Com educar sense por a l’adolescència

Ángel Peralbo. Sóc l’Ángel Peralbo Fernández. Sóc psicòleg i estic especialitzat en l’àrea d’intervenciófamiliar. Especialment porto més de 20 anys treballant amb els adolescents, amb aquesta psicologia que de vegades ens espanta, però que realment suposa una oportunitat per intervenir en una etapa carregada d’emocions i de qüestions veritablement positives.

Tanya Solochek. Hola, Ángel, em dic Tanya. Sóc mare de dos nens i a més treballo amb adolescents. La meva primera pregunta seria: Per què l’adolescència és l’etapa més complicada tant per als pares com per als propis adolescents, nens i nenes?

Ángel Peralbo. Bé, jo crec que bàsicament perquè és una etapa que està entre dos. És a dir, realment és una etapa en què deixem enrere aquest estat infantil, no? I és l’etapa que ens permet arribar a joves i adults. Llavors, la primera característica que a mi em sembla fonamental és: en poc temps es dona tota una revolució. Una revolució que no és la que es dona de zero a sis amb els petitons, i tu ho has pogut viure amb els teus fills, segurament, on realment ocorren moltes coses però ells i elles no són conscients. En canvi, en l’adolescència sí. Són plenament conscients de tot el que els està passant. El que passa és que no li troben molt sentit.

És una etapa trencadora amb el que hi ha. I que anticipa, d’alguna manera. Sembla que, d’altra banda, els estem demanant com adults, no sé si et dona la sensació, tot i que són molt petits encara els teus fills, et dona la sensació que els estem demanant que es defineixin. És a dir, que deixin de ser uns nens i que comencin a ser uns adults. Bé, jo entenc que el que requereix és que els parem atenció. Que possiblement està molt de moda, hem parlat moltíssim d’ells i d’elles, però potser no estem aprofundint en quines poden ser les seves autèntiques necessitats.

Tanya Solochek. I segons la teva experiència, Ángel, tu creus que l’adolescència s’està avançant?

Ángel Peralbo. Hi ha experts… Fora de la meva experiència, hi ha experts que tenen a veure amb els processos més interns, biològics, fins i tot que fan macroestudis, que parlen a nivell nutricional. I sí que parlen que hi ha una anticipació. Bé, jo això ho sumaria al que nosaltres, com a experts, veiem. I és que l’adolescència és un conjunt, és una suma d’aquests processos biològics que, com deies, és una revolució. I sembla que recolzats per una certa precocitat. L’hi sumaria a allò social, que al final és el que realment li dona fins i tot l’etiquetatge de quan parlem d’adolescents. I sí, jo entenc que, efectivament, s’ha anticipat. És a dir, socialment, que a mi em sembla la característica que als adolescents els donaria més aquest caràcter trencador i altres coses, crec que sí, perquè actualment tenen més informació, la informació és més prèvia, no?

És a dir, disposen de més mitjans per fer-se notar. I tenen, potser, també més necessitat des de més d’hora d’arribar a aquesta etapa. Aquesta etapa que, per molt aviat que comencin, jo crec que no hi arribaran. De fet, hauríem de parlar que comencen abans, com bé dius, però, acaben abans o potser acaben després? Perquè jo m’estic trobant que és una etapa que cada vegada s’amplifica més. Llavors, jo sí que crec que hi ha aspectes socials que potser hauríem de considerar perquè estan fent que s’estiguin enquadrant entre dues etapes que sí que estan millor definides.

Tanya Solochek. Quins consideres que són els grans problemes als que hem de parar atenció com a pares i mares respecte aquesta etapa tan revolucionària que és l’adolescència?

Ángel Peralbo. Si hagués de dividir-ho en dos blocs, se m’ocorren els problemes que es veuen i altres que no es veuen. On els pares és veritat que cal estar molt atents. I com que a més és l’etapa en la qual tendeixen, a vegades, a aïllar-se i tendeixen a no manifestar tota aquesta intensitat que tenen, aquest bloc em sembla que és important també atendre’l. Però començant pels que es veuen, òbviament, per exemple, les conductes de risc. Les conductes de risc són pròpies de l’adolescència. Si a més extrapolem la visió a quan són adults, és on es forgen la majoria dels problemes lligats a la manca de control d’impulsos. Per descomptat, addiccions. Per tant, aquests elements de risc, com és l’alcohol, el consum de cànnabis, és clar, tabac, és un dels grans problemes que tenim. Perquè, a més, en la mesura en què es forgin a aquesta edat tindrem adults amb molta dificultat per autoregular-se. Per tant, el tema de drogues i així, em sembla que és un dels elements importants.

No tant el tema del sexe, el tema de les conductes precoces, perquè és l’edat en la qual s’han de donar. Jo diria que l’element de preocupació és quan ho sumem a aquestes altres conductes de risc, on ens estem trobant que si hi hagués alguna cosa que es pogués fer amb naturalitat i sempre amb aquest element també trencador, està generant molta preocupació entre els pares. Perquè es dona en situacions d’autèntica manca de control. De fet, cada vegada veiem més nens i nenes que ho fan i després se senten malament. Perquè no han tingut aquest control per, realment, fer-ho. Una cosa que com a adults, com a pares, podríem veure com una cosa que s’ha escapat completament al seu control. Ells quan estan en aquestes situacions, òbviament, fruit de l’alcohol i altres, no… Aquests són dos dels grans problemes que jo entenc que cal atendre.

Un altre gran problema està relacionat amb els trastorns de la conducta alimentària. És un dels grans problemes, en aquest moment, que segueix creixent. I segueix creixent perquè al final, realment, es forja en un estil de vida. Es forja en un estil d’aprendre a menjar però també d’aprendre a viure. Pensem que no només els adolescents, sinó molt abans, ja comencen a funcionar per models, no? I els models són molt potents perquè són els que al final ajuden els nens a situar-se, a créixer. D’alguna manera, a fer també una projecció a futur de si mateixos i de si mateixes. I aquests models que avui s’estan fixant són models terribles. Des del punt de vista de l’estètica, són molt precoços, amb uns estils i amb unes talles a vegades absolutament inviables. Per tant, ja es forja des de ben petits, en algunes ocasions, uns elements que es veuen. Es veuen, d’alguna manera, estils massa atrevits per a l’edat que tenen. Es veuen conductes de manipulació amb el menjar. Perquè a més descobreixen que als pares, de manera molt primerenca, els pot preocupar això. I tan aviat un menor descobreix alguna cosa que et pot preocupar… Són tremendament bons observadors.

Molt possiblement aquí carreguin les tintes i al final aconsegueixin també fer xantatge. Per tant, hem d’atendre a aquest tipus de dificultats que a més, jo ho diria, amb tints d’anticipació. Podem realment observar molt bé i podem intervenir com més aviat millor. Abans parlava d’aquestes problemàtiques que no es veuen. Aquestes problemàtiques que, realment, només serem capaços de poder abordar en la mesura en què siguem bons observadors i en la mesura en què establim un procés de comunicació amb els nostres fills que ens permeti realment accedir a ells. Si no, és inviable. És a dir, des d’un estil… Per exemple, a mi m’agrada molt parlar dels estils educatius perquè al final és el que als pares els centra sobre com podem fer-ho. Bé, des d’un estil educatiu tremendament distant, fred, que vagi molt marcat de dalt a baix, que sigui molt autoritari, serà molt difícil que realment puguem accedir a aquest tipus de qüestions. També podríem dir que des d’un estil absolutament gens marcat, tremendament flexible, i que gairebé més que pares puguem semblar els seus iguals, tampoc, perquè ens perdrem a vegades aquest rigor. Llavors, encara que sigui un encaix difícil, però entenc que és un equilibri perfectament assolible.

Que els pares es posicionin en aquest punt en el qual no es perdin. En l’adolescència, els adolescents, d’una banda sempre diem que estan desitjant aquesta espècie de límit d’aquests pares perquè els seus amics no els hi posaran, però també estan desitjant un procés d’escolta activa per part dels pares i que realment s’interessin. Encara que a vegades, paradoxalment, no ho sembli. Una cosa que hem vist… I lluny del tremendisme, però una cosa que hem vist en els últims anys és molts adolescents que utilitzen l’autolesió per cridar l’atenció, per autoregular-se, per baixar aquests nivells d’activació i d’ansietat que tenen. I en absolut associats a problemes, en moltes ocasions, molts més terribles. No estem parlant de… No necessàriament lligat al suïcidi, vaja, perquè ens entenguem. I moltes vegades, quan treballem amb aquests nois i aquestes noies… Es dona més en noies, és cert, el tema de les autolesions, però ni de bon tros exclusivament, quan treballem amb ells i amb elles veiem de vegades que són coses molt del dia a dia, molt quotidianes, lligades a les seves pressions amb els seus noviets amb els seus amics i amigues.

I no obstant això els pares, a part que s’han perdut el procés i l’autolesió està tapada, no es veu, no l’han vist, potser, a vegades durant mesos, quan vénen, en realitat no tenen ni idea de per què pot ser. Crec que això és important i d’alguna manera cal tenir-ho en compte. Observar, fixar-se molt bé en el que diuen i el que no diuen. I el canvi d’hàbits. És a dir, és veritat que els adolescents són trencadors, i trenquen amb moltes de les qüestions que venien fent, però si estem una mica atents veurem els canvis que són normals i que substitueixen unes activitats per unes altres, d’aquells que el que denoten és un estat d’ànim molt baix, una apatia tremenda, o una rebel·lia impròpia de l’adolescència que té la seva part, la seva cota i el seu percentatge.

Tanya Solochek. Ángel, i quins problemes t’estàs trobant dia a dia en el teu treball amb adolescents i amb les famílies en l’ús de la imatge dels xavals i les xavales a les xarxes socials?

Ángel Peralbo. Doncs m’alegro que facis aquesta pregunta, perquè cada vegada són més els problemes que ens trobem i que tractem d’identificar. I n’hi ha un que té a veure amb la distorsió de la imatge. És a dir, primer amb voler aparentar el que realment no ets. I amb el que té a veure amb la imatge que ens donen altres persones i que tampoc són. Aquí s’està creant una confusió important. I segon: no només voler aparentar, sinó voler a vegades suplir certes mancances que poden tenir els adolescents en el seu dia a dia a través d’imatges fins i tot pujadetes de to. Fins i tot a vegades voler captar aquesta espècie d’atenció, aquest atractiu que per alguna raó potser no has trobat una via alternativa per normalitzar-lo i de sobte trobes un altaveu, com són les xarxes socials, on ho pot veure no només una persona sinó moltes. I això té diversos aspectes, però el primer…

Estic recordant ara d’un dels molts casos. Perquè encara que a vegades no vinguin amb la demanda fonamental d’això, acaba sortint. I estic recordant ara uns pares que es troben alarmats perquè descobreixen fotos d’alt contingut d’aquest tipus. És clar, el primer és qüestionar-nos fins a quin punt. Els pares et pregunten: “Això ho faig o no? Ho puc fer?”. Però jo el primer que els diria, i el que els deia, és: “No cal perquè ens adonem de certes coses que són evidents”. Era una adolescent, en aquest cas una noia, que ja la seva forma de vestir era especialment provocativa. I això, en principi, aïllat, pot no significar res. Però aquesta mena de necessitat constant que tenia, sobretot en els últims temps, d’estar, primer, connectada constantment, i segon, començar a arribar tard i no explicar on realment estava, començar a canviar d’amics. Hi havia una casuística de característiques que són indicadores. No cal estar com policies, investigant, per saber que realment…

Entre altres coses, perquè si quan comencem a observar venim… En aquest cas van venir una miqueta tard, van venir quan ja hi havia una trajectòria. Què em trobo en un cas com aquest i específicament amb aquesta noia? Unes necessitats de base, una autoestima molt danyada per certes situacions que, d’alguna manera, no solen sempre compartir amb els pares. En aquest cas sí que hi havia filtrada informació, però al final tampoc se li havia donat tanta importància. I aquí hi havia les claus. Una persona que no es troba a gust en el seu grup, una persona que va canviant aquesta imatge constantment. Això es veu també a casa. No acaba d’encertar. I sent una necessitat, i la xarxa social li ofereix la possibilitat de llançar-ho. Això és important, aquesta autoestima. Quan tu reforces i analitzes el que hi ha sota el problema i treballes amb aquesta noia el fet d’aprendre a sentir-se bé perquè si. És a dir, no perquè siguis rossa, morena, més alta, més baixeta o perquè tinguis… No, hi ha altres qualitats. El curiós, quan els preguntes i fas una anàlisi bàsica de les teves fortaleses i les teves debilitats i defectes: “Fortaleses no en tinc cap”. “I defectes?”.

I comencen, i comencen, i comencen, i et fan una llista absolutament tremenda. Tots tenim fortaleses, virtuts, i tots tenim defectes. El gran problema és qui no els veu. I aquestes noies, aquests nois, que estan en aquest moment tan vulnerable en el fons no ho veuen i ho van buscant a través d’algunes de les qüestions més aparents i més cridaneres i que més impacte poden tenir entre els seus iguals. Però al final els deixa en una situació d’encara major desprotecció. Cal parar-se a parlar molt abans. És a dir, no és: “Ens aturem per tenir una conversa seriosa”. Abans de tenir una conversa seriosa hem hagut de tenir infinitat de converses no serioses, que és on l’adolescent filtra, explica, on es relaxa i llavors ens pot explicar una mica, no ens ho explicarà tot. Comencem per aquest procés: estar a prop, observar, realment connectar sense cap tipus de preocupació que a més a més faci que es repleguin molt més i no ens expliquin. I aquí ja veurem certs indicadors.

És a dir, un estat d’ànim en els extrems. No sempre baix. No sempre hem de veure el nostre fill o filla absolutament… Perquè ja s’aïllen de vegades sense que passi absolutament res. Però sí més irascibles, amb uns pics, molt canviants en la imatge, molt canviants en les necessitats, i molt poc regulats en comportaments que fins aquest moment, potser, no ocorrien. Tot d’una… Venien normalment bé a casa. Comencen a venir a vegades una mica regular amb alguna simptomatologia, comencen a fallar més del que fallaven amb l’horari, comencen a ser menys… Aquests hàbits que potser tenien establerts… És a dir, observem molt bé, perquè aquesta desregulació ja és motiu perquè intentem, des de la proximitat, no des del “tenim un problema”… De fet, a l’hora de venir a veure’ns, jo diria que un factor important és no esperar tant. Tampoc banalitzem i anem al psicòleg a la primera de canvi, però entendre que una persona aliena al context familiar té més avantatge per accedir amb aquest adolescent. I això es nota. A vegades els pares tenen aquesta dificultat. No té per què ser el psicòleg, pot ser algú de la família que pugui tenir un cert nivell de línia directa. Però sí donar aquests passos abans que es cronifiqui i generi uns problemes i li haguem de dir: “Anem al psicòleg”, que diran que no volen. Després acaben venint, però aquesta primera resposta fem-la una miqueta més suau.

Tanya Solochek. A mi com a mare hi ha una cosa que em preocupa enormement, i és la influència que les xarxes socials poden exercir en l’autoestima dels meus fills. Per exemple: no ser admès en el grup de WhatsApp de la classe. O el seu grup de WhatsApp dels amics de X esport que juguin. No tenir els 550 m’agrades a Instagram o en altres xarxes socials després de publicar una foto o una imatge. Em preocupa. Com pot afectar això a l’autoestima dels meus fills? I d’altra banda, de quina manera puc prevenir un assetjament a través de les xarxes socials amb els meus fills? O com puc detectar-ho?

Ángel Peralbo. És clar. Si anem al model d’intervenció d’anticipació i de prevenció, en la mesura que nosaltres sabem que això pot passar, i passarà, perquè hi ha qüestions que no evitarem com és l’efecte o la possible influència. Però si ho treballem amb temps i reforcem en aquests nens i nenes la capacitat de sentir-se bé perquè sí, no perquè ets el més llest, o perquè saps molt, o perquè ets el més guapo o més guapa, o perquè tens o no tens, sinó que reforcem des de ben petits, i hi ha moltes oportunitats … Si ens allunyem de l’assoliment i altres, cada dia ens ofereix centenars d’oportunitats per reforçar aquesta autoestima. Si nosaltres això ho hem treballat bé és molt més fàcil que quan després passi, que passarà, perquè pot ocórrer i li pot passar a qualsevol, tindran molta més resiliència, tindran molta més capacitat. I quan ja passa l’adolescència i no sabem ni com ho hem fet ni com ho hem deixat de fer, ens trobem… Bé, primer cal estar molt a l’aguait, com diria jo. Ens n’assabentem sempre tard. Procurem estar molt en contacte amb els mestres, amb els professors, per prémer i testar què és el que pot estar passant. Perquè a vegades se senten malament i no ens ho expliquen.

Tanya Solochek. I enllaçant el que estàs dient, la necessitat d’establir aquests canals de comunicació amb els nostres adolescents, de quina forma, com a pares, podem passar més temps de qualitat amb ells i temps sense que els adolescents se sentin pressionats i vulguin? Això és una cosa que jo crec que com a pares ens preguntem sempre. No vull que el meu fill adolescent es tanqui a la seva habitació, sinó que passem temps de qualitat amb ells, que compartim oci.

Ángel Peralbo. Jo crec que una de les coses més importants és sortir de la nostra zona de… Anava a dir “de comoditat”, és de seguretat. Als pares hi ha alguna cosa que els fa sentir-se molt segurs, però és per la inseguretat que tenen, i és parlar de temes que tenen a veure amb el col·legi, quant has menjat, com has menjat, amb qui has estat, què has fet i quants deures tens. És a dir, hi ha una sèrie de temes que en la mesura en què els pares no els deixen, aniran a un protocol de repetició, d’insistència, el qual els adolescents clarament ja no suporten. Fins llavors poden ser bons i bones minyones. I és com: “Bé, digues-me el que vulguis que jo t’escolto”. Arriba un moment en què ells et desviaran l’atenció. I si de per si s’aïllen, això ajudarà a que veritablement no connectem. Per tant, com a pares, el primer: oblidar-se d’aquest tipus de comunicació. El valor de la comunicació el dona el resultat que té, a qui va dirigida, l’efecte que dona el receptor. Per tant, els adolescents són receptors d’un altre tipus de comunicació.

D’acord, d’una banda jo eliminaria aquesta, clarament. I n’eliminaria una altra que em sembla molt perjudicial, que és la de a futur, la de: “Així no vas bé. Com segueixis així això no ho aconseguiràs. I per aquí vas per mal camí”. És a dir, reforçar el comportament negatiu amb verbalitzacions a futur, que fa que el nostre fill miri i digui: “Ja m’estàs deixant anar el rotllo com sempre”, tampoc. Però insisteixo, això els pares ho fem des de la necessitat que canviï, de la necessitat de provocar en ells una reacció. Per aquí no anem bé. De fet, quan nosaltres els veiem… A més, en això no falla, tots i totes t’ho diuen: “És que no creuen en mi. És que no fan més que insistir-me en que les coses no aniran bé”. I tu els dius: “No, a veure, has entès la comunicació dels teus pares just al revés. El que pretenen els teus pares no és això”. Però és igual el que jo els digui, tant és que el que sentin els seus pares. L’important és com ells tradueixen aquestes frases. I les tradueixen en sentit negatiu.

Per tant, sortir d’aquest discurs és de les primeres qüestions que als pares els ajudarà moltíssim a encaixar. I després, evidentment, hi ha dos elements que em semblen vitals. Fugir de l’enuig, que com emoció bàsica està bé, i que l’hem de tenir, no la triem, surt quan alguna cosa no ens agrada. Però amb l’adolescent es retroalimenta. Hi ha un efecte mirall en el qual si els pares s’enfaden l’adolescent s’enfada, els pares s’enfaden més i acabem tots enfadats. Llavors, l’enuig com emoció bàsica està bé, però cal aprendre a regular-la i treure-la del discurs, treure-la de la relació. És a dir, ens enfadem, moltíssimes de les coses que no funcionen, però que no se’ns noti tant. Perquè veritablement aquí els estem mostrant, curiós, la debilitat. Els estem mostrant, més que autoritat i fermesa, debilitat. Per tant, els pares aquí farien bé… Faríem bé en treballar-ho. A partir d’aquí, amb aquestes claus, podem entrar per la porta gran. Intentant, almenys, connectar amb aquelles coses que a ells els pugui interessar. Cosa que a vegades també, com adults, ens costa com empatitzar.

Volem que ells entenguin què és la responsabilitat, què és un adult, perquè ja els considerem adults per a moltíssimes qüestions, però ens costa a nosaltres entendre que una etapa per la qual hem passat i que podríem perfectament entendre o almenys calibrar millor, ens costa, d’alguna manera, baixar. I el segon element, una vegada que hem gestionat l’enuig ja ens podem donar certs permisos. I el gran permís és apropar-nos a l’adolescent. És a dir, ser capaç d’escoltar-lo, ser capaç de buscar quins són els seus interessos. Una de les grans dificultats, a part del que dèiem, l’enuig i els grans temes dels que ja ens oblidem, una de les grans dificultats és ser capaç d’entendre què hi ha en aquest caparró, què li interessa, sense judici crític. Això és fonamental: no criticar l’adolescent, no estar-li dient constantment que això ho fa malament o que això que li hauria d’agradar no li agrada. Una vegada que adoptem un llenguatge molt més empàtic, una vegada que tractem de veure quins són aquests jocs que realment té a la consola, o quins són aquests temes que potser a nosaltres no ens interessa absolutament res com adults, però aquí hi pot haver una connexió important.

Perquè al final, realment, ells el que volen és que els seus pares també s’interessin per les seves coses. Això és fonamental. Encara que les seves coses ens resultin anodines o directament siguin trencadores amb el que des de petits pensem, aquesta trajectòria, aquests nens que fan l’esport, que toquen aquesta música, que fan aquestes extraescolars amb les que els pares estan d’acord. I de sobte comencen a voler fer coses, com el que vol fer boxa. I llavors els pares ja estan pensant en baralles tremendes en comptes de veure-ho, potser, com… o que vol començar a tocar un instrument, i tocar amb un grup, i els pares ja es comencen a espantar perquè ho comencen a associar amb aquestes conductes de risc que també a vegades ens preocupen. Aquí cal aterrar una miqueta i connectar amb aquests adolescents que estaran encantats. No de compartir-ho tot ni de dir tota la seva experiència vital, perquè siguem realistes, tot no ho explicaran als pares, però sí de començar a filtrar. Sobretot si entenen que, un, quan els digui alguna cosa el pare i la mare no s’enfadaran. I dos, el segon que faran, a més de l’enuig, no és criticar-me i dir-me que el que tinc al cap és una barbaritat. Si aquests dos elements estan ben manejats, serà tot molt més fàcil.

I una cosa que em sembla molt rellevant: no confonguem això amb no exercir de pares pel que fa al normatiu, a la coresponsabilitat a casa, que aquesta és una àrea que tenim molt descurada a vegades. I d’una banda passem de fer-los-ho tot quan són petits, a voler exigir que no hagin fet res amb 14, 15, 16 anys i volem que ja siguin adults i que ho facin tot. No ens perdem. Però és veritat que també això cal exercir-ho.

Tanya Solochek. Jo em pregunto moltes vegades, en quins tòpics no hem de caure en l’adolescència? Jo crec que l’adolescència és, per antonomàsia, l’etapa vital en la que en més tòpics caiem. Per exemple, un d’ells: tots els adolescents són desordenats. És així? Són tots els adolescents desordenats? Per què són desordenats? I en quins altres tòpics no hem de caure?

Ángel Peralbo. És molt interessant, perquè això ens ajuda molt a separar allò que dèiem: el concepte de l’etapa adolescent amb les seves pròpies qualitats i característiques d’aquelles altres qüestions. De separar molt bé el que ens ha de preocupar del que… I per tant, saber una mica més d’aquestes característiques. El tema de l’organització. A vegades a mi em resulta una mica graciós, perquè dius: “Són molt descuidats, són uns irresponsables”. I llavors, ràpidament… Primer, no ens adonem que ho han estat fins ara. Per tant, el factor aprenentatge, han d’aprendre a ser-ho. I resulta que a continuació ja ho exigim. Perquè ja tenen una edat, perquè ja són grandets, i bé, en fi, ja han de ser… La funció executiva… I els nostres amics els neuròlegs ens parlen molt d’això, segurament deus haver llegit alguna cosa, perquè és súperinteressant. De tal manera que la funció executiva és aquella part que més tard evoluciona en l’adolescent. Per tant, és com demanar-li a algú que encara no sap caminar: “Escolta, que ja és el moment”. Que no sap llegir: “Escolta, que ja és el moment”. Hi ha un aprenentatge que no hem de saltar-nos i una instauració d’hàbits per als quals és important la maduresa d’aquesta funció executiva, una part del cervell que ha de jugar al nostre favor, i un aprenentatge, que a vegades ens volem saltar i com ja han arribat a certa edat… Bé.

Hi ha un altre element que em sembla vital. Quan diem que són poc empàtics o que són tremendament insensibles. I dius… L’adolescència és l’edat de l’empatia. Això no és tenir o no tenir: “Doni’m un quilo d’empatia”. La tenen però amb determinades persones i amb determinades temàtiques i problemàtiques. Si diem que també és l’etapa, i això sí que no és un mite: són trencadors. Amb què trenquen? Amb el que estableix. I els pares i les mares i l’entorn i les rutines que hi hagi pogut haver, o certes activitats fins aquest moment, formen part de la ruptura. Però empatitzar, empatitzen. El que passa és que no empatitzaran amb allò que nosaltres… Hi ha molts pares que et diuen: “Realment, quan em veuen afectat sembla que els és igual”. I dius: “Són freds”. Mostren una cara… I a més són capaços de dir-te “t’odio”. Aquest tipus de qüestions. És curiós com és un patró universal que es repeteix. No es copien i no obstant això ho fan tots. I ho fan fonamentalment perquè els emprenya. Són tremendament sensibles. Fixa’t com n’és de paradoxal. Són sensibles a la reprovació, a l’afecte o al desafecte, a la crítica són tremendament sensibles. Quin és el paper que fonamentalment ocupem els pares? Critiquem molt, estem molt pendents del que no fan bé i del que han de fer bé. Encara que ho fem per necessitats pròpies de la família i del paper que ens ha tocat.

Òbviament, com poden estar realment a prop nostre en aquest sentit? Però sí, són tremendament sensibles, mostren empatia, i per descomptat que tenen… Jo crec que aquests són elements que estem farts de dir. Finalment, són irresponsables. La responsabilitat va molt lligada al que parlàvem de l’ordre. La responsabilitat s’adquireix, fonamentalment, quan descobreixes que o ho fas tu o no ho fa ningú. Quan realment no tens aquest suport. Quan el cervell sent aquesta necessitat de… Però és que l’hem cobert durant molt de temps. És que els pares aquí han proporcionat… Jo crec que tenim una generació d’adolescents consumistes.

Però són consumistes perquè han nascut en el moment en què consumir era fàcil. I quan el teu cervell aprèn, que fonamental aprèn per repetició, per un entrenament, i aprens això, doncs és clar, tenim molts nens que ara véns i els demanes que siguin responsables. I diuen: “I això què és?”. Doncs la responsabilitat cal aprendre-la. De fet, jo et diria que penso que estan desitjant tenir responsabilitats. Perquè quan nosaltres treballem amb aquests nens, que al final són unes criatures, i els vas atorgant aquesta possibilitat de responsabilitzar-se amb diferents assumptes, però per ells mateixos i elles mateixes, creixen, maduren. És com si estiguessin esperant que algú, realment, ni els ho donés ni els ho exigís, sinó que els ho facilités, d’alguna manera. Això em sembla fonamental i hauríem de reflexionar sobre aquests mites. Estem molt equivocats a vegades.

Tanya Solochek. I consideres que hi ha diferència en l’adolescència viscuda per elles i per ells?

Ángel Peralbo. Cada persona és un món. I el gènere també genera diferències dins de les persones. Això és indubtable. I el generen els estils educatius. És a dir, eduquem igual un nen que una nena? Tant de bo poguéssim dir que a dia d’avui ja ho hem aconseguit. Però quan nosaltres veiem els nens i les nenes, ja veiem que vénen molt marcats per diferències que estan en el social, però que repercuteixen en el psicològic. Per descomptat, el biològic. Però bé, això sempre ha existit, aquest factor que en elles hi ha una part de maduresa. Bé, què ens trobem? Doncs ens trobem que fins fa relativament poc, sobretot elles, als centres de psicologia venien per problemàtiques lligades a l’emocional. En els últims anys, elles ja també vénen per problemes de conducta. Les conductes de risc també han augmentat moltíssim en el cas de les noies. Cosa que són variacions respecte abans. I efectivament, elles, dins d’aquestes diferències que abans estaven més marcades, han anat igualant-se a un paper de noi. De noi trencador, de noi dolentot.

Aquí s’han igualat, jo crec, des del meu punt de vista, aquests rols, que han fet que vegem canvis, efectivament. A l’hora d’abordar-lo és important el primer factor que jo esmentava. És a dir, la diferència de com t’han educat. Quan a vegades ens pregunten: “I per què encara hi ha en els adolescents i les adolescents tants problemes relacionats amb violència de gènere? Per què continuen tenint relacions tan patològiques?”. Pensàvem que això ja ho havíem solucionat. I jo el que em pregunto és: des de petits els hem educat, a elles especialment, perquè siguin autònomes, independents, tinguin criteri, no siguin submises i, per descomptat, no diguin que sí a tot?”. Perquè a vegades el que volem són nens que facin el que nosaltres diem, i ens trobem, un, amb que potser aquesta no sigui la via. I dos, amb que en el millor dels casos, quan arriben a l’adolescència i trenquen de sobte generen problemes que ens alarmen.

Tanya Solochek. Funciona el “vés a la teva habitació o aquesta setmana et quedes sense sortir, el divendres et quedes a casa”? Funcionen realment els càstigs amb els adolescents?

Ángel Peralbo. La cadireta de pensar.

Tanya Solochek. Sí, sí.

Ángel Peralbo. Aquesta que funciona amb els petits, i amb ells funciona molt bé. Evidentment, a certes edats no ens funcionarà. Només ens funcionaran les conseqüències si són coherents, previsibles, associades. Per tant, moure’ns en els extrems i buscar… O trobar, encara que no vulguem buscar-ho, però ens trobem amb l’enfrontament d’aquest noi o d’aquesta noia que se’ns queda mirant i diu: “No me n’aniré. I no me n’aniré”. O t’ho diu o t’ho… Vaja. No, hem de ser una miqueta més llestos i tenir una miqueta més de mà esquerra en aquest tipus de situacions. I si són situacions que es repeteixen en el temps… Jo recordo… Problemàtica típica d’arribar tard, problemàtica típica de no fer el que t’havies compromès a fer, etcètera, etcètera. Bé, els càstigs en realitat no són una bona fórmula. Les conseqüències coherents, associades i previsibles, i d’alguna manera no pactades, però comunicades sí. Perquè els actes han de tenir conseqüències i els adolescents també ho han de saber. Però la improvisació i el càstig, per res.

Tanya Solochek. Parlant d’aquests límits, com podem establir límits, o com manegem els pares els límits amb els adolescents?

Ángel Peralbo. Doncs com diem: el primer, fugim del càstig com a pedra angular. I ens centrem, primer, en la separació clara d’aquelles normes, aquelles ordres, aquells límits, que entenguem que no es poden sobrepassar. I establim una prioritat. Separem molts que potser fins ara no eren admissibles amb aquests petitons, però que com comencen a ser grans podem posar-los en segon lloc i els ho exposem. Serem previsibles: “Aquestes normes no te les podràs saltar. Entenem que tens ganes, que et ve de gust, però a casa hi ha unes normes”. Les fonamentals les separem de les altres. I les pactem, negociem. L’hora no ha de ser necessàriament ni la que tu, ni la que jo dic, sinó que busquem. Per tant, els estem mostrant certa empatia amb les seves noves necessitats.

Certa inflexibilitat amb les normes que no depenen d’ells per molt grans que siguin, perquè som una família, una tribu. I a més, els estem donant una manera d’aprenentatge adequat. “Com jo sé que tindràs temptacions, seiem i comprometem-nos”. I, per descomptat, el tercer aspecte és… Primer hem dit que fugim de, després prioritzem, i el tercer és: posem conseqüències que a ell li semblaran coherents si les hem posat per endavant, d’acord? I comencem a funcionar amb un sistema previsible que podem anar, d’alguna manera, reformant. Fins un cop a la setmana ens podem asseure. Però que fugim de la improvisació, com dèiem. Això no és “amb el que em vagi trobant vaig resolent”, perquè anirem topant amb aquesta duresa de l’adolescent com resistent que serà.

Tanya Solochek. Estem educant bé els nostres adolescents? En què estem fallant avui dia els pares i les mares?

Ángel Peralbo. A mi hi ha dos aspectes que em semblen crucials. D’aquí se’n poden fins i tot ramificar altres. El primer és: eduquem en la por. Eduquem en la por perquè a vegades fins i tot anticipem l’etapa adolescent molt abans que vingui. I, a vegades, fins i tot encara que els professionals no vulguem ser alarmistes però com parlem de problemàtiques, de vegades hi ha pares que es posen en guàrdia i comencen, d’alguna manera, a anticipar. Sota la por què passa? Ens passem a la sobreprotecció. És a dir, intentem que aquests factors de risc, com estem parlant d’ells, doncs que no els passin sols. Si podem, fins i tot els hi evitem. Si a més els podem, entenguem-nos, “donar recursos”, però perquè se’ls donem nosaltres, llavors els sobreprotegirem. Per tant, no els atorguem aquesta necessitat de descobrir per ells mateixos certs recursos que els puguin ajudar, realment, a abordar les diferents vicissituds que se li presenten a un adolescent. I després, un altre gran tema és que funcionem per models. Si no hi ha exemple, si no hi ha, realment, un procés que t’estic demanant que et controlis, m’he de controlar.

T’estic demanant que controlis l’alcohol, però potser, realment, nosaltres estem donant per fet que es pot beure a partir de certa edat, certes quantitats. És a dir, no cuidem molt l’exemple, de vegades gens, i no obstant això dius: “Hem dipositat tota la confiança en el que jo et dic. Tu fes el que jo et dic perquè jo sóc el teu pare i sóc el que realment sé”. Això no arriba a l’adolescent ni al preadolescent. Comencen a observar. Des de ben petits són tremendament observadors. Per tant, jo em fixaria en això: fugir de la por. I, per tant, no anar a la sobreprotecció, que no ens assegura res. Encara que a curt termini sembli que sí, a llarg termini ens genera persones sense aquesta capacitat d’autodisciplina, control de l’impuls, tolerància a la frustració, etcètera. I, per descomptat, servir tot el que puguem de model. Fugint dels models de la perfecció. És a dir, no té res a veure, no ho confonguem. Sinó entendre que el missatge que millor arriba als nostres fills és el missatge del que realment estan veient.

Tanya Solochek. L’adolescència és aquest moment vital en què, a més, han de prendre grans decisions. Tenen la pressió dels seus amics, del grup d’iguals, dels exàmens, i decisions tan vitals com pot ser l’elecció del seu futur, tant a nivell formatiu com el seu futur professional. Com podem ajudar-los en aquesta presa de decisions que pot condicionar, al final, la seva vida?

Ángel Peralbo. Primer de tot, prenent consciència que en ocasions és més rellevant la pressió. Aquesta mena de sensació que t’estàs jugant una cosa vital. A vegades això és més rellevant tenir-ho en compte que allò altre perquè la vida és molt llarga. És veritat que han de prendre decisions, que estan en un moment difícil, però tenen temps. En realitat, el que a vegades no ens adonem és que aquesta experiència d’estrès vital, de desorientació, el que els genera i el que els fa mal és molt més important: la seva autoestima. Perquè a vegades pensen que no hi ha lloc per a ells i per a elles. Pensen què faran ells a la vida. Jo quan em presenten nens i nenes de 17 i 18 anys amb aquesta sensació, fins i tot a vegades utilitzant la paraula “fracàs”. És increïble. Però és clar, els adults, els pares, ja la tenen aquí. És a dir, ja és una paraula que està funcionant, lligada a la por. Por a que realment no arribin a res i que no aconsegueixin orientar-se en aquesta vida de riscos. Aquesta por es tradueix en pressió, en estrès. Amb la qual cosa, hem de ser molt considerats amb això i eliminar-lo. Cal eliminar-lo. És a dir, pensem que l’estrès i tota aquesta pressió està associada al funcionament, i no. Està associada a bloqueig en moltes ocasions, està associada a més desorientació.

Si els aspectes que resumeixen que una criatura de 17 o 18 anys es pugui aventurar en una línia, en un full de ruta o una altra són una bona anàlisi de les seves capacitats, i hi ha anys per observar-les, i les seves preferències, el que l’apassiona, el que els fa sentir bé, fomentem això. Amb el primer hi ha poc a fer. Durant molts anys sabem, entenem quins són els seus punts forts. Doncs fomentem l’altra part. Com es fomenten a aquestes edats les seves preferències? Doncs interessant-nos per allò que els agrada, ressaltant aquelles qüestions que sapiguem que se’ls nota on flueixen i on no. I tot això cal fer-ho, jo em centraria en aquesta idea, des d’un discurs positiu, optimista, que reforci aquestes sensacions. I no al contrari, fugint de la por… És a dir, estem en un moment vital en què tractem d’anticipar-ho tot. No vivim el moment, sempre estem parlant que hem de sentir-nos segurs a força de controlar el que va o el que creiem que passarà en el futur. El que passarà en el present és l’important. Que se sentin a gust, segurs i segures de si mateixes. Això sí que és una clau. Que discorrin per aquest mapa o per l’altre mapa els augurarà un bon futur, i a l’inrevés. Podem tenir molt marcat un full de ruta perquè ens dona tranquil·litat. Com ens oblidem d’aquests aspectes vitals moltes vegades, efectivament, no arriben, es bloquegen. Tenim uns percentatges molt alts d’alumnes i alumnes que abandonen. I que abandonen i no canvien en una altra direcció, no saben cap a on anar.

Tanya Solochek. Com a pares i mares, com podem gestionar la situació d’una nota que no arriba per entrar a la carrera?

Ángel Peralbo. Bé, no ens queda una altra que aprendre a tolerar la frustració que ens queda des de la normalitat. I des de la normalitat, per descomptat, a aquests nens els la donem entenent que això no és la fi del món, que hi ha moltes vies, i que a vegades pensem… A vegades tots tenim al cap aquest model de “jo serveixo per això “. Bé, hi ha gent que no sap, parlem de la desorientació. Però aquests que ho tenen tan clar i es frustren perquè no arriben cal obrir-los la ment i fer-los entendre que possibilitats n’hi ha moltes. Igual que hi ha gent que segueix una trajectòria, la que vol, i després canvia. També existeixen aquestes possibilitats. Jo crec que cal ajudar-los a gestionar des de la tranquil·litat. No passa res, hi ha altres opcions. És més, hi ha altres opcions… Perquè aquí el pitjor és quedar-nos sense fer res. Per a mi, aquesta mai és una opció. Quan parlen de: “Bé, doncs que s’ho pensi un curs”. No, en blanc no. Per què? Perquè està demostrat que quan un noi o una noia de 17 o 18 anys comença en una línia, li pot encantar. Pot trobar certs aspectes, certes assignatures, certes vies de futur que abans ni s’havia plantejat. Llavors, l’entorn faria bé en enfocar-ho de la manera més natural cap a altres opcions. Que ha de passar pel dolor? Sí, però això ens fa forts.

Tanya Solochek. Podem els pares mantenir el focus de l’interès, de l’entusiasme per aprendre com a forma de mantenir aquesta motivació escolar?

Ángel Peralbo. Per això hem de fomentar la il·lusió, l’entusiasme, i no orientar-nos a l’assoliment. És a dir, orientar a l’assoliment, que és una cosa per al que gairebé sembla que venim constituïts des de ben petits. Entenc que amb alguns individus que els resulti més fàcil pot ser una via. Però realment, al final, l’assoliment és una fita interior. L’assoliment és una sensació que una persona va aconseguint i que et va assegurant de si en el dia a dia està o no satisfeta. Per tant, si els pares posen el focus en la curiositat, en els processos d’observació, en l’enriquiment perquè sí, el jugar a través de l’aprenentatge, etcètera, etcètera, sí. Si anem a un model més impositiu, més estructurat de dalt a baix, en el qual valorem únicament els èxits, tots aquells que no ho vegin clar començaran a forjar aquest terme de fracàs. Per aquí no anem bé.

Tanya Solochek. Sembla que, durant anys, els pares havíem d’acompanyar els nostres fills fent els deures, prenent la lliçó… I avui en dia sembla que hi ha un petit canvi de paradigma i ara són els nostres fills els que han d’estudiar sols, els hem de donar més autonomia. En què quedem? Quin és el nostre paper en això exactament?

Ángel Peralbo. No som els seus mestres, som els seus pares. Per tant, hem de tenir una visió integral i molt més conciliadora amb el que realment ells necessiten en aquest moment. Jo diria, el primer: tranquils. És que sembla que realment volem ja arribar i volem que els nostres fills aconsegueixin aquest èxit. Aquest èxit que a vegades no és més que la projecció dels pares, que tenen al cap que volen un Einstein o que volen el que sigui, i llavors ho tradueixen en aquesta mena de pressió, insistència. Llavors, no, tranquils, tenim molt de temps. Veritablement hem d’insistir en que se sentin bé, forts, que vagin aprenent, es vagin fent a poc a poc responsables, vagin traient aquests recursos per si mateixos i elles mateixes que els ajudin a aprendre. Perquè estaran aprenent tota la vida. A vegades ens carreguem una mica aquesta llavor perquè volem veure ja tot el camp crescut. Segon: valorem l’esforç.

És una llavor que un cop hi és, després creix. I a vegades volem saltar-nos aquests passos atorgant-los els resultats, els recursos, tot aquest suport. Com més suport, més els estem privant a vegades que per ells i elles mateixes descobreixin com fer les coses. Valorem l’esforç. Em sembla que un altre aspecte important és: acompanyem. Aquesta espècie de línia pedagògica del col·legi on siguin, intentem aquest nivell d’involucrar-nos amb el centre i donem suport, reforcem. Perquè és on realment els nostres fills i filles es desenvoluparan i realment aprendran tots aquests mecanismes, aquesta metodologia. Anem a favor, no anem en contra. I deixem-nos una miqueta portar pel que ells ens demanin. De vegades aquestes exigències internes dels pares, aquestes necessitats i aquestes pors fan que prenguem una mica el timó. Som pares, no mestres. I finalment, tenim uns aliats que a mi em semblen fantàstics i que potser hem descuidat en els últims anys, que és l’aliança amb els mestres, professors i professores. No sé què ha passat perquè deixem de veure’ls com un suport, com algú que va en la mateixa direcció.

Perquè tenim un element comú: que ens interessa el nostre fill, que és el seu alumne o la seva alumna. Més enllà que ens caiguin millor o ens caiguin pitjor, més enllà que puguin ser rars i nosaltres també siguem rars. Totes les persones som diferents. No necessitem professors a mida igual que no necessitem pares a mida. Necessitem entendre’ns. I això és fàcil si posem el focus en aquest triangle, si posem el focus en tirar endavant els nostres fills. Estem perdent aquí una aliança que jo crec que ha de fer qüestionar-nos i, per descomptat, treballar-hi.

Tanya Solochek. Ángel, ens podries oferir unes claus per afrontar la tornada a l’escola, a l’institut, a adoptar de nou les rutines després de l’aturada de l’estiu amb els nostres fills i filles adolescents?

Ángel Peralbo. Bé, jo crec que és important que es produeixi… Igual que amb l’adolescent, en altres qüestions, busquem un acord, negociem i tractem de, jo crec que cal establir una miqueta les bases que desfasem però no totalment. És a dir, pactem amb ells quins dies les vacances seran més familiars i quins dies pot arribar, i a quina hora pot arribar, però no tots els dies. Perquè el gran problema és si durant mes i mig o dos mesos estan totalment fora d’una regulació habitual, després serà molt més difícil. Però si hem aconseguit que aquest desfasament tingui un cert sentit, també perquè no hi hagi conflictes a les vacances. Que a vegades sorgeixen tremendament. Que tornem a fer una adaptació de cara al final que tingui més sentit i ens permeti regular, sobretot, l’horari nocturn. Una de les qüestions que més costa al setembre quan tornen.

Segon: aquests horaris, a més, lligats a certa disciplina i certa responsabilitat. Jo entenc que a l’estiu és compatible amb el desfasament. Part de la base que es pot perfectament, encara que es minimitzi, que no s’eviti totalment. Encara que es vagi a dormir tard, que no sigui tots els dies, sinó que es procuri fer un pacte. Amb l’adolescent funcionarà millor. I després la volta que estigui carregada d’optimisme, de control d’aquest estrès que a vegades va associat a l’acabament de curs i l’inici de curs. Evitem això, perquè entrem en un procés… Torno a dir, component llarg, sense pressa. El curs és molt llarg. Llavors està bé començar el setembre planificant, organitzant, però amb certa sensació de calma que a vegades perdem en aquests canvis, i l’únic que fem és que els pares estiguin més estressats i que aquests fills que han estat de vacances amb un nivell, a vegades, de total deixadesa, hagin de posar-se en marxa. Jo crec que aquí hi ha un procés d’adaptació. Si tenim cura de les hores, tenim cura una miqueta de les activitats, potser a la tornada fer esport si no ho han fet, que en moltes ocasions sí que és d’aquestes qüestions que roman. I la presa de decisió sobre quines activitats fem o no.

No és només estudiar, el curs inclou extraescolars, inclou moltes qüestions, i cal parlar-les. Perquè si fins aquell moment no cal parlar-les, els fills fan pràcticament on els pares els col·loquen: escacs, anglès, guitarra, o dansa o natació. Tot d’una, amb els adolescents ja no ens servirà. I aquí jo sí que diria que és un moment fantàstic també per aconseguir d’ells el compromís de fer alguna cosa. Una cosa que els agradi. Per descomptat, que els agradi a ells. Ja no servirà tant que els agradi als pares o que compleixi cap funció de reptes per als pares, sinó per als fills. Però una de les pitjors coses que tenim és aquests adolescents que trenquen amb tot i no volen fer res. Llavors, és millor donar-li opcions. Encara que no siguin les opcions que més agradin als pares. Però que tinguin una altra motivació fora del tema purament acadèmic i que també els ajudi a un cert nivell de disciplina. Pot ser alguna cosa de l’àmbit esportiu, o no necessàriament, però sí creatiu. Jo crec que el setembre és un moment fantàstic per iniciar-lo. Amb il·lusió, amb motivació, i amb el mínim estrès possible.

Tanya Solochek. Moltíssimes gràcies, Ángel, per aquesta magnífica i enriquidora conversa. Estic segura que a tots ens ha aclarit moltíssims punts sobre l’adolescència i ha estat un plaer poder parlar amb tu.

Ángel Peralbo. Moltes gràcies a tu. Un autèntic plaer, la veritat.