què. Com quan a la maternitat, que vaig demanar una setmana. Per què? No ho sé. Però és com que… No ho sé. És com una cosa de no saber si estic preparada. És com una inseguretat que t’acompanya, és com… No sé què passa, no et sabria explicar per què existeix aquest temor que, evidentment, passa després de 30 segons o un minut de ser a l’escenari i de compartir coses amb la gent. En el meu cas, jo sempre vull que la gent marxi més feliç del que ha arribat i em fa por o temor no complir aquest propòsit, però sento que, a la fi, sempre succeeix. Però aquest abans és una bogeria, és… O sigui, la gent et veu allà dreta i tu per dins estàs… De debò, de debò. Jo que, per exemple… Ah, bé, en aquest xou nou, hi entro d’una manera diferent. Però sempre passa això, sempre tinc aquests pensaments superestranys: «I si el cancel·len?». Com: «No, mira, ha passat una cosa…». No ho sé, hi ha una tempesta elèctrica. Aleshores, jo dic: «I si hi ha una tempesta elèctrica i el cancel·len?». No que el cancel·lin del tot, però que el posposin, i així tinc més temps per…

Noia. Per preparar-te?

Greeicy Rendón. No sé per què, però sempre sento que necessito més temps. I, quan en baixo, sempre hi ha una gran satisfacció. Jo sento que tracto de canviar alguna cosa a la meva vida, i és que soc massa exigent amb mi mateixa, amb qui m’envolta també, perquè, a la fi, el que aconseguim nosaltres ve fet per un equip, no només ho faig jo. Vosaltres veieu sempre… La gent veu l’artista, el títol de l’obra, però al darrere hi ha un equip enorme treballant. Soc molt exigent. I em sol passar que en baixo molt feliç, molt agraïda, perquè en el moment del xou hi ha l’eufòria i la gent connecta, et mires amb tothom, compartiu coses. Tracto de no mirar vídeos, de no veure res, perquè només començo a mirar vídeos, faig: «Ui, no, ho hauria pogut fer millor». Començo una autocorrecció, que prefereixo… Els he deixat de mirar perquè sento que hi ha tantes coses boniques a recordar després de pujar a l’escenari que avui… No m’agrada això de mi, ho estic mirant de canviar: no pot ser que jo dediqui aquest primer moment a aquesta autocrítica, que a més jo me la faig així. O sigui, jo em fustigo d’una manera impressionant. Crec que, a la fi, això forma part del que m’obliga a ser sempre millor, però sí tractant de buscar la manera de ser una miqueta més subtil amb mi mateixa. Jo no sé si és de tots els artistes, diria que sí, aquesta autoexigència, aquest nervi i aquesta expectativa poruga del que passarà sobre l’escenari, aquest respecte al que fas, aquest respecte al públic… Que, finalment, el que us he dit al principi, passa també quan vas al xou d’un artista: dediques el teu temps a anar a rebre alguna cosa. I jo sento que, per exemple…

Jo sempre dic que el moment més important i especial per la connexió amb el públic és l’escenari. Per un artista és l’escenari, perquè jo sento que poden passar dues coses. Vosaltres avui sou aquí i pot ser que passin dues coses. Sobretot quan canto, perquè és al que em dedico, però posem que avui cantés. A vosaltres us poden passar dues coses. Dieu: «Ah, ja hi he anat, genial, ja l’he vista», o dieu: «Uf, ho repetiria, hi vull tornar». Bé, aquí: «Hi vull tornar». Crec que aquí tenim un parell que hi han tornat i això és el més bonic. Jo sempre vull que la gent se’n vagi millor del que ha arribat i que se’n vagi amb les ganes que tornem a fixar una cita. Aleshores, això, a la fi, és una pressió que un mateix es posa perquè és tractar de convèncer i d’omplir de satisfacció cadascuna de les persones que en aquell moment hi ha estat. Però m’encanta. A mi m’encanta aquesta pressió perquè és el que et permet ser en aquesta cerca de ser sempre millor.

Mariana. Hola, Greeicy, em dic Mariana. Et volia preguntar: Lady Gaga diu que no hi ha un moment de més soledat que quan s’arriba a la fama. Tu, que estàs exposada a elogis, crítiques i autofotos, tu has sentit aquesta soledat?

Greeicy Rendón. És clar, moltíssim. Sento que, en aquest moment de la meva vida, en aquest present exacte, ja no ho sento, perquè el fet que hagi nascut en Kai m’ha donat el privilegi de poder estar amb ells tota l’estona. Però d’en Kai cap enrere, quan viatjava un munt, deixava casa meva un munt, quan m’envoltava d’un equip enorme i de milions o milers de persones sobre un escenari, arribava sempre a un hotel, a un lloc que no és el teu llit, un lloc en què no hi ha el teu menjar, no hi és la teva família, no hi és la teva gent… Sola, a la fi. O sigui, és que no hi ha ningú. No hi ha ningú. Sento que és molt contradictori perquè t’acabes de trobar amb un milió de persones, amb milers de persones, reps tota aquest afecte, te’n vas amb això i, de sobte et veus en un llit d’hotel i dius… En molts casos, sense poder-ne sortir. Sense poder sortir al carrer a caminar i prou, ser un ésser humà qualsevol, que ho som, però el reconeixement de vegades et cohibeix i et limita per fer aquest munt de coses. Sí, sí. La soledat avui no la visc perquè avui estic amb la meva família i, a més de rebre l’afecte de la gent, arribo a transmetre aquesta energia a casa meva, a qui m’envolta, i sento que, gràcies als anys, a l’experiència i al que duc de carrera fins ara, m’ha permès trobar l’equip i les persones correctes que m’envolten, que finalment esdevenen la teva família. Jo abans arribava a l’hotel sola, avui no hi arribo sola. Avui tinc en Malejito, hi ha en Juan i hi ha la gent que hi és, que finalment esdevé la teva família. A més d’això, la meva família de sang. Aleshores, sento que avui ha canviat per mi, però sí que és cert que sents molta soledat.

O sigui, aquest contrast entre ser a l’escenari amb un milió de persones, que és com que et coneixen, les sents molt pròximes i, de sobte, ser en un altre lloc del món i arribar a un hotel sola. Sola, és que és un moment en què un se sent buit i diu: «Ostres, no pot ser que tantes persones em coneguin, que m’hagi trobat amb ells ara mateix i que jo senti tanta soledat». Sento que és molt comú a l’univers no de la música, sinó a l’univers del reconeixement, però avui, afortunadament, crec que això ha canviat. Abans era una miqueta més complex, però avui, sempre, les vegades que ho puc fer, a l’hotel m’espera la meva família. Això és una plenitud total.

Jorge. Hola, Greeicy. Soc en Jorge Urdiales, del Perú. És la primera vegada que et puc veure en persona. Que bonica que és la senzillesa que tens. Conec la teva història també, sé que ets una persona molt forta, que fa temps que t’ho treballes al llarg dels anys, i sé també el suport que tens com a família. També tens en Mike i, ara, en Kai. Què significa aquest suport emocional a la teva vida?

Greeicy Rendón. Crec que ho és tot i crec que no és només el suport que em donen actualment, sinó que em fas aquesta pregunta i penso una miqueta en tot el recorregut de la meva vida: en els moments en què vaig créixer, en aquell barri on vaig créixer, en la casa on vaig créixer amb la família que vaig créixer, perquè sento que sortim a enfrontar-nos al món amb la fortalesa o amb la debilitat de com vas estar a casa teva. I jo us puc dir que en Mike va anar arribant en el camí i que en Kai va arribar en aquell moment de la meva vida, però jo m’he sentit sempre forta, perquè a casa meva sempre vaig tenir la llibertat d’expressar-me, a casa meva sempre vaig tenir la llibertat de ser qui soc, de dedicar-me al que m’apassiona, amb límits, és clar, però a casa meva sempre em van donar l’oportunitat de ser i sento que així és com vaig sortir al món. Les inseguretats es van anar construint de camí, però jo des de casa meva em sentia supercapaç i sento que això és superimportant. I això, sortir de casa meva amb la fortalesa d’enfrontar el món tan boig en què som avui, m’ha permès poder escollir les persones correctes, perquè a mi no em cap a la vida algú que no em sumi, a mi no em cap a la vida algú que sigui tòxic, a mi no em cap a la vida… Jo vaig créixer veient els meus pares, una relació sana, amb milers de dificultats, amb milers de necessitats i, amb tot, els recordo bé, els recordo plens, els recordo treballant en equip. Aleshores, la fortalesa que jo tinc avui de la gent que m’envolta és perquè vaig créixer veient gent increïble a la meva família i això em permet avui adonar-me’n: «Aquesta persona crec que no la vull tenir a prop». «Aquesta persona em suma». Aleshores, sento que és importantíssim. Després, els grans que som aquí ja hem viscut el que sigui que hàgim viscut, però els que estem construint, aquests éssers humans nous… Cal tenir en compte això, que els fills sortiran a enfrontar el món amb la fortalesa que nosaltres des de casa els construïm o, en el seu defecte, la debilitat. Aleshores, sento que avui dia tinc aquest suport i aquesta xarxa que em suporta tota l’estona gràcies a tot el que m’ha passat a la vida. Tinc les persones correctes perquè des que vaig néixer he tingut la gent correcta al costat.

Esteban. Hola, Greeicy, em dic Esteban i és un plaer ser aquí, tan a prop. Els nervis de punta, eh? Tinc una pregunta i és: al llarg de la teva carrera professional, quina ha sigut una lliçó supervaluosa, superimportant, que ens poguessis compartir?

Greeicy Rendón. És difícil, la pregunta. Ui, una lliçó. Doncs jo crec que he après milions de coses, però sobretot crec que me’n venen dues al cap. Per començar, l’important que és dedicar el nostre temps al que realment ens apassiona. Per començar. I avui, després de tants anys, i que es connecta una mica amb el que parlàvem anteriorment, envoltar-nos de la gent correcta. Aquesta indústria, sobretot a la que jo treballo, i no sé si passa a tos els universos, només que, és clar, l’art és sensibilitat en la seva màxima expressió i és una indústria en què et creues… i has de treballar de bracet amb la insensibilitat total. I això m’ha fet xocar amb molta mena de persones i, amb el temps, en molts moments he sentit buits… Avui et puc dir, amb plenitud, que estar envoltat de la gent correcta és vital. Em podrien venir a la ment moltes lliçons de vida, de coses que he après, però crec que avui, en aquest present, aquesta setmana, en què estic amb gent que m’omple, que em suma, et puc dir això. A més, crec que les úniques persones que un no escull a la vida són la família, la família és la que et va tocar i prou. Però d’això cap enfora, a la part laboral, a la part emocional, a les relacions amoroses, amistats, has d’escollir. Aleshores, sento que sí, a la vida… Inclús per anar a ballar, o sigui, sento que a la vida, a la feina, en l’oci, en tot, envoltar-te de la gent correcta marca la gran diferència a la vida. Fins i tot, en un moment complex. Envoltar-te de gent que et sumi en pensaments… Sí, en tot. Sento que la gent que t’envolta és vital, o per mi ho és. I ho he descobert amb anys d’haver-me creuat amb tota mena de persones.

Patricia. Bé, Greeicy, em dic Patricia Yepes. Estic molt feliç de ser aquí. Soc una gran admiradora teva i de debò que et segueixo des de fa molt de temps. M’encanta la humilitat que transmets, l’energia tan bonica que, quan arribes, crec que tots la sentim. Aleshores, m’encantaria que compartissis algun moment divertit que recordis, quan potser estàs tensa i amb el teu equip de treball, que dius: «Escolta, em peto de riure amb això que em va passar» i que ho comparteixis amb nosaltres perquè puguem riure també.

Greeicy Rendón. Odio que em preguntin això perquè… Ho odio en el bon sentit de la paraula. No sé mai què respondre perquè tinc molt mala memòria, però jo crec que… El que passa és que m’encanta… No, és que explicaré una cosa que és terrible també. És a dir, és que soc massa escatològica. Coneixeu el terme? M’encanta parlar d’aquests temes. Perdó si això sona molt… Segurament, després ens tallaran, però aquí riurem tots. A mi em passa una cosa sempre que estic a punt de començar un xou o que tinc com… De fet, ara m’ha passat. Em passa sempre que sento pressió, és com que el cos necessita eliminar coses i em venen molts gasos. Com diríem a Colòmbia, ‘pedorrera’. Tinc una petada… En Juangui va començar a treballar fa un parell de mesos amb nosaltres. Crec que la segona cosa important que vam fer va ser que Cultura Profética, tinc una cançó amb ells i m’encanta el que fan, em van convidar a cantar a Colòmbia al seu xou, crec que era… Bé, no sé on era, però era un xou molt gran. Movistar Arena. En Juangui aquell dia m’hi va acompanyar i jo no tenia tanta confiança amb ell, però a mi em passa una cosa i és que, si jo tinc un gas, necessito deixar-lo anar perquè jo no puc sortir a l’escenari fent força. Necessito… Òbviament, escullo un lloc… Escullo un lloc íntim i específic per no fer-ho… Perquè dic: «Prefereixo fer un pet davant de l’equip que fer-ho davant de l’artista». Aleshores, ho vaig obrir una mica i «prrt». I jo: «Prrt»…

Quan… Jo vaig dir: «Hosti, tu!». La cara d’en Juangui. Allò era una cosa… I em passa tota l’estona, però la part bona és que el meu equip… Per això dic que la gent que t’envolta és important, que t’estimin i que t’acceptin com ets. Ells ja m’estimen com soc i, sí, tinc aquest tema. Riem un munt per això i, a més, riem un munt per això perquè, quan em passa a llocs públics, no ho sé, que estiguem en algun lloc i hi sigueu vosaltres, us juro que, si fa olor de pet, ningú pensarà que he sigut jo. O sigui, pensareu… Perquè com que els artistes no tenim gasos ni res d’això… És clar, la gent pensa que ha sigut tothom menys jo. Aleshores, jo ho aprofito i dic: «Ui, no! La gent per què és així?».

Patricia. Hola, Greeicy, com estàs? Em dic Patricia. Encantada de ser aquí. Si hi ha una repetició, m’encantaria tornar-hi. Em demanaria un altre dia de vacances per venir-te a veure. Bé, nosaltres, des de fora, que us veiem gaudir dels concerts, dels viatges, admirats per milions de persones, també sabem que teniu moments durs, de patir, i m’agradaria preguntar-te quin sacrifici o esforç fas per ser o per mantenir-te allà i a què has hagut de renunciar, Greeicy.

Greeicy Rendón. Jo sento que, quan fas el que t’apassiona realment, encara que hi hagi molts sacrificis, passen a un segon pla perquè val la pena tot el que sacrifiques. Però crec que la distància amb la teva gent, la distància amb la teva família, no ser a casa teva… Vaig tenir una època en què marxava… Recordo que me n’anava vint dies a aquesta cosa de la soledat, d’estar amb molta gent però, a la vegada, estar molt sola, tornar a casa meva dos o tres dies, abraçar la meva gent així, com… Respirar i tornar a arrencar uns altres vint dies. Sento que aquest és dels sacrificis més grans. Jo soc molt familiar. No soc gaire expressiva, no soc d’abraçar i aquestes coses, però m’encanta ser a casa meva, m’encanta estar amb la meva família, i sortir de casa crec que és de les coses més dures. Avui, que soc mare, crec que sacrificar el temps amb la meva gent, amb el meu fill, en aquest cas, per continuar complint el que estimo, m’ajuda a seguir fent el que m’apassiona, el que faig. Però sí que és fort en molts moments perquè et sents sol, et preguntes si estàs fent el correcte. Sacrificar la teva intimitat sento que també ens passa a tots els artistes. Crec que ser als ulls de tothom, a les expectatives i el que la gent espera de tu, que moltes vegades no et donen la possibilitat d’equivocar-te, sinó que has de ser d’una manera o altra, acaba sent una pressió. Diguem que aquí a Espanya encara no em passa, però al meu país no poder sortir a caminar pel carrer tranquil·la i menjar-me un frànkfurt a la cantonada, allà, amb xancletes, bruta…

Aquesta mena de coses, encara que sonin tan simples, tan senzilles, realment, quan les deixes de fer, sí que les trobes a faltar un munt. A la fi, sento que són sacrificis, que és clar que són sacrificis que fas perquè és una cosa que estàs segur que t’apassiona i dius: «Bé, d’acord, val la pena fer aquest sacrifici». Però m’encanta tant el que faig que, a la fi, quan en parlo, sí que m’adono que faig un munt de sacrificis, però en el transcurs no és una cosa que tingui al cap. Gaudeixo massa del que faig i se m’oblida, però quan m’ho pregunten dic: «Ui, és veritat que hi ha moltes coses que sacrifiquem per fer això que tant ens apassiona».

Noia 2. Companya!

Greeicy Rendón. Companya!

Chica 2. Estic molt feliç de ser aquí. No em crec que et tingui al davant. Només em surten paraules per dir-te que t’estimo, t’adoro i t’admiro, de totes les maneres, tant com a dona, com artista. Com a éssers humans. Avui et vull preguntar, no sempre ens trobem en bons moments, tenim alts i baixos, de vegades dolents, molt dolents. Aleshores, m’agradaria preguntar-te què ens podries dir a nosaltres, als teus seguidors, a les persones que miren aquest vídeo… Què ens podries dir que ens alegri? Una cosa que ens pugui alegrar, que ens motivi i que ens doni esperança per no estar així.

Greeicy Rendón. Ui! Jo crec que, dels moments més fràgils… Vosaltres aquí veieu una persona forta, una persona que aconsegueix el que es proposa, però sento que aquesta fortalesa neix de la debilitat, neix dels moments més foscos. Sento que aquest és un contrast supernecessari. Aleshores, sempre, personalment, i potser us funcioni a vosaltres, sento que sí, en els moments més complexos, m’encanta fer-me preguntes. Què és el que sento? Per què em sento així? És a dir, analitzar-ho. Perquè res arriba perquè sí. Sento que sempre hi ha un… que és personal en cadascú. El que és meu és meu i el que és teu és teu, en sentiments i emocions. Però preguntar-me per què sento això i què és el que jo he de millorar com a ésser humà perquè la pròxima vegada els meus dolors siguin uns altres, perquè aquests moments no deixen mai d’existir. A mi em funciona molt pensar… Per començar, preguntar-me què és el que sento, què és el que he de millorar i, a continuació, adonar-me que tots ho vivim. Cadascú a la vida té els seus problemes. O sigui, tothom viu el seu repte, tothom té els seus temes mentals. Cadascú lluita per les seves foscors, tracta de millorar. Ser conscient que tots som iguals no ens fa sentir sols, perquè el que passa molt és que, quan ens trobem en aquests moments, sentim que som els únics, que per què a mi. És clar, com que això és tan íntim de cada persona, en general, no ho compartim. Només veiem gent al carrer així i el que no sabem és que, en general, tots arribem a casa i tenim un munt d’inseguretats i un munt de pors.

A mi, pensar que no estic sola en aquest sentit m’ajuda. I crec que aquesta pregunta que em fas també em dona una mica d’impuls a la manera de com voldria tancar aquesta conversa amb tots. A més d’agrair-vos de nou que sigueu aquí, és una mica que… Dediquem un gran percentatge de la vida a la feina. No sé si aquesta és la xifra, jo sempre menciono que és com un 70 % de la nostra vida, en la seva totalitat, a la feina. A què vols dedicar aquest 70 %? La vida és un vaivé. Això és natural. O sigui, no podem pensar, quan estem malament, que… No, és normal, és normal, és normal, és natural i ha passat, ens passa i ens continuarà passant. Però, aleshores, quan venen aquests moments de foscor, de preguntes, d’angoixa, a mi, el que sento que més m’ajuda a sortir d’aquests moments és pensar i és adonar-me que estic fent el que m’apassiona, que aquest 70 % que dedico a la feina és una cosa que realment em mou. Quan el dia està complex, dic: «Uf, avui el dia ha sigut difícil, avui he caigut, m’he donat un cop i em fan mal els colzes perquè me’ls he rascat i em surt sang. Però aquesta cicatriu valdrà la pena. Jo sé per què he caigut, perquè necessito arribar allà i no he vist aquesta pedra i m’he entrebancat perquè havia d’aprendre una cosa, però sé que m’aixeco i sé cap on vaig». I saber cap on vas t’ho permet saber a què dediques el teu temps. Aleshores, sento que aquesta llum en la foscor ens la podem donar nosaltres mateixos escollint a què volem dedicar el temps. Així que espero que cadascun de vosaltres, si ja teniu el per què de ser aquí, quin és el vostre propòsit, què és el que us agrada o què és el que us apassiona, que ho continueu gaudint i ho continueu construint. I aquells que ho estiguin buscant, que ho trobin, que es preguntin a què volen dedicar aquest gran percentatge de la vida. I us adonareu que els moments complexos es fan una mica més suportables. Així que gràcies a tots per ser aquí, per compartir coses amb mi. Espero que tingueu una vida feliç i que de debò trobeu allò que us impulsa i que us fa continuar sempre, sigui el que sigui que estigui passant.