“Ciències i Humanitats han d’avançar de la mà”

Zuberoa Marcos. Jimena, benvinguda.

Jimena Canales. Gràcies, Zuberoa, és un plaer ser aquí.

Zuberoa Marcos. Quina meravella poder tenir-te aquí per tota l’amistat que ens uneix. Jimena, tu t’has convertit en una historiadora de la ciència i en una escriptora molt reconeguda. I una de les coses més fascinants de tu, una de les coses que més em va impressionar de tu quan et vaig conèixer per primera vegada va ser que aquest interès teu per unir les humanitats amb la ciència és una cosa que has fet des de molt petita, des de la teva infància. I m’agradaria començar aquesta conversa anant cap enrere en el temps, a aquesta època. Tu vas néixer a Mèxic, a Ciutat de Mèxic.

Jimena Canales. Sí.

Zuberoa Marcos. I vas créixer a Monterrey.

Jimena Canales. Sí, sí.

Zuberoa Marcos. I vas decidir estudiar Enginyeria física industrial, de manera que dedueixo que t’agradaven molt els aparells i la tecnologia, etcètera. Correcte?

Jimena Canales. És clar. Gràcies, Zuberoa. Sí, efectivament, vaig créixer a Monterrey. Quan era una nena, la meva joguina preferida era un ordinador. Vaig aprendre programació en aquests llenguatges que ja no s’utilitzen, en BASIC, Logo, Pascal… Era el més divertit que un nen podia ser en els vuitanta. I després, efectivament, vaig anar a estudiar Enginyeria física industrial a la Universitat Tecnològica de Monterrey i d’aquí vaig anar a fer estudis de postgrau a Harvard, primer mestratge i després doctorat en Història de la Ciència. Per a mi és una trajectòria molt natural i em sorprèn que freqüentment a la gent li sorprèn. Com una dona mexicana arriba a ser historiadora de la ciència, però Monterrey és una ciutat industrial molt forta de Mèxic i a l’escola, en comptes de portar-nos a museus, ens portaven a veure les fàbriques. Monterrey ara manufactura cotxes, però és reconeguda per les grans indústries de l’acer, de vidre, del ciment, entre altres, també cervesa. I m’encantaven les fàbriques. M’encanta la cultura industrial i per això el meu primer amor en la història de la física va ser el segle XIX, que s’assemblava molt a l’entorn industrial d’on vaig créixer.

Zuberoa Marcos. Jimena, en quin moment vas decidir que realment al que t’anaves a dedicar més era a la història de la ciència i no tant a la part cientificotecnològica?

Jimena Canales. En acabar la carrera de Física, vaig saber que hi havia una matèria de postgrau d’Història de la Ciència, que jo no sabia que existia. Llavors, quan vaig saber que hi havia gent que es dedicava a això, em vaig posar contenta perquè em va donar la possibilitat d’estudiar precisament el que m’agradava, la ciència, la història, en comptes d’estar al laboratori fent-la o practicant-la, podia tenir una visió més distant i més global. Som molt pocs. No és una cosa molt comú, a les reunions anuals d’historiadors de la ciència són al voltant de tres-centes persones l’any, més o menys. I per a mi és alarmant pensar en el gran nombre de gent que hi ha fent ciència i el petitíssim nombre de persones que hi ha pensant sobre la ciència. Llavors sento que és una professió molt, molt important, que m’agradaria que més gent s’unís a això.

Zuberoa Marcos. Relacionat amb això que m’acabes de comentar, una pregunta que se li fa molt als historiadors és per a què serveix estudiar la història. Per a què serveix estudiar la història de la ciència? Què ens pot aportar conèixer els esdeveniments històrics, esdeveniments que van marcar o influir en el desenvolupament de la ciència?

Jimena Canales. Sí, és una molt bona pregunta i generalment la gent diu: “¿per a què serveix estudiar el passat?” El passat en realitat és exactament l’oposat a l’passat. El passat és el que és aquí, és el que s’ha deixat, el que es deixa. Llavors, en cap manera sento que estic estudiant una cosa que se’n va anar, estic estudiant una cosa que ha deixat marques. La història és la raó per la qual fem les coses com les fem i si volem canviar de forma de viure, de manera de pensar, l’única opció que tenim és estudiar el passat, perquè el passat és el que s’ha quedat. No és el que ja no hi és.

Zuberoa Marcos. Quan es llegeixen els teus llibres, una de les idees que es transmeten és que normalment et fixes en idees o en esdeveniments que no són els més difosos. Per exemple, parlarem una mica més tard dels dimonis, que és el tema del teu últim llibre, que es publicarà d’aquí molt poc. O el debat entre Albert Einstein i en Henri Bergson, del qual en parlarem de seguida. A què es deu aquesta predilecció que tens per aquests, diguem, esdeveniments no tan difosos?

Jimena Canales. Mai em va atreure estudiar la història dels reis, la història dels polítics, aquest tipus d’història no m’explicava la nostra realitat. No m’explicava per què passem tant de temps davant d’un ordinador, davant d’una pantalla. I és una cosa que cap dels cursos que s’oferien a Harvard em podien ensenyar. Llavors, vaig començar a fixar-me en la història en termes dels canvis tecnològics que, per a mi, explicaven molt més de la nostra condició present. Fins i tot dins de la història de la ciència, quan vaig entrar a estudiar, l’usual era estudiar els grans científics o alternativament, les grans màquines i jo vaig començar a estudiar coses molt més subtils, com la història del mesurament, de com han canviat les nostres maneres de mesurar.

Però si comences a pensar així, t’explica tant més, fins i tot quan vas a un metge, quan prens la temperatura, quan puges al cotxe o et multa un policia. Tot aquest context, que és extremadament important per com vivim, no s’estudiava ni tan sols dins de la història de la ciència, que també estava obsessionada amb aquests grans homes o grans màquines. Llavors, el meu primer llibre, la història de la dècima de segon, a vegades, faig broma que he escrit el llibre més llarg sobre el període històric més petit, però és una excusa per entendre canvis enormes de la modernitat, des de mitjans de segle XIX fins principis de segle XX.

Zuberoa Marcos. Jimena, vull parlar una mica de “El físic i el filòsof”, que és un llibre que s’ha traduït a l’espanyol recentment i allà et fixes en un d’aquests esdeveniments que comentàvem ara, que aparentment són irrellevants, però que quan els estudies t’adones que realment les implicacions van ser enormes i que de fet arriben fins a l’actualitat. Llavors, en aquest llibre parles del debat que va tenir lloc el 1922 a París, entre dues grans ments de l’època, però dues ments molt diferents: Albert Einstein i en Henri Bergson. M’agradaria que ens expliquessis què va passar en aquell debat.

Jimena Canales. Doncs sí, després de determinar el llibre de “La dècima de segon”, vaig topar amb aquest document on hi havia transcrit el debat entre Albert Einstein i en Henri Bergson. I jo, com a historiadora del segle XIX, sabia perfectament qui era en Henri Bergson i com a historiadora de la física, i tothom sap qui era Einstein. I vaig començar a buscar i hi havia molt, molt poca cosa escrita sobre aquest debat en la literatura sobre Einstein. I va ser en realitat el debat més sonat de l’època. Va ser tan sonat en aquesta època, com va ser oblidat després. I les raons, en part, que me’n vaig anar adonant per les que s’havia oblidat el debat, no s’havia explicat, eren perquè Einstein no va quedar tan ben parat com generalment pensem d’ell. I també és conseqüència de la repercussió del debat, que és aquesta divisió entre les ciències i les humanitats, on la posició d’Einstein va quedar com la correcta científicament i la d’en Bergson com una persona que no podia comprendre la ciència. Llavors que, per tant, estava equivocat en la seva interpretació d’Einstein.

Zuberoa Marcos. Perquè el debat va ser al voltant del temps i a la teoria de la relativitat de Einstein.

Jimena Canales. Sí, sí. El 1922, Einstein era una estrella. Era molt controvertit perquè era pacifista. Era jueu, alemany, va criticar des de la Primera Guerra Mundial el paper d’Alemanya en la guerra i va arribar a París i va ser un escàndol la seva visita per moltes raons, particularment per ser convidat pels francesos. Un científic que venia d’una nació enemiga, però no era representant del típic científic alemany, Einstein, tampoc.

Llavors va arribar a la Gare du Nord a París. Tenien càmeres i cinematògrafs, es va amagar, no li va dir a ningú quin era l’hotel on es quedaria. I tenim aquestes descripcions de gent tractant desesperadament d’entrar a les seves converses. I en una d’aquestes converses, la conversa del 6 d’abril del 1922, a la Société Française de Philosophie, hi havia en Bergson al públic. Llavors, et pots imaginar l’intel·lectual més important d’Europa, que també era un expert sobre el temps, en el públic. Va fer un comentari llarg. En Bergson, en aquesta època, estava escrivint tot un llibre, un llibre complet, se’ns diu comunament refutar, la teoria de la relativitat, però no era una refutació, una confrontació amb la teoria de la relativitat.

I Einstein va contestar en el debat amb una frase que va ser detonant. Va dir: “El temps dels filòsofs no existeix. ‘Le temps des philosophes n’existe pas'”. Llavors, d’aquí van començar a haver-hi comentaris des d’aquesta nit fins a anys després, i em vaig adonar que intel·lectuals com en Merleau-Ponty, en Heidegger, arribant fins a en Gilles Deleuze, hi feien referència i tornaven a fer referència a aquest moment històric.

I la meva sorpresa que, en la literatura, la gran literatura, tot el que s’ha escrit sobre Einstein, gairebé no esmenten aquest dia i aquest debat.

Zuberoa Marcos. Jimena, una de les conseqüències d’aquest debat va ser que el Comitè del Nobel va decidir atorgar el Nobel a Einstein el 1922, no per la seva teoria de la relativitat, sinó per la seva feina en l’efecte fotoelèctric. I la raó que van argumentar va ser perquè arran d’aquest debat consideraven que la relativitat encara era un tema en discussió. Quines són les circumstàncies històriques que van afavorir una cosa així, que és com molt sorprenent, que precisament un comitè del Nobel ignorés les dades empíriques de la ciència o les qüestionés d’aquesta manera?

Jimena Canales. S’ha d’entendre que en aquesta època les conseqüències tècniques de la teoria de la relativitat les acceptava en Bergson, les acceptaven altres físics que van contribuir, per exemple, en Hendrik Lorentz, que va fer les equacions, però no tenien aquesta mateixa interpretació sobre el temps. Per a ells, en Poincaré, en Lorentz, parlaven de reducció de temps dels rellotges, no del temps en general. I Einstein des de 1907 va començar a dir que el que es veia a les equacions i a les dades era la noció del temps i de l’espai en general i que caldria canviar tot això.

Llavors, dins de la comunitat científica s’entenia aquesta postura d’Einstein com una postura epistemològica, una postura filosòfica, no simplement científica. I aquest va ser el mateix punt que en Bergson va aixecar sobre la teoria, basat també Bergson en converses i discussions amb els científics. Llavors, una cosa que em va sorprendre quan vaig començar a fer la recerca és que en aquesta època no es podia dividir que els científics estiguessin a favor d’Einstein i els filòsofs, al costat d’en Bergson. Resultava a l’inrevés. Els científics i els físics més respectats d’Europa estaven amb en Bergson i no amb Einstein, pensant que darrere de la teoria de la relativitat hi havia una metafísica amagada.

Zuberoa Marcos. La sensació que dona és que, amb el pas dels anys, i sobretot amb l’auge de la ciència i de la tecnologia, la figura d’Einstein es va tornar encara més rellevant del que ja era en aquella època. La figura d’en Bergson es va esvair. Probablement avui dia hauríem d’explicar a molta gent qui és en Henri Bergson. I això és un procés que és interessant d’explicar i que m’agradaria que expliquessis una mica més, perquè té relació amb la importància que se li dona al coneixement científic, a la ciència, al que alguns anomenen la veritat científica, en el context de l’experiència humana. Avui sabem que Einstein tenia raó i que els seus models descriuen amb precisió com funciona l’univers.

Avui ningú ho refuta perquè avui vivim en una societat altament científica i tecnològica, i la ciència i la tecnologia són els posseïdors de l’última veritat, diguem. Però això no ho sé, no ha estat sempre així. Llavors m’agradaria que expliquessis tu una miqueta aquesta idea.

Jimena Canales. Sobre la ciència el 1922 i què se sabia i què no i per què en Bergson no és una persona tan coneguda com Einstein, gran part de la culpa la tenen Einstein i el debat. Perquè després de la intervenció d’en Bergson, Einstein estava molt enfadat. Es va llegir el llibre d’en Bergson i podem veure que va tenir dues postures, una de pública i una de privada. Llavors, en el diari de viatge d’Einstein diu que va llegir el llibre d’en Bergson i que creu que entén perfectament bé la ciència. Però en cartes i correspondències que va enviar, Einstein deia: “En Bergson comet un error i no pot ho pot entendre, perquè el seu error és un error de física. No és un error d’interpretació. I no ho entén perquè hi ha molt poca gent que pot entendre aquesta teoria tècnica”, que va ser una de les narratives de com es presentava la teoria.

Per tant, una cosa molt important del meu llibre va ser dir exactament què deia en Bergson, quin va ser l’error i Einstein tenia raó que, en tot el llibre, en el llibre d’en Bergson, hi ha un error sobre física. I això és al voltant de la paradoxa dels bessons. L’hem sentit a primària. Un bessó que viatja a la velocitat de la llum, torna a la Terra i veu que ha envellit menys que el seu bessó que es va quedar a la Terra. I en el llibre, en Bergson diu que això no passarà. En aquest moment, estem molt allunyats de poder fer aquesta prova científica, però el punt d’en Bergson no era aquest, no era tècnic. I moltes vegades es repeteix que ell accepta del tot tots els fets de la teoria de la relativitat, el que ell vol és anar més enllà i fer preguntes més profundes sobre quin és el que hi ha subjacent a aquesta teoria. Llavors, quan a Einstein li pregunten què és el temps, doncs ell, bàsicament, diu que el temps és el que mesuren els rellotges.

I en Bergson contesta: “Com és possible? Els rellotges van ser fets per nosaltres per a un propòsit, per anar a llocs i atendre esdeveniments que ens importen. Per tant, és absurd tenir una definició del temps basat en el que són els rellotges”. I hi ha una mena de circularitat aquí, què és un rellotge? És una cosa que mesura el temps. Què és el temps? És una cosa que mesura el rellotge.

Llavors en Bergson i la filosofia volia buscar una manera més profunda de pensar aquestes preguntes que no fossin simplement tècniques.

Zuberoa Marcos. Això és una constant si ho veus al llarg de la història i de la història de la ciència en particular. La ciència i la filosofia estan condemnades a rivalitzar eternament?

Jimena Canales. Espero que no. I quan vaig escriure el llibre jo no vaig pendre partit. El meu llibre no diu que Einstein és el guanyador o que en Bergson és el perdedor o el guanyador. I mentre ho estava escrivint i tenia versions, les donava als meus col·legues i tothom em deia: “Has de prendre partit, has de prendre partit. És intel·lectualment feble no prendre partit”. I va ser una d’aquelles qüestions que em vaig lliurar i vaig dir no, i molt clarament el que vull demostrar en el llibre és com es va fer aquesta bifurcació. Com es va tornar una espècie de diàleg de sords, que tenen ressons en moltes altres de les divisions socials i polítiques del segle XX, que és un segle molt dividit i un segle molt violent.

I mentre les ciències i les humanitats no puguin parlar i estar en diàleg i avançar conjuntament, crec que seguirem aturats en aquesta manca de comunicació i no abordarem els problemes més importants de la ciència, que s’han d’entendre de manera humanística. I també perdrem moltes de les preguntes més interessants que arriben del context científic cap a la filosofia.

Llavors jo argumento i em sento molt segura i optimista que estem en una època on, tant de bo, potser, puguem entrar en un altre tipus de diàleg entre ciències i humanitats. I espero que el meu llibre hagi estat una contribució, simplement per veure com es fa aquesta divisió, per no prendre partit.

Zuberoa Marcos. Què creus que es poden aportar l’una a l’altra? Perquè una de les qüestions que sorgeixen és: La filosofia sempre ha plantejat aquestes grans preguntes com: què és el temps? o, què és la consciència o l’origen de la vida?, que, de fet, han estat motors per a l’exploració científica i per a la innovació. Què s’aporten l’una a l’altra? Tu em comentaves com la ciència pot alimentar la filosofia.

Jimena Canales. Sí. Per això el tema del temps m’interessa molt. Jo penso freqüentment en la frase de Sant Agustí sobre el temps, que va ser escrita a l’Àfrica l’any 397 o 398, molt coneguda, que diu: “Què és el temps? Bé, si algú m’ho pregunta, no ho sé, si no m’ho pregunten, sí que ho sé”. Demostra que des de llavors tenim aquesta gran bifurcació entre els sentiments, el que coneixem intuïtivament i la racionalitat i una perd l’altra en aquesta formulació de Sant Agustí, et quedes en una o et quedes en una altra.

I sento que un diàleg renovat entre ciència i filosofia pugui també portar-nos a pensar de la racionalitat i la irracionalitat, el que és subjectiu i el que és objectiu d’una manera més completa i menys bifurcada. Quan dius que la filosofia pot ser un motor o que la ciència ha de ser un motor, no crec que hi hagi jerarquies i una frase que m’agrada una mica és que les ciències dures, com la física, tracten de problemes suaus, coses mesurables, fàcils, que es poden fer al laboratori i les ciències suaus, com la filosofia, tracten de problemes durs. Què volem a la vida? On anem? Per a què fem les coses? Volem posar un home a la lluna? Molt bé. Té reptes tècnics increïbles, però, volem posar un home a la lluna?

Zuberoa Marcos. Existeix avui en dia aquest corrent que segur que coneixes, que precisament advoca per unir tota la part cientificotecnològica amb les humanitats, una mica com en el Renaixement. De fet, totes dues formaven part d’un únic saber. Creus que això és suficient?

Jimena Canales. Crec que sí. Crec que és un començament i una cosa molt senzilla. Quan la gent em pregunta què podem fer, com podem unir la ciència i les humanitats, bé, comencem en l’educació i que els científics hagin de fer classes humanístiques, filosòfiques, d’ètica. I inversament, que la gent que estudia filosofia i ètica hagin de prendre cursos de la ciència.

Jo ​​soc molt partidària d’aquesta solució senzilla, factible.

Zuberoa Marcos. Jimena, ja m’ho has comentat una miqueta abans, però m’agradaria aprofundir en el teu interès en el concepte del temps, perquè els teus dos primers llibres giren al voltant d’aquest concepte i ens comentaves abans que t’interessen molt aquests temes que tenen aquest impacte tan gran en la cultura i fins i tot de maneres que, a priori, no en som conscients. És per això que vas dedicar dos llibres al concepte del temps? D’on ve aquest interès teu per el temps?

Jimena Canales. Gràcies, Zuberoa. Sí, bé, és una cosa que em pregunto sovint, i sí, està en la meva ment el temps constantment. És una pregunta que m’obsessiona, però moltes vegades, acaben les conferències o m’escriuen correus electrònics i em diuen: “Professora, digui, segons vostè, què és el temps?”. I jo contesto que la meva intenció no és saber què és el temps i els meus llibres no han tractat i no han volgut donar una altra resposta més a aquesta pregunta de què és el temps. El que a mi m’interessa és saber qui ha tingut l’autoritat de parlar sobre el temps. Qui ens diu què és el temps i entendre com ha canviat la manera de qui té l’autoritat.

Des dels teòlegs i els poetes als científics. Ara, si vols saber sobre el temps, probablement, llegeixes Stephen Hawking, un científic. Això és molt estrany. Abans del 1922, no anàvem a la ciència per saber què és el temps. Llavors, m’interessa el canvi d’autoritat perquè et diu moltíssim de la societat i del món modern.

Zuberoa Marcos. Jimena, m’agradaria, per anar acabant, parlar una mica del teu últim llibre, el que es publicarà d’aquí poc, sobre un concepte molt atractiu, els dimonis. Llavors, m’agradaria que ens expliquessis com et va sorgir l’interès pels dimonis i què són per a tu els dimonis de la ciència. Perquè quan un pensa en un dimoni, el que pensa és en una espècie de monstre o alguna cosa semblant. Però no és un concepte que tu tens de dimoni.

Jimena Canales. Gràcies, encantada de parlar del llibre recent que sortirà en uns mesos. Com vaig arribar al tema? Vaig arribar al tema des de dins. Em vaig adonar a través de llegir molts treballs tècnics científics, que els científics mateixos feien servir la paraula dimoni i usaven aquesta paraula dimoni quan encara no sabien què hi havia davant d’ells, quan no entenien el fenomen que estaven per analitzar. I això sempre em va sorprendre i va ser una cosa que vaig notar fa més d’una dècada. I vaig seguir acumulant i estudiant aquestes referències als dimonis. Com quan parlem amb els científics, com t’arriba una idea? Com et va arribar la inspiració? Moltes vegades parlen d’aquest moment. Eureka! Va arribar en el somni, un dia que vaig prendre moltíssim cafè.

Una irrupció d’un moment irracional que em va portar a aquest descobriment. Llavors, el moment de la ciència predescobriment ha estat com encaixonat en un moment puntual eureka. Però si veiem a través de la història, és molt comú el que succeeix en aquest moment i de les coses comunes que passen és aquesta referència als dimonis.

La raó per la qual sento que és important estudiar aquest moment predescobriment és que els científics mateixos se sorprenen freqüentment del que han descobert i gairebé sempre se sorprenen de l’ús subseqüent dels seus descobriments.

Einstein, amb la bomba atòmica, diu: “Jo mai vaig predir que es descobriria la bomba atòmica”. O en Niels Bohr quan va començar a fer mecànica quàntica, no hi havia avions, no hi havia ràdio i cap d’aquestes tecnologies, que estan molt relacionades amb la mecànica quàntica, van ser anomenades pels científics. Hi ha una espècie, en la ciència, de Frankensteins. Estan treballant en alguna cosa que després se’n va per si sola i té efectes i repercussions que no van poder ser previstos. Llavors sento jo que està relacionat aquesta manera de pensar en el desconegut com un dimoni.

Els dimonis són una cosa atractiva, que obsessiona als científics, que volen fer experiments per demostrar les seves teories. I tenen molt a veure amb els dimonis dels contes, amb els dimonis de la religió.

I també tenen molt a veure en el moment d’abans de la descoberta i en el moment després de la descoberta. Quan aquests dimonis estan ja creats, entren al món.

Zuberoa Marcos. El concepte de dimoni és com un interrogant que ajuda a avançar en el nostre coneixement sobre la natura.

Jimena Canales. Exactament. Però crec que és rellevant que l’interrogant ha estat concebut com dimoni, i m’agradaria pensar que si podem tenir una mica més de control o consciència sobre quins han estat els nostres interrogants, quines han estat les preocupacions, també podem tenir una mica més control sobre quina ciència volem que es faci. Tu ets entrevistadora i saps que reps la resposta segons la pregunta que fas. I crec que és important amb els científics començar a pensar més quines preguntes estem fent per tenir una mica més de control sobre quins tipus de ciència i tecnologia volem que hi hagi al voltant de nosaltres.

Zuberoa Marcos. Jimena, una de les idees que esmentes en el llibre, i ho has comentat també ara una mica, és com aquests dimonis al final han desencadenat avenços en diferents àmbits científics. Comentaves algunes aplicacions a la física quàntica, però parles també d’aplicacions en la neurociència i en altres camps. Podries posar-nos algun exemple més, igual en una altra disciplina científica?

Jimena Canales. Bé, començaré amb el primer dimoni que tracto en el llibre, que és el dimoni de Descartes, de René Descartes, que, en les seves meditacions, són molt conegudes i es fa ell aquesta pregunta: “Què passaria si un dimoni ara prengués el control dels meus sentits i instal·lés aquí una realitat alternativa?”. La resta de les meditacions de Descartes són mètodes per contrarestar aquest poder potencial que probablement li podria haver passat això, llavors és quan llegeixes el llibre de Descartes i no t’ho creus perquè parla de coses com “dos més tres són cinc”.

Dius: “Vaja, aquest és el gran filòsof”. “Un triangle té tres angles”, i també l’altra que diu: “un cercle és una circumferència al voltant d’un punt”. Les raons per les quals busca Descartes aquestes coses essencials són “aquest dimoni no em va poder robar aquestes veritats, no me les va poder robar”. I aquest és el començament mateix de la ciència.

El dimoni de Descartes és el dimoni que ens fa dubtar de les veritats al voltant nostre. Ha estat molt important per a la neurociència entendre com funciona el cervell, els sentits, però, d’altra banda, ha estat molt atractiu per als que han volgut tornar-se aquest dimoni. Llavors, la indústria del cinema, fins i tot la del teatre, Descartes aquí esmenta el Quixot, embogit, perquè no sap què és la realitat i què ve dels mitjans, de les novel·les de cavalleria d’aquesta època.

Llavors, tens molts avenços, d’una banda, en termes de lògica i matemàtiques i escepticisme, i també tens avenços tecnològics sensacionals, on la realitat virtual és, en realitat, un dimoni de Descartes fet realitat.

Llavors, aquest és un dels diversos exemples. N’hi ha un altre sobre el dimoni que va inspirar les computadores, el dimoni que va inspirar la bomba atòmica. I és aquest moment de recerca el que motiva aquests canvis, experiments en la ciència i la tecnologia.

Zuberoa Marcos. Jimena, tu sempre poses tota aquesta investigació que fas en el context de la societat i de com ajuda a comprendre millor la societat. Com aquest concepte de dimoni del qual m’estàs parlant ara ajuda a entendre el present?

Jimena Canales. Doncs, per exemple, estem en una pandèmia, no? I molta gent es refereix al virus, al COVID, com un dimoni. És una referència metafòrica, però et demostra que hi ha científics arreu del món tractant de comprendre una cosa que encara no entenen bé i la categoria usual per a aquestes coses és el dimoni. Llavors, si podem entendre com funciona aquest procés d’anar de les recerques a les respostes en la ciència, crec que podem entendre quines preguntes li volem posar a la naturalesa, en comptes de fer-ho d’una manera inconscient.

Llavors, jo voldria pensar que el meu llibre, en donar simplement la història, un recompte de com els científics han pensat aquests dimonis, pugui ajudar a generacions futures a pensar una miqueta més profundament quines són les preguntes que ells estan fent en aquest moment en el món que tenim al voltant nostre.

Zuberoa Marcos. Jimena, quina meravella parlar amb tu. Moltes gràcies per haver vingut i per haver passat aquesta estona amb nosaltres.

Jimena Canales. Genial, gràcies.