Amor a primera vista: què diu la ciència?

Zuberoa Marcos. Helen Fisher, benvinguda.

Helen Fisher. És un plaer ser aquí.

Zuberoa Marcos. Estic entusiasmada de ser aquí amb tu.

Helen Fisher. Gràcies.

Zuberoa Marcos. Moltes gràcies per compartir el teu temps amb nosaltres. Helen, ets moltes coses, però ho resumiré dient que ets antropòloga i biòloga, i pot ser que siguis l’acadèmica més coneguda en la ciència de l’amor: amor romàntic, relacions, atracció… De fet, avui parlarem d’això, però, per posar en context la nostra conversa, abans m’agradaria que ens expliquessis com va començar el teu interès per aquest tema.

Helen Fisher. Com va començar a interessar-me l’amor? Tant de bo tingués una resposta sexi per a això, però en realitat no la tinc. La veritable resposta és que tinc una germana bessona. Quan ets una nena i et vas fent gran, tothom els pregunta de tot als bessons. Us agrada el mateix menjar? Teniu els mateixos amics? Teniu les mateixes càries? De tot. Molt abans de saber que hi havia una controvèrsia entre el que és innat i adquirit, jo ja sabia que la biologia influïa en el meu comportament. Precisament perquè era una bessona. Després, quan vaig començar el postgrau, es creia que tot el comportament era après, que res provenia de la teva biologia. Jo sabia que no tenien raó, així que quan va arribar el moment d’escriure la tesi doctoral vaig pensar que, si hi havia alguna part del comportament humà que sortís del nostre ADN, que fos biològica, seria la dels nostres patrons reproductius.

Perquè, com deia Darwin, si tu tens quatre fills i jo cap, tu perdures i jo m’extingeixo. Segons la seva teoria, les persones que no tenien facilitat per aparellar-se, el sexe, l’amor, els vincles… s’extingien. Les que hi tenien facilitat perduraven. I així, evolucionarien els diferents mecanismes hormonals i genètics de l’amor. Així que vaig començar a pensar: “Començaré a estudiar l’amor”. I la pregunta del meu primer projecte va ser “per què ens casem?”. Ja ho saps, el 97% dels mamífers no s’aparellen per criar els seus petits, però les persones sí. Hi ha d’haver alguna cosa en la nostra biologia, en la nostra història, que ens empeny a escala global a enamorar-nos i formar un vincle de parella.

Zuberoa Marcos. Així que aquí vas començar a estudiar l’amor des d’una perspectiva científica.

Helen Fisher. Sí, exacte.

Zuberoa Marcos. Llavors, què és l’amor?

Helen Fisher. Què és l’amor? L’amor és una cosa diferent per a cada persona. Però, com a científica, crec que deriva principalment de tres circuits cerebrals: el desig sexual, l’amor romàntic i l’afecció. Es tracta de sistemes cerebrals diferents. Crec que el desig sexual et fa buscar un ampli ventall de companys; que l’amor romàntic et permet concentrar l’energia en un de sol, i el tercer sistema cerebral, el de l’afecció, et permet quedar-te amb aquesta persona almenys fins a educar un fill durant la seva infància.

La majoria de la gent que em pregunta per l’amor es refereix a l’amor romàntic, que té uns trets molt particulars. El primer que passa quan ens enamorem és que tot adquireix, com dic jo, “un significat especial”. Tot en aquesta persona és especial. El seu cotxe és diferent del dels altres a l’aparcament, el carrer on viu, la música que escolta… Tot sobre ell o ella de sobte es torna especial. Després, et focalitzes en aquesta persona. Saps el que no t’agrada, però ho deixes totalment de banda i et centres només en el que t’agrada. Sents una energia intensa, pots passejar tota la nit i parlar fins a la matinada. Eufòria quan les coses van bé. Canvis d’humor, un desert horrorós quan les coses van malament. I tot tipus de reaccions corporals, com la boca seca. Li truques per telèfon o li escrius i se t’accelera el cor, o veus un missatge i se’t comença a accelerar el cor. Les cames et fan figa. Sents papallones a l’estómac. I tens una dependència enorme. T’atabales, no deixes de mirar el telèfon una vegada rere l’altra. I el desig sexual. Sents una atracció física molt forta. Però les tres característiques principals de l’amor romàntic són l’obsessió, tens algú tot el dia al cap; a més, tot i que vols anar-te’n al llit amb aquesta persona, el que anheles de veritat és una connexió emocional, vols que et digui, que t’escrigui, que et proposi sortir, que et digui que t’estima; i finalment, encara que no menys important, és que estàs molt motivat per conquistar. I tant, que sí! Perquè estàs lluitant per guanyar el millor premi de la vida, una parella amb qui aparellar-te. I el que fa la gent quan està enamorada és molt difícil de controlar.

Stendhal, el novel·lista francès, deia que l’amor és com la febre, va i ve sense que importi la nostra voluntat. I és cert. Així que aquests són els principals trets de l’amor romàntic.

Zuberoa Marcos. Helen, i què hi ha del procés d’elecció? Com triem la persona de la qual ens enamorem?

Helen Fisher. Es molt interessant, perquè, com ja saps, he sotmès molta gent a escàners cerebrals per estudiar-ne els circuits cerebrals d’amor romàntic i sentiments d’afecció. Vaig pensar que seria el més difícil de la meva carrera, però contestar les preguntes per què ell?, per què ella?, per què t’enamores d’una persona i no d’una altra?, ha estat encara més difícil. Perquè és complicat, tots som únics, tots som diferents. El principal circuit cerebral de l’amor romàntic és bastant semblant en tots els humans, però per què t’atreu ell o ella? De tota manera, hi ha molts temes culturals. Acostumem a enamorar-nos d’algú del nostre mateix entorn socioeconòmic, del mateix nivell general d’intel·ligència, amb bon aspecte, del mateix entorn educatiu, dels mateixos objectius religiosos i socials, econòmics, reproductius, la teva infància sempre té un cert pes… Però pots entrar en una sala i que tots siguin del teu entorn, amb el mateix nivell d’intel·ligència i bon aspecte, i no t’enamores de tots! Així que vaig començar a pensar que potser la biologia bàsica t’atrau de forma natural cap a unes persones abans que cap a altres. Per tant, vaig començar a fixar-me en la fisiologia cerebral bàsica, buscant qualsevol tret relacionat amb qualsevol sistema biològic.

Hi ha molts sistemes al cervell, però la majoria es dediquen a fer que parpellegin els ulls o que bategui el cor, no estan relacionats amb trets de la personalitat. Tot i això, vaig trobar-ne quatre que sí que ho estan: els sistemes de la dopamina, la serotonina, la testosterona i els estrògens. Cada un d’aquests sistemes està relacionat amb una constel·lació, un conjunt de trets de la personalitat. Així que vaig decidir elaborar una enquesta, que estan completant més de catorze milions de persones en quaranta països, i vaig incloure-hi tots aquests trets. Vaig fer que la gent se sotmetés a l’enquesta i després em vaig fixar en qui els atreia de manera natural en un lloc de cites, ho vaig fer amb Match.com. Per exemple, si el teu sistema de dopamina és molt alt, et classifico com a explorador. Són persones que busquen novetats i corren riscos, són curioses, creatives, espontànies, enèrgiques, mentalment flexibles i, com era d’esperar, se senten atretes per persones com elles. La gent curiosa i creativa vol gent com ella. El segon tipus de persones, amb serotonina alta, les anomeno constructores. Són tradicionals, convencionals, segueixen les normes, respecten l’autoritat, els encanta planificar, els horaris i rutines, solen ser més religioses i també els atrauen persones com elles. La tradició atrau la tradició. Les dues últimes categories, amb testosterona i estrògens alts, tendeixen al seu contrari. La gent amb testosterona alta (sobretot homes, però també dones), els anomeno directors. Solen ser analítics, lògics, directes, decisius, tenaços, escèptics. Tenen facilitat per coses com les matemàtiques, l’enginyeria o la música.

Es decanten pel tipus amb estrògens alts, que anomeno negociadores. Pensen en context, a llarg termini, tenen imaginació, la majoria són dones, tenen molta facilitat per llegir la postura, els gestos, el to de veu, són molt afectuoses, confien més i expressen més les seves emocions.
08:15 Vaig poder colar-me a la cuina de la Mare Natura i veure com, químicament, unes persones ens atrauen més que d’altres. La meva parella i jo en som un bon exemple. La majoria d’enquestes de personalitat et fiquen en una galleda, però el cervell no funciona amb galledes. Expressem totes aquestes característiques, però en diferents graus. Per exemple, tant la meva parella com jo tenim la dopamina molt alta. Tots dos escrivim, viatgem molt, ens encanten les noves experiències, correm riscos… estem bé. Ell té la testosterona alta i jo els estrògens alts. Això també funciona bé. M’ha omplert la casa d’andròmines tecnològiques, ja veus… Això també funciona bé. Però ell està una mica més per amunt que jo en l’escala de la serotonina. Ell segueix les normes, jo no tant, excepte quan tenen sentit per mi. Ell segueix les normes perquè són normes. Un exemple recent, anàvem al cinema i li vaig preguntar: “Amor meu, portes aigua a la motxilla?”. Em va respondre que sí i li vaig dir que genial, que en podíem beure al cinema.

I em va dir que no podíem, que no es pot portar menjar o beguda al cinema, que cal comprar-la a la parada de menjar. I li vaig dir: “Oh, de debò?”. Però l’important és que els nord-americans, i segurament a tot el món, estem saturats de psicologia. Tot és un problema de la teva infància. Això no és un problema de la seva infància, és qui és. Com més puguem entendre la biologia del comportament, qui és de veritat l’altra persona, no només la seva cultura i les seves experiències o la seva infància, sinó com ha estat construïda, llavors no hauràs d’anar deu anys a un psiquiatre per entendre per què no pots portar aigua al cinema. És qui és. Es pot solucionar i dir: “En aquest cas, comprem l’aigua a la parada”. Això és el que fa l’enquesta. Per cert, també l’estic portant als negocis, perquè en realitat no es tracta de l’amor, es tracta de qui ets com a persona i com et portes amb la gent. Així que la faig servir cada cop més en el món empresarial, a més del personal.

Zuberoa Marcos. Helen, has dit que tots tenim quatre personalitats diferents en un cert grau. Però n’hi ha una que predomina.

Helen Fisher. Sí, una o dues. A vegades hi ha gent que en té tres. I pots passar d’una a una altra.

Zuberoa Marcos. Això et volia preguntar. Segons la teva educació, experiències personals, experiències vitals, pots passar d’una a una altra o és quelcom característic i sempre seràs sobretot un explorador?

Helen Fisher. Sí, fins a cert punt, som animals flexibles. Per exemple, els nens. Però quan més ho ets, en aquest sentit, és en la maduresa, quan estàs en una relació feliç i en una feina apta per a la teva personalitat. Però també podem no ser flexibles.

Jo, per exemple, mai tindré facilitat per les matemàtiques. És un tret de testosterona. Mai tindré facilitat per les relacions espacials. Si m’hagués criat amb una mare professora de matemàtiques i un pare arquitecte o enginyer, m’anirien molt millor. Podria arribar a ser molt bona? No, mai. Perquè no vaig ser construïda per ser així. Pots fer que una persona molt curiosa deixi de ser-ho? Pots pegar-li cada vegada que fa una pregunta. Podries convertir algú molt tradicional en algú molt extravagant o fer que pugi corrent una muntanya amb els seus fills? Probablement no. Tenim paràmetres. Tenim personalitats. Poden flexibilitzar-se. Per exemple, passa amb algunes persones. Tinc una amiga molt directa. És molt directa. L’altre dia me la vaig trobar i vam anar a dinar. Em va preguntar on havia comprat la bossa i li vaig dir que l’havia comprat al carrer. Em va contestar que li semblava galdós. Normalment soc molt maca amb aquesta noia, però no em vaig comportar com sempre i em vaig enfadar. Al cap de dos minuts, ella ja ho havia oblidat. Jo vaig estar dies pensant per què m’havia emprenyat tant. Per què? Perquè no estic còmoda sent així de directa. Soc directa davant d’un faristol, d’acord, és el que s’espera. Però quan et comportes “sense ser tu”, pateixes. Podem comportar-nos així, però crec que patim.

Zuberoa Marcos. Helen, com es connecten aquestes quatre personalitats amb dues idees sobre l’amor que ara t’explicaré? Una és l’amor a primera vista.

Helen Fisher. Ahà.

Zuberoa Marcos. L’altra és que l’amor és cec. Com es relacionen amb això? Perquè sembla que estem més determinats per la nostra biologia del que crèiem.

Helen Fisher. Sí. D’acord, l’amor a primera vista és molt fàcil d’explicar. Saps, els meus col·legues i jo hem sotmès més de cent persones a escàners cerebrals mitjançant la ressonància magnètica i hem descobert que és una ruta molt primitiva que travessa el cervell. L’amor romàntic és una ruta primitiva molt bàsica que travessa el cervell. De fet, la fàbrica principal que genera dopamina, la que et provoca aquesta sensació, és just al costat de les fàbriques que provoquen la set i la gana. La set i la gana et mantenen viu avui; l’amor romàntic t’impulsa a formar una relació i col·locar el teu ADN en el demà. En diem un mecanisme de supervivència. I es pot activar de forma instantània. Igual que la por s’activa de cop i volta, l’amor romàntic es pot activar de seguida. Però em preguntes com encaixa això en l’amor.

A mesura que creixem, generem el que anomeno un mapa inconscient de l’amor. Una llista inconscient i conscient del que busquem en una parella. Després, quan arriba el moment, apareix algú al supermercat, en un concert, en un museu, en un restaurant o on sigui. Encaixa en el teu mapa de l’amor. Edat, mida, forma, entorn adequats. S’acosta i et somriu, flirteja una mica amb tu. Pot activar aquest circuit cerebral de l’amor romàntic, i tu pots enamorar-te’n de manera immediata. De fet, realitzo un estudi anual amb Match.com, el lloc de cites, i cada any enquestem més de 5.000 persones. No enquestem membres de Match, sinó el públic nord-americà, així que és un exemple representatiu, una mostra científica de nord-americans, basada en el cens dels Estats Units. Gairebé cada any pregunto si han viscut alguna vegada l’amor a primera vista i si creuen que existeix. Més del 50% d’homes i dones creuen que existeix i gairebé el 50% l’han viscut. Però ha de donar-se el moment adequat, la proximitat adequada, la persona ha d’encaixar en el teu mapa de l’amor. I, en el meu cas, la il·luminació hi ajudaria! Però la qüestió és que estem fets per enamorar-nos. L’interessant és que els circuits cerebrals de l’afecció triguen molt més temps a assentar-se. Pots enamorar-te bojament d’algú sense sentir-hi una afecció profunda. L’afecció demana temps. Has de conèixer la persona. Has de saber molt d’algú.

El que vam descobrir en les nostres dades, quan vam posar a l’escàner gent que s’acabava d’enamorar, és que és fàcil veure el circuit cerebral de l’amor romàntic. En canvi, la regió cerebral relacionada amb la sensació d’afecció, d’afecte, no s’activava en absolut. Només al cap de diversos mesos, normalment uns disset (que és quan de veritat coneixes algú, et transmet seguretat, confies en aquesta persona, la respectes i et respecta, et fa riure, feu coses junts), és quan comences a sentir aquesta connexió còsmica… aquí és quan creix el vincle de l’afecció. Així que l’amor romàntic és fàcil d’explicar, Bum! Es pot activar ràpid, com el sistema de la por o de la ira. Però l’afecció va creixent.

Zuberoa Marcos. La idea que l’amor és cec… També té una base neurològica?

Helen Fisher. Sí. Aquesta regió cerebral, just darrere del front, regeix la presa de decisions, la planificació. L’activitat en aquestes regions es desconnecta perquè puguis obviar tota mena de coses sobre aquesta persona. L’amor pot ser cec perquè aquests centres cerebrals es desactiven i no diuen: “Espera un segon, està casat” o “un moment, viu en un altre país, no tornarà, serà un amor d’estiu”. Superes aquestes alertes cerebrals dient: “Oh! Que guapo! Que graciós! Que simpàtic! Quins petons que fa!”. I les regions de presa de decisions es van apagant. És una raó per la qual li dic a la gent “si t’estàs enamorant bojament d’algú, coneix-lo bé i espera un parell d’anys abans d’establir-te amb aquesta persona”. Perquè mentre vas coneixent algú, mentre creix el vincle, o a mesura que veus problemes en la relació, l’activitat tornarà a aquestes àrees de la presa de decisions en el teu cervell i podràs començar a veure-ho més clar. Però l’amor és cec.

De fet, abans de sotmetre les persones a l’escàner cerebral, els faig moltes preguntes, perquè són màquines molt cares, es triga força temps i he d’assegurar-me que estan enamorats. I els pregunto: què és el que no t’agrada d’ell o d’ella? I saben dir perfectament què és el que no els agrada, però ho passen per alt i se centren exclusivament en el que els agrada. L’amor és cec, el poeta Chaucer tenia raó.

Zuberoa Marcos. Helen, les cites i les relacions han canviat molt…

Helen Fisher. Molt.

Zuberoa Marcos. …en les últimes dècades. Parla’m una mica d’això i, segons les teves investigacions, quins són els principals canvis que han originat aquestes diferències.

Helen Fisher. Quina pregunta tan meravellosa! Tothom creu que és la tecnologia. No és la tecnologia. La tecnologia només ens permet fer el de sempre d’una manera una mica diferent. La manera de lligar està canviant, però els circuits cerebrals de l’amor romàntic no canviaran mai. La manera de lligar està canviant, però el que està canviant de veritat les relacions entre homes i dones no és la tecnologia, sinó la incorporació de les dones al mercat laboral en moltes cultures de tot el món. Això és el que està canviant l’amor. Bé, és clar, les dones reben una educació, la immensa majoria van a la universitat. El 45% dels doctorats són dones als Estats Units.

L’única trajectòria possible per a les dones, fins i tot fa cinquanta anys (i per descomptat fa cent anys), era tenir un bon matrimoni. Als Estats Units, elles es casaven als vint i els homes als vint-i-dos. Ara és molt més tard, veiem com s’estén aquesta adultesa primerenca i les dones són més exigents. Jo en dic “amor lent”. El que veiem és que les dones i els homes intenten anteposar les seves carreres. En lloc de casar-se als vint, als Estats Units les dones es casen gairebé als vint-i-vuit, als vint-i-set. Aquesta és la mitjana. Hi ha moltes dones que es casen amb trenta i escaig i fins i tot amb quaranta i escaig. Passa el mateix amb els homes. Com he dit, solien casar-se als vint-i-dos, ara als vint-i-nou, gairebé als trenta. El que estem veient és que hi ha un període de temps de precompromís. Jo en dic “sexe ràpid-amor lent”. Veiem que als Estats Units dos terços dels joves, tant homes com dones, viuen a casa dels seus pares. Així que practiquen menys sexe, perquè viuen amb els pares. Estalvien diners. Construeixen una carrera. Volen tenir la carrera primer, volen estabilitzar això, estabilitzar la seva economia, abans de casar-se. No volen “enganxar-se”, com se sol dir, abans de tenir la seva vida personal en ordre. Són sofisticadíssims, m’impressionen molt els “millennials”, gent amb vint anys i escaig o trenta anys i escaig. Es prenen l’amor molt seriosament. Han inventat el terme DLR, “defineix la relació”. Avui dia els joves no surten amb algú més de quatre mesos sense tenir aquesta conversa, sense “definir la relació”.

I si no va en la direcció que volen, la deixen. Els joves ho volen tot i s’esperaran per aconseguir-ho tot. El que veiem és que són “només amics”, gent que comença com a “només amics”, “només som amics”. Llavors passen lentament a ser “amics amb drets”. Al llit s’aprèn molt sobre una persona. No només com fa l’amor, sinó si té paciència, si és amable, si sap escoltar, o si té sentit de l’humor… Després, amb calma, passen a dir-ho als amics i la família. I finalment, tenen la primera cita oficial. Perquè avui en dia les primeres cites són molt cares. En la meva època no ho eren, però ara en una primera cita vas a sopar bé, prens unes copes, etcètera. Després, lentament, passen a viure junts i, finalment, es casen. El matrimoni solia ser el principi d’una relació, ara n’és el colofó. Vaig començar a pensar que pot ser que, en aquestes circumstàncies, en aquest llarg període de precompromís, aprenguis molt sobre tu, sobre la teva parella. Quan arribes a l’altar, saps qui tens, saps que vols el que tens i creus que pots conservar el que tens. Vaig fer un estudi amb 1.100 parelles casades i els vaig fer moltes preguntes, però una era si es tornarien a casar amb la mateixa persona. El 81% va dir que si. Després vaig començar a observar… He estudiat els anuaris demogràfics de les Nacions Unides des del 1947 fins al 2011 i resulta que, com més tard et casis, més probable és que continuïs casat.

Cada vegada hi ha més dades que indiquen que pot ser que aquesta llarga fase de precompromís (ordenar primer la teva carrera i la teva economia, casar-te més tard) ens estigui duent a relacions més estables.

Zuberoa Marcos. Explica’m si has fet algun estudi sobre això: conec moltes persones que viuen juntes com a parella estable i que no es casen.

Helen Fisher. És veritat, sí. Cada vegada ho fa més gent. No obstant això, he sentit que ara a Suècia sí que es volen casar. Ara, als països nòrdics, que van iniciar tot aquest procés de viure junts a llarg termini, es volen casar. Una cosa interessant de Suècia, en contraposició amb els Estats Units, és que les parelles que viuen juntes són més estables que els matrimonis nord-americans. Així que el matrimoni no fa que les persones romanguin juntes necessàriament. Saps què? No em va això de bo o dolent. No m’importa el que la gent faci amb la seva vida. Bé, ja m’entens, dins del que és raonable. Però el que necessiten els nens és un entorn estable. No necessiten per força un tros de paper i un matrimoni. Però crec que l’animal humà sempre es casarà. Som uns romàntics, som uns romàntics. Fa poc vaig realitzar un estudi, vaig pensar que seria encertat veure si a la gent li agradaria tenir un carnet de matrimoni, igual que un carnet de conduir. Caduca. Has de renovar-lo. Vaig pensar que seria bastant raonable, perquè, si no t’agrada la persona, no has de discutir tota la nit per tot. Només hauries d’esperar que caduqués.

I si t’agrada la persona, has de mantenir l’encant i l’alegria d’aquesta vida junts. Vaig pensar que seria un suggeriment molt raonable. No li va agradar a ningú. Som una espècie romàntica. I quan el cervell es veu embolicat en això, no vols ni pensar en una data de caducitat.

Zuberoa Marcos. Bé, Helen, estàvem parlant sobre com les generacions més joves aborden l’amor, les cites, les relacions… Fa poc hem fet una enquesta a Espanya amb adolescents. No és per publicar-la en un article científic, només volíem comprovar la seva mentalitat.

Helen Fisher. Adolescents?

Zuberoa Marcos. Adolescents, sí, sobre l’amor. Un dels resultats més sorprenents que vam obtenir va ser que estan molt oberts al poliamor.

Helen Fisher. Sí, hi estan.

Zuberoa Marcos. M’agradaria que parlessis d’això. Perquè no sé si és alguna cosa en auge, sembla que sí. No sé si hi ha alguna explicació per la qual cada vegada més gent s’involucra en aquest tipus de relacions.

Helen Fisher. Crec que els joves experimenten amb tot. Crec que experimenten amb tot perquè poden. Vull dir, fa cent anys, una noia havia de casar-se amb una persona, aquesta era tota la seva trajectòria amorosa. Havia de casar-se amb un tipus que fos del context religiós adequat, el context social adequat, els contactes adequats al poble i, amb sort, que visqués a la granja del costat. Ara pot passar de tot, podem fer el que volem.

Crec que estan practicant. Estan practicant amb el sexe i l’amor. Ja ho saps, a la gent de la comunitat poliamorosa li agrada molt la meva obra. Els agrada perquè mantinc que evolucionem aquests tres sistemes cerebrals clarament diferenciats: desig sexual, amor romàntic i afecció. I els joves diuen: per què no podem tenir-los tots tres? Diuen que senten un vincle profund amb una persona, però se senten atrets romànticament per una altra i, vaja!, hi ha una noia o un noi molt mono a la feina, m’encantaria anar-me’n al llit amb ella o amb ell, etcètera. Jo crec que estan practicant. Però en l’estudi sobre poliamor, amb 5.000 persones nord-americanes, el 68% ho veien bé, no tenien cap problema amb això per res, però només el 6% l’havia practicat. Crec que el motiu és que és difícil fer-ho. Quan estàs bojament enamorat et tornes possessiu. Un dels principals trets de l’amor romàntic és ser possessiu o possessiva. No t’agrada compartir. Crec que el que passa amb aquestes persones és que tenen un vincle profund amb algú, estan una mica avorrides, no és una relació dolenta, no volen deixar-la, és còmoda, poden compartir pis, un té una mica de diners, s’admiren l’un a l’altre, creuen que l’altre és divertit… Però llavors apareix a la platja un noi o una noia que són molt atractius i buf!, es posa en marxa el circuit cerebral de l’amor romàntic. Volen el romanç i volen el vincle. Volen la llibertat que els dona. L’interessant és que també volen ser transparents sobre el tema. I per això cal ser adults.

He estudiat l’adulteri. Hi ha tot tipus de persones que bàsicament practiquen el “poliamor”. Tenen un marit o una muller i practiquen l’adulteri d’amagat. Potser tenen un romanç amb una dona i se’n van al llit amb dues més, el que sigui. Viuen una vida poliamorosa, però no ho expliquen a ningú. Ho fan d’amagat. I la gran distinció entre el poliamor i un adúlter que se’n va al llit amb altra gent és que són transparents. Es porten com a adults al respecte. I això és difícil, perquè l’animal humà és un animal gelós. El que no t’explica la gent de la comunitat poliamorosa és l’enorme quantitat de temps que es passen parlant d’això. Poden sortir de dijous a diumenge amb diverses parelles d’una banda a l’altra, però tenen regles. A la comunitat del poliamor hi ha regles: “no es queda divendres a la nit”, “has de dir-me això o allò”. Tenen regles. I molts dies de la setmana passen el temps parlant dels seus sentiments. En realitat, el poliamor és una vida difícil. Sembla la glòria, però porten una vida complicada. La immensa majoria no són poliamorosos tota la vida. El cervell no està construït per a això.

Zuberoa Marcos. És el que et volia preguntar. Perquè, com has dit, un tret de l’amor romàntic és que és obsessiu.

Helen Fisher. Sí, sí.

Zuberoa Marcos. Vull dir, t’obsessiones amb aquesta persona. De fet, la meva pregunta seria, de veritat pot el nostre cervell bregar amb estar enamorat, entre cometes, de més d’una persona?

Helen Fisher. No, no pot. I la gent poliamorosa tampoc està enamorada de més d’una persona. Senten un vincle profund amb algú, una o dues persones, senten amor romàntic intens per algú més. Es pot sentir un vincle profund per algú i després canviar a sentiments d’amor romàntic per una altra persona.

Quan algú em diu que està “enamorat” de dues o tres persones, crec que no entén el que significa “estar enamorat”. Perquè una cosa bàsica en el sentiment de l’amor romàntic intens és la gelosia. He llegit poesia d’arreu del món i a tot arreu, en qualsevol cultura del món… Hi ha un vers genial de Kabir, K-A-B-I-R, un poeta indi, de l’Índia. Només en recordo un vers que deia: “El camí de l’amor és estret, només hi ha lloc per a un”. I, en realitat, el que fa la gent poliamorosa és tenir dos o tres vincles amb diferents persones. Però si diuen que estan perdudament enamorats de més d’una persona, no crec que estiguin enamorats de cap.

Zuberoa Marcos. Com encaixa el poliamor amb una altra idea típica, que és la de l’ànima bessona? La idea que hi ha algú per aquí que és la persona perfecta per a nosaltres.

Helen Fisher. No sabria respondre al concepte d’ànima bessona. M’imagino que quan la gent parla d’ànima bessona, senten que tenen els tres sistemes cerebrals bàsics funcionant gairebé tot el temps. Un profund sentiment de vincle, una enorme sensació de confiança, un sentit còsmic de respecte i unió per l’altra persona… Però també els miren i els sembla sexi aquest ris que se’ls fa als cabells. I senten un amor romàntic envers ells. Probablement, aquí és quan de veritat sents que tens una ànima bessona. Altres diran que una ànima bessona és algú en qui confies de veritat. La confiança ha de ser part de l’ànima bessona, segons la meva opinió.

Zuberoa Marcos. Helen, parlem del costat fosc de l’amor. Per què és tan dolorós l’amor no correspost?

Helen Fisher. Sí, és molt dolorós. Sempre he pensat que potser la Mare Naturalesa havia comès un error. Per què no pots passar pàgina? Vull dir, la gent es consumeix per amor, viu per amor, mata per amor i mor per amor. És una experiència humana increïblement poderosa. Per què ha evolucionat fins a ser tan poderosa? Un cop era a la meva oficina llegint un dels meus llibres, del qual havia de parlar aquella nit. Estava asseguda, pensant, mirant per la finestra. En realitat, ningú ho sap. Però quan perds una parella, no només perds els teus hàbits diaris, la teva rutina diària; també pots perdre el gos, la casa, pots perdre-hi econòmicament. No saps si continuaràs agradant als veïns. Perds autoestima. Et sents perdut. Però el que has perdut de veritat és una parella reproductiva. Has perdut l’oportunitat de transmetre teu ADN a l’eternitat. Si estimaves algú de debò i pensaves tenir-hi fills, hi has perdut moltíssim. I si ja estàveu casats, si ja teníeu fills, perds una parella amb qui criar-los. Així que, en realitat, has fet un pas cap a la mort genètica. Has gastat temps, energia, diners i una persona en particular. Encara que siguin quatre mesos, quatre anys o quatre dècades. Has perdut molt de temps i energia amb algú i has perdut.

Zuberoa Marcos. Això també s’aplica, Helen, a parelles LGTBQ?

Helen Fisher. Sí. És molt interessant, perquè he estudiat gais, lesbianes, bis, “queer”, etcètera, i són exactament igual que els heteros. És absolutament increïble. Estic cansada de dir a la premsa que són igual que els heteros. En aquest cas, jo no pregunto qui estimes, sinó com et sents quan estimes. Hi ha altres persones que han sotmès gais i lesbianes a l’escàner cerebral. És exactament el mateix sistema cerebral. El que és diferent és a qui trien, però com se senten quan estimen és exactament igual.

Zuberoa Marcos. Al cap i a la fi, l’amor és química, és biologia.

Helen Fisher. Sí.

Zuberoa Marcos. Parlant del dolor que l’amor no correspost ens fa sentir, hi ha algun truc miraculós perquè el cervell pugui superar aquest dolor?

Helen Fisher. Aquesta és la pregunta del milió. Tots volem saber-ho. Bé, queda clar que es poden fer certes coses. Has de tractar-lo com una addicció. Hem demostrat que hi ha una regió bàsica del cervell, el nucli accumbens, que tracta totes les addiccions. Totes les toxicomanies i totes les addiccions de comportament, com el joc, el sexe o el menjar. Totes activen una regió cerebral en concret, el nucli accumbens.

TTambé s’activa quan ets feliç i estàs perdudament enamorat i quan et rebutgen en l’amor. Així que l’amor romàntic és una addicció. És una addicció absolutament meravellosa i positiva quan la cosa va bé, i una addicció absolutament horrible i negativa quan la cosa va malament. Així que l’has de tractar com una addicció. Llença les postals i les cartes. No escriguis, no truquis, no vagis on sigui aquesta persona. L’únic que fas és enfortir aquest fantasma. Fas que torni el fantasma. Treu aquesta foto de l’escriptori, no la miris. Quan quedis amb amics, no preguntis per aquesta persona. Fes molt exercici, això activarà el sistema de la dopamina i et donarà una mica d’energia, claredat i motivació. És un analgèsic. Surt amb amics. Fes coses noves. Novetats, novetats, novetats. Fer coses noves amb gent nova activa el sistema de la dopamina. Que t’abracin, que et facin un massatge. Això activa el sistema de l’oxitocina. Et tranquil·litza. El pitjor que pots fer és quedar-te tirat i pensar-hi. Bé, una mica hi has de pensar, perquè has d’entendre quin és el problema per poder oblidar-lo. Recordo un home que em va deixar. Mai no vaig saber per què. Al final em vaig dir: “Helen, inventa’t una raó, una història”. Si més no, quan tinguis la història sota control, la pots llençar i seguir endavant. Hi ha tres parts en el rebuig amorós. La primera és la protesta: intentes recuperar la persona, intentes entendre-la, intentes seduir-la, intentes ser transigent, intentes provocar-li gelosia… el que calgui per recuperar aquesta persona. Al cap d’un temps, et rendeixes.

Perds tota l’esperança. Aquesta és la segona fase. Primer protesta i, després, resignació i desesperació. Llavors intenta tractar-ho com una addicció. Llença les postals i les cartes, no escriguis, no truquis, no vagis. I, com he dit abans, fes exercici, fes coses noves. I, per fi, arriba el dia en què comences a recuperar-te. T’adones que no hi has pensat en tot el dia. “Vaja! Tota la nit sense pensar-hi i he pogut dormir”. Comences a recuperar-te. El cervell es vol recuperar. Estem construïts per estimar. Estem construïts per superar-ho i tornar a estimar.

Zuberoa Marcos. Helen, tinc algunes amigues, segurament tu també… Quan expliques que és important pensar en el que ha fallat per no tornar a fer-ho, per no repetir-ho… Tinc moltes amigues que es queixen sempre, “no sé què faig, sempre m’enamoro de tios que són imbècils”. Creuen que mai n’aprendran.

Helen Fisher. Bé, algun dia n’aprendran!

Zuberoa Marcos. Hi ha alguna explicació cerebral o neurològica per a això?

Helen Fisher. Crec que segurament és una persona amb la dopamina molt alta, que se sent molt atreta per la gent que corre riscos, que busca novetats, que és curiosa, creativa, espontània, enèrgica… Així que pot ser que el noi nou no s’assembli a l’anterior. Si ets a Barcelona, un noi pot ser grec, el següent nord-americà, el tercer Déu sap d’on, de la Xina… Però tots són del tipus explorador, amb dopamina alta. I se sent atreta per aquest tipus de persona. En algun moment, espero que n’aprengui, n’ha d’aprendre. Crec que, per exemple, en el meu cas, soc de dopamina alta. Sempre m’han atret els homes que corren riscos, busquen novetats, curiosos, creatius… Però amb el temps vaig aprendre que ja no sortiria més amb els impredictibles. Crec que se n’aprèn, el cervell pot aprendre’n. Potser la teva amiga encara trobarà un tipus que corri riscos, busqui novetats, sigui creatiu… i l’estimi.

En el moment en què ho senti, que no s’hi llanci de cap fins que no el conegui una mica millor. Aquest és el problema de l’amor romàntic, és com un gat que està dormint. Es pot despertar en qualsevol moment. Si veu res problemàtic, que no s’hi acosti. Tampoc cal entrar en una cosa que ens avorreixi. Però hi ha gent amb dopamina alta, curiosa, creativa, espontània i enèrgica que és fidel. I aquesta persona pot ser l’adequada.

Zuberoa Marcos. Helen, quan penses en el futur de les relacions (relacions romàntiques, cites…), què veus?

Helen Fisher. Veig molts més serveis de cites. Tots vivim durant més temps. La infància dura més. L’adultesa primerenca dura més. La mitjana edat dura més. La vellesa dura més. Una de les webs que creixen més ràpid als Estats Units és per a gent de més de 50 anys. Perquè ja han tingut fills, les seves parelles els han deixat, s’han divorciat o són vidus, i volen tornar a estimar. Així que l’amor no es mor amb el pas dels anys. No més que la por, la ira o l’alegria. En realitat, veig que tot dura més. Veig que els joves es prenen molt de temps, van amb calma a la recerca de l’amor. Suposo que tindrem més tecnologia reproductiva, també. Les dones amb més de quaranta anys podran tenir fills, potser fins i tot amb més de cinquanta o seixanta. Podrem tenir plaques de Petri amb espermatozoides i òvuls i tenir fills en una mena d’úter artificial. Així podràs tenir fills quan vulguis. També m’imagino que els divorcis seran més senzills. Ara mateix, als Estats Units, és molt difícil i molt car. Has de barallar-te per tot el que t’has de repartir.

A França tenen el que anomenen PACS, P-A-C-S, i és més fàcil casar-se i divorciar-se. Crec que veurem més coses així. Crec que veurem més llocs de cites. Vull dir, soc massa gran per anar a un bar i trobar el paio adequat. Per descomptat, la gent gran ho sap. Que potser tots coneixem gent mitjançant amics, familiars o a la feina? Crec que aquestes webs de cites proliferaran. No hi ha res de nou en el fet que algú t’ajudi a tenir una cita. Fa un milió d’anys la teva mare ja ho feia, la teva àvia, les teves germanes i germans… Doncs avui tots viuen a Espanya, però tu vius a Nova York. Per això hi ha els llocs de cites. Només és una forma més moderna de fer el de sempre. Crec que la manera de lligar sempre canvia amb el temps. En la meva època, em venien a recollir amb cotxe i anàvem a un aparcament. En la meva època van aparèixer de cop i volta les píndoles anticonceptives i això va canviar les coses. Fa cent anys, venien amb el cavall i la calessa i us assèieu al balancí del porxo abans d’anar al dinar de diumenge. Els patrons de lligar canvien amb la tecnologia, però és el de sempre. Els webs de cites ni tan sols són webs de cites, són webs de presentació. L’únic algoritme de veritat és el que té el cervell, això no canviarà. Crec que veurem més llocs de cites i com augmenta la durada de la vida. Crec que serà més fàcil casar-se i divorciar-se.

Crec que pot ser que avancem cap als tipus de relacions que hi havia fa un milió d’anys. Durant milions d’anys, les dones anaven juntes a treballar i recollien fruites i verdures, arribaven a casa amb el 60% o el 80% del sopar. La família amb ingressos dobles era l’habitual. Les dones tenien el mateix poder econòmic, social i sexual que els homes. Estem avançant cap al passat, cap aquest tipus d’estil de vida. Amb dones amb poder, famílies amb ingressos dobles, dones amb carreres professionals que també seran mares… Estàs parlant amb una persona optimista.

Zuberoa Marcos. Optimista, i hi afegiria brillant. Moltes gràcies, Helen!

Helen Fisher. Gràcies!