Com resoldre els conflictes amb els teus fills

Pilar de la Torre. Em dic Pilar de la Torre, psicòloga, psicoterapeuta, fundadora i directora de l’Institut de Comunicació No Violenta i autora del llibre Fonaments i pràctiques de comunicació no violenta.

Óscar. Hola, Pilar, em dic Óscar.

Pilar de la Torre. Hola.

Óscar. Soc pare de dues nenes, de tres i set anys. Estic encantat de ser aquí i poder parlar amb tu una estona. Et volia preguntar què és la comunicació no violenta i per què serveix.

Pilar de la Torre. Hola, Óscar. La comunicació no violenta és un model desenvolupat per Marshall Rosenberg, doctor en psicologia, fa poc més de 60 anys. Aquest model es basa en la idea, en la reflexió, que totes les nostres accions pretenen satisfer necessitats. Necessitats que són genuïnes, que són legítimes. El que busca la comunicació no violenta, el seu objectiu principal, és que puguem satisfer aquestes necessitats sense que vagi en detriment de les persones que ens envolten. Crec que a totes les persones ens satisfan accions que ens cuiden a nosaltres i que, alhora, cuiden les persones que estimem. Aquest és l’objectiu de la comunicació no violenta.

També és important que tinguem una idea d’allò que anomenem violència. En aquest context, anomenarem comunicació no violenta tot allò que fem o que no fem, que diem o no diem, que genera un dany a l’altra persona, molt o poc, que fa que l’altra persona, en el cas de la nostra família, dels nostres fills, se senti dolguda, es posi a la defensiva, es tanqui, s’allunyi emocionalment de nosaltres. Marshall Rosenberg assenyala la importància de la paraula i el llenguatge a les nostres relacions. Les paraules, com ens expressem i l’energia que posem en aquesta expressió poden alimentar el desacord amb els nostres fills. O, a l’inrevés, ens poden fer viure intimitat i proximitat.

Te’n puc posar un exemple. En una situació quotidiana, un germà està punxant l’altre de manera contínua. Podem utilitzar expressions com: “Sempre estàs igual”, “No hi ha qui t’aguanti”, “Quantes vegades et dic el mateix i no fas cas?”. Això genera un dany. Volem solucionar una situació de conflicte a la família amb elements que danyen el fill que no escolta i que farà que aquest s’allunyi. Després, ens dificulta molt més la relació i la resolució de conflictes. En canvi, si li diem: “Què passa? Què et preocupa? Estàs molest per alguna cosa? M’importa què et passa, ho vull entendre, aturem-nos i parlem-ho”. Potser necessita atenció, potser necessita una conversa amb tu, potser necessita estar segur, aquest nen, que té un lloc a la família. Tots satisfem les nostres necessitats de la millor manera que sabem. Molts cops, de manera maldestra.

Totes les persones, a qualsevol situació de la nostra vida, en situacions problemàtiques o en situacions felices, allò que volem, per començar, de la persona que és al nostre costat és que ens miri i ens acompanyi amb calidesa. La comunicació no violenta ens ensenya a trobar aquesta energia de calidesa i a poder-nos expressar a partir d’ella.

Óscar. Tot això que em dius, Pilar, em ressona molt i em recorda situacions quotidianes, sobretot amb les meves nenes. Situacions com, per exemple, que podem ser a casa i, en un moment determinat, pots dir o demanar alguna cosa a les teves filles. Els hi repeteixes una vegada, els hi repeteixes dues vegades, els hi repeteixes tres vegades: “Si us plau, recull l’habitació” o “Renta’t les dents”. I sembla que no reaccionin i cal repetir-ho fins a 100 vegades. Quan te n’adones, és com si ja et trobessis immers en una discussió bastant pujada de to. Quines tècniques podem fer servir o de quines eines podem disposar en aquestes situacions?

Pilar de la Torre. Al llibre que he escrit, Fonaments i pràctiques de comunicació no violenta, recullo un llistat d’obstacles a la comunicació proposat per Thomas Gordon, un psicòleg que ha escrit molt i ha desenvolupat també un model de comunicació. Ell ho anomena “comunicació eficaç”. Incloc el llistat en aquest llibre perquè em sembla que dona molta claredat de manera concreta a com ho fem per no resoldre els conflictes i veure’ns en: “T’he de dir les coses 80 vegades perquè em facis cas”. Aquest llistat inclou obstacles com el fet de jutjar, de sermonejar, de voler tenir la raó i de convèncer els nostres fills amb la lògica, quan el que ocorre és més a escala emocional, la ironia o l’amenaça.

Tu deies: “Dona’ns eines”. Per mi, l’eina més poderosa és el procediment de comunicació no violenta amb els seus quatre passos: fets, sentiments, necessitats i acció. Imaginem que un adolescent arriba a casa amb cinc suspensos. No esperàvem que suspengués tantes assignatures. Sembla ser que ell, tampoc. Però ens trobem amb una butlleta de notes amb moltes assignatures suspeses. En té cinc, les més importants. Aleshores, en qualsevol situació de conflicte familiar, som en un encreuament de camins. Quin decideixo agafar? Elegeixo el camí dels obstacles, els murs a la relació, per aconseguir, amb un desgast d’energia enorme, allò que vull que passi? O elegeixo el camí de l’acord, de la profunditat, del diàleg, de veure què està passant, de l’empatia, de l’honestedat?

El podem amenaçar, castigar-lo directament, fer-li xantatge amb un premi, el podem enjudiciar. Enjudiciar-lo com a gandul o com a irresponsable. Podem fer una xerrada bastant llarga de per què és important aprovar, amb 14 anys que té, les assignatures, sobre el seu futur, sobre les sortides professionals. Donar-li consells. Els consells també són a la llista de Thomas Gordon, per vàries raons. La primera és perquè, el 99% de les vegades que donem consells als nostres fills en situacions positives o difícils, no ens ho han demanat. No només no ens ho han demanat, sinó que no és allò que ells necessiten de nosaltres. Ells necessiten escolta, comprensió, acceptació. En molts casos, no el consell. A les poquetes situacions en què volen els nostres consells, abans d’aquell consell, els va molt bé sentir-se compresos i escoltats. Podem ironitzar i, fins i tot, quedar-nos en silenci des del xantatge emocional. Podem fer que se senti culpable del disgust que tenim.

Óscar. Sí, com deies abans, oi? Una cosa que no dius però que també danya o fa que l’altra persona se senti malament.

Pilar de la Torre. Exacte, sí. Sí. El silenci pot ser… Pot llançar un missatge molt dur al nostre entorn i als nostres fills, molt. Per ells, el nostre afecte té un valor immensament més gran que pels adults que ens envolten. Per tant, el silenci, pels nostres fills, és una retirada de l’afecte. Ells contacten amb més o menys angoixa en aquest moment, perquè és la retirada d’un afecte que necessiten per sobreviure. Si tornem al fill que ens porta cinc suspensos, ens adonarem que totes aquestes formes d’encarar aquesta situació l’únic que faran és empitjorar-la. Vegem com podem anar pel camí de la comunicació no violenta. Aleshores, d’una manera senzilleta, agafem-ne també els quatre passos. Els fets són les notes, les qualificacions que ens ha dut el nostre fill.

Potser ens sentim preocupats, amb por, enfadats, perquè potser no ens ho esperàvem, sorpresos, confosos, perquè volem entendre què passa, on és el bloqueig, i no som capaços d’entendre-ho. Necessitem comprensió mútua, poder-lo entendre, que ell entengui també que per nosaltres és una preocupació. Podem necessitar tranquil·litat, no haver-nos de fixar sempre si estudia, si no estudia. Podem necessitar també proximitat amb ell, perquè ens fa mal aquest desacord que hi pugui haver en la relació. Aleshores baixem, dic “baixar” perquè aquest procés és lineal, el quart esglaó: Quines accions i què li demanaré per cuidar de manera eficaç aquestes necessitats?

Ho faré des del diàleg, miraré d’aprofundir en la seva dificultat, miraré de tractar de descobrir amb ell o amb ella quines són les seves necessitats, perquè sé que, si arribo a l’arrel de les seves necessitats, allà tinc la clau per iniciar un procés de desbloqueig d’aquesta situació. Té 14 anys, sé que, si ho faig amb la confrontació, possiblement la relació pagui un preu car, per l’edat i per les circumstàncies. No en vull córrer el risc, em vull agafar a un diàleg sincer i honest. Les accions que duré a terme, d’una banda, és parar atenció a no perdre la confiança.

Com se sent ell? Després ho analitzaré amb ell. Se sent angoixat? Potser està trist? Està també confós o confosa pel fet de no entendre què li ocorre per haver suspès? Necessita suport, necessita comprensió, necessita calidesa, necessita paciència i necessita, sobretot, valoració. Perquè crec que el meu fill o filla, amb cinc suspensos, és molt fàcil que cregui que el seu entorn no el valora. Si creu que el seu entorn no el valora, ell o ella tampoc es valorarà. Això va en la direcció contrària perquè trobi la motivació i l’impuls per estudiar.

La solució ha de ser treballar això, recuperar la seva vàlua, recuperar la idea que ell o ella és tan intel·ligent com la resta de la seva classe, independentment de les notes. Podem, mica en mica, anar fent una feina per recuperar aquesta autoestima en relació a la intel·ligència. Potser li falten coneixements de base, es troba perdut i no entén res. Aquí ja tinc el lloc per posar-hi la solució. Potser és que no troba cap sentit a allò que estudia. Aquí també podem fer una feina per trobar-hi sentit i també li podem deixar espai a ell. És necessari, té 14 anys. Què se t’ocorre a tu que puguis fer per posar-te al dia en aquestes matèries en què duus tant de retràs i que ara no entens què has d’estudiar? Si necessites suport. O què se t’ocorre a tu per descobrir que vals tant com la resta, que la vàlua no és en allò que aconsegueixes, sinó en l’ésser intrínsec de la persona?

Bé, en el moment en què en aquest compartir puguem arribar junts a descobrir quines són les necessitats, insatisfetes en aquest cas, que l’han dut a suspendre, passaran moltes coses importants. Per començar, els pares el podem entendre. Ja no és un gandul, ja no és un penques. Ara ho hem canviat per: hi ha coses més importants que l’estan bloquejant. I ell o ella, també, a la mirada que té sobre si mateix. “Em passa alguna cosa perquè suspengui. No és que sigui ximplet o ximpleta, no és que no valgui, no és que sigui un desastre. És que hi ha necessitats insatisfetes que m’estan bloquejant, que m’estan impedint centrar-me per estudiar”. I junts, en equip a la família, pararem esment a això. Junts anirem fent passos. Seguint el ritme que es pugui, el ritme que sigui possible.

Aleshores, passem de l’opció u, en què posem més pes, més dificultat, més desacord, més tristesa i patiment, a l’opció dos, amb accions concretes. La quarta etapa del procés de comunicació no violenta em sembla fonamental. Les altres tres ens duen a l’acció. La vida és acció, l’evolució és acció. Gràcies al procés de comunicació no violenta, en aquesta quarta etapa, en aquesta situació dels suspensos, passem a l’acció per evolucionar, per caminar, per aprendre, per desenvolupar-nos. La diferència és molt gran.

Óscar. T’escolto, Pilar, i ho intento plasmar a allò que seria la meva experiència amb les meves filles. Imaginem que jo sempre actuo des del camí del càstig o l’amenaça i m’atrau el camí que m’acabes d’explicar. D’on trec les eines per fer tot això que dius i per poder donar tot aquest… I abocar-me a brindar tot aquest suport en pro de tenir una connexió amb les meves filles, en el meu cas? Puc començar d’alguna manera, a poc a poquet, per començar ja a veure’n els resultats? O això és un blanc o negre?

Pilar de la Torre. No, en absolut. A les relacions passa com amb l’alimentació. Tu pots, al llarg del dia, menjar coses que no són gaire nutritives i coses que són nutritives. No perquè hagis menjat coses no nutritives treuen valor a allò nutritiu. A la comunicació passa el mateix. Podem viure situacions de… Resoldre-les com podem. Som humans, Óscar. Jo no crec que hi hagi ningú que resolgui totes les situacions amb els fills, amb el ritme del dia a dia que tenim a l’actualitat, ni amb persones del seu entorn, no crec que hi hagi ningú que resolgui totes aquestes situacions des de l’entesa, des de la cura, des de la comprensió o des de l’empatia. No ho crec.

Amb els fills, aquest és un camí de per vida, no acaba mai. És feina, feina, feina. I fruit, fruit, fruit. Requereix aturar-se i posar energia al fet de tractar de veure què els passa als nostres fills. Què li pot estar passant? Què pot necessitar? Què pot ser important per ell o per ella? Quan fem aquest esforç d’aturar-nos, de contenir l’impuls que ens duu a vegades a deixar-nos dirigir per la ment, hi aconseguim entrar per un altre camí. I el resultat és meravellós. Cada cop que hi entrem i el resultat és meravellós, més fàcil se’ns torna, més motivació tenim, perquè ens adonem que més mereix la pena.

Óscar. Això m’anima com a pare, perquè em fa veure que em puc enfocar en els èxits que aconseguim, en comptes de fer-ho en els fracassos, que pot passar a vegades.

Pilar de la Torre. I que passarà, Óscar. Crec que l’important és que, quan ens comportem d’una manera que no ens satisfà, no ens quedem engolits per la culpa. Sortim de la culpa immediatament quan hi posem aprenentatge. “M’ha passat això: he cridat, he contestat malament, no he escoltat com m’hagués agradat els meus fills o les meves filles”. Aprenentatge. La propera vegada que estigui amoïnada, que estigui cansada, per no arribar aquí, quina acció concreta hi posaré?

Hi ha una paraula clau, que és “acció concreta”, planificada, que la puguem avaluar, saber si sí o si no. Quan de qualsevol situació difícil que no ens satisfaci passem a una acció positiva, la culpa es dilueix i hi ha evolució. Ho podem compartir amb els nostres fills. “Mira què estic fent perquè no em torni a passar”. I és un model, jo crec, molt bo per ells. Perquè els ensenyem, en primer lloc, que no som perfectes. En segon lloc, que som honestos amb nosaltres mateixos i amb ells. I, en tercer lloc, que fem força per evolucionar i cuidar-los més i millor.

Óscar. Pilar, a vegades, els pares sentim que exigim massa als nostres fills. Quant els hem d’exigir o de quina manera?

Pilar de la Torre. És Evident que a els parells, Quan exigeixen coses ALS Fills, ho fan perque Volen el Millor Per Ells. Ara Bé, a escala universal, a NINGÚ li assenta Bé que li imposin coses, que li exigeixen coses. A cap edat. I Això no és cap teoria, Això és la vivència de L’ésser humà per com està constituit su sistema emocional. Perque L’ésser humà veu, des que Neix, amb 1 constituci emocional preparada per defensar la llibertat, la llibertat d’elecció. I AIXÒ comporta el Rebuig de l’exigència. Amb aixó, és fàcil Entendre que amb l’exigència, en Moltes ocasions, paguem 1 preu Molt alt amb Els nostres Fills. Ens veiem en una situaciò de no saber cap on anar, perque no volem Deixar d’exigir-els cuses perque volem su benestar, perque a els estimem, i Alhora veiem que a els fruits que recollim amb l’exigència MOLTS cops són oposats a Allò que volem recollir.

També una altra conseqüència de l’exigència és que desenvolupem un mecanisme d’autoexigència pròpia. A nosaltres mateixos com a pares i en els nostres fills. L’autoexigència, quan passa uns límits, porta emocionalment els nostres fills a un lloc de: “No soc prou bo. M’he d’exigir més i més i més”. I és una vida sense descans. L’alternativa de no exigir coses no és el caos, no és dir: “Bé, com que no et vull exigir res, com que sé que l’exigència, en moltes ocasions, té conseqüències negatives i és violència perquè no respecta la llibertat de la persona, com que no et vull exigir res, ara fes el que vulguis”. No. Crec que és igual de dolent un camí com l’altre. Això de “fes el que vulguis”, el caos pels nens, psicològicament, emocionalment, és d’allò més desconfortant. Perquè el nen no es pot contenir a si mateix, no és capaç de posar límits, necessita que l’adult el cuidi i digui: “Per aquí sí i per aquí no. Això sí, això no”.

L’alternativa a l’exigència? El diàleg. L’alternativa a l’exigència? Límits. Límits clars, estructurats, amorosos. Quan passem a la connexió que ens aporta el diàleg… Què necessites tu, què necessito jo i què podem fer junts per cuidar d’ambdues necessitats? L’exigència ja no és necessària i sí que hi ha evolució, sí que hi ha motivació. Que és, en el fons, allò que busca l’exigència. Evidentment, en moments determinats, posarem els límits que nosaltres, com a pares o mares, considerem. Des d’accions que permetin evolucionar en això que estem vivint i uns límits que continguin, l’exigència deixa de ser necessària.

Óscar. Pilar, has estat parlant a la teva darrera resposta dels límits. Això és un vertader cavall de batalla a escala familiar i a escala escolar. Com els podem gestionar? Com podem els pares, en relació als nostres fills, tenir autoritat sense ser o semblar autoritaris?

Pilar de la Torre. Óscar, la primera cosa que vull aclarir és que la comunicació no violenta implica posar límits. Una relació amb els nostres fills, amb qualsevol persona que ens envolta, en què no es posen límits, abans o després, serà una comunicació violenta. Però quan no es posen límits, hi ha necessitats d’alguna de les parts que no és respectada o cuidada. A vegades, es confon la comunicació no violenta amb no dir que no, amb no posar límits que frustren. Això jo dic que, a l’últim, és un embolic, és buit. Té una forma de cura que, en el fons, no hi ha cura, perquè no s’està respectant allò que és important per alguna de les parts.

Com hi podem posar un límit de la manera més suau possible sabent que a la meitat del procés hi ha frustració? Per començar, vull aclarir que els límits no els necessita l’altra persona, es trobi en la situació que es trobi. Els límits són accions que nosaltres escollim posar per tenir cura d’una necessitat nostra. Poso l’exemple d’un nen petit que posarà els dits en un endoll. Aquest nen no necessita que li posi un límit per no posar el dit a l’endoll. El límit el necessito jo, com a pare o mare, per assegurar-me que tinc cura d’ell, de la seva integritat física. El nen petit que posarà els dits a l’endoll, quina necessitat té? De descobrir, d’experimentar, d’aprendre, de divertir-se. Aquestes són les seves necessitats.

Si jo hi poso el límit… “No, no t’apropis a l’endoll, que és perillós”, per tenir cura d’una cosa meva, i alhora veig les seves necessitats i cerco altres maneres de tenir cura de les seves necessitats, aquest nen estarà frustrat perquè vol tocar l’endoll i no el deixo, li poso un límit ferm, inqüestionable. “No posis els dits a l’endoll, no et deixo. Ara, si vols explorar, per què no, agafes una capsa de coses que no tinguin perill”, que sigui un descobriment per ell o per ella, el deixo que investigui i que aprengui, que es diverteixi o que estimuli les seves mans d’una altra manera. L’hi puc proposar. Pot ser que, des de la seva frustració, accepti la meva proposta o no. En qualsevol cas, encara que no l’accepti, li arriba el meu interès i el meu desig de cuidar. Això ja fa una diferència important al moment de posar límits.

Imaginem que un dels nostres fills se’n vol anar a jugar i té un examen demà. Nosaltres sabem que té un examen demà. És evident que dins meu tinc una necessitat de cuidar d’ell, d’afavorir que no s’endarrereixi amb els estudis, perquè els estudis li vagin el millor possible. Tenint aquesta necessitat d’aportar quelcom com a mare als seus estudis i a la seva organització de vida, tinc clar que hi ha un límit i és que no baixa al parc a jugar. Com posaré aquest límit a aquest fill o a aquesta filla de la manera més empàtica possible? Per començar, veure les seves necessitats. Què necessita el meu fill o la meva filla quan vol baixar al parc? Compartir coses amb els seus amics. Potser els vol explicar coses, potser vol que li expliquin coses, potser s’ho val passar bé perquè són amics que aprecia un munt i amb els quals s’ho passa molt bé.

Al mateix temps, té l’examen demà. Tindré en compte les seves necessitats i hi posaré el límit. Li puc dir: “Mira, entenc que vulguis baixar al parc, ser amb els teus amics, perquè els vols veure, perquè vols passar una estona amb ells i això és important per tu. És així?”. L’empatia que tinc al meu cor, la converteixo en una hipòtesi per comprovar-la, perquè només ell, només ella, només els nostres fills saben què els passa de pell endins. I si em diu: “Sí, mare, és això”. “Bé, doncs ho entenc, fill, entenc que vulguis… que això sigui important per tu”. I després hi ha una paraula que jo dic que a la comunicació és màgica, que és la paraula “alhora”. Eliminant-ne el “però”. El “però” resta, l’”alhora” suma. El “però” anul·la, escombra allò anterior i l’”alhora” inclou. “Alhora, fill, estic preocupada perquè tens examen demà i a mi, com a mare, m’importa molt que no t’endarrereixis als teus estudis i no permetré que baixis al parc ara”. Obro un espai en què asseguro al meu fill o filla que veig les seves necessitats. I que no només les veig i m’importen, sinó que passo a l’acció per tenir cura d’elles.

Óscar. Fins i tot per buscar-hi una alternativa conjunta, per exemple.

Pilar de la Torre. És clar, això és fantàstic, que a vegades anem com piconadores, sense deixar-los espai. Què podem fer? El que passa, Óscar, és que, quan posem límits, és important demostrar el nostre vertader interès en tenir cura de les seves necessitats. Aleshores, en aquesta ocasió, jo personalment escullo fer jo la primera proposta. Perquè si li pregunto: “Què pots fer?”, és com si li deixés el pes a ell o a ella. Jo li vull demostrar que és cert, que és autèntic que vull tenir cura de les seves necessitats. Aleshores, faig jo les propostes. I després, és clar, amb obertura, negociem. O a vegades ens trobem, en el pitjor dels casos, que la rebutja. Tot i així, demostro interès per les seves coses.

Óscar. D’acord, aleshores, m’ha quedat clar que els límits hi han de ser. Fins i tot has dit que l’absència de límits és comunicació violenta.

Pilar de la Torre. Sí.

Óscar. Que és una cosa que m’ha cridat l’atenció.

Pilar de la Torre. Sí.

Óscar. Ara bé, límits… Quants? Hi ha d’haver molts límits, n’hi ha d’haver pocs?

Pilar de la Torre. Les vegades que ho senti… Ho expressaré així, Óscar. La meva primera obligació com a mare és tenir cura d’allò meu, tenir cura de les meves necessitats. Perquè, quan jo tinc cura de les meves necessitats, estaré sempre disponible per cuidar les de l’altre. Si jo no cuido les meves necessitats, deixo de posar límits que sento dins meu o poso límits que no sento, acabaré fent pagar un preu als meus fills. Perquè, si no tinc cura d’una necessitat, el faré responsable d’això. Si poso límits que no em convenen, això passarà factura a la relació també.

Com ho fem per ensenyar als nostres fills que ells també siguin capaços de posar els seus límits en relació a les emocions amb els altres i amb el seu entorn?

Pilar de la Torre. Volem que els nostres fills aprenguin a posar límits als seus amics, a qualsevol persona del seu entorn. Per tu, sents que és un límit el fet de no anar a casa d’aquest amic, que prefereixes quedar-te a casa? Si és així, ho faràs des de la cura de la teva necessitat de consideració, des de la cura de la teva necessitat de llibertat d’escollir. Alhora, pots posar aquest límit al teu amic tenint-lo en compte, sent empàtic amb ell i també veient si hi ha alguna altra manera amb la qual puguis tenir cura d’ell. “No vaig a casa teva perquè em vull quedar a casa tranquil”, “Perquè això a mi no em convé” o “Perquè no em sento bé jugant amb aquesta altra persona”. “Ara, si vols que passem temps junts, podem quedar a l’esbarjo o podem quedar en un altre tipus d’activitat.

I aquí, quan acompanyem els nostres fills a posar límits empàtics i que tenen cura de les seves necessitats, troben força i perden la por de posar-los. Perquè, en general, els nens tenen por de posar els límits perquè volen cuidar la relació amb els seus amics. Si els diem: “Pots posar aquest límit clar, ferm, inamovible i, alhora, tenir cura de la relació amb el teu amic, perquè saps ser empàtic amb ell i proposes altres alternatives”, és molt més fàcil.

Óscar. Pilar, què passa quan, una cosa que hem pactat, els nostres fills no la compleixen?

Pilar de la Torre. Sol passar, amb el procés de comunicació no violenta o des de qualsevol forma de diàleg. Arribem a acords amb els nostres fills i, a vegades, aquests acords no es compleixen. Aquí ens trobem en una situació d’encreuament de camins: no han complert un acord. El model social que tenim davant d’aquestes situacions sol ser el retret, l’acusació, fer-lo sentir culpable: “Havíem quedat amb això i no ho has complert”. El judici: “Ets un irresponsable, no es pot confiar en tu”. Paraules molt dures. A vegades les podem fer servir en situacions en què un acord important o no important es deixa de complir. Quan, en definitiva, què ocorre amb el tema dels acords? Moltes vegades, Óscar, estaràs d’acord amb mi, que els pares forcem els acords una miqueta des d’aquest xantatge emocional.

Proposem els acords nosaltres: “Què us sembla, nois, si fem els deures el divendres a la tarda i així tenim tot el cap de setmana lliure per jugar i divertir-nos?”. En principi, si som nosaltres qui proposem aquest acord, és perquè ens interessa a nosaltres. I està bé que ens interessi a nosaltres, però, sense adonar-nos-en, ho forcem i, sense adonar-nos-en, no comprovem i no ens assegurem al 100% que aquesta acció tingui cura de les seves necessitats. Aleshores, els nostres fills ens estimen, volen que estem contents amb ells i ens diuen: “Sí, mare, d’acord, fem els deures el divendres”. Arriba un divendres, s’acaba el divendres i els deures no els han fet perquè no els ve de gust, perquè tenen altres plans, pel que sigui. El divendres següent, el mateix. El tercer, ja pot ser que sigui a la zona vermella, si no m’aturo, aniré a culpar-los o a retreure-ls’hi.

Si mirem en profunditat, quan un acord no es respecta, què ocorre? Que, d’alguna necessitat de la qual no hem sigut conscients quan fixem aquest acord, no n’estem tenint cura. Què està passant amb les necessitats perquè ells no tinguin ganes de fer els deures el divendres? Potser no hem tingut en compte una necessitat de descans, d’evasió. Duen tota la setmana treballant, el divendres també hi ha escola. Potser el divendres a la tarda necessiten desconnectar, passar a una altra activitat, oblidar-se del tema dels deures per fer-ho un altre dia. Quan vam proposar això, només des del punt de vista dels pares, no vam tenir en compte aquesta necessitat.

Tenim dues alternatives quan no es respecta un acord: utilitzar aquesta falta de respecte de l’acord per alimentar un desacord i una confrontació o, a partir d’un acord que no és respectat, arribar, passant per explorar quines necessitats s’han quedat al camí, a un nou acord diferent i enriquit, perquè aquest nou acord té més cura de les necessitats que l’anterior.

Óscar. Pilar, a vegades ens costa dir que no als adults, i als nens fins i tot encara més. Com podem facilitar o ensenyar que els nostres nens puguin gestionar aquest fet de dir que no quan cal dir que no?

Pilar de la Torre. Molt interessant, Óscar, la teva pregunta perquè, si ens hi fixem, ens adonem que, a la vida quotidiana de la família, la paraula “no”, des que comencen a gatejar fins que s’independitzen, es troba molt present en ambdues direccions. Si en el moment de dir un “no”, abans de mencionar aquesta paraula, de nou, m’aturo… Crec que aquesta és la clau de tenir cura de les relacions: aturar-nos. M’aturo i dic: “D’acord, aquest ‘no’, l’expressaré a partir de quina necessitat?”. I faig aquest joc: en lloc de dir que no, diré a què dic que sí quan vull dir no. Imagina que un dels nostres fills, falta una hora per menjar, i vol menjar fora d’hora. Jo ho tinc clar, la primera cosa que em surt és: “No es menja fora d’hores. Menjarem d’aquí mitja hora i ja no menges”. Aquesta és una opció. Una altra opció és dir: “Bé, a veure si puc, aquest “no”, que no tingui aquesta carga. Per què li puc dir que no menja entre hores al meu fill o a la meva filla? Perquè m’importa que es respectin els horaris, perquè m’importa que mengi tot el que se li posa a taula, perquè m’importa que hi hagi una bona relació amb el menjar. Per això li diré que no”.

Alhora, entenc que, si ell vol menjar entre hores, ell o ella, doncs té gana. Aquí ja tinc ingredients perquè el “no” no caigui com una pota d’elefant i sigui un “no” curós. Li puc dir: “Mira, fill, sé que tens gana, que vols menjar i que vols picar alguna cosa, que et costa esperar l’hora de menjar. Alhora…”. En comptes de “però”. “Alhora, m’importa molt que es respectin els horaris amb el menjar i m’importa molt també que hi hagi un ordre al dia a dia de la casa. Seria possible per tu, en lloc de picar això, menjar-te una peça de fruita?”. Fixa’t que jo no he dit la paraula “no”. No obstant, és un “no piques”. Una forma és: “Ni parlar-ne, no es pica entre hores”. I l’altra forma és: “M’importa molt tenir cura de les normes, que es respectin els horaris, que es respecti el menjar que es posa a taula, entenc que tinguis gana”. I tinc una mica de cura que sigui possible per mi, potser una peça de fruita.

O, simplement, no proposo res i li dic: “Bé, sé que és difícil per tu. Falta mitja hora, si vols avancem una miqueta l’hora de menjar”. Sempre hi ha un marge de cures. És important que no anem amb rigideses. Com ens ajuda la comunicació no violenta a escoltar el seu “no”? És important que ens adonem, Óscar, que ens han ensenyat a prendre’ns el “no” com un “no” a la nostra persona. Com una cosa personal. “M’ha dit que no ve amb mi a tal lloc. No hi vol anar amb mi. Em diu ‘no’ a mi”. I això dol, fa mal. La major part de les vegades, per no dir totes, no és real. Per confirmar això, recordar les situacions en què a la teva vida, és igual a qui, hagis dit que no. A veure si en trobes una de sola en què hagis dit que no a la persona. “Et dic que no a tu”. Has dit que no a la seva acció, has dit que no a la seva proposta, has dit que no al plantejament que hi ha en aquella situació.

I si els nostres fills ens diuen que no i, sense adonar-nos-en, ens ho prenem com una cosa personal, reaccionarem en conseqüència. Després, farem créixer la tensió, el conflicte i el desacord. Molt fàcil. “Espera, m’ha dit que no. A què està dient que sí el meu fill o la meva filla quan em diu que no? A què està dient que sí quan em diu que no es vol rentar les dents?”. Potser està dient que sí a una necessitat d’afirmar-se, d’escollir. Perquè, si m’aturo i veig el dia a dia, és cert que té el dia a dia tot cronometrat, totes les normes molt marcades, el seu pare i jo dient-li què ha de fer. Si jo veig que està dient que sí a això, immediatament deixo de posar el focus en el fet que es renti o no les dents, poso el focus on hi ha l’arrel del seu “no”. En el moment en què a la vida familiar hi hagi accions concretes per cuidar la seva autonomia, la seva llibertat, la seva necessitat d’afirmació, la seva necessitat de reconeixement de l’edat que té, per sentit comú arribarà un moment en què no necessitarà oposar-se a rentar-se les dents.

Óscar. Però què passa amb aquelles situacions que fins i tot venen de nosaltres mateixos? O venim a casa molt cansats, estem desbordats, i som nosaltres qui entrem trepitjant tot allò que hi ha i creant un ambient familiar dolent, molt tens. Hi ha alguna alternativa a partir d’aquí? Hi ha un punt de retorn fent servir la comunicació no violenta?

Pilar de la Torre. Quan ens veiem en aquestes situacions, el camí és l’honestedat. El camí que funciona és l’honestedat, la sinceritat, la transparència. Si ens aturem un moment i ens adonem que, per cansament, per esgotament, per l’estrés que tenim del dia a dia, hem arribat a casa hem estat tensos amb tothom, no hem escoltat, no hem compartit… Estem d’una manera que no ens satisfà gens. I ja ha passat estona. En el moment en què ens n’adonem, ens podem aturar i ser honestos: “Mira, m’adono d’això. Us demano perdó, és el cansament, l’estrés. No teniu res a veure amb el meu mal humor”. De nou, passar a una acció que em permeti evolucionar.

Després, també és responsabilitat nostra com a adults, com a pares, dir: “Com m’ho faig amb el meu estrés, com m’ho faig amb el meu cansament, per no penalitzar la meva família, per no penalitzar els meus fills?”. I aquí, de nou, acció concreta, Óscar. Perquè moltes vegades som conscients d’allò que ens passa i allà ens quedem. Estic de mal humor a casa meva, no em suporto ni jo perquè estic superestressada o cansada. Sí, i ser conscient d’això de què ens serveix? Passem a l’acció. Potser és arribar a casa i, encara que hagi de fer mil coses, no fer-les i asseure’m una estona. Potser és anar-me’n abans al llit, potser és agafar-me un dia lliure. Si jo no cuido d’una cosa que és important per mi, a qui passaré la factura d’això serà a la meva família.

Óscar. Com podem ajudar els nostres fills que es moguin entre els conflictes, que són, en definitiva, part de la nostra vida normal i es troben a tot arreu?

Pilar de la Torre. M’agrada molt que vegis el conflicte així, com a part de la nostra vida. Perquè el que ens han ensenyat sobre el conflicte és que el conflicte és dolent, que una bona relació és aquella en què no hi ha conflicte. I després veiem la realitat i ens adonem que no hi ha dues persones iguals. En el moment en què hi ha diferències, hi haurà desajustos. I aquest desajust durà a un desacord. A vegades, el desacord es converteix en conflicte. Què ha passat? Que només ens han ensenyat a resoldre el conflicte de dues maneres, que és com ho resolen els animals: atacant o fugint. I això sí que és nociu. La comunicació no violenta ens dona un procés que ens permet, de manera real, convertir el conflicte en una situació de més acord que abans, perquè hi ha un nou ajust, fruit del conflicte que hem tingut.

Imaginem que un dels nostres fills té l’habitació completament desordenada i tenim una visita a casa. Ens agradaria que aquesta habitació estigués ordenada. Puc recórrer a l’acusació, el retret, el xantatge, el càstig o el premi. “Si ordenes la teva habitació, et dono ics”. Hi ha una conseqüència que faig servir per manipular la situació i aconseguir allò que jo vull. Aquesta n’és una via. Una altra via és: “D’acord, quina és la meva necessitat?”. Que la casa estigui ordenada, que estigui acollidora per les persones que vindran, per la visita. Si és fill nostre, podem contactar amb una necessitat de contribuir, d’aportar quelcom a la seva organització de vida, a la seva estructura de vida. Aquestes són les meves necessitats. Si m’aturo, abans de dialogar, quines són les necessitats del meu fill o la meva filla, que té aquesta habitació desordenada?

Molts cops, els nostres fills volen un ordre que no té res a veure amb el nostre. Bé, doncs busquem un tipus d’ordre que, a la seva habitació, tingui cura de la seva necessitat d’autonomia, de la seva necessitat de comprensió. No és que sigui brut, no és que sigui un desordenat, sinó que a la seva vida i al seu cap, potser amb 14, 15 o 16 anys, no hi ha en absolut el fet d’ordenar els pantalons. “Alhora, per mi és important que hi hagi un cert ordre. Vegem què podem fer amb això teu i això meu”. I arribar a acords, veure si els acords es compleixen. Si no es compleixen, tornar al diàleg. I no és fàcil. Ara, si ho plantegem com a procés, no com a vareta màgica… Un procés en què fem equip per tenir cura d’ambdues necessitats, mica en mica, al ritme que sigui possible, del conflicte, perquè l’inici va ser un conflicte, puc enriquir la relació amb el meu fill o la meva filla. I d’una manera realista, anant avançant a formes que ens cuidin als dos.

Óscar. És a dir, realment els conflictes fins i tot els podem utilitzar com a oportunitats d’apropament.

Pilar de la Torre. Ho són. Ho són, Óscar. Són oportunitats d’apropament. I, si volem, ho convertim en oportunitats de distanciament. Nosaltres escollim.

Óscar. Sona… dur i difícil alhora. Perquè, finalment, en el dia a dia, no resulta fàcil posar tot això en pràctica. Per mi, ho veig una miqueta… No lluny, però difícil de posar-ho en marxa tot alhora.

Pilar de la Torre. Sí. Marshall Rosenberg dona tres receptes per incorporar la comunicació no violenta a la nostra vida. La primera recepta és practicar, la segona, practicar i la tercera, practicar. Amb aquestes tres receptes, hom va avançant. Mai arribarem a la meta, crec, perquè no som perfectes. Però hom va avançant, això està garantit. Hem de tenir en compte que aquesta pràctica és important que la planifiquem. Quan no ens trobem activats. En petites coses. Estàs cansat? Podem posar… Ajuda molt descodificar necessitats. Vol menjar entre hores, què necessita? Té gana. S’està queixant del professor, què necessita? Comprensió, confiança. M’està dient que soc injust amb el seu germà, què necessita? Atenció, afecte. M’està dient quant m’estima, què necessita? Seguretat afectiva. Podem estar treballant les 24 hores del dia. Més planifiquem la pràctica fora de situacions en què ens trobem activats i treballem abans i després de situacions en què ens hem activat. Amb això hi ha evolució garantida. Posem-hi les condicions per avançar perquè els resultats valen la pena.

Óscar. Pilar, com podem desenvolupar l’autoestima amb l’ajuda de la comunicació no violenta?

Pilar de la Torre. Amb la comunicació no violenta ens ho posem molt fàcil. Per què? Perquè, si seguim els quatre passos i hi anem posant validació, fent legítima aquesta vivència interna, l’autoestima dels nostres fills es nodreix directament. Per exemple, si un dels nostres fills o filles està preocupat per alguna cosa que ha viscut amb un amic o amiga, i explorem amb ells els fets, què ha passat, sense posar-hi judicis nosaltres, sense avaluar. Són fets que, a ell o a ella, l’han estimulat. Si no enjudiciem això, estem legitimant la seva relació amb l’entorn. Podem dir: “No sé per què et prens això així. No t’hauria d’haver afectat, no t’hauria d’haver importat”. Amb aquestes frases li traiem valor i desqualifiquem la vivència interna dels nostres fills.

Podem qüestionar, si de cas, la forma que escullen els nostres fills d’expressar aquests sentiments. Per exemple, com escullen expressar la ràbia insultant. Però aquesta és la manera d’expressar, allò que podem posar en qüestió. Ara, el sentiment de ràbia forma part de la naturalesa humana. És com qüestionar que tenim cinc dits o dues orelles. No hi ha cap ésser humà que no conegui el sentiment de ràbia, de tristesa, de por. Condemnar o negar, o no acceptar aquesta emoció i aquest sentiment dels nostres fills significa no acceptar-lo a ell en la seva totalitat. Si anem amb la comunicació no violenta reconeixent i acollint els fets que l’han estimulat, els seus sentiments, siguin quins siguin, i ho accepto, ho acullo, ho valido, ho legitimo. I veig les seves necessitats, la seva necessitat de seguretat, la seva necessitat de confiança en si mateix i en els altres, la seva necessitat d’afecte… Aquestes són necessitats universals, fonamentals, de tot ésser humà. A vegades les qüestionem als nostres fills. “No sé per què no tens confiança en tu mateix, no sé per què necessites tanta seguretat si tal cosa i tal altra. No sé per què necessites tanta atenció. No sé per què necessites tant”. És com qüestionar l’ésser profund dels nostres fills.

Quan legitimem, quan validem, quan acceptem i, encara més, quan posem accions per tenir cura d’aquestes necessitats legítimes, genuïnes, profundes, l’autoestima és allà. Perquè el nostre fill aprèn que és important. Encara que tingui por, encara que tingui ràbia. Les formes… Els pares som aquí per ensenyar-los a expressar aquestes emocions d’una manera positiva també per l’entorn. Previ aprenentatge nostre també.

Tu necessites seguretat, necessites confiança, necessites sentir-te important entre els teus amics, valoració. Ara, en equip, o a tu primer. A tu què se t’acut que pots fer per cuidar aquesta necessitat? La teva manera preferida és que aquests dos amics vulguin anar amb tu, però sembla que no és possible. Després també podem ensenyar al nostre fill a buscar altres accions. No seran les accions preferides, però tindran cura de la seva necessitat de sentir-se valorat, de sentir-se estimat i de sentir-se important als ulls dels seus iguals.

Óscar. Assertivitat. Què és realment i com podem ajudar els nostres fills a ser assertius?

Pilar de la Torre. Utilitzem, al món de la comunicació, tres models de comunicació: la comunicació agressiva, la comunicació passiva i la comunicació assertiva. Des del prisma de la comunicació no violenta, els dos primers tipus de comunicació, comunicació agressiva i comunicació passiva, descriuen allò que en aquest àmbit anomenem “comunicació violenta”. Són dues formes de respondre a una situació que no ens agrada, com responen els animals: fugint o atacant. La fugida, la comunicació passiva. L’atac, la comunicació agressiva.

Si passem al tercer mode de comunicació, comunicació assertiva, aquí hi ha diversos enfocaments també. A vegades es parla de comunicació assertiva, una comunicació que se centra en la forma d’expressar-se, en donar recursos a la persona per aconseguir afirmar-se, per aconseguir convèncer. Seria una cosa així com recursos molt hàbils per sortir-se amb la seva, per guanyar en una situació. Hi ha enfocaments que ho anomenen “assertivitat”. A la comunicació no violenta, això ho pugem al primer grup de comunicació violenta. L’assertivitat, des de l’enfocament de la comunicació no violenta, és connexió, és empatia, i aquí tenim l’assertivitat.

L’assertivitat no es troba a l’acció que volem aconseguir. No posem la força, la fermesa, en aquesta acció. Som assertius en comunicació no violenta quan la força vital la posem a protegir i a cuidar les nostres necessitats. Marshall Rosenberg deia… Jo vaig escoltar una frase seva que em va encantar, deia: “Ens aferrem a les nostres necessitats com un gos a un os”. Aferrats a la nostra necessitat com un gos a un os, deixa tot l’espai necessari per veure també les necessitats de la persona amb la qual tenim una relació. I l’assertivitat, a la comunicació no violenta, seria aquí: la força per protegir i cuidar les nostres necessitats, com a adults que som, i la força perquè hi hagi una cura mútua també d’allò que importa a l’altra persona.

Hi pot haver una situació en què tenim distribuïdes les tasques de casa, i demanem a un dels nostres fills que baixi les escombraries i ens diu que no, que no vol. Aquí tenim un recorregut per les quatre alternatives que hem vist. L’agressiva: amb l’amenaça, amb el càstig. La passiva: callant, en format víctima, en format distància, en format “ja me la pagaràs”. L’assertiva que posa atenció només a la forma, i aleshores faig l’estratègia del disc ratllat o ho torno a reformular o pregunto… Bé, doncs tots aquests recursos que hi ha en aquests models d’assertivitat. O bé podem anar a l’assertivitat amb aquest enfocament de comunicació no violenta. Quina és la meva necessitat? Estic cansada, necessito descans, necessito suport, necessito col·laboració. Em tranquil·litza que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i es respectin els acords.

I dir-li: “Mira, t’he demanat que baixis les escombraries i em dius que no. Ho havíem acordat. Et demano, si us plau, que avui baixis les escombraries i demà veiem realment quines normes que hem vist a casa et convenen i quines no, perquè tu sentis que esculls, que no hi ha imposició i que hi ha un repartiment just de totes les tasques. Per mi és molt important que ens aturem a mirar una per una les que et corresponen a tu i les que corresponen a la resta de la família”.

Jo tinc una frase guia a la relació amb la meva filla, a la relació amb joves amb els quals treballo, i que m’ajuda enormement i que l’agafo així, amb molta rapidesa, que és: “Connexió abans que educació”. El model social educatiu ho fa a la inversa. Bé, és educació primer. Primer allò que es pot fer, allò que no, allò correcte, allò incorrecte. I després, si de cas, connexió. En el moment que posem l’educació abans que la connexió, la connexió és molt difícil que arribi. En canvi, si poses el focus a la connexió abans que l’educació, després l’educació flueix. Podem explicar des de compartir, des de la complicitat. Connexió abans que educació.

Óscar. Pilar, moltes gràcies per aquesta estona que hem estat parlant i que has estat contestant les meves preguntes i curiositats.

Pilar de la Torre. Moltes gràcies a tu, Óscar, ha estat tot un plaer.