Pautes perquè els nostres fills creixin emocionalment forts

María Arcas. Hola, Rosa. Soc la Maria, fisioterapeuta mare de dos adolescents i soc aquí encantada de parlar amb tu avui sobre salut mental.

Rosa Molina. Encantada de ser aquí.

María Arcas. Rosa, ets doctora en medicina, psiquiatre, autora de dos llibres sobre salut mental i divulgadora de salut. Parles molt sobre la relació entre el cos i la ment, on el cos és l’escenari de les nostres emocions. Ens podries ampliar una mica més sobre aquest tema?

Rosa Molina. Efectivament, ment i cos estan molt connectats i en realitat són inseparables, encara que per la medicina i per l’avenç dels diferents camps ens hem superespecialitzat tant que tenim parcel·les excessivament desconnectades, quan la veritat és que la millor forma de comprendre la malaltia i de comprendre l’ésser humà sigui amb una visió unificadora de tot. La relació ment-cos és clara. Si jo, per exemple, ara t’insulto o et dic una paraula malsonant, és possible, Maria, que tu experimentis al teu cos ja canvis físics de manera gairebé immediata. És possible que notis algun canvi gàstric o que els teus vasos es vasoconstrenyessin. Podríem, si poguéssim mesurar-ho, veure com la teva tensió arterial s’eleva una mica o fins i tot que el teu pèl s’eriça. És a dir, hauríem provocat, a través d’una cosa abstracta com la paraula, una sèrie de canvis al teu cos. També a través de canvis físics, per biologia, perquè injectem una substància química, per exemple, una droga, al nostre cos, podríem modificar o modular el nostre comportament. Podríem posar algú especialment eufòric o irascible. És a dir, podríem impactar sobre la seva conducta i també fins i tot sobre el pensament i com sent les emocions. L’Eric Kandel, premi Nobel, deia que a través de la paraula podem produir canvis cerebrals gràcies a aquesta propietat del nostre cervell, de la neuroplasticitat, i de fet és el fonament de la raó per la qual funcionen les psicoteràpies. La psicoteràpia es basa en aquesta paraula a través de la qual vaig produint canvis. Per això a mi m’agrada recordar que la nostra ment es manifesta en el nostre cos i que el nostre cos és l’escenari de les nostres emocions.

Per això, quan algú pateix i té manifestacions físiques i va d’un metge a un altre per molèsties gàstriques o cefalees de les quals no se’n coneix la causa i de vegades li tornem aquesta mirada de: «Però si no et passa res, si tot és psicològic», sembla que li estem donant un caràcter pejoratiu o negatiu. No els estem donant la mateixa validesa a aquests símptomes físics l’origen principal dels quals és psíquic, com si fossin de segona categoria i com si no estiguéssim legitimats a patir per alguna cosa mental. Així que és important reivindicar que el cos és aquest escenari on s’expressa la nostra ment, que és igual d’important quan patim per alguna cosa física que per alguna cosa emocional, i jo crec que entendre-ho i normalitzar-ho ens ajuda també a viure millor.

María Arcas. Aleshores, per això que ens acabes d’explicar, el cos es queixa d’una cosa que normalment està relacionada amb les emocions, és a dir, somatitza. Què és una somatització i per què es produeixen?

Rosa Molina. Les somatitzacions són manifestacions físiques de diversa índole que responen a estats afectius que tenim. Podríem posar com a exemple molèsties gàstriques, cefalees, contractures musculars. Estic segura, Maria, que tu com a fisioterapeuta…

María Arcas. N’he vist unes quantes, sí.

Rosa Molina. També en deus veure molt d’això, oi? Jo en consulta em trobo moltes vegades efectivament cefalees que no responen a certs fàrmacs que s’utilitzen des del camp de la neurologia i que en el fons t’adones que hi ha força component psicològic. O aquestes molèsties gàstriques que ens porten a fer una itinerància d’un metge a un altre, d’un especialista a un altre buscant causes per a les quals efectivament no trobem res. Bé, és que, com dèiem, són símptomes físics per als quals no hi ha una causa mèdica que els justifiqui. No hi ha una úlcera o no hi ha cap malaltia determinada. Tot i això, sembla que el principal origen d’aquest símptoma seria aquesta psique que s’està expressant a través d’aquest altre llenguatge. Podríem dir que és el nostre llenguatge corporal, però no per això menys important i no per això vol dir que ens ho estiguem inventant, és a dir, que ens expressem per aquest mitjà. És simplement expressar allò que potser no hem estat capaços de posar en paraules. Fixa’t que per explicar això de les somatitzacions de vegades es fa servir la metàfora dels vasos comunicants. És una metàfora que s’utilitza en la física, la psicologia i la medicina. Ens ho podem imaginar, com ara tres vasets que estan interconnectats. Un pot representar els nostres pensaments, un altre les nostres emocions i un altre les nostres conductes. Si per exemple, intentem suprimir els nostres pensaments i un d’aquests vasos comunicants, el pressionem cap avall, què passaria amb el líquid dels altres vasos que estan connectats amb el primer?

María Arcas. Aniria als altres dos, no? Augmentaria la pressió.

Rosa Molina. Això és, i pujaria el líquid. Aquests vasos podrien arribar a vessar. Doncs seria una mica una metàfora il·lustrativa del que passa amb les somatitzacions. Allò que potser no he estat capaç d’expressar en paraules acaba manifestant-se a través d’aquest llenguatge que dèiem, corporal, amb aquesta cefalea o amb aquestes molèsties físiques, com dèiem, que poden ser diverses i que poden ser molt diferents per a cadascú. Un altre concepte que vincula una mica amb això i que té una aplicabilitat potser més en el dia a dia i que ens pot ajudar també a entendre-ho, és el concepte del marcador somàtic que va divulgar sobretot el neuròleg António Damásio. Amb això es referia a aquelles marques que han quedat a les nostres vísceres, al nostre cos, i que s’activen quan evoquem certs moments emocionals. Per exemple podríem notar aquestes papallones a l’estómac, o aquesta sensació del nus a la gola que en el fons és un resum de tot el que hem experimentat i viscut al llarg de la nostra vida i que és una informació molt útil i que s’aplica, per exemple, en la presa de decisions. Serien aquestes marques corporals que ens guien o que ens ajuden, per exemple, dèiem abans, per prendre una decisió. Això és molt interessant perquè s’ha vist que precisament aquests marcadors corporals s’activen simultàniament juntament amb determinades regions cerebrals. Més en concret, al còrtex prefrontal, que és aquesta regió que tenim per darrere del front. Al còrtex prefrontal ventromedial hi hauria una activació simultàniament a l’activació d’aquestes sensacions més viscerals. Així que, com veieu, al final està tot molt connectat, inclosos el nostre sistema hormonal, el nostre sistema immune, el nostre sistema nerviós que ja hem descrit, tant el sistema nerviós central com el sistema nerviós perifèric, i que estan tots en sintonia en una dansa que jo descriuria com una dansa perfecta.

María Arcas. Aleshores, Rosa, somatitzar és una manera de bregar amb el dolor? Ens podries posar algun exemple?

Rosa Molina. Sí, podríem dir que efectivament la somatització és una forma també de bregar amb el dolor. Tendir més o menys a les somatitzacions dependrà de diferents variables, variarà d’un individu a un altre, dependrà de les nostres estratègies adaptatives i les nostres estratègies d’afrontament, de la nostra capacitat per posar en paraules les emocions. Però fixa’t que no només dependrà de l’individu, sinó fins i tot la mateixa cultura modelarà aquesta major o menor tendència a les somatitzacions. Per exemple, en una cultura on està millor vist o més acceptat que patim per alguna cosa física, hi pot haver una major tendència a la somatització que si fos d’una altra manera, on entenguéssim molt millor que aquests símptomes físics causats per la nostra ment formen part natural del nostre llenguatge i de la nostra vida emocional. Per tant, com deia: factors individuals, la nostra pròpia cultura ho modelarà, o fins i tot les nostres pròpies experiències passades, haver tingut experiències traumàtiques que també ens poden predisposar a tenir més manifestació somàtica. Un autor que ha indagat molt sobre això és en Bessel van der Kolk, que de fet ha escrit un llibre que es diu «El cos porta el compte», on parla d’aquelles alteracions que mantingudes en el temps sobre el nostre sistema nerviós autònom farien que aquest s’activi i es reactivés a través d’aquest llenguatge físic que tant estem esmentant amb aquestes malalties, aquestes contractures, aquestes cefalees, com una manera de manifestar una cosa que ha quedat enquistada, que no ha pogut ser alliberada. Aquest dolor psíquic al qual tu et referies a l’inici.

María Arcas. Per exemple, a consulta tinc molta gent que ve amb vertígens, a part de cefalees, les molèsties digestives que has dit. És realment una somatització? Pot ser el tema d’estrès que estan patint potser en la vida diària?

Rosa Molina. És clar. I sobretot en aquesta època. Vivim a l’època de l’ansiolític. Venim del Paleolític al Mesolític, al Neolític i actualment vivim a l’«Ansiolític». Perquè jo crec que l’estrès és una altra pandèmia silenciosa que ens fa mal internament i també a nivell psicològic, que ens costa gestionar. I, sens dubte, hi ha hagut un augment d’aquestes somatitzacions, precisament, crec que a conseqüència d’aquests nivells elevats d’estrès i que no estem sent capaços de gestionar.

María Arcas. Al teu darrer llibre parles de traumes i microtraumes. Ens podries explicar una miqueta què són i posar-nos alguns exemples?

Rosa Molina. Molt bé. Efectivament, volia parlar principalment d’adversitat, però després vaig pensar: «És clar, cal parlar primer de trauma, el trauma que entenem tots o el que és més conegut, que és aquest gran trauma o Trauma de T majúscula a què es refereixen alguns autors, com pugui ser una situació d’una catàstrofe natural, com pot ser un terratrèmol, unes inundacions o un atemptat terrorista o fins i tot una violació. Aquests traumes més grans, que poden tenir un impacte, una fractura, poden fracturar el nostre món emocional, la nostra psique. Això és el que entenem la gran majoria com a trauma i de fet és el que coneixem més dins del que serien les classificacions psiquiàtriques o les classificacions de salut mental que ens donen manuals com el DSM o el CIE-10. Tot i això, cal esmentar un altre tipus de traumes que coneixem els especialistes que treballem en salut mental a què s’han referit diferents autors com «microtraumes» o «traumes amb t minúscula», no perquè siguin menys importants, perquè poden de fet arribar a tenir el mateix impacte que un Trauma de T majúscula, és a dir, la persona pot arribar a tenir un trastorn d’estrès posttraumàtic, sinó que en el fons se’ls anomena «microtraumes» perquè podrien ser experiències que aparentment no venen a posar en perill la nostra vida d’entrada. No amenacen la nostra supervivència, però sí que tenen aquesta importància perquè han modelat la nostra forma de vida, la nostra manera de percebre el món i de percebre’ns nosaltres mateixos. En posaré exemples.

Exemples d’aquests microtraumes podrien ser situacions d’humiliació que hàgim pogut viure, humiliacions repetides o experiències de rebuig, sigui a la nostra família o a la infància, com podem veure ara amb el bullying a les escoles o amb el mòbing, aquesta situació d’assetjament laboral a la feina, ja a l’edat adulta. També podríem parlar de microtraumes, per exemple, patir una malaltia crònica o fins i tot les situacions socials desfavorables com poden ser la pobresa o la manca de recursos. Podríem enumerar, com veus, un munt d’exemples i parlar de com aquestes situacions, per diferents motius o diferents factors i variables, impactaran d’una manera important a les nostres vides.

María Arcas. Parlant dels microtraumes, com ens afecten a la nostra vida i en les nostres relacions socials?

Rosa Molina. Bé, es poden manifestar, pel que fa als símptomes que puguem reconèixer al nostre dia a dia, de diverses maneres. Podem experimentar símptomes com pot ser l’insomni crònic, la dificultat de concentració, fenòmens que anomenem dissociatius com la despersonalització o la desrealització, que són fenòmens en què el subjecte, per exemple, la despersonalització, sent o s’observa com de fora, com si fos un autòmat, com si no es reconegués a si mateix, com si fos un actor, o els fenòmens de desrealització, que serien aquestes vivències en què sento que la realitat en què estic no està sent real o com si tot estigués canviat. Són fenòmens, com deia, de tipus dissociatiu i que sovint veiem quan apareixen aquesta mena d’experiències. Poden aparèixer creences nuclears o podem desenvolupar, sobretot en aquests microtraumes que arrosseguem des de la infància, creences sobre com som i que d’alguna manera marquen la nostra manera de veure les coses. En fi, podríem, com veus, enumerar molts símptomes. Cadascú tindrà la predominança dels uns o dels altres, però això marcarà, com bé preguntaves, la nostra manera de relacionar-nos, perquè d’alguna manera, per exemple, ens podem relacionar amb els altres des del patiment, amb relacions de dependència. Això ho veiem de vegades en consulta amb gent que repetidament, amb diverses parelles, té moltíssima por a l’abandonament i estableix aquestes relacions en què d’alguna manera s’estableix una dependència excessiva, fins i tot patològica, i l’altre s’acaba retirant, perquè encara que l’altre mostra l’afecte, la persona que ha tingut aquests microtraumes pot sentir com que mai no és suficient, quan potser és que no se senten ells suficients o no es creuen mereixedors d’aquest afecte.

O podem veure gent que té una gran dificultat per demanar ajuda, per reconèixer com se senten perquè van aprendre que quan van necessitar ajuda no la van rebre o aquelles figures que van haver de proporcionar-la estaven absents, no hi eren presents o no van saber validar-ho. Vaig aprendre a ser excessivament independent, a no necessitar ningú i a gestionar el meu món emocional jo sol. Això no deixa de ser una dificultat, perquè encara a l’edat adulta nosaltres no només ens autoregulem, sinó que també ens corregulem a través de l’altre. Forma part de les nostres estratègies de regulació emocional saber comunicar-nos amb els altres per demanar ajuda. Només el fet de poder compartir com ens sentim ja té un procés de millora en com ens sentim. Així que aquesta forma tan restringida d’algunes persones a l’hora d’abordar el món emocional, que té una gran dificultat, com deia, per demanar ajuda, també seria un exemple de com aquests microtraumes han impactat a l’hora de viure.

María Arcas. I aquests microtraumes ens poden afectar físicament?

Rosa Molina. En el fons, com dèiem al principi, ment i cos són inseparables, oi? De fet, quan ens referim a l’equilibri on estem, quan ens trobem bé, parlem d’un estat d’homeòstasi o equilibri corporal. Aquesta homeòstasi la podem trencar, per exemple, pels successos més quotidians que puguem entendre tots dins del camp de la medicina: una alteració als nivells de glucosa, una alteració als nivells de la nostra tensió arterial… Això vindria a trencar l’equilibri des de la part més física, pura i dura, però ens hem de fixar que aquest equilibri també es pot trencar a través de variables més psíquiques. Per exemple, amb l’estrès. L’estrès ve a desequilibrar la balança, a desequilibrar aquesta homeòstasi que en el fons la mantenen el nostre sistema nerviós central amb el nostre sistema nerviós autònom perifèric, el nostre sistema immune, el nostre sistema hormonal, estan tots connectats. Fins i tot, fixeu-vos, ara que s’està parlant tant d’aquest segon cervell, que és el nostre sistema digestiu amb tot el camp de la microbiota, ja sabem també que aquests nivells d’estrès mantinguts en el temps arribarien a afectar fins i tot la nostra microbiota. Per això també aquestes somatitzacions més físiques estan molt vinculades a aquests canvis en aquests petits microorganismes que tenim al nostre sistema digestiu i que formen part de la nostra vida.

María Arcas. Aleshores, els traumes que no s’han pogut atendre en el passat o fins i tot els que ens fan ara mal o ens fan mal, la major part de les vegades la gent no els sol fer front, sinó que és com: «He de continuar endavant». Tot i això, tu sempre dius que és important tenir en compte aquestes ferides emocionals, analitzar-les, veure què està passant. Realment és tan important fer-los front?

Rosa Molina. És clar. Bé, perquè sobretot jo vindria a recalcar que no és incompatible una cosa amb l’altra. Sembla que ens dividim, no fem aquesta dicotomia entre, per una banda, o em centro a analitzar el meu món emocional i les meves ferides emocionals, o hi ha gent que diu això de: «El que has de fer és tirar endavant», i sembla que haguessis d’evitar mirar enrere i ignorar tota la resta. Entenc que es pot trobar un equilibri entre analitzar el que ens passa, entendre les nostres ferides, entendre la nostra narrativa de vida i alhora anar avançant. Seria una cosa semblant a quan tenim una ferida, no? El temps ajudarà que aquesta vagi curant, però evidentment si aquesta ferida la tractem adequadament, la netegem, el procés de cicatrització serà més fàcil. D’aquesta ferida, primer, ens recuperarem abans i possiblement d’una manera més saludable. Així que potser aquí el que solem recordar els especialistes és que és important entendre el que ens passa, entendre la nostra història, entendre’ns amb les nostres ferides, perquè tota aquesta narrativa que construïm a partir de la nostra història, al final modula el nostre pensament, com ens entenem a nosaltres mateixos, com entenem els altres i com interpretem el món. I també al final modularà el nostre comportament. Així que em sembla clau i em sembla important, efectivament, en aquest procés de recuperació, si estem atenent una situació difícil o simplement com a procés de creixement.

María Arcas. Aleshores és important verbalitzar les emocions?

Rosa Molina. Bé, jo crec que és molt important ser capaços de posar paraules al que sentim. Sabem pels estudis científics que només el fet de posar nom a un estat emocional, per exemple ser capaços de dir: «Sento ràbia», o: «El que sento és frustració i ira», o: «Sento enuig» o: «Estic trist»; poder posar nom a aquesta emoció ja fa que la intensitat de l’emoció disminueixi. M’agrada molt recordar Wittgenstein amb aquesta frase en què ell diu que «els límits del meu llenguatge són els límits del meu món». D’alguna manera, quan tinc un ventall més ampli, un vocabulari més ampli per descriure els meus estats emocionals, també soc capaç d’amplificar les meves respostes i de modular-les majoritàriament i, per tant, assolir un millor estat de benestar o equilibri.

María Arcas. Rosa, com a mare de dos adolescents, jo sempre tinc la preocupació que l’educació i la criança no generi traumes a les meves filles. Com puc saber si estic generant aquesta mena de traumes? Què puc fer?

Rosa Molina. Sí, aquest és un camp interessant. Jo com a mare també m’ho he plantejat moltes vegades i de fet aquest llibre l’introdueixo amb una breu nota adreçada als meus fills en què precisament esmento que malgrat les millors intencions que puguem tenir els pares, evidentment si ho volem fer bé, tenim més números que les coses vagin bé, però de vegades hi ha factors i variables incontrolables que se’ns escapen i podríem ser generadors d’aquests microtraumes. Però bé, el cert és que ja sabem moltes coses sobre els diferents estils de criança, quins poden predisposar a aquestes situacions de vulnerabilitat per als nostres fills, i de fet, si vols, podem repassar-ne algunes.

María Arcas. Interessant.

Rosa Molina. Podem veure diferents estils de criança. Fixa’t, des d’aquest estil més autoritari que ho vol controlar tot, que imposa, que exigeix, aquest estil que és continuat per a pràcticament cada cosa quotidiana de la vida. És a dir, podríem dir, aquest autoritarisme extrem que es pot observar en algunes famílies. Amb ell, de vegades estem donant un missatge al nen o al fill que res és suficient o tot és qüestionable, i com que el nen no és capaç d’entendre que de vegades els enuigs que es donen al seu habitatge o aquesta irritabilitat que pugui tenir el pare o la mare no hi tingui res a veure, encara no tenen aquesta capacitat, no diuen: «No, això és que el meu pare avui té un mal dia». En realitat el que pensen és: «Potser si jo em comportés o ho fes millor, el meu pare no s’enfadaria tant o la meva mare no s’enfadaria tant». És a dir: tendeixen com a una autoculpabilització, i això també pot minvar la seva autoestima i la seva capacitat per sentir-se autònoms i forts a l’hora d’enfrontar la vida. També podem veure figures absents, aquests estils de criança on els pares són molt poc presents, no acompanyant en la major part de les situacions diàries i on el nen pot percebre que, d’alguna manera, potser no té o no desperta l’interès que necessita o la preocupació en les seves figures de cures, i per tant pot sentir com que no és prou important i això es podria traslladar a l’etapa adulta a aquells adults que no se senten prou estimables o que tenen por de ser estimats, i per això els fa por intimar en relacions més profundes. Perquè potser «jo no en soc mereixedor».

María Arcas. No soc suficient.

Rosa Molina. Això és.

María Arcas. Aquesta típica frase.

Rosa Molina. Un altre exemple que podríem parlar pel que fa als estils de criança seria el de la sobreprotecció. Seria just l’extrem contrari a aquest autoritarisme extrem del qual parlàvem. De vegades, si som excessivament sobreprotectors amb els nostres fills, els ho fem tot, no els deixem prendre decisions, no els deixem que s’arrisquin, que s’equivoquin, que caiguin… també estem donant un missatge, i aquest missatge pot ser el de: «Tu no ets suficient, no vals o no ets capaç». Per tant, també estem impactant en la seva autoestima: «Jo no en soc capaç, per això els meus pares es preocupen tant per fer-m’ho tot ells». I, per tant, ja estem marcant aquesta visió que d’entrada tindran sobre ells mateixos i també de com es relacionaran amb els altres. Finalment, volia posar l’exemple també d’aquell narcisisme que tenim tots, però que de vegades pot estar una mica més intensificat i més marcat en algunes persones. Aquest narcisisme que projectem als nostres fills. És a dir, jo com a pare o com a mare, puc voler projectar un ideal en el meu fill, que pot ser replicar-me a mi mateixa en el meu fill o un ideal que jo no vaig assolir i que vull que ell sí que hi arribi. Aquí succeeixen una mena de lleialtats invisibles en els fills cap als pares, on ells intenten respondre a això que el pare hi ha projectat. Intenten ser, per exemple, el millor atleta, el millor estudiant. I d’alguna manera es llencen tota la vida donant resposta a aquest desig que el seu pare o la seva mare hi va projectar. Hi ha una autora que parla d’això que es diu Alice Miller. Té un llibre que s’anomena «El drama del nen dotat», on destaca, efectivament, com el problema d’aquestes situacions és que, d’una banda, aquest nen ha pogut no ser capaç d’independitzar-se, abstreure’s d’aquestes projeccions dels pares i seguir el propi camí.

Aquesta fase en què en l’adolescència van sent cada cop més autònoms, comencen a identificar-se amb els seus iguals, necessiten rebutjar-los una miqueta i anar construint la seva pròpia identitat. Però quan jo he intentat agradar o intentant respondre a aquesta etiqueta que em van posar, puc perdre aquesta essència, que és una mica el que ve a descriure aquesta autora amb aquest drama del nen dotat. Així que, com veus, jo crec que hi hauria moltes maneres de parlar de com podem marcar els nostres fills sense adonar-nos-en, també, de vegades.

María Arcas. És clar, doncs, tenint en compte tot això que has parlat, les paraules que nosaltres utilitzem en la nostra criança i en la nostra educació són fonamentals per evitar aquesta mena de traumes.

Rosa Molina. És clar, al final les paraules construeixen realitats. Poden ser una eina tan potent com també poden ser un vehicle de mal. És a dir, que les paraules, el que diem, com ho diem, el to, la intensitat, les etiquetes que posem als nostres fills: «Ell és el maldestre» o: «És la nena bona». Les etiquetes ens marquen, no només per aquest caràcter negatiu. A vegades aquesta altra etiqueta aparentment benigna o positiva de «nena bona» també és una motxilla que podem portar a sobre durant tota la vida, oi? O també les paraules no dites, els silencis, allò que no sabem esmentar o posar en paraules. Si com a pares no som capaços d’identificar els estats emocionals dels nostres fills, aquests també tindran dificultats per expressar-los després. És a dir, quan som petitets necessitem que algú extern ens heteroreguli i posi en paraules allò que sentim. Per tant, si aquestes no són posades aquí, doncs també tindrem més dificultats en l’edat adulta. A més, els ajudarem també fomentant la seva autonomia, donant-los suport perquè s’atreveixin a prendre decisions, com dèiem abans, i que s’equivoquin. Però, compte, tot això sense oblidar i sense confondre amb el tema de no posar límits, perquè de vegades sembla que en aquests estils de criança dels quals ara s’està parlant tant no hi hagués límits i tot fos com molt simple en el sentit de validar i comprendre els nostres fills. No, això ha d’anar acompanyat d’aquests límits, perquè en el fons els límits els ajuden a sentir seguretat. Quan ells saben que hi ha uns límits entre el que està bé i el que està malament, d’alguna manera posar una miqueta entre el que és blanc i el que és negre, en el fons els està donant també autonomia.

Són com aquestes xanques a través de les quals o sobre les quals es recolzen per atrevir-se a explorar el món. Per tant, resumint, seria proporcionar un equilibri entre afecte, presència, sintonia, proporcionar autonomia i límits. Jo crec que amb aquestes cinc coses ja estem fent molt.

María Arcas. Abans hem parlat una mica de rebuig, i jo he sentit que les ferides emocionals de rebuig són les que més marquen. Ens pots parlar una mica més d’aquest tema?

Rosa Molina. Sí, efectivament menciono això del rebuig i a més també ho acompanyo del fet que no hi ha res més traumàtic que un altre ésser humà, en el sentit que no és el mateix que ens passi alguna cosa accidentalment, per exemple, que el nostre habitatge s’incendiï, perquè ens hem deixat un foc encès que realment algú amb la intenció de fer-nos mal incendiï el nostre habitatge. Pots imaginar que la vivència…

María Arcas. No és la mateixa.

Rosa Molina. No és la mateixa. Això ens marca, i és que necessitem pertànyer, és una cosa que va a la nostra essència com a espècie. Evolutivament això ens ha marcat tant que és el que ens ha permès de sobreviure. Pertànyer al grup, a la tribu, col·laborar per sobreposar-nos a les diferents situacions que es podien donar. Per això, quan ens sentim humiliats o rebutjats, hem vist que s’activen les mateixes regions cerebrals que quan experimentem dolor físic. Això ve d’uns estudis de l’any 2003 de la psicòloga doctora Eisenberger, que juntament amb el seu equip van veure estudis de ressonància magnètica funcional, és a dir, tècniques que ens permeten veure l’activitat cerebral, que es donava aquesta activació en regions molt similars. Més concretament a l’escorça somatosensorial i a l’ínsula, a zones d’aquestes dues regions cerebrals. Doncs bé, això és molt interessant perquè, com dèiem, actualment, per exemple, assistim a un gran nombre de casos on els adolescents experimenten aquest rebuig grupal a través del bullying, o com a adults també ho podem experimentar com dèiem abans en el cas de situacions d’assetjament laboral. I és com sentir-nos ferits de mort. Ens hem sentit rebutjats, no pertanyem i, per tant, realment és una qüestió de vida o mort, perquè així ho va ser en els nostres avantpassats. Sembla que aquestes ferides evolutivament continuen activant les nostres regions cerebrals que ens avisen d’una situació d’alarma. Tot això és molt complex, perquè potser algú que estigui escoltant aquesta explicació pugui dir: «Bé, aleshores, si el dolor emocional activa les mateixes regions que el dolor físic, potser es podria tractar amb analgèsics. ¿Ens podríem prendre paracetamol per calmar aquest dolor psíquic?».

Ara com ara encara no podem calmar-ho amb paracetamol. Sembla que… ja sabeu que el dolor psíquic al final és un tema més complex, més que simplement l’activació d’aquesta regió cerebral. A més, hauríem de parlar també d’aquest altre sistema nerviós perifèric i d’altres variables que influiran, perquè de fet fixeu-vos que és fàcil evocar un dolor emocional. Per exemple, si patim una traïció d’un amic, podem evocar-la al nostre cos, oi? Però evocar el dolor que sentim quan ens vam trencar una cama… Això és més complicat. És a dir que, encara que s’assemblen en alguns aspectes neurobiològics, també sembla que hi ha matisos que els diferencien. Però, en definitiva, totes aquestes investigacions de la neurociència venen d’alguna manera a recordar-nos que som éssers socials. Necessitem pertànyer a aquest grup i marcarà gran part de les experiències, diguem-ne, perjudicials del nostre món emocional que puguem sentir al llarg de la vida.

María Molina. Hi ha persones que són més resilients que altres, és a dir: són més capaces d’afrontar aquestes adversitats. Quins factors ens influeixen que siguem més o menys?

Rosa Molina. Sí, jo crec que tots som capaços d’identificar aquelles persones que mostren característiques que tenen a veure amb la seva manera de ser que els fa més fortes, més capaces, com el mateix nom indica, de resiliència, de deformar-se davant d’una situació complicada i recuperar la forma inicial, que és d’on ve el concepte de «resiliència». És un concepte de la física. Som capaços de sentir-nos constretes davant d’una situació adversa i després recuperar la nostra capacitat per expandir-nos i continuar explorant el món. Doncs bé, hi ha diferents variables. En realitat en podríem esmentar moltes. A mi em sembla molt interessant que hi hagi factors que tenen a veure amb la resiliència que a més no tenen a veure només amb nosaltres, sinó amb aquests estils de criança que hem esmentat abans, que també només el fet que els nostres pares ens hagin proporcionat aquest aferrament segur, hàgim aconseguit establir aquesta relació d’aferrament segur amb els nostres pares, ja d’entrada ens fa ser més capaços. També si hem tingut un model a casa mitjançant aquest aprenentatge vicari, que és aquest aprenentatge per observació dels models que tenim a casa, només per observar com els nostres pares afronten les situacions difícils, ja tenim més eines per ser més resilients. Per tant, és clar, jo et diria estratègies adaptatives i estratègies d’afrontament, que en el fons algunes ens venen de sèrie, però d’altres les anem construint al llarg de les nostres vides amb les experiències i dificultats que afrontem en primera persona amb els diferents factors que van intervenint en aquesta obra de teatre que seria la nostra vida. Aquí anirem desenvolupant aquestes capacitats i tindrem possibilitat d’entrenar-les i posar-les a prova. Aquí també podríem incloure eines que puguem tenir cadascun: hi ha gent que aconsegueix arribar a ser més forta evocant o posant en marxa facultats com ara l’art, expressar les seves emocions a través de l’art o a través de l’exercici físic, que és un dels millors reguladors emocionals que coneixem.

És a dir, que després, dins de tot això que hem anat construint, hi ha petites eines molt del dia a dia, quotidianes, que podem tenir a mà, que a més ens ajudaran també a resoldre d’una manera ràpida i àgil. Així que bé, aquests són una mica els exemples que podríem esmentar i que ens permeten distingir trets de més resiliència davant de menor resiliència. Però potser això queda una mica encotillat en l’individu i deixa fora altres factors que també influeixen en aquesta capacitat per ser resilients i que jo incloc dins del concepte de «redsiliència». És un terme al qual vaig arribar amb la meva germana Ana Molina. Ella és dermatòloga. Juntes tenim un podcast que recalca una mica la importància d’aquesta connexió ment-cos que s’anomena «De pell a cap». I reflexionant sobre aquest tema, concloem que en el fons, és clar, el terme «resiliència» és una mica injust en el sentit que sembla que ho diposita tot a l’individu, com si tot fos responsabilitat nostra. I en el fons, si ens n’adonem, no és el mateix ser resilient en una societat que en una altra, en una cultura que en una altra, o simplement anant a la família. No és el mateix ser resilient en una família que en una altra, des de la situació econòmica i social que té aquesta família a altres factors que tenen a veure amb la comunitat. Hi ha comunitats més preparades i més resilients per donar resposta a processos de recuperació que altres. Bé perquè s’han format, bé perquè estan més capacitats o bé perquè són societats més comunitàries, que posen més el focus en la família i en pertànyer a aquest grup on tots contribuïm que en societats més individualistes. Així que el terme «redsiliència» recalca, per tant, que som resilients com a individus, però també dins d’aquest context que ens envolta. És més fàcil ser resilient en una societat, en un àmbit, en un context personal, que és ja per si mateix també resilient.

María Arcas. I això està relacionat amb la flexibilitat en la reserva cognitiva?

Rosa Molina. Bona pregunta. És veritat que, ara que esmentes la flexibilitat cognitiva, jo esmentaria aquest factor com a factor de resiliència. Quan parlem de flexibilitat cognitiva ens referim precisament a la capacitat per adaptar-nos a situacions adverses, a la nostra capacitat per a la resolució de problemes, cercar diferents solucions a un mateix problema. Un exemple típic que això amb molta freqüència no ho fem, ho podem veure en aquesta forma de discutir que esmentàvem abans. Si jo discuteixo amb la meva germana, amb la meva mare o amb el meu pare, gairebé tots repetim els mateixos patrons i ho fem de la mateixa manera. Ser flexibles cognitivament implicaria que soc capaç d’observar com ho faig i cercar formulacions diferents d’aquesta manera de reaccionar. «Escolta, doncs provaré de fer aquesta altra cosa. Aquesta vegada no cridaré, o aquesta vegada no donaré aquest cop de porta». Entendre per què aquesta persona també està enfadada. No posar només el focus en nosaltres. Entendre que quan estem emocionalment desregulats, en aquell moment de la intensitat emocional, ens costa molt aplicar aquesta teoria de la ment i posar-nos al lloc de l’altre. Per tant, ja només el fet de saber-ho ens permetrà prendre més distància per buscar aquestes solucions, aquests pensaments alternatius. Això pel que fa a la flexibilitat cognitiva. Per tant, podríem resumir-la com aquesta capacitat per adaptar-nos i cercar noves solucions. I després el de reserva cognitiva, que també va en part de bracet, que són aquests estalvis cerebrals o aquesta reserva cognitiva que és bàsicament la capacitat que té el nostre cervell per esmorteir el cop o el dany de traumes sobrevinguts, dificultats emocionals que puguin venir. Un exemple de la consulta, que veiem sovint a les consultes de psicogeriatria i que té a veure amb el deteriorament cognitiu.

A vegades ens trobem… Imagina’t que a dues persones els fem una prova de neuroimatge, de ressonància magnètica, i veiem que tots dos cervells estan igualment danyats. Curiosament, tot i tenir les mateixes lesions cerebrals, podríem trobar-nos amb dos casos clínics diferents, amb dues formes de manifestació simptomàtica diferent. En un d’aquests pacients ens podríem trobar algú amb un rendiment cognitiu més o menys bo i en l’altra, amb les mateixes lesions cerebrals, veure una disfunció ja molt marcada, un deteriorament cognitiu evident. I un podria preguntar-se: «Com és possible si hi ha el mateix grau de lesió?». Doncs bé, això és possible perquè hem pogut construir aquesta reserva cognitiva que esmentava abans. Gràcies a la propietat del nostre cervell, que és la neuroplasticitat, aquesta capacitat per establir noves connexions cerebrals i, per tant, nous camins i noves rutes, quan jo he anat enriquint el meu cervell d’experiències, cultura, aprenentatge, exercici i d’un munt de variables que fan que aquest cervell s’hagi mantingut més saludable, malgrat aquestes microlesions, soc més capaç de compensar el mal. Aquestes microlesions que hem esmentat, és com si hi hagués altres rutes alternatives. Es va lesionar o es va malmetre aquesta carretera, però tinc dues carreteres més, i per això aquest pacient que té més reserva cognitiva, més camins, més rutes cerebrals, és capaç de compensar el mal millor que el que no ho ha treballat tant, el que no ho ha desenvolupat tant. Per això jo recordo aquesta reserva cognitiva, aquests estalvis cerebrals que hem de tenir més presents i sobre els quals podem influir d’una manera molt important.

María Arcas. Rosa, a consulta, quins són els problemes de salut mental que més et sols trobar?

Rosa Molina. Els problemes de salut mental que amb més freqüència veiem a la consulta són, sens dubte, els que estan relacionats amb l’ansietat i amb els trastorns afectius: el depressiu. Tenint en compte que dins del que és depressiu hi ha un espectre molt ampli que va des de les depressions adaptatives, més situacionals o reactives, a aquelles que tenen un component biològic més gran que anomenem endògenes. Dit això, la veritat és que fa la sensació que assistim a una època on hi ha molt estrès, i l’estrès actuaria com una cosa transversal en molts dels quadres que atenem a consulta. Des d’aquests quadres d’ansietat, que hem esmentat, a les depressions, a les somatitzacions o als quadres de somatització, i fins i tot d’altres com poden ser els trastorns de la conducta alimentària o les addiccions. Aquí potser el missatge és que és cert que assistim a un moment, jo crec, marcat a la història, amb aquests nivells d’estrès elevats i que de vegades confonem situacions adverses quotidianes del dia a dia amb patologies o amb necessitat d’anar a un psiquiatre o un psicòleg. Potser hem de recordar que la major part d’aquestes situacions entraran dins de la normalitat, de la quotidianitat de cadascú, que tindrem les eines suficients per afrontar-les, però que, de vegades, ens portarà temps. I, bé, si ja aquests símptomes que tenim, no és només un símptoma, sinó que són diversos, són prou intensos i prou limitants, és a dir, impacten en la nostra vida i no ens permeten portar la funcionalitat o realitzar la vida que féiem, aquí potser sí que és el moment de demanar ajuda. Però recordeu que tampoc s’ha de caure en aquesta psiquiatrització i psicologització de tot, sinó confiar una miqueta més en els nostres propis recursos i en la xarxa. I aquí reprenc el terme de «redsiliència», perquè no només som resilients com a individus, sinó que som «redsilients» dins de la nostra pròpia xarxa, dins de les nostres famílies, el nostre cercle d’amics i la nostra pròpia societat.

María Arcas. Rosa, com podem aprendre a regular les nostres emocions?

Rosa Molina. Podríem esmentar diferents estratègies de regulació emocional i maneres de millorar-les: des d’aquestes estratègies, com ja hem esmentat, que tenen a veure amb la nostra capacitat per posar en paraules el que sentim, d’altres que poden ser més sofisticades, com aquesta capacitat de resolució de problemes que també hem esmentat. Però a mi m’agrada recalcar que de vegades no hi ha grans secrets, sobretot per allò que podem fer per prevenir. Evidentment hi haurà situacions en què ja hàgim d’anar a demanar ajuda i serà una forma de regulació emocional. Demanar ajuda als que tenim a prop o fins i tot demanar ajuda a un professional. Però abans de fer aquest pas, hi ha tots aquests hàbits de vida saludable que val la pena recordar, perquè encara que tots els podem conèixer, de vegades ens n’oblidem. No els tenim presents, així que jo aprofitaré per portar-los aquí a aquest moment, recordar-los, perquè ens permet una mica reprendre-ho i posar-nos a funcionar de nou. Per exemple, cal revisar el nostre estil de vida pel que fa al que mengem, els excitants que prenem al llarg del dia, nivells de cafeïna… De vegades prenem en excés begudes excitants a últimes hores de la nit, la qual cosa al final acaba repercutint també sobre la nostra capacitat per tenir un somni reparador. És important dedicar-li el temps suficient al son en aquestes forquilles que ens donen aproximades entre sis i vuit hores en què el nostre cos i el nostre cervell es recuperen i són capaços de regular-se millor, perquè quan tenim insomni o dormim poc, estem més desregulats, estem més impulsius, més irritables, prenem pitjors decisions i ens costa molt més, per tant, aquest procés de regulació emocional.

Hem revisat, doncs, alimentar-nos, cuidar la dieta, dormir bé, practicar l’exercici físic… També hem avançat, que és un dels millors reguladors emocionals. La ciència ja ha mostrat com l’exercici físic, més enllà d’aquesta finalitat més física, pura i dura que tots coneixíem, aquests beneficis cardiovasculars o aquest benefici més estètic d’esculpir el cos té beneficis clars en les nostres funcions cognitives. Quan parlem de funcions cognitives ens referim a aquestes funcions com a més objectives de capacitat de memòria, atenció, concentració, capacitat visoconstructiva o de funció executiva. Parlem de funció executiva com la nostra capacitat per planificar-nos i organitzar tasques, entre d’altres.

Doncs bé, fent exercici físic s’ha vist que aquestes funcions milloren. A més a més, augmenten els factors de creixement neuronal, que és com l’aliment de les nostres neurones, el conegut BDNF. Això facilitarà, per tant, aquestes connexions de sinapsis neuronals per construir aquests caminets de què parlàvem abans. Ja hem esmentat l’exercici físic. També podríem esmentar mantenir aquestes relacions socials, que sabem també per la ciència, que són les que s’han relacionat més amb la felicitat i amb aquest estat de benestar. I a més recordem això de la corregulació. Gràcies als altres també som capaços de corregular-nos, perquè el nostre benestar depèn d’aquest estat d’equilibri entre l’autoregulació i la regulació a través dels que ens envolten. I, bé, jo crec que aquests pilars o aquests hàbits saludables que hem esmentat són sens dubte una clau que tenim a mà, que podem fer cada dia i que podem cuidar i que impactaran d’una manera molt important en la nostra regulació emocional.

María Arcas. Creus que donem prou importància a la salut mental avui dia?

Rosa Molina. Crec que avui dia s’està parlant molt de salut mental, s’està fent molt de soroll, fins i tot de vegades es pot dir gairebé que ja frega la moda. Hi ha qui es mostra com a crític, com que s’està parlant en excés. I la impressió que tenim els professionals és que si bé s’està parlant força de salut mental, i això jo crec que beneficia, encara que també pot tenir una lectura negativa, evidentment jo crec que sempre té una cara B de fenòmens ràpids com aquest que ha succeït, sobretot des de la pandèmia. Però la sensació, com deia, com a professionals, és que no tota la salut mental ha sortit de l’armari, com parlaven al titular d’alguns diaris no fa tant. I és que, si bé s’està parlant molt d’ansietat i de depressió, que és cert que és el més prevalent i el que més veiem a la consulta, hi ha altres trastorns que atenem que podríem englobar dins del que coneixem com a «trastorn mental greu»: l’esquizofrènia, el trastorn bipolar… i alguns altres que, tanmateix, potser encara hi continua havent estigma, tabú… i se n’està parlant poc. En salut mental ens agrada recordar que l’estigma té el mateix pes, o més, que la malaltia mateixa, i per això és un dels grans enemics a combatre. Hi havia un vídeo a xarxes socials que es va fer molt viral, on comparaven un quilo de múscul amb un quilo de greix i deien: «Quin pesa més?». Pesen el mateix, però és cert que el quilo de greix ocupa més volum. Doncs a mi m’agrada aplicar aquesta metàfora a la salut mental.

Realment un quilo de malaltia mental pesa el mateix que un quilo d’estigma de la malaltia mental. Però l’estigma de la malaltia mental ho envaeix tot. Ocupa més volum, més espai, ens inunda, ens enterboleix la mirada i acaba impactant en la nostra salut mental. Per això jo crec que lluitar contra aquest estigma, que com a societat siguem més conscients, més comprensius i interioritzem de veritat, no només a la superfície, el que implica i la importància de la salut mental, ens ajudarà enormement a la millora de la salut mental dels que ja estan acudint a consulta. Perquè jo puc tenir un trastorn bipolar o una esquizofrènia, estar fent un tractament adequat, sigui psicoterapèutic o farmacològic, i que realment la meva major limitació avui dia siguin les limitacions derivades del mateix estigma que jo percebo a la societat. Aquest estigma m’acaba limitant més que la meva malaltia.

María Arcas. Al teu darrer llibre has parlat sobre paraules de superació en diferents idiomes i amb diferents significats. La meva favorita és «henko», del japonès. Podries posar-nos diferents exemples i explicar-nos-els una miqueta?

Rosa Molina. Sí, efectivament, em va semblar molt interessant incloure aquestes paraules al llibre. Paraules de diferents cultures, en diferents idiomes, perquè és molt il·lustratiu d’una cosa comuna a l’ésser humà, que és aquesta capacitat per recuperar-se. Perquè a l’inici del llibre, també ho recordo, després d’un esdeveniment traumàtic, potser allò que més caracteritza l’ésser humà no és la fragilitat i la capacitat per trencar-nos, sinó la nostra capacitat per a la resiliència. De fet, això ho estudia molt el psicòleg Carmelo Vázquez, que després dels atemptats de l’11S van investigar sobre quina era la reacció més comuna i efectivament van poder evidenciar que hi havia un impacte molt important a la gran majoria de les persones. Els dies, setmanes i mesos després del succés, de l’esdeveniment traumàtic de l’atemptat terrorista, on es veien símptomes d’estrès agut molt importants. Però després, a llarg termini, la gran majoria no va desenvolupar un trastorn d’estrès posttraumàtic, que potser era el temor. Hi hauria una onada de trastorns en aquest sentit. Amb això, el que venen a mostrar o assenyalar aquests autors, com deia, és que allò que ens caracteritza és aquesta capacitat per a la resiliència. I reprenent aquestes paraules, «henko» implica una capacitat de reconstrucció de la qual ja no tornem, ja no tornem a aquest estat inicial. A mi em recorda el concepte de creixement posttraumàtic. El creixement posttraumàtic és just això mateix. És una cosa que afegim o que s’afegeix a la nostra manera de ser, a la nostra identitat, a la nostra manera d’entendre les coses i que suma.

Hi ha com un aprenentatge, hi ha una reestructuració de valors, hi ha un enfortiment de l’autoestima… En fi, una sèrie de canvis que ens permeten estar més forts per a futures situacions adverses després d’aquest procés que hem dit de transformació. Un altre terme que podem esmentar és, per exemple, el d’«emuna», que ve de l’hebreu, que fa referència a aquesta calma amb la qual podem connectar malgrat no tenir respostes per a tot en aquell moment o malgrat no ser capaços de tenir el control sobre el que ens passa. Pot ser una eina molt potent alhora, efectivament, de recuperar-nos i de reconstruir des de la calma. És com que aquesta calma ens dona seguretat. També em recorda aquesta paraula d’acceptació que hem esmentat abans quan dèiem que no acceptàvem, estem com en la lluita, ens desesperem, introduint variables d’estrès. Però la calma ens permet abordar el que ens passa amb més objectivitat i amb més capacitat per relativitzar i entendre. Una altra paraula que podem esmentar pot ser «wakmanta», del quítxua. Aquest terme també es refereix a aquest procés de reconstrucció, i jo crec que vincula molt bé amb l’anterior que ja hem esmentat: ser capaços de recuperar-nos després d’una cosa que ens ha ferit profundament. I finalment, per no esmentar-ne gaires més, i convidem els lectors a què puguin gaudir d’aquests termes al llibre…

María Arcas. Que són curiosos.

Rosa Molina. Sí, efectivament. És el d’«ibrat», que ve de l’urdú, que seria un aprenentatge després d’haver experimentat una situació molt complicada o difícil a la nostra vida. Aquest terme, «aprenentatge», que de vegades pot estar una miqueta injuriat, perquè les persones que han patit situacions molt complicades poden dir que haurien preferit no aprendre res. Haurien preferit no haver de passar per aquesta situació simplement i que no hi hagi per què haver-hi un aprenentatge. I és cert que això pot també efectivament malinterpretar-se i fer mal a aquells que ho han passat veritablement malament. Però és cert que aquests processos, al final, quan hem tingut una situació així, es donen. I, com dèiem abans, hi pot haver aquest creixement, que pot venir inesperat, que no és que estiguem buscant, però hi ha un aprenentatge que ens fa potser simplement ser capaços de prioritzar i ordenar els diferents aspectes de la nostra vida. Jo crec que això ja és un valor afegit.

María Arcas. Rosa, he après moltíssim. Ha estat un plaer xerrar amb tu de tot aquest tema i que posis en paraules de vegades allò que a alguns ens falla i que no sabem com dir.

Rosa Molina. El plaer ha estat meu. Gràcies per aquest espai i per aquest temps, per dedicar-lo a la salut mental.