Cómo entrenar la inteligencia de tu cuerpo

Estanislao Bachrach. Hola. Tot bé? Bé, els demanaré que posin la mà davant de la boca i facin com que entelen un vidre. Ho veuen? Diverses vegades. Ara exactament el mateix, però amb la boca tancada. Com que senten que l’aire surt, però com que la boca està tancada, l’aire sortirà pel nas. Potser no ho notaran al nas, però l’aire està sortint segur. Ara poden deixar anar la mà. I ara els demanaré que prenguin dues o tres respiracions profundes inhalant pel nas i expirant com ara, com entelant un vidre, però amb la boca tancada i tancant els ulls. Aleshores, tanquen els ulls, inhalen molt tranquil pel nas i no s’ha de sentir ni el soroll de l’expiració. Boca tancada i expiren. Una o dues vegades més. Baixin les espatlles, la cara relaxada, els gestos de la templa. La mandíbula deixada anar. I ara amb… No obrin els ulls. Pensant en la paraula ‘curiositat’, intentin sentir els batecs del cor, sense posar la mà a la jugular, sense posar la mà, òbviament, al cor. Així, com estan asseguts, una mica relaxats, a veure si poden sentir, escoltar, interpretar com batega el seu cor. Alguns ho podran aconseguir. Altres, no.

Bé, poden obrir els ulls. Després d’acabar la meva tesi doctoral al sud de França a la Universitat de Montpeller, la meva següent aventura va ser viatjar a l’Escola de Medicina de Harvard, principalment a l’Hospital de nens. Els científics tenim una mena de llimb entre que acabem una tesi doctoral i obtenim algun càrrec universitari o acadèmic. Hi ha com uns llimbs que es diu el postdoctorat. El postdoctorat és una mena de treball amb un sou molt baix o una beca, i són dos, tres, quatre, de vegades cinc anys, abans de ser contractat, si és possible, en alguna universitat, en algun hospital, fins i tot en algun laboratori científic. Allà, a Boston, quan vaig arribar, l’any 2001 o 2002, tenia un sou baix. Boston era una ciutat molt més cara que Montpeller, al sud de França. I com que jo sempre soc molt apassionat de fer classes i m’agrada la universitat, m’agrada la gent jove, vaig buscar poder fer classes a la Universitat Harvard. Tenia un contracte per ser investigador a l’Hospital de nens, però tenia, a partir de les sis o set de la tarda, temps lliure. Aleshores, vaig aconseguir que em contractessin allà, al Departament de Biologia Molecular i Cel·lular, i vaig començar a fer classes allà. Tenia uns quaranta o cinquanta alumnes de set a deu de la nit. I és costum a la universitat, i moltes universitats ho fan, que els alumnes al final del semestre trien el millor professor. Hi ha una enquesta i trien. I resulta que, bé, em van començar a triar com el millor docent del Departament de Biologia i els costums aquí, a la Universitat Harvard, és que quan un guanya aquest premi… Hi ha el Departament de Psicologia, d’Arquitectura, de Biologia, de Medicina… totes les branques d’estudi diferents.

Un té una represa amb el president de la universitat, en aquell moment es deia Lawrence Summers, i en aquest afalac, que és tradició cada semestre, hi ha maduixes i xampany. Ens trobem tots els docents de diferents departaments i aquest president t’estreny la mà, et saluda i tu continues caminant i te’n vas. Vaig tenir la sort i l’orgull d’haver estat escollit cinc semestres seguits pels meus alumnes i, bé, també era un orgull per a mi, perquè clarament no soc bilingüe, si bé, òbviament, parlo anglès, i sentia que no era perfecte quan feia les classes i, al quart semestre, aquest senyor, en Lawrence Summers, em mira… Mai et parla, però em va mirar fix als ulls i em va dir: «Una altra vegada per aquí. Aquesta vegada he preguntat per què els alumnes et continuen escollint a tu, què és el que tens diferent, què és el que fas diferent». I la veritat és que jo no ho sabia. Aleshores, li vaig dir: «Ostres, que interessant. I què han dit?». «Han dit que l’Estanislao és l’únic professor que diu “I don’t know”». «No ho sé». I crec que és un gran començament per a aquesta xerrada que tenim junts, perquè moltes coses no les sé i vostès tampoc, ningú ho sap tot, però, de vegades, quan un científic parlant està o quan un està en un mitjà, o a la televisió, o en un mitjà gràfic, o quan un té un micròfon i parla als altres, hi ha com una sensació d’«Ostres, deu ser és veritat el que diu. És científic, el que diu funciona, el que diu és veritat». I la meva proposta per avui és que dubtin. Que dubtin, perquè la ciència, si bé és molt interessant i té un mètode d’estudi, la ciència està feta per persones i les persones, els científics, som normals i estem esbiaixats quan prenem decisions.

M’ha passat moltes vegades interpretar un resultat al laboratori i tenia ganes d’interpretar-lo d’una manera i no pas d’una altra. De vegades els biaixos són conscients, però la majoria dels biaixos són inconscients. I crec que també té a veure amb els dos grans ensenyaments del meu pare. El meu pare sempre em deia: «Quan no sàpigues alguna cosa, el més important és dir “no ho sé” i no treure la guitarra i començar a dir qualsevol cosa». I l’altre ensenyament que també els convido a prendre del meu pare, i probablement alguns ja ho fan, és dubtar, dubtar de tot, dubtar de tots, anar a buscar les seves pròpies experiències. Moltes coses que xerrarem avui potser no els faran sentit i siguin contraintuïtives per a vostès. I crec que la màgia perquè això tanqui és que ho travessin pel seu propi cap o pel seu propi cos, depèn del que parlarem, i vegin si els sembla bé o no. O sigui, no els explicaré cap veritat, sinó com un biòleg estudia el comportament humà, el cervell, el cos i veurem com ens va. Em dic Estanislao Bachrach, soc doctor en Biologia Molecular, argentí, amb una tesi a França i un postdoctorat a Boston. I durant disset anys vaig viure al món de l’acadèmia, laboratoris, hospitals, universitats i avui m’he convertit en això que som aquí, més en un divulgador. Soc un investigador d’investigadors, llegeixo articles científics i la meva passió és, sens dubte, traduir el llenguatge científic a un llenguatge més informal, més del dia a dia, més quotidià, com la ciència, amb els seus descobriments, ens pot impactar de manera positiva a viure una mica millor. D’això es tracta i tant de bo que els serveixi per a alguna cosa i que aprenguem plegats.

Fernando. Hola, Stani. Em dic Fernando Güiza i, com bé saps, a la nostra societat al final el pessimisme es veu com una cosa dolenta i l’optimisme es veu com un gran valor. Des de vostè, que és biòleg i des de la biologia i el punt de vista de la biologia, m’agradaria saber si ser optimista ens fa ser millors i si hi ha alguna mena de teoria que d’alguna manera ratifica això que li indico.

Estanislao Bachrach. Començaré amb un conte de l’Índia. Aquesta és una família que té tres fills i, quan no hi ha oli a la casa, la mare envia un dels nens amb una ampolla buida perquè carregui oli al magatzem. Aleshores, va el primer fill, carrega l’ampolla amb oli i, quan torna, al camí ensopega amb una roca, cau i la meitat de l’oli es perd. Arriba el nen a la casa plorant: «Mama, mama! No saps què m’ha passat. He caigut, una roca, he ensopegat. He perdut la meitat de l’oli. Mare, perdona’m, no sé què farem ara. No tenim tot l’oli, en tenim la meitat. Mare, perdona’m. És terrible el que ha passat». La mare envia el fill número dos. El fill número dos carrega l’ampolla d’oli. Torna. Òbviament, ensopega a la mateixa roca i arriba i diu: «Mama, no saps què m’ha passat. Venia amb l’ampolla d’oli tota carregadeta, m’ensopego amb la roca. Se m’ha buidat la meitat de l’ampolla. Mare, no et preocupis, ens queda l’altra meitat. Amb l’altra meitat podem cuinar. Podem fer un munt de coses, mare. Quina sort que tinc». Envia el fill tres i el fill tres ensopega amb la mateixa roca, li cau la meitat de l’ampolla d’oli i arriba i diu: «Mama, no saps què ha passat. He ensopegat amb la roca, se m’ha buidat la meitat de l’ampolla, però en tenim l’altra meitat. O sigui, amb l’altra meitat podem cuinar. I jo faré tot el possible per d’alguna manera aconseguir l’altra meitat que m’ha caigut al camí». Aleshores, tenim fill un, pessimista. Fill dos, optimista. Fill tres, realista? Optimista-realista? Aquí, una mica el viatge que els convido a fer. Com un pensa té un impacte directe en com un se sent. Per com els nens parlaven… Un estava malament, l’altre estava content i l’altre estava en un estat més de realisme: va perdre la meitat, en té l’altra, però en farà alguna cosa. Això és important.

Aleshores, en biologia parlem sempre que, quan ens va a la vida d’alguna manera, quan parlem del rendiment a la feina, a la família, a la llar, depèn sempre de com fem les coses. Els nostres comportaments, la manera de comportar-nos, impacten en com ens acaba anant el dia. I, per als biòlegs, almenys, i altres disciplines també, aquests comportaments, aquestes maneres d’actuar, depenen molt de com ens sentim. No és el mateix anar a treballar motivat que no pas desmotivat. No és el mateix tenir una conversa difícil amb la teva parella tranquil o intranquil. No és el mateix conversar amb els teus fills amb energia o supercansat. No és igual. Un no es comporta igual depenent de com se sent. Almenys en biologia, diem que aquestes emocions que impacten en els nostres comportaments i acaben impactant a la nostra actuació depenen molt més de què estem pensant i no tant de què està passant. Aleshores, si jo m’estic acostant a una conversa difícil pensant, com dius bé tu, negatiu, «Ui, això és molt complex, no podré, m’acabarà odiant, em farà fora, soc un fracassat», tots aquests pensaments contribuiran a una emoció que anomenem ‘desplaent’. Ens sentirem incòmodes, potser frustrats, amb una mica de por per la conversa… versus, «Bé, aquesta és una conversa difícil. Hem de tenir-la, és important per a mi. Fa molt que amb el meu cap no parlem del tema. Em prepararé el millor possible. És el que vaig poder fer». Aleshores, com un canvia la manera de pensar, se sent diferent i aquesta emoció impacta en com un actua, per exemple, en aquesta reunió o en aquesta conversa.

Llavors, sí, no hi ha dubte que el pessimisme, diguem-ne ‘pensaments negatius’, en biologia parlem de ‘pensaments inoportuns’, té un impacte final en com ens anirà a la vida versus el pensament més oportú o més precís, i després veurem per què la diferència i per què no en diem ‘pensaments positius’ o ‘optimistes’, tenen un altre impacte. Aleshores, sí que hi ha una diferència important. Fins i tot en física, quan un estudia els pensaments… Els pensaments són energia, són elèctrics, tenen ones elèctriques i els patrons energètics dels pensaments negatius són totalment diferents dels patrons energètics dels pensaments anomenem-los positius, si volen, o optimistes. Aleshores, fins i tot l’energia no és la mateixa quan un pensa d’una manera o pensa d’una altra. Aleshores, sí, hi ha una diferència tremenda. Amb el conte de l’Índia que els he explicat, el que em sembla és que ser optimista no és suficient perquè et vagi bé, no? Però ser pessimista és suficient perquè et vagi malament. Ser optimista és necessari, però després cal entrenar, treballar, practicar, estudiar, fracassar i tornar-se a aixecar, intentar-ho de nou. Aleshores, sí, el pessimisme et porta a un món on probablement la teva vida no serà divertida i ho passis malament i les coses no et surtin bé, i l’optimisme no és suficient, però és necessari.

Dani. Hola, Stani. Em dic Dani. Amb relació que, entre altres temes, ajudes esportistes d’elit a millorar el seu rendiment, com per exemple als Jocs Olímpics, què creus que podríem aplicar a la nostra vida quotidiana per millorar?

Estanislao Bachrach. Bé, a veure. L’esportista d’alt rendiment, d’elit… Gràcies per la seva pregunta, és bona. És com un exemple… O la imatge de l’esportista és: «Ostres! El pensament em fa sentir alguna cosa, com em sento va al cos i em comporto d’una manera i així actuo». Aleshores, la diferencia potser entre l’esportista i nosaltres és que l’esportista fa servir el seu cos, tot el cos, per anar a treballar. Si el cos no està en un estat òptim, perfecte o precís, com deia fa una estona, probablement pot perdre o no rendir bé. Tant se val si guanya o perd, però no rendeix bé. Aleshores, a l’esport olímpic o a l’esport d’alt rendiment s’entrena tant la ment com el cervell. En això, de vegades la gent no té clara la diferència. Quan parlem d’entrenar, de l’entrenament mental d’un esportista, que no només un biòleg, sinó altres disciplines poden aportar i ajudar els esportistes a fer-ho, és que justament per a la biologia la ment són els teus pensaments. Aleshores, la imatge és claríssima. Si jo soc tenista i estic per treure, estic picant la pilota, i començo a pensar «Que malament que estic jugant, que difícil que serà això, no sé si guanyaré. I, a sobre, el tir anterior, que malament, que lluny l’he llançada», tots aquests pensaments, mentre pico la pilota abans de llençar-la a l’aire, impactaran en l’emoció i, probablement, no és segur i podem veure per què, probablement em senti una mica més insegur després de pensar així, o més intranquil, o fins i tot em pugui desmotivar. Però no és el partit, no és el rival, no és el vent, no és el tir, soc jo, que estic pensant això. Aleshores, quan llenço la pilota amb aquesta emoció d’intranquil·litat o de desmotivació, l’emoció on va? Al cos. L’emoció sempre va al comportament. Aleshores, potser en una reunió amb el teu cap no passa res, però a l’espatlla del tenista aquesta intranquil·litat o aquesta desmotivació mou l’espatlla una mica al costat dos mil·límetres, o la força és una mica menor o més gran, i treu malament.

Aleshores, el que fem amb els esportistes és: «A veure, en totes les situacions en què tu sents que no estàs rendint bé o la teva actuació no és la que vols assolir, en què estàs pensant?». A molts els costa, eh? «Com que en què estic pensant? Hi ha la pilota aquí picant, jo estic…». «No, no m’expliquis el que està passant. Explica’m què penses». I algun tardava entre un o dos mesos en entendre la pràctica. És pensar en què estic pensant. I tots diuen el mateix: «Ostres, és clar! Si penso així, com no he de treure malament? El que passa és que, és clar, fa quinze, vint, trenta, quaranta, cinquanta anys… no ho sé, deu, cinc, que penso sempre el mateix». Aleshores, aquest és l’entrenament mental: en què he de pensar per sentir-me jo, esportista, bé per actuar bé? «No, jo et diré a tu què has de pensar». Cadascú ha de triar i buscar els seus pensaments. Per això parlem de pensaments precisos oportuns. L’esportista A i l’esportista B necessiten pensar coses diferents per sentir-se bé. Fins i tot, m’ha passat que alguns esportistes m’han dit: «Vaig descobrir amb això que em fas pensar en què estic pensant que enutjat jugo millor, que enutjat competeixo millor». Quan, potser, el sentit comú diria que no, que enutjat no veuràs la pilota, jugaràs malament. Aleshores, és una recerca, i crec que la paraula que englobarà la xerrada d’avui és ‘d’autoconeixement’, on buscaré quins són els tres o quatre pensaments que reemplaçaran aquells negatius o inoportuns per sentir-me bé. Potser el meu company del costat necessita una altra manera de pensar. Això és traslladable a la vida quotidiana, que és el que em preguntaves. El mateix. No cal ser esportista. Davant de qualsevol reunió que un té o desafiament o situació incòmoda de la vida, en què estic pensant que em sento tan malament i actuo malament?

I, per altra banda, els esportistes poden, i nosaltres també, entrenar el cervell. Aleshores, la ment és el programari, els pensaments. El cervell són les neurones. Gràcies a les neurones pensem, és a dir, tenim ment perquè tenim neurones i cervell. I aquí hi ha una gamma d’eines i de mètodes perquè l’esportista millori la seva actuació o el seu rendiment que també les podem fer servir nosaltres. Número u, se m’acut la concentració. Un esportista necessita no només quan entrena, sinó també quan competeix, estar més concentrat. O es desconcentra per alguna situació i està molt bé que es torni a concentrar com més aviat millor. Aleshores, les neurones relacionades amb l’atenció, amb la concentració, són entrenables. Aleshores, un pot entrenar estar més atent. Una altra cosa que segur que parlarem avui és l’estrès. Una cosa és entrenar i una altra cosa és anar a competir. Una cosa és estar amb el teu equip de treball i una altra és anar a tenir una reunió amb el cap del cap del teu cap. Potser estàs més estressat allà, hi ha més pressió. Aleshores, un pot aprendre a gestionar l’estrès. Una altra que se m’acut és les emocions. Uns descobreixen, alguns esportistes i persones no esportistes també, que jo, trist, actuo malament. Jo enutjat m’equivoco, me’n penedeixo o tracto malament els altres. Algun comença a descobrir que certes intensitats d’emoció em fan mal a mi i als altres. Bé, com treballo això per regular-ho i actuar millor? Aleshores, tot el que fem al món de l’esport d’elit és exactament el mateix que podríem fer nosaltres. Jo crec que la gran diferència, i és per això que em dedico als esportistes, és que ells tenen cent per cent clar que té un impacte directe en la seva actuació. Potser nosaltres dubtem. Jo també ensenyo a la universitat i, bé, en una reunió amb el meu cap o amb un client, no importa què estic pensant. I jo t’asseguro que importa moltíssim.

En un cas molt recent vaig tenir l’oportunitat i diria la sort, perquè també són grans éssers humans. Els esportistes són éssers humans, no sé si… De vegades sembla que no, però ho són. Vaig treballar amb els dos guanyadors de la medalla de plata per a l’Argentina en vela als Jocs Olímpics de París 2024. L’Eugenia i en Mateo es diuen. I vaig començar a treballar amb ells cinc o sis mesos abans dels Jocs Olímpics i la primera feina que vam fer va ser aquesta, que ells detectin quines situacions de la navegació, del vaixell, del vent, de l’onatge, dels rivals, de la temperatura, del vestit, del casc… quines situacions ells tenien clar que els feien actuar pitjor, rendir pitjor. Si era una onada gran, si era un vent que canviava de sobte, el que sigui. No me l’havien ni tan sols que explicar a mi. Però ja quan estava… Era per Zoom al principi, ells estaven entrenant a Marsella, jo era a Buenos Aires. I ells de seguida ja van dir: «No, jo sé quina. N’hi ha tres: aquesta, aquesta i aquesta». L’esportista sap quina situació el posa malament. I, llavors, els vaig enviar, com li explicava recentment a ell, els vaig enviar: «Bé, quan hagin d’entrenar demà, intentin pensar en què estan pensant. A veure si, canviant la manera de pensar, podem millorar l’emoció, que sigui una emoció…». Nosaltres en diem ‘emocions performants’, com m’he de sentir per rendir bé, per estar en això que els esportistes diuen «al flow», que sigui com «Ostres, tot em surt bé avui». Bé, com que són molt professionals i són d’elit, en molt poques setmanes tots dos van descobrir que, és clar, molts d’aquests pensaments en els moments que els incomodaven no eren reals.

«Estic pensant que no podré, perdrem. Això és molt difícil. El vaixell caurà», perquè aquests vaixells suren a l’aire. «Amb aquestes onades és impossible. El sol de front…». I deia: «I res no és veritat, però ho penso fa anys, això». Aleshores, van començar amb el treball fi i subtil però possible de reemplaçar els pensaments. Nosaltres de cap manera els demanem que deixin de pensar-hi. Perquè com més demaneu a algú que no pensi en l’os blanc que hi ha darrere, més hi ha l’os blanc aquí darrere. L’estan veient o no? No n’hi ha. No hi ha ossos darrere. És un senyor disfressat. Però no hi pensin. Aleshores, en Mateu i l’Eugènia m’explicaven: «Hem après de vegades a no pensar en alguna cosa». Bé, és una eina, és una tècnica. Com a biòleg, em sembla que és complexa, perquè, és clar, com més m’esforço a no pensar en alguna cosa, en general ho penso més. Aleshores, aquí la feina és, jo sempre faig això amb les mans, reemplaçar un pensament per l’altre. I realment… Bé, després vaig viatjar a entrenar amb ells a l’aigua i a entendre una mica més el vaixell i tot, i ells van aconseguir canviar la seva forma de pensar en aquestes situacions i ho expliquen a la premsa i ho parlen i diuen que finalment no és tan complex. O sigui, no és fàcil perquè fa molts anys que penso així, però no és complex, és simple. És entendre en què estic pensant i, la pròxima vegada que passi aquesta situació, tractar de pensar diferent. Al principi no surt perquè en general tendim a pensar sempre el mateix de manera inconscient. Però, bé, en aquest cas de Jocs Olímpics, preparació… necessitaven canviar aquests pensaments per actuar millor. Aleshores, és un exemple clar i que ho puc explicar perquè ells em deixen. Fins i tot, l’Eugènia explicava que ella necessitava moltíssima tranquil·litat per actuar bé i tenia les pulsacions molt amunt, a cent quaranta o cent cinquanta pulsacions.

Quan un té més de cent vint, ja comença a prendre decisions dolentes. I a cent cinquanta en un vaixell que va a seixanta quilòmetres per hora flotant a dalt de l’aire, una mala decisió pot ser una fractura o un esquinç, o un trencament de lligaments, perquè el vaixell es fica a l’aigua així, és perillós. Aleshores, ella necessitava molta tranquil·litat per baixar les pulsacions, per prendre bones decisions. En Mateo es va adonar, era un exemple que explicava abans, que una mica enutjat i amb esbroncada no s’equivocava mai en la navegació. Ara, quan estava massa tranquil, feia més errors. Això és autoconeixement. Ara, quan en Mateo explica això a l’Eugènia i l’Eugènia li explica això a en Mateo, es genera una altra cosa increïble, que és el famós treball en equip, col·laboració, comunicació. Ara, quan l’Eugenia veu en Mateo enutjat, està tranquil·la perquè diu: «No, navegarem bé». I quan en Mateo veu a l’Eugenia massa zen, ell es posava nerviós. «Eugenia, mou-te». «No, no, jo ho necessito així». Aleshores, té un impacte no només en l’actuació d’un. Quan parlem d’un equip, té un impacte en l’actuació de tot l’equip.

Rodrigo. Hola, Stani. Soc en Rodrigo Chamorro. Parlaves abans de tenis i jo he sentit que en Novak Djokovic utilitza molt la respiració als seus entrenaments. Et volia preguntar per la importància que té aquest tema i com el podem fer servir nosaltres per sentir-nos millor.

Estanislao Bachrach. Bé, espectacular. Gran pregunta. De vegades em fa vergonya contestar això perquè el que et contestaré té més o menys quatre o cinc mil anys de saviesa. Fa quatre mil anys que se sap el que et diré ara. Simplement, em sembla que en les darreres dècades hi ha hagut una mena d’enamorament de la gent per la ciència i tot ha d’estar demostrat científicament, perquè, si no m’ho demostren científicament, no m’ho crec i no ho intento. Aleshores, se sap fa molt, avui està demostrat científicament, principalment gràcies a la tecnologia. Avui dia, la tecnologia permet avaluar el teu intercanvi gasós mentre estàs respirant. Aleshores, si parlem d’intercanvi gasós, parlem d’oxigen, parlem d’en Djokovic, d’esport, com més oxigen tingui en els seus músculs, millor: es cansarà menys, no s’escalfarà, etc. Aleshores, la respiració conscient, que és la tercera disciplina amb més evidència científica de l’impacte que té en la nostra salut mental i física. La segona és la meditació i la primera és l’exercici físic. És a dir, fer exercici físic és espectacular, científicament comprovat. Ment i cos. Meditar és espectacular, científicament comprovat. Ment i cos. I la respiració conscient, que ara et contestaré, és espectacular. Científicament comprovat. Aleshores, el que passa quan un canvia la forma de respirar, que un pot fer de manera conscient, jo decideixo ara respirar d’una altra manera a què estic respirant ara, la respiració té un impacte directe en el sistema nerviós autònom, que és aquest famós, si recorden l’escola, el simpàtic i parasimpàtic, que ja no és tan autònom perquè ho puc jo ara manejar amb la respiració. I aquest sistema el que fa fonamentalment és o relaxar-te quan actives el parasimpàtic o activar-te quan actives el simpàtic. Aleshores, el que es… Fa milers d’anys que es fa, però el que es va descobrir avui amb la tecnologia és que, canviant la teva forma de respirar, i ara els donaré tres exemples, pots activar-ne un, activar l’altre o activar-los dos.

Llavors començarem pel de cada dia. Activar tots dos significa equilibri. Quan tens el sistema simpàtic i parasimpàtic actius més o menys de manera parella, estàs en una situació d’equilibri al teu dia, als desafiaments del teu dia. A mi m’agrada molt comparar-ho amb un got d’aigua. Mai no és dolent prendre’s un got d’aigua, mai no és dolent prendre’s un got. Bé, mai no és dolent respirar d’aquesta manera que et diré ara. Tot al contrari: sempre et permet equilibrar els teus sistemes d’activació i relaxació. I és tan senzill com inspirar en quatre segons i expirar en quatre segons. Inspiro en quatre i expiro en quatre. I pel nas. Ara vaig al tema del nas. Aleshores, un quatre-quatre permet equilibri en el teu dia. Aleshores, tu ets a l’auto o al metro o a l’oficina o estàs escoltant-me a mi en aquest moment, per exemple, o estàs veient una sèrie o estàs xerrant amb els teus fills i estàs escoltant què t’expliquen, i tu pots decidir respirar quatre-quatre mentre escolto què em diu. Al principi, la gent explica o mira el mòbil, però després ho fa automàticament. Si és tres coma cinc no passa res. I si és cinc, tampoc. No ha de ser exacte quatre. Ho dic per als enginyers, per als que tot ha de ser perfecte. No passa res. Aleshores, aquest quatre-quatre activa els dos sistemes i estàs en una situació d’equilibri. El quatre-vuit, que seria inspirar en quatre i expirar en vuit de la manera que hem fet al principi, tornarem a això en algun moment, el que permet és la relaxació, perquè el que activa el fet d’expirar en el doble de temps que inspirar és el parasimpàtic. Aleshores, ara vull que t’imaginis… Hi ha un nervi molt famós que està molt de moda que es diu el ‘nervi vague’, que és un dels pocs nervis que van del crani als diferents òrgans. La majoria travessa la medul·la espinal. Aquest va directe. I a dalt de la part de dalt d’aquest nervi vague, es diu el ‘vague ventral’, és part del sistema parasimpàtic.

Aleshores, imaginin-se aquesta situació: quan jo inspiro, entra aire al cos, no entra oxigen. Oxigen és només el vint-i-u per cent de l’aire. No estem respirant cent per cent oxigen. Quan jo inspiro, entra l’aire, l’oxigen farà intercanvi amb el diòxid de carboni a la part de baix dels pulmons i, quan expiro… imaginin-se que l’expiració és el doble. Llavors, l’aire que comença a sortir és com… Literal, és bonica la imatge. Està com acariciant-me el nervi vague perquè puja i vaig expirant… en vuit segons és com toqueja el nervi vague, l’acarona, les partícules d’aire el van tocant i això ho activa i em vaig relaxant. Per això l’expiració ha de ser el doble que la inspiració. I per què pel nas? Perquè quan jo expiro per la boca… No és dolent expirar per la boca, quan un fa esport, en general, expira per la boca. Quan jo expiro pel nas, el cabal de l’aire, el volum de l’aire, és molt més finit… que si expiro per la boca. Aleshores, aquesta finitud, aquest cabal petit, el que permet és més temps per a l’intercanvi gasós, que és el que vull, que hi hagi més oxigen, i també permet aquesta carícia suau al parasimpàtic per relaxar-me. S’ha entès? Aquest és el quatre-vuit. I després hi ha el que en general nosaltres no volem fer servir, en general, perquè estem massa actius al dia, però de vegades estem com a mig caiguts i volem activar-nos… Els esportistes el poden fer servir molt perquè de vegades sortiran a competir i se senten massa relaxats. No és bo per a un esportista. I això és una respiració, que es diu ‘de la manxa’ o ‘del foc’, que és… Com que el parasimpàtic era a dalt… Imagina’t que el simpàtic, que és el que activa, el que et deixa activat, està com més avall, més a prop de l’abdomen, al nervi.

Aleshores, a la manxa, la respiració és simplement controlar l’expiració. Ara en faré un exemple. Soc dolentíssim, però ho faré. I és com prémer el melic contra la columna vertebral. Amb el nas expiro i fico l’abdomen cap avall, tracto com de tocar la columna amb l’abdomen. La inspiració no la controlo, entrarà l’aire. Quan expiro, entra sempre l’aire. I aquí és com que és de tornada. Li estic fent massatges al simpàtic i li estic dient «Desperta’t, desperta’t, necessito activació». S’ha entès? Aleshores, quatre-quatre, equilibri. Quatre-vuit, abans de dormir, relaxació. Abdomen o manxa o foc, activació. I després hi ha, en biologia, una cosa que m’encanta que es diu la respiració perfecta. Què és la ‘respiració perfecta’? Quan nosaltres inspirem aire, vint-i-un per cent compost d’oxigen, el propòsit de respirar és que entri la quantitat més gran d’oxigen possible i que es quedi l’oxigen. Jo vull que l’oxigen vagi a tot el cos perquè gairebé tota reacció química del cos necessita oxigen. Aleshores, quan un respira normal, que en general és dotze, tretze, catorze vegades per minut, més o menys tres quartes parts de l’oxigen que inspires torna a sortir. S’entén? Jo estic respirant normal, on el propòsit de la respiració és que l’oxigen es quedi, i jo l’estic traient. No vull que se’n vagi. És com una respiració en va. Per què estic respirant oxigen si després ho escupo de tornada? Aleshores, la respiració perfecta és en què els biòlegs i altres disciplines demostren, gràcies a la tecnologia, que gairebé tot l’oxigen que inhalo queda al cos. Qui sap això perfecte? Els esportistes olímpics. Ells necessiten cansar-se el mínim possible. Què és cansament? Manca d’oxigen.

Aleshores, aquesta respiració perfecta és inspirar en cinc coma cinc segons i expirar en cinc coma cinc segons. Ho poden anar practicant mentre jo continuo parlant i comptant amb els dits o la memòria. I no ha de ser una respiració brutal.  És amb molta tranquil·litat com hem fet al principi. Que entri l’aire. De vegades un no arriba a… en cinc segons es trava perquè té una baixa capacitat pulmonar. Aleshores, això es practica. Els pulmons s’expandeixen, creixen. I expirar en cinc coma cinc segons per la boca, no necessiten provar-ho ara, però ho poden fer, veuran que és complicat, perquè quan jo escupo per la boca tot l’aire al cap de dos segons ja no n’hi ha més. Però, si jo vaig tranquil amb el famós vidre entelat, a entelar el vidre, com que l’aire va finit i passen els quatre segons, els cinc segons. Aquesta és la respiració perfecta i el que s’observa científicament, i els esportistes et diuen «Ostres», és que en quinze o vint dies de practicar això, quinze minuts per dia, et canses la meitat en el teu dia. Tens el doble d’energia o et canses la meitat. Increïble. O sigui, és fàcil de fer, és gratis, que és important, ho pots fer a qualsevol lloc i és tenir aquest costum que cada tant paro i respiro cinc coma cinc i cinc coma cinc. I el que és més bonic filosòficament d’això que estic explicant, i tanco, és que uns científics italians van estudiar que tota mena de pregària, mantra, cant xamànic, ritual de pobles originaris des dels indis navajos fins a l’Ave Maria passant per tots els pobles originaris que vulguis… L”Om’, que està força de moda en la gent que fa ioga. Inspires en cinc coma cinc i expires en cinc coma cinc, com de manera natural. Aleshores, de tornada, la ciència ve com a dir: «Aquests ho sabien. És necessari fer-ho». Aquí t’he explicat la importància de la respiració. Últim: nas i no boca. El nas fa tres coses que la boca no pot fer. Filtra l’aire, important pels patògens i els virus i bacteris. La boca, no. Quan inspires per la boca, t’entren totes les bestioles. Humiteja l’aire i escalfa l’aire. I aquest aire humit i calentet, que la boca no fa, permet un millor intercanvi gasós. Aleshores, per això és tan important respirar pel nas.

María Eugenia. Hola, em dic María Eugenia i la veritat és que no soc una persona que escolti molt al seu cos. Ens has estat comentant que el cos ens envia senyals i m’agradaria saber com, canviant el nostre cos, podem canviar els nostres sentiments i si ens en pots posar algun exemple.

Estanislao Bachrach. Bé, ajustin-se cinturons. Arrenco. A veure, si te’n recordes del principi, havíem parlat que el teu rendiment depèn molt del que fas, el que fas depèn molt de com et sents i com et sents depèn molt de com penses. Aleshores, això que parles tu de sentiments, o emocions, diem en biologia, estan com en un sandvitx: hi ha el pensament, el comportament i al mig hi ha l’emoció. Aleshores, ja els he explicat que, si jo penso d’una manera o d’una altra, puc impactar com em sento. «Ui, quant falta, fa molta calor. Això quan s’acabarà? És molt llarga la resposta», etc. Es començaran a sentir incòmodes. No ha passat res, només que han pensat diferent. Però, com bé diu la Maria Eugènia, el comportament, el cos, també pot tenir un impacte en com em sento, en les meves emocions. L’exemple més barat, diguem-ne, pel que fa a l’estudi científic que s’ha fet, és convidar cent persones a veure una comèdia al cinema. Se suposa que és graciosa i divertida. A la meitat del públic li donen un llapis, a cinquanta persones, i li diuen: «Veuràs aquesta comèdia, tota la pel·lícula, una hora i mitja, i et posaràs el llapis així: com que falsificaràs un somriure i veuràs la pel·lícula així». És divertit perquè després els meus alumnes m’envien fotos que estan a la feina tots així, com falsificant el somriure. I als altres cinquanta també els donen un llapis i… Com que fan una falsa tristesa. «Vostè, la boqueta així». Quan surten de veure la pel·li els donen un paper i els diuen: «De l’un al deu, quant t’ha divertit aquesta pel·lícula?». I és increïble: els del llapis somriure posen nou o deu i els del llapis tristesa en posen tres i quatre. Aleshores, només el fet d’estar noranta minuts canviant el teu cos, els teus gestos, en aquest cas de la cara, t’impacta en com et sents. Aleshores, correcte.

Com et mous durant el dia, en quines posicions et poses, tindrà un impacte. No és que canviarà la teva vida per sempre, però sí que té molt d’impacte quan estàs desanimat, quan estàs malament, quan estàs incòmoda… l’obertura, l’esquena dreta, el fet d’obrir està més relacionat amb sentir-me una mica millor. No resol els teus problemes, però si més no en sentir-te una mica millor també pots pensar amb més claredat. I tancar-se, quedar-se al llit, tirar les espatlles cap avall, arrufar les celles, també generarà una emoció. En biologia, anomenem emocions plaents o desplaents. Aleshores, sí, clarament hi ha un impacte. Ara, em parlaves que el cos dona informació. Perquè quan el cervell informa alguna cosa al cos, als òrgans, a les vísceres, dona una informació, perquè per això hi ha els nervis, que donaran informació. El cos torna al cervell nou informacions, és a dir, de cada autopista que viatja del cervell al pàncrees o a l’intestí, o al pulmó, o al cor, o a la pell o a la sang, tornen nou autopistes. O sigui, hi ha molta informació que el cos està donant al cervell segon a segon. I aquesta informació es diu, en biologia, ‘sentits interns’, ’interocepció’. I, en un llenguatge informal, el coneixem com a “sensacions”. Un té com a sensacions al cos. Algun de vostès segur que pot percebre, sentir… no pensar, sentir el cos d’una manera més subtil. Altres aconsegueixen sentir coses petites, ara en dono exemples, i la majoria, i m’incloc fa tres anys, només sentim les coses brutes, evidents: mal de panxa, contractura, em pica… Això és evident. Després hi ha el que és petit: com estic respirant, quin estat d’energia tinc, què està passant amb la digestió… Un ho puc aprendre a sentir i veurem com.

I després està el que és subtil. El que és subtil, aquestes sensacions que són informació que el cos t’està donant. Es diu, per a alguns autors, ‘intel·ligència somàtica’ o ‘intel·ligència del cos’. A mi m’agrada anomenar-ho ‘intel·ligència sensorial’. I quan un aprèn a sentir les subtileses del cos, comença a prendre millors decisions i comença a generar-se més benestar. Perquè són les famoses, en anglès, ‘gut feelings’. Quan un diu: «No li trucaré. Esperaré». «Però, per què? Has de trucar-li ara. Cal decidir». «Hi ha alguna cosa…». No? I un es toca. «No, em sembla que no és bo trucar-li ara». «Però, d’on se t’ha acudit aquesta idea?». «No ho sé». Aquest és el cos parlant. I, a diferència de la ment, que, com els he explicat als pensaments dels esportistes i els nostres, la major part del temps estem exagerant i dient-nos coses que són inoportunes o negatives o catastròfiques, el cos no té la capacitat de mentir-nos. El que el cos diu, diu. Després depèn de nosaltres entrenar la capacitat d’escoltar-lo. Fins i tot el verb ‘sentir’, que crec que ve del llatí ‘sentire’… que, en una època, ‘sentir’ era ‘escoltar’, només ‘escoltar’. Després van venir els altres sentits. Aleshores, mitjançant la meditació, el que s’observa és que una de les àrees que més es desenvolupa, en aquelles persones que solen meditar de manera habitual o rutinària, són aquestes àrees interoceptives. Són les àrees que reben la informació del cos per contribuir a la intel·ligència racional, a la intel·ligència social, a la intel·ligència emocional, i s’integra a la intel·ligència del cos. Aleshores, ens coneixem millor, estem més integrats. En biologia, diem que les xarxes es coactiven. Un no pren només decisions racionals o només decisions emocionals o només decisions del cos. Estan totes juntes.

Aleshores, potser a l’escola o a la cultura, diria, occidental, enfortim molt això: la raó, l’anàlisi, la lògica, el fet de pensar… i no aprenem, a l’escola, a sentir. Aleshores, sí que hi ha una relació directa entre el cos i les emocions, com has dit tu bé. Sí que jo puc modificar el meu cos per sentir-me diferent. Una són els gestos, l’obertura… una altra és el moviment. Segurament a molts de vostès els agrada ballar, la música. Però això seria com el que és evident. A mi m’agrada aquí portar-los al món d’allò que és petit i del que és subtil. I la gent, quan s’entrena en això, en Djokovic ho fa des del 2011 i tots els esportistes d’elit ho fan, quan mediten per aprendre a escoltar el cos… M’ha passat amb esportistes, que m’han dit: «No sé si avui entrenaré». «Com? A les vuit hi ha entrenament». «Hi ha alguna cosa que… No, avui em quedaré a casa. No ho puc explicar». Això és escoltar el cos. O al revés: «Avui no posaré la cama dura. Avui aniré més tranquil a l’entrenament. Hi ha alguna cosa que…». És que no es pot descriure perquè és sentir, no són paraules. I en la gent més normal, no en els esportistes d’elit, el primer que un sent diferent a la vida, quan un s’entrena en això, és que es troba menys reactiu davant de situacions davant de les quals abans reaccionava molt. I en general és la parella o el convivent, o el cap o el col·lega de la feina el que se n’adona. «Què passa? Estàs cridant menys ara». «Ah, bé, és que estic meditant des de fa un any i estic… Per què he de cridar? Si no et fa bé a tu, no em fa bé a mi, m’emmalalteix…». «Què passa? Abans em contestaves així i ara estàs en silenci». «Bé, ho vull pensar». En biologia parlem de reacció i resposta. La reacció és un impuls, és més emocional i no sempre és dolent. Moltes vegades pot ser molt bo.

Però en aquest entrenament dels sentits interns un comença a descobrir, sense la lògica, que certes reaccions no van més. Això no és bo per a mi, no és bo per a la meva parella, no és bo per als meus fills, no és bo per al meu cap, no és bo per al meu client. Cadascú ho posa al món que vol i comença a reaccionar menys. I és molt graciós que… A la universitat on ensenyo els meus alumnes tenen entre vint-i-vuit i cinquanta-cinc anys, és a dir, gent semblant a nosaltres. I alguns, jo diria el deu o vint per cent, fan la feina, els altres em menteixen i no la fan perquè és una tasca llarga, i realment canvien i els passen coses. I comencen a notar diferències qui? Les parelles dels meus alumnes. «Ostres, no. No crida més, o està més tranquil, o dorm millor o està anant a buscar els nois a l’escola i no els anava a buscar mai». I comencen a sospitar. Sempre hi ha sospita primer. «Què està passant, que estàs més tranquil?». «No, amor meu, estic treballant a estar més tranquil perquè és bo per a tothom». «No, no, no. Jo et vaig conèixer cridaner. Jo vull que cridis. No canviïs». Perquè un dels grans riscos de començar a sentir el que un sent i a estar menys reactiu a la vida i a adonar-se que el noranta-nou per cent dels desafiaments, alguns els anomenen ‘problemes’, que tenim en el dia a dia no són greus, no són urgents, no són dramàtics… En general, el noranta-nou per cent, diria jo… I quan un entrena la intel·ligència del cos comença a passar això.

Hombre 1 . Stani, que bo tenir-te aquí. Estic molt content de veure’t. Es parla molt, en aquests temps, del mindfulness, com una pràctica positiva. Aleshores, volia preguntar-te quina evidència hi ha o què se sap des del punt de vista neurocientífic i emocional sobre aquesta pràctica.

Estanislao Bachrach. Està bé, bona pregunta. Alguna cosa… Ja he comentat una mica la meditació ràpidament, però sense voler desprestigiar ningú, per a mi el mindfulness és un ‘copypaste’ del budisme. Em sembla molt interessant aquesta història: quan Buda, fa tres mil cinc-cents anys, canvia la manera de meditar… No és que ningú medités en aquella època, molta gent meditava, sobretot a l’Índia, a Sri Lanka, a Myanmar, en aquests països que em moro de ganes de conèixer. En general, la gent meditava, els ioguis meditaven, el que s’anomena la meditació cap a fora. Per exemple, s’asseia, mirava un arbre i es concentrava tant en l’arbre que «et converties en l’arbre». Aquesta era la meditació clàssica del moment. Buda canvia i fa el que es diu la ‘meditació insight‘, que és cap endins. I la traducció de ‘mindfulness‘ té a veure amb el ‘insight‘. I, aleshores, Buda comença a meditar cap endins, que significa que l’objecte de la meditació sigui la meva respiració, que és dins meu, o que tingui a veure amb els meus sentits, amb el que escolto, o estar atent a què estic pensant. L’important és estar atent a una sola cosa, sense jutjar què passa, sense haver d’analitzar-ho. Està passant això, estic pensant en això, se’n va. Estic pensant en això, se’n va. No em quedo atrapat a la ruminació. Però la història que em van explicar els que es diuen Dharma Teachers, que són els que ensenyen mindfulness de veritat, és que quan Buda es troba amb uns anglesos, en l’idioma que ell parlava, que ara no me’n recordo si era pali o sànscrit, però era un dels dos segur, quan ell diu la paraula nova d’aquesta meditació cap a dins, en realitat la traducció literal a l’anglès és ‘cultivation’, no és ‘meditation’. Aleshores, el que Buda proposa, que és el que fa el mindfulness, és cultivar. I què és cultivar? Conrear és fer créixer alguna cosa.

I què estàs cultivant quan medites? Estàs cultivant la teva consciència. Estàs engrandint la teva consciència. Estàs entenent més tot el que està succeint a fora i endins, que és una mica el que parlàvem de la intel·ligència del cos. I el que observen els estudis, fonamentalment d’Estats Units, amb grans meditadors o amb meditadors que mediten des de fa molts anys, és que comencen a veure molts canvis en la funció i l’estructura del cervell. Fonamentalment, com li he dit a la Maria Eugenia fa una estoneta, a les àrees interoceptives un comença a tenir moltíssima més informació del cos i a prendre altres decisions a la vida, es fa més intel·ligent. Altres de les grans àrees del cervell que es modifiquen molt ràpidament quan un medita mindfulness són les àrees de l’atenció i la concentració. Per això els esportistes mediten tant, perquè necessiten estar més concentrats o més temps concentrats, que també ens va bé a nosaltres. I una àrea que en particular m’agrada molt, que s’enforteix un munt, és el còrtex prefrontal esquerre, que és aquesta part de darrere del front, de la part esquerra del front, que té moltes responsabilitats a la nostra vida, però una de les principals és sostenir les emocions plaents: sentir-se bé molt de temps, estar bé, parlar-se bé. I una altra de les funcions que té aquest còrtex prefrontal esquerre, que s’enforteix quan un medita… És a dir, estic dient sense dir-ho que quan un medita és més feliç per més temps, se sent millor amb el mateix exacte que tenia abans. Perquè aquí no parlem de «bentenir», parlem de benestar. Se sent millor. Però aquest còrtex prefrontal esquerre té una autopista directa a un tros de cervell, que segur que han sentit, que és l’amígdala.

L’amígdala és la que es posa nerviosa quan passa alguna cosa, sigui real o alguna cosa inventada per nosaltres. L’amígdala es posa nerviosa igual, s’activa, diem en biologia. I, quan un medita, el que comença a passar és que el còrtex prefrontal esquerre engrosseix aquesta autopista cap a l’amígdala i l’acaricia. «Amígdala, tranquil·la. Amígdala, ja està, no passa res, t’ho estàs imaginant, no et faran fora». Sempre parlo de les carícies. Acaronem el nervi vague, ara acaronem l’amígdala. I això, traduït a l’espanyol, s’anomena resiliència. Un es recupera més de pressa dels esdeveniments desafiadors de la nostra vida per haver meditat. Un se n’adona ràpidament sense fer servir la lògica, és com que es recupera més de pressa. En biologia, la resiliència està definida amb la velocitat a què et recuperes d’un esdeveniment difícil o traumàtic o desafiador de la teva vida. Els meditadors es recuperen més de pressa, són més resilients. Aleshores, més concentració, més intel·ligència del cos, més resiliència, millors i més profundes emocions plaents. Per què no meditar? Ostres. És gratis. Es pot fer en un munt de llocs. No cal estar assegut així, travat en flor de lotus. Un pot meditar de maneres diferents, en moviment, caminant. Petites recomanacions meves ràpides, perquè em pregunten molt sobre el mindfulness: una és que crec que és bo aprendre amb un instructor. Si bé existeixen les aplicacions i moltes estan boníssimes, un instructor us porta, us porta, us acompanya. La majoria de la gent normal, entre cometes, diu «Jo no puc meditar perquè no paro de pensar». Bé, qui ha dit que meditar és no pensar? És mentida. No es pot pensar gairebé. Aleshores, l’instructor et va acompanyant en aquest camí cap al fet que trobis la tècnica i mai no té… Una de les coses boniques de la meditació que ens costa molt a nosaltres és que no s’ha de fer bé, s’ha de fer.

En general, sempre el que fem ho hem de fer bé. Cal fer-ho, punt. Un dia serà millor, un dia pitjor, però tant se val, cal sostenir-ho en el temps. Una altra de les coses que recomano molt per a aquells que es vulguin iniciar a la meditació i que ràpidament prengui lloc a les seves vides és practicar en grup. Anar amb un instructor i amb gent. Deu, vint, trenta persones. Cinc, tant se val. Es genera una altra energia, es genera un altre ambient, unes altres… Un està com a motivat pels altres també per quedar-se quiet o de vegades també per a aquest moviment. I, finalment, aquesta disciplina tan important, que per a alguns és una forma de vida… Quan un medita molt de temps i després deixa de meditar, és com la dieta o com anar al gimnàs: torna enrere. No és que quedi. «Ja vaig meditar tres anys, ja està». No, és un hàbit que cal incorporar perquè realment tingui beneficis a la nostra vida mental i física.

Luciana. Hola, com estàs, Estanislao? Em dic Luciana. A les teves investigacions del cervell i les emocions, volia saber què és el que més et va sorprendre de com fem servir l’estrès.

Estanislao Bachrach. Bé, és bona la pregunta, sobretot perquè, bé, com els explicava que treballo amb esportistes d’elit, en general el moment de la competència és un moment estressant. No per a tothom, però per a molts. Sempre escolto entrenadors d’esportistes olímpics, entrenadors no de la ment, sinó entrenadors de les disciplines esportives, que diuen que el noranta per cent dels esportistes d’elit s’entrenen molt millor del que competeixen. Alguna cosa passa a la competència, i ja sabem que té a veure amb l’estrès i la pressió, que vas entrenar increïble i vas jugar més o menys. El nou per cent competeix igual del que entrena i l’u per cent competeix millor del que entrena. Aleshores, en aquest noranta-nou per cent tinc molta feina, perquè moltes de les situacions que fan que competeixi pitjor del que entreno tenen a veure amb el maneig de l’estrès, com diu la Luciana. I l’estrès el que fa sempre, i us parlava de les emocions, és que sempre dispararà emocions. Aleshores crec que una de les coses més importants de la gestió de l’estrès és tenir clar, en mi, cadascun en cadascun de vostès, quina emoció o emocions se’m disparen quan estic estressat. En general, és aquesta ansietat, aquesta por a alguna cosa que passarà que mai encara no ha passat. Aquesta sensació de no control del futur. Però molta gent, i m’ha passat al món de l’esport i m’ha divertit sentir-ho… Tenia un tenista molt famós, però en aquest cas no puc dir el nom, a qui l’estrès el que li feia sentir era evitació. Evitació. No volia. «No, no, no surto». «Com que no surto? T’estan trucant al ‘court’. Has de sortir a jugar». Estic parlant d’un tenista top cinquanta. La seva emoció era evitar. Quants cops evitem contestar un missatge o una confrontació o una xerrada difícil amb algú? Estem evitant, evitant i, després, en general, això explota de manera no desitjada.

Aleshores, crec que, de tornada, el primer és: «Bé, a veure, estic estressada. Què sento? Estic enutjat, enutjada? Estic amb por, estic amb pànic, estic amb ansietat, estic evitant alguna cosa, estic nerviós?». Quan un ja descobreix aquesta gamma d’emocions o emoció… Si és una, és millor perquè és més fàcil. Aquí podem començar a treballar com regulo aquesta emoció. Perquè, si regulo aquesta emoció, baixa l’estrès. Perquè l’estrès empeny l’emoció. Allò altre, per contestar-te, que em va cridar molt l’atenció i em sembla pràctic i fàcil de fer, és que quan un està estressat moltes vegades té a veure amb la ment preocupada per alguna cosa, no? Del treball, del client, de si arribo a final de mes, dels diners. I aquesta ment preocupada genera un cos tens. Perquè en biologia, no ho he dit encara, ment i cos és el mateix. Ment preocupada, cos tens. I al revés, cos tens, em començo a preocupar. «Ui, què tinc aquí, fa dos-cents anys, que em fa mal? Què deu ser?». I em començo a preocupar: «He d’anar al metge o no? És una cosa greu, no és una cosa greu? No, ho deixaré». Evito. «No, no faig res. No passa res». Molta gent fa això. I aquest cercle de ment preocupada, cos tens i cos tens, ment preocupada, un pot intervenir per trencar aquest cercle i baixar l’estrès. Parèntesi: quan he dit que la ment en biologia són els pensaments, i fa una estona els he explicat que els pensaments són energia, electricitat, se’n recorden?, el cos és matèria: tenim ment, energia i cos, matèria. Però quan un parla amb un físic i li pregunta de què està feta la matèria, et dirà sens dubte que noranta-nou coma noranta-nou d’energia i zero menys zero zero un de massa. És a dir, la matèria està composta d’energia gairebé tota. I la ment és energia, és a dir, som energia. Aleshores, en aquest estrès, ment tensa, cos tens i ment preocupada, un pot intervenir.

I la gent decideix com vol intervenir. Els dono exemples. Alguna cosa ja l’hem mencionada, però els dono exemples perquè pensin quan estan estressats. Jo puc intervenir el cos per relaxar la ment. O puc intervenir la ment per relaxar el cos. Puc anar per qualsevol dels dos camins, depèn del que em sigui més fàcil a mi o del que m’agradi més. Una manera d’intervenir el cos per baixar la ruminació i els pensaments preocupants és la nostra amiga la meditació. Quan un està meditant està al cos. Estic a la respiració o estic als sons o estic a… I, de sobte, quan el cos baixa… Perquè l’efecte secundari de meditar és relaxar-se. No és relaxar-se, però és un efecte que passa a la meditació. Però també hi puc intervenir amb la ment. Jo amb la ment puc dir: «Canviaré el meu patró respiratori perquè el cos es relaxi. Aleshores, en comptes d’estar preocupat per totes les coses per les quals estic preocupat, perquè estic estressat, respiraré quatre-vuit». Se’n recorden? Aleshores, el cos es començarà a relaxar i jo no estaré pensant perquè estaré respirant, perquè la meva atenció estarà en la respiració, no en el pensament. Aleshores, de tornada, canvio la respiració, es relaxa el cos i la ment. Medito, es relaxa el cos i la ment. I una de molt coneguda al món de l’esport i poc coneguda potser per a nosaltres… Perquè tinc molts alumnes que em diuen: «A mi meditar no em va. No em crec aquestes coses, no m’agrada». D’acord, és acceptable. Cadascú, el que vulgui. És el que deia al principi, cadascú ha de veure què de totes aquestes eines el tanca i vol provar. I hi ha un mètode que s’anomena “relaxació muscular progressiva”, que és una manera de relaxar el cos, ara els explico. I de tornada, sempre que relaxin el cos relaxaran la ment.

I és jeure a terra o al llit, o assegut on vulguin, en una cadira, i aniran… cadenes musculars grans, per exemple, el quàdriceps, després l’abdomen… aniran contraient molt fort la tensió dels músculs deu segons i deixo anar. Premo els quàdriceps amb molta força i deixo anar. Després vaig a l’abdomen, premo la panxa amb molta força i deixo anar, i així faig com un viatge de baix a dalt, que ho puc fer dues o tres vegades, i es quedaran adormits alguns. L’Eugènia, que l’he mencionada fa una estoneta, em deia que aquesta tècnica… A ella no li servia meditar. «Crec… És espectacular». «No, no vull. Tens una altra cosa?». «Sí, relaxació muscular progressiva». Li va canviar la vida. Abans de dormir o abans d’una regata, no pas cinc minuts abans perquè no pot sortir així a la regata, però la nit anterior, que li costava dormir, ella feia aquesta feina i s’adormia en pau i relaxada i s’aixecava amb ànims. Això es tracta. La clau d’aquesta tècnica, que és poc mencionada, perquè parlem molt de meditació i respiració, però no parlem dels músculs, és que quan un contrau els músculs fort, la major part de l’altre tros de cos estigui relaxada. Aleshores, que realment vagi cadena muscular per cadena muscular. Una altra manera de baixar els nivells d’estrès. Gràcies.

Manu. Hola, Stani, soc en Manu Isnich.  Jo volia preguntar-te alguna cosa sobre aquest concepte que se sent molt, que és la plasticitat cerebral. Fins i tot, la definició de la neurociència encara em resulta una mica complicada. Però quines coses podem adoptar nosaltres en el dia a dia o quins hàbits podem tenir al nostre dia a dia per millorar aquesta capacitat cerebral?

Estanislao Bachrach. Bé, en geriàtrics… Gràcies, Manu, bona pregunta, perquè la gent que no és tan jove surt motivada amb aquesta resposta. A geriàtrics dels Estats Units, van agafar avis i àvies de noranta anys i, primer, el que van fer va ser mesurar el que es diu en biologia ‘l’edat cerebral’. Un té una edat cronològica, jo en tinc vint-i-cinc, i després té una edat cerebral que té a veure amb la quantitat i qualitat de neurotransmissors que estan circulant al cervell en aquest moment. La majoria de les persones tenim semblant la nostra edat cronològica amb la cerebral, però han vist que hi ha gent de quaranta que sembla de seixanta? O que hi ha gent de seixanta que sembla de quaranta? Però no físicament. Estic parlant de la seva actitud, forma. Bé, van agafar aquests avis de noranta, avis i àvies, i primer van mesurar la seva edat cerebral, i en tenien més o menys noranta. Aleshores, l’important de començar l’experiment és: té noranta anys cronològics i al cap, cerebral. I, de tornada, com al cinema amb la comèdia, els van dividir en dos i a aquests avis els van dir: «Vostès faran la vida del geriàtric, els encendrem la televisió, els banyarem, els farem el menjar, els atendrem les habitacions, preparar…». I a aquests avis, aquests no ho van sentir, perquè es posarien gelosos, els van preguntar: «Avi, àvia, hi ha alguna cosa a la vida que els ha quedat pendent d’aprendre?». I, bé, «No, ja soc vell, no puc, ja és tard». «No, hi ha alguna cosa que els va quedar?» Aleshores, el primer avi que s’anima: «A mi m’encantaria aprendre xinès, a parlar en xinès». «Avi, demà li posem un profe de xinès. Cada tarda, després de dinar, té xinès». Aleshores, es comencen a animar. «Jo sempre vaig voler cuinar sushi». «Tenim el xef de sushi. Demà, àvia, vostè, sushi».

«No, a mi m’agradava sempre la literatura grega, però mai no vaig llegir res». «Bé, demà li portem un profe de literatura grega i es ficarà amb els llibres». I comencen. Un diu: «Bé, a mi sempre em va agradar el kitesurf». «No, avi, ‘kitesurf’, no. ‘Kitesurf, no perquè el maluc està delicat. Però hi ha una altra cosa?». Sí, piano. «Profe de piano. Demà portarem un piano al geriàtric i tocarà el piano». Anem bé? És divertit. Aleshores, els avis a la tarda… Aquests estan mirant la televisió i aquests estan aprenent alguna cosa. Sis mesos més tard, ve el propietari, el president, el director del geriàtric. Òbviament, tot això amb els científics. I els diu a aquests avis: «A partir de demà no els cuinarem més. No els farem més les habitacions. No els banyarem més. S’hauran d’arreglar sols». Llevat d’aquell que realment no pot. I s’organitzen i, bé, es preparen el menjar, tenen un altre horari de la cuina, s’organitzen per arreglar els llits, fer les habitacions… Estan com a més autònoms. L’única cosa que van canviar és això: l’un aprèn xinès, l’altre aprèn piano, l’altre aprèn sushi… No fan activitat física diferent. Al cap d’un any, que acaba l’experiment… Per aquí algú s’anima a pensar què mesuraran els científics. Mesuren l’edat cerebral. Aquestes persones poden tenir neuroplasticitat? El cervell, amb noranta anys, pot continuar aprenent? I no només que sí, i és emocionant veure l’avi, al cap d’un any, tocar el piano per a la família o l’altre parlant en xinès, i tu et quedes així, sinó que a més tenen setanta anys al cervell. O sigui, van rejovenir vint anys, només pel fet de proposar-se, amb ganes, ara va, important, amb intenció i amb ganes, aprendre alguna cosa.

Aleshores, les notícies són aquestes. Tant se val l’edat. La plasticitat hi és. Ara sentit comú: la d’un nen de sis i un senyor de noranta clarament no és la mateixa, però el de noranta, vuitanta, setanta, seixanta, cinquanta pot continuar aprenent. El que els experiments demostren és que, ho dic amb afecte això, com un de més vell és o com un de més gran es posa, el que impacta en la neuroplasticitat té a veure més amb les ganes. A un senyor, una senyora, de noranta anys sense ganes d’aprendre piano li poses un profe de piano cada dia i probablement no n’aprendrà, però un de vint, sí, o un de deu. Han vist quan els pares diuen «La meva filla ha de fer piano»? Li poses el professor i aprèn encara que no en tingui ganes. Aleshores, és això. Neuroplasticitat és aquesta capacitat que té el cervell de continuar aprenent, continuar creixent, que no té gaire a veure amb l’edat. Després, lògica, sentit comú, es va perdent amb l’edat, però els acabo de dir que amb noranta anys es pot. I això, aleshores, com a recomanacions, bé, sempre que estic aprenent alguna cosa que em costa, que m’és difícil, estic rejovenint. I l’altra eina, obvi, sens dubte, és l’activitat física. En aquesta no hi ha cap mena de dubte. L’activitat física genera un rejoveniment al cervell i a les funcions cognitives, etc. Però això seria com el corol·lari, el mantra. Si jo vull aprendre alguna cosa nova i em costa, estic fent-me més jove. Quina crec que és una bonica diferència amb els de quinze, vint, vint-i-cinc i els de trenta cap amunt, no ho sé? És que quan un ja és adult… A veure, jo en tinc cinquanta-tres. Vull aprendre tocar el piano. No vull ser Mozart, no necessito ser perfecte. Potser quan era petit volia ser molt bo en alguna cosa. Això és per passar-ho bé, per divertir-me, per desafiar-me o per tocar-li als meus fills, per aprendre’m una cançó. Però en el moment que m’estigui costant alguna cosa, he de pensar: «Que bo, soc més jove a la meva vida».

Mara. Hola, soc la Mara. M’agradaria preguntar-te com podem entrenar la nostra ment per ser més resilients en situacions d’incertesa i de canvi constant. Després, jugo a l’hoquei. Dins d’un context d’equip, moltes vegades he vist que l’equip, quan va malament, és com si tingués la sensació que mentalment… És com si pogués escoltar. Hi ha un moment en què et dones per vençut. Com podríem gestionar això i sortir enfortits o recalcular o canviar aquesta situació?

Estanislao Bachrach. Deixa’m començar explicant-te això: hi ha com una intel·ligència… o a mi m’agrada fer servir la paraula, l’he dit tres vegades ja, ‘autoconeixement conceptual’. El que jo sé i el que jo em dic de mi mateix. Conceptes: soc calb o pelat, tinc cinquanta tres anys, soc biòleg, soc argentí, vaig estudiar aquí, m’agrada tal cosa, soc una persona així. Jo em dic coses i puc anar aprenent a conèixer-me cada cop més. I això es diu ‘autoconeixement conceptual’, quant em conec sobre les coses que em dic i qui soc. I en biologia parlem d’una feina ‘top-down’, de la part més ‘top’ del cervell, que és el còrtex prefrontal, que em permet pensar, em començo a conèixer a mi mateix. I després hi ha l’altre autoconeixement, que és el que parlàvem fa una estoneta amb la María Eugenia, que és el sensorial del cos, que seria com una cosa ‘bottom-up’. Bé des del cos per conèixer-me cap amunt. No treballo amb la ment, si bé ella vol com canviem la ment, sinó que treballo des del cos. Quan un fa com una mena de triangle ‘top-down’ i ‘bottom-up’, al centre, això és com l’autoconeixement més integrat. Jo em començo a conèixer des dels conceptes, aprenc a conèixer-me des del cos i és com que vaig integrar la meva intel·ligència dels dos llocs. Aleshores, quan parlem de temes de canvi o de ser més resilients, fa una estona els he explicat que la meditació estava provada científicament que un dels efectes més ràpids que té al cervell és fer-te més resilient. Això de tranquil·litzar l’amígdala amb el còrtex prefrontal esquerre, no tot és tan dramàtic, ja ha passat, hi ha altres desafiaments a la vida, tens altres oportunitats… I això seria treballar ‘bottom-up’: a través de la meditació i el cos , em faig més resilient.

I l’altra cosa és el que de vegades coneixem com el canvi de ‘mindset’, que està molt de moda també. Quina és la meva actitud davant de les situacions de la vida? ‘Mindset’, actitud, formes de pensar. Gairebé mai no estem pensant en què estem pensant davant d’una situació desafiant. Aleshores, en moments en què et trobes… «Ui, m’agradaria ser més resilient, això m’està costant molt, no puc avançar, per què?», de tornada, té a veure amb una de les respostes anteriors. Dir: «Bé, a veure, en què estic pensant que estic tan travada? Quins són aquests pensaments i que tenen un impacte en aquesta no resiliència? Té un impacte en què jo no em pugui sentir bé i tirar endavant i tornar-ho a intentar?». I jo, de tornada… Per una qüestió més estadística que científica, pels meus anys d’experiència, el vuitanta per cent descobreix: «És clar, estic travat aquí, no puc sortir, no soc resilient, perquè tinc tots aquests pensaments que estan com contaminant la meva emoció. Estan dient-me que no podràs, que no ets bo, no ets fort». Pel que fa a l’equip, he treballat amb molts equips d’esport i, segons la ciència, hi ha dues maneres de motivar-se. Està estudiat a la Columbia University de Nova York. Hi ha gent a qui els motiva guanyar. Hi ha gent a la qual els motiva anar a més. Hi ha gent que quan té zero, vol u. I aquesta és una motivació bastant instintiva. Bastant de: «Entrenaré més fort avui. Per què? No ho sé. Ho sento així. Vull més». Però hi ha una altra forma de motivar-se, que molta gent d’aquí segurament la té, que és no perdre el que ja tinc.

A mi el que em motiva és tot el que vaig aconseguir com faig per no perdre-ho. És a dir, si tinc zero, a mi em motiva com no anar a menys un. Un es diu ‘mode promoció’ i l’altre es diu ‘mode prevenció’. Tots els éssers humans tenim aquestes dues àrees al cervell i aquí, a Nova York, van descobrir que algunes persones fem servir molt més el promoció, sempre estem amb un llenguatge i un comportament d’anar a més, i a altres persones les motiva més com em cuido del que ja ha aconseguit, del que ja tinc, del que jo ja soc, del que jo ja sento. I això és un altre llenguatge. Aleshores, aquí tinc un exemple molt bonic. Entrenava a un jugador de tenis, en Guido Pella, ho puc dir, argentí. I a en Guido Pella jo només el sentia a les converses amb el seu entrenador, en Gustavo Marcaccio, que avui és el director de l’acadèmia de Nadal, i en Guido… Jo deia: «Aquest noi quan parla sento que el que vol és no perdre». Que no és el mateix que guanyar. Sembla que és el mateix, però per al cervell no és el mateix, perquè el cervell fa molt de cas al llenguatge, al que tu li dius. I en Gustavo, Cachito li diem, es posarà content que ho estigui anomenant aquí, és una persona extremadament promoció. Com milloro, com guanyo, com fico la bola dins, com trec millor… És clar, jo els veia interactuar i alguna cosa estava travada en aquesta relació. Aleshores, el que vaig fer va ser fer els estudis a Nova York sobre les seves maneres, perquè és un estudi que es fa senzill, una enquesta molt llarga, i clarament a en Guido li va donar prevenció, a en Gustavo li va donar promoció i allà hi havia com un lloc on no es podien entendre ‘coach’ i ‘coachee’, s’entén? Aleshores, quan els mostro això… De pas jo vaig fer el meu. Ja vaig enviar a Nova York i vaig pagar per tothom.

Quan els mostro això, ho veuen, i endevinin qui ha de canviar perquè aquesta relació millori. El tenista o l’entrenador? Què pensen? L’entrenador. És clar, jo tinc un deixeble o un tenista o una persona a càrrec, a qui, si jo continuo parlant i motivant com jo crec que es motivarà, no aconseguiré gaire. Ara, si jo m’adapto al seu estil de motivació, probablement farà molts canvis. Bé, en Guido va passar de vuitanta a trenta del món, va guanyar a Argentina la Copa Davis per primera vegada a la seva història. En Guido va jugar tots els partits menys la final i va guanyar. I quan l’entrevisten i li pregunten «Ostres, com ha millorat el teu tenis, què has canviat?», ell diu: «El meu tenis és el mateix. Jo no vaig canviar res del tenis. Vaig canviar el cap». Aleshores, moltes vegades als equips, l’entrenador o l’entrenadora o els líders dels equips, que són els que empenyen una mica cap endavant, tenen una manera de motivar-se que els seus companys potser no. Aleshores, això és el que fa un ‘coach’ mental quan treballa amb un equip. Un equip poden ser dos o poden ser trenta, com pot ser al ‘rugbi’ o al futbol. És tractar d’entendre els estils dels jugadors i del cos tècnic, de l’staff, i veure si podem conciliar el discurs o la manera de motivar-los perquè tots anem cap al mateix lloc. Algun es perdrà en el camí, un altre estarà més motivat… però, si més no, quan xerrem d’això, seiem l’equip així com estem nosaltres i xerrem d’això, comencem a conèixer-nos. «És clar, a mi em motiva més quan pico un penal…». Això es va fer en un equip de segona divisió d’Alemanya. «Quan pico un penal i el ‘coach’ em crida quan estic anant a picar el penal “Fot-la dins, fot-li, a l’angle, marca el gol!”, no sento res. Ara, quan em diu “Assegura-la, fort al mig”, millor per a mi». Com, canviant la manera de parlar, em motivo més o em motivo menys.

Amparo. Hola, Stani. Soc l’Amparo. Sabem que les emocions formen part de la nostra vida habitual, de la nostra vida quotidiana. Des del punt de vista de la biologia, com penses tu que aquestes emocions afecten la nostra presa de decisions? I, com afecten aquesta presa de decisions, com podem convertir-les en les nostres aliades i que no siguin un obstacle? Gràcies.

Estanislao Bachrach. És bona la pregunta. Gràcies, Amparo. Havíem parlat una mica, els havia explicat aquesta mena d’entrepà o sandvitx, com diem a Argentina, on hi havia els pensaments, les emocions i els comportaments, i que com un pensa, sent, però no he dit que com un sent, pensa. És a dir, hi ha com una interacció permanent. En aquest moment està succeint que la vostra manera de pensar impacta en com se senten i com se senten… i comencen a pensar alguna cosa referent a això, etc. Aleshores, quan un biòleg estudia el cervell, les àrees responsables de les emocions, que és el sistema límbic, i l’àrea responsable dels pensaments, que és el còrtex prefrontal… Seria límbic i còrtex prefrontal, el ‘hardware’, emocions i pensaments, el programari. Aquestes àrees interactuen, hi ha autopistes, xarxes neuronals que van d’una àrea a l’altra i d’aquest còrtex prefrontal al límbic. Quan un es fica a la fisiologia del cervell, el que observa és que aquestes autopistes o xarxes neuronals o mapes que influeixen l’un sobre l’altre no són homogènies. Hi ha molta més informació que circula del sistema límbic, emocions, al còrtex prefrontal, pensaments, que viceversa. Això es resumeix a la famosa frase «Som éssers emocionals que vam aprendre a pensar». No som éssers racionals que sentim.  On és l’experiment? Quan un posa una persona en una ressonància magnètica nuclear i li fa prendre múltiples decisions, algunes molt senzilles, com si prefereix maduixes o bananes, senzilles, i d’altres més complexes com què t’agradaria fer quan siguis gran, com canviaries la teva feina, decisions que requereixen més pensament, el que el científic observa és que més del noranta per cent d’aquestes decisions que la persona al ressonador va prenent i parlant amb el científic que l’escolta amb els auriculars provenen del món emocional.

Són molt emocionals. I la raó, els pensaments, la lògica, l’anàlisi que tots fem servir, l’utilitzem molt més per concloure o per justificar-nos que per decidir. Això pot semblar una mica contraintuïtiu, perquè molts de nosaltres diem: «No, un moment, jo estic pensant què faig amb el client, jo estic pensant com encaro aquesta relació o com parlo als meus fills. Jo estic pensant, pensant, pensant». Bé, però aparentment… En biologia diem que la raó està sobrevalorada. No la fem servir tant per decidir, sinó per concloure, per justificar el que ja emocionalment hem decidit. Aquelles persones que tenen alta intel·ligència emocional tenen més clar això, que estan decidint des de l’emoció i també es recolzen en la raó per cercar certa justificació, concloure. Ara veurem per què passa això. Però la resposta és que decidim molt més amb les emocions que amb els pensaments o amb la raó. Aleshores, com fer-les servir a favor nostre, com preguntaves tu? Té a veure amb això, amb quines són les emocions que jo necessito sentir o en quin estat emocional jo sento que, ostres, estic prenent bones decisions a la meva vida. O el que mesurem molt al laboratori, jo no ho faig més, és gent que es penedeix menys de les decisions que ha pres. No es mesura la qualitat de la decisió presa, sinó si cada cop me’n penedeixo menys de la decisió que prenc. I aquesta gent que va enfortint la seva intel·ligència emocional. Ara, què passa? Al cervell no li interessa ser feliç. Al cervell no li interessa estar bé i passar-s’ho bé i gaudir de la vida, dels amics, del menjar, de les experiències. El cervell s’ha format al llarg de molts anys, parlem de més o menys dos milions d’anys d’evolució, amb només un propòsit. Quin? Estar viu, no estar feliç.

A l’Homo sapiens de la sabana africana que estava olorant una flor per ser feliç perquè l’olor és… venia el lleopard i se’l menjava. Ara, l”Homo sapiens’, que estava tot el temps estressat i atent a veure que el tro, que on és l’aigua, que com m’abrigo, que el refugi… Aquest ‘Homo sapiens’ són els nostres avis. Aleshores, hi ha una tendència natural, evolutiva, a estar més estressats que no, o amb més pensaments… Prestem més atenció al que és negatiu que al que és positiu. Aleshores, per al cervell, el número u és sobreviure. Per sobreviure, tornem a la sabana africana fa cent mil anys, alguns antropòlegs diuen dos-cents mil anys, per sobreviure eren molt importants petites coses: menjar, abrigar-se quan feia fred, tenir cura de problemes com un lleopard, la manca d’aigua, etcètera, no menjar menjar enverinat o tòxic… No gaire més. Això era sobreviure. Reproduir-se, òbviament. I fixeu-vos que totes aquestes coses que acabo d’anomenar, el menjar, l’aigua, el sexe, estar bé amb el cos i no tenir fred i no tenir calor, el que genera no és felicitat, genera plaer. I moltes vegades confonem al món occidental el plaer amb la felicitat. Aleshores, el cervell va trobar que per sobreviure està boníssim el plaer: menjar-se aquest fruit, o aquest rosegador, o prendre’s aquest got d’aigua, o dormir bé, o estar abrigat amb alguna pell o no sé què hi haurà en aquesta època per no tenir fred. Això dona plaer. I el plaer té un condiment molt particular en tots els éssers humans: sempre és curt, sempre és a curt termini, sempre és una estoneta petita. Em menjo aquesta coca i ja ha passat, no continuo sentint el plaer de la coca. Quan l’he empassat, s’ha acabat.

I una altra de la manera de sobreviure que el cervell va trobar és gairebé l’oposada al plaer, que és evitant el dolor. Si jo evito el lleopard, si jo evito la manca de menjar, si jo evito el sol a la cara, que em fa mal, que em pica, sobrevisc més. Aleshores, la funció del cervell és estar vius i per estar vius busca plaer i evita el dolor. En aquesta recerca de plaer, que en aquella època eren petites coses com l’aigua, el menjar, el sexe i no gaire més, avui confonem aquesta recerca de plaer amb ser feliços. Aleshores, el que la biologia mostra és que aquest plaer el que ens atorga a nivell neurotransmissor és la famosa i avui molt coneguda dopamina. La dopamina, aquesta sensació de plaer. Ho faig així amb el cos, perquè realment és una sensació que se sent al cos. Tot i això, biològicament, l’estat de contentació o de benestar, o d’alegria, o de felicitat està produït per un altre neurotransmissor que s’anomena ‘serotonina’. Aleshores, la dopamina genera aquest plaer. És curt termini. La dopamina té molt més a veure amb prendre alguna cosa, menjar-se la xocolata, comportar-se d’una manera particular, i la felicitat té a veure més amb el fet de donar, amb les experiències, amb compartir amb els amics, amb la família. Aquest és més tenir per a mi, substància, comportament, i aquest és més donar cap a altres i experiències. Dos neurotransmissors diferents que solem confondre. «Estic feliç». No, no estàs feliç, estàs sentint plaer perquè t’estàs menjant aquesta ploma, que és aquest porc riquíssim que vaig menjar ahir. Això és plaer, no és felicitat. Ara, ho estic menjant amb el Víctor i amb la meva xicota i amb en Migue i també sento felicitat perquè estic amb els meus amics i ho estic passant bé.

O sigui, es pot ser feliç i tenir plaer alhora, però crec que aquí el gran desafiament, sobretot per als més joves amb això de les tecnologies i els estímuls, és que la recerca permanent de plaer no porta mai un món de ser feliç. I un creu que, bé, quan tingui això, quan aconsegueixi tal cosa en el joc o quan arribi a aquest moment a la sèrie… com que vindrà un moment en què hi haurà tant de plaer que seré feliç, i això no succeirà mai. I no perquè ho digués Buda, sinó perquè, biològicament, com més dopamina fabriques, que és aquest plaer que busquem permanentment… La dopamina és un inhibidor de la serotonina. Aleshores, a més recerca de plaer, més dopamina. Com més dopamina, menys serotonina. Com més plaer busques, menys feliços. No hi ha cap dubte per a la ciència.

Maite. Hola, Stani. Soc la Maite. Moltes gràcies per aquesta estona tan bona que ens estàs fent passar. Jo et volia fer una pregunta que és una mica controvertida i quant influeixen en la nostra forma d’aprendre i la nostra capacitat d’aprendre i de relacionar-nos i d’adaptar-nos els gens, la genètica i quant depèn de l’entorn i del que ens envolta, per un costat. I pel que fa a l’aprenentatge, quant té de genètica i quant té de força de voluntat, quant influeixen les dues coses en aprendre.

Estanislao Bachrach. Entès. Gràcies, Maite, per la pregunta. Primer apel·laré al premi de Harvard i a la frase del meu pare. Clarament, científicament… Jo no ho sé, si bé deu haver molt investigat sobre el tema, però algunes coses puc contestar amb força seguretat. Quan vaig estudiar Biologia Molecular i Genètica als anys noranta, la genètica ho era tot. Aquí el professor t’ensenyava: «Et va tocar aquest gen, no podràs aprendre mai piano». «Et va tocar aquest altre gen, és culpa del teu pare i la teva mare. Bé, et va tocar». I el que està ara i sembla que ho dic malament, però en realitat ho dic bé, el que està de moda és l’epigenètica. Ara ja se sap que t’ha tocat un gen encès o apagat, que, donat el teu context, casa teva, la manera com els teus pares et parlen, el que menges, si fas activitat física o no, com prens l’estrès, com ets reconegut… tot aquest context que influeix, aquest medi ambient, pot fer que un gen que t’havia tocat, que t’havia d’encendre, s’apagui. O al revés, que alguna cosa que estigui apagada s’encengui. Aleshores, fins i tot els genetistes que escolto avui dia estan com a bastant a favor del que estic explicant que és: «I, bé, sí, aquesta és la teva genètica, però el medi ambient influeix molt més». Aleshores, no hi ha dubte que el que t’està passant i sobretot com interpretes això que està passant a la teva vida, quan eres petit, molt, i quan ets adult també, pot modificar les teves capacitats d’aprenentatge per més o menys. Però el meu missatge és, sens dubte, que mai s’ha de pensar que no puc pels gens o no puc pel meu medi ambient, si bé el medi ambient ha contribuït a fer que creguis que no pots o que creguis que sí que pots. Aleshores, torno a la famosa frase sobre el cervell. El cervell mai no està en contacte amb la veritat. El cervell no sap què és veritat i què és mentida. El cervell només li fa cas a una cosa, cada dia fa cas a una cosa: en què creus? En què creus tu en aquest moment?

«Pots aprendre anglès o no?». “No, jo per als idiomes no soc bona”. Ja està, no podràs. Serà molt difícil. «Però qui ha dit que ets dolenta per als idiomes?». «No, perquè quan anava a l’escola primària, la professora em va fer bullying i deia que parlava malament anglès». I un aquestes experiències se les va creient i, químicament, al cervell les creences són neurones unides pels seus axons i dendrites de manera molt, molt connectada. I aquestes són les famoses creences limitants. Jo crec que no puc tal cosa o que no podria tal cosa… Però, en realitat, ho hem dit amb l’experiment dels nois de noranta anys, no és veritat. Segurament pots. No sé si seràs Nadal o Picasso o Mozart, però per què no? Si la neuroplasticitat, com preguntava en Manu, hi és, està esperant, està esperant que la comencis a modelar, aprenent coses noves, motivant-te, que et doni ganes. Aleshores, l’experiment més potent, i amb això et tanco la pregunta, que s’ha fet al llarg de molts anys, més de quaranta, és, això de genètica o context, l’impacte que té en els nens quan els adults els reconeixem en alguna cosa. Quan els pares o els mestres solem reconèixer els nostres fills o els nostres alumnes per com de bé fan alguna cosa, això es diu en biologia el seu talent o la seva intel·ligència. «Que bo que ets jugant a futbol. M’encanta com jugues a futbol. Increïble. Seràs jugador de futbol». Que bo que ets amb els números. Matemàtica. Amor meu, quin geni. Un deu un altre cop. Has tret un Excel·lent en Matemàtiques. Seràs enginyer, seràs comptador. Tindràs traça per als números». O el que sigui. La pintura. Que creatiu que és el meu fill! El meu fill és un creatiu. Li encanta dibuixar. És boníssim dibuixant. Fa uns dibuixos molt macos».

Quan un reforça això cada dia, pare, mare, tutor, avi o el que sigui, el nen aprèn de manera subconscient «A mi m’estimen per això, perquè m’estan tot el temps reconeixent en el que ho faig bé». Subconscient, no és conscient el que estic dient. «Llavors, si m’estimen per això, què hauria de fer a la meva vida per no deixar de ser estimat? Molt d’això. I això es diu ‘fixed mindset’ o ‘actitud fixa’ o ‘pensament fix’. Són adults que, quan de nens hem estat reconeguts només pel que fèiem molt bé, tenim una tendència a no canviar. «Jo soc així, m’estimes com soc o no m’estimes. Per què m’he d’esforçar si jo en els esports ja soc dolent? Ja ho vaig aprendre de petit que no soc bo». I això en biologia es diu que és mentida. Això és una cosa que tu has après amb les teves creences, però que ho has après perquè t’ho han transmès els teus pares. I, després, tenim els altres pares, mares, tutors, mestres, que no enforteixen el reconeixement dels nens en el que fan bé, sinó que posen més èmfasi en l’esforç quan fan les coses i en el progrés. En comptes de dir «Que bé que dibuixes», li diuen «Ostres, abans feies palets, ara fas triangles. Ostres, has progressat un munt. Això et deu haver costat moltíssima feina. Et felicito». Aleshores, quan un nen comença a aprendre de petit, d’un a deu sobretot, que l’esforç, el progrés, que es va observant com un va millorant les coses, és on jo soc reconegut, «A mi no m’estimen per dibuixar bé o malament, a mi m’estimen perquè jo continuo aprenent, m’esforço, vaig millorant». Aleshores, quan un és adult pensa el mateix. «Puc millorar, puc continuar progressant, he de tenir disciplina o entrenament».

I aquí hi ha les dues grans, diguem-ne, mirades de la biologia sobre adults que creiem «Jo soc així, no em demanis una altra cosa» i altres diuen «Per què no? Ho he d’intentar. No sé si seré excel·lent, però ho puc intentar». I en general els primers, els fixos, són adults o nens que volen demostrar alguna cosa a algú. Jo vaig viure molts anys volent demostrar al meu pare algunes coses. Després, el meu pare es va morir i vaig passar a voler demostrar-los a altres persones. I en un moment, vaig dir: «No, para. Estic estudiant això, parlant d’això, he d’incorporar-ho a la meva vida. Jo no he de demostrar res a ningú. Jo em vull desenvolupar. Jo vull millorar alguna cosa per a mi». Per mi, Messi, perdó que sigui molt argentí, és un gran exemple d’aquesta actitud de… Messi té… Quants en té, vuitanta anys ja? Noranta anys? Continua jugant a futbol i Messi continua fent coses que abans no feia. Continua millorant ell, tot i que el seu físic ja no és el mateix, però és com una cosa increïble. Aleshores, estàs volent demostrar alguna cosa a algú o estàs volent desenvolupar-te? Estàs volent ser bo en alguna cosa o estàs volent millorar en alguna cosa? Petites preguntes que fan la gran diferència en això que tots podem continuar aprenent, segons la biologia, i millorant. Ho he explicat amb els nois de noranta. Però, de vegades, l’impacte que té el condicionament dels pares ens fa creure que no. I acabo amb això: ja som grans, no importen els nostres pares. Van fer el que van poder, probablement ho van fer amb molt d’amor. Ara un pot canviar i, si és una actitud més fixa i creu que no pot, biològicament vinc a dir que es pot. Com? Creient que es pot fer. Si un en té ganes, molt millor. I, després, com tota cosa que un vol aprendre, practicar, practicar i practicar. D’això es tracta la vida.

Dona 1 . Hola, Stani. S’ha parlat molt de l’estrès i de com manejar-lo, i es diu que la passió, les ganes amb què fem alguna cosa, pot resultar realment l’anestèsia per a aquest estrès. Per què insisteixen en això?

Estanislao Bachrach. Un cop una persona… Pels dubtes, no l’esmentaré, però una persona un dia em va veure treballant i em va dir: «Ostres, es nota que el que tu fas ho fas amb molta passió». «Sí, la veritat és que he trobat una passió de comunicar, sobretot, i a l’aula, la docència, els nens… m’agrada». Havia estat molts anys a la taula d’un laboratori treballant amb ratolins i amb cèl·lules i amb virus. No me’n penedeixo, però no ho feia amb passió, ho feia amb disciplina. I aquesta persona em va dir: «Compte, eh? Perquè aquesta passió que tu tens fent les coses i a la teva feina, en aquest cas, et generarà molt estrès». Jo vaig dir: «No, com? Com he d’estar estressat si m’encanta el que faig? Si per fi, ja de gran, he descobert que això és el que jo vull fer. A mi m’agrada estar aquí, m’agrada aquest moment, m’agrada aquesta conversa». I em va dir aquesta frase: “La passió és l’anestèsia de l’estrès”. I després la vaig entendre, després de molt de temps. Quan la vaig entendre? Quan vaig començar a emmalaltir. Perquè, en general, l’estrès crònic, sostingut en el temps i sense parar i posar-hi un fre, perquè no frena mai sol, cal tenir la consciència i la disciplina de frenar-lo. El més bo de l’estrès és que és reversible. Un es pot desestressar. És clar, quan un ho fa tot amb passió i li agrada molt el que fa, creu que no està estressat. Perquè en general relacionem l’estrès amb «No m’agrada la meva vida, he d’anar a la feina, el meu cap, em costa… Aleshores estic estressat perquè tot ho faig amb tensió». Però no, un pot fer coses amb molta passió i estar estressat. Aleshores, jugo amb aquesta frase que em va dir aquest senyor, era un senyor gran, perquè la passió també ha de tenir de vegades, no diria els seus límits, però les seves mirades: «A veure, un moment, estic una mica passat. Ja he fet quatre hores de classe. És necessari donar quatre hores més?». «M’encanta, sí». «No, avui no. Frenaré. O entraré a l’aula més tranquil, amb el cos més relaxat, menys tens». Em costa molt, eh? Encara continuo treballant en mi un munt d’això, però a això em refereixo que la passió és l’anestèsia de l’estrès. Quan un té la sort que tinc jo de descobrir una passió, a la vida, per una parella, per una feina, pel que sigui, per un esport, no creure que això és que no estaré mai estressat. També cal estar analitzant, inspeccionant, fent un diagnòstic: «Bé, un moment. Uf, estic anant molt de pressa. Jo sé que em diverteix i m’agrada, però aquesta velocitat de fer les coses, aquesta tensió al cap i al cos, em pot emmalaltir». Per aquí va.

Ana Laura. Em dic Ana Laura i, aprofitant que treballo al món digital, doncs et volia preguntar això: si els sentits fossin ‘apps’, quin hauríem d’actualitzar més per poder ser més feliços?

Estanislao Bachrach. Ostres! A veure, no tinc cap dubte de la resposta. I té a veure una mica amb tot el fil de la conversa que hem tingut avui. En biologia parlem de tres menes de sentits. Els exteroceptius, que són els famosos cinc sentits que tots estudiem i coneixem a l’escola, no els diré. Els propioceptius, que tenen a veure amb el sentit que té el cos respecte de l’espai. La propiocepció és com els meus tendons, músculs i lligaments em van informant de què està passant quan em moc, quan camino, si m’acosto al final de l’escenari, per exemple. I també hi podem trobar el sentit vestibular, que tenen a veure amb l’oïda, que és el sentit que fan servir molt els atletes o els esportistes o actors i ballarins, que té a veure amb el meu cos a l’espai, com m’estic movent. I l’aplicació que jo li posaria per estar sempre millorant-la són els sentits interns, que esmentem una mica avui i que són els interoceptius. Perquè tu parlaves dels sentits i la felicitat. Aleshores, ràpidament jo dic, bé, per veure més o escoltar més no crec que siguem més feliços. Però tot allò que té a veure amb escoltar el cos i els interoceptius, els sentits, les sensacions… Si, ho he explicat al principi, enforteixen les àrees interoceptives del cervell, això et fa ser una persona integralment més intel·ligent. I estic convençut que com més et coneixes, jo faig servir ‘intel·ligència’ i ‘autoconeixement’ com a sinònims, millors decisions pots prendre en la teva vida i això porta a un món de més benestar. En aquestes noves decisions que potser un pot prendre quan se sent més i quan és més intel·ligent també poden passar coses lletges, com que un s’adoni que aquesta parella no va més, aquesta feina no és per a mi, aquesta relació amb el meu fill no està bé, m’he de fer responsable d’una altra cosa, o amb el meu pare o la meva mare.

Aleshores, en aquesta recerca de més benestar barra ser més feliç, estic convençut, perquè a part ho he incorporat a la meva vida personal i professional, que poder desenvolupar aquesta intel·ligència del cos, aquests sentits interns, produeix més benestar. Però en aquest procés m’han passat coses lletges, he canviat coses, he hagut d’adonar-me de coses que no m’agradaven de mi. En aquesta recerca, en aquesta submergida, en aquesta curiositat interna, molta gent avorta perquè descobreix coses que no li agraden i es comença a sentir incòmode. I en aquesta incomoditat que produeix actualitzar aquests sentits, com dius tu, crec que és bona la feina amb una teràpia o amb algú que et permeti entendre què t’està passant i t’ajudi amb aquesta incomoditat. I jo faig això perquè aquí estàs treballant amb el teu cos i descobreixes coses que no t’agraden, que vols canviar, potser t’has penedit de moltes coses, i una persona pot des de dalt, des del cap, se’n recorden?, ‘top-down ‘, començar a acomodar això i també a baixar molt el tema de la culpa, una de les poques emocions que segons la biologia no serveixen per a res. Aleshores, crec que, de tornada, tot porta a aquest món de baix a dalt, de dalt a baix. Crec que aquí és on trobem més benestar. No en tinc dubtes. De tornada, no només perquè ho veig als estudiants, sinó perquè ho he aplicat a la meva pròpia vida.

Azucena. Hola, Stani. Em dic Azucena. Encantada de ser avui aquí amb tu. Tinc una pregunta per a tu: com podem fer servir la ciència per prendre millors decisions?

Estanislao Bachrach. Bé, és com anar tancant tota la conversa avui. Crec que… Fa una estona parlàvem de com les emocions tenen un impacte molt gran en la nostra presa de decisions i com, en no ser conscients que estem decidint molt mitjançant el que sentim i no tant el que pensem, la ciència el que ve a aportar és justament això. La ciència, gràcies a la tecnologia, comença a mostrar que moltes de les coses que decidim dia a dia tenen a veure molt més amb el món emocional que no pas amb el món racional. I el món racional el fem servir més per justificar-nos o per concloure aquestes decisions. Aleshores, tot el que té a veure amb la millora, l’enfortiment de la intel·ligència emocional… I per això la ciència té molt per aportar, de tècniques, eines… primer, per conèixer les nostres emocions, després per aprendre a manejar aquestes emocions. Això permet entendre millor l’altre. Una paraula que ningú no ha esmentat és l’empatia, que també està molt de moda. Jo puc entendre molt el que li passa al meu client, al meu fill, a la meva parella, al meu amic quan m’entenc a mi. No hi ha un sistema que entengui la meva dona o el meu marit i que jo no tingui incorporat per a mi mateix. Aleshores, quan un enforteix el mateix autoconeixement, enforteix l’empatia i el fet d’entendre el que li passa a l’altre. I quan un es coneix més a si mateix i el que sent, que prenem moltes decisions així, comença a aprendre diferents eines que permeten regular les emocions. És a dir, m’adono que en aquest estat d’enuig prenc males decisions i vull baixar l’enuig. M’adono que amb aquesta por no m’animo a anar a l’examen. Com abaixo una miqueta la por? M’adono que amb aquest content no ho passaré bé a la festa. Com pujo l’alegria per passar-ho millor? Tot això és regulable amb tècniques. Això permet, per una banda, entendre també el que passa al voltant meu, els senyals que em dona el cos i la cara de la gent que tinc al costat.

I aquestes tres, sumades, produeixen millors relacions. Les relacions amb els altres, amb les persones que estimem i amb les que no estimem, perquè moltes vegades hem de relacionar-nos amb un client enutjós o amb un cap que no ens agrada o amb una persona que ens atén malament en un restaurant, en un bar. Bé, tot això és millorable a través de conèixer les emocions, regular-les. I, bé, la ciència té molt per aportar, en això. Hi ha molts mètodes i tècniques per regular les emocions que permeten prendre millors decisions. Crec que té a veure una mica amb el que hem parlat avui: com jo penso, sento. Aleshores, si jo canvio la meva manera de pensar, sentiré diferent. Puc regular les meves emocions. I també com jo em moc i com conec el meu cos, la famosa intel·ligència sensorial, em permet també regular les meves emocions. Aleshores, de vegades cal treballar les emocions sense treballar les emocions. Estic treballant els pensaments o estic treballant el meu cos, però estic afectant com em sento. I aquesta és una feina. El desafiament més gran és que no hi ha una manera d’estandarditzar-lo. «Hem de fer això». No, és una feina molt personal. Com els deia fa una estona amb l’Eugenia i en Mateo, els nois de vela, l’Eugenia ha d’estar molt tranquil·la per prendre bones decisions. En Mateo pot estar una mica enutjat i pren bones decisions. Per això també és un missatge valent per als pares i per als caps. Molta gent té gent a càrrec. Com tu et sents quan prens bones decisions no vol dir que els teus fills o la teva parella o el teu equip senti el mateix. De vegades diem: «Com que jo, quan estic així, decideixo bé, tots han de ser iguals a mi». Aleshores, l’empatia no és per l’altre el que tu vulguis que facin per tu. L’empatia és per l’altre el que l’altre vol que facin, que de vegades és diferent del que tu vols. Aleshores, tot això de les emocions, que és molt subjectiu, és molt desafiador. Però sens dubte val la pena ficar-se en aquest món per conèixer-se i, de nou, sempre anem al mateix lloc, prendre millors decisions i generar-nos més benestar.

Germán. Soc en Germán. Et volia preguntar si el fet de queixar-se pot arribar a generar plaer, el sentiment de queixar-se com a tal.

Estanislao Bachrach. Hi ha estudis que, com els explicava fa un temps, fa una estoneta… Tot el que tingui a veure amb el plaer al cervell li encanta perquè el plaer per al cervell, quan es va formar, era sobreviure: el menjar, l’aliment, etc. I hi ha estudis que mostren que hi ha tres coses que també ens donen plaer, és a dir, que ens donen una mica de dopamina, que al cervell el fan sentir bé: una és la queixa, un altre és culpar l’altre i l’última és tenir raó. Aleshores, si es posen a pensar en les nou, deu, onze o dotze hores desperts que estem, molt de temps ens estem queixant. I és increïble perquè, bé, jo visc a Argentina i dic, bé, a Argentina em queixaré per totes les condicions, però un va a Espanya, va a Anglaterra… Em va passar que fa poc vaig estar a Nova Zelanda amb els meus fills i es queixaven de tot. És que queixar-se fa una mica de plaer, sí. Genera dopamina. I també, si conscienciem el nostre dia, també ens passa moltes vegades que culpem tot el temps l’altre. «El meu cap tal cosa. El client no entén, els meus fills no m’escolten, la meva parella no em va trucar». Sempre estem com que l’altre és responsable del nostre benestar. Això genera una mica també de plaer. De tornada, la vida és horrible, però el cervell està bé, està amb plaer. I l’altra, que és la més bonica, perquè m’encanta, perquè… Tinc un amic advocat que diu que ell està convençut que la majoria dels divorcis tenen a veure amb baralles per parelles on la baralla simplement és sobre un tema: qui té raó. De vegades ens estem oblidant de què estem barallant. A veure qui té raó. Perquè tenir raó… Mira quan un diu: «T’ho vaig dir. Et vaig dir que hi havíem d’anar». Un té raó i això també genera una mica de plaer.

Aleshores, aquí, com englobant el que havia explicat fa una estona, no està malament queixar-se, ni donar la culpa, ni tenir raó, però cal tenir clar que això no genera felicitat, no genera benestar i també que és una manera de no responsabilitzar-se del teu propi benestar. Aleshores, una vida… La quantitat de gent que s’ha mort tenint raó i sent infeliç. I una mica la invitació és aquesta, dir… Moltes vegades, tenir raó i ser feliç, totes dues coses alhora, no es pot. De vegades, sí, però moltes vegades no. Aleshores, el cervell triarà sempre tenir raó. S’estima més tenir raó que ser feliç, perquè això és dopamina i això no, però aquí hi ha en Germán, que diu: «No, un moment, és tan important tenir raó en aquest moment? Prou, ja està, deixo anar una mica. I soc una mica més feliç». Per aquí va la feina que em sembla que està bona per fer.

Yolanda. Hola, em dic Yolanda i m’agradaria saber, quan parles d’intel·ligència sensorial, a què et refereixes exactament. Gràcies.

Estanislao Bachrach. La intel·ligència sensorial és… Crec que el noranta per cent de la conversa que hem tingut avui és això que potser la cultura està molt pendent que siguem intel·ligents racionalment, que pensem, que analitzem, que siguem lògics, i s’ha oblidat de què passa amb el nostre cos. Jo els deia fa una estona que la ment, els nostres pensaments, solen mentir-nos molt, gairebé tot el temps, i ens generen confusió, malestar, emocions desplaents, només per pensar una cosa que probablement no és real. I el cos no pot mentir. Aleshores, el cos té aquests missatges, que recentment explicava que serien l’aplicació per estar millorant-la tot el temps. Aquests missatges, que estan dient, bàsicament dues coses, per resumir el que el cos et transmet: els teus estats d’energia i els teus estats de plaer o desplaer. El cos segon a segon t’està dient, i molt poca gent ho sap llegir, quanta energia tens. Ara poden pensar, de l’u al deu, no em contestin, amb quanta energia se senten. Potser ara és un tres o quatre. Estan cansats, estem parlant des de fa molt de temps. I quant plaer? O sigui, si ho estan passant molt malament, seria un dos, un tres. Un u, no, si us plau, perquè seria una vergonya. I, si és el millor moment de la seva vida, seria un deu. Espero que no, tampoc, que això sigui… En aquesta intersecció, estats de plaer i desplaer i estats d’energia baixa i alta, els humans, i això és una teoria que es diu la teoria construccionista, els humans a això hi posem un nom. I, ostres, quin nom? El nom d’una emoció. Quan jo estic baix d’energia i baix de plaer, podria dir que em sento trist. Si estic baix d’energia, però amb plaer, podria dir que estic tranquil. Tranquil. Si estic amb molt de plaer i molta energia, puc estar content, feliç. I, si estic amb molta energia, però passant-ho molt malament, puc estar enutjat, per exemple.

Aleshores, en aquesta intersecció de plaer i els humans, segons la biologia, construïm una emoció. Extremadament contraintuïtiva perquè «Com? Si jo estic enutjat fa dues setmanes. Com em vens a dir que la biologia et diu que això dura segons? El sandvitx, se’n recorden?, l’emoció que està al mig és sostinguda per com estic pensant en el que m’està passant en aquest moment. Això genera una mica d’ansietat, una mica de frustració… «Quan tancarà? Falta molt?». I també el cos. Si de sobte es van com enfonsant a la cadira perquè estan cansats, baixos d’energia i tot, això sostindrà aquest rang o aquests colors emocionals que tenim. Aleshores, de nou, la meditació és l’eina més potent per enfortir sentir el que sentim. I em permet, penso que no és casualitat, tancar la conversa que hem tingut avui amb l’experiment del cor. Recorden que parlàvem del cor? Els he dit que si, per favor, podien tancar els ulls, no els tanquin, si podien escoltar el seu cor, sentir el cor sense tocar-se el cor o en general la jugular. Qui s’ha pogut escoltar? Que aixequi la mà qui realment ha sentit el cor. Bé, bastants. Hi ha gent que no ho pot sentir. No són pitjors, no es preocupin, no els passarà res.

Però un investigador a Nova York el que va fer va ser continuar durant diversos mesos els famosos agents de borsa de Wall Street que estan tot el temps frenètics invertint diners, accions i els bons. Bé, molts de vostès saben del que estic parlant. I el que feia amb aquests nois i noies que treballaven com a agents de borsa és, en diferents moments del dia, els aturaven… Tenien com a un científic al costat tot el temps que deia: «Un moment, pots sentir el teu cor?» I de sobte estava cridant «Compro, compro, venc!», «A veure, demostra-m’ho». Aleshores, ho mesurava per veure si tenia raó. Història llarga curta, aquelles persones que podien sentir el seu cor en diferents moments del dia, alterats, tranquils, abans d’anar a la feina, al mig de la feina, anant a casa seva… eren els qui entenien millor on havien d’invertir els diners. Això és com una demostració molt senzilla del que hem parlat avui tot el temps. Això de conèixer i escoltar i sentir el cos s’integra a l’altra intel·ligència, que és la nostra intel·ligència més conceptual, la intel·ligència més racional. Aleshores, crec que la màgia o la fórmula ningú no la té, però, si n’he de proposar una, és això: és estar atents i escoltar-nos i entendre què ens diem i com ens parlem. I de vegades poder demanar ajuda, que algú ens ajudi a canviar la manera de pensar, perquè ens adonem que, si continuo pensant així, ho continuo passant malament a la vida. Però també el que deia ara, estar atent, enfortir, incorporar aquesta intel·ligència del cos. Juntes es fan una intel·ligència integral. Es coactiven aquestes xarxes neuronals.

I això porta al final, a les dues coses que he dit cinc o sis vegades, però crec que és el meu propòsit avui, almenys quan estic conversant amb gent com vostès i també en la meva vida personal i professional: com faig per prendre millors decisions en la meva vida perquè em portin a un estat de més benestar? Per no dependre tant de les persones que m’envolten o de les coses que tinc o no tinc per sentir-me bé. Crec que té més a veure amb l’endins i molt menys amb el fora. Així que espero que els hagi agradat. Moltíssimes gràcies per l’atenció i per haver vingut.