“L’educació és l’antídot contra la polarització”

Nando López . Bé, estic encantat de ser amb vosaltres. Ja sabeu que soc en Nando López, i si ho sabeu, és perquè heu llegit algun dels meus llibres, heu vist alguna de les meves obres de teatre… Compagino, tal com crec que també sabeu, l’escriptura novel·lística amb l’escriptura teatral. I, a més, també, durant deu anys, he estat professor de secundària i de batxillerat. És a dir, que conec bé la nostra realitat a les aules, encara que fa quatre anys que gaudeixo d’una excedència i em dedico exclusivament a escriure. Soc molt a dins de les aules com a escriptor perquè encara faig trobades amb joves al voltant d’aquests llibres. Visito una mitjana d’uns 120, 150 instituts i escoles d’arreu d’Espanya. M’agradaria començar explicant-vos una mica per què he acabat sent escriptor i, a partir d’aquí, donar-vos la paraula, perquè allò que més m’interessa d’aquestes trobades és que siguin un diàleg, un col·loqui, i escoltar-vos. En certa manera, el títol del meu últim llibre, que és Nadie nos oye, no és una casualitat, és una exclamació i un clam perquè se’ns escolti i, sobretot, que us escoltin.

Nando López. Crec que ara mateix tenim una adolescència molt crítica i molt compromesa a la qual no sempre us donen la paraula. I jo, personalment, en aquestes trobades, estic aprenent molt de totes les persones que parleu, de tot allò que expliqueu i de tot allò que em dieu. En el meu cas, per què he acabat escrivint i per què em dedico a l’ofici de la literatura? Doncs m’hi dedico perquè estic fermament convençut que la literatura és una manera de trencar la nostra soledat, de trencar les nostres pors i de construir-nos, de ser més lliures.

Nando López. Recordo que la primera vegada que em vaig sentir escriptor, entre cometes, tenia set anys, era molt petit. I aquell curs vaig tenir un mestre molt perspicaç per aquest tipus de qüestions que es va adonar que hi havia un noi molt tímid que no s’acabava de relacionar amb la resta de companys. I ell tenia un costum, que era començar totes les classes amb un dictat.

Ens dictava tres o quatre línies, érem molt petits, i sempre les treia d’un poema o d’un conte. Un dia ens va dictar unes línies sobre un rossinyol. Jo, aleshores, no sabia d’on havien sortit aquestes línies. Després vaig descobrir que era un dels meus autors preferits quan ja era adolescent, que és Oscar Wilde. Era un fragment d’El rossinyol i la rosa, i a mi, la idea del rossinyol se’m va quedar gravada. No sé per què, però vaig anar a casa amb la necessitat d’escriure un poema.

Nando López. Vaig escriure un poema de quatre versos molt dolents, perquè jo tenia set anys, però eren versos, i els meus pares, quan els van veure, em van dir que per què no mostrava el poema al meu professor. Hi vaig anar amb un quadern, i les mans gairebé em tremolaven. Va veure el poema i què va fer? Doncs va agafar el quadern i, aquell dia, el dictat va ser el meu poema.

Quan va acabar de dictar el poema, va dir a tota la classe: “Aquest text és del vostre company Nando”. Tota la classe es va girar i, de sobte, van descobrir que era allà, perquè jo crec que encara no se n’havien adonat. Aquell dia va ser la primera vegada que em recordo a mi en aquella escola, al pati, envoltat de gent que volia que li expliqués per què havia fet aquell poema. Què vaig descobrir aleshores? Vaig descobrir que la literatura era la meva manera d’expressar-me, era la meva manera d’explicar la realitat. Era la meva manera, d’alguna manera, de queixar-me d’allò que no m’agrada i de celebrar allò que sí que m’agrada. I, a partir d’aleshores, ja no vaig deixar d’escriure.

Nando López. Després vaig tenir una mestra que em va regalar el meu primer quadern de poemes. En el dia d’avui, el tinc guardat com un dels meus tresors més grans. És una de les poques coses que no he perdut quan em canvio de casa, sempre ve amb mi. I, després, a l’institut vaig descobrir que realment em volia dedicar a això de manera professional, perquè vaig veure que la literatura, com a professor i des de l’escriptura, era, d’una banda, allò que més feliç em feia, i d’altra, allò que em permetia, realment, tenir d’alguna manera un activisme quotidià al voltant de les qüestions que m’amoïnen.

Per això la meva literatura, que coneixeu bé, és molt social, tracta temes… Normalment, temes tabú, temes molt controvertits, però crec que la literatura s’ha d’embrutar. Crec que la literatura ha d’oferir interrogants. Crec que la literatura que va destinada al món jove ha de ser una literatura valenta, una literatura honesta i una literatura que tingui en compte que sou gent molt crítica. Dit això, jo ja estic desitjant escoltar-vos, parlar amb vosaltres i que comentem coses. Així que, bé, us dono la paraula i, qui vulgui començar, jo encantat de respondre-us.

Álvaro. Soc l’Álvaro, un alumne de primer de batxillerat. L’any passat vaig tenir l’oportunitat de veure una de les teves obres, La edad de la ira, al teatre, i et volia preguntar: per què, de tots els gèneres literaris que hi ha, vas escollir la literatura juvenil?

Nando López. En realitat, vaig arribar a la literatura juvenil per casualitat, encara que quan vaig arribar a ella, ja no n’he volgut sortir. No n’he volgut sortir perquè, per mi, escriure per la gent jove és fonamental, perquè crec que l’adolescència és una etapa essencial de construcció d’un mateix. Crec que necessitem textos on l’adolescència es vegi reflectida i on hi hagi un diàleg de tu a tu entre la cultura i el món adolescent. I, sobretot, perquè els temes adolescents entronquen amb el gran tema universal, que és: “Qui soc?”. En el fons, la gran pregunta que hom es fa amb la vostra edat i que tots ens hem fet és: “Qui soc?”, “Què vull ser?”, “Cap a on vaig?”, “Què em defineix?”, “Què no em defineix?”. El fet de trencar totes les etiquetes que pesen sobre un mateix.

I dic que vaig arribar per casualitat a aquesta decisió que després ha marcat la meva vida i la meva trajectòria literària gràcies a La edad de la ira perquè realment va ser així. El que va passar amb aquesta novel·la, que tal com deus recordar per l’obra de teatre, té un centre, un personatge, que és en Marcos, que està vivint una situació horrible d’homofòbia a la seva família… També és una denúncia d’una realitat. El tema LGTB és present a tota la meva literatura, perquè crec que queda molt per fer cap a la veritable igualtat, i aquest cas està inspirat en casos reals de gent molt jove que ha viscut, i continua vivint, situacions d’opressió i de repressió social o familiar.

Nando López. Doncs, d’alguna manera, aquest llibre, quan es va publicar, va provocar un efecte que no esperava. I encara, en l’actualitat, em passa. Fa poc he rebut… Al principi eren correus electrònics, ara són missatges directes d’Instagram. Al a fi, és una mica el mateix, canvien els suports, però el contingut és el mateix. No us podeu imaginar la quantitat de missatges que tinc que comencen amb la frase: “Jo soc en Marcos”.

En Marcos s’ha convertit gairebé en un símbol de totes aquelles persones que han sentit que en algun moment no els deixaven ser amb llibertat. A partir d’aleshores és quan jo, com a escriptor, m’adono del poder de la literatura, perquè, de sobte, el que passa amb un llibre és que, com que em veig reflectit en ell, tinc una cosa on abraçar-me, tinc un lloc on existeixo, ja no estic sol, el meu problema no és únic. El fet de convertir un problema que pensem que és excepcional en un problema compartit, almenys ens ajuda a entendre que hi ha més gent que ens pot entendre i també a buscar gent que ens pugui ajudar.

Nando López. Això ens va passar amb La edad de la ira, el dia de l’estrena no l’oblidaré mai. Un teatre, crec que eren en aquell moment uns 400 joves de 16 a 18 anys, i quan la funció va acabar, a l’última fila, un noi va aixecar la mà amb una veu molt tremolosa, es va posar dempeus i va dir: “Vull aprofitar avui per dir una cosa que encara no m’he atrevit a dir: soc homosexual”.

07:21 En aquell moment, el que va ocórrer, per mi, va ser totalment màgic, i va ser que tot l’auditori de joves que hi havia al voltant va arrencar a aplaudir. Aquest noi es va emocionar, el company que tenia al costat el va abraçar, jo era a l’escenari i em vaig posar a plorar com un boig. Els actors, també. Tots vam acabar plorant, però va ser una sensació meravellosa dir: “Plorem d’emoció, plorem perquè algú que tenia por de ser qui és, s’ha adonat que no només no ha de tenir por, sinó que la gent que l’envolta aplaudeix el fet que parli, que sigui ell mateix.

Chica 1. Nando, jo et volia preguntar quelcom sobre la teva darrera obra, Nadie nos oye. De fet, l’hem llegida a l’institut, i la meva curiositat és com se’t va acudir la idea d’escriure aquesta novel·la.

Nando López. Doncs la darrera novel·la, Nadie nos oye, que és un llibre molt especial per mi, és un llibre que neix d’una trobada exactament com la que estem tenint ara aquí. Jo havia anat a un institut fa uns tres anys per parlar de La edad de la ira, que comentàvem abans, i en aquell institut, quan va acabar la trobada, hi va haver un grup de joves, tres noies i dos nois, que van venir a parlar amb mi per dir-me que em volien explicar les seves impressions sobre les seves vides, perquè els semblava que això podria donar peu a una novel·la.

08:34 Són joves que compaginen l’esport amb els estudis, que competeixen, es troben en un centre d’alt rendiment esportiu i les seves vides em van semblar fascinants perquè, d’una banda, m’ajudaven a seguir trencant prejudicis i etiquetes sobre l’adolescència. És una de les meves guerres com a autor i també com a professor, explicar que existeix una adolescència com la de qui sou aquí, una adolescència crítica, una adolescència que llegeix, que va al teatre, que li agrada l’esport, que escolta tot tipus de música, que està molt compromesa amb la realitat. Aquells joves eren així.

Nando López. I, d’altra banda, van entrar en dos temes que m’amoïnen molt i que viuen en primera persona des de ben petits, que és el masclisme que viuen elles a les seves disciplines esportives. I, d’altra banda, el tema de l’homofòbia, que encara existeix al món esportiu. Com en un vestuari masculí encara és un tema tabú. I la prova és que, si us hi fixeu, encara segueix sent notícia que un esportista surti de l’armari. A mi això m’amoïna molt. Arribarem a la veritable igualtat quan la nostra orientació sexual no sigui noticiable.

09:38 I d’aquí arribem a alguna cosa, i m’agradaria compartir un fragment també per si en voleu comentar alguna cosa i parlar-ne. Sobre el silenci. D’aquí ve el títol Nadie nos oye, també. Com la violència no és només un assetjament directe d’algú que et margina, algú que t’insulta, d’algú que et menysprea, sinó que també ho és de qui mira i no diu res.

Nando López. Jo vull pensar sempre que és una minoria. Crec que cada vegada estem més conscienciats sobre aquests temes, però a vegades optem per la via més fàcil, que és no implicar-nos. I, pel que fa a això, hi ha un moment en què en Quique, que és un dels dos narradors de la novel·la, diu següent: “A l’equip, per exemple, no hi ha ningú que sigui gai, i si hi hagués algú, no sé si ho dirien. Per això, em faig una mica de fàstic quan els segueixo el joc i ric per coses que fan, però això és una de les poques coses que he après durant aquests anys: que és millor callar que destacar, i que quan defenses la resta, corres el perill de convertir-te en el proper objectiu. M’agradaria dir que he après lliçons molt més ètiques, i que fins i tot hi ha alguna cosa mig heroica en mi, però estaria mentint. Aquí tots ens fem els valents i honestos, però no ho som”.

10:48 El fet que inclogués aquest paràgraf, que és força dur i autocrític el personatge, no és una casualitat. Va venir tant de l’entrevista amb aquells joves com dels testimonis que he recollit a les trobades cada vegada que ha sortit el tema del bullying i de l’assetjament escolar. Em va impactar molt una vegada que vaig preguntar per aquest tema quan parlava, precisament, de Malditos 16, on hi ha una noia que arriba a intentar llevar-se la vida per un cas d’assetjament continuat.

Nando López. I algú va aixecar la mà i, a més, almenys des del meu punt de vista, amb molta valentia i molta veritat, per dir: “El silenci davant l’assetjament és per por de convertir-nos en la següent víctima”. I crec que s’ha de ser molt valent per dir una cosa així, perquè és molt més còmode quedar-se amb el discurs fàcil i políticament correcte. Per això també escric per adolescents, perquè crec que teniu un nivell de veritat que cal escoltar i cal sentir. Fins que no apoderem aquesta veritat i fins que no ens adonem que hem d’aïllar la violència, seguirem deixant que la violència creixi.

I a mi, pel que fa a això, ara que hem parlat una mica també d’aquests temes, com l’assetjament, l’homofòbia, el masclisme, que són temes que es troben omnipresents en allò que escric, m’agradaria tornar-vos una pregunta i que m’expliquéssiu una mica com ho veieu al vostre dia a dia.

Nando López. Si veieu aquestes realitats d’una manera molt quotidiana, molt presents i, sobretot, què s’hi pot fer? Què hi esteu fent? Què us agradaria que s’hi fes? Què es pot, d’alguna manera, plantejar contra aquestes realitats que jo crec que són fets molt greus que segueixen sent-hi?

12:17 És més còmode dir que no ens trobem en una societat masclista, racista ni homòfoba, que són els tres eixos de Nadie nos oye, però, malauradament, vivim en una societat que té aquests tres conflictes i veiem moltes situacions que van en aquesta línia. Aleshores, us volia preguntar què n’opineu i què us agradaria que s’hi fes. Sí, el teu nom és…

Yasser. Yasser.

Nando López. Yasser.

Yasser. Tot això que has dit d’autoreprimir-se per poder encaixar és més fàcil…

Nando López. Sí.

Yasser. Jo vaig viure això fa fos o tres anys, i vaig tenir la sort que les meves amigues properes es van adonar d’allò que passava perquè em coneixen molt. Aleshores, elles, sense dir jo res, van deixar anar comentaris com: “T’acceptem tal com ets, sent-te lliure aquí perquè t’estimem, som amigues”.

Aleshores, m’agradaria dir a tota la gent que té amics propers que, si creuen que aquests amics estan passant per aquesta part o aquesta zona, aquest tipus de comentaris realment ajuden molt, encara que es pugui pensar que són com immiscir-se en coses privades. Realment, a mi em va ajudar molt i crec que no hi soc l’únic, perquè això és molt útil.

Nando López. En primer lloc, moltes gràcies per explicar-ho i compartir-ho. Gràcies també a les teves amigues perquè és meravellós tenir amigues així. I no puc estar més d’acord amb tu. Jo crec que…, i això també ho abordo en diversos dels meus últims textos, estem trivialitzant l’amistat, l’estem convertit en un intercanvi de likes. De sobte, ens conformem amb això.

L’amistat és escoltar-nos, mirar-nos, i crec, efectivament, i això sí que ho he viscut i ho he vist en moltes circumstàncies, que allò que has de fer en aquests casos, quan tens un amic o una amiga que creus que està passant per un mal moment, és oferir-li la teva escolta. No tractar… Potser no has d’intentar que et digui just el que li passa. No es tracta de punxar fins al punt d’arribar al dolor. No es tracta de ser morbós perquè potser aquesta persona no ho vol explicar d’una manera exacta. Però el simple fet de saber: “Puc parlar, puc explicar” genera un nivell de tranquil·litat que provocarà el diàleg que dius.

Nando López. I crec que oferir la nostra escolta és molt necessari i l’hem d’oferir d’una manera directa i clara. Cal parlar. També quan estem malament, que és una altra cosa de la qual parlo molt a les meves novel·les. Crec que vivim en una societat que no ens educa per demanar ajut. Estem obsessionats per la nostra aparença, per què diran, per allò que som. Som un bodegó d’Instagram o som un compte a Twitter. Ens hem convertit en éssers virtuals, i sembla que assumir que som febles, que tenim ferides, que som fràgils, que estem malament, és quelcom que no hauríem de fer.

I és el contrari, crec que quan estem malament ho hem de compartir, hem de demanar ajut, hem de ser sincers, perquè això ajudarà, en primer lloc, que rebem ajuda, i en segon lloc, que algú et digui: “Estic passant pel mateix, m’ocorre exactament el mateix”. I, a partir d’aquí, generar aquesta unió i aquesta solidaritat.

Nando López. És meravellós que tinguis aquestes amigues, que ho hagis compartit, que hagis trencat aquest moment de reprimir com vols ser. Perquè, a més, jo sempre ho dic i ho penso fermament. Teniu una edat meravellosa, amb molts moments complicats, amb moltes circumstàncies difícils, però també és una edat espectacularment bonica perquè és l’edat de les primeres vegades, del descobriment vital. És l’edat en què tot està per fer. I crec que prohibir-se a un mateix o a una mateixa alguna cosa és reprimir una felicitat que us mereixeu.

Perquè, a més, sempre hi haurà un entorn afable, sempre hi ha algú al nostre voltant, inclús quan pensem que no, sempre hi ha algú que sí que és capaç d’escoltar-nos. És qüestió de saber mirar. A vegades, ens hem oblidat de mirar i localitzar la persona que ens escoltarà. Aleshores, donar la mà, d’una banda, però no espereu només que donin la mà, aixequeu la vostra per demanar ajut.

De debò, ho fem molt poc i ho fem… Insisteixo, jo, quan parlo de “ho fem”, és perquè hi incloc totes les edats. Crec que culpem massa l’adolescència de conductes que són totalment universals. A tots ens fa por assumir que tenim ferides, és igual l’edat. I crec que a qualsevol moment de la vida, i especialment a l’adolescència, cal expressar-les. Així que moltes gràcies per compartir aquest record. Havies aixecat la mà també, sí. El teu nom, si us plau?

Yaiza. Yaiza. Jo volia parlar del silenci i de les amistats ara que ha sorgit el tema. T’anava a preguntar si no és una mica… Si no et produeix una mica de desgast parlar de temes com l’assetjament o, en aquest últim llibre i una mica també a La edad de la ira, de situacions espinoses a casa amb altres parents que, per desgràcia, a molts ens afecta. I et volia preguntar, en primer lloc, si et produeix una mica de desgast emocional tractar aquests temes.

Nando López. A vegades és dur, el que passa és que crec que més que desgast, el que em provoca, d’una banda, és molta responsabilitat, perquè sento que estic… Tu ho has dit molt bé, Yaiza, parlo de temes que afecten molta gent de manera molt directa. Aleshores, el primer que faig és documentar-me molt per tractar-los amb el màxim respecte. En el cas de Nadie nos oye i La edad de la ira, es tracten situacions molt greus, tal com sabeu, perquè les heu llegides. I en ambdues vaig entrevistar molta gent que ha viscut aquestes situacions, però també psicòlogues que han col·laborat amb gent que les ha viscudes i han aconseguit que les superin, amb assistents socials, educadors…

Faig una tasca prèvia d’investigació molt meticulosa. Perquè jo crec que la literatura, per descomptat, és ficció, però quan entra a la realitat d’una manera tan directa, ha de tenir una base molt ferma, perquè parles d’emocions que afecten molta gent i que, a més, les han viscudes des de dins.

Nando López. Jo recordo un cas que em va impactar i és una persona amb la qual encara mantinc una bonica relació per les xarxes socials, una noia molt jove que va venir un dia a la Fira del Llibre perquè li signés un exemplar d’un dels meus textos i em va regalar un quadern. Jo pensava que era un quadern normal. Em feia molta il·lusió el regal, però el volia guardar com un dels meus quaderns per escriure un altre llibre.

Quan el vaig obrir, aquell quadern tenia cinc pàgines escrites que eren la seva història, i ella explicava com havia superat una història molt complicada gràcies a llegir una novel·la, a conèixer una de les meves protagonistes, en aquest cas, la Xalaquia, la protagonista de Los nombres del fuego. I que llegir una dona tan forta de la seva edat havia fet que ella prengués una decisió molt forta que feia temps que havia d’haver pres, i això havia fet que sortís d’una situació molt complicada. D’una banda, vaig sentir una alegria immensa per veure que la ficció ajudava algú a trencar aquesta por. D’altra banda, vaig sentir una tristesa brutal i, aleshores sí, desgast, per pensar: com és possible que hi hagi tant de dolor?

Nando López. Jo treballo de voluntari des de fa temps en un taller literari a un hospital, on conec moltes i molts adolescents que passen per situacions així, i escriure obres com aquesta també és dur, perquè suposa escoltar testimonis molt dolorosos i que a mi m’agradaria que no ocorreguessin. Però, tot i el desgast, em quedo amb el fet que sé que sé que aquests llibres es converteixen en un aliat per aquestes persones, i això és el que més forces em dona per seguir.

I és cert que això també suposa que jo mateix hagi de treure les meves pròpies ferides de quan seia aquí. De quan era a la vostra banda adolescent i quan era jo, que en el meu cas no vaig tenir el valor que sí que ha tingut en Yasser i que espero que tingueu sempre, de parlar amb la gent que m’estimava del meu entorn. Jo vaig callar o silenciar moltes coses i, potser, per això avui escric tant sobre gent que trenca el silenci, perquè a mi, si pogués tirar enrere en el temps, si existissin els viatges temporals, només tinc clar que canviaria una cosa, i és que parlaria.

Als 15 anys parlaria, perquè, a més, tenia l’entorn per parlar, però tenia por. Aleshores, si un llibre ajuda a vèncer les pors, assumeixo tot aquest desgast emocional i tot aquest desgast físic que porten els quilòmetres, quilòmetres i quilòmetres que faig cada any, perquè, normalment, cada dia de la setmana soc en una ciutat diferent d’Espanya parlant amb joves d’un d’aquests llibres. Hi ha dies que m’aixeco i no sé ben bé on soc, però jo sé que soc en algun lloc i que he de parlar d’una d’aquestes històries. Hi havia més mans, oi? Sí.

Noelia. Jo vaig sortir de l’armari amb el meu germà, però a mi, el meu germà em va silenciar. Em va dir: “Bé, espera’t un temps, un any o dos. Potser tu estàs equivocada, estàs experimentant, t’estàs descobrint”. Jo ho tenia clar, jo volia parlar amb els meus pares, però no em va deixar. I com que ell va sortir de l’armari amb els meus pares i no va tenir cap problema, jo en volia sortir. Un any més tard em va demanar perdó perquè es va equivocar, n’hauria d’haver sortit. I vaig sortir de l’armari plorant. Però el que em va impactar va ser la reacció dels meus pares, que em van veure plorar i van començar a riure i em van dir que per què plorava, que ells ja ho sabien, que són els meus pares i em coneixen.

Nando López. Quina meravella. Doncs bravo pels teus pares, sincerament, i per tu. Entenc que la reacció del teu germà, evidentment, és equivocada, però també és cert que si era molt jove… No sé quants anys teniu de diferència.

Noelia. Quatre.

Nando López. Claro, a lo mejor en ese momento tomó una decisión equivocada también por inexperiencia. Yo creo que, desde luego, silenciar nunca es la opción, nunca nos protege y, por otro lado, cuando alguien me dice… me pasa a veces en mis textos: “Es que con 14-15 años alguien no puede saber si es gay, si es lesbiana, si es bisexual”. Y yo siempre pienso: “Nunca dirías esta frase: Con 14 – 15 años nadie puede saber aún si es hetero”. Nunca oiríais eso. Sin embargo, sí que se nos cuestiona del otro lado.

Y yo creo que en eso sí que hay que romper todavía ese prejuicio. Sí que hay que avanzar hacia esa visibilidad y, sobre todo, me parece maravilloso lo que has contado porque creo que es muy importante contar experiencias positivas.

A fecha de hoy, por suerte, en el siglo XXI, en 2019, vivimos en un país donde esas experiencias positivas empiezan a ser mayoritarias. Digo “empiezan a ser” porque queda mucho por hacer. Tenemos una ley, por supuesto, pero hay muchas situaciones de desigualdad y de LGTBfobia. Hay más de 70 países en el mundo donde todavía ser LGTB es delito con penas de cárcel o hasta pena de muerte.

Nando López. És clar, potser en aquell moment va prendre una decisió equivocada també per la inexperiència. Jo crec que silenciar no és mai l’opció, no ens protegeix mai i, d’altra banda, quan algú em diu… Em passa a vegades als meus textos. “Als 14 o 15 anys hom no pot saber si és gai, si és lesbiana, si és bisexual”. I jo sempre penso: “No diries mai aquesta frase: ‘Als 14 o 15 anys ningú pot saber encara si és hetero’”. No sentiríeu mai això. No obstant això, de l’altra banda se’ns qüestiona.

I jo crec que sí que cal trencar encara aquest prejudici. Sí que cal avançar cap a aquesta visibilitat i em sembla meravellós això que has explicat, perquè crec que és molt important explicar experiències positives.

Actualment, per sort, al segle XXI, el 2019, vivim en un país on aquestes experiències positives comencen a ser majoritàries. Dic “comencen a ser” perquè queda molt per fer. Tenim una llei, per descomptat, però hi ha moltes situacions de desigualtat i d’LGTB-fòbia. Hi ha més de 70 països al món on, encara, ser LGTB és un delicte amb penes de presó o, fins i tot, pena de mort.

Nando López. Per mi era fonamental que aquest personatge anomenat Dylan tingués un final hiperfeliç on ell és ell, on crida el seu nom als quatre vents i on se sent estimat i respectat i fa la seva vida. I crec que el que tu has compartit és molt important de visibilitzar. A mi em passa el mateix quan parlo d’educació. Cal visibilitzar allò positiu, el que es fa, el que funciona, cal visibilitzar que hi ha gent com qui sou aquí, trobades com aquesta, aules que funcionen d’aquesta manera, gent, docents que fan que funcioni així, perquè tot això que s’està aconseguint socialment i tot aquest discurs tan crític que teniu és una tasca col·lectiva, és una tasca vostra, però també és una tasca de la gent que us fa classe cada dia, de les vostres famílies.

Perquè no visibilitzem que som en una altra societat i ens quedem només amb la gent que fa soroll. Jo crec que hauríem de fer més soroll qui estem canviant les coses. A mi el soroll que més m’agrada de tots els que he sentit fins ara és aquesta rialla que tu has dit, aquesta rialla dels teus pares còmplices amb tu, així que res, gràcies per compartir-ho. I de part meva, fas una abraçada als teus pares també. Més coses que vulgueu comentar?

José. El meu nom és José i tinc una pregunta relacionada amb la teva època de professor, i és: si tu, per exemple, haguessis sigut professor i tinguessis novel·les com Nadie nos oye o La edad de la ira, haguessis recomanat aquests llibres en lloc de recomanar clàssics de la literatura per conscienciar més la societat d’avui dia?

Nando López. Bé, jo soc partidari de combinar la literatura contemporània amb els clàssics, perquè crec que no podem oblidar que qui escrivim ara no ho podríem fer sense els clàssics. Per exemple, La edad de la ira, que acabes d’esmentar, s’obre amb uns versos d’un clàssic de la poesia espanyola, que és Luis Cernuda. A mi, de sobte, descobrir Cernuda em va suposar una revolució. Com descobrir Lorca. Crec que hi ha pocs textos tan revolucionaris com aquesta Bernarda Alba, que coneixeu bé, i aquesta Adela que es rebel·la contra tot.

És un text totalment revolucionari, brillant, necessari. O La Celestina. La Celestina té un dels primers crits feministes de la història de la literatura, quan la Melibea diu que tant de bo les dones poguessin descobrir el seu amor com els homes, perquè aleshores, ni en Calisto viuria queixós ni ella, afligida. És a dir, tot es podria haver resolt si jo, la Melibea, pogués dir que m’agrada un noi.

I María de Zayas, de qui he escrit recentment una versió, Desengaños amorosos, reivindica a les seves novel·les coses tan contemporànies com l’amor entre iguals. Hi ha una conversa en una de les seves novel·les entre dues dones on una diu a l’altra: “Quina llàstima no ser un home per estar amb tu!”, més o menys, parafrasejant, i l’altra respon: “Tant és, l’amor neix de l’ànima, les ànimes no són homes ni dones, per la qual cosa, tot amor és bo i és positiu”. Això ho va escriure una autora del segle XVII.

Nando López. També crec que és molt trist que es desprestigiï el que s’escriu ara només per una qüestió temporal. A mi, és curiós, m’ha passat un fenomen particular amb La edad de la ira. Des que es va publicar fins ara ja han passat nou anys, i ara, en alguns centres, el recomanen perquè el consideren un clàssic juvenil. I a mi, la paraula clàssic, d’una banda, em fa il·lusió. D’altra banda, penso: “No soc tan gran”. Però més enllà d’això, opino que un text no necessita passar pel cànon de ser clàssic per ser compartit. Tota la meva literatura està repleta de personatges literaris clàssics, i sense ells, no podria escriure.

Jo no m’hauria dedicat a la literatura si no m’hagués enamorat de textos com els que us he esmentat abans. O de passatges com el monòleg de la Marcela a El Quixot, que no sé si l’heu llegit o el coneixeu. Si no, si us plau, quan ens acomiadem, correu a buscar-lo a la biblioteca, perquè, probablement, sigui un dels primers manifests feministes de la nostra literatura.

Escrit també per Cervantes, en un passatge, una pastora crida a la resta de pastors que la deixin en pau i que ella no està obligada a estimar ningú pel fet que l’estimin. En el fons, Cervantes escriu molts segles abans que ho verbalitzéssim així, amb hashtag, com ho estem fent ara. Aquests “només sí és sí” o “no és no”, que encara cal cridar, els tenim escrits per un autor del nostre Segle d’Or.

Nando López. Aleshores, el que demanaria és que canviéssim la mirada cap als clàssics, no com una cosa antiga, apartada, llunyana, que no té res a veure amb mi, sinó que quan agafeu un clàssic, penseu que parla de vosaltres. Quan agafem Hamlet, parlem d’un príncep a Dinamarca, sí, bé, però també parlem d’un noi que ha perdut el seu pare i que veu com la seva mare es casa amb un altre i que no encaixa gens bé que l’hagin suplantat a les relacions afectives familiars.

Quan parlem de La vida es sueño, parlem d’un príncep tancat en una torre, sí, però també parlem d’un jove rebutjat pel seu pare perquè no és el que el seu pare espera d’ell. A la fi, no hi ha un sol clàssic que no puguem convertir en la nostra vida. Per això són clàssics, per això transcendeixen el temps. I és el somni de tot autor. Tots els autors, totes les autores, somiem, algun dia, convertir almenys algun títol en un clàssic, i és molt difícil, perquè per fer-ho has de ser universal.

Aleshores, jo, com a professor, combinaria els dos gèneres i els dos estils. Com a lectors sí que us recomanaria que, si us plau, no us deixeu d’apropar als clàssics per por que no tinguin res a veure amb la vostra vida, perquè hi sou i us reconeixereu de seguida si teniu una mica, només una mica, de paciència. Quan se supera la frontera lingüística, s’entra a la història i ja no se’n surt. Més coses que vulgueu plantejar?

Álvaro. No és una pregunta. Simplement, vull comentar el que ha dit la Noelia, precisament. Simplement, vull comentar que m’ha agradat molt i que, efectivament, m’hi he sentit molt identificat perquè això em va passar a mi, aquesta sensació de no poder explicar quelcom o de mossegar-te la llengua. En el meu cas, no hi havia un germà gran que em digués: “No”. Simplement, era jo mateix. Hi va haver una temporada en què no m’acceptava tal com era malgrat que els meus pares no són ximples, són més llestos que la tinya.

I, a més, recordo que, des de ben petit, la meva mare prenia un aire de perdonavides, em feia molta gràcia. Sempre em preguntava… Jo de petit anava amb ella, anàvem agafats de la mà, i em deia: “Álvaro, a tu t’agrada alguna noia de l’escola?”. I jo deia: “Doncs no, mare”, i es posava així: “I algun noi?”. I jo deia: “No”. I em quedava així, pensant: “Què diu?”. Jo tenia vuit anys, no ho entenia. I em deia: “Si t’agrada algun noi, digue-m’ho, que soc la teva mare i ho he de saber”. Prenia un aire de perdonavides, em feia molta gràcia.

Álvaro. Però de cap de les maneres… Quan ja em vaig adonar, efectivament, que era gai, ja fa un parell d’anys, de cap de les maneres m’atrevia a explicar-l’hi. Aquesta sensació que he explicat ja de mossegar-se la llengua. I quan ja vaig reunir el valor suficient per explicar-l’hi, ho vaig explicar només al meu pare i a la meva mare, a ningú més.

De fet, a mi m’agrada pensar… Em posaré una mica fantasiaire, m’agrada pensar que he nascut tres vegades: la primera va ser el meu naixement biològic aquell meravellós 10 de maig del 2002, en el qual vaig venir al món; la segona, quan vaig admetre la meva homosexualitat, tant amb mi com amb els meus pares i la meva germana petita, i la tercera i última és quan ja em vaig obrir d’una manera més completa, diguem-ne, als meus amics, que va ser en un viatge de final de curs l’any passat a Suïssa.

Vaig reunir… No tots, òbviament, els principals, per dir-ho així, sense tractar de discriminar ningú. Vaig reunir els amics principals i els hi vaig dir. A dir veritat, em vaig sentir molt bé amb mi mateix. No només per haver dit: “Ja ho he dit”, sinó perquè era ser jo, sense màscares, sense disfresses, era poder ser jo. I res, simplement, ho volia afegir a allò que havia dit la Noelia, que m’ha inspirat molt i que ho necessitava explicar.

Nando López. T’agraeixo molt que ho hagis compartit, que ho hagis explicat, perquè és molt inspirador. Sentir alguna cosa favorable, positiva, sentir un procés. I, a més, fixa’t en el procés. Hem passat de: ho he d’assumir a ho explico als pares, ho explico als amics, ho explico amb tota naturalitat. Quina meravella! Que bé! És un procés que has fet en un temps… en un temps força curt, en realitat.

Cadascú té els seus temps, té el seu ritme. I sempre insisteixo també que és molt important que ningú se senti forçat o forçada a dir res, crec que és fonamental la llibertat, també, per expressar. Però crec que la visibilitat ajuda molt, perquè, de sobte, t’has convertit en un referent positiu, favorable, proper, quotidià, i això que has dit, a la fi, no és més que una dada de la teva personalitat. Som molt complexos, tenim moltes coses que ens conformen.

I una cosa que també em sembla meravellosa és la quantitat de gent que s’expressa d’aquesta manera tan pública, tan natural, tan convençuda, tan feliç, en aquest entorn escolar, perquè això també vol dir que estem construint, entre tots i entre totes, entorns escolars sans. No és gens fàcil, i hi ha entorns molt difícils i hi ha llocs més complexos i hi ha situacions molt dures. En aquest sentit, gràcies per explicar-ho, gràcies per compartir-ho.

Nando López. Em fa profundament feliç veure gent que està tan contenta amb la seva vida i amb la seva manera de sentir, d’estimar i de desitjar, però també m’agrada molt que us convertiu en una generació, una de les primeres generacions, que jo crec que està trencant molts tabús i fantasmes que hem tingut la resta, qui hem vingut abans.

Perquè, en certa manera, això dona molta fe en allò que pugui venir després. Sempre dic que tinc molta confiança en el futur perquè conec com està sent el present, i el present sou els qui sou aquí. Tinc moltes ganes que en porteu les regnes, perquè crec que hi ha moltes coses que canviareu, espero i confio.

Álex. Soc l’Álex. El personatge de la Brenda a La edad de la ira, l’obra de teatre… Què intentes expressar amb aquest personatge? Et va resultar difícil posar-lo a l’obra?

Nando. La Brenda s’ho jugarà tot per dir la veritat. I la Brenda denunciarà una situació d’assetjament continu que tothom intenta contemporitzar o portar des d’altres vies que, suposadament, poden ser més adequades, però que estan sent tan lentes que estan destrossant la noia assetjada, que en aquest cas és la seva amiga Sandra.

La Brenda era una persona que, d’una banda, té una faceta positiva a la xarxa, que és: la faig servir amb una finalitat social. I, d’altra banda, presenta l’altra cara, perquè crec que la literatura no pot ser maniquea, i jo necessitava que es veiés també l’altra part. Quina és l’altra part? Quan confons la xarxa amb la realitat i creus que la teva realitat és la xarxa, i no et pots conformar a amagar-te rere un avatar. Has de ser també fora d’aquella pantalla, i a la Brenda li costa molt aquest viatge. I a la funció, m’agradava la idea que ella i la Sandra s’ajudessin entre elles.

Nando López. Per mi era també un cant a la sororitat, a l’ajuda entre dones, dones que s’alien, que treballen juntes, que lluiten juntes i que vencen una diferència de maneres de ser a favor d’un conflicte que els afecta i que els amoïna. La edad de la ira és diàleg enfront de violència. Explica que si les paraules poden trencar la por, i si tinguéssim una societat que parlés, potser tindríem una societat menys violenta i menys crispada.

I Malditos 16 és, de nou, trencar el silenci, en aquest cas, sobre el dolor, sobre el suïcidi adolescent, que és un tema terrible que afecta molts i moltes adolescents. És una de les primeres causes de mort a l’adolescència. És un tema que dona i provoca molt de dolor no només a qui s’intenta llevar la vida, sinó també a les famílies d’aquestes persones. I és un silenci que els causa un dolor doble, perquè no només han de superar aquest trauma qui, per sort, no aconsegueix arribar al final, sinó que, a més, han de trencar després la por d’una societat que no els permet parlar, que no els permet dir allò que han viscut, que no els permet transmetre el seu dolor. I, sobretot, vull aconsellar que, si us plau, en parlem quan estem malament. Això és el que jo vaig aprendre sobretot escrivint Malditos 16.

Vam parlar amb supervivents de suïcidi, amb famílies que havien perdut les seves filles i els seus fills. Vam parlar amb psiquiatres, amb psicòlegs, i el missatge que em van donar totes les persones amb les quals vaig parlar, sobretot les expertes en el tema, era: “Cal parlar d’aquest tema. Cal trencar el silenci. Estem perdent gent, estem deixant una generació ferida, sola, enfront d’una realitat que necessiten que en parlem i poder-se expressar”.

Isaac. Últimament deus haver rebut crítiques sobre els teus llibres, i bé, doncs deuen haver intentat en alguns instituts no deixar llegir les teves obres i intentar provocar una censura literària sobre aquests temes. Tens algun missatge pels professors o pares que no deixen llegir aquest tipus de novel·les?

Nando López. Algun missatge? Per descomptat, el primer missatge que tinc per qui censura un llibre és que censurar un llibre suposa coartar la nostra llibertat. I suposa tenir por d’una cosa meravellosa, que és la ficció. I és meravellosa perquè ens fa molt més lliures i perquè ens obre la ment, perquè ens permet comunicar-nos. Quan diem que la literatura és una de les humanitats, de les ciències humanístiques, ho diem per això, perquè és una de les disciplines que ens permet desenvolupar l’empatia.

Jo sempre recomano la literatura com una forma de conèixer qui tenim al davant. Potser jo no hagi viscut un problema de discriminació pel meu gènere. Per exemple, jo no he patit la discriminació per ser home que pateix una dona per ser dona. Però gràcies a una lectura, gràcies a una novel·la, gràcies a una pel·lícula, gràcies a una sèrie, puc intentar empatitzar, puc intentar entendre. No sentiré mai aquest dolor. No he tingut mai por quan tornava sol a casa una nit, però sí que conec moltes noies que t’expliquen que quan tornen soles a casa, la primera cosa que fan és avisar les seves amigues: “Estic bé”. Com a home, mai he hagut d’enviar un missatge als meus amics dient: “Estic bé”.

La primera vegada que vaig tenir aquesta sensació real va ser a partir d’un relat on s’explicava aquesta història, i on, en primera persona, des de la ficció, una veu femenina parlava d’això. I recordo aquest “estic bé” com un moment en què a mi se’m va obrir una porta que aleshores no tenia tan oberta com ara. Aleshores, crec que el fet de prohibir un llibre suposa prohibir que obrim portes, suposa aprofundir en l’odi, aprofundir en els prejudicis i suposa causar molt de dolor.

Nando López. Suposa que quan algú diu, per exemple, “soc gai” o “soc lesbiana” al seu entorn familiar, si aquests llibres es prohibeixen, llibres on es parla d’aquests temes amb naturalitat i sinceritat, potser es poden trobar amb un mur i un entorn que no li doni suport, en lloc d’un entorn que l’animi a ser qui vulgui ser. El mateix a l’aula. Si a l’aula prohibim un llibre perquè té un tema LGTB, el que fem és, indirectament, fomentar l’LGTB-fòbia, perquè estem dient que això és dolent, que això és negatiu, que això és estrany, que això no s’ha de llegir.

Recordo l’any passat en un institut, va ser una experiència meravellosa a Extremadura, on em van trucar precisament perquè hi havia un clima d’homofòbia força marcat, un clima molt masclista, i les professores van decidir que llegir La edad de la ira era una manera de plantejar temes incòmodes i necessària per parlar-ne. Em van trucar i em van dir: “Pot ser una trobada tensa”. I vaig dir: “Millor, perquè així tindrem, de segur, moltes coses per parlar”.

Hi vaig anar i no només no va ser una trobada tensa, va ser una de les més boniques que recordo, perquè tots aquells que eren una mica reticents a la trobada, que els semblava que el tema era incòmode, quan vam començar a parlar, es van anar relaxant, quan es van sentir escoltats, es van anar calmant, quan el diàleg va començar a fluir, va acabar d’una manera preciosa, sincerament. L’última cosa que recordo és un grup de gent enorme fent-nos fotos per totes bandes. Després, vaig aparèixer etiquetat a molts comptes diferents.

Nando López. Però em va semblar molt bonic, era una trobada que semblava difícil i es va convertir en el contrari. Aleshores, també, pel que fa als meus col·legues docents i a les famílies, els voldria recomanar que, si us plau, no censurin la ficció, sinó que acompanyin en la ficció els seus fills i l’alumnat. Crec que, a més, vivim temps complicats, temps molt obscurs on sembla que la censura torna a renéixer, on hi torna a haver por, i crec que des de l’educació no podem tenir por. L’educació és l’arma principal de construcció de futur, d’igualtat, i si ens comencem a reprimir en els llibres que recomanem, en les coses que comentem, en els articles que debatem a classe, si no parlem i les aules no són un espai de diàleg, aleshores perden completament el seu sentit, es tornen un lloc d’ensinistrament, i l’aula ha de ser un lloc d’educació.

I educar és créixer, créixer en valors i créixer com a persones. I crec que educar en igualtat contra el masclisme, en igualtat contra la xenofòbia, en igualtat contra l’LGTB-fòbia, no és adoctrinar, com es diu a certs fòrums, és tot el contrari. És anar al cor del que és la veritable educació. I, d’alguna manera, quan escric, sempre ho faig amb l’esperança que els problemes que hi denuncio tant de bo alguna vegada ho deixin de ser i deixin d’existir. I, si algú té por que es parli d’aquests problemes, crec que, en el fons, potser, el que s’ha de fer és una autoanàlisi molt profunda de si no està sent còmplice perquè aquests problemes segueixin existint. Més coses que vulgueu dir? Sí.

Álvaro. Jo en dic Álvaro també. Abans has comentat que, bé, ho reflecteixes a les teves novel·les, que vivim en una societat masclista amb fòbia envers el col·lectiu LGTB i, també, racista. Et volia comentar que, per mi, és important recordar que també vivim en una societat classista.

Nando López. Totalment.

Álvaro. Volia saber què en penses i si ho has reflectit en alguna de les teves novel·les o tens pensat fer-ho.

Nando López. Si ho reflecteixo en algun llibre? Doncs, concretament, en el cas de Nadie nos oye, sí que m’interessava molt parlar d’alguna cosa que m’amoïna molt, i, a més, m’amoïna també des de la meva part educadora, i ho he viscut dins les aules, que és la segregació de l’alumnat. Convertir certs centres escolars en guetos, en llocs on, d’alguna manera, es reuneix l’alumnat amb més problemes, amb més conflictes, i, d’aquesta manera, es creen altres centres més elitistes.

Crec que aquesta segregació que a vegades es fa d’una manera evident, a vegades es fa d’una manera implícita, està relacionada amb el classisme social, que en el fons, es vol trencar aquest ascensor social que és l’educació. L’educació és allò que ens permet ser qui volem ser, o, almenys, lluitar per ser-ho. Avui soc escriptor gràcies a l’escola pública, en concret, al meu pas per una escola, institut i universitat públiques que em van permetre d’accedir a una formació gràcies a la qual avui soc qui soc.

Si no hagués tingut accés a aquesta formació, no m’hauria pogut construir, no existiria en Nando López. I a mi sí que m’amoïna molt aquest classisme que trobem a molts llocs, però que jo, en concret, en el cas d’aquesta novel·la, volia plantejar des de l’àmbit educatiu. Si en un centre on necessito més recursos que en un altre no els facilito, és impossible que aquest alumnat triomfi, és impossible que aquests docents puguin, amb il·lusió o entusiasme…

Nando López. I vaig a aquests centres com a autor i visc aquest entusiasme, i el visc de primera mà, però encara que hi posi molt d’entusiasme, si no tinc mitjans i recursos amb un alumnat que a vegades té problemes per comprar un llibre… O que potser té problemes a casa perquè hi viuen més persones que les que hi hauria d’haver en un espai digne i perquè no tenen ni tan sols un espai minúscul per estudiar, per aprendre o per sentir-se bé, estic provocant una desigualtat social, un abisme social i una fractura terrible que tindrà unes conseqüències enormes en el futur.

Recordo el cas d’un noi de 12 anys que em va arribar a l’ànima. En un institut, ja fa bastants anys, havien llegit El reino de las tres lunas, que és una novel·la que tinc per gent més jove, de 12 o 13 anys. Va arribar corrent a la trobada i va seure a la primera fila, venia molt il·lusionat. Tenia una mirada brillant, un somriure… El vaig veure i vaig dir: “És el meu fan número u. Que bé, el vull ja, aquest nen me l’emporto a casa”.

I va estar tota, tota, tota la sessió preguntant, comentant, compartint… Quan va acabar la sessió, les seves professores em van explicar que al centre l’ajudaven a adquirir els llibres perquè tenia un entorn familiar molt difícil, i aquest nen, en ple hivern, estudiava a la terrassa perquè era l’únic lloc de la casa on podia estar sol.

A mi, de sobte, se’m va partir el cor. D’una banda, perquè t’adones que aquest classisme que tu dius és real, que tenim situacions molt dures. Hi ha escoles i instituts on hi ha nens i nenes que esmorzen perquè el centre escolar, l’AMPA i el consell escolar posen un fons perquè puguin esmorzar a l’escola, i mengen gràcies als menjadors.

Nando López. Tenim un nivell de pobresa infantil greu i no mirem cap a aquella banda. I tenim centres on tenim un alumnat al qual sembla que estem condemnant a no tenir futur i ha de ser el contrari. I el pes no pot caure exclusivament en els seus docents, perquè necessiten eines, recursos reals, armes reals, inversió real, necessitem mitjans per arribar, precisament a qui menys té, als més desfavorits, perquè tots mereixem tenir opcions de futur. Tots mereixem construir el nostre futur, i crec que ara mateix, aquesta desigualtat s’està fent molt evident i l’estem percebent molt.

Ens trobem en un moment de polarització, i per això, també crec que rebem tants atacs en educació. Per què? Perquè, a la fi, som l’antídot contra aquesta polarització. Com més forta és l’educació, com més sòlida és l’educació, més probabilitats hi ha de frenar aquesta distància i de sortir d’aquest lloc on sembla que vius amuntegat i d’aquest cercle on sembla que et volen condemnar. Més coses que voleu compartir? Sí.

Noelia. Jo, des d’aquí, volia donar les gràcies a la profe de Llengua, la Bea, per tot, perquè has dit abans això d’arriscar-se en l’educació i tot això. I jo crec que aquí tots pensem que ella és una d’aquestes professores que s’arrisca: et porto al teatre, et podria portar a un teatre clàssic, avorrit, però et porto a un teatre on sé que et sentiràs tu, et sentiràs lliure.

Et demano escriure textos, un text argumentatiu del que sigui i et sents tu, et sents lliure escrivint, ho expresses tot. A l’aula ens ensenya a sentir-nos nosaltres, a sentir-nos bé amb nosaltres, que puguem comptar amb ella pel que sigui. Jo, des d’aquí, li vull donar les gràcies. I, en segon lloc, jo jugo a futbol, però sobretot em fa pena l’esport femení en general. És a dir, independentment de si és futbol, rugbi, bàsquet o el que sigui.

Noelia. Jo he hagut de suportar molts comentaris, moltes mirades, moltes reaccions, tot sempre per part d’homes, sempre. He aguantat com alts càrrecs del futbol espanyol han dit que l’esport femení incrementaria si les noies ens poséssim uns pantalons més curts. He aguantat també als diferents equips on he estat com els nois sempre han tingut preferència. Als nois els arribava… Són ximpleries, però sempre els arribava la roba abans perquè era més important que els nois la tinguessin, els nois, als millors camps, a les millors hores.

Jo he hagut, potser, de suspendre exàmens perquè no podia estudiar perquè tenia un partit a una hora que em venia fatal. He hagut d’anar al partit, després he tornat i he hagut d’anar a casa a seguir estudiant. He pagat els plats trencats que, per aquesta desigualtat a l’esport, si no existís, potser no els hauria hagut de pagar.

Nando López. És clar, aquesta desigualtat… En aquest cas, estem parlant d’un àmbit, que és l’esportiu. Ho podem fer, absolutament, diguem-ne generalitzar, ho podem portar a altres àmbits molt diversos, i segueix existint. Tenim encara una bretxa salarial importantíssima, totalment indecent. Com és possible que encara ocorri? Com és possible que existeixi això que em comentes? Com és possible que, de sobte, s’inauguri X Saló del Llibre o una conferència o un simposi determinat, i només hi hagi homes a la taula? Això encara passa avui dia.

I cada vegada més gent, per cert, i això sí que m’inspira esperança… Crec que cada vegada més gent ens neguem a participar en aquest tipus d’entorns perquè hi ha un sentiment o una consciència crítica. Jo sempre dic que necessitem una reeducació. Necessitem, d’una banda, una educació per les generacions que us esteu formant ara i una reeducació per qui estem a l’altra banda, per qui ja hem passat per aquesta edat i ens corre, d’alguna manera, aquest masclisme per les venes, perquè és un masclisme sistèmic del qual hem de sortir. I l’hem de defugir, i no és tan fàcil, perquè el nostre model cultural… I per això jo escric, perquè crec que part d’aquest masclisme neix de les ficcions que hem llegit, que ens han explicat, que hem vist, de la música que escoltem. Tot ens construeix.

La ficció la percebem amb la mateixa intensitat que percebem la realitat, i cal trencar això. Per això, als meus llibres tinc heroïnes i personatges femenins forts, intrèpids i independents, sobretot quan escric per lectors molt joves. Per què? Perquè necessito que des de ben aviat es trobin amb aquest model. Pel que fa a l’àmbit esportiu, per això el vaig escollir en aquesta novel·la… Tu mateixa me n’acabes de donar un munt d’exemples quotidians que encara ocorren.

Nando López. I que estan molt relacionats amb això que elles m’explicaven. I un dels comentaris d’una de les protagonistes de la novel·la de la Marta… Hi ha un moment que diu: “Realment, el que faci el nostre equip…”. Ella juga en un equip femení del club de waterpolo, on hi ha nois que, evidentment, juguen en el masculí. Hi ha un moment que diu: “Tant se val el que fem nosaltres, no importa a ningú”. Pel que fa als partits, per exemple, els donen el pitjor horari, i això tampoc és una casualitat. Té a veure amb el que deies, perquè elles coincidien en això, quan s’havien de distribuir els horaris, el pitjor era el de les noies, perquè era el que menys importava.

I l’exigència era diferent en el cas d’elles que en el d’ells. A la fi, tenim una quota de desigualtat evident, claríssima. Quan, d’altra banda, a mi em xoca molt… Estem veient una generació jove d’esportistes, de dones esportistes, completament brillants i excel·lents i, tot i així, s’ha d’aguantar que tinguem comentaris minimitzadors de si tenen mal geni o no tenen mal geni.

Fa poc, veiem com a una esportista, a la guanyadora de la Pilota d’Or, li preguntaven si podia fer twerking. No sé a quin guanyador de la Pilota d’Or li hauran preguntat alguna vegada si pot fer twerking. I, com aquest, qualsevol titular que trobem relacionat amb actrius, que moltes vegades no és “la intèrpret de” o “la guanyadora de l’Oscar”, no. És “la dona de” o “l’exnòvia de”. Encara presentem investigadores, científiques, metgesses, advocades, esportistes, pel seu lligam emocional o per una qüestió anecdòtica. I crec que això és molt pervers, que és molt terrible, que continua passant i que fins que no deixi de passar, seguirem en una societat desigual.

Nando López. De nou, el que espero és que cada vegada us escoltin més. Per això, aquest “ningú us escolta”, en realitat, és una invitació perquè tots cridin o totes cridin. Jo crec que és molt important que s’escoltin dones com vosaltres, que esteu en aquests esports: rugbi, futbol, el que sigui, sigui la disciplina que sigui, i que comenceu a protestar d’una manera constructiva sobre el que cal canviar. És a dir, quines coses no es poden mantenir en el temps. Quines coses no poden seguir sent així.

Per exemple, com és possible que encara, als llibres de text, als currículums escolars, a les proves com la PBAU i similars, gairebé no hi hagi dones? Recordo un any, quan encara feia classe, a Literatura Universal, que ens van passar el llistat de textos que entraven a l’examen d’aquell any a selectivitat. No hi havia ni una sola escriptora. De deu textos. No hi ha ni una sola escriptora de la literatura universal que mereixi ser-hi?

És a dir, hi ha encara tantes fronteres per creuar cap a la igualtat que crec que no les hem de deixar d’abordar, deixar de parlar-ne, deixar de tractar-les. I, sobretot, ara crec que ens trobem en un moment en què és molt important visibilitzar totes les dones que han estat amagades per una historiografia misògina, totes les científiques, descobridores, investigadores, escriptores, pintores a les quals se’ls ha negat el seu reconeixement. O les que teníem en un marge de la pàgina del llibre de quart d’ESO.

Nando López. En el meu àmbit, que és el de la literatura, sempre m’ha cridat l’atenció per què en un llibre de text li dediquem menys espai a Rosalía de Castro que a Bécquer. O menys espai a Emilia Prado Bazán que a Galdós. Crec que, si més no, mereixen el mateix espai. I has dit una frase que m’ha encantat, que crec que és l’ideal de qualsevol docent.

Que l’aula sigui un espai de llibertat. Quina meravella que vagis a classe i et sentis lliure, i sentis que puguis dir, que puguis parlar i que puguis explicar. I crec honestament, de debò, i això ho visc i tinc un percentatge molt alt de visites per donar-ne testimoni, encara que sigui una estadística personal i totes les estadístiques són tramposes, però almenys, és la meva… Conec molta gent que rema en aquesta direcció, molts docents que intenten que l’aula sigui un espai de diàleg. A vegades, és complicat, perquè quan tens 35, 36, 37 persones en un batxillerat, l’espai de diàleg es fa molt petit.

Potser hauria de parlar de per què no tenim unes ràtios raonables. Però, d’altra banda, des de la tasca, des de l’altra banda, des de la pissarra, el que s’intenta és donar veu. I aquí, com a escriptor i com a professor, em sento doblement afortunat perquè, com a professor, m’anima molt a creure en l’educació, a veure que realment serveix i que realment hi ha gent que fa coses que m’inspiren. D’altra banda, com a escriptor, em dona molts arguments per seguir lluitant per aquest tipus de llibres, perquè sé que estic, d’alguna manera, aliat amb gent que veu en aquests llibres una forma de diàleg i d’interacció.

Doncs aprofitant que has esmentat la Bea i que jo crec que, a més, és meravellós que es reconegui la tasca de qui es troba a peu d’aula cada dia, em semblaria molt bonic convidar-la a entrar perquè la tenim aquí. Així li podrem donar les gràcies per la seva tasca i pel treball que fa cada dia, entesos? Bea, ens hi acompanyes?

Beatriz Sierra. Moltes gràcies. Quin gran moment, Nando. Moltes gràcies.

Nando López. Doncs t’hem convidat, en primer lloc, perquè volíem que estiguessis amb nosaltres també. I, a més, perquè la Noelia acaba de comentar que les aules, gràcies a la teva feina, són un espai de llibertat. I jo, com a company docent, com a escriptor, d’altra banda, i em coneixes en ambdós fronts, en ambdues vessants, també et vull donar les gràcies personalment, perquè gràcies a persones com tu i a companyes com tu estem construint un futur millor. Així que moltes gràcies.

Beatriz Sierra. Moltes gràcies, Noelia, una abraçada. De debò, moltes gràcies, nois. Perquè, a veure, sou una representació de tots els alumnes que han passat per la meva vida, que en sou molts. I tinc la sort que molts d’ells hi segueixen estant. I, per mi, molt més que poder explicar-vos sintaxi, morfologia, fer un comentari de text… Per mi, el més important és arribar a classe i, sobretot, sentir-me estimada. Per mi és el millor de la meva feina, i per això és molt fàcil, després, estimar-vos a vosaltres, perquè jo crec que l’educació, a la fi, és un mirall.

55:16 Ells et tracten com tu els tractes, i viceversa. És a dir, que tinc la millor feina del món, però, sobretot, és per vosaltres. Perquè per mi és molt gratificant compartir tots els moments, bons i dolents, que vulgueu compartir amb mi. I de debò que us ho agraeixo molt. És a dir, que res, doncs és una experiència més que hem compartit i encara ens en queden moltes per compartir. Entesos? Us estimo molt. Molt, molt, molt.

Nando López. Moltes gràcies. Moltes gràcies, Bea.

Beatriz Sierra. Bé, Nando, gràcies.

Nando López. Moltes gràcies. És molt difícil continuar parlant després d’un moment tan intens. D’altra banda, estava pensant, mentre parlava la Bea, que hem visibilitzat d’alguna manera una cosa que jo crec que és molt difícil de veure quan no ets a les aules, que és el més bonic d’aquesta feina i del que ens passa, que és l’emoció. I veig emoció allà, hi ha hagut emoció aquí, i em sembla meravellós, perquè a vegades fa por exterioritzar l’emoció, sentim pànic o pudor per plorar o riure d’una manera lliure, espontània. I que bonic que les llàgrimes siguin per alguna cosa bonica i que siguin per compartir tanta estima. I veure que l’educació té aquest nexe emocional, té aquest nexe real i humà. Per anar acabant, qui s’anima a comentar alguna cosa? Jo, encantat de seguir parlant una mica més. Sí.

Carmela. Bé, doncs jo volia parlar també des de la meva experiència personal. Tot el que dieu, que s’ha de treballar des de l’aula, jo crec que també és igual d’important tractar-ho des de tot el tema de la família, perquè hi ha moltes famílies que tenen diferències entre elles, o el que sigui, i després això, aquests dubtes, aquests prejudicis, els transmeten als seus fills. I això, al cap i a la fi, és un mirall del que acaba sent la societat uns anys més tard. I, de fet, tots els prejudicis que tenim ara, tots els estigmes, moltes vegades venen de la família. I jo, personalment, sempre he tingut aquesta distinció entre la meva família, perquè una part d’ella, la part de la meva mare, doncs mai s’ha pres bé el tema de la meva sexualitat.

Quan vaig sortir de l’armari i vaig dir a la meva mare que m’agradaven les noies, no s’ho va prendre gens bé, perquè, a més, és molt religiosa. Però, d’altra banda, per exemple, el meu pare sempre ho ha acceptat, i tot el seu entorn. Crec que això és molt important, que almenys una part de la família, encara que hi hagi una altra que no ho accepti, doni suport emocional als fills, encara que sigui perquè tenen una passió per alguna cosa que no és la normal, encara que sí que ho sigui. Jo crec que la motivació més gran que podem tenir és que, en arribar a casa, tal com deia la Bea de ser estimats a l’aula, ens sentim estimats i, sobretot, compresos.

Nando López. En primer lloc, moltes gràcies. El teu nom és…?

Carmela. Carmela.

Nando López. Carmela, moltes gràcies per les teves paraules, signo cadascuna d’elles. Crec que, efectivament, és molt important també l’entorn familiar, sens dubte. I jo sempre he defensat que l’educació és la suma d’agents involucrats en ella. Quan parlem d’educar, hauríem de parlar de tota la societat. Per mi, la comunitat educativa és el món docent, és l’alumnat, són les famílies, són també els mitjans de comunicació, és la cultura, són les institucions. L’educació és una qüestió global, és una qüestió col·lectiva.

No es pot deixar únicament el pes a les famílies, perquè algunes no tenen els mitjans, els recursos ni la formació per donar aquesta educació que es necessita en qüestions com aquestes. Ni es pot deixar tot el pes a les aules, perquè, a vegades, aquestes aules xoquen amb realitats com les que estàs explicant. Necessitem col·laborar, necessitem sumar. A la fi, estem en un mateix vaixell, que és el de l’educació, i crec que aquest vaixell només pot anar ben conduït si tothom hi col·labora. Per la qual cosa, estic completament d’acord amb el que acabes de dir. I només hi ha un adjectiu, i l’he escrit més d’una vegada a més d’un llibre, que jo esborraria del nostre lèxic, i tu mateixa l’has esmentat i d’una manera molt autocrítica que m’ha encantat, i l’has bandejat de seguida, que és l’adjectiu “normal”.

Ens graven amb foc la paraula “normal” des de ben petits, des de ben petites. De seguida, creixem amb allò que és normal i allò que no ho és. Si hi ha alguna cosa que he après aquests anys, i potser sigui una de les poques coses que tinc clares a la vida, és que ningú és normal. No som normals, som diferents. I això és el millor que tenim, la diferència en tots els sentits. La diferència d’expectatives, d’inquietuds, d’orientacions, d’identitats físiques, psíquiques, mentals.

Nando López. Tenim un munt de diferències, i crec que el que ens converteix en una societat rica, en una societat on és possible el futur, és barrejar i sumar aquestes diferències i aprendre. A mi hi ha una paraula que m’enamora, que és “mestissatge”, que és la suma, és la interculturalitat, és mirar-nos en aquells que tenim a prop i buscar què ens diferencia, precisament, per incorporar-ho com a nostre.

I crec que és una tasca quotidiana, és una tasca contínua, és una cosa que no s’acaba al llarg de tota la vida, i és, precisament, el més fascinant de l’educació, perquè l’educació crec que no cessa quan surts de les aules. Al contrari, les aules et preparen per seguir educant-te i reeducant-te la resta de la teva vida. I, d’alguna manera, en aquest procés de reeducació constant i d’absorció constant d’idees, de conceptes, de sentiments, sí que espero que l’únic adjectiu que desaparegui del vostre vocabulari sigui l’adjectiu “normal”.

El canviem per qualsevol altre. Però, en el moment que ens assumim des de la diferència i la diferència l’entenem com una suma, ens tornem una societat oberta i una societat on tots i totes cabem, que és una mica el que jo somio i el que crec que somiem tantes i tantes persones. I, per descomptat, qui sou aquí ho manifesteu en la vostra manera de preguntar, de ser, de posicionar-vos, i confio que sempre ho feu i que no deixem d’abraçar aquesta diferència i aquesta diversitat com una forma de riquesa. I una última pregunta per tancar.

Yaiza. Jo volia parlar de la meva experiència personal com ho han fet els meus companys. I parlar també d’un tema que tractes a La edad de la ira, a Malditos 16 i a Nadie nos oye, que és el bullying i l’assetjament. Perdona.

Nando López. Pren-te tot el temps que necessites, i això que he dit, expressa’t amb tota la sinceritat que et vingui de gust i el que tu vulguis.

Yaiza. Estic una mica emocionada. Entre la Bea i tots els temes…

Nando López. És normal, tots estem emocionats, Yaiza. El més bonic de les trobades com aquesta és que l’emoció flueixi, tot i que a vegades sigui complicada, així que tu deixa-la anar. I, de debò, explica el que vulguis, com vulguis, i…

Yaiza. Et volia donar les gràcies per parlar de… Perdona, de persones com jo i com molts altres que hem patit assetjament en primera persona. I parlar també de la importància que té que els professors ens recomanin llibres o obres de teatre com aquesta per poder-nos-hi sentir identificats. I els amics, la família, i com aquest suport també és molt important.

Nando López. Doncs el que demanaré és que t’aplaudim, en primer lloc. Perquè, amb el cor a la mà, de debò, l’aplaudiment m’agradaria que el sentissis per valentia, per veritat i per allò que comentàvem de la inspiració. Perquè crec… Precisament per això escric aquests llibres, per això Nadie nos oye parla d’aquest títol tan dur. Cal parlar-ne, cal denunciar-ho, cal comentar-ho a qui ens pugui ajudar, cal explicar que se’n surt, que trobes gent tan maca com la que tens al voltant, amb aquesta abraçada que t’ha fet en Yasser, que te l’ha feta de seguida.

Això és meravellós, i s’han de generar corrents de solidaritat, d’empatia. Jo crec molt en els programes d’alumnes ajudants que s’estan posant en marxa a molts instituts. D’ajuda entre iguals, de professorat conscienciat. Crec molt en aquesta tasca. Crec que també hi ajudaria el fet de tenir aules amb una ràtio més raonable, on aquest alumnat rebés una atenció més personalitzada i on cada vegada que entra un docent, no sentís que té més de 30 persones a les quals, tot i que les intenti mirar d’una a una, senti que hi ha vides que se li escapen.

A mi m’amoïna molt la idea de l’alumne invisible. Aquesta persona que no veus, que no te n’adones, que no pots veure. També em sap molt greu, i no me’n sento gens orgullós, al contrari, d’aquesta minoria que també existeix. En tots els oficis hi ha tot tipus de gent i crec que, de la mateixa manera que una majoria sí que està molt conscienciada del bullying, hi ha una minoria de gent que mira cap a una altra banda, que no intervé quan hauria d’intervenir.

Crec que és una forma de complicitat absoluta. I és una forma de complicitat que algú faci declaracions terribles contra certs col·lectius, perquè, d’alguna manera, està validant aquest assetjament escolar quotidià. I també em sembla terrible quan determinades famílies neguen que hi hagi assetjament per part de les seves filles o dels seus fills i no volen assumir que hi ha un problema en què cal intervenir, perquè, normalment, la persona que assetja també té al darrere un bagatge emocional, personal i familiar que també s’ha de treballar.

Nando López. No podem respondre a la violència amb més violència, necessitem respondre a la violència amb recursos i una feina real. I, d’altra banda, també em sembla molt valuós, molt valuós, sentir-ho de la teva experiència, perquè crec, de debò, que l’única manera de vèncer aquestes lacres és denunciant-les, és fent-les visibles, és tenint el valor de dir: “Jo hi vaig estar, jo ho vaig patir, jo sé què és això”. I per això mateix, ho hem d’erradicar i hem de posar recursos per fer-ho.

I és cert que a tots els meus llibres surt el tema, perquè ho he vist com a docent, perquè durant els meus anys d’estudiant també ho he vist al meu entorn i perquè crec que a qui ens dediquem a la cultura i a l’educació ens correspon parlar-ne. Però no des d’una perspectiva tòpica, sinó des del dolor real i diari, profund, que s’arriba a convertir en atacs d’ansietat quan has d’anar a classe, que arriba a estats depressius i que arriba a situacions com les que explico a Malditos 16, límit, extremes, de voler-nos odiar, d’arribar-nos a odiar a nosaltres mateixos o mateixes.

I quan arribes a això és perquè hi ha un munt d’agents que no han funcionat, un munt de factors que no han funcionat. I després una altra cosa que jo intento denunciar a la meva literatura és que aquest assetjament escolar, aquest bullying, em sembla també terrible quan l’intentem minimitzar tot justificant que sempre ha passat. El fet que hagi passat sempre no és una excusa perquè deixi de passar d’una vegada. També respon a un model social. Vivim en una societat on el bullying s’ha convertit en una forma d’oci i de relació. Tenim programes de televisió, inclús canals, que es dediquen al bullying sobre unes figures mediàtiques determinades. On riure’s d’algú i convertir-lo en un personatge esperpèntic o caricaturesc és una cosa habitual.

Nando López. Inclús a les xarxes trobem moltes vegades comentaris molt tòxics on es parla de la gent com si no hi hagués ningú rere la xarxa, com si tots fóssim avatars i no fóssim persones qui estem teclejant. L’anonimat també ha facilitat moltes formes d’assetjament. I això ja no és un assetjament escolar, és un assetjament social, global. Crec que vivim en una societat on aquesta violència és inevitable que passi a les aules. Les aules són un mirall de la societat en què vivim.

Ara mateix, crec que serien el mirall favorable de la societat en què vivim, perquè gràcies a les aules, gràcies a gent com vosaltres, hi ha una societat compromesa, bel·ligerant i amb ganes d’avançar. Però, evidentment, en una societat convulsa, tot no pot ser tal com ho estem vivint aquí. També tenim aquesta altra part, la part complicada, conflictiva o violenta, perquè la tenim fora de les aules. L’institut, jo el descrivia a La edad de la ira, és un microcosmos que reflecteix el món en què es desenvolupa. I no podem aspirar a aules perfectes a societats imperfectes. Podem aspirar a aules que treballen, aules que avancen cap a un futur millor. Però també hem d’exigir que s’escoltin les demandes que tenim en aquestes aules perquè aquest futur millor sigui real.

Abans paràvem de classisme i d’elitisme. En un centre, si cada vegada tenim menys departaments d’orientació amb menys personal, més reduïts, per exemple, si gairebé no tenim assistents socials, si gairebé no tenim ajudes per tractar aquests problemes tan greus i tan seriosos que t’arriben a provocar un dolor tan profund com el que t’han provocat a tu, que gairebé no podies parlar explicant-lo perquè és una ferida molt real, com pretenen que es resolgui?

Nando López. Aquests problemes importen, l’adolescència importa i és una de les coses que més repeteixo. És essencial que tingueu un espai de llibertat i de construcció personal on no us sentiu ferits, perquè, si no, aquesta nafra, aquesta cicatriu, s’hi quedarà la resta de la vida. I hom aprèn a treballar-la, a dissimular-la, però per què no construïm un lloc, un espai, un món i unes aules on no ocorrin aquestes ferides? Per què no créixer sense cicatrius o, almenys, amb cicatrius que no neixin de la desídia o de la manca de recursos, o de situacions que podríem haver resolt?

I, a més, una altra cosa que crec que pot facilitar la literatura és, precisament, empatitzar amb aquestes situacions i adonar-nos de com, en algun moment, hem pogut assetjar algú inclús involuntàriament. Crec que també, en l’assetjament, hi ha una cosa molt perversa, que és aquesta noció de l’assetjament involuntari. Aquest moment en què creus que no has fet res de dolent, però ho has fet. I l’autocrítica. Per això els meus llibres no són complaents amb cap personatge, no n’hi hi ha de bons i dolents a la meva literatura. També parla d’això.

En algun moment de la nostra vida, de segur que no vam estar a l’altura en alguna situació d’assetjament a l’aula. Per por, perquè no ens en vam adonar, perquè no volíem cridar l’atenció, perquè inclús vam fer alguna cosa malament. I crec que també és necessari fer aquesta anàlisi per poder-ho frenar i evitar. De la mateixa manera que en el cas del masclisme, crec que també hem d’estar molt pendents d’allò que fem i que diem.

Nando López. I, en aquest cas, el món masculí, crec que també ens correspon a nosaltres cridar-nos l’atenció, detenir-nos, reprovar-nos, criticar-nos durament quan hem fet quelcom que no s’hauria de fer. Jo sempre defenso que el feminisme és una cosa que ha d’abraçar el conjunt de la societat, perquè la igualtat ens ha d’importar al conjunt de la societat. I, en aquesta línia, una mica per tancar aquesta trobada i agrair-vos, d’una banda, les vostres preguntes, la vostra presència, la vostra emoció, la vostra veritat, en primer lloc, us voldria dir que és un luxe comptar amb gent tan capaç d’obrir el seu cor i les seves idees i compartir-les, exposar-les al públic i donar-los veu, perquè crec que això és, de debò, el que ens fa poder esperar que tinguem un futur millor.

A mi, per descomptat, com a educador i com a escriptor, em dona moltes esperances, i també em permet conèixer moltes coses que, d’altra manera, potser no coneixeria. Per això crec que és fonamental parlar, perquè hi ha problemes que potser us sembla que són molt evidents i, de sobte, a qui ens trobem a l’altra banda, se’ns escapen. Aleshores, d’una banda, us voldria demanar que seguiu parlant, que seguiu explicant, que seguiu transmetent. Que és cert que és molt còmode refugiar-se en aquest “ningú ens sent”, en aquest “ningú m’escolta”, en aquest “ningú em compren”.

De la mateixa manera que és molt còmode per nosaltres refugiar-nos en: “No hi ha qui els entengui, no hi ha qui els escolti”. Ambdues s’equivoquen. Ni és cert que ningú us escolta ni és cert que no se us pugui entendre, però ambdues requereixen un esforç. Cal fer un esforç per parlar, i aquí us agraeixo que ho hàgiu fet amb aquesta naturalitat i generositat, però també requereix un esforç escoltar. Com més fàcil ens ho posem, més prop serem i més senzill serà trencar fronteres generacionals que encara tenim i que jo confio que es vagin trencant i que es puguin trencar des del diàleg sempre, des de l’escolta. I, per això mateix, m’agradaria acabar amb un fragment que confesso que vaig escriure des d’un lloc molt profund. Hi ha textos que surten gairebé d’una tirada. Hi ha pàgines que penses i medites moltíssim i hi ha pàgines que escrius sense pensar.

Nando López. Aquesta va ser la pàgina que vaig escriure gairebé sense pensar des d’en Quique, el protagonista adolescent de la novel·la. La vaig escriure un dia que sortia de l’hospital on col·laboro com a voluntari, tal com us deia, on faig un taller amb gent de la vostra edat que passa per moments difícils. I, en aquest taller, va sorgir la frase de: “Sembla que el nostre dolor no importa”, perquè, d’alguna manera, sentien que pel simple fet de ser més joves, es qüestionava la seva veracitat, la intensitat, la necessitat d’allò que els passava. Vaig escriure una cosa que, en realitat, i com a curiositat metaliterària, va ser l’origen d’aquest llibre.

Va ser la primera pàgina que vaig escriure del llibre. Aleshores, no sabia ni que seria una novel·la. Simplement, va ser una pàgina que vaig escriure a casa quan hi vaig arribar d’aquesta sessió, i on vaig abocar el que havia sentit i el que havia experimentat. Així que, si us sembla bé, tancarem… Com que hem començat amb literatura, tancarem amb literatura.

“Ara ni tan sols hi són ells. Només ens trobem nosaltres en aquest racó qualsevol d’un barri que cada vegada se’m fa més petit. Un barri on caminem emprenyats perquè la vida s’assembla molt poc a la que ens agradaria tenir, i perdem els papers amb massa facilitat. Potser en altres barris és diferent, encara que imagino que cada lloc d’aquesta ciutat té els seus propis dimonis, el seu propi rancor, per la distància que s’engrandeix entre el que esperes i el que tens, entre el que necessites ser i el que et deixen que siguis, entre les ganes de dir i el desinterès per escoltar.

Perquè, a vegades, aquesta és l’única cosa que tinc clara d’aquesta edat maleïda, que molestem, som sorollosos, cridaners, incòmodes per tota aquesta massa grisa que ha oblidat que una vegada també va tenir la nostra edat. Tota aquesta gent que et mira de dalt a baix i et diu amb aires de suficiència que això passarà, que ja vindran temps millors, que aquest dolor que sents ara és passatger, com si l’adolescència fos un miratge, un assaig detestable de la vida que vindrà després. Però aquesta gent oblida que la vida sempre és avui, que la vida és ara, encara que ningú més ens hagi vist, encara que ningú ens senti”.

Nando López. Com que la vida és sempre ara, només us puc demanar que llegiu molt, que escriviu, que reflexioneu, que parleu i, sobretot, que gaudiu molt de la vostra. Moltes gràcies.