COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

La màgia de les plantes urbanes

Eduardo Barba

La màgia de les plantes urbanes

Eduardo Barba

Jardinero, paisatgista i escriptor


Creant oportunitats

Más vídeos
Més vídeos sobre

Eduardo Barba

Desde nen, la seva passió van ser les plantes. El infinito mundo de la botánica va despertar la seva imaginació i la seva curiositat: “Desde que era petit, gaubava i em olvidava del temps observant i cultivant aquests seres vius maravillosos que ens rodean”, explica el jardiner, paisatgista, professor i escriptor Eduardo Barba. Una passió que anys més tard s'uniria a una altra de les seves facetes: la seva fascinació per l'art. La unió del món vegetal amb el món de l'arte deembocaria a la seva carrera com a investigador botànic en obres d'art.

Eduardo Barba va decidir investigar i enumerar la botànica reflectida a totes les obres del Museu del Prado. Un resumen d'aquest treball lo plasmó en el seu primer llibre, ‘El jardín del Prado’ (2020). El 2021 va publicar el seu segon llibre ‘Una flor en el asfalto’, il·lustrat per Raquel Aparicio. El 2023 publicarà ‘El paraíso a pinceladas’, una obra on descriu els jardins a les obres d’art. Eduardo Barba és col·laborador habitual del diari El País, a la seva columna ‘Cuaderno del jardinero’, i a la secció ‘Meterse en un jardín’ del programa radiofónico ‘Hoy por hoy’ (Cadena SER). Ha col·laborat també amb institucions com el Museu Thyssen-Bornemisza, el Museu Lázaro Galdiano o el Museu de Belles Arts de Bilbao. També ha estat artífic de la implantació i manteniment de plantes i jardins en països com Bèlgica, França, Itàlia, Països Baixos, Estats Units o Austràlia. Com a professor de jardineria e investigador, afirma: “Disfruto abriendo la mirada a las personas, tanto para apreciar cómo se desarrolla una planta en un jardín, como para ombrar la vista cómo un pintor ha hecho brotar a pinceladas una flor".


Transcripció

00:21
Eduardo Barba. Hola, em dic Eduardo Barba, soc jardiner, soc paisatgista també, escric llibres. Tinc un parell de llibres publicats, i faig una anàlisi botànica de les obres d’art, enfocant-les des d’un costat molt jardiner, que és, al final, al que em dedico jo, a la jardineria. Quan jo era petit, recordo sempre amb afecte quan anava a mercat amb la meva mare i buscava aquestes plantes que creixien pels terrats, pels balcons del meu barri. I recordo també amb molt d’afecte quan la meva mare trobava un petit fragment d’una planta a terra. Ella l’agafava, se l’emportava a casa, el posava en un test perquè creixés i li donava vida. Per mi, com a nen era una cosa molt emocionant, veure com era capaç de donar vida a un trosset de planta que semblava totalment morta, que semblava una cosa ja perduda per a la vida i ella era capaç d’aconseguir amb aquest petit miracle flors i una bellesa que a mi em captivava. Per mi, el balcó, la terrassa de casa dels meus pares sempre va ser el meu peculiar Serengueti. No teníem un jardí gran, però jo a la meva terrassa em sentia realment molt viu gràcies a les cures que la meva mare li donava a les plantes. Així que, des de llavors, la jardineria i les plantes han ocupat a la meva vida un lloc molt important, fins al punt de dedicar-m’hi professionalment. El meu pare també, amb la seva passió pels llibres, sempre va donar suport a tota la meva curiositat i sempre que necessitava un llibre a casa, sempre aquest llibre acabava arribant a les meves mans d’una manera o d’una altra. I era també una manera molt bella d’alimentar la meva curiositat com a nen, un nen que volia aprendre de la vida, aprendre de tot el que ens envoltava. Hi ha una frase que jo recordo, que vaig incloure precisament en un dels meus llibres, que és d’Íñigo Domínguez, on esmenta una cosa que per mi és molt significativa a la meva vida i en el que ens envolta.

02:14

“Un no s’adona de quant s’ha allunyat de la naturalesa i de quant ha perdut la curiositat fins que veu un nen seguir el rastre d’una formiga”. Jo crec que això és el que ens passa a molta gent, que perdem aquesta curiositat de nen i que ens fa quedar-nos una miqueta més encapsulats a les nostres vides. I és veritat que jo crec que una de les coses que és molt emotiva i sempre molt beneficiosa és continuar tenint aquesta curiositat vital que té un nen i seguir aquest rastre de la formiga. Per què no? Fins a on porta? D’on ve? On va? Això jo crec que és molt bonic. Jo des de petit sempre volia ser biòleg, volia ser biòleg. A mi la biologia m’apassionava. Era la típica pregunta de quan et diuen: “Escolta, tu què vols ser de gran?” “Futbolista, vull ser cantant, vull ser…”, el que sigui. Jo sempre pensava en una cosa molt clara, que era la biologia. Jo volia ser biòleg i, a més, doncs, era sempre motiu de broma. El nen, que era una miqueta més estrany, que volia ser biòleg, que potser no era tan habitual. Les matemàtiques mai em van agradar i quan vaig haver de decidir què fer vaig dir una primavera: “Per què no em faig jardiner?” I el que vaig fer va ser indagar en tot aquest món que tantes satisfaccions m’ha donat i que gràcies a les plantes he aconseguit unir moltes de les meves passions. Al final, les plantes a la meva vida és una base i un unificador de moltes de les tasques que jo faig cada dia. Jo cada dia vaig al jardí. És molt habitual si no és en el de la meva terrassa, algun jardí d’algun client o amb els meus alumnes, i entres al jardí d’una manera i en surts d’una altra. Sembla com una cosa molt gastada, és veritat, però sempre el jardí et donarà un àmbit més d’experiència i t’ensenyarà alguna cosa. En un jardí ets capaç d’aprendre filosofia, per descomptat, biologia i botànica, és clar, això és una cosa innegable, però també aquesta paciència, t’ensenyarà la planta el que és la paciència, què és l’observació, què són moltes de les qualitats que desitgem en el nostre dia a dia. Llavors, jo crec que al final tenir cura de les plantes és una manera més reflexiva d’enfrontar-nos a nosaltres mateixos.

Botánica y arte: un mundo por descubrir. Eduardo Barba, jardinero, paisajista y escritor
04:13

Quan nosaltres tenim cura de les plantes, al final és la planta la que té cura de nosaltres. És una de les coses que també és molt gastada, però que és certa. Quan nosaltres tenim cura d’una altra persona, quan tenim cura d’un altre ésser viu, al final sortim una miqueta de nosaltres mateixos i ens evadim una mica d’aquest rum-rum continu que tenim en el nostre dia a dia, que a vegades és necessari evadir-se amb aquests recursos. Jo crec fins i tot que la jardineria hauria de ser una assignatura que s’impartís fins i tot a les escoles. És una cosa que per mi seria una meravella, perquè quan un nen està enfrontant-se a aquestes plantes, a aquests éssers vius, s’oblida també de si mateix. Està comprovat que a les escoles on hi ha plantes a les aules l’assetjament entre xavals és menor perquè s’integren més també en la cura d’aquestes mateixes plantes. Llavors és una cosa molt bonica. Jo crec que la jardineria ens ensenyaria a més a fer menys aspres ensenyaments que potser no són tan populars entre els nens, com són les matemàtiques, la física, la química. Quan tens plantes és molt més fàcil. Al final és un catalitzador. Les plantes es poden arribar a convertir en un catalitzador també per ensenyar coses i conceptes molt complexos que a vegades a un nen li és molt complicat arribar a entendre. Així que, bé, soc aquí per resoldre dubtes i que, si teniu curiositat per les plantes, estic encantat de contestar-les.

05:33
Ángel. Hola, Eduardo. En un dels teus llibres dius que hi ha una universitat de coneixement en la gent del camp. Podries explicar-nos més sobre això?

05:43
Eduardo Barba. Sí, totalment, totalment. Hi ha una cosa que també és molt curiosa, que hi ha hagut un pensament molt pejoratiu cap als oficis del camp: l’agricultor, el ramader… Jo vaig estar un mes treballant de cabrer al Montsec, a Lleida, i per mi aquest mes va ser també de nou com fer un petit màster. Estar cada dia pujant al camp, a la muntanya, amb cabres, baixant, observant els cicles de la natura, també, cada dia que passava, les albes, els capvespres. Però sí que és veritat que en moltes ocasions m’he trobat petits comentaris despectius de com la gent no aprecia aquests oficis que estan més lligats a la terra i sense els quals sabem tots perfectament que la societat no avançaria. Sense una tauleta, sense un telèfon, la gent pot viure perfectament. Sense aliments, sense animals o sense plantes per consumir no podríem subsistir. També és un pensament bastant recurrent, però és així. Jo recordo sempre amb molt d’afecte les converses que he tingut amb gent que conrea les hortes, per exemple. Jo quan vaig a una zona nova a fer un jardí, una de les coses que m’agrada molt és parlar amb hortolans o amb gent que porti allà ja molt temps. Per què? Perquè són les persones que millor coneixeran aquest lloc, la terra, el clima, les plantes que s’adapten millor o pitjor. Són ells els que coneixen realment els recursos i això em sembla també molt bonic. Jo en un dels centres educatius on treballo, allà hi ha en Feli, i en Feli és un dels hortolans, ja jubilat, que conrea una de les parcel·les que té allà al col·legi per a disposició de moltes persones, molts voluntaris. Jo quan tinc algun dubte d’alguna de les plantes que ell conrea, saps que en Feli te la contestarà, d’una manera molt senzilla, molt directa i sense potser tampoc un vocabulari tècnic que no és necessari, però d’una manera que és bellíssima, que és amb la seva experiència.

07:34

Jo, com a jardiner, també m’he trobat en algunes ocasions com simplement pel fet de dir que soc jardiner, doncs hi ha hagut un… no menyspreu, som ja al segle XXI, que ja, per descomptat, s’ha endut una miqueta la pols del passat, però sí amb una espècie de categoria. Quan a vegades dic: “Soc jardiner”, les persones sembla que ja hi ha un percentatge mínim que et situa, et classifica. Ja no ets universitari, ja no tens una carrera. Crec que al final el més bonic és aprendre de qualsevol persona. Jo estic totalment convençut i és una cosa que aplico cada dia a la meva vida, és que de cadascuna de les persones es pot aprendre i això és una cosa molt bonica. Això jo ho vaig aprendre d’uns molt bons amics, com cadascun pot donar llum a una altra persona. No cal que tingui una feina tècnica, no cal que sigui un enginyer, no fa falta que sigui una metgessa, no, qualsevol persona. Fins i tot amb les professions potser més humils són capaços d’ensenyar-te una cosa nova i diferent. I jo crec que això és una cosa, un aprenentatge, que això sí que és universitat i això sí que és escola de vida realment.

08:37
Marcos. Eduardo, què és el que et va portar a tu a investigar les plantes de museus en obres d’art?

08:42
Eduardo Barba. Jo me’n vaig anar a viure uns mesos als Estats Units i allà el que vaig fer va ser fer un petit viatge també amb la meva companya de llavors i vam visitar el que se sol fer. Vas a qualsevol ciutat, vas a Nova York, vas a Berlín, vas a Roma i sempre reserves un matí per visitar el Metropolitan, per visitar alguna galeria d’art. És una cosa que és molt habitual. Vaig anar a veure el Metropolitan de Nova York, la National Gallery de Washington, el Museu de Belles arts de Boston, i de sobte, allà, al Metropolitan, a la segona visita que vaig fer, se’m va il·luminar de sobte una bombeta, vaig dir: “Ah, però si l’art m’encanta! Si això és una cosa que de petit m’agradava molt”. Sempre aquesta motivació i aquesta curiositat que tenim des de petits, que diem que és bo que no se’ns oblidi. Doncs aquí va aparèixer de nou de sobte. I quan vaig tornar a Madrid l’any 2013, vaig dir: “Però, bé, vius en una ciutat amb un dels museus d’art més meravellosos que hi ha, que és el Museu del Prado, i no el conec gairebé”. Perquè és molt habitual que hi anéssim només quan anàvem a l’escola, o quan ve alguna visita, molt habitual, ve algú de fora a veure’t i, bé, doncs farem un volt pel Museu del Prado. Bé, doncs jo el que vaig fer va ser, el dia del meu aniversari, al febrer, em vaig concedir el regal d’anar al Museu del Prado i a la meva primera visita jo em vaig quedar totalment fascinat. Vaig començar per les sales del XIX, el període més pròxim que té a nosaltres el Museu del Prado, i de sobte, quadre rere quadre, m’anaven sorprenent les històries, les anècdotes, les mirades, les mans. Hi veia uns colors diferents. Cada nou quadre era com una espècie de nova pel·lícula que m’oferien per a mi només i que jo era capaç d’interpretar d’una manera o d’una altra, a vegades fins i tot sense saber la història real que hi havia darrere d’aquesta pintura.

10:30

I una cosa que em va passar a continuació és adonar-me que quan vaig sortir del Museu del Prado havien passat… no sé si van ser cinc o sis hores absolutament ràpides, molt ràpides, sense adonar-me’n i era perquè havia sortit de mi mateix, com solc fer amb les plantes, amb els jardins, quan hi treballo, i vaig trobar aquest nexe del temps que s’atura, d’aquesta relativitat del temps. Al cap de poc temps, un bon amic va venir un dia amb una pregunta molt bonica: “Edu, em podries identificar aquesta planta que apareix en una obra d’art?” L’obra d’art en concret era un gravat de l’’Hortus Sanitatis’, un tractat botànic del segle XV, amb unes il·lustracions, per dir-ho d’alguna manera, són realment estampes. Estampes fetes amb la tècnica de la fusta, la incisió en fusta, la xilografia. I són unes estampes que són molt vagues, són amb unes característiques molt tosques que ja a l’època ja se li va atribuir d’una manera bastant pejorativa que no eren gaire reals. Bé, doncs quan em va oferir aquesta làmina el meu amic, jo li vaig dir: “És impossible”. No trobava el nexe amb res que fos realment descriptiu, realment realista. Sí que es podria assemblar a una gramínia o a un ‘acorus’, que és un gènere molt gran de la botànica, però no era gens real. De fet, avui dia, cap botànic és capaç d’identificar-la, però això obre una porta en mi. I quina porta va ser? Que vaig tornar al Museu del Prado amb una curiositat i vaig dir: “Home, per què no aprendre de les plantes que han dibuixat, que han plasmat en aquests quadres, en aquestes escultures, tots aquests artistes de segles passats?” I el que vaig fer va ser això.

12:12

El dia que vaig tornar al Museu del Prado vaig anar a la botiga del museu, vaig comprar una llibreta petita amb la portada de Patinir, amb un dels fragments botànics més impressionants que hi ha al Museu del Prado i de l’Art Occidental, pel meu gust, i vaig començar sala rere sala apuntant quadre rere quadre, quines plantes hi havia a cadascuna d’aquestes obres d’art. Vaig començar per la sala de Patinir també, i jo, quan de sobte era davant de la ‘Fugida a Egipte’, no m’ho podia creure. Jo, com a jardiner, de sobte, veure tantíssimes plantes, una darrere l’altra, perfectament detallades, perfectament realistes. Era gairebé com anar al camp amb un amic que et mostrés una maduixa, una fulla borruda, un castanyer, una heura. I de sobte em vaig sentir molt a gust i vaig dir: “Bé…” Vaig recórrer el museu sencer diversos mesos, el vaig fer sencer, obra rere obra, i una de les coses que em va succeir és que cada vegada estava més a gust identificant-les, cada vegada era capaç d’entendre millor la simfonia que aquests pintors havien plasmat en els seus llenços o en les seves escultures. Llavors, quan vaig acabar de donar tota la volta al Museu del Prado, vaig dir: “Però si ara les puc entendre millor, les puc identificar millor”. I el que vaig fer va ser començar de nou una segona volta, una tercera volta, una quarta volta. El que vaig fer va ser educar. Igual que quan aprens un idioma nou has de practicar amb conversa, amb música, amb qualsevol situació, amb escriptura, el que vaig fer va ser educar la meva vista i anar incloent un bagatge de tot el que feien aquests artistes. Llavors per mi era molt bonic de sobte veure com dibuixaven una violeta al segle XIV, al segle XV, al segle XVI, al segle XVII, i entendre com cada artista aplicava la seva personalitat al que veia. Llavors, aquesta va ser una de les raons bàsiques o la raó bàsica per desenvolupar la carrera d’investigador botànic en obres d’art, que per mi és una part ja molt important de la meva vida.
.

14:06

Les obres del Museu del Prado, per mi, pel que fa a la botànica, són el meu jardí particular. Llavors el que vaig fer va ser traslladar tota la recerca que he estat fent durant anys a un llibre que es titula ‘El jardín del Prado’. I el que vaig fer va ser condensar en aquest llibre una mica un resum de tantíssimes hores que he invertit, d’una manera meravellosa, contemplant bellesa, contemplant art. Allà, quaranta i tantes obres d’art el que fan és mostrar-nos algunes plantes molt concretes. Per exemple, portaré ‘L’anunciació’ de fra Angelico a col·lació perquè és una de les meves pintures preferides del Museu del Prado. Per descomptat, és una pintura que està plena de bellesa, per descomptat, de llum, de color, en una escena meravellosa que va a cavall entre el Gòtic i el Renaixement. Fra Angelico és un dels meus pintors preferits. De fet, vaig fer un viatge seguint els passos de fra Angelico a tots els llocs de la Toscana, de Roma, en els quals va anar parant i passant i deixant les seves obres d’art, i, per exemple, aquí, una anècdota més de les moltes belleses botàniques que hi ha és contemplar la planta que porten cenyida a la cintura tant Adam com Eva. Si us hi fixeu, porten una liana cadascun, és un cinturó. És el moment tràgic, és el moment en el qual se’ls està expulsant del Paradís. A dalt, a l’esquerra, veieu l’àngel que els està expulsant d’aquest Jardí de l’Edèn. I una cosa que fa fra Angelico és potenciar aquest moment tan tràgic. A més, ho estem veient, per descomptat, per les mirades que tenen compungides tant Adam com Eva, i envolta la cintura de cadascuna de les figures amb una planta que es diu ‘Clematis vitalba’. Què és la ‘Clematis vitalba’? La ‘Clematis vitalba’ és una planta que des de fa segles se la coneix, tant en espanyol com en italià, amb el nom de “hierba de los pordioseros”.

15:58

Bé, per què l’herba dels captaires? Per què aquest nom tan pejoratiu també? Doncs perquè els pobres, abans d’entrar a les ciutats, el que feien era es fregaven amb aquesta planta els braços, les cames, el cos perquè els sortissin unes taques. És una planta que irrita molt la pell i genera taques. I així, d’aquesta manera, anaven a demanar a la porta de les esglésies i inferien més pietat a tots els que anaven a l’església. Fixeu-vos quin missatge està donant fra Angelico tan potent en aquesta planta. No és casual que fra Angelico hagi posat una ‘Clematis vitalba’, que no és una planta habitual en el món de l’art, no és una planta que trobem habitualment en els quadres, i bàsicament el que ens està dient fra Angelico amb això és: “Us haureu de guanyar el pa amb la suor del vostre front”. És una manera molt clara, molt gràfica, que les persones d’aquesta època ho entendrien, perquè ara podríem pensar: “Bé, és una planta enfiladissa que gairebé ningú coneix.” Bé, no, però és que en aquella època el coneixement botànic era molt més gran que el que tenim avui dia. Ara, avui dia, a la botànica gairebé no li prestem cap mena d’atenció. Però en aquella època tots coneixien perfectament la ‘Clematis vitalba’, la vidalba, per exemple, però no és l’únic cas. La botànica de fra Angelico no acaba aquí. És un quadre en el qual hi ha més de 30 plantes perfectament recognoscibles i n’hi ha quatre més que a mi em criden molt l’atenció, que són els quatre arbres del coneixement del bé i del mal. Si jo dic quin és l’arbre del coneixement del bé i del mal clàssic, doncs és molt probable que la majoria de vosaltres em diguéssiu la pomera, la poma. Tots tenim al cap aquesta idea que és Eva la que agafa la poma i l’hi ofereix a Adam, i és arran de menjar aquest fruit prohibit pel que són precisament expulsats del Paradís.

17:44

Bé, doncs fixeu-vos en el que fa fra Angelico de nou. Recull en aquesta taula, perquè això està pintat sobre una taula, no sobre llenç, recull els quatre arbres del coneixement del bé i del mal clàssics que es pensava que eren aquesta possible fruita prohibida. Quins són? Perquè la pomera ja l’hem dit. Doncs hi ha també el magraner, que està en plena floració. Hi ha el taronger amarg, que és a dalt, a l’esquerra, just per sobre dels caps d’Adam i Eva. I hi ha també una figuera, entre dues columnes, al costat de l’arcàngel sant Gabriel. És curiós com el que fa fra Angelico també en aquesta taula és reunir aquest coneixement iconogràfic, simbòlic, botànic en una sola taula, reunint aquests quatre arbres del coneixement del bé i del mal, per exemple. És una cosa també realment bonica. Però al llibre, a ‘El jardín del Prado’, no només hi incloc obres amb aquesta potència simbòlica en l’àmbit cristià, sinó també podríem trobar-hi altres pintures en les quals la botànica complementa no des de l’aspecte cristià, no des de la càrrega simbòlica cristiana, sinó també des d’una càrrega una miqueta diferent. Ho veurem, per exemple, en el tríptic de ‘El Jardí de les Delícies’. El tríptic de ‘El Jardí de les Delícies’ jo crec que és una d’aquestes pintures universals que no necessiten explicació. És molt probable que sigui una de les pintures de l’art occidental més conegudes a tot el món. Bé, doncs en aquest tríptic tenim tres plantes, que són molt curioses. La primera… Bé, n’hi ha moltes més, però El Bosch, aquest pintor de l’actual zona del nord d’Europa, el que és Països Baixos, el que és Bèlgica, tota aquesta zona, que és el que es coneix com els antics flamencs o els pintors flamencs en general, bé, doncs el que fa El Bosch és incloure primer maduixes, moltes maduixes per tot arreu. Maduixes, a més, moltes vegades amb mides sobrenaturals, mides molt grans.

19:35

Per què la maduixa? Perquè la maduixa, des de l’antiguitat clàssica, era una fruita que era símbol del Paradís. Era un símbol del Paradís, i no només del Paradís, sinó també dels plaers, dels plaers de la vida. Els plaers també carnals, per descomptat. Per què es va triar la maduixa? Perquè el gust de la maduixa dura poc al paladar, igual que els plaers de la carn. És una cosa, una petita càrrega simbòlica que estem donant aquí. Dius: “Quina cosa més curiosa que des de l’antiguitat clàssica a aquesta planta ja se l’englobés amb aquesta simbologia”. I, és clar, en aquest quadre tan ple de plaers, a la taula central, que és el jardí del Paradís, amb tot aquest galimaties, amb tota aquesta carnalitat, era molt propi posar-hi aquesta maduixa amb aquesta simbologia. Però no només hi ha la maduixa, sinó que també hi ha, per exemple, el segell de Salomó, el segell de Salomó són aquestes petites fruites que teniu de color negre, aquestes tres fruitetes petitones. Bé, doncs el segell de Salomó, el seu rizoma també s’utilitzava com a afrodisíac, però no només el segell de Salomó, sinó també aquesta planta que veieu aquí també florida és l’aguilera, amb aquestes flors blaves tan estranyes que semblen com petits coloms que volen. També era un afrodisíac, un afrodisíac que utilitzaven, a més, els homes. Feien infusió de la planta, de les llavors i després utilitzaven aquesta infusió com a afrodisíac. Llavors veiem com el que posa aquí també El Bosco és aquesta connotació de: “Escolta, aquesta carnalitat et pot portar potser a l’infern”, que és la part dreta de la taula, en un recurs que potser és el més probable que ens volgués ensenyar el pintor, “que no heu de fer aquestes coses que esteu veient a ‘El jardí de les delícies’, sinó que heu d’atenir-vos una mica més a una vida molt més catòlica, molt més cristiana”. Llavors veiem com les plantes complementen perfectament tot aquest discurs, tota aquesta càrrega de bellesa que els pintors aplicaven a les seves taules, a les seves pintures en general.

Botánica y arte: un mundo por descubrir. Eduardo Barba, jardinero, paisajista y escritor
21:36
Carolina. Hola, Eduardo. Si em preguntessin quina planta o quina flor em ve a la ment quan penso en un quadre, en un llenç, segurament seria en gira-sols. Però tu, com a expert en botànica, quina és la planta, la flor més representada en l’art?

21:52
Eduardo Barba. Doncs moltes gràcies per la pregunta. Per descomptat, si se n’ha de triar una, és la rosa. La rosa és una d’aquestes plantes que ha captivat civilitzacions, generacions senceres, també de jardiners. I bé, perquè la rosa és la planta que, per exemple, al Museu del Prado apareix en un gran nombre d’obres. Per què la rosa? Perquè la rosa ha estat una planta que, a més de la seva bellesa innegable, a més amb els seus colors blancs, vermells, rosats, per descomptat, també tenia una gran quantitat d’aplicacions medicinals. Aplicacions medicinals molt diverses. Podia curar des d’una inflamació fins a una infecció. Podia fins i tot aromatitzar el vi. Podia ser utilitzada també, per exemple, com a maquillatge, com a perfum. Bé, la rosa és una d’aquestes flors que realment s’ha utilitzat en un ampli ventall de recursos i d’utilitats des que la humanitat és humanitat. Al Museu del Prado, per exemple, la trobem en moltes ocasions, a vegades en gerros, en natures mortes, per descomptat, o també a les mans de certes persones, com, per exemple, a la mà de Maria Tudor. Al retrat de Maria Tudor, una de les esposes de Felip II, tenim una rosa que per ella era molt important. No és casual que la tingui a la mà amb aquest gest tan dur que tenia aquesta dona. També era capaç de subjectar amb delicadesa una flor a les mans. Era la rosa heràldica de la seva casa nobiliària, i per això apareixia amb ella, igual que havien fet el seu avi o el seu pare també en altres retrats. I apareixia també amb la seva rosa, amb la seva rosa vermella, una rosa gàl·lica, una ‘Rosa gallica officinalis’, la rosa d’apotecaris, que bé, aquest nom precisament, “d’apotecaris”, és perquè es conreava… En qualsevol jardí que es preués havia de tenir una rosa d’apotecaris o diverses per obtenir aquests recursos medicinals.

23:44

Però, és clar, la rosa té una miqueta de parany, perquè sí, és la més representada, per descomptat, però en moltes varietats diferents i moltes espècies diferents. És a dir, trobem la ‘Rosa centifolia’, la ‘Rosa damascena’, la rosa gàl·lica, la ‘Rosa alba’… Però tenim moltes plantes al final. Dius: “Bé, doncs llavors no és una sola planta, són diverses plantes”. Sí, però al final són totes roses, però quina és la planta que a mi em va sorprendre que era la planta més representada com a espècie? Perquè la trobarem aquí, en aquest quadre de Velázquez. És ‘El Triomf de Bacus’, és una d’aquestes pintures universals també. Tenim una situació bastant curiosa, una escena en la qual veiem al mateix déu romà Bacus coronant un altre noble, un noble, més ben dit. Si ens fixem en el cap, Bacus porta una corona trenada amb fulles de parra. Se’n reconeix molt bé el serrat, els lobulats. La parra és una d’aquestes plantes mediterrànies que jo crec que qualsevol persona de les que estem som aquí seríem capaces d’identificar sense problema. Però fixeu-vos amb què està coronant al noble. El déu romà està coronant el noble amb una corona de fulles d’heura. I per què l’heura? L’heura és perquè en aquell àmbit romà i també grec, es pensava que quan es portava una corona d’heura s’aconseguia l’èxtasi místic, però sense aconseguir l’embriaguesa que ens dona el vi. És a dir, ells perseguien alguna cosa més del vi, no sols la borratxera, sinó aquest èxtasi místic en el qual hi havia aquesta connexió amb els seus déus. Però dius: “Bé, és que d’heures jo no en veig tampoc moltes vegades en corones i tal”. Que sí, que apareixen també en estàtues, per exemple. Però és que l’heura moltes vegades estava apareixent en fons de paisatges, enfilant-se per un arbre, per un mur. És molt curiós veure com l’heura, que és una planta enfiladissa, que sembla com una planta humil, que no té una gran flor… Ara mateix, si preguntés també ara: “Escolteu, quina és la flor de l’heura?” Segurament que no seríeu capaços de… molts de dir-me com és la flor. Bé, perquè és una planta que és la més representada, per exemple, en col·leccions com la del Museu del Prado. Apareix gairebé en 200 quadres dels 2.000 que tinc identificats amb presència botànica, és a dir, un percentatge altíssim.

25:56
Pilar. Eduardo, gràcies, perquè estàs despertant en mi un interès especial a fixar-me en la botànica de les obres d’art que m’apassionen. Però també m’apassionen les plantes de ciutat, i tens un llibre que has escrit sobre plantes de ciutat. M’encantaria saber què ens pots aportar sobre elles i, sobretot, quines són les teves preferides.

26:18
Eduardo Barba. Doncs moltes gràcies per la pregunta i m’alegra un munt que t’estigui obrint una petita porteta a una altra manera de mirar les obres d’art. Per mi, les herbes urbanes, aquestes males herbes que sempre hem anomenat des de petitons, per mi també són unes grans mestres. De nou me’n vaig a la meva infància i recordo aquests passejos amb la meva mare de camí a mercat, agafant petits trossos de planta que havien caigut al carrer o recordo quan arribaven les pluges i començaven a sortir totes aquestes herbes urbanes per qualsevol raconet de la ciutat. O recordo… Un dels meus grans moments era quan baixava al descampat de davant de casa meva. Per mi, el descampat de davant de casa meva, de nou, és una universitat de coneixement. Per què? Perquè jo el que feia era baixar quan era petit i sempre parava esment a aquestes plantes, cards, roselles, malves, que estaven creixent per tots costats. Jo baixava, m’hi fixava, veia els insectes que estaven rondant amunt i avall i elles van ser una de les grans responsables que em van portar a pensar a fer biologia, no només els documentals de lleons i de zebres al Serengueti, sinó també d’aquestes herbes urbanes. Llavors, per mi, les herbes urbanes representen també un bagatge emocional molt potent i vaig poder retornar-los aquest ensenyament fa poc més d’un any, amb un llibre, ‘Una flor en el asfalto’, en el qual retratava, en companyia de Raquel Aparicio, un recorregut per un bagatge bellíssim de plantes urbanes. Les plantes urbanes són totes meravelloses, són totes un prodigi real d’adaptació a un entorn realment hostil. La ciutat cal no oblidar que és un entorn hostil també per nosaltres, el que passa és que ens n’hem oblidat. La ciutat no és precisament un entorn amable, no és un entorn en el qual ens sentim sempre fora de perill.

28:08

Hi ha cotxes, hi ha perills, però què és el que trobo en les plantes urbanes? Coses com petits contes que ens expliquen elles. Per exemple, a mi hi ha una història que m’agrada molt explicar, que és la del sarronet de pastor. Als nens els apassiona i ja amb això ja es fiquen en el món de les herbes urbanes. El sarronet de pastor, per exemple, és una planta que, les seves llavors, quan cauen a terra i s’humitegen, generen un líquid viscós, un mucílag, que el que fa és atreure i atrapar petits microorganismes de terra. És a dir, la llavor és capaç d’atrapar, capturar, microorganismes com els nematodes, per exemple, i utilitzar a continuació els nutrients que té aquest cosset per nodrir-se quan germini. Estem davant d’una planta protocarnívora. És una adaptació meravellosa que quan els científics, els botànics, la van descobrir, es van quedar totalment esbalaïts. Com podia haver-hi una adaptació d’una petita herba, que ara mateix és molt probable que tinguem algun sarronet de pastor, alguna herbeta d’aquestes molt pròximes. És una planta que creix a pràcticament tots els carrers quan comencen les pluges. Llavors és un prodigi d’adaptació. Però en tenim d’altres, com per exemple el ‘Lamium’, que és aquesta herba que teniu a l’esquerra del tot amb aquests colors tan bonics que semblen petites orquídies. De fet, reben noms a vegades tan dolços com “sabatetes de la mare de Déu”. Bé, perquè el ‘Lamium’, la planta mare, quan creix en un terreny molt fèrtil, el que fa és generar unes llavors de color marró amb moltes taquetes blanquinoses i bé, doncs genial, aquí hi ha aquestes llavors que cauen en aquest mateix terreny fèrtil on era la mare. Però què passa si la mare creix en un terreny que no és fèrtil, que no és gaire bo per a la planta, per desenvolupar-se?

29:55

Bé, perquè el que fa la planta mare és generar unes llavors que en comptes de ser marrons amb moltes taquetes blanques, són gairebé completament marrons. I això què canvia? Doncs canvia una cosa, la percepció de les formigues. Les formigues se sentiran molt atretes cap a aquestes llavors gairebé totalment marrons i les agafaran i les portaran al seu formiguer, on les enterraran en una cambra, en una de les moltes cambres que tenen per guardar el seu aliment, les seves provisions, i aquí, la planta el que farà, la llavor, més ben dit, germinarà. És a dir, la mare el que fa és originar un recurs perquè la seva filla no creixi en el mateix terreny infèrtil on ha crescut la planta mare. Llavors són coses tan emocionants i dius: “Però, ostres, aquí no hi ha intel·ligència?.” Bé, alguna cosa ha d’haver-hi. Però és que les herbes urbanes són així, l’una després de l’altra. Per exemple, a la foto del mig teniu la dent de lleó. La dent de lleó, que jo crec que és una d’aquestes plantes que qualsevol ha bufat, demanant un desig en algun moment de la seva vida. Bé, jo ho continuo fent. Bé, perquè la dent de lleó és una planta que creix molt a les gespa. Nosaltres, els jardiners, hem decapitat, per desgràcia, moltes dents de lleó perquè són a tots els prats pràcticament. Bé, perquè què fan les dents de lleó? Les dents de lleó quan creixen en un terreny en el qual no hi ha tallagespa, en el qual no hi ha segadora, generen unes inflorescències, generen unes flors altes. És clar, què passaria si aquesta mateixa planta la col·loqués a la gespa? Que aquestes flors altes contínuament el jardiner, cada vegada que passés, les estaria tallant. Doncs el que fa la planta és que, quan rep aquest mal, les següents flors comencen a baixar l’alçada i baixa tant l’alçada que fa que aquestes flors creixin enganxades totalment al terra. D’aquesta manera, quan la jardinera de torn passa amb la seva segadora tallant la gespa, la planta passa per damunt la fulla i les flors no es tallen i aconsegueix una estratègia reproductiva meravellosa. Però per estratègies reproductives meravelloses també tenim la picardia.

31:51

La picardia la tenim aquí, a mà dreta, una planta bellíssima. Tothom que la veu corre el risc de seriosament enamorar-se’n, perquè és molt bonica. Té unes flors bellíssimes de color violeta i groc i un toc blanquinós molt bonic. És una gran favorita de moltes persones, jo inclòs. I què és el que fa la planta mare? La planta mare, les flors creixen buscant la llum, buscant el sol. Buscant la màxima quantitat d’energia per desenvolupar-les. Però què passa quan estan fecundades? La planta fuig de la llum, ja no és una amant del sol i de la llum, sinó que creix en direcció contrària al sol, a la llum. I llavors la planta el que fa és buscar el lloc més fosc i més humit per deixar anar, obrir la càpsula amb les seves llavors. I així, d’aquesta manera, la llavor caurà en un lloc, que normalment serà… On? Una esquerda, perquè aquesta planta, si us hi fixeu, creix en murs. Llavors la mateixa planta mare serà la que enterrarà, a buscar el lloc on es desenvolupin les seves pròximes, les seves filles, la seva descendència. Llavors, en estratègies així és impossible no caure rendit i enamorat de totes aquestes herbes urbanes. Però qualsevol de les que agafis, una rosella, una malva, qualsevol d’elles, notaràs com, darrere d’elles, hi ha una meravella d’adaptació a un entorn tan hostil com és la ciutat.

33:08
Eduardo. Hola, com estàs, Eduardo? Jo també soc l’Eduardo, així que som homònims. Volia preguntar-te sobre un terme que em crida molt l’atenció, que és el d’arqueòfit, perquè sona molt bé, a més, arqueòfit. Però què significa exactament? I si ens podries donar algun exemple d’això. Moltes gràcies.

33:25
Eduardo Barba. Moltes gràcies, Eduardo. Doncs mira, això d’arqueòfit és una meravella també que aquí té a veure no tant amb només la botànica, sinó també amb els nostres moviments. Al llarg dels segles la humanitat s’ha anat desplaçant d’un costat a un altre, els coneixements han anat fluint i també amb els coneixements i amb els moviments migratoris de les persones, també hi han anat les plantes. Un arqueòfit és una planta que ha sortit del seu lloc d’origen en algun moment anterior a la conquesta d’Amèrica o, més ben dit, al descobriment d’Amèrica per part dels europeus, 1492 és la data. Llavors, totes les plantes que s’han desplaçat anteriorment a 1492 fora del seu lloc d’origen és un arqueòfit. I per entendre-ho millor, posarem l’exemple de la rosella, que jo crec que és una d’aquestes flors que qualsevol de les persones que estem avui aquí reconeixem ràpidament. La rosella, aquesta planta tan vermella, es creu que el seu origen, no està gaire clar, és algun lloc d’Orient, Orient Mitjà. I com va arribar llavors als camps d’Europa, d’Espanya, de Portugal? Doncs amagada entre els grans de blat, de sègol, d’ordi, es va anar distribuint. Llavors, fora del seu lloc d’origen, aquest arqueòfit, aquesta rosella, es va anar distribuint gràcies a la propagació que causava l’home, l’ésser humà. A partir del descobriment d’Amèrica ja no són arqueòfits, són neòfits. I bé, doncs ja tenim plantes que, és clar, ja amb el descobriment d’Amèrica per part dels europeus, ja la invasió de noves plantes al vell continent ja era màxima, ja era un gran devessall de noves espècies que van contribuir a enriquir la nostra cultura botànica. Això seria una mica el que és un arqueòfit.

35:13
Mari Loli. Hola, Eduardo. Em dic Mari Loli. Imagino que deus haver visitat moltíssims jardins arreu del món. Quin d’ells t’ha impressionat més i per què?

35:25
Eduardo Barba. Moltes gràcies, Mari Loli. Doncs mira, com tu molt bé has dit, qualsevol jardiner, per poca curiositat viatgera que tingui, sigui on sigui, fins i tot dins de la teva pròpia ciutat, pots descobrir molts jardins, perquè he vist una immensa quantitat de zones verdes, de jardins, de parcs, que sempre et deixen algun tipus de record. I un dels primers que recordo amb una gran emocionalitat és el de la meva pròpia ciutat. És el Retiro. El Parc del Retiro, per descomptat, és un d’aquests jardins que a qualsevol persona l’apassiona i més sent madrileny com jo. Però no només sent madrileny. Va haver-hi una època de la meva vida en la qual tenia molt de contacte amb viatgers que venien a la ciutat. Una de les coses que t’explicaven sempre quan s’anaven, era com els havia agradat el Parc del Retiro, que és un jardí de jardins al final, perquè tots aquests jardins històrics s’han anat fent, creixent i component com un petit puzle que va augmentant en peces al llarg dels segles. I hi ha un altre que recordo amb molta emocionalitat, que és el Romeral de San Marcos a Segòvia. Quan era a l’escola de jardineria, als dos anys meravellosos que jo vaig passar estudiant jardineria, doncs el record màxim que tinc és el del Romeral de Sant Marcos. De sobte era en un jardí que, perquè us en feu una idea, és al pujol d’una muntanya al peu de l’alcàsser, davant de l’alcàsser segovià. Ocupa un desnivell molt gran i és un jardí ple de corriols petits, corriols petits que van ascendint des de la part més baixa, que és una part més fosca, i van pujant cap a la part més lluminosa, que és una roca immensa de la qual flueix l’aigua i hi ha llum. És un trajecte molt filosòfic, anar des de la base, des de la foscor, ascendir fins a aquest lloc que és la deu, que és a dalt, que és més lluminosa i hi ha llum del sol. Llavors, jo el que vaig descobrir aquí, al Romeral de Sant Marcos, era un jardí que era com la vida mateixa. Vas caminant per un corriol, et gires, trobes un altre paisatge, camines una miqueta més, gires, és un altre…

37:24

El jardí anava canviant a mesura que jo anava fent passos. I és una mica com el que ens passa en els nostres dies. Quan tu t’aixeques al matí no saps el que passarà després a la tarda, perquè si no seríem endevins. Doncs això era una mica el que sentia. Aquesta sensació és la mateixa que jo vaig tenir al Romeral de San Marcos. Quins altres jardins et podia comentar? Per descomptat, sense sortir d’Espanya, l’Alhambra. L’Alhambra per mi, a més, jo vaig viure diversos anys a Granada, representa també part de les meves emocions, dels meus records, de les meves sensacions, dels meus sentiments. I l’Alhambra és un d’aquests racons que també jo crec que és un paradigma dins del que és la jardineria, no sols en l’àmbit espanyol, mundialment, podríem dir. Aquesta unió tan bella que el món àrab va ser capaç de crear amb l’entorn. Quan tu tens un entorn bell, com és el de l’Alhambra, en el qual a més construeixes una arquitectura aclaparadora i màgica com és la de l’Alhambra i després recorres a plantes i a l’aigua d’una manera tan magistral, no pot donar-te més que bellesa pels quatre costats. Una bellesa que també, amb aquest còctel d’arquitectura d’aigua i de plantes, podríem trobar en jardins, com per exemple el Jardí de Nimfa. El Jardí de la Nimfa, a Itàlia, és un jardí que, per mi, és un dels més bonics que jo puc haver trepitjat, segurament. N’hi ha molts altres. Sempre tens records. El Jardí Botànic de Berlín pel coneixement, les portes que s’obren contínuament i els diferents climes que tenen representats, jardins també privats, com el Lur Garden de Íñigo Segurola aquí a Espanya. Jardins de tota mena.

39:05

Però Vila Nimfa, per mi, també representa un descobrir, que és com es podia arribar a fer una conjunció tan bella entre ruïnes com aquest pont, com aquestes paredasses d’una antiga ciutat que hi havia allà aquesta aigua, aquest riu d’aigües cristal·lines que flueix travessant el jardí i aquestes plantes que ho embelleixen tot. No saps si eren primer les ruïnes, no saps si era primer el riu, no saps si eren primer les plantes, però aquí hi ha tot aquest còctel bonic donant-nos aquesta emoció contínua. Nimfa, per mi, per descomptat, és un dels jardins més bonics on jo he estat, però tinc moltes ganes de descobrir-ne molts més… A Sud-amèrica, és un… per mi, un terreny encara ignot. Jo tinc moltes ganes de descobrir terrenys i territoris de Sud-amèrica com a Colòmbia, aquests paisatges on hi ha la palma de cera, per exemple, a Colòmbia, uns paisatges totalment salvatges, amb prades immenses, naturals, acompanyades per aquestes palmeres que semblen fetes de vent i d’aire, que gairebé són lleugeres. Sembla que només el cap està surant enmig del no-res. I bé, perquè tinc moltes ganes de seguir, Mari Loli, descobrint molts més paisatges i molts més jardins.

40:19
Pilar. Hola, Eduardo. Soc la Pilar. Escoltant-te ara m’adono que deuen haver canviat molt els jardins al llarg de la història. M’agradaria que ens parlessis sobre això i també m’agradaria saber quin estil de jardineria és el que més t’agrada a tu.

40:35
Eduardo Barba. Moltes gràcies, Pilar. Doncs mira, el bagatge que tenim de jardineria al llarg dels segles és una de les coses apassionants per un jardiner, veure com han anat evolucionant els espais i que, igual que amb l’art, és una successió també que es va amuntegant. És a dir, el coneixement d’una civilització no és que s’oblidi i es quedi totalment encapsulat en el temps, sinó que es va sumant una civilització a l’altra i veiem com hi ha recursos del jardí romà, per posar un dels clàssics, el jardí romà amb els seus peristils, amb els seus jardins envoltats d’aquestes galeries, és un ressò dels patis que tenim nosaltres avui dia a Espanya. A Espanya, per exemple, que és un dels paisatges jardiners que a mi més em captiva. Un pati, a Còrdova, a Sevilla, a Granada, per mi és una autèntica expressió de bellesa, també incomparable. Quan nosaltres pensem en aquest món romà i a continuació veiem aquest…, per exemple, ens n’anem a un món àrab. Al món àrab, aquests murs alts emblanquinats que tancaven aquest ideal de paradís per ells, amb l’aigua fluint sempre, per descomptat, en tots aquests jardins, que converteixen, al final, el jardí en això, en un paradís. Aquest retorn al paradís. “Paradís” ve d’una antiga paraula persa que és ‘pairidaeza’. ‘Pairidaeza’ eren els jardins voltats adjacents al palau. Llavors, fixa’t quina connotació més bella de representar el paradís més que amb un jardí. El jardí sempre és un etern retorn. Jo crec que tot el que vol fer sempre qualsevol jardiner és crear un paradís, un jardí de l’Edèn, on qualsevol persona se senti protegida, se senti nodrida amb plantes, se senti també sadollada la seva set amb aquesta aigua que fluirà.

42:22

Llavors veuríem com tots aquests jardins àrabs, perses, romans, antics, tots ens complementen aquesta idea del paradís, per nosaltres continua sent-ho així avui. De fet, qualsevol jardí que nosaltres visitem avui dia és molt fàcil que tingui tots aquests recursos, tots aquests recursos moltes vegades lligats a l’aigua, per exemple. Però, encara que tots aquests estils de jardineria per mi són vitals, un jardí renaixentista italià, francès, qualsevol dels quals podríem portar avui aquí a col·lació, per descomptat, els japonesos, amb aquesta bellesa, amb aquesta naturalesa tan domada que tenen i amb aquest amor que tenen pels arbres i per la cura de les plantes… Jo n’hi ha un amb el qual em quedo, un estil que, per mi, representa una mica la meva personalitat, que és un estil de jardineria més naturalista, una jardineria com la que pugui desenvolupar Piet Oudolf, per exemple, que és un dels grans mestres que ens han ensenyat molt de composició, amb plantes vivaces, herbàcies perennes, amb arbustives; Nigel Dunnett, per exemple, o molts altres que el que fan és generar molts contrastos a través d’espècies canviants, molt canviants, espècies que de sobte floreixen durant uns mesos, després es marceixen, deixen un cadàver bonic durant uns mesos d’hivern, per exemple, amb estructures, amb espigues marrons o de colors pallosos, i que també això és bellesa. Veure els cicles. Hi ha una cosa que en jardineria ens agrada molt, que és contemplar el dinamisme de les plantes. Nosaltres no volem… En jardineria, el més normal és que no perseguim res estàtic. La jardineria, en general, tret que sigui un jardí renaixentista amb bardisses contínuament retallades, sempre verdes, de llorer, de boix, que persegueixen aquesta estaticitat moltes vegades… El que nosaltres moltes vegades estem també promulgant ja és una jardineria molt més natural, on el dinamisme sigui com a la vida mateixa, que cada dia pugui haver-hi una successió de cicles i d’esdeveniments.

Botánica y arte: un mundo por descubrir. Eduardo Barba, jardinero, paisajista y escritor
44:20

Jo no vull que als meus jardins passi sempre el mateix. Jo vull anar avui al meu jardí i veure com han florit unes margarides, però vull anar-hi demà i veure com hi ha unes peònies i anar-hi al cap de dos dies i veure uns lliris que també estan donant-nos la seva flor. O també com les plantes emergeixen i després també s’oculten. I això és molt bonic també de veure. Aquesta naturalitat. Aquesta naturalitat, a més, la perseguim també deixant que la naturalesa pinti, que la natura també s’expressi. I de sobte, si surten unes malves o unes roselles al teu jardí, per què no deixar-les? Jo recordo, quan vaig sortir de l’escola de jardineria, com, qualsevol mínima herba que sortís, es treia del jardí. Avui dia, ja no és això tan dràstic. Ara el més normal és que esperem una miqueta, vegem com va evolucionant aquesta herba i moltes vegades la deixarem, perquè això també està aportant naturalitat. Un jardí és, per descomptat, una de les construccions més fràgils que existeixen. Un jardí, quan desapareix la persona que el cuida, al cap de poc temps, és molt possible que aquest jardí es transformi en una altra cosa. Ja no serà aquest jardí que va idear la persona, sinó que serà un paisatge diferent, que també és molt bonic. Aquesta idea de fugacitat i de fragilitat que té la jardineria és una de les creacions més fràgils que existeixen. Jo a vegades ho considero fins i tot més fràgil que el vidre. A mi em sorprèn molt quan vas a un museu i de sobte et trobes petits flascons que han aparegut en ruïnes romanes, en jaciments de l’Antiga Roma o d’Egipte. Dius: “Però com és possible que aparegui això tan ben conservat i un jardí és incapaç de sobreviure si no s’ha mantingut al llarg dels segles?” Bé, perquè aquest manteniment és una cosa que nosaltres, avui dia, l’apliquem d’una manera una miqueta més laxa, una miqueta més natural, i ja no donem tant l’esquena al món natural, que és en el qual està inserit el jardí, sinó que deixem que també la natura s’expressi.

46:14

Germinen unes roselles, genial. Jo sempre recordo un jardí que vaig fer amb els meus alumnes a Leganés on vam enjardinar una zona preciosa, estava plena de margarides grogues, de margarides vermelloses i groguenques també, altres de blanques. Era una zona, com acabo de descriure fa poc, precisament, en un article, una zona molt petalosa, una paraula que a mi em va fascinar, que un petit nen a Itàlia perquè es va inventar, ‘petaloso’. Bé, perquè aquesta zona tan petalosa, de sobte, a la primavera següent es va veure plena de malves, unes malves violetes amb aquests colors vermellosos, blancs, groguencs. Les malves eren un impacte increïble de color. Si ens les haguéssim carregat, si les haguéssim eliminat, haguéssim perdut un recurs que la naturalesa ens estava donant de manera gratuïta i de manera magistral. La naturalesa ens estava donant un exemple de dir: “Ai, mira, pot ser que et falti això, per què no unes malves aquí?” Bé, perquè aquestes malves eren la cirereta del pastís. La nostra creació imperfecta sempre del paradís, la nostra creació imperfecta del jardí de l’Edèn, que són les nostres petites creacions jardineres que puguem fer a les nostres feines.

47:20
Daniel. Hola, Eduardo. Com estàs? He llegit abans una frase teva que deia que la diversitat més mundana a vegades és la més bella i interessant i gairebé sempre la passem per alt. Què vols dir exactament amb això?

47:36
Eduardo Barba. Doncs, mira, ens n’anirem a un embornal que jo vaig veure fa ja uns quants anys. Un embornal al meu barri de Madrid, una ciutat on, de sobte, en una miqueta de terra que s’havia anat acumulant al llarg de les pluges de l’hivern, m’imagino, hi havia germinat una llengua de bou amb unes flors de color violeta meravelloses, hi havia germinat una petita malva i hi havia germinat una altra planta de flors blanques molt petitones. La composició que hi havia aquí era un quadre. Era digne de quedar-se una estona assegut al costat d’elles i dir: “Com és possible que, en un raconet tan petitó, hagi creat això la natura?”, en un racó, com et dic, al peu d’un embornal, al costat d’una roda d’un cotxe, gairebé sense terra i hi havia aquesta expressió màxima de bellesa, una creació, com comentaves, molt mundana… Ningú donaria gaire temps o ningú li prestaria gaire atenció a aquestes plantes i, no obstant això, eren aquí. La biodiversitat que tenim moltes vegades a les ciutats, als carrers, és enorme, enorme. I és una cosa que veig des que era un nen al descampat de davant de casa. La biodiversitat era màxima, no només pel que fa a les plantes, sinó també a través de tots els petits animals, ocells, petits ratolinets que podríem veure vagant per aquest descampat. Llavors, moltes vegades pensem que la biodiversitat és una cosa amb majúscules, és una cosa que té lloc als documentals o en països en regions remotes al nostre entorn més pròxim i realment la biodiversitat a vegades més aclaparadora la tenim a la porta de casa quan vaig a comprar el pa. Llavors, simplement és prestar més atenció al que tenim més pròxim. També el vell conte d’anar-te’n lluny per trobar, al final, que el que necessitaves ho tenies a peu de casa. Doncs és exactament el mateix.

49:30

La biodiversitat comença a la porta de casa i també cal cuidar-la. Per això jo crec que una de les coses que cal fer és promulgar aquesta biodiversitat urbana, aquesta biodiversitat que tenim molt domèstica, a les escoles, als col·legis, perquè els mateixos nens apreciïn aquesta naturalesa. Quan tu a un nen li parles de manera grandiloqüent del que és la natura, els lleons, els elefants, les coses, aquestes cataractes enormes de paisatges meravellosos, s’obliden que la natura a vegades més increïble és aquí, davant dels seus ulls, al pati del col·legi. I una altra de les coses que caldria gestionar d’una manera segurament molt més amable envers la natura és com tenim cura de les nostres zones verdes, dels nostres boscos, del nostre patrimoni natural. Perquè també un patrimoni natural és tot el que passa a la nostra ciutat. Perquè evitant els pesticides, tots aquests biocides, totes aquestes substàncies químiques que el que estan fent és matar. Sí, per descomptat, està matant la plaga que tu vols tractar. Aquests pugons desapareixeran. Però és que amb aquests pugons desapareixeran també les marietes, els crisòpids, les petites vespes que s’haurien menjat aquests pugons… Quan desapareix un petit maó de la biodiversitat, de tota aquesta cadena, no és una cosa gratuïta, sempre és una cosa que portarà a una descompensació. Llavors, també la gestió d’una manera molt més conscient d’aquesta biodiversitat és una cosa necessària també en la jardineria o també de cura i de cultiu dels nostres boscos, sense anar més lluny.

51:14
Raquel. Hola, Eduardo. Com estàs? Soc la Raquel. M’agradaria preguntar-te, de totes les històries que has publicat a ‘El Cuaderno del Jardinero’ del diari ‘El País’, n’hi ha alguna de més especial que t’agradaria compartir?

51:28
Eduardo Barba. Doncs moltes gràcies, Raquel. Dins de les històries, hi ha una cosa que, bé, a mi, quan em van oferir escriure la columna de jardineria al diari, és clar, al principi sempre estàs pensant en el to, quin to donar-li. I una de les coses que a mi més m’agrada és compartir les experiències, experiències d’altres persones. No volia que la columna fos només la meva veu, sinó que volia que les persones que sabessin més del tema o que poguessin complementar amb les seves petites històries aquest tema apareguessin. Llavors, des del principi, una cosa que vaig fer va ser entrevistar botàniques, cultivadors, jardiners que podien contribuir amb la seva visió a un aspecte diferent i nou. Jo recordo amb molt d’afecte moltes entrevistes, per mi totes són especials. Recordo la María José Holguín, per exemple, amb el seu blog de ‘La Tabla’, meravellós, un blog de jardineria imprescindible. Recordo l’Aina Erice, una enorme i meravellosa divulgadora botànica que tenim a Espanya, que sempre està promulgant a més per l’ús i coneixement de les plantes i és també una font de coneixement. O, per exemple, en Benito Cotarelo, el meu gran professor de jardineria, la persona de la qual potser jo més hagi après de jardineria en tota la meva vida. Bé, doncs, hi ha una altra història que també em va captivar molt potser pel component exòtic, potser per estranyesa, potser perquè és una d’aquestes històries en les quals hi ha darrere una passió. En David Noble, un guardaboscos australià, un dia va anar a descobrir canons perduts amb la seva colla i fent ràpel van arribar a un canó molt perdut a les Muntanyes Blaves, allà a Austràlia, i van descobrir-hi una planta que era una mica estranya. No la tenia classificada. Un arbre enorme. No n’hi havia gaires. Era un rodal no gaire gran d’aquests arbres.

53:28

I aquí va aparèixer, de sobte, una espècie única i desconeguda per la botànica. Una espècie que es creia desapareguda, perquè hi havia registres botànics, i resulta que era com si, ara mateix, avui dia, et fiquessis en una vall perduda i descobrissis un triceratops o un diplodocus viu. I llavors, aquest és un dels… potser una de les històries més curioses que he pogut descobrir gràcies a aquest ‘Cuaderno del Jardinero’. No descobrir, perquè és una història molt vella, molt coneguda, molt cridanera, però que és aquí. És una més de les quals aprendre, de totes aquestes persones meravelloses que he tingut la sort d’entrevistar. Jo, una de les coses que he anat descobrint i he anat potenciant al llarg dels anys és la meva mirada sobre uns éssers vius que són imprescindibles i que ens aporten molts beneficis, contínuament. En tots els meus anys de professor de jardineria, ja fa més de 20 anys que faig classe, he fet classe per a col·lectius molt diferents, d’edats molt diferents, de països diferents fins i tot, i una de les coses que sempre descobreixo és com les plantes sempre porten una espècie de calma a l’esperit agitat. És una cosa que em crida molt l’atenció. Una de les frases que més he pogut sentir a les meves classes ha estat sens dubte: “Ah, Edu, però ja són les tres? Ah, Edu, ja són les dues? M’ha passat el temps volant”. O també sentir pares quan arriben i et diuen: “Bé, avui en Pablo, en Miguel, la Luisa ha arribat a casa, estava radiant.” I potser el que havia fet aquest matí havia estat estar cuidant les plantes, regant-les, repicant-les, potser podant-les. Aquest esperit que ens infonen les plantes és una cosa que no ens poden donar altres coses, o que es pot assemblar també a altres coses.

55:22

Contemplar art, per exemple, una cosa que jo us comentava, com l’art, per mi, és una font també de bellesa, de retroalimentació contínua. Les plantes sempre t’estan aportant alguna cosa sense tu saber-ho. Abans us deia com, quan tu vas a un jardí, saps com hi entres, però no com en surts, pel que fa als coneixements. És molt possible que, quan tu entris al jardí, no coneguis alguna cosa que les plantes t’ensenyaran en aquest moment sense tu saber-ho. A mi les plantes m’han ensenyat a observar, les plantes m’han transmès que cal tenir paciència, encara que un jardiner vulgui avui flors, a vegades has d’esperar. Jo ahir vaig fer planter de calèndules. Bé, doncs ara haig d’esperar unes setmanes, uns mesos, perquè aquestes calèndules em donin flor. Haig de planificar també, haig de gestionar la vida d’una altra manera. I això, les plantes, sense que nosaltres ens n’adonem, ens estan ajudant d’una manera molt clara i molt evident. Jo sempre ajudo persones que diuen: “Jo no tinc cura de les plantes perquè hi tinc poca traça.” Dic: “Intenta-ho, intenta-ho i sempre t’adonaràs com aquestes plantes t’aportaran una cosa nova, un coneixement, una passió.” És un gota a gota que va calant molt a poc a poc i que et vas adonant com al final en surts diferent. I bé, jo, des d’aquí, jo el que us animaria és que us fixéssiu en les plantes, en un quadre, en un carrer, en un jardí o en la vostra pròpia casa, que és on potser més coneixement tindreu i extraureu, perquè l’estareu cuidant dia a dia. Així que jo us animo que la planta entri a les vostres vides, que sigui una part més de la vostra família i que els dediqueu temps, observació i paciència, com elles ens el dediquen a nosaltres, d’altra banda. Moltes gràcies.