Com afecten les pantalles als teus fills?

Michel Desmurget . Gràcies. Gràcies per la rebuda. Em fa molta il·lusió ser aquí. Encara que a vosaltres no sé si se us durarà molt la il·lusió. Em presento breument. Soc biòleg. Treballo amb el cervell, estudio el desenvolupament cerebral. Em vaig especialitzar sobretot en el treball amb nens amb danys cerebrals, principalment tumors. A la meva professió investigo com reorganitza el cervell un tumor. Com es recupera el cervell infantil quan extirpem un tumor. Treballo en neurocirurgia, principalment pediàtrica, és a dir, amb nens. Investigo què passa en extirpar el tumor i sobretot, durant la cirurgia, com fem per protegir el nen de possibles seqüeles i que puguem extirpar el tumor sense que comporti trastorns del llenguatge, de motricitat o de comprensió. Per entendre com s’arregla i com es reorganitza el cervell, cal entendre com s’organitza en un primer moment i com es forma en els nens «neurotípics», és a dir, aquells sense tumors i sense danys. Aquesta és la segona part de la meva feina. Aquesta part va ser la que em va fer interessar per les pantalles. La gent pensa que gran part del treball de recerca consisteix a fer experiments a la taula de laboratori o, en el meu cas, a quiròfan operant pacients. I en part sí, però també dediquem moltes hores a estudiar la literatura científica. Dediquem molt de temps a veure què fan la resta de col·legues per no investigar el mateix i per entendre més coses. Com dic, part de la meva feina consisteix a estudiar la literatura científica. Fa vint anys que soc en aquest camp i m’he creuat amb molts estudis sobre l’efecte de les pantalles, de la televisió i dels videojocs. Hi havia una diferència força significativa i molesta, la veritat sigui dita.

Molesta perquè hi havia molta diferència entre el que explicava la literatura científica i el que es publicava i s’explicava als mitjans de comunicació. Vaig pensar que no era del tot correcte i que en algun moment caldria fer arribar aquesta informació i conclusions científiques a la gent. La gent paga per la meva feina. Soc funcionari, la gent em paga el sou perquè pugui investigar. Crec que una manera de tornar-los-ho és que tinguin accés als resultats de les investigacions en un format accessible, clar i, sobretot, honest i sincer. Això és el que vaig intentar fer. Per això vaig treure dos llibres sobre les pantalles. Vaig començar amb un llibre sobre la televisió, perquè ja fa quinze anys hi havia moltíssims estudis sobre la televisió i els seus efectes. I fa uns anys es va perpetuar amb un altre llibre sobre els efectes de les noves pantalles, perquè van arribar més estudis després sobre xarxes socials, dispositius mòbils, smartphones, tauletes, etcètera. Arribat a aquest punt, estava força content, però la gent em deia: «Sí, molt bonic. M’ho crec i estem d’acord amb la conclusió, però què fem?». I jo contestava: «Tenim força clar el que cal fer». Hi ha molts estudis que demostren que hi ha coses beneficioses per al desenvolupament cerebral: que cal parlar amb el nen, fer activitats amb ell, llegir-li històries, exposar-lo als esports, a la música, a l’art, cal fer-lo pintar, portar-lo al teatre… Totes aquestes activitats són positives i ho vaig deixar aquí perquè em semblava força obvi. Fins que un dia estava parlant amb un llibreter que em deia: «Si llegir està molt bé, jo soc lector, però com de bo és? Fins a quin punt és beneficiós?». I vaig decidir tornar a repassar la literatura científica a veure si m’havia deixat alguna cosa. I em vaig sentir una mica ximple perquè m’havia deixat força coses.

Vaig repassar de nou la literatura científica d’aquest tema i la vaig analitzar detalladament. Efectivament, totes les activitats que acabo d’esmentar, l’esport, l’art, la pintura, la música, són activitats molt positives, però vaig trobar una activitat que tenia efectes molt més generosos, generalitzats i potents que influeixen en la trajectòria vital d’un nen de forma molt contundent. Si vols canviar la vida a un nen, hi ha una activitat que destaca sobre les altres. Aquesta activitat és la lectura. Em vaig sorprendre perquè se suposa que conec la literatura i sabia que llegir-ne té beneficis. La gent que llegeix, segur que alguns de vosaltres sou lectors, acostuma a dir que us aporta coses. Tots sabem que llegir ens fa molt de bé. Quan vaig revisar els estudis em vaig adonar que no érem conscients de fins a quin punt ens fa bé, fins a quin punt és important llegir. Ja ho parlarem. En submergir-me i indagar en aquests estudis vaig veure que la lectura no és un mer passatemps, és una cosa que canvia l’estructura del nen, que afecta tots els fonaments de la seva humanitat. Hi ha la intel·ligència en el sentit que li solem donar, la intel·ligència en el sentit intel·lectual. Llegir ens torna més intel·ligents. Però hi ha altres intel·ligències, com la intel·ligència emocional. Llegir també ens brinda aquesta intel·ligència emocional. Ens permet ser capaços d’entendre’ns nosaltres mateixos, als altres, que és molt més important. I també una intel·ligència social. El que vinc a dir és que la lectura és una cosa força assequible i que és com que et toqui la loteria. Té moltíssims beneficis. Això era el que volia explicar al segon llibre. No només per què cal llegir i què aporta llegir, sinó que em vaig fixar que la gent no s’adona, jo el primer, del que implica llegir.

De vegades equiparem llegir a descodificar, que som capaços de descodificar el que posa. No parlo gens d’espanyol. Només em sé quatre paraules. Però sé descodificar que aquí hi posa «La fàbrica de cretins digitals». Segur que ho he pronunciat malament i tot, però no comprenc què diu. La gent creu que saber llegir és saber descodificar, però no. Hi ha el llenguatge i la comprensió. El problema més complex de la lectura és la comprensió. Vaig voler explicar a la gent no només per què és important, sinó què és llegir i com aconseguir, tot i que no hi ha trucs de màgia, que un nen es converteixi en un àvid lector i gaudeixi de la lectura. En definitiva, com ficar-li el cuquet. Perquè quan s’aficiona, encara que l’abandoni una mica a l’adolescència, no passa res. Si té el cuquet, el reprendrà en algun moment. Li aportarà tants beneficis que seria una llàstima renunciar-hi. I fins aquí la presentació. Si teniu preguntes, serà un plaer contestar-les. Som-hi.

Elisabeth. Hola, Michel. Soc l’Elisabeth. Un dels teus llibres més coneguts és «La fàbrica de cretins digitals». Em podries explicar per què li vas dir així?

Michel Desmurget. A veure, reconec que el títol és provocador. Però hi va haver un moment, quan vaig sentir tot aquest rotllo que ens explicaven dels «nadius digitals», que les criatures ara són llestíssimes, que el seu cervell és diferent i aprenen d’una altra manera, que el fet digital havia creat «mutants», van arribar a dir, capaços de fer mil coses alhora… I vaig pensar que calia sacsejar una mica la gent. Calia sacsejar la palmera, com es diu a la meva terra. Va arribar un punt en què calia agafar el toro per les banyes i vaig triar aquesta expressió per interpel·lar el públic sobre aquest problema. No dic que tots els nens siguin cretins, però buscava interpel·lar el públic. De totes maneres, crec que l’expressió no està del tot mancada de significat perquè, quan repasses la literatura científica, veus que les pantalles tenen conseqüències en allò que ve a ser la humanitat dels nostres fills i la nostra pròpia. En general, ens torna menys humans. Té efectes molt negatius en la nostra intel·ligència, en el sentit intel·lectual, com dèiem, en el llenguatge, en els coneixements i en la nostra capacitat de concentració. També influeix en la nostra salut física quant a obesitat, sedentarisme i risc de problemes cardiovasculars. I també té altres efectes, que van suscitar molta controvèrsia al principi, però ja ningú els discuteix, com són els efectes en la salut mental. Encara que sigui només en el son. Si agafem uns adolescents i alterem el seu patró de son de la mateixa manera que ho fan les pantalles, i ho dic perquè després venen amb el conte que el minimitzem… Agafeu un adolescent o un nen, altereu-li el patró de son com ho fan les pantalles i observareu un munt de trastorns de salut mental. Trastorns com ara depressió, ansietat, agressivitat, problemes de concentració, etcètera.

Per això vaig voler parlar de «cretins digitals». Per mi, són nens a qui se’ls priva d’oportunitats i d’aquella part essencial de la seva humanitat. Allò que us permet pensar, reflexionar sobre el món i ser un ciutadà… Podem pensar sense tenir vocabulari. Es pot viure amb un vocabulari limitat i fotre cops a un teclat, però això no ens converteix en humans. No sé si heu llegit, per exemple, «Farenheit 451», la distopia de Bradbury. Hi ha un bomber que pensa i reflexiona sobre el món, sobre la lectura, sobre la gent. I just al costat hi ha la seva dona, que es diu Mildred, que deu ser molt bona persona, o així se la presenta al llibre, però la Mildred està ximple perduda amb les pantalles, li ho cruspeix tot. No pensa, només li importa veure pel·lícules i sèries. I jo vull que la meva filla s’assembli al bomber, que sigui com la nena que es troba al principi i que li planta aquesta llavor. Que sigui una nena com aquesta, que es fa preguntes sobre el món. Vull que els meus fills siguin així i no com la Mildred. Crec que les pantalles tendeixen a amputar-nos una part de la nostra humanitat.

Ana. Hola, Michel. Soc l’Anna, soc mare de tres nenes, de vuit, deu i deu anys. Pertanyo també al moviment Adolescència Lliure de Mòbils, un moviment de trenta mil famílies, i a més soc docent universitària. Veig que hi ha una certa manca d’atenció a l’aula i els costa molt llegir textos llargs. Encara que siguin articles acadèmics o qualsevol altre text. Aleshores, jo em plantejo i em pregunto si això és una conseqüència… els meus alumnes tenen entre divuit i vint-i-quatre anys, si això és una conseqüència de l’ús progressiu que han tingut des de la infància de pantalles i de tecnologia o és del part canvi generacional, que de vegades les persones que som una mica més grans també ens plantegem.

Michel Desmurget. Crec que hi ha un canvi generacional, però és un canvi generacional que està molt vinculat a l’ús de les pantalles. Després, entre els canvis que s’observen en el cas de les pantalles, esmentava la concentració. Sabem i està demostrat que l’efecte de les pantalles a la concentració dels nens és un fet. Va començar amb la televisió, ara són els mòbils, fins i tot els videojocs, ja en parlaré, però ja sabem que tots tenen efectes negatius en la concentració dels menors. La concentració és el que permet llegir i entendre un text. Funciona com un professor en una aula. Quan un professor fa una pregunta a algú a classe, decideix a qui se la plantejarà i ha de fer callar els que no els toca respondre. Al nostre cervell, simplificant molt, quan ens enfrontem a un problema tothom vol contestar. Hi ha zones que cal inhibir, que cal fer callar. Aquesta és la tasca de la concentració quan funciona com cal. Com millor se’t doni una tasca, com el càlcul mental, més tendiran les zones cerebrals que solen contestar i activar-se a restringir-se, perquè deixaran que parli l’especialista, per dir-ho així. Aquest és el primer aspecte. El segon aspecte és que el professor controla qui entra a l’aula i qui no. Posem que som aquí i algú vol passar a fer un número de claqué a l’estil Fred Astaire, doncs no podrà. Li direm que no és moment i que esperi fora. Doncs això és justament el que fa l’atenció. Si us grato el dit, provocaré una resposta a la zona sensorial del cervell. Si us grato el dit mentre llegiu o feu càlculs bàsics com tres menys dos més cinc, etcètera, aquesta informació no arribarà perquè la bloquejaran perquè la consideraran una interferència. Un sistema atencional ben desenvolupat és aquell capaç de fer-ho. A més, amb un sistema atencional ben desenvolupat és fàcil concentrar-se en una cosa que ens agrada i ens diverteix.

Però, és clar, gairebé totes les coses que hem d’aprendre no són divertides. Les integrals i la neuroanatomia… no és el més divertit del món. Per això, la qualitat del sistema atencional és poder concentrar els nostres recursos cerebrals en coses que no són entretingudes ni divertides. Això pel que fa a concentració. Se’ns diu, i tots els estudis ho demostren, que la televisió, els mòbils i els videojocs tenen efectes negatius en la concentració. Però també se’ns diu que en el cas dels videojocs no és així. Que els videojocs tenen un efecte positiu a la concentració. I això és una estafa. Hi ha un tipus d’atenció que s’anomena l’atenció visual. Amb els videojocs passa justament el contrari del que acabo de descriure, com a la televisió. Hi ha fluxos visuals constantment. Si em poso a jugar a un videojoc de trets o al Mario Kart, per exemple, apareixerà gent per aixafar-me i matar-me. Per això he d’estar atent a tot el meu entorn espacial i he de parar atenció a tot el que passa en ell: cada soroll, cada imatge… Si sento un soroll, hi he d’enfocar el meu sistema atencional. El que li estic ensenyant al meu sistema és a distreure’s. Soc aquí i quan passa alguna cosa no només no ho bloquejo, sinó que entra, s’amplifica i es transmet al cervell immediatament. En reforçar i hipertrofiar aquest sistema, efectivament, perjudicarem l’altre sistema, el de la concentració. Els estudis ho demostren clarament. Un dels primers estudis va comparar la televisió amb els videojocs i van veure que passava el mateix. És a dir, si dividim la població en dos i d’una banda posem els que juguen més a videojocs i de l’altra, els que menys, hi ha el doble de probabilitats de desenvolupar problemes d’atenció entre els que més juguen. Això s’ha constatat analitzant estudis en forma de correlació, a la recerca de vincles.

En realitat, la relació entre jugar a videojocs i mirar pantalles i desenvolupar problemes d’atenció és semblant a la que hi ha entre fumar i desenvolupar un càncer de pulmó. És una cosa que no és gens anodina. I el fet que els videojocs siguin bons per a l’atenció visual serveix si surts al carrer i se t’apareix un zombi que intenta degollar-te perquè ho veuràs deu mil·lisegons abans. D’acord, ningú ho discuteix. Però si entenem la concentració com la capacitat de reflexió, de raonament, d’enfrontar-se a un problema matemàtic, els videojocs, igual que la resta, són perjudicials. I m’agradaria afegir una darrera cosa sobre els mòbils, si puc, perquè són una arma de distracció massiva. Podríem batejar-los així. Els mòbils són el pitjor que li ha passat al sistema atencional per dos factors. Primer… El que passa amb els mòbils, perquè quedi clar, és que van fer un estudi amb adolescents i van comparar una tasca que requeria atenció entre adolescents que tenien mòbil i adolescents que no. I als que no tenien mòbil els sortia millor, més o menys un quinze per cent millor en aquesta tasca. I van dir: “D’acord, veurem què passa si donem un mòbil als que no en tenen”. Els van donar un mòbil durant tres mesos i els van tornar a convocar passat aquest temps. Els xavals a qui els va anar bé en la tasca, tres mesos després van tenir resultats tan deficients com els que tenien mòbil. Van ser suficients tres mesos per degradar en un quinze o vint per cent les competències atencionals d’aquests xavals. Són experiments força experimentals també. Vull dir, donen un mòbil a un xaval que no té problemes d’atenció i el fan tornar tres mesos després amb moltes probabilitats que desenvolupi aquests problemes d’atenció. Això dels mòbils s’explica per… les notificacions. Pita, sona, ve sempre a buscar-nos. Però això no és el pitjor. També hi ha qui et diu que si tant de problema tens amb el mòbil, que desactivis les notificacions i llest.

Però tampoc funciona perquè el nostre cervell té tares. Una d’aquestes tares és que l’evolució ha fixat al nostre cervell certs comportaments que li semblaven útils per a la nostra supervivència. Per fixar aquests comportaments, se li va acudir utilitzar el sistema de recompenses. A un mico de laboratori quan fa alguna cosa bé li donen un cacauet i és probable que ho repeteixi. Els nostres cacauets són els xuts de dopamina. L’evolució, quan fem alguna cosa positiva, quan el nostre comportament es considera positiu, ens dona un xut de dopamina. El problema d’aquests mitjans, més concretament dels mòbils, les xarxes socials, els videojocs i aquestes coses, és que poden estimular el sistema de recompenses com ningú. Als animals, a les rates, per exemple, si els poses un elèctrode al sistema de recompenses i li poses un pedal perquè activin el sistema, l’activaran frenèticament fins al punt que s’oblidaran de menjar i es moriran. El sistema de recompenses és una cosa extremadament precisa i valuosíssima per fixar el nostre comportament. Tot i que també és igual de perillós perquè si trastoques el sistema de recompenses, trastoques la pedra angular de l’estabilització del teu comportament. Totes les addiccions són diferents, l’única cosa que tenen en comú és que quan trastoques el sistema de recompenses és quan es desregula. S’ha constatat que l’evolució ha posat en valor dues coses. Una és aconseguir informació. Posem que hi ha un arbust al costat i es mou. És una presa, un depredador o el vent? Si obtinc aquesta informació, em donarà un xut de dopamina perquè és important. Aconseguir informació és important. L’altra part és tenir enllaços socials positius. Positius. Quan em diuen que soc guapo, que soc maco, que soc gran i que caic bé, em dona un xut de dopamina. I quan em deixen anar un m’agrada a Instagram… Jo no tinc Instagram, però quan et donen m’agrada, et donen una xutada de dopamina.

La cosa és que tindreu a mà un sistema de recompenses, el mòbil, amb tota mena d’informació en tot moment i que, a través dels m’agrada i les xarxes socials, us regalarà les orelles. Aquí hi ha les dues tares principals del sistema. El que els angloparlants anomenen «FOMO», «fear of missing out», la por de perdre’s alguna cosa. Té gràcia. Imagineu-vos que això fos una assignatura de la universitat i estem a classe. Us dono classe i la taula que teniu davant és buida. Entendreu la classe. Imagineu-vos un altre supòsit en què la taula en comptes d’estar buida té un mòbil a sobre apagat. Teniu el vostre mòbil davant apagat. Entendreu significativament menys la classe encara que el mòbil estigui apagat fins i tot si sabeu que està apagat perquè el vostre cervell es passarà l’estona pensant inconscientment: «Aquí hi ha informació, aquí hi ha informació». Per això, encara que varia d’un estudi a un altre i no sé les xifres exactes, però no em sorprèn que hi hagi estudis que demostren que els adolescents, i els adults, que de vegades també pequem del mateix, consultem el mòbil entre dues-centes i tres-centes vegades al dia. Sense que hi hagi notificacions ni vibri ni res, però l’agafarem igual perquè, de vegades… Oi que fa la impressió que m’irrita? Doncs no és pas una impressió, perdó. El mirarem dues-centes, tres-centes vegades perquè que ens donin un cacauet o un premi de tant en tant els agrada a les tares del nostre sistema. Per això, el fet de tenir un mòbil, encara que sigui sense notificacions, sempre ens genera aquest impuls d’anar a consultar-lo i aquest impuls de veure si ens han donat m’agrada a les xarxes socials, fins i tot encara que no hi hagi notificacions. Es va fer un estudi fa no gaire, que per mi és força inquietant, en què a través d’imatges neurològiques van analitzar el sistema de recompenses. I els nens i adolescents, sobretot, que passen més temps fent aquestes coses, que agafen el mòbil per comprovar si hi ha alguna cosa o no, tenen el sistema de recompenses molt desregulat.

Aquí cal preguntar-se, encara que la resposta no em sembla gaire esperançadora de moment, si és reversible. Quan trastoques aquestes coses es complica l’assumpte. S’enquista la conducta d’anar a buscar el mòbil per comprovar si hi ha m’agrades i també el problema del costum. Al principi, un m’agrada t’alegra el dia. Després en necessites dues. Després, deu. I el cervell s’hi acostuma. No sé si sou gaire de perfums, però quan et perfumes al matí, l’olores cinc minuts i després ja no l’olores. Continua allà, només que el cervell i les nostres cèl·lules s’hi han acostumat. Com que s’ha estabilitzat al nostre entorn no ho percebem. És el mateix sistema. Passa una mica igual. Es genera un costum i un condicionament. Si m’ho permeteu, vull afegir una última cosa respecte a això. Tenim moltíssima informació dels humans, però hem après molt gràcies als animals, sobretot les rates, els ratolins i els rosegadors. Quan vam criar els nens amb aquests sistemes de vídeo, com seria la televisió, en un estudi els van posar a rates infantils i adolescents Bob Esponja. Tenien de fons el so de Bob Esponja i un sistema de llums vinculat amb això. Es van adonar que als animals els passa el mateix que als nostres fills, és a dir, tenen saturat el sistema de recompenses, tenen trastorns d’atenció i trastorns d’aprenentatge. Els ensenyes entre un munt de portes quina és la correcta per arribar a l’amagatall amb menjar i quan els tornes a posar en aquesta situació tres o quatre dies després, als que s’han criat amb Bob Esponja els costa molt més ubicar-se que als altres, que ho troben de seguida. El que és interessant d’aquests estudis és que van analitzar precisament el sistema de recompenses. Tot això per dir que no només és arran de fer estudis controlats amb persones, que amb rates també s’ha fet i la desregulació del sistema de recompenses és molt més susceptible en animals amb diverses addiccions.

Tampoc és que es doni en la mateixa mesura que en el cas dels humans, però als animals criats amb Bob Esponja i aquests sistemes, si se’ls sotmet a cocaïna o altres productes addictius, es tornaran addictes i el seu sistema de recompenses respondrà més ràpid que el de les rates que es van criar sense aquestes substàncies. Aquesta desregulació no només és present en les persones, sinó que també es dona en altres animals. Està demostrat. Ha estat una resposta força llarga, però és que la pregunta donava per a molt. La resposta és que sí, el cervell dels nanos és igual que el nostre, al contrari del que es diu, però està canviant constantment no perquè sigui diferent sinó perquè s’alimenta d’una altra manera. I aquests canvis que observem no són especialment optimistes.

María . Hola, Michel. Soc la María. Et volia fer una consulta. Et comento. Jo quan era petita, sortia del col·le i a la tarda doncs què era el que feia? Els deures i després una estona a veure la tele. Ja després, quan vaig anar creixent, la dinàmica era la mateixa, l’única cosa que en comptes de, per exemple, ja veure la tele, com que interactuava amb els meus companys, segur que trucava a alguns pel telèfon fix. A alguns companys de classe, a alguns amics del barri… I et volia preguntar si potser els alumnes o els nois d’avui, els nostres fills, estan reproduint aquest mateix comportament, però amb pantalles, amb altres tecnologies. I et volia preguntar si creus que estem sent alarmistes o és una evolució dels alumnes i els fills de com és la societat. Moltes gràcies.

Michel Desmurget. Ups. No sé quina edat tens ni ho preguntaré, però vull dir-te que hi ha dues coses interessants a la teva pregunta. La primera és que quan eres petita havies d’anar-te’n a casa per veure la tele i trucaves pel fix als teus amics. El que ha canviat és que ara ja no cal anar-se’n a casa per veure la tele o jugar a videojocs. Amb els dispositius mòbils ja no estem lligats al sofà, porten els dispositius tota l’estona a la butxaca. És a dir, els mòbils… A totes les edats, la tele continua sent la pantalla preferida en el sentit més ampli: els videojocs, les pel·lícules, les maratons de sèries de Netflix, etcètera, després venen les xarxes socials… Bé, abans venen els videojocs i finalment les xarxes socials. M’agradaria que ens poséssim d’acord amb la xifra perquè quan érem petits no sé com devia ser a Espanya, però a França, quan jo era petit, la tele començava a les onze. Hi havia una cadena, després en van ser tres. I s’acabava a les deu de la nit, que posaven la carta d’ajust. Els programes per a la gent jove eren dimecres a la tarda, així que veies un parell d’hores, si de cas, mentre t’encebaves com un porc. Veies tres hores dimecres a la tarda i posa-hi dues més el dissabte a la tarda. No hi havia canal especial per a nens o nadons. No hi havia dibuixos animats abans d’anar a l’escola. No hi havia dibuixos animats a la tarda per enganxar-te en sortir de classe. Vaja, que vèiem en una setmana el que ara consumeixen en una tarda o un dia, sent optimistes. No és gens el mateix volum de consum. No entraré en els efectes ara, però vull que ens adonem d’això. Si agafem un nen d’entre zero i divuit anys i mirem quant de temps passa davant de les pantalles recreatives, com ara la tele, amb tot el que implica, sèries, pel·lícules, dibuixos animats, vídeos de YouTube, etcètera; els videojocs i les xarxes socials, només amb aquestes tres activitats…

Ningú diu que les pantalles siguin dolentes en si, però el problema és que donem pantalles als nens i no fan les activitats ideals, no llegiran «Guerra i pau» o documentar-se sobre la batalla de Valmy; sinó que aniran directes a la part més recreativa de les pantalles, la més nociva. Es va fer un estudi no gaire lluny d’aquí, a Catalunya, on van donar tauletes a nens en el marc d’un programa escolar. Els van donar tauletes i van analitzar la seva repercussió a les notes acadèmiques. Es va constatar que els nens que els havien donat tauletes de suport plenes de contingut educatiu, en totes les matèries, en llengua catalana, en llengua castellana, en matemàtiques, en ciències, van treure pitjors notes. Tampoc va ser una barbaritat, va ser una cosa així com el sis o el set per cent, però un sis o set per cent quan es fa una inversió milionària per millorar els resultats… és vergonyós. I al final és perquè utilitzen aquestes tauletes per a les tres activitats recreatives que deia i no per a la vessant de l’aprenentatge, sinó més aviat per a la cara addictiva d’aquestes coses. Aquestes tres activitats, si les calculem per a una criatura d’entre zero i divuit anys, per fer-nos una idea aproximada perquè no ens adonem del temps, ho calcularem respecte a un any acadèmic. A França, l’any acadèmic són unes vuit-centes cinquanta o nou-centes hores cada curs. L’activitat digital dels nens, amb dades pre-COVID, per la qual cosa pot haver empitjorat la cosa, perquè va pujar molt i després va baixar una mica, però és tan exagerat que prefereixo basar-me en dades pre-COVID, quants anys acadèmics suposa l’ús dedicat a aquestes tres activitats que ocupen el vuitanta o el noranta per cent del temps de pantalla en funció de l’edat?

Són vint-i-set anys acadèmics. Un nen passa l’equivalent a vint-i-set anys acadèmics amb aquestes activitats. És una barbaritat. Quan nosaltres érem petits no era així. Dit això, hi ha estudis nord-americans dels anys seixanta o setanta, quan l’arribada de la televisió. Allà era diferent perquè la tele estava més avançada i potser aquí tenia menys efecte, allà ja existia el cable i la resta. Quan va arribar la televisió als Estats Units i al Canadà, hi havia una ciutat on no hi havia senyal i van instal·lar un repetidor. Van ser sis mesos abans d’instal·lar la tele i dos anys després per veure els efectes que havia tingut. Van estudiar l’efecte de l’arribada de la televisió a diferents comunitats dels Estats Units. Es va constatar que l’arribada de la televisió va tenir efectes molt negatius quant a concentració, visites a la biblioteca i la lectura en aquesta ciutat. Es va constatar també l’efecte quant als deures i el patró de son. Aquest estudi és interessant perquè la tele es va implantar rapidíssim. En només set anys el vuitanta-cinc per cent de les llars ja estava connectat. Per al frigorífic van caldre vint o cinquanta anys. Per a la ràdio, igual. I els cotxes, pitjor. Cap producte domèstic, per dir-ho d’alguna manera, no es va implantar tan ràpidament com la televisió. Van deixar un marge de quinze anys i van analitzar les competències lingüístiques dels xavals que tenien tele a casa durant els exàmens d’accés a la universitat en funció de l’arribada de la televisió a les llars. S’observava que la competència lingüística dels xavals estandarditzats es va reduir de manera predictiva amb l’arribada de la televisió a les llars.

Al final ens trobem amb una baixada del deu per cent de les competències lingüístiques en exàmens estandarditzats. Baixar un deu per cent de CI és força, només sota la premissa de la tele. Estava molt lluny del que tenim ara. I això passava perquè els nens passaven menys temps interactuant amb els pares per veure pel·lícules. Em diuen molt que és culpabilitzar els pares, però no és això. És que no només els nens veien la tele, els pares també. Com quan nosaltres estem amb les pantalles ara. L’efecte de l’ús que fan els nens de les pantalles en el llenguatge és més gran, però també influeix l’ús que fem els pares. Si estem veient Netflix no parlem amb el nen. Sigui la criatura o nosaltres qui estigui amb la pantalla, té el mateix efecte en el desenvolupament. Amb això no dic que no toquem les pantalles, però cal saber què passa. Es va constatar que els nens interactuaven menys, que els pares interactuaven menys amb ells, que els llegien menys als nens i llavors ells després llegien menys pel seu compte… Una de les grans víctimes de l’arribada de la televisió va ser el temps dedicat a la lectura. Als nens se’ls explicaven menys contes i després ells llegien menys sols. I a més també va comportar problemes de son. Es ficaven al llit més tard i van començar a desenvolupar trastorns de son. Tot això va donar lloc a problemes de desenvolupament acadèmic que estan clarament documentats. Sí que va ser una mica progressiu i no va ser en la mateixa mesura que avui dia, però fins i tot sense ser tan massiu, la literatura científica ho va identificar. Això ho parlo al meu llibre «TV lobotomie». Es va identificar el problema. Nosaltres també vam tenir les nostres coses, però el consum actual no té comparació amb el que es feia antigament.

Poso dos exemples. Et dius: «Veuré uns dibuixos abans d’anar a l’escola i ja me’n vaig». D’acord, perfecte. Que consti que no tinc res contra Bob Esponja, però als investigadors es veu que els agrada. Van reunir uns nens i els van posar nou minuts de Bob Esponja. Hi havia dues condicions de control. Uns no van fer res i altres van veure un vídeo de dues vaques pasturant al camp. Els van posar nou minuts de Bob Esponja i després els van fer proves d’impulsivitat, atenció, matemàtiques, puzles i coses així. En el cas de l’atenció, per exemple, hi havia una caiguda de més d’un terç de les competències atencionals dels nens, en la impulsivitat, gairebé la meitat; només per haver vist Bob Esponja nou minuts. Passo al segon exemple. Agafes un grup de nens i els expliques alguna cosa. En aquest cas, eren marrecs d’uns dotze anys. Els expliques alguna cosa i una hora després els poses a jugar a Mario Kart. I dues hores després, els envies al llit. I llavors analitzes el que passa l’endemà. Doncs l’endemà, els nois que van jugar al Mario Kart només recorden la meitat del que els van explicar i els que no van jugar recorden més del vuitanta per cent. Un trenta per cent de marge en el cas de la memorització tampoc no és gaire, però el trenta per cent del conjunt de l’escolarització… és un volum de coneixements força considerable. Són coses molt subtils. Els investigadors demostren que el fet de jugar a Mario Kart desregula el son i la profunditat del son dels adolescents. No sé vosaltres, però jo quan veig «La resplendor» no dormo bé. Quan dormo en un hotel, no descanso com a casa. En general, sol passar perquè el descans es regula amb estructures que són al més profund del cervell. Quan som adults aconseguim connectar amb aquestes estructures, encara que tampoc no és la panacea. És una connexió força dolenta amb l’amígdala i la seva xarxa amigdalar, que és la regió que s’encarrega de regular les emocions i la por.

L’amígdala, quan jugues al Mario Kart, tu saps que és un joc i no passa res, però a l’amígdala… tant li fa que sigui un joc, està cagada. Mesura les emocions i tant li fa el que li diguis. Els adolescents no tenen aquesta connexió, així que encara menys li diran res a l’amígdala. L’amígdala té por. Aleshores, quan et fiques al llit, l’amígdala pensa: «El món està fatal. M’han atropellat, m’han fet trossets». De què serveix l’amígdala? És superútil, perquè si li treus l’amígdala a un ratolí, buscarà les pessigolles a un gat i no acabarà bé. La por és molt útil, però el sistema també té tares. L’amígdala no distingeix entre que algú vulgui fer-te trossets de debò i un joc en què fingeixen fer-te trossets. El problema és que afecta la profunditat del son, o això demostra aquest estudi, i aquest efecte provocarà, en part, la disminució de l’exercici. Hi ha coses força subtils en tot això. El son és un sistema de rellotgeria molt precís. Així que, per respondre la pregunta, que no me n’oblido, crec que nosaltres teníem també problemes d’atenció, però, com passa amb els medicaments, depèn de la dosi. Ara mateix s’han aconseguit unes dosis que és una cosa desproporcionada. Els nens dels últims cursos de primària fan cinc hores al dia. Els adolescents les usen més de set. Els napbufs de les escoles bressol estan fregant les tres hores segons certs estudis. És que si t’atures a pensar-ho és demencial. S’ha d’estar boig per permetre que un nen de cinc anys passi gairebé tres hores al dia davant de la pantalla. Perquè pensem: «Bé, una hora no és tantíssim». Suposo que teniu fills, jo també. I la petita el que em feia més il·lusió era quan s’adormia.

Mare meva, com m’agradava que s’adormís. Pensava: «Visca!». Quant dormen els nadons? Setze, disset, divuit hores? Els nens dormen setze hores al dia. Jo dormo cinc o sis, no tinc son. Si a mi em treus una hora, doncs és una hora, és greu però no n’hi ha per a tant. Però si treus una hora a un nen que dorm setze hores és una barbaritat el que li treus. El banyes, el neteges, el vesteixes, li canvies el bolquer, li parles, el passeges per prendre l’aire… I el temps que li queda per regular-se és un temps molt útil. Però si li treus una hora, li estàs traient gairebé tot aquest temps. Un estudi recent demostra que els efectes són acumulatius. Ara parlaré de matemàtiques, que ja hem parlat molt del llenguatge. Van agafar nens de vint-i-nou mesos, vegeu dos anys i mig, i van analitzar el seu consum de televisió. Van tornar a reunir-se quan tenien deu anys quan estaven acabant primària. Els investigadors fan els grups de control estadístic atenent a l’edat, sexe, nivell socioeconòmic, educació dels pares… S’intenta buscar dos nens semblants i que allò que els distingeixi sigui el temps que han passat davant de la tele i de les pantalles, en aquest cas. Es va constatar que per cada hora que els nens havien passat davant de la tele amb vint-i-nou mesos, recordem que és la pantalla per excel·lència sigui de la manera que sigui, en arribar a final de primària havien perdut el quaranta per cent de les seves competències matemàtiques, de la seva capacitat matemàtica, de la seva capacitat per entendre els números. I, a veure, el quaranta per cent per una hora de televisió quan tens vint-i-nou mesos, noi, falla alguna cosa, revisa l’estudi. Però si t’atures a pensar-ho, els números són una cosa que es treballa, no els entens per ciència infusa. «Apa, ja entenc els números i entenc de mates». Si no ho veieu clar, comptem en base de deu. Nou, deu, noranta-nou, cent… Ens sembla bufar i fer ampolles. Però intenteu comptar en base de quatre o de quinze. Ja em direu.

És un entrenament, és una cosa que s’aprèn. Els nens fan moltes coses. Quan són petits juguen amb els cubs, els apilen per mida, els agrupen per colors. Treuen tots els tàpers de l’armari, això em tocava la moral, fiquen els petits als grans, els ajunten per colors… I tot això pensem que no serveix per a res, quina mandra, però després esteu junts i hi ha quatre bombons. Li dius de compartir-los i, encara que no sap mates, fa: «Un per a tu, un per a mi». Tot això són elements essencials perquè sorgeixi el pensament matemàtic. Les matemàtiques és fer sèries, agrupar, jerarquitzar, organitzar… Això és el que va observar en Piaget, però aquestes coses no sorgeixen del no-res, sinó d’aquelles activitats «gratuïtes», com qui diu, que fa el nen quan el fiques al seu parc amb la girafa Sophie, els cubs, les fitxes i la resta. Desenvoluparà tot això. Si li treus aquesta hora per donar-la a una pantalla, no ho desenvoluparà. No sé si hi haurà logopedes aquí, però si no desenvolupes això, després és molt complicat fer-ho. Hi ha coses molt subtils i, per respondre ara sí que sí a la pregunta, les dosis són més exagerades que abans i se’n constata més. Hem arribat a nivells demencials d’exposició dels nens a les pantalles. Tot i que els nens, ja acabo, crec que estem d’acord que fins als cinc o sis anys, l’ideal és zero. Hi ha diferents maneres de plantejar-ho. L’ideal és zero i, si de debò no pots, perquè també hi ha vides complicades… Aquest pare o aquesta mare soltera que torna a la nit de treballar i ha de netejar, rentar la roba, preparar el sopar, fer els deures, signar papers… És una bogeria, s’entén que s’han de posar els nens davant de la tele de tant en tant per poder fer les coses. Ningú no discuteix aquests casos excepcionals.

Això és el que va observar en Piaget, però aquestes coses no sorgeixen del no-res, sinó d’aquelles activitats «gratuïtes», com qui diu, que fa el nen quan el fiques al seu parc amb la girafa Sophie, els cubs, les fitxes i la resta. Desenvoluparà tot això. Si li treus aquesta hora per donar-la a una pantalla, no ho desenvoluparà. No sé si hi haurà logopedes aquí, però si no desenvolupes això, després és molt complicat fer-ho. Hi ha coses molt subtils i, per respondre ara sí que sí a la pregunta, les dosis són més exagerades que abans i se’n constata més. Hem arribat a nivells demencials d’exposició dels nens a les pantalles. Tot i que els nens, ja acabo, crec que estem d’acord que fins als cinc o sis anys, l’ideal és zero. Hi ha diferents maneres de plantejar-ho. L’ideal és zero i, si de debò no pots, perquè també hi ha vides complicades… Aquest pare o aquesta mare soltera que torna a la nit de treballar i ha de netejar, rentar la roba, preparar el sopar, fer els deures, signar papers… És una bogeria, s’entén que s’han de posar els nens davant de la tele de tant en tant per poder fer les coses. Ningú no discuteix aquests casos excepcionals. Això no impedeix que l’ideal és zero. I si de debò no es pot quedar a zero fins als sis anys, és important intentar mantenir-lo a zero fins als dos anys i que després no sigui més d’una hora perquè els efectes comencen a ser significatius més enllà d’una hora al dia. Hi ha molts estudis que demostren que els nens amb tanta exposició pateixen detriments del llenguatge, la concentració, el desenvolupament i el son. No hi ha cap estudi que demostri que els nens que no s’exposen a les pantalles pateixin cap detriment. Després dels sis anys, els estudis demostren que si filtra el contingut, és a dir, si no li permets accedir a contingut pornogràfic o hiperviolent, etcètera, i no s’altera el son, els estudis demostren que mitja hora al dia no perjudica. Sent optimistes, podem pensar que entre mitja hora i una hora, els efectes són lleus i es poden tolerar. Per regla general, amb mitja hora no hi ha efectes si es manté el son i es filtra el contingut. Entre mitja hora i una hora és manejable. Però més enllà d’una hora ja s’aprecien problemes d’acompliment acadèmic, llenguatge, atenció, concentració, etcètera. En essència, com menys millor. Estem contents perquè els podem exposar mitja hora i no els perjudica. Si els exposes mitja hora al violí, la lectura o el que sigui, no només no els perjudica, sinó que els beneficia una barbaritat. Si un nen passa mitja hora llegint o li expliques contes vint minuts, adquirirà mil o mil cinc-centes paraules més de vocabulari, fins i tot dos mil, cada any.

Quan tingui divuit anys, en comptes de tenir quaranta o quaranta-cinc mil paraules de vocabulari de mitjana, tindrà seixanta-cinc mil o setanta mil. I no pas un vocabulari qualsevol, sinó del complex que serveix per reflexionar i gramàtica. Perdre mitja hora és passable. Podem deixar mitja hora per relaxar-nos al final del dia, però cal tenir en compte que aquesta mitja hora podria ser més de profit. La lectura no és una maledicció ni un suplici per pensar que mitja hora és un càstig. I això. Espero haver contestat la pregunta. Ho he intentat.

Hugo. Hola, Michel. Soc l’Hugo. Estic estudiant formació professional a Teide, Administració. I vaig veure que en una entrevista vas dir que el nivell intel·lectual de la nostra generació havia baixat a diferència dels nostres pares. Vols dir que la nostra intel·ligència, el nostre nivell intel·lectual, és inferior a la de les altres generacions?

Michel Desmurget. Començaré per explicar què és la intel·ligència. Evidentment, els exàmens de CI no ho diuen tot de la intel·ligència d’un nen. La intel·ligència és una cosa plural. Amb els exàmens de CI se’n mesura una part. Tampoc és debades, perquè aquesta part sol predir el futur professional del nen, el seu exercici acadèmic, l’estabilitat de les seves relacions i un munt de coses molt interessants. La intel·ligència té una dimensió emocional, social, interpersonal… Ningú redueix la intel·ligència només a això. Pel que fa a la pregunta, no és un atac a les noves generacions. No us diem que sou uns tanoques i nosaltres uns genis. Això no té cap sentit i no és l’objectiu. No em sento més llest que els meus fills, si de cas, al contrari. La qüestió és que la intel·ligència humana ve definida pel llenguatge. Si et faig un examen de CI i no tinc temps per fer-lo sencer, si et faig només la part d’intel·ligència verbal, obtindré una imatge força precisa del resultat global de l’examen. El que ens diferencia dels simis, tenim un ADN molt semblant, el percentatge variable és molt baix, és la capacitat del llenguatge. La nostra intel·ligència humana resideix en la nostra capacitat per raonar i fer-ho amb paraules. Podem debatre si es pot raonar sense paraules o no. Els simis pensen sense paraules, ho reconec, però no són tan llestos com nosaltres precisament perquè no tenen paraules ni aquesta capacitat. Les paraules ens permeten transmetre, pensar, reflexionar i articular les coses. La intel·ligència depèn de molts factors. Depèn del sistema educatiu, ara ho veiem, depèn del desenvolupament econòmic del país, de l’alimentació dels nens, si tenen mancances, etcètera. Si ens fixem en certs països on hi ha una variació important… L’altre dia em deien: «No és veritat perquè a l’Àfrica cada cop són més intel·ligents». És cert.

Si ens fixem en països com Etiòpia, Eritrea o Sudan, o fins i tot certs estats dels Estats Units, les condicions de vida, de salubritat i la situació econòmica milloren i això fa que millori també la intel·ligència. Si ens fixem en països on aquestes condicions fa anys o dècades que són estables, com ara els països del nord, els països nòrdics, Suècia, Noruega, etcètera, veiem que aquestes condicions són estables i que a principis dels anys dos mil, hi va haver una caiguda relativament important d’entre cinc i set punts de CI per dècada, inclosos diversos països europeus. Es va començar a observar aquesta caiguda de la intel·ligència. M’agradaria dir, malgrat les reserves que susciten aquests mesuraments d’intel·ligència, que el que és sorprenent no és que baixi. El miracle seria que no baixés. L’efecte de les pantalles és més gran perquè on més influeixen les pantalles és en el desenvolupament del llenguatge i la lectura. És a dir, en el desenvolupament del llenguatge, en la qualitat del llenguatge, en la nostra llengua, en la qualitat dels nostres coneixements i en els nostres coneixements generals. La intel·ligència verbal és la capacitat de manipular els coneixements que posseïm per fer servir paraules per comunicar-nos amb la gent. Aquestes capacitats estan estretament relacionades amb les interaccions verbals precoces, al temps que dediquen els nostres pares a explicar-nos històries i al temps que dediquem nosaltres mateixos a la lectura. També està relacionat de manera indirecta amb el son, perquè quan no descansem bé, ens costa més memoritzar i retenim menys. En essència, aquests quatre pilars fonamentals estan demostrats i constatats que pateixen els efectes de les pantalles. No és qüestió de criticar els nens ni els adolescents ni ningú. No és una batalla entre generacions. Només diem que si trastoquem el llenguatge, trastoquem la intel·ligència. A una part concreta de la intel·ligència, hi ha altres parts, «fluides» que es diu, que es conserven millor.

Han afegit una prova de temps de reacció que sembla un videojoc. D’acord. Si definim la intel·ligència com la capacitat per disparar a tota llet a un zombi d’un videojoc, sí, sou més intel·ligents. Però si la intel·ligència és la capacitat de reflexionar sobre el món, la resposta ja la plantejava la pregunta. Si la intel·ligència és la capacitat de fer servir paraules, reflexionar, interactuar i reflexionar com a ciutadà, llavors sí, la intel·ligència se n’ha ressentit. Hi ha un estudi de la Universitat de Stanford. A Stanford no són uns reaccionaris, són gent més aviat progre i maca. Van fer un estudi amb xavals que entraven a la universitat i van analitzar la seva capacitat per entendre la informació que trobaven a internet. Van constatar que la capacitat de les noves generacions, dels nens, per comprendre i filtrar la informació… Compte, no per llegir-la, sinó per comprendre-la, per manca de coneixements, de saviesa, de llenguatge, a interpretar-la, a identificar les boles… No tots els xavals són així, però sí que van analitzar deu mil xavals, en van treure la mitjana, la van comparar amb deu mil xavals d’abans i van constatar que aquesta capacitat havia baixat tant, i cito, «que era un perill per a la democràcia». Podem pensar que un país d’aquest nivell hagi estat capaç d’escollir Trump amb un grapat de boles té un problema d’interpretació de la informació i de comprensió del món. És el que pensen i raó tampoc no els falta. Si la pregunta és si la intel·ligència està minvant, la resposta sembla que sí, sempre que entenguem la intel·ligència en aquesta dimensió verbal. També hi ha la dimensió emocional. Hem vist que es creu que els joves són molt tolerants. I sí, són molt tolerants amb certs aspectes de la societat.

Accepten més l’homosexualitat i la transsexualitat. Cap problema, està bé. Però els estudis demostren que encara que siguin més oberts a aquesta mena de coses són més intolerants amb les opinions contràries. Els costa més i són més reticents a escoltar algú que diu que no hi està d’acord, independentment dels seus arguments. Si repassem estudis sobre intel·ligència emocional, que porten des dels vuitanta, hi ha un descens significatiu de l’empatia entre els estudiants dels Estats Units. L’empatia no és poca cosa. L’empatia és el que ens permet entendre els altres i interactuar-hi. És el cor de la nostra humanitat. Gilbert va ser un psicòleg nord-americà que va estar als judicis de Nuremberg. Era militar i li van dir: «Aniràs a analitzar els criminals de guerra nazis perquè això d’aquesta gent no és normal. Els falta un caragol i volem saber què passa amb ells». Quan va tornar va dir: «Doncs no els passa res de l’altre món. N’hi ha d’educats, n’hi ha de ximples, alguns fins i tot són graciosos. L’únic que he vist és la falta d’empatia». El va anomenar «el mal absolut», la incapacitat de sentir el que senten els altres. L’empatia està molt relacionada amb la lectura. És l’únic lloc on entrem a la ment dels personatges, on els entenem i sentim el mateix que ells. Hi ha una baixada de l’empatia. No només és el descens de la intel·ligència verbal, com està documentat, sinó que també hi ha un descens d’empatia i de la capacitat de sentir i d’interactuar amb els altres. A França estem en un punt amb l’assetjament i aquestes coses que un ministre d’Educació, ara primer ministre, va proposar d’impartir lliçons d’empatia. Donen ganes de dir-li: «Compra’ls llibres a les criatures, que serveix igual». Paral·lelament a aquesta disminució de l’empatia, hi ha un augment concomitant del narcisisme basat en l’individualisme.

Insisteixo, no estic jutjant una generació ni dic que siguem perfectes. Que passin aquestes coses és responsabilitat nostra. L’hem espifiat nosaltres, no les noves generacions. I som nosaltres els qui no us hem transmès aquest llenguatge i aquests referents. No tots els nens són així, però, en general, hi ha una tendència a la baixa. És clar que hi ha nens que no tenen aquests problemes i llegeixen i tenen una intel·ligència excepcional en tots els àmbits. En resum, no és per criticar. De debò, tinc una filla. I em cau bé! No critico les noves generacions, no dic que nosaltres fóssim millors ni que això d’abans fos millor, només dic que, pel que fa al llenguatge, hi ha mancances col·lectives en aquesta generació. I també en termes d’empatia. Cal prendre consciència d’aquestes coses i l’escola no pot fer la feina de les famílies en aquest aspecte. A això em refereixo.

Leticia . Hola, Michel. Soc la Leticia Ahumada. Soc professora a un col·legi i nosaltres ensenyem programació i robòtica als alumnes perquè hem parlat molt de llenguatge i d’aquest coneixement que els nens necessiten tenir per formar el seu aprenentatge i la realitat és que al món laboral després també hauran de saber comunicar-se amb les màquines. Aleshores aquest llenguatge computacional considerem que és una cosa rellevant per al seu aprenentatge, i per això ho ensenyem a l’escola, i són necessàries les pantalles per realitzar aquest aprenentatge. Aleshores nosaltres creiem que els hem d’oferir aquesta oportunitat, però també volia conèixer una mica quina és la teva opinió sobre aquesta manera com podem combinar i en què les pantalles, més que un enemic, poden ser el nostre aliat en aquest aprenentatge dels nens.

Michel Desmurget. Gràcies… per la pregunta. De debò. Això em permet dir que ningú no està prou boig o és tan ximple. Moltes vegades es ridiculitza les postures de la gent com jo amb què volem tornar a les carretes i la invenció de la roda i desfer-nos de les pantalles. Ningú és tan il·lús, tan ximple o tan idiota com per dir que s’han de llençar les pantalles i que les pantalles no tenen usos positius. Jo les faig servir a la meva feina. Utilitzo eines computacionals. Fem servir robots a les cirurgies. Aquí hi ha dues qüestions. És important que els nens aprenguin a fer servir aquestes eines per la part positiva? És important que aprenguin a codificar? És important que un nen aprengui a controlar un robot amb algoritmes i codi? És important que sàpiga fer servir un processador de textos? És important que se li ensenyi a documentar-se, a protegir les seves dades, com funciona un ordinador, què és una memòria, com funciona internet…? Crec que ningú no discuteix de la importància d’aquestes coses. A més, com ja he esmentat, ara hi ha la idea dels nadius digitals. Això que els nens d’ara serien uns genis del digital perquè saben fer servir Instagram i posar Netflix i perquè es passen el dia amb el mòbil a la mà, que això els converteix en genis de la informàtica. Tots els estudis demostren el contrari. És una idea comercial que se’ns va vendre a principis dels dos mil perquè hi havia gent que volia encasquetar programes informàtics educatius a les escoles. Van començar amb el rotllo que els nens aprenen d’una altra manera, que ja no funciona igual, que és una altra… Tot això són… bestieses, per dir-ho suaument. El cervell dels nens és com el nostre. És vell i té certes necessitats.

Si la pregunta és si cal ensenyar-los les bondats de les pantalles, els usos positius de les pantalles com els que esmentaven, mare meva, la resposta és sí. On vull arribar és que tots els estudis demostren que a les noves generacions, al contrari del que pensem, els costa molt la informàtica, les anomenades ciències computacionals. Els van molt malament aquestes coses: documentar-se, fer servir un processador de textos, convertir un PDF en un DOC… Ho sabem perquè la Comissió Europea va dir que li costava digitalitzar el sistema educatiu perquè als adolescents els costava molt la informàtica i entendre la informàtica. A França, durant el confinament, no sé com devia ser a Espanya, però allà van tancar les escoles encara que no gaire perquè va ser tal catàstrofe que van dir: «És millor assumir el risc sanitari que tancar les escoles». Hi va haver classes a distància i va ser un desastre absolut. De debò. No podria haver anat pitjor. Hi havia molts motius, però un dels que va destacar el Tribunal de Comptes, que és una institució força raonable de França, va ser l’escàs domini i la pèssima comprensió de les bases de la informàtica de les noves generacions. A més, hi ha articles acadèmics, com una revista fa poc, que diuen que la idea que aquests nens són nadius digitals perquè per haver nascut amb un mòbil, una tauleta, un ratolí o el que sigui a la mà tenen traça per a la informàtica és una llegenda urbana. És un mite. I tots hi estem d’acord. És com si jo anés a dinar cada dia al restaurant i la gent digués que ja per anar-hi cada dia soc un cuiner increïble. No hi té res a veure. Em menjo el que tinc al plat. Igual que un xaval amb el mòbil. Un directiu presumia que Instagram era tan fàcil d’usar com un raspall de dents. Amb això està tot dit.

Són coses molt simples. Hi ha micos de laboratori que utilitzen tauletes. No és una comparació. Però vull dir que són eines tan simples que qualsevol pot fer-los servir. I en absolut són eines que ens ensenyaran res d’informàtica. Tinc una anècdota interessant. A França, van afegir informàtica com a assignatura optativa just abans de batxillerat. El primer any hi va haver una allau d’inscripcions. Doncs no hi ha hagut una optativa que s’hagi abandonat tant com aquesta. A França, et pots apuntar a llatí, i gairebé tots deixen l’assignatura l’any següent. Doncs amb la informàtica va ser pitjor encara perquè la gent, la xavaleria, es va adonar que no n’hi ha prou amb fer servir el mòbil, que la informàtica és picar codi, són algoritmes, apilar equacions, entendre el funcionament d’un ordinador, d’una memòria i altres coses. Se’ls ha d’ensenyar això? Sí. La pregunta és quan. Jo quan tenia vint-i-cinc anys no havia vist mai un ordinador i no per això sóc un negat amb els ordinadors. Me les manego bé a l’hora d’usar-los. No hi ha estudis que demostrin que cal exposar els nens de quatre, cinc o vuit anys a aquestes coses perquè sàpiguen fer-les servir. Tot i que els algoritmes també són útils en matemàtiques. La pregunta és quan cal fer-ho i en detriment de què. A què renunciem? Traiem hores de llengua castellana, de francès, de mates, d’art? De què? Però caldrà fer-hi un buit. Em sembla important trobar-hi un buit, però cal saber quan. Als dotze? Als catorze? Als quinze? Als setze? Això és el que cal debatre i no tinc una resposta clara. Només sé que caldrà fer-ho i que no val la pena fer-ho gaire d’hora. Aquí hi ha molta gent de la meva quinta, no sé si entre els que sou més joves també, que no va veure un ordinador fins ben entrada l’edat adulta. Això no ens ha impedit fer servir un mòbil amb la mateixa facilitat que els adolescents.

La segona qüestió que es planteja a la teva pregunta i que no hem resolt és que al sistema educatiu tenim les pantalles recreatives, que són les de casa i que són principalment perjudicials, però en el sistema educatiu se sol confondre ensenyar el que és digital, el que tu descrius per aprendre a fer servir els dispositius, amb l’ensenyament digital. A França, ahir em van dir que a Espanya era igual, però a França costa molt contractar professors. A França no és fàcil trobar professors perquè estan farts d’estar mal pagats i del menyspreu. Quan surten les oposicions, la gent fuig. Tothom enveja que tinguin tantes vacances, però ningú s’hi vol dedicar. No és una feina fàcil. La qüestió és que caldrà posar alguna cosa davant de l’alumnat. O bé posem professors competents o bé tirem d’eines informàtiques que substitueixin el professorat. No ensenyarem informàtica, sinó que ens en valdrem per ensenyar-los francès, matemàtiques, història i ciències. Això és més eficaç que no fer res. Val més fer això que tancar el nen en un armari. Això està clar. Un cop dit això, intentar convèncer-nos que aquestes coses són millors que un professor qualificat, la resposta és no. Tots els estudis que han consistit a repartir tauletes i dispositius, especialment els PISA, com Suècia, demostren que els sistemes que s’han digitalitzat més és en els que menys ha progressat l’alumnat. Els sistemes que més han invertit en la digitalització del sistema educatiu són els que han tingut una progressió menys satisfactòria. Tant en matemàtiques com en llengua com en ciències. El responsable del programa PISA va dir que no va tenir efectes positius.

Aquesta gent és molt mesurada. I en un congrés li van dir: «No és que no tingui efectes positius, és que són molt negatius». El paio va reconèixer que «si de cas» empitjorava les coses. I això ho sabem. Ho demostren tots els estudis. Si venen i ens diuen: «No hi ha mitjans per posar més professors, així que optarem per això», ho puc arribar a entendre. Però que ens diguin que hi afegeix valor pedagògic és un frau. Van fer una comparativa entre els sistemes educatius més competents i va ser força depriment perquè no hi ha grans diferències pel que fa a horaris, programes, alumnat, organització de les classes i tal. Res d’això no influeix gaire. Van constatar que l’única cosa que influïa significativament era la qualitat del professorat. La qualitat quant a contractació, però també quant a formació. Això és interessant per un exemple que posaré. A França van fer un estudi per demostrar que les tauletes podien ser beneficioses. En tots els estudis en què s’han repartit tauletes, l’últim va ser a Catalunya, i se li ha dit a l’alumnat: «Té, fes-la servir per a les classes», els resultats a curt termini són dolents i a llarg termini, negatius. Ara diuen que ho faran d’una altra manera. El conte és que ningú es pregunta de què serveix fer servir aquesta eina, sinó que sempre es pregunta si el professorat i l’alumnat saben fer-la servir. Van decidir fer un altre estudi, però aquesta vegada farien una crida per comptar amb professors hipermotivats i competents i demanar-los que muntin una unitat didàctica al voltant de l’ús de la tauleta i les eines digitals. Es van posar a professors competents per dissenyar-la a propòsit.

Es va constatar que havien petat les aules de dispositius electrònics i que aquests dispositius havien donat uns resultats pèssims. Havien palmat milers d’euros, dos mil milions i mig, per res. Absolutament res. Els van donar tauletes als alumnes i, quina casualitat, van veure que tenia un efecte positiu. En tot. Tothom estava encantat, els mitjans de comunicació van treure reportatges enormes… I et poses a llegir l’estudi perquè ets una mica així i l’efecte és un nou per cent de desviació. El nou per cent de desviació suposa que en una classe de vint-i-cinc persones el xaval que estigui el tretzè de la classe, quan l’has saturat amb dispositius i li has donat una tauleta, ha guanyat un lloc i hi està en el dotzè. S’han invertit centenars de milers d’euros per guanyar una posició. Per comparar, si agafes el professor, el formes, li dones cinquanta hores de formació, obtens una millora de cinc o sis posicions. El xaval que estava tretzè passa a ser el setè o vuitè. No és per a res el mateix. Si disminueixes la ràtio de la classe, milloren en dues o tres posicions. Al final, el que demostren aquest estudi i altres per l’estil és que quan contractes docents qualificats i estan formats, no en informàtica sinó en francès, matemàtiques, llengua castellana i totes les assignatures en què es vol substituir el docent per una màquina, en totes les assignatures, quan el docent és competent, quan els donen aquestes eines no canvia pràcticament res. És còmode. Serveix per ensenyar un mapa i tal, però el valor pedagògic per als nens és pràcticament inexistent. Fins i tot en el millor dels casos. Insisteixo, cal preguntar-se no la competència del professorat, perquè els estudis demostren que fins i tot quan són competents no funciona o funciona malament, sinó la necessitat d’aquesta eina.

Fa una estona parlàvem de l’evolució i de com ens havia instaurat certes coses al cervell. Entre elles, la humanitat. No és només retòrica. Si estem cara a cara, el vostre cervell reaccionarà. Si ens veiem mitjançant una pantalla, la reacció del vostre cervell serà molt menor. S’ha estudiat, especialment en els simis, el que s’anomenen «neurones mirall». Se les anomena així perquè si somric, al meu cervell s’activen neurones. I si tu també em somrius, s’activaran les mateixes neurones al meu cervell. I un dia un es va afartar de fer ganyotes al mico i va dir: «Ens deixarem de bestieses. Em gravaré fent-li ganyotes al mico». I es va adonar que aquestes neurones mirall que s’activaven quan ell somreia a l’animal no reaccionaven, o amb prou feines ho feien, quan l’animal ho veia a través d’una pantalla. Agafo el llibre, em mireu i moc el llibre. A les àrees motrius del meu cervell es produeix una reacció intensa. Al vostre cervell hi ha hagut la mateixa reacció, però menys intensa. Si em veieu fer això mitjançant una pantalla, no hi haurà reacció. Això en els nens petits es coneix com a «dèficit vídeo». És molt fàcil constatar-ho en el seu cas. Imagineu-vos que agafo una nina i porta un cascavell. Hi ha un munt d’estudis així. Li treus el cascavell, l’agites, li tornes a posar i la deixes davant d’un nen de nou o deu mesos. Aleshores te’n vas. Si ho has fet davant seu en persona i t’ha vist fer-ho, agafarà la nina, li traurà el cascavell i l’agitarà. Amb nou o dotze mesos, t’imitarà. Com t’hagi vist per vídeo no imitarà res de res. Fins als divuit o vint-i-quatre mesos no imitarà res. Al cap d’un temps es posaran a imitar coses. A veure, és clar que aprendrà coses. Un nen de tres anys potser agafa la nina i busca el cascavell, però aprendrà menys ràpid i de forma menys eficient amb un vídeo que amb una persona. I d’això n’hi ha constància. S’ha demostrat amb el llenguatge.

Hi ha estudis meravellosos. Hi ha un estudi que pretenia que els nens aprenguessin vint-i-cinc paraules. Els van donar una llista de vint-i-cinc paraules als pares i els van dir que els ensenyessin aquestes vint-i-cinc paraules i que tornessin en un mes. Després, a altres pares només els van dir «hola, fins d’aquí a un mes» i als altres, els van donar un DVD. En aquest DVD hi ha les mateixes paraules i els nens han de veure’l cada dia durant un mes. Sentirà cada paraula seixanta vegades. Un nen quan li repeteixes un munt de vegades la paraula «taula» entén que és la taula. Però amb els vídeos, es va constatar que als que els van posar el vídeo no havien après més paraules que els nens control als que només els van dir «hola, fins d’aquí a un mes». Van aprendre fins i tot una mica menys perquè amb els nens mai se sap on estan mirant. El nen, quan surt la taula, de vegades mira la cadira on està asseguda la seva mare, altres, una mosca o fins i tot s’està mirant els peus. Doncs tampoc sorprèn que es faci un cacau mental i que el xaval no avanci. Com pot funcionar? Si de vegades mira la cadira i sent «taula» i de vegades, «cadira» o fins i tot «ampolla». És absurd. Aquestes coses ni funcionen ni funcionaran perquè la nostra implicació cerebral és menor. El nen, al cap d’un temps, amb el vídeo aconsegueix aprendre algunes paraules. El nen amb quatre o cinc anys aconsegueix aprendre paraules senzilles. No hi ha cap estudi que demostri que gràcies als vídeos i aquestes coses els nens aconsegueixin aprendre el mínim de sintaxi, quan la sintaxi és el cor de l’idioma. La sintaxi és el més important.

El nen només aprendrà unes quantes paraules. És la síndrome de Dora. Una nena es posa a córrer pel saló i diu «Hello» i el pare superorgullós perquè creu que la nena ha après anglès veient Dora. Bé, sí, ha après paraules soltes. Aprenen paraules, sí, però cal que se’ls hi exposi desenes de vegades per aprendre-les. A la vida real n’hi ha prou amb un parell de vegades. No hi ha cap color. A més d’haver de repetir-ho tantes vegades, per exemple, aquesta taula, el nen entendrà que és la mateixa que la d’allà. És diferent, però és una taula. Els nens que aprenen amb vídeos tendeixen a generalitzar menys. La taula és aquesta taula, no aquella. Et venen amb: «Veus com aprèn amb vídeos?». És clar, amb quatre o cinc anys aprendrà alguna paraula solta, però aprèn molt menys del que aprendria en una interacció verbal amb un adult. Un altre engany per l’estil és que cal veure’l amb ells. El nen està veient el vídeo i tu hi ets parlant alhora. No sé vosaltres, però jo quan soc al cinema i hi ha un cretí al costat explicant-me la pel·li que estic veient em bull la sang. O veig la pel·li o escolto el paio, però les dues coses no. Potser el nadó té vuit cervells i et pot escoltar, mirar la pel·lícula, processar-lo… És demencial. Això que diuen del «co-viewing» està demostrat que el temps de visionat compartit és igual. Si la idea és comentar la pel·li després, d’acord, però si et poses a parlar sobre un llibre l’efecte serà més gran perquè el temps de la pel·lícula l’has perdut. Si necessiteu una pel·lícula per parlar amb el vostre fill, potser hi ha un problema d’interacció de base. Tot això per dir que això aplica també en el cas dels adolescents. Hi va haver un boom amb els MOOC, els «Multiple Online Open Course», que revolucionarien l’educació.

Eren cursos en línia amb un professor fent-los classe i tal. Hi havia un professor per l’ordinador que explicava un tema. Aquests cursos van fer… Es van enfonsar perquè la primera universitat que els va treure, la Universitat de San José, que va treure una empresa anomenada Audacity per fer MOOC, i la taxa d’abandonament… Hi ha un moment en què aconsegueixes centrar-te, però t’esgota. Et drena. Aconsegueixes augmentar el teu nivell atencional i parar atenció, però de seguida es torna insuportable, et despenges, drena l’energia cerebral molt més ràpid que una interacció real. Com que el nostre cervell reacciona menys, cal atiar-lo constantment. Estàs vinga a fuetejar el cervell. No sé com explicar-ho perquè quedi clar. Aleshores, l’alumnat va denunciar el contracte a San José al juny perquè va ser un desastre. Perquè les taxes d’abandonament i de suspensos van ser descomunals. En aquests cursos, depèn de la dificultat, però abandona entre el noranta i el noranta-nou coma nou per cent de l’alumnat. L’empresa que s’hi va especialitzar també va abandonar perquè era una causa perduda. Van tornar a la formació professional perquè els assalariats reben formacions presencials i no se’n poden anar, per la qual cosa atenen més. Però tots els estudis demostren que als MOOC es presta molta menys atenció. Van sortir estudis molt interessants. Hi va haver un punt on hi havia MOOC del MIT i de Harvard. Això era el «hype». «Em posaré els MOOC del MIT i estudiaré els seus cursos». De seguida van veure que la gent es despenjava en allau perquè per seguir els cursos del MIT cal ser capaç d’entendre què ens estan explicant. Un curs de física quàntica del MIT, no he fet el MOOC, però ja imagino que no em servirà de gaire.

Van comprovar que els nens, els alumnes, que més podien aprofitar aquests cursos eren, bàsicament, els que tenien més facilitats. Si venien d’entorns acomodats, més podien fer servir aquestes eines perquè tenien més suport a casa. Si sabem alguna cosa d’aquests ensenyaments a distància és que… No t’adormis. Si sabem alguna cosa d’aquests ensenyaments a distància és que accentuen les desigualtats socials. Aquest va ser un altre dels motius per reobrir les escoles a França. El primer ministre va dir que era un desastre pedagògic, però també en termes de desigualtat social, i per això calia reobrir les escoles. En resum, cal ensenyar informàtica, robòtica, algoritmes i fer servir les pantalles i els processadors de text i els programes de matemàtiques? La resposta és sí, mil vegades sí. A la pregunta de si es poden fer servir aquestes eines com a substitutes del temps humà en altres assignatures per ensenyar francès, la resposta és sí, si no hi ha res més, i no, si hi ha docents competents. Millor això que res, però un docent competent sempre s’utilitzarà millor. Un docent competent que a més tingui aquestes eines obtindrà els mateixos resultats que si no en tingués. És una pèrdua de temps. En comptes de pensar com incorporar més coses, caldria pensar com trobar docents competents. Insisteixo, el nostre cap funciona així. Les nostres neurones reaccionen molt més a la presència humana. Aquesta mateixa presència humana mitjançant un vídeo és com si res.

Begoña. Hola, Michel. Soc la Begoña, mare de nens de set i vuit anys. La veritat és que em podria apropiar perfectament el títol del teu llibre encara que, òbviament, no soc nativa digital. Crec que tenim un problema terrible a la societat. Jo mateixa, cada cop llegeixo menys i em trobo enganxada als mòbils. La societat ens diu als pares que des del col·legi ens han d’educar o que hem de veure vídeos per a nosaltres poder educar els nens sobre com utilitzar les eines, però nosaltres som els primers que també tenim aquest problema. És un problema de la societat. És un problema global. La meva escola és anglosaxona, curiosament i irònicament, promouen la lectura increïblement, però els donen un iPad amb set anys i utilitzen la «gamification», és a dir, els jocs, les Apps, per influir els nens perquè aprenguin matemàtiques i altres, cosa que jo estic terriblement en contra. D’una banda, m’agradaria saber la teva opinió sobre això. D’altra banda, comentar-te que en cinc anys arribo a l’adolescència amb els meus fills i estic veient, hi ha evidències, al teu llibre ho expliques perfectament, de com destrueixen més que construeixen les pantalles. I la pregunta és què fem? En cinc anys m’enfronto a la meva filla que em digui que si no té un mòbil no es pot comunicar amb les seves amigues, que se senti la rara de la classe, etcètera. És a dir, és això el que et volia comentar i traslladar.

Michel Desmurget. Sí. No hi ha cap solució màgica i tampoc no és un tema fàcil. A veure, primer contesto la pregunta sobre els adults. Perquè els adults fem servir molt les pantalles i també ens afecta quant a sedentarisme, obesitat, problemes de son i en la senescència, amb risc de patir alzheimer, per exemple. No pas perquè les pantalles ens provoquin la malaltia, sinó perquè l’alzheimer té una sèrie de factors predictius. L’obesitat, el sedentarisme i els problemes de son són factors que es donen en el marc de l’alzheimer. I les pantalles influeixen en tots ells. Als adults ens afecta, sí, però no és el mateix. Els nens ens diuen: «I tu què?». Ells ho veuen així, però és que el meu cervell com a adult ja està desenvolupat. El meu cervell ja està format. Hi haurà comportaments que m’afectin entre poc i res, que els nens els afectin molt per estar en desenvolupament perquè el seu cervell és més vulnerable. Us poso un exemple sobre el contingut en comptes de l’ús. Quan els nens veuen gent fumant a les pantalles sol ser gent guapa, fabulosa, sexi i rebel. L’adolescent rebel sempre s’encendrà una cigarreta. Això acaba calant a la memòria i el nen associarà les propietats del personatge, és rebel, guapo, ric, maco, etcètera, amb el tabaquisme. Sabem, perquè se n’han fet molts estudis, que com més exposem els nens a aquests continguts, quan tenen dotze, tretze, catorze, quinze, setze anys, més probabilitats hi ha que fumin. El risc es multiplica per tres o quatre.

Un estudi que va publicar una revista molt important va demostrar que el cinquanta-set per cent dels adolescents que fumen, caldrà veure si els pares o els amics ho fan, ho fan perquè han vist gent fer-ho a les pantalles. I per als que pensen que cada vegada es fuma menys a la pantalla, és veritat que als programes de telerealitat es fuma menys, però mai s’ha consumit tant tabac com a les sèries, per exemple. Aquí el tabac és omnipresent, per la qual cosa el nen es queda amb això. Perquè veieu la importància que té. Quan l’exposeu al tabac als setze anys, augmenta dràsticament les probabilitats que fumi. Si l’exposeu als dinou o vint anys, la probabilitat que li influeixi són pràcticament nul·les. La maduresa cerebral importa i la maduresa dels adolescents és força tardana. Hi ha una diferència entre ells i nosaltres i és que el cervell és especialment vulnerable. ​​Després hi ha el tema de què fem quan tinguin quinze anys i això dels jocs i la gamificació. Continuaré amb la gamificació. Hi ha hagut una altra pregunta abans, però no me’n recordo de com era. La gamificació és aprendre mentre et diverteixes. Fins aquí, cap problema. Però si intentes que tot sigui divertit arribarà un punt en què et donaràs de cara amb el sostre de vidre. Hi ha un punt en què no tot és divertit. Una part important de l’aprenentatge és poder aprendre les coses que no són divertides. He de ser capaç de centrar el meu sistema atencional en això. No tot es pot aprendre mentre et diverteixes. És el que hi ha. Si aprens a tocar el piano, et pots posar els vídeos que et doni la gana i la resta, però hauràs de pencar tu. I hi ha diverses coses així. Per escriure passa el mateix. Amb la lectura, també t’hi has de posar. I aquestes coses al principi no són gaire divertides. Podem tenir jocs per aprendre història, sí. Aquí està l’interessant.

Hi ha estudis que demostren que el mitjà que es fa servir per transmetre la informació no és neutre. Si la informació és senzilla, en realitat, és igual com te la traslladi. Si el que vols explicar és que a la Segona Guerra Mundial Alemanya va envair Polònia, no hi ha problema. Si els vols ensenyar coses més complicades, més fines i més complexes de la Segona Guerra Mundial, dependrà de si els dones la informació amb un mitjà imprès, amb un mitjà sonor o amb un mitjà audiovisual. Com més complex i exigent sigui el contingut, més gran serà la superioritat del paper. L’atenció es recrearà molt més. Amb un audiollibre, l’atenció arriba un punt on es despenja. Amb el paper, si no mires, no llegeixes. De vegades també se te’n va, però no tant. Et concentres més. A més, el paper té una organització. En un llibre tens paràgrafs, subtítols i un munt de coses que et facilitaran la comprensió. També que si no entens una paraula del llibre, tornes a llegir la frase. El vídeo passa i cal tirar-lo enrere per tornar a escoltar-lo… Aquest és el plus del que està imprès per al que és complex. Aquest plus també hi és en el mitjà. Com deia, si un nen llegeix el mateix text en un llibre electrònic o un llibre físic, és el mateix. Si és un text complex i exigent, amb molts personatges i salts temporals i cronològics, ho entendrà, ho comprendrà i ho memoritzarà millor amb un llibre físic perquè es concentrarà més, però també perquè el llibre té una dimensió espacial. Quan et demanen que recordis un tros d’un llibre, moltes vegades te’n recordes d’on era. «Sí, era al principi i a la part de sota de la pàgina». Això implica que la dimensió espacial del llibre ens ajuda a ubicar-nos a la història. Ens ajuda a construir la cronologia i la relació entre esdeveniments. «Aquest es va morir aquí i l’altre, aquí i aquí passava no sé què».

Els estudis demostren que aquesta dimensió espacial no es dona en el llibre electrònic. El cervell se situa millor en la dimensió espacial del llibre físic que en l’abstracte del llibre electrònic. Això explica els texts complexos els comprenguem millor en format imprès. Suècia està fent marxa enrere. Van digitalitzar tots els llibres de text i es van adonar que era una catàstrofe per partida triple. Pensaven que seria bo a nivell ecològic, però és desastrós. Tots els estudis demostren que, tret que siguis un lector a un altre nivell i llegeixes entre quaranta i cinquanta llibres a l’any, el paper que es fa servir és més ecològic que el llibre electrònic. Pensaven que era més barat, però ha estat una decepció. No sé a nivell educatiu, però si compres un llibre en edició de butxaca, a França et costa set o vuit euros, però a Kindle et costa el doble. Així que no veig jo què és més barat. I pensaven que era un progrés, que els nens entendrien millor les coses, que no afectaria la comprensió i no haurien de carregar amb els llibres. Però hem comprovat que quant a comprensió és molt millor tenir els llibres físics. Suècia i altres països que van ser pioners estan reculant i estan recuperant els llibres en paper. A França, no sé com deu ser a Espanya, però allà som tan llestos que quan els altres estan de tornada nosaltres decidim comprar-los perquè som més llestos que ningú. Quan ets més llest que ningú al final et preguntes coses. La idea que cal simplificar i gamificar i fer-ho tot divertit… Vols que aprenguin una lliçó d’història amb un videojoc? Sort amb la quantitat d’informació que retindran. «Em posaré a la pell de Juli Cèsar i aniré a envair la Gàl·lia. Trigaré una bona estona». Però a part que Juli Cèsar va envair la Gàl·lia retindran poca cosa. És una idea interessant en teoria, però en termes pedagògics deixa molt a desitjar.

L’última part era què fem en cinc anys. Què faré en cinc anys amb els meus fills? Em sap greu, però em tranquil·litza veure que hi ha pares que comencen a mobilitzar-se perquè els han venut un engany de màrqueting en vendre’ls les bondats de les pantalles, però tant els pares com els professionals de la salut han vist que… sorgeixen problemes, que aquestes criatures no són genis, sinó que tenen dificultats de llenguatge i atenció. Què fem? Ja comença a sorgir una resposta de la societat que ho farà més fàcil. Et preocupa l’aïllament social. No conec cap estudi que demostri que això passa. Pot haver-hi casos aïllats, però no hi ha estudis de grups en què els nens sense mòbil hagin patit algun tipus de perjudici. No tenen perjudicis socials ni els aïllen ni es tornen uns marginats. Els nens sense mòbil rendeixen una mica millor i tenen una vida social força bona. Crec que el seu fort és explicar-los per què, encara que és clar que al final deixa de funcionar. El que sí que funciona és posar normes. Però les normes per si mateixes no funcionen. Si dius al nen: «Només tens mitja hora de mòbil al dia i punt», el nen et diu Stalin i no serveix de res. Et comprarà un bigotet, com va fer la meva filla. Això no dona resultat. La cosa és dir-los que és només mitja hora al dia i explicar-los per què. «Només el pots fer servir mitja hora al dia perquè…». I els nens no són ximples, ho poden entendre. Al principi sempre et diran que sí i aquí ja els tens. Si has signat, et toca empassar-t’ho i arribar a un acord amb certes normes. «Jo et compro un mòbil, però és mitja hora al dia, no el fas servir durant el sopar, no el fas servir només despertar-te, no el fas servir al menjar, no el fas servir a classe, no el fas servir després de les vuit…».

Has d’explicar totes les regles perquè, si no, no funciona. Signeu un acord i pot funcionar. Hi ha estudis que demostren que quan s’acorden certes normes i expliques el perquè, funciona millor. L’única solució per reduir el temps de pantalla és posar normes i explicar-les. No és la fi del món. Us explico una anècdota que em sembla superinteressant i ja callo. Tinc alumnes que es burlen de mi pel tema de les pantalles i em refreguen els mòbils. Però n’hi ha alguns de macos que tenen valors. Si venen i em diuen que la meva filla serà així quan creixi, doncs m’alegro perquè em cauen bé. Són xavals amb qui es pot parlar, que rendeixen bé a classe i a més són bones persones. Quan m’expliquen que, amb els pares… vaja amb l’adolescència, que xocaven molt amb la seva mare, la seva conclusió sempre és: «Com m’alegro que els meus pares no cedissin. Els ho agraeixo». Aquest és el problema. Val més una mica de conflicte ara perquè després vagi millor. Els xavals entren en raó i agraeixen als pares no haver cedit. A mi el que em fa molta gràcia són els que diuen: «Quan jo tingui fills, les pantalles recreatives no les veuran ni en pintura». I això. I aquesta és la idea que volia compartir, la idea que les criatures al final ho entenen, però sempre hi haurà conflictes. Per això explicar les normes és l’única solució que conec.

Unai. Hola, em dic Unai i se sol parlar molt que les pantalles aïllen els joves o els fan estar més temps sols a la seva habitació usant-les o qualsevol cosa, però jo, per exemple, hi ha un youtuber espanyol que s’ha dedicat a fer la volta al món que es diu YoSoyPlex, i, per exemple, jo he estat veient els vídeos amb tota la meva família i hem passat l’estona que estem veient el vídeo junts tots veient la pantalla. I la pregunta és: tu creus que les pantalles poden servir per unir-nos i fer-nos passar una estona junts o creus que no tenen cap benefici per a això?

Michel Desmurget. Hi ha un parell de llibres molt macos sobre això. N’hi ha un que es diu «Alone Together». Veus un vídeo amb gent i pot estar bé, però no hi ets, ets amb el vídeo. Després parleu sobre el vídeo, d’acord, però o veus el vídeo o parles amb ells. No dic que s’hagi de llençar totes les pantalles, que no estigui bé veure un vídeo o una pel·li de tant en tant amb els fills ni que el cinema no és un art ni que no calgui veure dibuixos amb els teus fills per comentar-ho després. Evidentment, ningú no nega que tingui efectes positius. Ara bé, reunir tota la família per veure vídeos d’un rodamon que explica la seva volta al món no tinc clar que sigui l’activitat més freqüent amb les pantalles. No crec que sigui una cosa que faci molta gent. I tampoc no crec que en el teu ús de les pantalles sigui el que més fas. Potser m’equivoco. Hi ha activitats que es poden jutjar positives. El paio ha anat a Mèxic, el teu pare va anar a Mèxic, ho veieu i parleu del tema, no sé, o exemples així. Poden estar bé, però la qüestió no és centrar-nos en alguns exemples per veure si en situacions concretes pot ser positiu. La idea és que cal fer un balanç general de beneficis i de riscos. Què ens aporta i què ens costa? Insisteixo, no passa res per exemples com aquest, però no és la majoria dels casos. La major part del temps estem sols amb la pantalla veient la tele o jugant a videojocs. D’acord que es pot jugar en línia amb els amics i parles amb ells mentre jugues, però aquestes converses mentre jugueu tampoc no són el mateix.

No dic que no ho feu ni que no parleu amb els amics, però no hi haurà la mateixa implicació verbal ni una relació de la mateixa qualitat que quan quedem amb un amic per prendre alguna cosa o el que sigui. Això ningú ho posa en dubte, però no és l’ús habitual que es dona a aquestes coses. Podem trobar coses bones, el problema és aferrar-nos a aquesta cosa bona per justificar l’ús de les pantalles. Així no. Cal mirar-lo en conjunt. Si a mi la meva filla em diu que vol jugar a videojocs, que vol una tauleta per ficar-se a les xarxes socials o a YouTube per veure vídeos de matemàtiques o de viatges perquè després els comentem… doncs d’acord, la compro i els veiem junts. Però dubto que sigui l’ús principal. És més aviat una cosa que es ressalta per justificar els altres usos. Això, segons els estudis, és un ús marginal. No sé si t’he contestat, però si les pantalles es fessin servir només per això, doncs no hi hauria cap problema. Però, insisteixo, un noi que faci servir els dispositius per a això, per llegir «Guerra i pau», documentar-se sobre una batalla i consultar tutorials per resoldre equacions, quin problema hi pot haver? Però l’ús real que se’ls dona és molt diferent. Quan es fiquen a YouTube, veuen més aviat vídeos curts de ves a saber què i amb continguts no gaire instructius. Es pot fer de tant en tant, però no és habitual l’ús positiu. Aquesta és la conclusió.