COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

Claus per regalar joguines aquest Nadal

Imma Marín

Claus per regalar joguines aquest Nadal

Imma Marín

Educadora especialitzada en joc


Creant oportunitats

Más vídeos
Més vídeos sobre

Imma Marín

Imma Marín és una ferma defensora del joc en la infància. Segons explica: "A la Convenció dels Drets del Nen de 1989, signada per 20 països, es va reconèixer el dret fonamental dels nens i nenes a jugar, al costat de drets tan bàsics com la protecció o l'alimentació. Així d'important és el joc per als nens ".
Com a experta en aprenentatge lúdic, assegura que la funció principal de les joguines ha de ser divertir: "El joc té beneficis col·laterals. A través de la diversió, els nens desenvolupen aspectes fonamentals per al seu aprenentatge; com la creativitat, l'esforç, la cooperació o la concentració ". I afegeix: "Gràcies a la neurociència, sabem que el joc és emoció. I sense emoció, no hi ha aprenentatge ". Respecte al dilema de tenir pocs o molts joguets, assegura que "el veritablement important és tenir un bon repertori lúdic, que inclogui joguines de diversos tipus, capaços d'estimular diferents facetes del desenvolupament".
Especialista en 'Gamificació' o 'Ludificació', Imma Marín insisteix en la importància de desenvolupar noves formes d'educar a través del joc, tant en la família com a les escoles: "L'aprenentatge lúdic és capaç d'aconseguir que els nens i nenes es sentin protagonistes de la seva pròpia educació, i això fa que tinguin més ganes d'aprendre ". Diplomada en Magisteri, Imma Marín exerceix en l'actualitat com a consultora d'educació i formació a través del joc. És presidenta de l'IPA a Espanya, l'Associació Internacional pel dret dels infants a jugar. I autora, entre d'altres, dels llibres 'Juguem ?: Com l'aprenentatge lúdic pot transformar l'educació' i 'El plaer de jugar: Aprèn i diverteix-te jugant amb els teus fills'.


Transcripció

00:00
Imma Marín. Em dic Imma Marín. M’he dedicat tota la vida al món del joc i a la pedagogia lúdica perquè estic realment convençuda que el joc és l’element clau que pot transformar l’educació.

00:18
Marina Solano. Hola, Imma. Bé, em dic Marina. Soc mestra de primària i també futura mare, com pots veure, i soc la més gran de tres germans, dels quals parlaré en algun moment d’aquesta conversa per demanar-te opinió i consell. M’agradaria poder començar aquesta conversa amb una reflexió sobre el concepte de la paraula “joc”. Avui dia s’escolta o potser es té la idea que el joc és una pèrdua de temps. S’escolta molt els adults dir als nens: “Deixa de jugar, posa’t a fer alguna cosa útil”. Quin paper té el joc a l’aprenentatge i a l’educació dels nens?

00:56
Imma Marín. El joc és fonamental a l’aprenentatge i a l’educació. Però te’n diré més, el joc és fonamental a la salut dels nens. Hi ha una declaració política recent de l’Acadèmia de pediatres americana, una institució de prestigi, on, després de diversos estudis, recomanen als pediatres que receptin a les famílies temps de joc lliure i espontani dels nens. Perquè, cada cop més, el joc lliure i espontani, o la manca d’aquest joc lliure, s’associa a problemes greus com la depressió infantil i l’ansietat. Mira si és important, és fonamental.

01:35
Imma Marín. I aquesta és la seva manera d’aprendre, és a dir, els nens aprenen jugant. Ells caminen, mengen, es mouen jugant. No saben fer les coses d’una altra manera, oi? El joc és espontani. Espontaneïtat. Aquesta espontaneïtat fa que els nens estiguin desinhibits i que tinguin la ment oberta. Per tant, si la ment es troba oberta, les coses hi entren. Si la ment no es troba oberta, les coses no hi entren. Quan els nens juguen, el marge d’error existeix, es crea un espai de seguretat que els permet crear, equivocar-se, i això forma part del procés i no passa res, no hi ha res… Els cels poden ser negres o verds i està bé, i els lleons poden tenir peus d’ànec i també està bé.

02:21
Imma Marín. Al joc hi ha un feedback constant, és un altre aspecte important. Què vol dir “feedback constant”? Vol dir que, quan hom juga, tu saps quin és l’objectiu del joc i, de seguida, al taulell, a les normes, veus si t’estàs aproximant o si t’estàs desviant dels teus objectius. Estàs veient… Fins i tot els jocs de “com si”, del joc simbòlic, oi? Si la conversa va bé i t’ho estàs passant bé amb els teus amics o no, si s’enfadarà o no. Per tant aquest feedback constant et permet ser sempre present, oi? El joc té una altra meravella i per això és educatiu, ajuda en aquest aprenentatge. I és que, quan jugues, t’ho passes bé, gaudeixes, que no és el mateix que divertir-se, gaudeixes, és un gaudi interior. Això què vol dir? Que gaudeixes, encara que sigui un esforç fer allò que fas: posar icones, aquelles cosetes, cadascuna al seu lloc, posar el quadrat al quadrat on no cap, posar els pantalons a la teva nina maniquí i veure que no li entren… El que sigui, tu n’estàs satisfet. Mantens l’esforç perquè l’esforç no et pesa, voles.

03:28
Imma Marín. Passa una altra cosa, que és molt màgica, i és que, quan tu jugues, vols que les coses surtin bé i et preguntes: “Com es fa?”, “A veure si ho he entès bé”, “Però aleshores sí que puc anar per aquí o no puc anar per aquí?”, “Però això s’hi val?”. De fet, d’aquí venen molts problemes, perquè: “A casa meva s’hi juga d’una altra manera, a casa meva s’hi juga així”. Quan tu jugues, per absurd que sigui el joc, si per tu té un significat, ho vols fer bé. A l’aprenentatge, voler-ho fer bé, mantenir-ne l’esforç… Tot això és important. Les emocions, el joc és emoció pura. Però no només és que t’emocionis i que, per tant, l’aprenentatge se signifiqui, no. És que el joc acciona… Les amplifica, podríem dir. I ara sabem, perquè la neurociència ens ho diu, que el joc és emoció i que sense emoció no hi ha aprenentatge. Per tant, n’és un altre aspecte. I aquí anem destil·lant una gran quantitat d’aspectes que, a la pròpia dinàmica del joc, propiciaran aquest aprenentatge, aquest hàbit. La curiositat en podria ser un altre. Els jocs provoquen aquestes ganes de saber i d’explorar. En seria un altre aspecte. No hi ha… Diguem que la curiositat és el motor de l’aprenentatge. Si no ets curiós, no aprens mai res. Mira quants aspectes correlatius al joc passen pels caps i els cossos de les persones, ja siguem nens o adults, quan ens posem a jugar.

Claves para regalar juguetes esta Navidad. Imma Marín
04:57
Marina Solano. Em sorgeix la idea que el joc pot ser, efectivament, com comentes, lliure i propi d’un nen. Però és cert que, a dia d’avui, trobem al mercat una gran varietat de joguines que ajuden o fomenten aquest joc. M’agradaria que em parlessis d’aquest tipus de joguines. Quines característiques ha de tenir una joguina perquè es pugui considerar educativa i quines creus que són les joguines més apropiades per cadascuna de les edats o etapes d’un nen?

Imma Marín. Jo et diria que totes les joguines han de divertir, i aquesta és la seva principal funció, la lúdica, divertir. I, en aquesta diversió, es produeix una màgia, i és que les joguines tenen beneficis col·laterals. I, en aquesta diversió, apareix allò educatiu. Però la seva funció és divertir, aquesta n’és la primera. Característiques d’una bona joguina, jo diria, per començar, que sigui adequada a l’edat, això és fonamental. I en això els fabricants, cada cop més, ens posen a les caixes: “Adequat per…”. Normalment, ho intenten fer com millor saben, com millor poden, però realment és un tema complex, perquè no és el mateix un primer fill que un segon. Per exemple, en un joc de construcció, el primer fill farà exactament allò que posa a la caixa, segurament. Però el segon, que ja ha dormit amb aquesta peça de construcció al cotxet, se l’ha duta a la boca i ha vist construir el seu germà, serà molt més hàbil. No perquè sigui més llest, sinó perquè ha tingut coneixement d’aquest objecte, d’aquest material, molt abans. Aleshores, el que posa el fabricant és una orientació, i els pares hem de posar-hi la nostra saviesa. Tenint en compte que els pares tenim una tendència, que s’ha de corregir, i és la tendència d’avançar-los. “És tan llest, el nostre fill! Ja veuràs com de llest serà! La senyoreta de l’escola ja m’ho diu”, “Hi posa tres anys, però jo se la compro amb dos perquè segur que ho sabrà fer”. Aquí, a vegades, ens confonem, ens equivoquem i cremem etapes abans d’hora. Adequades a l’edat.

06:55
Imma Marín. La segona seria que fossin estimuladores de qualsevol aspecte del desenvolupament: de les ganes de mirar, de les de jugar amb les ombres, de jugar amb els colors, de jugar amb les mesures… Que estimulin les ganes d’un nen, l’acció. I, en aquest sentit, com més varietat, millor. I aquest en seria un altre aspecte, que siguin variades. Parlem de les característiques d’una bona joguina, però per mi és més important tenir un bon repertori lúdic. Si tu tens un bon joc de taula, una bona nina o una bona bicicleta, perfecte. Però és que, perquè el teu joc sigui ric, necessites una mica de cada. Per tant, varietat en la seva justa mesura. Ho dèiem abans: l’excés de joguines treu les ganes de jugar. Varietat en la seva justa mesura, que siguin joguines de qualitat. Què vol dir joguines de qualitat? Vol dir joguines que compleixin la funció per la qual han estat creades. Te’n poso un exemple. Jo vaig pel carrer i em poso molt nerviosa veient tots els tricicles aquests de pal. Veus molts pares… Qui els ha fabricat no ha pensat que, en aquests tricicles, quan el nen no arriba als pedals o quan el porta el pare corrent o la mare corrent perquè tenen pressa, els pedals van sols. Si els pedals van sols, les canyelles dels nens queden…

Marina Solano. Destrossades.

08:15
Imma Marín. Exacte, destrossades. Per tant, en aquest cas, una bona joguina seria aquell tricicle que té una manera de fixar els pedals, que n’hi ha. La joguina ha de complir la seva funció, això és una joguina de qualitat. Una joguina de qualitat també vol dir que duri, però amb sentit comú. És a dir, fa molts anys hi havia un anunci, no recordo de quina marca, en què es veia un nen amb, crec, un tocadiscs o una gravadora, que baixava per una escala amb la gravadora donant salts. Una gravadora no és per donar salts per una escala, el nen ha d’aprendre que, per baixar amb una gravadora, s’ha d’agafar fort a l’escala, ha d’agafar fort la seva joguina perquè no es caigui i es trenqui. I que siguin segures seria una altra característica. En aquests moments, totes les joguines que es fabriquen arreu d’Espanya duen la marca “CE”. I duen aquesta marca perquè són joguines segures, però no totes les joguines es fabriquen aquí. Per tant, és important tenir en compte que aquesta marca, la marca “CE”, sigui indeleble, és a dir, que no es trobi amb un adhesiu a la caixa, sinó que es trobi a la joguina, que vol dir que el fabricant t’assegura que aquesta joguina compleix totes les normatives. Per tant, joguines adequades a l’edat, joguines estimuladores que obrin el món dels nens i els ajudin a recrear el món, no imitar el nostre món, recrear-lo, joguines variades en la seva justa mesura, joguines segures i joguines de qualitat.

09:44
Imma Marín. Jo diria cinc coses per escollir les joguines, perquè els arribin als Reis Mags o al Pare Noel si tenen dubtes. La primera seria escollir joguines amb amor, escollir joguines amb amor pensant en el nen i la nena que els rebrà, en la seva edat, els seus hobbies, les seves aficions, en allò que li agrada, pensant en ell. I escollir-los per jugar amb ells, amb i per amor, per compartir les seves joguines també a casa i a la família. La segona seria la creativitat, joguines que realment obrin camins, joguines que despertin les “ganes de”. Les millors joguines educatives són aquelles que desperten les ganes. De què? De pensar, de mirar, tocar, descobrir, explorar, investigar, ser curiós, imaginar, crear…

Marina Solano. Descobrir.

Imma Marín. Podem dir que les joguines són punts d’inici, en què la història que jo crearé amb elles li permetrà ser el protagonista d’aquest joc que realitzaré. La tercera tindria a veure amb la salut. Per què? Perquè els nens d’avui necessiten moviment. Vivim en una societat molt estàtica, en la qual ens passem moltes hores asseguts, i els nens també.

Marina Solano. Hi estic molt d’acord.

Imma Marín. Els nens necessiten moure’s. Tenim un problema d’obesitat a la nostra societat. Parcialment és l’alimentació, parcialment són les pantalles, parcialment són moltes coses i parcialment també és el joc. Per tant, que en aquest repertori de joguines que tenen els nens a casa, el seu repertori lúdic, hi hagi joguines de moviment. I aquí hi ha les bicicletes, els tricicles, els passejadors, els patins, però també els estels per fer-los volar, totes aquelles joguines que ens permetin moure’ns, mobilitat.

Marina Solano. Que ens permetin mobilitat.

Imma Marín. Aquesta seria una altra idea que s’hauria d’anotar.

Marina Solano. Una característica bona.

11:40
Imma Marín. Una altra seria el sentit comú. Sentit comú que, a vegades, és el menys comú dels sentits. I què vull dir amb “sentit comú”? Doncs que, per divertir-se, per jugar, no cal tenir-ho tot. Vivim, a vegades, el fet d’escollir com si perdéssim coses, com si haguéssim de deixar coses pel mig. No, no, és escollir allò que tu prioritzes, allò que més il·lusió et fa. Per això, aquí és important també, en els nens, quan facin la carta als Reis o al Pare Noel… Jo sempre els proposo que no facin una llista de la compra, sinó que pensin en allò que els faria il·lusió. Si tu penses en allò que et fa il·lusió, no en allò que vols, se t’apareixen altres coses imaginàries. I et pot fer il·lusió sortir a fer una excursió en bicicleta amb els pares, et poden fer il·lusió moltíssimes coses.

Marina Solano. Sí.

Imma Marín. I la cinquena, que és l’amistat, seria la cinquena recomanació. És a dir, el joc, ja no en família, sinó amb altres iguals, amb nens i nenes de la seva edat. Per tant, aquells jocs que promocionin que els nens puguin mesurar, es puguin superar, oposar-se, aprendre a negociar, aprendre a esperar, aprendre el seu torn, aprendre a guanyar, aprendre a perdre… Aquest en seria el cinquè aspecte. Cada edat té el seu propi joc, el joc evoluciona, anem sumant jocs. Quan som un nadó recent nascut, fins al primer any, els jocs que realitzen els nens són allò que anomenem “jocs d’exercici”, que són aquests jocs que no tenen cap objectiu aparent. Des de veure com es mou el mòbil a voler posar el quadrat amb el quadrat, el passejador… Aquests primers jocs relacionats amb el desplaçament, amb moure’ns, relacionats amb la manipulació i relacionats amb allò sensorial: escoltar, assaborir, tocar, moure’s…

13:32
Imma Marín. Després, a partir de l’any i mig, dos anys, podem introduir unes joguines noves, que són importants en el joc simbòlic, en fer “com si”. Però els primers no han desaparegut. Però, a partir dels dos anys, comença un altre joc nou. Als nens els agrada i comencen a entendre el símbol i a jugar en el “com si”, és a dir, a “fer veure que”. Els primers jocs són jocs d’accions: pentino la nina, agafo el cotxe i el duc d’un lloc a un altre, agafo el nino i el poso a un costat o el poso a la banyera, el banyo i el trec d’allà. Faig accions. Vaig creixent i aquest joc es va complicant, elaborant, i ja no faig accions, sinó que em converteixo jo en pare, en mare, en bomber, en infermer, en el personatge que em pugui… En animal, en gos. I aquí van apareixent les cuines, els cotxes, els garatges, les disfresses, els titelles… Serà un altre tipus de joc que, com més grans siguin els nens, més complexes poden ser aquests tipus de joguines. Tenim els jocs d’exercici, tenim el joc simbòlic, i aquí apareix alhora, més o menys, entre l’un i l’altre, apareixen un altre tipus de jocs, que són els jocs de construcció. Els jocs de construcció tenen una mica de la manipulació de les primeres joguines, però es converteixen en jocs de construcció en el moment que jo ja puc fer el símbol que allò, que són unes peces del que sigui, amb allò construiré un castell. Ja no apilaré una peça sobre l’altra, sinó que això serà un castell, serà la torre d’un no sé on, serà una casa o serà el que jo vulgui. Però els jocs plans també són jocs de construcció. Els jocs de construcció són tots aquells que ens permeten reunir vàries peces en un tot. Pot ser un collar i fer granadures, fer unes flors de paper, uns bombons de xocolata, un castell amb peces o un trencaclosques de 40, 50 o 150 peces. Tot aquest món és el món dels jocs de construcció, en els quals usar les mans, la manipulació, és molt important, i on fem això, agafem peces diferents i creem amb elles un tot, una cosa diferent, una cosa que abans no existia. I arribats a aquest punt, encara ens queda un altre tipus de joc, que és al qual juguem més a la nostra edat, que són els jocs de regles, que són tots aquells jocs en què ens sotmetem de manera conjunta a una regla que es troba escrita en un paper.

15:56
Imma Marín. Un bon repertori lúdic d’un nen o una nena és aquell que té una mica de cadascun d’aquests tipus de joguines, perquè cadascun d’aquests tipus de joguines desenvolupa un aspecte diferent de l’ésser humà.

Marina Solano. Una funció diferent.

Imma Marín. Exacte, tenen una funció diferent. Per tant, que tinguis moltes nines o molts cotxes està bé, però no n’hi ha prou. Aleshores, com més diversitat de jocs, més enriquidor serà el teu joc.

Marina Solano. Més habilitats per desenvolupar.

Imma Marín. Més habilitats i més et vas coneixent a tu mateix. Perquè saps què t’agrada, què fas bé, què no fas tan bé, en què t’has d’esforçar més. Si pensem en els jocs del “com si”, aquí, l’empatia… Tota l’estona et poses al lloc de l’altre. El vostre fill fent que soc un bomber, soc pare o soc un gos, aleshores actua com a tal i, per tant, penso i em poso al lloc de l’altre. Si soc en un joc de construcció, faig els meus càlculs, la meva creativitat, la meva coordinació ull-mà. Si soc en un joc de regles, penso quina estratègia, tot fent combinacions i comptant quantes fitxes de dominó queden, si dels sis ja han sortit tots o en falta un, si tancaràs o no tancaràs… Cadascun d’aquests tipus de joc em proporcionen diferents tipus d’aprenentatge.

17:10
Marina Solano. Reprenent una mica allò que comentaves sobre les característiques d’una bona joguina, m’ha cridat l’atenció i m’agrada que mencionis el tema de l’amistat, la societat, el fet de jugar en societat. Jo, per exemple, quan era petita, com et comentava abans, tinc germans, i jo tenia la sort de poder compartir aquest espai de joc amb la meva germana, concretament, que és amb qui menys temps em duc. No obstant això, veig, a dia d’avui, tant a les meves classes, als meus alumnes i a l’entorn que tinc, molta individualitat. Veig tant nens petits com adolescents ja més grans que es tanquen en si mateixos en aquestes estones lliures que tenen, o bé, fins i tot, davant d’una pantalla, que és una cosa que saps que, a dia d’avui, absorbeix molt de temps. Aleshores, m’agradaria preguntar-te: des de casa, les famílies, les mares, els pares, com podem fomentar aquest temps de joc en família? Com podem fer que els nens se sentin motivats per voler compartir aquest espai?

Claves para regalar juguetes esta Navidad. Imma Marín
Imma Marín . És cert, sí. D’una banda, cada cop hi ha més jocs pensats per compartir, per jugar-hi dues, quatre, sis, vuit, dotze o vint persones i escaig, podem escollir més. Però és cert, tens tota la raó també. Una de les preocupacions dels fabricants és que també tots aquests jocs per jugar-hi tots es puguin jugar sols, perquè hi ha molts nens sols.

Marina Solano. Sí.

Imma Marín . Hi ha molts nens sols, massa, i els nens necessiten jugar. Si no tenen amb qui fer-ho, doncs juguen sols. I per aquesta necessitat de joc i aquesta soledat, els videojocs van com anell al dit. Hi puc jugar sol, m’ho passo bé i això és fantàstic. Però són tan atractius que fagociten el poc temps que podríem passar junts. Això és així. Et pots trobar una casa on cadascú és a la seva habitació, un contestant whatsapps, l’altre jugant al seu videojoc, l’altre a una altra cosa i l’altre, doncs, jo què sé, mirant piulades o el que sigui. Què podem fer?, em preguntes tu. Jo crec que és molt important que hi comencem des de molt petits. És molt difícil que, si quan han sigut petits ens ha fet mandra jugar amb ells: “Mare, pare, vull jugar”, “Ara no puc, hem dit que no”, no hem valoritzat el seu joc, quan tinguin 12 anys, que és quan a nosaltres ens sembla, ens ve de gust i ens sembla que se’ns estan anant i els volem retenir, aleshores vulguin jugar.

Marina Solano. És clar, que ells ja s’hagin buscat la seva pròpia alternativa quan no hi hem estat i que s’hagin acostumat a aquesta manera de jugar.

Imma Marín. És clar, exacte, i ja s’han creat el seu món. Si volem que el joc en família creixi, ha de començar des de ben petits.

19:53
Imma Marín. I, també, com els teus fills s’acosten als teus jocs, que els teus jocs són, potser, com a adult, potser és la fotografia. I s’interessen per com fer les fotografies perquè a tu t’agrada molt, o l’excursionisme o jo què sé, els teus hobbies i les teves aficions. Deixar-hi entrar també els teus fills.

Marina Solano. Compartir-los amb ells.

Imma Marín. Compartir-los amb ells. El joc té aquesta màgia, que va creant vincle. Però, és clar, no podem pensar que no l’hem creat i, als deu anys, perquè ens agafa la pressa a nosaltres, ara sí que els nens han de jugar amb nosaltres, i aleshores ens diuen que no. Jo dic que quan els teus fills et demanen jugar, aprofita-ho, perquè això s’acaba aviat. Però nosaltres, com a adults, també ho necessitem, ens ho mereixem.

20:35
Marina Solano. M’agradaria preguntar-te si hi ha una divisió, si podem dividir els jocs o les joguines en educatius o no educatius o si, no obstant això, al contrari, tot el que impliqui joc pels nens ja té un objectiu educatiu per ells, inclosos, per exemple, jocs com els esports, els jocs de guerra… Tot això educa de la mateixa manera encara que sigui en aspectes diferents?

Imma Marín. Jo crec que tots els jocs són educatius, tot dependrà de com els fem servir i de quina manera els utilitzem o els utilitzin els nens.

Marina Solano. D’acord.

Imma Marín. Jo distingiria, de tota manera, els que podríem anomenar jocs educatius dels jocs didàctics. M’explico. Per mi, un joc educatiu ho és tant una nina com una pilota, una bicicleta, un trencaclosques o un joc de sumes i restes o el dominó abecedari.

Marina Solano. D’acord.

Imma Marín. Ara, és cert que hi ha joguines o jocs que tenen un objectiu didàctic concret. Per exemple, el dominó abecedari, doncs aquest està pensat perquè aprenguis l’abecedari. Però això no fa aquesta joguina millor que la pilota o la nina, li dona una altra funció. Però els nens necessiten aprendre l’abecedari, també necessiten posar-se al lloc de l’altre, també necessiten aprendre a tenir cura de les coses, a ser pacients o a ser enèrgics, a dir “no”, a pensar una estratègia. Necessiten coses molt diferents, i això és el que donen els jocs. Per tant, joc educatiu és tot aquell joc que eduqui un nen.

Marina Solano. Així és.

22:04
Imma Marín. El que passa és que tot té els seus matisos. M’explico. Per exemple, els jocs esportius que deies. Quan al joc esportiu la competitivitat és per davant del joc, deixa de ser joc.

Marina Solano. Ja.

Imma Marín. Els joc més violents que jo conec, que no són de guerra però són molt violents, son els jocs esportius escolars dels dissabtes al matí, on veus un grup de nens de set, vuit o nou anys jugant al futbol, o de nenes, i on veus els pares, els àrbitres i els avis dient unes coses que dius: “Això no és un joc. Que són uns nens jugant rere una pilota!”. Jo crec que el joc perd l’essència del joc. Per què? Perquè busquem un resultat fora del joc. Una de les coses que caracteritzen els jocs és que no s’espera, quan tu hi jugues, cap benefici fora del joc. Quan el resultat, en aquest cas en un partit, el fet de guanyar és per sobre del propi joc, aquí és quan la partida es perd, quan el joc desapareix. És a dir, allò que converteix un joc o no, allò serà la forma en què jo ho visqui. Els jocs de guerra, per exemple, els escacs són dos exèrcits enfrontats. Hi ha violència? Cap. És clar que et menges el rei, mates la reina. Si tu ho mires fredament, hi ha molta sang, diguem-ne.

Marina Solano. Hi ha molta violència.

Imma Marín. Però és un imaginari, és una metàfora sobre el joc. Quan deixen de ser això que et dic? Quan els valors que transmeten van contra allò sobre el que volem educar. Aleshores, per exemple, als videojocs, com més realistes siguin, més mal faran o menys bé faran. Els jocs que són pixelats, que són torretes, que… Encara que hi hagi unes torretes per on hi passen uns… Aquest tipus de jocs s’utilitzen fins i tot a les escoles per treballar tant la combinatòria, el càlcul de probabilitats, com per treballar temes teocràtics. Tot depèn d’amb quins objectius els utilitzis i també de quina manera. Per exemple, si jo jugo a un joc molt violent, però hi jugo sense que el pare i la mare ho sàpiguen, com cinc anys enrere els nens amagaven revistes porno perquè els seus pares no les veiessin, les amagaven sota els llençols, el matalàs, i pobre de tu si t’enxampaven… Això no és dolent, això és transgredir, és natural, no passa res. El problema és que sigui el teu pare qui et doni la revista o la teva mare, aquest n’és el problema. És a dir, el problema és quan aquest videojoc te’l regala l’àvia o te’l regalen el pare i la mare, o “ens hi posarem junts…”. Aquí és quan hi ha un problema, aquí és quan jo em confonc. Si jo sé que allò a què jugaré a tu no t’agrada perquè no està bé, jo mantinc el límit i estic jugant a saltar-me aquest límit.

Marina Solano. Ja.

Imma Marín. Aquesta transgressió no és dolenta, sempre que tu sàpigues que t’estàs saltant el límit i que estàs jugant amb això. Si tu no ho saps, aleshores el joc es pot tornar perjudicial.

Marina Solano. Quelcom nociu per aquest aprenentatge que el nen extraurà del joc.

Imma Marín. Exacte.

25:25
Marina Solano. Abans mencionaves, parlant dels esports, has mencionat la paraula “valors”. M’agradaria preguntar-te quins valors transmet el joc.

Imma Marín. Tots aquells que repercuteixen en la família. Crec que és la pròpia família qui transmet aquests valors, per tant, un mateix joc en una família pot transmetre un tipus de valors o un altre. Què vull dir? Per exemple, hi ha jocs col·laboratius i jocs competitius. Són els uns millors que els altres? No. Què no és bo? Doncs que amb tres anys o quatre anys introduïm valors competitius, entre d’altres coses, perquè els nens no entenen què és la competència. Què transmeten els jocs? Doncs mira, abans parlàvem d’esperar el torn. Esperar el torn és una cosa molt difícil, perquè jo vull ser el primer i em toca esperar. Això és un aprenentatge molt difícil. Però també és molt difícil, per exemple, i és un altre valor que s’aprèn, suportar el fracàs, crear defenses per la frustració. El joc del parxís, que és a totes les llars. Quan poden jugar els nens al parxís? Els nens poden jugar al parxís, no quan sàpiguen comptar fins a 20 o quan sàpiguen sumar què els surt als daus. El més difícil del parxís és que tothom tingui diversos cincs i diverses fitxes ja al carrer, recorrent el taulell, i tu encara no n’hagis pogut baixar cap. Això, quan tens cinc, sis o set anys, sol acabar amb tu clavant-li un cop de peu al taulell i s’ha acabat el joc: “Aleshores, no saps jugar, no saps perdre”. És clar que no sap perdre. A qui li agrada perdre? Perdre és un aprenentatge, i això s’aprèn no perquè t’ho expliquin, això s’aprèn vivint-ho. A esperar el torn, les defenses per la frustració, també a expressar sentiments, per tant, el fet de poder-te mostrar, el valor de confiar amb la resta per poder-te mostrar. Quan jugues, t’expresses de manera espontània i, tant si és un joc simbòlic com en un joc de taula, tu t’enfades, expresses les teves emocions. El joc és emoció pura. Expressar aquestes emocions, aprendre a gestionar-les… Tot això és un aprenentatge que no és fàcil i que són coses, com veus, que no s’aprenen perquè te les expliquin, fins i tot perquè les vegis en la resta, sinó que s’aprenen vivint-les tu mateix. El joc és acció, i en aquesta acció van apareixent tots aquests valors i aprenentatges. El joc és, també, satisfacció, gaudi, aprendre a gaudir de les coses, de les coses senzilles, de llançar una pedra i veure si fa tres botets en un llac. Això també és un valor, aprendre a crear del no-res amb les coses que tens al teu voltant.

28:09
Imma Marín. Hi ha una cosa que no he dit, i aprofito per fer-ho ara. En aquest aprendre a crear de manera senzilla, hi ha les joguines efímeres. I un dels valors de les joguines són aquells… Els valors que et donen les joguines que crees tu. Per tant, les joguines efímeres són aquelles que… Una cullera de pal de la cuina que de sobte és un micròfon o és un telèfon, em faig amb ell una selfie, o és… Un micròfon ho he dit… Doncs és una cosa que llances, una fletxa, és allò que jo em pugui imaginar. Aquestes joguines… Quins valors desprenen? Desprenen… Acabes aprenent que el joc no és a la joguina, no és en allò que compres, es troba en tu, a la teva capacitat d’imaginar. Hi ha una anècdota molt bonica de Charles Chaplin. Expliquen les seves memòries, que a casa seva sempre volia joguines, que li compressin joguines. I el seu pare li explica que sempre deia el mateix, s’assenyalava el cap i li deia: “Aquesta és la teva millor joguina”. Per sort per tothom, Chaplin s’ho va creure, i hem gaudit de les seves joguines, que són les seves pel·lícules meravelloses. Això són els aprenentatges que vas desenvolupant. La curiositat és un altre valor que aprens, a respondre aquestes preguntes que et sorgeixen jugant. La cooperació, hem parlat dels jocs de competició, però també, d’altra banda, el fet de col·laborar. Però col·labores en un joc de taula en què tots hem de collir les fruites abans que el corb se les mengi. Però també col·laborar en un joc simbòlic en què juguem a una pel·lícula, i tu ets una, jo soc l’altra, aleshores ens posem d’acord: “Jo faig això i tu fas…”. És a dir, aquí plantegem un objectiu comú, ens repartim els papers, decidim com anirà la història… Posar-se d’acord en tot és molt difícil, és un aprenentatge democràtic d’escoltar-nos: escolto el que tu em proposes, valoro si és millor que allò que he dit jo o no, dic: “Ah, doncs sí”, “Ah, doncs no”. Negociem, ens posem d’acord… Això que els nens, al pati de l’escola, al parc, fan d’una manera tan natural i espontània, als comitès d’empresa, als claustres, no és gens fàcil. I aquests són, en aquest cas, els valors de la cooperació, que es desenvolupa de manera espontània al joc.

30:29
Marina Solano. Com a mestra, com a professora de primària, últimament, escolto molt el terme “gamificació”. Parlem de la importància del joc i, aleshores, m’agradaria que m’expliquessis una mica en què consisteix aquest procés i com el podem aplicar els mestres a les aules. I m’agradaria demanar-te’n exemples, si és que es pot aplicar a totes les àrees.

Imma Marín. Mira, per començar, et diria de diferenciar quatre o cinc conceptes que normalment, quan es parla d’aquest tema, els barregem tots. Hem parlat, fins ara, dels jocs, els jocs que vas a una botiga i compres, els jocs que tenim a les llars. Aquests jocs poden anar a l’escola també, és una manera de dur el joc a l’escola, tot adaptant-ne alguns a les necessitats que tinguis, a l’objectiu curricular que tu tinguis o, a vegades, simplement, no cal… Els escacs, en posàvem l’exemple, no cal tocar-ne res.

Marina Solano. És a dir, es pot fer servir, perdona’m, un joc que ja existia per treballar.

Imma Marín. Exacte, exacte. N’hi ha molts en aquest moment. A més, hi ha una proliferació de jocs de taula. Cada cop hi ha més jocs de taula d’autor. Es comença a reconèixer l’autoria dels jocs, així com hi ha gent que escriu llibres, hi ha gent que inventa jocs. Hi ha autors, hi ha il·lustradors i hi ha gent que segueix aquests jocs i aquests il·lustradors. I molts d’ells han optat per temes de memòria, com la capacitat associativa, com la combinatòria, com càlcul de possibilitats, com de paraules, de vocabulari, de llenguatge, de metàfores… Així com són es poden dur a l’escola. Després tenim allò que s’anomena “serious games”. Què són els serious games? A mi, aquest terme no m’agrada gens, perquè per mi tots els jocs són molt seriosos. Però, bé, perquè ens entenguem, són tots aquells jocs que, qui els ha pensat, qui els ha creat, que pot ser un mestre perquè normalment és un mestre o un professional… Estan pensats amb un objectiu fora del propi joc. És a dir, els jocs tenen l’objectiu de divertir. Els serious games són aquells jocs en què hi ha un objectiu fora del joc. És a dir, qui els crea ho fa pensant en un aprenentatge concret, que tant pot ser un aprenentatge cooperatiu com un aprenentatge de gestió emocional, un de càlcul matemàtic o el que sigui, d’emprenedoria, de… Són jocs de simulació. Són diferents tipus de joc que tenen un objectiu fora del joc, però són jocs. Són jocs que tenen el seu taulell, les seves cartes, els seus daus, cadascun el que sigui. Englobem uns i altres en una cosa que anomenem “aprenentatge basat en jocs”, ABJ. S’ha posat molt de moda a les escoles i està entrant amb força. És a dir, així com parlem de l’aprenentatge basat en projectes, l’aprenentatge basat en reptes o l’aprenentatge basat en problemes, parlem de l’aprenentatge basat en jocs. Aleshores, busquem jocs, que creem o que ja existeixen, i els fem servir per objectius curriculars concrets.

33:26
Imma Marín. Després tenim una altra manera de dur el joc a l’escola, que és el que anomenem purament “gamificació”. De què parlem quan parlem de “gamificació”? Si som puristes, gamificació, gamification, ludificació, que seria el terme correcte en català, seria prendre aspectes concrets, elements dels jocs, pot ser la dinàmica, pot ser el repte, pot ser la metàfora, poden ser els punts, pot ser un rànquing, poden ser diferents coses, aquells aspectes que fan atractius els jocs, i dur-los a l’entorn de l’aprenentatge. És a dir, d’on ve això? Escolta, si els nanos s’enganxen als videojocs d’aquesta manera que es posen i ja no hi ha més món que el de la pantalla, si agaféssim… Què tenen aquests jocs que atreguin tant? Identifiquem-ho i portem-ho a un entorn que no sigui el del videojoc i el de la pantalla. Aquí, jo sempre dic que hem d’anar amb molt de compte, perquè si reduïm aquests atractius als punts, als rànquings i als nivells, què vols que et digui. Jo que ja veus que pentino canes, ja tinc una edat, soc àvia… La meva escola ja estava gamificada. A la meva escola, un cop al mes, ens donaven una banda per bona conducta, per bon comportament. Una banda que després tornaves, tot molt ecològic perquè es reciclava. Aleshores, aquell dia, duies la banda, te l’emportaves a casa, i era el teu premi. A la meva escola, a les classes, a la secundària, el que ara seria la secundària, ens assèiem per ordre de notes. Les notes no deixen de ser punts que marquen uns nivells, d’acord?

Marina Solano. Sí, sí.

Imma Marín. Doncs ens assèiem per ordre de notes. Les bones notes al principi i les notes dolentes, perquè continuéssim tenint males notes, al final, i és on jugàvem als vaixells. Bé, si s’ha d’acabar reduint a això, jo diria, com la meva àvia: “Massa alforges per un viatge tan curt”. Però és cert que això es pot fer servir bé. És cert que aquests aspectes extrínsecs d’allò que s’anomena “motivació extrínseca”, en un moment determinat, et poden ser útils. Un gust no amarga a ningú, diguem-ne. I si fem un joc de preguntes i respostes, després hi ha uns guanyadors i els aplaudim, està molt bé. Però els poders del joc, els atractius del joc, són molt més que això. El repte és un atractiu. És molt diferent si et presento a l’escola un aprenentatge com un repte que descobrirem en comptes d’un aprenentatge que farem.

Marina Solano. L’obligació que ens toca aprendre ara.

Imma Marín. Exacte. “Avui ens toca…”. Però si entro a classe i dic: “M’acaben de fer una pregunta que no sé respondre: ‘L’aigua té pell?’. Ni idea. Comprovem-ho. A veure, necessitem una peixera”, tota la classe es mobilitza. És a dir, el repte et posa en marxa i és un element del joc.

Marina Solano. En efecte.

36:33
Imma Marín. La narrativa. Dèiem abans que el joc dels escacs té una gran narrativa. Hi ha molts jocs amb narrativa: les pel·lícules, les novel·les, les obres de teatre… Ens mostren una gran quantitat de narratives que no deixen de ser metàfores de la vida i que ens poden servir per llançar aprenentatges. Si jo visc la dificultat com un repte, els deures els converteixo en missions, és evident. Per aquestes missions que supero, guanyo el que sigui. Jo, tota la classe, puc guanyar minuts de ser més estona al pati, puc escollir… Fa poc, era en una escola on tenien un sistema de suport a la lectura. I, per exemple, una de les coses que feien servir és que, gràcies als llibres que anaves llegint, tu, un dels avantatges que arribaves a tenir és que podies escollir els llibres que volies llegir. Ja no eren els que tocava, sinó els que tu escollies. I, a més, els nens feien ressenyes dels llibres que llegien, ressenyes que compartien amb la resta de l’escola, no només de la seva aula. De manera que veies que hi havia nens que seguien altres nens perquè els llibres que agradaven a aquells nens, a ells, també. Qui informava i posava likes tenia beneficis. Són motivacions extrínseques, però es troben molt endins del propi joc i, realment, actuen com a motivacions. De fet, allò que pretén l’aprenentatge lúdic… Anomenem a tot això “aprenentatge lúdic”. Per què? Perquè l’aprenentatge lúdic ho engloba tot. I el que pretén és, en certa manera, transformar l’educació en el sentit que et sentis protagonista de la teva educació i tinguis ganes d’aprendre.

Marina Solano. Motivar els nens.

Imma Marín. En una motivació intrínseca. És a dir, tinc ganes de saber-ne més, en vull saber més. I, per exemple, un dels beneficis del joc és que l’error forma part del procés, com passa als videojocs i als jocs de taula. Si fem una partida d’alguna cosa tu i jo, i tu o jo perdem, el que a vegades ens surt és: “Bé, fem la revenja, tornem-ho a provar. Aquesta era de prova”. Els nens ho fan molt: “D’acord, però aquesta era de prova”. Els nens i els amics a casa. Doncs imagina’t els nanos, en un examen que ha sortit malament, en un problema que no han sabut resoldre, que et demanin tornar-ho a intentar. En comptes de dir: “Vaja! Un altre cop?”. No: “Dona’m una altra oportunitat, un altre cop, el vull aprovar, ho vull fer”. Aquest és el somni de qualsevol mestre. El que pretén l’aprenentatge lúdic és precisament això, viure l’aprenentatge com si d’un joc es tractés, una mica a l’estil Mary Poppins. És cert que no tot l’aprenentatge es pot convertir en jocs, en cartes, en daus, però sí que tot l’aprenentatge es pot viure com un joc.

Claves para regalar juguetes esta Navidad. Imma Marín
39:28
Marina Solano. M’agradaria seguir ara amb aquesta pregunta. Molts cops escoltem que, als nens: “Avui et quedes sense jugar”, davant d’un mal comportament. Els ho retirem, els privem d’aquest espai o de la seva joguina preferida. Creus que aquest tipus de càstig és adequat per un nen?

Imma Marín. En absolut, perquè, normalment, el nen que castiguem és qui necessita més jugar. És a dir, jugar, per al nen, és un impuls primari. Ell no diu: “Em posaré a jugar”, li surt de dins, és una necessitat innata. Hi ha nens més moguts que es necessiten moure més, ara en diríem nens més cinestèsics, que es necessiten moure més, nens més reposats… Els nens, per la seva salut, necessiten jugar, necessiten tant jocs de moure’s com jocs de crear, com jocs d’imaginar. Per tant, privar-los d’això és un mal favor. Perquè, precisament, quan es porten malament, hi sol haver una raó. El nens no es porten malament per empipar-te, sempre hi ha una raó, i ells l’expressen, a vegades, d’una manera poc adequada i necessiten que els posem límits. Això està bé. Però el càstig de no jugar seria un dels càstigs que s’haurien d’evitar. Hi ha moltes maneres de… Tu pots dir: “Has fet una cosa que està malament. Mira, ara t’asseus aquí i durant un minutet pensa per què està malament i després m’ho expliques”. No li estàs prohibint jugar, li estàs dient que pensi què ha fet malament. Bé, busquem-ne maneres, però deixar de jugar mai pot ser un càstig. Mira, Marina, com d’important és que hi ha la Convenció de Drets del Nen. L’any 59, es va escriure una carta anomenada “Declaració dels Drets del Nen”, la qual van firmar una sèrie de països per comprometre-s’hi. L’any 89, es va firmar la Convenció. En aquesta Convenció, ja els països es comprometen a garantir una sèrie de drets. Entre aquests drets, el 31, hi ha el dret dels nens a la recreació, la cultura i el joc. Per mi, això va ser una de les motivacions per entrar en aquest món, el primer cop que ho vaig llegir. Perquè vaig pensar: “Mira, que l’alimentació, la salut, l’educació o el fet de tenir una família és important no cal que t’ho expliquin gaire, és sentit comú. Però que algú que sap pensi que jugar és tan important per un nen com qualsevol d’aquests drets vol dir que això és quelcom molt important”.

41:55
Marina Solano. És tan important, de fet, que jo crec que per un adult, bé, per qualsevol persona general, el fet de voler participar en un joc requereix aquesta actitud lúdica, aquestes ganes de voler. Aleshores, m’agradaria que em donessis algun tipus de pauta o consell per com introduir aquesta interacció lúdica en aquells pares i mares que no són tan jugadors.

Imma Marín. L’actitud lúdica és fonamental per la vida i, per sort, és una actitud i és una capacitat de l’ésser humà. Així com la capacitat de pensar, la de raonar o la capacitat d’imaginar, tenim la capacitat lúdica. Per tant, la podem entrenar. Ens ve de sèrie. Hi ha qui la desenvolupa molt i hi ha qui la desenvolupa menys. Però la podem entrenar. Quins serien els aspectes bàsics per entrenar aquesta actitud lúdica, no només quan juguem, sinó al llarg de tot el dia i al llarg de la nostra vida? Això és el que jo anomeno “ludòmetre”. El ludòmetre que té? La primera qüestió és sentir-nos lliures. Per jugar t’has de sentir lliure. Per què ens costa jugar, als adults? Perquè ens sentim qüestionats: “I si no ho faig bé? I si fico la pota? Ui, quina vergonya. Ui, quina por. Ui, això i això altre. No em sento lliure”. Per jugar ens hem de sentir lliures. Hem de ser al present. Quan hom juga, només té ulls, cap i mans per allò que està fent. Quan ets tan dins el joc que se’t crema la sopa o se t’oblida trucar a algú a qui havies de trucar. Ho estàs donant tot. Tercera cosa: prendre decisions, tenir iniciativa. Prendre decisions és important i, al joc, és el que fem de manera constant. Però la quarta cosa, per tant, és arriscar-nos, no tenir por d’arriscar-nos i equivocar-nos, perquè, al joc, l’error forma part del procés. A la vida, entrenar-nos a arriscar-nos. Prendre decisions, arriscar-te, per tant, al fet que no et surti bé i tornar-ho a intentar. Aquest tornar-ho a intentar és intentar-ho amb passió. Posar passió a allò que fem, posar-hi il·lusió. Que vol dir viure la dificultat com un repte. És molt diferent veure una dificultat que veure un repte. La dificultat et deixa esgotat, dius: “Déu meu, i això com ho faré?”.

Marina Solano. Et frena.

Imma Marín. Amb el repte dius: “Bé, vinga, m’hi poso. A veure, tinc això, tinc… Quines armes tinc per posar-me a superar això?”. Es tracta, també, d’admiració. És una paraula que em sembla preciosa, i és aquesta barreja de sorpresa i de preguntes, de curiositat. És creativitat, entrenar el fet de saber tractar els objectes, fins i tot les idees, de manera no convencional. Ment oberta, capgirar la casa, pensar a l’inrevés.

44:48
Imma Marín. La bellesa, gaudir de la bellesa. Ai, me’n deixava un: tolerar la incertesa. És una altra cosa que als adults ens costa molt. Als adults ens agrada tenir molta seguretat. I a l’escola és un, també, dels hàndicaps. El mestre està educat, estem educats, per controlar. La classe que no es descontroli, que no s’extralimiti, tots a l’una… I l’aprenentatge lúdic i el joc és viure la incertesa que uns estan començant la partida, els altres l’estan acabant, un s’està enfadant perquè està perdent, l’altre… I saber-ho gestionar. Aquests deu aspectes formen el ludòmetre. Jo el que proposo a les mares, als pares, als adults, és entrenar això cada dia, posar-nos reptes petits. No sé, per exemple, veure: “Jo, això de gaudir de la bellesa ho porto bé, perquè jo veig una posta de sol i gairebé m’emociono, o cau un xàfec i a mi em dona per sortir al carrer i mullar-me i olorar terra mullada”. Bé, això ho portes bé. “Ara, el que porto fatal és la incertesa. A mi, això de posar-me a la carretera, que hi hagi molta cua i que no sé si arribaré a la feina, això ho porto fatal, això em posa molt nerviosa i estic de mal humor tot el dia”. Bé, doncs vegem, què puc fer per viure aquesta aturada, que no sé quant durarà, cinc o 20 minuts, amb actitud lúdica? Em poso la ràdio, em poso un podcast i escolto, miro quina cara fan els del costat, em poso a comptar matrícules, aprofito per pensar què faré després, faig la llista de… Com vull viure aquest moment i què faré per aconseguir-ho? I això cada dia. Perquè l’aprenentatge, l’actitud lúdica, es viu, s’aprèn amb els jocs, però transcendeix els jocs, ens acompanya a la vida diària.

46:30
Marina Solano. M’agradaria que parléssim de l’espai del pati i de la seva importància a l’escola i de l’esbarjo. Jo recordo que quan era petita, com per la majoria de nens, eren la meva assignatura i el meu espai preferits. Què em pots explicar sobre la importància d’ambdós en aquest desenvolupament del nen?

Imma Marín. A mi sempre m’ha deixat molt impressionada que el pati… Que és l’únic espai que tenim a la nostra societat que està pensat exclusivament pel joc dels nens… Ningú hagi pensat com pot facilitar o estimular aquest joc. El pati, perquè realment jugui a favor de l’escola, el primer que ha de fer és formar part del projecte educatiu de l’escola. Així com hi ha espais d’aprenentatge interior, hi ha espais d’aprenentatge exterior. És a dir, l’esbarjo ha de deixar de ser aquest espai on traiem els nens perquè s’esbravin, perquè després tornin a l’aula més calmadets, que és on hi ha el saber i on s’aprèn, sinó que tenim… Així com tenim la biblioteca, tenim el laboratori i tenim el menjador, tenim el pati. I el pati és quelcom més que l’aula d’Educació Física i l’espai on es recreen els nens. La segona, per tant, és també què volem que facin els nens al pati. I, per això, és pensar què volem que passi. Volem que nens i nenes juguin més temps junts? Volem que nens i nenes desenvolupin més els aspectes sensorials? Volem que nens i nenes enriqueixin el seu repertori lúdic? Què volem que passi al pati? Volem que els nens i nenes tinguin recursos per gestionar les seves emocions? El pati és l’espai de major intensitat emocional de l’escola, què volem que hi passi? Perquè si sabem què volem que passi, això formarà part del projecte educatiu de l’escola i sabrem què volem que hi hagi al pati perquè passi això i, per tant, quin és el nostre rol. Serem els vigilants? A moltes escoles encara es parla de vigilants, i jo sé que els mestres en diuen “vigilants” i no surten a vigilar, estan pendents dels nens. Però les paraules tenen molt de poder, i això ara amb la neurociència ho sabem. Per tant, a l’espai del pati ningú va a vigilar, anem a gaudir junts.

48:48
Marina Solano. Doncs m’agradaria, aleshores, preguntar-te: Si és tan important pels nens aquest espai de l’esbarjo i del pati, com el podem traslladar a les llars? Com les famílies podem crear aquests espais de joc?

Imma Marín. Donant espai als nens, que no vol dir que no posem límits. Però, per exemple, tenim la tendència que els nens se’n vagin a jugar a la seva habitació, i ningú vol jugar a la seva habitació. Els nens volen ser on som els grans, on son els pares. Si tens un gosset, va darrere i davant teu quan arribes a casa. Què no faran els teus fills, que fa hores que no et veuen? Per tant, això ho hem d’entendre i hem d’organitzar la llar, perquè hi vivim tots, perquè això sigui possible. Per exemple, al bany hi ha d’haver les joguines de la banyera, perquè hi ha joguines per la banyera. Al menjador, doncs hi poden haver els contes, hi poden haver jocs de taula, els jocs més tranquils poden ser al menjador. I jo puc estar jugant amb el meu joc de construcció mentre el pare i la mare xerren, miren el diari o, jo què sé, fan també la seva partida o alguna altra cosa. I puc tenir a la meva habitació uns altres jocs. I les coses que pinto les posarem, no a la meva habitació, sinó que les posarem en un lloc on es puguin veure i tinguin prestigi a casa. I les meves joguines no les posarem tirades de qualsevol manera. La manera en què posarem les nostres joguines a casa, a l’espai de casa, farà que hi juguem d’una manera o d’una altra. Te’n poso només un exemple: els cotxes. A les cases hi sol haver molts cotxes o nines. Si aquests cotxes, aquestes nines o aquestes disfresses són en una caixa de fruita o del que sigui, tots en un revoltim, com agafa un cotxe un nen o una nena que el tingui en una caixa? Ho veus, oi? El soroll… Per tant, comença amb un joc de fer malbé, oi?

Marina Solano. Sí.

Imma Marín. Si els tenim ben posats en un aparcament, si els tenim en un moblet on hem posat cinta adhesiva, hem fet uns aparcaments com en un pàrquing. I allà aparquem els petits, els mitjans, els grans, si falta un ho veiem… Tot això generarà espais de joc a casa que faran un joc mes tranquil i més ric alhora, ambdues coses.

51:02
Marina Solano. Doncs, Imma, t’agraeixo moltíssim les teves respostes. M’ha agradat molt tenir aquesta conversa amb tu i segur que em resultarà de gran utilitat, en l’àmbit professional i personal.

Imma Marín. Me n’alegro. Per mi ha estat un plaer. I tinc un regal per tu. Mira, jo tinc un regal que és una baldufa. És una baldufa màgica, ja veuràs quan arribis a casa i la facis… Serà un repte perquè no surt a la primera, però si aconsegueixes el repte, veuràs com aquesta pilota gira i balla a l’inrevés. I és una mica la metàfora del joc, que transforma les coses. Això és perquè, cada dia, hi juguis una miqueta.

Marina Solano. Moltíssimes gràcies, Imma. Em fa moltíssima il·lusió, moltes gràcies.

Imma Marín. Ha estat un plaer aquesta conversa amb tu.

Marina Solano. Igualment.