Com no traspassar les pors als teus fills

Eva Bach. Soc l’Eva Bach, pedagoga, mestra, escriptora, especialista en educació emocional i tota la meva vida he treballat per a la infància. Primer, directament amb nens i nenes. Després, amb les seves famílies i educadors.

Tatiana Lara. Hola, Eva. Soc la Tatiana Lara, consultora en «brànding» i comunicació educativa, i m’encantarà parlar amb tu del benestar emocional. Explica’m… Vas començar com a docent en infantil i secundària, i ara resulta que ets una de les dones més «top» parlant de tot el tema emocional. Com has arribat fins aquí? Com ha estat aquest moment? I quin és el propòsit que et mou i l’objectiu amb el qual parles?

Eva Bach. Doncs, Tatiana, estic encantada de ser aquí amb tu i de parlar d’aquest tema que m’apassiona. Com a pedagoga, jo vaig voler passar per l’escola per conèixer de prop la realitat de l’aula, perquè em vaig adonar de seguida que hi ha moltes teories i, a vegades, fins i tot polítiques educatives que es fan sense haver trepitjat una aula. Llavors, quan vaig entrar a l’escola, en aquests set anys que vaig estar en infantil i primària, em vaig adonar que hi havia dues classes de problemes. Hi havia uns problemes que són naturals del creixement humà: dificultats, reptes i necessitats, que són pròpies de cada etapa psicoevolutiva i que, per tant, són inevitables i, jo diria, fins i tot necessaris. No obstant això, hi havia una segona classe de problemes que tenien a veure amb la falta de capacitat adulta per donar respostes adequades a aquests primers problemes. I això comportava que aquests problemes naturals del creixement s’enquistessin, es cronifiquessin, es compliquessin… I aquí va ser quan em vaig adonar d’una cosa que després la neurociència va corroborar més tard, que en aquell moment no li vaig saber ni tan sols posar nom, però que va ser el nou paradigma de la intel·ligència emocional, que parteix de la premissa que una ment brillant, una trajectòria acadèmica excel·lent o un quocient intel·lectual alt no garanteixen l’èxit en la vida, entenent per èxit a una persona feliç, responsable, autònoma i solidària. Això ho vaig constatar a l’escola.

Eva Bach. Vaig veure professorat amb grans coneixements, però també amb grans dèficits pel que fa a la comunicació, a les relacions personals… Llavors, és evident que saber molt no és suficient. Saber molt és necessari. No és que no importi saber, però no és suficient. Necessitem saber utilitzar, d’una manera intel·ligent i ètica, el que sabem. El que sabem cal saber fer-lo servir bé i per fer el bé. En Howard Gardner, el psicòleg professor de Harvard, deia: «Una persona intel·ligent pot fer saltar el planeta pels aires». Per tant, necessitem alguna cosa més que saber. Molts títols penjats en una paret, molts assoliments o molts èxits no són garantia de ser persona. Hi ha la història d’una formadora, d’una conferenciant, que, davant d’un auditori ple d’educadores i educadors, els va fer una sèrie de preguntes. Va començar preguntant si sabien dir-li el nom de les deu persones més riques del món. Ningú va saber dir les deu. Si sabien dir-li el nom dels premis Nobel d’aquell any. Tampoc. Els guanyadors dels Òscars. Tampoc. Tres directors d’una orquestra tan prestigiosa com la Filharmònica de Viena. Tampoc.

Eva Bach. Llavors, la conferenciant va dir: «Anem molt malament. Canviarem de terç. A veure, qui em sap dir el nom d’algú que us faci sentir importants, estimats?». Tothom. «El nom de tres persones que són importants per vosaltres». També. Llavors, els va dir: «El nom d’un professor o professora que hagi deixat empremta en la vostra vida». També. Llavors, els va dir: «Si sou educadores, educadors, la pregunta més important de totes és una altra, i és: hi hauria algun alumne, o quants alumnes, que us posaria a vosaltres en la llista d’aquests professors que us han deixat empremta?». Llavors, aquí hi ha una cosa molt important. I és… Aquests professors que deixen empremta conjuguen saber i sensibilitat, coneixement i humanitat. Quan pregunto en cursos a docents per algun professor que hagi marcat aquesta diferència en les seves vides i després els pregunto què és el que més els va marcar, el que destaquen d’aquesta persona, què és el que més empremta va deixar en ells… La majoria… Ja he recollit gairebé 4 000 respostes. Sobre un 90 % recorden molt més el personal, l’humà, l’emocional i l’afectiu que l’acadèmic, els coneixements i el saber. Lògicament, els professors que ens han deixat empremta tots tenen coneixements bons de la seva àrea, però tenen també qualitat i calidesa humana. I què passa amb l’emocional? Doncs que pot fer que se’n vagi en orris, pot fer malbé aquesta calidesa i aquesta qualitat humana. Això va ser el que va fer que m’interessés moltíssim per tot el tema emocional i que sortís de l’escola per començar amb la meva pròpia ITV emocional, que crec que tots i totes hauríem de fer.

Tatiana Lara. T’he sentit un munt de vegades parlar sobre la importància de l’autoestima i l’empatia i de treballar-la al mateix temps. Digues-me, com ho podem fer? I, si us plau, dona’m un exemple perquè em sigui molt més fàcil entendre-ho.

Eva Bach. En totes les formacions que faig sobre autoestima, o conferències sobre autoestima, i en les que faig sobre empatia, sempre faig aquesta relació entre les dues i sempre incideixo en el que dius: en què han d’educar-se i desenvolupar-se conjuntament. Perquè hi ha una cita de Pau Casals, el músic, que diu que als nens els ensenyem que dos i dos són quatre, que París és la capital de França i per on van els rius, i que hauríem d’explicar-los també que són una meravella, que són únics, que mai hi ha hagut ningú igual que ells en tota la història de la humanitat… I fixa’t que després continua la cita amb una cosa que em sembla encara més bonica, que és: «Si tu ets una meravella i l’altre és una meravella, podeu fer-vos mal entre meravelles. Heu de cuidar-vos, heu de protegir-vos…». Llavors, aquesta cita aglutina les dues: autoestima, ets una meravella, i empatia, l’altre també és una meravella. Tu li pots dir a la teva filla, al teu fill: «Ets la més maca del món», però a l’altra casa serà la més maca la nena o el nen d’aquella casa. Llavors, han de desenvolupar-se conjuntament, perquè… Fixa’t, si desenvolupem empatia sense autoestima, estem forjant persones que s’anul·len a si mateixes, estem amb la negació del jo, amb sempre posar per davant les necessitats dels altres, que és una cosa amb la qual hem crescut moltes generacions. I si ara te’n vas a l’altre extrem i vols educar solament per a l’autoestima, doncs estaràs fomentant el narcisisme i l’egocentrisme i, per tant, estaràs prioritzant només les necessitats pròpies i oblidant-te de les dels altres. Per tant, hem de tenir sempre en compte això: «Tu ets una meravella, l’altre també, i entre meravelles hem de cuidar-nos i protegir-nos».

Tatiana Lara. Digues-me, Eva, quins són els errors més comuns a nivell emocional que tens localitzats en les persones? Aquests errors que anomenes «disbarats emocionals».

Eva Bach. Sí, entenc per disbarats emocionals tot allò que desbarata, que perjudica o pot perjudicar un creixement, una educació, una transmissió emocional sana… Llavors, entre ells, hi ha un munt… En tinc identificats gairebé 30, però, per citar-ne alguns… Per exemple, quan diem que les emocions ingrates, com la tristesa, la por i la ràbia, són insanes i són negatives, quan són absolutament necessàries, com totes les altres. El que seria negatiu i insà és que aquestes emocions es fessin perpètues, es cronifiquessin. Per exemple, quan diem que podem triar sempre el que volem sentir. No és cert. Es pot triar com reaccionem, però triar sempre i, per descomptat, triar com reaccionem necessita un entrenament, però triar sempre el que volem sentir no és així. També que canviant un pensament es canvia automàticament una emoció… Doncs no. Tot això són qüestions que hem de matisar, com, per exemple, pensar que, si somrius, et dones autoafirmacions positives constantment i penses només en positiu, tot t’anirà bé. O creure, per exemple, que en la vida tot és qüestió d’actitud. La felicitat i tot… Home, l’actitud és molt important, però hi ha coses que no depenen de l’actitud i que pots tenir una bona actitud i sortir-te malament. Això és realisme.

Eva Bach. No totes les educacions emocionals i transmissions emocionals són bones. N’hi ha insanes, n’hi ha desencertades… A mi, en aquests moments, una de les que més em preocupa, per l’impacte social i educatiu moltes vegades negatiu que té, és la que denomino: mode «influencer», perquè és una mena de transmissió que és com un aparador que aglutina despropòsits i mancances de qualsevol altra mena de transmissió desencertada. Llavors, n’hi ha bones… És la pròpia dels «youtubers», «tiktokers», «instagrammers»… «Charlataners», com dic a vegades. És cert que hi ha bons continguts, i jo personalment en segueixo alguns, i això és evident, però a vegades és una mena de transmissió amb moltes contrapartides. Per exemple, és un circ ininterromput 7/24. Li has de posar fi tu, perquè allò no s’atura, t’enganxa. Un altre aspecte: fomenta el narcisisme, l’autopromoció, una exaltació del jo… Moltes vegades, els missatges i els continguts dels «influencers» giren només, graviten al voltant de si mateixos. No citen altres autors, altres fonts… És molt presumptuós qui penja cada dia coses sobre aquests temes… En aquest cas, parlo dels temes emocionals que són els meus. Doncs creure que tu tens cada dia coses interessants a dir i que el món necessita que els les diguis cada dia. Aquí es creen unes dependències mútues… Tu dels teus seguidors també, no només els teus seguidors de tu. Després, té una altra contrapartida… Com diu en José Ramón Ubieto, psicòleg: «Segresten l’atenció». Perquè passem d’un inici d’un «post», a un altre inici, a un altre inici… Sense parar-nos a reflexionar. També són comprimits que pot ser que tinguin un efecte intens, puntualment intens, però acostuma a ser efímer.

Eva Bach. Cap depressió, cap malestar profund, cap solitud interior, cap desert existencial o angoixa existencial es cura amb un «reel» d’Instagram o amb un vídeo de TikTok. A més, creen addicció. Per què? Doncs perquè, precisament, com que els seus efectes són puntuals i efímers, poden entretenir la fam, però no alimenten. I de seguida en necessito un altre, necessito anar a buscar-ne un altre… També van en detriment d’una cosa que estem veient, que a mi em preocupa molt: de la formació presencial, de la lectura, de la conversa cara a cara reposada, que implica molta més proximitat, molta més interacció, molta més implicació, molt més compromís, molta més interpel·lació personal… I, per descomptat, també és cert que aquesta mena de transmissió, moltes vegades, ens dicta veritats des de fora, quan les veritats més importants per a les persones són veritats que han de florir a dins. Deia la Consuelo Martín, que va ser catedràtica de Filosofia de la Universitat Complutense de Madrid, que no valen les mateixes instruccions per a tots i que cada persona ha de trobar la seva manera de ser congruent, conseqüent amb la seva veritat interior. Per tant, això no és alguna cosa… Això no és un «fast food», això no és un «take away», sinó que és de cocció lenta i personalitzada. I molt del que corre per xarxes, a través d’«influencers» i altres, té totes aquestes contrapartides i algunes més.

Tatiana Lara. Eva, soc mare d’una nena de 14 anys i, com tots els pares, tinc aquesta por de traspassar-li els meus problemes emocionals a ella. M’encantaria que ens donessis un consell de com eliminar aquestes pors que entren per naturalesa perquè no els afecti.

Eva Bach. Deia en Gurdjieff, el savi armeni: «Vols ajudar als teus fills? Doncs treballa en tu». El que els pares i mares fem amb el nostre propi món emocional és més poderós que el que fem amb les emocions dels nostres fills. Llavors, què necessitem per no traspassar-los les nostres mancances, les nostres pors, les nostres dificultats emocionals? El primer és consciència. La consciència sempre és un bàlsam i una llum molt poderosa que ens ajuda a adonar-nos quan estem alterades, quan estem superades… De fet, hi ha una gran diferència entre tenir una emoció i que l’emoció ens tingui, ens segresti. I aquesta diferència la marca la consciència i l’honestedat de reconèixer allò que són límits, que són dificultats nostres. Quan ens passa això, quan ens n’adonem, podem recórrer a una tècnica que és universal, que serveix per a moltes emocions: la tècnica del semàfor. Quan ens notem sobrepassades emocionalment, doncs llum vermella, atura’t. No és el moment de decidir, de comunicar, de treure tot el que estàs sentint… En absolut, atura’t. Dona’t un temps en ambre per buscar alguna eina, algun espai, algun recurs que t’ajudi a calmar-te… Pot ser dir-te: calma, calma, calma, calma… Com si fos un mantra.

Eva Bach. Pot ser respirar, poden ser moltes més. Quan t’has calmat, quan estàs en disposició ja de tornar a atendre la teva filla d’una forma serena, d’una forma empàtica, d’una forma assertiva… Llavors, ja et pots tornar a donar la llum verda per actuar. També, per a nens molt petits, es pot utilitzar la mateixa tècnica, però en aquest cas, la tècnica de la tortuga, que és el mateix, però ens fiquem dins de la closca per relaxar-nos, per tranquil·litzar-nos… Llavors, els ensenyem a ells, amb aquesta tècnica de la tortuga, la del semàfor. Una altra cosa important és revisar els nostres estils emocionals. Quins estils emocionals utilitzem amb els nostres fills? Perquè hi ha diversos estils emocionals que són insans, que són desvirtuats, que no són empàtics… Per exemple, els estils que neguen o ignoren les emocions o determinades emocions. Per exemple, no es parlen. Hi ha emocions que no es parlen, que no es mencionen. No parlarem de la tristesa perquè ens posarem tots tristos. Potser a mi em costa la tristesa, doncs no parlo de tristesa. Hi ha els estils emocionals també que les reprimeixen. Aquestes acostumen a portar el «no» davant: no ploris, no et queixis, no t’enfadis, no et preocupis, no tinguis por… Com si, amb un «no» davant, l’emoció desaparegués. Després, hi ha també els estils emocionals que es fan addictes a una emoció i aquella l’accepten, però qualsevol altra no. Per exemple, poden acceptar la tristesa, però no la ràbia. O la ràbia, però no la tristesa. O sempre l’alegria.

Eva Bach. Aquí hem d’estar sempre tots contents. Per tant, estan deixant una part emocional sense atendre. Hi ha també els que volen canviar les emocions a l’instant per una altra: «Estàs trist, alegra’t. Estàs desanimada, anima’t. Estàs enfadada, calma’t, tranquil·litza’t…», que a vegades la persona s’altera encara més. «Tens por, confia». Això no és així d’automàtic. Hi ha els estils, lògicament, que fan xantatge emocional. «Mira que malament estic, que trist estic per culpa teva». Això és terrible. Són estils que no ajuden a créixer sanament. Per tant, si volem no traspassar als nostres fills les nostres pors i les nostres limitacions, hem de ser conscients de tot això i hem d’evitar, sobretot, tres coses, que són la sobreprotecció emocional… Si no els deixem experimentar malestars perquè no ho passin malament, tampoc els podrem ajudar a desenvolupar eines per enfrontar-se a la tristesa o a les situacions difícils que la vida els presenti, perquè les hi presentarà segur. Una altra cosa que hem d’evitar és la desprotecció emocional, que és el contrari: deixar-los sols davant d’allò que és superior a la seva capacitat de comprensió o als seus recursos o a vegades posar-los dificultats emocionals extres per fer-los forts. Que això no fa falta… Amb les que ens porta la vida, ja en tenim més que de sobra.

Eva Bach. És a dir, jo mai m’he posat a planificar dificultats per als meus fills o per als meus alumnes. Simplement, enfrontar les que la vida presenta. I després, també cal evitar el tercer: la desconnexió emocional, que, en aquest sentit, com a pares i com a mares, són aquestes subtileses que desatenem, són aquestes indelicadeses que cometem a vegades, fins i tot amb bona intenció, però que fereixen. I que, reiterat, si això es fa reiteradament, pot ser tan perjudicial com una cosa puntual, virulenta o agressiva. Dit això, per tranquil·litzar-nos, no hi ha pares perfectes. En Winnicott deia que els nens ni tan sols necessiten pares perfectes, necessiten pares i mares «just OK», prou bons, perquè no n’existeixen de perfectes. En Carles Capdevila deia que seria molt estrany que algun dia hi hagués un pare perfecte o una mare perfecta, i fossis tu.

Tatiana Lara. Eva, les noves generacions, les d’avui dia, queda clar que s’expressen molt millor que nosaltres. Quan estan tristos, ho diuen. Quan estan alegres, quan estan entusiasmats, emocionats… Afortunadament, és una realitat. Però què podem fer nosaltres per mantenir aquesta situació?

Eva Bach. A mi m’agrada parlar d’una imatge que resumeix molt bé el que és l’educació emocional dels nostres fills i que ens ajuda a ajudar-los. És la imatge d’un cor. A mi m’agrada representar l’educació emocional amb un cor amb ulls, oïdes i boca. Per què? Perquè per mi educació emocional és posar-li ulls, oïdes i boca al cor per poder veure, per poder escoltar, per poder expressar el que ens passa per dins i ajudar també als nostres fills a fer que ho expressin i poder veure també què els passa a altres persones. Ulls per poder veure, mirar el que hi ha darrere de les seves conductes, que a vegades poden ser inadequades, però pot ser que obeeixin a sentiments, a desitjos, a necessitats que són legítimes i que no saben expressar adequadament. Si les sabem veure, els sabrem ajudar a trobar formes positives i adaptades d’expressar aquests sentiments i aquestes necessitats. Oïdes per escoltar més enllà del que ens diuen, també el que no ens diuen. I boca perquè les nostres paraules surtin del nostre cor i arribin al seu. Aquesta imatge també ens serveix per a alguna cosa que és molt important per a ajudar-los: la comunicació. Una comunicació emocionalment sana o ressonant significa posar-li cor a la mirada, a l’escolta i a la parla. I és que hem de parlar de sentiments amb ells i elles des de petits.

Eva Bach. Em ve la història d’aquell rei que tenia un fill i va manar cridar a un savi a la seva cort per preguntar-li quan havia de començar a instruir el seu fill en els grans temes de la vida. I el savi li va preguntar quina edat tenia el seu fill. El rei li va respondre: «Sis anys». I el savi li va dir: «Perquè ja aneu sis anys tard, majestat». Cal començar des del bressol perquè encara que no entenguin les paraules, el significat semànticament, sí que capten la connotació emocional i sí que capten el que surt del nostre cor i això ja arriba al seu. I, per a una bona comunicació emocional, hem d’utilitzar, des del principi, l’autoestima i l’empatia. Per tant, les dues paraules més importants en la comunicació són «tu» i «jo», que formen un «nosaltres». Per tant, «Jo penso…». Això, amb adolescents, és fonamental: «Jo penso, tu què penses? A mi em sembla, a tu què et sembla? A mi em preocupa, a tu què et preocupa? A mi m’agrada, a tu què t’agrada? A mi em fa sentir bé, a tu què et fa sentir bé? Jo crec que convé, tu què creus que convé o que et convé?».

Tatiana Lara. Hem vist pel·lícules meravelloses, com «Inside Out», on es parla de les emocions, es tracta el tema de gestionar les emocions en els adolescents, en un nen… Però és veritat que existeixen nens, adolescents, adults també, que no saben posar nom als sentiments, a les emocions que ells tenen. Com podríem ajudar aquestes persones a posar-li nom al que ells senten?

Eva Bach. Doncs mira, pel·lícules com «Inside Out» ens han ajudat a posar nom a emocions que són molt humanes, molt naturals, molt quotidianes… I, per descomptat, augmentar el nostre vocabulari emocional és imprescindible, perquè és molt pobre. És important que mares i pares coneguem les emocions bàsiques universals. Això té una dificultat i és que no hi ha acord en quines són. Hi ha moltíssimes classificacions… Jo en conec gairebé 30. I, per tant, és difícil. En Mowrer parla de dues: plaer i dolor. En José Antonio Marina anomena 19 camps sentimentals i, al mig, tot el que et puguis imaginar. Segueixo l’Eric Berne, psiquiatre canadenc, que parla de cinc emocions bàsiques: amor, alegria, tristesa, ràbia i por. M’agrada la dimensió de l’amor també com a emoció, encara que l’amor és molt més que emoció. L’amor és una metaemoció, és un metasentiment, és un impuls vital, és una energia primordial de la vida, és un valor… Però en Norberto Levy, metge argentí, deia que quan podem trobar l’amor on sembla que no hi és, és quan accedim a la saviesa de les emocions. Per tant, hi ha darrere la seva falta o la seva necessitat, també la seva presència… Però és cert que l’amor sempre té una dimensió emocional. Llavors, una altra qüestió, una altra premissa essencial per educar emocionalment bé als nostres fills i filles és que sàpiguen que totes les emocions són legítimes.

Eva Bach. El que pot no ser legítim és el que fem amb elles. Podem sentir qualsevol cosa, tenim dret a sentir qualsevol cosa. No tenim dret a fer qualsevol cosa amb el que sentim. Tenim dret a enfadar-nos, tenim el deure d’aprendre a canalitzar, a transformar, a expressar el nostre empipament de manera que no faci mal ni ens faci mal. Una altra qüestió fonamental: totes les emocions són necessàries. Totes. El que passa és que hem d’ajudar-los a expressar-les en la seva mesura suficient. La clau en salut emocional és la paraula «suficient»: ni excés ni manca de cap emoció. Hi ha un aforisme preciós, anònim, que ho reflecteix d’una forma molt maca. Diu així: «Tingues la suficient felicitat que et faci dolç, les suficients ensopegades que et facin fort, la suficient tristesa que et faci humà i la suficient esperança que et faci feliç».

Tatiana Lara. Des de petits, ens han ensenyat, almenys a la meva generació, a nosaltres, a estar sempre al peu del canó, a no plorar per ximpleries, a ser fortes, a estar aquí a dalt, et sentissis com et sentissis… Però és veritat que totes aquestes maneres d’ensenyar, de dir-nos, han quedat completament obsoletes. I a mi m’agradaria que ens diguessis com podem treballar la nostra pròpia resiliència en aquest aspecte que ens van ensenyar d’una forma, bé, doncs…

Eva Bach. No sana.

Tatiana Lara. No sana. Explica’m.

Eva Bach. Doncs hi ha una metàfora que s’utilitza molt per explicar què és la resiliència, que té a veure amb tres elements, l’ou, la pastanaga i el cafè, quan estan sotmesos a una forta pressió, com la de l’aigua bullent. Llavors, què li passa a la pastanaga quan bull molta estona? Doncs que s’estova. I si la deixes bullint, es desfà. Què li passa a l’ou? Que s’endureix. I si el deixes molta estona i se’n va l’aigua, explota. A nosaltres ens van ensenyar a ser ou. Forts, com tu deies. I què li passa al cafè? Doncs que tenyeix l’aigua, transforma l’aigua, deixa anar el seu aroma, la seva essència… Llavors, ens diuen: «Avui dia, ser resilient significa ser cafè». Però anem amb compte, perquè no podem ser sempre cafè. Si volem ser sempre cafè també, el cafè es crema si el deixes molta, molta, molta estona també. Per tant, si volem treure sempre, donar el millor, sempre estar aquí a dalt, sempre estar fort… Ara en versió cafè, abans en versió ou. Ens passarà el mateix. I és cert, a molts ens van educar per ser ou… A mi em van educar per ser ou. Després, em vaig desfer com una pastanaga. Jo dic: «Si no ens prenem els nostres moments pastanaga i els nostres moments ou, que a vegades cal sobreposar-se, altres vegades cal quedar-se amb la pena, amb el dolor i transitar per allò, serem cafè descafeïnat o aiguota».

En Gabor Maté, metge canadenc, diu que la fugida de la vulnerabilitat és una fugida del jo, que intercepta, inhibeix la maduració. És a dir, que sense vulnerabilitat emocional, per tant, sense moments pastanaga i sense moments ou, no hi ha creixement, no hi ha maduresa. La nostra capacitat de resiliència, si és real, si no és façana, diu ell, neix de la vulnerabilitat. I què és la vulnerabilitat? La vulnerabilitat significa, etimològicament, «capacitat de ser ferits». Totes les persones podem ser ferides. I més els nens, nenes i adolescents, que no han pogut desenvolupar els mecanismes de defensa, que se suposa que sí que hauríem de poder desenvolupar els adults. Però també, encara que tinguem mecanismes de protecció, també nosaltres podem ser ferits. Llavors, la vulnerabilitat és una qualitat humana inevitable que hem de poder abraçar i poder acceptar, perquè no sempre podrem sentir el que volem sentir, no sempre podrem triar el que volem sentir, no sempre que la vida ens dona llimones, podrem fer llimonada… A vegades, no la podrem fer immediatament, altres vegades potser ens sap amarga aquesta llimonada, altres vegades potser no la podrem fer… Potser hi haurà ocasions en què el que haurem de fer serà aprendre a suportar aquestes llimones que ens ha donat la vida sense que ens pesin molt ni ens amarguin molt. Per tant, la frase: «Quan la vida et doni llimones, fes llimonada». Compte, compte, perquè no sempre, ni immediat, ni podrà ser. A vegades, no ens quedarà més remei que dir que sí a allò que sentim, encara que ens resulti ingrat, encara que no vulguem sentir-ho, encara que sapiguem que seria millor sentir una altra cosa i voldríem sentir una altra cosa… Però el fet de dir: «Mira, no sé sentir una altra cosa. Per més que vulgui, no soc capaç i quant m’agradaria sentir-ho, però, de moment, no ho aconsegueixo». Quan som capaços d’aquest acte d’humilitat i d’honestedat, alguna cosa es calma, alguna cosa profunda es calma i comença a remetre això que no volíem sentir en alguna mesura.

Tatiana Lara. Creus que preguntar «Com et sents?» a l’altre és més que suficient o hem de preguntar d’una altra manera? Si és així, quin seria o de quina manera hem de preguntar?

Eva Bach. Preguntar «Com et sents?» s’ha convertit en una espècie de moda des que sabem que les emocions són importants. És com si preguntant-ho, ja tenim la sensació que estem atenent les emocions, però això no sempre és així. Preguntar «Com et sents?» a vegades pot fins i tot ser contraproduent. Hem passat de preguntar-los als nostres fills «Què has fet avui al col·legi?», cada dia, «Què has fet avui?», a preguntar «Com et sents? Com estàs avui?». Pot ser igual de pesat. Si es converteix en un formulisme, acaba robotitzant les relacions i acaba sent un interrogatori. Llavors, en molts fòrums i jornades, s’ha posat de moda preguntar al públic que valorin amb una paraula el seu estat emocional o que el puntuïn del zero al deu, per exemple. Ens ajuda a prendre consciència de les emocions i, en aquest sentit, és bo. Però fixa’t, si no es dona el context adequat, si no hi ha prou confiança i consentiment, si, per exemple, no hi ha un ambient procliu, doncs al final això es pot viure com una intromissió, com una intimidació. Per tant, interessar-nos per com se senten els nostres fills, les persones del nostre voltant, és indispensable per protegir i cuidar el seu creixement i la seva salut emocional.

No obstant això, el sol fet de preguntar «Com et sents?» no garanteix que ho estiguem fent. Hi ha dues formes d’educació emocional: la curricular i la relacional. La curricular és la que té a veure amb programes, activitats, preguntes com el «Com et sents?», que es formulen en uns moments determinats. Té a veure amb acolorir emocions, posar-los nom, posar emoticones, etc. És la que es fa amb propostes, dinàmiques, maletes didàctiques, en uns horaris prefixats i evidentment d’una forma estructurada, intencionada, formal… Després hi ha una altra educació emocional, que és la relacional, que aquesta es fa tot el temps. Es fa tot el temps perquè es fa per modelatge, per osmosi, per contagi emocional dels nostres adults de referència… Llavors, nosaltres, les nostres generacions, potser la teva, la meva, no hem rebut educació emocional curricular… Segur que més de 30 i escaig, 40 cap a dalt, no l’hem rebut. No obstant això, tots hem rebut educació emocional o transmissió emocional per part de la família i de l’escola. Per què? Perquè la transmissió emocional més poderosa, la més potent, és la que es fa a través dels vincles, de les relacions, de la comunicació, de les actituds i de les emocions que irradiem i que contagiem. Per tant, això no va d’interrogatoris, de preguntes, d’activitats, sinó que això va, sobretot, de fer-los sentir als nostres fills que ens importa com se senten, que estem disposats a acompanyar-los, a ajudar-los i a escoltar-los. I va, per tant, de presència amorosa, de presència serena i de presència acollidora. Si volem fer preguntes, en lloc d’un «Com et sents?» cada dia, doncs preguntem: «Segur que estàs bé? Estàs bé? Et passa alguna cosa, amor?» quan veiem que alguna cosa no està en ordre. «Recorda que estic sempre aquí per a tu».

Tatiana Lara. La taxa de depressió juvenil ha augmentat exponencialment en els últims anys. I a mi m’agradaria saber què creus que ha fallat, a nivell social, perquè això estigui passant.

Eva Bach. Aquesta és una pregunta complexa. Et puc anomenar algunes raons… Crec que són moltes. Per exemple, d’una banda, ara es visibilitzen més els problemes de salut mental. Abans estaven tancats a l’armari i eren tabú. I en veure’ls més, es posen més clarament de manifest. Això, d’una banda. Després hi ha un abans i un després respecte a la pandèmia també. Perquè la pandèmia… No oblidem que ens va posar davant de la cara la por existencial més profunda que existeix, que és la por a la mort. Després, es va tapar. Això s’ha tornat a silenciar, s’ha tornat a ocultar. No sempre s’ha elaborat aquesta por profunda que va alliberar. Després, d’altra banda, els adolescents van ser molt més perjudicats que altres etapes de creixement durant la pandèmia, perquè a totes les persones se’ns va interrompre la vida, la nostra vida quotidiana i normal, però a ells, a més, se’ls va interrompre el seu procés psicoevolutiu, perquè es van quedar sense la interacció social, per les restriccions, que és bàsica per a aquest procés. Hi ha un estudi de la Universitat de Washington que diu que s’ha observat una maduració cerebral inusualment accelerada amb una reducció del gruix del còrtex en els adolescents després de la pandèmia. Encara que cal ser prudents, perquè es veu que la pandèmia no és l’única causa. Per descomptat, hi ha altres factors.

Eva Bach. Tenim una societat que està potenciant molt més la productivitat, els resultats i la competitivitat que no el que estem parlant: els processos personals, el benestar, la humanització… Tot això va influint. Després hi ha un aspecte, que a mi personalment em preocupa i en el qual podem incidir pares, mares, educadores i educadors, que és la desconnexió emocional que, a vegades, tenim nosaltres d’ells i elles i de la vida mateixa. Perquè, a vegades… No oblidem que l’adolescència és el ple despertar a la vida. Els adolescents s’haurien d’enamorar de la vida i de tot i moltes vegades es troben amb adults que ens hem desencantat, que estem ja de tornada, que hem tirat la tovallola… Llavors, com connectem aquí? Les seves pors, les seves il·lusions es quedaran tancades a dins. Amb la Montse Jiménez, professora de secundària, vam fer una recerca amb 1.500 nois i noies de diverses comunitats espanyoles, entre 12 i 20 anys. Una de les preguntes que els vam fer va ser: «Què no t’agrada de les teves persones adultes de referència?». Eren preguntes obertes i després nosaltres les vam categoritzar. Un 33 % ens deia que no els agradava que ens faltés empatia. Un 26 % ens deia que som intransigents, rígids. I un 20 % deia, textualment, perquè això no ho categoritzem, eren paraules seves, que ens veuen ratllats, estressats i amargats.

Eva Bach. Llavors, nosaltres dèiem: «Quina autoritat, quina força i poder tenim per educar amb cara de ratllats, estressats i amargats?». És com dir-los: «Fes el que jo et digui i així acabaràs amb la meva cara». Llavors, a mi això em suggereix la següent reflexió: «Els adolescents necessiten adults que siguin referents bons, de bons valors, però també atractius». Què vull dir amb això? Doncs que aquests valors els encarnem d’una forma bonica, agradable, que enganxi, que els desperti interès, passió… Que el que nosaltres diguem sobre ells, sobre la vida, el que els transmeti la nostra mirada, les nostres paraules, la nostra pròpia vida sigui una cosa vitalment bella i que, com dic, sigui atractiva. Perquè si som referents bons, però no som atractius, aniran a buscar altres referents que siguin atractius i que potser no seran bons, que pot passar en les xarxes socials i, de fet, passa.

Tatiana Lara. Moltes vegades ens recomanen meditació per mantenir, treballar i millorar les nostres emocions. Tu recomanes això en la teva caixa d’eines emocional?

Eva Bach. Doncs sí, en la meva caixa d’eines emocional hi ha la meditació i el «mindfulness» com dues poderosíssimes i imprescindibles eines. De fet, està demostrat científicament el poder que tenen per al benestar emocional i per a la salut emocional aquestes dues eines, ja que «mindfulness» també sorgeix a partir de la meditació. Sabem que són bones per la introspecció, per la connexió amb un mateix, per detenir els bucles mentals, per destensar, per augmentar la concentració, l’atenció… Per descomptat, són dues eines molt bones i són més bones si les utilitzem no com a eines puntuals, sinó com a filosofia de vida, com a estil de vida, com a actituds. No obstant això, no podem reduir les eines emocionals a aquestes dues, perquè no hi ha una eina emocional que serveixi per a totes les persones, per a totes les emocions i per a totes les situacions. De la mateixa manera que no hi ha un medicament que ho curi tot. Per tant, què necessitem? Conèixer i experimentar diversos tipus d’eines, que n’hi ha moltes, i triar aquelles que veiem que ens funcionen. Com veiem que ens funcionen? Doncs perquè ens alleugen, perquè ens treuen del bucle mental, perquè ens permeten continuar funcionant amb normalitat, amb empatia, amb assertivitat…

Eva Bach. La clau és crear el nostre propi «kit» o caixa d’eines emocional. I més important que les eines és com les utilitzem. Perquè podem tenir eines molt bones, molt potents, com la meditació, i, no obstant això, viure en una fugida d’un mateix, en un autoengany. Hi havia una companya que em va explicar una vegada: «Tinc una companya de treball que fa ioga i no se li nota». Llavors, a vegades podem utilitzar eines tan potents com el ioga, però ho fem per fugir de nosaltres. Les eines mai haurien de ser analgèsics emocionals, que ens adormen les emocions, sinó que haurien de ser recursos que ens ajuden a connectar amb nosaltres, a connectar amb les nostres emocions i a conèixer-nos i comprendre’ns a través d’elles. També hem de tenir molt present que les eines emocionals, el creixement emocional i l’educació emocional no ens salvaran del dolor emocional. El continuarem experimentant. Del que sí que poden salvar-nos és del trastorn mental, que aquestes emocions derivin en patologia, però no que experimentem emocions ingrates. Les eines emocionals són bones quan ens ajuden a transitar per les quatre fases imprescindibles del procés de la vivència emocional, que són… La primera: connectar amb les nostres emocions, atendre-les, escoltar-les, legitimar-les…

Eva Bach. La segona fase: expressar les nostres emocions. Per tant, identificar-les, reconèixer-les, anomenar-les… La tercera fase: calmar les nostres emocions, regular-les, modular-les, contenir-les, alleujar-les… Què passa? Que moltes vegades aquí ens quedem, pensem que l’educació emocional s’acaba quan hem calmat una emoció. Ens perdem el més bo i el més enriquidor, que és la quarta fase, que és la fase en què tractem d’integrar, comprendre, desxifrar les emocions, conèixer-nos, construir-nos a través d’elles, escoltar els missatges que ens porten, veure quines necessitats ens diuen que hem d’atendre i no estem atenent, què hem de comprendre que no estem comprenent o què hem d’acceptar que no estem acceptant, perquè l’acceptació a vegades també és una forma d’integració o de transformació de l’emoció. Posaré alguns exemples d’eines emocionals i em centraré bàsicament en aquelles que ens podem autoaplicar o que podem ajudar d’una manera fàcil als nostres fills, filles i alumnes a aplicar-se. Llavors, per exemple, per anomenar unes altres diferents de les habituals, les verbals són molt comunes i n’hi ha moltes menes, ens centrarem, per exemple, en eines corporals.

Eva Bach. Hi ha les eines corporals… N’hi ha algunes molt senzilletes, com pot ser un automassatge: un petit massatge en una zona del cos que, amb uns coneixements mínims, podem donar-nos-els o donar-los-hi als nostres fills, i que, a vegades, desfà o destensa tensions emocionals que estan localitzades en parts molt concretes del cos. Una altra mena d’eines que tenen a veure amb el cos són les que fan referència a l’expressió i al moviment corporal. Per exemple, a la dansa. Per la ràbia, ens pot venir molt bé la descàrrega corporal a través d’una dansa tribal amb percussió, que ens connecta amb els instints, amb el primari, que és d’on sorgeix la ràbia, i això ens pot ajudar a buidar ràbia. Hi hauria també les eines artístiques. Per exemple, dibuixar el puzle de les nostres emocions en aquest moment, donar-los una mesura, una forma, uns colors i veure quina composició queda. Ens dirà alguna cosa nostra. Fer gargots per descarregar la ràbia a un nen o a una nena que sigui més petit. I després, quan acaba, llençar aquest paper, desprenent-se d’aquesta ràbia, que ja ens enllaça amb els rituals… Els rituals que tindrien a veure amb desprendre’m d’alguna cosa que necessito treure de mi o, potser, plantar alguna cosa que necessito conrear o crear en mi. Després hi hauria també les catarsis, que és expressar una emoció en la seva forma natural, que també es pot fer en molts contextos i en contextos protegits, per descomptat. Doncs fotre’m un fart de plorar. I després hi hauria també eines molt potents, com la música. Hi ha melodies, hi ha cançons que ens venen molt bé per la relaxació, per calmar l’ansietat. Hem de saber triar les que ens venen bé. Normalment, les que funcionen són les que tenen no més de 60 «beats» per minut, que són les que s’assemblen a les ones alfa del cervell, que són les que tenen a veure amb els estats de relaxació. I després, no em puc deixar la respiració, que és l’eina de les eines. És l’elixir de la vida. I, per exemple, podem començar amb una cosa tan senzilla com: quan inspiro, soc conscient del meu empipament, per exemple, i, quan expiro, deixo anar una miqueta d’aquest empipament.

Tatiana Lara. Dius, Eva, que l’educació emocional ha de centrar-se més en la salut que en la felicitat. Podries explicar-me això amb algun exemple també, si us plau?

Eva Bach. Volem ser feliços i volem que els nostres fills siguin feliços. Qui no? Ja ho va dir Plató. Efectivament, qui no desitja ser feliç? El que passa és que… Compte, perquè hi ha felicitats que són insanes, hi ha felicitats que estan desenfocades, hi ha felicitats que són utòpiques i que ens poden abocar a una gran infelicitat. Per això, m’agrada dir que, més que a la felicitat, a mi m’agrada orientar l’educació, i l’educació emocional en particular, a la salut. Perquè hem de poder continuar encaminant-nos cap a la salut quan la felicitat es posa costa amunt o quan la felicitat es fa miques, que això a vegades passa en la vida. Els romans tenien dues paraules per parlar de felicitat: «felicitas», que es referia a la prosperitat material, i «beatitudo», que es referia a fer el bé i donar alegria als altres. La nostra societat a vegades vol fomentar la «felicitas»: els assoliments, les metes, els èxits… Quan la felicitat, des d’un punt de vista filosòfic, des d’un punt de vista fins i tot etimològic, ben entesa, significa la persona fecunda, que dona fruit, que conrea la virtut i que la posa al servei d’una vida bona per a ella i per al seu entorn.

Eva Bach. Per tant, relacionat amb l’educació, hauríem de fomentar que la persona es construeixi… El que serien els fins immanents i, per tant, de fruit. I que la persona posi això al servei de la societat i del món, al servei d’un món més humà, que són els fins transcendents de l’educació. Fa uns anys, vaig escriure quin és el propòsit que m’ha mogut en educar els meus fills i que em continua movent en l’educació. I seria: «No t’educo perquè posseeixis, perquè abastis, perquè arribis a no sé on, sinó que t’educo perquè assaboreixis allò que facis. No t’educo perquè et mogui una meta externa, perquè la teva vida serà molt més bonica si et mou un foc intern. No t’educo perquè busquis el que brilla per fora, sinó el que et faci brillar per dins. No t’educo perquè destaquis, perquè sobresurtis, t’educo perquè estiguis connectat amb el teu propòsit, amb la teva essència, perquè tinguis una vida bonica i puguis fer una cosa bella i bonica per la vida i amb la teva vida».

Tatiana Lara. Que bonic. Per acabar, Eva, quin missatge d’acompanyament i d’esperança donaries a totes aquelles persones que es dediquen a l’ensenyament i a totes aquestes persones que volen ensenyar i aportar alguna cosa més?

Eva Bach. Doncs mira, Tatiana, jo penso que l’esperança està, existeix i crec que se sembra en la infància i es troba en la mirada amorosa adulta a la infància. Cada nen i cada nena és una llavor d’esperança, perquè és una oportunitat d’aprendre a cuidar millor del gran tresor de la humanitat que són. I en cada persona adulta, pare, mare, mestre, mestra, que tracta amb amor, amb tendresa, amb delicadesa i amb sensibilitat a un nen o a una nena, doncs floreix i reneix l’esperança d’una societat emocionalment més madura i d’un món més humà. La nostra principal comesa, en aquest tema que hem estat parlant, és atendre i entendre el nostre cor per poder atendre i entendre el dels nens, nenes i adolescents. Hem de ser, per a ells i per a elles, far i port. Far significa llum. El far té llum pròpia, convida sense exigir, està sempre aquí i il·lumina les nits fosques. Ens parla d’on comencen determinats límits, confins, ens situa, ens dona seguretat… Avui dia, hi ha instruments de navegació molt més moderns que un far, però cap té la seva màgia.

Eva Bach. Nosaltres hem de ser llum per a la seva llum i tenir aquesta màgia. I port… Port que és recés. Hem de ser aigües calmades per acollir-los quan tornen de les seves travessies a vegades agitades i que després puguin preparar-se per la pròxima travessia, descansar, que trobin en nosaltres recer… I això només ho trobaran, aquesta llum i aquest recés, si nosaltres emocionalment estem més o menys serens i emprenem aquests processos de creixement. Però hem estat parlant d’educació, d’educació emocional en particular, i, per això, m’agradaria acabar parlant del significat de la paraula «educar» des del punt de vista etimològic. Educar prové del llatí i té dues accepcions: «educare» i «educere». «Educare» significa nodrir, alimentar, fer créixer… És, per tant, un moviment de fora cap a dins. Mentre que «educere» significa fer sortir, treure a relluir i, per tant, representa el moviment invers: de dins cap a fora. Si els ajuntem els dos, educar és donar des de fora… Donar-los des de fora, des de nosaltres, allò que necessiten perquè emergeixi, perquè floreixi, perquè resplendeixi això de dins, la seva essència única, meravellosa, singular… Per tant, si vull que emergeixi bellesa, el que dono ha de ser bell i si vull educar persones amb cor, hauré de posar cor en la mirada, en l’escolta, en les paraules, en l’educació i en la vida.

Tatiana Lara. Eva, ha estat un plaer enorme. Moltíssimes gràcies per ser aquí, per aportar tot el que ens has aportat. Hem après… He après moltíssim. Encantada d’haver-te conegut i poder parlar amb tu una estoneta.

Eva Bach. Tatiana, un gran gust també ser aquí amb tu. M’ho has posat molt fàcil i molt bonic i estic encantadíssima jo també. Moltes gràcies de cor.