Claus per preparar-te per a la vida

Álvaro Bilbao. Hola. Soc l’Álvaro Bilbao. Soc neuropsicòleg i, possiblement, us deveu preguntar què és això de “neuropsicòleg” o “neuropsicologia”. Veureu, els neuropsicòlegs som psicòlegs experts en el funcionament cerebral. Ens ocupem d’avaluar totes les funcions cognitives que tenen a veure amb la memòria, l’atenció, la concentració… però també comprenem bé com funcionen les emocions humanes. I utilitzem tots aquests coneixements sobre el cervell per ajudar les persones, grans, adultes… però també joves i nens com vosaltres. Moltes vegades, els adults diuen que els adolescents no volen escoltar res del que els adults volen dir, però en la meva experiència, els adolescents teniu molt d’interès per aprendre com funciona el vostre cervell, per descobrir quines són les claus que us poden ajudar a arribar més lluny i arribar més lluny amb menys estrès i amb menys patiment. I d’això en parlarem avui, de quines poden ser les claus que ens dona el cervell perquè vosaltres estigueu preparats per a la vida. I hi ha una eina que us ajudarà molt a saber gestionar tots aquests canvis i a saber sentir-vos tranquils durant tots aquests processos que us acompanyaran durant tota la vida. I aquesta eina és l’autoconeixement.
Jo sempre us dic que hi ha dues menes d’autoconeixement. La primera és conèixer-nos a nosaltres mateixos de manera particular. És a dir, a mi m’agrada jugar a futbol. Els meus millors amics són la María, la Cristina i el Pedro. Jo tinc interès per la informàtica o a mi m’interessen molt més les arts plàstiques i la creativitat. Aquest és el coneixement específic de qui sou cadascun de vosaltres. Però tots els que som aquí tenim una altra mena de coneixement que podem anar desenvolupant, que és el coneixement general sobre com funciona el nostre cervell. I coneixent com funciona aquest cervell, podeu saber com relacionar-vos millor amb altres persones, quines coses heu d’evitar per experimentar malestar intens, com podeu perseguir les vostres metes i aconseguir-les, com podeu ser capaços de prendre bones decisions i com podeu afrontar els errors d’una manera que sigui constructiva i positiva per a vosaltres. Si descobriu quins són aquests programes de funcionament cerebral, ja tindreu guanyat molt sobre aquest autoconeixement, que és la millor eina que podreu tenir al llarg de la vostra vida per poder aconseguir totes aquestes coses que són importants per a vosaltres i que es poden resumir en sentir-vos bé amb vosaltres mateixos i amb els altres. Farem una petita dinàmica.

Us preguntaré per dues emocions i vull que aixequeu la mà aquells de vosaltres que, en algun moment, hàgiu sentit alguna d’aquestes emocions. La primera emoció és la ràbia. Qui ha sentit ràbia en algun moment de la vida? Tots. La segona emoció que us vull preguntar és l’enveja. Qui ha sentit enveja en algun moment de la seva vida? Potser, veient algunes fotos a les xarxes socials, veient les notes que han tret els companys, veient el que altres tenen i nosaltres no… I què en penseu d’aquesta ràbia i d’aquesta enveja? Diríeu que són emocions positives o emocions negatives?

Noi 1. Doncs jo crec que, aquestes emocions, depèn de com te les prenguis, perquè, al final, si la ràbia, que, al final, és enuig, t’ho prens malament, l’únic que farà és que caiguis rodant de la muntanya. Però si, per exemple, l’enveja o la ràbia te la prens una mica a bé, et pot motivar a continuar escalant-la amb més energia.

Álvaro Bilbao. Efectivament. Quan sentim enveja, el nostre cervell el que ens diu és: “Tu també vols”, “Tu també necessites” o “Tu també et mereixes” això que l’altra persona té. Sempre cal saber interpretar les emocions i adaptar-les a nosaltres mateixos. Si ens quedem amb aquesta foto que veiem a les xarxes socials d’aquella persona que té un iot, doncs, segurament, caurem en el desànim i el patiment. Però si el que veiem és una persona que està gaudint amb els seus amics, que està relaxant-se… igual, el que ens està dient aquesta enveja és: “Necessites relaxar-te”, “Necessites passar més temps amb els teus amics en aquest moment en què estàs estressada, cansada o frustrat”. I què passa amb la ràbia? També és un sentiment que té molt mala premsa. Què ens diu la ràbia?

Noia 1. Doncs t’ho pots prendre com a motivació per aconseguir-ho, en comptes de lamentar-te per no tenir-ho.

Álvaro Bilbao. Efectivament. Quan sentim enveja, el nostre cervell el que ens diu és: “Tu també vols”, “Tu també necessites” o “Tu també et mereixes” això que l’altra persona té. Sempre cal saber interpretar les emocions i adaptar-les a nosaltres mateixos. Si ens quedem amb aquesta foto que veiem a les xarxes socials d’aquella persona que té un iot, doncs, segurament, caurem en el desànim i el patiment. Però si el que veiem és una persona que està gaudint amb els seus amics, que està relaxant-se… igual, el que ens està dient aquesta enveja és: “Necessites relaxar-te”, “Necessites passar més temps amb els teus amics en aquest moment en què estàs estressada, cansada o frustrat”. I què passa amb la ràbia? També és un sentiment que té molt mala premsa. Què ens diu la ràbia?

Chica 2. T’ajuda doncs una mica a desfogar-te i a saber el que realment se’t posa malament, actituds de certes persones o el que sigui. Aleshores, al final, és una cosa que també t’ajuda a conèixer-te a tu mateix i a saber: “Això no m’agrada” o “No vull una persona que faci aquestes coses” o… jo què sé, doncs això, a conèixer el que et fa ràbia.

Álvaro Bilbao. El que no t’agrada, no?

Noia 2. Sí.

Álvaro Bilbao. La ràbia és una emoció que ens permet treure coses que ens estan molestant. És important saber gestionar-la bé, perquè, com pot passar amb l’enveja o amb altres emocions, no és el mateix l’emoció en si, que sempre són lícites. Totes les emocions que tingueu sempre seran lícites i sempre us donaran una informació essencial i important. I una altra cosa diferent és què fem amb aquestes emocions. L’emoció és sempre adequada, l’expressió d’aquesta emoció pot ser inadequada. Perquè si, en un moment donat, els teus pares et criden a sopar i en aquell moment respons fotent un crit, parlant-los malament o insultant-los, potser, aquesta ràbia no estigui ben canalitzada. Cal ser capaços d’entendre com n’és d’important controlar el nostre temperament. En això de les emocions hi ha, m’imagino que us sona, línies vermelles, que s’assembla molt al que de vegades parlem de banderes vermelles i banderes verdes. Qui ha sentit parlar de bandera vermella i bandera verda? Us sona? És una expressió que utilitzeu avui dia vosaltres, però que als vostres pares els pot sonar a xinès perquè no es feia servir a la nostra època. A mi m’agrada parlar d’una paraula o una expressió més típica en espanyol, que són les línies vermelles, i ens trobarem amb diferents línies vermelles que tenen a veure amb com ens relacionem amb els altres, però, sobretot, com ens relacionem amb nosaltres mateixos. Aquestes línies vermelles també ens ajuden a tenir aquesta capacitat d’autocontrol i ens ajuden a protegir-nos.

Tenim les línies vermelles de la integritat física. Durant l’adolescència és ben conegut que el cervell té una tendència a assumir més riscos dels que seria desitjable, perquè part del que necessita fer el cervell és aprendre a gestionar riscos. És una tasca fonamental de l’adolescència, aprendre fins a quin punt podem arriscar-nos i en quin punt comença el perill. Però hi ha algunes línies vermelles que podem aprendre. La primera té a veure amb les línies vermelles que estan relacionades amb la integritat física. Per exemple, si anirem a fer “mountain bike” o muntarem en bici per la ciutat, doncs una línia vermella és no anar sense casc, una altra línia vermella pot ser no anar al cotxe amb una persona que està conduint sota els efectes de l’alcohol. Una altra línia vermella per a la nostra seguretat és no fer-nos talls. Coses que fan malbé el nostre cos d’una manera clara i contundent. En segon lloc, hi ha les línies vermelles del nostre benestar físic: dormir poc, fumar tabac, beure alcohol, no fer exercici, no caminar, ser molt sedentaris i menjar molt sovint aliments que són poc saludables. La tercera línia vermella té a veure amb com protegiu la vostra ment. Fixeu-vos, una de les coses que més influirà en el vostre estat d’ànim, en el vostre benestar, és com us parleu a vosaltres mateixos.

Expressions que podem utilitzar amb nosaltres, com “ets ximple”, “no pots” “els altres ho fan millor que tu”, “ets un gandul”… Aquesta mena d’expressions fan molt de mal a la nostra ment i, per mi, són línies vermelles que no hauríem de passar. Estar amb persones que ens tracten malament, que no ens donen valor, que no són capaces de veure les coses bones que tenim, també són línies vermelles que fan malbé la nostra ment. I hi ha altres línies vermelles que tenen a veure amb com els altres ens perceben i com els altres ens tracten. Línies vermelles que, en el fons, tenen a veure amb la vostra reputació respecte al que els altres veuen de vosaltres: arribar tard de manera constant i repetida als llocs, a les cites que teniu amb els altres, tractar malament els vostres pares o els vostres companys. Tota aquesta mena de coses que, durant l’adolescència, podem veure com coses insignificants, a mesura que anem creixent, en un entorn de treball o en un entorn de parella, poden tenir conseqüències molt greus. I és important que anem introduint a la nostra ment la idea que aquestes són línies vermelles. Deixeu-me que us pregunti una cosa. A quants de vosaltres us costa mantenir algunes d’aquestes línies vermelles de què us he parlat? Aixequeu la mà, si us plau. Qui em vol explicar una mica què li costa?

Luca. Hola. Em dic Luca. I a la teva pregunta, a mi, el que més em costa, soc una mica impulsiu i, això de dormir, acostumo a dormir força tard, i aquesta és una línia vermella que no acostumo a tenir molt ben assumida, però… aquesta, sobretot.

Álvaro Bilbao. Molt bé, Luca, moltes gràcies. Una mica més endavant parlarem del son i et donaré algunes dades que jo crec que et poden ajudar a obrir la ment. Jo era com tu, dormia molt poc, i després de veure algunes d’aquestes dades o investigacions de què us parlaré, va canviar completament la meva percepció i m’ho vaig prendre d’una altra manera, i li poso molt d’interès a dormir bé. Cadascú de vosaltres es trobarà a la vida amb molts problemes i la manera com els afrontem marcarà molt com siguem capaços de superar aquests problemes. De vegades, un problema que a la nit es fa immens de dia ho veiem amb una altra claredat, perquè a la nit és quan el cervell comença a remuntar, comença a donar voltes a les idees que hem tingut, però les estudia o les avalua des d’un to de preocupació. És una cosa natural que fa el nostre cervell perquè és un procés que ens ajuda a quedar-nos adormits i que ens ajuda a resoldre problemes durant el son. Una altra cosa que podem fer per prendre perspectiva dels problemes és deixar-los reposar durant un temps perquè se’ns acudeixin o apareguin idees que ens permetin resoldre’l d’una manera més eficaç. Però hi ha dues coses que a mi m’agrada molt explicar-vos. La primera és que heu de tenir en compte que vosaltres sempre sou més grans que els vostres problemes. De vegades, els problemes es fan enormes, sentim que no serem capaços de superar-los, però quan ens posem amb això, quan busquem l’ajuda adequada, ens adonem que sí, que som capaços de superar molts d’aquests problemes.

Cada vegada que expliqueu un problema als vostres pares, a un amic, a un tutor, una tutora del col·legi, el que esteu fent és permetre que el vostre cervell processi la informació d’una manera diferent, i en aquest processament d’informació passen dues coses. La primera és que l’estrès, l’ansietat, disminueix de manera considerable. No hi ha res millor que parlar sobre el que ens passa per reduir el nostre nivell d’estrès, especialment si tenim davant una persona que és capaç de comprendre’ns i entendre pel que estem passant. I, en segon lloc, en el mateix procés de conversar i explicar què ens passa, el nostre cervell, com conversem amb l’hemisferi esquerre i trobem solució als problemes també amb l’hemisferi esquerre, el que farà és, de manera automàtica, anar trobant o testejant solucions que ens poden ajudar a solucionar aquests problemes. No us quedeu mai amb un problema que no comenteu als vostres pares o a un bon amic, perquè aquesta petita conversa pot ser la diferència entre quedar-vos amb l’angoixa i la preocupació i sentir que us continueu ofegant, o sentir que teniu un salvavides que us permet prendre aire i continuar endavant.

Paula. Jo em dic Paula i no he entès molt bé una cosa que has dit, perquè jo, quan era més petita, els meus problemes no eren reals. Els meus pares hi eren per ajudar-me en tot i les decisions que jo havia de prendre, doncs o m’ajudaven en gran part o les prenien ells directament per mi. I ara, els problemes doncs sí que comencen a ser més importants i la decisió que jo prengui repercutirà en el meu futur, per exemple. És a dir, com es pot comparar la por d’haver perdut una pilota, o la tristesa, amb la por de: “No sé si em donarà la nota de la selectivitat a arribar a tenir una feina estable?”.

Álvaro Bilbao. Moltes gràcies, Paula. El que et sento dir és una cosa que els passa no només a tu, sinó que passa a moltes persones de la teva edat, i és la sensació de sentir-te aclaparada per decisions que has de prendre i per la responsabilitat de dirigir la teva vida. Això és una cosa que és inherent a créixer i fer-se gran. Hi ha dues claus que són molt importants. La primera és entendre que equivocar-te és part del procés, que ningú sap prendre decisions perfectes des del principi, que potser, en aquell moment, no t’arribi la nota, però tens l’opció de repetir aquest curs i millorar-la. Pot ser que trobis altres opcions on no havies pensat i puguis provar si funcionen per a tu. I la segona cosa que crec que et pot ajudar molt quan sents aquesta incertesa és entendre que les teves emocions et donaran moltes pistes, sobretot a l’hora de prendre decisions. Quan has de prendre decisions, és important que escoltis què t’agrada, què et fa sentir bé, què et motiva, què et crida l’atenció. Mireu, tots a la vida us trobareu amb obstacles, és una cosa… a la qual no podreu escapar. I heu d’entendre bé quina és la diferència entre motivació, constància i persistència.
La motivació és la que ens posa dempeus, la que ens impulsa. “Jo estic molt motivat per treure bona nota en aquest examen perquè me l’estic jugant amb aquesta assignatura”. Aquesta és la motivació, el que ens posa en marxa. Però com deia la meva mare, el cementiri és ple de bones intencions, d’aquella persona que volia fer exercici, però mai no va arribar a sortir a córrer, d’aquella persona que volia estudiar Medicina, però mai no es va posar amb els estudis per treure la nota suficient per poder estudiar Medicina, o com aquella persona que es volia reconciliar amb el seu millor amic, però no va arribar a fer el pas de demanar perdó. La motivació és, simplement, el primer pas. Molt més important que la motivació és la constància. La constància vol dir mantenir aquesta motivació durant temps. No té tanta força, però té molt més abast. És com si tiréssim una pedra amb tota la nostra força. Això seria la motivació. O com si agaféssim aquesta pedra, la portéssim a la mà i caminéssim amb ella una llarga distància. Quina de les dues pedres creieu que arribarà més lluny, la que llancem amb tota la nostra força o la que portem en cada moment a la mà fins a assolir el punt que volem? La que portem a la mà. Això és la constància. I la persistència és que quan en aquest caminar ens trobem amb obstacles, siguem capaços de continuar caminant en aquesta direcció i puguem superar els obstacles. A la vida, és important tenir motivació, però res no igualarà la constància i la persistència. Si sou, com era jo al seu dia, dels que teniu molta motivació i us costa feina aquesta part de la constància, haureu de treballar en aquesta part i dir-vos a vosaltres mateixos: “He de continuar”. És una habilitat molt important que veureu que us ajuda en totes les tasques que tingueu en la vostra vida.

Alejandra. Jo soc l’Alejandra, i… O sigui, el que tu estàs dient és com que cal persistència, cal alguna cosa més que la motivació i, bé, jo soc una persona molt poc persistent. Per exemple, a mi em dona per obsessionar-me amb alguna cosa durant unes setmanes, per exemple, tocar la guitarra, i, bé, doncs tinc la guitarra allà, que la vaig tocar durant una setmana i és allà, morta del riure a la meva habitació. Aleshores, o sigui, realment jo, encara que tingui aquesta motivació al principi, he de continuar amb això, encara que ja senti que no m’atreu tant?

Álvaro Bilbao. Aquesta és una pregunta molt interessant, una cosa amb què jo m’he pogut relacionar, perquè durant la meva vida jo he provat moltes coses diferents. Aquí cal diferenciar dues coses. En primer lloc, si aquesta desmotivació ve perquè t’has trobat amb un obstacle, has vist que la guitarra era més difícil del que pensaves, no vas tenir en aquell moment l’ajuda que necessitaves per poder superar un bloqueig en una fase de l’aprenentatge; o si, realment, el que t’estàs trobant és que no t’interessa tant, que era més una idea de la que estaves enamorada, que era “la Paula tocant la guitarra”, però en el moment que la toques, doncs no t’està fent gaudir, no testà fent ser feliç. Quan els problemes o la manca de continuació venen perquè ens desanimem molt ràpidament, perquè continuem volent aconseguir això, però no ens sentim amb forces, aquí pot ser important que treballem la constància. Però també és molt important que entengueu que tots vosaltres i totes vosaltres esteu en una etapa de la vida en què és important provar, que exploris interessos, que aneu desenvolupant la vostra identitat i que, en un moment donat, tu et pots imaginar que la teva identitat és la identitat de “la Paula tocant una guitarra”, però en un altre moment de la teva vida, pot ser “la Paula parlant amb les teves amigues”, comprenent bé, fent dissenys amb l’ordinador o una altra mena de coses. És un moment per provar i us heu de donar permís per provar i deixar d’interessar-vos per les coses que sentiu al vostre interior que ja no us desperten interès.

Irene. Jo soc la Irene. A mi em passa el contrari. Jo tinc tota la motivació, però en el moment que em trobo en un sotrac d’alguna cosa que vull aconseguir, m’entossudeixo a intentar fer-ho com jo vull i, quan no ho aconsegueixo, vaig fent una bola i una bola i no aconsegueixo avançar a través del que no aconsegueixo. Moltes persones em diuen: “Deixa-ho de banda i posa’t amb una altra cosa”. El problema és que a mi em consumeix per dins no haver-ho aconseguit com jo vull.

Álvaro Bilbao. Doncs mira, això que et diuen té força sentit. Quan el cervell es troba davant d’un problema que no sap solucionar, sol tenir com a dues opcions, una és desistir i l’altra és entrar en un bucle, que anomenem un bucle obsessiu, d’intentar resoldre el problema sigui com sigui. Però normalment, quan ens trobem amb un problema que no sabem resoldre, al que necessitem recórrer no és tant a la persistència o la constància, com a la creativitat. La creativitat és la capacitat de resoldre problemes que no sabem resoldre amb alguna solució nova. I per a la creativitat, el que millor funciona és la relaxació, fer activitats diferents, potser, el que millor et pugui venir en aquest moment sigui sortir a fer una passejada amb una bona amiga, dedicar-te a fer un dibuix que no tingui res a veure… I, normalment, pel que sabem dels estudis, les solucions apareixen en moments en què estem relaxats, ens descalcem, fem alguna cosa que ens ajuda a gaudir, prenem un dia de descans… i després apareix moltes vegades. Jo, moltes vegades, quan escric els meus llibres, m’entossudeixo, vull intentar solucionar com un paràgraf pot filar amb un altre… I quan ja veig que aquest bloqueig m’arriba a obsessionar, el que faig és deixar-ho, faig una altra activitat i em permeto tenir la sensació de no haver-ho aconseguit encara. I aquest “encara” és important, perquè el fet que no aconseguiu alguna cosa en un moment donat no vol dir que no ho pugueu aconseguir una mica més endavant. “No ho he aconseguit encara”, repeteix-te aquesta frase, fes alguna cosa que et relaxi i en aquesta relaxació segurament apareixeran solucions.

Perquè, encara que no estiguis de forma conscient treballant en el problema, el cervell té uns circuits que s’anomenen “la xarxa per defecte”, que es dedica a treballar en aquelles coses que ens interessen o ens preocupen d’una manera constant i inconscient, fins que troba solucions o troba alternatives. Així que aquesta constància i aquesta persistència són bones, però, en algun moment, has de fer servir l’eina de la creativitat que demana relaxar-te i prendre un temps més relaxada per poder trobar solucions. Reprendrem un tema del qual ens parlava el Luca fa una estona i que té a veure amb el son. Deixeu-me que us faci una pregunta. Vull que feu un exercici mental de pensar l’hora en què vau anar a dormir ahir, l’hora en què, més o menys, creieu que finalment us vau quedar adormits o adormides, i que penseu també a l’hora en què us heu despertat avui. Vull que aixequeu la mà després d’haver fet aquest exercici aquells de vosaltres que aquesta nit hàgiu dormit més de nou hores. Aixequeu la mà els que heu dormit més de vuit hores. Cap. Aixequeu la mà els qui heu dormit entre set i vuit hores. Fixeu-vos, uns quants. Aixequeu la mà els qui heu dormit menys de set hores. Mira, això em passa una vegada i una altra quan faig xerrades als instituts. Els nois i noies de la vostra edat dormiu moltes menys hores del que seria desitjable. Però hem d’entendre que el son és l’elixir del benestar corporal i emocional. Hi ha uns estudis molt bonics que es van realitzar a la universitat de Cambridge, a Anglaterra, que van estudiar quant de temps dormien les persones al segle XVIII. I us podeu preguntar: “I com poden saber quant de temps dormen les persones, ja fa 200, 300 anys?”. Doncs veureu, el que van fer va ser localitzar els diaris que la gent escrivia a l’època victoriana a Anglaterra. En aquella època victoriana, a Anglaterra, es va posar molt de moda escriure diaris. Era com el Facebook, com l’Instagram, com el TikTok dels nostres dies. La gent escrivia els seus diaris, i analitzant aquests diaris on la gent apuntava l’hora en què s’havia despertat, en què s’havia ficat al llit, el que van descobrir és que fa uns pocs centenars d’anys, els éssers humans dormien entre nou i deu hores cada dia. Aconseguien deu hores de son, que és fonamental per a tot el sistema immunitari, per reparar tots els danys que han passat al nostre cervell i a la resta del cos durant el dia, i, com veurem més endavant, per al nostre estat d’ànim.

Una mica més tard, va aparèixer la bombeta elèctrica i això va permetre que les persones poguessin romandre despertes més temps. Perquè, amb les espelmes, al final, et va entrant la son, perquè és una llum tènue, apagada, que convida a dormir, però la bombeta elèctrica dona una llum molt més potent que permet que el nostre cos, el nostre cervell, estigui despert per més temps. I en aquella època, a principis del segle XX, les persones van començar a dormir entre vuit i nou hores de son de mitjana. Una mica més endavant, a la dècada dels 50, aproximadament, les persones van començar a tenir televisions i es quedaven veient la televisió fins tard. I això va fer que les hores de son baixessin de vuit-nou hores a set-vuit hores. I avui dia estem a l’època dels dispositius mòbils i les xarxes socials. I això està fent que, com bé heu demostrat vosaltres, la majoria dels nois i noies esteu dormint menys de set hores al dia. I això és una cosa greu. Fixeu-vos, un estudi que es va fer a la universitat de Virgínia. El que van fer en aquest estudi va ser preguntar a nois i noies que sortien a la tarda de la universitat com havia estat el seu dia, que el van puntuar de l’u al deu. Després que cadascun d’aquests nois i noies puntués el dia de l’u al deu, el que els van preguntar era quantes hores havien dormit aquella nit. Aquells que havien dormit vuit hores o més tenien un 70 % de probabilitats d’haver tingut molt bon dia, puntuat com vuit, nou o deu. Aquells que havien dormit set hores o menys tenien tan sols un 40 % de possibilitats d’haver experimentat un dia bo, un dia plaent en què s’havien sentit bé. El son és un dels reguladors més importants de l’estat d’ànim. Sabem que quan tenim un dispositiu davant dels ulls, emet una llum que es diu llum blava. Aquesta llum blava impacta a diferents regions del cervell que transmeten una informació a una estructura del cervell molt important que s’anomena la glàndula pineal, i la glàndula pineal és l’encarregada de detectar quan és de dia i quan és de nit. I en el moment que detecta que comença a enfosquir, comença a segregar unes hormones que es diu la melatonina, que ens ajuda a anar-nos quedant adormits a poc a poc. Durant milions d’anys, els éssers humans ens hem reunit al voltant d’una foguera, hem explicat històries… i aquestes converses entre nosaltres amb una llum tènue ens facilitaven que ens quedéssim adormits. En el moment que introduïm una llum blava, impacta a la glàndula pineal i això el que fa és endarrerir l’aparició de melatonina, que és l’hormona que diu al nostre cervell que s’ha de dormir. I tenim dues dades.

La primera és que, quan tenim un dispositiu al davant, triguem molt més temps a quedar-nos adormits per aquesta manca de melatonina. I, en segon lloc, que ens despertem més aviat. No només ens despertem més aviat, sinó que la qualitat del son és pitjor. Tenim diferents cicles del son, cicles de son profund on realment descansem, on el nostre sistema immunitari ajuda el nostre cos a defensar-se de totes les substàncies tòxiques que hem anat acumulant durant el dia i repara els teixits que han estat danyats. I quan estem davant de pantalles i llum blava, no tenim cicles de son tan profund, de manera que no tenim tota aquesta recàrrega d’energia i aquesta reparació del cervell i del cos. Però és que, a més, això és una cosa que he pogut comprovar. Tots ho comprovem, no? Si jo dormo i tinc el meu telèfon al costat del llit, a la tauleta, en el moment que jo començo a tenir els primers despertars nocturns, jo sempre tindré la possibilitat de tornar a dormir. Us ho explico una mica millor. El son no és un període continu. Durant el son, tenim diferents cicles en què arribem a estar gairebé desperts, és un son molt lleuger, i és el moment en què canviem de postura al llit, potser hem d’anar al bany en un moment… I tenim molts cicles en què passem de son profund a son lleuger. Si a primera hora del matí arribem a un moment de son lleuger, jo tinc la possibilitat de tornar a quedar-me adormit i assolir un altre cicle de son profund.

No obstant això, si en aquell moment el meu cervell em diu: “Tens el telèfon al costat. TikTok t’està esperant. El xat d’amics t’està esperant”, què passarà amb el nostre cervell? Que s’activarà i, en aquell moment, agafarem el telèfon i començarem a mirar les nostres xarxes socials. Tenir el telèfon al costat del llit és una cosa que ens robarà moltes hores de son. Per això, una estratègia que funciona molt bé és, simplement, deixar el telèfon carregant en una habitació diferent de la que dormim. I alguns em preguntareu: “Bé, és clar, però és que si jo deixo el telèfon carregant en una habitació diferent de la que jo dormo, com em despertaré?”. Doncs us donaré una notícia. Hi ha uns dispositius que es van inventar fa molts anys que es diuen “despertador”, que poden anar a piles o, més ecològics, van endollats a la paret i que et poden despertar a l’hora que tu vulguis i amb l’emissora de ràdio que a tu et vingui de gust o fins i tot amb la cançó que et vingui de gust despertar-te.

Julián. Hola. Soc el Julián, i comparteixo el que has dit d’això dels mòbils, però hi ha vegades que, fins i tot, deixo el mòbil fora de l’habitació i com el que has dit abans que el cap comença a rumiar i no aconsegueixo adormir-me, potser, una hora o fins i tot més. Tens alguna solució per això, o alguna cosa?

Álvaro Bilbao. El primer que et volia dir és que això que et passa és força normal, i més, durant l’adolescència, perquè a l’adolescència els cicles de son són una mica diferents que quan som adults o quan som nens i ens costa més feina quedar-nos adormits aviat. Però hi ha algunes estratègies que pots fer servir. Un somnífer gairebé inigualable és la lectura en paper. Agafar un llibre entre les mans i posar-te a llegir el que fa és activar tota una sèrie d’estructures del cervell que van fent que et vagis sentint cada cop més cansat i aquest cansament et produirà somnolència. Una altra estratègia que no només t’ajudarà a dormir i a relaxar-te, sinó que t’ajudarà a reduir tot aquest soroll mental que estàs experimentant en aquest moment és escriure un diari, tenir un quadern a la taula d’estudi o tenir aquest mateix quadern a la tauleta i poder escriure el que t’ha passat durant el dia, poder fer aquestes anotacions… És una cosa que t’ajudarà a ordenar la teva ment i a desenvolupar un pensament més proactiu i més positiu, perquè pots apuntar aquelles coses que han anat bé, aquelles coses que podries millorar i aquells propòsits que tens per a l’endemà. I això et donarà molta claredat i t’ordenarà. Més enllà d’això, hi ha algunes estratègies, com ara la tècnica de respiració 3-7-7, que la podeu consultar. Hi ha moltes tècniques de relaxació. Podeu també, per exemple, un exercici que funciona molt bé és estirar-te al llit amb els ulls tancats i començar a imaginar-te persones inconnexes, pot ser el teu millor amic i pot ser una persona que el teu millor amic no coneix, com, per exemple, un veí. I te’ls imagines junts i després te’ls emportes a fer una activitat que no farien mai junts perquè és molt rara, com, per exemple, estar esquiant a la platja. Tots aquests pensaments que poden semblar inconnexos, aquestes elaboracions que fem, s’assemblen molt a les que passen als somnis i ens poden portar a induir un estat de relaxació i de son que t’ajuda a dormir. Però jo et recomanaria el diari o el llibre, com a primer pas. Passem al següent tema. Parlarem d’una cosa que jo crec que per a tots vosaltres és important, que pot ser el tema de la felicitat. Això és important perquè la vostra ment és el lloc on passareu la resta de la vostra vida. I què millor que tenir una ment en què ens sentim bé per poder tenir una vida bona? Per això us vull fer una pregunta. Alguna vegada algú us ha preguntat o us heu preguntat a vosaltres mateixos: “Ets feliç?”? Sí. I quina sensació us ha fet quan us heu fet aquesta pregunta? Heu sabut respondre-la amb claredat i de manera rotunda? No, em dieu. És una pregunta que us deixa confosos, oi? Bé, és una pregunta que us deixa confosos perquè és una pregunta errònia i molt injusta. No podem ser feliços perquè la felicitat és un estat d’ànim.

Igual que no podem ser cansats, igual que no podem ser avorrits, igual que no podem ser enfadats o com no podem ser contents. Podem estar contents, podem estar enfadats, podem estar alegres i ens podem sentir feliços. Moltes vegades identifiquem aquesta sensació de felicitat i de benestar amb la sensació de plaer. Però, des del punt de vista cerebral, són dues experiències diferents. Totes dues són molt agradables, però, de vegades, les confonem, i el que és pitjor, moltes vegades busquem el plaer creient que, darrere del plaer, trobarem la felicitat. El plaer, com per exemple, el que podem experimentar quan ens estem prenent un gelat que està molt bo o quan ens comprem una peça de roba que sentim que connecta molt bé amb nosaltres i que ens farà sentir o que ens escaurà, sol ser una cosa que experimentem de forma individual. Jo experimento aquesta sensació de plaer. Ens produeix una sensació d’excitació intensa. “Estic molt excitat perquè acabo d’aconseguir això o perquè tastaré aquest gelat, que és tan saborós”. Sol tenir molt a veure amb tenir coses o rebre coses dels altres. A nivell cerebral, podem dir que és un sentiment superficial perquè connecta amb la dopamina, que és una hormona que el que ens fa és tenir sentiments de manera transitòria. Dura molt poquet temps, té una vida molt curta al nostre cervell aquesta sensació. I, de fet, en el moment en què t’acabes el gelat, et sents saciat i ja no et sents tan feliç i, de fet, potser fins i tot deixes una mica de gelat perquè ja estàs ple i comences fins a avorrir-lo si continues menjant. En canvi, la felicitat sol venir d’altres experiències que, en primer lloc, solen ser experiències compartides. Quan ets amb les teves amigues, quan esteu amb els amics, potser esteu jugant un partit de costellada, quan esteu parlant d’alguna cosa que us interessa molt… Aquí esteu connectant i teniu un sentiment profund de benestar. A diferència del plaer, la felicitat sol transmetre calma. Sol tenir més a veure amb compartir i donar, en lloc de rebre, i és un sentiment més profund que activa el que anomenem el sistema serotoninèrgic, que circula en capes més profundes del cervell i que, a més, té una durada més llarga. Quan ajudem algú, no només ens sentim satisfets quan l’estem ajudant, sinó que, també, cada cop que recordem aquesta experiència, tenim aquesta sensació de calma, de benestar i de satisfacció i ho podem continuar recordant durant tota la vida i que cada cop que ho recordem, ens sentirem calmats i ens sentirem orgullosos o satisfets d’aquesta ajuda que hem donat a una persona. Això té molt a veure amb els nivells de dopamina i de serotonina.

La dopamina és un neurotransmissor que ens fa perseguir coses que ens donen plaer, però en el moment en què la dopamina s’acaba, i té una vida molt curta, el que experimentarem és més necessitat de dopamina. És la sensació que teniu, per exemple, quan esteu treballant amb pantalles, quan esteu jugant, quan esteu consultant les xarxes socials, quan compreu coses, quan penseu en coses que voleu fer, quan pensem en aquesta vida de luxe que de vegades associem amb la felicitat. La serotonina és un altre neurotransmissor que s’activa quan fem coses que ens fan connectar amb els altres, connectar amb la vida, connectar amb el nostre significat, com ara comprendre millor un problema, com, per exemple, esforçar-nos en metes que volem aconseguir, com pot ser treure una bona nota en un examen o ajudar un company. El més curiós és que la dopamina i la serotonina solen estar balancejades, de tal manera que si experimentem molta dopamina perquè passem molt de temps amb les xarxes socials, amb el telèfon mòbil, rebrem molts impactes de coses noves, que és una cosa que li encanta a la dopamina, i els nivells de dopamina pujaran, de manera que, cada cop estarem més excitats, més nerviosos, ens costarà treball relaxar-nos. I a mesura que això passa, ens tornem més irascibles també i disminueixen els nivells de serotonina. I el que passarà és que ens sentim menys satisfets o tenim menys oportunitats per sentir-nos menys satisfets, ens sentim menys tranquils, i una cosa molt important, ens sentim més sols o menys connectats amb els altres.

Algun de vosaltres ha experimentat aquesta sensació d’estar molt enganxat una tarda al telèfon mòbil, a les xarxes socials, tenir aquesta sensació d’excitació, de no poder parar, i alhora sentir una mica aquest sentiment de buit? Sí, no? Això té a veure amb els vostres neurotransmissors, amb com la dopamina i la serotonina s’equilibren al nostre cervell, i és important poder perseguir metes, poder tenir experiències noves, però sempre equilibrat amb la connexió i connectar amb els altres. Aquesta és la diferència principal entre el que seria la felicitat i el plaer. I si ho teniu al cap, us ajudarà molt, perquè en molts moments de la vostra vida us trobareu davant de situacions en què, potser, us trobeu amb una feina que us diguin: “En aquesta feina t’oferiran molts diners”, però és un àmbit que no et motiva i, a més, t’implicarà viatjar molt i estar lluny de la teva família. I tindreu, en molts moments, la temptació de perseguir aquest plaer, perquè amb aquest sou extra us permetrà comprar-vos moltes coses, coses luxoses, coses boniques, coses que altres persones no tenen. Però sempre heu de posar a la balança a què esteu renunciant. No vull dir que plaer i benestar estiguin sempre enfrontats, però sí que hem d’entendre que el benestar ve més de situacions que ens connectin i ens facin sentir calmats. Parlarem ara d’una cosa que també és molt important durant l’adolescència i que estic segur que totes i tots, en algun moment, heu experimentat com una cosa difícil o alguna cosa que us pot costar una mica de feina, i té a veure amb l’amistat.

Quants de vosaltres diríeu que, en diferents moments de la vostra vida, del vostre dia a dia, els darrers anys, heu tingut situacions que us han resultat difícils en relació amb ser acceptat per un grup d’amics, triar grup d’amics, relacionar-vos amb els altres o posar límits a persones que estan dins d’aquests grups de classe o d’amistat? Aixequeu la mà. Bé, és força habitual. Les habilitats socials és, possiblement, la funció del cervell humà més complexa que hi ha. Tots els éssers humans tenim problemes per relacionar-nos socialment, més o menys. Algunes persones tenen problemes per posar límits a persones que poden ser més tòxiques. Altres persones poden tenir problemes per demanar el que volen. Altres persones, que no tenen problemes per demanar el que volen, sí que poden tenir problemes per posar límits d’una forma tranquil·la i sense arribar a ser agressius. Per això, parlarem una mica de com us podeu envoltar de bones persones i com podeu construir un entorn d’amistats, de companys de viatge… que us ajudi. En primer lloc, és important triar bones companyies. Però… encara que de vegades tenim les coses molt clares aquí, aquí, de vegades, no tenim les coses tan clares, no? I, abans o després, en el vostre dia a dia, segurament, us trobareu en relacions doncs que puguin tenir components de toxicitat, relacions en què no us sentiu bé. Per què passa això? Doncs passa moltes vegades perquè ens agafa desprevingut. Tots preferim estar amb persones que ens respectin, que ens facin sentir bé, que siguin amables i que sintonitzin amb nosaltres. Però hi ha vegades que ens trobem atrapats en situacions i en relacions en què no sabem com sortir-ne. I per això, parlarem una mica de les banderes vermelles i els senyals d’alarma que podem utilitzar per identificar-lo. Hi ha un fenomen molt important que heu d’entendre i que té a veure amb aquelles persones que de vegades ens obsessionen, tot i que ens estan fent sentir malament. Heu experimentat o coneixeu algun amic o alguna amiga que ha estat en relacions tòxiques amb amics que no la feien sentir bé, que el tractaven malament…? O heu estat… d’això que teniu un millor amic que, bé, doncs que tot ha de ser com vol i que no us tracta bé? Sí? És habitual, no? Per què passa això? Doncs veureu. Ja fa uns quants anys, un psicòleg anomenat Skinner va fer una sèrie d’experiments amb rates. I un dels experiments més típics era que posava una mica d’aigua amb sucre i la rata, quan activava una palanca, podia beure una mica d’aigua amb sucre. Però en un experiment va fer una variació.

A un grup de rates els va posar l’abeurador i li podien donar a la palanca i, cada vegada que activaven la palanca, bevien aigua, de manera que les rates estaven molt interessades per aquella aigua amb sucre que era tan nutritiva i els oferia tanta glucosa, que és una cosa que li encanta el cervell. Però a un altre grup de rates el que els va fer va ser posar-los un abeurador, també amb aigua amb sucre, però només algunes vegades que donaven a la palanca, les rates podien obtenir aquesta aigua amb sucre. I què va passar? Doncs que, per a sorpresa dels investigadors, les rates a què se’ls donava aigua amb sucre unes vegades sí i d’altres no estaven molt més obsessionades amb la palanca que aquelles rates que, de manera constant i predictible, podien beure aquesta aigua ensucrada quan activaven la palanca. Els éssers humans, igual que la resta dels mamífers, tenim un defecte de sèrie que fa que ens obsessionem per aquelles persones que ens tracten molt bé, amb molta amabilitat, que ens diuen paraules boniques, ens reforcen i ens presten atenció en alguns moments, però en altres moments, no ens fan cas, ens parlen malament o ens fan sentir malament. I la millor manera de prevenir-ho és que sigueu conscients que tots vosaltres, d’una manera o una altra, teniu aquest defecte de fàbrica. Que si entreu en una amistat amb una persona que us tractarà molt bé, però en altres moments us tractarà amb menyspreu, lluny de fer-vos sentir desinteressats, potser augmenta el vostre interès i la vostra obsessió.

En el moment que veieu aquest fenomen, heu de fer el que diem els psicòlegs, que és la psicologia, fer conscient el que és inconscient i fer que aquesta obsessió inconscient per aquesta persona sigui conscient i entengueu per què. “M’obsessiona perquè m’està donant el que anomenem reforç intermitent”. De vegades em tracta bé i, al moment, m’ignora o m’està tractant malament. És un parany que pot enganxar al meu cervell i, per tant, em separaré d’aquesta relació, posaré distància. Vull aclarir una cosa. No m’agrada parlar de persones tòxiques, però crec que totes les persones podem, en algun moment, caure en relacions d’amistat o de parella, que la relació pot ser tòxica. I una relació és tòxica quan… bé, doncs estem experimentant ansietat, va minant a poc a poc la nostra autoestima, comencem a dubtar de nosaltres mateixos… I això fa que no ens sentim bé en aquesta relació. Però, en qualsevol cas, sí que us vull dir que durant l’inici de la joventut, fins i tot durant l’inici de la vida adulta, és normal que no sapiguem manejar bé certes situacions, és normal que ens trobem amb més persones que no saben relacionar-se i que, per tant, estiguem més exposats a aquestes relacions tòxiques, perquè moltes vegades són símptomes, simplement, d’immaduresa. Moltes persones que estableixen relacions tòxiques amb els altres són persones que en són dependents, són persones que tenen un nivell d’immaduresa important, són persones que poden caure en el narcisisme… Jo crec que aquí la clau és entendre si són comportaments aïllats. Tots, en un moment donat, podem enfadar-nos amb un amic i dir-li alguna cosa de la qual ens penedim, amb més o menys intensitat. Tots, en un moment donat, doncs podem allunyar-nos d’un amic perquè estem més ocupats, perquè tenim menys temps… Però això sempre serà una mica aïllat, mentre que quan és comportaments continuats, quan és una cosa… un patró predictible, és aquí quan ens trobem que aquesta relació, pel motiu que sigui, està sent tòxica i aquest és el moment d’allunyar-nos. Però sí que us vull animar a prendre la responsabilitat de decidir què voleu fer amb aquestes relacions, perquè hi ha vegades que la millor resposta pot ser allunyar-nos, però també pot ser una oportunitat per començar a posar límits. I aquest amic que és molt demandant, o aquesta amiga que mai no escolta els plans que vols fer, potser pot canviar si vosaltres poseu un límit i li dieu: “Escolta, a mi no m’agrada que sempre hàgim de fer el que tu vols”. “Escolta, a mi no m’agrada que m’enviïs 25 missatges. No ho tornis a fer”. Que aprengueu a utilitzar eines de defensa que us permetin millorar les vostres relacions. Perquè potser és una bona persona, potser és un bon amic, i, simplement, necessita que vosaltres li poseu límits i li digueu el que vosaltres no voleu a la vida. Veureu, hi ha tres estils de defensa.

Hi ha la persona que és passiva i que quan un company li demana un bolígraf i no li torna, calla i no gosa demanar el bolígraf de tornada. Això seria una persona passiva perquè no s’atreveix a dir el que vol, el que pensa, o el que no vol, d’una manera clara. Després hi ha les persones que recorren a l’estil de defensa agressiu, i és el que presta un bolígraf al company i si el company no se’n recorda de tornar-lo, va on ell i li diu qualsevol cosa. Li diu que és un impresentable i que no li pensa deixar mai més el bolígraf. I potser, simplement, se n’oblidés. Aquestes persones són les que sí que són capaces de dir el que volen, el que no volen, i el que els agrada, el que no els agrada, el que els ve de gust, d’una manera clara, però no són capaces de fer-ho d’una manera respectuosa. I, finalment, tenim l’estil de defensa assertiu, que són aquelles persones que són capaces de dir el que volen i el que no volen d’una manera clara i, a més, respectuosa. Ningú al planeta Terra és 100 % assertiu. Tots tendim en situacions diferents a ser més passius o a ser més agressius. Segurament, per l’edat en què esteu, amb els vostres amics, de vegades sigueu passius i us costi feina dir-li a la vostra millor amiga o al vostre millor amic: “Això no m’ha agradat” o “Això no m’ha semblat bé”; i a casa, potser se us en va més una mica aquesta part d’agressivitat i doneu alguna mala contestació. En la mesura que pugueu ser una mica més assertius amb els vostres amics, deixareu de ser tan agressius, o una mica menys agressius, amb la vostra família, perquè aquest malestar que us produeix no poder dir el que voleu us alleujarà de sentir frustració també a casa.

Lucía. Em dic Lucía i jo tinc un amic que és molt bona persona i l’estimo molt. El que passa és que quan s’enfada reacciona molt malament i es comporta superestrany. Tu creus que podria fer alguna cosa perquè fos més assertiu?

Álvaro Bilbao. Mira, Lucía, el primer que et diria és que… pots ajudar aquest amic, però no des de la posició de ser responsable del que li passa. El fet que ell respongui de manera agressiva no té a veure amb tu ni depèn de tu que deixi de ser-ho. El que sí que pots fer és utilitzar l’eina de l’assertivitat per dir-li al teu amic com no permetràs que et tracti en alguns moments. Pots allunyar-te i protegir-te quan es posi en aquesta manera agressiva i, en un altre moment que tornis a estar amb aquest amic, explicar-li què ha passat: “És que a mi no m’agrada que em parlis així. Per això, l’altre dia me’n vaig anar i vaig quedar amb altres amigues”. És important que entenguis que la teva manera de respondre… pot ajudar-lo, però que tu no ets la responsable d’ajudar-lo. Però, sobretot, sí que ets responsable d’ajudar-te a tu i adonar-te de com et permets o com permets que et tractin els altres, si et quedes o no et quedes en situacions en què et poden estar fent mal. I el que és bo de l’assertivitat és que no només ho pots aplicar per ajudar-te a tu, sinó que quan un és assertiu, els altres s’han de moure i canviar les seves actituds, perquè la persona assertiva no deixa que li facin mal. Jo el que et diria és que pensis què vols fer amb això.

Vols aprendre a posar límits, vols aprendre a allunyar-te d’aquelles persones que et poden fer mal, però des d’un punt de vista una mica més egoista, que no és dolent ser egoista en alguns moments i pensar com ens podem cuidar. Les amistats són una part important de les relacions que establireu a la vostra vida, però hi ha una altra mena de relacions que jo sé que us interessen molt i de les quals, potser, no parleu tant com us agradaria, i que són les relacions amoroses. Hi ha cinc preguntes que us podeu fer quan estigueu en una relació de parella que us ajudaran a saber si aquesta relació de parella és una relació de parella en què us esteu sentint bé. En primer lloc, és que si tinguéssiu un germà petit, una germana petita, us agradaria que sortís amb una persona com la vostra parella? La segona pregunta és que si estàs en aquesta relació perquè et sents bé o, simplement, perquè no et vols sentir sol o sola. La tercera és si t’agrada la teva parella com un tot. Encara que tingui els seus defectes, t’agrada i t’agrada la seva manera de ser? O és una parella de qui t’agraden altres parts, però li canviaries i estàs treballant per intentar canviar aquestes parts que no t’agraden? La quarta és si quan ets amb la teva parella, et sents lliure, si pots ser tu mateix o tu mateixa, o sents que has de vigilar cada pas que fas o fingir ser una persona que no ets.

I, finalment, si la teva parella t’està ajudant cada dia a construir la teva autoestima i la teva confiança o, al contrari, a poc a poc l’està desmuntant. Si contesteu a aquestes preguntes honestament, segurament podreu saber amb quina parella val la pena continuar i quina parella és millor que deixeu de banda per continuar amb altres coses que us aportin més benestar. Quines són algunes banderes vermelles? Alguns senyals d’alarma que heu de tenir en compte quan esteu coneixent algú i us està començant a atreure, per saber que aquesta persona pot ser una persona que us produeixi malestar i patiment. La primera és que sigui despectiu amb altres persones. Si és despectiu amb persones, segurament serà despectiu en algun moment amb tu. Si sempre projecta als altres la culpa de tot el que passa, perquè quan comenceu a tenir problemes, la culpa de tot el que passi serà teva. Si es creu per sobre de la resta. Si creu que té més dret que els altres a fer coses o dir coses, encara que els pugui molestar. Si quan li dius que no acceptes els seus plans o no, et culpabilitza o et ridiculitza. Si sempre has de seguir els seus plans i els teus mai no estan sobre la taula. Si quan teniu un problema, deixa d’escriure’t, et dona el tractament fred, deixa de trucar-te, et bloqueja durant un temps. Si et ridiculitza quan a tu et van les coses bé, quan treus una bona nota, quan et donen un premi, et falta al respecte… Si et parla amb menyspreu o si t’intenta allunyar a poc a poc de les teves amigues, dels teus amics i de les persones que tu vols, segurament aquests són senyals vermells, banderes vermelles, que t’indiquin que aquesta persona establirà una relació amb tu en què patiràs força. No han de complir totes aquestes característiques i cada vegada que una persona, en un moment donat, compleixi una característica, no vol dir que estableixi amb vosaltres una relació tòxica. Tots ens podem equivocar. Però, com us deia abans, quan es repeteix en el temps i és consistent, és quan hem de detectar aquest senyal d’alarma. No sé si teniu alguna pregunta sobre això.

Noia 3. Jo volia compartir-te una mica sobre la meva idea sobre això de les banderes vermelles i les banderes verdes, ja que l’inici és, al meu entendre, una mica complicat, quan estàs coneixent algú, identificar immediatament aquesta mena de coses, però, penso que una cosa que cal tenir molt en compte és la responsabilitat afectiva i l’empatia que pot arribar a sentir aquesta altra persona per tu, ja que és una cosa que cada cop sento que es va perdent més i és un dels primers factors més importants. Vull saber tu què en penses… Com què podem fer o quines mesures podem prendre per identificar si una persona té prou responsabilitat afectiva amb una altra o no?

Álvaro Bilbao. Aquesta és molt bona pregunta. Com us deia, hi ha situacions en què ens trobarem amb persones que tenen una immaduresa i que, per tant, per com els han educat a casa o per com s’han relacionat en altres àmbits, no han après aquesta responsabilitat afectiva. Tot el que té a veure amb la relació de parella, amb les emocions, són coses que hem de sentir al nostre interior. Quan nosaltres ens sentim escoltats, quan ens sentim respectats, quan sentim que la nostra opinió és important, quan sentim que l’altra persona té temps per escoltar com ens ha anat el dia, quan sentim que l’altra persona ens fa sentir calmats… llavors, podem ser capaços d’intuir que aquesta persona té aquesta responsabilitat afectiva. Jo sempre us recomano, us aconsello que escolteu molt les vostres sensacions. Les sensacions tenen… Les sensacions corporals estan connectades amb el nostre cervell per milions de neurones que ens donen una informació valuosíssima i que interpreta, al cervell, l’escorça orbitofrontal, que és una regió del cervell que us permet desxifrar els missatges que us està donant el cos. Per tant, és important que escolteu molt les vostres emocions i, segons aquestes emocions, decidiu com voleu continuar relacionant-vos amb aquesta persona, perquè, pel que sabem de neurociència, el teu cos et dirà abans que el teu cervell si aquesta persona és una persona segura per a tu o si és una persona que et pot fer mal. El teu cos sap la resposta, així que és important que l’escoltis. Hi ha vegades que podem tenir un pressentiment i deixar-nos portar per la impulsivitat i, de vegades, cal frenar, però quan parlem de prendre decisions, de valorar d’una manera més calmada com ens sentim amb algú, aquí és important escoltar les emocions. El cap és molt important i esteu en una fase de la vida en què heu d’equilibrar més que quan sou nens, més que quan sigueu grans, aquestes sensacions corporals amb la capacitat de tenir control, la capacitat de fer les coses a poc a poc, la capacitat de no precipitar-nos en l’amor, també és important no precipitar-nos, perquè allò que pot semblar una bona persona, pot semblar una persona segura, es pot revelar com una persona gens segura després d’uns quants dies, després d’unes quantes cites. Però sempre la base emocional ha de ser-hi. I connectar amb aquestes emocions ens pot fer adonar que, encara que estiguem apassionadament enamorats d’algú, aquesta persona no ens està fent sentir bé.

Claudia. Què tal, Álvaro? Soc la Claudia. Bé, jo tinc una pregunta. Normalment, es diu que fracassar no és una cosa dolenta, però hi ha moltes situacions que quan tu fracasses o t’equivoques, els adults et solen doncs o renyar o s’enfaden amb tu o diferents coses. Aleshores, no és això una cosa contradictòria?

Álvaro Bilbao. Sense cap dubte. El fracàs, encara a la nostra societat, els errors estan molt estigmatitzats. Però, per exemple, a vosaltres us sona el que és Silicon Valley? És el lloc on es desenvolupen les grans empreses de tecnologia del món. Es diu que les persones que tenen una empresa d’èxit a Silicon Valley han fet de mitjana… no sé si són 50 o 80 iniciatives empresarials, és a dir, que han fracassat 50 vegades abans de tenir èxit. Abans que Edison pogués comercialitzar la bombeta, va fer mil dissenys de bombeta que no va poder comercialitzar. És a dir que darrere de cada èxit hi ha molts fracassos. És important que digueu als vostres pares que és normal equivocar-se, que no us fa vergonya, que aquesta equivocació, us servirà per aprendre i que utilitzeu aquesta equivocació o aquest petit fracàs per prendre impuls. La ràbia que et pot fer que et diguin que has fracassat pot ser un impuls per poder continuar avançant. El primer pas per aprendre dels errors és reconèixer-los. Moltes vegades tenim por de reconèixer que ens hem equivocat, que quan hi ha un conflicte, pot ser amb els amics o amb la parella, reconèixer que hem actuat malament. Un dels meus millors amics, que es diu Juan, sempre que fica la pota en qualsevol cosa, diu ràpidament: “Rectifico”. I aquesta capacitat per rectificar, per reconèixer els errors, identifica les persones que tenen una autoestima alta. De vegades pensem que ocultant els nostres errors mantenim la nostra autoestima alta, però la realitat és que les persones que tenen una autoestima molt alta són capaces de reconèixer els seus errors i disculpar-se davant dels altres.

És el que ens permet reparar les coses que hagin sortit malament. Fracassar, trobar-se amb obstacles, no aconseguir el que volem a la primera, és simplement part del procés. Però saber enfrontar-nos a aquests errors és el que ens permetrà fer-nos cada dia més forts. Hi ha una paraula que segurament heu sentit, però que poques persones saben què vol dir realment, i és la paraula “resiliència”. “Resiliència” no és ser capaç de resistir totes les coses dolentes que ens passen. Hi ha un psicòleg anomenat Boris Cyrulnik, que va estar en aquest mateix plató, que és el pare de la idea de la resiliència. I aquest psicòleg, quan era nen, doncs va haver d’experimentar com als seus pares se’ls emportaven els nazis, perquè vivia a la França ocupada, i durant molts anys va sobreviure a base que hi va haver persones que el van anar ajudant fins que, per fi, es va alliberar França. I el que ens diu el Boris Cyrulnik és que la resiliència no és tant la capacitat de ser resistents, com la capacitat de recórrer a les ajudes que ens van arribant de l’exterior. Les persones més resilients són aquelles que quan estan passant un mal moment, quan estan passant una situació difícil, són capaces de trucar a un bon amic, són capaços de parlar amb un professor, són capaços d’explicar el que els passa als seus pares i permeten que els altres els donin un cop de mà.

En tots els moments de la vostra vida, en totes les situacions angoixants, tindreu l’oportunitat d’aixecar els braços i demanar ajuda. Expliqueu el que us passa. Pregunteu a algú si us pot donar un cop de mà. Perquè el fet que sigueu capaços de demanar ajuda als altres i acceptar aquesta ajuda és el que us permetrà superar moltes situacions difícils, angoixants i molts problemes a la vida. No vull acabar aquesta conversa amb vosaltres sense parlar-vos d’una cosa que per mi és importantíssima, i és que hem parlat de com funciona el cervell, us he explicat com podeu prendre millors decisions, com podeu llegir les vostres emocions, com podeu fer-vos més resistents. Però hi ha una cosa que és fonamental i que, de vegades, els adults ens oblidem de dir-vos i que vosaltres ens heu de recordar quan us feu adults: gaudir de la vida és, possiblement, el sentit més gran que té la nostra existència, i per això és important que a mesura que us feu grans, no us oblideu de gaudir, especialment si aquest gaudi ve acompanyat dels amics. Al principi parlàvem que la vida és un camí i que ara, en aquest moment, us podeu trobar davant d’una muntanya, però, possiblement, el més important no sigui com recorrem aquest camí, sinó acompanyats de qui. Els estudis ens diuen que les persones que viuen més anys, que tenen més nivells de satisfacció amb la vida, que estan més protegits davant dels problemes de salut mental, són aquelles persones que s’envolten de companyies, que al llarg de tota la seva vida continuen mantenint amistats i creant amistats noves. Perquè una de les coses que més ajudarà a gaudir i a trobar sentit a la vida és tenir bones amistats. Així que a mesura que us feu grans, no oblideu que això que esteu cultivant tant ara, que és el gaudi i les amistats, us ha de continuar acompanyant, perquè us ajudarà a sentir-vos bé i a estar protegits davant de qualsevol problema que us pugui sorgir. Moltes gràcies a tothom.