Com despertar la creativitat

Angélica Sátiro. Sóc l’Angélica Sátiro. Des de fa més de 30 anys em dedico a l’educació. A mi m’apassiona la creativitat, el desenvolupament de la capacitat de pensar, i la Filosofia per a Nens. Des de l’educació, inventar futurs.

Juana García. Bon dia, Angélica.

Angélica Sátiro. Bon dia.

Juana García. Per a mi és un plaer ser aquí amb tu. Sóc la Juana, em dedico a la pedagogia musical. Ja que se suposa que els músics som creatius, m’agradaria preguntar-te què és per a tu la creativitat i per què estem tan obsessionats últimament amb que els nens han de ser creatius.

Angélica Sátiro. Bé, la creativitat és un camp que diguem que és recent a nivell de recerca teòrica. I és un camp també interdisciplinari. Hi ha gent de diverses àrees que estan teoritzant la capacitat creativa. I la pròpia paraula “creativitat” és polisèmica. Es poden dir molts significats. Per a mi, crear és generar noves, més i millors idees. És a dir, idees amb valor. I després aquestes idees són les que poden ser aplicades en diversos camps a través de diferents llenguatges, inclòs el llenguatge musical. I aquestes idees amb valor, més noves i millors, són les que transformen diferents camps, diferents ambients i diferents tipus de producte, diguem-ho així. Per a mi és molt important entendre la creativitat com una capacitat, no? Tots els éssers humans la tenim en potència, diguem. Vol dir que podem desenvolupar aquesta capacitat. No hi ha, des de la meva manera d’entendre, una persona creativa i una altra no creativa. Hi ha nivells de desenvolupament d’aquesta capacitat.

Angélica Sátiro. Un pot tenir un nivell màxim de desenvolupament que diguem que són els genis de la creativitat. I després, altres diferents nivells de desenvolupament d’aquesta capacitat. I la segona part de la teva pregunta és curiosa per a mi. Saps per què? Normalment, és vox populi, la gent diu que els nens i les nenes solen ser més creatius que els adults. Llavors, la teva pregunta em fa pensar en aquest mite. Perquè la veritat és que en Vigotski, un teòric que m’agrada molt, té un llibret molt primet que val la pena llegir sobre la imaginació infantil, sobre la capacitat creativa infantil. I ell comenta que, de fet, les criatures no són més creatives que els adults. El que passa és que confien més en la seva capacitat creativa. Amb la qual cosa, s’atreveixen més que els adults. Perquè nosaltres els adults tenim aquí sempre el dubte: sóc creatiu o no sóc creatiu? Emetem un judici, tenim por al ridícul: “Ai, què pensaran de mi si faig això?”. Els nens i les nenes es llancen, s’atreveixen. Ara, la teva pregunta tenia diverses parts. Tu deies que per què estem tan obsessionats, has dit.

Juana García. Sí.

Angélica Sátiro. El que jo veig, passant pel sistema educatiu, visitant moltes escoles, estant en activitats de formació de professorat, és que encara el sistema educatiu més aviat no afavoreix el desenvolupament de la capacitat creativa. I per la manera com s’estructuren els processos d’aprenentatge i d’ensenyament moltes vegades el que veig és més aviat un afebliment d’aquesta capacitat. O sigui, en comptes de florir la capacitat creativa…

Juana Rivas. Tot el contrari.

Angélica Sátiro. …hi ha més aviat un…

Juana García. Un tancar-se, sí.

Angélica Sátiro. Un tancar-se a aquesta possibilitat. I parlo de sistema educatiu però no és només l’escola. Jo veig que això passa socialment. Però, al mateix temps entenc la teva pregunta: “Per què últimament està de moda la paraula ‘creativitat’?”.

Juana García. Sí.

Angélica Sátiro. Des del moment que vaig començar a investigar en els anys 80 fins ara veig que d’un “boom” tots han de ser creatius, innovadors… Però això està, infeliçment, encara en el discurs, però no necessàriament en la pràctica.

Juana García. En la pràctica.

Angélica Sátiro. En la pràctica, jo noto, moltes vegades amb pena, ho dic, que hi ha circumstàncies en què una criatura de 11 o 12 anys que està, diguem, ja escolaritzat des dels dos o tres, porta deu o nou anys d’escolarització, jo veig que més aviat té por d’atrevir-se amb la seva capacitat creativa. Van ser entrenats per donar una resposta, l’única correcta, que no s’equivoquin, que no vulguin sentir-se humiliats amb l’atreviment d’arriscar-se a alguna cosa diferent.

Juana García. Quines característiques té la persona creativa per a tu?

Angélica Sátiro. En començar a llegir tots els grans teòrics de la teoria de la creativitat, vaig veure que molts van començar a investigar justament la persona creativa. Amb aquesta intriga de: com és que algunes persones són tan creatives i tenen una potència tan gran que han fet canvis profunds en la ciència, en el món de les arts, en el món del pensament? Aquests genis, com pot ser Einstein o Picasso, o aquests grans genis. Llavors em vaig adonar, quan investigava, que deien diverses característiques del que seria aquest geni. Perquè molts teòrics van anar a investigar als genis i a partir d’aquí van observar quin tipus de característiques, d’actituds tenen, de processos mentals, de manera de posicionar-se. Van investigar això i a partir d’aquí han dit: “Bé, això caracteritza la persona creativa”. I jo, investigant, en algun moment dubtava perquè pensava: “Serà que amb això n’hi ha prou? Amb una llista de característiques arribarem a entendre una cosa que és bastant misteriosa?”.

Angélica Sátiro. I vaig trobar un autor que a mi em resulta més interessant que altres, que és en Mihaly Csikszentmihalyi. Ell el que busca quan parla sobre el tema de la persona creativa és que no és tan fàcil d’etiquetar, que no s’ha de fer com linealment, delinear un perfil i ja està. Que quan algú és veritablement creatiu en el sentit que està molt involucrat en el desenvolupament d’aquesta capacitat creativa doncs a vegades té fins i tot característiques contradictòries. Per exemple, pot ser algú a qui li encanti el silenci i estar sol, i alhora algú molt comunicatiu i amb moltes capacitats d’interacció i del contrari d’aquest silenci i d’aquesta actitud més interioritzada, no? En Csikszentmihalyi parla, per exemple, que una característica és una certa androgínia mental. És a dir, alhora que té uns aspectes molt masculins que són aquests d’emprendre, sortir cap a fora, també té aquests aspectes molt femenins d’una sensibilitat d’amarar-se de tot. Llavors, el que en Mihály ens ajuda a veure és aquesta complexitat del que caracteritzaria una persona creativa. Jo estic molt interessada en això. En com ens fem millors creativament. Llavors una de les coses que em dedico a investigar el que anomeno “ethos creatiu”.

Angélica Sátiro. La paraula “ethos” és una paraula que ve del grec. És el que dona origen a la paraula “ètica”. Però aquesta paraula significa alhora dues coses. D’una banda, és una llar interior. O sigui, el lloc on t’habites a tu mateix, dins de tu mateix. I d’altra banda, és una certa disposició d’estar amb l’altre, d’interactuar amb l’altre, d’actuar en el món. L'”ethos”, es neix amb ell i ja està. És una cosa que es va donant. Llavors, si des de molt petitons, si les nostres famílies, els nostres sistemes escolars, la nostra pròpia societat, es converteix en un ambient que estimuli el desenvolupament d’aquest “ethos” creatiu, cada criatura va creixent ja amb aquesta llar interior. És a dir, amb uns recursos interns que ajudin a donar respostes creatives al món. I alhora, a l’hora de posicionar-se davant d’un conflicte, davant d’un problema, davant d’un procés d’aprenentatge, si ho desenvolupa des de dins, ja es posiciona creativament. No es posiciona només per repetir alguna cosa, sinó per generar respostes noves o una manera diferent de resoldre un determinat conflicte. I ara per ara cal això. Tenim uns reptes en el segle XXI que anem… Llavors, més que voler delinear la gent amb un perfil de persona creativa, jo crec que fem millor favor a les famílies, a les escoles, ajudant al fet que aquestes criatures, des de molt petites, puguin anar desenvolupant aquests recursos interns per donar respostes creatives a la seva pròpia vida al nivell dels problemes a què s’enfronten.

Juana García. I em porta això a preguntar-te: com desenvolupes aquesta creativitat en un nen?

Angélica Sátiro. La primera cosa que crec que és important entendre és que tots tenim la capacitat. No oblidar això mai. Perquè si en algun moment pensem que algú no és creatiu i que l’hem d’ensenyar a ser-ho, jo crec que aquí ja és una gran equivocació. La capacitat creativa no s’ensenya, ja està donada. El que sí que podem fer és crear les condicions perquè es desenvolupi. Estimular-la perquè surti. És molt important pensar sistèmicament, no? Llavors, per exemple, crear un ambient que estimuli aquestes respostes noves. Per exemple, si a l’escola les nostres preguntes només demanen una resposta i aquesta resposta és la correcta i única, si els entrenem perquè siguin així, ja d’entrada et dic que no li estem fent cap favor al desenvolupament de la seva capacitat de pensar creativament. Jo deia que crear és generar més, noves i millors idees amb valor.

Angélica Sátiro. Si tota pregunta només té una resposta, ja no hi ha més, noves i millors idees amb valor. N’hi ha una. Llavors hem de canviar les nostres preguntes. Canviar la manera de preguntar. Cercar fer preguntes que afavoreixin, que s’obri el ventall de buscar possibilitats de resposta. Sense por a equivocar-se. Què passa si ens equivoquem? A veure, qui mai s’equivoca en la vida? Tots ens equivoquem. L’ésser humà s’equivoca de per si, només d’estar humanament al món ja ens estem equivocant. Cert? Llavors, la primera qüestió és trencar amb aquesta por.
Crear aquest ambient que afavoreixi les múltiples possibilitats de preguntes. Alhora, les múltiples possibilitats de resposta. Bé, com? Creant un ambient de confiança. També és important tenir present que els processos també han de ser creatius. Perquè moltes vegades la gent espera un resultat creatiu. Però si tu no vius el procés de forma creativa, com vols tenir un resultat creatiu? Però si busquem processos que siguin processos també creatius que permetin obrir, tancar, fer emergir coses noves, doncs aquí els resultats també poden ser nous. I anar estimulant també aquest “ethos” creatiu. Que es vagi constituint, que cada criatura pugui fer molts assajos de ser, que no es quedi amb un.

Juana García. Si algú no està tan proper a un món més creatiu o artístic, podries posar un exemple més concret de com desenvolupar aquest procés per aconseguir un resultat creatiu?

Angélica Sátiro. Utilitzes la paraula “artístic” i “creatiu”. Jo vull aprofitar per fer una distinció.

Juana García. Sí.

Angélica Sátiro. El camp de l’art com a àrea de coneixement humà, que també ho és, no existeix sense el desenvolupament de la capacitat creativa. Però la capacitat creativa no és exclusiva del camp artístic. No hi ha ciència sense la capacitat creativa. I no hi ha pensament sense la capacitat creativa. Perquè la gent sol associar creativitat amb art i creativitat amb manualitats. Si fem una manualitat estem sent creatius. A veure, hi ha diferents pautes i diferents maneres de fer. Llavors, primer entendre això, que la capacitat creativa hi és per a la vida mateixa. Donaré un exemple que pot semblar ximple però pensem a nivell de família. Després podem anar a un exemple d’escola. Quan portem els nostres nens a l’escola, anem sempre pel mateix camí?

Juana García. Sí, sempre.

Angélica Sátiro. ¿Sí?

Juana García. Gairebé sempre.

Angélica Sátiro. Doncs mira, una manera de fer despertar la capacitat creativa dels nens. Un dia canvia de ruta, a veure què passa. Normalment les criatures diuen: “Ui, per què venim per aquí?”. I aquest “Per què venim per aquí?” ja obre tot un procés que és de percepció del camí, d’entesa de la realitat, de per què anem sempre pel mateix lloc i algun dia canviem, què és el que aquest canvi provoca. És una coseta ximple, no? Sembla una ximpleria: “No, vaig per aquí pel trànsit, és més pràctic. Vaig sense temps, vaig amb pressa”. Bé, s’entén. Però hauríem d’anar introduint petites pautes com aquestes per ajudar a tenir la capacitat creativa desperta i connectada. Un altre exemple en la família. A l’hora de cuinar, de menjar, per què no en lloc de només cuini un adult i…? “Va, anem, menja i dutxa’t”. Una mica les presses de la vida contemporània. Pots dir: “Va, avui inventarem un plat. Aquí tenim uns ingredients. Què podem fer?”. I després menjar-lo.

Angélica Sátiro. O sigui, inventar en la vida quotidiana. Aquestes coses són molt importants per al que jo deia. Has de tenir un ambient que afavoreixi. Si l’ambient sempre és la repetició del mateix, els rols, els camins, els temps, les maneres de fer … Si només repetim, com volem que desenvolupi la capacitat creativa? I ara a l’aula, el mateix, no? Hem de pensar que si a l’aula, per exemple, hi ha tots els nens i les nenes assegudets mirant per a una persona, que és la professora, el professor, no? I només miren aquí, i només escolten aquell discurs, i només han de tornar aquest discurs a l’hora dels exàmens, com volem desenvolupar la capacitat creativa aquí? Aquests nens i aquestes nenes han d’estar mirant a altres costats també, a més de mirar al capdavant dels nens, del que hi ha davant, han de mirar-se entre si. Han de mirar-se. I no només mirar, escoltar. L’aula necessita ser un ambient polifònic. Tu ets de música, m’entendràs bé…

Juana García. Sí.

Angélica Sátiro. …amb aquesta analogia que estic fent. Fan falta moltes veus, veus corals. Perquè com més escoltem a d’altres persones diferents, més internalitzem processos diferents de pensament. I aquí estic utilitzant un terme d’en Vigotski, que és un dels teòrics que m’agraden, quan ell treballa la formació social de la ment. La ment dels individus es forma socialment. En l’ús del llenguatge, cert? Si jo només escolto un tipus de discurs i una persona, doncs això és el que internalitzo. Però si escolto un entorn dialògic, moltes veus, moltes maneres de pensar i d’arribar a resultats dels problemes, doncs aquí internalitzo aquesta polifonia. Llavors, què passa? Tinc com un cervell social diferenciat. Una intel·ligència col·lectiva. Tinc diverses maneres d’entendre el món que fan que la meva sigui més rica.

Juana García. Com que parlaves de referents, et volia preguntar: quants i quins són els referents que t’han portat a aquest camp d’estudi del pensament creatiu?

Angélica Sátiro. N’hi ha diversos. Jo he citat en Vigotski i en Csikszentmihalyi perquè són per a mi importants, un per la formació social de la ment i tot el que té de recerca també de la creativitat de la infància. I l’altre per aquest abordatge sistèmic que entén que no és només la linealitat que ens porta sinó que cal entendre la creativitat des d’una perspectiva de la complexitat i des d’una perspectiva sistèmica. Però jo no puc deixar de citar el meu gran mestre que va ser en Matthew Lipman, el creador de Filosofia per a Nens. En Lipman el que va fer va ser ajuntar la filosofia amb la infància. Abans d’ell, ningú havia fet això. Però una de les coses que ell també va aportar de forma molt important va ser el que ell anomena “pensament multidimensional”. És el pensament que alhora és creatiu, crític i ètic.

Angélica Sátiro. Llavors, això a mi em va donar una espurna perquè és la qüestió d’entendre el pensament no només creatiu o només crític, fins i tot fer antagonismes i contraposicions, sinó que busca aquesta globalitat, aquesta perspectiva més holística. Perquè, de fet, els humans no anem per parts petites. Els humans funcionem com un tot. Quan es divideix en parts és per investigar, és per entendre. També m’agradaria esmentar, curiosament, la Maria Montessori. La Maria Montessori té un concepte molt important per a això que estem parlant, que és el concepte de ment absorbent. Llavors, el que ella comenta és que les criatures com que creen una carn mental, és una expressió d’ella, mentre absorbeixen el món… Llavors, mentre perceben el món, van alhora configurant la seva ment. I això la Maria Montessori no és del temps de les neurociències.

Angélica Sátiro. Avui hi ha el concepte de plasticitat cerebral, no? Que el cervell es fa també mentre es viu la realitat perceptiva. I una altra dona filòsofa fonamental. Ella no va investigar la infància però té un concepte preciós. És la Hannah Arendt, que té el concepte de “natalitat”, que en alguns països es tradueix per “nativitat”. Aquest concepte què vol dir? Que cada vegada que neix una criatura al món, neix la possibilitat de la humanitat de tornar a néixer juntament amb aquesta criatura. Llavors, aquest concepte és preciós. Perquè, a més, ens ajuda a veure la potència de la infància. I aquí ens ajuda a pensar no només què és el que nosaltres donem a la infància quan l’eduquem, sinó què és el que la infància ens dona. Llavors, cada criatura que neix en el món ens dona la possibilitat de reinventar-nos. I això no em sembla poca cosa.

Juana García. No, no ho és. Et preguntaré ara per una eina: el conte. Com podem utilitzar-lo i ens pots donar algun exemple?

Angélica Sátiro. La primera cosa que hem de tenir molt present és que l’ésser humà des dels albors de la humanitat en aquest planeta, sempre hi va haver aquests moments de seure al voltant del foc i explicar-se històries entre si. Sempre ha estat la manera de crear identitat col·lectiva, identitat personal. Sempre ha estat la manera d’entendre el món, d’aprendre un conjunt de valors, de principis, de coses que de veritat importen. Llavors, diguem que nosaltres, els éssers humans, aprenem a ser qui som narrant. Narrant la nostra pròpia història, però també narrant històries d’altres, i la història de la humanitat. Som éssers narratius, som éssers del llenguatge, som éssers que ens constituïm narrant els nostres infortunis, narrant les nostres fortunes, narrant la lluita amb els obstacles.

Angélica Sátiro. És a dir, en les narratives, de manera general, llegendes, mites, contes, novel·les… Tot això ens dona l’oportunitat de tractar tot tipus de temàtica i des d’un lloc que permet arribar de forma amena a les criatures, als joves també, fins i tot als adults. A qui no li agrada que li expliquin una història? Una de les coses que m’encanta ser a la vida és ser escriptora de contes filosòfics per a criatures. Et donaré alguns exemples, perquè estan molt basats en l’observació directa, principalment d’aquesta infància primerenca. Tinc un personatge que és un nen sense nom i ell, per exemple, en un dels seus contes vol un nom i diu: “Però tot té nom menys jo! Com és que…?”. I va dient: “Escolta, hi ha coses que tenen més d’un nom i jo aquí sense cap”. I aquest nen va buscant per què serà que no té nom. I quan va fent això, va ajudant a generar una reflexió i un desenvolupament de la capacitat de pensar d’on venen els noms, quina és la relació entre el llenguatge i la realitat, entre el llenguatge i el món. Perquè, què passa? Quan tenim paraules per anomenar alguna cosa ens enfrontem al misteri del món des d’un altre lloc. Imagina’t un nen molt petitó que diem: “Encara no té vocabulari”.

Angélica Sátiro. No és només una qüestió tècnica no tenir vocabulari. Quan no tenim una paraula, no tenim una entesa sobre alguna cosa, no tenim un concepte. Amb la qual cosa, tenim alguna cosa innombrable. Llavors, els nens i nenes molt petits viuen molt això. Per això tenen altres llenguatges, encara sort, per anar expressant els seus enteniments del món. Però aquest nen sense nom té un altre conte en el qual diu: “Vull no pensar”. És un conte en què ell intenta no pensar, però com més intenta no pensar, més pensa.

Juana García. Més pensa.

Angélica Sátiro. Llavors, ell va transformant a la seva mare amb el pensament. Ell mira la seva mare, i la seva mare li diu: “Aquí hi ha la xocolata calenta”. Una escena molt típica. A més, les seves històries són molt quotidianes, amb la família, amb els amics… Molt d’estar per casa. Llavors, la mare porta la xocolata calenta i ell comença a dir: “Però, d’on ve la xocolata? I per què diem que és així?”. I va preguntant sense parar a la mare. La mare es va quedant aclaparada amb el munt de preguntes. I ell pregunta: “I què passaria si jo prengués la xocolata calenta pels dits dels peus i pugés per dalt i sortís per les meves orelles?”. I ell va dient aquestes coses i la mare: “Au va, prou!”. Una mica reflectint també la nostra actitud amb les preguntes dels nens.

Angélica Sátiro. Normalment volem que parin, però aquí és una oportunitat genial per a continuar desenvolupant la capacitat creativa. Quan hi són és quan podem seguir. El conte, diguem, és una manera de tornar visible un procés que és invisible. Llavors, el que busquem fer amb els contes filosòfics és, exactament, ajudar a veure aquest diàleg interior que és el pensament. I alhora aquest atreviment que tenen els nens i les nenes. Quan els contes estan escrits per a desenvolupar el pensament, per a fer filosofia amb les criatures, per a desenvolupar el pensament creatiu, ja tenen dins d’ells, en l’estructura, models de desenvolupament de la capacitat creativa.
Perquè aprenguin a admirar i voler ser així. Perquè aquesta és una de les coses interessants per ajudar a desenvolupar la capacitat creativa. En Lipman deia que la nostra capacitat creativa s’amplifica quan s’admira la capacitat creativa de l’altre.

Angélica Sátiro. Llavors, jo veig això en la pràctica. Com més nens i nenes poden viure el que ja tenen, perquè són de sorprendre’s. “Mira!”. Oi? Estan així ja. Llavors, si aprofitem aquesta sorpresa en comptes d’endropir-los i dir: “Escolta, que et sorprens per què?”. En comptes d’això, dir: “A veure, què hi ha en aquesta sorpresa?”. Si a partir d’aquí ajudem a educar aquesta capacitat d’admiració, si ajudem a desenvolupar la curiositat que ve a partir d’aquesta sorpresa, sí que estem fent tot un procés de desenvolupament de la capacitat creativa. I els contes poden permetre això.

Juana García. I et plantejo la següent pregunta. Ja que el sistema educatiu és rígid i, com parlaves abans, no fomenta aquesta creativitat, encara que estigui tan de moda, com pot un professor a la seva aula, convivint amb aquest sistema, fomentar la creativitat?

Angélica Sátiro. Jo crec que la primera cosa… Que jo també sóc professora, eh? La primera cosa que hem de tenir molt, molt, molt present és veure’ns a nosaltres mateixes també com a persones creatives. Perquè en l’educació moltes vegades s’ensenya allò que no s’és. Segona cosa: fer un esforç, diguem-ho així, per deixar de fer el que ens van ensenyar que hem de fer. Que és ensenyar, ensenyar i ensenyar, així, mira el meu dit, adoctrinant a l’altre. Perquè com més fem això menys els generem la possibilitat d’emancipació de pensament, d’autonomia de pensament.

Angélica Sátiro. Per què és important desenvolupar la capacitat creativa en l’educació? Entre altres coses, perquè desenvolupa la capacitat de pensar autònomament, per si mateix, amb criteris, i amb capacitat de donar respostes noves als problemes nous o antics. Cert? I buscar crear un ambient que no sigui d’adoctrinament. Però sí que sigui un ambient on es puguin generar aprenentatges entre si. I en aquest sentit torno a en Lipman, perquè en Lipman proposava que les aules fossin transformades en comunitats d’investigació. Jo crec que aquesta idea és molt potent. Perquè si entenem l’aprenentatge com investigació, això és un no parar. Jo quan estic en clau investigadora vol dir que totes les meves respostes són provisionals. Jo les sé fins ara. Però si continuo investigant pot ser que la canviï.

Angélica Sátiro. Si tractem l’aula com una comunitat d’investigació, tots allà, inclosos nosaltres, estarem investigant contínuament. Investigar és estar buscant respostes, plantejant noves preguntes, indagant, qüestionant les veritats que tenim com a dogmes, qüestionant els estereotips, no rendint-se a les respostes banals i ràpides. A més, segons en Lipman, la comunitat de recerca té altres aspectes. I un d’ells era aquella polifonia que jo deia. No només la veu del que ocupi el paper de professor o professora, sinó una veu coral. Altres coses també importants perquè això passi és que el professor i la professora entenguin que no és només una qüestió d’aplicar una tècnica. Jo veig això molt sovint perquè treballo en la formació de professors. A vegades venen unes persones plenes d’il·lusió a explicar-me: “Mira, vaig aplicar aquesta tècnica i ara tots ja som creatius a l’aula”. I jo sempre em quedo mirant i pensant: “Com ho vas aconseguir amb una tècnica?”. La capacitat creativa cal estimular-la de per vida.

Juana García. Y de moltes maneres.

Angélica Sátiro. I de totes les maneres possibles. Utilitzant tots els llenguatges. No és només una tècnica la que ens fa més creatius i la repetició d’aquesta. No és només això. Cal entendre l’educació com si fos un macrosistema creatiu. De tal manera que tots els seus elements, l’ambient, les persones, els processos, els productes d’aquest aprenentatge, passin pel sedàs de la creativitat. I problematitzar-lo. Perquè aquesta és una altra eina interessant en la filosofia: la problematització. Aquesta paraula, la gent s’espanta i diu: “Ui, no vull problemes, eh?”. Però no és problema en aquest sentit de pesadesa psicològica. Els problemes filosòfics són quan transformem en pregunta una cosa que donem per fet que sabem. Llavors, en problematitzar, tornem a obrir amb la pregunta. Amb la qual cosa podem continuar investigant.

Juana García. És clar.

Angélica Sátiro. Si no hi ha un problema… és a dir, si no hi ha una qüestió, no hi ha investigació. I si no hi ha investigació, no hi ha pensament creatiu. Perquè tot ja és el que és. També una característica de les comunitats d’investigació és que acaben sent autocorrectives. Com es donen en situació de diàleg on cada persona pensa per si mateixa però en companyia dels altres, llavors permet que, per exemple, si estem en una comunitat de diàleg tu i jo, una cosa que tu em dius em fa pensar, i jo: “Com serà això per a mi mateixa?”. Em genera autoreflexió, autocorrecció. I alhora, com és desenvolupament d’aquesta intel·ligència col·lectiva d’aquest cervell social, que és més que la suma de les intel·ligències individuals, també fa que la comunitat sigui autocorrectiva.

Angélica Sátiro. Llavors, un profe o una profe que vulgui fer a la seva aula un ambient més creatiu, ha de tenir present això: estar canviant el seu ambient, no deixar-lo sempre igual, perquè si no, no hi ha manera que estimuli res. Anar canviant cosetes i veure què generen aquests petits canvis. I tenir en el propi ambient, en les parets o en els objectes, coses reptadores que els facin dir: “Ui, jo què faig amb això?”. I no donar les respostes. Quan un nen: “Escolta, profe, què faig jo amb això?”. Dir: “Bé, a veure, què pots fer tu amb això?”. És clar que pensar creativament no és només obrir. Si només obrim, obrim, obrim, obrim, i obrir, i obrir, i obrir, i obrir… Ens convertim en bojos, no necessàriament en creatius. El pensament creatiu comporta obrir. És a dir, buscar totes les perspectives possibles, però en algun moment també convergir per arribar a una resposta. I un cop arribat allà, tornar a obrir per obrir moltes, moltes, moltes possibilitats, deixar que emergeixin aquestes possibilitats, per després tornar a concretar. Això cap en matemàtiques, en ciències, en art, en música, en filosofia…

Juana García. En tot. Tu creus que l’art és útil per als nens?

Angélica Sátiro. Bé, aquesta pregunta té diverses parts. Una d’elles té a veure amb la paraula “utilitat” i l’altra té a veure amb la paraula “estètica”. A la vida quotidiana, la gent acostuma a pensar que alguna cosa estètica és com fútil o de poc valor, o superficial, oi? Però a mi m’agradaria preguntar-te algunes coses com a exemple perquè pensem sobre aquesta paraula: estètica. Mira, hi ha uns gossos pel carrer, i hi ha un gos especialment que tu creus que és lleig. Normalment, tindràs més por o menys por d’ell comparat amb un altre que tu creus que és bonic?

Juana García. Més por.

Angélica Sátiro. Aquí està el tema. M’entens? El tema de l’estètica va tan connectat amb decisions ètiques i pràctiques a la vida que quan algú em diu: “És només estètica”, jo sempre em quedo pensant: “No s’ha aturat a pensar-ho bé”. L’estètica és el camp de la filosofia que estudia el poder del gust, de la bellesa, de la lletjor. A la vida quotidiana, bona part de les decisions que prenem les prenem perquè ens agrada o no ens agrada. Perquè ens sembla agradable o desagradable. Lleig o bonic. I després, l’altra paraula que hi ha a la teva pregunta és “útil”. Jo et diré: és molt important el que és útil però també és molt important tot allò que no serveix per a res més que ser un ésser humà. I una societat capitalista, utilitarista, neolliberal com és la nostra, si només ens guiem per allò que és útil ens deshumanitzem. A vegades la inutilitat d’alguna cosa ens torna la nostra humanitat.

Angélica Sátiro. L’Ezra Pound deia que els artistes són com les antenes parabòliques del món. Llavors, què passa amb les obres d’art? Ens ajuden a donar dimensió humana de parts nostres que a vegades estan ocultes. De vegades amb tanta utilitat, perquè no podem perdre el temps amb coses inútils, anem a l’útil, l’útil, l’útil, i ens perdem, a vegades, dimensions que ens fan més persones. Per què l’art en l’educació de la infància, que em deies? Per tot això, perquè aprenguin a créixer amb criteris propis. Entenent el poder que té el gust. I aquests criteris, que són estètics, d’agradable o desagradable, lleig o bonic, la connexió d’això amb decisions polítiques, decisions ètiques, decisions importants en la vida dels nens, de les persones adultes i dels joves també, per tant. I també l’art per humanitzar-nos, per recordar-nos qui som. El llenguatge musical, el llenguatge plàstic, el llenguatge gestual, no? L’art performàtic: la dansa, el teatre…

Angélica Sátiro. Tot això ens torna, com un mirall de nosaltres mateixos. Ens ajuda. La poesia, la narrativa que parlàvem abans, el paper de la literatura com estructurant de qui som. Tot això són qüestions estètiques potents. I justifica tenir la presència de l’art en l’educació de les infàncies. A més d’això, per a mi són molt importants dos altres àmbits. Que és ajudar a cada nen i cada nena a fer de la seva pròpia vida una obra d’art. Aquesta és una idea molt bonica que apareix en els filòsofs. En Sartre i apareix en Foucault. Que cada nen entengui que la seva vida pot ser una obra d’art, que la pot tractar creant-se i recreant-se d’infinites i diferents maneres. Que pot estar no només predestinat a ser una cosa, sinó que pot trencar amb les seves dificultats, amb els seus bloquejos, i poder anar més enllà. Perquè si és una obra d’art, vol dir que va a buscar l’harmonia, va a buscar el procés creatiu de constituir-se com a tal, va a fer diversos assajos. Perquè cap obra d’art és la primera versió.

Angélica Sátiro. Si entenem la pròpia vida com una obra d’art, això és com entendre que podem crear-nos a nosaltres mateixos. I aquí entra aquella dimensió que jo deia abans que va connectada amb la creativitat: la dimensió de la llibertat humana. Que passa per aquesta autonomia de pensament i aquesta capacitat d’entendre que hi ha coses que sí que heretem. Heretem genèticament, heretem culturalment. I, òbviament, això ens converteix. Però l’ésser humà no és només tot allò que hereta dels altres. És també llibertat, és també projecte. I alhora que pot fer de la seva pròpia vida una obra d’art pot també entendre la societat com un gran projecte creatiu col·lectiu. I aquí entra un altre enfocament que m’agrada molt parlar d’ell, que és el de la ciutadania creativa. Que és aprendre a ser aquest ciutadà, aquesta ciutadana, que a través de les seves microaccions al territori on viu, al seu entorn, el pot anar transformat.

Angélica Sátiro. Fa poc vam estar treballant una activitat a partir d’autoretrats de la Frida Kahlo, d’en Chagall, d’en Duchamp, d’en Miró… Amb nens des d’infantil fins a primària vam estar treballant. Ells i elles veien l’obra, feien un diàleg filosòfic sobre aquesta obra, i de seguida creaven els seus propis autoretrats. I a mi em va semblar molt divertit. Per exemple, uns nens i nenes de Galícia, de tres anyets, que deien… Quan van mirar la Frida Kahlo, era una obra dura. Ella ha tingut una vida difícil. Llavors li va entrar un ferro del tramvia. I aquest autoretrat és el seu cos obert amb aquell ferro. Hi ha gent que diria: “Ui, aquesta obra per a nens petits no, que és traumatitzant”. Doncs mira, els de tres anyets, un va mirar i va dir: “Escolta, a aquesta senyora què li va passar? Ha anat al metge?”. És que sembla que estan investigant per dins a veure el que hi ha. I l’altre deia: “No, però hi ha el que tots tenim. Vosaltres no veieu que mengem per aquí i surt per allà?”.

Angélica Sátiro. Llavors, a veure… Quan veiem que els nens de tres anys desdramatitzen el drama, però alhora entenen… Mira el que passa aquí. Van associant aquell autoretrat, que és un autoretrat de dolor, d’una ferida, però que l’ajuda a veure què és el que ell entén del propi cos de l’ésser humà, de què són els processos corporals, que li passa a ell, a ella, o l’enteniment de què passa quan van al metge, quan es fa una cirurgia. Estem parlant de la pròpia vida com a obra d’art. Hi ha diverses maneres de treballar això. I alguna d’elles és fent autoretrats i dialogant amb autoretrats d’altres. Perquè puguin veure que quan un planteja la seva pròpia vida com una obra d’art també ha de plantejar-se com es veu, quina és la seva autoimatge, quin és el seu propi procés d’autoconeixement i d’autoestima. Llavors, a partir d’aquí, aquests nens i aquestes nenes, per exemple, poden fer autoretrats des de les seves ferides. Mira la importància d’això, per exemple, per a una educació emocional. Quan treballem dialogant amb l’obra de l’autoretrat de Frida Kahlo podem ajudar els nens: “Què passa amb les nostres pupes?”. No?

Juana García. És clar.

Angélica Sátiro. Com creem des d’aquest lloc. El poeta Rumi, que és un poeta asiàtic, deia que és per la ferida que entra la llum. Llavors, quan oferim als nens i les nenes la possibilitat de veure des d’aquest lloc, retratar-se, recrear-se, i com sana d’això. Quan els ajudem a veure que poden expressar de diferents maneres el seu autoretrat, els anem ajudant a veure el seu procés d’autoconeixement, d’autoestima, d’autoimatge, i de construcció d’identitat.

Juana García. Com podem ensenyar els nens a pensar per si mateixos? O ja ho fan i no ens n’adonem?

Angélica Sátiro. Pensar ja pensen. I aquesta és la gran qüestió que hem de tenir sempre present. No ensenyem a pensar. El que passa és que podem crear les condicions per afavorir que aprenguin a pensar millor: per si mateixos, de manera crítica, creativa i ètica. Com ho fem? Doncs amb tot allò que dèiem abans. Tenint present la metodologia que afavoreixi que això passi, creant l’ambient propici per a això, podem utilitzar diferents recursos que poden ser contes, jocs, art… Com venia dient abans, la literatura és molt potent, l’art també ho és. Doncs també ho són les activitats lúdiques. I tenint present que cada situació quotidiana és una gran oportunitat que aprenguin a pensar millor per si mateixos. Un tema fonamental és tenir com antenes parabòliques aquí. Saps? A les orelles. Escoltar de veritat, escoltar en profunditat. I a partir del que diuen, anar-los portant al fet que pensin cada vegada millor. És escoltar i anar ajudant al fet que ampliïn, al fet que aprofundeixin, al fet que facin relacions, al fet que connectin amb més. I cada vegada que anem fent això els estem ajudant a pensar millor.

Juana García. T’he sentit dir alguna vegada que els nens són filòsofs ingenus. Quin paper té la filosofia en l’educació?

Angélica Sátiro. Bé… Saps? Un cop em van dir: “Ai, és que els nens són molt ingenus, com poden fer filosofia?”. I va ser a partir d’aquesta postura que jo vaig assumir: “A veure, què significa la paraula ‘ingenu’?”. El sentit etimològic de la paraula “ingenu” té a veure justament amb el contrari del tot. El sentit etimològic ens ajuda a pensar que ingenu és aquell que no és esclau de la idea de l’altre. I en aquest sentit sí, els nens i nenes són filòsofs ingenus. Perquè com estan aprenent, com estan amb aquesta ment absorbent, com estan amarant-se del món, no són esclaus. Som més esclaus nosaltres, els adults. Estem tan lligats a allò que ja sabem, als rètols que donem a les coses, als estereotips.

Angélica Sátiro. En aquest sentit podem parlar que les criatures són filòsofes ingènues. Que no quedaran aquí només enganxades als clixés, a les idees estereotipades i superficials. Aquí entra la segona part de la teva pregunta: quin és el paper de la filosofia en l’educació de la infància? Una de les coses que la filosofia ajudarà a donar és exactament un mètode perquè els nens i les nenes puguin, des d’aquesta ingenuïtat que tenen, des d’aquesta frescor, des d’aquesta no esclavitud de pensament, des d’aquesta obertura de ment, però sí arribar a més. Arribar, per exemple, desenvolupant el costat del pensament crític, que és molt important, no? Pensar creativament és pensar amb criteri, és raonar, és estructurar els seus arguments, és estructurar els pensaments, és saber escoltar també els discursos dels altres, voler entendre el que està més enllà de la primera aparença.

Angélica Sátiro. I ara per ara, al segle XXI, això jo entenc que és un recurs fonamental per afrontar aquest excés que hi ha d’informació en temps de postveritat, oi? Són tants els relats que no et situes. Si no hi ha pensament crític, qualsevol et manipula. I el que anomenem “societat líquida”, que els nens tenen molta dificultat de situar-se. On són els valors? On són els límits? Aquí és fonamental tenir pensament crític per anar entenent el paper dels límits i com els anem posant també. Per exemple, un nen o una nena que no juga a tenir cura de les seves coses i arreglar-les: “Què passaria si ho tiréssim tot a les escombraries ara mateix?”. Per exemple. L’ajuda a pensar: “Què passaria si les teves joguines, quan no estan al seu lloc, desapareguessin?”. “Com desapareixen per no estar al seu lloc?”. Aquí… Tu, a través de l’eina de la imaginació i d’aquest tipus de pregunta, l’ajudes a pensar idees, però alhora l’ajuda a tenir un tipus d’actitud en la vida. No?

Juana García. Sí.

Angélica Sátiro. Un respecte a l’ambient, als seus objectes, a l’espai col·lectiu. O quan un nen o una nena arriba amb una història. Per exemple: “Ah. Tots els immigrants són ignorants”. Aquí tu pots… Si ve amb una expressió com aquesta tu pots dir: “I tu com ho saps això? Què et fa pensar que això és així i no d’una altra manera?”. Quan fas aquest tipus de preguntes, li tornes. I has de dir: “Ups, és veritat, jo com vaig arribar a aquesta conclusió? D’on vaig treure aquesta idea? Aquesta idea està ben estructurada o jo només estic de “repetim-ho perquè vaig sentir-ho dir a algú i ho dic jo també?”. Llavors, aquest tipus de pregunta va estructurant el pensament crític. “A veure, quins són els criteris perquè jo afirmi el que estic afirmant?”. Diguem que la manera de pensar filosòfica és aquesta manera de pensar que no s’acontenta amb els estereotips, que no s’acontenta amb respostes superficials, que no s’acontenta quan una idea no està ben estructurada, no està ben raonada, no està ben argumentada, quan les persones no donen les seves raons. El paper de la filosofia en l’educació passa per això.

Angélica Sátiro. Passa també pel pensament ètic. Aprendre a tenir en compte les conseqüències del que diem. Quan començo a fer això, començo a fer també raonament curós, pensament ètic. Tenir present que aquestes generalitzacions que fem amb molta pressa, en general són arguments dolents i donen origen a racisme, a xenofòbia, a sexisme. La filosofia en l’educació dona aquesta consistència, diguem-ho així, a aquesta manera de pensar i d’estar al món. I a més, jo crec que ajuda a donar coherència. Principalment en la línia de filosofia lúdica que treballem, que es connecta amb la ciutadania creativa. A nosaltres ens interessa no només que pensin bé i que tinguin uns caps grans així brillants. Nosaltres volem bones persones. Millors ciutadans i ciutadanes.

Juana García. Sí.

Angélica Sátiro. Llavors, per a nosaltres és molt important que es connecti pensament amb sentiment, emoció, acció i interacció. Llavors, en aquest sentit, la filosofia ajuda… Aporta també aquestes possibilitats, no?

Juana García. Si dius que educar és escriure cartes al futur, o inventar futurs, què escriuries a la teva carta?

Angélica Sátiro. Què escriuria en la meva carta al futur? Jo crec que la primera cosa que escriuria és… Per als adults. Una part de la carta seria per als adults. Recordar-nos a nosaltres mateixos aquesta idea tan bonica de la Hannah Arendt, que cada vegada que neix una criatura al món, nosaltres, com a éssers humans, podem tornar a néixer, podem reinventar-nos, podem millorar-nos, com a individus, com a societat, com a espècie. Jo escriuria això, és una esperança. Jo demanaria als adults que fóssim partícips d’aquesta frescor de la infància, que ens deixéssim tocar per la infància, que l’escoltéssim, que entenguéssim que aquesta plenitud de possibilitat que és cada criatura, que no només estiguéssim aquí per alliçonar-les, adoctrinar-les, sinó que estiguéssim aquí per a ser tocats per aquesta… possibilitat inimaginable que té cada criatura quan neix. Però alhora, també, que poguéssim reinventar-nos com a societat.

Angélica Sátiro. Jo demanaria en la meva carta al futur que poguéssim reconnectar amb la natura, que poguéssim tenir cura de la nostra casa. Entesa “casa” en el sentit profund. No només la nostra casa on vivim, sinó la casa societat, la casa planeta, la casa que és cada un, la seva llar interior. Jo demanaria que cuidem de la nostra casa, reconnectem amb la vida. Anem a desenvolupar el que Erich Fromm va anomenar “biofilia”, l’amor a la vida. Anem a estimar la vida. Perquè quan estimem la vida, les nostres accions són accions conseqüents amb aquest amor. I no estic parlant d’amor sentimental. Estic anomenant amor a un compromís amb fer que l’altre creixi. Un compromís amb aconseguir, passi el que passi, de no claudicar i acompanyar. No claudicar i acompanyar, i de connectar i de generar més vida a partir d’aquí. No deixar de somiar. De no acceptar la duresa de la realitat però tampoc ser esclau d’aquesta duresa. No claudicar dels seus somnis. En Paulo Freire deia… En Paulo Freire té una Pedagogia dels somnis. Ell deia: “Escolta, si no somiem, què ens queda?”.

Angélica Sátiro. Cal tenir aquesta pedagogia de l’esperança també, de l’obertura de crear possibilitats individuals i col·lectives. Jo posaria també en la meva carta una altra idea de la Hannah Arendt, aquesta filòsofa m’agrada molt, que diu que la política hauria de ser un tipus d’amor mundi, que hauria de ser un tipus d’amor pel món. Jo posaria això. I quan tanco els ulls i faig una prospecció d’aquí a 150 anys, que és una mica més enllà de la meva vida petita, que acaba aviat, jo espero de debò que estigui la infància dignificada, les dones dignificades, la vida dignificada, i que nosaltres, els éssers humans, siguem millors persones i cuidem millor de les nostres cases, el nostre planeta, la nostra societat. Això posaria.

Juana García. Què inspirador. Moltes gràcies, Angélica.

Angélica Sátiro. A tu.