Com ensenyar als teus fills a menjar sa

Carlos Casabona. Sóc en Carlos Casabona, pediatre i pare de dos fills i escriptor del llibre Tu tries el que menges, apassionat per l’educació nutricional en la infància i en les famílies.

Gema. Hola, Carlos. Sóc la Gema i tinc dos nens de dos i quatre anys. I, bé, m’agradaria preguntar-te com a mare, quins són els errors més comuns que cometem en l’alimentació dels nens.

Carlos Casabona. Bé, d’errors en l’alimentació n’hi ha diversos però moltes vegades no són induïts per la mateixa família, sinó que és per falta d’informació o una informació errònia. És el que nosaltres anomenem, de vegades, “errors induïts”. Per què? Perquè els envasos, moltes vegades, quan comprem productes que hi ha al supermercat, porten etiquetes. I, a vegades, l’etiquetatge i, sobretot, les frases que posen cridaneres: “Té vitamines, això t’ajudarà a créixer”, a vegades no estan en productes que són realment sans. Per tant, jo sempre exonero les mares, és a dir, perquè vosaltres, amb afecte i amb molt d’amor, el que voleu és que els vostres fills s’alimentin d’una manera perfecta. Jo diria, fins i tot, que durant els primers anys de vida és gairebé una miqueta obsessiu, i això no és dolent que sigui així, però els pediatres ho detectem. El que cal mirar és, sobretot, a partir dels quatre o cinc anys, en els quals començarà una alimentació més social. El nen comença a anar a l’escola, veu el que porten els altres nens per dinar o per berenar, i aquí es van produint, una mica… es baixa la guàrdia, podem dir, i comencen amb els brioixos, amb els sucs, etcètera, etcètera. Però ja et dic que els errors més freqüents, moltes vegades, vénen induïts per una publicitat agressiva i, a vegades, al límit de la legalitat. Altres errors que sí que cometem, que ja no tenim la publicitat al darrere, és per un excés d’indulgència. És a dir, que pensem que els nostres fills no seran feliços si no els dono aquesta tarda aquest croissant amb les puntetes de xocolata que m’està demanant quan vaig a comprar al súper. Dic: “llavors, què faig?”. Dic: “Bé, a vegades, potser els has de deixar jugant en un pati o a casa amb un familiar, o jugant amb els gronxadors i anar a comprar tu sola”, això, a vegades, és el més fàcil per evitar que tinguem aquesta demanda que pot provocar després la compra d’un producte, no verinós, perquè ara s’estan carregant molt les tintes en això, però que no sigui per al dia a dia.

Gema. I, bé, quines serien, llavors, les conseqüències d’una mala alimentació?

Carlos Casabona. Doncs, fixa’t que portem vint anys, aproximadament, any amunt, any avall, amb bastants errors, tant induïts, com, podem dir, producte d’un entorn obesogènic, d’un entorn de hiperfàgia, que seria de menjar més del que necessitem i, sobretot, de menjar malament. Llavors, ja s’han produït aquests errors, aquestes conseqüències les tenim els pediatres, i els metges generalistes i els metges de família ja estan veient adolescents de setze, divuit anys, joves de vint-i-cinc, perquè com hem dit portem uns vint anys una mica descontrolats amb l’alimentació, ja hi ha obesitat i sobrepès en joves que tenen problemes de tensió arterial, problemes de sucres, diabetis tipus dos, problemes, a vegades, osteoarticulars, i s’estan donant, fins i tot, més problemes cardiovasculars en persones de trenta a quaranta anys que en altres èpoques. És a dir, ja estem tenint conseqüències. Però és que el veritablement important i trist és que, tant l’Organització Mundial de la Salut, com molts experts, ja ens estan dient que podem estar davant de la primera generació de nens que visquin menys que nosaltres. Gema, això és veritablement molt greu. I això, als Estats Units, ho han començat a comprovar perquè ells van començar fa trenta o quaranta anys amb aquest problema. És a dir, que estan comprovant que l’esperança de vida ha baixat. Llavors, tenir fills, que sempre, en la història de la humanitat, hem comprovat que sempre anem vivint més i més. L’esperança de vida ara estaria sobre vuitanta i alguna cosa en dones a Espanya, i uns tres o quatre anys menys en homes. És a dir, sempre hem anat avançant. A principis de segle era molt inferior. Llavors, a causa de problemes, no només de l’alimentació, però bastant carregats en ella, estem assistint a una generació de nens que, potser, si no ho arreglem, però per això hi som molts, no només els pediatres, sinó els dietistes, nutricionistes, els professors… perquè tots remem en la mateixa direcció, educar en l’autoaprenentatge per saber tenir elements de criteri i poder escollir els aliments saludables. És bo que els nens vagin amb els pares i amb les mares a comprar, millor seria al mercat que no al supermercat, però tampoc podem viure en un món idíl·lic, sinó que és molt útil… La indústria alimentària no és tan dolenta, ella el que vol és vendre, però vol que els seus clients no es morin. Per tant, també cal saber que ens facilitarà la vida mitjançant, per exemple, ara mateix, enciams d’aquests que en vénen diversos en els envasos, i ens pot ajudar, i es poden triar elements saludables en un supermercat, també. Per això que hi ha gent: “no, només cal comprar a mercat”, bé, és bo, però com moltes vegades, caldrà afrontar les dues coses. Fixa’t, Gema, que per exemple, hi ha un estudi de fa un any o dos més o menys més de tres dones, dues són de la Universitat de Houston, n’hi ha una d’Austràlia, que han arribat a determinar que, simplement, menjant en família tres vegades per setmana d’una manera organitzada, és a dir, no el que passa en moltes llars actualment, que ve un a una hora, obre la nevera, doncs agafa això, agafa-ho allò altre, no. Han determinat, mitjançant estudis amb sèries prou àmplies, que amb tres menjars en família que generen una comunicació, que generen parlar amb afecte sense haver de dir: “què has dinat?” o “ahir on vas estar?”, un ambient tranquil i d’afecte i sense música ni pantalles… Els mòbils, compte, que moltes vegades diem: “els nens estan sempre amb les pantalles”, i resulta que són els pares els que tenen el mòbil al costat. Jo fins i tot aconsellaria que el mòbil no hauria d’estar ni tan sols en mode avió, ha d’estar lluny de la taula de menjar. Doncs aquestes investigadores han determinat que l’autoregulació, també, dels nens a qualsevol edat, fa que hi hagi menys problemes de pes i mengin més saludablement, què et sembla?

Gema. Molt bé, molt interessant. Bé, volia preguntar-te, quan jo era petita, el sucre era present en l’alimentació com una cosa normal, i ara mateix és com l’enemic número u. Creus que estem exagerant o és així realment?

Carlos Casabona. Bé, això té matisos. Tu vols dir que el que teníem era la sucrera moltes vegades, però el que compràvem no portava tant sucre. Et diré un exemple, els iogurts, jo me’n recordo, tinc cinquanta-set anys, el normal eren els iogurts naturals, blancs. Ara, quan anem al supermercat costa trobar-los. Saps per què? Perquè hi ha centenars, desenes de varietats, amb sabors, amb aromes, amb fruita, poca fruita, val més tallar la fruita tu mateixa i afegir-la al iogurt natural, costa trobar els iogurts sense sucre, naturals. Estan com una miqueta més amagats. Productes que abans no existien, per exemple, els cereals de l’esmorzar, que jo els dic “carameals”. Per què? Perquè porten excessiu sucre, una quantitat que pot oscil·lar des d’un quinze a un quaranta-tres per cent. N’hi ha alguns que gairebé la meitat és sucre. Ho diem els experts? No, ho diu també l’expresidenta de l’OMS, la Margaret Chan, diu: “un cereal d’esmorzar al qual se li ha afegit sucre no és el menjar ideal per a un nen”. Llavors, el sucre, que és la sacarosa industrial, el blanc, la pols blanca, per descomptat no el necessitem, perquè això sí que hi ha persones que diuen: “no, és que necessitem sucre per al cervell, el cervell necessita sucre”, no, no, el cervell necessita glucosa, i aquesta glucosa la podem treure de les fruites, de les verdures, de les patates, que és midó, que després ho trossejarem. És a dir, no cal el sucre industrial, d’acord? No obstant això, hi ha vegades que veus estudis o veus opinions de persones que et diuen: “no, no, és que et pot venir una baixada”, bé, i què hem fet tota la història de la humanitat?, als arbres no hi ha terrossos de sucre, que digui jo, no? No obstant això, el sucre, Gema, ara és present sense que ho sapiguem al fuet, al pernil, a les salses, en els cereals d’aquest esmorzar, que serien “carameals”, en els iogurts, els iogurts líquids no existien i els iogurts líquids tots van amb sucre, és el sucre amagat. I parlant de sucre, cal explicar una cosa que, últimament, la culpa la tenim també els metges que hem dit molts anys que el suc natural era bo, i l’artificial no. Doncs ara resulta que totes les investigacions apunten que són sucres lliures, com ho diu l’OMS, i el sucre natural acabat d’esprémer a casa teva tampoc és saludable al cent per cent, què et sembla? Llavors, dius: “què faig? Però si sempre han dit que el suc natural sí, i l’envasat com que no”, resulta que el sucre lliure, com diu l’OMS, es comporta, metabòlicament, d’una manera no adequada, no sana, com si et menges una taronja. L’explicació on és? En la fibra; si tu et menges una taronja, vas mastegant, i fins i tot al mastegar, ja vas alliberant neuropèptids intestinals que prepararan la digestió, i quan ja et mengis la taronja o la poma o el plàtan, que porta fibra, sentiràs sacietat. I és el que no passa quan et prens el suc. Et prendràs el sucre separat de les cèl·lules vegetals, per això diem que són sucres lliures. Per tant, el sucre… Ara, les begudes ensucrades s’han relacionat amb l’augment i amb el sobrepès i amb l’obesitat, i és una relació claríssima. Per tant, ho hem de saber per, un dia aïllat no passa res, però és que actualment, tu vas per aquí, i es veu amb moltíssima freqüència, que sembla normal el suc de taronja, el cafè amb llet amb sucre, el croissant… Perdona, estàs començant el dia amb unes dosis excessives de sucre. L’OMS determina que l’aconsellable seria el cinc per cent de les calories totals, i que màxim serien uns vint grams, una llauna d’un refresc en pot tenir trenta, i un suc de taronja de tres taronges doncs també pot tenir més que un refresc. Per tant, això és un missatge que xocarà, perquè els fòrums ens ho diuen: “però com vols que sigui això? Amb com n’és de sa el suc de tres taronges”. Tu t’has menjat alguna vegada tres taronges seguides?

Gema. No, no.

Carlos Casabona. Oi que no? No t’hi caben. Llavors, els mecanismes de la sacietat és el que falla, moltes vegades quan hi ha calories líquides que el cos no les assimila bé. I el sucre, actualment, l’hem de disminuir sempre que es pugui, al màxim. No és necessari per al cervell ni per al nostre cos, i mai ho ha estat. Però, moltes vegades, la indústria alimentària i missatges d’Internet diuen: “no, no, una mica de sucre…”. El sucre el traiem, insisteixo, dels productes com fruites, verdures, llegums, tubercles, i el cos, després, trossejarà les cadenes de carbohidrats i les convertirem en sucre ja dins del cos, en glucosa.

Gema. Molt interessant, Carlos. Però, llavors, quins productes podem utilitzar per endolcir els aliments?

Carlos Casabona. Els edulcorants, ara, la indústria està posant-los en bastants productes perquè vol seguir venent-los. El que passa és que hi ha un problema, i és un problema educatiu, és un problema d’hàbit. És a dir, quan tu endolceixes amb els edulcorants típics que hi ha ara, l’aspartam, la sucralosa, l’estèvia… el que passa és que no eduquem el paladar, seguirem desitjant productes dolços, i això s’ha vist, fins i tot, que hi podria haver alteracions en la microbiota intestinal, que són els gèrmens que viuen al nostre intestí, i s’han fet estudis també que persones que volien baixar de pes han canviat l’alimentació de productes amb sucre, amb edulcorants i no han baixat, per què? Perquè els segueix venint de gust els sabors dolços o mengen més pensant que com aquestes galetes no porten sucre, porten edulcorants, doncs d’això en puc menjar més quantitat, i resulta que les calories continuen sent aquí perquè hi ha greixos que, potser, no són sempre saludables, i indueix com un fals talismà: “això, com que no porta sucre, puc menjar el que vulgui”, no és aconsellable tampoc. Llavors, diries: “què faig?”. Bé, menjar les coses… per exemple, jo puc prendre un cafè i té gust a cafè, no necessito el sucre, t’hi acostumes ràpid. Jo fa quinze anys o deu prenia amb sucre el cafè i ara no en prenc. El meu fill, què faig? Li faig un cacau ensucrat, el típic que sol portar entre un setanta a un vuitanta per cent de sucre les marques més normals, més comercials i conegudes?, i això moltes famílies no ho saben. “Com? Què m’estàs dient? Que aquest cacau ensucrat que jo compro és sucre pintat?”. És d’un setanta a un vuitanta per cent… Bé, doncs ja ha sortit la indústria i et ven un cacau que no porta sucre. És saludable? No és aconsellable per al dia a dia per tot això, el nen seguirà amb apetència per un sabor superdolç que condicionarà que quan no tingui aquest producte, te’n demani un altre, que, potser, tu l’hi acabaràs oferint o comprant.

Gema. I, llavors, quins consells ens podries donar als pares per fer berenars i esmorzars saludables?

Carlos Casabona. Bé, començaríem per l’esmorzar. L’esmorzar és un element de batalla que genera discussions en xarxes, en col·legis… Jo, ahir al matí, era en un centre de salut, i hi havia diversos sanitaris que deien: “però com pot anar un nen sense esmorzar al col·legi?”. I molts dietistes, nutricionistes i pediatres estem dient que preferim que no vagi esmorzat un nen a l’escola al fet que vagi amb unes dosis excessives de sucre. Doncs el típic, com l’esmorzar oficial és: lacti, cereals i fruita. Resulta que per fruita donen un suc. Hem quedat que el suc no era supersaludable. Cereals: resulta que els cereals, quan vas a les escoles, ja estan pensant en la caixa amb dibuixos i que també porten sucre. I, després, el lacti resulta que és un lacti amb cacau ensucrat. Doncs tenim els tres ingredients que oficialment s’ha venut com sa, que no és sa. Llavors, què li dono si no li puc donar al meu fill el cacau ensucrat de tota la vida? Doncs molt senzill, li pots donar pa, sí o no? Amb què untem el pa? Doncs el podem donar amb oli d’oliva, que el tenim nostre i que és saludable. Podem untar tomàquet, podem posar alvocat, podem posar hummus. És clar; diran: “és que tu ets molt friki”, no, no, no. Això és una tendència que anirà a més, el fet de dir: “consumir més productes d’origen vegetal i menys d’origen animal”, llavors, l’embotit tampoc és per a cada dia, i el tenim, però, massa dins. Doncs que esmorzi… si no pren el cacau ensucrat, doncs almenys proteïnes. No, mengem massa proteïnes. I això, hi ha estudis fets, que fins a un tres-cents per cent de més ja des de nens. Per tant, un esmorzar saludable doncs podrien ser uns cigrons, se’n va muntar una molt grossa a les xarxes socials fa poc, perquè un nen havia triat cigrons del dia anterior per esmorzar: que si li estàs traient la infància, etc. El got de llet, si li agrada que se la prengui, això sí, no cal posar res, perquè els nens, els nadons, què prenen? La llet sense ensucrar i sense cacau. Si al nen li agrada, per exemple, un lacti que tingui gust a alguna cosa, tenim l’opció de posar un cacau pur, i llavors ja no tenim… “És que és amarg”, bé, t’hi pots acostumar, però sempre serà millor que no el que hem quedat que era sucre pintat. Quines altres opcions tenim d’esmorzar, Gema? Doncs mira, tenim, a més del pa integral, per què millor pa integral? Doncs perquè té el germen que conté més vitamines i perquè la llavor es conserva la pell, podríem dir, la pell del gra la conserves, per això es diu integral, perquè conserva la closca del gra que també porta fibra i el germen i porta greixos saludables i així. Què fa la indústria? El pa blanc. És clar, la farina es conserva més temps, sap més dolça, i els nens prefereixen el blanc a l’integral. Però hauríem de fer aquest esforç, i jo penso que si donem l’exemple i la família menja el pa integral, doncs als nens els ho podem oferir i, al final, ho podran menjar. Més opcions: fruita. “Ah, doncs li dono el suc perquè així se’l beu ràpid”. Hem quedat que no per al dia a dia, perquè és clar, un petit error, que el cometis un diumenge, d’acord. Però el problema, com dèiem al principi, és que un petit error el facis cada dia, s’acaba convertint en 365 errors. Doncs la fruita cal intentar menjar-la tallada, no? Jo sé que un nen de quatre anys no pelarà una taronja i se la menjarà, però per això hi som nosaltres si ens aixequem amb temps, que aquest és un altre factor que ha influït en el sobrepès i l’obesitat. Els nens dormen menys del que haurien de dormir, i llavors s’ha vist que hi ha alteracions tant hormonals, com, en estar menys temps dormint, sobretot se’n van a dormir tard, hi ha més temps perquè puguin tenir una oportunitat per fer un ressopó, que moltes vegades no serà un ressopó saludable. Continuem amb l’esmorzar: tenim fruita, sobretot hem d’intentar que sigui de temporada. Ara som a l’estiu; pot prendre cireres, pot prendre meló, pot prendre papaia, pot prendre síndria, li pots tallar una pera… Això sí, mai forçar-lo, sinó que ell esculli i fer-ho fàcil. Doncs tenim fruita tallada i amb ell, si tu menges fruita, el teu fill menjarà fruita; tenim pa, perquè és la nostra cultura. Compte, a Xina, a Orient, no prenen pa, es prenen un bol d’arròs. Al continent americà, és el continent del blat de moro, prenen unes “tortitas”, que anomenen “arepas”, fetes amb blat de moro. Per tant, no hi ha res imprescindible, perquè, en l’estudi ANIBES, que es va fer fa dos anys, hem vist que la primera font d’energia en els nens i en els adults és el pa. Doncs no hauria de ser així, és a dir, no és un element indispensable. Llavors, tenim la fruita, tenim, si li ve de gust, una mica també de cereals, cereals de veritat, no aquestes caixes que diu que són cereals. Han estat cereals, però han estat tan transformats que s’han convertit en “carameals”, en un producte no saludable del tot. Cereals, tenim la civada, li pots fer tu, un muesli casolà, amb civada, trossets de plàtan; pots fer-li un iogurt natural, tallar trossets de fruita i ficar-les en el iogurt, i, sobretot, no forçar a esmorzar. Aquesta és una de les coses que ens diuen moltes mares, molts pares: “llavors, no pot anar sense esmorzar al col·legi, que després, jo he llegit un estudi a Internet, que no rendeixen acadèmicament”, doncs lamentant-ho, resulta que hi ha molts estudis que diuen que això no és veritat. És a dir, jo el que parlo moltes vegades és que l’esmorzar pot ser un esmorzar diferit. No li passarà res a aquest nen que no esmorza a casa perquè no en té ganes. I insistim, preferim que no esmorzi si no en té ganes, a que li donis un lacti ensucrat o un brioix o vuit galetes, que això està passant. Què fem? Que li posem a la motxilla l’entrepà amb hummus o amb alvocat o amb ametlles i pebrot o formatge. No embotit cada dia, que seguim sent molt amics dels embotits. I esmorzarà a dos quarts d’onze o les onze, a meitat del matí del col·legi. No li passarà res ni tindrà cap hipoglucèmia, perquè portem milers d’anys amb el cos a prova d’hores i hores de dejuni sense que tinguem cap problema metabòlic. Jo dic una frase que és la següent: “el nen occidental no coneix la sensació de fam perquè té un adult que, cada dues hores, l’anima, l’empeny o el força una mica a que mengi. Tenim, les mares i els pares, com una mena de por que passin tres o quatre hores… “Ai, el nen, a veure si li passarà alguna cosa”, no li passarà res, fins i tot és molt més fàcil que quan arribi a la una a casa a dinar, o a les tres, li posis un plat de cigrons o de llenties, i el nen et digui: “què bones estan avui les llenties”, per què? Doncs perquè a meitat del matí no li has donat el brioix o el suc o el lacti ensucrat, o perquè ha esmorzat relativament poc. Berenars. Hem parlat de l’esmorzar, doncs el mateix. Potser el berenar és una presa que no és tan fàcil de… No ets a casa, el nen surt del col·legi amb una fam terrible, i llavors li has de portar alguna cosa. No pots… Pots portar-li la fruita, el plàtan és fàcil de pelar, unes mandarines, jo insisteixo en això. La fruita es pot menjar… Aquesta és una altra, n’hi ha molts que diuen: “no, és que si la fruita porta fructosa …”, “si prenem massa fruita, també és dolent”, “la fruita engreixa”. No, això és un frau… Un frau no, un mite que cal aclarir: la fruita no engreixa, i això, hi ha fins i tot especialistes i sanitaris que continuen tenint aquesta por. Perquè?Menjant-la, com hem dit, amb tota la seva fibra. Insisteixo, en el berenar, l’entrepà de pa integral, un iogurt, intenteu que no sigui ensucrat, o fruita.

Gema. I les proteïnes no les fiquem en l’esmorzar i en el berenar?

Carlos Casabona. No cal.

Gema. No fa falta?

Carlos Casabona. No cal. De tota manera, les proteïnes estan per tot arreu. És a dir, el pa porta una mica de proteïnes. Hem quedat que el formatge les porta. Sí que podem posar formatge a l’entrepà. A l’hora de dinar, què menjarà aquest nen? Doncs menjarà o pollastre o prendrà peix, aquí tens les proteïnes. Què soparà? Doncs, potser, soparà un platet amb uns pocs cigrons, doncs aquí tens proteïnes. És a dir, les proteïnes les hem mitificat. Llavors, en l’esmorzar no cal posar proteïnes. Per què? Perquè les tindràs a l’hora de menjar o les tindràs a l’hora de sopar. I, en el berenar, doncs tampoc. I tots els estudis van en aquesta direcció: estem amb excés de proteïnes. No t’has de preocupar, Gema, per les proteïnes en l’esmorzar i en el berenar, que també hi van unes poques, insisteixo.

Gema. Molt bé… Ara que estem veient tants nens amb al·lèrgies, és una cosa que preocupa molt als pares, per què ara hi ha més nens amb al·lèrgia?

Carlos Casabona. És una bona pregunta i, a més, coincideix amb la nostra impressió com a pediatres, que es veuen més que fa vint anys. No és fàcil de respondre perquè hi ha molts factors implicats, però una de les raons és perquè les diagnostiquem millor, i els pares estan més atents a qualsevol taca, a qualsevol favassa, a qualsevol gra que surt en el nen. Estem molt atents, i s’estan produint… també hi ha més varietat d’aliments. Fa trenta o quaranta anys no hi havia tants hiperprocessats. Podríem dir que la gamma d’elements era menor, i ara es tendeix a diversificar molt, i això fa que hi pugui haver més al·lèrgies. El que a mi m’agradaria deixar clar és que, moltes vegades, que no te les diagnostiqui el perruquer, la perruquera, el fisioterapeuta o el veí, perquè està passant. O en farmàcies que es fan uns tests que no tenen validesa científica. L’al·lèrgia alimentària és un tema seriós. A vegades, fins i tot, cal portar adrenalina autoinjectada, però ha d’estar diagnosticada per un metge especialista. Sí que també sabem que ara és més fàcil de diagnosticar, per exemple, la malaltia celíaca. Per què? Doncs perquè amb un test senzill de sang… és més fàcil que abans. Abans gairebé estàvem obligats a fer una biòpsia intestinal, però ara han canviat les normes i per això si amb un senzill test de sang pots saber si el teu fill és o no celíac, doncs és clar que diagnosticarem més. És a dir, es diagnostica més perquè sabem diagnosticar millor, d’acord? I les més freqüents són, a més, a productes que són saludables, per exemple, l’ou, el peix i la llet i els fruits secs, són els quatre grups d’aliments que més al·lèrgies, més potents en les al·lèrgies veiem en nens, i, sobretot, en els primers anys de vida. Per això, un consell que cal donar a les famílies és que cada vegada que tu donis alguna cosa a un nadó ha de ser en petita quantitat i observar com reaccionarà les pròximes hores. No donar cinc aliments nous junts perquè després no sabries quin aliment és el productor de l’al·lèrgia.

Gema. I ara, amb l’arribada de l’estiu, s’acaba el curs, perdem una mica les rutines i això afecta per descomptat als hàbits alimentaris, no?

Carlos Casabona. Bé, sí. A l’estiu, Gema, moltes vegades, observem que, en comptes de, els nens, conservar un pes saludable, ens agafen pes, quan resulta que haurien d’estar més jugant, nedant, a la platja, a les piscines, amb bicicletes… I saps per què no passa? Perquè el sobrepès i l’obesitat s’estan acarnissant en les capes més desafavorides. En l’estudi ALADINO que va sortir l’any 2015 van dir: “han baixat una miqueta les xifres de sobrepès i obesitat. Estaven en l’any 2011 i 2013 en un quaranta-quatre per cent, i ara tenim un quaranta-u per cent”. Llavors, tots els polítics es posaven medalles: “estem controlant l’epidèmia d’obesitat i de sobrepès infantil”. Però, quan analitzaves les dades, ells mateixos ho reconeixen en un full en el mateix estudi ALADINO del 2015, quan analitzes les dades, resulta que ha baixat a nivell global, però ha pujat en les famílies més desafavorides, amb menys ingressos, per què? Doncs ara, enllaçant amb l’estiu, resulta que molts pares han de fer treballs moltes més hores de cambrer, sector serveis, i les mares netejant habitacions, o netejant hotels o servint o, també, en el servei. És a dir, que aquests pares joves, que han de treballar a l’estiu, deixen als seus fills amb els avis. A vegades, els avis no estan en condicions de portar-los en bicicleta o acompanyar-los. I això ho estem veient. L’estiu, que seria l’oportunitat ideal per estar dos o tres mesos el nen jugant, anant amb bicicleta, nedant, estant a l’exterior. Perquè, a més, el sol és la principal font de vitamina D. El vuitanta per cent de la nostra vitamina D l’adquirim a través de la irradiació solar. Compte, cal també saber quan i com. És a dir, no tot és l’alimentació. Llavors, és sa estar també a l’aire lliure. Però si l’àvia, l’avi té el nen el dissabte i el diumenge, mentre els pares treballen, o entre setmana a la tele o al sofà, o el que fan és fer una passejada, doncs no tindrem tots els beneficis de l’exercici físic, els beneficis d’estar a l’aire lliure i els beneficis d’una alimentació saludable. Perquè també, a vegades, els avis baixen la guàrdia, diuen: “pobrets”, i fan una alimentació una mica més laxa, i els gelats, reconeguem-ho, van que volen. Un dia sí i l’altre també. I un altre factor que també està succeint amb les classes desafavorides, per això tenim una responsabilitat moral nosaltres de lluitar contra aquesta epidèmia, no només per professionals, sinó que és una exigència social, i els polítics ens haurien d’ajudar més. I un dels problemes és que no tindran diners aquestes famílies per apuntar-los a cursos, colònies, perquè no són gratis. I, llavors, aquest nen, que hauria d’estar quinze dies amb altres nens jugant i saltant i corrent, no tindrà aquestes colònies, a causa del fet que la seva família no té la suficient aportació econòmica. Amb què enllacem les classes desafavorides i l’excés de pes? Amb el preu dels aliments, Gema. És una de les causes que també s’estan considerant per l’excés de pes, aquest augment del sobrepès i l’obesitat. Les fruites, les verdures, els fruits secs, fa deu o quinze anys, no tenien el preu elevat que tenen ara. Des de l’arribada de l’euro, el que és l’intermediari, etcètera, etcètera, fa que l’alimentació saludable sigui més cara que l’alimentació insana. La brioixeria, pots anar al supermercat i per una bossa, amb un euro, tens munts de croissantets petits. Una família amb problemes pot alimentar malament amb calories barates aquests tres nens que té, perquè si compra fruites i verdures, hi ha vegades que les mongetes tendres, m’encanten, jo les veig a quatre i cinc euros. Tomàquets a tres i quatre euros. Llavors, hi ha un problema seriós, quan les fruites i verdures, que ja hi ha estudis que diuen que s’haurien de subsidiar. I això crec que ja hi ha en alguns llocs que s’ha fet. Famílies amb poca aportació, jo dono uns vals perquè quan vagi al mercat puguin comprar fruites i verdures i fruits secs, d’acord? Per tant, és una exigència que tenim. Hi ha altres autors que també diuen: “bé, menjar saludable no ha de ser car”, tenim els llegums que són un dels tresors de la nostra nutrició mediterrània. Jo me’n recordo, de nen, de prendre llenties i cigrons dia sí, dia no. I ara sembla que els llegums són com de pobres, no? Doncs no, els llegums són, a tu que parlaves abans de les proteïnes, rics en proteïnes. “No, però és que les vegetals no són de la mateixa qualitat que les d’animals”, doncs aquest mite també s’ha tombat. Combinant-les dins d’una alimentació saludable, podem trobar, i més ara amb la soja, amb quinoa, sobretot, també, no cal menjar carn, no cal, sinó que amb ous, amb peix també les cobrim. Doncs els llegums són un gran aliment que, a vegades, no estem pensant en ell. A mi, mares o famílies que t’ho diuen, diuen: “quantes vegades per setmana?, ah, em comptaràs els llegums?” No, no cal comptar-los, perquè no estan comptant les galetes que, malauradament, sí que estan consumint.

Gema. Llavors, Carlos, quins serien els consells que ens podries donar per a l’estiu?

Carlos Casabona. Mira, per a l’estiu, jo penso que l’alimentació, sobretot, ha de ser… Si ja insistim en les fruites i verdures, encara hem d’insistir més, perquè tenim molta fruita de temporada, tenim meló, tenim síndria, tenim préssecs, tenim un munt de fruites, les cireres, de temporada, que, si nosaltres donem exemple, ho direm moltes vegades, això, els nostres fills tindran l’oportunitat de menjar més. Amanides: les amanides ara ocupen un lloc fonamental en l’alimentació del dia a dia. Les podem amanir, a més, amb ou dur. Les podem amanir amb granets de blat de moro. Podem posar fruits secs, les podem adornar de mil i una maneres. El gaspatxo també és molt saludable i molt refrescant. El que és també un altre menjar d’estiu, doncs a més de les amanides i el gaspatxo, pot ser la pasta freda. Als nens els agrada la pasta, no? Si és integral millor. Llavors, la podem combinar tipus amanida, o si els ve de gust freda. O si els ve de gust com sempre, doncs també. Llavors, aquesta alimentació amb més fruites i verdures i hortalisses, si és possible, que a l’hivern. Aquesta… augmentar, per exemple, el que és la quantitat d’aigua, que això, tampoc cal exagerar. “Cal beure dos litres d’aigua”, això és un mite. Jo crec que hi ha estudis que els han promogut els que venen aigua. No cal, és més que fer cas a un mecanisme que l’hem tingut a prova durant milers i milers d’anys, que es diu set. Hem de beure quan tens set. Jo veig moltes persones, fins i tot a vegades a la feina, que van amb una ampolla de litre i mig cap amunt, cap avall: “no, és que m’han dit que he de beure”, home, si tens set sí, però si no, no. Llavors, són mites que, en relació amb l’estiu, evidentment… Diuen: “no, cal beure abans que tinguis set”. Això des del punt de vista científic no se sosté, però, evidentment a l’estiu haurem de beure més, i per què dic això? Perquè cal beure aigua. És la beguda que als nens i nosaltres, donant exemple, hauríem d’oferir. “I refrescs de tant en tant?”. El problema vindrà amb el “de tant en tant”, que després tornarem a treure el tema, que no és en realitat de tant en tant. Estiu: fruites, verdures, gaspatxos, amanides, pasta freda i moviment. L’Organització Mundial de la Salut aconsella que, mínim, facin els nens una hora d’activitat física moderada o intensa. Això no vol dir caminar, vol dir jugar i suar. Entre l’exercici físic, estar a l’aire lliure i menjar més saludablement, i és un moment també, perquè en campaments i en colònies els nens facin socialització i aprenguin bons costums amb bons monitors, amb bons llocs en els quals també es cuidi l’alimentació i es tingui cura de l’esport i la convivència.

Gema. Llavors, seguint una mica amb el tema de l’estiu, ens deien que t’havies d’esperar hores després dels àpats per fer la digestió.

Carlos Casabona. Sí.

Gema. Això és cert?

Carlos Casabona. El famós tall de digestió. Jo també el vaig patir, Gema. Aquí em tenien, encara que mengessis un entrepanet a les dues, dues hores aquí quiet. No és veritat, no és necessari. És a dir, en un nen que mengi normal, no cal fer-lo esperar ni dues hores ni una. Compte, el que sí que cal tenir en compte és que si fa molta calor, i l’aigua està freda perquè, per exemple, ens estiguem banyant al Cantàbric o a Galícia, el xoc tèrmic sí que pot produir una síncope vasovagal, és dir, que et baixi la tensió i et puguis desmaiar. Llavors, el perill real del mal anomenat “tall de digestió” és d’un senyor gran que s’hagi pres una paella, o un senyor de mitjana edat o una senyora, una paella, dues cerveses, fan trenta-vuit graus, i, corrent, entra a l’aigua i estigui freda, i es posi, a sobre, a nedar. Pot patir una síncope, una pèrdua de mareig, i si no fa peu, tenir un resultat bastant desgraciat. Però, en general, els nens no es prendran una gran quantitat a l’hora del bany, i no cal esperar que esperar que facin la digestió per poder jugar i saltar, sempre amb sentit comú. Si fa molta calor, doncs tampoc cal ni tan sols que hagi menjat, també et pots marejar com els passa moltes vegades als soldats quan estan ferms a les desfilades, que van caient moltes vegades per la calor, o en els concerts quan hi ha molta gent. És a dir, que seria una síncope vasovagal, un desmai és el que, a vegades, en diuen el tall de digestió, i que no tindria a veure tant amb el menjar com amb la diferència de temperatura quan et fiques a l’aigua, i hi ha molta diferència entre l’aigua freda i el nostre cos.

Gema. Quins altres mites relacionats amb l’alimentació hi ha?

Carlos Casabona. De mites en tenim per donar i per vendre. Hi ha un mite que sí que m’agradaria que tots els que ens estan veient el tinguessin molt clar, i és el menjar de tot. Aquest mite… Cal menjar de tot, i aquest mite el veus fins i tot escrit en llibres seriosos o en webs que semblen serioses. I aquest mite té el seu origen, que ho va dir en Francisco Grande Covián, que era un doctor molt famós que en sabia un munt de nutrició, i que quan ho va dir tenia sentit, en els anys seixanta i setanta, per què? Perquè llavors, el que volia dir és que si prens peixos, prens carns, prens cereals, prens fruites, prens verdures, hi ha menys possibilitats que et falti algun nutrient essencial perquè menges de tots els grups d’aliments. Però, actualment, quan es diu “menjar de tot”, i la piràmide alimentària que treballen molts col·legis no és la més adequada, això també cal parlar-ho, quan dius menjar de tot, doncs, al final, hi entren els hiperprocessats, hi entren els croissants, hi entren els sucs i hi entren les galetes i els cereals ensucrats. Llavors, si em dius que cal menjar de tot perquè has de menjar el que hi ha a la piràmide, això actualment és un error. Cal menjar de tot el que és sa, d’acord? No de tot. I en la piràmide, cal aprofitar per transmetre això a tots els que ens estan veient, a la punta està ple de caramels, croissants, embotits, i hi posa: “consum esporàdic”. Què és això de consum esporàdic? Cadascú ho pot interpretar com sigui, però a la piràmide et diu a dalt: “piràmide de l’alimentació saludable”. Perdona? Llavors per què poses el que no és saludable? Si ja la gent ho prendrem de tant en tant, doncs no m’animis. Llavors, és molt criticada aquesta piràmide actualment. I què preferim ara els sanitaris que estem parlant de nutrició? El plat de Harvard. Has sentit parlar del plat de Harvard?

Gema. La veritat és que no.

Carlos Casabona. Doncs el plat de Harvard està substituint la piràmide. Compte, es poden fer piràmides saludables, i es poden fer també triangles invertits, com ha fet el govern flamenc, que també ha fet un triangle invertit on no hi ha els productes que no volem que hi hagi en el dia a dia, i els treu amb un cercle i els posa en vermell. Doncs el plat de Harvard està substituint la piràmide, perquè mengem en plats, no mengem en piràmides. I llavors hi posa: fruita i verdura, la meitat del plat; cereals integrals, un quart del plat; i proteïna saludable, l’altre quart. Proteïna saludable no és l’embotit, encara que en porti. Proteïna saludable són els llegums, pot ser el tofu, poden ser els fruits secs, poden ser, insisteixo, els llegums, pot ser l’ou, pot ser el peix i la carn blanca, millor que la vermella. I el que et diu el plat de Harvard és que cal evitar les carns processades. I això ens costa molt aquí a casa nostra, perquè tenim una gran cultura del porc i de tots els productes derivats. I moltes mares continuen pensant que el pernil dolç pràcticament gairebé és una medicina: “que suau. Està malalt el nen, doncs li dono pernil dolç”, no. No és verinós, insisteixo, però és carn processada, d’acord? Per tant, en el plat de Harvard, insisteixo, hi tenim les proteïnes saludables: ous, peix, carn blanca, llegums; els cereals integrals: pa integral, ho hem dit abans, l’arròs integral, i les pastes, si són integrals millor també; i les fruites i verdures que no parem de parlar-ne. Aquest és el plat saludable de Harvard.

Gema. Carlos, m’agradaria preguntar-te sobre la relació que hi ha entre les emocions i la gana. Perquè sembla que quan estem disgustats no ens entra res a l’estómac, i, no obstant això, quan tenim ansietat tenim moltes ganes de menjar.

Carlos Casabona. Està passant actualment. És una gran pregunta, i l’estem veient a les nostres consultes. Mares i pares, famílies que vénen i diuen: “jo noto que el meu fill menja sense fam, menja d’una manera ràpida, menja empassant, i jo crec que això no és bo”, i efectivament, els hem d’explicar que una de les causes d’aquest sobrepès i obesitat que estem veient és aquesta fam emocional, se l’anomena. La fam emocional significa que et ve de gust menjar sense tenir aquesta necessitat fisiològica de menjar. Simplement perquè estàs nerviós, perquè estàs estressat o perquè estàs trist. I llavors, l’estrès, les presses fan que el nen mengi sense ser conscient. Ara està molt de moda el mindful eating, l’atenció conscient, és a dir, que estiguis pel que estàs, que estàs menjant sense estar jugant a la videoconsola o mirant el futbol o mirant un programa. I el mateix passa a la taula. Doncs les emocions, efectivament, influeixen moltíssim en la manera de menjar. Fixa’t, Gema, si influeixen que, actualment, s’estan muntant gabinets de psiconutrició. És a dir, que la figura del psicòleg és fonamental en nens i en adults que tinguin problemes amb l’alimentació. Perquè si moltes vegades el bombardeig publicitari de productes saborosos, productes hiperpalatables que no són del tot sans ens és impossible resistir aquesta temptació, i només la podem resistir tenint, sabent tenir armes psicològiques per poder vèncer-la i que no vingui per l’estrès, que no vingui per aquesta ansietat que, a vegades, sembla que et calma menjant alguna cosa dolça, una mica bona, i, no obstant això, al final, veurem que és un cercle viciós, i que després, al cap d’una estona, et tornarà a venir de gust menjar si no s’ha solucionat o no estàs tranquil. Jo ho dic a moltes mares, que el psicòleg, i pares i famílies, que necessitem l’ajuda d’un psicòleg perquè puguem, sobretot, quan hi ha trastorns de l’alimentació, tant per defecte com per excés. Perquè hi ha fins a cent vuit factors, hi ha un estudi fet al Regne Unit, que han tingut i estan tenint influència en el sobrepès i en l’obesitat infantil. Un d’aquests factors, que és molt freqüent i més en l’entorn mediterrani en el qual vivim, és menjar fora de casa. És a dir, mai hem menjat tantes vegades fora de casa. I, és clar, quan la família va amb els seus fills a menjar fora de casa, no demanaràs unes mongetes tendres amb patata i una pera de postres, saps? Llavors, tendim a menjar coses que són, en principi, més calòriques o més quantitat o no tan saludables. Per tant, això és una de les coses que podíem transmetre, que menjar fora de casa… Compte, no vol dir que ens haguem de tancar sempre, però que serà un factor que ens pugui ajudar a que la família o el nen tingui més sobrepès i obesitat. I un altre factor és la mida, la mida de les racions. Quantes vegades anem ara als restaurants i, en comptes d’un plat normal, et posen una font. Jo ho veig de vegades. Jo visc prop de Platja d’Aro i veus un plat així tot ple de patates fregides, un filetasso grandíssim i al costat un trosset de tomàquet i dos trossets d’enciam. Doncs la mida de les racions també ha crescut d’una manera exponencial respecte a fa vint anys. Per tant, en menjar fora de casa, la mida de les racions cal vigilar-ho, i no costaria res, per exemple, dir-li al cambrer quan vas a celebrar alguna cosa, que tampoc cal ser tan tristoi, dir-li: “miri, en comptes de patates fregides, em posa el filet amb una guarnició de pèsols o de mongetes verdes o uns trossets d’enciam”. Són factors que intervenen, i la mesura també, no només dels plats als restaurants, la mesura de les caixes de producte, per exemple, làctics ensucrats. Abans els podies comprar d’un en un. Si jo estic a la tarda a Barcelona, ​​o aquí a Madrid, i em ve de gust agafar-me un iogurt no puc, perquè al supermercat me’n vendran vuit o catorze. És a dir, això no s’ha vist mai. Són estratègies comercials per consumir més, i, és clar, no et venen packs de catorze pomes ni de taronges, els compres a bosses, per descomptat. Però el fet que els packs de cereals, de lactis ensucrats, de croissants, de brioixeria siguin molt grans, també és un altre factor que ens empeny a consumir més. Tendim a consumir més si els envasos són grans. Tendim a menjar més si els plats són grans. T’explicaré un experiment que va fer un expert que és diu Wansink. Van posar a un senyor un plat de sopa i li van dir: “ara volem que vostè ens digui com està aquesta sopa i com se li posa”. Doncs l’experiment consistia que el plat, per sota de la taula, tenia un mecanisme molt ben fet, tipus NASA, pel qual, mentre el subjecte anava menjant la cullera, se li anava omplint el plat, parlant-li, sense que ell se n’assabentés. Ell anava menjant, i un mecanisme feia que el plat s’anés omplint poc a poc perquè no és notes. I, al final, li van preguntar: “què li ha semblat la nostra sopa?”. I va dir: “estava boníssima, i a més plena, eh?, plena”. Aquest senyor s’havia pres dos plats de sopa en comptes d’un, sense assabentar-se’n. És a dir, que està més que demostrat que la mida de les racions fa que mengem més. Jo veig moltes vegades nens pel carrer amb una bossa de patates fregides, que també han augmentat les mides, i veig un nen de tres anys amb la bossa, i dic: “però per què li deixes l’envàs?”. “No, si el nen agafa el que vol i després ell es cansa”, dic:” home, només faltaria això, que es prengués una bossa de dos-cents grams de patates fregides. Quan en els meus temps, les bosses de patates fregides eren més petites”. Doncs això també és un factor que l’hem de gestionar amb afecte i amb prudència, no oferir-los als nostres fills dels productes no saludables, que mengin el que vulguin, no. Que prenguin el que vulguin, això ho diu en Julio Basulto, que és un dels dietistes, nutricionistes més prestigiosos d’Espanya, ho diu: “no cal negar ni oferir a casa, i tampoc forçar, però l’oferta ha de ser de productes saludables, que mengi el que vulgui de coses saludables, però no de productes no saludables, i, sobretot, no tenir-los a casa”. Si ho tens t’ho menges, per tant, el millor és: “no ho compris”. A mi hi ha, per exemple, famílies que m’han dit: “jo li amago les galetes…”, però bé, una criatura de set o vuit anys segur que les acabarà trobant. “És que, com que m’agraden a mi…”, doncs hem d’esforçar-nos si no volem que els nostres fills mengin productes no saludables, doncs el que hem de fer és no comprar-los, perquè, si ho compres, t’ho menges. I, sobretot, també el que és molt important és això, no negar. Si et ve perquè el company del col·legi li ha regalat una rosquilla de xocolata, doncs en comptes de dir: “tu, què fas amb aquestes rosquilles? No, no te la mengis, que això porta un munt de sucre…”, això tampoc serà positiu. Això és molt important, no negar. No oferir i no tenir a casa el que no vulguis que mengin, i donar exemple.

Gema. Es veu que cada vegada hi ha més nens i nenes que no volen prendre lactis, rebutgen els iogurts, els formatges i els ous. Hauríem de, com a pares i mares, ajudar-los a…?

Carlos Casabona. Jo crec, Gema, que més que els nens, són les modes i mites que s’han vist per xarxes últimament, i que són, precisament, els pares els que han llegit que els lactis, el verí blanc, tenim tres verins blancs: la farina, la llet i el sucre, que hem parlat abans d’ell. No són verins, però ara la llet l’estan demonitzant. Llavors, moltes vegades, el que dius, pot ser que el nen ja ho hagi sentit i, llavors, ho rebutgi. Si no li agrada, tampoc passa res. Els lactis, deixem-ho ben clar, no són imprescindibles. És un bon aliment i va complir una missió fonamental quan, en la postguerra, en anys en què no hi havia tanta oferta i no existien els supermercats, era un aliment que conté les seves proteïnes, els seus hidrats de carboni i els seus greixos naturals, encara que siguin saturats. És a dir, que no és un mal aliment i sempre ha estat, podem dir, una manera que els nens es poguessin nodrir amb poc esforç, d’una cosa que els solia agradar i tal. Ara ha canviat i, fixa’t, molts pediatres estàvem recomanant, perquè ens ho deien així a les guies oficials, que havia de prendre un litre de llet al dia cada nen. Ara, afortunadament, hem vist que no és necessari i que això és una exageració, i que fins i tot pot ser contraproduent. Quant estem recomanant? Si al nen li agrada, que torno a insistir, no són imprescindibles en l’alimentació, són bons aliments, però no són ultranecessaris. Doncs, si al nen li agrada, amb dos gots al dia seria suficient, i si no li agrada la llet, però li agrada el formatge, doncs que mengi formatge. Intenteu que no siguin els supercurats, que porten molta sal. Que la sal també és un dels components… Tots ens fixem en el sucre, però ara resulta que, jo lluito molt per això, perquè els nens mengin sense sal els petits i amb la menor sal possible, i nosaltres també ho hauríem de fer, els adults. Perquè el fuet, els embotits, molts curats, molts formatges… porten moltíssima sal. Més d’1,25 grams, hem de mirar les etiquetes de sal, ja es considera que no és saludable.

Gema. I, per tancar, com estem a Espanya respecte a altres països pel que fa a alimentació?

Carlos Casabona. Doncs, Gema, està la cosa una mica malament. A veure, mira, t’explicaré que en els estudis que s’han fet sobre els aliments dels quals treuen l’energia la nostra infància, la classificació no és molt bonica. Tenim el pa, el primer; la brioixeria i galetes i pastisseria, el segon; el tercer, la carn, i, saps on són les fruites, les verdures i les hortalisses? Als llocs tretze i catorze. Els llegums, al vint. L’embotit, en el cinquè. És a dir, que les fonts d’energia d’on treuen la nostra infància, i els adults també, és molt similar, no són les més aconsellables. Però, de totes maneres, a veure, jo vull llançar també un missatge positiu, que alguna cosa està canviant quan veus en xarxes que ja no és, la classe en la qual hi ha vint nens, ja no és friki el nen que porta l’entrepà amb l’hummus o el que porta una pera i no portes els brioixos que, generalment, o la brioixeria o el suc que s’estava veient. I, fixa’t també, que jo penso que hem, ara, d’invertir el que passava fa uns anys, que parlàvem de la dieta mediterrània. Què bona és la dieta mediterrània, els països com Espanya, Grècia, Malta, Itàlia, tot el que és la conca mediterrània, que bé mengem, i que malament que mengen al nord d’Europa, amb tant de greix, amb tanta carn i tant lacti. Doncs, resulta que ara, en l’últim congrés que hi va haver a Viena sobre obesitat, hi va haver un estudi, i així ho certificava també un dels investigadors de l’OMS, que deia que les xifres a Dinamarca, a Noruega, als països nòrdics, d’obesitat infantil són molt més baixes que a la conca mediterrània. Doncs, què hem fet malament?, què hem fet malament? Doncs s’ha perdut la dieta mediterrània, en favor de productes més hiperprocessats, les fruites i verdures ens costa menjar-les. Jo sento, moltes vegades: “és que el nen no menja fruita, no menja verdura”, i li pregunto a la família: “i vosaltres en mengeu?”. “No, és que a mi no m’agrada”, això és bàsic, bàsic. Hem de donar exemple. L’exemple és l’única manera que tenim d’educar. No serveix parlar, serveix actuar. I tampoc amb molt teatre: “menja’t aquestes pastanagues, menja’t aquest bròquil que porta vitamines per aquí, antioxidants…”, el nen dirà: “ui, quin rotllo m’està ficant el meu pare o la meva mare”. Te l’has de menjar amb naturalitat i de manera diària. Tornant a l’estudi, la dieta mediterrània s’ha traslladat al nord d’Europa, i nosaltres estem, com així testifica l’estudi aquest, ANIBES, menjant malament. Però el missatge és esperançador. Jo penso que tots, des de professors a les escoles, els educadors físics, els sanitaris, els dietistes-nutricionistes, els psicòlegs, tots anem remant en favor d’una infància que, esperem, visqui més que nosaltres. I, fixa’t, l’últim apunt que voldria dir-te és com hi ha països com el Japó, que és un dels països amb menys incidència d’obesitat i sobrepès infantil i també adult, ja l’any 1954, tenien lleis en les que feia que els dietistes-nutricionistes estaven donant suport a les escoles els menús, estem parlant de l’any 54, i feien classes de nutrició als nens. Aquesta llei s’ha transformat més recentment, i és una llei molt ambiciosa, en què els mateixos dietistes-nutricionistes són professors d’agregats diàriament a l’escola, i no només elaboren els menús, sinó que ofereixen als pares, perquè això és important, els nens són esponges i saben ja el que és saludable i el que no, doncs són els pares, els que prenen les últimes decisions, als quals se’ls ofereix cursos de pedagogia, d’educació nutricional. Llavors, amb aquestes dues coses… A més, la nutrició apareix com una assignatura curricular en la qual el nen no només tindrà una xerrada esporàdica, sinó que se li preguntarà i en la qual assumirà els conceptes i les matèries que redundaran en que, al final, pugui autoregular-se i escollir per si mateix les opcions saludables, tot i la pressió publicitària, tot i els problemes que hi pugui haver a casa, tot i les presses, tot i les emocions, que hi haurà dies que pugui tenir o no en major o menor grau. El que m’agradaria ara, Gema, és que poguessis fer tu de mirall. És a dir, poder transmetre tots els temes que hem tractat avui a totes les famílies, amics i amigues teves, veïns, familiars… perquè es tracta que la informació es difongui, i que tu ho puguis explicar, i que arribi a la major quantitat de persones possibles tot el que aquí hem tractat.

Gema. Fantàstic, doncs em quedo amb el repte amb molt plaer, així ho faré. Gràcies.

Carlos Casabona. A tu.