Amb un llibre, mai estàs sol

Zuberoa Marcos. Hola, Bisila. Benvinguda.

Bisila Bokoko. Moltes gràcies. Un plaer ser aquí amb vosaltres.

Zuberoa Marcos. Ets un personatge divers en molts sentits. En els teus orígens, en el que fas. Però a ‘Aprendemos juntos’ sempre ens agrada començar pels orígens. I tu fa 20 anys que ets a Nova York.

Bisila Bokoko. Sí.

Zuberoa Marcos. Si no m’equivoco, però vas néixer a Espanya. Això ho tenim en comú. Però la teva família procedeix de Guinea Equatorial, i m’agradaria que expliquessis tu la teva pròpia història, com acabes on ets avui, perquè també l’audiència et pugui conèixer millor.

Bisila Bokoko. Bé, m’encanta el que has dit dels orígens, perquè per explicar bé aquesta història hauria de començar pels orígens, que comencen per les meves arrels, que és a Guinea Equatorial. Mira, els meus pares sempre diuen que ells no van ser immigrants habituals. I per què dic això? Perquè la meva besàvia tenia ja una casa a València, i per això la meva família va vindre a viure a València. La meva besàvia va ser la primera dona que va ser, de fet, ministra d’Educació de Guinea Equatorial, sent dona en aquells anys, i va comprar una casa petita a València. Aleshores, el meu pare, quan va venir a estudiar a Espanya, que tenia 17 anys, va anar a la casa de la seva àvia, la meva besàvia. I la meva mare va anar a una escola de monges, i els meus avis volien que… A causa de les circumstàncies a Guinea Equatorial, no hi havia oportunitat d’estudiar, així que la van posar en un internat. I ambdós, els meus pares, es van conèixer a València. Curiosament, venen del mateix lloc i es van conèixer a València. I jo vaig néixer a València en una època en què, en realitat, a Espanya, doncs no hi havia immigració africana. I ser negre era… Jo dic sempre que vaig néixer diversa, en aquest sentit, perquè ja era diferent simplement per créixer en una època en què no hi havia diversitat com ara. I, bé, en realitat va ser una infància força inusual per això.

Bisila Bokoko. Per ser sempre la persona diferent a classe… Els meus pares, una cultura africana perquè havien… Tot i que no han passat tant de temps a Guinea Equatorial, encara seguien molt arrelats als seus costums. I, per mi, poder posar la cultura espanyola i la cultura africana juntes i poder conviure i que fos una dansa harmònica entre ambdues, no va ser als meus inicis tan fàcil. Després, ja m’he anat, realment, acceptant molt més, les diferents parts de mi, perquè, al principi, vols ser com tots els nens. Aleshores, jo volia ser com qualsevol nena espanyola i, a més, volia ser blanca també perquè era l’única. I jo deia: “I jo per què he de ser diferent?”. Aleshores, vaig haver de prendre aquesta decisió de què vols ser, diferent, que et separa de la resta, o vols ser especial, no? Que, finalment, tots som especials i tenim alguna cosa que ens fa diferents de la resta.

Zuberoa Marcos. I quan t’instal·les als Estats Units… Els Estats Units, especialment la ciutat de Nova York, és una ciutat que és el que se sol dir un “melting pot”. Aquí hi ha gent de tots els colors i de tots els orígens.

Bisila Bokoko. Bé, doncs la història amb Nova York és una història molt bonica, perquè la meva mare sempre diu que des que tenia uns sis o set anys, sempre deia que viuria a Nova York. Aleshores, ella em deia: “Però tu on vas, moniato? Que ets una nena petita i ja em dius que viuràs a Nova York”. Jo tenia molt clar que aquest seria el meu somni i, tot i que no coneixia Nova York més que de les pel·lícules i dels llibres que havia llegit, tenia molt clar que hi aniria. Aleshores, les meves amigues em deien que era molt pesada. Perquè sempre deia: “No, jo compliré el meu somni d’anar a Nova York”. I la veritat és que el somni es va complir perquè, quan vaig acabar la carrera, vaig tenir l’oportunitat de ser becària de l’Institut Valencià de l’Exportació, i em vaig quedar molt desconsolada perquè em van donar la beca per fer-la a València, i jo el que volia era sortir. Així que el primer any em van deixar a València. Però, bé, era una oportunitat magnífica d’aprendre comerç exterior i va sorgir l’oportunitat que l’any següent em van estendre la beca a Nova York, i ja no hi va haver manera de tornar. De fet, bé, vaig acabar treballant en aquesta mateixa oficina. Em van oferir feina després d’uns sis mesos i, bé, doncs fins ara és història. És a dir, no em fan fora d’aquí ni amb aigua calenta. Fa 20 anys que soc aquí.

Zuberoa Marcos. Bisila, és curiós que tens uns orígens tan diversos i, l’any passat, si no m’equivoco, l’ONU et va donar el Premi a Ciutadana del Món. És a dir, com s’interpreta això? Dona context a això? Què va significar per tu?

Bisila Bokoko. Mira, doncs jo, de tots els premis i reconeixements que he rebut a la meva vida, crec que potser és el que millor descriu qui soc. Perquè sempre dic que soc una mica un híbrid cultural. Soc de tots els llocs, però de cap lloc en concret. I crec que la casa la porto amb mi sempre. És a dir, mai em sento entranya en un altre lloc. La meva família, a més, és molt diversa. És a dir, la meva cunyada és xinesa, tenim taiwanesos a casa, espanyols… Som una mica de tot. El meu marit és alemany, per tant, al final, crec que tenim les Nacions Unides ja a casa. Aleshores, el fet que em donessin aquest reconeixement, per mi no era diferent, perquè gràcies a la meva feina, he tingut l’oportunitat de treballar amb persones de moltíssimes nacionalitats i m’he adonat que no som tan diferents i sempre em veig en l’altre. I comences a desenvolupar una empatia de posar-te sempre en la pell de l’altre, entendre com se sent l’altre, i això et fa moltíssim més tolerant. I, finalment, doncs crec que de tots els premis, una mica, doncs descriu la meva manera de veure el món, d’una manera molt global.

Zuberoa Marcos. Bisila, crec que una persona molt important en qui tu ets avui va ser la teva àvia.

Bisila Bokoko. Totalment. Bé, jo diria que les meves dues àvies. Una d’elles, la materna, no la vaig arribar a conèixer, però sí que va tenir molta influència. Perquè la meva mare, els pocs records que té d’ella… Perquè la meva mare va sortir de Guinea als 14 anys i va perdre la seva mare molt aviat. Però la meva àvia sempre… És a dir, la imatge que jo tinc és d’una dona que ajuda la resta. Aleshores, la meva mare sempre diu que, quan va sortir d’Àfrica, li va dir: “Mira, si trobes una persona, si us plau, ajuda-la”. Aquest és l’únic consell que li va donar la meva àvia materna. Aleshores, encara que no la vaig conèixer, això se m’ha quedat gravat sempre. I la meva àvia paterna és, potser, la persona amb més influència a la meva vida. Per això la meva africanitat la vaig arribar a acceptar per ella. El primer record que tinc d’ella és de quan soc petita, que arriba d’Àfrica a visitar el meu pare i, aleshores, em trobo amb una dona enorme i rotunda. Tenia uns braços grans i uns pits grans, amb el seu mocador africà, molt guapa, amb una presència molt forta. I el primer que va dir al meu pare és: “Per què estàs criant aquests nens com si fossin blancs, si no són blancs? No els has ensenyat absolutament res de la cultura africana”. I, bé, doncs els meus avis es van mudar a Espanya a viure i tenien la seva pròpia casa, i ens va segrestar tres mesos, a tots els nets. I ens feia, bé, cuinar, marcar… És a dir, ens tenia tres o quatre hores marcant. Jo tenia els dits ja pelats de cosir tant.

Bisila Bokoko. Em va ensenyar de tot, i jo em queixava i li deia: “Però si jo estudiaré una carrera, seré advocada, jo no necessito saber això”. I em deia: “Aleshores, com sabràs com dir a la gent que vols les coses?”. I, bé, era una dona també que havia perdut set fills. Es va quedar embarassada 14 cops, va perdre set fills i no la vaig veure mai plorar quan explicava aquestes coses. I alguns nens se li havien mort a les mans. Però ella tenia una manera de veure la vida totalment resilient i sempre amb alegria. No hi havia res que un bon menjar i un bon ball no arreglés, oi? Aleshores, això ho he après d’ella. Per això a vegades dic sempre que el somriure és el meu uniforme i és el meu estil de vida. Perquè crec que a la vida has de somriure. I ella em va ensenyar aquesta part, de sempre…, doncs… riure. I del primer que es reia era d’ella mateixa. Aleshores, aquests són els records que tinc d’ella, i sempre ha tingut una gran influència en mi, i els moments… És a dir, si tu li trucaves i li deies que tenies un problema, et muntava un ciri impressionant perquè era: “Per què em truques per això? Soluciona-ho, t’has de riure d’aquesta situació. No és cap drama”. Ella no va entendre mai quan va venir a viure a Espanya què era la depressió. Per ella era: “Però més raons tinc jo d’estar deprimida”. Ella, als nou anys… La seva mare va morir d’una pallissa per part del seu marit, i sap perfectament què és aixecar-se un matí i veure la seva mare freda. Als nou anys.

Bisila Bokoko. I això… Va ser una nena òrfena des de ben jove. Aleshores, jo, per això també tinc aquesta missió d’ajudar les dones. I el tema de la violència domèstica, ho vaig veure a través dels ulls de la meva àvia, l’efecte que havia tingut en ella. I va ser sempre una dona que t’explicava aquestes històries que eren tan fortes, però sempre amb un somriure. I em deia: “No sé llegir ni escriure gaire bé”, perquè ella va estudiar fins als 10 o 11 anys, diu, “però ningú em guanya administrant”. I era una dona molt de negocis i una gran emprenedora.

Zuberoa Marcos. Després parlarem de la influència que va tenir la teva àvia precisament en aquesta faceta teva com a dona de negocis o dona emprenedora. Però un altre element que crec que va ser molt important a la teva infància van ser les històries i la lectura, que estan molt connectades les dues.

Bisila Bokoko. Doncs, mira, els meus avis eren molt bons explicant històries. Ambdós. És a dir, el meu record del meu avi és el mateix: que era un senyor que es va quedar cec, ja als 40 anys i escaig, que va ser molt dur. Li van posar un col·liri que estava caducat de feia molts anys i se li va assecar el nervi òptic. I ell tenia una gran biblioteca, i això va tenir molta influència en el fet que el meu pare sempre tingués una gran biblioteca a casa. I… Ells sempre em trucaven i em deien: “Vine a casa, traiem històries”. I deien això, “treure històries”. Les històries que surten de nosaltres. I, molts cops, passàvem i venien familiars. Ells… La seva casa era com una comuna, de tots els guineans que hi arribaven, i bum, apareixien allà. I, res, tot el món treia les seves històries. I ells, a més, eren molt savis a l’hora de després treure conclusions d’aquestes històries. I inclús quan hi havia problemes matrimonials entre els meus oncles o els meus pares, o d’algú de la comunitat, ells sempre escoltaven les dues parts, després anaven a l’habitació, parlaven entre ells i sempre venien amb una solució. I això és molt africà. Aleshores, aquest poder de les històries. I, després, els meus pares, en adonar-se que no tenia una manera d’entendre la meva cultura, doncs des de ben petita, 11 o 12 anys, vaig estar llegint llibres africans, però, a més, el meu pare era el “curator” d’aquests llibres. I havia d’estudiar molt el tema de la colonització, de l’esclavitud, del panafricanisme… Entendre quina era la meva part al món. I entendre que part de ser negre a cada part del món és diferent. És a dir, jo soc afroeuropea, per dir-ho d’alguna manera. I no té res a veure ser afroeuropeu amb ser afroamericà o ser del Carib. Són… Les històries són molt diferents i em van donar una visió general per entendre molt millor no només d’on vinc, sinó on vaig.

Zuberoa Marcos. És a dir, un dels projectes més bonics que tens és, precisament, com has connectat el que a tu et va servir per entendre el teu ésser i com ara això ho has portat a Àfrica. Al cap i a la fi, els teus orígens i els orígens de tots. Perquè tens aquest projecte tan bonic de les biblioteques a Àfrica, portar la lectura a Àfrica, que m’agradaria que ens expliquessis una mica quan va sorgir la idea de fer això i en què consisteix.

Bisila Bokoko. Bé, doncs et puc dir que no vaig tenir mai una vocació filantròpica, ni de bon tros. Al contrari. Jo vinc d’aquesta època en què el “show me the money”, “has de fer que la teva vida canviï”… Perquè els meus pares, com a filla d’immigrants, lògicament, el que volien és que tingués molt clar que, si ells havien fet un esforç, doncs que havia de multiplicar o triplicar aquest esforç que ells havien fet amb la meva vida. Per tant, tenia sempre el centre a la meva feina, als negocis, i no havia trepitjat mai Àfrica. Aleshores, quan vaig complir 35 anys, aquest va ser el meu regal d’aniversari i vaig anar a Ghana, perquè el meu marit no parla espanyol. Aleshores, jo tots els estius i Nadals soc traductora simultània perquè soc a la taula traduint-ho absolutament tot perquè tot el món es pugui entendre. Aleshores, vaig dir: “No, aquestes vacances han de ser diferents. En lloc d’anar a Guinea Equatorial, el meu primer cop a Àfrica que sigui en anglès i així, bé, doncs…”. I coneixia més o menys aquest país pels llibres. I després hi vaig arribar i el primer que em va cridar l’atenció a l’aeroport és que tots eren negres, i era el primer cop a la meva vida que tot el món al meu voltant era negre. Perquè, és clar, encara que vivia ja a Nova York, a Nova York tot el món és divers. Aleshores, va ser com un xoc, i recordo que el guia m’anava explicant el que faríem cada dia i li vaig dir: “Mira, jo animals no en vull veure. El que vull veure és la gent, conèixer la gent. Porta’m als poblats, porta’m als llocs on pugui conèixer gent”.

I vam canviar tot el programa que teníem aquells dies. I, ja, el setè dia vam anar a Kokofu, que és un poble molt petit prop de Kumasi, i el “chief” de Kokofu, que és una mena de rei, perquè hi ha una organització diferent… Sembla que algú havia vist el cotxe passar i ell no havia passat a saludar. Aleshores, li va trucar al mòbil i li va dir: “Bé, m’han dit que ets al poble i no has vingut a saludar-me. Això és una ofensa. Has de venir al meu palau”. Que tenia un palau allà amb dos lleons de pedra, una cosa increïble al mig d’aquell lloc. Aleshores, nosaltres hi vam arribar molt curiosos i va dir: “Us importa? Perquè, lògicament, és com el nostre rei i no puc ser tan descortès amb ell”. I hi vam entrar i res. I ell es trobava en un consell d’ancians, tots plens d’or per aquí, amb unes teles magnífiques, fantàstiques. Aleshores, es va posar a parlar amb nosaltres i em va dir: “Tu seràs la reina del desenvolupament a Kokofu”. I l’únic que vaig escoltar en aquell moment va ser “reina”. O sigui, la paraula “queen” va ser el primer que vaig escoltar. Aleshores, vaig dir: “Sí, sí, per descomptat”. I el meu marit: “Un moment. No saps què et demanaran encara. Dius que sí…”. I li dic: “Has sentit la paraula ‘reina’?”. És a dir, “the queen”. Aleshores, bé, ja ens va dir: “Bé, doncs et donarem una terra perquè tu construeixis aquí alguna cosa”. Aleshores, li vaig dir: “Però què faig per vosaltres?”. És a dir, ara, ja, passada la meva borratxera de vanitat, ara on anem amb això? Aleshores, em va dir: “Mira, et dono tres dies i estic segur que sabràs què fer amb aquesta terra”. I, efectivament, em va venir una mena de clic un matí i vaig dir: biblioteques. És exactament com he conegut Àfrica. A través dels llibres. Ells també podran mirar el món a través d’aquests llibres. Aleshores, l’hi vaig explicar, li va encantar la idea i, res, ens van ensenyar un terreny i li vaig dir: “Dona’m un any per posar tot això en marxa”.

Bisila Bokoko. : I vaig tornar a Nova York, ho vaig explicar als meus amics i va començar la fundació. Però no tenia absolutament cap idea, sinó que va ser una mica el meu advocat qui em va dir: “Mira, jo et faig els papers”. Uns altres amics em van dir: “Et presentaré una persona que treballa en aquesta biblioteca”. I així va començar el programa. I ara tenim quatre biblioteques pròpies a zones rurals, on estan allunyats de, realment, tenir accés a llibres. I la resta són col·laboracions que tenim amb escoles que estan molt allunyats de la ciutat i no tenen tant d’accés a llibres. I és un projecte… En realitat, és com un altre fill per mi. Perquè va néixer del que més m’agrada, del meu amor per la lectura. Penso que els llibres poden ser els teus millors amics i que amb un llibre no estàs sol. Perquè jo viatjo moltíssim, però soc sempre amb gent perquè tinc un munt d’autors que, en aquell moment, a través de les seves novel·les o dels seus llibres, arribo a conèixer bé, arribo a sentir amb ells, aprenc d’ells, i aquesta mateixa sensació he vist que a Àfrica funciona igual. Quan un nen a Kènia em diu: “Ens pots portar llibres de viatges perquè amb això puc viatjar?”, jo sento que abans d’anar a Àfrica amb el meu cos, jo ja hi havia anat amb la ment, a través dels llibres. I ells fan el mateix.

Zuberoa Marcos. Bisila, tu parles d’aquest fill teu, de fomentar aquest interès de conèixer el món a través de la lectura, que és el que has fet tu. Però jo crec que el que tu fas té una repercussió molt més gran. M’estaves explicant que estàs enviant uns llibres a escoles que es troben en zones molt remotes, i jo m’imagino que els nens d’allà, molts no tenen accés a una educació. Probablement, des que tenen… Són… “útils”, entre cometes, d’alguna manera, per les famílies, es posen a fer qualsevol feina.

Bisila Bokoko. Exacte.

Zuberoa Marcos. I no van a una escola, no es formen, no s’eduquen. I, en canvi, tu, enviant-los aquests llibres, els estàs obrint una finestra al món. Els estàs donant l’oportunitat d’una educació, que és una cosa molt important. Aleshores, has pensat el teu projecte des d’aquesta perspectiva? Què significa per tu que estiguis donant una educació a aquests nens?

Bisila Bokoko. Doncs, mira, sí. Perquè jo penso que quan hi vaig anar i em vaig veure reflectida en tots els nens, quina diferència hi havia entre ells i jo? L’educació a la qual jo havia tingut accés. L’educació ha estat la clau de la meva llibertat per poder escollir el que vull fer amb la meva vida. Perquè això, al final, és el que et dona l’educació, et dona opcions. Et dona opcions per poder dir: “Bé, doncs vull fer això cada dia”. I això, per mi, en realitat, és l’èxit. L’èxit de les persones, per mi… Cadascú té la seva pròpia percepció o concepció de què és l’èxit. Per mi és aixecar-me cada matí i poder decidir què faig amb la meva vida, i coses per les quals realment sento passió. I és una cosa que amb els nens hem volgut fer. I, a més, involucrar les famílies senceres, perquè una de les qüestions de què ens vam adonar quan vam anar a Àfrica va ser que a vegades els… Jo veig l’educació, realment, com el gran equalitzador. Ens posa a tots a la mateixa… Diguem-ne, per tenir les mateixes oportunitats per tots. Però molts pares no ho veuen així. Ho veuen com: “Em separarà dels meus nens”. Perquè ells són agricultors, viuen a comunitats que estan molt empobrides. Aleshores, senten que el nen un dia els rebutjarà perquè ha tingut aquesta educació i no els mirarà com els miraven abans. I jo sempre he tingut aquesta por, perquè ho he vist també en els meus avis. Que no importa com siguis d’alta i tot, no oblidis d’on vens. Si jo em posava fanfarrona un dia o deia alguna cosa, és com… L’educació africana és: no pots oblidar qui és el més gran i d’on vens. Aleshores, donem als pares també l’oportunitat d’integrar-se, per tant, quan hi anem amb els nostres voluntaris, el que fem és llegir també als pares, involucrar els avis perquè sentin que, realment, no és una cosa que els separarà, sinó que els uneix. Perquè quan ens trobem en comunitat llegint, tot el món té alguna cosa a dir d’aquell llibre, alguna cosa per explicar relacionada amb el llibre. I és una mica el que volem. I el que ja seria el meu somni total és poder publicar aquests llibres en la llengua autòctona perquè la tradició oral no es perdi. No tot el món parla anglès, francès o espanyol als països. Cadascú té la seva pròpia llengua. I una de les qüestions de les quals ens adonem és que aquestes històries, cada cop que mor un ancià, mor una biblioteca, perquè ells tenen aquesta biblioteca mental i tots els ancestres que van darrere amb aquestes històries. És a dir, en certa manera, jo visc a través de les històries dels meus avis. Gràcies a Déu, vaig tenir l’oportunitat de tenir-los vius, conèixe’ls i passar temps amb ells per no perdre’m alguna d’aquestes tradicions que ells em van traslladar.

Zuberoa Marcos. Bisila, t’has convertit en una de les dones de negocis més influents. I no puc evitar pensar en tots els reptes que has hagut de superar, totes les barreres que has hagut de superar per arribar allà pel color de la teva pell, pel fet de ser dona, etcètera. Quan ara fas conferències per tot el món, què dius a les nenes? Perquè, a més, una cosa que m’ha sorprès molt és el que sempre t’havia transmès la teva família de: “Has de tenir molt de compte amb el que dius, amb el que fas, perquè ets la referència per qui ve darrere teu”. Que aconselles a les nenes?

Bisila Bokoko. Sobretot, que pensin en gran, que no deixin que les etiquetes els limitin. Jo sempre dic: “El que creus, crees”. Aleshores, una de les qüestions que per mi és molt important és que has de creure en tu. Has de trobar aquesta… aquesta història que tu vols ser. I cada nena ha d’escriure la seva història. I jo he escrit la meva. És a dir, podria haver estat una història completament diferent, però em vaig adonar amb temps que jo havia d’escriure aquesta història. Crec que va ser un llibre titulat ‘Les teves zones màgiques’, que va arribar a les meves mans per casualitat. Aleshores, sí que em va anar molt bé perquè jo tenia manca d’autoestima i pensava que les etiquetes que m’havien posat a classe… Doncs a l’escola: “Ets la negra”, “Ets allò…”. És a dir, sempre et posen etiquetes. Doncs m’estaven autolimitant. Aleshores, els primers problemes amb què em vaig trobar i les primeres barreres i les primeres tanques que haig haver de saltar van ser les meves de la meva ment. Aleshores, una de les qüestions que deixo molt clara a les nenes és que aquí hi ha les barreres més altes per saltar. I un cop fas aquest treball teu personal i comences a creure en tu i realment reforces la teva autoestima, ets capaç de fer grans coses, inclús que allò impossible sigui possible. Perquè hi ha moltes de les coses que he fet que pensava que serien impossibles i, finalment, han estat possibles. I també els dic que incús no sabia que existia la feina que jo tinc. És a dir, jo he inventat la meva feina, l’he fabricada i l’he anat dissenyant a poc a poc. I la meva feina, al final, és un còctel de totes les coses que per mi són importants. El còctel té Àfrica, té Espanya, té els Estats Units, té els llibres, té la família. És a dir, totes les coses que per mi són importants, i és l’essència de la meva vida, això és la meva feina. Aleshores, els dic això, que somiïn en gran, que no deixin que res ni ningú els limiti i que, sobretot, doncs creure en tu ho és tot. Aquesta fe.

Zuberoa Marcos. Una de les barreres que vas superar és la teva por a parlar en públic? Perquè tu viatges fent conferències. Forma part del teu mode de vida.

Bisila Bokoko. Mira, aquesta és una de les coses que és… El que era impossible per mi. Mira, aquesta por ve perquè el primer cop que es va celebrar una trobada familiar, quan jo era petita, devia tenir uns 11 o 12 anys, en què celebràvem Àfrica a València… I recordo, bé, doncs que tota la família estava molt il·lusionada, i el meu oncle em va encarregar que digués una poesia per la Verge Bisila, perquè el meu nom ve de la Verge dels bubis. Els bubis som una de les ètnies que vivim a Guinea Equatorial, i la Verge Bisila representa la mare i la deessa, perquè nosaltres tenim una deïtat que és masculina i femenina. Aleshores, estan totes molt equilibrades i en això crec que aquesta societat és avançada en aquest sentit, perquè no tenim aquesta distinció. I, bé, doncs m’havia d’aprendre aquella poesia en què explicava aquesta deïtat i com la Verge… A través de la Verge… Tenia un sol pit i alletava els nens que estaven febles en aquell poble i els van poder reforçar. I, bé, doncs era una història, però havia de memoritzar aquella poesia. I, quan vaig pujar a l’escenari, em vaig oblidar absolutament de tot perquè vaig veure tot el món mirant-me i em vaig bloquejar. Aleshores, vaig sortir de l’escenari i, en lloc d’improvisar o de fer alguna cosa, em vaig quedar petrificada de por i vaig sortir corrent. I, és clar, era una vergonya familiar.

I unes altres persones que aquell dia participaven, doncs tot el món ho va fer molt bé i jo vaig sentir totalment que havia decebut la meva família. I, sobretot, amb el pes que jo tenia ja des de sempre, de fer les coses bé. I ja vaig dir: “Mira, no parlaré”. Aleshores, vaig estudiar Dret i no em vaig presentar a cap examen oral en tota la carrera. Sempre me’ls deixava per setembre perquè al setembre era escrit. Després, a la meva feina a l’IVEX, no necessitava realment parlar gaire en públic perquè eren sempre… Si venia el president de la Generalitat, doncs parlava ell. Aleshores, no vaig haver… I a la Cambra de Comerç sí que em va tocar. Però, bé, en realitat, era explicar els comptes anuals, donar als socis una mica d’informació del que havia passat aquell any, tenien els consells d’administració cada dos mesos. I, així i tot, ho passava fatal cada consell i deixava que el meu president fos qui parlés. Jo li escrivia tots els guions i deixava que parlés. Però aquesta por… La por és una gran mestra. Perquè la por, a vegades, et mostra camins insospitats. I jo vaig escoltar aquesta por. I la veritat és que a la primera ocasió en què vaig haver de fer un esdeveniment important que la vida em va tornar a posar va ser quan es va fer Miss Turisme per primer cop a Guinea Equatorial. Aleshores, em truca la ministra i em diu: “Mira, Bisila, volem que parlis tu i que presentis aquest esdeveniment perquè, encara que els productors són de Londres i tot això, volem una persona autòctona. Tu parles els dos idiomes, no tenim gaire gent així i venen presidents també dels països francòfons i també parles francès. Per tant, hem pensat que ets tu qui ha de presentar el Miss Turisme enguany”.

I jo dic: “Bé, com dic que no a això? És el primer cop que el meu país em demana que faci alguna cosa”. Que era el primer cop… No podia dir que no. Aleshores, hi vaig arribar aquella nit rebentada, em van fer pujar a l’escenari i em van explicar el que havia de fer. Em van donar el guió i l’endemà em va dir el productor que em trucaria. I no em va trucar. Aleshores, a les dues de la tarda em truca la ministra i em diu: “Bisila, per què no estàs assajant?”. I dic: “A mi no m’ha trucat ningú”. Aleshores, va al centre i li diuen: “Aquesta noia és impossible, és a dir, ni bojos l’agafem. És a dir, que cal portar una altra persona i que ho faci ella”. I la ministra, no he vist mai ningú tan enfadat en tota la meva vida. Els va muntar un… Brutal, i els va dir “Em tornareu tots els diners que he pagat a l’organització”. I, a més, immediatament, hi havia les miss a l’escenari assajant. Ho va aturar tot i va dir: “Tot el món als hotels i torneu cadascú al vostre país. Encara que hagi de posar avions privats, tot el món marxa del meu país avui”. Aleshores, tots ens vam quedar al·lucinats. Diu: “O la Bisila fa aquesta presentació o no hi ha presentació. No vindreu al meu país a dir-me qui ha de presentar res”. Perquè aquesta organització era estrangera. Bé, tots com bojos demanant perdó a la ministra. I, en aquell moment, apareix el president del país. Jo al·lucinant. I ell diu: “Com va tot? Bisila, ja preparada?”. I jo: “Sí”. Però no estava gens preparada. I ho vaig passar fatal. I em vaig encomanar a una cosa més gran que jo i vaig dir: “Bé, a veure com surto d’aquesta”. Perquè, a més, hi havia els meus avis al país, el meu pare estava vivint al país, i totes les televisions dels 62 països que havien de representar aquelles miss.

I era el primer cop que es feia a Àfrica. Tot el món ho estava mirant, per tant, no podia fer una altra cosa. I no sé realment d’on va sortir aquesta força. Ja dic que a vegades cal encomanar-se a alguna cosa més gran perquè jo estava terroritzada no, el següent. I, a més, de sobte, la ministra segueix i diu: “Mira, he pensat que canviïs el guió. No m’agrada el que ha fet aquesta gent de Londres i ho canvies tot. I ho adaptes a allò africà, a allò nostre. I, a més, en anglès i en espanyol, perquè m’acaben de trucar que ve el president del Congo”. Venia el de Sao Tomé i Príncipe, venien de diferents… Aleshores, “no pressure”. Per tant, bé, aquell dia realment va ser com perdre, transcendir aquesta por perquè la vida m’havia posat un altre cop a la mateixa tessitura d’haver de representar el meu país en aquell moment i no podia fallar. I, a més, tenia molts ulls davant. I, a partir d’aquell dia, ja, crec que vaig perdre la por. Vaig treure la força. Vaig respirar. Estava histèrica al principi i vaig passar una nit sense dormir, però vaig arribar a l’escenari i, realment, la “performance” va ser perfecta. De manera que els mateixos presidents em van començar a convidar als seus països a fer el mateix. I, arran d’això, també de les Nacions Unides em van demanar que presentés el programa de l’UNTA per als Premis de Dones Empresàries. Fins avui segueixo, des d’aleshores, fent també de mestra de cerimònies per als Premis de Dones Empresàries de les Nacions Unides. I va ser això. Però crec que va ser la por… Que cal posar-se dins la por. És a dir, jo abans l’evitava, aleshores l’anava evitant i no em volia posar dins la por. Però la por… Quan tu et fas amic de la por, l’abraces i et dona un missatge. Perquè el missatge és: “No soc suficient”. Aquest és el missatge que la por m’estava donant. Que jo tenia un problema d’autoestima on no em sentia suficient i, per tant, evitava això. Però un cop et poses de ple en la por, la por t’ensenya també els teus punts febles, però també t’enforteix. I, des d’aleshores, bé, doncs… he pogut… A més, el més fort de tot és que ara visc d’això. Que això sí que ha estat ja el súmmum per mi.

Zuberoa Marcos. I, de fet, vull parlar d’alguns dels temes que són els més recurrents a les xerrades que fas. Un d’ells és, i a més em sembla que és molt rellevant aquest any que estem vivint, el paper de la tecnologia en el desenvolupament. M’agradaria que ens expliquessis una mica d’on ve el teu interès per aquest tema i per què dius que la tecnologia és clau per al desenvolupament.

Bisila Bokoko. Mira, doncs potser perquè estic mirant cap a Àfrica en aquest moment. Tots els països occidentals han passat per una revolució industrial, però Àfrica no. Àfrica s’ha perdut aquesta revolució industrial i, no obstant això, en aquest cas, si no perdrem el tren, la tecnologia realment pot fer que ens posem al mateix nivell de desenvolupament que la resta de països. Una de les coses de les quals m’he adonat és que, a través de la creativitat i la innovació, molts dels problemes a Àfrica, a través de la tecnologia es poden solucionar. Quan veig dones que no saben llegir ni escriure, però que amb un botó poden fer una transferència bancària i poden portar les seves finances i, a més, poden gestionar els seus sistemes agrícoles d’una manera molt més efectiva i eficient, doncs em sembla fascinant. És increïble quan vaig per la sabana africana i soc amb els massais, tots van amb el seu mòbil i saben on és el lleó i saben on hi ha l’altre… I es poden comunicar. I ha facilitat moltíssim les coses i, a més, és un tema de seguretat. Utilitzen el mòbil fins i tot com a llum, perquè quan et trobes enmig del no-res, aquell telèfon, realment, et pot salvar. I molts nens estudien amb els telèfons i tenen accés a altres mons. Això els ha obert els ulls a altres realitats que ni tan sols coneixien. Per tant, per mi, el tema tecnològic és important. I després és també donar a Àfrica l’oportunitat de solucionar problemes no només per als africans, sinó per al món. Hi ha, per exemple, al Camerun, una mena de Silicon Valley que és allà i que realment és fantàstic perquè estan creant solucions i tenen “partners” amb altres països. Hi ha inversors que estan invertint en tecnologia a Àfrica. Per tant, jo crec que la tecnologia ens servirà com a pont de creixement. I crec que això és també una eina molt bona per a l’educació.

Zuberoa Marcos. Bisila, quines són les persones que t’inspiren a tu avui dia? Hem parlat del paper que va tenir la teva àvia quan eres petita. Però, avui dia, com a la ciutadana del món que ets, on trobes la teva inspiració?

Bisila Bokoko. Bé, per descomptat, els meus pares també són… Ambdós tenen moltíssima influència. I, per descomptat, els meus fills són els meus grans mestres també. M’inspiren cada dia. El meu marit, per descomptat, també. Però… I els meus tres germans, amb els quals també tinc una relació molt, molt especial i col·laborem tant en negocis com en coses. Però les biografies, en realitat, són la meva gran inspiració. És a dir, a través d’aquests autors, arribo a trobar solucions. Són mentors per mi. I, per citar-te’n alguns d’enguany, per exemple, mentre estàvem confinats, aquestes biografies que et regalen molts cops i que tens a la biblioteca i no tens molts cops temps, doncs enguany ha estat… I una… Te’n diré cinc, però la de Ruth Bader Ginsburg és una de les que més m’ha inspirat. Jo, per descomptat, sabia qui era. I sabia que havia estat la segona dona al Tribunal Suprem. Però entrar a la seva història, realment, i veure com havia combinat tan bé la seva vida familiar amb aquella professionalitat, és una cosa que realment em va tocar. La biografia de Michelle Obama, que també és un gran referent per mi i és un mirall on mirar-se. Nelson Mandela, per descomptat, és també un dels meus grans Ídols. I hi ha altres biografies que no hauria pensat que llegiria, però és la de Winston Churchill. I ell se sentia com un home de destí i va fracassar tants, tants cops fins que realment va arribar a fer les seves coses. I darrere d’aquesta insatisfacció, una infància també on els seus pares realment no li havien donat suport, però ell va creure en ell mateix. Steve Jobs també és una de les biografies que he llegit enguany, i totes tenen això en comú. És a dir, que han hagut de fracassar diversos cops i que han hagut de trobar aquesta força dins d’ells mateixos per poder fer història. I els canvis que han fet, que encara segueixen a les nostres vides. No només han tingut una influència en mi, sinó que han influït en tot el món.

Zuberoa Marcos. Una de les històries més boniques que t’he sentit explicar, especialment parlant dels emprenedors, d’aquesta gent que ha desenvolupat coses que han revolucionat el món, com el que mencionaves ara, com Steve Jobs. Una de les coses que t’he vist explicar és que és molt important aquesta passió i aquesta força interior teva que et mou a fer això, però també és la gent que t’envolta i el que t’aporten diferents tipus de persones que t’envolten. El paper que tenen per ajudar a tu a desenvolupar aquesta idea que tens. I m’agradaria que expliquessis una mica això, perquè tots tenim aquest tipus de persones al voltant.

Bisila Bokoko. Mira, jo crec que són vuit tipus de persones les que tots hauríem de tenir a la nostra vida, tant si emprens com si no. Però el primer és, per descomptat, el “cheerleader”. La persona que sempre t’està animant. Aquest tipus d’amic a qui truques i que, qualsevol projecte que li diguis, encara que sigui la bogeria més gran, sempre et dirà: “Tu ho pots fer, ho faràs”. Un altre és el “pusher”, el que jo dic que t’empenta. L’amic al qual expliques alguna cosa i, uns mesos més tard, et diu: “Tu com anaves amb això? Has fet el que pensaves fer?”. I necessites aquest tipus d’amic perquè és l’amic a qui realment pots consultar coses i que t’empentarà sempre a ser la millor versió de tu mateix. Després hi ha el lleial, qui potser no és la millor persona amb qui aniries de festa, però que saps que té la teva orella i que sempre va amb… No et jutja. Tu li pots explicar qualsevol cosa i aquesta lleialtat és allà. És una persona que t’escolta. No cal veure’l tot el temps, però saps que sempre és allà. I, res, després també tens el mentor, l’amic mentor. Que ja ha estat on tu estaves i que et pots mirar en ell perquè ja ha fet aquest camí i t’ajudarà a poder assolir les coses que tu volies. Després, també tens l’amic aventurer. Jo tinc una amiga, per exemple, que… Jo sempre… M’encanten els ases, jo volia pujar sobre un ase, i el dia que vam tenir l’oportunitat, vam arribar a Salamanca, a un poble, i, aleshores, el capellà del poble tenia uns ases i ella li diu: “Doncs la Bisila tota la vida ha volgut pujar sobre un ase, per què no l’ajuda?”. Total, que allà vam anar i sense cadira ni res. El cura em va dir: “Puja sobre l’ase i jo t’ajudo”. I necessites aquest tipus d’amic que sempre és l’aventurer i que t’ajuda. I l’altre tipus d’amic és l’amic de tota la vida. És a dir, jo, la meva millor amiga de València és qui em coneix més que ningú. Quan li pregunten coses sobre mi, ella segueix veient la Bisila de sempre. No veu una altra Bisila, sempre veu la mateixa. I jo crec que és important tenir aquest tipus d’amic que ha estat amb tu tota la vida i, passi el que passi, seguiu sent tota la vida amics. I després, bé, l’amic que està com una cabra. És a dir, el boig total. Que li truques i hi ha amics meus que no necessito veure Netflix perquè, només amb les seves històries, ja en tens suficient. Són els que et fan riure. Aleshores, jo crec que aquest tipus d’amic també és important. I tenir aquest tipus de persones a la teva vida. Al final, tu ets el resultat de les persones més properes teves. I jo he tingut la sort de tenir molts somiadors al costat. I aquests somiadors sempre han fet que, inclús quan jo els explico alguna bogeria, no m’hagi semblat tan boig perquè ells ja n’han tingut moltes d’aquestes. I tinc diversos casos d’aquests.

Zuberoa Marcos. Tens una anècdota molt curiosa que et va passar a Nova York, parlant de bogeries. I és una trobada fortuïta, una cosa molt habitual en aquesta ciutat, amb un productor.

Bisila Bokoko. Sí.

Zuberoa Marcos. Que et va dir que volia representar al Madison Square Garden els ‘101 dàlmates’.

Bisila Bokoko. Mira, aquesta és una de les persones potser d’aquest tipus d’amics, i és un gran mestre. Jo tenia un viatge programat a Espanya, i la meva secretària va venir i em va dir: “Mira, t’ha trucat un noi que diu que no et pots perdre l’oportunitat de coneixe’l, perquè aquesta experiència et canviarà la vida”. Aleshores, jo li vaig dir: “Mira, doncs ja estàs fent lloc a l’agenda perquè cal conèixer aquest ésser”. Si ens diu que em canviarà la vida… Aleshores, aquest noi vivia a Madrid, i em va convidar al teatre Häagen-Dazs de Madrid, n’era l’amo. I imagina-t’ho. Jo arribo allà i ell estava allà assegut a l’escenari, esperant-me amb un cuscús marroquí fantàstic. Aleshores, m’explica que té el somni de produir els ‘101 dàlmates’. Hi ha una cosa que se’m va quedar d’aquesta conversa perquè jo vaig dir: “Com has arribat a ser productor?”. I em va dir: “Mira, vaig intentar ser torero com el meu pare i em va anar molt malament perquè ho feia fatal. Després, vaig intentar ser actor i em va anar pitjor, perquè ho faig fatal. Però el que sí que faig bé és ser productor, i he portat els musicals a Espanya i funciona molt bé, però aquest somni… No em vull quedar amb ell sense haver-lo complit”.

I jo l’únic que sé és que en aquesta conversa hi va haver alguna cosa d’ell que vaig pensar: “D’acord, està com una cabra, però ho farà”. I el vaig ajudar amb això. Aleshores, vam treballar conjuntament. I, de fet, quan vaig haver de mostrar al Consell d’Administració aquest projecte que anàvem a fer conjuntament, doncs en principi… El consell va pensar que també estava boja com ell i no ens van donar suport al principi. Però, bé, jo vaig seguir empentant i, dos anys més tard, vaig ser al Madison Square Garden veient aquest musical i, a més, amb gossos vius, perquè ell volia els gossos vius. Vam haver de parlar amb l’Associació d’Animals de Nova York. Aquests gossos s’han de tractar… Bé, increïblement bé. Amb spa entre hores… De tot. I, realment, va ser una experiència molt reveladora. Però també em vaig adonar que ell no només era un somiador, sinó que porta el somni a l’acció. Per tant, crec que és molt important això. És a dir, les persones amb somnis és clar que els compleixen, però hi ha una gran diferència entre quedar-se només en el somni… Ell ho va somiar, ho va veure, ho va viure, es va posar a estudiar anglès, perquè no parlava ni una paraula d’anglès quan ens vam conèixer, va fer l’esforç de venir aquí a viure, entendre la cultura, anar a les reunions, aprendre-ho tot… S’ha de fer un esforç. De fet, van ser dos anys. Però ell va treballar constantment amb un nivell de compromís. I, lògicament, és una persona que va tenir una gran influència a la meva vida. I fins al dia d’avui, és com un germà gran per mi. Ell ha estat a Kènia, a una de les nostres biblioteques, fa un parell d’anys. I és un gran col·laborador.

Zuberoa Marcos. Jo crec que has dit una cosa que és molt important: com aquest amic teu va imaginar el que volia fer i després ho va portar a l’acció, ho va executar. I va trigar dos anys, però ho va executar. I una de les idees que menciones molt a les teves xerrades és la diferència entre imaginar una cosa i visualitzar-la. I crec que és molt important, perquè tots ens podem imaginar coses i somiar com m’agradaria fer això, o m’agradaria ser així o m’agradaria ser allà. Però després, portar això a l’acció, no tot el món ho fa. I m’agradaria que parlessis una mica més d’això.

Bisila Bokoko. És el que jo anomeno una mica “el poder de la manifestació”. És a dir, la imaginació és la primera part, quan ho veus, però se’t queda només al cap. És un procés racional, lògic, tu t’ho imagines. I tots ens sabem imaginar les coses, però visualitzar és diferent. Perquè, en visualitzar, ho vius. Vius aquesta experiència i, abans de passar a viure-la físicament, la vius i la sents. I, al mig, jo diria que hi ha dues coses importants i que dic a les meves xerrades, i és sempre l’acció. És a dir, has de passar a l’acció perquè, realment, les persones es queden la majoria de les vegades imaginant les coses, però no passen a l’acció. I la gent veu aquesta acció com una muntanya. Perquè no saben ni per on començar i diuen: “Bé, doncs…”. Per mi, jo crec que el primer que cal fer és començar pel principi. Envolta’t de les persones que et poden donar suport. Aquesta persona el primer que va fer és: “A veure, jo visc a Madrid, vull anar a Nova York. Doncs contacto amb una persona que viu a Nova York, li explico el meu projecte per veure com em pot ajudar, a veure quins contactes podem fer conjuntament”. És a dir, aquest tipus d’accions. Es posa a estudiar anglès, entén una mica millor la cultura americana. És a dir, les persones, a vegades, on es perden és en l’acció. Després, una altra cosa. Jo sempre dic: “Llegeix, llegeix, llegeix, llegeix”. Llegeix tot el que puguis sobre el que vulguis fer. Mira altres persones que ho han fet abans. I, després, tenir aquest cercle que et pot ajudar. Aquests mentors, aquestes persones que et poden orientar. I, després, visualitzar. És realment… És a dir, visualitzar no és tan fàcil. És a dir, molts cops, la gent confon el que tu has dit, la imaginació amb visualitzar. Però visualitzar és un procés. Jo ho faig molt a les meditacions, és per mi important el tema de visualitzar i viure aquestes coses. Com et sentiries realment si estiguessis vivint aquest somni? És a dir, t’hi has de veure. I això és el que jo vaig veure que feia. Ell es veia ja als diaris, que parlarien d’ell, els contractes que signaria, on el portaria el següent nivell.

I això és el que les persones a vegades no saben fer. El tema de visualitzar. I són petits passos. Començar a sentir com em sentiré. Jo penso que, per ser la millor versió de tu mateix, quan t’imagines el teu somni, has d’anar caminant cap a aquest somni comportant-te com si ja fossis aquesta persona que té aquest somni. T’has de preguntar: “La persona que vull ser faria el que estic fent ara? Inflar-se a Netflix i menjar crispetes tot el dia?”. Doncs no. Aleshores, ho he d’eliminar dels meus hàbits. És a dir, és una mica que entenguis que, per visualitzar alguna cosa, has de començar a pensar: “Bé, si vull aquesta casa o vull viure en aquest país, m’he de posar a parlar la llengua d’aquest país”. M’he d’imaginar quin tipus de casa, com em sentiria vivint allà. Aleshores, és un viatge, primer, amb la ment, intentant sentir aquestes… La sensació d’alegria que et produiria tenir aquest somni primer l’has de sentir.

Zuberoa Marcos. Hem parlat de la teva faceta com a filantropa, de la teva faceta com a dona de negocis, com a dona que inspira altres persones a través de les conferències que fas en públic. Hi ha una faceta teva de la qual no hem parlat encara, però me l’he reservada per l’última, que és la teva faceta com a mare. Ets mare de, corregeix-me si m’equivoco, dos adolescents.

Bisila Bokoko. Sí.

Zuberoa Marcos. De tot el que has après tu al llarg de la vida en l’àmbit personal i en la teva carrera professional, quines són les lliçons que transmets?

Bisila Bokoko. Bé, la primera és que no vull que… tenir cap frustració per traslladar-los a ells. Perquè he vist que algunes de les qüestions o “unfinished business” d’altres persones, a vegades, les traslladem als fills. Aleshores, jo, des que eren molt petits, no que volgut fer això. Per això he intentat viure la meva vida de la manera més plena possible i ser superautèntica amb ells. Que ells sàpiguen que també tinc somnis. I no els trasllado a ells el que no he pogut aconseguir. Ho intento aconseguir amb la finalitat de no traslladar-los a ells aquest pes i que ells tinguin els seus propis somnis. I sempre els insisteixo moltíssim que siguin ells mateixos. Que siguin autèntics, que no han de seguir a ningú. I en això els respecto perquè són ambdós molt diferents de mi, i ells tenen la seva pròpia personalitat i la seva pròpia manera de fer les coses. I és una cosa que sempre els he volgut inculcar. Que siguin ells mateixos. Però, sobretot, que siguin bones persones. Si és l’única cosa que aconsegueixo d’ells, al final, jo seré feliç amb això. Però ells també han après a tenir una visió del món molt global perquè, des que eren molt petits, han viatjat amb mi, han vist altres cultures… Tenen els seus propis criteris, pensen per ells mateixos. En moltes ocasions, ni tan sols estan d’acord amb el que els seus pares diuen o fan. Però jo crec que ells entenen que jo no soc una mare típica. Però jo crec que ens entenem molt bé perquè hi ha una cosa que sempre han vist, i és que soc supertransparent amb ells. Ells són al meu “business”. Ells saben què estic fent. Ells formen part del meu procés creatiu. Em donen idees. No els he parlat mai com a nens, sinó que ells en formen part. Saben quan estic bé, quan no estic bé. No he tractat mai de protegir-los de les meves emocions, sinó que formen part de les meves emocions. Recordo quan em van fer fora de la Cambra de Comerç d’Espanya als Estats Units i vaig arribar a casa. La meva filla tenia vuit anys i el meu fill tenia… cinc anys. I els hi vaig dir. Els vaig dir: “M’acaben d’acomiadar”. Eren nadons. Eren nens. Aleshores, des de molt nens, han estat involucrats en tots els meus processos. És a dir, si als meus negocis alguna cosa no funciona o algun projecte no ha tirat endavant, ells estan molt en contacte amb saber que, molts cops, els pares els volem educar per protegir-los de totes les coses. I crec que és important que els nens sàpiguen què està passant i explicar-los les coses com són i, per descomptat, els explico moltes històries, i riuen molt.

Zuberoa Marcos. M’imagino que els llegeixes molt i llegeixen molt també.

Bisila Bokoko. Doncs sí, mira. La meva filla, per exemple, llegeix moltíssim. I el meu fill no tant, però tampoc el forço. Perquè també sé que els meus pares em forçaven i a vegades… és l’efecte. Al meu germà el forçaven a llegir els mateixos llibres i el meu germà passava completament i, aleshores, odiava llegir per això. Després, ja ha començat a llegir. Aleshores, amb això tinc bastanta cura i deixo que cadascú vagi tenint els seus propis processos. I, a poc a poc, he vist com el meu fill, també, que al principi no li interessava gaire la lectura, de sobte ha anat escollint les seves lectures. Jo el poso sempre davant de la biblioteca i li dic: “A veure, fes-me un favor. És Nadal. Dona’m de regal un llibre. Quin llibre llegiràs?”. És una mica la manera en què jo els dic que em regalin a mi aquest coneixement que ells volen. I, aleshores, ell escull el llibre que vol i, d’aquesta manera, prefereixo que tingui una relació sana amb els llibres i que no sigui una cosa imposada.

Zuberoa Marcos. Bisila, quin plaer. Moltes gràcies per compartir aquest temps amb nosaltres.

Bisila Bokoko. Gràcies a vosaltres. Gràcies a vosaltres perquè, a més, com que soc tan fan d’aquest programa, no puc estar més feliç. Així que moltíssimes, moltíssimes gràcies.