Aprendre en contacte amb la natura

Heike Freire. óc la Heike Freire. Vaig estudiar Psicologia i Filosofia, i des de fa més de dues dècades em dedico al món de la pedagogia. He escrit dos llibres: “Educar en verd” i “Estigues quiet i atén”. I acompanyo famílies, escoles i professionals de l’educació en la transformació de les seves pràctiques per aconseguir un major contacte dels nens, les nenes i els joves amb el medi natural.

Tamara Díaz . Hola, Heike. Em dic Tamara, sóc mestra d’Educació Infantil, i volia fer-te algunes preguntes. Primer: per què és tan important que els nens estiguin embolicats en un medi natural?

Heike Freire. Hola, Tamara, encantada. M’encanta que siguis mestra d’Infantil. Admiro molt la teva professió.

Tamara Díaz . Gràcies.

Heike Freire. I a totes les persones que fan la feina que vosaltres realitzeu. Crec que és una pregunta fonamental, no? Per què defensem que el contacte amb la natura, que els nens i nenes d’avui puguin tenir accés al contacte amb la natura? Jo crec que la raó principal… N’hi ha moltes, hi ha moltíssimes raons, però jo crec que la raó principal que he trobat és que l’ésser humà, des del principi dels temps, la nostra espècie ha emergit, d’alguna manera, d’aquest entorn natural que és la biosfera. I els nostres organismes estan perfectament adaptats, perfectament equilibrats, perfectament…

Tamara Díaz. Dissenyats?

Heike Freire. Dissenyats per desenvolupar-se en aquest entorn, com ho han fet al llarg de tants centenars de milers d’anys. Què passa? Que, d’alguna manera, la nostra cultura ha evolucionat, ha canviat, ens hem tornat cada vegada més urbanites, cada vegada més tecnològics, i ara mateix, l’entorn en què creix un nen o una nena no s’assembla molt a aquells entorns en els que es va créixer fa tan sols, potser, 40 o 50 anys. Bé, tu ets bastant jove, però les persones de la meva edat encara recordem quan tornàvem a casa de l’escola, deixàvem la motxilla i anàvem a jugar a l’aire lliure. La nostra espècie no s’adaptarà, per exemple, ara, al canvi climàtic. L’altre dia escoltava un científic que parlava sobre aquest fet i parlava de la pujada de temperatura que s’ha constatat en els últims 30 anys, per exemple, aquí a Espanya. I de com ens hem anat adaptant. Però aquesta adaptació no és una adaptació biològica, sinó que és una adaptació social, etcètera. I el mateix passa amb els nostres cossos.

Tamara Díaz . Creus que ara tenen el suficient contacte amb la natura els nens d’avui en dia?

Heike Freire. No, no crec que ara mateix… De fet, hi ha estudis que ho demostren. Per exemple, fa uns anys, hi va haver un estudi de la Universitat de Do Minho, a Portugal, que demostrava que passaven el 76% del temps, els nens i nenes d’entre 4 i 12 anys, el 76% del seu temps asseguts o ajaguts, en llocs tancats, se sobreentén. No es mouen. Per exemple, hi ha, d’alguna manera, necessitats fisiològiques fonamentals dels nostres organismes. O sigui, mira el que caminem nosaltres ara. I els nens i les nenes, resulta que és a través del moviment precisament com es desenvolupa… Per això parlem de psicomotricitat, perquè el moviment és un factor fonamental a través del qual es desenvolupen els sentits, a través del qual es desenvolupa la intel·ligència espacial, a través del qual es desenvolupen els nostres cossos, el vigor físic, etcètera. I que, malauradament, els nens d’avui no tenen oportunitats de moviment. I quan parlem de moviment… Suficients, vull dir. I quan parlem de moviment, estem parlant necessàriament d’espai a l’aire lliure. Perquè un moviment en un lloc tancat és més limitat, no?

Tamara Díaz . És clar.

Heike Freire. Llavors, jo crec que no el tenen, cada vegada en tenen menys, i comparat amb el temps que vam tenir els seus pares o que van tenir els seus avis, és molt limitat.

Tamara Díaz . A les escoles notem molt quan no poden sortir els nens al pati durant diversos dies, doncs perquè plou, fa molt de fred o està nevant, i han d’estar… Es diuen “patis de pluja”. I estan tres dies o quatre, els que siguin, sense sortir al carrer. Ho notem moltíssim tant nosaltres com ells, que estem desbordats.

Heike Freire. Sí. Moltes mestres menys experimentades que tu, les que comencen i tal, em confessen que els primers dies passen molt de temps intentant que els nens i les nenes no surtin de l’aula. Seguim tenint un substrat natural…

Tamara Díaz. Una necessitat.

Heike Freire. …i mamífer. Llavors, un mamífer, tu l’estabules, el tanques entre quatre parets, i el seu instint és de perill, no? O sigui, si jo estic aquí estabulat, no puc arrencar a córrer, no puc fugir. Llavors, aquest instint de perill, d’estar tancats, és el que els fa sempre buscar la sortida. Per tant, això dels tres dies de pati de pluja tancats no m’estranya, i em pregunto com realment ho gestioneu…

Tamara Díaz . És complicat.

Heike Freire. Perquè són conductes molt inadaptades, oi?

Tamara Díaz . Sí.

Heike Freire. Que, realment, simplement canviant el context funcionaria. De fet, moltes vegades no ens adonem de fins a quin punt els entorns i els espais escolars influeixen en les actituds i en els comportaments dels nens i les nenes. I és molt important, perquè després els atribuïm a ells comportaments que, realment, n’hi hauria prou amb transformar això…

Tamara Díaz. Sí.

Heike Freire. …perquè ells es comportessin d’una altra manera.

Tamara Díaz . Sí. I com podríem fomentar els docents i les famílies que hi hagi més moviment, que puguin explorar més la naturalesa o estar més en el medi ambient?

Heike Freire. Doncs hi ha moltes coses que podem fer concretament, per exemple, a casa. Treballar-nos aquest contacte amb la natura dins de les nostres cases, si tenim plantes, si tenim animals. Com ens relacionem amb ells? Com a éssers iguals que nosaltres, perquè a vegades és com que no els considerem éssers vius, els considerem gairebé objectes, o ens considerem com a molt per sobre i no els donem importància. En canvi, els nens i les nenes, que a vegades també ho podem observar, ells vénen amb aquest amor per la vida i es relacionen com a iguals. Fins i tot una pedra, un nen de dos anys et pot dir: “És que aquesta pedra no vol venir perquè torna a caure”. No? Ho animen tot, li donen ànima a tot i es relacionen amb tot amb aquest afecte, en general. I nosaltres podem, doncs això, conrear aquestes cases més obertes a l’entorn, permetre que puguin, en un moment donat, venir ocellets, facilitar-los aquests nius o facilitar-los una miqueta de menjar al balcó. Hi ha tantes coses que dins de la casa podem fer. I després, la nostra forma de vida. Per exemple, podem també fer mapes de tots els éssers vius que ens envolten. A vegades, en ciutats com Barcelona o Madrid, et pot sorprendre la quantitat de bestioles que et pots trobar, no?

Tamara Díaz. Sí, sí, n’hi ha molts.

Heike Freire. Des de papallones, llagostes fins i tot. O sigui, et pots trobar… N’hi ha moltíssima… I no la veiem simplement perquè no estem atents a ella. Flora, fauna… Llavors, amb els nens, depèn de les edats que tinguin, realment mapejar tot el que tenim al voltant i conèixer-lo. No cal anar ràpidament, diguem, a l’aspecte cognitiu i intel·lectual, que a vegades els pares de seguida ens accelerem a: “Mira, fill meu, t’ensenyaré entomologia i aprendràs el que és un no sé què”. És més important aquest primer contacte sensorial i emocional, que és el que realment es queda a la memòria. Jo treballo amb moltes persones adultes, pares, mares i educadors, i una de les coses sobre les que treballo és sobre els records d’infància. I és molt curiós perquè, a més, els ho acostumo a dir a les educadores: “Fixeu-vos quina eina és la naturalesa des del punt de vista de la memòria”. Perquè els records d’infància, si tu li preguntes, al teu voltant… Vull dir, el 80 o el 90% dels records quan li preguntes a algú: “Escolta, un record de la teva infància?”, són a l’aire lliure i en contacte amb la natura.

La qual cosa vol dir que, d’alguna manera, la naturalesa fomenta moltíssim la memòria i el record, no? Més coses que es poden fer… Doncs ajuntar-te… El que comentàvem de la tribu. Doncs ajuntar-te amb els veïns i, potser, trobar prop algun espai on els nens i les nenes puguin jugar de veritat. D’alguna manera, aquests parcs amb aquests sòls totalment sintètics i molt poques propostes de joc no són adequats per a un nen o una nena. Un nen o una nena necessita tocar, necessita olorar, necessita tacar-se. Si el teu fill no s’ha tacat, o el teu alumne, és que no ha fet la seva feina de joc i és que no està desenvolupant la seva sensibilitat, no està desenvolupant la seva intel·ligència, no està desenvolupant quantitat de coses. Fixa’t, en una cosa que a vegades ens costa tant, que és que un nen es taqui. Jo a vegades em pregunto: en l’època de la rentadora, com és possible que a les mares els importi tant que un nen es taqui?

Tamara Díaz. Tens tota la raó.

Heike Freire. Doncs si el nen no es taca, o la nena, vol dir que no han fet la seva feina de joc i que no han fet la seva feina a nivell de desenvolupament, perquè tacar-se els ajuda moltíssim, estimula la pell, que la pell està directament connectada amb el cervell, és el mateix epiteli. I, realment, estimula els seus sentits i estimula la seva motricitat també, la seva percepció de si mateix, etcètera. Amb la qual cosa, és fonamental que es taquin. Llavors, ajuntar-te amb un grupet de persones i poder, potser, crear entre tots un lloc on… Simplement, a vegades, quan són molt petits, amb una mica d’aigua, una mica de sorra i dues o tres coses més… Tampoc necessiten tanta cosa. Però, sobretot, poder tocar, poder crear, poder-se moure, poder interrelacionar-se entre ells, no? I això ja és molt, molt important.

Bé, per descomptat, els pares es poden ajuntar i fer pressió en els ajuntaments perquè apareguin aquests espais. Per exemple, llocs abandonats, els típics solars que estan abandonats, que amb molt poca inversió…

Tamara Díaz. Que es transformi perquè sigui…

Heike Freire. …es poden transformar en jardins, es poden transformar en llocs de vida, no? Llocs on ells puguin tocar. Perquè a vegades també els jardins, no els deixen tocar una planta perquè es fa malbé, no els deixen tal, i ells necessiten, per aprendre a relacionar-se…

Tamara Díaz. Experimentar.

Heike Freire. Experimentar, no? Per descomptat, si tens l’oportunitat de sortir els caps de setmana, anar a caminar per algun lloc una mica més salvatge, la muntanya o tal. Però cal saber que realment el contacte amb la natura, perquè sigui beneficiós per als nens i les nenes, ha de ser diari, quotidià. Alguns especialistes diuen tres o quatre hores. Que, és clar, això…

Tamara Díaz . Diàries?

Heike Freire. Mares i mestres obren els ulls i diuen: “Quan?”. Doncs mira, a l’escola, per exemple, i fora de l’escola també. Però a l’escola, un moviment molt important que hi ha ara mateix és el de la transformació dels patis, per exemple, no? Hi ha algunes comunitats educatives que estan aixecant el ciment i que estan fent coses increïbles, molt, molt boniques, des d’aquest punt de vista. També hi ha moltes escoles que tenen espais naturals dins dels recintes i que no els fan servir, perquè els tenen tancats.

Tamara Díaz. Ja.

Heike Freire . De fet, quan treballo amb mestres, de vegades em diuen: “Si és que el més important és el canvi de mirada”. O les mares: “Teníem aquí aquest bosquet d’arbres fruiters i no ens n’havíem ni assabentat perquè estava tancat”. Perquè la natura, d’alguna manera, s’ha vist sempre com prohibida. El que nosaltres anomenem “la biofobia”. I llavors, és obrir la mirada. Per això dic que el contacte dels adults és molt important, perquè, com fomentaràs tu aquest contacte en els teus fills si tu mateixa…

Tamara Díaz . Si tu no ho fas.

Heike Freire. …passes al costat d’un arbre, o d’una planta, o d’un animal i no ho veus? I moltes vegades són ells els que ens eduquen a nosaltres també, perquè et diuen: “Mira aquest bitxet!”.

Tamara Díaz. El problema també és que tenim un ritme de vida que és frenètic, que no parem. Els pares treballen moltíssim, hi ha pares que arriben molt tard de treballar. A l’escola, també la vida és molt accelerada. Tu creus que és compatible estar en contacte amb l’entorn amb el ritme de vida que portem? Sobretot la gent que vivim en ciutats grans, el ritme és que és frenètic.

Heike Freire. Quan tu comences a treballar en espais oberts, quan comences a treballar amb la natura… A les mestres us costa de vegades, perquè és la por a sortir, la por… Perquè hi ha tanta por al voltant d’això, no? Però quan dones aquest pas i aprens algunes estratègies, realment t’adones de com facilita moltíssim la teva tasca. Perquè molts dels comportaments, dels que tu parlaves abans amb allò del pati de pluja, que són totalment inadaptats, quan els nens i les nenes estan a l’aire lliure o estan en un entorn natural, més o menys natural, realment no els mostren, estan molt més relaxats. I d’això hi ha estudis. Estan molt més relaxats, són molt més col·laboradors, tenen molts menys conflictes… De manera que afavoreix moltíssim la feina. Llavors, la meva idea és no tant que seguim mantenint com una vida estressada d’una banda i després per altra banda doncs anem…

Tamara Díaz . Sinó que anem…

Heike Freire. Sinó que unim i traguem el positiu d’aquest contacte amb la natura que, en primer lloc, ens calma, ens relaxa moltíssim. I ens desestressa. I això és fonamental per als nens i les nenes d’avui, que estan molt, molt sotmesos a estrès.

Tamara Díaz . Sí, estic d’acord. I una cosa que he llegit també que has comentat és sobre com la natura pot afectar el desenvolupament dels nens i el seu aprenentatge. Com creus que pot…?

Heike Freire. A la natura hi ha innombrables oportunitats de motivació i aprenentatge. Jo a vegades els dic a les mestres, i a les mares també, que quan un nen o una nena es troba amb una bestiola, per exemple, aquest moment de sorpresa, d’admiració, de: “Bua, és increïble!”. Això, una persona que pugui sentir aquest procés i portar-lo endavant, a partir d’aquí es poden desenvolupar moltíssimes idees i pot haver-hi moltíssims aprenentatges a altres nivells. Però, d’alguna manera, solem posar per davant allò cognitiu i ens oblidem d’allò sensorial i emocional. Hi ha qui parla del trastorn per dèficit de natura, perquè diu que els nens i les nenes d’avui tenen un trastorn. Jo m’he negat una mica a tipificar-ho com a trastorn. De fet, no existeix com a trastorn, no està tipificat en cap manual diagnòstic ni res. Simplement, un periodista americà que es diu Richard Louv, sí que fa ja uns quants anys, va fer l’alarma dient: “Compte, perquè molts dels problemes que estan tenint els nens i les nenes d’avui tenen a veure amb aquesta manca de natura”, que comentàvem. I va parlar d’aquest “dèficit de natura”. Això vol dir que sigui un trastorn en si? Jo diria que no, jo diria que la manca de naturalesa està fent que es desenvolupin d’una manera, diguem-ne, més complicada. Moltes mestres d’infantil comenten, en els nens de tres anys: “Jo, és que fixa’t, és que no tenen la motricitat desenvolupada”. Com venien els nens abans amb la motricitat més desenvolupada…

Tamara Díaz. Sí, la motricitat fina.

Heike Freire. …i ara la porten molt pitjor, la fina i la gruixuda.

Tamara Díaz. Sí, també han augmentat molt els casos de TDAH, d’hiperactivitat.

Heike Freire. És clar, és clar.

Tamara Díaz. I jo crec que també va molt associat al moviment.

Heike Freire. Està molt associat. Llavors, és la manca d’aquestes necessitats fonamentals que parlàvem, d’una banda. I després, és que els nens també estan sotmesos a moltíssim estrès per la forma de vida que portem, perquè tenen quantitat de problemes. Jo què sé, ara, per exemple, hi ha nens i nenes que viuen en barris on no hi ha un sol arbre, on amb prou feines hi ha jardins. Això també és un estressant. Tenen duels, tenen molta pressió, de vegades. En infantil potser menys, però a primària a vegades tenen una pressió ja amb el currículum i tal. Tenen uns pares que estan ocupadíssim i que no es poden dedicar tant a ells. O sigui, tenen tot un seguit d’estressants en la seva forma de vida que, a més, si sumem la falta del contacte, fa que realment ho necessitin moltíssim. Llavors, ho necessiten, d’una banda, per desestressar, perquè està comprovat que realment es relaxen moltíssim més, i està comprovat també que poder… tenir aquest contacte els ajuda a enfrontar millor aquests estressos de la vida quotidiana. Llavors, per desenvolupar-se de manera òptima, es necessita aquest contacte pel que et comentava abans, no? Per desenvolupar-se a quins nivells? Doncs a nivell de desenvolupament psicomotor, dels processos cognitius, l’atenció…

Per exemple, està demostrat que la natura, d’alguna manera, restableix la nostra capacitat d’atendre. Quan tu necessites concentrar-te, per exemple, en les explicacions que t’està donant la mestra, tu has de reduir tot el teu camp atencional, tot el teu camp d’atenció, i això significa un esforç, oi? I ja no atendre a res, ni del que sents en el cos, ni un soroll per aquí, sinó que has de ser allà. I això produeix fatiga, d’acord? Llavors, quan hi ha molt de temps d’aquesta fatiga i molt poc d’aquest estat més obert, que és el que t’afavoreix la natura… Perquè a la natura, aquest ocellet sona per aquí, però per allà tens una flor… O sigui, et produeix una estimulació molt més oberta i tu pots atendre molts estímuls alhora i a tu mateixa, t’ajuda a connectar també amb la teva pròpia naturalesa. Això és una cosa que diu molt fins i tot la gent adulta: “És que quan sóc a la natura…”, no sé si et passa a tu, Tamara.

Tamara Díaz . Sí, aconsegueixes connectar amb tu mateixa.

Heike Freire. Sí. I jo a vegades els dic: “Si connectes amb tu mateixa en la naturalesa, llavors, quan no hi ets, on ets, amb qui estàs connectada si no estàs amb tu mateixa?”. Llavors, és clar, t’ajuda també a sentir totes les teves sensacions internes i externes, i això relaxa moltíssim. Llavors, tots els processos… He parlat de processos de desenvolupament físic, d’acord? També sabem que evita al·lèrgies, problemes de miopia… Per exemple, els nens i les nenes, pel fet d’estar tancats, jo mai havia vist tants nens com aquests últims anys amb ulleres. Tu pots dir: “No, és que abans no se’ls mirava…”. No, és que d’estar…

Tamara Díaz. També per l’ús de pantalles.

Heike Freire. Les pantalles, que tenen una brillantor… El fet d’estar molt de temps amb la llum elèctrica. Perquè la llum natural és la més adequada per al desenvolupament de l’ull, fixa’t. I no obstant això es passen moltes hores tancats i moltes hores amb la llum elèctrica. La brillantor de les pantalles, etcètera, i el fet de no poder mirar lluny, tant com ho necessitarien, produeix molts problemes de miopia. L’exposició al fred estimula també el teu sistema immunològic. Llavors, tenim nens i nenes que estan com en bolquers…

Tamara Díaz . En una bombolla.

Heike Freire. …tancats en sistemes, en una bombolla molt higiènica, però no tenen desenvolupat el seu sistema immunològic. Amb la qual cosa, qualsevol coseta que hi hagi per aquí, paf, l’enxampen, no? Hi ha proves, per exemple, que nens i nenes menors de tres anys que estan en llars d’infants tancades, tenen menys bona salut, tenen molts més processos… I això t’ho diuen les mares.

Tamara Díaz . A les escoles hi ha moltíssimes malalties.

Heike Freire. “És que mare meva…”. “És que, bé, el porto a la guarderia per anar-me’n a treballar”, et diuen les mares, “però és que es passa tot el dia malalt. I jo com faig?”.

Tamara Díaz . Sí, és que s’enganxen coses els uns als altres.

Heike Freire. És clar, s’enganxen coses els uns als altres, estan en aquests llocs tancats on els virus són brou de cultiu ben calentet…

Tamara Díaz. Sí, sí, sí. Estan còmodes.

Heike Freire. I llavors, és clar, estan còmodes. I és clar, això fa que, efectivament, emmalalteixin molt més, i això està comprovat, hi ha estudis.

Tamara Díaz . Sí.

Heike Freire. Llavors, a nivell físic, ja et dic, tots els processos, diguem, biològics, tot el desenvolupament de tots els sistemes… El sistema… Vaja, el sistema nerviós, el sistema immunològic, etcètera. A nivell, diguem, dels processos cognitius, doncs com et comentava, l’atenció l’afavoreix moltíssim. De fet, en països escandinaus afavoreixen que els nens i nenes puguin anar, per exemple, caminant o en bicicleta a l’escola, perquè simplement aquest temps de connexió amb la natura, si passen per un parc, estan entre ells a l’aire lliure i tal, fa que quan arriben a l’escola estan molt més atents. Llavors, això pot acompanyar per millorar. D’altra banda, millora també la regulació emocional. Per exemple, un nen o una nena que està furiós a classe, li costarà més expressar aquesta ira, perquè és clar, no… No obstant això, si està fora, doncs pot fer una carrera en un moment donat i ja m’ha passat. Llavors, el moviment, l’aire lliure, ajuda a connectar amb les teves emocions molt més clarament també, quan estàs en un espai a l’aire lliure. El que dèiem abans de connectar amb tu mateixa, a sentir què és el que t’està passant, a poder-ho expressar i també a poder-ho actuar en un moment donat, no? Hi ha una regulació energètica aquí que es produeix que en un interior no es produeix.

També es desenvolupa millor tota la intel·ligència verbal, curiosament. Es produeixen més interaccions. Fixa’t, hi ha estudis, per exemple, de psicologia ambiental que demostren que les persones que es troben en un espai a l’aire lliure tendeixen a entaular més conversa que quan es troben en un lloc tancat. D’alguna manera, en un jardí, les persones parlarien més, connectarien més entre elles, que, per exemple, en un centre comercial. I això als nens els passa igual. Els nens i les nenes interaccionen més. Desenvolupen més la seva intel·ligència, diguem, emocional. Es produeixen més relacions socials, amb la qual cosa, la intel·ligència social. I, a més, hi ha menys conflictes, això també està comprovat. Per exemple, en els patis de les escoles en què s’ha modificat l’omnipresència, diguem, i omnipotència també, de la pista de futbol o de tal, i on s’ha donat més joc perquè també les persones a les quals no els interessa aquest tipus de jocs puguin jugar a altres coses, i s’ha ficat natura: plantes, arbres, etcètera, en aquests patis hi ha molts menys conflictes que en els patis típics encimentats on només hi ha una pista i ja, i la gent surt aquí… en pla, com dic jo, raig de cava.

Tamara Díaz . Sí. Surten corrent i sembla que ..

Tamara Díaz . Perquè sembla que destapes alguna cosa i surt. És clar, totes les energies retingudes del crit i de tal… És clar, és que si te n’adones, creem una infància que no és. La creem pels entorns en què està.

Tamara Díaz . Sí, molt forçat tot.

Heike Freire. Quan veus un nen o una nena que està podent entrar i sortir a l’aula, que té activitats dins i té activitats fora, jo defenso molt que es pugui combinar interior i exterior en l’educació dels nens i les nenes. Que, de fet, des del punt de vista de la progressió educativa és molt combinable, perquè en lloc d’entrar ràpidament en abstraccions, etcètera, que d’alguna manera estimulen el cervell a un nivell en el qual falta una base, doncs ells poden primer entrar en contacte amb les coses a través dels seus sentits, de les seves emocions. I des d’aquí, una bona mestra com tu els pot introduir un concepte, els pot introduir una idea. Pot portar-los ja al llenguatge. Però si et falta aquesta base de contacte i t’estan parlant, jo què sé, de la metamorfosi de les granotes i no has vist mai un capgròs…

Tamara Díaz . És clar.

Heike Freire. …doncs et resulta molt, molt difícil imaginar-ho, no? O fins i tot si t’ensenyen una imatge del capgròs, però no és el mateix que haver-lo vist. Llavors, els nens necessiten desenvolupar, diguem-ne, aquesta base que hi ha en el contacte…

Tamara Díaz . Sí, sentir i viure-ho.

Heike Freire . En els sentits. I una altra de les coses que, bé, es desenvolupen a la natura és la famosa intel·ligència naturalista d’en Gardner…

Tamara Díaz . Sí.

Heike Freire. …que ha identificat vuit tipus d’intel·ligència, i l’última d’elles és la naturalista. I que és aquesta capacitat que comentàvem abans d’estar en contacte amb el món natural, que hem perdut, i que jo crec, a diferència del que opina en Gardner, que no és una cosa només d’uns nens si i altres no, sinó que és una potencialitat que tenim tots els éssers humans, perquè la natura és el nostre mitjà. O sigui, jo considero que algú pot tenir intel·ligència musical o artística, una altra persona pot tenir una intel·ligència més lògica-matemàtica o el que sigui.

Tamara Díaz . Sí.

Heike Freire . Però jo crec que la intel·ligència de la connexió amb la natura la tenim tots, es pugui desenvolupar o no. I, efectivament, es desenvolupa, com et comentava abans, està comprovat perquè s’han fet estudis de la vida de grans naturalistes, de grans ambientòlegs, de grans activistes del món de l’ecologia i, efectivament, es desenvolupa a través d’aquest contacte estret amb ella, de moltes hores de connexió, i també de l’acompanyament d’una persona adulta que realment està connectada i que realment estima la vida i transmet aquest amor per la vida. D’altra banda, jo estic desenvolupant també la idea de la consciència ecològica, que per a mi és aquest sentir que tu no només et limites al teu cos, sinó que, d’alguna manera, formes part d’un tot més ampli, no?

Tamara Díaz . Que estàs connectada amb l’entorn.

Heike Freire. Formes part d’un tot més ampli. I això es veu, per exemple, en les societats tribals, que majoritàriament… Les tribus indígenes, ara mateix, són les que estan conservant més del 80% de la biodiversitat del planeta. I si a aquests nens i aquestes nenes els demanes, en alguns casos, si no estan massa contaminats per la cultura occidental, els demanes que et facin un dibuix, amb tres, quatre o cinc anys, un autoretrat, en general t’acostumen a dibuixar un paisatge, perquè realment viuen aquest paisatge com a part d’ells mateixos. En canvi, a Occident tendim més a demanar que el nen o la nena ens faci el famós ninot, oi?

Tamara Díaz. Sí.

Heike Freire. Amb el seu cap i tal. I llavors els psicòlegs i les psicòlogues estem molt contentes, i les mestres i les mares també, perquè: “Mira, té esquema corporal i tal”. Però, d’alguna manera, tenim aquesta consciència de nosaltres mateixos desconnectada de l’entorn. Sabem que depenem del món natural, que depenem d’ell, que és el que realment ens alimenta, el que ens ho dona tot, i que aquesta cura cap a nosaltres mateixos, com a natura, i cap al món natural, és fonamental. Jo crec que aquest llegat, almenys jo, personalment, és el que crec haver-li transmès als meus fills i espero que així sigui.

Tamara Díaz. És el millor regal que es pot fer.

Heike Freire. Crec que és el millor regal, la millor herència que els pots passar.

Tamara Díaz. També he llegit en el teu llibre que parles sobre el joc lliure i la creativitat, i és una cosa que estem perdent també molt. Com podríem fer a les escoles i a les cases perquè aquest joc lliure i aquesta creativitat sigui fomentada? Perquè sí que és veritat que cada vegada tots els treballs són més dirigits, a casa tenim aquests temps: arribes del cole, et dutxes… I està tot molt dirigit i s’està perdent.

Heike Freire. A l’ésser humà li agrada la complexitat, li agrada l’exploració, li agrada el descobriment, i ve amb tota aquesta ànsia de crear coses, no? I, efectivament, no els donem l’oportunitat. El joc lliure és un instint. Hi ha qui diu… Hi ha alguns científics que asseguren que si tenim el cervell tan desenvolupat no és perquè haguem menjat molt marisc per aquí a l’Àfrica, sinó pel joc. Perquè realment ha estat el joc… Som animals… Som un “homo ludicus”, diguem, no? I que aquest joc és el que crea la cultura, aquest joc és el que ens permet aprendre mitjançant l’assaig i error, aquest joc és el que crea els símbols, aquest joc és el que produeix creació també.

Tamara Díaz. Sí, el que ens ha fet evolucionar.

Heike Freire. El que ens ha fet evolucionar. Llavors, el joc lliure és fonamental, i el joc lliure a la natura, amb materials naturals, amb trossets de coses… A vegades és que els donem les joguines ja fetes, no? És el típic que els portes un… Jo recordo uns amics que tenien un nen de dos anys. Li van regalar alguna cosa en una caixa molt gran. Crec que era una moto d’aquestes que fa soroll, que van aquí asseguts… Bé, la va fer servir dos o tres dies, ja es va cansar, i amb el que va jugar moltíssim va ser amb la caixa. O amb un pal, que realment té molta més polisèmia, en el sentit que un pal, en un moment donat, pot ser la canya de pescar, o pot ser la llança del caçador que et deia abans, o pot ser una vareta màgica , o un bastó… Pot ser tantíssimes coses que si tu li regales… hauries de comprar… la veritat, hauries de comprar, la llança… I encara que l’omplissis de totes aquestes coses, el que no li deixaries seria desenvolupar lliurement la seva imaginació i la seva capacitat de símbols, no? De fet, és molt típic que vas caminant amb un nen petit, a tu et deu haver passat: “Mira, mestra, un formigueta!”. Tu no havies vist la formiga de cap manera.

Tamara Díaz. Sí, ens va passar amb un ocellet que estava al pati, i es van tirar tota l’hora mirant l’ocell. Vam estar fent una investigació amb l’ocell. I així és com aprenen.

Heike Freire. És clar, i aquí estàs connectant amb la part emocional, amb la sorpresa, que si tu arribes i els poses la típica fitxa: “Farem la fitxa de l’ocellet”.

Tamara Díaz. Sí, no els interessa.

Heike Freire. Doncs no els interessa, no has captat l’atenció.

Tamara Díaz. És clar.

Heike Freire. En canvi, fora, la relació amb allò concret, amb la realitat, amb la vida viva, fa que realment es desperti. Jo a vegades els dic, si és que hem construït l’escola, i jo conec moltes mestres com tu, que a més es tornen boges de portar sorra a classe… Recordo una que em deia: “Jo una vegada vaig portar fins i tot terra!”.

Tamara Díaz. Jo ho he fet.

Heike Freire. Recordo una altra, congelant ampolles d’aigua petites. Ampolles d’aquestes d’aigua congelades per crear una mena d’iglú. Fem, construïm tots junts, els adults, famílies i escola, un món més natural i més real per als nens, el món que necessiten. Ens resultaria tot molt més fàcil i ells estarien molt millor, i nosaltres també. Mira, hi ha una investigadora que es diu Ellen Sandseter, a Escandinàvia, crec que és noruega, que ella diu: “Val més a vegades que un nen o una nena es trenqui una cama o es trenqui un braç…”, que això a molta gent ens ha passat, pel colze no sé què, o jugant a no sé què, “…que l’angoixa que a vegades els estem ficant per hiperprotegir-loss i que no es moguin, que no pugin, que no saltin, que no es taquin… “. O sigui, hi ha nens… Hi ha educadores com tu que em diuen…

Tamara Díaz. Es queden bloquejats.

Heike Freire. Sí, bloquejats. Si veuen una bestiola: “Ai, quina por, que em pot picar!”.

Tamara Díaz. Sí, o si es taquen i van amb les mans així, com si se’ls anessin a caure.

Heike Freire. Es clar, això és una angoixa, perquè, com s’està relacionant aquesta persona amb la vida? A mi em diuen a vegades: “Ja, però és que això de la pedagogia verda no és una metodologia, no és una pedagogia”. Dic: “És clar, és que no és una metodologia, hi ha molts mètodes”. A mi el que m’interessa, sobretot, és el sentit, per què fem les coses. És transmetre això. Perquè una vegada que tu tens un sentit, que tens un perquè, tu trobes les maneres, trobes molts coms. I tant les mares com les mestres, com els pares… troben la manera. Si tu realment saps que això és important, si tu sents això, i això se sent. Hi ha persones que ho senten immediatament, hi ha altres que els porta una mica més de temps, però quan tu ho sents, tu vas allà i pots realment fer moltíssimes coses. Una de les coses, per exemple, a les escoles, és poder sortir més fora, no? Que es facin sortides. A vegades treballo amb les mestres i els pregunto: “Quanta gent aquí surt un cop l’any?”. Gairebé tothom. “Quanta gent aquí surt un cop al trimestre?”. Aquí ja comencen a aixecar menys. “Quanta gent aquí surt un cop al mes? Un cop cada 15 dies? Un cop a la setmana?”. Després, encara n’hi ha que potser se’n van amb els 25 nens de tres anys, d’infantil, i se’n van al jardí del costat. Però potser hi ha una rara en un cole, i és com: “És la rara!”.

Bé, però a poc a poc hi ha cada vegada més gent. Ja et dic… Fa 20 anys, quan jo vaig començar amb aquest tema, la veritat és que si m’haguessin dit que en 20 anys hi hauria escoles en aquest país amb patis que no són patis, que són jardins, amb els nens entrant i sortint de les aules i treballant en els dos entorns, sortint fora, fent excursions a la platja, a la muntanya, a no sé què… Portant un munt de coses a l’aula, d’experiències, d’imatges, de petits objectes, de llavors… i treballant-hi i veient… Vaja, és que mai … i en el món de l’escola pública inclosa.

Tamara Díaz. Sí, sí.

Heike Freire. O sigui, que fins i tot han estat pioners en molts llocs, en moltes escoles públiques. La veritat és que fa 20 anys jo no m’ho hauria cregut, eh? I avui és una realitat. És una realitat que aquest país, a més, reprèn tota una tradició cultural pedagògica de la Institució Lliure d’Ensenyament, que ja el 1914 es van crear les primeres escoles bosc, a Barcelona, a Montjuïc, aquí a la Devesa de la Villa, que encara hi ha l’edifici. I que realment érem pioners a Europa. Venien professors i homes mestres de tot Europa, i dones mestres, a aprendre aquí. Amb la qual cosa, tenim un patrimoni, tenim una tradició aquí molt, molt interessant, i jo crec que podem fer grans coses.

Tamara Díaz. Sí, encara ens queda, però…

Heike Freire. Sí.

Tamara Díaz. I que des de dins, a poc a poc, podem anar canviant una mica les coses.

Heike Freire. I en el món adult, ara mateix hi ha cada vegada més una consciència de: aquest planeta, o realment comencem a cuidar-lo, comencem a estimar-lo, comencem a prendre consciència que això de l’antropocentrisme s’ha acabat, que no som els déus aquí, els més importants, que som un més i que hem d’aprendre a viure d’una altra manera. Fa poc, una amiga d’aquí de Madrid va fer tot un moviment per un assumpte de la renaturalització del riu Manzanares, i va recollir vint-i-escaig mil signatures en tres o quatre dies a favor que l’aigua del Manzanares pogués córrer i albergar…

Tamara Díaz. I ho ha aconseguit.

Heike Freire. I crec que ho han aconseguit. Amb la qual cosa, doncs això…

Tamara Díaz. La fauna ha crescut.

Heike Freire. Tota la fauna, tota la flora que pots veure allà, arbres de vuit metres, bernats pescaires… Quantitat de fauna. Doncs això és un corredor al mig de la ciutat. Vol dir que estem transformant les ciutats. Perquè, d’alguna manera, la separació camp-ciutat ja no ens serveix. Perquè les ciutats cada vegada van creixent, el camp es va urbanitzant i acostuma a ser semiurbà, i el que necessitem és incloure la natura, aprendre a conviure-hi. I això és el que… Aprendre a conviure i a respectar. Llavors, la base és, en aquests primers anys, en els primers 11 anys de vida, en els primers 18 de vida, que pugui afavorir aquesta connexió és la garantia que aquestes persones funcionaran d’una altra manera, seran d’una altra manera.

Tamara Díaz. Ara que parles del respecte, una cosa que intentem treballar molt a l’escola són els valors. I tu com creus que podríem treballar els valors a través de la natura i també ensenyar als nens aquest valor tan important de respectar la natura?

Heike Freire. La natura està plena d’exemples que ensenyen valors, d’alguna manera. Per exemple, conrear un hort i veure que has posat la llavor, però que hi vas el dia següent i encara no ha sortit, però que hi vas l’altre i que encara no, però hi vas l’altre i ja es veu una miqueta, o no. T’ajuda a treballar la paciència, per exemple. T’ajuda a treballar la paciència moltíssim. O exemples de coses que succeeixen en la natura: un animal que es menja un altre, un animal que mor… Et dona l’oportunitat de, realment, al voltant d’aquesta vivència concreta, desenvolupar una comprensió més verbal i més social del que està passant allà. Per exemple, fa uns anys, em va consultar un col·legi, una escola concertada perquè s’havia mort una mestra. S’havia mort una mestra, crec que era del primer any de primària o de cinc anys, d’infantil, per aquí estava. Havia tingut un procés molt llarg de càncer, però havia mantingut el contacte amb els nens, els escrivia des de l’hospital i tal. I en el moment en què aquesta mestra es va morir, de sobte tota l’escola es va enfrontar, pares i professors barrejats, perquè uns deien que calia immediatament dir-los als nens que la mestra havia mort i altres deien que no. Llavors, és clar, aquí es va plantejar com es treballa el tema de la mort amb els nens i les nenes.

I jo crec que és un tema que quan ells estan en un espai natural, sorgeix de manera espontània, i ho accepten d’una manera natural. Tot d’una, hi ha una bestiola que s’ha mort, doncs ells l’observen, ho veuen, discuteixen entre ells: “No, però es despertarà”. “No, no es despertarà mai més”.

Tamara Díaz. Li posen pa…

Heike Freire. Doncs aquí estan treballant el concepte de mort, que fins als set anys o així no acaben de comprendre realment que allò sigui definitiu. Bé, doncs estan allà, en aquest procés. Llavors, és una oportunitat tan gran de poder treballar tantes coses de la vida i dels valors, de la importància de la cura. “No, és que aquesta planteta… És que el que va quedar en regar no la va regar, i fixa’t, ara s’ha mort”. “I tant, és que si no tenim cura, si no li donem atenció…”. Tantes coses…

Tamara Díaz. I fer-los responsables.

Heike Freire. Sí. I que és des de la pròpia vivència. És en aquesta mateixa vivència que tu, com a mestra, podràs donar-los aquest toc d’atenció aquí: “Fixeu-vos en això”. D’acord? Però no és que tu arribis: “Bé, avui he decidit que parlarem de tal”. No, és que passen coses quan estàs cuidant d’un hort, quan estàs sota d’un arbre, quan estàs… I aquestes coses que succeeixen et donen l’oportunitat d’introduir una quantitat de temes que són fonamentals i que ells t’escoltaran i s’interessaran per allò que dius, i per allò que ells puguin també intercanviar entre ells. I aniran construint poc a poc aquests valors que són tan importants.

Tamara Díaz. Una cosa que també a mi em preocupa molt és el tema de les tecnologies i que visquem darrere d’una pantalla. No només els nens, també els grans. Jo crec que és com la malaltia del segle XXI: tothom viu darrere d’una pantalla. I els nostres nens també, perquè, al final, actuen per imitació, i si veuen els pares tot el dia amb el mòbil o amb l’iPad, ells també ho fan. A les escoles s’està implantant treballar a través dels iPad. Tu com creus que això pot afectar a llarg termini?

Heike Freire. Efectivament, jo recordo una altra amiga psicòloga que em comentava que havia rebut un adolescent per un tema de tècniques d’estudi que li va comentar al final de l’entrevista: “Bé, després, quan acabem de treballar sobre les tècniques d’estudi per millorar les meves qualificacions, m’agradaria també aprendre a sostenir una conversa”. Perquè, òbviament, hi ha molts nens i molts adolescents que tenen cinc mil amics a Facebook, o a Twitter, o a Instagram o tal, però no en tenen un només per fer un passeig, xerrar. I això està, efectivament, incidint molt negativament. Hi ha un problema molt gros. A més, en aquest país, a diferència d’altres del nostre entorn, per exemple, França, que jo estic connectada amb ells perquè vaig viure allà deu anys, han creat una comissió, ja fa molt de temps, de l’audiovisual, que produeix recomanacions per als pares i les mares. En canvi, aquí no hi ha cap tipus de recomanació, de tal manera que tu et compres l’aparell però ningú et parla de com utilitzar-lo.

Jo tinc un fill adolescent que a vegades està amb l’ordinador, amb el mòbil, amb la tauleta, amb el portàtil… I està fent quatre coses alhora, que dius tu: “Si us plau!”. Llavors, això està creant molta inquietud en els pares, que no saben, se senten desbordats, els pares i les mares. I una de les coses que primer els pregunto és: “Bé, què sents tu quan veus un nen o una nena enganxat a una pantalla?”. I el 90% em diu que sent un malestar terrible. Llavors, el primer que els dic és: “Tranquil, perquè això forma part de la teva funció de protecció, i és normal, i a més jo crec que és natural i és positiu…”

Tamara Díaz. L’instint.

Heike Freire. Exacte, “…que tu sentis aquest malestar. Ara, la qüestió és què fas tu amb el malestar”. El que jo intento construir és una intel·ligència al voltant d’això, perquè moltes famílies que volien una criança respectuosa, arriben les pantalles i ja arriba el conflicte i arriben els crits, arriba el tal… Llavors, com podem… ? Bé, doncs això és una realitat del dia a dia. L’ideal, i estic parlant de l’ideal per a mi, seria treure tot això fins que els nens i les nenes tinguessin, almenys, 12 o 14 anys. Tenir el mínim d’interacció possible. Però això és molt difícil. Llavors, com podem, en funció de la manera com vivim, de la distribució de la nostra casa, de l’organització de la família, aprofitar per, realment, convertir l’ús de les pantalles en una oportunitat per replantejar-nos com volem viure en la nostra família? Quin tipus de relacions volem tenir? Quins moments? I repensar els nostres espais i repensar la nostra vida al voltant de la tecnologia, i veure una mica quines són les necessitats de base.

Això, en la família, es pot fer un treball molt bonic. Que, d’alguna manera, la tecnologia no ens allunyi, no creï problemes i conflictes entre nosaltres, sinó que a partir d’això, ho convertim en una oportunitat per a poder, d’alguna manera, treure allò millor minimitzant els inconvenients, no? Però racionalitzant també, perquè és que tenim massa. I a l’escola jo, la meva posició, és una mica la que defensa la Sugata Mitra i la que defensa molta gent, que les interaccions amb la tecnologia han de ser col·lectives. O sigui, realment els nens i les nenes poden… Depèn de les edats, d’acord? Poden treure moltíssim més, per exemple, els últims cursos de primària, treballant en equip. Quan són més petits, tu pots tenir un iPad, no dic que no. Però és que aquest iPad no necessita el nen estar sis o set hores al dia enganxat a l’iPad individualment.

En Richard Louv moltes vegades diu, i jo estic 100% d’acord amb ell en aquest sentit, que com més tecnologia tenim, més natura necessitem. Necessitem natura, la natura que som i la natura d’aquí fora, dels altres éssers, perquè necessitem repensar la nostra vida perquè aquesta tecnologia sigui una eina al nostre servei.

Un dels meus gurus, que va ser el creador de la teoria de Gaia, diu que ja és tard per a la sostenibilitat, diu que és tard per a la conservació, per descomptat, i que ja l’únic que ens queda és simbiotitzar-nos amb la Terra. Jo crec que realment podem aconseguir aquesta simbiosi en la nostra manera de pensar, de sentir, i en la nostra manera d’actuar també. I jo aposto per aquesta simbiosi, i crec que en aquesta simbiosi l’educació i la pedagogia tenen un paper superimportant, i per això el meu treball està dedicat a aconseguir aquest fi.

Tamara Díaz. Jo també ho crec. Doncs moltíssimes gràcies per contestar les meves preguntes, i sobretot, moltíssimes gràcies per intentar donar la volta a l’educació i ajudar-nos als mestres i les famílies a intentar anar per un camí que jo crec que és l’encertat. Moltes gràcies, de veritat.

Heike Freire. Moltes gràcies a tu, Tamara, per haver-me escoltat, per haver-me fet aquestes preguntes tan interessants, i per ser una gran professional amb conviccions i amb valors, que, al final, és el més important en una professió.

Tamara Díaz. Doncs moltes gràcies, un plaer.

Heike Freire. Igualment.