Com pots saber si el teu fill pateix “bullying”

Les claus de Tiina Mäkelä per actuar davant l'assetjament escolar.

 

1. Prevenció: Ensenyar els estudiants, els professors, el personal no docent i els pares a reconèixer les situacions de “bullying”.

 

2. Implicar especialment els estudiants i la comunitat educativa en la recerca de solucions mitjançant el diàleg i la col·laboració.

 

3. Ensenyar els nens a dir “no” de manera assertiva.

 

4. Canviar l’actitud del grup, especialment la de les persones que fan de públic en actes d’assetjament escolar.

 

5. Promoure un ambient de responsabilitat compartida i inclusió a l’escola i a casa.

 

6. Ajudar la víctima mitjançant el suport emocional.

 

7. Atendre l’agressor amb confiança en la seva capacitat de canvi.

 

8. I el que és més important: recordar-los que no estan sols. Han de demanar ajuda. Telèfon contra l’assetjament escolar (Ministeri d’Educació): 900 018 018

 

Tiina Mäkelä. Soc Tiina Mäkelä, directora del programa KiVa de l’institut Escalae. El programa KiVa és un programa finlandès dissenyat contra l’assetjament escolar, que es basa en molts anys d’investigació. Estic aquí xerrant amb diversos representants de la comunitat escolar per pensar com es podrien prevenir i afrontar les situacions d’assetjament escolar.

Raquel Andrés. Hola, Tiina. És un plaer ser aquí avui amb tu. Em dic Raquel, soc professora de secundària, de batxillerat… I, bé, estic molt interessada en el tema de la convivència. Últimament sentim sovint que hi ha casos de bullying a les escoles. Fins i tot hi ha famosos que han explicat que en van patir a l’escola, es fan anuncis… És com si fos una paraula que està de moda i a mi m’agradaria que ens ajudessis a distingir una entremaliadura, coses que passen, d’un cas de bullying real.

Tiina Mäkelä. És cert que hi ha força confusió, es fa servir la paraula bullying per tot. Llavors, n’hi ha que pensen que tot és bullying. És molt important entendre bé la definició. En recerca, hi ha un consens de com es defineix l’assetjament escolar o el bullying. Podríem dir que hi ha tres característiques principals. La primera és la intencionalitat. No és un accident, no és un incident. Algú està infligint un dany físic, psicològic, social o verbal a posta. Això, en primer lloc. En segon lloc, és una cosa que es repeteix. Es tracta d’un fet sistemàtic, per tant, no és un incident. Per exemple, una agressió aïllada encara no és assetjament escolar. Hi ha d’haver repetició, amenaça o risc de repetició. I el tercer punt, és que hi ha una diferència de poder. És evident que alguns tenen més poder, sigui per l’estatus social, perquè són més forts físicament o més populars dins del grup. I pot ser que estiguin assetjant a una persona o a altres persones amb menys poder, amb certa vulnerabilitat, no? Llavors, si es compleixen els tres criteris, podríem sospitar que és assetjament escolar. Per exemple, si no hi ha diferència de poder, es tracta més aviat d’un conflicte. O, també, el tema de les bromes. Per exemple, la justificació típica: “Només era una broma”. Si per a mi és una broma, però per a algú altre no ho és, he de parar, demanar disculpes i no continuar amb la mateixa broma. Però si jo continuo tot i que sé que a l’altra persona no li agrada la meva broma, estic entrant en la dinàmica de l’assetjament escolar.

Raquel Andrés. Una altra pregunta que et vull fer és: com a professors, com a professores, què podem fer quan s’ha detectat un cas de bullying?

Tiina Mäkela. És vital prendre’s seriosament un possible cas. Al principi no sabem del tot si és assetjament o no ho és, llavors cal que tinguem esperit investigador abans de decidir. Cal començar les investigacions, i escoltar… Bé, primer, cal parlar amb la presumpta víctima, entendre la seva perspectiva. Després, cal parlar individualment amb els que han participat en l’assetjament, de manera individual i també en grup, amb tots els que hi han participat directament. I, després, també cal treballar el fet de buscar companys que, potser, podrien donar suport a la víctima. I en tot aquest procés cal donar molt de protagonisme als infants. No és que els docents els diguin el que han de fer o que han de parar, sinó que quan les propostes les fan els adolescents, tenen molta més eficàcia. És la seva vida. Ells han de trobar un canvi.

I, sempre, col·laborar amb la família. És molt important que les famílies estiguin informades. El missatge és aquest: buscar solucions junts, no carregar contra la família o la família contra l’escola, sinó pensar com podem solucionar el problema junts.

Raquel Andrés. Hem parlat sobre la víctima, sobre els possibles assetjadors, quin paper hi tindrien les persones que ho veuen, els espectadors? Són importants?

Tiina Mäkelä. Són molt importants. En realitat, s’han fet molts estudis sobre aquest tema. Cal treballar amb tot el grup. Sabem, la recerca ho mostra, que la manera més eficaç de prevenir l’assetjament escolar és canviar les actituds i els comportaments del grup. I, dins del grup, quan es dona una situació d’assetjament, hi ha diferents rols. Per exemple, hi ha el públic, els espectadors més directes que estan allà “Hi, hi, ha, ha, què divertit!”. Sense públic, l’assetjament no té el mateix efecte. El que hauríem de fer és, d’alguna manera, canviar les actituds d’aquest públic, que no tolerin l’assetjament. D’altra banda, també hi ha externs que veuen la situació, però per por, vergonya o el que sigui, no actuen. Aquí és on hauríem de treballar, amb aquest grup d’externs, perquè adoptin un paper més actiu per defensar la víctima. I, de fet, com més persones, és com les matemàtiques, si augmentem el percentatge d’actituds contra l’assetjament escolar i a favor de donar suport a la víctima, hi ha moltes menys probabilitats que algú en pateixi.

Raquel Andrés. Bé, per a mi, la pregunta del milió, la més important: què poden fer les escoles, què podem fer per prevenir que no hi hagi assetjament?

Tiina Mäkelä. La prevenció és la clau perquè, malauradament, moltes vegades actuem quan ja ens trobem la situació d’assetjament, per això cal treballar en la prevenció. Al programa KiVa hem programat classes o activitats durant tot l’any, treballem força les competències socioemocionals: els valors, la importància de la responsabilitat compartida… Per exemple, si jo veig un conflicte, és responsabilitat meva, de fet, ajudar el meu company. Amb aquestes classes regulars estem canviant justament les actituds i les dinàmiques del grup.

Alberto Moneo. Hola Tiina

Tiina Mäkelä. Hola

Alberto Moneo. Soc l´Alberto

Tiina Mäkelä. Encantada

Alberto Moneo. Soc pare de dues filles i, és clar, m’amoïnen els temes d’assetjament escolar. Quan puc saber… O com puc saber que la meva filla pateix assetjament escolar?

Tiina Mäkelä. Bé, és una pregunta que crec que tots els pares estan pensant. Cada nen és diferent, llavors, són els pares els que saben millor quan el seu fill o filla està neguitós. Però, normalment, podríem dir que hi ha algun tipus de canvi en el comportament. Per exemple, si a la meva filla li encanta anar a l’escola i tot d’una no hi vol anar. O, també, símptomes com el mal de cap, mal de panxa, si perd la gana… O símptomes més psicològics com l’estrès, l’angoixa… O, a vegades, fins i tot passa que comença a perdre coses o que sembla que tingui accidents o ve amb coses trencades. Aquests podrien ser alguns senyals que potser passa alguna cosa, però no sempre vol dir que hagi de ser assetjament escolar. Pot ser una altra cosa. Però és una alarma que cal començar a investigar.

Alberto Moneo. I què hem de fer?

Tiina Mäkelä. És molt important parlar-ne amb els teus fills, amb la teva família. Pot ser que ho vulguin negar perquè els fa por, que no vulguin parlar per vergonya. Però en aquest cas, és molt important que els pares li mostrin que li donen suport al cent per cent. Cal dir-los que l’assetjament mai no és culpa seva, perquè potser es pensen que són culpables, però no és així. Res no justifica l’assetjament. Després, el que es podria fer des de casa és, per exemple, practicar una mica les situacions en què passen aquestes coses. Per exemple, davant del mirall o fent un role-play. Una cosa que es pot treballar des de casa és com aprendre a dir “no” de manera assertiva. L’assertivitat, per exemple, és un cosa que es pot treballar des de casa.

Alberto Moneo. És una solució dir-los que es defensin?

Tiina Mäkelä. Aquí potser hi ha una mica de confusió entre l’atac i la defensa. És cert que hem d’aprendre a respondre de manera assertiva, per tant, ens ajuda molt tenir una mica més de seguretat. Cal treballar l’autoestima, per exemple. Atacar mai no és una solució, de fet estaríem creant un conflicte i ja seríem igual de culpables. No, atacar no és cap solució.

Alberto Moneo. Quan he de pensar en canviar la meva filla d’escola?

Tiina Mäkelä. Hem vist que això no és cap solució perquè normalment no canvia la situació. Llavors, en un cas molt extrem en què ja s’ha fet tot el que es pot, es pot plantejar aquesta opció, però no recomanaríem mai començar per pensar en canviar d’escola. En casos molt extrems, si algú ha de canviar d’escola, creiem que hauria de ser l’agressor qui marxés.

Alberto Moneo. Lògic. I què passaria si… M’hauria d’amoïnar si… En què hauria de fixar-me si és el meu fill el que assetja els altres nens?

Tiina Mäkelä. Molt bona pregunta, perquè moltes vegades els pares només pensen: “Si el meu fill en pateix la victimització…”. Però si realment hi ha assetjament, vol dir que els fills d’alguns pares també ho fan. Primer, és molt important entendre que una persona que assetja no vol dir que sigui per força una persona problemàtica o que tingui una personalitat agressiva. Podria ser qualsevol persona perquè és un fenomen de grup. Llavors jo, en un grup particular, pot ser que em comporti d’aquesta manera. Després, quan estic amb els meus millors amics, és clar, sóc diferent. Però a l’escola, per exemple, una classe no és un grup d’amistats naturals, necessàriament, per la qual cosa el meu fill o la meva filla es poden comportar de manera inadequada de tant en tant.

Alberto Moneo. I si, en aquest cas, l’assetjador és el meu fill o la meva filla, què he de fer?

Tiina Mäkelä. En primer lloc, mantenir la calma. Tant si el meu fill és la víctima com si el meu fill és l’assetjador, no ens hauríem de posar histèrics, no és la solució. Nosaltres, com a adults, hem de donar un bon exemple als menors, sobretot buscar solucions, no buscar culpables. No hem d’atacar l’escola o d’altres famílies, això seria pitjor. Aleshores, has de parlar amb el teu fill o amb la teva filla, mostrar-li que no tolerem aquest tipus de conducta, però no estem contra la persona, sinó contra la seva acció. Per la qual cosa, també podem dir-li que confiem molt en la seva capacitat de canviar i que sabem que és un bon noi, però que en algun moment, pel motiu que sigui, no ha actuat de manera correcta.

Alberto Moneo. Quins consells em donaries si la meva filla estigués patint ciberbullying?

Tiina Mäkelä. En el cas del ciberassetjament, primer, el que cal fer és guardar-ne l’evidència, per si de cas. Tot i que en un inici pot semblar que no és greu, pot valer la pena guardar-ne l’evidència. Després es podria contactar amb l’administració de la pàgina o de l’aplicació. Ells també poden ajudar, a vegades, a identificar d’on venen els missatges, perquè el problema, de vegades, és que no sabem d’on venen. Després, molt important, col·laborar amb l’escola. Això, tot i que no hagi passat durant l’horari escolar, si són els mateixos nanos és una qüestió de convivència, també, de l’escola. Cal col·laborar en casos que… Bé, si la teva filla rep un missatge d’aquests o imatges que vulnerin els seus drets, s’hi pot respondre si sabem d’on ve, s’hi pot respondre. Però, normalment, amb un cop n’hi ha prou, si us plau, cal aturar aquesta acció, no la tolerarem. Però no hauries d’entrar en una guerra contra altres famílies. Amb una vegada n’hi ha prou i després ja…

Fins i tot, a vegades, si la situació continua, cal començar a pensar si cal denunciar-ho. Però no hauríem de denunciar primer, sinó que començaríem de manera col·laborativa a buscar solucions.

Nicolás Celda. Hola, Tiina. Soc en Nico. Soc estudiant de segon de batxillerat.

Tiina Mäkelä. Encantada

Nicolás Celda. Et volia preguntar, si em trobo en la situació de presenciar una agressió, com he d’actuar?

Tiina Mäkelä. Moltes vegades ens costa actuar com a individus perquè quan parlem d’agressió o d’assetjament escolar és un fenomen de grup, hi ha pressió de grup. Potser jo penso que això no està bé, però si els meus companys no fan res, em costa. No tots som superherois en el sentit de poder ajudar a una persona en contra de tot el grup. Però en aquesta situació, el que un individu pot fer és, per exemple, si veus una cosa d’aquest estil, anar-hi després del conflicte i comentar: “Mira, he vist el que ha passat i no ha estat bé”. D’aquesta manera ja pots fer un canvi. Però sempre som més poderosos si treballem en grup. Segurament hi haurà altres nois que pensen com tu, a qui no els agrada la situació. Llavors has d’identificar quins companys també estan en contra d’aquesta acció i, després, treballar en grup. Per exemple, assegurar que una víctima no es queda sola del tot. Com a grup, aquesta seria una manera d’ajudar algú.

I, de fet, si veiem alguna cosa molt greu, molt important, cal contactar amb els adults. Perquè hi ha coses que no són dels nois, dels menors. No vol dir que haguem de ser xivatos, perquè hi ha una cultura de no badar boca perquè es pensen que és ser xivatos. No, al contrari, es tracta d’ajudar algú. Cal pensar també en les conseqüències: què podria passar si ningú no ajuda aquesta persona? Per tant, és la meva responsabilitat buscar maneres d’ajudar i, també, parlar-ne amb els adults.

Nicolás Celda. I amb l’agressor o amb la víctima? Perquè parles molt dels altres, però, quin diàleg cal tenir amb la víctima o quin diàleg cal tenir amb l’agressor?

Tiina Mäkelä. Quan busques maneres d’ajudar la víctima o d’influir en la situació, no hi ha una única manera de fer-ho, depèn força del grup, depèn de cada individu. Per exemple, en aquest programa, KiVa, mai no els diem què han de fer, sinó que les propostes, les millors propostes les fan els joves. És a dir, que si jo estic en un grup i no ens agrada la situació que veiem, hem de pensar quina seria la manera més eficaç d’actuar en aquesta situació específica. Per exemple, a vegades hi ha individus que, amb les bromes, una broma és una bona manera de solucionar el tema. Però no tots som bromistes, per la qual cosa no funciona en tots els casos. Anar de dret a aturar la situació, per exemple… Potser si a la situació hi ha agressió o violència és millor no entrar-hi. Llavors, cal buscar una manera més indirecta, no? Potser la solució és explicar-ho als adults o anar a parlar amb la víctima després.

Nicolás Celda. I si jo soc la víctima de bullying, com hauria de reaccionar?

Tiina Mäkelä. Bé, en primer lloc, és important pensar que mai no és culpa teva. No hi ha res que ho justifiqui. Tots som diferents, és normal. Els trets físics, la nostra personalitat… Som diferents i és una riquesa. Llavors, mai ningú pot justificar la seva acció de cap de les maneres. En aquesta situació, si et passa alguna cosa, és molt important buscar ajuda, no estàs sol en aquesta situació. Pot ser que et costi parlar amb els pares o amb els docents, però, si et costa, busca un altre adult. Pot ser el teu cosí que va a la universitat, o algú de l’entorn de les teves aficions que tens clar que sap escoltar. Però si la situació és difícil i persisteix, és molt important buscar la col·laboració família-escola, buscar solucions plegats. A vegades també va bé practicar per avançat com reaccionar en aquestes situacions. Això es podria fer a casa amb el mirall o fins i tot amb els pares, pensar per endavant una situació i com reaccionar-hi de manera assertiva. Per exemple, com dir “no” de manera que parin. El més important és que no estàs sol. Cal buscar ajuda i buscar la solució plegats.

Nicolás Celda. Moltes gràcies, Tiina. Un plaer.