AmplificARTE, música per al benestar emocional

Andrés Recio. Hola, Sandra. El meu nom és Andrés Recio. Porto, més o menys, tota la vida en la música treballant amb artistes, productors… He tingut l’oportunitat de treballar amb artistes com Juanes, Ricky Martin, Julio Iglesias, Nelly Furtado, Alessia Cara, el mestre Sergio George… Però el que ha estat determinant a la meva vida ha estat el mestre Julio Reyes Copelo, amb el qual hem pogut complir molts somnis, ja que ens vam conèixer a la universitat, quan ell era el meu mestre i jo el seu alumne.

Sandra Camós. Bé, jo soc la Sandra Camós, directora de l’àrea educativa de Fundació Princesa de Girona. Soc una apassionada de l’educació i la meva feina consisteix a dissenyar i implementar programes que impulsin la transformació educativa, posant el focus en alguna cosa que ens sembla clau per a aquesta transformació: els joves docents. I gràcies a estar vinculada a l’educació, ens vam conèixer, però ens vam conèixer d’una manera molt casual i fortuïta. Recordo els ulls del mestre, que els va posar grossos, i va dir: «Caram!». Feia poc més de deu dies, nosaltres… Amb el nostre programa de Generació Docents, que el que fa és acompanyar en el desenvolupament professional de futurs mestres d’educació infantil i primària. En el marc del seu procés formatiu, tenim un laboratori d’innovació educativa, acabàvem de llançar-los el repte de: «Escolta, i si poguéssim fer servir la música per treballar i promoure el benestar emocional, els valors i les competències a les aules i en altres contextos educatius?». I a mi m’agradaria, Andrés, que em diguis per què algú com vosaltres, que us dediqueu de ple a la indústria musical, que treballeu amb artistes molt grans, consagrats, però també amb artistes emergents, per què algú com el mestre Julio Reyes Copelo, com Andrés Recio i com tot l’equip d’Art House Academy decideix cocrear amb nosaltres AmplificARTE?

Andrés Recio. Sandra, que bonic que expliquis aquesta història i que la recordis així de bé com la recordem nosaltres. Els meus pares són educadors, han estat educadors tota la vida. El meu pare és doctor en Educació Superior i la meva mare ha escrit llibres de Biologia i Química. L’educació era dins nostre. I el nostre somni sempre era: com podíem nosaltres reduir aquesta bretxa que hi ha entre el procés educatiu i la realitat de la indústria? Per nosaltres la connexió directa sempre era poder arribar als joves per als quals la música es crea. Teníem el somni de poder portar música als joves, als col·legis i a les universitats. Sempre havíem pensat que, dins de la música popular, en els últims anys s’havia reduït a un sol sector de les emocions. I sabíem que l’espectre era gegant. I per fer-ho, volíem poder-los oferir varietat als estudiants i saber que la música sí que és un canal de connexió increïble i que es podia utilitzar de moltes maneres diferents, a més de l’entreteniment. És clar, res d’això hauria estat possible sense haver tingut el lideratge d’una persona com Julio Reyes Copello, que és el productor més nominat en la història de la música llatina i algú que representa la credibilitat, algú que ha guanyat més de 16 Grammys, set cops nominat a Productor de l’Any, guanyador de Productor de l’Any… I que si nosaltres no haguéssim tingut aquest personatge amb el qual nosaltres vam comptar per assentar les bases de per què la música ha de ser aquest canal de connexió a les aules…

El que ell representa dins de l’art era fonamental. Tota la seva missió i tota la seva filosofia era clau. Fa una mica més de tres anys, vam tenir l’oportunitat que el mestre visités el Vaticà en una reunió que el papa Francesc va congregar per fer una crida a creadors de diferents parts de l’art del món per entendre la responsabilitat que tenen els que treballem en el món de l’entreteniment de ser les veus de la cultura popular a tot el món. I en aquest moment, el papa Francesc li va dir al mestre Julio Reyes Copelo una frase que es va tornar el nostre mantra: els artistes són missatgers de la bellesa i que, cada dia, l’única funció que han de tenir, i que hem de tenir els que ens dediquem a l’art, és aixecar-nos a intentar compartir la nostra millor versió de la bellesa. I quan vam entendre això, i el mestre va arribar amb aquesta frase, com que tot es va aclarir, tot es va simplificar. Saber que no hem de fer grans coses, sinó fer la nostra versió de la bellesa amb el màxim d’amor que puguem cada dia.

Sandra Camós. I traslladat a l’àmbit de l’educació, és molt important identificar cançons amb missatges inspiradors, amb missatges bells que et puguin inspirar per ser millor, per treballar les emocions, etc. Perquè és veritat que hi ha molts tipus de música per a tots els moments, però si volíem fer un programa educatiu, teníem molt clar que volíem lletres belles. Per això, m’agradaria que expliquessis, Andrés, què és per a tu AmplificARTE?

Andrés Recio. Mira, AmplificARTE és, primer de tot, un somni fet realitat, perquè és increïble que s’hagin pogut ajuntar les visions i la missió que teníem cadascun des d’on estàvem treballant. Vosaltres desenvolupant el talent que educarà els nostres joves i nosaltres ajudant a desenvolupar a artistes, que són els encarregats de poder comunicar les emocions en la forma en què els joves avui les estan sentint. En aquesta pandèmia silenciosa que estem vivint de la salut emocional, dels problemes de salut mental, vam trobar que en el programa d’AmplificARTE hi havia l’oportunitat de poder treballar la música en un procés educatiu per treballar aquesta salut mental, treballar les emocions, permetre als joves trobar una via per sentir-se lliures de poder expressar les seves emocions, saber que hi ha joves de la seva mateixa edat que estan sentint exactament el que ells estan vivint i que està bé poder expressar-los. I veure que això s’ha convertit en un espai real perquè els artistes que tenen aquest objectiu, aquesta missió a la vida de poder comunicar-se i connectar amb els joves i que els joves puguin rebre d’aquests artistes, que tenen aquesta oportunitat de ser lliures d’expressar el que ells senten i posar en música les seves emocions.

Així com els ha curat a ells i ells fan servir la música dels artistes per curar moltes de les situacions per les quals estan passant. Hem tingut la fortuna que, a través del vostre programa i que hem estat treballant junts, aquests educadors han pogut fer servir les cançons analitzant cadascun des de diferents disciplines les emocions. I que aquesta metodologia sigui realment útil perquè el jove, dins de l’aula i amb els seus mestres, pugui també obrir-se, saber que està bé sentir, saber que totes les emocions són vàlides i que podem utilitzar la música per treballar-les i, aviat, sanar-nos. Nosaltres en aquest moment estàvem en la nostra primera generació d’Art House Academy. Vam tenir la fortuna de començar amb cinc artistes: Teo Bok, Paola Guanche, Ela Taubert, Risa, Joaquina i Juliana Velásquez. Vull especificar que d’aquests cinc artistes, aquests sis artistes amb els quals comencem, tres d’ells ja han estat nominats a Millor Nou Artista als Grammys Llatins i és la primera vegada que una institució educativa ha guanyat dos anys consecutius Millor Nou Artista en els Grammys Llatins. Vam guanyar el 2023 amb la Joaquina. Ella acabava d’arribar de fer el Tour del Talento amb tots els altres cinc artistes. I vam tenir ara el 2024, l’oportunitat de guanyar amb l’Ela Taubert. Però voldria que ens expliquessis… Perquè per a nosaltres va ser increïble quan et vam enviar la cançó de «Rabia» i tu vas tornar a nosaltres amb una anàlisi increïble de la cançó.

Sandra Camós. Fixa’t, m’acabes de parlar de «Rabia» i la setmana passada em va arribar una anècdota… Jo vaig recopilant anècdotes de què està passant als centres educatius, a les facultats d’Educació i universitats que estan aplicant la metodologia. Però em va dir la responsable d’un grup que havia treballat justament la cançó de «Rabia» per explicar-me una cosa que havia passat i que els havia impressionat molt. Em va dir: «Tenim una alumna a classe de 14-15 anys que, a vegades, em costa una mica gestionar-la perquè sempre està enfadada, sempre està protestant, però ja no és amb el professorat, sinó amb els seus companys de classe. Vam treballar la cançó de “Rabia” i un dels exercicis era identificar, que ells identifiquessin, què els ocasionava ràbia en el seu dia a dia. Llavors, a l’hora de compartir…». Els nens són lliures de compartir o no el que han anotat a les reflexions sobre el missatge de la cançó. «Aquesta nena va aixecar la mà i va dir: “A mi em produeix molta ràbia que una persona a la qual jo estimo molt…”». I podeu imaginar qui pot ser, però donaré pocs detalls. «“Sol criticar una altra persona a qui jo estimo molt. Això m’inunda de ràbia, em fa que visqui bloquejada en la ràbia i que projecti la meva ràbia en els altres”». Just en la metodologia que treballem a l’aula, ens agrada proporcionar sempre alguna eina que ens serveixi per gestionar algun tipus d’emoció o situació. I a la cançó de la Joaquina, en tot el material didàctic a la disposició del docent per treballar la ràbia, tenim una eina a la qual anomenem DESC i que ens serveix per aprendre a ser assertius.

DESC significa: descriu la situació d’una forma totalment imparcial que has viscut. L’E significa quina emoció t’ha fet sentir aquesta situació. La S és suggerir un canvi i la C és quina conseqüència implica tot això si jo aplico aquest canvi. Te’n posaré un exemple. En el cas d’aquesta nena, el que li vam fer va ser animar-la a fer aquest exercici. Hi ha dues maneres de procedir quan alguna cosa t’ha generat ràbia. Una és dir: «Estic farta que em parlis malament o que critiquis aquesta persona que estimo». Això genera ràbia. O tu pots dir: «Mira, allò que em vas dir ahir em va fer sentir ràbia i em va fer sentir malament». Ets aquí dient l’emoció que vas sentir. «Et demano, si us plau, que deixis de parlar-me malament d’aquesta persona a qui jo estimo, perquè així la teva relació i la meva podrà continuar sent positiva». Llavors, aquí se’ns va ocórrer, com que cada cançó ens suggeria infinitat d’idees, ordenar aquestes idees i crear aquesta metodologia. Una metodologia que, al final, és un viatge a través de la cançó. Cada cançó ens explica una història, una història amb un o diversos protagonistes i el que fem és, sobretot, analitzar què sent el protagonista d’aquesta cançó, per què ho sent i què pot fer amb allò que sent.

Al final és etiquetar les emocions: què sent, consciència emocional, per què ho sent, treballar què està passant… Moltes vegades jo no puc controlar el que m’està passant perquè em ve donat, ve una apagada, ve una crisi, una malaltia… Però sí que puc gestionar el que m’està passant, puc controlar el com visc això i d’això va AmplificARTE. Llavors, en aquest viatge, vam començar, volíem i teníem molt clar que volíem també treballar la cultura musical. Per això, en aquest viatge a través de la cançó, la primera parada d’aquest viatge és «Descobrint l’artista». Per a després passar al segon bloc i el tercer bloc, o parades d’aquest viatge, que per a mi són gairebé els més importants, en els quals en aquest segon viatge, que és: «Emociona’t amb la cançó», promovem parar i escoltar activament la cançó per efectivament subratllar aquestes paraules que em criden l’atenció, aquestes frases que m’inspiren, aquestes frases que em fan pensar. Perquè, a vegades, tenim… Per exemple, va ser una altra cançó, la de l’Ela Taubert de «Crecer».

Andrés Recio. Sí, exactament.

Sandra Camós. «Em tanco a la meva habitació i vull parar de fer-me la forta». Recordo que una adolescent va subratllar aquesta frase: «Parar de fer-me la forta». I em va venir, i recordo l’adolescent perquè era la meva filla, que va ser conilleta d’índies, i em va dir: «Mama, és que jo a vegades em faig la forta i no em mostro vulnerable». Però subratllar aquestes frases per aprendre, per alfabetitzar-nos emocionalment, aprendre el llenguatge de les emocions i entendre què està passant. Però ja passem a la tercera parada d’aquest viatge que és «Stop and Think», que és… Bé, molt bé. Això que li passa a aquest protagonista de la cançó, això em passa a mi. A vegades, em sento perdut, em sento amb ràbia, em sento comparant-me a les xarxes socials… Tenim aquesta cançó també de la Joaquina, «Niñas de Instagram». I aquí entrem… És el nostre «momentum» per proporcionar a qui estigui treballant en la metodologia un recurs per gestionar aquesta situació, per gestionar aquest «Parar de fer-me la forta», per gestionar aquesta por, aquestes ganes d’agradar a tothom… I una vegada hem passat per tot aquest viatge, fem una parada de reflexió sobre el que hem après. I aquí aprofitem per treballar també habilitats que considerem que són claus com la creativitat, el pensament crític, la tecnologia… I què fem? Doncs suggerim a qui està treballant la cançó que faci, sempre molt obert, un «collage», per exemple, dels principals aprenentatges de la cançó, que faci una estrofa nova de la cançó amb els seus aprenentatges o que creï un «pitch» motivacional sobretot allò que ha après.

I enguany tenim un nou repte, que és aquesta mateixa metodologia que estem treballant amb cançons, perquè canviar la cançó per pintura, per obres d’art. Per què? Perquè pensem que l’art sempre inspira, connecta i desperta emocions. Així que, bé, ja sabeu, que anirem treballant en això. Aquesta és tota la metodologia que tenim a les aules, que està recollida en una guia docent en una plataforma allotjada a la web de la Fundació Princesa de Girona amb tot un kit d’activitats a disposició de qualsevol docent, de qualsevol educador social i de qualsevol pare de família que el vulgui treballar també a casa. Però per fer més èpic aquest aprenentatge, fem concerts educatius que hem dissenyat amb moltíssim afecte i que fan més èpica aquesta experiència d’aprenentatge. Per mi, el que ho fa molt singular és que, a part del fet que són concerts d’una durada de cinquanta, seixanta minuts, és que tenen com tres eixos molt importants. D’una banda, tenim, per descomptat, artistes emergents molt «top» amb una qualitat com a artistes brutal, però hi ha un eix, per mi, clau i que he vist molta gent plorar a raig als concerts, emocionant-se amb les històries de resiliència d’aquests artistes. Són testimonis curts, però que arriben directe al cor de la gent jove i no tan jove. I la promoció AmplificARTE també és promoció de nous artistes emergents, que, en el vostre cas, són artistes que ja tenen una carrera i una projecció professional bastant consolidada. I nosaltres també hem tingut l’oportunitat de llançar un nou programa, Generació Art, amb artistes emergents a Espanya, en el qual, bàsicament, el que fem és acompanyar-los en el seu desenvolupament professional, en habilitats i donar-los espais que puguin ells interpretar les seves cançons al Tour del Talento, que és aquest programa en el qual també fem xerrades inspiradores, conferències, concerts educatius i AmplificARTE.

Andrés Recio. Aquest resum ha estat increïble i justament t’anava a preguntar això, que els expliquessis una miqueta en què consisteix tota aquesta iniciativa, tota aquesta idea i quins són els objectius que teníem en crear això. I nosaltres… Veure el resultat del poder transformador de la música ha estat meravellós, veure com hem pogut agafar aquestes cançons, donar-li un altre valor a la música no només d’entreteniment, sinó d’un procés educatiu i veure com es poden treballar les emocions. Una cosa que sempre havia estat molt complexa, i sabíem que ho havíem de fer, tots els que tenim fills sabem que és un repte gegant: com poder-nos comunicar amb els joves. I trobem en aquesta metodologia l’oportunitat simple de poder fer servir la música perquè els nens se sentin vulnerables, se sentin lliures de poder fer servir… I crec que, per part nostra, és superimportant el fet que els artistes trobessin que la seva missió venia acompanyada d’una gran responsabilitat. Llavors, en el procés de crear tota la música, tots els artistes i tots els que ens dediquem a la música, ho fem amb un propòsit. Jo crec que tota la música té un propòsit. Els artistes, entens? Aquests amb els quals hem tingut l’oportunitat de treballar tenien una sensibilitat diferent al que estava passant, diguem, popularment al mercat. I per a ells, va ser increïble veure arribar als col·legis, arribar a les universitats, compartir i veure que aquests nois… Per ells, no sabien que… El programa era nou i ells no sabien. I veure com estaven reaccionant, com la seva música havia pogut realment transformar moments i canviar la perspectiva de la realitat de cadascun d’ells. És a dir, això és el més bonic. I exemples, doncs, n’hi ha un milió, de veure com la música quan l’artista la fa a la seva habitació i la fa per curar-se d’una emoció, la fa per a simplement alliberar alguna cosa que la seva sensibilitat l’estava portant a trobar una metodologia per curar-se.

Sandra Camós. Jo recordo… Hem estat… Bé, estem dient aquests concerts. Hem estat ja amb més de 60 000 joves de tot el país i hem fet ja més de 120 concerts tant en format macro, en grans auditoris, com en els centres educatius, amb 200, 300 joves. Jo la gran preocupació, i ara m’obriré una mica en canal, Andrés, que tenia quan vam començar els primers concerts era que… Efectivament, els nostres artistes són artistes joves, emergents i amb molt de talent, però quan vam començar AmplificARTE aquí a Espanya, aquests cinc o sis artistes no eren coneguts. Llavors, jo pensava: «Anirem a un centre educatiu amb adolescents, que és un moment que ells tenen els seus artistes favorits. Anirem aquí, cantaran i sentiran cançons que no han sentit en la vida. Què passarà?». Llavors, a mi em sorprenia el silenci que hi havia, precisament, quan també explicaven les històries i la quantitat d’abraçades que hi havia en acabar. Recordo també quan vam estrenar el programa… Dic perquè… Explica’ns alguna cosa amb algun artista gran. Recordo que vau convidar l’Antonio Carmona, te’n recordes?

Andrés Recio. Sí, perfectament.

Sandra Camós. I què va passar?

Andrés Recio. Aquest va ser el primer concert que vam fer aquí i vam tenir la gran benedicció de comptar amb el mestre Antonio Carmona, que ha estat una persona… Un ídol per a tots nosaltres. De fet, una petita dada curiosa: la primera vegada que vaig tenir l’oportunitat de venir a Espanya va ser fa uns 24 anys, el 2001, amb en Juanes. Quan vaig començar a treballar amb en Juanes…

Sandra Camós. Amb en Juanes.

Andrés Recio. Recordo que el primer concert que vam fer… Vam baixar de l’avió, vam arribar i vam anar a una presentació aquí, crec que era a la plaça Espanya, i vam veure… I hi havia Ketama tocant allà… I nosaltres: «Juanes, mira, hi ha Ketama. L’Antonio Carmona». I baixa l’Antonio i li diu: «Escolta, Juanes, m’encanta el que fas». I em diu en Juanes: «Mira, em coneix l’Antonio». No ens ho podíem creure. Li diu: «Escolta, aquesta nit vine a casa. Vine a casa que et volem donar la benvinguda si és el teu primer dia a Espanya. Vull que vinguis a casa i compartim…». Arribem a casa de l’Antonio i l’Antonio… Hi ha la Rosario Flores, en Josemi… Una quantitat d’estrelles i llegendes que nosaltres tan sols havíem vist… I comencen a tocar, a fer la seva festa gitana… Comencen a passar la guitarra i en Juanes em diu: «Ens n’hem d’anar. Ens n’hem d’anar perquè estan fent voltar la guitarra». I en aquest moment, just abans que li arribi la guitarra a en Juanes, para la festa i hi ha silenci absolut i, de sobte, arriba en Paco de Lucía. Entra i tothom calla, tothom queda en silenci. I trobem que aquestes persones que han tingut la benedicció de, a través de l’art, comunicar i transformar les nostres vides, quan t’enfrontes a ells, són exactament igual que nosaltres, seuen igual, són igual de vulnerables i que necessiten aquesta connexió humana. Quan un es connecta amb això i viu aquesta realitat, és màgic.

I en un moment on estem nosaltres passant per aquest tsunami de la intel·ligència artificial, la intel·ligència emocional és on nosaltres hem de posar el focus. I aquesta connexió de l’artista amb el que rep l’art i que utilitza l’art per treballar i canviar la perspectiva a la realitat… M’entens? La música té aquesta funció de canviar-li la perspectiva a la realitat. La realitat no canvia, però la música sí, en com et fa sentir, en com et fa viure cadascun d’aquests moments… Llavors, per a nosaltres… Del primer dia que nosaltres vam arribar a Espanya amb en Juanes al moment que nosaltres vam venir per primera vegada amb el mestre Julio Reyes Copelo a fer aquest concert de AmplificARTE per presentar tota aquesta iniciativa i que ell hagués vingut a acompanyar-nos i ens hagi dit: «Escolta, això va ser el que jo vaig sentir». Nosaltres sabíem que anàvem pel camí correcte de saber que si aquesta iniciativa havia de transformadora per a una llegenda com Antonio Carmona, havia de poder tenir el mateix efecte en els joves i en les persones que estem dirigint en aquesta iniciativa.

Sandra Camós. Andrés, tu, com a impulsor i padrí d’AmplificARTE i amb tanta trajectòria en el món de la música, segur que tens infinitat d’anècdotes que explicar-me d’artistes grans amb els quals has treballat.

Andrés Recio. Home, Sandra. Bé, primer que tu no saps com d’orgullosos ens sentim d’haver endegat aquesta iniciativa amb tu. És de les coses que ens ha tingut sempre il·lusionats, saber que tot el recorregut que hem fet a la vida l’hem pogut posar, ara, al servei d’aquesta iniciativa, perquè, és clar, un viu totes aquestes experiències i s’adona que la vida simplement és una recol·lecció d’experiències, oi? I t’adones que els artistes viuen aquests moments i que a partir d’una experiència, neix una cançó que transforma la vida de moltíssima gent. Si vols un exemple… Recordo molt bé quan estàvem començant amb en Juanes, érem en un hotel a Chicago i, com a la una del matí, rebo una trucada a la meva habitació i jo: «Digui?». Em diu en Juanes: «Ei, amic, vine, baixa. T’he de mostrar cosa». «Però és la una del matí». «No, no, és que vine, vine. Acabo d’escriure una cançó que has d’escoltar». I baixo a la seva habitació, ell sempre treballava al seu ordinador, els seus altaveus i totes les seves guitarres a la seva habitació. Veig que té una foto de la Karen, de la seva dona, i començo a escoltar la cançó… Començo a escoltar la cançó i la cançó és una cançó que es va transformar en una llegenda, que és «Fotografía». I quan estava veient la foto i estàvem… Nosaltres portàvem ja com un any de gira sense parar, sense veure les nostres parelles, sense veure les nostres famílies…

I vam començar a sentir aquesta emoció. Jo vaig sentir que ell va aconseguir capturar en aquesta cançó, en la lletra, en les melodies… És a dir, la dualitat que hi ha d’emocions de nostàlgia, però, d’altra banda, nosaltres estàvem viatjant, aconseguint, complint el nostre somni de viatjar amb la música… I, en aquest moment, li vaig dir: «Escolta, aquesta cançó cal fer-la en duet». I ell em va dir: «Tu creus?». I li vaig dir: «Efectivament, cal fer-ho. Qui t’agradaria?». Ell va dir: «No sé, en Bono…». Jo li vaig dir: «No, saps qui se m’acut? Se m’acut la Nelly Furtado». Que en aquell moment estava començant… Òbviament, ja li havia anat molt bé amb els seus temes com «I’m Like a Bird». I ell va dir: «No, però això mai passarà». Jo li vaig dir: «Amic, nosaltres vam començar somiant i hem de continuar somiant. Per malament que ens vagi, ens diran que no». Vam enviar la cançó amb la gran fortuna que la Nelly la va escoltar i va decidir gravar la cançó. I nosaltres, uns mesos després, estàvem gravant la cançó. El més bonic és veure que, 25 anys després, nosaltres ens tornem a ajuntar amb en Juanes i amb la Nelly. Vam fer un concert a Miami i veure a la gent com cantava aquesta cançó i com això representava ja alguna cosa a la vida de totes aquestes persones que estaven… Més de 15 mil persones en un concert a Miami. I com aquesta, m’entens? Cada cançó té una història. Les cançons neixen d’una emoció i, després, es converteixen en aquesta consciència de la gent. Un altre exemple que m’agradaria compartir amb tu seria el de «Vivir mi vida», que és una cançó que al mestre Julio Reyes Copello li truca en Marc Anthony i li diu: «Escolta, aquí hi ha una cançó que necessito gravar». Això va ser a dos quarts de dotze de la nit, li telefona a casa seva i li diu: «Escolta, necessito passar per casa teva perquè necessito que m’ajudis perquè necessito fer aquesta cançó i ha de ser aquesta nit, però necessito que facis la lletra». Li envia la cançó… La cançó resulta que originalment crec que està en marroquí.

Sandra Camós. Sí.

Andrés Recio. I clarament el mestre no parlava el marroquí. Però només tenia una frase en francès que deia «C’est la vie». I en aquest moment, el mestre estava passant per una situació de salut delicada i ell va dir: «Home, si aquesta és la vida… Jo, en aquest moment, l’única cosa que estic sentint és que haig de viure la meva vida de l’única manera que puc i és avui. Puc riure, puc plorar, però haig de viure la meva vida i haig de donar-li gràcies a la vida». Era com fer un himne a la vida, donar-li gràcies a la vida. Fan la cançó i es va convertir… «Vivir mi vida» es va convertir en la cançó més important de Marc Anthony. Avui dia, la cançó sona a tot arreu del món i es va tornar una celebració de vida i va néixer d’aquesta emoció, d’un moment que estava sentint el mestre que això era el que ell estava sentint i era l’emoció que l’estava acompanyant. Va trobar en aquesta cançó, en aquestes melodies i en aquesta lletra l’expressió perfecta per poder sanar una vivència per la qual ell estava passant.

Sandra Camós. Jo recordo sentir el mestre dir: «Jo em pensava que em curaria a mi, el que no em pensava és que es convertiria en un himne». És veritat l’impacte que té la música, les lletres…

Andrés Recio. Els artistes tenen aquesta capacitat. És increïble, sí. És increïble veure com els artistes, des d’un petit moment, una petita emoció que es converteix en cançó, li parlen a tanta gent. Estava aquí intentant recordar tantes cançons que han format part de les nostres vides i del nostre camí i com es converteixen després en aquest canal transformador. He tingut l’oportunitat de treballar amb l’Alessia Cara, per exemple, des del dia u. També vam tenir la benedicció de guanyar el Grammy a Millor Nou Artista el 2018. El Grammy Americà. Una de les seves cançons es diu «Scars to Your Beautiful», on està dient que les cicatrius que formen part de la teva vida formen part de la teva bellesa, formen part de qui ets, i has de sentir-te orgullós de tot el que tu ets, incloent-hi les teves cicatrius. Llavors, aquestes emocions que, en aquest moment quan ella el va fer, formaven part de tota la seva feblesa, de tota la seva vulnerabilitat, del que ella se sentia insegura, d’on ella no volia que ningú veiés aquestes cicatrius… Després, aquesta cançó va ajudar a crear la consciència que moltes noies i molts joves i nois al voltant del món agafessin aquesta cançó com un himne per poder-se valorar i saber: «Escolta, jo valc tal com jo soc, amb les meves virtuts i amb els meus defectes». I això és molt molt molt bonic de veure i, cada dia, és el testimoni que la música té el poder transformador.

Sandra Camós. La nostra missió principal a la Fundació Princesa de Girona és impulsar, activar i connectar el talent de la gent jove, que el fem a través de programes, a través del Tour del Talento i dels nostres premis en els quals valorem joves que són normals, però que fan coses extraordinàries. I preocupats i ocupats també en com arribar més als joves… Bé, vam fer també l’exercici de dir: «Els joves passen moltes hores escoltant música, passen hores fent esport també, formant-se… Però, bé, i si aprofitem aquesta música no només per entretenir, sinó també per educar?». Llavors, m’agradaria que tu, des del punt de vista de la indústria, per què creus que la música mou masses i connecta tant amb els joves?

Andrés Recio. Mira, jo crec que nosaltres, a mesura que anem investigant i treballant més dins de la música, anem veient que la música es converteix en la medicina que nosaltres hem d’utilitzar. És la medicina de les emocions i els artistes, els compositors i els productors es converteixen en els metges de les emocions i que, en la mesura que quan tu vas a un concert o poses música, la poses per curar-te. I arribarà el moment i esperem i continuem treballant en què nosaltres puguem receptar cançons per a cadascun dels moments on tu necessites curar-te d’alguna cosa que t’està portant a un lloc que no t’està permetent ser feliç. La vida té el camí simple d’aprendre a ser feliç en aquest instant.

Sandra Camós. Tu tens cançons per emocionar-te o per motivar-te en algun moment? O cançons per plorar?

Andrés Recio. Al 100 %. Al 100 %, 100 %, 100 %…. Ho visc i com més ho faig conscient… Jo dic: «Hi ha cançons…». A mi em passa amb la salsa, jo soc un apassionat de la salsa. Quan necessito desconnectar-me de tot, necessito que la realitat que estic vivint, l’emoció, l’estrès o el problema al qual m’estic enfrontant, necessito poder «reinicialitzar» el cervell, poso salsa i automàticament el meu cervell… Com fins fa poquet, vaig començar a treballar realment amb un artista de salsa, el mestre Sergio George. Abans d’això, sempre la salsa havia format part del meu petit lloc, el meu «safe place», el lloc on jo vivia… Jo soc de Cali, la capital de la salsa. Però vaig descobrir que aquesta és la meva medecina. Quan jo la poso aquí, és on jo em curo, és on jo puc fer que la meva energia es comenci a anivellar i pugui jo calmar-me, poder començar una altra vegada a veure la vida amb una perspectiva que un ha de viure. Els problemes si els pots solucionar, doncs els soluciones i si no, no. Fa quatre anys i mig, em van diagnosticar un càncer, un mieloma múltiple, i em van dir que tenia tres mesos de vida i quan tu… Jo tota la vida he estat esportista, mai he provat les drogues, mai he pres alcohol, sempre he menjat bé… I t’enfrontes a un diagnòstic com aquest quan tinc nens petits… Els meus nens tenien tres i dos anys en aquell moment, fa quatre anys exactament.

T’adones que l’única cosa que tenim, i el poc que tenim, és aquest temps curt que tenim aquí a la vida. I com nosaltres fem servir aquest temps i com el transformem, aquí recau la diferència de l’experiència del que és estar aquest espai i temps curt que vivim aquí a la Terra. En aquest moment, quan et donen un diagnòstic com aquest, t’enfrontes a la realitat que som mortals. I nosaltres, que ens creiem immortals, hem de crear consciència de com vivim aquest segon. I l’única manera de viure aquest segon és amb fe. Si tu no tens fe que viuràs un segon més… És a dir, simplement no podríem resistir l’ansietat que això generaria. I em vaig adonar que per això, nosaltres diem: «Què hem vingut a fer? Com hem de viure aquest segon que tenim de vida?». I és ser feliç, però per ser feliç, que necessites la fe, has de ser fort. Tenir aquesta consciència va ser el que em va ajudar a mi a poder enfrontar-me a aquesta situació, que era complexa, que era incerta… Però jo la realitat que tenia, la tenia davant, perquè tenia dos petits a qui jo vaig dir… Jo no vull deixar-los el record d’un pare malalt, jo no vull deixar-los el record de… Vull deixar-los el record d’un pare feliç.

Llavors, jo quan vaig tenir la gran fortuna que em van poder fer un trasplantament un any després… Tota aquesta gent que havia estat durant un any acompanyant-me, donant-me suport, donant-me totes aquestes frases d’àni,, m’enviaven llibres, m’enviaven cançons… Aquí t’adones que l’amor és la clau de la vida. Llavors, jo vaig decidir… En aquest moment, vaig dir: «OK. Jo vull retornar-los a totes aquestes persones que m’han brindat tant d’amor, tanta bona energia…». Llavors, jo vaig manar fer una polsereta que deia: «Time to be happy, time to be strong». «L’hora de ser feliç, l’hora de ser fort». I amb un missatget que deia: «Cada vegada que tu et sentis vulnerable, aquesta polsera t’ha d’ajudar a ser conscient que només et preocupis per aquest segon, que la realitat no l’has de canviar per l’eternitat. Canvia-la per aquest segon i viu a aquesta velocitat». Arran d’aquesta polsera que l’hi vaig regalar al mestre Julio Reyes… De fet, tots els artistes que van formar part del programa es van sumar a en Teo per crear aquesta cançó. I el dia que vaig complir un any del trasplantament, i ja m’estaven dient que tot anava per molt bon camí, me la van cantar en viu. Em van fer aquest regal: aquesta cançó que es diu «Esperanza», que és justament… Jo, sense adonar-me’n i sense saber que aquesta era la meva missió, vaig poder compartir amb ells i generar una emoció que, al final, era el missatge de la meva vida, que jo volia fer simplement un canal per poder-li comunicar a la gent que venim a ser feliços i que això es pot veure tan fàcil o tan difícil com un vulgui. Aquesta cançó es va convertir en l’himne d’AmplificARTE gràcies al fet que tu vas ser una gran mentora d’aquest procés, perquè també has passat per aquestes situacions i entens el que és viure aquests moments d’incertesa, on tu pots tenir mil problemes a la vida, però si no tens salut, tens un problema només.

Sandra Camós. Totalment. He tingut la sort també de poder viure, en diferents auditoris, com s’ha cantat aquesta cançó i treballar-la en viu amb diferents públics de tots els tipus. És una pregunta que sempre faig, és un exercici obligat de: «És temps de ser fort, temps de ser valent». Què és el que t’ha ajudat a tu a ser fort i valent? El que surt i emergeix és el mateix que em va ajudar a mi i el mateix que has dit tu. I és curiós perquè és tenir aquesta fe que les coses poden canviar, l’esperança, no defallir en això… Però hi ha dues coses que surten sempre que és la família i els amics, la teva xarxa de suport. Jo diria: «No esperem a tenir un problema gros de salut o del que sigui per cuidar el que cal cuidar i el que importa a la vida, que és el més important». Perquè hi ha gent que, de sobte, també m’ha dit: «És que quan els vaig necessitar, potser em vaig adonar que no els havia cuidat». I hi ha una altra cosa que em sembla molt important… Has parlat de la cançó de Marc Anthony de «Vivir mi vida», però hi ha una cançó que també hem treballat amb els artistes de Generació Art que és la cançó de «La vida es hoy». Aquesta cançó també és molt útil en moments difícils. Hi ha algunes paraules que diuen: «La vida és avui. La viuré sense pressa. Tinc clar a on vaig ajudant-me amb gent que m’estima com soc. La vida és avui». I aquest «La vida és avui» també ens convida a posar el focus en l’avui i en l’ara, en el gaudir de les petites coses de cada dia. Perquè quantes vegades esperem que passin les coses? No esperem, fem que les coses passin i gaudim de les coses petites de cada dia, perquè això tan petit pot arribar a ser gran. Agrair cada petit assoliment que vas aconseguint entre la dificultat… I jo crec que la música té un poder transformador… La música i l’art tenen un poder transformador brutal.

Andrés Recio. La música et permet sentir i explicar moltes de les coses que la raó no ens permet explicar. Per això, la música sempre serà aquest element transformador, necessari per a la vida de tots i que nosaltres podem ara fer-la servir, com aquest canal educatiu, per donar-nos suport tots i ajudar els nostres joves a fer-la servir per poder créixer en la seva salut emocional i poder treballar la seva salut mental. Crec que és un assoliment que hem de continuar treballant, hem de continuar trobant la gent que crea i que entengui i que a través d’aquestes oportunitats i aquests espais on nosaltres podem comunicar-los a les persones que s’emocionen amb el potencial que tenim a les nostres mans, on necessitem recursos per poder continuar entenent i desenvolupant la ciència que hi ha darrere del poder de la música. I m’agradaria preguntar-te tu, com a educadora, és a dir, com veus…? És a dir, hem parlat diverses vegades que aquesta pandèmia silenciosa, que són els problemes de salut mental, neix del que han hagut de viure i com han hagut de viure ells la tecnologia i el procés educatiu com s’ha transformat. Avui dia, quan els nois tenen accés a tota la informació, tenen accés a tantes coses… Home, explica’ns una mica, vosaltres dins de la Fundació i òbviament dins del programa, com heu utilitzat aquestes estadístiques per poder treballar aquesta problemàtica?

Sandra Camós. Nosaltres creiem que és clau la prevenció, els programes de prevenció que promoguin el tema del benestar emocional. I el que és més important, o el que hem vist que més impacte pot tenir en prevenció, és treballar el que anomenem la consciència i la regulació de les emocions. Saber posar nom a què em passa, què sento, per què ho sento i què puc fer amb això, que és una mica com tenim estructurada la metodologia d’AmplificARTE. Crec que realment si un no sap el que li passa, difícilment podrà fer alguna cosa. Per tant, és molt important informar i formar la gent jove sobre com funcionem, com ens impacten les emocions en el nostre cervell, en el nostre benestar o malestar i com regular-lo.

Andrés Recio. Quan parles de preparació… Hem parlat del poder transformador de la música, però un mestre pot transformar la vida d’una persona. És a dir, hem sabut de llegendes de la història de la música en general, de tot arreu, de les disciplines del món, i aquest canvi el va aconseguir un mestre. I vostès, a la Fundació, s’han enfocat en això.

Sandra Camós. Sí, totalment. Per a nosaltres, com comentava abans, promoure la vocació i l’enfortiment de les competències professionals dels docents és molt important, perquè un mestre transforma vides. Llavors, nosaltres posem molt el focus en tota la fase prèvia, o l’inici de la carrera professional del docent, quan està acabant els seus estudis i quan comença a estudiar, precisament per generar aquest «mindset», aquesta preparació… En el cas del benestar de cuidar-se ells també per cuidar, perquè un mestre transmet coneixement i també el seu paper de cura és molt important. Però crec que també un punt que, per a nosaltres, és molt important amb els docents és que aprenguin a mirar el que està passant a classe, que aprenguin a veure els talents que cada persona té per ajudar-los a créixer i posar aquests talents en favor de fer d’aquesta una societat millor en la qual viure. Però és molt important que el mestre o la mestra tinguin aquestes eines que els permetin tenir aquesta mirada de creixement cap als joves i que puguin detectar quan hi ha algun cas que no acaba de funcionar, perquè poder parlar amb la família, amb la direcció del centre… Llavors, penso que formar molt bé els docents en temes de benestar emocional és clau també per a aquesta transformació del sistema educatiu, perquè un mestre, com deies, per les seves mans passen milers de joves, milers de nens i nenes al llarg de la seva carrera professional. Joves que acabaran exercint diferents professions. És molt important formar els que formen. Ja sigui als docents… Estem parlant també… Tenim la sort que en aquest programa tenim diferents universitats que també estan utilitzant això formant en les facultats d’Educació, formant els seus docents i, al final, formar-se en lideratge i autolideratge és important per a tots, perquè les emocions hi són sempre.

Andrés Recio. Una cosa que m’encantaria rescatar i que he vist al món… És a dir, que no he vist una cosa igual, i penso que la tasca que fa la Fundació e fer costat a aquests docents, de donar suport a aquesta vocació… Què els diries tu a aquests possibles legisladors, governants o patrons per dir-los: «Escolta, això val la pena»?

Sandra Camós. Bé, que al final invertir en educació, tots sabem que és invertir en progrés, en transformació, en benestar… I que tota la part de la gestió de les emocions i de l’impacte que té en el nostre dia a dia és molt important per ser feliç a la vida. De fet, es va fer un estudi fa ja diversos anys en tres grans universitats americanes. Es va seguir durant diversos anys un nombre d’alumnes i volien saber quins havien tingut més èxit a la vida al cap de deu anys. Èxit no entès com qui tenia el millor lloc de treball, sinó com qui se sentia més feliç. Llavors, una vegada van analitzar el que havia passat després dels anys, es van adonar que les persones que més felices se sentien eren aquelles que havien format una família amb la qual també se sentien felices, tenien bons amics i tenien una vida equilibrada. Tenien alguna cosa tots en comú: el seu coeficient intel·lectual era normal, un coeficient intel·lectual sobre la mitjana. No obstant això, tenien el seu coeficient emocional molt més desenvolupat que la resta. Quina és la bona notícia? Que així com el coeficient intel·lectual evidentment sabem que el cervell és plàstic, que es pot anar desenvolupant, però el grau de desenvolupament és un. El coeficient emocional es pot entrenar i desenvolupar al llarg de la vida i aprendre a qualsevol edat. Una presa de decisions. Aprendre a prendre decisions és molt important. En qualsevol entrevista de feina, si tu saps molt d’alguna cosa, però no saps res de presa de decisions, no ets una persona empàtica que saps generar «engagement» amb la gent, que no saps llegir les pors de la persona que tens a davant, que no saps negociar… Aquí entren en joc moltíssimes emocions. A qui fitxes? Al que sap molt d’això o al que sap molt d’això, però a més sap connectar, sap gestionar les seves emocions, liderar l’equip, sap apassionar-se, sap prendre decisions i mantenir la calma quan és necessari? Llavors, al final, des de l’escola, estem preparant els líders del demà i estem invertint a fer d’aquesta una millor societat. Jo crec que invertir en AmplificARTE és invertir en felicitat i fer una societat que tingui més estratègies per ser més feliç. I els docents en són la clau.

Andrés Recio. Tu creuries que en l’època quan jo anava al col·legi la música era una lectiva? No era ni tan sols…

Sandra Camós. Sí, una “maria”.

Andrés Recio. I avui dia, en aquesta feina que fem, crec que és una necessitat i és una obligació. Tu creuries que aquesta metodologia d’AmplificARTE hauria de ser el futur de les classes de música per poder treballar i que la música es converteixi no en un adorn i no en una cosa electiva dins dels col·legis, sinó que es converteixi en l’eina fonamental per educar les emocions?

Sandra Camós. Jo et diria que és molt, molt, molt important que aprenguem a tocar instruments, que els nens puguin escoltar música, aprendre a entendre a escoltar bé la música de tota mena, però que també la tinguin molt a prop. A més, tenen aquest complement de: «La música em serveix també per treballar el meu benestar, doncs, està molt bé». Però la música jo la reivindicaria moltíssim, que tingués molta més presència en els centres educatius… Ja no sols en format lectiu, sinó també en els esbarjos, que es fomentessin moltíssims més concursos de talent o cors musicals… Perquè la música també uneix i uneix les persones, és un llenguatge universal. I quan tu estàs cantant en grup, doncs això genera benestar.

Andrés Recio. Bé, Sandra, jo, de debò, vull donar-te les gràcies per aquesta gran oportunitat que ha estat que treballem junts desenvolupant aquest somni, sabent que nosaltres no tenim… Hi ha molta competència al món, però en la missió no tenim competència. Però quan s’ajunten, podem transformar. I això ha estat AmplificARTE per a nosaltres des del costat de la música: poder ajuntar l’educació amb la nostra passió, que és poder crear artistes que transformin i que siguin les veus de noves generacions. Ha estat una de les coses de les quals ens sentim molt, molt orgullosos. Vull agrair-te a tu, Sandra, i a la Fundació, a en Salva, a tots els que formen part de la Fundació i han aconseguit que això sigui una cosa real i que sigui un exemple que puguem portar al món sencer.

Sandra Camós. Gràcies, Andrés. Per a mi també ha estat un plaer compartir aquesta conversa i em sento molt afortunada i agraïda de poder treballar amb un equipàs com el vostre. Per haver confiat tant tu com el mestre Julio Reyes com tot l’equip d’Art House, que sou un gran equipàs. La veritat, per a nosaltres, perquè també crec que haig d’agrair a tots aquests docents, els primers, que s’hi van deixar escarrassar, de Generació Docents a crear aquesta metodologia… Que s’hi van escarrassar i que, al seu torn, estaven molt sorpresos de tot el que anava passant. Però també a tots aquells docents que, dia a dia, estan picant pedra a les aules per treballar i bregar amb les dificultats del dia a dia, però amb aquelles ganes i aquella il·lusió. Als quals realment els devem tot. I amb moltíssimes ganes de continuar amplificant tot l’impacte que té aquest programa, que el tenim en obert a la nostra web, i que qualsevol jove que vulgui acostar-se a treballar les seves emocions a través de la música serà benvingut a AmplificARTE.