Com ens protegeixen els oceans?

Cristina Romera Castillo. Em dic Cristina Romera Castillo i soc científica i treballo a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC de Barcelona. Treballo amb temes de carboni a l’oceà i també amb pol·lució per plàstic.

Mónica Ortiz Keme. Hola, Cristina, soc la Mónica. Un plaer ser avui aquí amb tu parlant d’un tema que ens importa a tots, que és el canvi climàtic i com afecta la nostra vida i el nostre entorn.

Cristina Romera Castillo. Moltes gràcies. Encantada de ser aquí amb vosaltres.

Mónica Ortiz Keme. Científica marina especialitzada en la contaminació dels oceans. Explica’m una mica com sorgeix la teva relació amb el mar i per què decideixes investigar sobre aquests temes.

Cristina Romera Castillo. Bé, jo em vaig criar a Jaén. Jo soc de Jaén i allà no hi ha mar. Aleshores, no és una cosa que em vingués des de petita, perquè jo, el mar, per mi, era aquell lloc on anava de vacances, a la platja a l’estiu i poc més. Li tenia bastant de respecte. Però va sorgir una mica… Dedicar-me al mar va sorgir d’una manera casual. Quan era petita, tenia molta curiositat per moltes coses, volia fer moltes coses i m’agradaven molt els documentals. Aleshores, en mirava molts, llegia molt, preguntava als meus pares: “Aquesta gent què ha estudiat per estar treballant en això?”. A la meva família no hi havia científics, aleshores ells tampoc ho sabien gaire bé. Bé, deien: “Potser han estudiat alguna carrera de ciències”, però jo no tenia clar què era ser científic o científica quan era petita. Aleshores, no era una cosa… una vocació que tenia de petita, però sí que tenia aquest germen de curiositat, de voler entendre, de voler-ho aprendre tot. I, bé, després, ja, quan vaig haver d’escollir una carrera, vaig estar dubtant bastant, perquè, com dic, m’agradaven moltes coses, i una de les que m’agradaven molt eren les Belles Arts. Em vaig estar també plantejant si fer Belles Arts o si fer Química o Farmàcia, també volia fer. Aleshores, finalment, vaig decidir fer ciència perquè vaig pensar que el que m’agradava de les Belles Arts, que era dibuixar i pintar, era una cosa que potser podria fer en un futur de hobby de forma no professional, però, en canvi, la ciència no la podia fer com a hobby. És més difícil. Aleshores, vaig decidir fer ciència, per això, i vaig estudiar Química. I després, quan vaig acabar la carrera, vaig estar un temps treballant a la Universitat de Jaén fent una investigació, participant en una investigació allà, però no sortien beques per fer la tesi i, aleshores, vaig haver de marxar fora.

Finalment, en vaig trobar un que parlava sobre aplicar la química al mar i em va semblar fascinant. A part que jo no sabia tampoc que, havent estudiat química, podia fer aquest tipus de feines. Aleshores, vaig demanar la beca, finalment me la van donar i així va ser com vaig anar a l’Institut de Ciències del Mar a fer la tesi, i la veritat és que estic supercontenta perquè et permet conèixer com funciona no només l’oceà, sinó el planeta. I és una cosa que m’agrada molt. Aprens, has d’aprendre o tenir coneixement de molta ciència, tenir una mica de física, matemàtiques, química, biologia, i això m’agrada molt. És a dir, que al final, per mi, ha estat un encert, ha estat una sort.

Mónica Ortiz Keme. I una mica, en què consisteix la teva investigació al CSIC i com és el teu dia a dia?

Cristina Romera Castillo. Bé, doncs la investigació allà… Bé, es tracta… Tenim tant de treball de camp com treball de laboratori. Al laboratori tenim anàlisi de mostres i fem també experiments. I després, de tant en tant, hem de fer treball de camp, que molts cops consisteix a anar en un vaixell, en una campanya oceanogràfica. Pots passar allà potser un mes vivint al vaixell i agafant mostres. És a dir, en el meu cas, agafem mostres d’aigua des de la superfície fins a 5.000 metres per estudiar tota la columna d’aigua de l’oceà. I després també tenim treball de despatx, de tractar les dades a l’ordinador, d’escriure els articles. I després també tenim una part molt gran de temps que dediquem a burocràcia, lamentablement. Quant al tema que estic fent ara, és a dir, jo el que vaig fer… Vaig fer la tesi sobre el tema del carboni i hi continuo treballant ara i estudiant el carboni a l’Atlàntic Nord. Jo estava fent un treball allà i em vaig adonar que hi havia una zona a l’Oceà Atlàntic que tenia un senyal de carboni més alt del que esperàvem i no trobava d’on podia venir. Vaig provar diverses coses, no trobava d’on podia venir i, finalment, va resultar que, en aquelles dates, vaig anar a una xerrada d’un investigador que era un físic que estudiava el plàstic a la deriva. Va explicar que la zona on s’acumulaven els plàstics, que són zones…, els girs subtropicals de l’oceà, els corrents formen un gir i s’hi va acumulant. Aleshores, vaig veure que, just a la zona on jo tenia aquest senyal de carboni tan alt, era una zona on el plàstic s’acumulava. Aleshores, se’m va acudir i vaig dir: “A veure si el plàstic és el que està donant aquest senyal”. Va ser a partir d’aleshores que vaig començar a treballar amb el tema del plàstic. És a dir, vaig unir les dues coses que feia, que era el carboni i el plàstic, i aleshores ara treballo estudiant els compostos de carboni que deixa anar el plàstic, com afecten els microorganismes marins, com afecten la química de l’aigua i, paral·lelament, segueixo també treballant amb el teu tema de carboni que he fet sempre.

Mónica Ortiz Keme. Quin és el risc més gran que suposa la contaminació de plàstics als mars?

Cristina Romera Castillo. Bé, el problema més gran, a part del mal que estan fent als organismes dels oceans, també es troba en la salut humana, perquè aquests plàstics són consumits, són ingerits per organismes marins, es transfereixen en la cadena alimentària i arriben fins als peixos que nosaltres consumim. Aleshores, ja s’ha vist que moltes de les espècies comercials de peixos que consumim tenen plàstic. S’ha vist que la sal de taula també té plàstic, microplàstics. És un dany mediambiental i també que ens està arribant a nosaltres amb un efecte bumerang. Ens està rebotant a nosaltres i ens està arribant. Una altra cosa, un altre aspecte important dels plàstics, del qual es parla menys i a mi em sembla preocupant, és el tema que el plàstic no és mai pur, sempre té additius, compostos químics per donar-li les propietats que es necessiten per al seu ús. I aquests compostos químics, quan el plàstic es va degradant, es van deixant anar al medi marí. Alguns són disruptors endocrins, que vol dir que hackegen les hormones i actuen com si fossin hormones. Aleshores, això té un efecte en els organismes, és a dir, tant en nosaltres com en organismes marins. Després, alguns són carcinogènics, aleshores, tots aquests compostos químics no se sap encara quin efecte tenen. El d’alguns sí, però no d’altres. I hi ha molt de retard per esbrinar, per conèixer els efectes que tenen en l’organisme i molt de retard també a l’hora de prohibir-los.

Per exemple, no sé si recordes el bisfenol A, que era un compost químic que també es posava als plàstics, per exemple, de biberons, i després es va descobrir que era un disruptor endocrí i hi va haver molt de renou amb això. Doncs ara ja no s’utilitza, està prohibit utilitzar-lo en contenidors d’alimentació infantil, però s’utilitza en un altre tipus dels que nosaltres sí que utilitzem. Aleshores, encara no s’ha arribat a… Jo crec que no hi ha la consciència de la importància que té l’exposició a aquests compostos químics constant com la que tenim. Aleshores, jo crec que és un aspecte molt important del tema de la contaminació per plàstic, i també, ens arriba tant a nosaltres com també als organismes marins, que també està fent un efecte en ells. Després, sobre el plàstic biodegradable, hi ha també el problema que, bé, és una arma de doble tall, perquè ara s’està utilitzant com a substitut del plàstic no biodegradable, però el problema que té el biodegradable és que no es biodegrada en qualsevol condició. I és que, per a la majoria d’aquest plàstic, perquè es biodegradi, ha de tenir una temperatura de més de 50 graus i unes condicions d’humitat específiques. I això només ocorre a plantes de compostatge. Aleshores, molt del plàstic que s’usa ara, per exemple, l’àcid polilàctic, s’està utilitzant molt com a substitut del plàstic d’un sol ús. S’està utilitzant en gots, en coberts, plats…, i aquest plàstic s’ha vist que no es degrada al mar. No es biodegrada. És a dir, triga també molt de temps a biodegradar-se i es comporta com l’altre.

Nosaltres estem fent investigacions sobre… En particular, el que jo estudio són els compostos químics que deixa anar el plàstic a l’aigua del mar, quin impacte tenen en el cicle de carboni aquests compostos i quin impacte tenen en els microorganismes, en fitoplàncton, que són algues unicel·lulars, i en els bacteris marins. I també estem veient, en particular, quins bacteris marins són els que consumeixen aquests compostos, perquè hem vist en un treball anterior que els bacteris marins consumeixen els compostos químics que deixa anar el plàstic a l’aigua de mar i ara volem identificar quins són aquests bacteris per veure si, en un futur, ens poden servir tant elles com els enzims que tenen per, en un moment donat, poder veure si serveixen per degradar aquest plàstic junt amb la llum del sol, perquè la llum del sol és el factor principal que degrada el plàstic en el medi ambient, i combinant ambdues coses, veure si es podria arribar a utilitzar. No serà la solució, ni de bon tros. La solució és deixar de generar residu i evitar que segueixi arribant a l’oceà. Però, bé, estem estudiant per veure si podria contribuir a la seva gestió, a una millor gestió d’aquests residus. El que hem vist a les nostres investigacions és que… Hem fet també experiments amb plàstic biodegradable, en concret, amb aquest àcid polilàctic, i hem vist que es comportava igual que l’altre plàstic, és a dir, deixava anar també compostos químics, igual que l’altre, però en menor mesura. És a dir, es fotodegradava igual que el plàstic, l’altre plàstic, i, a més, una cosa superinteressant que ens va sorprendre és que pensàvem que aquests compostos químics que deixava anar el plàstic biodegradable serien preferentment consumits pels bacteris marins, més que els de l’altre plàstic, perquè venia d’un plàstic biodegradable. I vam veure que no, els bacteris marins consumien aquests compostos igual que els altres, però no més que els altres.

Aleshores, vam veure que, al final, el comportament que aquest plàstic tenia a l’aigua de mar era com el plàstic convencional. Bé, és una crida d’atenció perquè tinguem molta cura amb el plàstic biodegradable, que no l’utilitzem com a substitut de l’altre i pensem que ja el podem utilitzar sense mesura només perquè és biodegradable, doncs no importa, l’utilitzo i no importa perquè aquest residu es biodegrada. No, aquest residu també implica un problema mediambiental i també implica una gestió, no es biodegrada tan fàcilment. Inclús, encara que es biodegradés, tot això té un impacte mediambiental. Aleshores, és important que no generem cap mena de residu, tant si és plàstic convencional, biodegradable, paper o el que sigui. Millor evitar aquest residu.

Mónica Ortiz Keme. És clar, al final, això… La gent se’n fia, creu que ja és bo per al planeta i que ho podem utilitzar a discreció.

Cristina Romera Castillo. Sí, exacte. Sí, sí.

Mónica Ortiz Keme. Totes aquestes descobertes que has fet t’han fet mereixedora de molts reconeixements i premis. Què signifiquen per tu aquests reconeixements?

Cristina Romera Castillo. Bé, doncs, per mi, d’una banda, és una satisfacció perquè és un reconeixement a la meva feina, aleshores, és clar, em produeix aquesta satisfacció. I, d’altra banda, també, m’ha donat l’oportunitat de transmetre un missatge de consciència mediambiental, de transmetre aquesta problemàtica que hi ha sobre els plàstics i també arribar a gent que, d’una altra manera, no hauria arribat. M’ha permès, per exemple, escriure un llibre sobre la problemàtica que té l’oceà i arribar a gent que d’una altra forma… M’ha donat aquesta visibilitat. I després, també m’ha servit per a nens i nenes, en especial nenes, que necessiten referents de científiques. Aleshores, a partir d’aquests premis, he tingut una visibilitat que… Han contactat amb mi escoles, per fer activitats per a nens i nenes, i han servit com a exemple de dona científica que, per mi, si contribueix al fet que més nenes decideixin fer ciència, perdin la por a la ciència, per mi, ja és una satisfacció també.

Mónica Ortiz Keme. Segur que, per a moltes nenes, és un orgull veure que hi ha una científica dona i que està aconseguint tantes coses, entre elles, un llibre, com bé deies.

Cristina Romera Castillo. Sí. I jo crec que és molt important també el tema dels referents, perquè és cert que, quan som petites, sempre… Jo, quan era petita, el científic, la idea del científic, era un home gran desastre i no era una cosa que a cap nen li vingués de gust, en principi. “No em vull convertir en aquest personatge que sembla una mica estrany”. Però jo crec que, bé, és important apropar la ciència i les coses científiques a la gent, als nens, perquè vegin que som gent normal i que, al final, no has de ser cap boig. No em va passar, però pot ser que hi hagi nenes que diguin… Inconscientment, no et visualitzes en aquesta professió perquè no tens aquest referent.

Mónica Ortiz Keme. I, bé, això t’ha dut a escriure un llibre sobre el que investigues, ‘AntropOcéano’, es diu, i bé, parles molt de la contaminació i de l’efecte del carboni que estaves explicant abans, a més que estàs força acostumada a parlar d’aquests temes a gent jove, a estudiants, perquè ho puguem entendre en una llengua més col·loquial. Explica’m com expliques a un jove tot el tema del carboni i la contaminació als oceans a través del teu llibre.

Cristina Romera Castillo. Bé, el llibre el que explica és, de forma general, els problemes principals que té l’oceà i també quines solucions s’estan donant a aquests problemes. Perquè vull que se sàpiga que hi ha solucions, que algunes ja estan en marxa, que sí que podem fer coses, més de les que pensem. I volia transmetre això, perquè si tenim la sensació que no hi ha solucions, tampoc ens amoïnem ja per arreglar-ho, perquè si ja està tot perdut… Aleshores, em semblava important transmetre aquest missatge d’esperança perquè la gent ho sàpiga, que sí que hi ha esperança. I després, també, que s’entengui bé d’on venen aquests problemes, que a vegades diem: “Bé, emetem gasos d’efecte d’hivernacle i l’oceà capta carboni”, però no sabem bé o no se sap bé, si no hi treballes, com ocorre. Aleshores, jo tractava de transmetre, de forma senzilla, com ocorren aquests processos, volia… Com que és un llibre per a un públic general, que no ha de ser científic, doncs també hi afegeixo anècdotes que em semblaven curioses perquè la lectura també sigui amena.

Mónica Ortiz Keme. Es parla molt de l’escalfament global i de les temperatures del planeta. Quina importància té que pugui un grau el planeta? Quins efectes té això en els mars?

Cristina Romera Castillo. Jo crec que hi ha vegades que, és clar, a força d’escoltar ja tants cops: “Canvi climàtic, canvi climàtic, plàstics…”, doncs, potser, ja, per autodefensa personal o perquè ja ho hem escoltat tant, a vegades, una mica, correm el risc d’insensibilitzar-nos. Però, d’altra banda, jo crec que també està bé aquesta conscienciació que s’està fent ara, que ara es parla molt més del canvi climàtic del que es parlava abans. També, jo crec que perquè ja estem veient els seus efectes, que pensàvem que no els veuríem, que seria una cosa que veurien les generacions futures, però que ho estem veient ja. Estem veient ara com tenim… Aquest hivern està sent molt més càlid que els hiverns anteriors, hem vist l’estiu també. A cada estiu s’assoleixen rècords de temperatura. Enguany, l’aigua del Mediterrani, al juny, va arribar a les temperatures que arriba a la fi de l’estiu, que són les més altes. És a dir, que estem veient ja els efectes del canvi climàtic. Ja molta gent està de debò conscienciant-se i espantant-se, perquè fa por. La temperatura mitjana del planeta ha pujat un grau des de l’època de la Revolució Industrial, i sembla que un grau no és res perquè un grau és el que tenim… Més d’un grau de variació tenim de la nit al dia, per exemple, a la nostra ciutat, i sembla molt poc. Però, quan parlem de mitjana, té una importància molt gran, perquè és mitjana, vol dir que en alguns llocs està pujant molt més, està pujant diversos graus, i això té un efecte en la flora, en la fauna, en els organismes marins… És a dir, té un efecte molt important. I una de les coses de què parlo en el llibre és que, perquè es vegi la importància de només un grau, explico com, entre el segle XIV i la meitat del segle XIX, la temperatura mitjana del planeta va baixar un grau.

Això va donar lloc al que s’ha anomenat la Petita Edat de Gel i va tenir efectes en la població. Va tenir efectes… Doncs, per exemple, l’Ebre es va congelar diversos anys. El Tàmesi, a Londres, també es va congelar diversos anys, fins al punt que feien fires sobre les seves aigües congelades. Hi havia glaceres a Granada. Aquí a Espanya es va començar un comerç de gel i s’emmagatzemava gel en unes caves, que es deien, en unes estructures que es van construir per emmagatzemar-hi el gel, que es podia quedar emmagatzemat durant vuit anys sense que es fongués. I ara, el grau que… Ja ha pujat un grau i seguim pujant, ja segurament no complirem l’objectiu de les Nacions Unides de no superar el grau i mig. Ja s’ha vist enguany, s’ha vist que se supera. Això té un efecte important, ja ho estem veient també a les collites. Si parles amb gent del camp, ja t’ho diuen, com s’estan avançant les collites, com, per exemple, en el cultiu de la vinya, cada cop s’ha de cultivar més alt perquè cada cop fa més calor i han de cultivar més alt. També estan mirant noves varietats que s’adaptin millor a la calor. Aleshores, té un efecte molt més gran del que pensem aquest canvi d’un grau. I altres de les conseqüències de la pujada de temperatura del planeta són les conseqüències que hi ha a l’aigua del mar. D’una banda, la pujada del nivell del mar, que cada any va pujant i hi ha algunes zones costaneres que, en un futur, podrien desaparèixer. Després, també hi ha el problema de les migracions d’espècies de peixos que, com que la temperatura és molt més alta, migren a zones on elles es troben amb la temperatura que necessiten per viure.

Després, l’augment de temperatura afecta també a la quantitat d’oxigen que hi ha dissolt a l’oceà i dona lloc a zones on cada cop hi ha menys oxigen. I això és, per als organismes marins, per als que no es poden moure, és fatal perquè ja no es poden moure, aleshores, poden morir. I per als que es mouen, com hem comentat dels peixos, per exemple, migren a altres zones, i això té un efecte també en l’ecosistema i en la pesca. L’augment de temperatura també afecta alguns animals, algunes espècies d’animals, per exemple, en el cas del llobarro, quan augmenta la temperatura a l’època en què els llobarros estan creixent, estan juvenils, que s’anomenen quan són petits, aquest augment de temperatura fa que les seves gònades es desenvolupin més com a mascle que com a femella, és a dir, que augmenta la proporció de mascles respecte a la de femelles. Aleshores, això té conseqüències en l’ecosistema i, bé, en l’aqüicultura no tant perquè estan controlats. De fet, s’utilitzen aquests controls de temperatura per tenir més femelles en el cas del llobarro perquè són més grans i interessen més econòmicament. Però després, quant a animals salvatges, no només els llobarros, afecta moltes altres espècies. Espècies, per exemple, d’amfibis, tortugues… I afecta que la ràtio de mascle-femella canviï. En uns casos, són els mascles els que augmenten, en altres, són les femelles, però això té repercussions per a les espècies també.

Mónica Ortiz Keme. I per als humans? Què suposa això per a la població dels humans?

Cristina Romera Castillo. Dona lloc a refugiats climàtics, a migracions climàtiques de persones, gent que ja no pot viure a la zona on han viscut sempre perquè les temperatures són extremes, i això ja està passant. Aleshores, sí que té una repercussió important.

Mónica Ortiz Keme. I preocupant.

Cristina Romera Castillo. Sí.

Mónica Ortiz Keme. Parlem del mar Mediterrani, de l’Atlàntic, com si fossin diferents mars i oceans, però, realment, n’és un de sol.

Cristina Romera Castillo. Es parla d’oceans, però, en realitat, és un sol oceà, perquè tots estan connectats entre si. I no només els oceans entre si, també està connectat tot el cicle de l’aigua, els rius estan connectats amb els oceans, tu llances una burilla a terra, que molta gent té aquest costum instaurat, sense pensar que aquesta burilla acaba a una claveguera, i d’aquí acaba al riu i acaba a l’oceà. Una burilla que llances en una ciutat sense mar pot acabar perfectament a l’oceà, precisament perquè tot està connectat. Aquesta connexió fa que el que fem a unes costes, a un país costaner, afecti altres països també. Per exemple, hem vist com les escombraries que llencen en una zona apareixen a altres costes de l’oceà perquè viatja amb els corrents. Primer, es va començar a estudiar llençant ampolles amb missatges a dins perquè la gent que les trobés avisés d’on l’havia trobada i, sabent on s’havia llançat, els oceanògrafs podien saber la trajectòria d’aquest corrent i el temps que trigava. Però també hi ha hagut experiments naturals per accidents que hi ha hagut de vaixells de càrrega que han perdut la càrrega i, per exemple, a l’Atlàntic Nord, un vaixell de càrrega va perdre sabatilles, se’n van abocar unes 79.000, i es van començar a moure amb els corrents perquè es van posar boca avall, amb la sola cap a dalt, que flotava, i aleshores van viatjar pels corrents, i als vuit mesos van començar a aparèixer a la costa oest d’Amèrica del Nord, a diferents punts. A més, va ser curiós perquè hi va haver alguna zona, algunes platges, que van començar a rebre sabatilles d’un costat, del dret, i d’altres de l’esquerre, del peu esquerre.

I això és perquè, també, la forma de l’objecte flotant que va a la deriva, com hi incideix el vent, també determina cap on anirà. Aleshores, quan van començar a aparèixer aquestes sabatilles, la gent de la costa oest d’Amèrica del Nord es va tornar boja a les zones on van aparèixer i van començar a agafar sabatilles, un tràfic de sabatilles, a intercanviar-les per buscar la del mateix número per fer la parella, i inclús alguns van començar a… Les van rentar i les van vendre. I després també hi havia el famós cas dels ànecs de goma, que també va ser a l’Atlàntic Nord aquest accident, va ser el 1992. Un vaixell de càrrega va abocar 29.000 ànecs de goma i altres joguines de bany que es van començar a moure amb els corrents marins. Van començar a arribar també a la costa nord, és a dir, a la costa oest d’Amèrica del Nord. Alguns van creuar l’Àrtic, s’han repartit els ànecs per totes bandes i encara avui, més de 30 anys més tard, continuen apareixent ànecs de goma. Ja menys, però en continuen apareixent alguns. Gràcies a aquests ànecs, han estudiat els corrents marins. Un oceanògraf dels Estats Units, que es diu Curtis Ebbesmeyer, va estudiar, amb un company, van estudiar els corrents, i han pogut saber quant triga un objecte a fer la volta a tot el cicle, que triga uns sis anys i escaig a completar aquest gir. També van veure que, de tots els objectes flotants que fan el gir, la meitat d’ells van sortint, cada cop que es fa un gir, es van perdent. Aleshores, gràcies a això, després van poder veure on anaven i entendre com funcionaven els corrents marins. I per demostrar com tots els oceans estan connectats, que el que llences a un lloc afectarà un altre. Per això, això d’enviar les escombraries a la Xina, com ho fèiem fa temps, o enviar-les a altres països, com ho seguim fent, no serveix de gaire, perquè després ens tornaran, si en aquests països no les gestionen bé o les acaben llançant al mar, tornaran, d’alguna manera. Aleshores, cal canviar això.

Mónica Ortiz Keme. Sí, el que fem aquí té un efecte en tot el planeta.

Cristina Romera Castillo. Sí, sí, exacte.

Mónica Ortiz Keme. I una mica, també, al teu llibre parlaves de la petjada de carboni i els mars. Quina relació hi ha entre això?

Cristina Romera Castillo. L’oceà és fonamental per segrestar el carboni que nosaltres llancem a l’atmosfera en forma de gasos d’efecte d’hivernacle. De tots els gasos que emetem en forma de carboni, un terç d’aquest carboni l’absorbeixen els oceans, un altre terç, l’absorbeixen els boscos, i l’altre es queda a l’atmosfera, escalfant el planeta. I, per entendre de quina manera l’oceà absorbeix aquest carboni, ens podem imaginar l’àtom de carboni com una peça de Lego, en què la peça de Lego pot estar formant part d’una estructura que sigui un vaixell, però la pots treure d’allà i que sigui part d’un camió. Doncs, de la mateixa forma, l’àtom de carboni no va mai sol, sinó que va formant part d’una molècula que, unit, enllaçat amb altres àtoms, formen una molècula. Però aquest àtom de carboni pot passar d’una molècula a una altra, formar part d’una altra molècula diferent mitjançant reaccions químiques. Aleshores, d’aquesta manera, el carboni pot estar en un format que sigui més fàcil d’emmagatzemar per l’oceà que en un altre. Per exemple, si el carboni forma part d’una molècula de CO2 i es troba a l’oceà, pot tornar a passar a l’atmosfera. Si, en canvi, aquest carboni, aquest CO2, ha estat pres per una alga, per exemple, una alga de fitoplàncton, una alga unicel·lular que fa la fotosíntesi, agafa aquest CO2, el transforma en una altra molècula de carboni orgànic, pot ser una proteïna, per exemple, doncs després, aquest carboni, ja formant part d’una proteïna, s’alliberarà al medi, el consumirà un altre organisme, i així va passant d’un organisme a un altre.

L’àtom de carboni pot estar pels segles dels segles formant part…, passant d’una molècula a una altra. Per exemple, nosaltres, ara, tu pots estar exhalant un àtom de carboni al teu CO2 que va estar en un raïm que va menjar Cleòpatra, per exemple, perquè aquest carboni no es destrueix, passa d’una molècula a una altra. A l’oceà, la vegetació de l’oceà, sobretot les algues de fitoplàncton, prenen aquest CO2, el transformen i després passa a carboni, que pot ser ja d’un tipus orgànic o inorgànic, però hi ha certs tipus de molècules de carboni que s’emmagatzemaran a l’oceà. Estan en un format, en un tipus de molècula, que ja no passarà fàcilment a l’atmosfera, i aquest és el carboni que ens interessa, el que anomenem carboni segrestat, perquè és un carboni que ja no tornarà en forma de CO2 a l’atmosfera, es quedarà allà emmagatzemat. I això és molt important per combatre l’escalfament, perquè és carboni que es retira de l’atmosfera i ja no torna a estar en circulació en molt de temps.

Mónica Ortiz Keme. I com ens assegurem que es queda allà segrestat? O què hem fet perquè no s’hi quedi segrestat?

Cristina Romera Castillo. Perquè això passi, l’oceà ha d’estar sa perquè compleixi aquesta funció, i han d’estar sans els ecosistemes que més capten carboni, que hi ha alguns ecosistemes costaners que capten molt de carboni, com són els que anomenem ecosistemes de carboni blau, com són els manglars, les praderies marines, com poden ser les posidònies o les maresmes també. Tots aquests ecosistemes de carboni capten el carboni a través de la seva vegetació i l’emmagatzemen sobretot a terra, sota ella. Aleshores, aquí queda segrestat. I, a més, té l’avantatge respecte als boscos, que també emmagatzemen carboni d’aquesta forma, que, com que estan submergides, no es poden incendiar, perquè el bosc, si s’incendia, aquest carboni que estava a terra passa un altre cop a l’atmosfera. Però, en aquest cas, com que es troba sota l’aigua, no es pot incendiar i es conserva. L’única manera en què torna a passar a l’atmosfera és si nosaltres degradem aquests ecosistemes a través de, per exemple, xarxes d’arrossegament, que es fa una mena d’efecte solcat del terra. Aleshores, els bacteris del terra comencen a processar aquest carboni, s’activen perquè reben oxigen i, aleshores, el poden tornar a convertir en CO2 que passi a l’atmosfera. O si retirem la zona de manglars. Al sud-est asiàtic s’han eliminat moltes hectàrees de manglars per posar-hi camps de cultiu d’arròs o fer granges de gambes, aqüicultura de gamba en aquesta zona.

Aleshores, treien els manglars per posar això, perquè ells pensaven que els donava més benefici econòmic, però ara s’ha vist que no, que és molt més rendible econòmicament tenir manglars que tenir això, perquè els manglars, a part del benefici de segrestar aquest carboni, després també fan un efecte de barrera que protegeix la costa contra l’erosió, quan hi ha ciclons o quan hi ha fenòmens meteorològics extrems de l’onatge. Tot això protegeix la costa. Aleshores, al final… Després, també són zones que contenen molta vida d’espècies comercials o peixos o espècies de les quals s’alimenten les espècies comercials. Aleshores, és necessari que es trobin en aquest ecosistema per mantenir la cadena alimentària que després arriba als peixos comercials que nosaltres consumim. Aleshores, per exemple, en alguns països del sud-est asiàtic, sí que s’han adonat que, finalment, era molt més rendible econòmicament mantenir els manglars que posar una granja de gambes. I ara s’estan, en algunes zones, restaurant aquests manglars, i per això és molt important la protecció d’aquests ecosistemes.

Mónica Ortiz Keme. Al fil de tot el que ens has explicat, en els últims anys, què és el que més amoïna als científics?

Cristina Romera Castillo. Quant a l’oceà, hi ha diversos problemes diferents. Potser, els més difícils de solucionar són aquells provocats per l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle, perquè aquestes emissions provoquen un efecte en l’oceà. No és gratuït per a ell. Genera, per exemple, l’acidificació de l’oceà. L’acidificació de l’oceà vol dir que baixa el pH de l’aigua, es torna més àcid i això afecta sobretot els organismes calcaris, que tenen conquilla, que tenen una estructura calcària, com, per exemple, mol·luscs com els musclos, o també afecta els coralls que tenen una estructura calcària o un esquelet calcari. I tot això, organismes, que també hi ha fitoplàncton, encara que siguin algues microscòpiques. Tots aquests organismes, si l’aigua del mar s’acidifica, tenen més problemes per construir aquesta estructura calcària que les protegeix, la seva estructura o el seu esquelet. I, d’altra banda, l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle provoca l’escalfament del planeta, per tant, provoca també l’escalfament de les aigües. Potser el tema de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, amb totes les seves conseqüències per a l’oceà, sigui dels grans reptes, el repte més gran que tenim a l’hora de solucionar problemes mediambientals, problemes de l’oceà. No només hi ha això, sinó que també hi ha la contaminació per plàstics, hi ha també la sobrepesca, que està destruint les poblacions de peixos, d’algunes poblacions de peixos, no donen temps a recuperar-se i, aleshores, s’acaben esgotant. Aleshores, l’oceà té diferents problemes, i cada científic que ens dediquem a la ciència marina, doncs ens enfoquem en cadascun d’ells, però no només per donar solució a aquests problemes, que també. Però, abans de donar la solució, cal també conèixer com funciona l’oceà en aquests diferents aspectes.

Mónica Ortiz Keme. Parlant de solucions, una pregunta que ens fem tots: té solució? Hi ha esperances amb el tema dels oceans, els plàstics, la contaminació?

Cristina Romera Castillo. Sí, hi ha esperança, no només en el problema dels plàstics, sinó també en general. Jo tinc esperança amb el problema del canvi climàtic, amb els problemes que té l’oceà. Sí que hi ha esperança perquè hem vist, a més, que en el passat es van cometre altres errors mediambientals molt importants en l’àmbit global, planetari, i es van aconseguir resoldre gràcies al fet que els científics ho van advertir. Els va costar molt que els escoltessin, però, finalment, van aconseguir que els escoltessin i que es posessin mesures. Tenim, per exemple, el cas dels clorofluorocarbonis. Van sorgir als anys 20 del segle passat i s’utilitzaven com a propel·lents d’esprais o com a refrigerants també. Aquests compostos podien reaccionar amb la capa d’ozó i destruir-la. Aleshores, de fet, van ser els que van provocar el forat de la capa d’ozó. Doncs aquests científics, que els van donar un Premi Nobel el 1995, el Premi Nobel de Química, van aconseguir, bé, van tenir molts problemes per convèncer la població que… Perquè ells deien: “És una cosa invisible que es troba als pots d’esprai, que està reaccionant amb una cosa invisible”, que ningú sabia què era la capa d’ozó aleshores, “però que ens protegeix”. Aleshores, era molt difícil convèncer la gent, i després tenien les empreses que fabricaven aquests químics fent pressió, dient que estaven exagerant. Aleshores, van passar molts anys fins que ho van aconseguir, van aconseguir ser escoltats i, finalment, es va signar el Protocol de Mont-real el 1997, en què es van prohibir aquests compostos. I, gràcies a això, sembla que el forat de la capa d’ozó s’està recuperant, s’està reduint o, almenys, no ha anat a més. I també va passar amb els DDT, que eren uns pesticides que també es van usar en collites i no només mataven els insectes de la collita, sinó que van començar a matar totes les bestioles que hi havia.

Va ser l’oceanògrafa Rachel Carson qui va escriure un llibre titulat ‘Primavera silenciosa’, on alertava del perill d’aquests pesticides. I també hi va haver… Va ser molt difícil. De fet, la van atacar de totes bandes. A més, la van atacar perquè era dona i li va costar molt que l’escoltessin, però, finalment, també la van escoltar i es van prohibir aquests pesticides. Aleshores, sí que es pot. Jo sí que crec que hi ha esperança, però, per aconseguir-ho, necessitem que s’escoltin els científics. Necessitem que els polítics siguin conscients de la gravetat d’aquests problemes i que, de fet, això estigui fora de tot color polític. Per això, sí que crec que hi ha esperança ara en els problemes que afrontem, perquè ja tenim l’experiència del passat de casos d’èxit en què sí que es va solucionar i ara crec que també es podria fer, però és fonamental que es faci al més aviat possible perquè ja fem tard.

Mónica Ortiz Keme. Com a individus, què podem fer per ser més sostenibles?

Cristina Romera Castillo. Bé, com a individus, hi ha diverses coses. La primera, no pensar que la teva acció no té repercussió, perquè és una cosa que tendim a pensar. No sé si és per peresa, que no em ve de gust agafar el tren en lloc del cotxe, aleshores, “Vinga, què canviarà que una persona…?”. Aleshores, no, com a individus, tenim més repercussió, les nostres accions, més del que pensem. I després, una cosa també molt important és crear consciència en altres, és a dir, explicar totes aquestes coses que estem aprenent dels problemes mediambientals, de les solucions, explicar-ho a la gent que tenim a prop perquè tots estiguem conscienciats i tots fem tots els possibles. Després, hi ha accions, és clar, individuals, que podem fer personalment, per exemple, en temes de transport, doncs ja sabem que l’avió contamina moltíssim més que anar en tren, que el transport públic millor que anar en el teu cotxe privat. Aleshores, també estan molt bé moltes iniciatives que van sortint de compartir cotxe, per exemple. Per descomptat, no generar residus de cap tipus, ni paper, ni plàstic, ni res. Quant a la dieta, també podem fer coses, per exemple, reduir el consum de carn, perquè una dieta basada en vegetals és molt més sostenible. Dins, per exemple, dels productes marins, tenim diferents espècies amb diferents petjades de carboni. Per exemple, tenim… Les espècies amb una menor petjada de carboni són aquelles que no necessiten ser alimentades, sinó que s’alimenten soles, filtrant, per exemple, musclos. Els bivalves en general. També les algues, que fan la fotosíntesi, no necessiten ser alimentades. També, aquestes tenen una petjada de carboni molt baixa. I els musclos d’aqüicultura també. Després, quant a altres espècies, per exemple, les gambes, tenen una petjada de carboni força alta perquè, per la manera en què es pesquen, es pesca poc a cada sortida.

Aleshores, genera una petjada de carboni més alta. I, quant a les que són de cultiu d’aqüicultura, també, els mètodes de cria generen també una alta petjada de carboni. Aleshores, les gambes, doncs ja sabem que tenen això. Gambes, llagostes, tot això té una petjada alta. Hi ha exemples del que es diu cogestió pesquera, que és quan col·laboren els pescadors amb els científics, amb les ONGs i amb les administracions per veure la millor forma de pescar de manera que faci un menor dany mediambiental perquè sigui un benefici per a tots. I casos d’això, doncs, per exemple, hi ha el cas del sonso, a la costa catalana. El sonso és un peixet petitó que es menja allà a la costa catalana i, bé, fa uns anys, els pescadors es van adonar que cada cop hi havia menys quantitats i van parlar amb els científics. En concret, van col·laborar amb els científics de l’Institut de Ciències del Mar, on jo treballo, i van veure que, bé, els van aconsellar que sortís la meitat de la flota a pescar això, que pesquessin la meitat. Aleshores, ho van per així, van pescar la meitat. En van apujar el preu, però no van perdre diners i es va recuperar la població de sonso, per exemple. Aleshores, hi ha molts casos i hi ha moltes coses que es poden fer per no arrasar l’oceà, per tenir una pesca sostenible i perquè tots en sortim guanyant.

Mónica Ortiz Keme. Com bé estàs explicant, hi ha moltíssimes coses i moltes solucions que podem plantejar i que podem fer. Però quines conseqüències tindria no fer res? Els mars que coneixeran els nostres nens seran molt diferents dels que van conèixer els nostres avis?

Cristina Romera Castillo. Bé, ja els mars són molt diferents dels que hi havia fa 60 anys. Si parles amb bussejadors que tenen potser 60 anys, aproximadament, ells t’expliquen que, quan eren joves i bussejaven, veien moltíssima més vida del que es veu ara. És a dir, ja hi ha un canvi. Aleshores, si no fem res, serà… És clar, empitjorarà, perdrem tota aquesta biodiversitat. Les conseqüències són innombrables. És molt important mantenir tot això, protegir-ho i recuperar el que hem perdut, que es pot, aquells llocs on… Que ara ja hi ha molts menys peixos, s’ha perdut la biodiversitat, tots aquests llocs es poden protegir i es poden recuperar. Per això dic que no és una cosa, de moment, no és una cosa irreversible. Es poden fer coses. El que ocorre també amb molts dels problemes mediambientals és que els seus efectes es veuen a molt llarg termini. Jo ho veig com si fos el timó d’un vaixell. No sé si algun cop has dut un vaixell, però quan tu gires el timó, no es gira el vaixell immediatament, com ho faria una bicicleta, sinó que triga una estona. De fet, si no ho saps fer bé, si no tens experiència portant vaixells, pensaràs que no has fet res i tornaràs a girar i tornaràs a girar cap a l’altra banda i, aleshores, el vaixell no anirà bé. És clar, has de girar i esperar la reacció del vaixell i després, ja, decidir si girar cap a una altra banda. Jo veig que tots aquests problemes mediambientals, doncs passa això. Hem girat el timó, però trigarem. Estem trigant a veure aquests efectes. Per tant, mentre arriben els efectes, creiem que no passa res. Després, el problema també l’oceà és que, l’oceà, tot és a baix, és a dir, no ho veiem, nosaltres veiem el mar i no veiem tot el que hi ha a baix. Aleshores, molts d’aquests problemes que hem comentat de l’oceà no es coneixen perquè no són tan visibles com les escombraries del plàstic, que es veuen al carrer, per exemple, o a la platja.

També és cert que el mar, fins fa uns anys, s’havia vist com un abocador on es podia llençar tot i el mar s’ho tragava tot i aquí no ha passat res, i s’hi llençaven coses… De tot. Pneumàtics… És a dir, hi ha zones de l’oceà que hi ha una muntanya de pneumàtics, per exemple. S’hi llençaven abocaments també de compostos químics pensant que, com que és tan gran, el mar tot s’ho traga. I hem vist que no, que tot això té un efecte en el mar i que després tot ens torna, que és una mena de karma. Després, ens torna tot, tot el que estem fent. Es pensa que el cost econòmic de posar solució a aquests problemes és més alt que deixar-ho. I no és cert. Els costos econòmics que duran les conseqüències del canvi climàtic seran altíssims, moltíssim més alts que si ja hi poséssim remei, que si ja comencéssim a deixar d’emetre, molt més alts que si comencéssim ja a apostar per energies renovables o per la investigació en energies netes d’una altra mena que potser encara no se’ns han acudit. I després hi ha una altra cosa també molt important a l’hora que no ens posem en marxa, que és el tema de la desconnexió amb la natura. Jo crec que cada cop estem més desconnectats amb la natura, cada cop hi ha més gent vivint a ciutats, que no està en contacte amb cap arbre, que no veu animals, que no veu vegetació. Hem deixat de veure això, estem tota l’estona amb la nostra tecnologia, el nostre mòbil, que si pujo una cosa a Instagram, que si al TikTok, que si no sé què. I les coses, el bàsic, la natura que ens està sostenint, no li fem cas.

És com: “No m’importa canviar de mòbil cada any perquè no m’aturo a pensar que això té un impacte mediambiental”. Aleshores, jo crec que hi ha aquesta desconnexió, i crec que hem de tornar a la natura, a connectar amb la natura, a sortir al camp, a anar al mar, cadascú en la mesura que pugui, però tornar a seure a la natura i pensar, adonar-nos, reflexionar de tot el que la natura està fent per nosaltres i aturar-nos a pensar què podem fer nosaltres per ella.

Mónica Ortiz Keme. Cristina, ha estat un plaer tenir aquesta conversa amb tu. M’ha encantat tot el que ens has explicat i de debò que moltíssimes gràcies.

Cristina Romera Castillo. Moltes gràcies a tu també, Mónica.