Com fem servir el mòbil davant dels nostres fills?
Adam Alter
Com fem servir el mòbil davant dels nostres fills?
Adam Alter
Psicòleg i professor
Creant oportunitats
La teva relació amb la tecnologia és el millor exemple per al teu fill
Adam Alter Psicòleg i professor
Adam Alter
Adam Alter és psicòleg i professor del departament de psicologia de la Universitat de Nova York. Col·laborador habitual de prestigiosos mitjans de comunicació com The New York Times, The New Yorker, The Washington Post, Wired i Popular Science. Alter ha escrit nombrosos articles sobre psicologia social i coneixement humà, aspectes en què centra la seva investigació.
Alter és autor del llibre, èxit de vendes als EUA, 'Irresistible', en què de manera senzilla i a través de nombrosos exemples, analitza l'ús que fem dels telèfons mòbils i altres productes tecnològics que aconsegueixen atrapar la nostra atenció.
Com podem conviure amb dispositius tecnològics, com els mòbils, que tenen un paper tan important en les nostres vides? El professor Alter, descriu un comportament nociu i addictiu per als nostres fills a través d'exemples amb els quals moltes persones se sentiran identificades. "Si sempre els dónes una solució en forma de pantalla, els nens no aprendran a regular-". La interacció amb la tecnologia quan els fills estan davant és el millor exemple perquè, tal com adverteix, "els nens consideren interessant allò al que els seus pares presten atenció".
Transcripción
Si traiem això, molt del que fem és entretenir-nos, i això està bé, però només mentre no envaeixi el temps que hauríem d’invertir en altres coses més importants. Una d’aquestes coses que hauríem de fer i no fem és passar temps amb éssers humans de carn i ossos: éssers estimats, amics… Fer exercici! Fem menys exercici perquè ja no tenim temps. Dedicar-nos a coses que ens facin créixer, que ens facin humans, com les aficions, activitats importants per nosaltres, que ens apassionen o ho haurien de fer. Tenim menys temps per fer aquestes coses perquè passem molta estona amb el mòbil. És la vida moderna, quasi sempre estem cansats, treballem massa, així que agafem el mòbil per desconnectar uns minuts, i això està molt bé. Però cal saber on és el límit. És diferent per cada persona, no hi ha una recomanació única i en gran part és subjectiu. Cal preguntar-se: “Fins a quin punt crec que el meu ús de la tecnologia entorpeix el meu benestar i m’està impedint fer altres coses?”.
Pregunta't: "Fins a quin punt crec que el meu ús de la tecnologia entorpeix el meu benestar i m'impedeix fer altres coses?"
En segon lloc, és molt fàcil que la vida en línia sigui perjudicial pel benestar d’un nen. Com que la gent a Internet maquilla la seva vida, a la fi, el que ocorre és que només es publica el millor 5 % de la seva vida real i l’altre 95 % queda ocult. Si ets un nen i creus que Internet és un reflex precís de com viuen els demés, si només n’has vist el millor, comences a pensar que la teva vida és menys interessant, més mundana, que no és tan rica com la d’altres persones. És molt perjudicial perquè entrem en un bucle constant de comparar-nos i de qüestionar-nos la nostra vida. “Soc feliç? Hauria de fer les coses d’una altra manera? Tinc tot el que necessito? Tinc alguna carència?”. Si sembla que tot el món té una vida meravellosa, tu et sents malament. És preocupant.
Però aquest mateix procés que et porta a no aprendre tan ràpidament a interactuar socialment vol dir que altres persones també poden actuar i no arribar a veure les conseqüències que els seus actes tenen en tu. Per això el “bullying” és molt present a Internet. És facilíssim dir coses horribles sense saber si està afectant algú. Molts més adolescents que fa deu o quinze anys pateixen aquest tipus d’assetjament, perquè és fàcil ser-ne la víctima sense que arribi a afectar l’abusador, que no veu com afecta els demés. Potencialment, hi ha moltes conseqüències negatives. Ara, dit això, també n’hi ha algunes de positives. Pots interactuar amb molta gent, de manera àgil, sense cap cost, no requereix molt de temps, i això pot ser molt enriquidor per molts que són capaços d’arribar a establir relacions d’amistat sòlides. Es connecten cada dia a la mateixa hora, parlen amb la mateixa gent i troben en això una cosa genuïnament reconfortant. No és tan intensa com una interacció cara a cara, però és una relació important per molta gent. Per aquells que pateixen ansietat social, aquest para-xocs que suposa Internet representa un gran avantatge. No pateixes la pressió d’haver de desenvolupar tota una sèrie d’habilitats socials. És agradable poder-te aturar un minut per respondre i no haver-ho de fer de manera instantània. Molts pares amb fills tímids m’han dit que a ells els ha salvat la vida perquè, quan interactuen per Internet, no pateixen la mateixa ansietat que quan es troben cara a cara amb gent del món real. Això els salva perquè arriben a tenir aquesta connexió que potser d’una altra manera no tindrien.
I això ens duu al següent pas, que és dir: “Sí, això és molt divertit, jo també hi jugaria vuit hores al dia si no tingués coses a fer, però soc un adult i les tinc, però és que tu també les tens. Així que parlem de què és l’equilibri. No podem menjar postres sempre, doncs el mateix passa amb allò en què invertim el temps. El nostre temps és limitat. Així que fem una cosa: aquestes hores del dia, juguem al joc i, aquestes altres hores, fem altres coses. Ho intentem?”. Simplement obrir aquesta via de comunicació ja fa molt. No tots els nens diran: “Sí, és clar. Jo encantat de jugar-hi dues hores al dia”, però sí que és un bon primer pas, perquè aquesta voluntat de l’adult obre la via de comunicació i permet que el nen estigui més disposat a parlar amb els seus pares dels problemes que pugui tenir amb la tecnologia. No obstant, com deia abans, si ja has fet per comunicar-te i per entendre el procés, el següent seria parlar amb un psicòleg o un orientador, algú que et pugui ajudar. Avui dia, molts psicòlegs especialitzats en adolescents entenen aquests problemes perquè són molt comuns. És clar que els entenen. Si tractes aquest grup d’edat, no és res de nou. Tinc molts amics psicòlegs d’adolescents i tots ells saben del tema. Encara més, tots juguen a aquests jocs per entendre què passa.
Una de les preocupacions que em traslladen els pares és: “I si els meus fills no aprenen a fer servir la tauleta o l’’smartphone’, per exemple?”. Aquests dispositius estan tan ben fets que tardes vora cinc minuts a saber fer-los servir. No crec que haguem de tenir-los a les escoles durant anys perquè els entenguin. El dones a un nen d’un any i sap fer-lo servir de manera bàsica. Per tant, aquest argument que diu que cal ensenyar els nens a utilitzar la tecnologia moderna perquè és molt difícil només se sosté si els ensenyem, per exemple, programació. Estic totalment convençut que s’hauria d’ensenyar programació a les escoles, als instituts, sobretot, i abans també, perquè és una manera molt interessant d’interactuar amb una pantalla. Moltes escoles les utilitzen només per donar contingut, és a dir, de forma passiva.
Jo crec que el que cal ara és un estudi que sigui terminant, que agafi nens aleatòriament i… No sé si és viable fer-ho… Agafar nens i assignar-los de manera aleatòria que facin servir pantalles durant, per exemple, zero hores, una, dues, tres, quatre al dia, i monitorar la seva vida. Com els afecta? Com afecta fer servir Facebook una, dues o tres hores al dia, o com actua com a ésser social? O com a pare? O a la feina? No en coneixem la resposta, no s’ha realitzat aquest estudi i crec que és necessari. La logística és complicada però, tenint en compte aquesta resposta, aquestes proves a llarg termini, podrem afirmar de forma definitiva que, en cas que apareguin els problemes, cal canviar la nostra manera d’interactuar amb la tecnologia. Però encara no hi hem arribat.