Com establir límits des de la disciplina positiva

María Soto. Soc la María Soto, mare de dos nens i d’una nena, i gràcies a ells i per a ells vaig escriure el llibre “Educa bonic”, on explico com jo aplico les eines de la disciplina positiva.

Elena Couceiro. Hola María, em dic Elena, soc mare de dos nens, una nena de tretze anys i un de deu, i estic encantada de parlar avui amb tu sobre educació.

María Soto. Hola, Elena.

Elena Couceiro. M’agradaria primer parlar de quan… Quan sabem que serem pares, sempre tenim por de fer-ho bé. “Seré bon pare, seré bona mare?”. M’agradaria que ens parlessis una mica de com intentar portar aquesta por o superar aquesta por de la millor manera i poder gaudir d’educar els nostres fills.

María Soto. Doncs mira, Elena, jo com a bona gallega et respondré amb una pregunta: què és fer-ho bé?

Elena Couceiro. És clar.

María Soto. Què és fer-ho malament?

Elena Couceiro. Ja.

María Soto. Què és educar? Jo crec que ara mateix tenim massa informació, i com que tenim massa informació, tenim massa expectatives. Se’ns ha oblidat una miqueta precisament la mirada de nena. La mirada des de la curiositat, des de l’expectació, des del “Què passarà?”. I tenim una mirada molt de judici. Què passa? Que quan necessitem que les coses siguin d’alguna manera, tenim aquest judici al cap i volem que surtin bé, no fem cas a les nostres intuïcions, que realment hi són. Llavors, què passa? Que les nostres emocions comencen a funcionar. Nosaltres no volem fer-ho malament. No volem que als nostres fills els passin coses dolentes. No volem que els nostres fills es barallin, no volem… Tenim molt clar el que no volem. Llavors, al final, les emocions serveixen als nostres propòsits. I quin és l’emoció que millor funciona quan tu vols evitar alguna cosa? Doncs la por.

Elena Couceiro. La por, és clar.

María Soto. La por és l’emoció que t’ajuda a sobreviure quan vols evitar una situació. Llavors, al final, el poder està en manejar els pensaments, com mirem les situacions i enfocar-nos en el que realment volem que passi. Tu què vols aconseguir amb els teus fills? Com vols que sigui la teva maternitat? L’Adler deia… L’Alfred Adler, que, al final, el que fa falta per ser feliç és tenir valor. Molts cops no tenim el valor de ser feliços perquè no tenim el valor d’anar a buscar el que realment volem. Jo vaig aprendre fa poc un exemple boníssim que a mi realment em va canviar la vida. Per… com a solució, no? Perquè les pors… la por és necessària per sobreviure. I és bo que ens surti la por quan volem evitar alguna cosa. No volem anar en contra de la por, el que volem és entendre la situació i trobar una solució per poder educar des d’un altre lloc. Llavors, tu imagina’t que puges a un taxi i li dius al taxista… Som aquí a Madrid i li dius: “Mira, jo no… No em portis a la Plaça Major”. Llavors, què farà el taxista?

Elena Couceiro. És clar. És clar.

María Soto. Doncs el taxista suposo que es quedarà parat esperant que tu li diguis a on vols anar. On vas? Si tu al taxista li dius: “Mira, vull anar al Retiro”, doncs el taxista, amb més o menys volta, et portarà al Retiro. Llavors, una mica aquesta és la idea: enfocar-se en el que vols aconseguir. Perquè, com que les emocions, com et deia, serveixen al teu propòsit, si el teu propòsit és aconseguir alguna cosa, generaràs les emocions. La teva energia s’enfocarà a perseguir alguna cosa, aconseguir alguna cosa molt més positiva, molt més activa, perquè la por el que t’ajuda és a bloquejar-te i a aturar-te i a cercar protecció.

Elena Couceiro. És clar.

María Soto. Llavors, al final, això és molt important, perquè des d’on eduquem i per a què eduquem és el que rebran els nostres fills. Què volem? Que els nostres fills sentin que ens preocupem per ells o que ens ocupem d’ells?

Elena Couceiro. O que gaudim, no?

María Soto. O que gaudim. Al final és això. Moltes vegades és filtrar la informació i, per mi, ara mateix està sent la meva filosofia de vida. És confiança cent. Expectativa zero. Jo confio plenament en mi i en els meus instints i en les meves intuïcions. Tinc molta informació d’una altra gent, però aquest nen és el meu nen. No n’hi ha un altre d’igual. Jo acabo de néixer també com a mare i ho gaudiré. I si ho faig des d’aquí, el nen doncs això notarà, que jo m’ocupo d’ell, que gaudeixo d’ell. I una altra de les coses superimportants per a mi és relativitzar l’error, el de fer-ho malament. Què és fer-ho malament? L’error és el més humà que existeix. De fet, l’ésser humà aprèn per assaig i error. Llavors, si aprenem a mirar l’error com una cosa necessària i un motor d’aprenentatge, podrem educar des d’aquesta lleugeresa. És a dir, és que sé que m’equivocaré.

Elena Couceiro. És clar. I no importa, perquè aprenc, no?

María Soto. És clar. És clar, el que he de fer és buscar aprenentatge de totes les situacions, de les que crec que m’han sortit bé, entre cometes, o han estat encertades, per dir-ho així, i de les que crec que han estat negatives, perquè succeeixen per fer que jo aprengui. No perquè em culpi, no perquè em jutgi malament i no perquè em bloquegi. Perquè, a més, aquesta mirada de judici va a la nostra por, doncs, per dir-ho així, com més útil. És la sensació de capacitat. “No soc capaç”.

Elena Couceiro. “No soc capaç”, és clar. “No ho faré bé”.

María Soto. “No soc capaç”. És clar. I al final, en aquest món d’avui en dia, que parlem tant de l’autoestima, d’estimar-se un mateix, valorar-se, al final l’autoestima és: “Jo em sento capaç de”. Llavors, per això és tan important deixar d’anticipar-se i viure, dins de les teves possibilitats, el moment present, ocupar-te de cada situació quan vagi arribant, perquè ens fem com pel·lícules al cap, no? I realment, pensa, per exemple, en una pel·lícula de terror. Tu estàs veient una pel·lícula de terror, l’estàs veient al teu sofà, amb la teva manteta, en una situació supersegura, però estàs passant terror.

Elena Couceiro. Molta por, sí.

María Soto. L’emoció l’estàs vivint.

Elena Couceiro. Sí, és clar. Es contagia molt ràpid.

María Soto. És clar. Llavors, fabrica’t la teva pel·lícula. Pensa i visualitza com vols que sigui l’educació dels teus fills i tot et portarà a les situacions que necessites per aprendre. Algunes seran intenses i difícils, però serveix per aprendre. Llavors, jo sempre explico a les mares amb les que treballo, els pares, que l’ésser humà té un cervell científic. Som… Ens encanta resoldre, ens encanta investigar des que naixem. I al cervell humà li encanten els problemes.

Elena Couceiro. És clar, els reptes, no?

María Soto. I si no els té, els crearà. Llavors, què passa? Que molts cops, quan estàs educant des d’aquí, des de la por, t’estàs preocupant per les situacions. El que fas és amb les teves emocions, amb la teva energia, estàs provocant aquestes situacions que tu estàs tement. Llavors, per això és tan important revisar des d’on i per què fas les situacions. Nosaltres sabem que ho fem des de l’amor i ho fem perquè els nostres fills siguin feliços.

Elena Couceiro. És clar, això és al que anem sempre, és clar.

María Soto. Ja ho tenim, ho tenim, i podem aprendre mil milions d’eines educatives, llegir-nos mil llibres, però, si tenim això present, “jo ho faig des de l’amor i perquè els meus fills siguin feliços”, l’únic que ens falta és ubicar l’energia. A on vull anar, a on no vull anar. És com si tinguéssim aquí una bola d’energia. I on la vols col·locar? On vols posar la llum? En el que vols evitar o el que vols aconseguir. Al final, estàs perdent la teva energia, limitant, llavors…

Elena Couceiro. És clar. Fixa’t que estem parlant molt d’emocions tu i jo ara. I jo crec, vaja, almenys jo, quan era petita, a mi no em parlaven d’emocions, ni d’empatia, ni d’assertivitat ni del valor de la por. El que estàvem parlant. Llavors, ens educaven més en el deure, el sacrifici, l’esforç… Tots aquests valors ja no serveixen? No ens han educat bé? Què opines d’això?

María Soto. Doncs a mi m’agrada reflexionar, quan… Perquè és clar, nosaltres som filles.

Elena Couceiro. Sí.

María Soto. I som mares.

Elena Couceiro. També, també.

María Soto. I sempre comparem. El que… “Vull fer tot això, no vull fer per res ni semblant…”. Reflexionem sobre això, no? I a mi m’agrada partir d’una idea, i és que, Elena, ens van educar en el segle passat. Sona… Sona una mica com… com ho pensem, no? Què…? Què vull dir amb això? Que tot ha canviat, tot ha canviat moltíssim. La ciència, la tecnologia, la societat ha canviat. En qualsevol “smartphone” que tenim a la butxaca hi ha més tecnologia que en el primer coet que va arribar a la Lluna. Però les frases de mare segueixen sent les mateixes.

Elena Couceiro. Sí. És veritat.

María Soto. Llavors, què passa? Que els valors no han de canviar. Els principis morals no haurien de canviar. El que hauríem de revisar és la forma d’ensenyar-los. I aquí és molt important… A mi em va ajudar molt a entendre això el concepte de la pertinença, que és doncs com el concepte bàsic i principal del qual parlava l’Adler, que és el pare de la disciplina positiva. És clar, l’ésser humà és l’únic mamífer dependent, totalment dependent, en els primers anys de vida. Llavors, és clar, si jo et pregunto quina és la primera necessitat de l’ésser humà, doncs tothom sol pensar en alguna cosa fisiològica. Doncs menjar, la protecció i tal. Però què passa? Que l’ésser humà no es pot proporcionar aquestes necessitats a si mateix, necessita el grup, necessita cura. Llavors, realment, el primer que hem d’aprendre, i el que estem aprenent tota la vida, és aprenent a pertànyer a un grup. Som éssers socials, no anem a cap lloc sols. Llavors, què passa? Que la pertinença al grup depèn de cada grup, depèn de cada moment social que vivim. Llavors, no es pertanyia igual… Els grups socials no eren iguals quan tu i jo érem petites.
Jo tinc cinc germans, i a la meva classe, el meu entorn, hi havia moltes famílies amb molts nens. Què vol dir? Que… És una realitat que simplement ha canviat. No tenim per què jutjar si és millor o pitjor família, nombrosa, família… de qualsevol forma o mida, no? Però sí que és veritat que, per exemple, jo la pertinença la sentia amb els meus germans.

Elena Couceiro. És clar.

María Soto. A mi els meus pares em deien: “Heu d’anar al llit”, i jo no lluitava per quedar-me a veure la tele amb els meus pares. Jo volia anar-me’n a la meva habitació amb els meus germans perquè tenia molt a discutir amb ells. I, si t’hi fixes, en aquest moment social en què ens van educar a nosaltres, la societat era totalment vertical. Hi havia figures. La jerarquia estava molt marcada. Tu a casa sabies que, potser, a un dels membres de la teva família, a la teva mare, potser, doncs podies arribar-li una mica, però sempre hi havia algú com que portava els pantalons, algú per sobre d’algú. I els nens, tots aquests nens, perquè potser tu no tens… tu no vens d’una família nombrosa. Sí que ets conscient que al teu col·legi hi havia més nens en general.

Elena Couceiro. Sí. És clar.

María Soto. D’acord, llavors, nosaltres estàvem com aquí, els nens.

Elena Couceiro. Per sota, si.

María Soto. Però teníem el nostre grup de pertinença i sabíem que podíem potser pujar un parell de graons, però tampoc ens interessava, perquè aquestes necessitats… És clar, ja les supliem aquí. El que passa és que, avui dia, la societat és totalment horitzontal, totalment horitzontal. La mare i el pare es parlen en els mateixos termes. No hi ha cap… Els nens no perceben tant aquesta diferència vertical entre els adults. Hi ha gent que té el seu cap a Facebook, no? I llavors, és clar, hi ha molts menys nens. I en una família amb un nen o dos, estan veient que estan aquí, els seus pares estan junts aquí i volen… volen pertànyer, volen pujar aquí. Què passa? Que nosaltres ara mateix estem vivint en un moment horitzontal i aplicant eines educatives de verticalitat. I no funcionen perquè els nens estan captant que l’important és quedar per sobre. I realment, és una necessitat que podem adaptar. Ja et dic, els principis no han de… no han de canviar, però sí la manera d’ensenyar-los. Aquí està la pregunta. Podem estar a l’alçada dels nens? Els nens poden estar a l’altura dels adults? Jo no sé què opines, però jo crec que és fonamental i és una oportunitat meravellosa per, precisament, ensenyar responsabilitat, ensenyar connexió…

Elena Couceiro. Respecte, també.

María Soto. Respecte… Si precisament tots ens posem en el mateix lloc, seria molt més fàcil fins i tot educar-los. A més, hi ha una reflexió que a mi últimament em ve al cap, que estem en una societat que està defensant a capa i espasa la igualtat, no? I la igualtat, ja saps, entre tot el que abans era diferent, home-dona, etcètera. Però segueix havent-hi una diferència molt gran entre adult i nen. Som una societat d’adults i nens o som una societat de persones de diferents edats, diferents circumstàncies, de diferents experiències? Llavors, el que pot aportar el nen, els nens, a la societat, i sobretot a la seva petita primera societat, que és la família, ens ho estem perdent els adults, realment. Llavors, simplement, necessitem eines noves per saber fer això, perquè es pot fer. Per això, a mi, la psicologia adleriana, la disciplina positiva, em va semblar com una cosa fantàstica per això, perquè m’ensenyava a fer-ho d’aquesta manera.

Elena Couceiro. Doncs estàs parlant molt de disciplina positiva i m’agradaria saber com… Bé, que ens expliquis una mica que… com és, què és i també com es pot aplicar a la vida diària, perquè doncs amb els nens sorgeixen moltes vegades molts problemes de baralles entre germans, que li has de dir mil vegades que deixi la “tablet” i vagi a dutxar-se, per exemple, no? A mi em va passar ahir. O bé, doncs conflictes i discussions. Com pots aplicar la disciplina positiva en aquests petits conflictes del dia a dia?

María Soto. A grans trets, la disciplina positiva és una metodologia treta d’una teoria que precisament parla de les necessitats de l’ésser humà. Nosaltres hem crescut en el conductisme, que és una metodologia que es basa en el condicionament de conductes. O sigui, aquesta conducta és positiva, la reforçaré. Aquesta conducta és negativa, la castigaré, la intentaré anul·lar o canviar. Llavors què passa? Que, realment, ens hem anat adonant que, al final, no els estem aportant habilitats per a la vida a les persones, els estem simplement ensenyant a obeir. I, sobretot, que tornem a allò de la por. És una educació basada en la por. Jo tinc por que em castiguin o tinc por de perdre un privilegi. I és un… doncs un paisatge molt petitó, és un marge d’aprenentatge molt petitó. Jo a vegades explico, doncs explico com amb un exemple d’una joguina. Imagina’t que ens donen un cotxe petit i ens diuen: “Mira, jo et donaré aquest cotxe i t’explicaré com funciona”. “Si no fas això que jo et dic, o no funciona o s’espatllarà. Llavors, perquè avanci i no es desviï, has de posar-ho damunt de diversos rails, com si fos un tren”.

Elena Couceiro. Sí.

María Soto. Doncs càstigs, premis, condicionament. Si el poses aquí a sobre, no es desviarà i avançarà, a empentes i rodolons, però anirà cap endavant, que és el que volem. És clar, tu fas el que et diuen i aquest cotxe vas veient que avança. Però arriba un punt que dius: “Bé, però, a on anem? A on estem anant “. Et diuen: “Mira, l’important és que no es desviï. Això és l’important”. Ara imagina’t que jo et dono un cotxet de joguina i et dic: “Mira, Elena, et donaré aquest cotxe, que jo no sé molt bé com funciona. D’acord? El posarem en un camí molt ampli, molt gran, que té dues barreres que no es poden traspassar, dos límits que són superimportants, que són el respecte per un mateix i pels altres i la seguretat física i emocional”. Dins d’aquests límits, el cotxe pot recórrer el camí com… com entengui el camí, com pugui. S’equivocarà, es tacarà, ensopegarà, haurà d’esquivar sots, coneixerà coses noves… Però el cotxe té molt clar a on va. El cotxe ja va programat per arribar a un poble que està molt, molt lluny que es diu “significança i pertinença”. El cotxe vol arribar aquí. En altres paraules, el cotxe vol aprendre a conviure i tenir un propòsit en la vida. Llavors, va encaminat cap a aquest poble, i ja et dic que pel camí li passaran moltes coses. Però, com creus que arriba a aquest poble al final del seu camí? Com arriba aquest cotxet de joguina petitó? En què s’ha transformat?

Elena Couceiro. És clar.

María Soto. Doncs probablement en un Land Rover o en un cotxe d’aventura. Ha crescut.

Elena Couceiro. És clar, ha crescut, efectivament, sí.

María Soto. Aquesta és la idea. Tindrà moltes rascades, estarà fastigós, tindrà el maleter ple de petits pals que he anat recollint pel camí, aprenentatges. I la idea és entendre el marge de creixement que ens estem perdent per condicionar, per controlar, amb el simple propòsit que la persona faci el que nosaltres volem que faci. Llavors, aquesta és la diferència una mica entre l’educació que coneixíem fins ara i el que proposa la disciplina positiva. La disciplina positiva, a més, ens dona eines per fer-ho. No és només una teoria, perquè tu dius: “Bé, em passa això, jo entenc”.

Elena Couceiro. És clar. Però com aplicar-ho, no?

María Soto. “Vull respectar, no vull condicionar, però com ho faig?”. Llavors, el que té de bo és que té uns principis molt senzills i que és, al mateix temps, el que és la base teòrica i el que volem treballar. Llavors, si entenem això, educar significa donar habilitats per a la vida, més que condicionar o ensenyar a obeir, s’obre, doncs això, un camí amplíssim per a tothom. Et puc posar un exemple d’alguna eina.

Elena Couceiro. Sí, si us plau, sí.

María Soto. Que funciona prou bé i a més ens ajuda a entendre els nostres fills. Per exemple, el tema de la comunicació és superimportant en la disciplina positiva. Nosaltres estem acostumats a dir-los les coses als nostres fills, més o menys amables, els diem les coses. I generalment utilitzant imperatius. “Recull això, amor”.

Elena Couceiro. Sí, sí. “Deixa ja la tablet”, com dèiem abans. Sí.

María Soto. “Tanca la porta, deixa la tablet”. Llavors, què passa? Que el cervell humà, quan rep una ordre, activa el mecanisme de resistència. Llavors, de primeres, hi ha un mur entre nosaltres. O sigui, jo he de decidir ara si et vull fer cas o no.

Elena Couceiro. És clar.

María Soto. Però, de principi, això no… no m’encaixa.

Elena Couceiro. Sí. “No m’agrada que em manin”, no ?, diguem. Ja.

María Soto. En aquesta estructura… Sí, és que no estem preparats per obeir ordres. Llavors, hi ha una solució, que és la que proposa la disciplina positiva. Com puc jo fer que els meus fills vagin aprenent les coses i una mica indicar-los? Doncs és utilitzar la capacitat innata de l’ésser humà i de la curiositat i l’aprenentatge, que ja la portem. I és utilitzant les preguntes. Quan un cervell humà rep una pregunta, activa el mecanisme de recerca de resposta. No ho pot evitar. O sigui, jo no sé si tu has anat a fer la compra amb un nen de tres anys, un nen de quatre anys, en plena fase de: “I per què? I per què? I per què?”.

Elena Couceiro. Sí.

María Soto. Que no para de preguntar-te coses, i tu estàs intentant memoritzar el que havies de comprar i intentant recordar-ho. El teu cervell no pot evitar una pregunta, intentarà buscar la resposta. Llavors, en comptes de dir-li als teus fills “Agafa el paraigua” o “Posa’t l’abric”, que és un imperatiu, si tu els dius: “Escolta, està plovent. Què necessites per sortir?”.

Elena Couceiro. És clar.

María Soto. És clar, el seu cervell intentarà buscar una resposta. I què passa? Aquí succeeixen dues coses molt importants. Primer, estàs tirant el mur de la resistència. Recorda el que t’he dit, la pertinença. Pertànyer, estar amb l’altre. El nen nota que el tens en compte.

Elena Couceiro. És clar. “Soc important”, no? Sí, sí, sí.

María Soto. “La meva mare m’està fent una pregunta. O sigui, la meva mare…”. És clar. Importa el que jo dic, la meva opinió o la solució que puc posar a aquest problema. I, d’altra banda, estàs ajudant-los a crear ment. Perquè l’aprenentatge no ve de… per repetició ni perquè et fiquin idees al cap. Sinó que tu generes el pensament.

Elena Couceiro. És clar.

María Soto. Llavors, serà molt més fàcil que el nen aprengui a posar-se l’abric o aprengui que necessita l’abric si ell mateix genera la idea. Llavors, no es tracta de fer-li preguntes i ja està, sinó, la conclusió a la qual vols que arribin, intenta treure-la a base de preguntes. A vegades no és només una pregunta. A vegades són diverses enllaçades, i a vegades no et respon el que necessites que et respongui.

Elena Couceiro. El que tu volies, no? És clar, és clar.

María Soto. Però és una eina que cal practicar i a la llarga funciona. És com un idioma nou. Hi ha moltes mares que em diuen: “És que com es fa? Com… tal?”. Doncs això, intenta no dir sempre… Intenta proposar.

Elena Couceiro. No dictar, no?

María Soto. És clar, no dictar, no un imperatiu, perquè és clar, el nen… Aquí també cal parlar una mica de la lògica privada de cada persona, perquè tu estàs interactuant amb el teu fill i tu saps que li estàs intentant ensenyar alguna cosa, i saps des d’on l’hi dius, saps per què l’hi dius, però el teu fill és una persona diferent, amb unes experiències vitals diferents i interpreta les situacions des d’un altre lloc.

Elena Couceiro. D’una altra manera, és clar, sí, sí, sí.

María Soto. Llavors, quan tu li vols ensenyar, el nen pot estar captant que tu el vols obligar. Llavors, és força important entendre el procés de com interpretem les situacions. Nosaltres percebem els estímuls que ens arriben de l’ambient. Tot ho percebem, quan som nens, més. Perquè, com que hem d’entendre el món, els nostres mecanismes de percepció estan com molt més desperts, alerta.

Elena Couceiro. És clar.

María Soto. erquè, com que hem d’entendre el món, els nostres mecanismes de percepció estan com molt més desperts, alerta.

Elena Couceiro. Alerta, no? Sí.

María Soto. Llavors, ho captem tot. Ho hem d’interpretar.

Elena Couceiro. I prendre decisions, és clar.

María Soto. I prendre… Sí, crear una idea al teu cap, una creença, i prendre una decisió respecte aquesta creença. Llavors, si jo estic captant que tu em vols ensenyar, que tu em vols guiar, que tu m’estàs cuidant, jo decideixo aprendre de tu, jo decideixo escoltar-te i agraeixo fins i tot que m’ensenyis. Si jo estic captant que tu em vols obligar, que l’únic que importa per a tu és estar per sobre de mi, per sobre del meu ésser, autoritat… jo no voldré aprendre de tu. Això és molt important entendre-ho perquè ens facilita moltíssim el camí. Tu estàs fent el mateix d’una altra manera, el que dèiem abans. Jo tinc una anècdota molt bonica amb la meva mare, que ella, encara que no ho sap, és una persona molt adleriana. Sí, jo he estat la segona de sis germans, i bé, és molt important l’ordre de germans, en quin ordre neixes en la teva família, per veure com interpretes la vida. La meva mare, quan em volia ensenyar una cosa que jo estava fent malament, sabia que, si m’intentava corregir, jo em sentiria molt humiliada. Trauria tot el meu orgull, tota la meva ràbia i no em deixaria ensenyar. Jo era molt desafiant. Llavors, quan jo fallava en alguna cosa, en comptes de dir-me “No, això no es fa així” o “Fes això així” o “Està malament”, em deia: “MARÍA, et puc ensenyar una cosa?”.

Elena Couceiro. És clar, i això ho reps d’una altra manera completament diferent.

María Soto. És clar. Jo ho recordo ara i sento… encara puc sentir aquesta curiositat, de: “Què? Què? Què em vols ensenyar?”. Era com que… Llavors, era com que aprofitava aquesta capacitat innata de voler aprendre-ho tot i d’estar disponible, aquesta mirada de curiositat, i m’estava corregint. Jo estava fent una cosa que no era correcte i ella m’estava corregint així. Llavors, jo no captava aquesta autoritat ni aquesta humiliació. Perquè hi ha vegades que estem, amb tota la bona intenció, ensenyant alguna cosa a algú, i aquesta persona amb la seva lògica privada pot sentir-se molt humiliada, no? Llavors… sí.

Elena Couceiro. Fixa’t que em sembla molt interessant el que estàs dient, però és veritat que, en moments, sobretot, per exemple, quan li dius mil vegades doncs: “Fes això, fes això”, i no fan cas… O amb preguntes també. O també hi ha moments del dia, per exemple, a les set del matí, un dilluns, que has d’anar corrent a l’escola, o molt diferent, per exemple, d’un divendres a la tarda, que ja estàs més tranquil·la, que no tens la mateixa paciència, no? Llavors, què podem fer en aquests moments com per gestionar aquesta paciència?

María Soto. Jo crec que hauríem d’entendre una cosa, Elena, que la paciència no és una eina educativa. De fet, la paciència és la pitjor eina que podem utilitzar o de la qual podem tirar per educar, perquè la paciència depèn de factors que tu molts cops no pots controlar, factors fisiològics. Ho acabes de dir. No tens la mateixa paciència un dilluns a les sis del matí que un divendres a les vuit del vespre. No pot ser aquesta l’eina que facis servir. A més, és que si entenem una mica que com hem viscut nosaltres en la nostra infància determina una mica la nostra reactivitat, la nostra manera de…

Elena Couceiro. És clar. El pilot automàtic que tenim.

María Soto. Sí. Sí. I com funciona el nostre cervell, el cervell dels nostres fills, doncs podrem utilitzar altres eines. Quina expectativa tenim? Què pretenem? No intentar educar i intentar que alguna cosa funcioni a la perfecció a les set del matí, el dilluns, sense haver-ho planificat… Llavors, nosaltres, generalment, en disciplina positiva, expliquem com funciona el cervell i ens basem en la teoria del cervell d’en Daniel Siegel. Expliquem el cervell al palmell de la mà, que és molt conegut allà. I jo m’aturo molt a la part més fisiològica. Dividim el cervell com en tres parts. Com si fos aquí, al palmell de la mà.

Elena Couceiro. D’acord.

María Soto. Llavors, tindríem la part… La part del canell seria com la part del tall cerebral, que és la part que controla i que gestiona les funcions més vegetatives del cos humà. O sigui, el que nosaltres no podem controlar i a vegades ni notem, el que és totalment involuntari. La respiració, els batecs, el metabolisme estaria aquí, el suport vital. Després hi hauria la part de les emocions, la part com una miqueta més animal del cervell, que s’encarrega de la nostra supervivència a aquest nivell. Llavors, utilitzem les nostres emocions aquí més primàries, més bàsiques, i sense gaire gestió, enfocades a això, la supervivència, defensa, tal. Aquí també hi ha les neurones mirall. És molt important entendre les neurones mirall perquè és bàsicament des d’on aprenen els nostres fills. I després hi hauria la part del cervell racional, la que ens fa humans, que és l’escorça prefrontal, i moltes més estructures, que el que fan és una mica racionalitzar, posar pensament i serveixen per al llenguatge, moltes altres coses. Llavors, això està pensat per treballar integrades unes parts amb les altres. Però hi ha situacions en què tot això com que es descol·loca d’alguna manera. Llavors, molts cops, últimament… Estàvem parlant de la intel·ligència emocional. Què passa amb les emocions, gestió emocional… Nosaltres vam aprendre només una eina, que és: aguanta, aguanta, aguanta…

Elena Couceiro. És clar. Paciència, sí.

María Soto. Esclata. La paciència. Arriba un moment… El cervell, el cos humà, en general, té molts filtres, molts mecanismes de neteja. El cervell té el seu, quan determinades emocions es desborden… Han de sortir, han de sortir, perquè, si no, ens posem malalts. Llavors, diem, en disciplina positiva, que el cervell racional es destapa i surt tot. Les emocions al final ens dominen.

Elena Couceiro. Esclates.

María Soto. Ens dominen a nosaltres. Però això no significa només enfadar molt, també significa deixar-se portar per l’eufòria. Els nens, quan es posen excessivament contents… El pànic… Llavors, què passa? Què hem d’entendre aquí? Diverses coses molt importants. Primer, això ens passarà, ens destaparem. És humà i és necessari per sobreviure. I més en una societat que molts cops avança sense tenir en compte les necessitats humanes. Vivim en un estrès constant, en una exigència constant. Llavors, hi ha vegades que no som capaços de gestionar i surt. Llavors, si som conscients que això passarà, ens sentim menys culpables si som conscients que això li passa a tothom. Ens sentim menys estranys i ens permetem més vegades atendre això. Dir: “D’acord, això em passarà. He d’atendre i he de gestionar això. D’acord”. Segona idea superimportant. Des d’aquí és millor no fer res. Des d’aquí és millor no fer res. El conductisme, en la metodologia que vam ser educades nosaltres ens deien que, en el moment en què succeeix una cosa negativa, el nen fa una cosa dolenta, entre cometes, en aquest moment cal actuar de manera contingent, de manera immediata. I, precisament, la psicologia adleriana, la disciplina positiva, el que ens diu és que, des d’aquí, la nostra part racional, si et fixes, no està funcionant.

Elena Couceiro. No. És clar, estem destapats.

María Soto. Pots estar fotent l’esbroncada més eloqüent de la teva vida als teus fills, amb l’estructura millor plantificada aquí en l’esbroncada, però no estàs sent racional. Estàs dominada per la por o per l’enuig, pel que sigui. Llavors, què estan fent les neurones mirall dels teus fills? No estan escoltant el que tu els estàs dient. No estan aprenent res. Estan desbordades, també. I estan decidint també des d’aquí. D’acord? Els nostres fills estan una mica en aquesta posició. Nosaltres som aquí, part racional, part emocional, part més fisiològica. Però la part racional dels nostres fills encara no està formada del tot. Perquè és una estructura que va creixent, es va desenvolupant amb les experiències, precisament les emocionals. Llavors, cal atendre molt a les emocions que nosaltres estem vivint en cada moment, des d’on fem les coses, perquè és realment el que captaran els nostres fills. Els nostres fills no ens escolten.

Elena Couceiro. Ens veuen tota l’estona, no? Sí.

María Soto. Ens llegeixen. Ens llegeixen, ens veuen i ens senten. Llavors, una de les coses que jo vaig aprendre, després de tants anys treballant amb famílies amb disciplina positiva, és que ningú parlava d’aquesta part, ningú parlava d’aquesta part. I aquesta part a mi em sembla fonamental per a això que dius de la paciència. El cos ens escolta tota l’estona i ens parla tota l’estona. Aquesta part et diu quan aquesta part s’està desbordant i apagarà aquesta part.

Elena Couceiro. T’avisa, no?

María Soto. T’avisa. El cor et comença a bategar més ràpid, comences a suar…Se t’obre el nas perquè necessites que entri més aire, o a l’inrevés. Com hem entès, mal entès a vegades, que això és enfadar-se, creiem que tot va per aquí, però hi ha vegades que portem anys educant des d’aquí, des de la por. “Elena, he d’anar al fisio, que porto deu anys amb una contractura aquí brutal”. És clar, estàs així. Això és que estàs vivint en por, llavors els teus fills estan captant això. Llavors, per mi, conèixer això és fonamental per escollir després les eines que utilitzaràs. I precisament la paciència no és una d’elles, perquè és aguantar. Nosaltres hem de conèixer, conèixer el que ens passa, acceptar-ho i prendre decisions a partir d’això. Jo què vull treballar? En on soc sempre? Em funciona, no em funciona? Què estan captant els meus fills? Quanta energia estic perdent pel camí? I això em sembla bastant revelador. I a les famílies els ajuda molt, sobretot també per allunyar el sentiment de culpa.

Elena Couceiro. És clar, sí, sí, et treus un munt de culpa, sí.

María Soto. “Ai, Déu meu, he cridat als meus fills, he dit una animalada”.

Elena Couceiro. Soc una mare terrible”. Sí, sí, sí.

María Soto. “Soc una mare horrible”. Mira, ets una persona humana sotmesa a un estrès per sobre del que és admissible. I anem a la segona part de tot això. I és que què meravellós que deixis d’aguantar l’inaguantable, que et mostris humana… Que els teus fills et vegin imperfecta i que, si tu comets un error, l’admetis, et responsabilitzis… Jo responc del meu error, responc de la meva humanitat i et demano perdó. I et demano perdó, vull reparar-ho. “Mira, ahir la mare estava supercansada, supernerviosa, i, en comptes de descansar, la mare es va posar a recollir la casa. Mira com va sortir tot, la mare havia d’haver-se posat a descansar. Ho sento moltíssim, perquè al final em vaig enfadar amb vosaltres i no en teníeu la culpa”. D’acord? Els estàs ensenyant moltíssimes més coses que aguantant l’inaguantable i pretenent ser algú que no ets. Llavors, no cal perdre la nostra humanitat, encara que tinguem molts recursos nous i moltes eines noves que ens faciliten també tenir en compte això, que ja tenim dins tot el que necessitem.

Elena Couceiro. O sigui que, en comptes, diguem, de paciència, substituiríem la paciència, que és una eina en la qual hem estat educats, però que no funciona, per autocura, no? Seria alguna cosa més o menys així.

María Soto. Autoconsciència, consciència i autocura fonamental, perquè no podem tenir cura si no ens cuidem. És una irresponsabilitat pretendre atendre algú si tu no atens les teves necessitats més bàsiques i és com una espècie de moda. Fins i tot es veu en gent que té influència. “Doncs jo he decidit no dormir, aquests anys toca no dormir”, no? O normalitzar el fet que bec set litres de cafè per ser persona, i tal. No, no, és un missatge que jo crec que no és positiu.

Elena Couceiro. M’agradaria que parléssim també de per què en la disciplina positiva no està ben vist, no es recomana, utilitzar premis i càstigs, perquè és una cosa que sempre… Vaja, quan érem petites, segur que a tu t’han castigat. A mi m’han premiat. Llavors per què? Per què ara s’ha vist o es creu que això no és recomanable?

María Soto. Bé, perquè, afortunadament, el que parlàvem abans. El que perseguim ara ja no és tant l’obediència, “Fes el que jo et digui i quan jo t’ho dic”, sinó que busquem aportar als nostres fills habilitats per a la vida. Llavors què passa quan qui decideix si està bé o està malament i qui jutja la situació està fora de tu mateix? Que tu no aprens realment responsabilitat, tu no… A tu també et deuen haver castigat algun cop, no?, suposo. A tots ens han castigat. Què genera? Quins sentiments genera en tu el càstig?

Elena Couceiro. Doncs ganes de venjança, en part. O sigui, de… “Ara, quan no em vegis, ja veuràs”, no?

María Soto. Sí. Suposo que… No sé si algú, en la història de la humanitat, quan era castigat de petit, en aquest moment, el moment del càstig, no sé si aquest algú deu haver sentit: “Sí, m’ho mereixia”.

Elena Couceiro. Sí. “Tenen raó, tenen raó”. No, em sembla que no. Sí.

María Soto. “Tenen raó, m’he passat”. No. Potser ara ho penses d’adult, que en aquest càstig t’ho estaves mereixent, però, en aquest moment, en aquest moment, no penses que sigui just. Llavors, realment, què hi ha? Una mala sensació, i des d’aquí no aprendràs. Des d’aquí no aprendràs res, llavors, realment, el càstig és pagar per, pagar per alguna cosa, però no hi ha cap aprenentatge darrere. Llavors, a mi em sembla meravellosa la perspectiva de la disciplina positiva perquè, a més de no fer-nos sentir fatal, “he comès un error, em sento culpable i he de pagar per ell”…

Elena Couceiro. És clar, que et sentis humiliat, no? Sí.

María Soto. És clar. Ens dona una cosa que per a mi és fonamental, que l’eina alternativa és la recerca de solucions, és a dir, qualsevol cosa que calgui reparar, repara-la. O sigui, vull dir, però des de l’alegria i des de la responsabilitat, des del “aprendré alguna cosa ara mateix”. Llavors, quan una persona falla en el que sigui, en un comportament, en alguna cosa que s’ha trencat, en un moment donat, dius: “No, és que… anem, anem a solucionar-ho, anem a…”. Llavors, li estàs aportant a aquesta persona la sensació de capacitat: “Tu no et preocupis, que això ho solucionarem”.

Elena Couceiro. “Que això ho solucionem”. Sí.

María Soto. “Jo t’ajudaré a solucionar-ho i tu ho vols solucionar”. I tenim d’una banda això, que és autoestima pura. O sigui, tu mira la diferència entre humiliació, incapacitat, tal, i autoestima pura. Per altra banda, la responsabilitat. No passa res per sentir-nos responsables dels nostres errors. És meravellós perquè, què és responsable per a tu? Què és responsable? Una persona responsable per a la societat, què significa? No és una persona que faci les coses bé. És una persona que es responsabilitza del que fa. Jo responc dels meus actes. Llavors, si tu no tens por de respondre dels teus actes perquè, quan falles, una persona t’ensenya la manera correcta de fer-ho, no t’humilia i a més t’ajuda a solucionar-ho… doncs tu, el dia de demà, quan cometis un error, dius: “Sí, sí, perdó”.

Elena Couceiro. “Que he estat jo”.

María Soto. “He estat jo”. No passa res, i no passa res. Què feia el càstig? El que feia el càstig era: tu pagues per això, et sents fatal i a més a més compleixes això que has de complir, aquest càstig. Per exemple: avui no surts al carrer o no vas a l’aniversari de la teva amiga. Tu quina responsabilitat tens aquí? Aguantar el càstig o aprendre la manera que no t’enxampin la propera vegada. Però realment no hi ha cap valor aquí, ni un aprenentatge vital, ni social ni cap eina per a la teva vida futura. Llavors, afortunadament, ens hem adonat d’això i reparem molt a nivell social. És a dir, tant de bo no tinguéssim tanta por i perdéssim tanta energia en amagar els nostres errors. I admetre-ho és que… “Admetre un error”, sona com tan negatiu, pesa tant aquesta expressió. No, és meravellós, és que és alliberador. I sobretot, també, una cosa que per mi em sembla molt important. I és que, què passarà quan tu no estiguis al davant?

Elena Couceiro. És clar.

María Soto. O sigui, si els teus fills estan acostumats al fet que tu estiguis tota l’estona mirant les seves conductes, jutjant quina està bé i quina està malament, i decidint què fem amb això que vas fer i què fem amb això que no vas fer, quan tu no estiguis al davant, quines decisions prendran? Llavors, necessitem que els nens prenguin decisions, s’equivoquin i aprenguin dels seus errors, i que els seus errors els cometin ara, quan són decisions petites i errors petits. Jo vull… Sempre ho dic, no? Els meus fills, quan van al parc, doncs van al parc i són nens normals, que prenen les seves decisions, unes més encertades, altres menys. La gent creu com que els meus fills han de ser perfectes o alguna cosa així, i dic: “No, no, és que jo vull que s’equivoquin ara”. Ara, perquè ara veuran l’error, veuran la conseqüència del seu error, veuran l’aprenentatge que hi ha darrere i el solucionaran, de manera que, quan tinguin 40 anys, espero i vull pensar que les decisions les prendran des d’un altre lloc. Des de la responsabilitat i la llibertat. És a dir: “Intentaré fer-ho el més adequat possible i tinc eines per solucionar-ho si em confonc o si m’equivoco”. I després, per altra banda, els premis. Per mi… Per mi, personalment, els premis són gairebé més perjudicials que els càstigs, perquè estem jugant amb els reforços. Estem jugant amb el… amb el llindar de plaer. I és molt perillós per mi. Cal reflexionar sobre això, sobre els reforços positius. Quan una persona enfoca els seus esforços a aconseguir alguna cosa a canvi, o sigui, fer alguna cosa a canvi d’alguna cosa que et donen… Estàs activant un mecanisme d’aprenentatge que per mi és perillós. Es veu ara mateix a les xarxes socials, es veu ara mateix en l’autoexigència, és una via gairebé addictiva. Estàs buscant aprovació externa, que algú et digui. És l’exemple que sempre posem en les formacions, els dibuixos. Imagina’t que la teva filla fa un dibuix, el primer cop que et fa un dibuix.

Elena Couceiro. Sí.

María Soto. A tu. Fa el dibuix i t’ho ensenya, et diu: “Mira, mama”. I tu dius: “Ai, que bonic!”. És clar. En aquest moment, ja hi ha un condicionant de: “A mi m’agrada. Estic reforçant això”. El segon dibuix que et fa és: “Mare, t’agrada?”. Ja no t’ho està ensenyant, ja està intentant comprovar a veure si a tu t’agrada.

Elena Couceiro. A veure si t’agrada. Sí, sí.

María Soto. És clar. Llavors, quan tenim un nen o una nena que ha decidit intentar fer les coses d’una manera correcta, o li agrada fer les coses bé o el que sigui, o vol i rep alguna cosa a canvi, a mi em resulta important entendre això, que es desvirtuarà una mica l’energia i el propòsit del que fa cap al fet de fer-ho bé, no equivocar-me, ser perfecta i aconseguir alguna cosa a canvi. Una aprovació, un gest de complicitat, un “like”, un “m’agrada”, un tal. Totes teníem una companya a classe que treia un nou amb cinc en un examen i es posava a plorar. No li arribava el nou amb cinc. Necessitava el deu. Per què? Perquè volia ser bona, fer-ho bé, volia ser perfecta, millor que els altres. Llavors, per mi no hi ha millor premi que el fet que un nen faci alguna cosa i que se senti bé per fer-ho. Per això en la disciplina positiva, l’alternativa general… Hi ha una alternativa als càstigs, que és la recerca de solucions, i una alternativa general a educar condicionant i reforçant o eliminant conductes, i és treballar la motivació. Treballar la motivació intrínseca. I això, quan s’entén, surt sol, perquè ens encantaria que a nosaltres ens tractessin així com a adults. Jo intento no fer sentir malament les mares i els pares amb això, sinó que els intento explicar que quan una persona rep la confiança d’una altra persona… Els nens no tenen encara aquesta sensació de: “Doncs vull complaure”, o… Neixen amb l’agraïment. O sigui: “T’agraeixo tant que confiïs en mi que posaré tot de la meva part”.
Llavors, si nosaltres aquí en comptes d’enfocar-nos en que surti bé o surti malament, ens enfoquem en els esforços i en els processos, en l’aprenentatge, en l’avanç, no en el resultat, el nen o la nena no deixarà de créixer, no deixarà d’aprendre. És meravellós, sempre hi ha aprenentatge. Llavors, és enfocar-se aquí, en dir: “Jo no vull que surti d’aquesta manera o d’aquesta manera, Sorprèn-me. Jo confio en tu”. Llavors, l’alternativa a l’educació conductista, al condicionament, és dir: “Mira, passi el que passi, jo sempre confio en tu. Jo sé que tu intentaràs posar de la teva part i jo estic aquí pel que necessitis”. Llavors, aquesta confiança treu tot el seu agraïment i totes les seves ganes. És a dir: “És que la meva mare confia”. I després hi ha un error, comet un error, fa alguna cosa malament, entre cometes, i nosaltres seguim aquí. “És que jo confio en tu. I havia de passar això perquè aprenguéssim això”. Llavors, no hi ha un “em sento malament per… Llavors, no vull avançar, o sigui…”. A mi això em va reconciliar amb moltes coses i m’ajuda fins i tot a automotivar-me a mi mateixa també.

Elena Couceiro. És clar, moltes famílies et diran: “D’acord, però, si no el castigo, si no el premio, és a dir, com posem límits? Anem al supermercat amb ells i ens munten una rebequeria… O alguna mala contestació d’un adolescent. O sigui, com podem fer en aquestes situacions, doncs establir un límit?”. Perquè cal fer-ho, no? Si no tenim aquesta opció dels càstigs i els premis.

María Soto. La disciplina positiva és una eina de prevenció, bàsicament. O sigui, nosaltres recordeu-vos que ja no eduquem en el moment negatiu. Entenem que potser no estem sent racionals. Estem, amb tot el dret de món, envaïts per l’emoció, perquè és així com ens connectem en aquest moment amb els nostres fills. Els nostres fills estan alterats, nosaltres també. Llavors, els límits i tot el que signifiqui doncs eines socials o habilitats socials que hagin d’aprendre els nostres fills els les ensenyem en un altre moment. I quin és aquest moment? Tots els moments. És una actitud. Això, per mi, ja et dic, va ser també molt revelador entendre què necessita una persona per aprendre d’una altra. O sigui, tu ets la mare dels teus fills, els cuides, els atens, els estimes i els has d’ensenyar a viure d’alguna manera. Llavors, com necessiten sentir-se els teus fills respecte a tu per voler aprendre de tu? O sigui, necessiten confiar en tu… …i sentir una confiança basada en la seguretat i en la capacitat. O sigui, que amb tot el que els ensenyem, els estem fent sentir-se segurs i sentir-se capaços. Llavors, partint d’aquí, els hem d’ensenyar límits als nostres fills. D’acord. Jo he de ser una persona de la qual vulguin aprendre. Llavors, com actuo des de la seguretat i des de la capacitat? Doncs aquí m’agrada posar… Doncs és el meu exemple favorit. Imagina’t que de sobte et ve de gust

Elena Couceiro. És clar. Sí.

María Soto. Doncs tu imagina’t que vas amb el “xerpa” pujant la muntanya i, a mesura que puges, aquesta persona comença a tremolar i a mostrar-se molt nerviosa. I comença com a dubtar tota l’estona, a mirar pel precipici, a aturar-se, a respirar molt fort i a mostrar-se realment insegur. Tu voldries pujar la muntanya amb aquest guia? No. És clar. Doncs moltes vegades, sense voler-ho, com que ni nosaltres mateixes tenim clar els límits, els estem transmetent aquesta inseguretat als nostres fills. Llavors, moltes vegades, els límits no encaixen perquè no se senten segurs. Llavors, no és que se sentin insegurs, és que jo no puc aprendre d’aquesta persona perquè aquesta persona no sap el que em vol transmetre. Encara no ho té clar. Llavors, una de les eines de la disciplina positiva, que parla de límits i explica els límits, és l’amabilitat i la fermesa. Tots sabem ser amables al mateix… O sigui, tots sabem ser amables amb els nostres fills. I creiem que sabem el que significa ser fermes. I dic que creiem que sabem el que significa perquè a vegades s’associa amb enfadar-se o posar-se vehement o treure el dit, com… Sí. Realment, la fermesa significa mantenir-se segur en el que hem planificat. O sigui, aquests són els límits de la meva família. Aquests són els límits de la teva. O sigui, cada família ha de planificar els seus límits.

Elena Couceiro. Té les seves coses. És clar.

María Soto. I la fermesa vol dir que tu et mantens en els límits quan ningú més vol mantenir-se. Et mantens des de l’amabilitat, és a dir, des del respecte. Imagina’t doncs una situació que hem passat totes i tots. I és que portes els teus fills al parc… Els has explicat i saben de sobres l’hora a la qual cal anar-se’n, però, arribat el moment de marxar, no volen marxar. Llavors, tu estàs molt amable i els recordes: “Nois, que són les set, que hem de marxar”. Llavors, bé, doncs com que tu estàs molt amable, no tens molta pressa, flexibilitzes i els deixes cinc minuts més, d’acord? Però ja arriba un moment en què ja tens pressa, ja has de marxar, no?

Elena Couceiro. Que ja no pots estirar més, és clar. Sí, sí.

María Soto. Llavors, en aquest moment, no volen marxar. Llavors, tu els agafes, els portes, hi ha baralla, hi ha merder, “No vull”, protesten, et criden, fins i tot et peguen o es posen doncs molt enfadats, amb molta ira, que no volen i doncs aquesta rebequeria, no?, que no pot ser. Llavors, és clar, en aquest moment, nosaltres el que fem és com contagiar-nos d’aquesta emoció. Contagiar-nos d’aquesta intensitat. O permetem, perquè no passi, “Bé, bé, d’acord”, doncs… Acabes cedint, deixant-te portar per la permissivitat, o acabes faltant al respecte als teus fills. Llavors, jo aquí tinc un truc que explico, que a mi em funciona sempre, i és que totes i tots hem passat pel que significa un nadó plorant, a les dues del matí, a tot el que dona, perquè necessita alguna cosa, no? Un nadó d’un mes, per exemple, un lactant. Tots hem passat per aquesta situació en què estàs dormint, dormint tan plàcidament, i et desperta aquest plor. I què et mou? Doncs et mou anar a atendre el teu fill o la teva filla. Perquè té una necessitat. Hi ha un moment… Hi ha un punt en el creixement dels nostres fills que deixem de veure la necessitat i comencem a veure una nosa. Ens ho prenem… Sí, “el pollastre que m’has muntat”.

Elena Couceiro. Sí, sí, sí.

María Soto. “No em parlis així”. Tots ens ho prenem des del nostre ego i personalment. Ja no estem veient la necessitat. El nen no sabrà dir-te: “Mare, jo per la meva psicomotricitat gruixuda necessito deu minuts més… o llançar-me vint vegades més pel tobogan”. No et sabrà dir això. Protestarà. Llavors, si tu ets capaç de veure o escoltar o sentir aquest plor de lactant, encara que en tingui quinze i el que t’està protestant és que no vol tornar del cinema a una hora determinada, si tu pots veure aquesta necessitat darrere, ja no t’enfades tant, ja no et deixes portar tant per aquesta agitació o no et contagies, i afrontes la situació podent ser ferma i amable. “D’acord, amor, ja sé que no vols marxar, jo t’agafaré en braços i et portaré”. “No vull, no vull”. Però tu et mantens amable i tu et mantens ferm. Si te n’has d’anar, te’n vas. El límit el mantens. Ell té dret a enfadar-se. Perquè això és el que no enteníem. Nosaltres pretenem que surti del parc…

Elena Couceiro. I que surti feliç.

María Soto. ..a l’hora i feliç, amb un somriure a la cara. “Gràcies per educar-me tan bé, mama”. No existeix. Llavors, nosaltres hem de validar aquesta emoció, permetre-la i mantenir-nos ferms. Per què? Perquè ens sentin segures. “La meva mare, quan proposa alguna cosa, diu alguna cosa, ho fa i ho manté i està tranquil·la quan ho fa”. “I quan jo estic molt nerviosa, la meva mare està molt tranquil·la”. I què passa? Què passa amb això? Què passa amb l’amabilitat i la fermesa? Què passa amb els límits? Que quan tu et mantens, fas això, quatre tardes de parc, la vegada número cinc ja no has d’agafar l’infant. Ja ve darrere, ve protestant, ve enfadat, però ve darrere. Ja ha entès… Ha entès que tu… “És pel teu bé”. El que ens deien a nosaltres quan calia menjar mongetes, doncs ja t’ho comences a creure. Nosaltres no ens ho crèiem. “És que la meva mare sap el que fa, la meva mare em cuida”. No “la meva mare em mana”. I quan ja van deu, quinze vegades, ja està més tranquil. “I a on anem ara, mama?”. Perquè ha entès el límit, ho ha entès, li has respectat. No li has faltat al respecte mentre marcaves el límit i ha entès el perquè. Perquè els nens, si entenen el sentit de les coses, ho accepten molt millor. Llavors, és molt important no veure constantment mals comportaments en totes les situacions, perquè jo crec que no som conscients encara del que significa un mal comportament.

Elena Couceiro. I què és un mal comportament, llavors, des del punt de vista de la disciplina positiva?

María Soto. Doncs, realment, la disciplina positiva defensa que no existeixen els mals comportaments. No hi ha mals comportaments. Hi ha males decisions. O moments de necessitat fisiològica que ens desborden. Perquè, realment, per què es porten malament els nens, entre cometes? Doncs perquè els passa alguna cosa a aquest nivell. “Estic cansat, tinc gana, doncs tinc massa calor. I, no te n’has adonat, mama? I vaig al cotxe aquí amb l’abric posat i m’enfado”. O sigui, alguna cosa fisiològica, de creixement. Hi ha etapes, també, l’etapa de rebequeries, per exemple, etcètera. I després també perquè els nens estan… El que dèiem al principi, aprenent a pertànyer. Llavors, què necessites sentir per notar que els altres et tenen en compte, que realment pertanys a aquest lloc, a aquesta família o a aquesta classe? Tu necessites… Tots els éssers humans necessitem sentir només dues coses. Si és que realment és molt més fàcil del que estàvem pretenent amb el conductisme. El conductisme jutjava i atenia i controlava cada conducta. De bojos, de bojos. Però, realment, gràcies a en Rudolph Dreikurs, que sempre em costa pronunciar el seu nom… que va ser un deixeble d’Adler, sabem que realment el que necessitem són només dues coses per sentir que ens tenen en compte, i és atenció i llibertat o poder. O sigui, si tu sents que les persones que et guien, que et cuiden, t’atenen i et deixen un marge de decisió, tens una petita llibertat, pots decidir coses en la teva vida, doncs tu sents que et tenen en compte. Llavors, des d’aquí, les decisions que prens no són per buscar pertinença, són per estar, directament. Quan un nen està massa preocupat en trobar el seu lloc perquè sent que no té atenció o sent que no té llibertat, s’està perdent la resta de coses, la resta d’aprenentatges, s’està perdent el món. Llavors, per això és tan important, sabent això, aportar a les mares i als pares aquestes eines per poder educar des de la pertinença, per poder dir: “D’acord, com puc fer jo perquè el meu fill noti que l’atenc i noti… que li dono certa capacitat de llibertat i poder?”. Què passa? Perquè aquí entra un altre cop la lògica privada. Molts cops, tu atens fins i tot de més als teus fills. El que cal fer quan el teu fill sent que necessita atenció no és donar-li més atenció, sinó convèncer-lo que ja l’estàs atenent i fer-lo participar de manera útil. Això és molt més profund. És un aprenentatge, és una metodologia pràctica, i té unes eines que es poden aprendre. Però si nosaltres entenem dues coses, que busquem tots atenció i llibertat, i el següent pas és: si no ho aconsegueixo, què passa? Si no aconsegueixo sentir que pertanyo, em venjaré o em rendiré. La venjança què significa? Això és… molt important entendre-ho. Quan una persona se sent dolguda, si no té eines ni habilitats socials per dir “Elena, em sento dolguda”… “Això que m’has fet m’ha entristit i m’ha dolgut”, jo el que faré és projectar i esquitxar el meu dolor a les meves figures d’afecte. És per això la frase que veiem molts cops en moltes mares, de: “És que el meu fill amb qui pitjor es porta és amb mi”.

Elena Couceiro. És clar.

María Soto. Perquè el teu fill et transmet a tu el seu dolor, però t’ho transmet d’una manera molt rudimentària. Encara no té eines. Llavors, quan tu notes que el teu fill fa mal a algú, és que el teu fill sent dolor, però no ho sap transmetre. Una persona que és feliç, una persona que està bé, que està estable, no fa mal conscientment als altres. Llavors, és molt important entendre això. I d’altra banda, també, quan una persona ja es rendeix. Una persona intenta aconseguir atenció, intenta aconseguir llibertat, no ho aconsegueix i es venja perquè li fa mal i transmet el seu dolor. I a sobre, tampoc ho aconsegueix, llavors es rendirà. “D’acord, jo no pertanyo a aquest lloc. Jo no vull ni tan sols ja pertànyer aquí”. “No soc capaç de pertànyer. I ho he fet, ho he intentat tot i no em surt”. Llavors, aquestes quatre necessitats són la base de tots els mals comportaments i totes les males decisions. De quantes maneres un nen pot cridar l’atenció? Infinites. De quantes maneres un nen et pot desafiar? Dir: “No, no, no”, portar-te la contrària, tal, perquè es vol imposar ell. Perquè ha malinterpretat que el més important era el poder. Aquests solen ser nens que tenen gent molt autoritària al seu voltant. De quantes maneres una persona es pot venjar? Infinites. I de quantes maneres una persona es pot bloquejar o rendir? Infinites. Llavors, són només quatre coses que, si tu les entens, si aprens a llegir més enllà de la conducta, entendràs les necessitats dels teus fills i podràs actuar no només en el fet en si, en el moment, en el cop de porta o en el crit, en la bufetada, treballaràs de manera preventiva en les seves creences. “Per què creus que la millor decisió que pots prendre ara mateix és pegar-li a la teva germana? Què et fa pensar això? D’on ve aquesta motivació?”. Llavors, la disciplina positiva ens ensenya a, d’una mateixa situació, veure quina necessitat hi ha darrere. I això és meravellós perquè ens ensenya el llenguatge infantil. El llenguatge infantil és el llenguatge de les emocions. Els nens ens fan sentir el que necessiten que nosaltres sentim per entendre’ls. Per exemple. Què et pot estar demanant un nen que et fa sentir-te asfixiada, absorbida, que no pots parlar, que t’interromp tota l’estona, que tota l’estona: “Mare, mare, mare”? Què t’està demanant?

Elena Couceiro. Atenció. Atenció tota l’estona.

María Soto. Atenció. De quantes maneres pot fer això? Infinites. Què t’està demanant un nen que et porta la contrària sistemàticament, que, encara que tu li ofereixis el gelat favorit, perquè l’hi ofereixes tu, et diu que no? Que aquest no. Què et pot estar dient aquest nen que a tot el que tu li proposes li sembla malament i vol imposar? Què t’està demanant? Vol poder decidir. Vol poder tenir una mica de llibertat. Què t’està dient una persona que et fa mal? Que sent dolor. I aquesta és molt important per a mi últimament. Què t’està demanant o quina necessitat està tenint una persona que et fa sentir-te bloquejada com a mare, incapaç, inútil? He de trucar un especialista. “Hem d’anar al psicòleg amb el nen”. Què t’està fent sentir el nen? Que ell està bloquejat. Aquests són nens que solen tenir un entorn molt exigent. I són nens que es refugien. “Jo no en sé, jo no en sé, jo no puc, jo no puc, jo no puc”. Perquè ja s’han rendit. Tot és massa per a ells. Llavors, entenent aquesta estructura, que es diu “les metes equivocades”, d’en Dreikurs, tot es fa molt més senzill i moltíssim més real i coneixem els nostres fills. I entenem molt que també en el comportament humà, a nivell adult, seguim aquí. Tots necessitem atenció i llibertat, tots. Què passa? Que moltes persones han après habilitats socials per aconseguir atenció de manera socialment acceptable o a cercar la seva llibertat de manera socialment acceptable. Però tu també coneixes adults que busquen l’atenció d’una manera molt inadequada.

Elena Couceiro. Sí.

María Soto. Que busquen llibertat d’una manera molt inadequada. Que es venjen. I que es rendeixen. I a mi, una de les que em preocupa una mica a nivell social, i crec que el món canviaria, és si entenguéssim la de la venjança, el dolor, si ho entenguéssim. Realment, hi ha molts exemples en la literatura i en el cinema, sobretot en el cinema aquest que ve dels còmics, la literatura, els còmics. El dolent, la figura del dolent, sol ser una persona amb moltes bones intencions, amb molta capacitat, amb molt poder, a la qual se li ha fet molt de mal. I la sensació que tens: “I ara veureu el que se sent”. “I ara em venjaré”. Llavors, jo moltes vegades en les formacions poso l’exemple d’una persona que s’està ofegant. Una persona, quan s’està ofegant, no demana auxili d’una manera tranquil·la i adequada. No, no, és a dir, la seva vida corre perill. I si tu ets un socorrista i t’acostes a salvar aquesta persona, i quan estàs a punt de salvar-la, li dius: “Mira, no t’havies d’haver ficat en marea viva i sabies que no feies peu i sabies que…”. No, no. O sigui, el socorrista va i el salva, i si d’un cop amb la mà li trenca el nas al socorrista, el socorrista el treu igual. I ja fora de l’aigua, ja veurem el que aprenem. Però quan un nen està fent mal, quan un nen t’està ofenent, quan un nen… el que s’ha de fer és treure’l de l’aigua i dir-li: “Jo t’estimo igual, amor, facis el que facis, diguis el que diguis”. Això es veu en el “bullying”, en el concepte que tenim de “bullying”, de “nen dolent”, “nen bo”. Si fos “nen dolgut”, “nen que no sap posar límits”, seria molt diferent. I això és molt profund, molt profund, i ja et dic que les eines que ens dona la disciplina positiva, d’una manera molt reveladora i molt senzilla, ens col·loca, ens col·loca la necessitat humana i ens fa i ens ajuda a educar els nostres fills molt més enllà d’un moment puntual o d’una conducta puntual.

Elena Couceiro. I ja finalment, per tancar, María, hem estat parlant, al principi hem parlat, si ho recordes, d’aquestes pors que tenim, tan aviat com sabem que tindrem fills, de ser bon pare, ser bona mare. “M’equivocaré, ho estaré fent bé?”. I, precisament, m’agradaria tancar conjurant aquests errors que cometrem, perquè, com hem dit, doncs no som perfectes i tots cometrem errors educant. M’agradaria que ens expliquessis quins creus que són els més freqüents. Per exemple, en les teves assessories o dels quals parles en el teu llibre. I també com podem enfocar-los per aprendre i per no turmentar-nos amb que: “Ai, ens hem equivocat”. I que siguin com per als nens també, que em sembla superimportant aquesta imatge dels errors com a oportunitats per aprendre.

María Soto. Jo a vegades, en les assessories, els pregunto als pares: “Digues-me quines fortaleses o quines habilitats vols que tinguin els teus fills en el futur”. I comencen a dir: “Doncs jo vull que sigui honest, jo vull que sigui afectuós, jo vull que…”. Bé, una sèrie de coses, i moltes vegades es miren i diuen: “Però si ja ho és”, o sigui… Si ja ho és. Què passa? Que aquestes conductes o aquestes faltes d’habilitats que són la part com negativa, ens desenfoquen de tot això. El teu fill ja és la persona que serà, i ara dona-li les eines per créixer en aquestes habilitats. Llavors, jo crec que els errors més freqüents que cometem, que no ens adonem que podem transformar… Ara mateix jo crec que el que domina més en la societat és la sobreprotecció perquè incideix moltíssim en el que és el sentiment de capacitat. Això és: “Jo solet, jo solet”. I tota la vida sencera gira al voltant del fet que res els toqui, que res els faci mal, que res els fregui, que els parcs de goma… I, al final, créixer fa mal una mica, a vegades. Jo explico l’exemple de les dents de llet o de quan et creixen les cames, els ossos, et fan mal els genolls. A vegades és un mal de vida necessari. Parir. I jo m’estic trobant amb moltes famílies que, precisament per voler, des de l’amor… Per voler estalviar possibles dolors o esforços als seus fills, els estan anul·lant totalment, i la vida de fora no t’ensenyarà amb amor i afecte, no t’atendrà, no et… No, no, la vida allà fora a vegades és meravellosa, però és molt intensa i a vegades molt difícil. I com més aviat entenguin que hi haurà coses complicades, doncs més eines els donaràs per enfrontar-s’hi. Llavors, jo crec que hauríem de revisar una mica el que és criar, cuidar, quan són petits, quan depenen, quan sí realment… I quan cal deixar anar. I un altre error que jo crec que cometem a vegades és el de la mirada de judici i posar etiquetes a tot. Una etiqueta pesa per a tota la vida. Quantes vegades és necessari posar una etiqueta perquè pesi per a tota la vida? Un cop.

Un cop. I aquí hi ha persones que, ja et dic, sempre, tot el que fem les mares i els pares ho fem des de l’amor. I amb tota la millor de les intencions. Però aquest sobrenom que li poses, aquest afegitó, aquest… és necessari? O aquesta situació, com la titules. Perquè després també és el tema de les creences. També estem condicionant. “Això és així, això no és així, això…”. Una de les cocreadores de la disciplina positiva, la Jane Nelsen, és una persona que, si la coneixes i la sents parlar i tal, és una persona que intenta no condicionar en absolutament res, i d’aquest tipus de persones que quan parla no dona una opinió personal. Sinó que deixa espai perquè tothom arribi a aquesta opinió. Jo crec que també és una cosa que podríem evitar a l’hora d’educar, jutjar-ho tot, posar-li a tot una etiqueta, fins i tot a les persones. I una mica més doncs això, preguntar i veure… I una altra cosa també que estic pensant ara és el tema que parlàvem al principi, el tema de les expectatives. Revisar-les, i sobre nosaltres mateixos i sobre els nostres fills. O sigui, no esperar absolutament res i agrair-ho tot. Això et col·loca en una posició de curiositat i que tot el que vingui ho utilitzaràs per a alguna cosa, i això li ho ensenyes als nens. Tu no tens control en pràcticament res en la teva vida, i fins fa poc pensàvem que teníem el control de les nostres vides.

Elena Couceiro. Sí. És veritat.

María Soto. Llavors, hem d’aprendre una mica a, doncs això, confiança cent i expectatives zero. I després hi ha moltes coses que potser no estàvem fent, no tant els errors que cometíem, sinó coses que no estàvem aprofitant, que podem aprofitar i que ens poden facilitar la convivència familiar a les rutines, en els aprenentatges. Jo insisteixo moltíssim en la bellesa. Insisteixo moltíssim en la bellesa. Per a mi, la pertinença és una necessitat en el nostre pla humà. I la bellesa és com a aliment per a l’ànima. La bellesa no es pot definir. No pots, no pots… No pots dir… És tan subjectiva… Però tots sabem, tots podem reconèixer la sensació que ens causa una cosa bella, la bellesa, una cosa bonica. Que potser per a tu això és bonic, per a mi no, però tots tenim la mateixa sensació. Per mi això s’enllaça molt amb el tema del sentit comú. Nosaltres tots tenim… volem que els nostres fills siguin persones amb sentit comú. Però realment poca gent sap definir el que és el sentit comú. I és molt fàcil quan ens aturem a entendre com parlem, les paraules que utilitzem. El llenguatge és molt important, i revisar. Al final, el sentit comú no és més que el sentit de comunitat. I si tu ensenyes als teus fills a pertànyer de manera adequada, respectant els altres, respectant-se a si mateix i respectant les situacions, els teus fills prendran les decisions amb sentit de comunitat. Jo això que decideixo no vull que em faci mal a mi, no vull que danyi als altres i vull que aporti a aquesta situació. Pertany significança. És tot sentit comú. I si a sobre no pretens fer-ho bé, sinó que vols que sigui bonic, ja no tens aquesta pressió de: “Ha de ser d’una manera determinada, segons aquest patró o aquesta norma o aquesta regla”.

Elena Couceiro. És clar.

María Soto. Bonic per a mi és això, i quan jo vull fer-ho bonic, poso tot de la meva part. Llavors, per això el meu projecte, per això la meva manera d’entendre l’educació i per això és: educa bonic. Per a mi, és una redundància. Tot… Educar és el més bonic que ens passarà. I si tu no pretens que et surti bé, si pretens gaudir… Aquesta és la clau. Doncs sortirà bonic perquè serà únic. Si tu decideixes que gaudiràs de l’educació dels teus fills i tu decideixes que avui serà un bon dia, és molt més fàcil. Les teves energies, el que dèiem, estaran enfocades doncs a construir aquest bon dia, a construir aquest gaudi, al fet que la teva ment estigui orientada.

Elena Couceiro. Doncs ha estat un plaer parlar amb tu, María.

María Soto. Igualment, Elena.

Elena Couceiro. I passar aquesta estona aquí amb tu.

María Soto. Gràcies, Elena.

Elena Couceiro. Gràcies a tu.