Com condiciones el teu fill?

Beatriz Cazurro. Hola a tots i a totes. Encantada de ser aquí. Em dic Beatriz Cazurro, soc psicològica, psicoterapeuta. Ja fa més de quinze anys que treballo amb nens, amb adolescents i amb les seves famílies i amb adults i adultes. I puc dir que tinc la sort de treballar en allò en què sempre he volgut treballar que, a més, és una feina que em fascina i que gaudeixo cada dia. Vaig estudiar Psicologia pensant que, sobretot, volia aprendre a entendre com funcionen les persones, com arriben a ser qui són, per què els passa el que els passa i els símptomes que tenen. I després de diversos anys de teràpia, em vaig adonar que també, per a mi, era important entendre’m a mi, que aquesta era una de les motivacions principals per les quals vaig estudiar psicologia. I, al llarg dels anys, això ha fet també que vagi canviant una mica la meva manera de treballar i de veure les coses. Quan estudiava, creia que l’important eren les tècniques i que apareixeria una persona, un nen, una nena, un adolescent, un adult i que es posaria davant meu i jo li explicaria el que havia de fer per estar bé, com si jo fos una font de saviesa que ells i elles no tenen. I amb el temps he anat aprenent que no és tant així, i que és bastant més important la relació que es genera amb els nens, les relacions amb les quals creixen, les relacions, també, com a terapeutes, educadors, pares i mares amb ells a l’hora d’intentar ajudar-los que les tècniques o els coneixements que tinguem, moltes vegades. I potser un dels aprenentatges més importants que he fet al llarg dels anys és que els diagnòstics no defineixen qui som, que simplement són una col·lecció de símptomes que ens donen un mapa, a vegades, per acostar-nos a les persones, però que no diuen res de qui som, ni diuen que estiguem malalts. Simplement expliquen això, que ens hem adaptat a entorns complicats i que aquests símptomes són com el senyal que potser necessitem algú que ens escolti d’una manera diferent.

Aquest és l’enfocament amb el qual treballo ara mateix. Una experiència que em va marcar molt, just després d’acabar la carrera, va ser que me’n vaig anar a treballar a Letònia, un país del qual no tenia ni idea de l’idioma. I vaig començar a veure com hi havia nens i nenes que no compartien llenguatge amb mi i que resulta que intentaven comunicar-se més amb mi que amb algunes persones que sí que parlaven l’idioma. I a partir d’aquí és on es va començar a sembrar una llavor que he anat estudiant i que he anat desenvolupant i que he anat comprovant al llarg dels anys en la qual he vist, efectivament, que les relacions són molt importants, que els comportaments dels nens i de les nenes que a vegades volem canviar no són més que una manera d’explicar-nos el context en el qual estan vivint i algun malestar que a vegades ells estan tenint. I ara m’enfoco, sobretot, a treballar amb aferrament, amb trauma, amb relacions i a ajudar nens i adults a valorar la forma en què han hagut d’adaptar-se a les seves vides, a entendre els símptomes que tenen, o els comportaments que a vegades volem canviar, com un senyal que s’han adaptat de manera molt valuosa a un entorn que, potser, no era el millor, en el qual potser no hi havia prou connexió. I això és el que m’agradaria transmetre-us avui aquí, també. Augmentar una mica aquesta sensibilitat cap a la infància i poder ajudar, com a adults, de la millor manera possible, al fet que ells estiguin en equilibri.

Mónica. Hola, Beatriz. El meu nom és Mónica, tinc 19 anys i estic estudiant per ser educadora infantil i et volia preguntar sobre el teu llibre. Hi dius que els adults i els pares o mares que serem en el futur depenen de la infància que tenim. A què et refereixes amb això?

Beatriz Cazurro. Fixa’t, jo crec que hi ha una part bastant evident per a gairebé tots els que siguin pares o mares. Segurament s’hagin trobat en la situació de dir: «Estic parlant exactament igual que la meva mare», fins i tot en situacions en les quals potser no ens agradava el que estaven fent. Com que tenim consciència que hi ha coses que ens agradaria fer diferents i no ens surt. Això té un sentit, perquè aprenem a ser pares sent fills. Tenim un model tota l’estona del que és ser un pare o ser una mare o unes figures de cura, depenent de qui ens hagi cuidat. Però bé, parlant en general, parlaré de mares i pares. I això és el que hem normalitzat. Si ens tractaven amb afecte, ens sortirà amb molta més facilitat tractar amb afecte. Si ens cridaven, ens serà molt més fàcil que ens surti cridar. Això, moltes vegades, genera molt sofriment perquè hi ha mares, pares o profes que diuen: «Jo no vull fer això, i així i tot ho faig. Jo no vull cridar, i així i tot em surten crits. No sé què em passa». I aquí sí que em sembla important poder explicar que la forma en què ens tracten des de petits les nostres figures de referència durant els primers anys, el que fan és que configuren una mica l’arquitectura del nostre cervell i del nostre sistema nerviós. Que el cervell ve determinat genèticament com es desenvoluparà, però l’ambient afecta a com es desenvolupa. I l’ambient més directe són les relacions amb els nostres pares i les nostres mares. Llavors diferents àrees del cervell, la substància grisa… hi ha més o menys substància grisa en diferents àrees del cervell, depèn de com ens tractin. Si les necessitats dels nens i les nenes no són ateses, la connectivitat entre diferents àrees pot ser diferent, pot haver-hi àrees que estiguin hiperconnectades o àrees que estiguin hipoconnectades.

El sistema nerviós autònom tindrà un funcionament automàtic per poder protegir-nos i adaptar-nos a les situacions que vivim i això, evidentment, després ho portem a la nostra vida, a les nostres relacions també quan som pares, mares o educadors o educadores. Llavors, depenent d’aquestes relacions, el nostre cervell es configurarà d’una manera, veurem el món d’una manera determinada, ens relacionarem amb el món d’una manera determinada, i això passarà, també, amb els nens. Per això dic que no és només el model que tenim, sinó tota una configuració neurofisiològica que s’ha anat creant arran de les relacions que tenim, i que ens afectarà en la nostra manera de processar la informació, de creure en nosaltres, en el món, en els altres… Afecta a moltíssims nivells.

Ángela. Hola, Beatriz. Jo soc l’Ángela, tinc 20 anys i estic estudiant per Magisteri de primària. T’he sentit parlar sobre que hem de tornar a la nostra infància per entendre com som i reconstruir-nos i volia saber com ho podem fer sense distorsionar aquest record.

Beatriz Cazurro. Jo crec que és molt important que entenguem que nosaltres no triem distorsionar els records perquè sí. A veure si m’explico: generalment, quan parlem de records, parlem de memòria episòdica. És a dir, aquests records que són com escenes de sèries de televisió: el dia que vaig anar a la platja i vaig caure i vaig plorar i em vau comprar un gelat. Aquests records que tenim més clars. Però aquest tipus de memòria no comença a aparèixer fins a, aproximadament, els tres anys, també amb l’aparició del llenguatge. I això no significa que abans dels tres anys no recordem res, el que passa és que el que recordem és en l’àmbit corporal. Tenim una memòria corporal. Llavors, tenim diferents sistemes de memòria que van codificant el que ens va passant de manera paral·lela, i que moltes vegades, depenent de l’entorn en el qual visquem, van a la seva bola, com que no es comuniquen. Llavors ens trobem amb persones que diuen que han tingut una infància molt feliç, i el que recupera la memòria episòdica són pallisses. O tenim persones que diuen que tenen molt bona relació amb els seus pares i la memòria corporal el que sent és molt de rebuig. Hi ha molts casos de mares i pares que tenen nens i quan tenen un bebè diuen: «Jo em portava molt bé amb la meva mare, i ara la meva mare ve a casa i no la suporto i no sé què passa. Però si teníem molt bona relació, què ha passat?». Llavors, quan ningú ens ajuda que aquestes diferents memòries s’integrin, ajudar a comunicar-les quan ningú ens escolta en aquests diferents nivells, quan ningú anomena totes aquestes sensacions corporals, ens ajuda a narrar els nostres records en ordre, quan ningú ens ajuda a posar consciència sobre com anem funcionant, aquests sistemes de memòria fan el que poden. I a vegades van descoordinats.

La meva feina, per exemple, quan estic amb pares o amb mares o amb mestres, que no saben gaire bé què els passa amb els nens i amb les nenes, es tracta de veure això: què ha codificat la teva memòria episòdica, què ha codificat la teva memòria sensorial, què ha codificat la teva memòria procedimental en la teva manera de funcionar, de relacionar-te amb els altres, a què reacciones, què és el que et fa por… tot aquest tipus de coses, i agafar aquestes peces i fer un puzle a mida de la persona que tens davant, sobretot per poder integrar la història que tenim, poder saber una mica el que ens ha passat i poder separar-ho de les necessitats dels nens. Si jo tinc una sensació de rebuig molt gran, com l’exemple que deia abans, quan un nen està plorant, i jo sé amb el cap que no té res de dolent que estigui plorant, si no entenc gaire bé per què em passa això, moltes vegades comença la culpa, comença la vergonya, i: «Tinc una cosa dolenta», i: «Per què reacciono així?». I quan entenem una mica d’on ve i ho podem integrar i podem expressar l’impacte que va tenir per nosaltres que ens rebutgessin, per exemple, que ens rebutgessin el plor, podem separar la nostra història de la dels nens i els podem veure per qui són i els podem tractar de la manera que necessiten. Llavors, no es tracta de no distorsionar els records, els records s’han codificat com s’han pogut codificar, sinó d’agafar les diferents peces del puzle i fer el puzle de la vida que veritablement hem viscut i poder encaixar i veure les incoherències, les codificacions que a vegades han estat oposades i poder qüestionar-les amb obertura per poder fer el puzle i poder expressar les coses que s’han quedat sense expressar, moltes vegades.

Nuria. Hola, Beatriz, el meu nom és Nuria. Mira, jo crec que, en els últims anys, sobretot, tenim una visió molt idíl·lica de les famílies. Tot són alegries, tot són somriures, diversió, surten joguines educatives per tot arreu… Què podem fer les famílies del carrer per no sentir aquesta pressió de «la família perfecta»?

Beatriz Cazurro. Jo crec que, per començar, la informació sempre és poder. I poder conèixer una mica més sobre desenvolupament dels nens i nenes normal ajuda: entendre que els nens es mouen, embruten, salten, desordenen i que això és una part natural de la infància. A més, parlaves de les xarxes socials. A les xarxes socials se sol mostrar la part més bonica, però la maternitat i la paternitat no només venen amb coses boniques. Jo crec que cada vegada comencem a parlar amb una mica més de naturalitat del que significa ser mare i ser pare, però fa falta parlar més, jo crec, encara, de les parts que són molt difícils. Tenir nens a càrrec suposa tenir una persona que neix absolutament dependent de nosaltres i que aquesta dependència dura molts anys, va canviant de forma, però dura molts anys i amb una demanda brutal, constant i una responsabilitat molt gran. Llavors, el mer fet de tenir nens és tal responsabilitat que ve amb coses que no són agradables i que són difícils. I ve amb molts dubtes, ve amb moltes pors, ve amb tot això que parlàvem, de sensacions que es desperten que ni tan sols sabem per què es desperten, ens posa en un mirall que a vegades reaccionem de manera que no ens agrada. Tot això també és part de la maternitat i de la paternitat, i crec que és important que comencem a normalitzar-ho i a parlar-ne amb naturalitat, i que la resposta de l’exterior a qui li ho expliquem no sigui: «Bé, tu t’ho has buscat, no haver tingut fills», que a vegades és la resposta que arriba i no és justa, perquè pot ser una decisió conscient de la qual s’estigui absolutament convençut i així i tot ve amb totes aquestes coses tan complicades. D’altra banda, crec que és important deslligar-nos d’aquesta idea de mare perfecta. I anava a dir de pare perfecte, però crec que és més de mare perfecta que de pare perfecte.

Així i tot, entenc que hi ha molts homes que també senten aquesta pressió, o que ara estan molt més involucrats que fa anys. Però la perfecció no existeix. Ni tan sols és necessària. Si sabéssim veritablement el que és una relació segura i poguéssim haver viscut relacions segures a la infància, crec que tindríem tots claríssim que no eren perfectes. Les relacions segures no són perfectes. Si tu tens una parella que va cada dia a casa i et porta flors, i et parla sempre amb afecte, i sempre fa els plans meravellosos, i un dia descobreixes que ho fa tot perquè ho escrivia en un llibre, no et sents segura. Dius: «Qui és aquesta persona?». Llavors, les relacions segures són amb éssers humans reals, amb limitacions reals, amb imperfeccions reals i amb capacitat de reflexió, de connexió i de reparació, i de demanar perdó. Crec que això també és important, parlar que tots tenim limitacions i no passa res. És així, i està bé. I per als nens no és problema que les seves mares o pares no siguin perfectes. A vegades es parla de ser mare o ser pare com si fos una activitat aïllada de la resta de la vida, i els nens arriben dins d’una vida que ja teníem de parella, d’amics, laboral… I, de sobte, tot això s’ha de tornar a encaixar d’alguna manera. Llavors, jo crec que és important deixar de pressionar perquè la vida de parella continua sent la mateixa, que ens cuidem moltíssim, que continuem fent exercici, menjar sa… Són tantíssimes coses les que se’ns demanen que és impossible aconseguir-ho. I és una font de frustració brutal, perquè encaixar la maternitat amb el cansament, amb les crisis de parella que suposa, amb les crisis amb la família d’origen que suposa, moltes vegades, amb el món i com funciona, la falta de conciliació laboral, la falta de suports, la falta de sosteniment per a pares i mares… No es tracta de demonitzar, tampoc, el que és ser pare o mare.

Però sí que poder anomenar la realitat, la bonica i la no tan bonica. Sobretot, perquè una vegada que li donem l’espai que té i sabem quin terreny estem trepitjant, també és més fàcil veure quin és el pas següent que volem fer per estar una mica millor o per viure’l de la millor manera que puguem. Si som tota l’estona aquí, però volem arribar a una meta inassolible estarem tota l’estona frustrats i les parts que sí que es poden gaudir estaran tenyides d’una exigència impossible que no ens ho permetran.

Noa. Hola, Beatriz. El meu nom és Noa. Moltes vegades, al llarg del dia, ens sentim culpables per no poder arribar a tot i ens sentim culpables, també, amb nosaltres mateixos. Llavors, la meva pregunta és: què podem fer per suportar aquests sentiments?

Beatriz Cazurro. Hi ha una cosa que jo em veig repetint moltes vegades a les sessions de teràpia, que és que no podem no sentir el que sentim. Moltes vegades la petició és: «Com és que no em sento culpable? Com ho faig per no sentir la culpa?». I jo crec que això és una altra exigència impossible. Es tracta més gairebé de ser conscients que estem sentint culpa i d’entendre una mica el que ens vol dir i quin tipus de culpa, d’alguna manera, estem sentint. En els últims anys, a més, la culpa té molt mala premsa. Entenc per què, perquè, és veritat que, parlo molt de les dones, però és que crec que, en temes de maternitat, les dones tenim un paper una mica diferent o unes exigències una mica diferents i se’ns ha ensenyat a sentir-nos culpables pràcticament per tot. No? Les mares… És facilíssim sentir: «És que em dutxaré jo sola deu minuts i em sento culpable perquè el bebè no es vol quedar amb mi». O: «És que vull quedar amb una amiga, però em sento culpable, però si no vaig amb la meva amiga em sento culpable perquè estic tot el dia a casa i també vull sortir. I si tinc relacions sexuals, em sento culpable perquè no em ve de gust, però si no les tinc, també, perquè el meu marit s’enfada». Tot això hi és tota l’estona, i jo crec que és important que comencem a qüestionar tota aquesta culpa que és molt enganxosa i que tota l’estona és pesada, que ens està dient que tota l’estona estem fent alguna cosa malament, que som males mares, mals professionals, males parelles, mals amics. I no es tracta de deixar de sentir-la, sinó de posar-la en un context, entendre veritablement que hi ha coses que no fan mal i que, al contrari, són bones per al nostre benestar, fins i tot per al benestar dels nostres fills, i poder fer les coses, sentir la culpa, fer-li un forat i dir, així i tot: «Crec que em ve bé sortir a fer una passejada avui i desconnectar per després tornar, estar jo bé i que també tots els altres puguin estar bé».

Però hi ha una altra culpa, que, per mi, és una culpa sana, que és la que ens… com una espècie de guia de les relacions. Si jo transgredeixo els teus límits, si jo t’insulto, si jo et parlo malament, és normal que senti un malestar. I és normal que si jo reconec el mal que t’he fet, jo em senti culpable. No per insistir, no per estar tot el dia dient-me com d’horrible he estat, sinó per poder fer-me’n càrrec. I si jo no sento aquesta culpa, no m’adono que t’he fet mal, no puc reparar-ho i no puc demanar-te perdó, o no puc reflexionar per a la pròxima vegada què és el que m’ha passat. Llavors, aquesta culpa, per mi, és molt valuosa respecte als nens i a les nenes, perquè els adults moltes vegades els tractem de forma desajustada, moltes vegades no veiem les seves necessitats. Moltes vegades els tractem malament perquè, efectivament, no arribem a tot: volem arribar a tot i, com que no arribem a tot, acabem explotant amb ells. Llavors, si no en som conscients, si no podem notar-la, no ens en podem fer càrrec. Les relacions segures passen per ser relacions en les quals som conscients de quan hem fet alguna cosa que no tocava. I podem començar, almenys, a prendre el camí per poder reparar-lo. Llavors, la culpa, crec que la sentirem, una altra cosa és quina tipus de culpa, quina informació m’està donant, i quin tipus de passos faig jo una vegada que la sento, com faig per poder pair-la i seguir endavant.

Ángela. Hola, Beatriz. Soc l’Ángela. Els nostres fills treuen a la llum totes les nostres pors i les nostres necessitats de control. Què podem fer per no condicionar-los?

Beatriz Cazurro. Crec que, primer, acceptar que els condicionarem a vegades, que això ens costa molt. És una altra vegada l’exigència aquesta de no condicionar-los mai, no posar-los res nostre a sobre i no sé com de fàcil és. Potser hi ha gent que pot, però crec que l’habitual no és això. Llavors, per començar, acceptar aquesta imperfecció i que a vegades sí que els condicionem o a vegades sí que els intentem condicionar. Al final, el control és una manera d’intentar sentir el més semblant a una seguretat interna que no tenim. Moltes vegades el que fem és intentar controlar els nens i les nenes per nosaltres quedar-nos tranquils amb una sèrie de pors que a vegades ni tan sols sabem que tenim. Si jo tinc un nen petitó i vol enfilar-se a un tobogan molt petit en el qual no hi ha gaire perill, però a mi em fa molta por que caigui, l’agafaré i intentaré controlar el moviment perquè no vull que caigui. Ara, és molt diferent que em faci por que caigui perquè jo vaig caure i em vaig fer molt de mal i se’m desperta tota aquesta por, perquè em fa vergonya el que puguin pensar de mi si el meu fill cau, perquè no hi confio, perquè no vull que explori i no vull que se separi de mi i vull que segueixi als meus braços… És a dir, hi ha diferents pors que poden estar sota una mateixa manera de reaccionar. El que és clar és que hi ha un nen, en aquest cas, que vol enfilar-se, i hi soc jo, que tinc molta por i no estic deixant que ho faci. I això li suposarà frustració i li suposarà la impossibilitat d’enfrontar-se a una situació en la qual podria sentir, per exemple, molta eficàcia, o conèixer el seu cos, com funciona, i és una pèrdua per aquest nen. El tema és poder conèixer quines són les nostres pors, poder separar-les.

I, en aquest exemple concret, fins i tot no és no tenir por, és poder dir a aquest nen: «Mira, tu vols enfilar-te i jo tinc por. Com gestionem això? Tu tens aquestes necessitats, a mi m’està passant això, la teva mare té por ara mateix. No puc no tenir-ne i potser em poso aquí, molt a prop, d’acord?». I la resta, respiro. Però per això, per poder conèixer les nostres pors i per poder sostenir les nostres pors hi ha un procés personal, que no és fàcil, de poder aprendre a regular-nos. I de poder aprendre a tenir sensacions grans sense actuar-les. Això és el que anomenem “sostenir” moltes vegades els adults: notar que tinc una por al cos i poder respirar, i estar-hi i poder gestionar-ho d’una manera que no sigui anant a controlar el meu fill per jo quedar-me tranquil. Hi ha un procés d’aconseguir seguretat interna, confiança interna, d’aprendre a regular el nostre sistema nerviós i això, quan no ho hem tingut de petits, moltes vegades requereix una altra persona. En el meu cas, a la meva feina, és el psicoterapeuta, però també hi ha relacions d’amics, hi ha relacions de parella, hi ha relacions molt boniques que no tenen per què ser amb un professional que poden ajudar a fer això. Quan nosaltres podem aprendre a regular-nos i comencem a posar nom a la meva por a l’abandó, la meva por a la solitud, la meva por de veure’l plorar, podem començar a sostenir-ho i a veure què és el que necessita el meu fill, d’una banda, que és el que necessito jo, de l’altra banda, i com, amb això, busco una estratègia que, d’alguna manera, ens estigui cuidant a tots dos. Si us hi fixeu, és una mica com adoptar una mica la nostra infància: cuidaré això que no està cuidat de la manera que jo hauria necessitat per poder també atendre aquest nen que és aquí i que té necessitat de separar-se, d’explorar, de fer la seva vida i que jo, per por, tinc un impuls de parar-lo i de controlar-lo.

I això de tornar a la infància i de reconèixer pors o manques no es tracta de fer una crema de bruixes als nostres pares ni a les persones que ens han cuidat. És, més aviat, un reconeixement. És molt tabú parlar del que ens va passar. Sembla que és una traïció als nostres pares parlar de les coses que no ens han sabut o que no han pogut, pel motiu que sigui, donar-nos. I, al final, som adults i ens acabem quedant sols amb les nostres ferides sense poder reconèixer-les per la por de trair-los, a ser-los deslleials. Llavors partim de la base que tant nosaltres amb els nostres fills, com ells amb nosaltres han fet el que han pogut. Aquesta és la base de la qual partim. Però podem anomenar això i alhora anomenar el que ens ha passat i l’experiència que hem tingut nosaltres, sobretot per poder fer-nos-en càrrec i no continuar perpetuant danys que potser poden parar. I que podem fer-nos-en càrrec i podem deixar de passar a les següents generacions. Llavors crec que la resposta, veritablement, és conèixer-nos, anomenar les pors amb totes les seves paraules, si és una por a l’abandó, és una por a l’abandó, i poder ser molt honestos i reconèixer: «Em fa tanta por que el meu fill creixi que no el vull deixar créixer». I això sona molt lleig, però està passant. Llavors, poder reconèixer-ho i poder parlar-ho, i que tinguem entorns segurs on poder dir-ho i que no se’ns jutgi i ens ajudin a teixir altres maneres de poder gestionar aquesta por, altres relacions que ens sostinguin, que no siguin les dels nostres nens perquè ells siguin els que ens cuidin. I a partir d’aquí, evitarem mecanismes de control, que poden ser violència física, pot ser abús emocional, pot ser llum de gas… Hi ha molts tipus de violència que podem utilitzar per intentar controlar. I la violència sempre és nociva. Llavors, si volem no fer mal, la millor forma és començar per nosaltres i fer-nos càrrec del que ens passa al ritme que puguem, amb els suports que puguem anar aconseguint.

Gabriela . Hola, Beatriz. Sabem que la criança no és fàcil, però què recomanaries a les famílies monoparentals o a les famílies que no estan d’acord pel que fa a l’educació dels seus fills?

Beatriz Cazurro. Bé, hi ha una part que jo crec que és important, també, que parlàvem en diferents coses, de poder normalitzar. Poder normalitzar que hi ha diversos tipus de família, que moltes vegades se sent molta culpa per ser una família monoparental, o per ser una família separada, o per veure que no es troben acords amb les parelles, que hi ha conflictes. Llavors, per començar, jo crec que poder normalitzar que això existeix, que això passa i que és com una configuració de família més, que és possible i que no té per què ser un problema en si mateix, parlant de les separacions o de les famílies monoparentals, perquè fa uns anys era un estigma, gairebé, ser fill de pares separats, per exemple, o tenir una mare soltera era estigmatitzador i ara, jo crec que ja no ho és, o no ho és tant, és molt més normal. Hi ha una part que ens correspon a nosaltres com a adults que, per descomptat, passa per reconèixer els suports que tenim, veure quines són les dificultats que tenim a l’hora de demanar ajuda, moltes vegades, reconèixer les limitacions, ajustar el que podem fer a la realitat que tenim… Perquè quan un es fa càrrec sol d’un nen, quan és una mare soltera o dos pares separats, que estan temps separats amb un nen, els suports disminueixen, és una persona amb els nens. I això, a vegades, és molt més estressant, llavors a vegades toca ajustar una mica la realitat i les expectatives del que podem fer i el que podem donar.

Però crec que també hi ha una part que correspon a la societat i a poder entendre les necessitats d’aquestes famílies i que temes com la conciliació, o les baixes, o l’economia són estressos afegits que moltes vegades no tenen a veure amb la nostra història personal i com de difícil és estar amb els nens i les nenes, sinó que hi ha famílies que se separen i no poden arribar a final de mes. I així és molt difícil estar tranquil per poder cuidar els nens i les nenes. Llavors, hi ha una part estructural, jo crec, que és important, que les polítiques es comencin a generar entenent la importància, de debò, de cuidar la infància i tot el que això suposa, que jo crec que travessa totes les capes, que cal prendre mesures i que travessen capes molt diferents. I respecte a les famílies que no es posen d’acord… Hi ha famílies en les quals hi ha dinàmiques de violència i hi ha maneres diferents d’atallar això. Perquè quan hi ha dinàmiques de violència de gènere, per exemple, no es tracta d’acords, és que hi ha una dinàmica de poder i aquí hi ha una persona que necessita una protecció i que, potser està intentant arribar a acords, però és impossible perquè la dinàmica el que tracta és, justament, d’exercir violència contra aquesta dona. Però en les famílies en les quals això no està passant i en les quals no s’està arribant a acords, moltes vegades també es tracta d’acceptar la persona amb la qual estem fent equip i deixar d’exigir molt més del que poden fer. És partir de la realitat en què ens trobem. Entendre també per què hem triat aquesta persona com a parella de pare, o mare, o en parelles homosexuals, tant és, per criar el nostre fill i poder secundar, de manera equitativa, que moltes vegades no es fa de manera equitativa, per poder continuar caminant cap a un objectiu comú. Llavors, jo crec que és important posar objectius comuns.

Què volem, el benestar del nostre fill? Què volem, que se senti segur? Què volem, que aprengui x, que sigui autònom amb això? Perquè amb què tens traça tu? Amb què tinc traça jo? Quins suports necessito? Què no em serveix quan estic intentant-ho? Quan m’assenyales allò que fet no perfecte, però ho he fet millor, perdo els estreps i llavors m’enfado i ja no ho torno a intentar… Tot això és com remar a favor i entendre que l’equip de pares tampoc ha de ser perfecte. A vegades és molt més valuós que estigui d’acord i que arribin a un acord amb un objectiu comú que no pas que cadascú vagi pel seu costat, creient el que està bé, fins i tot si un ho fa molt de llibre. Perquè els nens el que viuen és molta confusió quan no és clar el missatge d’una banda i de l’altra i això els obliga a triar un preferit. I aquesta és una experiència molt difícil.

Inma. Hola, Beatriz. Al teu llibre ens planteges, com a pares, exercicis per poder educar de manera conscient. I, aprofitant que et tenim aquí, ens pots donar algun consell de com dur-los a terme?

Beatriz Cazurro. És una mica difícil, i t’explico per què. Al llibre, el que proposo són alguns exercicis d’acostament a nosaltres, a la nostra infància, al que ens ha passat… Algunes preguntes per veure si recordem com han estat alguns episodis o, en situacions concretes, com hem viscut determinades coses. Però, per això dic això, hi ha un advertiment també, al llibre, que parla de si aquests exercicis t’activen massa, si són massa difícils, si comences a sentir coses que no saps gaire bé el que són, potser necessites una companyia amb qui et sentis segur per poder dur-los a terme perquè, com us deia abans, de debò, hi ha moltes sensacions de les quals no som conscients que a vegades, quan comencem a indagar en les nostres infàncies, comencen a despertar i es comença a remoure i després, hi ha gent a qui la deixa molt remoguda i amb molt de malestar sense saber què fer amb això. «Em despertes aquesta sensació i ara què en faig?».

Llavors, no crec que hi hagi pautes per a tothom. Però com que em preguntes, per no deixar-ho així buit, crec que una bona manera per començar a acostar-nos pot ser començar a prendre consciència, per exemple, de les etiquetes que ens posaven. Fer un petit recorregut i veure una mica les etiquetes que ens posaven: si érem dolents, bons, ganduls, pesats… les etiquetes més positives i les més negatives. Perquè a vegades les positives es viuen com una pressió també: ser la bona, l’obedient, moltes vegades és una pressió que deixa de costat poder ser dolenta i enfadar-se i no fer alguna cosa i ser rebel i dir que no a coses. Llavors, si comencem a generar molt a poc a poquet, al ritme que cadascú pugui, una presència amb nosaltres mateixos en la qual comencem a veure quines etiquetes ens posaven; començar a sentir el diàleg que tenim dins quan ens parlem, quan tenim un problema, quan fallem, quan ens equivoquem amb els nostres fills; començar a veure davant de quines coses reaccionem, davant de quines coses perdo els nervis.

Tot això són maneres d’acostar-nos a la nostra història i de començar a conèixer-nos a un nivell més profund. Perquè generalment tenim una narrativa de qui som, el que ens passa és: «Mira, jo soc pesada i llavors t’insisteixo perquè soc pesada», i és: «Mira, a vegades insisteixo perquè estic molt insegura, perquè tinc molta por i tu no m’ho deixes clar…». Llavors, si podem començar a descriure, sota aquestes etiquetes, què ens passa, què ens passava, i comencem a fer una narrativa de qui som, amb aquests matisos una mica diferents, amb una intenció més benvolent, amb una mirada una mica més compassiva, ja estem fent moltíssima feina. Però m’agrada recalcar això: a vegades això no és fàcil, a vegades ni tan sols tenim paraules per ser amables amb nosaltres perquè hi ha hagut tanta crítica que no ens surt i tot el que ens surt és: «Soc una pesada», «soc una ridícula…», tot aquest tipus d’etiquetes. O si podem fer-ho, la tristesa que ens inunda moltes vegades per les etiquetes que ens han posat, quan veiem que no eren reals o veiem el que ens han limitat o el mal que ens han fet, necessita l’acompanyament d’algú que sigui important per nosaltres i que ens pugui sostenir.

Magdalena. Com estàs, Beatriz? Com a mare, volia fer-te una pregunta, perquè quan els nostres fills són petits, sobretot, som el seu referent, el seu centre. Llavors, com creus que hem d’actuar davant seu per transmetre’ls en un futur, quan són adults, aquesta confiança i independència que necessiten?

Beatriz Cazurro. La confiança és importantíssima i és una cosa relacional. No és tant una cosa que comuniquem, diguem: «Jo crec que tu pots», sinó que és un permís invisible que oferim als nens que ells podran anar creixent d’alguna manera. D’una banda, crec que perquè els nens puguin ser autònoms, hi ha alguna cosa del que potser no es parla tant, que és que els permetem primer ser dependents. Tenim, en general, molta pressa perquè els nens creixin (parlo en l’àmbit social), que vagin complint fites molt ràpid, i ens oblidem que per poder explorar primer han hagut d’interioritzar una seguretat i tenir una base segura a la qual tornar quan explorin i s’equivoquin. Llavors, quan la primera seguretat està coberta, els nens comencen a explorar i es comencen a separar. I comencen a tenir la necessitat real de començar a anar-se’n una miqueta més lluny. I es veu molt fàcilment amb nens d’un any quan comencen a caminar, que se’n van una mica i miren cap endarrere, dient: «On ets?», i si cauen venen corrent on ets i, si s’allunyen molt, s’acosten una mica. Tenen una distància fins on poden explorar i, quan això és massa, tornen. Llavors, poder permetre aquest ball entre autonomia i dependència em sembla que és molt important, perquè moltes vegades es parla d’autonomia com si fos una cosa lineal: comencen a ser autònoms i ja és «autonomia, autonomia, autonomia» fins que ja creixin i se’n vagin i tinguin la seva vida i jo crec que no és així, sinó que es van separant, es van acostant, se’n van una mica més lluny, tornen a tornar, els costa una mica, tornen a anar-se’n… I aquest ball està passant i moltes vegades als pares i a les mares veig que els fa molta por quan tornen, per si estan anant cap endarrere, per si això significa que ja no estan creixent, si haurien d’empènyer-los perquè puguin tornar a sortir al món. I quan estem connectats, aquest ball es va donant de manera més o menys orgànica.

I també això que et deia: la confiança és una cosa a vegades invisible, és un permís, és, veritablement, poder veure’ls i creure amb tot el cos que són capaços d’alguna cosa, de fer un pas concret. Llavors, tornem una mica a nosaltres mateixos. Si jo estic dient: «Vinga, que tu pots», però el meu cos està dient: «Em moro de por», els nens, al que atenen sense gaire consciència, és com estem nosaltres, com estem les seves figures de referència: «Si la meva mare em diu que jo puc, però està morta de por, no és veritat, no puc de debò». Llavors, tornem una mica a això de què parlava de poder ser conscients de les nostres pors, poder ser coherents en la comunicació que estem donant, poder fer-nos càrrec i poder experimentar en primera persona com és això de sentir seguretat i com és això de sentir confiança en nosaltres mateixos. Perquè quan ho hem pogut experimentar tenim una referència interna real del ritme al qual es van aconseguint les coses, que a vegades és molt lent però molt ferm. O podem confiar que hi ha vegades que no estem preparats i no significa que no hàgim d’estar preparats mai i que si ens donem el permís per dir «ara no», potser l’any que ve sí.

Quan aquest permís i aquesta confiança interna estan establerts, es traspassa de manera molt més fàcil als nens, perquè veritablement confiem que ells tenen la informació i la saviesa per dins per poder anar decidint moltes de les coses per les quals estan preparats i preparades. Si els ajudem a posar nom a les sensacions que van tenint, i aquestes sensacions estan ajustades, si els anem ajudant a entendre una mica les estratègies que van tenint. És: «Mira, et fa molta por i llavors t’estàs acostant». En els bebès es veu més petit, és: «Et fa por i llavors t’acostes només fins aquí. I ara ja no et vols acostar més i te’n vas, i després ho tornes a provar». Com els anem narrant tot això i es van apropiant dels seus processos i dels seus ritmes, ells ja, amb el temps, ens van dient: «Mira, fins aquí», «fins aquí no», «això crec que sí, però em fa por», i comencen a tenir una narrativa per explicar-nos quant necessiten dependre encara i quant necessiten separar-se de nosaltres. Llavors, crec que hi ha una part molt important que tracta de nosaltres, de la nostra confiança. I després, poder transmetre-us que quan tenim la nostra història més o menys integrada, quan ens fem càrrec de la nostra vida, quan sabem el que ens correspon a nosaltres i ens en fem càrrec, es genera una espècie de caixa de ressonància amb els nostres fills. I a vegades és qüestió de veure’ls i dir: «És que jo crec de debò que és el moment per x. I potser no m’ho ha dit, però li oferiré aquesta oportunitat, perquè crec que pot».

També és assaig i error. A vegades ens equivoquem. Però quan som sensibles amb nosaltres i amb el nostre cos, aquesta sensibilitat surt gairebé sola amb els nens i nenes. Per això soc tan insistent amb el tema de treballar en nosaltres, perquè tot el que nosaltres hem experimentat en nosaltres mateixos ho entendrem amb moltíssima més facilitat i serem molt més comprensius i molt més pacients amb els nens i nenes que tinguem a càrrec.

Andrea. Hola, Beatriz, soc l’Andrea. Hi ha una qüestió que em sembla molt important, a la qual crec que no se li dona prou visibilitat: podries parlar-nos una mica de la violència en la infància?

Beatriz Cazurro. Doncs estic d’acord amb tu en el fet que no se li dona prou visibilitat i que és un tema importantíssim per això que us explicava al principi de tot: els nens s’adapten de la millor manera que poden. Ens hem adaptat tots de la millor manera que hem pogut a l’entorn en el qual hem crescut. Moltes vegades creixem, o creixen els nens, i comencem a veure comportaments que no ens agraden o que ens criden l’atenció com una cosa que potser no és bona o no sigui positiva. Però no ho posem en un context real en el qual el tracte que tenim els adults amb els nens i nenes moltes vegades està molt desajustat i ple de violència. I crec que això és bastant tabú. Comencem a anomenar violències amb molta claredat, com els bolets, i així i tot es continua defensant molt que «un bolet de tant en tant no passa res», que «no hi fa res», que «és educatiu»…, que no ho és, no és necessari. Però no només això, sinó que permetem, fins i tot fem amb ells coses en nom de l’educació i l’autoritat que no permetem en una altra mena de relacions. Les relacions d’adults amb nens estan plenes de xantatges, d’amenaces, de càstigs, d’invalidacions, els fem llum de gas dient que el que han sentit no ho han sentit, d’autoritarisme. I no només de violència més explícita o visible, sinó de moltes violències invisibles, de molta negligència en l’àmbit emocional. No som conscients, crec, molts adults, de la responsabilitat que tenim amb els nens respecte a com ajudar-los a conèixer el que els està passant, a anomenar el que els passa al cos, les seves emocions, a ser els reguladors emocionals del que els passa perquè el seu sistema nerviós pugui aprendre a fer-ho sol quan vagin creixent… I això és una negligència que jo crec que molts de nosaltres hem viscut per desconeixement, per falta de consciència, pel que sigui. Hi ha abús emocional, hi ha moltíssim control, hi ha sobreprotecció…

I tot això, generalment, es justifica amb un «bé, és que som els seus pares i ho fem pel seu bé». Si posem això en un context de relació de parella, per exemple, i un home amenaça, fa xantatge, pega, invalida, ignora una dona cada vegada que se sent malament, entenem que no és pel bé de la dona, que és una relació de violència. I és una relació en la qual són dos adults i en teoria és d’igual a igual (encara que, per descomptat, hi ha dinàmiques de poder), però quan parlem de nens, els nens són dependents de nosaltres i no poden anar-se’n de casa, no poden defensar-se. Llavors, la sensació d’indefensió que viuen moltes vegades quan les figures de les quals depenen estan exercint violència diàriament contra ells és molt gran. Crec que és molt important, com a adults, que li posem nom i que, amb tota la humilitat del món, puguem reconèixer-ho i que puguem dir: «Doncs mira, és veritat, t’he cridat» o «mira, és veritat, t’he amenaçat». I quan els nens i nenes tenen nom per aquestes coses i tenen l’espai, ho diuen: «M’has fet xantatge i no m’ha agradat i m’he sentit pressionat». Aquí és on pot començar a haver-hi un diàleg. Per això dic que no es tracta de ser perfectes, sinó de reconèixer que som imperfectes, jo crec. Però sí que cal poder començar a reconèixer que exercim molta violència com a societat contra els nens.

I com he dit anteriorment també, no només posar-ho a nivell individual en nosaltres com a pares, mares, educadors, sinó en polítiques; en les dinàmiques que hi ha en escoles; en l’exigència, per exemple, que els nens aconsegueixin coses que no poden amb tres anys en algunes escoles; en informacions desajustades que arriben des de consultes de pediatria… Crec que estem molt lluny de reconèixer la quantitat de violència que s’exerceix contra la infància i que si no li comencem a posar nom, al final el que fem és posar-los etiquetes, posar-los diagnòstics, i no entendre que aquests diagnòstics no són més que una manera de dir: «Aquí hi ha un entorn que no m’ha estat tractant com jo necessitava».

Lucía. Hola, Beatriz. Hi ha frases típiques com la que has esmentat abans d’«un bolet a temps arregla les coses» o «és pel teu bé» o, per exemple, «em fa més mal a mi que a tu» que estan encara molt arrelades. Com podríem desmuntar-les?

Beatriz Cazurro. Hi ha una part d’informació, d’això que estem fent aquí, que jo crec que tracta justament d’això. El que us deia al principi, com intentar augmentar la sensibilitat cap al que els està passant als nens i a les nenes i el que ens va passar a nosaltres també com a nens i nenes; la informació; anomenar les violències; poder parlar de l’efecte de normalitzar aquest tipus de frases, de la carta blanca que dona perquè aquestes violències es continuïn exercint i tot l’impacte que això té en el nostre cos, les nostres emocions, la nostra manera de relacionar-nos… Fins i tot la nostra salut física, s’ha vist que quan les necessitats dels nens i les nenes no són ateses de la forma adequada, la probabilitat de símptomes psiquiàtrics, risc de suïcidi, trastorns de la conducta alimentària, malalties cardiovasculars, problemes endocrins… augmenta. Aquesta probabilitat augmenta tenint en compte el tracte que rebem. Aquest tipus de frases, el que fan és sostenir a la base la possibilitat que continuem tractant els nens com s’ha fet fins ara, normalitzant tot aquest tipus de violències de les quals estàvem parlant. Llavors, la part de la informació crec que és important. Però també crec que és important que entenguem que quan aquestes frases es diuen com a reacció a la informació… Jo em trobo moltes vegades en la tasca de divulgació, quan parlo dels nens i les seves necessitats, amb: «Doncs a mi m’han pegat i no n’hi ha hagut per tant», «si els nens no se n’adonen», «és que sense un bolet, com n’aprendran?», des d’un lloc gairebé a la defensiva, com si jo estigués atacant aquesta persona en concret.

Que puguem entendre que hi ha persones que quan senten aquestes frases (no sé si heu jugat a la jenga alguna vegada, aquest joc de peces) és com si haguessin construït la seva identitat i la seva història en una torre que està molt inestable i sentir aquestes frases és com treure una peça i que la torre caigui i és: «Què faig amb totes aquestes peces ara?». Llavors, han construït un mur molt gran perquè cap peça caigui, per mantenir-se amb el màxim d’equilibri possible. Llavors, barallar-se amb persones que s’estan defensant per intentar mantenir la seva torre el més estable possible jo crec que no té sentit. Si aquestes persones estan exercint algun tipus de violència, tocarà assumir les conseqüències que siguin, perquè, evidentment, la violència cap a la infància és un delicte, o els suports de serveis socials que puguin tenir, o els suports que es parlin des de les escoles i els col·legis… el que es pugui fer per posar un límit a aquest comportament en concret. Però convèncer les persones que pensen així amb moltíssima vehemència potser no té sentit. És més per a les persones com les que sou aquí, que esteu estudiant, per a persones que estan en un moment d’una certa obertura o de qüestionament, que ho poden sentir, poden començar a debatre i poden començar a arrelar altres creences diferents, com que els nens sí que se n’adonen, que la violència no és necessària… tot aquest tipus de coses. Cal poder començar a parlar-ho, reflexionar-ho i entendre-ho, i també poder veure que quan comencem a tractar els nens segons una altra mena de premisses, no passa res.

Que sembla que «si no els peguem es torçaran», aquest tipus de coses, i no és així. Quan se’ls tracta amb respecte, al contrari, creixen amb l’autoestima sense danyar, amb capacitat de sortir-se’n en diferents entorns, amb resiliència, confiança, etcètera. I amb el risc de moltes menys coses, com havia dit. Llavors, crec que això és important. I també, finalment, cal erradicar tot aquest tipus de frases d’entorns acadèmics, d’entorns professionals, de manera que les persones que creguin en això amb tota la seva força i no puguin sentir altra cosa, que es trobin al món amb un límit en el qual això no es permet. No és tant tractar de convèncer-los, sinó de: «Mira, és que aquí hi ha un món en el qual això no es permet perquè és violent, no aporta». I que en la pròpia experiència puguin veure gent a qui estimen que estiguin pensant d’aquesta manera, que vegin el tracte directe amb nens als quals no els passa res quan no els donen un bolet. Crec que cal actuar a diferents nivells per eliminar tot aquest tipus de creences i posar l’energia veritablement en qui ara mateix sí que ho pot sentir. I qui no ho pugui sentir, veure una mica com podem limitar els comportaments que puguin tenir inadequats i respectar que s’estan defensant d’alguna cosa que senten molt fràgil per dins i que no podem obligar-los a canviar de manera de pensar.

Edith. Hola, Beatriz, et volia preguntar sobre el tema de l’antiga criança. Els nostres avis i els nostres pares ens criaven d’una manera que es considerava normal i potser avui dia aquesta manera educativa ja no serveix. Llavors, quines són aquestes creences educatives antigues i errònies i com podem desfer-nos-en?

Beatriz Cazurro. Per començar, crec que és important poder dir que han fet el que han pogut, partir d’aquesta base que tant avis com pares han fet el que han pogut i que veritablement moltes vegades la intenció ha estat fer-ho bé i que el que ens han intentat donar és el que creien que ens podia ajudar i poder separar la intenció que tenien de com ens ha caigut això que han fet i com ens ha fet sentir això. Crec que és important poder separar-ho per poder atendre-ho. Jo crec que fins ara encara se segueix, (però jo crec que està havent-hi un canvi) donant molta importància a l’obediència. Hi havia una visió dels pares i les mares com a autoritats a les quals calia fer cas passés el que passés i: «Has de fer el que jo digui quan jo digui de la manera que jo digui i sense piular. I si no, utilitzaré tots els mecanismes que hi hagi a la meva mà perquè ho facis». Això genera molta impotència, perquè quan es comença a conèixer sobre el desenvolupament dels nens i nenes, l’obediència a la primera no és el seu fort més gran ni ha de ser-ho. Estan aprenent i estan explorant, estan també veient on hi ha els límits del món, els nostres límits. Tot aquest focus en l’obediència jo crec que està començant a canviar i a més és important que canviï perquè tenim o teníem associat obediència amb benestar emocional.

Que un nen o una nena obedients era un nen que estava bé, i no sempre és així. L’obediència cega porta a sota molta por moltíssimes vegades: la por a les represàlies, la desconnexió d’un mateix i el que volem de debò, no saber quins són els nostres interessos, fins i tot, imagineu-vos, quan ens obligaven a menjar. És la desconnexió de sensacions corporals, de no saber on hi ha el meu límit, ignorar els nostres límits. Tot això són seqüeles, moltes vegades, de l’obediència. Ens trobem amb adults amb moltíssima ansietat, amb incapacitat per dir que no, amb molta dificultat a l’hora de posar els seus límits, de saber el que volen, de deixar de treballar, de no fer tot el que els altres volen, molt complaents, i això genera molt malestar moltes vegades. Jo crec que és important deslligar obediència de benestar o de salut mental; i rebel·lia de la falta de salut mental. Hi ha nens que estan dient que no amb molta vehemència i ho estan dient de forma saníssima en un entorn que, efectivament, no està funcionant com ells necessiten. Cal, des del meu punt de vista, fer més complexa aquesta visió de l’educació i que «si fem el que ens diuen, estem bé, hem sortit bé i si no fem el que ens diuen, no hem sortit bé» i començar a complicar-ho i a donar-li una mica més de profunditat. Jo entenc, anant als avis, per exemple, que és perfectament comprensible amb la lògica d’una família que ha viscut la manca d’aliments a la postguerra que no deixi que algú deixi una molla al plat. Jo entenc des d’on es pot fer això i alhora crec que és important que anomenem això: la impotència del nen que ha de menjar una cosa quan no té gana, la lluita de poder, les desagradables hores dels àpats, per exemple, quan això es converteix en «t’ho menges i si no, et quedes aquí fins al sopar», en coses que han estat molt comunes i que continuïn passant i poder començar a anomenar-les. Podem entendre des d’on han fet els nostres pares el que han fet, però també podem començar a veure que això té una sèrie de seqüeles i de conseqüències i valorar si volem que això continuï sent així amb les generacions que venen o no.

Jorge. Hola, Beatriz, jo estudio per ser educador infantil i et volia preguntar: com afecten els estereotips de gènere als nens i nenes?

Beatriz Cazurro. Vivim en una societat patriarcal i jo crec que és molt important que ho anomenis i que puguem parlar d’això, perquè els estereotips de gènere existeixen, hi són i a més ens travessen a tots i a totes per diferents capes. Els tenim per tots arreu: a la publicitat, a les pel·lícules, a les relacions pròximes, a l’educació que hem tingut… És aquí. Els estereotips són motlles en els quals, en teoria, hem d’encaixar i això suposa que les nenes, en teoria, han d’encaixar en un motlle de, generalment, bondat, dolçor, cures, tranquil·litat, que ens agradin les princeses, que no tinguem traça per les ciències… tot aquest tipus de coses. I el motlle que se us tracta d’imposar d’alguna manera als nois té a veure més amb la valentia, amb ser intrèpid, no tenir por, no plorar, que us agradin les coses de contacte, l’energia… Són dues coses molt diferents. I el que ocorre amb els motlles és que per encaixar o ens estrenyem molt o ens deixem parts fora o ens talla una part de nosaltres. Les necessitats dels nens i nenes, independentment del sexe, són les mateixes i són acceptació incondicional de qui som i són una sensibilitat i una empatia i una connexió amb el que sentim. És igual si soc nen o nena: si sento por, necessito algú que ho digui i que estigui amb mi i que m’ajudi a regular-ho o afrontar-ho o a sentir-me segur de la manera que sigui. No té res a veure amb si som nens o nenes. Llavors, per encaixar en aquests motlles hem d’assumir rebutjar certes parts de nosaltres i això és una pèrdua per a tots i per a totes. La societat patriarcal, al final, es tracta que hi hagi una jerarquia de poder, d’alguna manera, i de privilegis dels homes sobre les dones i la base es troba en això. Si els homes heu de ser forts i valents i dominar, i les dones hem de ser submises i cuidadores, doncs aquesta és la base perquè després totes aquestes relacions de desigualtat es vagin generant.

Però és que a més d’això, els nens i nenes ho veuen en les relacions dels seus pares o en el rol que tenen els seus professors, en: com és un professor noi? Pot ser cuidador? No pot ser cuidador? Pot ser amable? Pot ser afectuós? O només són les dones les que em cuiden, però els nois em treuen a jugar a futbol i a fer coses de contacte?. Això ho estan veient tota l’estona, en com nosaltres ens presentem, en com nosaltres acceptem també de nosaltres mateixos tot el que no encaixa en aquest motlle del que suposadament és la feminitat i la masculinitat; i, a més, en les dinàmiques de relació. Crec que aquesta part és important: no només en els gustos que esperem que tinguin i el rebuig als contraris, sinó en com ells veuen a casa qui mana. «Si el papa està enfadat, llavors la mama calla o la mama pot respondre i dir “això no m’agrada”?». Qui s’encarrega de segons quines coses? Hi ha violència? Quin tipus de violència i de qui cap a qui? Tot això són maneres en les quals ells van captant com antenes quins són els rols de gènere, quins són els estereotips de gènere i els van interioritzant. Llavors, com més conscients siguem nosaltres de com ens ha travessat això i més puguem deslligar-nos-en d’alguna forma i triar amb més consciència o conèixer totes les parts de nosaltres i acceptar-les (encara que no tinguin a veure amb l’estereotip en el qual suposadament hauríem d’encaixar), més permís els estem donant a ells i a elles perquè siguin com considerin.

I una vegada més, no és només poder dir: «Mira, pots jugar a princeses si ets nen», sinó que jugui a princeses i el papa es pot asseure a jugar amb ell sense que se l’emportin els dimonis. Perquè quan s’han tingut experiències de: «Déu meu, a mi el meu pare em pegava perquè jugava amb nines i veig el meu fill jugar amb nines», és molt fàcil que comenci a sorgir una sensació de perill, de: «I si el rebutgen», «I si això està malament?», «Això no hauria de ser així…» i tornem a fer el mateix. Llavors, si podem abraçar una mica les parts de nosaltres que ens han dit que estan malament per ser d’un sexe o d’un altre, o que no hauríem de tenir, el permís els arriba i ells poden triar amb més llibertat com volen expressar-se i com volen ser.

Laura. Hola, Beatriz. Jo sé que a més de ser psicòloga ets il·lustradora i has creat diverses campanyes virals sensibilitzant sobre diferents causes. Ens podries parlar una miqueta més d’això?

Beatriz Cazurro. Bé, sentir dir que soc il·lustradora em costa una mica, perquè faig dibuixets i faig vinyetes i m’esplaio amb dibuixos. I a més, com a anècdota personal, a la meva família són els meus germans els que sempre han dibuixat molt bé, llavors per mi és com una espècie de conquesta personal poder exposar-me a fer ninots i poder publicar-los i expressar-me des d’aquí i que a més funcionin i veure que hi hagi gent als qui els serveixen. Però ho agafaré i diré: «Sí, soc il·lustradora», m’ho creuré. Tant les vinyetes que faig a les xarxes socials com les campanyes que he fet per sensibilitzar, pels bons tractes, i poder començar a qüestionar totes aquestes coses de les quals hem parlat aquí sorgeixen d’una necessitat meva de poder expressar-me, de sentir molta impotència i molta indefensió escoltant històries cada dia o sent testimoni d’històries molt difícils de nens, de nenes o de nens que vam ser. I també que se’m quedi molt curt l’un a un de les sessions. És la necessitat que la idea pugui arribar a més gent i que cada vegada podem ser més reflexionant junts. Ni tan sols diré canviant el món, així, de manera molt idíl·lica, però començant a reflexionar junts per començar a caminar en una direcció diferent. Sí, és veritat que em satisfà molt veure que funciona d’alguna manera i que arriba a l’altre costat i que hi ha molta gent que em segueix i m’escriu i: «Em serveix molt aquesta vinyeta» i: «M’ha ajudat el que poses» i: «Ara entenc per fi per em passava això». És el fet de poder connectar amb gent que ni tan sols conec.

I la veritat és que jo tinc la sort que he trobat a les xarxes socials un refugi bastant bonic, lluny de perfeccions i comptes en les quals tot sigui meravellós, al contrari, parlo de coses molt dures. I em trobo amb molta connexió amb gent que no conec amb molt de respecte per l’altre costat. Hi ha molt poca gent, almenys a les meves xarxes socials que vingui amb un to desagradable, al contrari. Crec que també per mi ha estat molt útil veure que les xarxes socials poden utilitzar-se d’una manera diferent per expressar-nos, per mostrar coses que a vegades no són idíl·liques, però que són reals i que som molts volent un altre tipus de contingut que no parli només de coses boniques i de coses perfectes, sinó del dia a dia, de la vida, fins i tot del sofriment, i que es pot generar fins i tot un espai segur virtual, que jo n’era una mica escèptica, i per mi, per descomptat, les meves xarxes socials i la comunitat que hi ha ho són. Us volia agrair totes les vostres preguntes i l’escolta i el temps que heu dedicat a escoltar-me parlar sobre això, perquè de debò crec que és un tema importantíssim que qualsevol reflexió que fem en aquesta direcció nova o qualsevol canvi que fem, encara que sembli molt petit, és una llavor que pot tenir conseqüències beneficioses molt importants per als nens, per a nosaltres i per la societat en general. De debò, moltes gràcies. Espero que us hagi servit, que us hagi resultat interessant i sobretot per a totes les persones joves que sou aquí, que esteu estudiant per poder tractar amb nens i nenes. Tant de bo pugueu començar aquest camí d’una manera diferent i us ajudi a tractar els nens d’una altra manera i gaudir de la vostra feina i a viure-la d’una manera satisfactòria.