“La major discapacitat és la manca de confiança en un mateix”

Enhamed Enhamed. Bé, moltes gràcies per venir. Crec que és el primer cop a la meva vida que m’aplaudeixen per seure. Us ho agraeixo. I, bé, del que parlarem durant la tarda d’avui és sobre una sèrie de reflexions o d’aprenentatges, si ho voleu veure així, que jo he fet al llarg de la meva vida, del temps que porto. Principalment vénen del món de l’esport, en part, crec que he tingut la grandíssima fortuna d’haver participat en tres olimpíades i ser esportista, nedador professional, principalment durant dotze anys i això m’ha ajudat a tenir una sèrie d’aprenentatges que després m’han servit molt per aplicar en la meva vida.

Enhamed Enhamed. La veritat és que, en aquests últims anys, des que em vaig retirar de Londres 2012, he seguit fent esport, és una cosa que m’agrada, és un vici que tinc. M’he posat a fer cosetes com un Ironman, pujar al Kilimanjaro, fer unes maratons i tal. I fa exactament un any, vam creuar l’estret de Gibraltar. Per què tot això? Bé, crec que ve sobretot perquè jo fins als vuit anys veia perfectament i els metges li van dir als meus pares: “Escoltin, vagin amb compte amb aquest nen, perquè si fa moviments bruscs es pot quedar cec, se li pot desprendre la retina”. I, bé, si teniu fills sabreu que un nen es quedi quiet un minut o dos sense que l’estiguis mirant és poc probable. El cas és que un dia corrent per casa meva, la meva mare em va esbroncar i quan em vaig tombar i vaig tancar els ulls, al cap de cinc segons quan vaig tornar a obrir-los ja no veia res.

Enhamed Enhamed. Aleshores, quan et trobes en aquesta tessitura tens dues opcions a la vida. Al final, bé, en tens moltes, però generalment és, la principal, que és la que comences a viure des de molt petit, que és acceptar el que els altres et diguin, acceptar el que la societat et diu. I a mi el que la societat em va dir, bàsicament, va ser: “Ets cec, no pots fer el mateix que els altres”. Llavors, això em va portar molta lluita, al principi. Perquè bàsicament, no vaig fer cas. Jo seguia corrent, em queia per les escales, em menjava les columnes… ja sabeu, aquestes coses, el pa nostre de cada dia.

Enhamed Enhamed. I, posteriorment, em va portar molta frustració durant l’adolescència. Als tretze o catorze anys vaig començar a frustrar-me perquè jo veia, de cop i volta… Em vaig començar a adonar que jo era diferent dels altres. Fins aquell moment, pensava que era igual a la resta del món i, de cop i volta, t’adones que no, la teva major característica és ser cec. Aleshores, per això vaig començar a nedar de debò, perquè era el meu refugi. Vam començar entrenant dues hores totes les tardes quan vaig entrar a l’institut perquè no tenia res més a fer. El meu entrenador em va convèncer per entrenar-me quatre hores en lloc de dos i li vaig dir: “D’acord”. I vam començar així.

Enhamed Enhamed. Al cap de sis mesos, després del primer internacional que vaig aconseguir, en lloc de quatre hores, vam començar a entrenar prop de set hores diàries. Aixecar-se a les cinc i dotze del matí per agafar l’autobús a les cinc i mitja i estar a l’aigua a les sis. Aquella va ser la meva adolescència. A mitges, clar, anar a l’institut, dormir a l’institut, estudiar a l’institut, dormir a l’institut… És a dir, aquell era el meu dia a dia. Mai vaig ser un mal estudiant, però per una senzilla raó, jo tenia molt clara una cosa: jo estic obligat a aprendre, estic obligat a aprendre a fer les coses d’una manera distinta, no puc fer el mateix que els altres. Cert, però sí que puc aconseguir els mateixos resultats que els altres. Què vol dir això? Que en aquesta vida tens, generalment, tres opcions. Una, tens una adversitat et quedes assegut i esperes que algú ho resolgui. Dos, comences a moure’t però esperant aconseguir el que la vida, bé, el que et doni segons les teves possibilitats. I tres, és negociar amb la vida i dir-li: “Mira, jo vull això, no sé quan em costarà, no sé quan patiré, però vaig per això”. I no és el mateix el què esperes de la vida que què li demanes a la vida.

Enhamed Enhamed. Perquè a mi m’encanta escoltar això de: “Clar, és que aquest ha tingut sort, perquè ha nascut… o ha fet tal”. Creieu que és cert? Creieu que la sort existeix? Podeu contestar-me, eh? Jo crec que… no em digueu que sí amb el cap perquè si no aquí estic fotut. Sí que creieu que existeix, no?

Enhamed Enhamed. Porque a mí me encanta escuchar eso de: “Claro, es que ese ha tenido suerte, porque ha nacido… o ha hecho tal”. ¿Creéis que es cierto? ¿Creéis que la suerte existe? Podéis contestarme, ¿eh? Que yo… no me digáis que sí con la cabeza porque si no estoy aquí fastidiado. Sí creéis que existe, ¿no?

Público. Sí.

Público. Un poco.

Público. Sí.

Público. No mucho.

Enhamed Enhamed. No gaire. Jo estic d’acord amb tu i amb ells. Crec que hi ha un factor, hi ha un petit factor de sort. Sort és néixer a Espanya. Sort és que et toquin uns pares determinats. Sort és que et toqui una família determinada. Però estic d’acord amb tu que no gaire, perquè aquí el que no treballa no guanya res, molts cops. I per què dic que no és el mateix el que esperes de la vida que el que li demanes? Siguem sincers, qui ha pensat: aquesta setmana vull guanyar l’Euromillón. Tu li demanes a la vida guanyar l’Euromillón i dius: “Collons, m’encantaria guanyar l’Euromillón”, “M’encantaria que les meves notes fossin totes de deu”, “M’encantaria…”, jo que sé, “M’encantaria que els meus fills fossin perfectes”, o “M’encantaria que m’ascendissin”, o “M’encantaria…”. Demanes moltes coses a la vida. Però, què és el que esperes, el que tu realment esperes que passi. Perquè el que tu li demanes és d’acord amb al teu passat, al que has fet i als resultats que has aconseguit fins aquest moment. Però el que tu esperes ve des d’una altra part, ve des de l’esperança.

Enhamed Enhamed. Del que tu creus que podries arribar a aconseguir al futur. I no necessàriament té a veure amb el teu passat perquè, al mig, hi ha una cosa molt important, que és: què ets capaç d’aprendre per arribar a aconseguir això. Doncs, aquesta ha sigut la passió de la meva vida. Descobrir com unes persones aconsegueixen uns resultats enfront d’unes altres. Descobrir com aprenem, com podem canviar el nostre aprenentatge per convertir-nos en la persona que volem ser, però, sobretot, com ensenyem a altres persones a desenvolupar aquest potencial i això, tot, es basa, en realitat, en com aprenem. Així que d’això és del que parlarem avui i jo crec que el millor per conduir aquesta conversa i que sigui de veritat una conversa entre vosaltres i jo, és que ho fem mitjançant un torn de preguntes, us sembla bé?

Público. Sí

Enhamed Enhamed. Som-hi doncs.

José. Sóc el José. Hola, Enhamed. Encantat de conèixer-te i de poder estar aquí. Jo et vaig veure a una conferència en la qual parlaves sobre una pel·lícula, La recerca de la felicitat. En aquesta feies referència a una escena molt interessant en la que Will Smith parlava amb el seu fill, t’importaria explicar-la aquí? Crec que és molt interessant.

Enhamed Enhamed. Bé, és l’escena 52, minut 52 de la pel·lícula. Bé, per a mi aquesta escena hauria d’explicar una mica el context de per què va ser important. Jo venia d’un mundial a Sud-àfrica, on havia aconseguit les medalles, però no havia millorat. Això passa a vegades, aconsegueixes l’objectiu, però et sents buit. I portava dos mesos molt dolents d’entrenament, molt dolents a escala personal i, bàsicament, pensava que ser cec era una grandíssima feina. Bé, pensava altres paraules, però m’enteneu, que era una grandíssima feina i que, al cap i a la fi, la vida és el que t’ha tocat. Si ets cec, doncs és el que hi ha. Això és el que hi ha. No hi ha més, o sigui, no pots millorar perquè ets cec, no tens amics perquè ets cec… La vida és injusta i ja està, no?

Enhamed Enhamed. Llavors, estava molt, molt, molt deprimit i la meva germana, l’11 de febrer de 2007, sí, que era un diumenge, em va convèncer per anar al cinema. I quan vam anar a veure la pel·lícula, em va encantar la pel·lícula, però en aquella escena hi ha un moment en el qual ell li diu al fill que no arribarà a res en el bàsquet. Llavors, el nen es rendeix, abaixa els braços, tira la pilota i ell, clar, s’adona de la barbaritat que li ha dit, i és en aquell moment quan li diu: “Mira, no deixis que mai ningú et digui el que pots o no pots fer. Perquè els que no poden et diran que tu tampoc”. I és com si em parlés directament a mi, perquè va ser exactament el que jo estava vivint en aquell moment. Jo estava vivint la ceguesa des del punt de vista amateur. Des del que es queda cec… o sigui… Tanques els ulls i creus que les coses no es mouen perquè els tens tancats durant un minut o dos, o deu o una hora.

Enhamed Enhamed. Del que em vaig adonar és que… noi, ets un cec professional. O sigui, ets cec les 24 hores del dia. O sigui, aquí ja tens un domini. Després de deu anys, les 24 hores és molt distint. Aleshores, per això per a mi aquella pel·lícula va ser tan important, perquè em va fer creure que potser, potser, potser, podria arribar a aconseguir el que volia.

Sergio. Hola. Em dic Sergio. Mira, jo sóc mestre i m’agradaria saber quina educació vas rebre dels teus pares, i què li deus a aquesta educació per haver arribat on has arribat.

Enhamed Enhamed. La meva mare, el primer que em va dir, el que més va insistir al principi, perquè ells em van transmetre total naturalitat, després ja vaig descobrir que no va ser així. Però el que més va insistir és que… “Mira, noi, tu has de ser independent, perquè jo no estaré aquí tota la vida per cuidar-te, així que hauràs d’aprendre a buscar-te la vida”. Clar, amb un missatge com aquest has de posar-te en marxa. I, amb ella, el meu pare insistia que havia de treballar de valent i em deia que jo havia de treballar el doble o el triple que els altres per aconseguir els mateixos resultats. Jo he tingut la grandíssima fortuna que els meus pares de forma instintiva van descobrir que la sobreprotecció mata a les persones. Llavors, l’educació que he rebut sempre ha sigut una educació molt orientada en els valors, en treballar, en esforçar-te, en la constància i tot això, però, sobretot creure fermament que pots aconseguir moltes de les coses que et proposis. No totes, que això també t’ho recalcaven, però moltes. Hi ha coses que potser no. Perquè jo li vaig dir a la meva mare: “Mare, vull ser pilot d’avió”, i em va dir: “Mira, fill, mira, a veure com t’ho explico, que no”.

Enhamed Enhamed. Era una educació que per a mi ha sigut fonamental perquè una de les grans habilitats o virtuts de les mares és que repeteixen les coses una vegada i una altra. I el que més em va repetir ella és que jo seguia sent el mateix nen, independentment de la ceguesa, seguia sent la mateixa persona. Llavors, quan ho poses tot junt, la gent diu: “Collons, com has fet per arribar fins on has arribat?”, no? Dic: “No, no, si és que amb una mare i un pare com els meus el difícil era no arribar”, perquè va orientat a què ets capaç de donar.

Laura. Hola, jo sóc la Laura. Sóc educadora, també, i volia preguntar-te sobre com va ser la teva experiència a l’escola, després a la universitat… I dels aprenentatges que vas tenir en aquest context, què va ser el més important per a tu.

Enhamed Enhamed. Bé, ha sigut una experiència variada. Seré diplomàtic, variada. La meva primera etapa, o sigui, a l’escola va estar bastant bé. Uns anys vaig estar internat en una escola de l’ONCE. Llavors, clar, allà és tot més fàcil. Llegeixes en braille, t’ensenyen els professors… algun d’ells era cec, llavors em van ensenyar moltíssimes habilitats que em van servir després. Però l’institut va ser molt complex, molt complex. Perquè arribaven, repartien fotocòpies… clar, estem parlant d’abans, preèpoca dels smartphones. I li deia: “Però no els hi has donat als de l’ONCE perquè me las passin a braille?” I deia: “Jo no tinc temps de fer això”. I dic jo: “Però com no has de tenir temps si són les mateixes de l’any passat?” I, després, a més a més, pels exàmens em presentava, però jo no tenia el mateix material que la resta dels meus companys, perquè es tardava a passar els llibres a braille i, a vegades, em presentava sense part dels temes estudiats.

Enhamed Enhamed. Això em va obligar a llegir molt pel meu compte. Independentment que no fos el llibre de text que entrava, sinó a llegir molt pel meu compte. Saber d’història, saber de geografia, saber de matemàtiques… perquè jo tenia molt clar que hi havia moltes opcions que jo em presentés a l’examen sense la informació necessària. I clar, això et serveix molt temps després. La universitat… El meu primer pas per la universitat va ser bastant decebedor perquè li vaig demanar al professor: “Si us plau, llegeixi’m la pissarra”. A la tercera vegada que li vaig dir, va dir: “Miri, jo ja fa 30 anys que dono classe així i no canviaré”. Amb això em va deixar bastant xafat. Però, una segona etapa, amb l’aparició dels smartphones i tot el que ha passat, és moltíssim més fàcil ara. Perquè el que ha passat és que ara tenim una accessibilitat total a la informació, o quasi total. Puc fer-li una foto a un llibre i tinc una aplicació que m’ho transcriu. I tinc una aplicació que llegeix 600 paraules per minut. Aleshores un llibre de 300 pàgines te l’acabes en una tarda. És molt més senzill ara.

Ana. Hola, jo sóc l’Ana. Encantada de conèixer-te. I et volia preguntar per… bé, per una història que vas explicar una vegada d’una anècdota d’un nen, que en la seva innocència et preguntava si tu canviaries totes les medalles que has guanyat a canvi de tornar a veure. I volia que compartissis amb nosaltres la resposta que li vas donar a aquest nen.

Enhamed Enhamed. La veritat és que va ser una pregunta que em va xocar perquè jo, fins als 18 o 19 anys, ja estava comentant abans que no m’agradava el fet de ser cec i no ho entenia. De fet, em semblava injust. Però havia començat un procés que arran de tota aquesta necessitat de buscar alguna cosa nova durant els següents 6 mesos, em vaig proposar batre un rècord del món i, al final, el vaig acabar batent. Després, posteriorment, em vaig proposar aconseguir quatre medalles d’or a Pequín i al final les vaig acabar aconseguint, i tot perquè em vaig adonar que jo podia visualitzar, o sigui, entrenar òbviament, però sobretot podia visualitzar en qualsevol moment. Què passa? Que sense adonar-me’n, entre la visualització i l’agraïment, que els vaig fer simplement per aconseguir millors resultats esportius. El que va acabar passant és que quan aquest nen em va fer aquesta pregunta i vaig mirar enrere repassant el que havia sigut de la meva vida, em vaig adonar que si no m’hagués quedat cec, no hauria après a nedar.

Enhamed Enhamed. Si no m’hagués quedat cec, no m’hauria esforçat com m’havia esforçat per arribar on estava. Si no m’hagués quedat cec, no hauria buscat la manera de seguir millorant. I, clar, de cop i volta és com que se’t fa la llum, no? O t’adones de… “Noi, és que si no t’haguessis quedat cec, no tindries la vida que tens”. I va ser quan em vaig adonar que realment jo era una persona molt afortunada per haver tingut la sort de quedar-me cec, perquè gràcies a això estava on estava. I per això vaig dir que no, que no les canviaria. Perquè, al final, les medalles són objectes. Els premis socials són sempre objectes, són efímers, duren el que duren, però el que aprens, el camí que fas, el que t’esforces, això no t’ho pot treure ningú. No sé si t’he respost

Ana. Sí. Sí, sí, moltes gràcies.

Ana. A tu.

Ana. Impressionant.

Fernando. Volia preguntar-te, no és fàcil superar les proves que et posa la vida cada dia, però jo m’imagino que, com tot, doncs es pot entrenar. I volia preguntar-te com vas afrontar o com vas entrenar mentalment… o com el que fos, la carrera de Pequín contra un nedador xinès i amb 17.000 persones davant animant-lo a ell, no? Com ho vas fer?

Enhamed Enhamed. Doncs… visualitzant molt. Aquella prova, el 100 papallona, la vaig visualitzar més de 16.000 vegades. Perquè clar, estava, a vegades, prenent alguna cosa amb els col·legues i es posaven a mirar a totes les noies que passaven i, clar, a mi no me les descrivien. Llavors, hi havia de cop i volta silencis curiosos en els quals només escoltaves: “Oh…”. I eren moments en els quals jo deia, “Doncs noi, pots aprofitar aquí i almenys visualitzes la prova”. I ho vaig visualitzar tot, fins a l’últim detall. Tant és així, i t’acostumes tant a visualitzar, que quan vaig anar a competir i un amic meu em va dir: “No estàs nerviós?”, i li vaig dir: “Per què?”, i em va dir: “Perquè, home, hi ha 17.000 espectadors i animaran al xinès”. I vaig dir: “Mira, ni els veig, ni els entenc. Així que m’imaginaré que són espanyols que han vingut a veure’m”. I, clar, ell es va quedar com dient, “Aquest és un ximplet”.

Enhamed Enhamed. Llavors ho vaig visualitzar, uns 30 segons o així, i quan vaig sortir mitja hora després a la prova, justament van començar a cridar-nos. Cridaven a “Enhamed from Spain”. Jo vaig saludar així amb la maneta com: “Bé, hola”, a les 4 persones que veia allà al fons, però quan van cridar al xinès, allò es va venir a baix: “Eh!”. Però l’increïble és que el meu cos, és que de cop i volta el meu cos va començar: “Eh!”. I jo vaig dir: “Enhamed, a tota aquesta gent no la pots defraudar.” Llavors t’adones que al final, la pràctica diària d’alguna cosa, al principi sembla una ximpleria, perquè visualitzar una prova, en fi, simplement te l’estàs imaginant. Però cada dia imaginem, cada dia. T’imagines la reunió que tindràs, t’imagines quan tornis a casa i tinguis una conversa difícil… Bé, al nadal és quan més imaginem: “Ai, ja veuràs quan estiguem al dinar de nadal amb la sogra, el sogre, el cunyat, la cunyada, etc.”, no? Però això és visualitzar. I quan visualitzes alguna cosa i ho vols tant, i ho visualitzes amb tant detall, el teu cervell intenta aconseguir que els teus actes s’equiparin al que estàs imaginant i passen coses curioses. Però clar, no és… Com deia Woody Allen, no? “Vaig tardar 10 anys a tenir èxit de la nit al dia”.

Fernando. Bona tarda, sóc el Fernando i sóc estudiant de la universitat. Estic estudiant magisteri. I, bé, jo opino que la por és una cosa que està al nostre dia a dia, i que cadascú té una por personal. M’agradaria saber què és la por per a tu i com la utilitzes per a superar-te.

Enhamed Enhamed. Què és la por per a tu? Per curiositat.

Fernando. Doncs, per a mi, la por és una cosa que t’impedeix fer coses.

Enhamed Enhamed. Saps quina és la dificultat? Que tot el món pensa que la por és dolenta. Que la vida només es pot viure si no tenim por, si no tenim dolor, si no tenim tristesa, si no tenim frustració… Però és que el dolor, la por, la tristesa, la frustració i tot aquests tipus de coses són part de la vida. Són consubstancials a la vida. O sigui, no sentiríem alegria si no sentíssim tristesa, no hi ha un contrast. I la por, per a mi, és una de les millors emocions que tenim. A mi em sembla l’hòstia, perquè la por només t’està dient: “Escolta, vés amb compte, que la situació que afrontaràs potser et supera, així que prepara’t”. No parlo de la por que puguis sentir quan estan a punt d’atropellar-te, o sigui, aquesta és una por natural i necessària. Però en el dia a dia, aquesta és l’emoció que t’està… això és el que t’està indicant. Llavors, quan balles amb ella, quan no lluites amb la por sinó que dius: “Ah, vaja, doncs moltes gràcies. Gràcies per avisar-me, eh? Gràcies per avisar-me que haig de donar aquesta… fer aquest examen, o haig de fer aquesta presentació en públic i és possible que em surti malament…” Llavors, haig de preparar-me més. Aquest és el missatge de la por. Llavors quan és una cosa amb la qual ballem, o sigui, que ho utilitzem per seguir avançant en lloc de lluitar contra ella, es torna en un dels teus millors amics.

Víctor. Hola, bona tarda, em dic Víctor. Sóc estudiant de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i li volia preguntar com fa per no perdre la motivació. Moltes gràcies.

Enhamed Enhamed. Per no perdre la motivació? Es troba alguna vegada? Saps, jo crec que la motivació està sobrevalorada. Crec que ens han venut la història que tu fas les coses quan estàs motivat, fas les coses quan et sents bé, no? Però la clau de l’èxit és fer-les quan no ets sents bé. Aixecar-te quan no tens ganes, anar a entrenar quan no et ve de gust, o sigui… Jo molts matins quan em llevava i sonava l’alarma a les 05.12, jo sabia que a les 05.14 havia d’estar vestit perquè és que sinó no arribava. O molts cops, l’entrenador et planteja el que tens per davant i no et diu: “Bé, si estàs motivat, fes-ho, sinó no, tu tranquil”. Si no que el més important és el compromís. Llavors, l’única manera de no perdre la motivació és no esperar-la. Aquesta és l’única manera, comprometre’t amb una cosa perquè quan estàs compromès de veritat, i poso el típic exemple: treball, entregar el 20 de març a les 12 de la nit. Quan ens posem a fer el treball? Si ets un bon estudiant, possiblement el 19 de març, i si ets dels normalets sobre el 20 entre les 7 i 10 de la nit, no? Corregeixes l’última cosa i ho envies per si de cas no funciona la pàgina, que sempre s’acaba espatllant a última hora, no?

Enhamed Enhamed. O molts cops, l’entrenador et planteja el que tens per davant i no et diu: “Bé, si estàs motivat, fes-ho, sinó no, tu tranquil”. Si no que el més important és el compromís. Llavors, l’única manera de no perdre la motivació és no esperar-la. Aquesta és l’única manera, comprometre’t amb una cosa perquè quan estàs compromès de veritat, i poso el típic exemple: treball, entregar el 20 de març a les 12 de la nit. Quan ens posem a fer el treball? Si ets un bon estudiant, possiblement el 19 de març, i si ets dels normalets sobre el 20 entre les 7 i 10 de la nit, no? Corregeixes l’última cosa i ho envies per si de cas no funciona la pàgina, que sempre s’acaba espatllant a última hora, no?

Enhamed Enhamed. Això és el típic. Però a què en aquestes tres hores se t’acudeixen mil milions d’idees? Ets el noi més creatiu del món, estàs on fire, concentrat… No, no, no mires ni l’Instagram, ni el Whatsapp. Només el mires per preguntar on has trobat aquesta referència o el que sigui. Estàs a tope, no? Perquè estàs compromès i aquí està el teu gran amic, la por, per dir-te: “Xaval, com no ho facis et suspendran, o sigui, has d’estar a tope”. Llavors, no és una qüestió de motivació molts cops, sinó de compromís. Per il·lusionar-te i pensar en el futur segurament sigui important la motivació, però a llarg termini, quan estàs treballant en alguna cosa, és compromís 100%. És a dir: “Noi, no et queda altre remei, fes-ho perquè no vindrà una altra persona a fer-ho per tu”.

Pilar. Hola, sóc la Pilar i et volia preguntar, què és més difícil, aprendre a guanyar o a perdre?

Enhamed Enhamed. És complicada aquesta pregunta, eh? Crec que hi ha cops que és més complicat aprendre a perdre, però, generalment, és més difícil aprendre a guanyar. Crec que estem més estructurats, no? Per aprendre a perdre que per aprendre a guanyar. Perquè, eh, l’important és participar. Tu digues això en un centre d’alt rendiment, et diran: “Sí, mira, no”. I, per a mi, va ser bastant més complicat aprendre a guanyar de cara a Pequín, aprendre a preparar-me mentalment i saber en quina persona m’havia de convertir. I quan vaig guanyar, saber mantenir el cap va ser més difícil que perdre, perquè quan perds sempre tens a gent que t’acompanya. Però guanyar és bastant solitari. Bastant solitari perquè tota la gent que t’acompanya, molts cops, és perquè tens una medalla. No és una visió pessimista del món, eh? Sinó que, de cop i volta, tota aquella gent que no estava als teus dies dolents, de cop i volta apareix i dius: “Ai! Sí que hi ha gent ara, no?”

Enhamed Enhamed. Però guanyar sense perdre el cap, sense perdre els teus valors, sense perdre els teus objectius, sense perdre el teu compromís… això és molt més difícil. Molt més difícil. Però al final guanyar és transitori, perdre és transitori.

Fernando. Volia preguntar-te, què li aconsellaries a un jove que està preparant l’examen d’accés a la universitat o una prova important?

Enhamed Enhamed. El més important és que ha de tenir clar quan és la data. I sí, tots saben quan és la data. Tots ho saben, però no ho veuen. Vull dir, tothom pot pensar: “Ah, és el 14 de juny d’aquest any”. D’acord, sí. No, és a final de curs. Llavors, la clau és que tinguin molt clar quan és la data, que la tinguin per escrit, que la vegin, que sigui específica. I el següent, és de quines persones s’envolten. I dic això perquè encara és una mica… que els pares, potser, no poden dir als fills… Que és el típic de: “Amb quines companyies t’envoltes”. Però és molt important que sàpiguen de quines persones s’envolten, perquè si s’envolten de nois i noies que pensen: “No ens sortirà, la cagarem aquest any”. Doncs, home, no t’anima gaire per estudiar. Llavors, el més important és això, per una part tenir molt clar l’objectiu, per una altra envoltar-se de persones que els puguin ajudar i tercer, i per a mi vital, és dividir aquest objectiu en petites etapes.

Enhamed Enhamed. Perquè és molt difícil estudiar d’aquí a 3 mesos. “D’aquí a 3 mesos poden passar mil coses, home. Que pensaré tot en 3 mesos, haig d’entregar un treball el dia 3 i pensaré jo ara mateix en l’examen aquell, no? En la prova aquella”. Però, en realitat, no es guanya res. No es conquereix res si no ho fas en petits passos, perquè construeixes sobre el pas anterior. Llavors, la clau és dividir-ho en passos molt petits. Aquest és pels xavals. I pels pares i mares: deixeu-los tranquils. Hi ha massa pressió. No dic que li diguis si el veus jugant per sisena hora consecutiva als videojocs que el deixis. Si el veus per desena hora consecutiva a l’Instagram i et diu: “Estic estudiant”, i li veus allà l’Instagram així de gran, que el deixis, no?

Enhamed Enhamed. Si no una cosa és animar que es concentrin: posa’t a estudiar, no et distreguis… Tot aquest tipus de coses que són necessàries i són vitals. I una altra molt distinta és estar: “És que has de treure tal nota”. Per què? Perquè el que estem aconseguint amb això és que el xaval, o la noia, o el noi, ho facin per evitar aquesta resposta que li puguis donar de: “M’has decebut”. No ho estan fent per aconseguir el: “Collons, que bé ho has fet, fill”, sinó evitar la teva decepció. I no s’arriba gaire lluny evitant les decepcions dels altres, simplement s’acaba vivint de forma mediocre. Però quan es lluita, o un s’esforça per aconseguir que els seus pares se sentin orgullosos, això és… és una cosa ben distinta.

Jorge. En alguna ocasió t’he sentit dir que s’ha de posar… el truc de posar els teus reptes per escrit. Però m’agradaria preguntar-te com s’implementa, com s’aplica això perquè els xavals aconsegueixin els seus somnis.

Enhamed Enhamed. Somnis. És que jo no crec en els somnis. Jo crec que s’han de tenir plans. O sigui, es tenen somnis o es tenen plans, però ja et puc garantir que, al meu cas, només tinc plans. I, la diferència, és que somni és una cosa que m’ha passat pel cap: algun dia m’encantaria estar assegut a una platja de sorra blanca, amb una casa espectacular sense fer res. Això és un somni. No té data ni res. Un plan és concret. Llavors, per a mi té tot el sentit que ho posin per escrit. Llevar-se al matí i pensar: no estic fent les coses perquè m’ho digui el meu professor Jorge, o Pedro, o Ana, o Raquel. Si no que faig les coses perquè jo ho he posat aquí, negre sobre blanc, això és el que jo vull.

Enhamed. Aquesta setmana vull que em surti bé aquest exercici, aquesta setmana vull avançar en aquesta altra història, no? I, realment, aquestes són les metes necessàries per aconseguir el dia de demà el que ells volen. Què vols dir amb el dia de demà? “Noi, doncs tenir la llibertat de no tornar a trepitjar una classe”. Doncs potser és això. O tenir la llibertat de viatjar pel món, potser és això. Però necessiten posar per escrit les seves metes a curt termini, i això es pot implementar molt fàcilment perquè avui dia amb els smartphones, les tablets, o fins i tot amb un suro que tinguin a l’habitació o a la classe, que cadascun d’ells posi per escrit què és el que volen aconseguir aquest any, no? I no parlo en termes de notes, sinó que el millor és aprendre a dominar alguna cosa. Una cosa pot ser dominar les matemàtiques i que no torni a patir com pateix cada cop que hi ha un examen, i la d’una altra persona pot ser millorar l’anglès. I, potser, en veure-ho escrit, els companys poden proporcionar les eines per aconseguir-ho. Perquè potser… “Escolta, a mi se’m donen bé les matemàtiques, però sóc nul en tal”. Llavors tot es torna més col·laboratiu.

María. Hola, sóc la María i bé, jo també sóc nedadora, i m’encantaria saber com va ser l’adaptació dels teus entrenaments com a nedador per la teva preparació per l’Ironman.

Enhamed Enhamed. Doncs, fixa’t que jo havia nedat molt, molt, molt, molt. Crec que fèiem de mitjana uns 2.500 quilòmetres a l’any, més o menys, una miqueta més, i per a mi la natació ja estava fet. Llavors, quan em vaig plantejar fer un Ironman, m’ho vaig plantejar bàsicament perquè l’any anterior a retirar-me, abans de retirar-me, vaig pensar: “Un Ironman? Això és impossible”. I jo tinc un problema amb aquesta paraula. Quan la dic algun cop, es queda allà com una espina clavada i, tard o d’hora, necessito fer alguna cosa sobre aquest tema. I, bé, doncs el que va passar és que m’ho vaig plantejar i vaig dir: “Mira, la part de nedar és fàcil, són quasi 4 quilòmetres nedant en el mar. Però l’altre és una bici, tàndem, 180 quilòmetres. I córrer una marató, 42 quilòmetres”.

Enhamed Enhamed. I si tu m’arribes a conèixer en aquella època, jo era un noi que no corria ni per agafar l’autobús. O sigui, la meva gossa, me l’emportava, li tirava un os i que corregués ella. Però això de córrer jo amb ella, estem bojos o què? Si jo era un nedador. Bé, tu com a nedadora ho sabràs. I, clar, vas ser una adaptació complicada perquè vaig haver d’adaptar-me al dolor de córrer. Perquè no estàs acostumat a que et facin mal les articulacions sent nedador. I, després, a més a més, a la bicicleta, mentre anàvem pel tàndem per algunes carreteres de Madrid, jo anava bastant nerviós.

Enhamed Enhamed. Bastant, bastant nerviós, perquè passaven els cotxes molt a prop. I deia: “Però, i això?”. I, de fet, jo crec que tenia més adrenalina pujat al tàndem en aquells entrenaments que a l’Ironman, saps? Perquè ens van arribar a passar però tan a prop, tan, tan, tan a prop, que el meu pilot em va haver de dir: “Recull-te més perquè aquest ens donarà”. Llavors, bé, va ser una adaptació bona a nivell físic, però a nivell mental vaig haver de donar-li una volta de rosca més i aprendre a controlar molt el cap. El que deia abans de dividir-ho tot en petites tasques, doncs dividir els 226 quilòmetres de l’Ironman en franges molt, molt, molt petites perquè si no era impossible.

Miriam. Hola, sóc la Miriam, i bé, crec que és obvi que hauràs hagut de superar alguna dificultat per arribar fins aquí. I bé, a part de les físiques, creus que existeixen algunes altres barreres per les persones amb discapacitat?

Enhamed Enhamed. Què t’ha portat a pensar que jo he hagut de superar dificultats? Home, les físiques són bastant òbvies, no? Al principi, sobretot, està bastant clar perquè no saps dominar bé les coses. Però crec que la principal barrera som nosaltres mateixos, per començar, i la societat. Perquè moltes famílies tendeixen a sobreprotegir. Els professors tendeixen a sobreprotegir o, pitjor encara, a ser condescendents. No sé si heu escoltat la frase de: “Bé, tu no et preocupis, el que has fet està molt bé perquè jo sé que a tu les matemàtiques et costen”… Per això està bé, no?

Enhamed Enhamed. O qualsevol d’aquestes coses, no? O: “Amb el que has fet ja està bé”. I, això, per a mi, és una de les pitjors barreres perquè, sincerament, crec que una de les majors discapacitats és la falta de confiança en un mateix, més que la ceguesa, o que et faltin les cames, o una mà, o el que sigui. Aquesta falta de confiança en un mateix, moltes vegades, te l’ensenyen a l’entorn, perquè si sempre fan les coses per tu, no aprens a fer-les per tu mateix. Però si el dia que decideixes fer-les no et donen l’oportunitat de treballar, o de progressar, o d’intentar-ho, doncs tampoc.

Enhamed Enhamed. I et poso un exemple molt ximple. Una vegada havíem d’aixecar una taula molt pesada i érem 3 amics a casa: un amic meu que és un fluix, una altra amiga meva que no ha fet esport a la seva vida i jo. La taula pesava molt i jo vaig dir: “Doncs res, em poso jo per una banda i us ajudo”. “No, no, no, tu tranquil, tu seu allà”. I jo em vaig quedar com dient: “Bé, si és que vinc d’entrenar, saps? Que tampoc em trencaré”. I una cosa tan senzilla, tan òbvia, com dir: “Necessito un mul de càrrega, doncs no l’utilitzo perquè potser…” No sé. I està bé, és normal, perquè no saps, perquè desconeixes, perquè penses: “Potser no pot”. Però crec que en aquesta vida, el que pregunta és ignorant durant 5 minuts, però el que no pregunta ho és tota la vida.

Laura. Sóc la Laura. Jo volia preguntar-te sobre quin missatge li donaries tu als nens i nenes que ara estan en etapa escolar, que s’inspiren en tu, o que la teva experiència els inspira per posar-se noves metes, per complir els seus somnis quan ells també tinguin una dificultat o discapacitat. I quin missatge, també, o que podríem dir als seus pares i professors per ajudar-los en aquest camí.

Enhamed Enhamed. Primer, als pares i professors. Crec que és molt important que els deixin provar, que els deixin moure’s, que els deixin fer coses per si mateixos. O sigui, si la meva mare va ser capaç de veure que m’anava a xocar i deixar que em xoqués. Sabia que no em faria mal, però ella entenia que si jo aprenia a evitar xocar-me quan ella podia ajudar-me en el cas que les coses sortissin malament, després podria aprendre-ho per mi mateix. I pels professors, que els exigeixin exactament el mateix que a la resta d’alumnes. La condescendència és el pitjor. Que els exigeixin exactament el mateix. Això sí, que siguin com la meva professora, si tenen la sort de ser com la meva professora, que sempre em deia: “Tu pots aconseguir el que sigui, el que et proposis, simplement… o sigui, has de treballar i ja està”. Però que els exigeixin el mateix. I que a vegades, si és possible, es posin al seu lloc per poder fer… adaptar el que s’està fent.

Enhamed Enhamed. I pels nois o noies que tinguin discapacitat. Bé, bàsicament, com a l’adolescència passa molt, deixa de plorar i d’autolamentar-te i comença a moure’t. Perquè és molt bonic que vinguin els teus amics, les teves amigues que tinguis en aquell moment, o els teus pares, els teus germans i t’ajudin. I està molt bé, és genial i aquesta és una de les meravelles de la societat i de la humanitat, no? Però la veritat és que si tu esperes que els altres et donin el que ells poden donar a la teva vida, només arriba fins on ells tinguin temps de donar-te, bàsicament. Si vols aconseguir alguna cosa més, hauràs de moure’t, aprendre i buscar-te la vida. No és fer-ho tot sol, sinó buscar-te la vida demanant ajuda als altres, però buscar-te la vida.

Ana. Volia preguntar-te quina importància tenen per a tu els teus gossos guia, l’Adele i la Gayla, i com són d’importants a la teva vida i quina relació tens amb ells.

Enhamed Enhamed. Doncs una relació molt especial, molt especial. Perquè la Gayla ha estat… ja porta amb mi molts anys, quasi 9 anys, ja està jubilada. I la Gayla és… no sé, és la meva nena. I l’Adele també és la meva nena. El que passa és que l’Adele, porto amb ella dos anys i mig i és una relació diferent, són dos caràcters molt diferents… Però el vincle és tan profund, és a dir, els dies que pel que sigui estàs dubtant sobretot al principi quan te la donen perquè no és com una mascota que a la setmana la vols i estàs encantat, però no confies en ella perquè et guiï, perquè al final estàs posant la teva vida, la teva vida, bé, a les seves potes.

Ana. A les seves potes

Enhamed Enhamed. La teva vida sencera. És a dir, si s’equivoca i caus per un forat i el forat és prou profund, és que et pots matar. Llavors, la confiança es triga a construir de mi cap a ella, però ella també ha de confiar en tu. Què és confiar en tu? Saber, que ella sabrà sempre si ha fet una cosa bé o ha fet una cosa malament. És a dir, si fa una cosa que no està bé i dic: “Ai! Adele, bonica, no facis això”, i un altre dia em xoca contra un camió i li dic: “Ai! Bonica, no facis això”, ella no sap si l’estic recompensant o l’estic castigant. No sé si m’explico.

Ana. Sí.

Enhamed Enhamed. Llavors, heu d’ajudar-lo a diferenciar molt clar. I després, el tema de la societat, estem conscienciats, cada cop més, pel tema dels gossos. Hi ha més d’un milió de gossos censats a la Comunitat de Madrid. A tots ens encanten els gossos, però no hi ha molta consciència sobre el gos guia. Perquè jo vaig pel carrer a vegades, i li tiren menjar, la criden, xiulen, li llancen petons i clar, arriba un moment en el qual t’ho prens amb humor perquè no pots anar discutint amb la gent. Però és veritat que si algú distrau a l’Adele i jo em xoco, bé, les pròximes dues hores se sentirà molt culpable, molt culpable. I com no li posis remei, l’endemà, començarà a afectar-li a altres coses, perquè pensarà, no pensarà, si no sentirà que tot el que fa està malament. Perquè ella estava fent el seu treball normal i t’has xocat i t’has fet mal. Llavors hi ha moments en els quals has de parar, seure-la, després de donar-te el cop i tot, eh? I li has de dir: “Bé, no ha passat res, seguim”. Sense això, sense aquest contacte humà, no… la cosa no funciona. Però bé, tant de bo la societat sigui més conscient els pròxims anys, perquè jo cada setmana encara em trobo amb la situació de: “És que no pot entrar aquí amb el gos”, i jo dic: “Doncs res, espera que deixo els ulls fora, eh? I ja entro”, però crec que a poc a poc anem aconseguint quotes que fa cinc o deu anys eren impensables a Espanya.

Ana. Quant temps, més o menys, trigueu en adaptar-vos la gossa a tu i tu a la gossa?

Enhamed Enhamed. La relació aquesta? En formar-se aquesta relació real que és quasi part de tu?

Ana. Sí, aquesta relació en la que ja és una confiança absoluta.

Enhamed Enhamed. Des que te la donen, es tarda quasi dos mesos a crear el vincle. Quasi dos mesos en crear un vincle relativament bo, però amb la Gayla vaig trigar quatre mesos i mig o cinc. Amb l’Adele, treballant bé vaig trigar només tres, però va trigar que hi hagués confiança real mútua, doncs més de sis mesos. Perquè clar, jo venia d’una altra gossa guia.

Ana. Clar.

Enhamed Enhamed. Llavors, això és com quan comences una relació, que sense adonar-te, a vegades inconscientment compares amb: “Ai, és que l’anterior a vegades tenia uns detalls!”. Doncs això és el mateix. I això ella ho percep.

Ana. Em dic Ana, i, doncs, de totes les lliçons i experiències que has viscut al llarg de la teva carrera, quina seria la que més t’ha marcat i diries… t’agradaria compartir-la?

Ana. Jo et diria que és, potser, la importància de l’aprenentatge, sí. Saps per què…? Tu pots… tu pots treballar, pots tenir talent, pots ser un bon nedador, pots ser un bon estudiant, pots ser… el que sigui, no? Tenir més capacitat de memòria o el que sigui. Però si no ets capaç d’aprendre coses noves, és que t’estances. Llavors, en el meu cas ha sigut… jo crec que ha sigut la lliçó més important. Un, que era capaç d’aprendre quasi qualsevol cosa que em proposés i dos, que si estructurava bé aquest aprenentatge podia arribar a aconseguir el que m’havia proposat. Per una part és el com aprenc i per una altra part és el com ho estructuro, no? I jo crec que ha sigut la lliçó més important. Aquesta és una, i l’altra que va molt relacionada és la importància del temps. Perquè a tu et poden regalar un milió d’euros, no? I et poden dir: “Fes amb això el que vulguis”. Vinga, genial. Però a tu ningú et pot regalar el dia d’ahir. Ni el d’abans-d’ahir, ni el de l’any passat. Ningú et pot regalar el temps, i el temps és la cosa més valuosa. Llavors, quan juntes aquestes dues coses, quan li dónes la importància que té al temps i dius: “És que haig d’aprofitar-ho, haig d’esprémer la meva vida al màxim”, i a més a més, aprens o busques aprendre coses noves és que pots viure coses absolutament increïbles.

Enhamed Enhamed. Llavors, per a mi, la meva carrera esportiva més enllà de les medalles o més enllà del que hagi aconseguit fins al moment, per a mi el que més valoro de la meva vida en aquest moment és això. El que he pogut aprendre i, ara, el poder transmetre-ho als altres. Llavors, clar, sóc una persona que cada any tinc 30.000 milions de reptes a la vegada, però perquè m’obsessiona esprémer la meva vida.

Víctor. Sóc el Víctor. Sóc estudiant de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, i volia preguntar-li sobre… Què creu que un nen pot aprendre de l’esport? I si l’activitat física està bé considerada actualment.

Enhamed Enhamed. Et responc primer a la teva segona pregunta: no, no està ben considerada actualment, clarament. És a dir, hi ha molts programes, però segueix sent l’assignatura menor als instituts i a les escoles. I crec que és perquè es considera que l’activitat física i l’esport encara es diu gimnàstica per a molta gent, i es considera que és, simplement, anar a fer unes carreres, uns jocs i tirar quatre pilotes. Però, personalment, jo crec que és el punt de vista equivocat perquè per a mi l’esport és molt valuós per una senzilla raó. I és que quan tu entrenes, estàs aprenent, primer a ser constant, segon, a més a més aprens que moltes vegades les coses no surten i has de tornar a repetir-les. També aprens a marcar-te una meta perquè sempre tens la competició del cap de setmana o del mes següent. Aprens que moltes vegades les coses no surten com tu vols, perquè un dia vens on fire pensant: “Avui em menjo el món”, i et surt tot del revés. O has entrenat com un animal i el teu company, companya o un altre rival d’un altre equip, justament va i et guanya per res, per una centèsima, no?

Enhamed Enhamed. Llavors, l’esport t’ensenya molt valors de la vida sense el preu que s’ha de pagar a la vida per aquests ensenyaments. És a dir, el que tu pots aprendre a una piscina, a una pista d’atletisme, a un camp de futbol, a una pista de bàsquet o de tenis, o el que sigui, són moltes de les lliçons que aprendràs després a la vida però no t’han hagut d’acomiadar, no has hagut de perdre a un familiar, no has hagut de tenir una malaltia, no has hagut de perdre a una parella… Però són, més o menys, les mateixes emocions i les mateixes coses de la vida però concentrades, molt, molt concentrades. Llavors, crec que utilitzar l’esport com a vehicle per ensenyar valors, per ensenyar a… ensenyar-nos a ser millors persones, pot ajudar-nos a tenir millors estudiants i, sobretot, el dia de demà, a tenir millors membres de la societat. Estic absolutament convençut d’això.

Sergio. Enhamed, jo volia fer-te una pregunta. Jo com a professor em trobo molts alumnes que volen fer moltes coses, que volen comprometre’s però tenen moltíssima por. Llavors, això els paralitza en excés. És a dir, tenen por, fins i tot a equivocar-se. Tu em podries donar algun consell per… que jo els pogués donar o que pogués fer amb ells perquè no tinguessin aquesta por a equivocar-se o ho aprofitessin?

Enhamed Enhamed. Sergio, oi? Saps quin és el problema? Que avui dia estem a una cerca de Google d’obtenir qualsevol resposta que vulguem. Llavors, el problema és que creiem que estem amb la generació més preparada de la història, que es menjaran el món, que seran la llet. Però la realitat és completament distinta, perquè quan qualsevol resposta que busques està a l’abast d’una cerca, no has de recordar, no has de memoritzar perquè és que ho tens al teu telèfon. Ho tens al teu abast. Hi ha un moment en el qual no construeixes una cosa fonamental i és el que estàvem parlant del tema de l’esport i els valors. No construeixes aquesta capacitat de constància i de: “Potser m’equivoco”, és que potser no hi ha una resposta correcta, simplement haig de fer-ho.

Enhamed Enhamed. Si això ho ajuntem a què el nostre sistema educatiu va molt orientat a: tu fas un examen, i em dónes les respostes correctes, llavors aprovaràs. Però si la teva resposta no encaixa, això ja depèn moltes vegades del professor però, generalment, si la teva resposta no encaixa, estàs suspès. Llavors els ensenyem que el pensament creatiu, malament o poc acceptat. Sigues creatiu però, almenys, si us plau, dóna’m el més correcte possible, eh? Intentar fer les coses de manera diferent no, perquè hi ha un procediment. I és bo, és bo, perquè els hi estàs ensenyant a pensar d’una determinada manera, els estàs estructurant, no? Però al mateix temps, té els seus perills que juntament amb el que t’estava dient de la resposta que es pot trobar fàcilment a Google, el que acabem creant són persones paralitzades per falta de respostes correctes. I jo crec que, cap de nosaltres, en moltes de les decisions que hem pres a la nostra vida trobem respostes correctes. “Em caso amb aquesta noia o no?”. “Doncs, ni idea, l’estimes?”. “Sí”. “Doncs endavant”. “Aquesta pot ser la meva xicota o no?”. “No ho sé”. “Endavant”. “Aquests són els estudis perfectes que em donaran la vida perfecta per ser el dia de demà advocat, metge, informàtic, el que sigui?” No? No se sap, no se sap. Fes-ho perquè t’agrada. Fes-ho perquè vols provar-ho i no esperis que sigui una resposta correcta, no esperis que estigui a Google el que estàs buscant. Molts cops no hi és.

Sergio. Posar-hi cor, posar-hi passió a allò que vols.

Enhamed Enhamed. Sí, posar-hi passió, però no esperar trobar la teva passió perquè últimament s’està posant de moda perquè ve dels Estats Units: has de trobar una passió i viure la teva passió, no? La passió no es troba; es fa, es crea. A força d’escriure, t’enamores d’escriure. A força d’editar fotos, t’enamores de la fotografia. Avui dia tothom edita fotos, no? Doncs… Instagram està ple de fotos editades. Això et fa enamorar de la fotografia. La passió no és una cosa que crees, és una cosa que… O sigui, no és una cosa que trobis, és una cosa que tu crees, que fas, que construeixes, igual que la motivació. Però no hi ha una resposta correcta. L’única manera és fer-los provar, que intentin fer algun tipus de projecte o alguna cosa completament nova que no sigui als llibres, que no sigui a Google i que ells puguin ser una mica imaginatius.

Enhamed Enhamed. Moltíssimes gràcies.

Jorge. T’he sentit parlar, molt interessant, del teu concepte de la por. Per a mi és una cosa que bloqueja, que limita, que et congela… T’he vist llençar-te en paracaigudes. Per a mi és un dels grans conceptes de la por. Però tu l’has, diguem, enfocat des d’un punt de vista potenciador, en lloc de disruptor. Alguna cosa així com que et catapulta cap endavant.

Enhamed Enhamed. Saps el que et fa por de veritat? Creuar la Castellana a les 10 de la nit i que t’adonis que han apagat el so dels semàfors. Això fa por de veritat. Això fa molta por. Perquè què fas? Esperes que vingui algú? No hi ha ningú, a vegades, en alguns punts de la Castellana. Llavors em trobo jo i la meva gossa, en el pas de vianants, mirant-nos l’un a l’altre, i jo: “Creuem?”, i ella: “No ho sé”. Llavors ja arriba un moment que dius: “Mira, no venen cotxes, no sento que vinguin, corre per la teva vida!”, no? I quan comences a córrer i de cop i volta a passar el primer tram, el segon tram, el tercer tram, escoltes que el típic ximplet comença a arrancar, comença a fer “Brrrum!”, no? I allà, ja, de veritat, que passes por.

Enhamed Enhamed. Llavors, la por, jo personalment és una cosa amb la qual visc cada dia. El perill és real, per descomptat, i està allà, però no crec que la por sigui una opció. No crec que la por s’escolli, però el que fas amb la por sí que s’escull. Perquè crec que el nostre cervell és prou intel·ligent com per donar-nos un avís de: “Eh, compte!”. Però si esculls què fer amb això. Pots quedar-te paralitzat o pots no quedar-te paralitzat. I pots dir-me: “Ja, bé, però és que jo no puc escollir al moment”. No, no s’escull al moment, s’entrena cada dia. Es visualitza cada dia. S’aprèn cada dia amb les petites coses. “Ai! Em fa por saludar a aquesta persona que m’encantaria saludar, però no sé si atrevir-me”. Saluda-la. “Em fa por preguntar això a classe”. Pregunta-ho. Així és com entrenes a la por. Amb aquests petits moments.

José. Jo sóc educador. M’agradaria que parlessis del mestre, del primer mestre. En el teu cas, l’entrenador aquell que sense ell potser no series qui ets. Quin valor, quin tant per cent li dónes a aquest entrenador que va treure de tu o va veure potencial en tu, i quants “Enhameds” s’han quedat pel camí perquè no van trobar a aquest entrenador teu.

Enhamed Enhamed. Bé, he tingut la sort de comptar amb vàries persones que han sigut molt… han sigut fonamentals a la meva vida. La primera va ser Mari Carmen, que va ser la meva professora de primària, que va ser la que va viure tot el procés en el qual jo em vaig quedar cec. Va ser una persona que em va animar constantment a seguir endavant. Vaig estar 21 anys sense veure-la, literalment, o sigui en sentit figurat i literal, i quan em vaig tornar a trobar amb ella em va donar les meves llibretes de llavors, i la veritat és que va ser molt emotiu per a mi perquè havia sigut una peça fonamental per començar a construir aquell camí. Ramón, que va ser qui em va ensenyar a nedar. Recordo un cop de dir-li: “Algun dia vull ser campió d’Espanya”. I em va dir: “I per què et conformes? Per què no penses a ser campió d’Europa, campió del món?”. I clar, això no ho penses en el moment, no dius: “Doncs d’acord, del món”, sinó que es queda allà assentat. I, sobretot, em va insistir que havia de trobar el com fer les coses. I Oliver. Oliver va ser una persona que em va ensenyar a tenir fortalesa mental. Perquè quan tu, després de quasi 14.000 metres d’entrenament estàs rebentat, no pots amb la teva ànima, toques la paret, et queden menys de 10 segons de descans i et diuen: “Mira, per aquesta merda, t’hagueres quedat al llit. A mi no em facis perdre el temps”. I no pots amb la teva ànima, i has de tornar a començar. T’ensenya molt.

Enhamed Enhamed. Primer odies a tots els seus ancestres, però després t’ensenya molt. Quins “Enhameds” s’han quedat pel camí? Doncs possiblement l’Enhamed que estava enamorat de la música de petit. Ara he començat a reenamorar-me amb la idea de tornar a aprendre a tocar un instrument, però m’he passat molts anys pensant que no anava… que aprendre un instrument no anava amb mi. Durant molt de temps, pensava que no podia aprendre anglès perquè no vaig tenir a ningú que m’instés o m’animés, o em fes veure que potser si podia. Fins que em vaig afartar i quan em vaig retirar vaig anar als Estats Units a aprendre anglès sense saber ni una paraula. Us podeu imaginar el que vaig menjar els primers dos mesos. Malament, però fatal. Llavors, hi ha… segur que hi ha altres “Enhameds” que s’han quedat i no he vist, no? Tots els relats que escrivia i les petites novel·les que m’encantava escriure amb 11, 12, 13 anys i que els meus professors, algun m’encoratjava i deia: “Vinga, segueix endavant”. Però a tots els concursos literaris que em presentava, a tots em deien: “Però això és… Això és una calamitat”. Llavors m’he aficionat a la lectura, però he deixat d’escriure ficció i m’he dedicat a escriure els continguts que preparo ara.

Enhamed Enhamed. Llavors, crec que potser l’Enhamed més important que hagi deixat al llarg de tots aquests anys és l’Enhamed que és capaç d’acceptar que el món ha de ser com jo vull que sigui. Per sort, he tingut molts mestres que han insistit que haig d’aprendre d’això. Però per sort, he tingut aquests tres que t’he mencionat breument, apart d’altres persones que m’han insistit que no. Que la realitat, moltes vegades, en part la marquem nosaltres. Llavors, tendim a pensar en què hem deixat, què hem sacrificat, què hem perdut. Però crec que la pregunta més important és, què estàs guanyant? Què espera la vida de tu donant-te l’oportunitat de ser cec, donant-te l’oportunitat de ser espanyol, donant-te l’oportunitat de quedar-te sense feina, donant-te l’oportunitat de treure un quatre, donant-te l’oportunitat de… el que sigui? No? Crec que aquesta és la pregunta fonamental.

José. Gràcies.

Fernando. Hola, sóc el Fer. M’agradaria saber quan l’Enhamed puja… bé, està al podi i sap que ha aconseguit… ha batut un rècord mundial, què és el que li passa pel cap?

Enhamed Enhamed. Fixa’t, allà he vist moltes entrevistes a esportistes i tots comencem: “Un gran orgull, és una passada…”. Mira, la realitat és que tots els esportistes, no conec ni un, que el primer que li hagi passat pel cap és: “Ho he aconseguit, xaval!”. És el primer, és el primer. Però és que això és part d’això, autocelebrar-ho, reconèixer-te el que has fet bé. Això és fonamental. Però és veritat que, al meu cas, després penses sempre en totes les persones que t’han ajudat a arribar allà: el teu entrenador, el teu biomecànic, el teu fisioterapeuta, el teu metge… Perquè és que la realitat, és que la natació és curiosa perquè és individual, però requereix molta gent al voltant. La teva família, els teus amics, aquella persona que t’anima a l’entrenament, que és un company que potser serà el teu rival l’endemà, però t’està animant perquè veu que no pots més. Però és que penses en tot això. I després per a mi va ser molt especial escoltar l’himne i saber que tota la piscina, 17.000 persones estaven allà drets per l’himne. El més important, jo crec, les emocions principals és això, és satisfacció personal, agraïment i orgull.

Shuqwara. Hola, em dic Shuqwara. Hola, Enhamed, em dic Sucuara. I, bé, abans de res volia dir-te que és una meravella escoltar-te. I, bé, mentre estaves responent a les diferents preguntes, estava pensant que actualment ets campió mundial, has aconseguit moltíssimes medalles… Llavors, què més et queda per fer? Quina és la teva pròxima ambició o ambicions?

Enhamed Enhamed. Bé, em queden moltes coses. He aconseguit una cosa molt petita, al final… Si veus el meu llistat d’objectius, perquè jo sempre ho divideixo en experiències, coses que m’agradaria viure a la meva vida. Creixement, coses que m’agradaria aprendre. I després, què vull donar als altres, què vull donar a la societat. I tinc una llista bastant llarga i et puc dir que, afortunadament, he anat complint moltes d’aquestes coses, però en queden moltes.

Enhamed Enhamed. Moltes gràcies per aquesta tarda. Crec que en aquesta vida el més important no és que et donin les respostes, sinó que et donin noves preguntes que t’obrin nous camins i, potser tu que ho estàs veient, t’estiguis distraient pel Whatsapp, per l’Instagram, per les teves xarxes, per qualsevol altra cosa, no? Però crec que hi ha moments a la vida en els que un, més que escoltar el que estàs responent a la persona que estàs veient, escolta el que estan preguntant. Perquè potser, aquesta sigui justament la pregunta que necessites en la pròxima etapa de la teva vida. Així que us agraeixo a vosaltres per compartir el vostre temps, que és la cosa més valuosa que tenim, per compartir les vostres preguntes… I només vull desitjar-vos moltíssima sort i… que, home, a vegades en aquesta vida no tot és qüestió de vista. En realitat, és qüestió de visió. Així que us desitjo que tingueu una gran visió per la vostra vida.

Enhamed Enhamed. Apa, ja estem!