Així és l’escola que impulsa la creativitat dels nens

Sergio Calvo. M’agradaria començar amb una pregunta molt directa sobre l’aprenentatge invisible de què parles als teus llibres. Tu dius als teus llibres que, per pensar en els canvis que s’acosten en educació, és fonamental pensar en l’aprenentatge invisible. Però a quins canvis et refereixes? Què és això de l’aprenentatge invisible?

Cristóbal Cobo. Nosaltres sabem més del que podem dir. I diem més del que podem escriure. En els processos de transferència del coneixement a llenguatges diferents es perd molt de coneixement. Amb la diversificació de canals digitals, es valoren certes formes de coneixement i, de vegades, certs coneixements tàcits s’ignoren. Certs tipus d’habilitats queden una mica subjugades. Els sistemes educatius, tradicionalment, han valorat algunes formes de coneixement que són les que fàcilment es poden verbalitzar en un codi, en una base de dades, en un diccionari. Però hi ha altres formes de saber que moltes vegades estan relacionades amb la pràctica, amb l’experiència. Que moltes vegades s’adquireixen en espais informals. No són sempre reconegudes per sistemes formals d’educació. Tanmateix, i aquí hi ha la ironia, es valoren enormement més endavant, en la vida professional. Hi ha una tensió entre les coses que ens ensenyen i les coses que fem servir a la vida, i cal reduir aquesta bretxa. Quines coses s’han de canviar? Una sèrie de coses. Allò més important, quan es pensa en canvis, és pensar-hi en tres-cents seixanta graus. Canvis integrals, no només una innovació en alguna cosa puntual. Hem de trobar una forma distinta d’entendre l’educació. Una educació que dialogui més amb els aprenentatges informals, una educació que valori tant el coneixement explícit com el tàcit. Una educació que també valori el saber fer. Em sembla que això té relació amb una forma d’educació que reconeix formes molt antigues d’aprendre. Jo penso que pot ser, per suposat, amb la tecnologia, però les tecnologies no són una condició sine qua non per innovar en educació.

Sergio Calvo. Sí, és veritat. Jo sempre dic que tecnologia sense pedagogia és igual a un conjunt buit que serveix per ben poc. Si t’entenc bé, hem de fer més autoaprenentatge, hem de desaprendre el que hem après per recuperar la manera com apreníem abans que el sistema educatiu estigués tan formalitzat.

Cristóbal Cobo. Sí, sens dubte. Jo crec que avui dia comptem amb grans possibilitats d’accés a continguts, a informacions, i això ens porta a repensar quines coses és important retenir i quines coses és important, potser, substituir. És a dir, avui dia, és tan important recordar algunes dades que podem portar a la butxaca? Potser podem centrar aquesta atenció, aquest entrenament, aquesta formació, en el desenvolupament de certes capacitats més adaptables per aprendre a aprendre. Què és aprendre a aprendre, que tant es menciona? És desenvolupar certes capacitats personals, que també es poden desenvolupar de manera col·lectiva, que ens permetin dissenyar una ruta d’aprenentatge pròpia, independentment de si ets a l’escola o a la universitat, d’una manera que puguem continuar aprenent tota la vida. Això implica tenir unes eines que no són tant tecnològiques, sinó més aviat d’ordre cognitiu, que ens permetin, quan s’adquireixi un coneixement, portar-lo a diferents contextos. Això té relació amb l’autoaprenentatge, amb la metacognició

Sergio Calvo. Has dit “autoaprenentatge”, un concepte molt interessant. Però els que, com jo, som professors i som a l’aula, quan intentem que els estudiants, als quals m’agrada anomenar estudiants i no alumnes perquè es responsabilitzin del seu autoaprenentatge, moltes vegades ens trobem frens perquè això suposa un canvi cultural important, tant pels professors i mestres com pels estudiants mateixos. I tinc la sensació que, de vegades, els estudiants no estan preparats per enfrontar-se a l’autoaprenentatge, que és tan necessari. Tu què en penses?

Cristóbal Cobo. Llavors, el sistema educatiu encara té una responsabilitat més gran de generar els canals per fer-ho possible. No existeixen fórmules màgiques, però sabem que, en aquest procés de formació, com més contrastos hi hagi entre la teoria i la pràctica (és a dir, els espais on té lloc la vida real, l’aplicació de coneixement), més interessants són les experiències d’autoregulació del subjecte que està en procés d’aprenentatge. Recorda el teu primer dia de feina. Eres una esponja que absorbia coneixement, informació per tots els porus. Alguna cosa passa, quan entrem en dinàmiques de rutina, que comencem a bloquejar la capacitat d’absorció. El que jo crec és que, per estimular l’autoaprenentatge, una de les coses més importants és assegurar-nos que els estudiants puguin dialogar els plans curriculars, els continguts “enciclopèdics”, amb altres sabers i experiències que van més enllà de l’aula. I això és fonamental. I no només és important, sinó que a més, comporta un altre repte. No només hem de valorar els coneixements, sinó també les habilitats, que són difícils de mesurar, però que sabem que són molt importants.

Sergio Calvo. Dius que, d’una banda, les habilitats i competències són tant importants o més que els coneixements. Històricament, l’ensenyament s’ha centrat molt en una educació memorística i en els coneixements. I ara, en entorns diferents, més tard en parlarem, als quals estem acostumats, un estudiant pot dur a terme el seu propi autoaprenentatge i desenvolupar habilitats d’una manera més natural i menys reglada del que ens té acostumats el món educatiu. Correcte?

Cristóbal Cobo. Absolutament. L’educació té un procés pendular. De vegades s’entusiasma amb els coneixements i, en altres moments de la història, a començaments de segle, per exemple, hi havia molt més interès en saber fer que en saber conèixer. Avui dia veiem que cal un bon equilibri. No és suficient tenir a l’oficina o a la vida un ciutadà superdotat en cert saber si és una persona incapaç de treballar amb altres. Si és incompatible amb la feina en equip. Hem de buscar un equilibri millor i, avui dia, la discussió en educació va en aquesta línia de com trobar un equilibri millor entre les habilitats cognitives i les habilitats socioemocionals.

Sergio Calvo. Aquest autoaprenentatge del qual parles em porta a una altra reflexió. Penso si, en un futur, potser molt proper, anirem cap a un aprenentatge molt més ubic en què es podrà aprendre gairebé on es vulgui, quan es vulgui i com es vulgui, i aquí les tecnologies tindran molt a dir, ja que, probablement, l’aula o el centre educatiu, l’escola, l’institut, la universitat, tal com els coneixem avui ja no tindran sentit.

Cristóbal Cobo. L’aprenentatge sempre ha sigut ubic. Sempre aprenem de la suma de moments. Una cosa que vas veure a classe, una cosa que vas veure en una pel·lícula, una cosa que et va comentar algú en qui confies… El procés d’aprenentatge és connectar l’experiència amb la novetat. I, en un procés de simbiosi, anem adquirint nous sabers i habilitats. Amb aquesta lògica, quan aprenem? Quan el professor fa classe o quan anem en autobús i veiem un vídeo o llegim una nota sobre un tema? Segurament la suma de totes aquestes coses. Ara bé, avui dia, la discussió que planteges és ben interessant. Té sentit anar a un lloc per aprendre? Fixa’t que la Comissió Europea, la dècada passada, el dos mil vuit, l’Institut de Prospectiva Tecnològica va anunciar que, l’any dos mil quinze, la meitat d’estudiants de secundària deixarien d’anar a l’escola perquè no seria important. I l’any dos mil vint, gairebé no quedarien escoles de secundària. I veiem que les dates ens diuen que no és així. Per què? Perquè no hi ha accés a la informació? Segurament no. Ja tenim molta més informació que els nostres pares i avis. L’escola o la secundària compleix moltes més funcions a banda de la de transferir informació. És un espai de socialització, de construcció de ciutadania, de definició d’identitat, d’expressió d’amistats, de moltes més coses. El que podem fer, tal vegada, i en això sí que coincideixo absolutament, és repensar a què dediquem aquest temps. Et posaré un exemple proper, però no idèntic: les biblioteques. Moltes biblioteques dels Estats Units s’han adonat que els estudiants o lectors van a les biblioteques i ja no consulten llibres. O gairebé no consulten una part importantíssima de l’estoc de llibres que tenen. Què han fet? Han fet una anàlisi i han dit: “Del cent per cent dels llibres que tenim, el vuitanta per cent els demanen una o dues vegades cada any. Els traurem d’aquí i els portarem als afores de la ciutat. I, quan algú els demani, els hi portarem el dia següent. I farem servir tot l’espai que alliberarem com a espai de socialització”. Un lloc que s’assembla a una cafeteria en el qual els estudiants treballen i llegeixen en digital. És a dir, repensar l’espai per valorar millor les possibilitats. Jo crec que l’escola i la universitat estan en aquest procés. No sé si a la velocitat que volem, però, per fer-ho, cal entendre que el valor d’allò cognitiu ha d’estar ben equilibrat amb allò socioemocional, amb allò social.

Sergio Calvo. M’agrada molt això que dius, perquè també em dona noves idees. D’una banda, no creure que som endevins i dir: “Mare de Déu, canviarà alguna cosa i ho substituirà tot”. Recordo que es deia allò que el cine… Que la televisió mataria el cine, Internet mataria la televisió… I, de sobte, sembla que ens trobem en un entorn en què els centres educatius desapareixeran. Jo coincideixo amb tu que no és així, però que és fonamental repensar què farem entre aquestes quatre parets. I, fins i tot, si aquestes quatre parets han de ser de formigó o, potser, per buscar una metàfora, han de ser de vidre perquè ens puguem veure més els uns als altres. Però estem molt acostumats a ensenyar d’un a altres en lloc d’aprendre amb altres, que és cap on hauríem d’anar. Em sembla que amb això les noves tecnologies ens poden ajudar molt. Com veus tu aquest aprenentatge col·laboratiu?

Cristóbal Cobo. En primer lloc, coincideixo absolutament. Les escoles haurien de tenir finestres més grans i portes més amples. No només per portar la societat a l’escola, sinó per portar l’escola a la societat, reduir aquestes bretxes. Tant és així que a la universitat ho anomenem “claustre”, un espai de tancament. Això ha de canviar de manera radical. D’altra banda, tu parles d’estructures col·laboratives. Durant la dècada passada això s’anomenava arquitectura de la participació. I avui dia comptem amb una enorme quantitat d’eines per això. Alguns llibres diuen: “La persona més intel·ligent de l’aula és l’aula”. Un lloc on tothom pugui transferir coneixement. Quan s’investiga sobre l’impacte de la tecnologia en els processos d’aprenentatge, els resultats són força desiguals. En alguns llocs es mostra que hi ha millores, en altres que no, i en la gran majoria de casos hi ha zones grises. Però hi ha investigacions de John Hattie, per exemple, que mostren que quan hi ha diverses persones que treballen en equip, que es recolzen en la tecnologia o es potencien amb ella, la tecnologia té un valor fonamental. Llavors, és interessant. Perquè la cosa menys valuosa és la tecnologia. És l’espai de construcció de sabers amb altres. Nosaltres som animals eminentment socials. Llavors, en la mesura en què tenim possibilitats de transferir, d’escoltar, de veure’ns, hi ha possibilitats d’aprendre. No fa gaires dies, l’OCDE va presentar els resultats de la seva última resolució de proves de manera col·laborativa. I els resultats són superinteressants. En primer lloc, diu que les habilitats cognitives no són transferibles immediatament a habilitats socials. És a dir, són tipus d’habilitats que es desenvolupen en entorns i circumstàncies diferents. De nou, no en tenim prou amb setciències, ens calen persones amb capacitat d’empatitzar i de posar-se en el lloc de l’altre. En segon lloc, diu que les dones, les nenes, tenen molta més capacitat de treball col·laboratiu. Interessant. En tercer lloc, diu que en els espais en què els sistemes educatius posen molta èmfasi en les activitats físiques, educació física i esport, hi ha una correlació alta amb les capacitats de col·laboració. I, finalment, l’aspecte més interessant en l’època actual: Els nens que no són immigrants i que estudien en escoles amb immigrants tenen més correlació amb l’acompliment de la col·laboració. És a dir, en espais de diversitat, els subjectes que aprenen i es troben en espais d’adaptació estan en millors condicions per treballar en un món global. Tots aquests elements ens mostren que hem de recalibrar les prioritats dels sistemes educatius per donar lloc a la col·laboració, fonamental al món que s’acosta.

Sergio Calvo. A la nostra universitat estem força obsessionats amb crear espais que facilitin aquest aprenentatge col·laboratiu del qual em parles. Com t’imagines tu aquesta aula del futur?

Cristóbal Cobo. Si tingués una bola de vidre, no seria aquí, però puc explicar-te coses que he estudiat i em semblen interessants. Et mencionaré tres experiències que a mi em donen pistes sobre com podem imaginar-nos l’escola. Una és a Suècia, l’altra a l’Índia i la tercera als Estats Units. La primera, a Suècia, s’anomena Kunskapsskolan. És un nom difícil. El que fan és que l’estudiant negocia amb un docent una sèrie de tasques. L’estudiant aprèn pel seu compte. Si es perd, té els docents a prop. Llavors, revisa cada certs dies. Tota l’èmfasi es posa en l’aprenentatge autodirigit. I, després, hi ha una posada en comú, treball en equip amb els estudiants. Això s’ha multiplicat i s’ha replicat a l’Índia i a Anglaterra. Un altre exemple interessant a l’Índia, al sud, a prop de Bangalore, s’anomena Agastya. A un empresari, un banquer, se li va acudir desenvolupar una espècie de centre d’innovació científica per nens de baixos ingressos. Què fan? Van a buscar els nens amb autobusos a diferents pobles de la zona i els porten allà, on treballen amb científics en laboratoris. Desperten la curiositat dels nens. Desperten la capacitat de fer-se preguntes que no s’havien fet. Juguen amb magnetos. Al contrari dels museus, que diuen: “No es pot tocar”, aquí és: “Sisplau, toca tot el possible”. Experimenten i desperten un munt d’interessos en nens els pares dels quals no saben ni llegir ni escriure i que ara guanyen premis de l’Acadèmia de la Ciència. Ha tingut tant d’èxit que al final d’aquesta dècada hauran prestat servei a cinquanta milions de nens. A l’Índia tot és gran. El tercer exemple es diu High Tech High. Es troba a San Diego, als Estats Units. És una escola de secundària molt popular. Hi poden entrar nens de qualsevol estrat econòmic, no han de pagar, però han de ser escollits. Per què és tan atractiu? Perquè l’estudiant i el docent són concebuts com dissenyadors. Es presenten problemes rellevants per la comunitat i els nens i els docents han de treballar en equip per explorar possibles solucions mitjançant tots els sabers disciplinaris. I per què és interessant i està connectat tot això? Perquè no hi ha divisions d’aules. Tots els panells són modulars, es poden moure de manera molt flexible. I allà tenen també una cosa semblant a l’experiència de l’Índia, el lema que diu: “No pots jugar a cap videojoc que no hagis creat aquí”.

Sergio Calvo. Això dels panells modulars em sembla molt interessant. És com una metàfora d’allò que tenim al cap. Aquests panells modulars per modular-nos i adaptar-nos a allò que ha d’arribar. És realment interessant. Centrem-nos ara una mica en la tecnologia. Com es poden fer servir els avanços tecnològics de què disposem en aquest moment dins l’aula amb els estudiants?

Cristóbal Cobo. Et respondré a la pregunta primer a nivell conceptual i després amb un exemple. Hi ha, com a mínim, tres maneres d’entendre d’ús de la tecnologia a l’aula. Una és: Les noves tecnologies amb pedagogies velles. És a dir, nous aparells per fer coses velles. Ho veiem a moltes escoles del món. Hi ha un segon nivell que és fer servir les noves tecnologies per fer millores incrementals. Si, en lloc de mostrar el cos humà en una imatge amb dues dimensions, ara el mostrem en una volumetria, hi ha una millora de l’experiència. Les investigacions ens mostren que no hi ha una millora substantiva en els processos d’aprenentatge amb aquest tipus d’estadis. I hi ha un tercer nivell, que és molt interessant pel que fa a la pedagogia i, potser, una mica avorrit pel que fa a la tecnologia: quan es generen transformacions en la relació docent i estudiant. Per exemple, quan hi ha estudiants de països diferents, amb llengües diferents, que negocien per videoconferència un concepte i construeixen alguna cosa de manera remota i conjunta. De nou, des de la tecnologia no és tan fascinant. Des de la pedagogia, és enormement valuós. La capacitat de comunicació, col·laboració, lideratge, negociació, segones llengües, etcètera. Ara anem a un exemple concret. A l’Uruguai, on jo treballo, tots els anys es convoquen grups de joves de primària i secundària perquè pensin en solucionar amb eines de robòtica (sensors, sistemes de programació, sensors fisicoquímics) problemes rellevants per la comunitat. Aquest any van fer una convocatòria i van definir dos problemes seriosos: l’aigua i les energies renovables. Llavors s’aconsegueix que tot un sistema educatiu pensi en possibles innovacions. Els nens de primària fan diagrames molt bàsics de fluxos d’aigua i els nens més grans fan sistemes d’extracció d’aigua reals en pous. Què aconsegueixes amb això? Aconsegueixes connectar l’escola amb altres experiències, aconsegueixes connectar disciplines diferents, fas que el docent no només ensenyi, sinó que també aprengui, el treball en equip… Desenvolupes moltes habilitats suaus. La tecnologia és important, però té un paper secundari, allò més important és tot el procés creatiu. És un bon exemple per pensar.

Sergio Calvo. És un exemple fantàstic de tecnologia aplicada com s’ha d’aplicar. Jo sempre dic que amb la tecnologia hem de ser molt prudents per no deixar-nos arrossegar pels focs artificials. Com veus tu que la intel·ligència artificial de la qual es parla tant i aquests llenguatges naturals es puguin implementar en el món de l’educació?

Cristóbal Cobo. Les coses que passen amb la intel·ligència artificial són realment impressionants. La capacitat del programari d’aprendre, de reconèixer text, imatges, àudio, és realment… Suggereix un futur molt diferent al que vivim. Tanmateix, jo he tingut la possibilitat de treballar força prop de la gent de Watson, d’IBM. Em reuneixo amb ells, més o menys, cada sis o vuit mesos. I, si be m’agrada molt allò que fan, falta molt de recorregut perquè aquesta tecnologia es converteixi en dispositius que ens ajudin a aprendre millor. Ens poden ajudar a fer altres coses, a estalviar temps i esforç, però les persones no aprenem només amb dades i reforç, sinó amb estímuls emocionals. No estic segur que ja s’hagi arribat enlloc en aquesta línia. Tanmateix, aquest és un bon moment per pensar-nos com a persones. És un moment en què les màquines es fan més intel·ligents, és un bon moment per dir: “Quines coses hem d’aprendre? Què ensenyem als quin no són màquines?”. Llavors, el que m’agrada a mi d’aquesta discussió és que ens torna a l’essència d’humans. La capacitat de compartir, de col·laborar, d’empatitzar, de sentir amb els altres, tenen un paper fonamental perquè no són capacitats que les màquines puguin construir i, en aquest sentit, una vegada, més la tecnologia punta ens torna les velles preguntes de com fer una educació més humana.

Sergio Calvo. M’agradaria parlar d’un concepte que, d’alguna manera, està lligat amb la tecnologia, però no és tecnologia. És el concepte de la creativitat. Permet-me que t’expliqui una anècdota. Tinc un fill de cinc anys, en Marcos, i quan tenia tres anys i començava a pintar els dibuixos, pintava, per exemple, un tren i sempre se sortia de la línia. Pintava així, però ell estava molt orgullós dels seus dibuixos. Ara que té cinc anys, pinta fantàsticament bé i mai se surt de la línia, fa servir bé el colors… Això ho ha après a l’escola. I quan anava a parlar amb els mestres i els deia: “Home!”. I em deien: “Els límits són importants. La disciplina”. I jo deia: “Però potser no són conceptes contradictoris”. Perquè en aquest viatge, tinc la sensació, i aquí és on volia arribar, que en Marcos ha perdut l’espontaneïtat i creativitat de sobrepassar les línies. Jo penso que, en aquest entorn tecnològic, la creativitat és molt important. M’agradaria saber què entens tu per creativitat, com visualitzes la creativitat. I una altra pregunta: Hem parlat d’aprenentatge invisible. Aquesta creativitat es pot ensenyar i s’ha d’ensenyar a l’escola? O hauria de ser una creativitat apresa per aprenentatge invisible?

Cristóbal Cobo. Entesos. Per mi la creativitat és veure problemes que altres no han vist. Combinar idees per resoldre un problema i, bàsicament, ser capaç de combinar disciplines i contextos que no necessàriament dialoguen per trobar-hi la solució. A algú se li va ocórrer que els vehicles estaven gairebé buits i la gent anava a l’oficina amb el vehicle buit. I altres persones esperaven durant molta estona l’autobús. I algú va veure en aquest vehicle amb tres seients buits una oportunitat, un problema que altres no havien vist. I passa el mateix amb moltes habitacions buides a les cases de la gent. I un altre va dir: “Hi ha algú a qui li agradaria allotjar-se aquí”. Veure un problema que els altres no han vist com un espai de creativitat. Ara, on és el repte? Avui dia, en entorns d’abundància d’informació, pot semblar que patim d’un altre problema, una espècie del que jo anomeno ignorància digital. És a dir, en entorns hiperconnectats, summament rics en diversitat d’informació i oportunitats, ens limitem a parlar amb aquells que pensen d’una manera semblant a la nostra, ens limitem a consumir sempre els mateixos canals, interactuem només amb els dispositius que estan d’acord amb allò que pensem i reduïm l’enorme oceà d’oportunitats a coses molt limitades. Aquí és fonamental això que tu menciones, que té relació amb com ho fem per trencar els límits. La creativitat sempre es genera a les vores, en l’escassetat, en la dificultat, en les problemàtiques, en els nous reptes. I penso que l’escola pot ajudar a apropar aquestes vores quan hi ha possibilitats de convertir-la en un laboratori, en una incubadora, en un espai d’emprenedoria. Pot ser una emprenedoria social. Per anar i empènyer una mica el límit i veure com treure d’on no necessàriament s’esperava que n’hi hagués. Aquí és on podem tornar a ratllar el dibuix de la línia del tren més enllà de les vores. Però no necessàriament passarà a l’aula. Els usos més interessants, amb més desenvolupament d’habilitats digitals, segons investigacions internacionals, ocorren a casa. No hem de pensar que l’ús de la tecnologia en l’educació serà només en espais formals, sinó que construir ponts amb altres instàncies és fonamental.

Sergio Calvo. Ja sé que abans m’has dit que no tens una bola de vidre per endevinar el futur, però imagina’t que en tenim una aquí al davant per un moment. Si la poguessis mirar i poguessis veure el futur, com t’imagines el perfil del mestre, del professor, del segle vint-i-dos?

Cristóbal Cobo. Jo crec que el futur ja és aquí, però està mal distribuït. Penso que ja tenim professors del futur. I, probablement, nosaltres també en vam tenir. La pregunta és si n’hi ha una quantitat suficient. La literatura sol suggerir que el docent no ha de ser el centre de la transferència de coneixements, sinó un facilitador. I em sembla bé, però podem anar una mica més enllà. A mi m’agrada la idea de pensar en el docent com quan pugem a un vaixell per fer un viatge llarg. O com quan hem de pujar a una muntanya i caminar per molts senders. Com el concepte del xerpa. Quan puges una muntanya molt gran, el xerpa no t’agafa en braços. El xerpa no et diu exactament com esquivar cada pedra, però t’orienta. Si caus, t’ajuda a aixecar-te i et dona una empenta. Què significa això a l’aula? Segurament, el docent no et donarà necessàriament a la mà cada contingut, però t’ha d’ajudar a enfrontar-te a resoldre els conflictes cognitius que avui dia ocorren en un entorn d’abundància enorme d’informació. Internet està ple de conflictes cognitius. Internet és la pregunta, no la resposta. El docent t’ajuda a connectar això. No només a seleccionar els continguts, sinó a reflexionar sobre les contradiccions de la vida real. Així m’ho imagino, un docent que aprèn. Un docent que ensenya, però que també aprèn i que genera una estructura molt més horitzontal i molt menys autoritària. El docent no ha de tenir totes les respostes necessàriament.

Sergio Calvo. El docent no les ha de tenir necessàriament, és cert. I l’estudiant? Com l’imagines també en aquest segle vint-i-dos? Com és el perfil del prototipus d’estudiant del segle vint-i-dos?

Cristóbal Cobo. Penso en el viatge. Me l’imagino com una persona que està preparada per fer un viatge per la selva o un viatge en alta mar. Que compta amb algunes eines, algunes brúixoles, metodologies, però que, sobretot, té set de coneixement. I set de coneixement significa buscar preguntes, no només les respostes per l’examen. Té relació amb anar més enllà del que t’ensenyen. I, com diu Siemens, intentar connectar el currículum amb altres coneixements. En la possibilitat d’aquesta simbiosi, de connectar dos punts, hi ha l’aprenentatge, es pot transcendir l’educació formal. I això és el que m’agradaria veure en les noves generacions. Exploradors, arquitectes de coneixement, més enllà de qualsevol saber disciplinari que tinguin.