Aprendre a viure en el present
Álvaro Neil ‘Biciclown’
Aprendre a viure en el present
Álvaro Neil ‘Biciclown’
Viatger
Creant oportunitats
Biciclown: un viatge per descobrir la vida
Álvaro Neil ‘Biciclown’ Viatger
Álvaro Neil ‘Biciclown’
Álvaro Neil, conegut com 'Biciclown', va ser advocat temps enrere. Un dia, va decidir canviar la butaca d'una notaria pel selló d'una bicicleta. I se'n va anar a recórrer el món sobre rodes. Durant tretze anys, va recórrer pedalant més de 200 mil quilòmetres i 117 països. Va assaborir la llibertat, va aprendre el valor del immaterial i va conèixer a persones que li van ensenyar la importància de la solidaritat. "Viatjar és el millor antídot contra el racisme", afirma.
'Pallasso de cor' - així es defineix - va decidir oferir el seu espectacle de 'clown' allà on més necessari era l'humor: en centres de refugiats, presons, hospicis. Afirma que la seva missió en la vida és ensenyar a altres a gaudir més del present, perquè per a ell "és el millor país que existeix". Emotiu, inspirador i ple d'humor, ara ha tornat per llançar un missatge essencial: "¿Algú sap quant de temps va a viure?". I afegeix: "Tots tenim data de caducitat, igual que els iogurts". Álvaro Neil ha produït cinc documentals i és autor de sis llibres. Quan va emprendre el seu viatge, molts van pensar que estava boig. Ell respon amb seguretat: "No crec que sigui una bogeria perseguir els teus somnis. La bogeria és que se't passi la vida sense viure'ls ".
Transcripció
Em dic Álvaro Neil, el ‘Biciclown’, i us explicaré una història. En realitat, viatjareu amb mi pel món i aprendrem moltes coses d’aquest viatge. Jo intueixo que aprendrem. I precisament és la intuïció el que ha fet que jo sigui aquí. Jo he estudiat la carrera de Dret. He fet oposicions a notaries. Durant cinc anys vaig estar estudiant nou hores al dia. És el més dur que he fet a la vida. Més fins i tot que la volta al món en bicicleta. Vaig arribar a aprovar alguns exàmens, però no tots, així que vaig decidir deixar-ho. I vaig trobar feina en una notaria, casualment, no com a notari, sinó com a oficial. Però un dia vaig pensar: “Potser hi ha altres formes de viure”. Jo tenia una malaltia que es diu “mapamunditis”. Que veus un mapa del món i dius: “Ai, com deu ser la Xina? I com deu ser Austràlia? I Bhutan? I el Nepal? I…?”. I aleshores fas comptes i dius: “A veure, jo treballo, així que tinc un mes de vacances a l’any”. Si sumo els països que hi ha al món, crec que en són més de 190. Necessitaria més de 190 mesos de vacances. És a dir, hauria de viure 190 anys. Ningú ho ha aconseguit.
La feina em donava diners, però em treia temps. Així que la intuïció em va dir que podria fer una altra cosa amb la meva vida. Vaig provar sort. El 8 d’octubre del 2001… Heu nascut el 2001 vosaltres? Mare meva! Fins i tot abans que haguéssiu nascut, jo ja vaig canviar de vida, i el 2001 vaig començar a recórrer en bicicleta l’Amèrica del Sud. Vaig arribar a La Paz, Bolívia, vaig baixar fins Ushuaia, Terra del Foc, vaig pujar a Xile, el Perú, l’Equador, Colòmbia, Veneçuela, el Brasil, el Paraguai i l’Uruguai. Un viatge d’any i mig. Més de 31.000 quilòmetres. Quan jo treballava a Madrid, tenia una afició. Jo soc pallasso. Soc de les poques persones a qui pots anomenar pallasso i no s’enfada. Quan jo escolto en un accident de trànsit: “Que no has vist que venia? Pallasso!”. Dic: “Ep, aquest soc jo!”. A ningú l’anomenes policia, bomber, fuster… Però pallasso sembla un insult. Jo soc pallasso amb molta honra. I vaig decidir emportar-me el pallasso amb mi a l’Amèrica del Sud. Però no l’hi vaig dur per guanyar diners, l’hi vaig dur per regalar. Jo feia l’espectacle als llocs més humils: a orfenats, a presons… Aleshores, direu: “Bé, i com vas finançar el viatge?”. Bé, doncs va ser un projecte autofinançat. Vaig vendre l’auto. Vaig vendre el cotxe que tenia i amb els diners d’això vaig pagar el viatge. Però com que no era un Mercedes, era simplement un Twingo, no arribava a gaire. Així que havia d’anar demanant allotjament a bombers, a esglésies… He dormit a llocs molt insospitats. I quan vaig acabar aquest viatge, vaig tornar. I tots van pensar: “Ja t’has guarit?”. I dic: “No, ara és pitjor. Ara he de fer la volta al món. Això és incontrolable”.
Perquè els somnis et capgiren la vida. Els somnis, quan són intensos de debò i neixen del fons del cor, et canvien la vida. I me la va canviar. Així que vaig escriure un llibre d’aquella experiència, Kilómetros de sonrisas. I al llibre vaig escriure: “L’autor se n’anirà a fer la volta al món el 19 de novembre del 2004”. Sabeu per què li vaig posar una data? Perquè els somnis només els compleixes quan els poses data. Quan fas públic el teu somni, quan publiques, quan et compromets. Així que el 19 de novembre del 2004 hi havia un munt de gent esperant que me n’anés a fer la volta al món, i jo no hi estava llest. Però el camí et prepara. El camí t’ensenya. Aprens al llarg del camí. I vaig marxar. Vaig marxar sense saber quants anys tardaria. Jo vaig pensar vuit o nou, no ho sé. Vaig sortir d’Oviedo, vaig recórrer Espanya, vaig entrar a Àfrica, vaig recórrer Àfrica per la costa oest fins a Sud-àfrica. Vaig pujar… Tot això en bicicleta, eh? Vaig pujar fins al Caire. Allà, als tres anys, em vaig aturar, vaig escriure un llibre: África con un par. Vaig seguir per Àsia, Orient Mitjà, vaig passar per Síria abans de la guerra, el 2008. Un dels pobles més hospitalaris. Recordo una conferència que feia en una escola als Estats Units, i un noi em pregunta: “Quins són els països més perillosos que has visitat?”. I li dic: “Quins creus tu?”. I em diu: “L’Iran, el Sudan i Síria”. I dic: “No t’ho creuràs. Aquests tres han estat els més hospitalaris”. I jo ho sé perquè els he recorregut, no perquè ho hagi vist a la televisió. De fet, no tinc televisió des de fa molts anys.
Vaig arribar al Nepal, vaig entrar a la Xina, Mongòlia i vaig arribar al Japó el 2011. Sabeu què va passar al Japó el 2011? El tsunami, oi? Bé, doncs em va agafar el tsunami quan era allà. Va ser una oportunitat per poder fer el meu espectacle de pallasso per la gent més humil, aquells que ho havien perdut tot. Vaig volar a Austràlia, vaig recórrer Nova Zelanda, vaig arribar a Hawaii, a Alaska, i vaig recórrer tota Amèrica de punta a punta. Vaig arribar de nou a Ushuaia. Aquest cop, un dia abans de l’hivern, amb neu. Vaig pujar al Brasil i en vaixell vaig creuar a Europa. Vaig arribar a Itàlia deu anys després. Vaig pujar a Noruega, a Cap del Nord, vaig baixar a Grècia… Tot això en bicicleta, eh? Vaig baixar a Grècia, vaig pujar a Anglaterra a veure la reina, la vaig veure, i vaig tornar a Espanya, Portugal, i vaig tornar a la ciutat de la qual havia marxat 13 anys després. El mateix dia, el 19 de novembre, però 13 anys després. La persona que va arribar no és la mateixa que aquella que se’n va anar. La persona que va arribar havia après moltes coses. Perquè viatjar és una gran universitat. Jo havia rebut educació de la meva família, de l’escola, de la universitat… Però el viatge tenia uns altres ensenyaments per mi que després vull compartir amb vosaltres.
Quan vaig acabar, jo no tinc casa. Dic: “On visc?”. Així que vaig comprar una autocaravana i visc en una autocaravana. Vaig fent voltes per Espanya i dono conferències. Visc al present, perquè per mi és el millor país que existeix. Després d’haver recorregut més de 117 països, el present és un país, i jo tracto de viure al present. Tracto de pitjar un botó que tots tenim, que és el botó de la pausa. Jo li dono a la pausa vàries vegades al dia. El món segueix corrent. Jo faig un exercici de respiració i dic: “Vaja, soc aquí. Estic viu”. Algú sap quant de temps viurà? Tots tenim data de caducitat, com els iogurts. És aquí, a la tapa, però és a sota i no la veiem. I aquest és un dels sons més bonics que hi ha al món: el silenci. L’havíeu escoltat abans? És difícil escoltar el silenci a la ciutat. S’escolta als deserts. Estic segur que teniu alguna pregunta per mi, així que desitjo escoltar-la.
Quan vaig tornar, vaig creure que trobaria la resposta a aquestes preguntes de la consciència. On viuràs? De què viuràs? I va passar una cosa màgica, molt millor. Quan vaig tornar, no hi havia preguntes. La consciència s’havia esfumat, s’havia cansat de cridar. I el destí em va posar davant la possibilitat de comprar una autocaravana i encara hi és. I vaig vivint dia a dia. Jo no sé on dormo demà. Soc un nòmada. En realitat, tots ho sou, perquè estem de pas en aquesta vida. La vida és un viatge. Gràcies al fet que existeix la mort, la gent acompleix els seus somnis. Perquè si no els postergaríem: “Bé, ja ho faré”. No! Ho has de fer ja! Acordeu-vos de la tapa dels iogurts: no se sap quan ocorrerà. L’únic que heu de fer és preparar-vos i saber distingir si això que teniu dins és un somni o és un simple desig. Jo dic que les decisions d’aquest tipus es prenen als 33 anys. Has estudiat, has vist la vida i, fins i tot, has treballat. Aleshores la vida et diu: “Què vols fer amb la teva vida? Quina és la teva missió a la vida?”. Tots vosaltres, tots, teniu una missió a la vida. Encara no ho sabeu. És un repte descobrir-la. I el dia que la descobriu, perseguiu-la. Val la pena viure la vida si acompleixes la teva missió. I jo ara ho he fet.
Ser nòmada m’ha ensenyat aquestes coses. M’ha ensenyat com de bo és que el sol surti al matí. El sol ha estat la meva calefacció. Durant molts anys. Fins i tot carregava un panell solar que duia, amb què obtenia electricitat per subministrar energia a l’ordinador o el telèfon. Els darrers anys, perquè gairebé sempre he estat sense telèfon. Ser nòmada t’ensenya a saber que un arbre és una ombra, que les branques et saluden quan es mouen. Que quan els ocells et diuen bon dia quan arriben al matí. Estableixes una relació directa amb la natura. L’home no ha fet la natura. Existia abans que nosaltres. I és un regal. No hi ha res més perfecte que la natura. I la nostra missió no és millorar-la, sinó conservar-la. I ni tan sols en som capaços. Ser nòmada és el millor que m’ha passat a la vida, jo us ho recomano.
Perquè podem molt més del que ens pensem. Perquè nosaltres som l’única limitació que existeix en aquest món. Si creieu una cosa, la podeu aconseguir. Jo mai vaig pensar fer la volta al món. De fet, quan ho veig ara, dic: “És cert o és Photoshop?”. Però sí, sembla que ho vaig fer. Perquè si et marques objectius petits i els vas complint, quan els sumes… Ostres! Te’n surt un gran projecte. Jo no vaig marxar d’Oviedo pensant fer la volta al món, només pensava arribar a Lleó. I a Lleó vaig pensar arribar a Sevilla. I a Sevilla, al Marroc. I al Marroc, a Mali, Nigèria, el Camerun, el Gabon, el Congo, Angola… I així, mica en mica. Poseu-vos projectes molt concrets, poseu-vos objectius realitzables, mesurables. I si us equivoqueu, formuleu de nou l’objectiu. Jo tenia a la bicicleta un cartell escrit on posava: “2004-2014”. Quan va arribar el 2014, era al Perú. Dic: “Ui, jo no arribo a Espanya”. Així que vaig fer així, ho vaig ratllar i hi vaig posar: “2017”. I ja està. No sigueu esclaus dels objectius, sigueu realistes. Us heu marcat un objectiu exigent? Canvieu-lo. No passa res, no esteu fracassant per això. Esteu fracassant si us manteniu en un objectiu impossible de complir. A mi m’agradaria anar a pedalejar per la Lluna, però no serà possible pel problema de la gravetat. He après tot això viatjant.
Jo, a la vostra edat, no tenia ni idea que aniria en bicicleta pel món. Ni idea! Jo jugava a rugby… Era una persona diferent. I la vida, un dia, et fa: “Pam! Aquest és el teu somni, aquesta és la teva missió a la vida”. És molt estrany que ho descobriu abans dels 33. Molt estrany. Així que espereu una miqueta. I fins aquesta edat no feu res irreversible. No tingueu fills. D’acord? Espereu una miqueta, ja arribarà. Perquè això dels fills m’han dit que no té garantia, no es poden tornar. Gaudiu de la vida i apreneu. I un dia, el somni us trobarà. No el cerqueu, ell us trobarà a vosaltres.
La bicicleta ha fet que m’esborrés del gimnàs. Jo feia unes cinc o sis hores de bicicleta al dia. I quan les pulsacions feien “pum, pum, pum, pum…”, parava, feia una foto, bevia aigua. No estava batent cap rècord. La bicicleta ha dut tota la meva casa al damunt. La bicicleta m’ha ensenyat que el vent bufa de cara. Com molesta, oi? O que t’empeny perquè bufa d’esquena. La bicicleta és el millor descapotable que existeix. I el més barat. No té finestretes ni portes. El sol, al matí, et saluda, la pluja et mulla… I quan puges una muntanya de 5.000 metres, en bicicleta, i tardes uns quants dies, quan arribes a dalt, no et fas una selfie, t’estires a terra a descansar. I aleshores hi arriben els turistes en cotxe, en 4×4, es fan selfies i se’n van. I la muntanya és allà. I allà ets tu donant les gràcies a la muntanya perquè t’hi ha permès pujar. La bicicleta t’ensenya humilitat. I t’ensenya que la muntanya de 5.000 metres que vas pujar ahir no et serveix el mes vinent per pujar una muntanyeta de 1.000 metres. Perquè requereix altre cop tot el teu esforç. Si viatges en cotxe, el món el veus així: a 120 per hora. En moto, així: a 110 per hora. I en bicicleta, així. Un dels meus documentals s’anomena: A la velocidad de las mariposas. Perquè jo he viatjat a la velocitat de les papallones. Fins i tot m’avançaven a les pujades. Però jo, després, a la baixada les avançava.
Quan jo treballava a la notaria, m’encarregava, entre d’altres coses, dels testaments. I venia gent a fer el testament i deia: “Hola, bona tarda, vinc a fer el testament per si moro”. I dic: “Home… Serà per quan mori, perquè morir sí que morirà”. “Home, és clar, toco ferro”. I dic: “No, no és ferro, és xapat, no…”. És clar, la mort és incerta en el quan però no en el “si”. Ocorrerà, no sabem quan. I vivim amb por? No. Vivim una mica esbojarradament, com si no anés a passar mai. No s’ha de tenir por de certes coses. Perquè jo tenia por a l’hora de tornar: “Ah, i on viuré?”. I resulta que trobo una autocaravana. La vida et proveu. Quan tu estàs complint la teva missió, tot t’ajuda. Però no s’ha de tenir por de la incertesa. I cal gaudir la soledat. Perquè si tu no saps estar bé amb tu mateix, qui voldrà ser amb tu?
Un altre cop, al Perú, vaig arribar a demanar asil en una església. No hi havia ningú, però la dona que tenia les claus de l’església em va dir: “Mira, vine a dormir a casa si vols”. Però a casa seva no hi havia lloc. Vaig dormir a la cuina. I això em recorda quan algú em diu: “Et convidaria a casa, però no hi ha lloc”. Per convidar algú, cal tenir lloc al cor, no a la saleta. A aquesta persona li sobrava lloc. I em convida a la cuina i hi vaig muntar el campament. I no hi era el marit, és clar, això és una mica… Pot comportar malentesos, que la gent parli mal al poble, però ella em volia ajudar. Al matí següent, estic dormint i noto un pes al llit, com si s’hi assegués algú. Jo no volia obrir els ulls, dic, no sigui que la dona… No, era el marit. Havia vingut de viatge. I li dic: “M’ha convidat la teva dona, eh? Vull dir, no és el que sembla”. “No, no, tranquil, tranquil”. Em diu: “Mira, soc professor i encara no ens han pagat el sou. Ens el pagaran, però encara no ho han fet. Vinc de Lima de reclamar. Tu em podries…?”.
L’home es moria de vergonya de demanar-me això. “Tu em podries avançar 100 dòlars? Tinc una cosina que viu més a dalt del Perú. A Huaraz. Quan hi arribis, ves a casa seva, ella te’ls tornarà”. Què faríeu? Com m’hi puc negar? La dona m’havia ofert un lloc per dormir la nit anterior. I ara era jo qui podia ajudar. Només podia donar-li els 100 dòlars. “Té”. “La meva cosina…”. “Tranquil, espero que sí, però bé, si no, no passa res”. Jo els vaig donar per perduts. Quan vaig arribar a Huaraz me’n vaig recordar. “Ep, aquí hi ha la cosina d’aquell que es va asseure al meu llit! L’aniré a veure, per… No ho sé. Potser, jo què sé, com a mínim em convida a un cafè”. “Hola”. “Ai, que bé que hagis vingut! Té”. Per què dic res? Em va donar els 100 dòlars. Som plens de prejudicis. Quan vaig recórrer els Estats Units amb aquest turbant, el qual he fet servir durant tot el viatge perquè em dona escalfor, em protegeix del fred, és una manta, és una tovallola, el poso com a ombra a la bicicleta… És del millor que he tingut. Als Estats Units em miraven i em deien… Era a la cua del supermercat, del Walmart… “Passa, passa, passa, passa”. Això m’ha ajudat a passar davant a les cues. Perquè la gent és plena de prejudicis.
Deia un escriptor: “Els diners només són diners quan es gasten”. No us obsessioneu amb els diners. Potser el més important a la vida no costa diners. Pot ser que sigui la vostra família, els vostres amics, una abraçada… El sol al matí no costa diners. El més important de la vida no costa diners. Es mereix atenció, es mereix que li doneu les gràcies, com hem fet al començament, de respirar i de ser aquí. Ara sí que ha arribat la vostra ànima. Ho veig i me n’alegro.