“Ciència i ficció, el futur es construeix ara”

Julio Rojas. Gràcies. Quan tenia vuit anys, al fons de casa meva hi havia una habitació, li dèiem l’habitació dels llibres. Era una habitació on teníem eines i coses de jardineria, però el meu pare la tenia plena de llibres i la tenia plena d’un suplement que era ‘Reader’s Digest’, on… Tenia tota la col·lecció des de l’any 50 fins al 60. I jo anava a aquella habitació dels llibres, els obria i buscava un cartell o una mena de publicitat sobre el futur. Sortien idees i imatges sobre com seria el futur l’any 2000. Jo sempre pensava: “Oh, l’any 2000 passarà això”. Eren imatges de cotxes voladors, de ciutats que tenien una forma espacial, de robots, d’unes cases amb uns dissenys estranyíssims… I sempre pensava: “En algun moment, viuré això”. I va arribar l’any 2000 i no va passar res. I no hi havia res d’això. Però vaig pensar també que l’ésser humà té una obsessió per configurar futurs perquè és intrínsec a la nostra cultura esbrinar què passarà. I per això fem llibres i per això hi ha una branca de la literatura, que al principi no era gaire ben vista, que és la ciència-ficció: la capacitat d’agafar un relat i projectar-lo en el temps i en el futur i avaluar què passarà en un any determinat, en una circumstància determinada o en un planeta determinat.

Tenim una obsessió per explicar històries. Tenim una obsessió per configurar escenaris futurs perquè som una espècie que té por de la mort, que és conscient de si mateixa, però que també vol millorar. Encara que sembli que no, és una espècie que vol millorar i no hi ha millor manera que visualitzar el futur. Passa alguna cosa amb les històries davant una foguera, després al cinema, després a les pantalles cada vegada més petites o pantalles més portàtils. Hi ha una obsessió en la humanitat de prendre una mena de relat, veure-la, compartir-la i generar comunitat, generar una mena de sincronia, on jo, com que estic veient la mateixa història que tu, em sento, junt amb tu, part d’una tribu. La cultura, la conformació de la nostra identitat com a espècie, es fonamenta perquè compartim històries. Els éssers humans expliquem històries i estem obsessionats amb el temps. Jo tinc la sort de fer ambdues coses amb la meva feina. Em dic Julio Rojas, soc guionista, soc escriptor i estaré encantat d’escoltar les preguntes i parlar-vos sobre el futur.

José Luis. Hola, Julio, em dic José Luis i voldria saber com va començar la teva carrera com a guionista i si sempre vas pensar que et dedicaries a això.

Julio Rojas. No, no, pensava primer que em dedicaria a la geologia. M’agraden molt les pedres, soc un obsessionat de les pedres. Tinc un hobby, inclús, actualment, que és buscar tresors amb aquelles maquinetes. Busco meteorits. M’agraden les pedres. M’agrada polir les pedres. I pensava que em dedicaria a això. Però, de sobte, el meu dentista va veure que un queixal del seny, un tercer molar, estava sortint en mala posició i em va portar a la Facultat d’Odontologia. Jo anava amb un llibre, que és un llibre de Sabato que es diu ‘El túnel’. La protagonista d’‘El túnel’ es deia María Iribarne i la dentista que em va atendre es deia María Iribarne. I vaig dir: “Aquí hi ha una connexió”. I, de sobte, veig que la resta dels odontòlegs estan polint coses com pedres. I em va encantar. Així que vaig decidir estudiar Odontologia. Res a veure amb la ciència-ficció o amb escriure. Jo escrivia des de ben jove. El meu pare tenia una Remington portàtil. Ell tenia una fàbrica d’armilles i tenia, a la seva fàbrica, una Remington portàtil. I un dia me la va regalar amb una raima de fulls. Sempre he pensat que, si hagués tingut la màquina d’escriure sense la raima de fulls, sense els fulls, no hauria fet res. Però hi havia la combinació de les dues coses. I un dia vaig posar un full i vaig començar a escriure. I no he parat d’escriure cada dia. Però era dentista, estudiava Odontologia, no tenia res a veure amb el tema de l’escriptura. A la tarda escrivia, com un hobby, fins que, en un moment, en una reunió social, uns productors em pregunten què faig i jo els explico que m’agrada escriure. Els explico que m’encanta explicar històries i em conviden a un taller de guió.

Van ser molt generosos perquè era un dentista que estava interessat a escriure. I des d’aquell moment vaig comprendre que es podia escriure cinema mitjançant paraules. I després vaig comprendre que les paraules també servien per escriure en un altre format, com sèries. Però les paraules també servien per escriure i per representar coses en so, com una audioficció. I aquí vaig començar una ruta de narrar històries basat simplement en el fet que anava amb un llibre en un moment a la meva vida, vaig trobar una màquina d’escriure amb un parell de fulls i també vaig tenir un bon incentiu de dos desconeguts que em van ensenyar guió. Vaig començar, aleshores, a escriure guions de cinema. Vaig tenir l’oportunitat que directors xilens molt generosos van confiar en mi, van confiar en un dentista, van confiar en algú que no tenia res a veure amb el món cinematogràfic i em van encarregar un parell de pel·lícules. Vaig escriure una pel·lícula sobre una cosa tan absurda com era la guerra entre Xile i l’Argentina, una guerra que no va ser, però que va estar a punt de ser. I em va semblar absurda, no només la dinàmica de la guerra, sinó la relació que es podia produir entre joves que no tenien res a fer en una estepa de la Patagònia, sense cap límit, a causa de la demència de dos dictadors. Aquesta va ser una pel·lícula anomenada, ‘Mi mejor amigo’, que li va anar molt i molt bé. Després, també vaig escriure una pel·lícula sobre el que passaria en un matrimoni que fracassa, en una festa de matrimoni, en una boda, que fracassa, on la núvia diu al càmera, el típic càmera de matrimoni: “Si us plau, passi el que passi, no deixis de gravar”.

I es diu ‘Sábado’ aquella pel·lícula. I el càmera segueix les indicacions, i es destrueix el matrimoni, però ell continua gravant. És una pel·lícula a la qual també li va anar molt bé. Després, vaig escriure ‘En la cama’, que era una pel·lícula que només succeïa en una habitació i en un llit. Després, vaig escriure una pel·lícula que només succeïa en una casa i a les habitacions d’una casa quan el protagonista diu que marxarà i es comença a acomiadar de la gent abans de sortir per la porta: es troba amb el seu passat, es troba amb les relacions que havia deixat, perquè venia de fora del país, es troba amb el seu gran amor i marxa de casa. I aquesta va guanyar un Goya i la va dirigir Marías Bize, ‘La vida de los peces’. També he fet altres coses. I l’últim que vaig fer va ser en el món de les audioficcions: vaig fer una ficció anomenada ‘Caso 63’, que li va anar molt bé al món perquè era un món postpandèmia, un món que estava obsessionat amb el que passaria amb el futur i venia un paio que deia ser un viatger en el temps que ens volia explicar què passava en el futur. I crec que això va connectar molt amb la gent i va ser una mena de fenomen de boca a boca. I, ja que estem parlant del futur, les paraules de la gent generen un futur en les altres persones. És impressionant, si un pogués comprendre el dibuix complet de les causes i efectes, com que algú et digui: “Ep, escrius molt bé”, com va dir el meu professor de Castellà, el senyor Manuel Jara, o el meu millor amic, que escrivia molt bé, que em deia: “Has de seguir escrivint”… Què hauria passat si ells dos m’haguessin dit: “No escriguis?”. O si algú, veient-me escriure amb una màquina Remington mecànica m’hagués dit: “No perdis el temps”. Les paraules són tan importants… Bé, i d’això tracta tot, de les paraules.

Chico 1. Julio, com estàs? Vaig estudiar Cinema i un, des que entra a l’escola, una de les frases que més sent és que la realitat sempre supera la ficció. Però hi ha un cas històric dins de la història dels mitjans de comunicació, que va ser l’adaptació de ‘La guerra dels mons’, d’Orson Welles, a la ràdio, i tot el que va provocar. I és un cas que parla de tot el contrari. En aquest sentit, la ficció acaba superant la realitat. En Julio és dels que creu que la realitat supera la ficció o que la ficció supera la realitat?

Julio Rojas. Molt bona pregunta. Jo crec que hi ha un límit molt difús entre la realitat i la ficció, en primer lloc. La relació entre ciència i ficció i la ciència-ficció es fonamenta en el fet que segueix les lògiques de la ciència. Per exemple, un drac, lògicament, no pot vomitar foc. Seria un territori que vindria des de la fantasia, que seria una línia que un podria traçar, coses inexplicables que no poden ser definides pel món de la ciència. Però una nau espacial sí que pot llançar un raig làser en una Estrella de la Mort. Ens sona raonable. Ens sona lògic que la tecnologia es podria aventurar a generar això o a fer ponts espaciotemporals o a reduir una nau espacial a uns petits microns i viatjar per l’interior del nostre cos. Encara que soni molt estrany, sí que podria succeir en el nostre imaginari, però no podria succeir que un mag de barba de sobte llanci un raig amb un pal i combati amb una criatura i digui: “No passaràs!”. El que va passar amb el teatre Mercury i amb la gran adaptació de ‘La guerra dels mons’, que ve d’un braç de la ciència-ficció que té a veure amb la invasió extraterrestre, és que va agafar el públic en un moment especial de la seva història on hi havia molta paranoia amb l’altre: l’altre en relació amb un altre sistema polític, l’altre en relació amb l’enemic. I venia d’un mitjà que era un mitjà molt veraç.

Perquè és molt diferent anar a una sala de cinema, seure en l’obscuritat, que vinguin uns crèdits i després que comenci una narració on un comprèn que el que està mirant és una construcció fictícia que hi hagi un programa de música, el programa de música s’interrompi i passin a una notícia on la notícia es comença a relatar en primera persona, on un es comença a imaginar exactament aquests monstres estranys que surten amb tentacles d’aquests cràters que venen i que acaben de caure i que ve una invasió real extraterrestre. No només… Ara està en qüestionament quina va ser la magnitud d’aquesta paranoia. Molta gent diu que no va ser tant. Hi ha certs estudis que diuen que tampoc va ser tant, però, definitivament, sí que va causar un renou mediàtic gegant. No només als Estats Units, a Xile també va morir una persona d’un atac cardíac. Perquè es van fer les mateixes representacions a diferents països i vaig llegir l’altra vegada que, a l’Equador, hi va haver tant de pànic que, quan la gent es va adonar que havia estat una ficció, va embogir d’ira i una turba va cremar la ràdio amb morts. La sensació de les nostres pors, quan s’amplifiquen, genera dues coses: una estranya atracció, ens volem espantar, però ens volem espantar fins a un cert moment, però quan no comprenem la diferència entre la realitat i la ficció, aquí ja ens deixa d’atreure i ens posem refractaris. Per això és tan complicat el tema del deepfake, les fake news o aquesta revolució de les coses artificials que irromp a la nostra vida.

Perquè, si hi ha una cosa que teníem clara, que l’espècie humana tenia clara, i que la ciència-ficció ha advertit que pot passar, és que es desdibuixi el que dius del límit entre realitat i ficció i que no puguem distingir si algú que es troba a l’altra banda de la pantalla és real o no, és humà o no. El que pot passar i que passarà, no només perquè ho hem vist en pel·lícules i llibres, sinó perquè la nostra intuïció ens diu que va cap allà, la direcció dels esdeveniments, és que, ben aviat, cada vegada que tinguem una reunió, una videoconferència o una simple videotrucada, a l’altra persona li demanarem les claus del dia per comprovar que realment és un humà qui es troba a l’altra banda de la pantalla. Aquesta paranoia que ens produeix mirar pel·lícules que tenen a veure amb invasions extraterrestres, un gènere molt important de la ciència-ficció, el gènere de la invasió, té els seus fonaments seriosos. Stephen Hawking tenia por que ens comuniquéssim amb civilitzacions extraterrestres perquè ell, amb molta raó, deia que no tenim bones experiències quan una civilització que és tecnològicament més avançada, ni tan sols més intel·ligent, perquè no té a veure amb intel·ligència, sinó que té a veure amb recursos com armes, com virus, com acer, com el gran llibre de Jared Diamond, que és ‘Armes, gèrmens i acer’, i que us recomano que llegiu, que té a veure amb per què certes civilitzacions envaeixen, depreden i fan genocidis respecte a d’altres…

Aquesta paranoia podria ser real perquè, si ve una civilització extraterrestre més avançada, potser ens colonitzen, potser es queden amb els nostres recursos i potser ho passem malament. Després, comentarem que també hi ha extraterrestres bons, però en aquest moment, la paranoia podria ser: “És clar, no ens convé que ens envaeixin, millor quedem-nos en silenci. No enviem senyals a l’espai”. Aquesta era la gran por de Stephen Hawking. I a vegades també la realitat supera la ficció. Com no ha de ser ciència-ficció el fet que estiguin posant xips en un cervell perquè algú pugui controlar un ratolí o pugui controlar tecnologia domòtica des del seu cervell? Això és ciència-ficció. De fet, el nom de la tecnologia té un nom que ve d’una altra línia: telepatia digital. Es pot fer? Ho estan fent ara. Neuralink ho està fent. Com no ha de ser ciència-ficció veure un cotxe autònom on hi ha algú que està parlant per telèfon, però no hi ha un xofer al davant? Ho hem vist. Com no ha de ser ciència-ficció el fet que hi hagi edició gènica i un bacteri pugui anar i, com si fos una pel·lícula, tallar el gen dolent que causava una malaltia genètica i substituir-lo per un de bo? Com no ha de ser ciència-ficció el fet que el futuròleg més important del moment, Kurzweil, digui que podem assolir la immortalitat en deu anys? El que és bonic de la ciència-ficció és que en aquesta projecció cap al futur els autors de ciència-ficció tenen la llibertat de generar imaginaris que poden ser o que no podran ser mai, però fan l’intent que hi hagi una lògica de futur i, en aquesta lògica de futur, es generen invents, es generen projeccions que després la ciència recull. És com si la ficció llancés la pedra i la ciència corregués a recollir aquesta pedra.

La ciència-ficció no només es posa en la ment dels escriptors i genera futur, sinó que es fica en la ment dels científics i genera científics. No hi ha un sol científic que no hagi estat influït a la seva infància o a la seva adolescència per algun llibre o per alguna pel·lícula de ciència-ficció. És tant així, està tan mesurat que un podria denominar, i es denomina, efecte Scully a l’efecte que va produir Dana Scully, el personatge de Gillian Anderson a la sèrie ‘Expedient X’, a la influència que va generar en milers de dones científiques que van prendre la decisió de seguir una carrera de la ciència, de les matemàtiques, de les enginyeries, de la medicina, influïdes per Dana Scully. Per exemple, a ‘Star Trek’, una sèrie emblemàtica, vèiem que es comunicaven als planetes amb mòbils, però era molt abans dels mòbils. O a ‘2001: Una odissea de l’espai’, un veu que en una escena hi ha una tauleta, però no hi havia tauletes. O la mateixa ‘Frankenstein’ de Mary Shelley. Ella estava influïda per la ciència, pel corrent galvànic, que feia que, si s’aplicava en els músculs de les granotes, es contreien, per descomptat. I ella pensa: “I què passa amb un ésser humà?”. Però, finalment, de què parla Mary Shelley amb ‘Frankenstein’? Parla de la possibilitat d’agafar teixits orgànics i alterar-los artificialment. Éssers artificials. Clons. Edició gènica. La majoria dels escriptors de ciència-ficció ho han encertat i ho continuen encertant.

Quan mirem la pel·lícula ‘Blade Runner’, veiem que hi ha un home que ha de decidir si algú és artificial o real. Estem molt prop d’això. També es va especular… Perquè en un món on venen els androides, la intel·ligència artificial, et truquen per telèfon i et poden fer un frau, la possibilitat de caure en la trampa de no reconèixer que algú és humà o artificial és una cosa que passa avui i que va ser, d’alguna manera, prefet. Al ‘Viatge a la lluna’ de Jules Verne, hi havia milers de maneres de generar una nau espacial, però ell va generar una nau balística. Increïble, el 1865. O el Nautilus, el submarí de Jules Verne, que emula i imita els moderns submarins nuclears que poden estar mesos i mesos en el fons del mar. Per això, és un truc molt bo llegir ciència-ficció, perquè ens diu què passarà, potser, a la nostra vida immediata. A vegades, només cal unir els punts per predir el futur i no predir el futur en una magnitud gegant o exacta, sinó preveure que alguna cosa ocorrerà. Jo crec que tot escriptor de ciència-ficció ha percebut això, que sense voler s’ha avançat als fets. Alguns, com Jules Verne, ho han encertat perfectament i, inclús, us ho explico, jo en un moment, a finals del 2019, estava escrivint una sèrie sobre una pandèmia. Era una sèrie que es deia ‘Vostok’. Tenia a veure amb el fet que, a l’Antàrtida, hi ha un llac submarí anomenat Vostok, que és una bombolla segellada fa milions d’anys. I vaig llegir una notícia… És important que els escriptors, els guionistes… s’alimenten no només de llibres i de pel·lícules, sinó de les notícies casuals.

Vaig llegir una notícia que uns científics russos volien perforar el llac Vostok. Aleshores, vaig dir: “Mira, aquí hi pot haver una sèrie o una pel·lícula, perquè, en perforar el llac, hi ha microorganismes per als quals no tenim immunitat, i un d’ells podria contaminar un tècnic i aquest tècnic podria anar al continent en un submarí i es podria generar una pandèmia”. Aleshores, vaig explicar això als clients de la sèrie. I un em va dir: “I què és una pandèmia?”. Li vaig dir: “Mira, explicaré una bogeria. A la Xina, ara, a Wuhan, hi ha unes pneumònies atípiques, probablement produïdes per un virus. Si tot anés malament, si tot anés molt malament, l’any que ve estaríem confinats tots en una pandèmia”. I tots van riure, per descomptat. I, en un moment, jo, que havia tingut amics epidemiòlegs, començo a esbrinar què passarà. I els meus amics deien: “Sí, sembla que ve una pandèmia”. I recordo que anava a l’aeroport i en un taxi dic al taxista: “Et donaré un consell abans que em deixis a l’aeroport: compra gel hidroalcohòlic, compra màscares, perquè ve una pandèmia com a la pel·lícula ‘Contagi’”. I ell em mira com si estigués totalment boig i em va fer baixar ràpidament del taxi. Però aquí vaig comprendre, quan el vaig mirar als ulls i ell em mirava com si jo estigués boig, que realment el context genera la possibilitat que algú estigui completament fora de la realitat o sigui un anticipant de la realitat.

Per això vaig escriure una sèrie anomenada ‘Caso 63’, perquè aquí un pacient deia exactament el mateix que jo al taxista. Deia: “Ve una pandèmia gran”, i la metgessa el tractava com si fos un pacient que tingués problemes de salut mental. Parlem d’un món, d’un decenni, impossible, on la ciència-ficció i la realitat, on la ciència i la ficció, ja no tenen límit i forma part del nostre món i hem d’estar preparats per abordar i comprendre que vivim en un món completament diferent d’on van viure els nostres pares.

Noia 1. Hola, Julio. Acabes de parlar sobre els extraterrestres, i jo et volia preguntar per què creus que la ciència-ficció ens els sol pintar com uns éssers molt dolents que venen a destruir la Terra i com t’imagines la seva possible arribada a aquest planeta.

Julio Rojas. La idea que ens envaeixi una civilització superior té riscs. Hi ha relats de ciència-ficció on venen, es fan els nostres amics, però després comprenem que ens menjaran. O venen, es fan els nostres amics, però després ens esclavitzen. I també hi ha els extraterrestres Spielberg, aquests grisos que venen a ‘Encontres a la tercera fase’ i que semblen tenir bones intencions. La possibilitat que una cultura vingui amb bones intencions o males intencions ha estat especulada en tota la ciència-ficció, però en el que sembla que hi ha un acord és que el primer contacte podria ser imminent, i quan el primer contacte es produeixi, hi haurà gent que prepararà aquest contacte, com a la pel·lícula ‘Arrival’ o ‘L’arribada’, on el contacte es produeix i és necessari interpretar les intencions del visitant. Les intencions del visitant tenen a veure amb el mateix. És un visitant que té bones intencions o males intencions? Per això la lingüista d’aquesta pel·lícula, que és un llibre de Ted Chiang, que també us convido a llegir, que és ‘Exhalació’, intenta comprendre el que ens volen dir. I, en aquest cas, és un regal, el regal de la comprensió que el llenguatge pot alterar el temps. Una proposta meravellosa i que canvia la nostra percepció de la realitat. Però també, en altres pel·lícules, com ‘Mars Attacks!’, ens intentem comunicar amb els marcians que venen de Mart i ens destrueixen.

A ‘Encontres a la tercera fase’, es produeix un intercanvi, i la música i les matemàtiques són l’equació que ens permet comunicar-nos amb ells. El llenguatge, les matemàtiques, la música són estratègies d’enllaç. Però, també, recordeu la pel·lícula ‘Contacte’? Jodie Foster es fica en una càpsula, viatja per un portal, es comunica amb un extraterrestre a través de la figura del seu pare, que és un recurs força vàlid i que s’explota molt en la ciència-ficció, que és que l’entitat extraterrestre pren la forma d’algú proper a un per poder-se comunicar. I li fa un regal on diu: “Hi ha molta vida a fora”. A les pel·lícules i als esdeveniments finals, aquesta científica o el científic és jutjat o descreuen del que ha viscut, de la seva pròpia trajectòria personal. No obstant això, hi ha extraterrestres que sembla que tenen bones intencions. I també, en el món de la ciència-ficció, aquests extraterrestres sembla que inclús generen una evolució humana. Van venir abans, van formar civilitzacions desaparegudes i van generar grans estratègies i grans invents que van beneficiar la humanitat. Això ho hem vist inclús en pel·lícules de Marvel com ‘Eternals’. L’important és que els extraterrestres o els éssers interdimensionals o els éssers transtemporals, siguin com siguin els visitants, són un mirall de les nostres pròpies pors, les nostres pròpies debilitats, i ens fan veure quina és la nostra relació amb l’altre.

Noi 2. Hola, Julio, com va? Admiro molt les persones que imaginen coses perquè al final nosaltres les puguem gaudir. Voldria que em parlessis sobre el teu procés creatiu com a guionista, és a dir, com ho fas.

Julio Rojas. Mira, està ple de llibres on guionistes tenen una tècnica per generar el seu procés creatiu o per avaluar els guions, o hi ha conferenciants que et diuen com escriure un guió. Finalment, crec que cada autor té la seva pròpia tècnica, i cada tècnica és vàlida personalment. A vegades, pot ser replicada i, a vegades, no serveix. Jo he pres de diversos autors alguna tècnica, he pres de diversos autors alguna mena de truc. I el que crec que és el més important per a mi és dibuixar. Jo, al començament d’una història, dibuixo: ho dibuixo tot, dibuixo esquemes, dibuixo mapes, dibuixo els noms dels personatges. Tinc molt mala memòria. Aleshores, ho he de veure. La María: qui és el marit? Qui és el fill de la María? Qui és la millor amiga de la María? Vaig dibuixant esquemes complets del personatge. També comprenc que dir “María” com a personatge és dir res, perquè hem de comprendre quins són els rols de la María a la història. I la María s’obre i la María és veïna i la María és la millor amiga, la María és amiga, la María és filla, la María és joiera. Cadascuna d’aquestes línies genera una història. Quan un veu una història, no veu aquestes divisions, aquestes clonacions de la María, sinó que veu un personatge completament multidimensional. I un diu: “Ah, mira, que complicat escriure sobre això”. Però és més fàcil quan un disgrega el personatge i fa petites parts del personatge que és allà. El segon que jo faig és determinar exactament quin personatge té el punt de vista en la història. Una història la podríem concebre com un camp de joc on hi ha un univers i on hi ha personatges que interactuen en l’univers i que segueixen una ruta, una ruta termodinàmica del temps, una fletxa del temps. No poden anar cap enrere, van sempre cap endavant.

Com que jo tenia aquesta formació d’odontòleg, sempre se’m va quedar al cap que les històries s’assemblen molt a la història natural d’una malaltia. En una història, hi ha un territori en equilibri al començament, després hi ha un territori vulnerable… És com quan t’has de refredar o tenir una grip: tens les defenses baixes, és un territori d’alteració, però invisible. Ningú s’adona que té les defenses baixes. Però arriba un esdeveniment de fora, un virus, un bacteri, i emmalalteixes. En una història, és el mateix. Hi ha un personatge que té un territori d’inestabilitat, de vulnerabilitat. Arriba alguna cosa des de fora, l’amor, t’acomiaden de la feina, fas un viatge, coneixes algú i es produeix una crisi. I el que veiem al cinema, a les sèries, als llibres, són malalties de tota mena. La malaltia anomenada enamorar-se, la malaltia anomenada assaltar un banc, la malaltia anomenada combatre un psicòpata, la malaltia anomenada agafar un anell, deixar-lo en un volcà i tornar a la Comarca. Malalties, crisis, que finalment es resolen, però que tenen alguna cosa en comú: deixen seqüeles. I el que un veu al cinema són personatges que segueixen una ruta de malaltia i acaben amb una seqüela, i una seqüela és immunitat, alteració, i no seran mai iguals que al començament. Encara que a vegades sí, com a ‘Retorn al futur’. A ‘Retorn al futur’, el personatge comença i acaba igual. Sembla que comença i acaba igual, però quan acaba la pel·lícula, podria reflexionar sobre el fet que les causes i els efectes generen conseqüències.

Noi 3. Hola, Julio, com estàs? Avui dia, amb la intel·ligència artificial, qualsevol pot escriure una història. Hi ha guionistes que hi estan a favor, i d’altres, en contra. A tu què et sembla?

Julio Rojas. Hi ha molta por que una intel·ligència artificial pugui generar processos creatius. Hi ha molta por que una intel·ligència artificial pugui clonar veus, actuacions. És real aquesta por? Completament real. Podem fer alguna cosa contra això? És ingenu pensar que un grup de guionistes ometrà l’eina anomenada intel·ligència artificial amb una finalitat ideològica. És romàntic, però és un tsunami. Aquest tsunami arribarà i ens sepultarà a tots. És millor aprendre a surfejar aquest tsunami. És millor comprendre les eines de la intel·ligència artificial, utilitzar-la com una eina en la seva perspectiva, procurar que ningú l’agafi per generar en si mateixa històries, perquè això seria èticament qüestionable. Puc jutjar algú que ho fa, puc jutjar… Jo podria, per exemple, dir a una intel·ligència artificial: “Fes-me un guió complet d’una pel·lícula”. Tinc alguns anys escrivint guions. Ningú podria dir: “Bé, perquè ho fas tu…”. Ho podria fer com un joc o de debò. El meu veí és psicòleg. No escriu guions. Però l’altra vegada em va dir que li agradaria a vegades escriure. Imagina’t que explica i demana a una intel·ligència artificial que faci una novel·la, però que la faci completament, i després ell la signa. Hi ha llums vermelles que em genera aquesta opció. L’opció d’agafar l’autoria humana i passar-la a una entitat artificial genera molt de problema ètic, crec, en tots. Agafar la teva intel·ligència i la teva creativitat i servir-te de la intel·ligència artificial perquè reforci les teves idees em sembla el més vàlid del món.

Per exemple, vaig escriure una audioficció on els protagonistes de l’audioficció, en el món de la ficció, era un glaciòleg, o és un glaciòleg, i una intel·ligència artificial a l’Antàrtida. I interactuen. Al començament… Això ho vaig escriure fa diversos anys. Diversos anys en són molt pocs: 2021, 2020-2021. Però en el món de la intel·ligència artificial són com 40 anys, perquè les primeres intel·ligències artificials en relació amb les d’ara han evolucionat. Això és el que espanta, fa molta por només fer una intuïció o fer una mena d’especulació de què passarà en cinc anys més o en deu anys més en relació amb la tecnologia. Bé, al començament, jo vaig dir: “Hi ha alguna cosa anomenada intel·ligència artificial. Faré que el personatge d’ella, que es deia Sofía, que és una intel·ligència artificial, sigui escrit per intel·ligència artificial”. I ho vaig fer. Però era tan humana quant a les seves respostes que tampoc em servia, i a part, era massa estàndard i massa rígida. Però hi havia… No només era una mica ingènua en les seves respostes, sinó que la textura era molt humana. El que vaig haver de fer jo és reescriure la intel·ligència artificial i fer-la humana, però humana robòtica. És a dir, d’alguna manera, el que està passant és que les intel·ligències artificials imiten tan bé l’ésser humà que això també és un problema. Bé, el que un pot fer ara és que agafa una veu i la clona. La pregunta és: l’actor està disposat a clonar aquesta veu?

Si ha signat un contracte, si hi ha una regulació de quantes vegades s’exhibeix, en quins països es replicarà, per descomptat que ho pot fer. Però què passa quan algú agafa aquesta veu i comença a fer actuar algú sense el teu consentiment? O què passa si vas en metro i algú et fa una foto, et clona i fa una història amb tu, amb el teu cos, amb la teva veu, amb tot el necessari? Una mena de segrest virtual. Són temes de la ciència-ficció, temes de la ciència-ficció que estan ara en voga. La intel·ligència artificial ha arribat per quedar-s’hi. No marxarà. I alguna cosa sabem de la tecnologia: la tecnologia no és regressiva. La tecnologia sempre serà millor. El que la ciència-ficció indica és que hi ha un moment que s’anomenarà “la singularitat tecnològica” en què potser no podrem comprendre el que ve en el futur. Quan és aquesta singularitat? Molts autors de ciència-ficció, molts analistes de tecnologia, molts CEOs d’empreses tecnològiques diuen que aquest moment clau serà en algun moment entre el 2030 i 2040. Res en el món en què vivim, un període de temps insòlitament petit. Molta gent no s’aventura a explicar històries després d’aquesta data perquè no sabem què passarà. El que vull dir és que la ciència-ficció ens ha advertit que la intel·ligència artificial té conseqüències en l’ésser humà, però no per això fugirem d’ella, tancarem els ordinadors i direm: “No en vull saber res”. Al contrari, com que hem llegit ciència-ficció, hem d’estar preparats per evitar un Skynet.

Dona 1. Hola, Julio. M’agradaria que em diguessis quins són els teus tres llibres de ciència-ficció preferits i per què em recomanaries llegir cadascun d’ells.

Julio Rojas. Ostres, que difícil. Crec que tinc més de tres llibres. ‘Duna’ crec que es va escriure el 1965, si no m’equivoco, però Frank Herbert el va definir com una història, al planeta Arrakis, on hi ha el tema del canvi climàtic, el tema ecològic, el tema de la colonització, dels recursos, que s’exploten… Hi ha el tema de les guerres amb una causa religiosa. Són temes tan contingents que sembla que es va escriure ahir. Penso en ‘Frankenstein’, per exemple, de Mary Shelley, que parla sobre l’inici dels éssers artificials. Penso en ‘Els androides somien xais elèctrics?’ de Philip K. Dick, que va ser l’inici, ja ho sabeu, o la inspiració de la pel·lícula ‘Blade Runner’, una pel·lícula fundacional. Penso en ‘El conte de la serventa’ de Margaret Atwood. El cometa de Flammarion, un autor del segle XIX que va avançar l’arribada d’un cometa i com, des de la ciència, es podia impactar la societat. No puc deixar de mencionar les grans icones del món digital: ‘Neuromàntic’ i ‘Snow Crash’, de Gibson i de Stephenson. Per què? Perquè ells van fundar tot l’imaginari de l’“steampunk”, del “cyberpunk”, del món digital, el món del ciberespai. El ciberespai com a paraula es va generar allà, a ‘Neuromàntic’.

Penso en ‘La fi de l’eternitat’ d’Asimov, on un grup d’eterns pot alterar el flux de la història humana sortint i entrant en diferents èpoques, amb una història d’amor inclosa, una referència directa del meu ‘Caso 63’. Penso en Ursula K. Le Guin i la seva ‘La mà esquerra de la foscor’, on parla d’una societat hermafrodita, on un planeta té una espècie que va canviant de sexe. Meravellós. I també penso en la mateixa autora amb un llibre anomenat ‘Els desposseïts’, on parla d’un planeta on hi ha un anarquisme espacial que es contraposa a un altre planeta on hi ha un capitalisme i un comunisme espacial, i veiem com es relacionen i es generen projeccions polítiques des de la ciència-ficció. I penso en un llibre que sembla de ciència-ficció, però per a mi va ser fonamental en la meva adolescència, que és ‘El Aleph’, de Borges, on Carlos Argentino té al soterrani de casa un petit punt on convergeixen tots els punts, una singularitat tecnològica, un punt de vòrtex, una superintel·ligència. I Borges s’apropa a aquesta superintel·ligència, al·lucina i comprèn que allà són tots els punts, i inclús pot veure que l’amor de la seva vida, Beatriz Viterbo, no l’estimava. Com veus, no eren només tres llibres. En són molts més. I tinc molta culpa de deixar-ne molts a fora. Però cadascun d’aquests llibres què ens ensenyen? Ens ensenyen qui som, són una reflexió sobre la nostra identitat, sobre la nostra humanitat i, sobretot, són instruments de filosofia.

I el que és bonic d’un llibre de ciència-ficció és que fa preguntes filosòfiques a un públic que potser no pensava pensar sobre la filosofia. Ens porta a fer les grans preguntes que sembla que ja hem oblidat. I penso en el replicant de ‘Blade Runner’, que està a punt de morir i diu que els seus records es dissoldran com llàgrimes en la pluja. I un comprèn el que vol dir aquest replicant. I un diu: “I per què jo no he preguntat si soc humà?”. Perquè sembla que les grans preguntes humanes s’han oblidat i necessitem que un robot les faci per poder comprendre el nostre mirall i poder-nos comprendre a nosaltres mateixos.

Noi 3. Hola, Julio. Voldria saber quines pel·lícules recomanaries, o sèries, per entendre més la ciència-ficció.

Julio Rojas. Les llistes són tan complicades… perquè deixes tant a fora i sempre són injustes, però crec que començaré per una ruta des de la meva infància. No la meva infància, però el meu pare tenia una fàbrica de teixits, i en aquesta fàbrica de teixits feia suèters al centre de Santiago, a Xile. Davant de la seva fàbrica, hi havia un cinema. Un dia va comprar una màquina de teixir amb targetes perforades. Vosaltres sabeu que l’inici de la computació té a veure amb màquines de teixir i les targetes perforades. És l’inici d’una seqüència que acaba amb una intel·ligència artificial que potser ens destrueix o potser millora l’univers. Tot comença amb una màquina de teixir amb una targeta perforada que, per una raó estranyíssima, el meu pare compra per fer suèters. I jo era un nen petit i, a les vacances, anava a la fàbrica a mirar i vaig posar un pal de gelat a la màquina, i la màquina no es va destruir, però gairebé es va destruir. Aleshores, ell em va dir… Va parlar amb l’amo del cinema i li va dir: “Mantén el meu fill lluny de les màquines”. I vaig estar al cinema des de ben petit, de franc, i vaig mirar moltes pel·lícules. Vaig tenir l’oportunitat, aleshores, de mirar pel·lícules emblemàtiques en una pantalla de cinema generalment buida. Vaig mirar ‘2001: Una odissea de l’espai’. Mirar ‘2001: Una odissea de l’espai’ en un cinema al centre de Santiago és una experiència estranya perquè no hi ha curadoria, no et diuen de què va, perquè no sabia de què anava. I, de sobte, estic mirant això.

I també miro, més endavant, ‘Blade Runner’, ‘Brazil’, de Terry Gilliam, ‘La guerra de les galàxies’, per descomptat, en pantalla gran en l’obscuritat. Són pel·lícules emblemàtiques, i cadascuna d’elles reflexiona sobre una cosa completament actual. ‘2001: Una odissea de l’espai’ reflexiona sobre la possibilitat que no només hi hagi una anomalia en un planeta i s’hagi d’anar a la recerca de respostes, sinó de l’exploració espacial, de l’exploració espacial amb els seus perills i els seus avantatges, però també amb un concepte que és molt qüestionable. Hem vist que multimilionaris estan invertint per colonitzar, per exemple, Mart, com un somni. Per què colonitzar Mart, un planeta que no té atmosfera, un planeta que no té vida? Quant val convertir Mart en la Terra? Quants diners s’invertiran en això? No seria millor agafar això, portar-ho aquí i treure els microplàstics del mar o solucionar el problema de…? Problemes que tots sabem que tenim aquí ara. Sembla que hi ha una lògica rebutjable, una lògica que el mòbil s’ha quedat obsolet i comprem el nou mòbil, no el reparem. Una lògica de no reparació que s’amplifica a un món planetari. I, aleshores, marxem de la Terra perquè la Terra ja està condemnada. Marxem a Mart o marxem a un búnquer o marxem a un metavers. Això és una pel·lícula. ‘Blade Runner’ ens parla d’una altra pel·lícula, ens parla del món de la intel·ligència artificial, dels éssers artificials, de la nostra relació amb els robots.

Un diu… Quan jo era més petit, inclús fa 10 anys, fa 20 anys, sentia la paraula “robot” i pensava: “Robot? Això és de ciència-ficció, d’una pel·lícula”. L’any que ve vindran amb força els robots, robots humanoides, no robots com els robots que netegen les cases, que són petits. No robots com l’Arturito. Robots humanoides. Per què humanoides? Perquè l’univers físic s’ha configurat amb certes escales de la lògica de gabinets, taules, cadires, coses per netejar, llocs d’on treure aliments o llocs d’on treure fàrmacs, que és necessari que siguin iguals que els homes. El món dels robots arribarà amb força. Què passarà quan un robot prengui una feina a un humà? La probabilitat és altíssima. La quantitat de persones que es poden sentir amenaçades pel món dels robots és altíssima. S’ha produït una mena de ciberfòbia o ciberracisme cap a aquests éssers artificials. I, si tenen consciència o un simulacre de consciència, tenen drets? Tenen la possibilitat de lliure albir? Tenen assegurances socials? Tenen…? Què tenen ells? Són preguntes que la ciència-ficció fa. I potser els eliminen. I potser hi haurà un policia que els hagi de treure de circulació. Com Deckard, a ‘Blade Runner’. Veieu que són pel·lícules que no són innocents? Són pel·lícules que generen reflexió ara. ‘Terminator’. ‘Terminator’ un pot dir que, d’acord, és una pel·lícula d’acció, una pel·lícula de crispetes. És una pel·lícula tremenda amb una reflexió tremenda sobre el poder i l’amenaça que podria significar connectar una intel·ligència artificial amb el món militar.

És una pèssima idea que una intel·ligència artificial prengui decisions estratègiques en l’ésser humà, estratègiques de guerra, estratègiques d’avaluar o de controlar. Bombes nuclears, per exemple, com el que passa amb Skynet. Però també ens fa reflexionar sobre el temps. Una altra pel·lícula preferida meva que m’encanta és ‘Retorn al futur’, perquè ‘Retorn al futur’ ens fa pensar en la paradoxa del temps, en la fletxa del temps, en la nostra obsessió per tornar al passat i canviar alguna cosa que hauríem volgut canviar, que no ocorregués o que ocorregués, i pensar què hauria ocorregut si no haguéssim fet això. I vosaltres sabeu que hi ha moltíssimes teories que diuen que no importa aquesta pregunta perquè tot hauria ocorregut, perquè cada vegada que prenem una decisió sembla que l’univers es clona i estem en molts multiversos paral·lels on estem conjugant totes les possibilitats humanes, per tant, és una bona notícia perquè, si un ho està passant malament en aquest univers, almenys tenim el consol que el nostre altre jo ho està passant bé en un univers o al revés. Això és ‘Retorn al futur’. Però també hi ha sèries emblemàtiques per a mi com ‘Battlestar Galactica’, una telenovel·la espacial i que té una narrativa meravellosa. O ‘Alien’, que ens parla sobre les amenaces i, finalment, dels virus i del tema de la immunitat i el tema de témer el contagi, l’altre. Us fixeu que cada pel·lícula pot ser llegida des d’un punt de la ciència-ficció o un punt que té a veure amb les nostres pròpies vulnerabilitats?

Rodolfo. Hola, Julio, com estàs? Em dic Rodolfo. Bé, molts dels que som aquí et coneixem pel teu pòdcast, que és ‘Caso 63’. Ha fet parlar molt, molt d’èxit, i a mi, com a metge professional, m’ha cridat moltíssim l’atenció. La meva pregunta és la següent: com se sent en Julio en veure que tota la seva feina està fent parlar, està ressonant, de manera positiva?

Julio Rojas. Crec que els autors, quan escriuen alguna cosa, fan un acord, que és: quan vas acabar d’escriure-ho, quan acabes un guió, quan acabes una novel·la, quan acabes una audioficció i es comença a exhibir per primera vegada, hi ha una distància perquè ja no et pertany i comença a ser una entitat en si mateixa que comença a cobrar vida. I un, al començament, diu: “Ah, mira, mira, aquesta la vaig escriure jo. Què passarà amb la gent quan l’escolti? Ah, mira, li ha anat bé”. I un comença a fer-ne el seguiment. Després, quan algú té poc d’èxit o molt d’èxit, no importa. I això és cert. Finalment, un comença a pensar en la següent història. I un sempre va quatre històries per davant de les històries que estan passant. Aleshores, quan a vegades escolto ‘Caso 63’… I el que va passar amb ‘Caso 63’ és que en un moment em van dir que estava anant molt bé. Jo no tinc xarxes socials. I comprenia que havia tingut una bona recepció, però en un moment em diuen: “No, li ha anat molt bé, s’està fent en molts països”. I quan escolto la versió nord-americana o quan escolto la versió en portuguès o la versió a l’Índia, l’escolto com si fos un públic normal, una audiència, i em sorprenc de la història i segueixo la història perquè un oblida les històries, i és protector que això passi. Em passa també amb les pel·lícules. Les pel·lícules jo les puc mirar moltes vegades. Sempre les oblido. És un mètode meravellós de protecció. Hi ha gent que mira una sola vegada la pel·lícula i diu: “Ja l’he vist”. A mi em sembla tan absurd això… Perquè un pot sempre trobar una pel·lícula nova.

Quan vaig escriure ‘Caso 63’, era un Julio Rojas. Ara soc una altra persona i trobo altres coses. A vegades, no m’agrada alguna cosa o m’agrada més, però la segueixo com si fos una audiència. Per descomptat que estic completament feliç. És un orgull que una cosa hagi tingut una mena de camí d’èxit, però també em fa sentir alegria que el gènere de la ciència-ficció llatinoamericana hagi tirat endavant, perquè això obre la porta a tants guionistes i tants autors de ciència-ficció joves d’altres generacions que diuen: “També puc explicar ciència-ficció”. No pertany només al món nord-americà la ciència-ficció. No pertany només al món rus, que era un dels pares de la ciència-ficció. La ciència-ficció pot venir de qualsevol lloc, i que vingui de Xile és un orgull gegant per a mi. A Llatinoamèrica hi ha una força emergent de ciència-ficció, però aquesta força que ara es comença a veure en publicacions i en pel·lícules de noves generacions també va tenir un correlat en els 60. I, per exemple, en ‘Caso 63’, que mencionaves, vaig fer un homenatge a Elena Aldunate, que va ser una escriptora de ciència-ficció xilena i feminista que va generar relats que aventuraven quin era el roll de la dona en escenaris futurs i que són al·lucinants. Elena Aldunate pot semblar, inclús per al públic xilè, algú desconegut, però és una líder emblemàtica en la ciència-ficció llatinoamericana.

A Llatinoamèrica, dues pel·lícules guanyadores d’Oscars pertanyen a gèneres de ciència-ficció. ‘La forma del agua’, de Guillermo del Toro, que segueix la línia de la ciència-ficció biològica, que també segueix la línia de ‘La dona i el monstre’, que segueix la línia de tota la imatgeria de la criatura: la criatura explotada per la corporació amb finalitats farmacològiques. També hem vist pel·lícules on hi ha taurons o hi ha monstres que la ciència els tracta d’explotar per portar-los a generar beneficis econòmics. Inclús ‘King Kong’ també pertany a aquest univers de monstres que són exhibits o que destrueixen, com ‘Godzilla’ també, que té a veure amb la por nuclear. Aleshores, ‘La forma del agua’, que segueix aquesta línia, és d’un mexicà. I també una altra obra mexicana, que és ‘Gravity’, que té a veure amb un esdeveniment que sembla innocent, però que és molt aterridor: la possibilitat que un meteorit impacti contra un satèl·lit, es produeixi una esquerda o una pluja de residus de satèl·lit a tal velocitat que es produeix un impacte en sèrie i es destrueix la cadena de satèl·lits que orbita la Terra. Aquest esdeveniment té implicacions serioses en el nostre desenvolupament tecnològic i en el nostre desenvolupament com a civilització. Què passaria si, de sobte, ens quedéssim sense satèl·lits? Aquest esdeveniment és un esdeveniment científic. L’esdeveniment de l’ésser artificial també és un esdeveniment científic, són esdeveniments de ciència-ficció. Cadascuna d’elles ve de països diferents, perquè la ciència-ficció no pertany a cap país en específic, perquè té a veure amb com afrontem la tecnologia i la ciència especulativa. I això no té cap regió.

Lucía. Hola, Julio, em dic Lucía, i una cosa de què es parla molt és dels metaversos. M’agradaria preguntar-te quin és el teu concepte sobre el metavers i la importància que té en la ciència-ficció.

Julio Rojas. Bé, el metavers està present en la ciència-ficció des del seu origen quan Plató va començar amb la teoria de la caverna, on pensava que som només receptors d’ombres d’una realitat vertadera i que estem vivint en una il·lusió o en un somni. Però, d’aquí a ‘Matrix’, és bàsicament el mateix concepte, el concepte que estem vivint… O que hi ha una il·lusió on un protagonista es pot ficar i confondre la percepció de la seva pròpia realitat. Vosaltres heu vist que els intents de metavers no han tingut gaire èxit fins ara, però això no significa que no passarà en el futur. La probabilitat que puguem ser capaços de replicar la realitat és altíssima. Ja fa alguns mesos, Sora va inaugurar i va sortir a la llum un sistema de simulació de la realitat, on un pot mirar vídeos on un sistema d’intel·ligència artificial simula completament una imatge de cinema, per exemple. Si tenim la tecnologia per generar una simulació de la física de l’univers, si sabem com els videojocs han evolucionat des del petit ‘Pong’, on es jugava una mica a tenis amb una petita barra que pujava i baixava, fins a programes de videojocs amb uns gràfics que costa molt diferenciar-los de la realitat, podríem especular què passarà en 300 anys més, si no ens extingim, en 100 anys més, inclús, o en 20 anys més. La probabilitat que puguem construir universos iguals a la realitat és altíssima.

Per això, hi ha una teoria molt en voga, que segur que l’heu escoltat, que és la teoria de la simulació, on Nick Bostrom, un filòsof, es fa la pregunta: “I si ja estem en una simulació?”. La probabilitat que estiguem en una simulació ara ell diu que és d’un 50%, perquè si una civilització no s’extingeix, estem obsessionats a representar. Seguirem fent simulacions de la realitat fins que ho puguem aconseguir i fins que puguem inclús interactuar en realitats alternatives. La pregunta és: estem en una simulació ara? Estem atrapats en una? Ens n’adonaríem? Val la pena fer-se aquesta pregunta? Crec que sí. La ciència-ficció ens diu que val la pena fer-se la pregunta de si estem en una simulació perquè en podem sortir, perquè en podem escapar, perquè ens podem fer la pregunta de qui són els nostres programadors, o, simplement, alterar la física de l’univers mitjançant hackejar la simulació. Hi ha llibres emblemàtics sobre el tema. Per exemple, ‘Snow Crash’ de Stephenson és una obra que té a veure amb un virus que no només actua als metaversos, sinó també al món real, i ens indica que el llenguatge pot ser una espècie de virus que altera la nostra formulació de la realitat. Però quan un mira també pel·lícules com ‘Matrix’, o quan un mira pel·lícules com ‘Strange Days’, pel·lícules emblemàtiques… Per exemple, recordeu ‘Desafiament total’, que tenia a veure amb simulacions i Mart? Un podria predir que cap allà va la tecnologia.

Jo tinc un casc de realitat virtual, a vegades me’l poso i de debò que només calen uns pocs minuts per comprendre que un pot hackejar el seu cervell i la seva ment i creure que viu en un univers altern. La probabilitat que estiguem en un és altíssima. Jo vaig escriure una autoficció anomenada ‘Simulacro’, que la podeu escoltar a totes les plataformes, que té a veure amb la cerca d’un home, a les Canàries, que intenta dilucidar el problema de si estem en una simulació o no, i busca un desaparegut a les Canàries que creia en això, i una porta de sortida. La pregunta és: hi ha portes? Hi ha sortides? Hi ha programadors? I, si un hi creu, ens premien? Ens castiguen? Ens treuen del joc?

Dona 2. Hola, Julio. En la ciència-ficció, veiem molta distopia. M’agradaria saber per què creus que ens costa tant imaginar-nos en mons possibles en què tot surt bé.

Julio Rojas. Té a veure, potser, amb el fet que el format del cinema i el format de la literatura es fonamenten en el conflicte. Aleshores, si figurem un univers on tot surt bé, una utopia perfecta, uf, l’autor o el guionista tindrien problemes, perquè què fem amb això? Què fem amb les bones notícies? Cosa que és paradoxal, perquè volem generar bones notícies, perquè el llenguatge genera realitat. I, si estem consumint moltes distopies, estem una mica hackejats al fet que tot anirà malament. Però també té a veure amb l’estructura narrativa i l’estructura argumental de les ficcions. Necessitem conflicte. També som una mica cínics i intentem comprendre que potser les coses que pensem que aniran bé sempre es torcen o sempre van per l’altre camí. Els mons imaginaris que semblen perfectes es corrompen i veiem que Orwell… Per exemple, a ‘1984’, tenim societats que són hipervigilades, que tenien una finalitat positiva al començament per a una elit, però, finalment, el cost de la llibertat és extraordinàriament cruel i dur. A ‘Un món feliç’, tenim una elit que sembla que ho té tot i no ho té tot: ha hipotecat la seva llibertat en termes d’una mena d’hedonisme que l’atrapa, el captura i l’anul·la com a ésser humà. La majoria de les distopies parteixen de bones intencions i es torcen, potser perquè teníem massa experiències en això. L’interessant de la distopia, i aquí ve la cosa bona, és que la ficció genera un camí de sortida i algú comprèn que es troba en una trampa.

És un cas-lloc comú en la narrativa distòpica que hi ha algú que desperta, que en un món que ell o ella percep com a perfecte, veu que algú entra cridant i diu: “Això és una simulació!”, com a ‘El show de Truman’, o que atempta contra la seva vida, o que uns guàrdies estranys se l’emporten. I un es pregunta: “Espera, qui era ell?”. “No et preocupis, continua vivint feliç”. Però ja t’has despertat, ja tens una sospita, i amb una sospita comences a veure que hi ha més gent com tu. Es comença a generar una mena de connexió d’una comunitat de resistència que finalment la trenca i genera una possibilitat de llibertat. Aleshores, les distopies tampoc són tan dolentes, perquè són rutes per trencar l’escenari i per aconseguir una veritable utopia.

Jaider. Hola, Julio, soc en Jaider. Et volia preguntar: avui dia està molt de moda el corrent transhumà. Ells asseguren que els humans es convertiran en cíborgs, és a dir, una barreja de biologia i mecànica. Què en penses?

Julio Rojas. El primer que et vull dir és que, com t’explicava, vaig estudiar Odontologia. Els dentistes del món són transhumans. La majoria de les feines ocupen les teves mans o el teu cos per a la feina. Tu tecleges en un ordinador, fas feines físiques, pots fer pa. Els dentistes necessiten una turbina, un micromotor, una pinça, una sonda. No ocupem les mans, ocupem un element altern al nostre cos, una mena d’ortesi, de pròtesi, una projecció, per alterar un teixit humà i per lluitar contra, per exemple, la càries. Aleshores, un podria dir: els dentistes del món són els primers transhumanistes, els primers cíborgs del món. Però veig que la teva pregunta va més enllà. Fins on anem? En primer lloc, tots tenim un objecte rectangular a les nostres butxaques que mirem diverses vegades al dia que ens projecta, que ens diu on és el pròxim carrer, que ens diu quin és el número de telèfon de la persona perquè ja els oblidem. Jo, quan era nen, sabia tots els números de telèfon, del meu pare, de tot el món. No en sé cap ara. Ens projecta, ens respon a preguntes, ens fa una amplificació dels sentits, de la vista, de tot. Crec que el transhumanisme és una alternativa molt vàlida a la nostra evolució humana. Com a humans, teixim la nostra pròpia trampa amb la intel·ligència artificial i amb la tecnologia. Generem un agent que és diferent de nosaltres. Què fem amb això? Una mala notícia seria lluitar contra això.

Una bona notícia, però una mica ingènua, seria mantenir-nos com estem ara. Ocupem una mica d’intel·ligència artificial per a alguna pregunta i som una mica comensals amb la intel·ligència artificial. El problema és que això no serà això durant molt de temps. Cada vegada serà més intel·ligent. Aleshores, què fem amb això? L’única possibilitat és que usem la intel·ligència artificial i la incorporem naturalment als nostres cossos. Ja els primers intents s’estan fent. No és tan estrany pensar que el següent pas evolutiu ja no sigui biològic, sinó que sigui una hibridació tecnicobiològica. Potser aquesta és la selecció natural i potser aquest és el nostre camí com a espècie. No penso en el pròxim any o en deu anys més. Si volem sortir a l’espai, el nostre cos orgànic no és vàlid per a l’espai. L’espai és un lloc molt dur. Hi ha radiació, hi ha temperatures extremes… No funcionem bé a l’espai. Potser, la possibilitat que ens descarreguin en una consciència, en un cos diferent i que continuem sent humans en un cos diferent manté el llinatge humà en una altra closca, en una altra estructura. Potser, el que ens fa humans no és el nostre cos. Potser, el que ens fa humans és aquesta gràcia estranya que la intel·ligència artificial no pot fer, però que pot ser d’alguna manera capturada i posada en un cristall de temps, en un món del metavers o com una hibridació del nostre cos millorat.

Aleshores, un pot pensar: la noció d’un transhumanisme no és una cosa que només la ciència-ficció fa, sinó que ja ho podem veure en el dia a dia. Gent que pot caminar perquè té exoesquelets, gent que té lents que aviat podran ser iguals que els mòbils i que podran donar informació. Però per què tenir lents o ulleres i per què no tenir…? A mi m’encantaria tenir ulls biònics, amb què puc no estar amb el tema de lents de lectura, perquè ja tinc… Lents de lectura, lents de lluny, lents de prop…, i poder veure a llarga distància. Per què no tenir tot això immediatament? És tan dolent? Potser, no. Quan pensem en això, molta gent diu: “No, no, no conviuré mai amb un aparell extern”. Però no hem d’oblidar que un homínid va baixar d’un arbre, va agafar un pal i aquest pal va servir per agafar un fruit, trencar un aliment o per protegir-se d’un predador. Aquest pal va formar part del cos i va ser el primer transhumanista, realment. Per a algú que escriu ciència-ficció, és indubtable que hi ha una pregunta que està sobre la taula, que és: què passarà en el futur, què passarà realment no el futur a llarg termini, no 400 anys més, sinó, com dèiem, aquest pròxim decenni meravellós, insospitat, fantàstic o impossible. Què passarà d’aquí al 2030 o al 2040?

I sembla que podríem fer l’analogia que hi ha quatre ferrocarrils a alta velocitat que es dirigeixen i estan a punt de topar, una col·lisió que pot ser molt bona o molt dolenta. La intel·ligència artificial, per descomptat, i la nanotecnologia, amb tota la ciència d’allò petit, dels nous materials, que permet, per exemple, en el futur, fer robots que combatin cèl·lules neoplàstiques i que siguin petits exèrcits en el nostre cos o que reparin coses. El món de les ciències del comportament i també les neurociències, amb tot el que implica la comprensió del cervell i la consciència, i també tot el que té a veure amb l’edició gènica, amb la tècnica CRISPR, per exemple, on podrem alterar la nostra genètica. Què passarà quan aquests quatre ferrocarrils xoquin? Serà per a bé o per a mal? El got està mig ple o mig buit? O el got es trenca? O el got marxa volant? El got el generem ara. Cada acció nostra és una acció del futur. Cada idea que tenim davant un comentari a la taula, al sopar, cada escrit que publiquem, genera futur. L’única possibilitat que tinguem un bon futur és que el construïm ara amb les nostres paraules. Les paraules, com ho va saber la intel·ligència artificial, que va capturar les paraules humanes i va generar una lògica que sembla insòlita… Les paraules tenen la clau del futur. Hem d’anar amb compte amb les paraules i hem de generar, amb paraules, un bon futur. Gràcies.