Menjar en família redueix el risc d’obesitat infantil

Luján Soler. Em dic Luján Soler. Sóc llicenciada en nutrició. Sóc la degana del Col·legi Professional de Dietistes-Nutricionistes de la Comunitat de Madrid, i també pertanyo al Consell General de Col·legis Oficials de Dietistes-Nutricionistes.

Teresa Ekobo. Hola, Luján. Em dic Teresa. Sóc mare de tres fills. És un plaer estar avui amb tu per xerrar sobre temes que ens preocupen molt als pares, com són l’alimentació saludable i els mites en nutrició. Per començar, què significa menjar bé avui dia?

Luján Soler. Com a dietista-nutricionista i com a mare, és escollir aliments naturals. Fruites, fruites amb pell, sempre que es pugui, verdures, llegums, fruits secs crus, peixos, ous… I anar amb molt de compte, perquè la gent es preocupa cada vegada més de quins aliments i ingredients poden ser saludables. Però, com preparem després aquests aliments? Amb quins mètodes els preparem? Si hi afegim sal, quanta n’hem d’afegir? Si hi posem oli, quin oli he de triar? I en quina quantitat? És un conjunt de factors que faran que puguem menjar bé. Però també és molt important el que ells veuen en nosaltres. A mi em diuen: «Luján, al meu fill no li agrada la fruita. No vol menjar fruita”. I jo pregunto: “I tu? Tu menges fruita? Quina fruita menges? Quanta fruita menges? Quina varietat de fruita menges?”. Perquè, per exemple, a casa ens veuen preparant la peça sencera de fruita, si es neteja, si es menja amb pell… O si a vegades, mirant una pel·lícula, tallem fruita natural i ens la mengem amb una mica de iogurt… Ells ens miren i ens copien. Si nosaltres, en comptes d’aquesta fruita amb iogurt, mengem una altra cosa, doncs possiblement, per inèrcia, per copiar-nos, ells prendran o menjaran altres aliments.

Per tant, és un conjunt de factors que anem fent, que anem educant, per tal que ells es puguin alimentar sans, i que tota la família s’alimenti de forma sana. Jo sempre recomano als pares que els petits tinguin contacte amb el menjar en tot moment. És a dir, quan anem a comprar. Si ens falta fruita, verdura, llegums… hem de dur els petits amb nosaltres al mercat. Els meus fills, a casa… Som els Popas Family, tenim quatre fills. I ells venen sempre amb nosaltres a comprar. Uns van a buscar les prunes, els ensenyem des de ben petits quines prunes han de triar, com han d’estar, el punt… Desprès, el mateix si comprem llenties. Els anem involucrant en com es fa la compra, i així anem veient la seva curiositat. Et pregunten: “Això què és i per a què serveix?”. Doncs això, en el moment de la compra, que els petits ens acompanyin. Alguns diran: “És que així trigo més i tinc poc temps”. Bé, doncs podem començar amb determinats aliments, però és bo que sempre ens acompanyin. Després, en arribar a casa, que ens ajudin a col·locar els aliments, que sàpiguen si són de temperatura ambient, on s’han de guardar, si els hem de posar a la nevera, a quin lloc, com s’han de posar… Perquè així també els hi ensenyem temes de conducta. I també, per descomptat, a com s’han de conservar i cuidar els aliments.

I desprès, és clar, que ens ajudin a preparar el dinar, el sopar, l’esmorzar… Que hi fiquin les manetes, que vagin descobrint les textures i que els hi anem involucrant en tot. Perquè, encara que alguns diguin: “No, és que el meu fill és poc receptiu, no li agrada la fruita…”. Si ells també l’han preparat i els hi diem: “Això és el que has preparat tu”, doncs ho voldran tastar, et faran preguntes i, a poc a poc aniran tenint una bona relació amb els aliments. I una altra cosa molt important és el tema de la beguda, de beure aigua. Que els petits, els adults, tots, beguem aigua. Perquè a més del producte que és, també hi té a veure la quantitat. Molta gent no beu líquids. I desprès, doncs evidentment, això pot tenir moltes conseqüències.

Teresa Ekobo. En la nostra societat, sembla que cada vegada estem més preocupats per l’alimentació saludable. Això no obstant, les dades d’obesitat al món segueixen augmentant. En què estem fallant?

Luján Soler. Com a dietista-nutricionista, a la consulta estic veient nens, per exemple, amb síndrome metabòlic, amb diabetis tipus 2, amb sobrepès, obesitat, amb colesterol elevat, amb la tensió arterial elevada. I això és molt preocupant, pel que implica en aquesta edat i després, per descomptat, per allò que aquest nen o nena farà quan sigui adolescent, adult, etcètera. Cada vegada hi ha més preocupació, i les persones que són professionals de l’esport estan intentant, per exemple, que als col·legis es facin més hores d’activitat física. I desprès, el que jo dic és que, com a família, tots puguem tenir més temps per moure’ns. A Espanya, la gent no es mou. Entre les hores que estan al col·legi, si desprès a casa juguen a jocs, també hi ha estudis que mostren les hores que passen davant dels mòbils, de les maquinetes de jocs, de la tele… I això, evidentment, es resta de les hores que haurien d’estar movent-se. Quin impacte té quan, per exemple, es menja amb els pares o no. Es diu que quan estan acompanyats per nosaltres, per exemple, prenen més verdures o més fruites. Quan s’està acompanyat, o estem a taula, mirant el portàtil o mirant la tele. Quan això passa, per exemple, no hi ha consciència de la quantitat que s’ha consumit ni dels aliments que s’han consumit. D’aquí ve també la importància de menjar plegats, en família, allunyats de dispositius electrònics, conversant, menjant tranquils, mastegant bé.

A casa tenim quatre nens i, quan els porto al col·legi, perquè jo ho veig, a molts companys, el que els hi donen per a mig matí són productes que veiem que són alts en sucres, en greixos, que a més, en teoria, ja han esmorzat probablement a casa seva i al poc temps dinaran al col·legi. I per a mig matí, moltes vegades és molta quantitat. I desprès, doncs això, la qualitat nutricional. I el mateix passa amb els berenars. Quan els vaig a recollir, veig molt pocs amb fruites. Veig a molt pocs amb pans o bastons de gra sencer o integrals amb, per exemple, humus, verdures o trossets de pastanaga. Això no es veu. I sí que es veuen altres aliments o productes que, evidentment, no són els més propicis per a aquests nens. I desprès hi ha col·legis que poden haver-hi quioscs on els productes que es venen no són saludables, o a fora o a dins poden haver-hi màquines expenedores. Nosaltres, els dietistes-nutricionistes, volem i desitgem que, als col·legis, puguin tenir assignatures sobre nutrició, per poder explicar-los què és. Perquè als nens els hi encanta. Són esponges i estan molt oberts a aquest tipus de xerrades, perquè les fem molt amenes i adaptades a les edats que tenen, amb jocs i molt interactives.

També seria molt interessant el següent, i això m’ho diuen els meus fills: “Perquè als col·legis no s’ensenya a cuinar?”. Dintre de l’horari programàtic o, per exemple, com a extraescolar. Com pot haver-hi robòtica, bàsquet i la resta, que també puguin tenir… que els ensenyem i els anem preparant. I desprès, és clar, també als pares. Perquè els nens poden tenir aquesta voluntat. Arriben a casa i poden explicar: “Ens han dit que el kiwi té potassi, etcètera”. Però si desprès, a casa, no van a comprar-lo, no el mengen, diguem que el nen entén el missatge, però desprès és complicat que el pugui adquirir. És un conjunt de coses que hem d’aconseguir. Que també els pares puguin tenir més temps, la conciliació… Que sortim de la feina, els puguem recollir al col·legi i puguem berenar de forma saludable, i desprès puguem anar a fer activitat física tots plegats… Tots aquests són hàbits que hauríem de canviar tots.

Teresa Ekobo. És complicat, la veritat. Moltes vegades escoltem coses com: “Jo menjo això perquè a la meva família ho hem menjat així tota la vida”. Què podem fer per canviar els hàbits alimentosos que afecten a tota la família? Perquè els nostres avis i els nostres pares menjaven de forma diferent, però també tenien vides menys sedentàries.

Luján Soler. És molt important respectar les tradicions, però a mesura que anem coneixent més sobre l’alimentació i la nutrició, podem anar incorporant altres receptes, amb la fusió d’altres cuines, etcètera, on, per exemple, perfectament podem prendre llenties amb una amanida fresca, o amb un guisat, i no sempre hem de posar-hi cansalada o embotits. Associem les llenties amb el xoriço, i no. També podem posar-hi, no sé, espinacs, arròs integral… És a dir, anar incorporant altres ingredients que puguin ser més saludables. No sempre el mateix. Llavors, clar, algú pot dir: “Els nostres avis menjaven això”. Però possiblement es movien més, no passaven tantes hores al davant d’un ordinador, no passaven tantes hores al cotxe. Ens movíem més. Llavors, clar, tot va evolucionant, i el que estem veient ara és que s’està perdent el consum d’aliments naturals. S’està reduint el consum de llegums, però moltíssim.

També el consum de peix, sobretot entre adolescents. Amb les fruites i verdures passa el mateix, llevat de patates, tomàquet, pebrot… En quant a la resta de fruites i verdures, també hi ha estudis que demostren que, entre la població espanyola, el consum està molt per sota del que es recomana en el dia a dia. Per tant, hem de ser conscients d’aquestes coses i tornar als aliments naturals, i consumir el que la natura ens dóna. Consumir les fruites i les verdures de temporada, de proximitat, que vegin que és un moment en què cal aturar-se, menjar tranquils, mastegar bé, ser conscient de les porcions, de les quantitats que es mengen, d’allò que es menja, la preferència de gustos, les diferents textures… És que realment estem veient que la gent no s’atura, no esmorza… Aquí hi ha certa disputa. Hi ha professionals que diuen que sí, altres que no… Això també va una mica en funció dels gustos i la logística de cada persona. Però bé, hi ha vegades que surten amb un cafè, desprès dinen també ràpid i a les cinc de la tarda no saben ni què mengen. Els ho preguntes i diuen: “No sé si un entrepà, un tal…”. No berenen, no prenen res. I desprès arriba l’hora de sopar, i sopen a les dotze de la nit. I clar, tenen gana, mengen molta quantitat i ni tan sols masteguen. Normalment, l’hora de sopar és quan en teoria estem tots a casa, podem estar tranquils, preparar el sopar en família, estar tots plegats, escoltar-nos… I això té molts efectes, a més del que té a veure amb l’alimentació i la nutrició, a nivell afectiu, a nivell emocional…

Teresa Ekobo. Hi ha una cosa que em crida l’atenció del que acabes de comentar. Hi ha vegades que tenim una lluita amb els nens petits, fins i tot amb els adolescents, perquè volen anar al col·legi a vegades sense esmorzar, o volen ficar-se al llit sense sopar. Què passa si es salten algun àpat?

Luján Soler. Això depèn. A mi sempre m’agrada dir, i més quan anem tenint més anys de vida i més anys d’experiència professional, vas veient que no tot és blanc o negre, o sí i no, sinó que hi ha grisos, hi ha matisos i es tracta també d’entendre el perquè de certes conductes o situacions. És important, per moltes causes, poder fraccionar les ingestes, bé sigui perquè un pugui aturar-se, tenir el seu espai, menjar tranquil, ser conscient del que pren, assegurar-nos que durant aquell dia prenem la quantitat recomanada de nutrients, de micronutrients, de ferro, de calci, de vitamines…

Perquè, clar, moltes vegades hi ha gent que pràcticament només sopa. Aleshores, és imprescindible que s’hagi d’esmorzar sí o sí? Doncs no. El que passa és que desprès hem de veure, durant la resta del dia, en quins moments aquesta persona menja i quins aliments pren, i si fa activitat física, etcètera, per assegurar-nos que aquesta persona estarà saludable. En cas de no sopar, s’hauria de veure per què no es sopa. Si és perquè, durant el dia, solen prendre aquests aliments, com he dit, si és perquè creuen que, d’aquesta forma, podran perdre pes, si és perquè no volen estar amb la família i s’estimen més treballar… Per tant, s’hauria de veure cada cas en particular. Jo no vull dir que sigui dolent no sopar, o que sigui bo no sopar, perquè insisteixo que dependrà de moltes coses. Però el que nosaltres estem veient és això de la falta de temps per menjar. Per exemple, cada vegada tenim més, i és molt habitual, dones de totes les edats amb dades de valors de vitamina D molt baixes, i estem veient casos d’estrenyiment, d’estrès…

Doncs això, que no es respecten els horaris. Hi ha una gran investigadora, que és la Marta Garaulet, una excel·lent investigadora que ha publicat llibres i que té molts articles i moltes publicacions amb altres professionals, on parla de la importància de les hores en què mengem i també de l’impacte que això té en el nostre cos. Això es vincula, per exemple, amb el sobrepès, l’obesitat, la diabetis… Llavors, hem d’anar prenent consciència de la importància de quins aliments triem per menjar, en quin moment els mengem, si ens aturem, a quina hora mengem… Hi ha persones que dinen a les cinc de la tarda, i no una vegada, sinó tots els dies. I clar, això, al final, quan ens alimentem, a més de gaudir del plaer que és menjar, que d’això no ens hem d’oblidar, és que el nostre cos, la nostra màquina, necessita d’aquests nutrients per estar sa. Llavors, ho hem de consultar o visitar un professional, un dietista-nutricionista, per veure si, amb el que estem fent, amb el nostre ritme de vida diari, a nivell individual o a nivell familiar, ens estem assegurant aquests nutrients que el nostre cos necessita.

Teresa Ekobo. En relació amb el sobrepès, moltes vegades parlem de nens grassonets o grassonetes com una cosa estètica. Es té la impressió que mengen molt perquè tenen un problema de voluntat, quan en realitat el sobrepès és un problema, és una malaltia. Què podem fer per canviar aquesta visió des de l’educació?

Luján Soler. Menysprear el sobrepès i l’obesitat dels nens, dels adults o dels ancians és molt preocupant. Nosaltres, els dietistes-nutricionistes, insisteixo, el que volem és que la població estigui sana, saludable. Per això, parlant del pes: “Peso tant. La bàscula diu tal”. Nosaltres, evidentment, valorem molts altres factors, no només el que pugui dir la bàscula, sinó que en una història clínica, una anamnesi, aprofundim molt per veure què està passant amb aquesta persona. Podem trobar-nos nens, adolescents, adults, ancians, embarassades, en fi, que poden tenir sobrepès o obesitat, però que desprès, com jo dic, per dins, les canonades, l’organisme per dins…

A més que, evidentment, amb el sobrepès i l’obesitat hi ha un problema, és una malaltia que provoca moltes altres carències. Perquè, per exemple, si és una persona que, bàsicament, s’excedeix amb els sucres, els greixos, sobretot greixos no saludables, que no fa activitat física, i que pren molt sovint determinats productes, possiblement, a més de tenir sobrepès o obesitat, pot ser que tingui problemes de deficiències, com ara deficiència de ferro, de vitamina B12, de vitamina A, de calci… Llavors, no només és el que significa tenir aquesta sobrecàrrega de pes a les articulacions, a nivell estètic, a nivell del cor i un llarg etcètera, sinó, evidentment, també la manca d’aquests nutrients. Perquè un escolta ferro, calci, vitamina D… però tot això té una funció al nostre cos. La natura ha creat un cos que és una meravella. Per tal que tot funcioni, hem de donar-li aliments amb aquests nutrients per poder estar bé.

Teresa Ekobo. Per cuidar aquest cos que dius que és una meravella, abans es deia que la dieta mediterrània era la millor. Desprès, els experts van recomanar el plat de Harvard. Què es considera menjar sa científicament avui dia?

Luján Soler. Bé, per on vivim, la dieta mediterrània té estudis que l’avalen, per exemple, el Predimed, entre d’altres, on demostren amb evidència científica els beneficis, per exemple, del fruits secs crus. Quan dic fruits secs crus, són crus. Serien, per exemple, avellanes, nous, ametlles… Per tal que tothom ho entengui, perquè, a vegades, com a fruit sec s’entenen altres productes, però perquè ens puguin entendre a casa. L’oli d’oliva verge extra, els peixos, sobretot el peix blau, els llegums que, insisteixo, aquí n’hi ha una gran diversitat i està baixant el consum de llegums, les fruites i verdures. I és que a Espanya tenim accés a alguns productes i aliments meravellosos. I sí, amb l’evidència científica veiem que la dieta mediterrània és una dieta molt saludable. El que passa és que es desvirtua, i molta gent diu: “Sí, segueixo la dieta mediterrània perquè prenc oli d’oliva verge extra”, però després no prenen fruita, no prenen verdura, no prenen cereals de gra sencer, no beuen aigua, no fan activitat física i s’atipen d’un producte o aliment que està molt lluny de la dieta mediterrània. Desprès, també hi ha l’atlàntica, que també té la seva evidència i que, per descomptat, és més comú entre els què viuen a la zona més atlàntica.

I el plat de Harvard, com també hi ha les guies canadenques… Depenent del país, n’hi ha de diferents. Però el plat de Harvard està molt bé, és molt visual, i qualsevol persona el pot buscar. Està també en espanyol. Es pot descarregar, el pots posar a la nevera, escriure missatges, com expliquem els dietistes-nutricionistes, positius a casa. Treballar-ho amb els nens, que els encanta. Doncs bé, explica el tema, no només de la part qualitativa, que penso que és molt important, de quins aliments triar, que bàsicament és més de la meitat del plat d’origen vegetal, de fruites, verdures, també de cereals de gra sencer… I en la part de proteïnes, que siguin d’origen saludable, per exemple dels peixos i la resta. La gent diu: “No, però és que el meu fill és adolescent i això no li agrada. O el meu marit, o la meva dona, o la meva neboda…”. Sempre es pot canviar. Mai no és tard.

Podem reeducar el paladar, podem anar canviant. Per això parlo dels grisos. Els canvis tan radicals, segons la meva experiència, i ara no parlo tant d’evidència científica, sinó des de la meva experiència de més de 15 anys exercint, qualsevol canvi radical pot realment produir un gran impacte. Per tant, canvis progressius. Per descomptat, insisteixo que s’ha de veure cada cas en particular, o si la persona té patologies. Però hem d’anar a poc a poc, i sempre hi ha esperança. Sempre es pot canviar i podem ajudar a anar modificant aquests hàbits.

Teresa Ekobo. Què podem fer, des dels col·legis, escoles i centres educatius, per promocionar molt més l’alimentació saludable i ajudar a reduir l’obesitat infantil?

Luján Soler. Doncs, evidentment, que el menú que s’ofereixi en aquest col·legi pugui estar dissenyat o supervisat per un dietista-nutricionista. És a dir, el dinar, l’esmorzar o el berenar, perquè hi ha nens que fan tres àpats al col·legi. Hi hauria el bàsic, el basal, l’estàndard, i desprès tots els que hagin de ser especials, perquè cada vegada tenim més casos d’al·lèrgies alimentàries o d’intoleràncies, o celiaquia, o esofagitis eosinofílica, o diabetis… Aleshores, per això és vital que un dietista-nutricionista pugui dissenyar aquest menú, supervisar-lo o veure que tot estigui bé. I desprès, com també he comentat, en relació amb els quioscs. Hi ha col·legis que tenen màquines expenedores, o que tenen quioscs… S’ha de controlar el que venen aquests quioscs. Perquè no serveix de res si, per exemple, aquests pares també volen que a casa seva es mengi de forma saludable, si preparen als fills un berenar saludable, si el que els hi donen per dinar, dissenyat per un dietista-nutricionista, és saludable. Si desprès tenen diners, van al quiosc i compren menjar que no és saludable, diríem que està fallant alguna cosa.

Llavors, des del meu punt de vista, és quelcom col·lectiu. Per això, poso tant l’accent en l’educació. Educar a tothom, en totes les etapes de la vida, que un dietista-nutricionista pugui ensenyar els bons hàbits, la bona alimentació i que es comenci, com dèiem, des de la preconcepció, que sigui una cosa innata en nosaltres, i que les opcions siguin les saludables. Si hi ha lloc al col·legi, que tant de bo cada vegada es fomenti més, també per temes de sostenibilitat, que puguin tenir horts. Si els nens han plantat enciams, desprès els encanta menjar aquests enciams. Llavors, són accions que podem anar fent i implementant. Perquè desprès aquest nen, que és un nen sa, serà un adolescent sa, un adult sa i un ancià sa.

Teresa Ekobo. Com a experta en celiaquia, m’agradaria que compartissis quins són els últims descobriments al respecte. Es tracta d’una qüestió ambiental o genètica?

Luján Soler. La celiaquia s’estima que pot estar entre el 1% i el 2%, depenent una mica també de la zona geogràfica, de la població. El que passa és que n’hi ha molts sense diagnosticar. I de la intolerància, per exemple, a la fructosa, s’està parlant, depenent de la bibliografia, de les publicacions, de fins a un 40% de la població. I a la lactosa, entre un 30% i un 50% de la població. I en quant a les al·lèrgies alimentàries entre els nens, pot arribar fins al 8%. És a dir que, en aquestes patologies, estem parlant de dades que, insisteixo, en alguns casos són molt elevades. I a més, per exemple, amb la celiaquia, que es transmet genèticament… Si, per exemple, a mi em diagnostiquessin, que em poden diagnosticar, celiaquia a la meva edat, el més recomanable seria que els meus fills, els meus germans i els meus pares es fessin la prova. Si pel que fos hi hagués sospites, és clar, s’ha d’anar al metge que toqui. Si és un nen, al pediatra. Si no, al d’adults. Parlar amb ell i desprès anar a l’especialista, que en el cas de la celiaquia seria el digestiu. Per les al·lèrgies, a l’al·lergòleg. Per les intoleràncies, també al digestiu. El que passa és que, a vegades, per exemple, hi ha alguna d’aquestes que poden debutar més a la pell i van al dermatòleg. Però bé, són interconsultes entre professionals. I desprès, òbviament, el dietista-nutricionista. Perquè, per exemple, el tractament de la celiaquia, al menys a dia d’avui, perquè demà pot canviar, és l’alimentació sense gluten.

I alguns diuen: “D’acord, fenomenal, no menjo pa”. Però no és tant senzill. S’han de tenir moltes coses en compte. Per exemple, el celíac pot ser també diabètic tipus 1, pot debutar amb la celiaquia i també, de forma secundària, tenir intolerància a la lactosa. Jo tinc pacients que tenen intolerància a la lactosa, a la fructosa i celiaquia. Per fer-se una idea, amb la fructosa, hi ha moltíssimes fruites, un altíssim percentatge, que no poden menjar. Tampoc verdures. Per tant, la vitamina C estarà molt baixa. Si també per la celiaquia tenen intolerància a la lactosa secundària, moltes vegades el calci i la vitamina D també estan baixos. Per la pròpia celiaquia, és bastant habitual que tinguin baixos el ferro i la vitamina B12, o anèmia ferropènica megaloblàstica. Llavors, amb tot el que hem esmentat i, sobretot, si estem a l’inici d’aquest diagnòstic, és vital el rol del dietista-nutricionista, perquè no només haurem d’evitar el gluten, sinó també els productes amb lactosa, amb fructosa… Què passa desprès amb la contaminació creuada quan preparo els aliments a casa? O al lloc on el teu fill dina al col·legi? O si sortim fora per feina, o per plaer? Tot això canviarà.

I desprès, insisteixo, a nivell d’estat de salut, a nivell nutricional, si aquest pacient té baixa la vitamina C per una intolerància a la fructosa molt marcada, té baixa la vitamina D i el calci per aquesta lactosa. Insisteixo, sobretot en l’inici dels diagnòstics. Si té baix el ferro i la vitamina B12, doncs no només haurà d’evitar, per exemple, el gluten, tal com hem dit, sinó també veure de quina manera puc donar-li aliments que tinguin com a font aquests nutrients, i veure si els he de suplementar o no. I desprès, en totes aquestes situacions, jo sempre dic que és molt important l’equip interdisciplinari. Que hi pugui estar el metge, que és qui ha de fer el diagnòstic. Amb compte, si us plau, a casa, de no anar a aquests centres que et fan una analítica i desprès ens diuen que som intolerants a gairebé tot, tret de a l’aigua. No. S’ha de fer on correspon, amb els metges, que ens donin el diagnòstic, que ens expliquin quina és la prova que ens hem de fer i que, en aquest equip, hi siguin els metges que són especialistes, i també l’infermer, el dietista-nutricionista i el psicòleg.

També vull fer una crida per tal que, al sistema de salut públic, als hospitals públics, disposin d’un d’aquests equips per poder tractar adequadament aquestes patologies. Perquè, ara mateix, de dietistes-nutricionistes als hospitals públics pràcticament no n’hi ha, i no tothom pot pagar-se un de privat. Però, sobretot, han de vetllar per la salut de la població. Aquestes persones són diagnosticades, reben el diagnòstic i s’han de buscar la vida. Llavors, com estic comentant, en aquestes situacions deficitàries en què ens podem trobar, el dietista-nutricionista és realment vital.

Teresa Ekobo. Cada vegada hi ha molta més informació sobre l’ús o l’abús que fem del sucre. Hi ha experts que recomanen no prendre absolutament gens de sucre, i d’altres que es decanten per un ús moderat. Quina recomanació ens faries com a nutricionista?

Luján Soler. Aquest també és un tema molt polèmic, sobretot en els últims temps. Hi ha modes, hi ha etapes. Ara, sobretot, es parla molt del sucre. A vegades hi ha una intoxicació d’informació i, malauradament, els qui opinen, justament, no són dietistes-nutricionistes. Amb el tema del sucre i dels zero sucres, a mi m’agrada posar un exemple: la llet de vaca té lactosa. I la lactosa és el sucre de la llet. Per tant, si mirem la part del darrere d’aquest producte, veurem que no serà zero, perquè té lactosa. Aleshores, amb això el que vull dir és: atenció, perquè quan llegim coses on, de sobte, no podem tenir el feedback d’un dietista-nutricionista, i torno a insistir-hi, és una persona que no té formació en la matèria la què dóna aquests missatges, la gent entén que ha de buscar que a la taula hi posi zero. I depenent de l’ingredient que tingui el producte, no n’hi haurà zero.

Aleshores, i per això no em canso de dir que s’ha d’educar, educar, educar i explicar a la població, per tal que pugui entendre i interpretar i no només quedar-se amb això de greixos no, sucre no. Si parlem de greixos, hi ha greixos saludables i no saludables. L’oli d’oliva verge extra és un tipus de greix saludable, però no em donarà zero en greixos. Llavors, el que passa es que sí és una realitat. I tornant una mica als nens, en el que mengen a mig matí, o per berenar o per esmorzar, és on veiem que hi ha un excés de sucre. Exemples: prenen la llet amb un producte de cacau, i aquest producte de cacau té sucre. A més a més, veiem que el nen hi afegeix més sucre del que ja té el cacau. I desprès pot menjar unes galetes que també poden tenir més sucre. O potser les unta amb una crema que també té sucre. Llavors, anem sumant tot això. I potser a mig matí pren un batut amb més sucre. Aleshores, clar, és la suma de tot això i l’origen d’on ve aquest sucre. Perquè, evidentment, la fruita en té. Però aquest sucre ve presentat de manera diferent. Per tant, per això dic que s’ha d’ensenyar i s´ha d’educar per tal que puguin entendre, si es pren sucre, d’on prové i de quins tipus podem consumir.

Teresa Ekobo. Si haguessis de donar-me només un consell, quin seria?

Luján Soler. S’ha de gaudir amb el menjar. Hem d’entendre que la natura ens regala una varietat, especialment aquí a Espanya, d’aliments meravellosos. Aquests canvis, si els fem de forma abrupta, pot ser que a curt termini els tornem a abandonar, i els hem de fer a poc a poc. Tornar a descobrir què em passa quan mossego una pastanaga. Desprès, també és un tema dels moments en què anem a fer la compra. Està estudiat que, quan hi anem amb gana, estem temptats per determinats productes. Quan hi anem amb una planificació de quins ingredients necessitem, comprem de forma més racional i més saludable. O com els prepararem… El consell és aquest. Tornar a la font en tots els sentits, no només en l’alimentació, sinó també en això que diem de la meditació, de prendre’ns el nostre temps, d’estar més tranquils… I tornar a descobrir.

I a buscar. Si no es té idea de què es pot preparar, també hi ha receptes, hi ha opcions. I això, tornar a la font, tornar a connectar-nos. Però no com si fos un càstig, no com una cosa obligada, no dient: “Ara he de menjar això”. No, és a poc a poc. A mi em faria molt feliç si una persona que no pren cap d’aquestes coses, comencés a dir: “Em menjo una poma amb pell. I demà afegiré llenties a l’amanida. I demà passat, un pa de gra sencer”. I així. Vaig reduint la quantitat de sal que hi poso a l’aigua per la pasta. I si prenia el cafè amb tres cullerades de sucre, ara me’n posaré dues, i desprès una. I al final, provo el sabor del cafè sense res. És molt freqüent que a la consulta ens preguntin: “I què puc menjar? Treballo fora. No sempre puc endur-me el tàper”. I clar, si mirem el que trobem a les diferents màquines expenedores, o en alguns restaurants, el cert és que l’opció no és gens saludable.

Però això es pot canviar. Nosaltres diem que si el dietista-nutricionista comença a entrar més en la industria alimentària, en els departaments d’I+D+I, de màrqueting, de qualitat, podríem fer un replantejament. Podem dissenyar altres productes. M’agradaria aclarir que no pel fet de ser una pizza, no s’ha de menjar. O que no podem menjar entrepans. Podem, sempre que estigui elaborat… Per exemple, si la base de la pizza només té aigua, llevat, sal i oli. Si el formatge és un bon formatge, que ho sigui de debò. I desprès, com a guarnició, podem posar-hi fruita, verdures, carbassó, ruca… És a dir, no ens quedem amb el concepte de que no podem menjar pizza en cap cas. No. Dependrà de quins ingredients tingui la massa, de com sigui el formatge, de quina guarnició afegim a la pizza. I el mateix passa amb els entrepans. Puc tenir un entrepà de pa de gra sencer, posar-li salmó, tonyina, formatge, hortalisses, enciams, ruca, canonges, humus… També es pot fer humus amb remolatxa, amb pastanaga… Hi ha opcions per les què podem optar si tenim poc temps, i que són saludables. Simplement hem de modificar aquestes que trobem. I es pot menjar bé, i moltes vegades, com diu la gent, en poc temps.

Teresa Ekobo. Moltíssimes gràcies, Luján, per compartir la teva experiència com a dona i com a mare, el teu coneixement com a especialista i, sobretot, per fer-nos venir la gana de nous sabors.

Luján Soler. Bé, realment ha estat un plaer. Com jo dic, aquest és un tema que m’apassiona, i que m’agradaria que els dietistes-nutricionistes puguem arribar a la població, que la població ens pugui conèixer i que treballem sobretot en la prevenció, perquè és allà on realment es poden fer moltíssimes coses. Moltes gràcies.