06:09
Com fem servir el mòbil davant dels nostres fills?
Adam Alter
Com fem servir el mòbil davant dels nostres fills?
Adam Alter
Psicòleg i professor
Creant oportunitats
Más vídeos
VEURE PROGRAMA COMPLET
30:57
La teva relació amb la tecnologia és el millor exemple per al teu fill
Adam Alter Psicòleg i professor
Adam Alter
Adam Alter és psicòleg i professor del departament de psicologia de la Universitat de Nova York. Col·laborador habitual de prestigiosos mitjans de comunicació com The New York Times, The New Yorker, The Washington Post, Wired i Popular Science. Alter ha escrit nombrosos articles sobre psicologia social i coneixement humà, aspectes en què centra la seva investigació.
Alter és autor del llibre, èxit de vendes als EUA, 'Irresistible', en què de manera senzilla i a través de nombrosos exemples, analitza l'ús que fem dels telèfons mòbils i altres productes tecnològics que aconsegueixen atrapar la nostra atenció.
Com podem conviure amb dispositius tecnològics, com els mòbils, que tenen un paper tan important en les nostres vides? El professor Alter, descriu un comportament nociu i addictiu per als nostres fills a través d'exemples amb els quals moltes persones se sentiran identificades. "Si sempre els dónes una solució en forma de pantalla, els nens no aprendran a regular-". La interacció amb la tecnologia quan els fills estan davant és el millor exemple perquè, tal com adverteix, "els nens consideren interessant allò al que els seus pares presten atenció".
Transcripció
00:01
Zuberoa Marcos. Moltes gràcies per fer lloc per nosaltres. Et volia preguntar com vas començar a estudiar l’addicció a la tecnologia.
00:06
Adam Alter . Crec que qualsevol investigador del comportament s’inicia en un tema observant el seu propi comportament i avaluant si hi ha alguna carència o alguna cosa que no funcioni. Vaig veure que, de la mateixa manera que li passava a molta gent, la meva interacció amb la tecnologia distava de ser perfecta. Passava moltíssim temps diari davant de pantalles, amb diferents formats, jocs, portàtils, “smartphones”, tauletes… Em vaig anar adonant de petites coses. Per exemple, jo volo amb freqüència entre Nova York i Los Ángeles per feina, i sempre em proposava avançar feina, dormir, menjar, coses així. Però em posava a jugar a un joc abans de l’enlairament i seguia jugant quan aterrava. I pensava: “Tinc algun tipus de problema? Potser tinc una personalitat particular”. Però vaig veure que no era el cas, que molta gent juga a aquests mateixos jocs i té els mateixos problemes, i no només amb els jocs, sinó amb moltes altres experiències: les xarxes socials, el correu, els missatges… Tot tipus de plataformes en línia que es fan anar amb pantalles. Això em va començar a interessar i, com em puc permetre el luxe d’estudiar allò que per mi és important o interessant, ho vaig poder explotar a fons, i en va sortir un llibre.
01:14
Zuberoa Marcos. Quan afirmes que estem enganxats a la tecnologia, tens les dades que ho demostren?
01:20
Adam Alter. Sí, en tinc les dades. Va ser curiós perquè tenia la sensació que feia servir molt el mòbil, però no sabia quant. Vaig trobar un home que havia desenvolupat una aplicació que monitora el temps que fas servir el dispositiu i per a què. El vaig trucar i li vaig preguntar quant de temps passem mirant la pantalla i ell em va dir: “Quant creus? Intenta esbrinar-ho”. Jo vaig dir que al voltant d’una hora, i ja em va semblar excessiu, com a molt, una hora i mitja. Ell em va dir: “Quasi tothom diu la meitat del temps real. Descarrega’t l’aplicació al teu mòbil i veuràs quant de temps el fas servir”. Utilitzava el mòbil unes tres, tres hores i mitja al dia, molt més del que em pensava. Em va comentar que la mitjana als Estats Units era de tres hores al dia, i això és cert a quasi tots els països desenvolupats: una gran part d’Europa, Austràlia, el Regne Unit… El vaig tornar a trucar un any més tard i li vaig preguntar si la mitjana seguia sent de tres hores com feia un any, i em va dir que no, que n’eren quatre. Ara ja no són tres hores, que ja és bastant, sinó que, només en un any, han augmentat a quatre. Doncs crec que, amb el poc temps lliure que tenim, si passem quatre hores amb el mòbil i aquest temps no és realment enriquidor, tenim un problema. La qüestió és: què fem en aquest temps? Hi ha vàries coses. Una és quan fem servir el mòbil com a eina: mirar un mapa, el temps… Coses que són més senzilles de fer amb el mòbil o la tauleta del que ho han sigut mai. No cal que et compris el diari, per exemple. Això està molt bé i ens estalvia molt de temps. És probablement el millor que ens ofereix el mòbil, així com les eines educatives.
03:04
Si traiem això, molt del que fem és entretenir-nos, i això està bé, però només mentre no envaeixi el temps que hauríem d’invertir en altres coses més importants. Una d’aquestes coses que hauríem de fer i no fem és passar temps amb éssers humans de carn i ossos: éssers estimats, amics… Fer exercici! Fem menys exercici perquè ja no tenim temps. Dedicar-nos a coses que ens facin créixer, que ens facin humans, com les aficions, activitats importants per nosaltres, que ens apassionen o ho haurien de fer. Tenim menys temps per fer aquestes coses perquè passem molta estona amb el mòbil. És la vida moderna, quasi sempre estem cansats, treballem massa, així que agafem el mòbil per desconnectar uns minuts, i això està molt bé. Però cal saber on és el límit. És diferent per cada persona, no hi ha una recomanació única i en gran part és subjectiu. Cal preguntar-se: “Fins a quin punt crec que el meu ús de la tecnologia entorpeix el meu benestar i m’està impedint fer altres coses?”.
04:01
Zuberoa Marcos . Tothom té el mateix risc de desenvolupar aquestes addiccions o hi ha grups de persones, adults, nens, que hi són més vulnerables?
04:14
Adam Alter . Tots tenim el mateix sistema: la mateixa anatomia, cervells pràcticament iguals, les nostres reaccions són pràcticament les mateixes, mateixes recompenses, mateixos senyals, mateixos detonants… Així que tots correm el mateix risc, si ho volem dir així. Tots som susceptibles. És cert que és, en gran part, estructural. És a dir, si s’ha creat un univers en què tots els teus amics són en un dispositiu i s’espera que responguis als trenta segons, tu també hi seràs. Així que, tal com es troba estructurada la societat ara mateix, és particularment perillós per adolescents i preadolescents perquè la major part de les seves interaccions socials ocorren en línia. A quasi tot el món, s’espera d’ells que es trobin connectats, davant del mòbil, llestos per contestar, disposats a interactuar amb gent… Bàsicament, des que surten de l’escola fins que se’n van al llit. Això vol dir que tot el seu temps lliure, l’únic que tenen entre setmana, l’ocupen amb el mòbil. I això és un factor estructural, així és com tots vivim. Si això canviés, els joves sortirien més, jugarien més, farien altres coses que són positives per ells. Però és perillós perquè, tal com ha evolucionat el seu món, no es poden allunyar de la pantalla amb la mateixa facilitat que els adults, perquè les nostres vides no giren tant al voltant del mòbil, sobretot a escala social.
Pregunta't: "Fins a quin punt crec que el meu ús de la tecnologia entorpeix el meu benestar i m'impedeix fer altres coses?"
05:32
Zuberoa Marcos . Existeixen senyals, canvis de comportament, que puguin indicar als pares que els seus fills es troben enganxats a la tecnologia?
05:42
Adam Alter . La primera cosa que cal fer és vigilar-ne el temps d’ús. Si veus que el teu fill utilitza el mòbil o qualsevol altre tipus de dispositiu durant vàries hores al dia, el pots monitorar per saber quant. Jo no ho faria en secret sense que el nen o l’adolescent ho sàpiga, sinó que li diria: “Vegem quant de temps hi inverteixes”. Dono classe a adolescents a l’estiu i alguns gasten fins a deu hores diàries davant de la pantalla. No sé ni d’on treuen el temps, no entenc com poden existir i fer les altres coses necessàries. Però, si ets pare, és una cosa que val la pena saber. Així que per començar cal saber quant temps hi dedica. L’avantatge d’aquestes aplicacions és que també pots saber què fan durant aquest temps. L’inverteixen en redactar correus per la feina o l’escola? Envien missatges? O passen potser quatre hores seguides a Instagram, Facebook, Twitter o Snapchat? És molt important identificar què fan en aquest temps. Però l’essencial és tenir amb el teu fill o la teva filla una conversa un cop tens clar què fa, sobretot si té l’edat suficient per tenir-la, i dir-li: “Quanta estona et sembla bé? Trobem-hi un equilibri. Per què no escollim dues horetes al dia, de set a nou de la tarda, per exemple, o de sis a vuit, i durant aquestes hores, cada dia, agafem tots els dispositius, els posem en un calaix, el tanquem, els deixem allà i fas altres coses? Pots sortir al carrer, xerrar o interactuar amb nosaltres… Coses que no requereixin pantalles”. Hi ha nanos que estan encantats amb això, ho gaudeixen i els resulta enriquidor, i això és fantàstic. Però uns altres manifesten una síndrome d’abstinència, que és com si els traguessis una droga, i ho passen molt malament. Només poden pensar què estaran fent els seus amics mentre no es troben en línia. Pateixen el que es coneix com FOMO, o “por a perdre’s alguna cosa”. Quan aquest és el cas, sí que és un problema. Pot ser un problema menor que es resol parlant-lo, intentant aprendre a gestionar-lo. Però pot ser un problema greu fins arribar al punt en què el nen no és capaç d’acomplir les seves obligacions, se sent aclaparat per tot el que l’envolta, ja que no sol tenir l’ocasió d’atendre tot allò que hi ha fora de la pantalla. Arribats a aquest punt, en els casos més greus, com a mínim als Estats Units i a algunes parts d’Europa, la gent va a centres de tractament específics. Encara són una cosa molt recent, la seva eficàcia també és qüestionable, sembla que alguns funcionen millor que d’altres. Per ara, no existeix un mètode provat i definitiu per tractar aquesta addicció. És molt baix el percentatge de nens que el necessiten. Però aquest seria l’ordre dels passos: veure el temps d’ús, què ocorre en aquest temps, parlar amb el nen per intentar arribar a una solució i, si no funciona, parlar amb un especialista del tema.
08:30
Zuberoa Marcos . Tots hem viscut la situació de ser en un restaurant esperant que duguin el menjar i veure com els pares donen el mòbil al nen perquè s’entretingui veient YouTube o el que sigui. Els nens aprenen per imitació, tots ho sabem. Aleshores, com haurien d’interactuar els pares amb la tecnologia, amb els seus dispositius, quan els nens són davant?
08:56
Adam Alter . Els nens consideren interessant allò a què els seus pares paren atenció. Així que, si pares atenció a una pantalla, el teu fill pensarà que és molt interessant. Si pares atenció a un llibre, el nen voldrà saber què hi ha allà. Sigui el que sigui allò que capti la teva atenció, el teu fill ho considerarà interessant. Així aprenen. Admiren els seus pares, sobretot quan són més petits, i volen saber què interessa els seus pares i interessar-s’hi ells també. A una edat molt avançada, els nens, això va passar amb el meu fill quan tenia quatre mesos, paren atenció a allò que fas. Estic d’acord amb tu, considero molt important que els pares, quan hi ha nens davant, deixin a banda les pantalles, com voldrien que el seu fill fes en aquells moments. Si et sembla bé que el teu fill miri a totes hores la pantalla, ho pots fer també. Si hi ha algun moment en què no vols que miri el mòbil, has de complir exactament la mateixa norma. Perquè si tu fas servir el mòbil, és el mateix que si el fa servir ell o ella, fomenta el mateix comportament.
09:54
Zuberoa Marcos . Aconsellaries també als pares que ells també s’imposessin unes hores sense mòbil cada dia?
10:00
Adam Alter. Sí, crec que és positiu que tota la família ho faci alhora. És tediós que els pares facin servir el mòbil mentre el nen no el té. Però això és difícil. Has mencionat la situació del restaurant, per exemple. Jo hi he estat amb els meus fills, que són petits, en tinc un de dos i un d’un any, es porten 18 mesos. He estat amb ells en un restaurant. El més fàcil és plantar-los un vídeo al davant i, a vegades, ho fas perquè ets amb més gent. El millor per ells seria no fer-ho. Es converteix en un suport per ells i comencen a dependre de la pantalla, de manera que no aprenen a autoregular-se. Si no ho fas, el nen comença a madurar, aprèn a autoregular-se, a regular aquesta molèstia que d’haver d’esperar per menjar, i és gràcies al fet que s’encara a la dificultat de gestionar aquest moment. Si sempre tens una solució en forma de pantalla que t’ofereix continguts, els nanos no aprenen a regular, a ser millors en alguna cosa. Em sembla important que passin moments d’incomoditat i que aprenguin a superar-los.
11:00
Zuberoa Marcos . Quan els joves fan servir el mòbil, acostumen a fer servir les xarxes socials, ja sigui Instagram o Facebook, qualsevol d’aquestes dues. Com afecten aquestes plataformes la capacitat dels joves per mantenir relacions de debò?
11:25
Adam Alter. De moltes maneres. La nostra manera de ser millors persones, d’aprendre a comportar-nos en societat, és provant coses, un procés d’assaig i error. Si traiem la joguina a un nen, aquest ens clava un bolet i diu: “No em treguis la meva joguina”. Així aprenem què funciona i què no. Aprenem que, si dius alguna cosa lletja a un nen, aquest plora, i això et fa sentir malament. L’única manera d’aprendre-ho és tenint una resposta immediata als nostres actes, i això només ocorre cara a cara. Darrere d’una pantalla, on tens centenars de milers de persones, amics i gent a qui realment no coneixes, els teus actes, quan comentes, quan escrius, quan dius o fas coses, es troben molt allunyats de les conseqüències. Com a resultat, no vius aquest procés d’assaig i error, no aprens tan de pressa. Això per començar.
12:11
En segon lloc, és molt fàcil que la vida en línia sigui perjudicial pel benestar d’un nen. Com que la gent a Internet maquilla la seva vida, a la fi, el que ocorre és que només es publica el millor 5 % de la seva vida real i l’altre 95 % queda ocult. Si ets un nen i creus que Internet és un reflex precís de com viuen els demés, si només n’has vist el millor, comences a pensar que la teva vida és menys interessant, més mundana, que no és tan rica com la d’altres persones. És molt perjudicial perquè entrem en un bucle constant de comparar-nos i de qüestionar-nos la nostra vida. “Soc feliç? Hauria de fer les coses d’una altra manera? Tinc tot el que necessito? Tinc alguna carència?”. Si sembla que tot el món té una vida meravellosa, tu et sents malament. És preocupant.
13:00
Però aquest mateix procés que et porta a no aprendre tan ràpidament a interactuar socialment vol dir que altres persones també poden actuar i no arribar a veure les conseqüències que els seus actes tenen en tu. Per això el “bullying” és molt present a Internet. És facilíssim dir coses horribles sense saber si està afectant algú. Molts més adolescents que fa deu o quinze anys pateixen aquest tipus d’assetjament, perquè és fàcil ser-ne la víctima sense que arribi a afectar l’abusador, que no veu com afecta els demés. Potencialment, hi ha moltes conseqüències negatives. Ara, dit això, també n’hi ha algunes de positives. Pots interactuar amb molta gent, de manera àgil, sense cap cost, no requereix molt de temps, i això pot ser molt enriquidor per molts que són capaços d’arribar a establir relacions d’amistat sòlides. Es connecten cada dia a la mateixa hora, parlen amb la mateixa gent i troben en això una cosa genuïnament reconfortant. No és tan intensa com una interacció cara a cara, però és una relació important per molta gent. Per aquells que pateixen ansietat social, aquest para-xocs que suposa Internet representa un gran avantatge. No pateixes la pressió d’haver de desenvolupar tota una sèrie d’habilitats socials. És agradable poder-te aturar un minut per respondre i no haver-ho de fer de manera instantània. Molts pares amb fills tímids m’han dit que a ells els ha salvat la vida perquè, quan interactuen per Internet, no pateixen la mateixa ansietat que quan es troben cara a cara amb gent del món real. Això els salva perquè arriben a tenir aquesta connexió que potser d’una altra manera no tindrien.
14:29
Zuberoa Marcos . Com podem ajudar els joves a establir millors relacions amb la tecnologia?
14:37
Adam Alter . Crec que tot té a veure amb la comunicació, com a mínim al principi, amb obrir vies de comunicació perquè els pares parlin d’aquests temes amb els seus fills. Un dels problemes és que la tecnologia evoluciona tan de pressa que no entenem què fan els nanos. Viuen sempre a l’última i els adults no van al mateix ritme. Ara, Facebook l’utilitza la gent de totes les franges d’edat però, quan va sortir, els primers anys, els adults majors de 35 no tenien ni idea de què es tractava perquè, com que no eren estudiants, no interactuaven amb Facebook. Hi havia una gran bretxa generacional que a Facebook ja no existeix. Sí que passa amb els videojocs, com el Fortnite o el World of Warcraft, i amb moltes coses que interessen els adolescents i que els adults no entenen. Així que, per començar, hem de preguntar: “Què fas? M’ho expliques? M’ho ensenyes?”. Acostumo a recomanar als adults que juguin a aquests jocs per entendre’n l’atractiu. “Què és això tan interessant a què juga el meu fill?”. En molts casos, quan hi juguen, als adults els sembla fantàstic i ho entenen perfectament. Això et col·loca al mateix pla que el nen i et permet descriure i entendre les mateixes idees, de manera que pots parlar i et pots comunicar. Deixa de ser pare-nen per ser entre dues persones que entenen que es tracta d’una experiència interessant.
15:56
I això ens duu al següent pas, que és dir: “Sí, això és molt divertit, jo també hi jugaria vuit hores al dia si no tingués coses a fer, però soc un adult i les tinc, però és que tu també les tens. Així que parlem de què és l’equilibri. No podem menjar postres sempre, doncs el mateix passa amb allò en què invertim el temps. El nostre temps és limitat. Així que fem una cosa: aquestes hores del dia, juguem al joc i, aquestes altres hores, fem altres coses. Ho intentem?”. Simplement obrir aquesta via de comunicació ja fa molt. No tots els nens diran: “Sí, és clar. Jo encantat de jugar-hi dues hores al dia”, però sí que és un bon primer pas, perquè aquesta voluntat de l’adult obre la via de comunicació i permet que el nen estigui més disposat a parlar amb els seus pares dels problemes que pugui tenir amb la tecnologia. No obstant, com deia abans, si ja has fet per comunicar-te i per entendre el procés, el següent seria parlar amb un psicòleg o un orientador, algú que et pugui ajudar. Avui dia, molts psicòlegs especialitzats en adolescents entenen aquests problemes perquè són molt comuns. És clar que els entenen. Si tractes aquest grup d’edat, no és res de nou. Tinc molts amics psicòlegs d’adolescents i tots ells saben del tema. Encara més, tots juguen a aquests jocs per entendre què passa.
17:14
Zuberoa Marcos. Ara, vull que parlem de les escoles i que parlem de la relació entre professors, educadors, nens i tecnologia. M’ha sorprès molt que a les escoles franceses prohibeixin els telèfons mòbils aquest mes de setembre. Què n’opines, d’això?
17:33
Adam Alter . Em sembla molt bé. Em sembla fantàstic. Crec que és molt bona idea. Lamentablement, les escoles competeixen entre elles. Hi ha escoles públiques i també, evidentment, privades. Aquestes darreres, sobretot, competeixen entre elles. Un indicador clar d’una bona escola és tenir tota la tecnologia disponible, així que donen una tauleta a tothom, un portàtil, tot això que és molt ostentós i que demostra que és una escola de nivell. Lamentablement, per molt evident que sembli, això debilita l’aprenentatge i l’atenció. Per això, moltes escoles han anat vers l’extrem oposat. Crec que és la millor manera d’educar. De fet, si et fixes en els titans tecnològics de Silicon Valley, el que feia Steve Jobs amb els seus fills quan encara era viu i el que fan molts altres CEO i referents del sector és que els duen a escoles que no permeten la tecnologia. Hi ha escoles que s’anuncien així: “No donem tecnologia als nens fins als 14 o 15 anys. Ensenyem a la manera antiga: tenim bolígrafs, paper, debatem, veiem algun vídeo de tant en tant, però sortim a l’exterior i interactuem amb objectes físics i reals per aprendre”. Molt diferent a com ensenyen avui a moltes escoles. Crec que la millor manera d’aprendre, amb diferència, és interactuar amb coses reals. Les pantalles el que fan és actuar com una espècie de suport: no hi interactues tant, no recordes què has vist a la pantalla tan bé com el que has escrit o el que has vist físicament. Hi ha estudis en relació a això: quan prens apunts en una pantalla, fins i tot prenent apunts, o quan tecleges, no retens tant com quan escrius. Crec que hi ha motius de pes per treure la tecnologia de les aules.
19:26
Una de les preocupacions que em traslladen els pares és: “I si els meus fills no aprenen a fer servir la tauleta o l’’smartphone’, per exemple?”. Aquests dispositius estan tan ben fets que tardes vora cinc minuts a saber fer-los servir. No crec que haguem de tenir-los a les escoles durant anys perquè els entenguin. El dones a un nen d’un any i sap fer-lo servir de manera bàsica. Per tant, aquest argument que diu que cal ensenyar els nens a utilitzar la tecnologia moderna perquè és molt difícil només se sosté si els ensenyem, per exemple, programació. Estic totalment convençut que s’hauria d’ensenyar programació a les escoles, als instituts, sobretot, i abans també, perquè és una manera molt interessant d’interactuar amb una pantalla. Moltes escoles les utilitzen només per donar contingut, és a dir, de forma passiva.
20:09
Zuberoa Marcos . On és el punt mig dels avantatges de la tecnologia? Com n’establim un equilibri?
20:18
Adam Alter . Una cosa que només ens ofereix la tecnologia és que dona una resposta rapidíssima i que evoluciona molt de pressa. Aleshores, si volem que el nen rebi un “feedback” constant, la pantalla és molt millor que el paper i el llapis, perquè això requereix temps, s’ha de corregir… És molt laboriós. Però les pantalles t’ho donen immediatament: és correcte, és incorrecte, això és molt difícil, el proper cop t’ho posaré més fàcil… S’ajusta constantment, i això és impossible al món analògic. En aquest cas, si volem un sistema que generi aquest tipus de resposta, crec que les pantalles són importantíssimes. Però s’han de limitar a mitja hora o una hora diària. Estructurar tot el currículum al seu voltant em sembla un gran error, perquè acaben sent un suport. Es tracta de fer l’educació divertida. Crec que l’educació ha de ser atractiva, però si és tan divertida com jugar, l’educació es torna buida, i és un problema. Els nens comencen a veure l’educació com un suborn efectiu, igual que els subornaríem amb un videojoc si s’estan portant malament a l’hora de menjar, com quan som en un restaurant, els nens armen tabola i utilitzem el joc perquè romanguin callats. L’aprenentatge hauria de ser intrínsicament interessant i s’hauria de poder ensenyar sense amenaces ni jocs ni pantalles lluminoses amb moltes fotos. Crec que dependre massa de les pantalles és perillós. Però, si busquem donar un “feedback” ràpid, alguna cosa que es pugui ajustar amb facilitat i rapidesa, és molt important utilitzar-les.
21:54
Zuberoa Marcos . Quin va ser el detonant d’aquest punt d’inflexió? Va ser l’”smartphone”? El que estem vivint és l’inici d’aquest problema?
22:05
Adam Alter . L’arribada de l’”smartphone”, en particular, i després la de la tauleta, quan es va convertir en una sensació mundial. Aquests dos esdeveniments, si parles amb psicòlegs, et diran que hi va haver un punt àlgid quan va aparèixer l’”smartphone”, sobretot entre els joves, i després n’hi va haver un altre quan va aparèixer la tauleta. Aquests crec que van ser dos esdeveniments crucials dels quals tot el món volia parlar. Allò va ser el 2007 i el 2010. Es parla ara dels nadius digitals: el 2007 va ser fa 11 anys. Els nens que van néixer a l’era de l’”smartphone” només tenen 11 anys, encara no són adolescents. No sabem com seran quan ho siguin ni quan siguin a la vintena ni a la universitat ni a la feina ni com a pares ni a la mitjana edat, etc. No sabem com seran. Així que no sabem com serà el seu futur, si seran en certa manera diferents de les generacions anteriors. Les generacions com la nostra entenem la tecnologia més que les anteriors. Vam començar a fer servir la tecnologia sent bastant joves, però no vam néixer amb ella, recordem una època anterior. I això ens fa ser afortunats, perquè sabem què ens fa sentir nostàlgia. Si has nascut a l’era dels mòbils, això no ho tens. Els meus fills no tindran ni idea de com era la vida abans. El que em preocupa és que, com que aquest tipus de tecnologia és recent… Tenim l’”smartphone” i la tauleta i sentim que hem arribat a la fi d’alguna cosa. Però és que n’hi haurà molts més, som a la falda d’una muntanya alta, llarga i molt costeruda. Crec que d’aquí vint anys recordarem l’”smartphone” i la tauleta com curiositats, com relíquies antigues, perquè hi haurà una tecnologia molt més sofisticada que captarà la nostra atenció. Recordarem Facebook com la primera xarxa social que va captar la nostra atenció. Els nens ja comencen a no fer cas a Facebook i fan servir Instagram i Snapchat molt més del que fan servir Facebook. Les coses evolucionen. Per mi, el canvi més gran serà l’acceptació generalitzada de la realitat virtual i la realitat augmentada, que encara no ha ocorregut. Ja es pot comprar, però encara està a les beceroles, encara que hi hagi pioners. Però encara no ha penetrat al mercat de la manera en què ho han fet els “smartphones” i les tauletes. Quan tothom vagi amb les seves ulleres en una bosseta, o a la butxaca quan siguin prou petites, i en qualsevol moment puguem escapar del món real per anar al perfecte món digital o virtual, això és el que ens hauria de preocupar de debò. Perquè si l’”smartphone” ja et pot abstreure de l’aquí i l’ara, d’on siguis… Si ets un nen, t’abstreu d’aprendre, d’interactuar socialment. Imagina com d’abstrets ens trobarem quan ens puguem traslladar a un altre món amb unes ulleres. Això és el que em preocupa a mi. Per això hauríem de parar atenció al problema ara, mentre encara sigui recent. El problema existeix, però només és greu per un percentatge molt, molt petit de la població. Hauríem d’intentar resoldre’l abans que sigui massa greu perquè hi hagi uns bons ciments, per exemple, com França, prohibint els mòbils a les escoles. És un intent d’atallar problemes que encara no han ocorregut. Implementant aquest tipus de polítiques, quan comencin a aparèixer i a adoptar-se noves tecnologies més addictives i esteses, sabrem com tractar-les.
25:26
Zuberoa Marcos. Una de les grans preguntes és qui és el responsable d’això. Perquè, ara, experts com tu alerteu d’aquest problema i dieu que només n’és la punta de l’iceberg. Des hi ha les empreses tecnològiques, que inverteixen molts diners per crear aquests dispositius, ja siguin mòbils, ordinadors, ulleres de RA o RV, com explicaves… Després hi ha els desenvolupadors que creen aquests jocs tan sofisticats i totes aquestes plataformes… Aleshores, qui se n’hauria d’encarregar? Tothom?
26:01
Adam Alter . És una cosa molt humana això de buscar algú a qui culpar, i té sentit, en aquest cas, perquè així sabem on intervenir. Hi hauria d’intervenir el govern? Culpem el govern per no implicar-s’hi més? En tenim la culpa els consumidors? Tenim autocontrol i lliure albir fins a un cert punt, no ens hauríem d’autocontrolar solets? Crec que el govern, en certa manera, sí. Els consumidors, no tant, ens han posat en una situació complicada. Però els desenvolupadors, els dissenyadors de les plataformes, els “smartphones”, els dispositius que ens mostren aquestes aplicacions, jocs i programes… Tots ells ho reconeixen. Hi va haver un moment en què deien: “No sabem què estem fent”, i feien una mica l’orni, com ho van fer les empreses de tabac als 50 o als 60, que deien: “Els efectes no se saben, però no passarà res”. Però ara ja tenim proves suficients per, com a mínim, suggerir que això és un problema que cal investigar amb més profunditat. També sabem que la gent que treballa en aquestes empreses és conscient del problema, des de fa molts anys. Sean Parker, un dels primers inversors de Facebook, va concedir una entrevista a finals del 2017. Li van preguntar: “Què teníeu pensat? La gent vol saber si buscàveu fer una plataforma que fos la millor perquè la gent mantingués el contacte, com diu Mark Zuckerberg, o preteníeu alguna cosa diferent”. I ell va contestar: “No teníem cap mena d’interès en fer la millor plataforma, només us hi volíem enganxar. Volíem que passéssiu cada minut del vostre temps lliure viciats al dispositiu, i si podíem modificar-ne alguna cosa perquè hi passéssiu cinc minuts més, ho fèiem. No sabíem què fèiem als nens ni als adults, ens era igual. Mentre seguíssim guanyant una milionada i creixent, estàvem contents”. Va ser molt honest per part seva, però és que els negocis són així, a la tecnologia i on sigui. Per això crec que aquesta gent, sens dubte, n’és la responsable, perquè sabien què feien i no se’n van preocupar.
27:55
Jo crec que el que cal ara és un estudi que sigui terminant, que agafi nens aleatòriament i… No sé si és viable fer-ho… Agafar nens i assignar-los de manera aleatòria que facin servir pantalles durant, per exemple, zero hores, una, dues, tres, quatre al dia, i monitorar la seva vida. Com els afecta? Com afecta fer servir Facebook una, dues o tres hores al dia, o com actua com a ésser social? O com a pare? O a la feina? No en coneixem la resposta, no s’ha realitzat aquest estudi i crec que és necessari. La logística és complicada però, tenint en compte aquesta resposta, aquestes proves a llarg termini, podrem afirmar de forma definitiva que, en cas que apareguin els problemes, cal canviar la nostra manera d’interactuar amb la tecnologia. Però encara no hi hem arribat.
28:39
Zuberoa Marcos . M’agradaria que compartissis un missatge final amb tota la gent que veurà aquest vídeo. Pot ser alguna cosa que ja haguem comentat i que vulguis destacar o quelcom de nou.
28:50
Adam Alter. Diré dues coses. La primera és que l’ésser humà no té autocontrol per naturalesa. El nostre dipòsit d’autocontrol s’esgota molt de pressa. Per això, el que aconsello és que, en comptes d’intentar autocontrolar-te per fer servir menys el mòbil… No ho facis així. Estructura’t de manera que no hagis de pensar en ell. Les coses que ens envolten físicament són aquelles sobre les quals hem d’exercir autocontrol, així que aparta el telèfon durant una hora diària o durant el sopar. Escull una estona cada dia per no fer servir el mòbil. Aparta’l. Intenta no tenir la temptació constant. Al començament pensaràs: “No tinc aquí el mòbil, tant de bo el tingués aquí!”, però es convertirà en un hàbit i començaràs a gaudir d’aquesta estoneta sense mòbil. Ho he fet amb molta gent i el sentiment és gairebé generalitzat. La segona és que crec que hauríem d’intentar passar, com a mínim, una estona cada dia en situacions en què sigui impossible saber a quin any vivim a partir del que veiem. Si miro al meu voltant, gairebé sempre veig algun ordinador, tauleta o telèfon. Aleshores, sé que no som al 1950 ni al 1500, sé perfectament quin any és. Crec que una cosa molt saludable per mesurar si estàs vivint bé la vida és passar alguna estona cada dia sense saber a quin any ets: mirant el bosc, el mar, un rierol o els ulls d’una altra persona, una cosa que podries haver fet en qualsevol moment de la història de la Humanitat. Fer això una part del dia és una bona manera de recuperar la humanitat, aquesta humanitat que ens han absorbit aquests dispositius. Aquests serien els meus consells.
30:25
Zuberoa Marcos. Moltes gràcies, Adam.
30:27
Adam Alter . Gràcies.
